1984 Joan Pairó a Recull Literari - El dia que em vaig ofegar a l'Estany

EL DIA QUE EM VAIG OFEGAR A L’ESTANY Després de travessar d'una vorera a l'altra, em vaig girar. Immòbil i indecís la vaig empènyer amb un esguard melancòlic. Decepció -vaig pensar- la porta està tancada. En aquells moments una por humida havia començat a petonejar-ne. A cada bes em sobrevenia una esgarrifança traïdora: vaig perdre l'equilibri, m'ofegava la necessitat d'abraçar la paret. M'hi vaig llançar. Sols així, protegit per la seva incorporeïtat, el meu neguit s'anava descrostonant. M'havia separat per sempre d'aquella vida tancada a una caixeta de música espatllada.

I això em produïa pànic. Vaig alliberar l'últim sospir i em vaig emplastrar a terra: m'arrossegava, ja no sabia ni caminar. Era vital el contacte amb el paviment per desprendre'm del cercle viciós que durant tants anys s'havia format al meu voltant. El carrer i jo estàvem quasi sols: ens acompanyaven les llums dels fanals. Eren, però, unes companyes estèrils, agonitzaven fastiguejades d'il·luminar el mateix esquitx de terra nit i nit. Sols jo i el carrer ens movíem, anàvem sucumbint sota la monotonia imposada per les descàrregues elèctriques que m'esperaven des de feia segles. M'esclafaven. Tot i així, aquesta condensació em va permetre fixar-ne més en tots aquells petits detalls que se m'havien escapat a la llum del dia, on la pressa violava els meus sentits, jutjant els meus actes sense tenir ells culpa. Quina ignorància la meva: em vaig deixar confondre per la suggestió dels meus pensaments i anava caient en un abisme molt profund, de formes que em semblen ara, aterridores. Com podia haver estat tan incrèdul? Era massa terrible el que succeïa per a poder descriure-ho amb paraules intel·ligibles. Un dia fou una tortura per a mi. La frescor de la paret m'obligava a riure i a imaginar-me l'endemà, les mans que obrint la porta de la meva habitació la trobarien buida. Ja els havia dit que marxaria algun dia, però sempre s'ho agafaven a broma. És clar, no era prou convincent quan expressava els meus punts de vista. Em deixava abassegar per contestes estúpides, forjades sense cap tipus de raonament. Ja estava fart que m'amaressin paraules que flirtejaven amb la forma cúbica del fracàs, que em feien mal de cap. Era en aquelles hores on les intimitats em despullaven, sense sentiments, de memòria. Jo, incomprensiblement, ho tolerava. Impúdicament, la impossibilitat de secundar el meu seny es convertia en obsessió. La meva insignificança s'amplificava quan desapareixia la meva meravellosa improvisació, deteriorada per la irrespectuositat de les escenes. Em sentia comprimit, ple de dol. La condolença em resultava antiestètica, era preferible callar, per no pecar d'altruista. Em sentia com ple d'imbecil·litat, mai l'esperpent s'havia semblat tant a mi, ni els residus de patetisme s'havien multiplicat tan precisos dins meu. Vaig decidir tallar amb tot i ara em trobava a força metres de casa meva.

Abans de torçar, però, amb un gest mecànic, em vaig girar. Vaig repassar amb la mirada tot el que la foscor em va permetre. De què

se n'havia fet del tel que em tapava els ulls uns anys enrere? Els intrínsecs bots per les dues voreres amb tal de poder exhaurir exemplars de vides humanes eren simplement bots. Eren anys escleròtics els que m'intimidaven: la culpa era del record de la foto que estava tancada al calaix esquerra del meu escriptori, aquell calaix que tancava amb clau per por que la meva mare hi trobés coses anònimes. Recordava la presumpció d'aquelles mirades oscil·lants al llarg de les dues fileres que s'havien ajuntat per cabre-hi. L'etapa d'estudiant en un col·legi privat estava inclosa en la foto i en el meu aparell digestiu, que havia estat pertorbat per uns vòmits negres, repugnants, que em sobrevingueren al veure tantes cares hipòcrites.

La seva misèria era la qualitat més adequada per enaltir les seves ànimes en pena. La lepra havia envaït els seus fonaments, les seves creences, les seves idees. La por de perdre la imatge amb la qual se'ls havia retratat a primer, els condicionava, de manera foragitadora. No eren capaços de reflexionar amb conviccions pròpies.

Les seves conclusions eren un afegit de diàlegs, paraules, que havien anat recollint durant els seus anys d'estudi, per formar part de la base de la seva personalitat. Trastejàvem amb la vida d'amagat, estàvem controlats. En el meu cas, dintre de poc, deixaria d'estar-ho.

Notava la meva esquena molla, amb la camisa enganxada als ossos.

Era possible tanta calor? Amb neguit notava els meus peus enganxosos. Feien xerricar les meves espardenyes. M’anguniejava aquell soroll, però aguantava, em consolava pensant que aviat deixarien de molestar-me. M'allunyava. Estava reservant energies per esclatar de cop, sense necessitat de desinflar-me lentament, com tots, com tants imbècils. No hi havia límits per imaginar-me en un taüt encerat per la traïdora contemplació dels anys que vaig passar ensopit en un racó, un racó que ara utilitzen altres, M'havia apoderat del rètol que deia "ocupat" i me'l vaig penjar. Vaig estar uns quinze anys "ocupat", sense voler capficar-me massa pel que succeïa a fora.

Inclús, ara, a vegades, avergonyit de la meva personalitat tornava al tros d'ombra que vaig escollir per conservar la virginitat heretada dels meus pares. En sentia valent, incapaç, però, de sortir-ne sense amarar-me novament de la por que regalimava per les voreres dels ulls que m'esperaven allà fora. A les fosques, em quedava amb la meva lluïdesa, mentre somiava amb essències volàtils, arquetipus de sensualitat enregistrada en cintes inesborrables que m'envoltaven i evitaven que em desfés a trossos. El temps em va trair, odio el temps assassí. No podia deixar de congestionar-ne de dolor quan veia que parlaves i no et sentia. Només m'arribaven petons mutilats. No m'ho podia creure, la paret m'estirava i em crucificava. Tot per haver-la despullat. No em deixava beure el suc que em va prometre quan em vaig deixar estimar. Tomava al lloc on no necessitava desitjar-me.

Ara, però, a les cinc de la nit del divendres sis, potser, el meu temps de ningú s'havia perdut. Vaig córrer. A cada pas s'obrien ferides hipocondríaques en el meu cos. Les havia d'espantar, no volia plorar.

Corria més de pressa. Que fugisseres passaven les cases dels que

dormien. Em perseguien. M'atraparien? No! Anava massa de pressa.

Corria com boig. Potser la por m'estimulava a moure els muscles de les cames i els peus, potser la tristor, o l'angúnia, o els remordiments, o... què sé jo! Tornava a plantejar-ne coses estúpides, com tot el que m'embolcallava sense deixar-me respirar. Estava cansat. Ja hi havia arribat. Tot era buit de color, isolat, cridaner com ho havia previst.

Tots els plans traçats confluïen en un punt més gran que jo, però tenia un límit. Jo no. Era l'estany: m'esperava. Els meus dits ja oloraven la cendra, s'impregnaven de l'olor de l'encens, l'olor a mort, a enterrament precipitat. Tenia dret a morir? Sí... No... La visió nebulosa de l'aigua es confonia amb el rum-rum obsessiu dels cucs que sortien de terra i rosegaven els meus peus, no feien mal, però els seus ullals xuclant el plàstic gastat i humit de les meves espardenyes m'impacientaven. Vaig canviar de lloc. Res. Sortien cucs d'arreu. Ja no m'hi volien, estaven farts de la meva indecisió. Volien precipitar les coses, tenien son. Jo tenia per moments el goig de sentir-me a punt de franquejar la barrera del crepuscle, un crepuscle amagat en remors, atipat de danses febrils, com la dels arbres. Feia vent. No calia desaprofitar el passeig fúnebre pels carrers de la nostra gàbia: Banyoles. No vaig mirar enrere. Sense desvestir-me, vaig saltar.

L'aigua estava freda!.

JOAN PAIRO FERRE -Tercer BUP-