Dialogal 81

VIATGES

AMB PRESSES

de la persecució de tres gossos. Va ser ràpid, fu cérvol), que ens enfronten a nosaltres mateixos i a les nostres pors; a la fugida (llançant-nos daltabaix d’un marge) o a la protecció de muralla (quedantnos immòbils davant de la novetat).

Al Petit tractat sobre la immensitat del món, Sylvain Tesson escriu: «No és perquè m’agradi pa

també calma el ritme interior de cadascú fent aflo rar allò que les presses tapen i descobrint-nos nous recorreguts interiors.

Caminar esdevé, doncs, un desplaçament ex terior i, alhora, un viatge interior. En tots dos ca sos, sembla que més que la fita, el cim o el destí, l’important és el recorregut que fem per arribar-hi. L’estilita, d’una columna per viure-hi durant mesos, n’és un gran exemple. «Sabia més i creia menys, sentia més i pensava menys», diu Uri Costak.

Tanmateix, els darrers anys, amb la simfonia low cost, l’«avió fàcil», afegit a la moda del aquesta importància del trajecte en si ha per dut valor. El que compta ara és, sobretot, el destí. Hi ha cua a la Pica d’Estats, al Montseny i a l’Eve rest. I hi ha moltes persones disposades a traves sar mars, oceans i continents sencers per ata

Clara Fons i Duocastella Directora

DIRECTORA

Clara Fons i Duocastella

COORDINACIÓ I

PRODUCCIÓ EDITORIAL

Elisenda Sevilla i Altés

DISSENY I DIRECCIÓ D’ART

Lluís Torres

MAQUETACIÓ

Manera Estudi

ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC

Elena Martín Valls

PUBLICA

Fragmenta Editorial, SLU Plaça del Nord, 4 08024 Barcelona

SUBSCRIPCIONS

dialogal@fragmenta.cat

PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any

IMPRESSIÓ

Impremta Pagès

DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002

ISSN 1579-5179

FOTOGRAFIES:

Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: p. 24, 26, 29, 32, 36, 39, 47, 52, 53, 54, 56, Shutterstock.

Dialogal no s’identifica necessàriament amb els posicionaments manifestats en els articles que publica.

—sumari

PORTADA Les mans FarukUlay

EDITORIAL Clara Fons i Duocastella Viatges amb presses

TRAJECTES

Vaig dir a la meva filla: «Anirem a Barcelona, no com a refugiats, sinó com a turistes»

Gemma Ventura

LA MIRADA de Jesús G. Pastor Montería (Colòmbia)

RECERCA Sílvia Aulet

OBERTURES Xavier Melloni Pelegrinar

EL PERSONATGE DEL #81 Núria Romay Oriol Amorós

DIÀLEG

«No ens desplacem només geogràficament, també ho fem cap endins» Diàleg entre Halil Bárcena i Rubèn Jordan

Míriam Cano

Els col·laboradors del #81

Sílvia Aulet

Professora i investigadora en turisme espiritual i conscient p. 22

Adrià Pujol

Antropòleg i escriptor p. 24

Patricia Almarcegui

Escriptora p. 32

Cap a un turisme més conscient

FINESTRA D’ART Patricia Almarcegui Orient: imatge i mirall del viatger

40 CLAU DE VOLTA

Cristina Monteys Homar

«No faig una interpretació feminista de l’Alcorà, sinó una lectura inclusiva»

44 VA DE LLIBRES

Dídac P. Lagarriga Creure en el viatge

46 ESPAI FRAGMENTA

Mardía Herrero

Travessada pel camí de Sant Jaume

48 A TEMPO

Jordi Urpí

Música per connectar el passat i el present de tota una comunitat

50

FILMOTECA

Joan Burdeus

L’alteritat sinistra d’una imatge nova

52 CUINA

Mina Farhani

La cuina persa: una gastronomia mare, terapèutica i diversa

54

PETIT DIALOGAL

54 Joves migrants i dol migratori Mohamed El Hichou Rahou El Mensouri

57 A un clic: Migrar: els colors de la identitat

57 Fet a mà: Retornem el color als somnis

54

PETIT DIALOGAL

58 Sortim: Kamishibai: relats conscients

58 Parlar x parlar: Bon vent i barca nova

18

L’ENTREVISTA

Joan Burlles Cañellas «Quan viatgem, ens cal temps per aprofundir en la trobada amb l’altre»

Eulàlia Tort

24

A FONS

El viatge Adrià Pujol

36

¿UN MÓN AMB ÀNIMA?

«Cap viatger no torna»

Jordi Pigem

51

QÜESTIONARI

Joan Villaplana

Cristina Monteys Homar Activista en l'àmbit interreligiós amb perspectiva feminista p. 40

Mardía Herrero Gil Escriptora, professora, mare i pelegrina p. 46

Mina Farhani

Intèrpret i activista sociocultural p. 52

Mohamed El Hichou

Integrador, educador i coordinador d’un centre d’acollida p. 54

Gemma Ventura Farré Periodista

Vaig dir a la meva filla: «Anirem a Barcelona, no com a refugiats, sinó com a turistes»

L a Victoria, de 37 anys, i la seva filla Masha, de 13, són de Kíiv i van arribar a la platja de Sant Salvador (el Vendrell) al maig. Tenen una habitació a l’hotel on s’han refugiat tres-cents ucraïnesos.

¿Recordes com va començar tot?

Era el 24 de febrer. Estava dormint. Devien ser les cinc de la matinada quan les bombes em van despertar. Queien a vint quilòmetres de casa. No sabia què fer. Al Facebook tenia un missatge d’una amiga: «La guerra ha començat.» No entenia res. Vaig trucar a la meva mare, a la meva pare lla, que viu a Londres. No m’ho podia creu re. Jo vivia amb la meva filla i el primer dia no sabíem què fer. Em vaig dir: «D’acord, esperem tres o quatre dies a veure què pas sa.» Però el segon dia vam començar a re bre informació que deia que els soldats rus sos s’estaven apropant. I em vaig adonar que, com més esperéssim, més en perill es taríem. Vam decidir marxar cap a la fronte ra de Polònia. Però hi havia un problema força gros: la gasolina. Hi havia gent que s’havia quedat sense i havia hagut de dei xar el cotxe i continuar caminant.

¿Què vau fer?

Pensava que podria aguantar i com prar-ne durant el camí, però a les gasoline res hi havia cues d’hores. Vaig anar a casa de la meva mare i hi vaig deixar el cotxe. La meva mare no va voler venir amb nosaltres; encara ara, cada cop que li truco, li demano que vingui ni que sigui dues setmanes, i no ho vol. Vam marxar amb el cotxe d’una ami ga que anava a Polònia. A la frontera hi ha via 25 quilòmetres de cua. Hi havia carrete res més ràpides entre els boscos. La família d’un company d’escola de la Masha va aga far-ne una i va morir perquè era per on ve nien els soldats russos.

En el moment de marxar, ¿què vas en dur-te de casa?

No sabia per quant temps havia de fer la maleta ni on anàvem ni què necessitaria. Vaig agafar fins i tot estris de cuina. Era l’hi vern, feia fred i anàvem molt abrigats, i vaig dir-me: «D’acord, per a la primavera haurí em d’agafar pantalons curts, samarretes.» I en l’estiu no hi vaig pensar. Però a casa de la meva mare, a part del cotxe, hi vaig haver de deixar la majoria de coses perquè necessità vem carregar el cotxe de la meva amiga de garrafes de gasolina que ella havia trobat.

«No ens desplacem només geogràficament, també ho fem cap endins»

DIÀLEG ENTRE

HALIL

BÁRCENA

És doctor en filologia i islamòleg especialitzat en sufisme. Des de 1988 dirigeix l’Institut d’Estudis Sufís. Ha traduït poesia àrab i persa i ha publicat diversos llibres.

Viatger incansable, ha visitat les tres principals ciutats islàmiques: Jerusalem, Medina i la Meca.

RUBÈN

JORDAN

És fisioterapeuta i professor de ioga i marxa nòrdica. Treballa com a fisioterapeuta en una escola d’educació especial. Al llarg de la seva carrera, el cos, el moviment i la natura han estat els eixos del seu camí.

Text: Míriam Cano Fotografies: Wayra Ficapal

Viatjar no és només desplaçar-se. Els éssers humans, des que tenim ús de raó, ens hem mogut amunt i avall, buscant menjar, descobrint, explorant. L’escriptor Cesare Pavese deia als seus diaris que «viatjar és una brutalitat: t’obliga a confiar en els estranys i a allunyar-te de tot allò que t’és familiar i confortable, res no et pertany, llevat de l’essencial: l’aire, la son, els somnis, el mar, el cel, i tot tendeix a l’eternitat o al que ens n’imaginem». Per parlar d’aquesta eternitat i del viatge exterior i interior, m’he citat amb Rubèn Jordan, fisioterapeuta, i Halil Bárcena, director de l’Institut d’Estudis Sufís, tots dos caminadors interiors i exteriors. Ho fem en un dels llocs de recolliment més especials de Barcelona, el Temple d’August, dins la seu del Centre Excursionista de Catalunya, perquè m’expliquin com encaren aquesta doble vessant del viatge en els temps de la hiperconnexió geogràfica.

viatgem, ens cal temps per aprofundir en la trobada amb l’altre»

JOAN

Text: Eulàlia Tort Fotografia: Marc Colilla

EL VIATGE

ADRIÀ PUJOL Antropòleg i escriptor

I

Els herois i els déus dels mites sempre van amunt i avall. Això no vol dir que no facin mai cap pausa, però el mite es rabeja en els periples i si de cas esban deix les aturades amb poc detall. He rois i déus estan obsedits amb el movi ment, la superació de les fronteres familiars, mars ignots, terra verge, els habitants estranys d’altres latituds, la crida del desconegut els escopeteja constantment. A l’hora d’enraonar, als mortals també ens agrada molt més explicar peripècies.

Durant els viatges, els herois i els déus s’endinsen en altres mons, físics i mentals. Travessen els límits i la tra vessa els canvia, i per això diem que els viatges mítics són iniciàtics. El viatger torna —o mor— sent un altre, més savi, menys crèdul, més adult. En aquest sentit, no hi ha cap di ferència amb la primera anada sol a l’escola, l’exploració del poble amb bicicleta, el primer Interrail del jove: el mo viment modifica l’esperit i la quietud el momifica.

II

Els viatges mítics immortalitzen l’heroi. El record que da fixat en les constel·lacions, al llegendari o en la nissaga. Odisseu no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, torna a casa i, no obstant això, esdevé immortal gràcies a la tradició oral. Hèracles recorre el món i funda ciutats, mata monstres i eixampla el mar, i allí on recala es fusiona amb les divinitats locals i perdura per sempre. Jàson i els argonautes s’aventuren més enllà de l’enllà bus cant el velló d’or i serviran de motlle per a qualsevol aven tura posterior de la humanitat terrenal.

Durant els viatges, els herois travessen els límits i la travessa els canvia, i per això diem que els viatges mítics són iniciàtics

Oriol Amorós

Migrar cap a l’interior

Text: Núria Romay

La cerca d’una llar on les oportunitats es cuinin a foc lent. El desig d’oferir opcions a les properes generacions. Preparar un equipatge que permeti anar allà on es troben les respostes. Sortir d’una terra estimada, creuar fronteres i aterrar en un escenari nou amb aquella incògnita de no saber què hi haurà. Perquè ¿i si existís un lloc al món on es pogués viure amb qualitat?

A l’altra banda del despatx d’Oriol Amorós hi ha raons que dins seu guarden, acumulades com matrioixques, al tres raons. Són motius amb noms i cognoms que esdevenen motor de mobilitzacions, de canvis de territori, de trajectò ries poc convencionals. El procés migratori és un exemple de recorregut extern que acompanya intrínsecament un veritable viatge interior. I, possiblement, m’atreviria a dir, una de les rutes humanes que troben més cruesa i entre bancs pel camí.

Oriol Amorós s’ha aproximat a aquesta vivència mi gratòria des de l’òptica de la política. En els darrers anys ha estat el rostre de diferents càrrecs: des de la Secreta ria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania; de Treball, Afers Socials i Famílies, i fins a l’actual posició com a secretari general d’Interior. Des de la seva perspectiva, és coneixe dor del que passa entre fronteres. Sap de les lluites, de les irregularitats i dels temps d’espera col·lapsats que limiten fer passes endavant. Sap de les limitacions de recursos d’aquesta terra administrativa que és destí per a molts. I, tot i que podria no semblar-ho per l’ordre i la seguretat de l’atmosfera on treballa, si n’és conscient és perquè, dins les seves possibilitats, vol transformar la realitat inquietant, agitada i tremolosa que condiciona tantes vides migrades.

En el seu fer, el secretari d’Interior procura posar en ordre polítiques que tinguin una estructura i una coherèn cia per a les persones migrades. Persegueix la millora de

Otres de les situacions que reclamen ser ateses en un nou model de societat: l’acollida, la regularitat administrativa i el conviure junts. I al rerefons de les bases que el sustenten hi ha l’anhel d’enderrocar un imaginari col·lectiu que és fals i que ha convingut estendre entre la societat europea: la creença (més pròpia de la ficció que no pas de la realitat) que les fronteres són controlades i que el pas d’un lloc a l’altre està regulat. I és que, al final, pel polític barceloní, els fluxos migratoris s’haurien de pensar mirant de cara les situacions personals, buscant una millora d’unes con dicions de vida fins ara gairebé inexistents i apostant per alternatives que possibilitin el vaivé regulat de persones.

«¿Qui pot negar que avui som una societat diversa?» En el nostre dia a dia, aquesta diversitat latent inclou el fet religiós i l’experiència espiritual, que sovint topa amb mi rades de judici i d’estranyesa davant el vestuari, davant de nous llocs de culte, davant dels símbols religiosos que no ens són propers. Per Oriol Amorós, aquesta és una dimen sió més de la persona que és menystinguda i que topa amb entrebancs fins i tot de tipus urbanístic. «Si establim un di àleg des de la desconfiança davant la diversitat, estem afa vorint el dogmatisme extrem i radical de cada creença re ligiosa, i llavors trenquem el possible diàleg interreligiós.»

En aquella petita, gairebé minúscula escletxa on el rol professional d’una persona que és rostre del Govern català deixa escolar la vivència personal, Oriol Amorós acaba po sant sobre la taula que són les relacions les que ens ajuden a ser coneixedors d’altres realitats.

«Les persones que m’han ajudat a transformar-me són els amics que tinc a prop i que són de fora. Al final, la in teracció positiva és el més transformador. Per això convido a preguntar-nos si tots tenim, al nostre voltant, un entorn que reflecteixi el que és la societat.»

Des del despatx, vol influir en el terreny per fer possibles la igualtat, la interacció positiva i el reconeixement de la diversitat

MÓN AMB ÀNIMA?

«Cap viatger no torna»

JORDI PIGEM Filòsof i escriptor

E l viatge més extraordinari i inquietant és potser el que fem quan s’acaben els dies. El monòleg més famós de Hamlet, el que arrenca amb «To be or not to be», «ser o no ser», té com a tema central aquest viatge. D’entrada, amb «To be or not to be» el príncep de Dinamarca es planteja la convenièn cia o no d’existir, de ser. Però aviat el monòleg passa a centrar-se en el que hi ha després de la mort, definida com «el territori inexplorat, del confí del qual | cap viatger mai no torna» («The undiscovered country from whose bourn | no traveller returns»). Pot ser que en aquest territori simplement dormim, i no passi res de res, però també pot ser que somiem, i no sa bem, ai, què ens trobarem en aquests somnis: «perquè en aquest somni de la mort quins somnis poden venir […] ens ha de fer respecte» («For in that sleep of death what dreams may come […] | must give us pause»). Així que la qüestió acaba sent si el viatger té o no somnis quan travessa aquest

territori, si l’ull de la ment («mind’s eye», en l’expressió que apareix sis es cenes abans) segueix obert: si l’ull de la ment, pròpiament, hi és o no hi és.

Però Hamlet ja ens ha donat a en tendre, en el primer acte, que l’ull de la ment segueix d’alguna manera ac tiu. A Hamlet se li apareix l’esperit del seu pare, recentment traspassat, per dir-li que en realitat ha estat assassi nat i per fer-li saber qui n’és culpable. El príncep de Dinamarca, tan indecís en altres qüestions, troba que la ment pot tenir algun tipus de continuïtat després de la mort, en aquest territo ri inexplorat del que «cap viatger mai no torna». Ara bé, com a mínim un testimoni d’algú que havia fet aquest viatge era conegut en els cercles cul tes, perquè ocupa el lloc més destacat de l’obra més notable del filòsof més influent d’Occident. Em refereixo a la conclusió de La República de Plató.

Allà Sòcrates exposa el testimoni d’Er, un guerrer mort en combat que va des pertar dotze dies després, l’alba del dia que anaven a cremar el seu cos encara

incorrupte, i va relatar que se l’havia fet tornar a aquest món per tal que ex pliqués el que havia viscut. En mitja dotzena llarga de pàgines brillants, Plató, per boca de Sòcrates, aprofita per explicar que el que fem i com som en aquest món repercuteix en el que viurem després de la mort. També ex plica que l’elecció més important és la de la nova vida que viurem, perquè, llegim en aquest monument de la filo sofia clàssica, cadascú escull (sovint, ai, precipitadament) la vida que li to carà viure. Les pitjors són les vides ple nes d’egoisme, sobretot les dels tirans; les millors, les vides plenes de saviesa. I Plató remarca la importància d’inves tigar i aprendre («ζητητὴς καὶ μαθητὴς», «zētētēs kai mathētēs») com escollir la vida més propícia, la vida que forneix, diguem-ne, el millor karma.

El salt a Orient no és ociós, perquè Plató sembla demanar per a aquest viatge una detallada guia com el Bardo Thodol tibetà, que seria con cebut més de mil anys després per Padmasambhava i donat a conèixer

TRAVESSADA PEL CAMÍ DE SANT JAUME

«EL CAMÍ HO VA CANVIAR TOT. TOT. VA GIRAR LA TRUITA DE LA MEVA VIDA. VA SIMPLIFICAR EL MEU DIA A DIA. EM VA DONAR PRESENT I DESTÍ, SINCERITAT I ESPERANÇA. DIRECCIÓ I PROPÒSIT. EM VA OBRIR LA PORTA A UNA ALTRA DIMENSIÓ, SILENCIADA PEL MÓN MODERN. EM VA MOSTRAR EL MIRACLE, EL SENTIT, L’AMOR.» CONEIXEM DE PROP L’EXPERIÈNCIA DE MARDÍA HERRERO, AUTORA DEL LLIBRE PEREGRINA (FRAGMENTA), A QUI EL CAMÍ DE SANT JAUME VA FER RENÉIXER, COM TANTS PELEGRINS AL LLARG DE LA HISTÒRIA.

MARDÍA HERRERO

Escriptora, professora, mare i pelegrina

S oc la primera a partir.

Em costa molt caminar.

Diuen que el tercer dia és el pitjor per als peus. En dono fe, d’això. M’en creuo amb tres dones quan ja fa uns minuts que camino. M’indiquen que m’he confós en sortir del poble, que li passa a molta gent, i m’acompanyen a la bifurcació on he comès l’error. Lla vors sento que no aguantaré gaire més. Hauria d’haver portat sabatilles d’esport i mitjons més prims.

Sempre he estat tossuda. Des que era una nena, el meu pare m’ha parlat de la importància de la voluntat en la vida. Vaig llegir una vegada a la biografia del Che com va desafiar l’as ma que patia ascendint al cim del vol cà Popocatépetl. Una vegada i una al tra va plantar batalla a la seva feblesa

física, i la ment va guanyar la partida. No puc rendir-me en la tercera etapa.

Quan arribo a Belorado (a uns quinze quilòmetres des de Grañón), crec que ja no aguanto. Compto els passos un a un. Els peus em fan mal igualment quan m’aturo. No puc més.

Però Tosantos és a pocs quilòmetres i em proposo a mi mateixa un últim rep te. En Ramon va dir que hi estaríem bé. Ja faré quaranta quilòmetres quan els meus peus s’hagin recuperat.

Seran els cinc quilòmetres més llargs de la meva vida. Vaig acomia dant cada arbre per intentar prendre consciència que, efectivament, avan ço. Fins i tot els poso nom. Compto les pomes i les peres que en pengen, gai rebé madures. M’imagino totes les persones que en la història deuen ha ver tingut el mateix dolor als peus que

jo. Que feble i que fràgil que em sento. I com s’eixampla el temps, submergi da en aquest simulacre de calvari.

Conclusions del dia: la imaginació ajuda a suportar el sofriment. I el sofri ment obliga a expandir la imaginació.

La sorra es transforma de sobte en asfalt. Sento la metamorfosi com a senyal que ja acabo. Agafo una pera d’un fruiter. ¿I el poble? ¿On és el po ble? El pelegrí de Súria, el de la mot xilla petita, em va dir que quan fos capaç de distingir les finestres de les cases em quedarien aproximadament dos quilòmetres. Però encara no veig res. Potser darrere d’aquesta pujada, em dic. No. Una mica més enllà. Tam poc. Al límit de la meva paciència, de sobte, apareix, com emergint de la terra, el campanar de l’església de Tosantos. És aquí.

Tosantos és avui Roma o Jerusa lem o Babilònia. Tosantos és Atenes, però des de Marató. Té tots els sants de part seva, i per això també de part meva. Sento l’alegria del pelegrí que arriba al seu destí definitiu. Per fi.

Les finestres del poble s’en grandeixen i començo a distingir les antenes de televisió de les cases. Ar rossego els peus, però tot ja sembla més senzill. Assoleixo el pati de la primera construcció, segueixo la fletxa groga, m’endinso en un carrer i arribo a un edifici antic que va ser una casa parroquial i ara és un refu gi de pelegrins.

La porta és oberta, com uns bra ços. Just quan hi entro, en surt una noia d’uns trenta anys. És pèl-roja, porta un turbant al cap i fa gestos ne guitosos: «Hola, bon dia», em salu da. «Com estàs?» I continua parlant: «Vaig a dormir al poble següent. He

caminat molt poc avui. Tot i que, ara que ho penso, aquest lloc deu estar molt bé; he parlat amb l’alberguera, es diu Lucía i és de Madrid, com jo; sembla molt simpàtica, i l’allotja ment funciona amb donatius, i et do nen fins i tot el sopar i l’esmorzar.

Llàstima que només he fet deu quilò metres avui, si no…, em quedaria. Segur. Bé, em dic Jo, es pronuncia Yo, és el meu nom artístic. Soc actriu.

Potser ens veurem un altre dia. M’alegro d’haver-te conegut. Marxo ja. Bon camí.»

I marxa.

Just a temps per veure baixar en Ramon, que apareix pel passadís amb el posat relaxat.

Experimento llavors una sensa ció nova que és també part essencial d’aquest periple: l’alegria del retroba ment inesperat. Cada dia hem de dir un munt de vegades hola i adeu. En el camí mors i reneixes constantment. Les persones apareixen a la nostra vida per durar-hi només uns instants. Assolim el futur per tornar-lo passat de seguida; el moviment és continu, l’única cosa estable és la inestabilitat. El camí és el llit d’un riu. Aquest matí he dit adeu, i potser per sempre, a una persona que, d’una manera o altra, ja estimava; ara torno a dir-li hola, i el meu cor s’encén. Així es va trenant a poc a poc la nostra amistat.

Mardía Herrero, Peregrina, traducció d’Ainara Granados, Fragmenta, Barcelona, 2020, p. 41-43

«EN EL CAMÍ MORS I RENEIXES

CONSTANTMENT. LES PERSONES APAREIXEN A LA NOSTRA VIDA PER DURAR-HI NOMÉS UNS INSTANTS. ASSOLIM EL FUTUR PER TORNAR-LO PASSAT DE SEGUIDA»

I EL PRESENT DE TOTA UNA COMUNITAT

JORDI URPÍ

Periodista, cronista i entusiasta musical. @DrBatonga

s molt especial, gairebé únic, el camí que la música klezmer ha seguit en el darrer terç del segle xx, camí pel qual encara avança avui en dia. I ho fa a tota velocitat, en molts casos. Vinculada a les cerimònies populars (casaments, batejos, aniversaris, funerals…) de les comunitats de l’est europeu (els shtetls asquenazites), les greus persecucions que els jueus de tota aquesta regió van patir durant el segle xix i fins a la Segona Guerra Mundial pràcticament van condemnar el klezmer a la desaparició.

Però, cap als anys setanta, des de l’altre cantó de l’oceà Atlàntic, un grup d’artistes (Giora Feidman, Henry Sapoz nik, Lev Liberman…) va recuperar i revitalitzar un gènere amb segles d’història. Aquella dura feina de picapedrers continua vigent, i ha agafat un impuls definitiu i sorpre nent amb les propostes de joves formacions que barregen clarinets i violins amb ritmes electrònics o hip-hop. Entre la conservació de la sonoritat original, la funció paralitúr gica que no ha perdut i la inevitable trobada amb la resta de músiques del món, els klezmorim actuals són dipositaris d’una història que combina l’alegria de les festivitats amb la barbàrie més inhumana.

Desordres al shtetl

Amb la denominació klezmer (fruit de la combina ció de les paraules hebrees kley, «instrument», i zemer, «cançó») s’identifica la tradició musical que més i millor representa la comunitat jueva històrica del centre i l’est eu ropeus, la que des de l’oest d’Alemanya es va establir en zones de les actuals Hongria, Txèquia, Polònia, Ucraïna, Bielorússia, Lituània, Moldàvia o Rússia. En aquest primer

KLEZMER, EL SO DE LA DIÀSPORA MÚSICA PER CONNECTAR EL PASSAT

Un lloc per fer silenci

Allà on se senti el fluir cíclic de l’aigua.

Un moment sagrat

En despertar, quan arriba el silenci profund de la nit per inaugurar un temps nou.

La paraula que m’agrada més Totes, si el to és l’adequat.

Què m’indigna

La frivolitat del materialisme.

Què em motiva

Caminar pel bosc i mirar els horitzons.

Una lectura que m’ajuda Shakespeare.

Una música

Bach, Beethoven i Mahler. En les seves obres és on millor puc intuir la condició divina, la humana i la còsmica, respectivament.

JOAN VILLAPLANA

Una olor agradable La fusta.

Un lema que m’inspira «El millor pla és no tenir pla.»

¿Déu?

Imaginar la condició divina és el desafiament que més ens humanitza.

Una imatge

La foscor de la imatge del que no té imatge.

Un do/habilitat que posseeixo Molta paciència.

Un mestre Zhuangzi, una espècie d’anarcotaoista que va esdevenir el més savi de la Xina.

La mort és…

El gran mirador de la vida des del qual podem comprendre-la.

El meu desig profund Que sapiguem conjugar humanitat i natura novament.

MULTIDISCIPLINARI

Sortim

Parlar per parlar

BON VENT I BARCA NOVA

KAMISHIBAI: RELATS CONSCIENTS

El kamishibai és una de les maneres més antigues que coneixem d’explicar relats. Es va originar al segle XII, dins dels monestirs budistes japonesos. És un tipus d’art dramàtic fet a partir de làmines il·lustrades que se succeeixen sobre un suport que fa d’escenari, i encara avui en dia s’utilitza com a recurs didàctic. Còdol Educació ha actualitzat aquesta eina ancestral per facilitar experiències de creixement per a infants. Kamishibai és una proposta de teatret sobre rodes on s’expliquen relats amb un tret comú: posar la vida al centre. S’hi parla de la responsabilitat cap a tots els humans i éssers vius, l’agraïment, la resiliència, el bé comú, la dependència o la vulnerabilitat. Un taller on tan important és el que hi passa com el que passa per dins dels que hi participen.

Des de temps antics, els viatges en vaixell han donat lloc a una gran quantitat de metàfores. Per exemple, quan acomiadem una experiència que no trobarem a faltar i ens alegrem d’aquest final, fem servir l’expressió de comiat «bon vent i barca nova». Ens podem imaginar un vent capaç d’endurse qualsevol situació, com un vaixell que desapareix mar enllà. Perquè és aleshores, quan acomiadem una barca antiga, que deixem espai per començar a construir-ne una de nova, i navegar-hi.

@irene.jerez.bernet

Ànima, compromís, cultura

«Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.»

Konstantinos Kavafis, “Viatge a Ítaca” (fragment) Traducció de Carles Riba

També ens trobaràs a:Subscriu-t’hi a www.dialogal.org