Amb el primer encàrrec es verifica que la societat genera un superàvit en termes constants de més d’un milió d’euros, és a dir, sense considerar retribucions a socis privats i públics. Es troben dos punts dèbils en termes econòmics i financers: una societat molt endeutada (superior als set milions d’euros), que supera un pressupost (per sobre del 110%) i un fons de maniobra negatiu d’un milió d’euros. L’endeutament es justifica per les grans inversions que ha dut a terme la societat els darrers anys (ETAP de Montfullà especialment). I el fons de maniobra negatiu, es justifica perquè el soci privat, mitjançant la seva retribució i els socis públics, mitjançant el cànon, han “escombrat” el superàvit de la tarifa abans esmentat. Es pot comprovar en el resultat dels comptes anuals dels darrers exercicis. El soci privat s’emportava aproximadament 800.000€ en diner i els ajuntaments 200.000€ en obres mediambientals. Per tant, era la retribució del soci privat la que tensionava la tresoreria. El Sr Navarro pregunta si sempre ha estat així, al que el Sr Martos li confirma que de tota la vida de la concessió, aclarint que en quanties diferents però que en mitjana suposava aquests 800.000€ anuals. Segueix explicant que fins a 2012, els ingressos contenien tres grans conceptes: la tarifa, però també hi havia grans obres. Els darrers tres o quatre, amb les obres de l’AVE principalment, tenia un percentatge d’ingrés per fer la part de les obres de sanejament. Quan hi havia obres, aquest superàvit s’apropava al milió tres-cents mil euros, dels quals el soci privat s’enduia el 80% en retribució. El tercer concepte és els serveis que presta la societat per la recaptació de la taxa d’escombraries, coincident amb el premi de cobrança, un 2%. Aquest model, parlat amb la Sindicatura de comptes, ho hem explicat a la universitat, s’ha de revisar, sobretot pel que fa a la retribució del soci privat, que en alguns casos que no és aquest, va en funció de la despesa i no té sentit que es retribueixi més per tenir més despesa, perquè tendirà a gastar més. Per tant, aquest model havia de canviar. Arrel de tot plegat, l’Interventor va demanar que es fes una estimació prudent a través del mètode dels fluxos de caixa, que és un mètode universal, a vuit anys vista, del servei, amb la hipòtesis de que els cabdals d’aigua, és a dir, els metres cúbics facturats, no pugin i que es calculés quin seria el cànon a cobrar en cas d’una pròrroga a vuit anys. La nostra millor estimació és de dotze milions d’euros (valor a vuit anys del servei d’aigua, mantenint la tarifa congelada, tenint en compte la inflació). Girona té característiques que es repeteixen en pocs municipis de Catalunya, i és que la compra d’aigua en alta és molt barata, perquè teniu drets en el Ter, per tant, el preu de l’aigua en baixa ha de ser barat, també. Posa com exemple l’auditoria operativa que estan realitzant a l’Ajuntament de Rubí, on el preu de l’aigua és molt més car que a Girona. Afegeix que hi ha una part de la despesa que és variable, per tant, quan el concessionari al·lega que el consum ha baixat, s’ha d’entendre que la despesa també
2