Page 1

CRAI Campus Catalunya Del 29 de març a l„11 d„abril 2016

AQUELLES. Bombes sobre Kobane

#SobreKobane

ALBA SOTORRA

“L„Estat Islàmic retorna la por a la ciutat de Kobane” ARA

“L„EI respon a l„avanç kurd amb un assalt a Kobane” EL PERIÓDICO DE CATALUNYA “Venganza del IS en Kobane”

EL MUNDO

“Los yihadistas contraatacan en la Ciudad síria de Kobane”

EL PAÍS 26 DE JUNY DEL 2015


2 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

Explicar la realitat DAVID GONZÁLEZ

trobar altres lectures, de caire diferent o independent.

Fotògraf freelance La tasca d„un documentalista, ja sigui des d„una vessant més periodística o bé artística, persegueix explicar una realitat. Però que implica aquest objectiu? Des de quina posició es pot assegurar que el que es mostra, el que s„ensenya…es la realitat? La realitat de qui? Entenem el que passa al món a partir del que llegim, del que diuen a les notícies, i darrerament, del que diu Internet…tot i saber, de manera més conscient o no, que ens trobem davant una lectura concreta que obeeix, la gran majoria de vegades, a crear-nos unes determinades opinions i sensacions respecte a un fet concret. A nivell informatiu, i més encara quan es tracta de situacions i escenaris “de conflicte” (guerres, emergències naturals i/o humanitàries), se sol dir que la primera víctima és la veritat. Resulta curiós pensar en el seguit d„imatges mentals que associem a aquest tipus de contextos, obviant que, de vegades, el que se„ns és revelat “a les masses”, no deixa de ser, el que algú, la majoria de vegades força lluny i en un despatx, ha decidit que és important veure. A vegades no cal ni això, som nosaltres mateixos, per simple i perillosa estupidesa, els que ens imposem dogmes, sent incapaços, ja no d„entendre realitats complexes, sinó de pensar una mica...un exemple: el gran nombre de comentaris, segur que el lector n„ha estat testimoni, en relació al fet de ser propietari d„un telèfon “smart” i alhora, trobar-se en condició de refugiat:

“Com pot ser que aquesta gent fugi d„una guerra i vinguin en un bot creuant el mar, i vagin amb un iphone, però no vénen d„una guerra? Jo no em puc permetre un telèfon així!”

Clar! no existeixen iphone„s a Síria, Iraq o Afganistan...impensable, tampoc deuen haver informàtics segurament, o arquitectes, o músics, o discoteques, o universitats, o... L„espai dins l„oferta disponible que ocupen les grans agències informatives (ergo els grans capitals que en són propietaris) fomenten també la manca de petits reductes independents on

L„apunt:

Però més enllà de la realitat dels mitjans, i en el cas concret del fotoperiodisme, només en el moment de fer click ja s„han donat una sèrie de decisions que impliquen, inevitablement, un petit atemptat a la veritat: que queda dins de la fotografia i que no? amb quin tipus d„objectiu s„ha pres? color o blanc i negre? Tots aquets factors poden potenciar lectures esbiaixades del que succeeix si així es desitja. Amb un vídeo succeeix quelcom similar, l„ordre u edició del mateix pot comportar lectures i missatges diferents per al receptor depenent de les intencions de l„emissor.

Però més enllà de la realitat dels mitjans, i en el cas concret del fotoperiodisme, només en el moment de fer click ja s„han donat una sèrie de decisions que impliquen, inevitablement, un petit atemptat a la veritat

¿Què és aleshores el que dóna valor, informatiu, si es pot dir així, a la gran quantitat de soroll a la que restem exposats? ¿Qui se sent capaç d„auto erigir-se portador de realitat i veritat? És la posició des de la qual un s„interroga i s„aproxima al fet que pretén copsar la que acaba donant sentit al fet de mostrar. Sense redactar un peu de foto d„acord al context en el qual ha estat presa, sense haver investigat, conviscut i parlat amb les persones que viuen cada dia la situació que es pretén explicar, una fotografia (o el mitja que s„utilitzi) no deixa de ser un artifici, de vegades més o menys potent, però allunyat de l„objectiu vital de donar veu a les persones a les que presta servei.

+info www.davidgonzalezsanz.com

David González va realitzar l„any 2015, juntament amb Tarragona Cooperació i ACNUR, l„exposició sobre refugiats al Proper Orient: ´”Síria. La paraula de l„exili” . Avui es troba en itinerància.


3 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

Un conflicte també de nomenclatura: la terminologia no és innocent Els terroristes del PEI han inclòs en els seus enemics altres musulmans, com els kurds, que són sunnites com el PEI diu ser DOLORS BRAMON Professora emèrita d„estudis Àrabs i Islàmics a la Universitat de Barcelona Al llarg dels més de 20 anys en els quals he donat classes d„Islamologia a la Universitat i a l„Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, m„he adonat que el primer problema que complica l„entesa entre l‘àmbit de l„Islam i el del que en diem Occident és el fet que estem massa viciats a considerar ambdós móns com a dues entitats monolítiques. Si entre nosaltres, parlant del ‘món occidental„, ens és fàcil d„acceptar la seva gran diversitat, hem de veure que el mateix succeeix amb el ‘món de l„islam„. El segon problema radica en l„ús, l„abús i el mal ús de la terminologia amb què Occident es refereix a la manera d„entendre Déu que és pròpia de l„islam. El cert és que la nomenclatura emprada gairebé mai no és innocent. Així, per exemple, confonem grollerament ‘àrab„ i ‘musulmà„, quan el primer terme fa referència a una geografia, a una llengua i a la seva cultura, mentre que el segon al·ludeix únicament als fidels de l„islam. Darrerament, en el greu conflicte que castiga el Pròxim Orient, veiem com la nomenclatura que ens arriba és del tot confusionària: tot primer els media van informar de l„escissió d„una branca iraquiana d„al-Qa„ida, fundada pel jordà Abû Mûsa al-Zarqawî als territoris d„Iraq i Síria l„any 2004. Després, aquest grup terrorista es va dir al-Qa„ida de la Mesopotàmia (o ‘de la terra dels dos rius„, en referència al Tigris i a l„Èufrates) però, mort el seu fundador (2006), fou liderat (2006-2010) sota el nom d„”Estat Islàmic d„Iraq” per Abû cUmar al-Bagdâdi i Abû Ayyub al-Masri, ambdós morts per tropes estatunidenques, l„any 2010. A partir del 2013, i sota control d„Ibrâhîm al-Samarrai, s„implicà en la guerra civil siriana i es féu dir al-Dawlah al-Islamiyyah fî l-cIrâq wa l-Shâm, abreujat sota les sigles DÂCISH, DAISH, DAESH o DAECH, segons la font. Occident va convertir aquesta denominació àrab, que significa “Estat Islàmic d„Iraq i al-Sham”, en Islamic State of Irak and Levant o bé en Islamic State of Irak and Siria, abreujats en ISIL i ISIS, respectivament. Cal advertir que interpretar aquest Shâm, com a ‘Síria„ constitueix un error perquè el terme fa referència als primers territoris (segle VIIè) arrabassats pels àrabs a bizantins i perses, és a dir, als que avui corresponen als estats de Síria, Líban, Israel, Palestina, Jordània (però no Iraq). D„aquí deu derivar la seva identificació amb el genèric ‘Llevant„, que tampoc no sembla correcta. En el supòsit que fora acceptable, al-Shâm seria al-Xâm en

català i llavors caldria abreujar-ho amb les sigles DAIX. Com és sabut, a casa nostra s„ha utilitzat majoritàriament el nom d„Estat Islàmic, abreujat en EI, sense més. Així doncs, al marge d„aquestes denominacions i de les que en endavant es proposin, crec que hi ha importants interrogants a plantejar. Es tracta de plantejar-se tot primer si és correcte que aquest grup terrorista sigui considerat un estat (qüestió que correspon als politòlegs) i després i sobretot, analitzar si se li pot aplicar el qualificatiu d„islàmic, tal com fan ells. En cas contrari, que és el que ara i aquí defenso, crec que s„hauria de parlar d„un ‘Pretès Estat Islàmic”, abreujat en PEI, que tampoc no costa tant. Recentment, però, aquesta denominació està essent substituïda en els nostres mitjans de comunicació per l„acrònim anglès. Això és així –penso- perquè algú ja deu dubtar de si es pot dir ‘islàmic„ un grup que, malgrat la propaganda que fan, no es distingeix per observar la doctrina pròpia dels musulmans. Dic això perquè, des dels inicis de l„expansió política de l„islam, els membres de les comunitats cristianes, jueves, mazdaistes, mandees, sabees i iazidites, és a dir, les que es considera que tenen un text sagrat, podien i poden romandre en pau sota domini islàmic, tot mantenint creences, institucions pròpies i propietats a canvi de satisfer un impost de capitació i una contribució territorial, generalment en espècies, que podia arribar a ser la meitat de la producció. El secular i general compliment d„aquesta premissa es posa clarament de manifest amb l„existència de comunitats no musulmanes que han viscut a països islàmics fins avui, com és el cas dels coptes a Egipte, jueus al Nord d„Àfrica i a territoris de l„antic Imperi Otomà, mazdaistes a l„Iran i un llarg etcètera, on cal incloure, òbviament, les diverses branques del cristianisme i els iazidites que aquest Pretès Estat Islàmic –que, insisteixo, no costaria res d„abreujar en PEI-- ha massacrat sense pietat. Cal destacar en aquest punt que en l„anorreament de creients que no participen de la seva ideologia, aquest grup de terroristes ha inclòs també altres musulmans, com els kurds, que són sunnites com el PEI diu ser, i els xiïtes que mai no han estat considerats heretges per la majoria sunnita de l„islam. Occident diu combatre el terrorisme però exhibeix la seva ignorància acceptant sense cap visió crítica la tramposa nomenclatura que proposen els mal anomenats gihadistes que no són altra cosa que terroristes i assassins.


4 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

El dolor dels altres EQUIP COMISSARIAL Asseure„s al saló i engegar la televisió per tal de desconnectar és una acció força habitual del nostre dia a dia. Tanmateix, la cosa pot canviar quan les imatges que hi apareixen trenquen amb el que entenem per entreteniment. Imatges que, carregades de sentiment crític, ens inciten a participar i reflexionar sobre el nostre temps. Continguts que fan que aquella nit pensem en el que succeeix més enllà de les nostres fronteres, o no. Aquesta exposició reflexiona al voltant de la percepció que tenim de la resta del món, i en especial de com ens arriben les notícies i accions que es desenvolupen més enllà del nostre confort. AQUELLES. Bombes sobre Kobane. És una instal∙lació que es genera arran d„un audiovisual de 76 minuts de durada que mostra, verge i sense alteracions, com la ciutat Síria de Kobane va viure l„atac per part del pretès Estat Islàmic, gravat per l„Alba Sotorra, documentalista reusenca que es trobava just allà, just en aquell moment, i va filmar-ho. Aquestes imatges possiblement fereixin la sensibilitat d„algun dels assitents, no és fàcil sentir-se tan a prop, ja que sempre ho hem vist des de tan lluny. Però ens hem de preguntar què està passant a Orient; què està passant amb la població civil; quines són les autèntiques tragèdies de la guerra. L'exposició sorgeix de la motivació a reflexionar, es pretén convidar a la crítica sobre el nostre temps, a conscienciarnos sobre el que ens envolta. Avui dia sembla que si no ho veiem no existeix i precisament això és el que es pretén reivindicar. L„Alba Sotorra, guanyadora del premi Gaudí al millor documental per Game Over, és documentalista. A la seva obra hi predomina la temàtica de la llibertat, la dona, Orient, la cultura popular... temes que haurien d„estar a l'ordre del dia. L'artista ens està convidant a prendre consciència i adquirir coneixement com a camí inequívoc a la llibertat. L'obra que exposem és una mirada personal de l'artista, una vivència in situ amb la mort i la desesperació. El 25 de juny de 2015 l'Alba Sotorra va ser testimoni directe d'una matança d'innocents a Kobane. Ella era l'única estrangera amb una càmera a la mà, com si el destí l'hagués encomanat plasmar aquella situació i ser l'encarregada de mostrarho a Occident. L'exposició compta també amb suport documental, cedit per l'Hemeroteca de Tarragona, per tal d'il∙lustrar així el context i l'espai sobre el que reposa l'obra. No obstant, amb aquest espai dedicat a la premsa, es vol evidenciar la falta de seguiment que va tenir al seu dia, la indiferència amb que es va tractar l'atemptat, ja que simplement es van fer ressò al dia següent (amb més o menys espai segons el diari), però sense anàlisi acurat, sense seguiment posterior; Kobane, només un dia després, va desaparèixer. Per una altra bana, és indiscutible la força que posseeixen les xarxes socials en els nostres dies. Bona part de la informació ens prové d'aquestes, gairebé com a fonts directes, on els afectats donen constància i ens informen sobre el que està passant realment, sense que hagin de pasar per un control televisiu o periodístic, sense que es decideixi què volen que sapiguem o no; la projecció que s„hi troba, doncs, utilitza els hashtags #Kobane #refugees i #SobreKobane, per tal de veure en temps real com es van actualitzant les informacions. Amb tot això no volíem perdre l'ocasió per denunciar la situació de les milers, milions, de persones que estan fugint del proper orient. Fugen de l'horror i la barbàrie que ens mostra l'Alba Sotorra. Fugen del terrorisme. I la UE, abanderada, teòricament, de la democràcia i dels drets humans, que participa de les guerres directament o a través dels seus aliats o de les empreses aramentístiques, ha decidit tancar les portes, fer veure que no existeixen. Marta Margalef Gabino Matínez Silvia Ruíz Guiomar Sánchez

Aquelles. Bombes sobre Kobane La mort és quelcom natural i dolorós, sempre dolorós. Però la mort que vaig veure a Kobane és una barbàrie. Mai no havia sentit la mort d„una forma tan crua i tan cruel. He estat molts mesos abans no he pogut tornar a mirar-me aquestes imatges. Quan les veig sento l„olor de la mort que vaig tenir clavada a la gola durant tants dies. Aquesta olor, i els crits de les famílies que venien a recollir els cadàvers, se m'han gravat al cos per sempre. Com més de prop conec la guerra, més difícil em resulta d„entendre. Alba Sotorra


5 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

El 25 de juny del 2015 vaig ser testimoni de l„horror. ALBA SOTORRA “Aixeca„t, de pressa aixeca„t”. La seva veu venia de lluny. Recordo l„esgotament, el pes de les parpelles i, tot i que sabia que estava passant alguna cosa greu, era incapaç d„obrir els ulls. Portava unes quantes setmanes al front amb un grup de noies de les YPJ (les Unitats de Protecció de les Dones) al Nord de Síria. Havíem estat avançant per territoris controlats per l„Estat Islàmic. Recordo l„estat d„alerta amb el que dormia les primeres nits: les explosions, els trets o inclús el brunzit dels avions de guerra em despertaven. Però m„hi havia acostumat. La capacitat que tenim d„adaptar-nos a quasi qualsevol entorn és esbalaïdora. L„Àsia, un jove de 17 anys, va estirar la manta de colors que em tapava. Aixeca„t, hem de marxar, em va dir, i em va sacsejar amb fermesa. Amb molt d„esforç, em vaig llevar i em vaig posar les sabates. Dormia vestida amb l„uniforme militar (vaig aprendre com d„important era dormir vestit el primer cop que ens van atacar de nit). Quan vaig baixar em vaig assabentar que l„Estat Islàmic havia atacat Kobane, i que la situació estava fora de control. No m„ho podia creure. L„exèrcit Kurd havia aconseguit crear un cercle de seguretat de forces quilòmetres al voltant de la ciutat i jo havia format part d„una operació que havia posat fi al setge que la ciutat patia des de feia 3 anys. Com havien pogut entrar?

El primer grup de dones, armades amb kalàixnikovs i granades, van sortir en un cotxe desmanegat cap a la ciutat. Jo vaig sortir un parell d„hores després. La informació arribava en compta gotes. Semblava que diferents batallons de l„Estat Islàmic s„havien infiltrat a la ciutat de matinada, vestits amb uniformes de l'FSA (l„exèrcit lliure de Síria que lluita contra ells) i havien començat a disparar a escarada, entrant a les cases. Després s„havien col·locat en punts estratègics, prenent el control de gran part de la ciutat. Quan vaig arribar a Halench, un poble a pocs quilòmetres de Kobane, em van dir que per seguretat no podia seguir avançant. Quan van veure que duia una càmera, un grup de civils armats em va dur a una mena de morgue improvisada en una escola. Allà anaven arribant els cadàvers de la gent assassinada a la ciutat. Mai no havia vist tanta gent morta. Un dels homes que m„havia dut fins allà em va demanar que filmés i al principi m„hi vaig negar: “no soc periodista”, vaig dir. Ell i la resta del grup se„m van quedar mirant i es va fer un silenci incòmode. Aleshores em vaig adonar que per a ells era important que algú estranger fos testimoni d„aquella barbàrie. Vaig agafar aire i vaig entrar en aquell infern de mort… Al principi vaig proposar prendre-m„ho com si fos un metge, un cirurgia, intentant amagar-me darrere de la càmera, mirant només a través del visor. El responsable de l„espai anava obrint les mantes dels cadàvers, perquè els filmés de prop. L„olor era insuportable i tenia un nus a la gola que no em deixava respirar. Cada cop arribaven més cadàvers embolicats amb mantes plenes de sang i de pols. Alguns tenien la mirada tranquil·la, com si estiguessin dormint, d„altres tenien expressions d„horror, de dolor i de por. Tots ells eren innocents.


6 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

Kobane, en silencio LICIA BUTTÀ Professora d„Història de l„Art a la Universitat Rovira i Virgili Cuando las ciudades se derrumban, se trasforman en fantasmas abandonados y los supervivientes exploran ruinas cuya arqueología resulta imposible reconstruir, la cámara observa la escena y en la visión se esconde el ruido sordo del miedo. Las bombas, las explosiones, la imposible defensa quedan atrapadas entre los escombros y no sabes si está más vivo el maniquí desgarrado o los niños que vagan como perros sueltos en búsqueda del pasado. El conflicto en Siria ha dejado una pantalla blanca en que los horrores de la guerra comparten espacio con la programática destrucción del patrimonio.

En el espectáculo permanente de la guerra, la pasividad del espectador actúa alimentando el horror

Nos salvamos del dolor de la pérdida a través del espectáculo. La ciudad en ruina no es la nuestra. Nunca lo será. O quizás si. La indignación para la muerte se amplifica cuando en trozos acaban los templos, las iglesias, las mezquitas. Cuando las estatuas, viva herencia del pasado, desaparecen del video, bajo inexorables golpes de martillos o en las todavía más inexorables manos de los mercantes de arte. Es un ejercicio infantil: nos llevan por mano a tocar el mal, los mercenarios del ISIS son ogros crueles y nosotros los niños que nos salvamos. En los cuentos las víctimas no son más que otros, cuya cara es difícil imaginarse. En este cuento no hay princesas. Las armas las llevan las madres, las hijas. Ellas. Aquellas. Pero en el espectáculo permanente de la guerra la pasividad del espectador actúa alimentando el horror. La indignación culpable y cargada de ignorancia es detonante como minas anti-hombre, como lacrimógenos lanzados en contra de los refugiados. Para que el espectáculo sigua adelante no pueden las victimas bajar del escenario, no pueden caminar por nuestras calles, entrar en nuestras casas, borrar su otredad, su diversidad, su lejanía. Kobane sigue allí, en el silencio.

Como caras de la misma moneda el genocidio y la performance iconoclasta forman parte de un espectáculo en dos actos en el cual todos participamos activamente. Sentados en el lado cómodo de la sala observamos fetiches de ciudades de las cuales intuimos, con la justa medida de angustia, la familiaridad. Nos imaginamos pisos en que nos movemos cómodamente entre la habitación y la cocina, donde se hoyen las voces de nuestros hijos, que no son nuestros y no nos pertenecen.

L„apunt:

Síria porta 5 anys de guerra. Milions de persones pateixen pobresa extrema. Es calcula que uns 11 milions, la meitat de la que era la seva població, ha fugit de les seves llars. 7 milions han fet exili interior i més de 4 milions han marxat del país (majoritàriament al Líban i Jordània). La saturació dels països veïns i la necessitat de cercar ajuda humanitària ha portat a milers de persones a jugar-se la vida intentant arribar a Europa creuant la Mediterrània.


7 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

Frame de la peça de l„ALBA SOTORRA

L„Altre

CORAL CUADRADA Professora d„Història a la Universitat Rovira i Virgili El concepte de l„Altre forma part d„allò que ens defineix, que ens explica, és l„origen de la pròpia individualitat: sóc dona perquè no sóc home (Altre), blanca perquè no sóc negra (Altre), jove perquè no sóc vella (Altre), pobre perquè no sóc rica (Altre), lesbiana perquè no sóc hetero (Altre)... La noció d„Alteritat és, doncs, l„eix fonamental en la autocomprensió de la persona, car com a individus/es assumim un rol particular en relació amb els «altres», com part d„interaccions personals que no han de ser forçosament estigmatitzadores o condemnatòries. Les ciències socials, especialment la filosofia, la psicoanàlisi i l„antropologia, han emprat el concepte de l„Altre per intentar aprehendre el procés mitjançant el qual les societats i els grups humans exclouen als «altres» que no encaixen a la seva societat o s„ubiquen en un lloc subordinat o marginal en ella. La idea d„Alteritat està, a més, estretament vinculada a les identitats nacionals, car les pràctiques d„admissió i segregació poden conformar o reforçar les fronteres i el nacionalisme; l„Alteritat porta a la distinció entre allò familiar i el llunyà, entre el que sentim cert o incert. Sovint implica la demonització i deshumanització d„un col·lectiu, alhora que justifica l„explotació de l„Altre inferior al·legant causes civilitzatòries. Així, Europa s„ha construït al llarg dels segles definint-se en el mirall de l„Altre: els grecs vs. els bàrbars asiàtics –perses, tracis, macedonis–;

els romans vs. els pobles bàrbars de més enllà del limes del Rhin; els regnes cristiano-feudals vs. els musulmans del nord d„Àfrica – Barberia–; els descobridors europeus vs. els salvatges indis d„Amèrica; els imperis vs. els retrasats, semi-animals i incultes de les colònies; els nazis vs. els jueus, comunistes, gitanos, homosexuals… El filòsof alemany Hegel fou un dels primers en introduir el concepte de l„Altre com a factor de l„autoconeixement. Segons Hegel, en un estat naixent, l„home no és mai només i simplement un home: és sempre, necessària i essencialment, Amo o Esclau. Si la realitat humana no pot engendrar-se sinó en tant que socialment, la societat, almenys en el seu origen, no és humana sense la condició de l„element de Domini i l„element d„Esclavitud, existències autònomes i alhora dependents. I per això, parlar de l„origen de l„autoconsciència força a parlar de «l„autonomia de la dependència de l„Autoconsciència, de la Tirania i l„Esclavitud». Si l„ésser humà només s„engendra en i per la lluita que culmina en la relació entre Amo i Esclau, la realització d„aquest ésser no pot efectuar-se sense aquesta relació bàsica fonamental. Si l„home només és el seu esdevenir, si el seu ésser humà en l„espai és el seu ésser en el temps, si la realitat humana revelada no és altra cosa que la història universal, aquesta història ha de ser la història de la interacció entre Tirania i Esclavitud: la dialèctica històrica és la dialèctica de l„Amo i de l„Esclau. Avui Europa torna a fer seva aquesta terrible dialèctica actuant, reprimint, ofegant, aixecant murs i filats cruels, rebutjant i prenent mesures draconianes que actualitzen tristament la famosa frase de Sartre: «l„infern és la mirada de l„Altre».


8 | AQUELLES. Bombes sobre Kobane

març/abril 2016

La Contraportada JOANA HERNÁNDEZ__ Professora d„Àrab i cap de departament de l„EOI Tarragona Vaig trepitjar Bilâd al-Shâm per primera vegada el 1992 i, després de viure-hi un any i recórrer-lo en altres viatges, puc confessar que el meu cor s„hi va quedar en un pati al costat d„un taronger. Síria és un país ni molt gran ni molt petit. Tampoc no està molt poblat, i ara encara menys amb un 20% de desplaçats a causa de la guerra, segons dades d„ACNUR. Tot això, però, no diu molt sobre què és Síria ni sobre la seva importància. Les fotografies devastadores que ens arriben dia rere dia parlen d„una població que vol fugir de la guerra insuportable que pateixen des de fa sis anys, però no ens parla sobre què és Síria. Síria no són només els bombardejos, ni els refugiats, ni una part del mal anomenat i abominable Estat islàmic, no. Síria és cultura, vida, patrimoni, gastronomia, és terra d„acollida. Síria o Bilâd al-Shâm comprenia també, fins l„acord Sykes-Picot l„any 1916, els actuals Líban, Jordània i Palestina. Actualment, aquest nom es limita al país però encara evoca la seva llarga història, on hi té un lloc d„or reservat. Damasc i Alep són de les ciutats més antigues habitades sense interrupció, des del 4.300 a.c. i, això, sens dubte, l„ha modelada. Síria és Història, bressol i trobada de civilitzacions. No caben en aquest full tots els indrets per descobrir. Síria ha estat terra de fenicis, perses, romans, bizantins, àrabs, croats europeus, turcs, francesos, ... Tots hi han deixat la seva petjada, com es pot veure per tots els racons del país.

Artista:

Alba Sotorra

Comissariat:

Marta Margalef Gisbert Gabino Martinez Muñoz Sílvia Ruíz Martínez Guiomar Sánchez Pallarès

Agraïments:

Antonio Salcedo Cèlia Del Diego Federico Merino

Disseny gràfic: © dels textos: © fotografies:

Baqra Cultura Els seus autors Alba Sotorra

Síria és diversitat geogràfica. Síria són les costes, de Latàkia a Tartus. Les terres de conreus mediterranis de la zona d„Alep. Són les muntanyes del Golan i les que la separen del Líban. Síria és el bosc de la Gûta als afores de Damasc. És el desert de la zona de Palmyra. Síria és el riu Èufrates, a l„est del país. Síria és gastronomia. Seure davant d„una taula plena de humus, muttabal i altres entrants, on seguirà un plat d„arròs amb fruits secs amb xai, acompanyat d„un suc de fruita natural, per acabar amb un cafè amb cardamom o un te negre amb canyella, el dolç baklava o un gelat Bakdash amb festucs no és res més que un plaer pels sentits. Síria és la seva gent. Síria són els sirians hospitalaris, que t„obren casa seva per oferir-te tot el que tenen. Són els sirians cultes sortits d„universitats de qualitat. Són els comerciants que exposen les seves mercaderies amb tanta delicadesa i gust. Són els escriptors, com Nizar Qabbani o Rafik Schami. Són els musulmans, cristians o drusos. Són tantes i tantes persones que lluiten cada dia per un futur millor. Síria és molt més que un problema per Europa. Síria forma part de la Història de la humanitat. I ja ho va dir el poeta valencià Ibn Atiq al segle XII, segons la versió de Josep Piera:

Organitza:

Patrocina:

Per Damasc sentim intensa passió tot i la censura i les calúmnies. Enllà, el vi rosat és una perla. Flaire la pols i vi fresc el vent del nord. Lliures, les aigües no duen cadenes, Ni mai emmalalteix el ventijol del jardí, tan saludable.

Col·laboren:

Difusió:

Dipòsit Legal: T 538-2016

Profile for Cultius Culturals

Catàleg 'AQUELLES. Bombes sobre Kobane'  

Catàleg de l'exposició 'AQUELLES. Bombes sobre Kobane', exposada del 29 de març a l'11 d'abril de 2016 al CRAI Campus Catalunya de la URV, T...

Catàleg 'AQUELLES. Bombes sobre Kobane'  

Catàleg de l'exposició 'AQUELLES. Bombes sobre Kobane', exposada del 29 de març a l'11 d'abril de 2016 al CRAI Campus Catalunya de la URV, T...

Advertisement