Dialogal 79 by Dialogal

primavera 2022 — dialogal.org

#79 Ànima, compromís, cultura

A FONS

DIÀLEG

TRAJECTES

¿Podem abolir les presons?

El bon tracte és reparador

El sentit de la llibertat

EDITORIAL

La mirada necessària COMPARTEIX DIALOGAL!

A Dialogal hi trobaràs un espai de reflexió, un lloc de creixement, de novetat, de llibertat. Una escletxa per a la transformació.

25 € L’ANY

Subscriu-t’hi omplint el formulari que trobaràs a dialogal. org/subscripcio i la rebràs trimestralment a casa teva.

Va ser en una sessió de grup a la presó de Lle-

tant, els veritables responsables de les majors

doners. Unes confessions personals van derivar

atrocitats del planeta (guerres, crisi climàtica o

en una discussió entre dos interns, que va pujar de

explotació de persones) estan lliures i en diferents

to. S’escridassaven i semblava que la situació no

casos al capdavant de governs o grans companyi-

tenia aturador. Fins que, de sobte, es va fer un si-

es transnacionals», diu Jordi Cuixart al pròleg del

lenci tens. «M’agradaria fer-te una abraçada», li

llibre d’Angela Davis Podem abolir les presons?

va dir un a l’altre en reprendre la paraula. Silenci.

«¿Saps quin és el millor èxit, Clara?», em va

«¿Puc fer-te una abraçada?» Silenci. Es van abra-

dir un intern que va cometre abusos sexuals. «Que

çar. I la resta d’interns es van posar drets i van

no reincidim.» El final de la condemna és, sovint,

aplaudir, i uns quants vam plorar d’alleujament i

el moment més delicat. Fa por a molts interns per-

de felicitat, i algú va dir que quina sort haver rebut

què saben, d’una banda, que es retrobaran amb la

aquella abraçada i haver pogut plorar sense dissi-

vida de fora, on ningú els imposarà normes ni ho-

mular.

raris i on, en definitiva, pràcticament tot tornarà a

Darrere de cada delicte, de cada crim tipificat

ser possible. De l’altra, perquè la sortida de la pre-

per la justícia (o pel jutge), hi ha una persona que

só voldrà dir enfrontar-se a les etiquetes, a la por

necessita saber-se compresa i estimada. Indepen-

dels coneguts i a tots els prejudicis que s’associen

dentment de si ha comès el delicte o no, allà hi ha

als centres penitenciaris, que en la majoria de ca-

una persona que necessita rebre amor per sor-

sos dificulten la integració dels que han acabat

tir-se’n. Algú dirà que aquesta afirmació és cursi,

una pena que es perpetua fora de la presó.

carrinclona o típica dels qui anem amb el lliri a la

Els centres penitenciaris a Catalunya ja s’han

mà. Molt bé. Però l’amor és el millor tractament

anat transformant els darrers anys, però la realitat

per acompanyar qualsevol altra teràpia a la presó.

demostra que no és suficient. Ens cal que les pre-

I, sovint, el sistema no facilita que interns ni fun-

sons no siguin el gran sistema d’incarceració.

cionaris puguin treballar des d’aquí.

Convé teixir el país de projectes d’integració alter-

Al centre penitenciari de joves un noi m’ex-

natius —probablement molts, petits i diversos—

plicava que quan ell va néixer el seu pare ja era a

que incloguin el que ja funciona del sistema actu-

la presó. I que ell, com el seu pare, els cosins i els

al i que, sobretot, incorporin noves regles del joc

tiets, passava temporades a la presó de manera

on tot allò que quedi lluny de la cultura de pau,

sovintejada. Sempre hi havia algú de la família al

com l’abús de poder, l’opressió a la diferència, el

talego. La mateixa família; el mateix barri; des de

masclisme, el racisme o la xenofòbia, no hi tingui

fa més de vint anys.

cabuda. I tant de bo que això ajudi a fer societats

Reproducció social, en deia Pierre Bourdieu. Un fracàs —¿o un èxit?— del sistema. «Mentres-

més justes on, un dia, les presons no siguin necessàries.

Clara Fons i Duocastella Directora

dialogal.org

dialogal #79 —— primavera 2022

—3

ENCARA NO T’HI HAS SUBSCRIT?

AMOR SENSE LLI RI S

—dialogal

DIRECTORA Clara Fons i Duocastella COORDINACIÓ Elisenda Sevilla i Altés DISSENY I DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres MAQUETACIÓ Manera Estudi

—sumari

01 PORTADA

Borja i Aleix

La Model

03 EDITORIAL

Clara Fons i Duocastella

Amor sense lliris

ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Elisenda Sevilla i Altés Elena Martín Valls

04 LA MIRADA

32 FINESTRA D’ART

de Jesús G. Pastor

Jordi Alonso Callejo

El Alto, Bolívia

L’art d’emparaular la vida

22 RECERCA Julio Zino

34 OBERTURES Xavier Melloni

L’assistència religiosa a les presons catalanes

Un altre coneixement

30 EL PERSONATGE DEL #79

David Casals i Vila

Protestants: la història silenciada

Dídac P. Lagarriga

¿Relligar o deslligar?

Adrià Pujol Cruells

Xavier Badia

48 A TEMPO Jordi Urpí

Obres mestres de la música clàssica dedicades a la Setmana Santa

54 PETIT DIALOGAL 54 L’aprenentage està vinculat a les emocions positives Júlia Prunés

VA DE LLIBRES

46 ESPAI FRAGMENTA

Núria Romay

PUBLICA Fragmenta Editorial, SLU Plaça del Nord, 4 08024 Barcelona

40 CLAU DE VOLTA

La imaginació segrestada

50 FILMOTECA Joan Burdeus

A la caverna s’hi viu millor

57 A un clic: La filosofia del no-càstig

54 PETIT DIALOGAL 58 Sortim: El bosc de Can Gel 58 Parlar x parlar: Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra

57 Fet a mà: Representem la nostra llum interior

52 CUINA

Pepe Reventós

Ciutat Nua, el vi de la presó de Can Brians

SUBSCRIPCIONS dialogal@fragmenta.cat PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any

IMPRESSIÓ Impremta Pagès DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179

FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: p. 24, 26, 29, 32, 36, 39, 54, 56, Shutterstock.

Dialogal no s’identifica necessàriament amb els posicionaments manifestats en els articles que publica.

TRAJECTES

DIÀLEG

La pitjor droga que entra a la presó són els antidepressius...

El bon tracte és reparador. Diàleg entre Meritxell Campmajó i Marta Nomen Míriam Cano

Gemma Ventura

Amb la col·laboració de:

L’ENTREVISTA

A FONS

¿UN MÓN AMB ÀNIMA?

QÜESTIONARI

Vicky Molins «Per entrar a les presons cal aprendre a fracassar»

¿Podem abolir les presons?

No miris amunt...

Montse Serra

Jordi Pigem

Angela Davis

Eulàlia Tort

Els col·laboradors del #79

Membre de:

Paper i tintes ecològiques

Julio Zino Torrazza

Angela Davis

David Casals i Vila

Adrià Pujol

Pepe Raventós

Júlia Prunés

Irene Jerez i Bernet

Responsable de programes al Departament de Justícia p. 22

Filòsofa, política i activista contra la repressió p. 24

Periodista p. 40

Antropòleg i escriptor p. 46

Viticultor i director general de Raventós i Blanc p. 52

Infermera especialitzada en salut i educació emocionals p. 54

Pedagoga, il·lustradora i mestra en procés p.58

DIÀLEG

DIÀLEG Text: Míriam Cano — Fotografies: Borja i Aleix

El bon tracte és reparador DIÀLEG ENTRE

És membre de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) d’ECAS i de la Taula de Participació Social. Des del 2012 treballa en l’àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l’associació INTRESS, on també és responsable de l’àrea de justícia.

MARTA NOMEN Impulsa projectes amb una clara vocació transformadora i d’innovació social. Té una àmplia experiència en la gestió i intervenció en l’àmbit social i comunitari, i s’ha format en el lideratge d’organitzacions sense ànim de lucre que volen transformar el seu entorn més proper. És portaveu de la plataforma ciutadana Grup 33.

— 13

— 12

MERITXELL CAMPMAJÓ

La Model, buida, impressiona. M’hi he citat amb Meritxell Campmajó i Marta Nomen, dues professionals de l’àmbit penitenciari que no només coneixen molt bé un sistema que tendeix a l’opacitat, sinó que, a partir de la seva experiència, treballen per fer-lo cada cop més transparent, democràtic i participatiu a través de propostes i mesures que tinguin en compte la llibertat, la reconstrucció i la vida en comunitat. dialogal #79 —— primavera 2022

dialogal #79 —— primavera 2022

L ' E N T R E V I S TA

L ' E N T R E V I S TA L A V I DA ENTRE REIXES

Vicky Molins és religiosa

amb un exemple: vaig estar molt temps

teresiana, té 85 anys i porta

acompanyant una persona que, sem-

a trenta anys que vaig a les

tota la vida entrant a les

pre que em veia, plorava desconsola-

presons. Al principi, com

presons. Al llarg de trenta

dament. Havia assassinat la seva dona.

que soc periodista i m’en-

anys, ha visitat setmanalment

Aquell home tenia una malaltia mental

canta escriure, feia una re-

centenars d’interns de Quatre

per la qual, de tant en tant, perdia el

vista amb els interns. Això em va per-

Camins, Brians o Wad-Ras, en

control i es convertia en una altra per-

metre entrar-hi i conèixer molts nois;

processos d’acompanyament

sona. Es va penedir moltíssim del que

va anar molt bé. Però aviat vaig veure

que, en alguns casos, han

havia fet. Sempre, absolutament sem-

que el que més m’agradava era el que

durant més de deu anys.

pre que el veia, plorava.

ara anomeno «acompanyament per-

Em diu que, per entendre

sonal», que encaixava millor amb la

què fa exactament, mirem

meva vocació.

la pel·lícula Pena de mort

F terns?

havia comès un delicte i que, com a

Sarandon interpreta una

tal, havia de complir una condemna.

monja que entra en una presó

Però ¿era culpable? Des d’aquell mo-

tre o cinc interns, no més. Tu els acom-

i acompanya un violador i

ment vaig veure-ho molt clar: la culpa

panyes durant el temps que estan a la

assassí fins a la mort. Just el

era només cosa d’ell i de Déu. El de-

presó i t’encarregues que, quan surtin,

mateix que fa la Vicky.

licte és cosa del jutge, però jo tinc al

A estar en contacte amb tres, qua-

— 18

«Per entrar a les presons cal aprendre a fracassar» Text: Eulàlia Tort — Fotografies: Wayra Ficapal

dialogal #79 —— primavera 2022

Tenia clar que aquesta persona

(1995). En aquest film, Susan

¿En què consisteix?

VI CK Y M O LI N S

¿I què vas fer?

tinguin un bon lloc on anar. En defini-

davant una persona que pateix. Tots

tiva, que surtin amb l’esperança d’una

aquests anys t’asseguro que m’han fet

vida normalitzada. Com et pots imagi-

saps res.» Té tota la raó: si no ho saps

nar, aquest acompanyament suposa

tot d’una persona, no en saps res i,

estar molt temps amb cadascuna de les

evidentment, no ho pots saber tot de

persones, així que, almenys en el meu

ningú. És millor callar.

cas, mai no he pogut acompanyar-ne

aprendre moltíssim. ¿Què has après? Com et deia, a no jutjar. Mai. I també que l’única teràpia de veritat

més de cinc simultàniament.

No ho sé tot ni de mi mateixa! Exacte! Per tant, no judiquis mai.

poden guarir momentàniament, però,

¿Cada quan són les visites?

Quan entro a les presons i em rela-

si la persona no se sent estimada, no

Cada setmana; concretament,

ciono amb els interns, em preocupo

tindrà el que necessita qualsevol és-

els dimarts. Començava a les 10 h

molt de distingir entre delicte i culpa.

ser humà.

amb un i en tenia fins a les 14 h; una

El delicte està tipificat. Per exemple,

hora per a cadascun. Ja m’esperaven.

si robes, hi ha un codi que estableix

Tan simple, però tan revolucio-

És important que sigui sempre a la

quants dies de presó mereixes. La cul-

nari…

mateixa hora perquè així saben que

pa, en canvi, és absolutament perso-

Un intern em va dir que mai ningú

aquella estona és per a ells, que hi ha

nal; no hi ha cap codi al qual puguem

no l’havia estimat i que mai ningú no

algú que els espera.

recórrer. La culpa depèn de Déu i de

ho faria. La meva resposta va ser: «Déu

cada persona. De res més.

sí que t’estima.» Ell em va preguntar: «¿I això com ho puc saber?» Aleshores

¿I què fas durant aquesta hora? Escoltar, escoltar molt, escoltar tot allò que la persona em vol dir de

és l’amor. L’única. Hi ha teràpies que

Et refereixes al sentiment de

jo simplement el vaig abraçar molt fort

culpa de les persones…

durant una bona estona. De cop i vol-

la seva situació. I mai judico. Un cop

Jo em dic: «Tinc davant una per-

ta, em diu: «No soc tonto, ja ho entenc.

vaig sentir un psicòleg que deia: «Si

sona que no sé si és només delinqüent,

Això vol dir que a Déu no el veig, però

d’una persona no ho saps tot, no en

o delinqüent i culpable.» T’ho explico

que tu ets les seves mans i braços.»

dialogal #79 —— primavera 2022

— 19

¿Què és això d’acompanyar in-

A FONS

Angela Davis (Birmingham, EUA, 1974) és filòsofa, política i activista contra la repressió en contextos d'empresonament. Va complir setze mesos de presó preventiva el 1972 per haver defensat un grup de presos polítics. Després de ser absolta, va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional contra la Repressió Racista i Política. Al seu llibre Podem abolir les presons?, del qual reproduïm un fragment, reflexiona sobre les percepcions del sistema penitenciari que poblen el nostre imaginari comú, avui. «Els abolicionistes de la presó són titllats d’utòpics i idealistes, i les seves idees en el millor dels casos

¿PODEM ABOLIR LES PRESONS?

es consideren poc realistes i impracticables, i en el pitjor, bestieses i bogeries. Això dona la mesura de com és de difícil idear un ordre social que no confiï en l’amenaça de segrestar les persones en llocs horrorosos pensats per separar-les de les seves comunitats i les seves famílies. La presó es considera tan “natural” que és dificilíssim imaginar la vida sense.» ¿Com pot ser que la presó, una de les estructures més antigues mantingudes fins al present, sigui també una de les menys qüestionades? És més, ¿podem imaginar una arquitectura social sense presons?

ANGELA DAVIS

i les presons s’han d’abolir, ¿aleshores

Filòsofa, política i activista contra la repressió

— 24

ta intrigant que sovint interromp el plantejament de les perspectives futures per a l’abolició. ¿Per què hauria de ser tan difícil imaginar alternatives al nostre sistema actual d’incarceració? Hi ha diverses ra-

ons per les quals tendim a rebutjar la idea que a la llarga pugui ser possible crear un sistema judicial totalment diferent —i potser més igualitari. Per començar, pensem en el sistema actual, amb la seva dependència exagerada en l’empresonament, com un estàndard incondicional, i per això tenim grans dificultats per imaginar qualsevol altra manera d’encarregar-nos dels més de dos milions d’individus que actualment estan detinguts en els centres penitenciaris del país: presons, centres de menors i centres de detenció d’immigració. Irònicament, fins i tot la campanya contra la pena de mort tendeix a sostenir-se en la presump-

dialogal #79 —— primavera 2022

— 25

què les substituirà? Aquesta és la pregun-

A FONS

ció que la cadena perpètua és l’alternativa més racional a la

complex industrial carcerari, pot ser més fàcil pensar en al-

ti que el càstig es converteixi en una font de beneficis cor-

pena capital. Per important que sigui abolir la pena de

ternatives. Dit d’una altra manera, un marc més complicat

poratius? ¿Com ens podem imaginar una societat en què la

mort, hauríem de ser conscients de quina manera les cam-

ens pot donar més opcions que un simple intent de desco-

raça i la classe social no siguin els determinants principals

panyes actuals en contra de la pena capital tenen propensió

brir un sol substitut per al sistema penitenciari. El primer

d’un càstig? ¿O una societat en què el càstig en si ja no sigui

a reproduir els models històrics mateixos que van portar al

pas, doncs, seria deixar estar el desig de descobrir un sol

el motor principal a l’hora d’impartir justícia?

sorgiment de la presó com a forma dominant de càstig. La

sistema alternatiu de càstig que ocupés el mateix espai que

pena de mort ha coexistit amb la presó, tot i que l’empreso-

Un enfocament abolicionista que cerqui respondre preguntes com aquestes ens exigiria imaginar-nos una

el sistema penitenciari.

SI LES ESCOLES NO ES CONVERTEIXEN EN ESPAIS QUE ENCORATGIN EL GOIG D’APRENDRE, AQUESTES ESCOLES CONTINUARAN SENT LES VIES PRINCIPALS CAP A LA PRESÓ

nament se suposava que servia d’alternativa al càstig cor-

Des dels anys vuitanta, el sistema penitenciari cada

constel·lació d’estratègies i institucions alternatives, amb

poral i capital. Aquesta és una dicotomia important. Un

vegada s’ha acomodat més a la vida econòmica, política

la finalitat última de treure la presó dels paisatges socials

compromís crític amb aquesta dicotomia implicaria pren-

i ideològica dels Estats Units i al tràfic transnacional als

i ideològics de la nostra societat. Dit d’una altra manera,

temps pot desplaçar la presó de manera que acabi ocupant

dre’s seriosament la possibilitat de vincular l’objectiu de

Estats Units de mercaderies, cultura i idees. Així, el com-

no buscaríem substituts similars a la presó per a la presó,

zones cada vegada més petites del nostre paisatge social

l’abolicionisme de la pena de mort amb les estratègies per a

plex industrial carcerari és molt més que la suma de tots els

com l’arrest domiciliari mitjançant braçalets electrònics.

i psíquic. Els centres educatius, per tant, es poden veure

centres penitenciaris del país. És un conjunt de relacions

Més aviat, tenint la descarceració com a estratègia general,

com l’alternativa més potent. Si no s’eliminen les estructu-

simbiòtiques entre comunitats correccionals, corporacions

provaríem d’imaginar un contínuum d’alternatives a l’em-

res actuals de violència dels centres d’ensenyament en co-

sistema existent —i potser aquest és el problema que aboca

multinacionals, grups de mitjans de comunicació, sindi-

presonament —desmilitarització de les escoles, revitalitza-

munitats empobrides de color —que inclouen la presència

a l’acceptació que l’empresonament és l’única alternativa

cats de guardes i les agendes legislatives i judicials. Si és

ció de l’educació en tots els àmbits, un sistema sanitari que

de guardes de seguretat armats i policia— i si les escoles no

a la pena de mort—, és molt difícil imaginar un sistema

cert que el significat contemporani del càstig s’ha format

doni atenció gratuïta física i mental a tothom i un sistema

es converteixen en espais que encoratgin el goig d’apren-

estructuralment similar capaç d’encarregar-se d’una po-

mitjançant aquestes relacions, aleshores les estratègies

judicial basat en la separació i la reconciliació en comptes

dre, aquestes escoles continuaran sent les vies principals

blació tan nombrosa de violadors de la llei. Si, tanmateix,

abolicionistes més eficaces s’oposaran a aquestes relacions

de la retribució i la venjança.

cap a la presó. L’alternativa seria transformar les escoles en

desviem l’atenció de la presó, percebuda com una institu-

i proposaran alternatives que les desuneixin. Així doncs,

La creació de noves institucions que vulguin omplir

vehicles per a la descarceració. Dins del sistema d’atenció

ció aïllada, cap al conjunt de relacions que conformen el

¿què comportaria imaginar un sistema en què no es perme-

l’espai que ara ocupen els centres penitenciaris amb el

sanitària, és important subratllar l’actual escassedat d’ins-

l’abolició de la presó. És cert que si ens fixem amb una mirada miop en el

dialogal #79 —— primavera 2022

— 27

— 26

¿COM ENS PODEM IMAGINAR UNA SOCIETAT EN QUÈ LA RAÇA I LA CLASSE SOCIAL NO SIGUIN ELS DETERMINANTS PRINCIPALS D’UN CÀSTIG?

F I N E S T R A D ’A R T

«NORMALMENT ENTENEM PER PARAULA L’ORALITAT, PERÒ PARAULA TAMBÉ ÉS EL CONJUNT DE LES EXPRESSIVITATS DE L’ÉSSER HUMÀ»

L’art d’emparaular la vida

scriure, igual que altres mo-

Soc coherent fent memòria del

dalitats artístiques, pot ser

meu passat. D’una manera o una al-

una eina excel·lent. El mon-

tra, en cada article rememoro una part

Procuro actuar de manera respon-

jo benedictí i antropòleg

de la meva història personal i profes-

sable anant un pas més enllà. Els meus

Lluís Duch deia que emparaular és

sional. M’apropo a la meva essència i,

articles no són políticament correctes,

posar la realitat humana a dins de pa-

alhora, m’allunyo de la meva sentèn-

fins i tot podrien considerar-se subver-

raules. A mi em va agradar aquesta

cia. Just el contrari del que pretén la

sius i incòmodes. Però, a vegades, cal

idea.

institució penitenciària…

ser valent, fugir del discurs majoritari i

que és fugisser i cal retenir-lo i recordar-lo d’alguna manera.

Des de fa sis anys, emparaulo.

Preservo la meva dignitat posant

Això no tindria res d’extraordinari si no

paraules a les reflexions que em dei-

L’art d’emparaular s’ha conver-

fos per la meva condició de viure privat

xen des de dins. Setmana rere setma-

tit en la meva vàlvula d’escapament,

de llibertat. Emparaular m’ajuda a ser

na, intento endreçar les restes del

que m’ajuda a transitar amb serenitat

coherent, a preservar la meva dignitat i

naufragi. Cada text vol ser una foto-

i amb pau per aquest capítol de la

a actuar de manera responsable.

grafia del meu present. Un present

meva vida.

«JB: ¿Ens pot parlar una mica

però jo entenc per paraula el conjunt

ha llenguatges corporals, llenguatges

dels sentits? Dels sentits que

de les expressivitats de l’ésser humà;

insinuatius,

hem de recuperar i, no sé si en

conjunt de què disposa si les aprèn. És

llenguatges elusius, el mateix silenci

la mateixa pregunta, quin paper

a dir, quan hi ha paraula, correlativa-

—que no s’ha de confondre amb el

hi juga la paraula, aquí.

ment hi ha aprenentatge; no hi ha pa-

mutisme— i també la decisió ètica;

raula sense aprenentatge. Perquè en

també és una expressió. Per tant, par-

LD: Bé, la paraula hi juga un paper

l’ésser humà, en el seu «ser ésser

lar de l’ésser humà és parlar de no-

fonamental, perquè la tradició parla

humà», la incitació ve de fora; per

drir-se de llenguatge.»

de l’ésser humà com d’homo loquens,

això la imitació és tan important. Per

un ésser parlant. Aleshores, aquí,

tant, aleshores, el conjunt de les ex-

¿què entenem per paraula? Normal-

pressivitats evidentment inclou l’ora-

ment entenem per paraula l’oralitat,

litat, però també altres llenguatges: hi

intentar despertar consciències.

— 33

— 32

«EMPARAULAR M’AJUDA A SER COHERENT, A PRESERVAR LA MEVA DIGNITAT I A ACTUAR DE MANERA RESPONSABLE»

Jordi Alonso Callejo

Intern al Centre Penitenciari Lledoners

Quan expliques la teva història, comences a decidir el teu destí.

Lotje Sodderland Jordi Alonso Callejo és un mestre condemnat per abusos. Des de l’abril del 2016 compleix condemna al Centre Penitenciari Lledoners. Alonso ha convertit l’escriptura en una de les seves millors eines per viure. Escriu a mà, envia textos per correu postal a la seva mare, que els transcriu a l’ordinador, i aleshores ella envia aquests mateixos textos transcrits al cosí d’Alonso, que és el responsable de posar-los al blog que Alonso té a internet.

dialogal #79 —— primavera 2022

llenguatges

al·lusius,

Roser Cabacés i Joan Bramona, «Lluís Duch: "El capitalisme ens fa creure que el desig pot ser satisfet"», Núvol, 11 de novembre del 2018 (fragment de l’entrevista)

OBERTURES

o són les opinions, el que val. Ni tampoc el que perdura. No poden ser-ho perquè estan massa subjectes a la parcialitat dels nostres punts de vista i interessos. Mentre no ens adonem que estem implicats en el que veiem, no veiem res.

D'aquí venen la pobresa, la misèria de la majoria de les

— 34

XAVIER MELLONI

cia amb què les defensem, perquè som nosaltres els que volem prevaldre. Tampoc no és suficient la informació que ens dona un primer grau de coneixement, perquè, amb això, amb prou feines ens aproximem a la primera capa de la realitat, a la seva membrana més evident i efímera. No, no és això el que

Però vivim temps d’impaciència i immediateses que

ens cal. Busquem una altra cosa, un altre coneixement,

se satisfan amb opinions banals basades en informacions

que estigui a l’origen del que veritablement és i que sigui

superficials, les quals ens resulten epidèrmicament satis-

la font del que fa que les coses siguin tal com són, i no en

factòries perquè ens fan creure que coneixem i, per tant,

funció del que nosaltres volem, pensem o creiem que són.

que controlem. Hi ha massa soroll, massa acumulació de

Per això els grecs van distingir entre doxa, episteme i

dades, massa fonts d’informació que no permeten distin-

gnosis. Passar de la primera a la darrera requereix un llarg

gir on és la desinformació que porta a cometre accions er-

i exigent camí d’ascesi, fins a arribar a l’obertura de l’ull

rònies. Aquesta intoxicació fomenta l’autocomplaença, ja

interior capaç de percebre la fondària de les coses; Allà on

que no exigeix de nosaltres cap interpel·lació, sinó conti-

s’originen, Allà on retornen. Cal sostenir el pes i la densitat

nuar amb la trivialitat del que ens agrada, en lloc de cercar

de l’experiència, reflexionar-hi i observar-la des de prop i

allò que ens transcendeix per fer-nos créixer. La informació

a distància, de manera que puguem alçar la realitat a par-

in-forma, «dona forma», però no transforma. Ens manté en

tir de la llavor amagada a l’interior de cada situació i de

el mateix estat en què estem.

cada persona, i deixar que germinin alhora que també germinem nosaltres.

Fonts més altes i més pures de saviesa ens esperen per donar-nos el coneixement que necessitem per travessar els temps que vivim. Hem de poder estar a l’escolta per rebre coneixences que no provenen de l’acumulació de dades, sinó que estan amagades en la profunditat de les coses. Un coneixement que ens desapropia, un saber que permet percebre la substància de cada situació i de cada persona, una comprensió capaç d’identificar les causes remotes i els cims vers on s’encaminen els nostres passos confusos. Un coneixement així només es dona quan arribem a reverenciar el que se’ns mostra.

dialogal #79 —— primavera 2022

— 35

UN ALTRE CONEIXEMENT

nostres opinions. D’aquí també la vehemència i la violèn-

¿ U N M Ó N A M B À N I M A?

No miris amunt… JORDI PIGEM

— 36

dialogal #79 —— primavera 2022

olts deveu conèixer

de totes les coses; de l’imperi de les

i en les grans multinacionals. A la

Don’t

distraccions; d’un món de nihilisme,

pel·lícula, quan el que es volia ocul-

look up («No miris

hedonisme i vides sense sentit; dels

tar es torna manifestament evident,

amunt», 2021). Per als

miratges tecnològics alienants; de

ja és massa tard. «Fucking lied to us!»

que no l’heu vist, és una enginyosa sàti-

la banalitat i la corrupció dels grans

(«Ens han mentit fotudament!»), ex-

ra de la banalitat i la corrupció del món

mitjans de comunicació; de la política

clama un dels molts que s’havien cre-

contemporani. Un amic em va reco-

com a mera gestió de les aparences, i

gut la narrativa oficial.

manar veure-la perquè, deia, té molta

de la incapacitat col·lectiva de veure

El poder dels mitjans de comu-

relació amb les formes de corrupció de

el que és evident (d’aquí el títol: No

nicació i la censura d’opinions alter-

la política, l’economia i la comunicació

miris amunt —és a dir, no miris, no ve-

natives fa avui més fàcil que mai crear

que denuncio a Pandèmia i postveritat

gis el que és evident).

estats d’hipnosi col·lectiva. La hipno-

pel·lícula

(Fragmenta). Aquesta pel·lícula sovint

Tot això és una bona radiografia

si no és cap broma. S’han fet amb èxit,

es considera una metàfora de la nostra

de molts problemes que el món tenia

repetidament, operacions quirúrgi-

inacció davant del canvi climàtic, però

des de fa temps i que s’han intensifi-

ques en pacients sense anestesiar que

l’amic hi veia reflectit un problema glo-

cat en els darrers anys. Hi ha tot de

havien estat hipnotitzats. Tampoc no

bal més urgent: la nostra incapacitat

persones i entitats que anteposen els

és cap broma la dimensió col·lectiva

d’adonar-nos del totalitarisme disfres-

seus interessos particulars al bé de

de la ment. Els corrents psicològics

sat de mesures sanitàries que s’ha co-

la humanitat: mantenir-se en el po-

predominants assumeixen de manera

mençat a imposar des de dalt.

der com sigui (els polítics), entretenir

gairebé dogmàtica que la ment hu-

Em va semblar poc probable que

l’audiència com sigui (els mitjans de

mana és generada per un òrgan bio-

aquesta pel·lícula de moda pogués

comunicació), guanyar diners com

lògic (el cervell) i que és individual i

interpretar-se així. Però vet aquí que

sigui (les grans multinacionals). A

intransferible. Això és comprensible

sí: és una sàtira brillant del tecnocapi-

partir d’ara, haurem de confiar molt

dins l’orientació materialista del co-

talisme desbocat; de la boirassa de la

menys en els grans líders polítics,

neixement que predomina des de fa

postveritat que desfigura la percepció

en els grans mitjans de comunicació

segles, que fa creure que una cosa és

dialogal #79 —— primavera 2022

— 37

Filòsof i escriptor, autor de Pandèmia i postveritat

C L A U D E V O LTA

C L AU D E V O LTA

PROTESTANTS: LA HISTÒRIA SILENCIADA

a persecució que van patir

ció és l’Església catòlica. La fi de la Guerra Civil

franquisme va tenir una con-

(1939) consagra un nou règim legitimat per

seqüència

però

l’Església catòlica. Les escoles evangèliques

molt desconeguda: l’exclusió d’Espa-

tanquen, i ja no obriran mai més. Els temples

nya del Pla Marshall, les ajudes que

també ho fan, i els cultes es comencen a fer

els Estats Units van posar en marxa

clandestinament als domicilis. En aquell mo-

per reconstruir l’Europa occidental

ment, l’única excepció és Madrid, ja que el rè-

després de la Segona Guerra Mundial.

gim no vol crítiques dels ambaixadors.

protestants

durant

dolorosa,

És un dels fets que aborda el documental «Protestants: la història silenciada», de la productora Clack, estrenat recentment durant la darrera Mostra de Cinema Espiritual, que or-

DAVID CASALS I VILA

ganitza la Direcció General d’Afers

Periodista

Al bàndol republicà, qui sofreix persecu-

els

Religiosos de la Generalitat. La Inquisició va impedir que el protes-

DURANT LA SEGONA REPÚBLICA ES RECONEIX, PER PRIMER COP, LA LLIBERTAT RELIGIOSA PER A TOTHOM. PERÒ L’ESCLAT DE LA GUERRA CIVIL FA QUE, ALS TERRITORIS ON S’IMPOSEN ELS SUBLEVATS, EL PROTESTANTISME SIGUI PERSEGUIT

tantisme arrelés a Espanya, però l’any 1868, amb el triomf d’una revolta liberal, les coorreconeixia «la llibertat religiosa només per

La fi de la Segona Guerra Mundial i la

als estrangers», tal com exposa la historia-

derrota dels aliats de Franco força el règim

dora Carme Capó. Aquest fet va propiciar

a canviar de posició. Per això, el 1945, s'im-

que sortissin a la llum grups fins llavors

pulsa el Fuero de los Españoles, segons el

clandestins, així com l’arribada de missio-

qual «ningú no serà molestat per les seves

ners d’altres països, els quals fundaven tem-

creences religioses». Permet la reobertura

ples, però també escoles, ja que l’elevat

dels temples, amb presència policial, tot i

analfabetisme impedia un principi bàsic

que això no va servir perquè Espanya in-

d’aquesta tradició: la lectura directa i la in-

gressés a l’ONU.

terpretació personal de la Bíblia.

dialogal #79 —— primavera 2022

La reobertura indigna els sectors més

Durant la Segona República (1931) es

durs del catolicisme i, en pastorals i escrits,

reconeix, per primer cop, la llibertat religio-

carreguen contra la «infiltració protestant».

sa per a tothom. Però l’esclat de la Guerra

Alguns s’ho van prendre al peu de la lletra: el

Civil (1936) fa que, als territoris on s’impo-

1947, comença una onada d’atacs per part de

sen els sublevats, el protestantisme sigui

requetès (milícies paramilitars carlistes).

perseguit. «Al mestre de Pradejón (La Rio-

S’assalta el temple metodista de Ciutat Vella i

ja) el van arrossegar per tot el poble, per

el baptista de Granollers; a Rubí es distribuei-

assenyalar que era un heretge, i li van treu-

xen pamflets contra aquesta tradició, i a Fi-

re els ulls», explica el pastor Pablo Gar-

gueres, a la façana de l’església baptista, s’hi

cía-Rubio (1936-2021). El cas més paradig-

fa una pintada que no només és «indicativa

màtic fou l’assassinat del reverend anglicà,

del moment», sinó que «insisteix en un tòpic

mestre i polític republicà Atilano Coco a

que encara dura avui: presentar les esglésies

Salamanca.

de la Reforma com a quelcom estranger», as-

dialogal #79 —— primavera 2022

— 41

— 40

denades van canviar. La nova Constitució

A l'esquerra, pintada al temple baptista de Figueres el 1948. Foto: Arxiu Gràfic Documental Evangèlic

CUINA

Ciutat Nua, el vi de la presó de Can Brians PEPE RAVENTÓS Viticultor i director general de Raventós i Blanc

Aprenent l’ofici de

He nascut i crescut entre vinyes, però

la feia. Va ser una visita molt colpidora

d’un equip, i alhora aconseguir trans-

molta il·lusió. Cal sensibilitzar i cons-

Can Brians per al manteniment dels

viticultor, els presos

des de ben jove he estat vinculat a pro-

però inspiradora alhora. La meva sor-

metre la nostra passió per la viticultura

cienciar la ciutadania sobre les perso-

edificis i les obres de rehabilitació que

jectes socials i de voluntariat per aju-

presa va ser descobrir, al mig del recin-

i l’enologia, i així ajudar i facilitar la

nes que queden al marge de la nostra

es fan al centre penitenciari.

dar a millorar la vida de les persones

te penitenciari, un antic mas abando-

seva reinserció social i laboral.

societat, i «Ciutat Nua» ajuda a fer-ho

més vulnerables. D’aquesta inquietud,

nat, la casa pairal de Can Margarit,

possible, perquè, a través de l’elabora-

El disseny de les ampolles és especial

i després de la meva estada a la ciutat

amb un celler i els cups on antigament

«La meva condemna va ser justa, vaig

ció del vi, podem oferir formació i aju-

i excepcional. A les etiquetes s’hi po-

de Nova York, on vaig conèixer de pri-

s’havia fet vi. Aquí va néixer el projecte

cometre un error i cal pagar-lo, a partir

dar a recuperar l’alegria i la il·lusió.

den llegir reflexions dels presos que

mera mà l’activisme i la cultura col·la-

«Ciutat Nua», amb l’objectiu d’ense-

d’aquí n’aprens.» «Tinc una filla que ja

Tots som part de la societat i tots tenim

han format part del procés d’elabora-

borativa dels ciutadans nord-ameri-

nyar l’ofici de viticultor als presos.

no tinc. Des d’aquí dins és difícil llui-

dret a una segona oportunitat.

ció, acompanyades de l’empremta di-

— 52

de Can Brians 2 es formen i recuperen la il.lusió

cans, vaig sentir que podia fer alguna

tar per ella.» «Quan tens visita poses

gital d’alguns d’ells.

cosa més per contribuir a la millora de

Des d’aleshores, cada any, residents

bona cara per no fer-los patir, però no

El raïm d’aquest vi prové dels ceps de

la nostra societat.

del centre penitenciari de Can Brians 2

estàs bé.» «Busques feina, però arriba

la varietat xarel·lo plantats fa més de

Per mi, «Ciutat Nua» representa la pri-

treballen a les nostres vinyes de Raven-

un moment en què et desesperes i

quaranta anys a la Vinya del Llac, a la

mera pedra d’un projecte que va més

La primavera del 2017, pocs dies des-

tós i Blanc, a Sant Sadurní d’Anoia, en

penses que tornaràs a acabar allà i no

nostra finca de Raventós i Blanc. Un

enllà de les parets de Can Brians. Un

prés d’aterrar dels Estats Units a Cata-

diversos períodes del cicle vitícola, per

t’agrada pensar-ho, no és un bon fu-

xarel·lo ecològic sense cap additiu

projecte ambiciós que aspira a molt

lunya, tornant de visitar unes vinyes a

aprendre totes les tasques del procés

tur.» Són alguns sentiments, penedi-

enològic que es comercialitza per 9

més. La meva il·lusió és, un dia, poder

prop de Sant Llorenç d’Hortons, a l’Alt

d’elaboració d’un vi, com la poda o la

ments i esperances dels interns que

euros a través de la Fundació Ared. Un

reconstruir el mas de Can Margarit i

Penedès, sobresortia enmig del paisat-

verema. Una manera de fer-los partí-

han treballat a les nostres vinyes. De la

60% dels beneficis es destinen a la

que els presos puguin elaborar allà

ge l’imponent edifici del centre peni-

cips del projecte amb la formació i el

seva feina va sortir la primera anyada

mateixa fundació, amb els quals aju-

mateix aquest vi, fet que culminaria

tenciari Can Brians. Vaig demanar una

treball actiu a les vinyes, on cadascun

del vi Ciutat Nua, el novembre del

da les dones de la presó de Wad-Ras a

tot el procés, des de la vinya fins a la

visita a la direcció i, uns dies més tard,

d’ells pot involucrar-se i sentir-se part

2020. Un moment que recordo amb

reinserir-se, i l’altre 40%, a la presó de

vinificació i la criança.

dialogal #79 —— primavera 2022

— 53

Foto: Blai Carda

P E T I T D I A L O GA L

Sis per vuit quaranta-vuit. De petita em

màtiques. Els càstigs són més fàcils de justi-

va tocar copiar-ho centenars de vegades,

ficar si els disfressem de conseqüències,

sempre que el meu pare m’ho preguntava i

però, mentre que aquestes són el resultat

no ho encertava, que era sovint. Al final ho

d’allò què ha passat i ens ofereixen l’oportu-

vaig aprendre, o potser no; encara necessito

nitat de reparar l’error, aquells són impo-

invertir l’operació per saber quant fan vuit

sats, i depenen del criteri i de les competèn-

per sis, que no és cinquanta-sis, encara que

cies socioemocionals de qui representa

rimi. Mai no em vaig aprendre les taules de

l’autoritat. Si no recuperava aquelles dues

memòria, les multiplicacions encara em ne-

assignatures, no passaria de curs, i aquesta

guitegen i sempre he pensat que les mate-

era la principal conseqüència. És clar que

màtiques no eren el meu fort, fins que, ja de

les classes em van ajudar a aprovar-les, però

gran, he descobert que no és ben bé així.

¿calia que em quedés sense colònies? Jo di-

Per més suaus que semblin, els càstigs

Hi ha dos tipus de conseqüències: les

ser momentània, i depèn de la por i del

naturals, que es deriven d’un fet concret, i

malestar que provoquin. Ens violenta re-

les restauratives, que tenen a veure amb la

bre’ls i ens incomoda utilitzar-los. Amb això

reparació del dany ocasionat i amb la millo-

n’hauríem de tenir prou per entendre que no

ra personal per, així, evitar cometre l’error

són vàlids per educar.

una altra vegada. Aquestes cal consensu-

La neurociència ha demostrat sobra-

— 54

dament que allò de «la lletra, amb sang, en-

Secció coordinada per Elisenda Sevilla i Altés

dialogal #79 —— primavera 2022

estarem fent allò de disfressar els càstigs. Les pràctiques restauratives són fruit

a les emocions positives: la sorpresa, la cu-

d’un moviment que va sorgir als anys setan-

riositat o la confiança el faciliten, i cal man-

ta per donar resposta als fets delictius des

tenir a ratlla la por, la frustració o l’estrès,

d’una perspectiva reparadora, la justícia

que poden bloquejar-lo. Equivocar-se és

restaurativa. Representen un canvi de mira-

inevitable, necessari i saludable. L’error és

da i aporten eines per gestionar i prevenir

inherent a l’aprenentatge: ens aporta infor-

els conflictes. Promouen la responsabilitat i

mació valuosa del procés i ens permet ex-

la confiança, el diàleg, l’escolta i l’empatia.

plorar noves perspectives i estratègies. El

Tenen en compte les necessitats i les emoci-

càstig, per contra, el penalitza i procura er-

ons de les diferents parts implicades, totes

radicar-lo utilitzant la força, i es val de la

igual de valuoses, i proposen estratègies

culpa i de la vergonya per fer-ho. Estudis

per facilitar-ne la satisfacció. Impliquen

recents demostren que l’empatia del docent

tota la comunitat i afavoreixen les relacions

millora el rendiment de l’alumnat, i també

interpersonals saludables i, també, la ges-

els resultats. Això vol dir comprendre

tió dels conflictes d’una manera dialogada i

l’alumne, connectar-hi emocionalment i te-

participativa.

patible amb el càstig.

JÚLIA PRUNÉS

ar-les i acordar-les, perquè si les imposem

tra» no és cert. L’aprenentatge està vinculat

nir cura del seu benestar, tot plegat incom-

Infermera especialitzada en salut i educació emocionals

ria que no; aquí rau la diferència.

sempre deixen petjada. La seva eficàcia sol

Quan era petita i em castigaven, o rebia alguna bufetada, sempre pensava el mateix:

Un estiu em vaig quedar sense colònies

«Quan sigui gran no els ho faré mai, això,

perquè vaig suspendre un parell d’assigna-

als meus fills!» I em vaig fer gran, i de segui-

tures. No era un càstig, em van dir, sinó una

da em vaig adonar que allò que m’havia pro-

conseqüència, i em va tocar quedar-me a

mès no seria tan fàcil de complir. Vaig cercar

casa per rebre classes particulars de mate-

nous referents, teories i mètodes que ens

— 55

L'APRENENTATGE ESTÀ VINCULAT A LES EMOCIONS POSITIVES

Si volem trencar cadenes i construir una realitat diferent, cal que posem l’accent en les fortaleses i el benestar de les persones, i en tot allò que ho fa possible: aquest és el propòsit de la psicologia positiva

P E T I T D I A L O GA L

La mirada necessària COMPARTEIX DIALOGAL!

Sortim

Parlar per parlar

— 58

QUI ESTIGUI LLIURE DE CULPA, QUE TIRI LA PRIMERA PEDRA

ENCARA NO T’HI HAS EL BOSC DE CAN GEL SUBSCRIT?

25 € L’ANY

¿Què sentim quan entrem en contacte amb el bosc? ¿Com s’entrena la percepció de l’entorn? ¿Quin idioma parla la natura A Dialogal hi trobaràsi com un espai podem aprendre el seu llenguatge? A aquesta mena de de reflexió, un preguntes intenta respondre la immersió al bosc de Can Gel, on lloc de creixement, petits i grans podem prendre consciència del paper essencial de novetat, que de tenen els conjunts forestals en l’ecosistema que tots llibertat.compartim. L’experiència es desenvolupa a través del Una escletxa per a personatge de la Nona, la protectora del bosc: els que s’hi la transformació.

desplacin tindran l’oportunitat de conèixer la seva història. A més, l’activitat té un alt caràcter perceptiu, tot posant en joc els sentits, i culmina amb l’elaboració d’una bossa d’olor amb plantes aromàtiques. Per als grups escolars, hi ha l’opció de treballar un dossier d’enfocament interdisciplinari a l’aula.

Sovint hi ha expressions del nostre dia a Subscriu-t’hi dia que tenen l’origenomplint en les tradicions el de saviesa d’arreu delformulari món. Aquesta que expressió, concretament, provéa del trobaràs dialogal. llibre sagrat del cristianisme, la Bíblia. És org/subscripcio pronunciada per Jesús una escena i laen rebràs en què els poderosostrimestralment volen apedregar una dona considerada culpable a casa teva.(un càstig comú a l’època). L’expressió fa referència al fet que tots cometem errors i que, per tant, no és just que cap persona n’apedregui una altra a causa de les seves faltes.

dialogal.org

dialogal #79 —— primavera 2022

«La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres.» Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, part II, cap. LVIII

Subscriu-t’hi a www.dialogal.org

També ens trobaràs a:

7€