COMISSIÓ DE SEGUIMENT DE L’AUDITORIA OPERATIVA D’AGISSA Lloc: Sala de Junta de Govern Local. Dia: 22 de desembre de 2014 Hora: 16.00h Assisteixen: Sra Mª Àngela Planas, Sr Jordi Navarro, Sr Joan B. Olòriz, Sra Amèlia Barbero, Sra Silvia Paneque, Sr Joan Menacho, Sr Carlos Merino, Sra Glòria Rigau, Sra Mª Rosa Diví, Sr Ramón Cuadrado, Sr Toni Martos. Excusen la seva assistència: Sr Alcalde Carles Puigdemont, Sr Carlos Palomares, Sra Pia Bosch, Sra Glòria Plana, Sra Concepció Veray, Sr Carles Bonaventura. Obra la reunió la Sra Planas, como regidora d’Hisenda que presenta al representants de la societat auditora EFIAL Consultoria SL, que va elaborar el Pla econòmic i financer que regeix la pròrroga de la prestació del servei de subministrament d’aigua per vuit anys més, per la societat Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, els senyors Toni Martos i Ramón Cuadrado. Exposa que la reunió s’iniciarà amb l’exposició per part dels auditors, per passar després al torn de preguntes. El Sr Merino disculpa l’assistència dels interventors de Salt i Sarrià de Ter, respectivament. El Sr Martos comença explicant l’encàrrec realitzat per l’Ajuntament per passar posteriorment a una exposició més detallada, fent esment que serà una explicació tècnica i genèrica, atesa la complexitat i el volum d’aspectes a comentar que s’han estudiat, oferint la possibilitat als assistents de respondre a totes aquelles qüestions que necessitat aclariment. El primer encàrrec de la Intervenció, com a òrgan de control intern, es produeix amb sis mesos d’antelació i va consistir en l’anàlisi de la situació econòmica-financera de la concessió, ja que vencia a 31 de desembre de 2012, basat en estimacions. Continua explicant el concepte d’auditor operatiu, que el descriu com aquell que entra en la gestió, en el funcionament del servei, en contraposició a l’auditor financer, que per raons de incompatibilitat no fan auditoria financera, i que per tant, no es pronunciaran en aquest sentit. La societat té l’obligació de fer l’auditoria financera, i té un bon auditor, i aquesta auditoria operativa realitzada per EFIAL no opina sobre si els comptes reflexen l’imatge fidel, que és l’objecte de l’auditoria financera. L’auditoria operativa es centra en l’estudi de la tarifa, els costos, la suficiència per cobrir-los mitjançant la tarifa, tipus, preus de transferència, i altres, si ha dèficit o superàvit, entre d’altres extrems. Dels costos estudiats, es va demanar aïllar tots aquells que corresponen a cànons i retribucions al soci privat i als socis públics.
Posa de manifest que col·laboren amb la Sindicatura de Comptes, com a òrgan de control extern, amb la que han fet diversos treballs d’auditoria, en els que és el propi òrgan qui elabora o valida el pla de treball d’auditoria a realitzar.
1
Amb el primer encàrrec es verifica que la societat genera un superàvit en termes constants de més d’un milió d’euros, és a dir, sense considerar retribucions a socis privats i públics. Es troben dos punts dèbils en termes econòmics i financers: una societat molt endeutada (superior als set milions d’euros), que supera un pressupost (per sobre del 110%) i un fons de maniobra negatiu d’un milió d’euros. L’endeutament es justifica per les grans inversions que ha dut a terme la societat els darrers anys (ETAP de Montfullà especialment). I el fons de maniobra negatiu, es justifica perquè el soci privat, mitjançant la seva retribució i els socis públics, mitjançant el cànon, han “escombrat” el superàvit de la tarifa abans esmentat. Es pot comprovar en el resultat dels comptes anuals dels darrers exercicis. El soci privat s’emportava aproximadament 800.000€ en diner i els ajuntaments 200.000€ en obres mediambientals. Per tant, era la retribució del soci privat la que tensionava la tresoreria. El Sr Navarro pregunta si sempre ha estat així, al que el Sr Martos li confirma que de tota la vida de la concessió, aclarint que en quanties diferents però que en mitjana suposava aquests 800.000€ anuals. Segueix explicant que fins a 2012, els ingressos contenien tres grans conceptes: la tarifa, però també hi havia grans obres. Els darrers tres o quatre, amb les obres de l’AVE principalment, tenia un percentatge d’ingrés per fer la part de les obres de sanejament. Quan hi havia obres, aquest superàvit s’apropava al milió tres-cents mil euros, dels quals el soci privat s’enduia el 80% en retribució. El tercer concepte és els serveis que presta la societat per la recaptació de la taxa d’escombraries, coincident amb el premi de cobrança, un 2%. Aquest model, parlat amb la Sindicatura de comptes, ho hem explicat a la universitat, s’ha de revisar, sobretot pel que fa a la retribució del soci privat, que en alguns casos que no és aquest, va en funció de la despesa i no té sentit que es retribueixi més per tenir més despesa, perquè tendirà a gastar més. Per tant, aquest model havia de canviar. Arrel de tot plegat, l’Interventor va demanar que es fes una estimació prudent a través del mètode dels fluxos de caixa, que és un mètode universal, a vuit anys vista, del servei, amb la hipòtesis de que els cabdals d’aigua, és a dir, els metres cúbics facturats, no pugin i que es calculés quin seria el cànon a cobrar en cas d’una pròrroga a vuit anys. La nostra millor estimació és de dotze milions d’euros (valor a vuit anys del servei d’aigua, mantenint la tarifa congelada, tenint en compte la inflació). Girona té característiques que es repeteixen en pocs municipis de Catalunya, i és que la compra d’aigua en alta és molt barata, perquè teniu drets en el Ter, per tant, el preu de l’aigua en baixa ha de ser barat, també. Posa com exemple l’auditoria operativa que estan realitzant a l’Ajuntament de Rubí, on el preu de l’aigua és molt més car que a Girona. Afegeix que hi ha una part de la despesa que és variable, per tant, quan el concessionari al·lega que el consum ha baixat, s’ha d’entendre que la despesa també
2
ho ha fet, excepte la part estructural, bàsicament el personal. Però hi ha menys despesa en tractament, consum elèctric.... Es va fer l’estudi tenint en compte una taxa de rendibilitat, que per indicació de la Regidoria i de l’Alcaldia, no de la Intervenció, s’havia de situar entorn el 10%, amb valors de risc mínims, ates que es tracta d’un servei públic que no té risc. Així mateix, es va demanar com s’havien de redistribuir els rendiments esperats a fi i efecte que la societat fos solvent superats els vuit anys de pròrroga. La proposta tècnica va ser: que les inversions no superessin els tres o quatre milions d’euros en aquests vuit anys, que l’endeutament estigués per sota dels tres milions d’euros (si fos dos milions millor), és a dir, que d’aquí a 2020, quatres milions del rendiment s’ha de destinar a reduir el deute; i que per tant, el cànon en líquid que es podia demanar era entorn als quatre milions d’euros. Sempre que es mantinguessin les tarifes, però és important canviar el model. El compte de resultats d’ingressos i despeses ha de coincidir amb la tarifa d’aigües, perquè és el servei d’aigua. El pla econòmic financer que va servir per calcular el cànon ha de ser la fulla de ruta que s’ha de seguir aquests vuit anys. La retribució del soci privat s’ha de situar entorn el 10% citat, sense distingir com abans en tres conceptes, per tant, ja s’ha canviat el model. Finalitzat aquest encàrrec, ja a l’any 2013, la Intervenció va demanar que es revisés el resultat de 2012, que és el punt de partida del Pla econòmic i financer per aquests vuit anys. A més, es va sol·licitar analitzar les debilitats que pot presentar la societat, en la línia que se segueix quan es fa per la Sindicatura de Comptes. I de l’any 2013 comprovar: si el Pla econòmic i financer previst coincideix amb la progressió 2013, quina taxa de rendibilitat té actualment el concessionari amb la tarifa actual, i si el preu de la compra en alta de l’aigua és el correcte. S’explica perquè Girona ven aigua en alta al Consorci de la Costa Brava i a Bescanó. Es tractava de fer un estudi de costos per comparar el preu que paga el ciutadà de Girona, Salt i Sarrià de Ter amb el que paga el ciutadà que correspon al les poblacions del Consorci de la Costa Brava i Bescanó, perquè no tenia sentit que aquells paguessin menys que els primers. Es buscaven a més els preus de transferència, tècnicament parlant, és el preu que paga la societat per activitats que fa internament pels que factura per sobre del preu de mercat, el que s’imputa a resultats. Amb l’addenda que es va signar per la pròrroga dels vuit anys, es preveu la transmissió d’informació del seguiment de la prestació del servei, l’aprovació d’unes normes internes de contractació,..... La llei de contractes de l’estat, sempre que es tracti d’obres relacionades amb el cicle integral de l’aigua, han de seguir una norma interna de contractació que ha de ser aprovada pel Consell d’Administració. Aquesta norma interna no hi era, perquè s’ha comprovat que l’empresa treballa majoritàriament amb determinats proveïdors, i que l’empresa havia funcionat quasi de forma unipersonal, és a dir, les decisions les prenia el Conseller Delegat. Decisions que els Ajuntaments inclús desconeixien, relacionades entre altres amb l’endeutament. En aquest, es sol·licitava més préstec del necessari per executar l’obra que fos per aconseguir liquiditat. Per evitar aquesta situació, l’addenda preveu la creació de la figura d’un adjunt al Conseller Delegat.
3
I entrant en matèria, el que es va fer pel 2012 és verificar que les estimacions a l’any base eren bones, i ha resultat que les variacions estan al voltant del 2%, i per tant, l’extrapolació dels vuit anys va ser correcte. I es va projectar pel 2013 i 2014, atès que ja s’està sol·licitant la revisió de tarifes. Es comprova que amb les tarifes a data d’avui, tenint en compte que ja portem dos anys de realitat del Pla econòmic i financer, la taxa de rendibilitat del soci privat és del 17%. El que vol dir que les tarifes han de baixar. Lo interessant d’aquest nou model instaurat és que permet veure que, davant la baixada de metres cúbics facturats l’any 2013, el concessionari es va personar davant els ajuntaments sol·licitant la pujada de tarifes, obviant el fet que el compte de resultats mostra que la baixada d’ingressos s’ha mimetitzat amb una baixa també en els costos. No només els variables, sinó que a més es va fer gestió; per exemple, els preus del laboratori van baixar. I això és el que ha de fer l’empresa, perquè si no el concepte risc d’explotació no tindria sentit. Però si l’empresa fa massa gestió, vist que el model calcula la retribució del soci privat segons els fluxos de caixa, es provoca que la taxa de rendibilitat (TIR) es dispari. Per tant, la baixada de despeses variables més la baixa de despeses d’estructura, han provocat –cosa molt positiva-, que la TIR se situï avui, si no fem res, en el 17% previsió 2014 inclosa-. El Sr Olòriz pregunta si donada la situació el concessionari s’ha dirigit a l’Ajuntament a sol·licitar l’increment de tarifes. La Sra Diví li explica que va ser un tema que es va tractar en el darrer Consell d’Administració de la societat, que consta en acta que es va deixar sobre la taula. La Sra Planas diu que l’empresa ha presentat un document en el que es posa de manifest que no s’estan complint certs aspectes del Pla ecònomic i financer, basant-se en que la tarifa es va pujar tard, i que el retard en la revisió de l’IPC els ha generat pèrdues. Es Sr Cuadrado intervé per aclarir que la TIR del PEF és de l’11% i que l’aplicació de l’IPC es justifica perquè la despesa també està referenciada a l’IPC. I així es va establir al Pla econòmic i financer. El Sr Olòriz pregunta pel tema d’eixugar el deute i la Sra Planas li aclareix que és una previsió a vuit anys, que ja s’està fent i que l’objecte era assegurar la solvència passada la pròrroga. El Sr Martos recorda les debilitats que presenta la societat i destaca que els economistes el que volen és que hi hagi estalvi. Explica que Girona, SA, fa una factura en concepte de despeses d’estructura anuals de 180.000€ a AGISSA, pel Conseller Delegat i el Director Tècnic, i que aquests és un dels aspectes de tants que semblava que els ajuntaments desconeixien, fent referència a la falta d’informació de la que disposaven. Es tracta d’una factura per despeses d’una persona que treballa aquí, a Aigües de Blanes i a Girona, SA, o sigui, que potser tenim problemes laborals, de compatibilitats.
4
El Sr Navarro pregunta per la retribució, si és triple, i li aclareixen que el sou correspon a Girona, SA, però que el cost es repercuteix en forma de factura a AGISSA, i també cobra d’AGISSA. El Sr Martos explica que de l’anàlisi de 2012 es pot concloure que el resultat es repartia en proporció 1/3 a cànon i 2/3 a sanejament de la societat. L’any 2020, la societat estarà en una situació de solvència màxima econòmic financera i de coneixement dels municipis. La Sra Barbero reprèn el tema de la retribució del Sr Piferrer, en tant no havia quedat clar que no té una doble retribució i el Sr Olòriz afegeix el dubte de quan cobra per aquesta gestió que fa a AGISSA. El Sr Martos diu que la retribució del Sr Piferrer en Girona SA. La Sra Paneque pregunta en relació a la presa de decisions, quines eren les competències del Conseller Delegat, qüestió a la que respon el Sr Cuadrado, indicantli que totes les competències del Consell d’Administració, des d’abril – maig 2011, excepte aquelles que per llei són indelegables. El Sr Navarro pregunta si malgrat aquestes atribucions del Conseller Delegat, la presidència del Consell d’Administració no pot arbitrar. Es comenta que el Consell són cins i quatre, i que el President únicament té el vot de qualitat. El Sr Olòriz posa en dubte que només hi hagués una reunió a l’any per l’aprovació dels comptes i pregunta si s’han fet reunions entre societat i Ajuntament aquests anys. El Sr Martos reprèn el tema de la liquiditat, aspecte negatiu a 31 de desembre de 2012, ja que l’empresa no havia aportat a patrimoni part dels resultats, com hagués estat raonable fer. A partir d’ara, que es dediqui un fons de reserva del 18% del cashflow a patrimoni –fons propis-, així d’aquí a vuit anys, l’empresa ha de ser solvent financerament. Arrel d’això, el soci privat ara es queixa que no pot retirar la seva retribució en líquid com abans, però aclareix el Sr Martos que aquest 2013 s’han fet inversions per 40.000€ aproximadament mentre que l’endeutament ha sigut de 300.000€ aproximadament, i que aquesta diferència és liquiditat per l’empresa. Que en un altre moment s’hauria endeutat en 500.000€, però ara té controlat l’endeutament. Comenta que AGISSA ja reconeix que no ha de pujar tarifes – un gran canvi – però que al·lega que el pla financer està mal fet perquè no pot cobrar el que ha guanyat. Està reconegut i pendent de pagament i està previst que a partir de 2015 – 2016 ho podrà retirar poc a poc, tot pensant en l’equilibri del 10% (TIR). Es justifica perquè venim de la situació que venim. Els interventors van demanar-los que es fes una valoració de l’estudi de costos de l’adquisició de l’aigua que en el treball de 2012 no existia; quan li costa al ciutadà de Girona, al del Consorci de la Costa Brava i al de Bescanó i altres municipis amb venda en alta. Afegeix que la qualitat és diferent, segons si s’usa sorra o carbó, però l’ETAP està pensada per donar el màxim, així que igualment s’ha de pagar aquesta major qualitat – discussió entre tècnics-. Continua dient que sense tenir en compte aquesta discussió, tenint en compte que Girona hauria d’estar cobrant del Consorci i de
5
Bescanó i altres municipis amb venda en alta, l’aigua que avui estan demanant, el Consorci hauria de pagar a AGISSA, a un preu superior per cobrir el dèficit estimat entorn a 400mil€ perquè el ciutadà de Girona no pagués aquest dèficit en la venda de l’aigua en alta. És a dir, el Consorci compra l’aigua més barata que els ciutadans gironins, malgrat els drets sobre l’aigua. De tota manera, el ciutadà dels pobles de la Costa Brava afectats la paguen més cara, per les infraestructures, però tot i així, destaca que el Consorci de la Costa Brava té un romanent de tresoreria de quinze milions d’euros. Repeteix l’explicació anterior sobre la TIR i explica l’efecte positiu que tindria l’aportació dels 400.000€ del Consorci, pel que recomana és urgent actuar i que aquests majors rendiments es quedin a l’àmbit públic. I recomana que el treball realitzat s’elevi al Ple per a la seva aprovació i coneixement de la ciutadania. Finalitza així l’exposició dels encàrrecs duts a terme, amb l’advertiment que falten molts detalls a comentar i recomana els assistents que vagin a la plana web de la Sindicatura de Comptes, del 31 de juliol de 2014, i vegin l’auditoria realitzada a Aigües de Blanes. La Sra Planas comenta la creació de la Comissió de representants composta per la Secretaria de l’Ajuntament de Salt, la Cap de contractació i compres de l’Ajuntament de Girona i el Secretari interventor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, que ja han elaborat les normes internes de contractació. I la Comissió de seguiment del Pla econòmic i financer composta per la Sra Rigau, la Interventora de Salt i ella mateixa. S’inicia el torn de precs i preguntes. El Sr Olòriz proposa que es marqui una nova reunió amb l’empresa, pel que prèviament necessita d’EFIAL que li confirmi alguns aspectes que formaran part de les preguntes que li farà a l’empresa. Així com els sol·licita a EFIAL una segona reunió posteriorment a la feta amb l’empresa per acabar de perfilar coses. Recorda que el compromís d’alcaldia és que com a resultat d’aquesta comissió es faci un dictamen, un escrit, unes conclusions, per sigui reforçar els mitjans que s’han posat, sigui confirmarlos, o sigui, si s’escau, demanar responsabilitats. Fa una primera constatació, que la societat és econòmicament viable però per falta de patrimoni net i necessitats enormes de finançament ha tingut greus desequilibris financers. La pregunta és si això és així i per què? Segona, les preses de decisió no han estat certificades per acords clars per tenir tot el poder el Conseller Delegat, és a dir, aquests poders no han estat decidits en una reunió clara, democràtica.... La Sra Planas i la Sra Diví li expliquen que la delegació la fa el propi Consell d’Administració de la societat, que no és l’Ajuntament. Demana saber quines són les persones que l’any 2011 prenen aquesta decisió. Continua el Sr Olòriz, respecte el contingut de la pàgina 45, que es parla del cobrament molt retrassat en una de les grans obres, funcionament emergent dels pous de doblatge de Montfullà. Són factures per un total de 418.000€ que es cobren amb un any i mig de retard. Això no és normal quan hi ha un endeutament de la magnitud que hi havia. I no veu a la resposta del Conseller Delegat una resposta a això.
6
Respecte el cost del personal directiu, no estava convenientment justificat, pàgina 48. A la pàgina 57, falta de transparència, justificació a la millora voluntària en si mateixa, el 17% del total. Al 2012 hi ha entre 336€ a 16.818€, sense cap justificació. A la pàgina 72, incompliment de l’article 12 del Plec de condicions, 7 de maig de 1992, respecte del programa d’actuació d’obres de renovació i millora, incompliment greu en el que no es planteja cap millora en concret. A la pàgina 73, que hi ha una retribució de més al soci privat de 4.080€ El Sr Martos intervé per comentar la importància de la feina que s’està fent, perquè ara amb el tancament han detectat, per exemple, que el cànon de l’aigua l’han provisionat i amb les provisions, comptablement juguen, ja que ara la norma comptable permet que regularitzacions de despeses vagin contra fons propis, i no vagin directament contra resultats. És a dir, en funció de la seva comptabilització, però sense cap criteri, si és una despesa que penalitza, se l’emporta els Ajuntaments, en canvi si és un ingrés de l’emporten ells. Això ho han detectat en el cànon, uns 90.000€ més IVA, la factura emesa. Implica que la pèrdua, un 82% és pels ajuntaments i el 18%, el soci privat, perquè no ho han passat per compte de resultats. En 2013 i 2014 s’estan produint més d’aquests exemples. El Sr Olòriz prossegueix exposant la seva sorpresa de que mai s’hagi lliurat a l’Ajuntament el Pla director d’explotació i millora del servei, que s’havia de presentar l’any 1998, perquè no només afecta a l’empresa, sinó a la gestió de l’Ajuntament. – perquè no es va fer i qui va decidir que no-. També hi ha el tema de demanar crèdits per sobre d’allò que està previst i usar-los per altres coses, que en una empresa seria causa de dimissió immediata del responsable. La Sra Planas afegeix que a més, es feia sense passar pel Consell d’Administració. El Sr Martos afegeix que l’any 2013 han fet 40.000€ d’inversió i s’han endeutat en 300.000€. També hi ha un préstec d’inversions de 2012, per 31.000€, que no es destina al finançament d’inversions. Tema que tampoc s’explica a les al·legacions. Mala acreditació de les despeses d’esctructura i falta de documentació, en un 29% Una altra pregunta que té el Sr Olòriz és per què hi ha tant poca diversificació a la contractació, especialment de l’obra civil: Quart, SA; Construccions Rebugent, GERSAL i AQUALOGIC. Comenta el tema de la comptabilitat creativa a favor dels interessos de l’empresa, exemple del cànon de l’aigua, etc... El Sr Martos li explica que quan no s’aproven les pujades de tarifes als concessionaris, sempre s’acaba al contenciós i que ells sempre són els pèrits dels ajuntaments, i que en el darrer peritatge, una de les qüestions era això de la comptabilitat creativa, per exemple, utilitzant personal que ja està inclòs en la tarifa per fer obres, que facturen, per tant, els suposa un ingrés brutal, però diuen que no és de la concessió. El Sr Olòriz proposa una trobada conjunta amb els representants de la societat mixta i els auditors, al que el Sr Merino respon que té la darrera instància presentada pels primers, on respon a juny de 2014, a aquestes pròpies al·legacions comentades, en el
7
que després de qüestionar la professionalitat dels auditors, qüestionen als interventors, perquè si es qüestiona l’auditoria, els qüestionats són els interventors. El Tribunal de Comptes obliga a assumir l’auditoria i ho han fet els tres interventors. El Sr Merino llegeix part de la instància en la que el Sr Piferrer posa de manifest que la societat passa anualment l’auditoria financera, per explicar a la Comissió que el Conseller Delegat la confon amb l’auditoria operativa que ha realitzat EFIAL. El Sr Martos afegeix que el Conseller Delegat, no només l’auditoria financera amb l’operativa, sinó que també amb la fiscalització que duu a terme la Sindicatura de Comptes, com a òrgan de control extern. La Sra Paneque s’excusa perquè té una altra reunió. Comença el torn de preguntes el Sr Navarro, amb el tema dels anàlisis del laboratori: qui decideix els preus, qui són els clients totals, qui aprova el llistat de preu i de qui són les instal·lacions que pugui tenir AGISSA (magatzem a Fornells, etc...). Respecte el cànon concessional, quin és el tipus d’interés i quina llei podria arribar a emparar que el cànon concessional es destini a altres qüestions que no són directament el cicle integral de l’aigua, tant la depuració, com el sanejament, com la potabilització, entre altres. Sobre el Conseller Delegat, com es va escollir en el seu moment, quina fòrmula es va emprar, per quants anys, és possible posar una altra persona, quina fórmula s’hauria d’aplicar per la cosa més eficient i més democràtica. Sobre els socis privats, quina és la rendibilitat, quines inversions han fet realment. I finalment, si es pot saber a quants usuaris se’ls ha tallat l’aigua i que l’Ajuntament no ho sàpiga. Quants milions d’euros ha tingut en total AGISSA com a retribució des dels inicis i si hi ha possibilitat de recuperar una part d’aquests ingressos. Si legalment hi ha possibilitats de demanar als accionistes que donin la cara a través de l’auditoria o bé que es personin en aquestes sessions. Respecte l’ordre de les reunions, es va dir una primera amb EFIAL, després amb l’empresa i després si és possible i/o recomanable una cara a cara entre les parts. Com que s’ha detectat ris al final de la concessió l’any 2020, la darrera pregunta del Sr Navarro es si les inversions poden no haver estat les correctes i adequades, i que això acabi perjudicant al bon estat de les instal·lacions. El Sr Martos comenta que el seu treball es limita a la situació a 31 de desembre de 2012, que no han pogut analitzar els darrers 20 o 25 anys, per tant, no el podrà contestar en tot. El Sr Cuadrado respon les preguntes del Sr Navarro, indicant-li que en el treball de 2012, les pàgines 40 i 41, pel que als preus que s’apliquen i als clients del laboratori hi són, els de més volum. Que el propi client són ells mateixos. I com a grans clients Aigües de Blanes, Aigües de Banyoles, PRODAISA i la UTE Caldes. Respecte a quins
8
són els preus, s’estableixen a criteri de l’empresa, per part dels òrgans de decisió, en aquest cas és el Conseller Delegat qui els determina, no passa pel Consell d’Administració. A més, els preus són diferents en funció d’uns clients o uns altres, per criteris comercials. A determinats clients se’ls aplica igualment descomptes, o fins i tot es fan determinats serveis a preu zero. Respecte a les instal·lacions, el laboratori és un immobilitzat de la societat, són per tant propietat d’AGISSA. El Sr Martos aclareix que totes les instal·lacions ara mateix són de la concessió i que al 2020 revertirà. El Sr Olòriz recorda que a Montfullà hi va haver inversió de la Generalitat. Contesta el Sr Merino, que dels aproximadament 70 M€, les aportacions van ser: el Consorci de la Costa Brava 11M€, AGISSA 3,5M€, la Mancomunitat intermunicipal de Palafrugell, Begur i Montràs 2,5M€, i altres.... Obra que l’ACA encara no ha recepcionat. D’aquí que es va plantejar si la recepcionava un nou organisme metropolità o ho feia l’Ajuntament. Es va fer un estudi i es va calcular el número d’accions, segons el consum d’aigua (resultat aproximat 52% Ajuntament de Girona i el 48% el Consorci), era una possibilitat. Davant el dubte del Sr Olòriz de que part de les factures pendents puguin ser d’obres executades a Montfullà, la Sra Rigau aclareix l’ACA va licitar i ajudicar les obres de Montfullà, i després repercutia un percentatge a AGISSA, és a dir, l’ACA facturava a AGISSA. Que hi havia un conveni per les obres de Montfullà entre AGISSA, Consorci de la Costa Brava i ACA. Diu que si es miren els préstecs que té AGISSA, hi ha un crèdit amb “la Caixa” de l’any 2009, per 2,4M€, que és pel desdoblatge de la planta de Montfullà, que tenia un pressupost per aquest import. Però que, de converses amb l’ACA, es pot deduir que va haver-hi una baixa important, encara que també és cert que encara no està recepcionada l’obra, però que AGISSA podria tenir problemes per justificar l’import sol·licitat, ja que potser s’ha fos amb aquestes necessitats de finançament que presenta la societat. La Sra Rigau insisteix en el tema del repartiment del benefici, tot explicant que cap empresa reparteix el 100% del resultat anual, perquè no ho té a caixa, sempre un pendent de cobrament, fet que creu ha portat aquesta societat a un fons de maniobra negatiu. Suggereix que s’haurien de firmar crèdits amb cinc anys de carència i usar-los com a pòlisses de crèdit els primers anys. També hi ha un crèdit per 2,23M€ per la planta de carbó actiu i es pregunta si realment va costar això. El Sr Navarro diu que aquí està la clau, en saber l’estat d’aquestes inversions i instal·lacions. El Sr Merino explica que la línia antiga que surt al Pasteral està bloquejada mentre que la nova està sobredimensionada. El Sr Martos explica que, respecte al Pasteral, qui fa la inversió més alta és l’ACA, també les fa AGISSA i el Consorci de la Costa Brava. Explica que per facis l’anàlisis com el facis, ja sigui tenint en funció del volum d’inversió, o en funció dels drets d’ús sobre el Ter històrics que tenen tant els Ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter, com el Consorci, sempre et surt un 51-52%, és a dir, l’ACA per sobre.
9
El Sr Olòriz diu que l’objectiu de la societat pel ciutadà de Girona és la millor aigua al millor preu, i que ara s’ha desviat substancialment i el que ha generat problemes de deute. Intervé la Sra Barbero, per preguntar que si en aquest entorn en el que ens trobem en el que es planteja la municipalització de l’aigües, aquestes mesures de control de la rendibilitat i el tema del patrimoni que s’estan posant, quan acabi la concessió, l’empresa estarà prou sanejada perquè si s’hagués d’assumir. El Sr Cuadrado explica que són 2,6M€ en inversions de millora en els vuit anys i 570.000€ en inversions de reposició, mínim establert per acord, per tant, d’obligat compliment per part de la societat. A 2013 s’han fet 40.000€ d’inversions de millora i 70.000€ d’inversions de reposició. El propi Pla econòmic ja preveu que els primers anys, les necessitats eren més baixes. El que hi ha és una clàusula de continuïtat, en el sentit de que en els primers quatre anys s’havia de fer un mínim del 35% del volum de compromís, per evitar concentrar totes les actuacions al final de la pròrroga, sobretot pel vincle que presenta amb l’endeutament, amb l’objectiu de que el 2020, no superés en cap cas el límit establert de 3M€. El Sr Martos diu que no és el mateix una inversió en infraestructures que una inversió de reposició, en termes comptables. Això és enginyeria financera i això nosaltres estem molt a sobre en l’auditoria operativa. Insisteix en la diferència amb la auditoria financera. Respecte a la situació de la societat l’any 2020, repeteix que a petició de l’alcaldia i la regidoria, la situació ha de ser de control de l’endeutament, per sota del 30%; l’estalvi estarà al voltant del 12-14%, molt generós; el romanent de tresoreria serà positiu; i respecte la xarxa, està en bon estat, té bon rendiment hidràulic, per tant els dos primers anys no cal gaire inversió. La situació de l’empresa serà de solvència financera, econòmica i patrimonial, tindrà unes instal·lacions amb un rendiment hidràulic molt alt i, a més, amb totes les mesures que s’estan aplicant, hi haurà uns procediments, uns circuits de transparència, de control, és a dir, una situació bona perquè el municipi pugui escollir la millor alternativa. La Sra Planas diu que aquesta va ser precisament la petició, que la part econòmica no condicionés les decisions que s’havien de prendre l’any 2020. La Sra Rigau comenta que sempre es parla de la pujada de tarifes, però que no es planteja mai la possibilitat de baixar-la. I que si ara es parla de posar al Consorci de la Costa Brava la tarifa que els hi costa, potser serem el primer municipi que podem plantejar la baixada de tarifa. La Sra Planas comenta als assistents la data per la propera reunió i s’acorda que sigui el dimecres 14 de gener de 2015 a la mateixa hora. I sense res més a afegir, s’aixeca la sessió a les 18.30h.
10