Psiara març 2023

PSIARA

La revista digital del COPC

ROSA JOVÉ, PREMIO NACIONAL DE PSICOLOGÍA 2022: “TINC UNA

FEINA MERAVELLOSA I DE VEGADES PAGARIA PER FER-LA”

Entrevista Reflexió i pràctica

La ‘mamitis’ com a imperatiu biològic

Jaume Descarrega

R. Alonso i M. Lanaspa

“L’art, com la teràpia, ens ha de remoure”

La Psiara és el canal a través del qual el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

Sumari

Vers una regulació de la psicoteràpia - Per Guillermo Mattioli, degà del COPC

“Queremos que la ‘Revista de Psicoterapia’ entre en la Champions League de las revistas científicas” - Luis Ángel Saúl, director de la Revista de Psicoterapia

Com reaccionem davant el canvi climàtic?- Per Eileen Wieland, membre del Grup de Treball Psicoanàlisi i societat del COPC

Quan el valor a la vida és el denominador comú d’una reunió - Per Sebastià Sánchez Marín, president de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i Seguretat del COPC

”L’art, com la teràpia, ens ha de remoure” - Jaume Descarrega, director tècnic del Psicurt

Arbitrar després del confinament per COVID-19: efectes psicològics en àrbitres d’elit - Pel Dr. Josep Pla Cortés, Coordinador del Grup de Treball de Psicologia aplicada a l’arbitratge i al judici esportiu del COPC

“Tinc una feina meravellosa i de vegades pagaria per fer-la”Rosa jové, Premio Nacional de Psicología 2022

Maternidad y adolescencia - Por Laura Cerdán Rubio, psicóloga y psicopedagoga

La ‘mamitis’ com a imperatiu biològic - Per Rosa Alonso i Mireia Lanaspa, membre i coordinadora del Grup de Treball Psicologia Perinatal del COPC

Hem de parlar de la pornografia als adolescents? - Per Núria Tió Rotllan, psicòloga clínica, sexòloga i terapeuta de parelles Soc sensible - Per Anna Romeu

de lo nuestro - Per Dimitra Doumpioti

VERS UNA REGULACIÓ DE LA PSICOTERÀPIA

Benvolgudes i benvolguts col·legues, Voldria aprofitar aquest espai d’informació i creació d’idees que és la Psiara per explicar-vos les notícies més recents sobre un projecte que, des de la Junta de Govern del COPC, considerem molt important per al nostre desenvolupament professional: provar d’aconseguir que la psicoteràpia sigui oficialment considerada una pràctica reservada als graus i llicenciatures de medicina i psicologia, acompanyats, naturalment, per la formació adequada en cada cas.

És bastant o del tot improbable que algun dia existeixi una especialitat de psicoteràpia tal com ara parlem d’especialitats sanitàries, com les ja existents en psicologia clínica o en psiquiatria, o les que sempre s’esmenten com a necessàries: la psicologia de la infància i adolescència, la psicooncologia, la neuropsicologia clínica, l’educativa o la forense. La psicoteràpia és transversal.

Doncs bé, recentment, m’ha estat assignada la posició de coordinador de la Divisió de Psicoteràpia del Consejo General de la Psicología, l’objectiu de la qual és justament intentar aconseguir una regulació de la psicoteràpia. Aquesta

Per Guillermo Mattioli, degà del COPC

és una missió que cap persona ni institució pot assolir sola. Per això necessitem ampliar la base de contactes i associacions, de professionals d’una i altra disciplina.

Recentment també, la Federación Española de Asociaciones de Psicoterapeutas (FEAP) ha modificat els seus estatuts, de manera que ara atorga la seva certificació de psicoterapeuta només a metges i metgesses i a psicòlegs i psicòlogues, una posició alineada amb el Consejo General de la Psicologia, i compartida també per la Federación de Asociaciones de Psicólogos y Médicos Psicoterapeutas de España (FAPyMPE), i per altres societats professionals amb què mantenim converses.

A més, dins de l’àmbit de la psicologia, la psicoteràpia és transversal en un altre sentit. Em refereixo a les relacions, a vegades tibants, entre especialistes i PGS respecte de les funcions dels uns i els altres. Així, la psicoteràpia és de tots i totes, i de ningú en particular. No és una àrea de formació per se ni en la residència ni en el màster. Quan els i les professionals de la psicologia volem formar-nos més i millor, apel·lem a institucions que estan fora de totes dues formacions. És a dir, tenim un espai transversal sobre el qual ningú té drets predeterminats.

Per tot això, demano a totes i tots els col·legues que ens llegeixen que sol·licitin la seva inscripció a la Divisió de Psicoteràpia. Els col·legis de psicologia i les associacions professionals tenim ara l’ocasió de reunir-nos al voltant del projecte de regulació, la qual cosa ens permetrà donar un missatge d’unitat i avançar junts per a plantejar al Ministeri o al legislador la proposta d’una normativa que reguli la psicoteràpia com una activitat reservada.

I mentre fem aquesta passa endavant, us convido a llegir el nostre número de primavera on trobareu, a més d’una entrevista amb Luis Ángel Saúl, director precisament de la Revista de Psicoteràpia (patrocinada per la UNED, la FEAP i el COPC), articles, recomanacions i entrevistes sobre la maternitat, la psicologia de parella, la relació dels adolescents amb la pornografia, la psicologia aplicada a l’arbitratge esportiu, l’an-

sietat pel canvi climàtic, les persones altament sensibles i l’art com a teràpia.

Us desitjo una molt agradable i profitosa lectura.

La Revista de Psicoterapia es una publicación internacional y bilingüe que nació hace más de 40 años y aboga por la regulación de la psicoterapia y su constante progreso. En su nueva etapa, digital, acogida por la UNED y con canal propio de YouTube, sigue ofreciendo monográficos temáticos de primer nivel y un acceso gratuito a sus artículos a todos los colegiados y colegiadas del COPC. Nos lo explica su director, Luis Ángel Saúl, doctor en psicología y profesor de la Facultad de Psicología de la UNED.

¿Con qué objetivo se fundó la Revista de Psicoterapia?

En un primer momento, cuando se llamaba “Revista de psiquiatría y psicología humanista”, era para crear un espacio de información, novedades y todo lo que se cocía en torno a la psicoterapia, para profesionales de la psicología y la psiquiatría.

¿Y se mantiene a día de hoy este objetivo?

El objetivo de informar a profesionales sigue siendo fundamental y la riqueza de la revista. Pero se ha ido depurando y potenciando, sobre todo a partir de publicar monográficos específicos, que era como generar minilibritos actualizados cada tres meses, sobre los trastornos sexuales, terapia del abordaje de trastornos de personalidad, terapia de pareja…

¿Por qué decides ponerte al mando en 2014?

Manuel Villegas, que era el director, estaba a punto de jubilarse, y necesitaban “sangre nue-

va”. Para mí fue un orgullo que me pidiesen esa labor, conocía a Manuel, a los miembros del equipo y a la revista desde hacía tiempo, y me pareció que podía aportar continuidad y también fortalecer algún elemento que necesitaba la revista, como tener un espacio de más reconocimiento científico. Porque era una revista muy centrada en profesionales pero se cuidaban poco los formatos que iban exigiendo las revistas científicas.

¿Por qué era importante cumplir estos requisitos?

Para estar indexados en bases de datos de artículos científicos. Y había que ver qué formato presentar, cómo ha de seguir la normativa APA… Todo lo que son elementos que te exigen para que un artículo sea categorizado como revista científica. Y muchas cosas eran solo cuestión de detalle: en la cabecera ha de aparecer el tomo, el año…

Y en 2014 empezáis a cumplirlos.

LUIS ÁNGEL SAÚL: “Queremos que la ‘Revista de Psicoterapia’ entre en la Champions League de las revistas científicas”

Sí, ya partir de ahí se empiezan a llamar a bases de datos para que nos evalúen y nos indexen en bases internacionales de artículos.

Hay una parte de pago y otra gratuita. ¿Cómo funciona?

Hay algunos apartados específicos de publicación de artículos en abierto, en sintonía con cómo va la ciencia hoy día, artículos en los que los investigadores pueden acceder a ellos sin pagar una cuota. Va en abierto cualquier artículo que vaya fuera de monográfico o que no haya

sido pedido expresamente por el editor. También las editoriales y los artículos en inglés. Los que van en cerrado (de pago), son los artículos que van a un monográfico específico, que suelen ser encargos a profesionales o investigadores relevantes. Todo lo que no sea de ese encargo, se evalúa para poder ser incluido en abierto.

¿Cómo se evalúa un artículo?

Con el proceso que realiza cualquier revista científica. Un proceso de revisión por pares, en el que hay una plataforma OJS, que se instaura desde que yo soy director, que sirve para que las personas que quieren publicar envíen sus artículos.

Monográfico sobre el suicidio, un tema de máxima actualidad al cierre de esta entrevista.

Ahí queda registrado, el editor asigna revisores ocultos, externos, que no conocen al autor ni el autor a ellos, y desde una serie de mensajes y documentos los revisores acceden al artículo, lo evalúan según criterios de calidad, y valoran su idoneidad, de forma que puedan hacer recomendaciones de cambios en el artículo, de mejoras, o de decir que no tiene suficiente calidad para ser publicado.

Luis Ángel Saúl, director de la Revista de Psicoterapia, doctor en psicología y profesor de la Facultad de Psicología de la UNED.

¿Qué requisitos deben cumplir los artículos para ser publicados en la Revista de Psicoterapia?

Han de ser sobre una temática específica (para el monográfico que estemos preparando), novedosos, donde haya una carga importante de investigación, ya sea de revisión o actualización, o que presente datos de investigación o estudios de caso, porque en psicoterapia es muy interesante este tipo de presentación. De hecho, les dedicamos un apartado, donde se presentan estudios de caso y el seguimiento a lo largo del tiempo, cuál ha sido el trabajo, la intervención, el procedimiento, para que sirva también de ejemplo de cómo se trabaja un caso.

Para alguien que quiera publicar: ¿cómo anunciáis la temática del próximo monográfico?

En la sección “Avisos” de la web. Aunque no siempre usamos este aviso, porque hay veces que tenemos artículos suficientes para sacar un monográfico sin ningún problema.

¿Y si alguien quiere publicar sobre un tema fuera del monográfico?

Si alguien quiere publicar en abierto, puede enviar su artículo en cualquier momento. Solo ha de tratarse una temática sobre psicoterapia. En la web tiene la especificación sobre cómo se realiza un envío, cuáles son los pasos y el procedimiento, el código ético…

¿Qué crees que la hace una revista única en el panorama español de publicaciones? ¿Qué tiene que no tengan otras?

Creo que es la única revista específica sobre la psicoterapia que tiene este formato de monográfico.

¿Por qué apostáis tanto por este formato?

Porque te da no solo una visión, sino la visión de cuatro o cinco autores/as, o visiones distintas sobre la misma temática. Es un formato muy interesante de actualización.

También la habéis convertido en internacional y bilingüe.

Sí, es internacional, si bien está más pensada para un público hispano, y por eso se publicaba en español lo que iba en papel. Te digo iba porque, desde el año 2022, ya no se publica en papel.

Después de esto, para potenciar la difusión de los artículos, permitimos a los autores presentar en castellano, en inglés o en los dos idiomas.

En estos momentos recibimos artículos principalmente de España, Latinoamérica y de autores ingleses, americanos, alemanes, italianos…

Cuéntanos sobre el cambio de modelo de revista y cómo entra la UNED.

“Cuando publicamos en inglés, siempre va en abierto para fomentar una mayor difusión internacional”

Llegamos a un punto en que la revista necesitaba un soporte institucional porque el modelo que se creó en los 80 o los 90 de suscripción, que era como se mantenía la revista, ya no funcionaba, en el sentido de que ya nadie compra una suscripción, sino que la gente accede a los artículos en abierto y los investigadores quieren una ciencia lo más ágil posible. ¿Qué ha pasado ahora? Que con todo el gasto que requería la edición en papel, la revista no era sostenible, entonces primero, la S.L. que se creó al principio no podía continuar por la edad de los fundadores, y nos presentamos a la UNED como entidad pública y nacional para poder acoger a una revista de esta índole y no dejarla morir.

Todavía mantenemos que los artículos del monográfico sean de pago para poder cubrir los costes de edición, secretaría, y todo lo derivado del mantenimiento de la revista.

La UNED no financia todo, pero nos da soporte para los servidores y los técnicos necesarios para llevar las plataformas, y nos ha acogido como una de sus revistas científicas.

Nos alegramos de que no la dejarais morir. ¡Y de que los colegiados y colegiadas del COPC puedan acceder de forma gratuita! Háblanos sobre este convenio.

Es lo mismo que con la FEAP: como el modelo de suscripción individual no ayuda a mantener la revista, lo que hacemos es proponer “suscripciones a entidades”, para que puedan ofrecer el servicio de acceso a todo un fondo editorial sobre artículos de psicoterapia a sus colegiados/ as.

Con el convenio que tenemos con el COPC, les damos acceso gratuito a todo el fondo editorial desde 1990, que es enorme. Y por otro lado, el COPC está invitado a formar parte del Comité de Edición, puede proponer monográficos específicos que le interesen, e incluso pueden participar del proceso de revisión de calidad y ayudar a generar una herramienta que sirva, no solo para la formación de las personas colegiadas, sino para la difusión de la investigación y de la ciencia.

La Revista de Psicoterapia ha sido y es un buen reflejo de la evolución de la psicología y la psicoterapia en estos años. ¿Qué cambios has detectado en ese sentido?

Es complejo. Hemos tenido un monográfico específico de cumpleaños en el que se aborda este punto. En el número 119, donde conmemoramos 40 años de la revista, el coordinador, Luis Casado, presentó en el colegio una ponencia con Guillermo Mattioli en la que contaba un poco esa historia. A grandes rasgos, lo que se ha vivido es la evolución de la necesidad, aun en España, del reconocimiento oficial de la psicoterapia. Porque en estos momentos, a pesar de que está ofertada dentro de la cartera de servicios del SNS, es una actividad que no está reconocida oficialmente, no existe la figura oficial del psicoterapeuta. En otros países europeos sí existe, como en Italia, Alemania, Austria… Y es uno de los intereses que tiene Guillermo Mattioli desde el COPC o que tienen los dirigentes de la Federación Española de Asociaciones de Psicoterapia: ver en qué medida podemos generar una fuerza suficiente para regularla y para impedir que cualquiera pueda llamarse psicoterapeuta.

O sea, que la psicoterapia ha evolucionado pero la Administración no lo refleja.

Exacto. Y otra evolución es el efecto de lo que ha sido la lucha de escuelas. Lo bueno que ha tenido nuestra revista es que ha sido abierta, no centrada ni continuadora de ninguna escuela, sino escaparate de todas ellas, por lo que deja espacio para que los distintos modelos se puedan presentar, y siempre aboga por un carácter integrador, de unificación, de posibilidad de encuentro. Se ha visto cómo la revista ha recogido esto durante todo este tiempo, y cómo los movimientos integradores han podido expresar su función, y cómo esa necesidad se va viendo recogida.

¿Crees que también ha evolucionado la forma en que se publican los llamados papers (artículos científicos)?

Sin duda. Está cada vez más claro cómo han de estar regulados. La APA tiene una serie de cri-

terios que han de cumplir sobre los formatos. La APA no solo regula los formatos de papers en psicología y en psiquiatría, sino también en otras muchas áreas. Es la American Psichiatry Association, pero nos atenemos a sus criterios. Los cambios van en la línea de cómo los artículos han de seguir criterios de validez científica, y los evaluadores han de estar lo más formados posible cumpliendo esos criterios. Esto está cada vez más regulado, cómo la evaluación se hace a través de pares ciegos, y cómo los investigadores/as, que no reciben un duro, lo hacen para que la ciencia progrese.

¿Cuál sería para ti el futuro ideal de la revista?

En estos momentos estamos indexados dentro del Emerging Sources Citation Index, que sería la categoría anterior a pasar a las revistas de la Champions League, que son las que están citadas en el JCR. Entonces, lo ideal sería que esta revista pudiese estar en ese entorno porque sería un entorno de un reconocimiento científico, no solo a nivel español o iberoamericano, que ya lo tiene, sino internacional.

¿Qué le falta para conseguirlo?

Entrar en ese tipo de espacios acotados, de las mejores revistas del mundo. Que nuestros artículos sean citados, leídos y bien divulgados, y que los investigadores citen cosas que se han publicado en la Revista de Psicoterapia. Según una revista es citada, puede ir subiendo de categoría. Es un enfoque cuantitativo, ya que solo las revistas más citadas, que se entiende que llegan al mundo científico de manera más potente, son las que entran en la “Champions League”. Hay que ir ganando partidos, y para ello hay que meter goles. Y los goles son que los investigadores citen lo publicado.

Si nos está leyendo algún responsable de revistas de la primera división, ¿cómo les animarías a enlazar a tus artículos?

Que revisen artículos que se publican en nuestra revista porque tienen la calidad suficiente para ser citados. Y, si los investigadores de prestigio nos citan, para nosotros es como si un influencer, el Rubius o Ibai, nos arrobara.

¿Y qué les dirías a las personas que se están pensando si enviaros un texto?

Que publicar hoy día artículos de investigación en revistas bien posicionadas es muy difícil, pero lo bueno de la nuestra es que está indexada en una serie de bases de datos bastante interesantes. No es la Champions League, pero a veces los autores y autoras no llegamos allí porque el nivel es tal que se rechaza hasta el 95% de los artículos recibidos por falta de espacio.

Como actual director, ¿de qué estás más orgulloso?

Es un curro tremendo lo que hay detrás, y no recibo dinero por ello, pero la satisfacción de poder mantener una revista de las características de esta… Me siento orgulloso de que es de las pocas o la única en castellano en el mundo, y con todo lo que tiene de historia. Por aquí ha publicado gente muy importante, relevante y reconocida.

¿Como quién?

Francesco Mancini, Michael J. Mahoney, Vittorio Guidano, Michael Baum… Personas de relevancia internacional, referentes, profesionales muy bien valoradas en el contexto de la psicoterapia que hacen más fuerte, rica y potente la revista. Para mí es todo un orgullo.

“Recomiendo que publiquen en ‘Revista de psicoterapia’ a profesionales de la investigación en psicoterapia, o a alumnado que hayan realizado estudios de investigación en sus tesis o tengan trabajos relevantes y puedan servirse de la revista como medio de difusión”

Si eres colegiado/a y quieres acceder a todos los artículos de Revista de Psicoterapia, solo tienes que:

1. Registrarte con el email de colegiado/a en la web de la revista: http:// revistadepsicoterapia.com/

2. Enviar un correo a rdp@ revistadepsicoterapia.com con el asunto “Convenio COP-Cat y RdP” explicando que quieres hacer uso del convenio entre el COPC y la Revista de Psicoterapia, para tener acceso libre a todo su fondo editorial.

COM REACCIONEM DAVANT EL CANVI CLIMÀTIC?

Per Eileen Wieland

Psicoanalista

A Barcelona, i coincidint en el temps, durant el mes d’octubre hi ha hagut dues iniciatives, una d’artística i una altra d’informativa que, a la meva manera de veure, mostren dues formes ben diferents de com els humans reaccionem davant la pèrdua.

Aquesta tardor ha semblat més aviat una “estiuardor” o un “veroño”, com alguns l’anomenen en castellà. En aquest context acabem d’assistir al desenvolupament i desenllaç de la cimera anual COP 27, on 193 països han estat reunits amb la finalitat d’arribar a un consens ampli sobre la necessitat urgent de cuidar el planeta. En paraules del secretari general de l’ONU, António Guterres, “endarrerir l’acció suposa la mort”. Però la conferència a Sharm el-Sheikh ha tingut uns resultats ben decebedors pel que fa a la disminució gradual de l’ús de combustibles fòssils, causa principal de l’escalfament global. La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula V. der Leyen, ha dit que cal anar més enllà, fer molt més per al planeta.

A Barcelona, i coincidint en el temps, durant el mes d’octubre hi ha hagut dues iniciatives, una d’artística i una altra d’informativa que, a la meva manera de veure, mostren dues formes ben diferents de com els humans reaccionem davant la pèrdua.

Hem d’abandonar modalitats de vida confortable marcades per un consumisme excessiu al qual estem alegrement acostumats en els països desenvolupats. Aquest consumisme ignora els límits de la realitat donant lloc a comportaments socials i individuals eufòrics i irresponsables. És difícil i dolorós abandonar costums,

“La situació climàtica ens posa davant d’una pèrdua necessària, no d’una possibilitat”

SEP-IPA i membre del Grup de Treball Psicoanàlisi i societat del COPC

hàbits, deixar el conegut i familiar per un futur incert, ple d’interrogants i amenaces.

Encarar aquesta realitat implica transitar per un procés psicològic de dol. Procés que s’expressa de diferents maneres. Comentaré aquests dos esdeveniments que en la meva opinió descriuen aquests processos de dol: una obra de teatre i una iniciativa d’El Periódico de Catalunya.

Però, abans de seguir endavant, és oportú citar el treball de Freud Dol i Malenconia (1915). En aquest text ens recorda que no és fàcil per a l’ésser humà abandonar posicions de la seva libido. “No abandona de gust cap de les seves posicions de la libido (…) aquesta resistència pot ser tan intensa que [la persona] s’aparti de la realitat i conservi l’objecte [libidinós] per mitjà d’una psicosi optativa al·lucinatòria”. L’autor puntualitza que el més normal seria que el respecte per la realitat s’imposés, però “el seu mandat no pot ser dut a terme immediatament, sinó només gradualment a través d’una progressiva despesa d’energia i temps”.

L’obra de teatre-performance-òpera Sun & Sea a la qual em refereixo, creada per l’escriptora Vaiva Grainyté, la directora escènica Rugile Barzdziukaité i la compositora Lina Lapelyté, va rebre el Lleó d’Or de l’any 2019 a Venècia. Aquestes artistes van col·laborar conjuntament en la creació d’una obra impactant i d’una bellesa seductora. Es tracta d’una escena de platja que el públic és convidat a observar dret i des de dalt.

La participació del públic en aquestes condicions és òptima per estimular una actitud diferent davant de l’escena que se li presenta. Convida a observar-nos a nosaltres mateixos en un dia de platja.

Un quadrilàter de sorra simula ser una platja on es desplega d’una manera indolent l’activitat esperable en una platja de nens, grans, homes, dones, europeus, africans. Els nens juguen, altres personatges llegeixen, uns s’endormisquen sota un sol abrusador -representat per una llum blanca molt potent-, un banyista rep de molt bon grat la crema que li aplica la seva atenta acompanyant, uns altres fan ioga o mots encreuats… i així anem veient tot allò que podem trobar en una platja típica a l’estiu. Els actors es converteixen en cantants d’una melodia embolcalladora, hipnòtica i atractiva que fa referència a la terra exhausta, a la desaparició de

Imatge promocional de l’obra Sun & Sea. Font: Teatrelliure.com

les barreres de coralls, a volcans en erupció. És a dir, cançons que anuncien el cataclisme social i ecològic…

Som observadors participants d’un dolce far niente que a poc a poc es va transformant. L’hedonisme indolent del primer impacte deriva en una incòmoda sensació inquietant i paralitzant. Ens mostra una humanitat resignada que avança cap al peu del precipici del canvi climàtic.

Entenc que aquesta obra és l’expressió de la solució malenconiosa a la pèrdua de l’objecte que en la meva manera de veure és el que vol suggerir i convida a pensar, a vincular la situació amb el treball de Freud:

I en aquest trobareu un tràiler de l’obra, premiada a Venècia l’any 2019:

L’escena estiuenca de l’obra de teatre és una expressió magnífica de la identificació amb allò que hem perdut. Els banyistes negligents i apàtics que persisteixen en els seus hàbits repetits i coneguts de platja neguen la realitat, mentre esperen resignadament la catàstrofe climàtica.

En el següent vídeo podeu seguir la presentació al Teatre Lliure de Barcelona de Sun & Sea (Marina), en diàleg amb les autores de l’obra:

Coincidint en el temps, sorgeix la iniciativa d’El Periódico de Catalunya. Aquest diari ha creat el pòdcast Mi planeta me necessita, realitzat per Míriam Lázaro i Valentina Raffio, que té una freqüència quinzenal. El projecte d’aquestes dues joves periodistes és informar sobre com podem trobar maneres de combatre l’ecoansietat, l’ansietat amb relació a la sostenibilitat del futur. Aquí, l’ansietat no paralitza sinó que planteja solucions, dona idees de com els individus podem responsabilitzar-nos, i genera accions beneficioses. Com diuen elles, “fer alguna cosa que pugui arreglar”. Em sembla que aquesta iniciativa és conseqüència de l’acceptació de la realitat, del dany que fem que, tot i generar sentiments incòmodes de remordiments i culpa, permet trobar vies de reparació.

En síntesi, aquests dos exemple il·lustren el que ens recorda Freud en el seu treball Dol i Malenconia. El pòdcast és una conseqüència de l’acceptació de la realitat del dany realitzat i, en conseqüència, permet trobar vies de reparació. En canvi, l’obra de teatre ens il·lustra sobre una altra alternativa possible davant de la pèrdua: la no acceptació i, per tant, la identificació amb l’objecte de la pèrdua.

“Sesapques’haperdut,perònosesap allòqueambl’objectequedesapareix esperd.Aixòcomportaunainhibició, un empobriment del self, el qual no pot tolerarcapmodificació”

“L’acceptació o el rebuig de la realitat és un fet crucial que determinarà la nostra manera de reaccionar”

QUAN EL VALOR A LA VIDA ÉS EL DENOMINADOR COMÚ D’UNA REUNIÓ

Per Sebastià Sánchez Marín President de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i Seguretat del COPC

Fa uns dies tres membres de la Junta de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) ens vam reunir amb el Sr. Ramon Lamiel, director del Servei Català de Trànsit (SCT) i el seu equip.

Aquesta reunió dona continuïtat a trobades anteriors on la finalitat es va focalitzar a presentar noves propostes de millora, fer el seguiment de projectes presentats amb anterioritat, compartir inquietuds i formes de fer per reduir els sinistres de trànsit i millorar la mobilitat segura i sense accidents.

Per la nostra banda, des d’un tarannà que té com a línia base la psicologia relacionada amb el factor humà, la mobilitat i la seguretat, i des del Servei Català de Trànsit una visió més institucional que s’emmarca (com és d’esperar) en la normativa, les ordenances, els decrets…

A priori pot semblar que aquests dos paradigmes i maneres tan diferents (psicologia i normativa legal) d’abordar una realitat com és la lluita per reduir els accidents de trànsit, pugui ser un inconvenient que dificulti el clima i la dinàmica d’una reunió on la possible procedència dels actors que hi participen pot ser tan dissimilar.

Sigui com sigui, els eixos fonamentals que vam plantejar a la trobada van ser els següents:

1. Sobre els cursos de sensibilització i reeducació viària per a conductors i conductores infractors:

a) Per conèixer eficientment les debilitats i fortaleses de la formació i millorar la nostra intervenció, com a professionals de la psicologia en el cursos del permís per punts, li manifestem al director Sr. Lamiel que es fa imperatiu el tenir informació sobre l’estat de la qüestió: perfil de les persones reincidents (alcohol, drogues, velocitat, distracció…), quantitat de persones que han fet aquests cursos més d’una vegada, quin tipus de

perfil mostra més reincidència en persones repetidores dels cursos… No necessitem saber dades personals dels infractors i infractores, però sí percentatges i dades estadístiques.

b) Seguint en els cursos de sensibilització i reeducació viària, manifestem al SCT la nostra preocupació per les persones reincidents en aquests cursos, persones que han passat per aquests cursos 2, 3, 4 o més vegades. Creiem que el tractament de sensibilització i reeducació que s’aplica en els cursos del permís de conduir és efectiu per a la majoria de conductors i conductores infractors que assisteixen a aquests cursos. Però és evident que hi ha un percentatge d’aquestes persones que mostren resistència al canvi. Aquesta realitat ens fa pensar que, per a aquests casos, hem de posar en marxa un altre tipus d’intervenció. En aquesta nova programació de tractament… Si volem aconseguir un canvi de comportament, la figura del professional de la psicologia ha de ser clau, doncs la intervenció ha de centrar-se més en la

psicologia singular de la persona infractora reincident. El programa podria ser, en inici, per grups de teràpia reduïts (4-6 persones amb el mateix perfil de risc) i en els casos de resistència extrema al canvi el tractament psicològic hauria de ser individual.

c) Una altra de les qüestions plantejades sobre el permís per punts té a veure amb la implementació de l’ “INTERROMPUT” en la qualificació d’APTE o NO APTE. Actualment la qualificació, que ens permet el programa informàtic del GECU, és APTE o NO APTE. Donat el cas d’un alumne sobre qui puguem tenir dubtes en la seva qualificació sigui, per posar un exemple, que necessitem una exploració externa més exhaustiva (psicològica, psiquiàtrica, neurològica…), actualment ens és impossible deixar l’expedient interromput d’aquesta persona en particular, ja que únicament tenim les opcions d’APTE o NO APTE. Tampoc ho podem deixar sense qualificar perquè llavors el programa no emet cap dels certificats de la llista d’alumnes.

2. Un altre dels punts tractats està relacionat amb la implementació de les autoescoles de qualitat (AeQ). Hem plantejat la necessitat d’integrar la figura del psicòleg o psicòloga en els cursos de seguretat viària que s’imparteixen a les autoescoles de qualitat, on es treballa el model de canvi d’actituds dissenyat per l’equip ERESV de la UAB. Es proposa fer un grup de treball per continuar la implementació i la millora de les AeQ.

3. També vam proposar revisar i millorar els protocols d’intervenció associats a les funcions dels i les professionals de la psicologia en els centres de reconeixement de conductors, ja que pensem que les proves psicomètriques que avaluen les capacitats i aptituds de les persones conductores s’han d’actualitzar i, a més a més, afegir altres tipus de proves que avaluïn les actituds d’aquestes vers la conducció segura.

A mesura que avançava la reunió, de seguida vam percebre que, entre les divergències i dificultats que ens poguéssim trobar en la demanda de les nostres propostes i la resposta per part del Servei Català de Trànsit de poder atorgar allò que volíem aconseguir, existia un denominador comú d’unitat entre tots nosaltres:

“Reduir el nombre de víctimes d’accident de trànsit i donar valor a la vida, que és el millor regal que algú ens ha pogut fer”

El resultat de la reunió va ser molt satisfactori, ja que el Sr. Lamiel i el seu equip es van mostrar molt receptius i interessats per les nostres propostes. Suposo que és fàcil mantenir la cordialitat i l’empatia quan totes les persones que participen en una reunió comparteixen el mateix objectiu: “Reduir els sinistres de trànsit i aconseguir una mobilitat segura i eficient”.

Amb la força i la perseverança de tots ho aconseguirem.

JAUME DESCARREGA:

Ja fa gairebé vuit anys que va néixer el Psicurt, el festival de curtmetratges de salut mental del COPC. I des de llavors no ha parat de créixer en públic, propostes i participació. El seu director tècnic, Jaume Descarrega, membre de la Comissió de Cultura del COPC i psicòleg clínic psicoanalista, va veure clara des de l’inici la seva funció social: apropar la ciutadania als diferents àmbits de la salut mental. I el públic, adult i jove, li va respondre convertint-lo en un dels festivals més importants de l’estat en la seva temàtica. Parlem amb Descarrega d’art terapèutic, cinema i el futur immediat d’aquest petit gran festival.

Des de quan sents passió per la cultura?

El cinema va formar part de la meva vida des de ben petitet. Recordo anar a les dobles sessions de cinema que feien al meu poble, L’Espluga de Francolí, i adonar-me que el que veies a la pantalla et removia coses que tenien a veure amb tu i el teu voltant.

I a partir d’aquí, la passió va començar a créixer. Per un cantó, volies veure’t reflectit en algun personatge i, per l’altre, en les persones que havien transmès allò amb una pel·lícula o obra.

I vas arribar a ser coordinador de la Comissió de Cultura del COPC.

Sí, durant els meus anys a la Junta de Govern. Ara en soc membre i participo en totes les activitats que puc, bé sigui plantejant-les o bé duent-les a terme directament, per a ajudar la Comissió a impulsar la cultura com a mitjà per a treballar en els diferents àmbits de la psicologia, i establir-hi ponts.

Com va néixer la idea de fer un festival de curtmetratges sobre salut mental?

“L’art, com la teràpia, ens ha de remoure”

Tot va començar parlant de cinema amb una companya administrativa de la Delegació de Tarragona, que ara ja no hi és.

Vam comentar que seria una bona proposta fer un festival que treballés amb els curts perquè, quan jo anava al cinema de petit, els curts es passaven entre NO-DOS, eren habituals, i ara al cinema no tenen lloc. I jo creia que eren molt potents perquè, en un màxim de 20 minuts, amb paraules o sense, els curts poden transmetre un munt de coses que et poden fer pensar, reflexionar i canviar la teva manera de veure la vida.

Per què a Tarragona i Reus?

Perquè jo era el president de la Delegació i vam fer aquesta aposta a Tarragona, tot i que des de sempre vam plantejar que havia de tenir més abast que el territorial i beneficiar tots els col·legiats i col·legiades. Jo havia treballat a la universitat com a docent fent jornades sobre psicoanàlisi i cultura (teatre, cinema, literatura), i quan vaig plantejar als companys de la Junta

Rectora el tema dels curts, van acollir la proposta amb molt d’interès.

Més tard, en pandèmia, com hi havia restriccions d’aforament, vam plantejar passar els curts també a Reus.

De fet, ja havíem tingut contacte amb l’Ajuntament de Reus –amb una de les regidores de benestar social, la Montse Vilella, que és psicòloga precisament– i immediatament ens van respondre positivament i s’hi van implicar a fons. La pandèmia va ser una bona excusa.

“Si som capaços d’acollir-la, la cultura pot despertar-nos. Per a mi, és un arma de construcció massiva”

Jaume Descarrega, director tècnic del Psicurt i membre de la Comissió de Cultura del COPC.

Què podem aprendre veient un curt o una exposició que no puguem aprendre a la consulta del psicòleg?

No res. O tot! En un espai cultural, el que notes és el mateix que hauries de notar quan hi ha alguna intervenció per part del/la professional a la consulta, que és que alguna cosa et toca, et remou i et fa tremolar. Si això passa, sigui a la consulta sigui davant d’una pantalla o d’una pintura o una peça musical, és el millor que hi pot haver i pot tenir una funció terapèutica.

Recordo un pacient de quan jo treballava a l’hospital psiquiàtric que era brossaire, i m’explicava que portava tot el dia els cascos amb música i que, quan sentia l’Adagio d’Albinoni, el feia viure mentre feia la seva tasca. M’ho deia plorant.

Què pot fer la cultura per la salut mental?

Si som capaços d’acollir-la, pot despertar-nos. Hi ha una frase que diu que l’educació és la millor arma de construcció massiva. I per mi la cultura és el mateix: una arma, en el sentit constructiu, que et permet despertar alguna cosa que fa que puguis obrir els sentits i que vegis la vida des d’un altre prisma.

El festival també dedica molts esforços a l’educació.

Primer tenim dues seccions dedicades: Educurt, pels centres educatius de tot l’Estat espanyol, i Educurt Exprés, per centres de tot Catalunya que puguin animar els seus alumnes a venir a fer un curt en 48 hores, la qual cosa permet impulsar el treball en equip i la creativitat, entorn el tema de la salut mental, entenent que no és només psicopatologia o malaltia, sinó tot el que té a veure amb els sentiments, amb els pensaments i amb les relacions en els diferents àmbits de la persona: familiar, laboral…

Després, amb els curts que tenim, anem als centres educatius durant tot l’any i escollim 2 o 3 curts per debatre’ls i per parlar del que és la salut mental amb els joves.I aquest serà el tercer any que a l’Hospital de Sant Joan, on jo treballo, organitzem pels alumnes de Reus projeccions a l’hospital, i això ens permet veure com entén el jovent la salut mental, quines són les seves necessitats. Veus gent sortir de la sala perquè un dels curts els toca molt, altres que acaben dient “amb això s’ha de fer alguna cosa”, i creiem que ajudem als docents escoltar el que diuen els alumnes. El taller es diu “Psicurt, un pont entre el cinema i la psicologia”.

“El Psicurt té un arreglament i un prestigi. La gent i els centres l’esperen cada any”

Quines reaccions heu vist?

Que els alumnes s’apropin i et diguin “m’ha tocat molt aquest curt” o “aquesta és la meva situació personal” o “m’ha fet pensar que necessito demanar suport no només a família i amistats, sinó també a un professional de la psicologia”.

I és curiosa també la reacció d’alguns i algunesdocents, sobretot quan veuen plorar els alumnes: “Vols dir que aquest curt era adient pels alumnes?”. I jo els responc: “Sí, si els remou és que és adient”.

El pròxim octubre ja celebrarem l’edició número 8! En quin moment està el festival?

És un festival que està molt consolidat. A mi a Tarragona em veuen pel carrer i em pregunten “Què, com ho tenim aquest any?”, fins i tot si em veuen en altres festivals!

Els ajuntaments de Tarragona i Reus estan molt implicats en la seva organització, tenim la sort de tenir el suport del Departament de Salut de la Generalitat, i els centres educatius ens demanen aquesta activitat perquè consideren que val molt la pena.

També des de l’Espai Jove Kesse de Tarragona, amb el qual vam començar a col·laborar el 2022, ens han demanat que, si us plau, comptem amb

ells cada any. El Psicurt té un arrelament i un prestigi.

La gent l’espera cada any.

Quin diries que és el moment més màgic que has viscut al Psicurt en aquests 8 anys?

Per mi un moment màgic és quan un creador o creadora que acaba de guanyar un premi et diu que ell o ella no hauria pensat mai que el seu curt pogués estar tan relacionat amb la salut mental, però quan veu el que nosaltres podem treballar i transmetre a través de la seva obra veu que la seva feina anava més lluny del que es pensava. Alguna persona fins i tot m’ha dit que això “li ha fet tornar a sentir-se viu una altra vegada”.

Ens pots avançar algunes novetats del pròxim Psicurt que se celebrarà a l’octubre?

Sé que dels curts que hem rebut n’hi ha alguns que parlen de les xarxes socials. Aquest tema pot sortir. I si l’any passat ja vam introduir les exposicions fotogràfiques, enguany tindrem una obra de teatre, No m’oblideu mai, que parla del suïcidi infantojuvenil, i que creiem que, donades les circumstàncies i les darreres notícies, és un bon moment de treballar aquest tema i seguir insistint. També estem pensant en introduir dansa…

Pot acabar sent un festival multiformat?

Jo, com a director tècnic, crec que seria el que s’hauria d’aconseguir. Pensa que és un festival de curtmetratges que ja comença amb un llargmetratge! Si pensem que la creació artística i en donar importància a la cultura, hauria de poder encabir-se tot, si no en els 4 dies que dura el festival, si entre la resta d’activitats “paral·leles”. Per mi, fins i tot podríem canviar el nom en un moment determinat. Es podria dir Psicu(A)rt!

De què us sentiu més orgullosos fins ara?

De la resposta del públic, des de la 1a edició quan encara no havíem fet ni difusió. I del que menys és que, de 17.000 psicòlegs i psicòlogues col·legiats, només 40 0 50 a tot estirar vinguin cada any al festival. Aquesta seria una de les assignatures pendents, i des del COPC hem de fer força, des de totes les Delegacions.

Com t’imagines el Psicurt en 5 anys?

1. Amb la participació de molts col·legiats i col·legiades dient “Ei, necessitem venir i fer servir aquests curts”, també des d’altres territoris, que s’impliquin per parlar-hi als instituts.

2. Internacional amb curts de l’estranger, en

altres llengües, el que implicaria tenir un pressupost més gran per poder convidar tots els finalistes. I que altres col·legis de l’Estat espanyol s’hi interessessin i hi puguin participar o replicar el model.

3. I no només la nostra professió s’ha fet seu el festival, sinó que ha pogut arribar a totes les altres professions socials, educatives i sanitàries.

Per què no ens podem perdre el pròxim Psicurt?

Perquè salut i cinema van lligats. Perquè, com va dir el Lluís Homar, “la cultura és l’aliment de l’ésser i de l’ànima” i sorgeix de la necessitat personal d’algú de transmetre alguna cosa que amb ell li ha mogut, per tant és difícil que no ens pugui interessar. I perquè trobareu curts que us emocionaran tant que us vindran ganes de compartir. Una recomanació: veniu amb algú!

La 8a edició del Psicurt se celebrarà a Tarragona i Reus del 5 al 8 d’octubre de 2023. Trobareu tota la informació actualitzada en aquest enllaç.

Reflexió

i pràctica

ARBITRAR DESPRÉS DEL CONFINAMENT PER COVID-19: EFECTES PSICOLÒGICS EN ÀRBITRES

D’ELIT

PEL Dr. Josep Pla Cortés Col·legiat 8.863

El Grup de Treball de Psicologia aplicada a l’arbitratge i al judici esportiu (PsicArbCOPC), de la Secció de Psicologia de l’Esport, ha publicat un article científic al primer número d’aquest any de la revista Cuadernos de Psicología del Deporte. Aquesta revista està registrada en els índexs d’impacte científic SCIMAGO, Dialnet i InRECS. CPD una de les revistes de referència en Psicologia de l’Esport en llengua castellana, a més de contenir articles en portuguès i en anglès.

L’article ha estat elaborat pels membres del Grup PsicArbCOPC: Josep Pla Cortés (coordinador del grup), Gerard Soriano Gillué, Ana Cruz Pérez Guillorme i Pol Soto i Mollfulleda. Es titula Arbitrar después del confinamiento por COVID-19: efectos psicológicos en árbitros de élite, i la filiació que apareix a l’article, per a totes les autories, és el grup de treball, el COPC i la Secció de Psicologia de l’Esport.

La filiació de les autories que apareix a l’article i a totes les activitats en què intervé el grup, nacionals i internacionals, és el Grup PsicArbCOPC, el COPC i la Secció de Psicologia de l’Esport.

El treball explora els efectes que el confinament per COVID-19 va tenir sobre els àrbitres de basquetbol i de futbol sala que havien de dirigir els tornejos per proclamar els campions de les màximes categories respectives, a la temporada 2019-20: la Liga Endesa ACB i la Liga Nacional de Fútbol Sala (LNFS), i també com afrontaven la seva participació en aquests tornejos. La particularitat d’aquestes fases finals, celebrades

quan començaven a aixecar-se les mesures d’aïllament de la primera onada de la pandèmia, va ser que es van dur a terme en règim de concentració i sota estrictes mesures de seguretat sanitària. Els jugadors, les jugadores i els àrbitres havien de romandre a les seves habitacions de l’hotel o a zones habilitades per l’esbarjo; els partits es van jugar sense públic; i hi havia controls de temperatura abans de començar cada partit, entre d’altres disposicions.

Per conèixer els efectes del confinament, els participants van respondre, durant la concentració prèvia a l’inici de les competicions, un qüestionari ad hoc i el qüestionari PANAS, per saber el seu estat d’ànim.

Pel que fa a les conseqüències de l’aïllament, entre d’altres coses, s’explorava quines competències esperaven tenir més afectades a causa d’una inactivitat esportiva de tres mesos. Preveien que tindrien més afectades tant les habilitats físiques com les psicològiques, i d’entre aquestes, les que més, la concentració i la presa de decisions.

Quant a l’afrontament de la competició, s’examinava la confiança que el col·lectiu tenia sobre les mesures sanitàries adoptades per prevenir els contagis durant els tornejos, i tot i que se sentien segurs, van manifestar que limitarien la interacció amb els i les esportistes participants per tal d’evitar possibles contagis.

Entre d’altres conclusions, també es dedueix que l’estat d’ànim general, amb un afecte positiu, ajudava a afrontar la situació de pandèmia i el retorn a la competició. Així mateix, consideraven que la psicologia esportiva era útil per afrontar situacions com les d’aquell moment, per la qual cosa es recomana a les autoritats arbitrals comptar amb la Psicologia de l’esport per mantenir i incrementar el rendiment esportiu arbitral.

Podeu descarregar-vos l’article, que és d’accés lliure, en aquest enllaç.

Volem aprofitar aquesta comunicació per informar-vos de les activitats que recentment ha dut a terme el nostre grup de treball, per tal d’animar als companys i companyes de la Secció d’Esport a formar-ne part.

El Grup PsicArbCOPC es va crear per acostar el col·lectiu d’àrbitres, com a esportistes que són, al col·lectiu professional de la Psicologia de l’esport; per estar al corrent del que s’està fent al nostre país i internacionalment sobre aquesta temàtica; i per establir llaços amb altres col·lectius, acadèmics i professionals, amb objectius semblants, nacionals i internacionals.

En cerca d’establir aquesta mena de llaços, el grup va tenir l’oportunitat de col·laborar amb un projecte Erasmus+ sobre igualtat de gènere en l’arbitratge esportiu europeu. Aquest pro-

jecte, finançat per la Comissió Europea i liderat per la Universitat de Portsmouth (Regne Unit), estudiava, mitjançant una enquesta online, els facilitadors i barreres que les àrbitres i jutges europees troben per desenvolupar la seva carrera esportiva. L’ànim era, amb les dades obtingudes, fer recomanacions a les autoritats esportives europees per aconseguir la igualtat de gènere en l’arbitratge. El Grup PsicArbCOPC va participar en la desk research prèvia a la realització de l’enquesta, fent la traducció al castellà del qüestionari original en anglès (malauradament, els responsables del projecte no van trobar adient fer una versió en català) i fent difusió de l’estudi entre diversos comitès arbitrals. En total, entre tots els països es van recollir 3.264 enquestes, de les quals, 493 (15%) eren de la nostra versió en castellà.

El logotip del COPC, conjuntament amb el seu nom, el del grup de treball i el de la secció, eren visibles en l’anunci i en l’encapçalament de l’enquesta que es va distribuir per tot Europa, donant visibilitat a la nostra institució.

elaborar un article científic que haurem de sotmetre a una revista especialitzada.

El Grup PsicArbCOPC ha col·laborat amb un projecte finançat per la Comissió Europea sobre igualtat de gènere en l’arbitratge esportiu a Europa. Amb els resultats de la mostra espanyola, el Grup PsicArbCOPC ha presentat una comunicació al XVII Congreso Nacional de Psicología del Deporte, ha organitzat una taula rodona al COPC i està elaborant un article científic.

Una de les condicions per col·laborar en el projecte era disposar dels resultats de la mostra espanyola, i gràcies a això el grup de treball va presentar una comunicació al XVII Congreso de Psicología de la actividad física y del deporte que va tenir lloc a Santander el maig passat. Amb aquestes dades, també hem començat a

També vàrem aprofitar la participació en aquest estudi europeu per organitzar, el mes de juny passat, una taula rodona al COPC, sota el títol Igualtat de gènere a l’arbitratge i al judici esportiu català? Conclusions sobre els resultats de l’enquesta del projecte europeu WINS, que va comptar amb la ponència de dues àrbitres catalanes, una presidenta de federació esportiva i una professora universitària.

El Grup PsicArbCOPC té més projectes en marxa. Entre ells, una revisió millorada de l’estudi que va fer l’any 2009 sobre la situació de la Psicologia aplicada a l’arbitratge a Catalunya, que va ser el punt de partida de la creació del grup. Per facilitar aquest estudi, des del curs 2020-21 acollim dues persones matriculades a l’assignatura de Pràctiques en Centres (Pràcticum), del Grau de Psicologia de la Universitat de Barcelona, i que han cursat l’assignatura d’Intervenció psicològica en esport. Durant aquests tres cursos, un total de sis estudiants, dues persones per curs, han participat en les activitats del grup, duent a terme tasques fonamentals per a aquest estudi i amb les que completen el seu aprenentatge universitari, com ara la realització d’entrevistes a responsables arbitrals, la transcripció sistemàtica de les mateixes i la seva anàlisi temàtica.

Actualment, el Grup PsicArbCOPC l’integren quatre persones: Josep Pla, Gerard Soriano, Pol Soto i Marta Borrueco. Si algú de vosaltres s’anima a formar part del grup o vol més informació sobre les nostres activitats, pot escriure’ns a: psicarb@copc.cat . Com veieu, el grup té molts projectes en marxa, activitats que acosten la professió als col·lectius esportius als que s’hi dedica, i que difon el nom del COPC en els cercles científics i acadèmics de referència.

Entre els diversos projectes de PsicArbCOPC hi ha la revisió d’un estudi del grup, fet el 2009, sobre la situació de la Psicologia aplicada a l’arbitratge a Catalunya. Des del curs 2020-21, dues persones per curs, estudiants del Grau de Psicologia de la UB, hi col·laboren en el projecte com a part del seu Pràcticum.

Recupera l’article complet “Arbitrar después del confinamiento por COVID-19: efectos psicológicos en árbitros de élite” en aquest enllaç.

PARAULA DE PSICO

“Cada cop tenim més cultura mèdica i psicològica, però més fràgil i superficial, menys precisa. Per això, en psicologia es va crear el concepte de definició operativa: aquell marc de referència d’interpretació del missatge que fa que tots estem d’acord, que tal cosa vol dir tal cosa. I aquest és el primer problema: quina seria la definició operativa de salut mental?”

Antonio Bolinches (Ràdio 4, 4/2/2023)

“Els professionals sanitaris s’han recuperat de la pandèmia, però la sobrecàrrega de treball ha augmentat i la població és més exigent. Afrontar la situació i no poder atendre els usuaris com voldrien els genera moltes angoixes”.

Jennifer Gallego (Diari de Terrassa, 8/2/2023)

“La violència obstètrica dificulta el vincle amb el nadó i pot generar angoixa, estat depressiu, estrès posttraumàtic, fòbia absoluta a tornar a passar pel mateix i, fins i tot, tornar a entrar a l’hospital, cosa que fa que moltes dones afectades no vulguin tornar a ser mares”.

Bàrbara Mas (Canal Reus TV, 9/2/2023)

“Les reaccions de congelació són els habituals en les agressions sexuals. La persona es deixa anar, baixa la seva pulsació, es prepara per a la mort. Per això no es pot qüestionar a una víctima la seva no-reacció; el ‘per què ho vas fer?’ no ajuda”.

Elisa Micciola (El Nacional, 27/3/2023)

“La falta de professionals de la psicologia especialistes és un gran problema. No tenim taxa de reposició: es jubila més gent dels especialistes que es generen”.

Oscar Pino (Diari de Girona, 26/2/2023)

“Estem en un moment on les emocions estan molt deixades anar, molt incontrolades, i això respon a una manca de comunicació entre les persones, a una manca de cura de la nostra part no corporal”.

Calamanda Vila (Ràdio Estel, 28/2/2023)

“El maltractament ha existit sempre. El que ha augmentat és el ciberassetjament, que és més complicat de treballar, i necessitem que la família tingui un paper més actiu”.

Montse Domènech (Ràdio Ciutat de Tarragona, 2/3/2023)

ROSA JOVÉ, PREMIO NACIONAL DE PSICOLOGÍA 2022: “TINC UNA

FEINA MERAVELLOSA I DE VEGADES PAGARIA PER FER-LA”

Amb la consulta plena, un llibre “al forn” i vàries col·laboracions al seu municipi, aquesta psicòloga lleidatana de currículum inabastable, que al desembre va rebre el Premio Nacional de Psicología José Luis Pinillos 2022 a la trajectòria professional, concedeix una entrevista al Psiara per explicar-nos la seva visió sobre la psicologia infantil, la seva principal especialitat, i la situació de la nostra professió sobretot arran de la pandèmia.

Moltes felicitats pel Premio Nacional de la Psicología, Rosa! Què ha suposat per a tu?

Un reconeixement a tota una vida dedicant-me a la psicologia. Que et reconeguin que no ho has fet malament sempre és un gran orgull, t’omple de satisfacció.

Recordes per què vas decidir dedicar-te a la psicologia? I en concret als infants?

A mi la psicologia m’ha agradat sempre. Des dels 18 anys sempre vaig dir que volia ser psicòloga. Havia llegit molt del tema abans d’estudiar la carrera, m’encanta. Puc dir que la meva feina, de vegades, fins i tot pagaria per fer-la.

Vaig començar a Lleida, i aquí hi havia molts professionals però molt pocs que es dediquessin als infants. Jo havia treballat a escoles i molta gent em coneixia per la meva feina amb infants. I, encara que vaig dir que em dedicaria a adults, la gent em deia: “Escolta, Rosa, no agafaries el meu fill?” i em van començar a omplir la consul-

ta de nens. És una cosa que se’m dona bé, sempre he tingut bon feeling amb la canalla, i vaig dir “escolta, si a Lleida no hi ha ningú que faci nens (ara sí n’hi ha, i molt bons, però en aquells temps no), ja ho faig jo. La vida m’hi va portar, i vaig veure que allò era un treball preciós, meravellós i m’hi vaig especialitzar.

Aquest premi te l’han donat pel conjunt de tota la trajectòria. Quines han estat per a tu, personalment, les teves fites més importants?

Estic molt orgullosa del dia a dia en el despatx amb els nens i les nenes. És el que més m’omple i amb el que m’ho passo més bé treballant. I també de poder deixar algunes de les meves idees i manera de fer en format llibre. Els llibres també m’omplen molt.

Quins creus són els principals reptes que té la infància en els nostres dies?

Quina pregunta més bonica! El primer és que es reconeguin els drets dels infants. Hem millorat

molt però encara no els reconeixem del tot. Per exemple, encara castiguem els nens de forma física, cosa que està prohibida per la Convenció dels Drets de la Infància. Hi ha un article que diu que els infants tenen dret a la seva intimitat i ningú els pot mirar la seva correspondència, però molts pares i mares els agafen el mòbil i els xafardegen les converses.

Hi ha un altre article que diu que els infants han de tenir temps de lleure quan surten de l’escola, però hi ha moltes escoles que els omplen de deures... Hi ha molts articles que ens els estem saltant al primer món.

I el segon repte és que es consideri l’infant com un subjecte de ple dret i que, per tant, té dret a ser escoltat en tot el que opini. No dic que li hem de fer cas sempre, però sí l’hem d’escoltar, i això moltes vegades no passa.

Què creus que hem de millorar els psicòlegs i les psicòlogues en aquest sentit? En què anem coixos com a professionals?

L’empatia. A vegades fem més cas al que ens diuen els pares que al que ens diu el nen. Els pares i les mares et porten el seu fill o la seva filla i et diuen: vull que estudiï més o faci tal cosa, i de vegades no ens preguntem si allò és el millor per l’infant o no. Jo sempre dic que als pares els hem de fer molt cas però també hem de mirar què hi ha de veritat.

Com a experta, creus que es podrien canviar algunes normes o lleis per ajudar la nostra infància?

Jo penso que les normes que emparen els infants ja estan bé. El que passa que després s’apliquen... com s’apliquen. No els fem cas. A part, hi hauria d’haver una especialització de psicologia clínica infantojuvenil ja. Però ja! Ja tarden. Perquè amb els nens i les nenes és una altra forma de treballar.

Tu amb una persona adulta pots arribar a un nivell d’interiorització que amb un infant no arribes, ells de vegades són més gràfics... S’ha de fer una cosa diferent, i per tant cal una especialit-

Rosa Jové, psicòloga clínica infantil, guanyadora de la més gran distinció nacional a la trajectòria professional de tota una vida.

zació. Més que res per entendre com funcionen, perquè alguns psicòlegs apliquen el mateix que amb les persones adultes, i no és el mateix. Dins dels Drets dels Infants hi ha un articulat on s’explica que no s’hauria de castigar els nens d’una forma física. Doncs les Nacions Unides van haver de fer un llibret, de casi 100 pàgines!, especificant que prohibir el càstig físic no vol dir només que no acabin a l’hospital o que no els fem sang. Van haver d’explicar-ho perquè moltes persones consideraven que un “cachete” o un pam-pam al cul no era pegar. I tan que ho és!

manera d’educar o campanyes de com fer-ho als pares i mares. I també a les escoles, perquè encara a algunes -no a la majoria- s’apliquen violències com ridiculitzar els nens i nenes davant de tota la classe, de treure’ls a la pissarra o de cara al a paret... I consti que cada vegada són menys i són les primeres que s’han posat les

El que vull dir és que amb els nens moltes vegades prioritzem les lleis dels adults o no les apliquem bé.

I sense anar a la Llei, però proposaries alguns canvis principals a nivell de famílies, escoles o societat?

Sí. Les famílies fan la preparació al part, un part que dura només unes hores, però no fan la preparació a la criança, i després ens trobem com ens trobem. S’haurien de fer preparacions de

També has dedicat la teva carrera als adolescents. Sembla que tenim un gran problema amb ells: suïcidis, bullying, violacions en grup… Què ens estan dient? Què fem mala-

Això és multifactorial. Per un cantó, la pandèmia ha ajudat bastant a tot el que és suïcidi i estats d’ànim depressius. Pensa que han viscut el pas de la infantesa a l’adolescència tancats, quan l’adolescent és un ser social per naturalque farà més cas a un amic que als pares. Els amics, el grup, són molt importants pels ells. Tot això no els va anar bé. I molts suïcidis venen de trastorns mentals que s’han incubat o han sortit arran de la pandèmia, a part dels que ja hi havia abans.

I, més enllà de la pandèmia, crec que tot és molt educatiu. Sí que hi ha nens que tenen greus problemes mentals, sí, hi són, com els assassins en sèrie, però dels altres n’hi ha molts que es deixen portar perquè és el que han de fer, el que toca, ho han vist a les xarxes socials, hi ha com una moda. Hi ha una part educativa que ens ha faltat per no arribar a que pensin que si no fas una violació grupal no ets ningú.

Què recomanes als pares i mares amb el tema dels mòbils?

El mòbil no és bo ni dolent, és neutre. El que hem

“Hi hauria d’haver una especialització de psicologia clínica infantojuvenil ja. Però ja!”

Guillermo Mattioli, degà del COPC, va ser l’encarregat de lliurar el Premio Nacional de Psicología José Luis Pinillos 2022 a Rosa Jové el passat 16 de desembre.

de mirar és l’ús que en fa el nen o la nena. Si està al grup de WhatsApp de la classe i té algun joc que li agrada per distreure’s, doncs deixa’l amb el mòbil! Però si el fa servir per mirar porno, per fer bullying als altres amics... llavors no, clar! I sobre l’edat: a primària, una cosa és que puguin agafar el mòbil de la mare o el pare per jugar però, a no ser que els pares estiguin separats i l’hagi de tenir per poder contactar lliurement amb els dos, no els cal un mòbil a primària. Però tu avui en dia no pots enviar un nen a l’institut sense mòbil perquè serà el friki de la classe. Això sí, els pares hem de vigilar què fan, en quines pàgines han estat...

Com veus el moment actual de la nostra professió des de la pandèmia?

Crec que malauradament estem en una època daurada, perquè la pandèmia ha afectat molt. Els serveis públics de salut mental estan col·lapsats. Som molt necessaris en l’actualitat. Els psicòlegs i psicòlogues han de tenir un paper fonamental dins la societat i el sistema sanitari públic.

Calen més psicòlegs al sistema públic de salut i una millor derivació cap els psicòlegs públics i privats. Som, en aquest moment, imprescindibles si volem que la societat tingui una bona salut mental i una bona salut. La gent ha de perdre la por d’anar al psicòleg perquè ara hi ha molta gent que ha quedat afectada. També per privat si és l’única opció.

Quina diries que és la cosa més important sobre psicologia que has après en la teva trajectòria?

Que els psicòlegs i psicòlogues ens devem als pacients, no a un corrent concret de la psicologia i, per tant, hauríem d’utilitzar amb cada pacient la tècnica que millor li funcioni, no la que

ens sabem millor. Això fa que haguem obrir la nostra formació a altres corrents o disciplines psicològiques, no només quedar-nos amb una, per a poder donar un bon servei.

Com t’agradaria veure la professió d’aquí a 10 anys?

M’agradaria veure-la integrada a la societat, i millor integrada al sistema de salut, és a dir, que el psicòleg fos un altre especialista més al qual la gent pogués anar a consultar els seus problemes o preocupacions, d’una manera molt més normalitzada. I, per poder fer-ho així, ha d’estar millor incorporada al sistema de salut o, inclús, s’hauria de fer més difusió de la privada, perquè la gent conegués millor els recursos que té a l’abast.

Què prepares ara o en què estàs més interessada en aquests moments?

Estic fent un llibre sobre l’ús i abús de les pantalles que sortirà, segurament, cap a la primavera de 2024. Em ve molt de gust fer-lo per posar-hi una mica de llum en aquest tema. També tinc un projecte per a millorar la salut mental al meu municipi, Lleida, que tan de bo pugui veure la llum aviat. I per descomptat continuo amb les visites al meu despatx, que és el que m’omple de veritat. A mi el que m’agrada és passar consulta.

Tens algun candidat preferit per guanyar el pròxim Premio Nacional de Psicología?

En tinc molts. I centrant-me en Lleida, que és el que el conec [Jové va ser la presidenta de la Delegació Territorial fins el 2011], la veritat és que qualsevol company de la ciutat seria un gran candidat.

“Els psicòlegs i psicòlogues ens devem als pacients, no a un corrent concret i, per tant, hauríem d’utilitzar amb cada pacient la tècnica que millor li funcioni, no la que nosaltres ens sabem millor”

Reflexió i pràctica

MATERNIDAD Y ADOLESCENCIA

Por Laura Cerdán Rubio, psicóloga i psicopedagoga. Núm. Col: 14063

¿Cuáles son las etapas de la adolescen- cia?

La adolescencia es una etapa de desarrollo que se caracteriza por el paso de la niñez a la adultez, y como tal, es un período de preparación a la vida adulta en todos los sentidos.

Esta etapa se caracteriza por una serie de cambios tanto físicos como cognitivos, emocionales y sociales. El niño o niña va a ir evolucionando poco a poco hasta convertirse en una persona adulta.

Y para ello, hablamos de tres etapas dentro de la adolescencia. Los márgenes de edad que se establecen deben considerarse orientativos, pues si bien es verdad que se ajustan a los cambios del o la joven, cada adolescente es diferente y cada una de estas etapas puede acortarse o alargarse en cada caso distinto.

En primer lugar, entre aproximadamente los 10 y los 13 años, se da lo que conocemos como “adolescencia temprana”, una etapa en la que los cambios físicos se suceden muy rápidamente. Esta etapa se caracteriza principalmente por el inicio de la pubertad, la cual va a suponer grandes cambios físicos que afectan al crecimiento y a la maduración sexual. Esta etapa se caracteriza por cambios físicos como el crecimiento de vello en genitales y axilas o el crecimiento de los senos en las niñas y de los testículos en el niño. En el caso de las niñas, la primera menstruación suele darse alrededor de los 12 años. Por lo general, la pubertad se manifiesta antes en las niñas aunque, como decía, esta franja de edad es orientativa y no todos los y las adolescentes comienzan la pubertad a la misma edad.

A parte de los cambios físicos, los cuales son muy visibles, se van a dar también cambios de tipo emocional y social. La manera de expresar sus emociones va a cambiar, pero eso no quiere decir que lo hagan también sus sentimientos. Quizá, el niño o niña que antes abrazaba continuamente a su padre se convierte en un adolescente que ahora sólo le saluda con un “hola”, pero no por ello hemos de creer que lo ha dejado de querer. Al mismo tiempo se debaten entre seguir siendo niños o niñas para algunas cosas, y querer ser tratados como personas adultas en otras. Esto genera frecuentemente cambios de humor y acciones inconsistentes, acompañadas a veces de reacciones que resultan exageradas para los ojos del adulto. Las personas adolescentes de estas edades están experimentando una serie de cambios físicos muy rápidos y eso va a hacer que empiecen a preocuparse por su imagen. A nivel cognitivo, el pensamiento va a volverse más complejo. Empiezan a hacerse más independientes y van a necesitar más privacidad. El o la adolescente utiliza pensamientos complejos centrados en la toma personal de decisiones y en sí mismo. Se vuelven, en este sentido, “personas egocéntricas”. El o la joven habla sobre sus propios pensamientos y opiniones, los cuales a veces van a resultar un tanto extremos, y va a empezar a cuestionar normas sociales y autoridad.

Alrededor de los 14 años, hasta los 17 aproximadamente, se da la “adolescencia media”, caracterizada por la continuidad de los cambios físicos que se iniciaron en la pubertad. A nivel físico se dan cambios como la aparición de acné, cambio en la voz, aumento de sudoración, cambios en el olor corporal, etc. Uno de los cambios físicos más evidentes es el crecimiento en estatura, el llamado coloquialmente “estirón”.

Los cambios a nivel cognitivo también se suceden. Los y las adolescentes reclaman más independencia respecto a sus padres y madres y se sigue conformando el proceso de construcción de su identidad. Gana peso el cómo se ven y el cómo quieren ser vistos por los demás. La imagen personal es una preocupación frecuente y cambian las relaciones de amistad.

La importancia dada a las amistades aumenta y se irán desarrollando otros intereses a medida que el sentido de identidad está más definido. Aumenta su preocupación por su futuro académico, son capaces de tomar decisiones más complejas, controlar sus impulsos y tener en cuenta el punto de vista del otro.

A nivel emocional, aumenta el interés por el sexo y por las relaciones románticas. Las hormonas van a jugar un papel fundamental y en ocasiones, pueden sentirse confusos o confusas.

La tercera etapa es lo que llamamos la “adolescencia tardía”, comprendida entre los 17 y los 19 años. En esta fase se completa el cre-

cimiento físico y el desarrollo puberal. Empiezan a sentirse más cómodos y cómodas con su físico. Aunque las amistades siguen siendo muy importantes, adquieren importancia las primeras relaciones de pareja. En este sentido, las relaciones de amistad y de pareja se vuelvan más estables. A nivel emocional, demandan independencia física y emocional respecto a sus familias. Sin embargo, puede darse una redefinición de la relación con estos, puede darse el caso de tener una relación más “adulta” en la que ya no vean a sus padres como figuras de autoridad sino como personas en quienes confiar para tratar preocupaciones y problemas.

Se acentúa la preocupación por su futuro y muchas de sus decisiones serán acordes a esta preocupación. Los valores propios están más definidos y aparece una fuerte capacidad para comprometerse y establecer límites.

Consejos para saber llevar cada una de las etapas como progenitores

Creo que en ocasiones planteamos la adolescencia como una etapa problemática en la que no vamos a parar de discutir con nuestros hijos e hijas. Hay infinidad de libros para abordar esta etapa de la vida, enfocándola como una etapa terrible a superar. Sin embargo, creo que la adolescencia es una etapa necesaria que nos brinda, por un lado, a nosotros como padres y madres y, por otro lado, a ellos y ellas como

“La adolescencia es una etapa de crisis vital, sana y necesaria, en la que tendremos conflictos con nuestros hijos e hijas”

protagonistas de ésta, infinidad de oportunidades de seguir aprendiendo. Para abordar la adolescencia, creo que es fundamental haber empezado a trabajar en la relación con tu hijo o hija en el mismo momento de su nacimiento. A veces, dentro del seno familiar, madre y padre nunca preguntan a su hijo o hija de 5, 6, 7 años cómo le ha ido el día en el cole o cómo está y luego se sorprenden porque en la adolescencia su hijo o hija no les cuenta nada.

La adolescencia es una etapa de crisis vital, sana y necesaria, en la que tendremos conflictos con nuestros hijos e hijas. Esto es así porque nuestros pequeños y pequeñas van a comenzar a comportarse como las personas adultas que acabarán siendo. No se trata de luchar, sino de acompañar.

Para llevar bien esta etapa, es necesaria la comunicación entre los distintos miembros de la familia y haber asentado previamente unas normas básicas en el seno familiar como la confianza, el cariño y el respeto. Es fundamental dedicarle tiempo a la persona joven, ahora habrá que respetar que quizá los tiempos que ella reclama no son los que deseamos nosotros. Pero, aunque no lo parezca, el o la adolescente sigue necesitando a sus progenitores, sigue necesitando su orientación, su aprobación y su atención. Lo único que cambia es que ya no lo demanda de la misma manera que años atrás. El o la joven ya nos pide colorear con él o hacer puzles, sino que reclamará nuestra atención de otra manera, a veces de una manera disfuncional. Sin embargo, sigue siendo importante demostrar interés por aquello que le preocupa y aquello que hace, por sus tareas escolares, por quienes son sus nuevas amistades, hablándole siempre desde el respeto y el cariño.

Aunque no estemos de acuerdo, es importante respetar sus opiniones, demostrarle afecto y valorar sus logros. Como digo, se trata de orientar y acompañar, no reñir y controlar. Por

tanto, cambiar nuestro enfoque de esta etapa de la vida es el primer paso para salir airosos de ésta. Es importante entender que la función de la adolescencia no es hacernos la convivencia insoportable, sino ayudar a nuestro hijo o hija a llegar a la vida adulta y lo que ello implica: tomar decisiones, aprender de sus errores, ser autónomos y responsables.

¿Cuáles son los problemas más habitua- les en la adolescencia?

Los cambios producidos en la adolescencia son muchos y se suceden a un ritmo vertiginoso. Es normal que la persona joven se sienta desorientada, que haya cambios de humor, que se preocupe por su imagen y sus relaciones sociales. De todo esto aparecen los principales problemas en la adolescencia.

El problema clásico y más frecuente en la adolescencia suele ser la relación con los progenitores. La lucha entre autonomía / libertad y dependencia de éstos suele generar muchas discusiones. En ocasiones, el origen del problema radica en la comunicación y en no ser capaces de entender al otro (por ambas partes). Es necesario cambiar el enfoque que damos a la adolescencia, armarnos de paciencia y de sentido del humor.

La preocupación por su físico hace que sea la adolescencia la etapa en la que los trastornos de la alimentación son más frecuentes. Es importante trabajar la autoestima desde la niñez y fomentar una buena relación con la comida.

Por otro lado, las relaciones de amistad ganan mucho peso. Los y las jóvenes buscan identificarse con sus iguales y esta etapa puede hacer que aparezcan problemas asociados al acoso escolar.

Dado el poder de las redes sociales, el acoso a través de internet también gana peso. Es impor-

“Es importante trabajar desde pequeños la tolerancia a la frustración y la capacidad de resolución de conflictos de manera constructiva”

tante fomentar el diálogo con nuestros hijos e hijas y saber detectar cuándo puede estar ocurriendo una situación de acoso.

Los notables cambios que se producen en la adolescencia, la exposición en redes sociales, la preocupación por su futuro, en definitiva, la entrada en el mundo adulto puede generar trastornos como ansiedad y/o depresión. Es importante trabajar desde pequeños la tolerancia a la frustración y la capacidad de resolución de conflictos de manera constructiva. De igual manera, es fundamental potenciar el diálogo, la escucha activa y la expresión de emociones en casa.

Y finalmente, pero desde luego no menos importante, estamos viendo cómo en los últimos tiempos está apareciendo la problemática de los abusos sexuales entre los y las jóvenes. Éste es un problema que ha existido siempre, sin embargo, ahora somos más conscientes y se le da más visibilidad. Es urgente educar en el respeto, vigilar qué información sexual reciben nuestros hijos e hijas y hablar en el núcleo familiar de este tema para concienciar y prevenir.

¿Qué cambios se producen a nivel social y familiar con el paso del niño/a al/la ado- lescente?

Como hemos visto, la adolescencia se caracteriza por el paso que se da entre dejar de ser niño o niña a convertirse en adulto. Este proceso no puede darse en dos días, necesita tiempo. Tiempo en que se van a suceder toda una serie de cambios que se van a acusar también en el entorno social y familiar.

Ya hemos visto que las amistades ganan protagonismo. La opinión de los y las amigas es importante para los y las jóvenes, y los y las adolescentes van a necesitar sentirse identificados o identificadas en el grupo de amistades. Inevitablemente se van a comparar y van a querer

ser aceptados o aceptadas. Van a buscar la aprobación del grupo. De ahí que, en ocasiones, se dejen llevar por las amistades, se vean implicados en conductas de riesgo u opinen del mismo modo que los demás.

A nivel familiar, todos los cambios que se dan en la adolescencia se van a percibir, de un modo u otro. Por un lado, el niño o niña que busca ser una persona adulta necesita separarse emocionalmente de sus progenitores. Hasta ahora, éstos han sido su principal referente. Ahora va a necesitar distanciarse para conformar su propia identidad, para conocerse y descubrirse a sí mismo o a sí misma. Pero eso va a suponer una dualidad. Por un lado, aún es dependiente de sus progenitores, pero, por otro lado, busca cierta autonomía e independencia. No entender esto es lo que puede generar en ocasiones conflictos familiares. Para las familias es como hacer un duelo. El pequeño o pequeña deja de ser “nuestro bebé, nuestro niño o niña” para ser una persona adulta independiente.

El cariño, el respeto, la tolerancia y el amor por nuestros hijos e hijas serán nuestra mejor guía.

“Para las familias es como hacer un duelo. El pequeño o pequeña deja de ser “nuestro bebé, nuestro niño o niña” para ser una persona adulta independiente”

LA ‘MAMITIS’ COM A IMPERATIU BIOLÒGIC

Per què? Perquè és necessari per a la supervivència.

Recentment, la Real Academia Española (RAE) ha inclòs el terme ‘mamitis’ al seu diccionari (DRAE), definint-la com “Excessiu aferrament a la mare”. Però què diu la ciència sobre l’aferrament?

Tant per a la ciència com per a moltes dones que hem estat mares està clar: l’aferrament és quelcom necessari.

Perquè, des del moment en què les mirades s’entrecreuen, es perceben les olors mútues i sorgeixen les carícies pell a pell, múltiples processos tenen lloc en el cos de la dona i de la criatura, que faciliten que la vinculació mare-fill o filla es dugui a terme.

Ja des de l’embaràs, el cervell de la dona canvia i es prepara per a rebre al nounat. De fet, d’acord amb una recerca realitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Recerca Mèdica de l’Hospital del Mar, l’embaràs provoca canvis a llarg termini en el cervell de les dones i afecta sobretot a estructures de l’escorça cerebral relacionades amb processos socials (1). Segons les conclusions de l’estudi, aquests canvis generen un avantatge adaptatiu en el procés de maternitat, entre d’altres, per a facilitar a la mare el reconeixement de les necessitats de la seva criatura i per a promoure la seva vinculació. Segons Óscar Vilarroya, un dels autors d’aquest estudi, aquest canvi cerebral “condueix a una especialització per la qual la mare prioritzarà la cura de la seva criatura i la protegirà indefinidament” (2).

Per Rosa Alonso i Mireia Lanaspa, membre i coordinadora, respectivament, del Grup de Treball Psicologia Perinatal del COPC

La importància de l’exogestació

Per altra banda, Nils Bergman, metge neonatòleg expert en neurociència perinatal, afirma que l’hàbitat del nounat és el cos de la seva mare. Val la pena recordar que l’ésser humà és el mamífer que neix més immadur. Tal com esmenta Bergman, el nounat humà neix amb aproximadament un 25% de desenvolupament cerebral (3). Hauran de passar diversos mesos fins a aconseguir el desenvolupament amb el qual neixen altres mamífers.

Així doncs, a la criatura que neix li queda un llarg camí de desenvolupament i creixement per davant, que idealment hauria de dur-se a terme en un “úter extern” o en exogestació (4). El factor determinant perquè això ocorri de manera adequada és que pugui estar el més a prop possible de la seva mare. Això no només determinarà el seu benestar immediat, sinó que serà part dels fonaments que posteriorment permetran el desenvolupament de la seva cognició social, autoestima, seguretat per a explorar el món, així com la vinculació afectiva amb les altres persones al llarg de tota la vida (5).

Aquest imperatiu biològic de vinculació, aquesta necessitat humana primària, es coneix com a aferrament. John Bowlby va introduir aquest

concepte en la dècada dels 50 (6) i va ressaltar que l’aferrament contribueix a la supervivència física i psíquica, generant seguretat i facilitant el coneixement del món. Bowlby va remarcar la importància d’una experiència íntima, continuada i càlida, entre la mare i la seva criatura, on tots dos trobin plaer i satisfacció. Així mateix, va advertir que no fer-ho pot tenir efectes a curt i llarg termini en la salut mental del nen o la nena (5).

Recordem que la freqüència mundial de la depressió postpart materna fluctua entre un 10% i un 20% segons alguns autors, que almenys un 8,5% de les mares desenvoluparà un o més trastorns d’ansietat en l’etapa postpart i que la prevalença de la psicosi postpart és d’1 o 2 de cada 1.000 naixements (7). Per aquest motiu, una xar-

“Comprendre la importància d’aquesta vinculació és importantíssim, ja que la dona que recentment ha donat a llum pot trobar-se en un període d’alta vulnerabilitat física i mental”

xa de suport familiar, de salut pública i social, és imprescindible per a fomentar el benestar de la mare i facilitar el vincle i aferrament amb la seva criatura (8).

L’aferrament excessiu no existeix

Creiem que no existeix l’aferrament excessiu a la mare, sinó la necessitat biològica de supervivència per mitjà de la vinculació. La RAE, de forma molt desafortunada, ha inclòs un terme que s’utilitza en sentit pejoratiu per a donar significat a un fenomen completament normal i necessari i, per això, llancem una pregunta:

És com a mínim descoratjador que, en lloc de fomentar la normalització de la cura, l’atenció i l’afecte de les mares cap a les seves criatures, s’utilitzi un concepte com és l’aferrament de manera indiscriminada i simplista. Les mares ja ho tenim prou difícil per a defensar el que és nostre per dret propi en una societat en la qual frases com “L’acostumaràs als braços”, “Plorar li va bé per a desenvolupar els pulmons”, “Aquesta nena està enmadrada”, etc., es llancen sense consideració.

Imatges de l’àlbum familiar de Rosa Alonso

És vital entendre que comentaris com aquests i tants altres minven la seguretat de les mares, que poden arribar a sentir culpa si agafen a les seves criatures en braços, que senten la necessitat de justificar-se quan van a consolar el plor del seu bebè o a satisfer les seves necessitats.

Se’ls fa creure que estan fent una cosa incorrecta, quan el que senten és la natura en acció. Deixem que les mares segueixin el seu desig matern i fomentem que les seves criatures s’aferrin a elles.

Lamentem que la RAE, des d’una posició de privilegi, llanci un missatge que desmoralitza a tantes mares que de manera justificada tenen la necessitat d’aferrar-se a les seves criatures. De manera recíproca, les criatures necessiten aferrar-se a les seves mares per a garantir la seva supervivència.

Nils Bergman esmenta que la provisió de cures per part dels professionals de la salut a les mares i a les seves criatures hauria de centrar-se en promoure que tots dos romanguin junts.

Això comença en el naixement, per mitjà del

“Què és el que la RAE considera excessiu i sota quin paràmetre?”

contacte pell amb pell, i continua construint-se en el manteniment de la unió de la diada (9).

REFERÈNCIES

1. Hoekzema, E., Barba-Müller, E., Pozzobon, C., Picado, M., Lucco, F., García-García, D., Soliva, J. C., Tobeña, A., Desco, M., Crone, E., Ballesteros, A., Carmona, S., & Vilarroya, O. (2017). Pregnancy leads to long-lasting changes in human brain structure. Nature Neuroscience 20, 287–296.

2. Gallardo, A. (2017). La Maternidad es cerebral. El Periódico Extremadura.

3. Bergmann, N. (2005). El modo canguro de tener al bebé. Sextas Jornadas Internacionales sobre Lactancia, París, marzo 2005.

Considerem que no és només una responsabilitat dels professionals de la salut sinó la societat en general.

Finalitzem aquesta reflexió citant a Ibone Olza, psiquiatra infantil i perinatal, mare i activista:

“Quan som capaços de nomenar i veure l’amor dels bebès per les seves mares, tota la interpretació que fem de la seva conducta canvia. Podem comprendre la seva alegria i el seu benestar profund quan la seva mare està feliç i igualment enamorada del bebè. Entenem per què volen estar sempre prop d’ella, si pot ser en contacte amb la seva pell. Si ens posem en el lloc del bebè enamorat i intentem veure el món des d’aquí, tot es percep molt diferent”. (10).

4. Narvaez, D. (2018, 15 de septiembre). La necesidad de exterogestación y su relación con la inteligencia humana. Salud Mental Perinatal.

5. Moneta. M. E. (2014). Apego y pérdida: redescubriendo a John Bowlby. Revista chilena de pediatría, 85(3), 265-268.

6. Barg, G. (2011). Bases neurobiológicas del apego: Revisión temática. Ciencias Psicológicas, 5(1), 69-81.

7. Ramírez, E. (2020). Psicología del posparto. Editorial Síntesis.

8. Martínez, M. (2022, 21 de septiembre). Tu cerebro después de ser madre. Salud Mental Perinatal.

9. Bergman, J., & Bergman, N. (2013). Whose Choice? Advocating Birthing Practices According to Baby’s Biological Needs. The Journal of perinatal education, 22(1), 8–13.

10. Olza, I. (2022, 26 de diciembre). Nacemos Enamorados (Palabra de Madre). Ibone Olza.

“Respectar i promoure l’establiment d’un aferrament segur entre la mare i la seva criatura és vital per a la salut mental i benestar de tots dos, en el present i en el futur”

HEM DE PARLAR DE LA PORNOGRAFIA ALS ADOLESCENTS?

Núria Tió Rotllan, psicòloga clínica, sexòloga i terapeuta de parelles, assegura que cal que tant la família com els educadors i educadores parlin de la pornografia als adolescents

Pornografia i formació de la identitat

L’ONG Save de Children, en un informe elaborat l’any 2020, indica que el 53,8% dels joves enquestats ha accedit a través d’internet a la pornografia abans dels 13 anys, i un 8,7 % abans dels 8 anys. L’edat mitjana se situa per als nois abans dels 12 anys i per a les noies als 12,5 anys. El visionament del “porno” és freqüent: en els últims 30 dies un 68,2% d’adolescents n’ha vist. Els nois en consumeixen el doble (81,6%) que les noies (40,4%).

L’adolescència, la fase de transició de l’infant a la vida adulta, és una etapa de canvis radicals en el qual l’adolescent busca d’una forma activa la seva identitat i la seva independència respecte del món adult. En l’aspecte sexual hi ha dubtes amb la identitat, l’orientació, l’impuls o les conductes sexuals i els adolescents busquen respostes. I com que els recursos educatius tant familiars com escolars no són abundants, molts d’ells busquen a internet: és una manera fàcil i ràpida de trobar-les. I dintre d’aquesta recerca, la pornografia apareix: “el porno no el busques, el porno te’l trobes”, deia un adolescent. Hi accedeixen a través de webs gratuïtes amb els seus telèfons mòbils i en la intimitat. Quan se’ls pregunta sobre com resolen els dubtes sexuals, un 72,8% diu que són els amics i un 69,1% que és internet. De fet, sovint són els amics els que aconsellen les pàgines pornogràfiques a mirar.

Quines raons donen els joves de 15-16 anys per a consumir pornografia? Ho fan en primer lloc per a excitar-se i masturbar-se, en segon lloc per curiositat, i en tercer lloc per aprendre pràctiques sexuals o d’anatomia i poder satisfer més bé les seves parelles. És així com es constata que la pornografia fa d’educador sexual de la joventut, que pensa que a través del seu consum trobarà resposta als dubtes i inquietuds. La pornografia no està feta per educar o per estimular el pensament crític o per generar informació vàlida i real de com són les relacions sexuals: està feta per

excitar la descàrrega sexual, sobretot masculina. La pornografia causa un fort impacte en la ment en construcció de l’adolescent. Si bé a escala teòrica n’hi ha que tenen clar que la pornografia no representa la realitat de les relacions sexuals, a la pràctica un percentatge important d’adolescents creu que la pornografia els ensenya com s’han de comportar respecte de la parella sexual, què s’espera d’ells i què han d’esperar de l’altre.

Com influeix la pornografia en la construcció i el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents?

La pornografia dona una visió completament distorsionada de la sexualitat. El “porno” estableix què és el normal, què és allò que és desitjable i què s’espera de les persones com a subjectes sexuals a través dels rols i estereotips de gènere. La pornografia redueix d’una manera dràstica la part comunicativa, afectiva i emocional necessària en qualsevol relació sexual; no es representa el consentiment i es normalitza la violència sexual; redueix la sexualitat a la genitalitat. La pell del cos no es contempla com a font de plaer i tota la importància rau en el penis –sempre gros, erecte i actiu–, la vagina, l’anus i la boca, que passen a ocupar els primers plans de l’acció en combinacions diverses.

El guió pornogràfic redueix les trobades eròtiques a l’aspecte genital, la penetració i la recerca de l’orgasme. En la pornografia les dones són subjectes disponibles, que es sotmeten al

desig i a la voluntat dels homes i tots els seus forats (boca, vagina, anus) són bons per a la descàrrega del semen. Una dada representativa és que la depilació genital de les actrius porno es va popularitzar als anys noranta per tal que es pogués filmar una visió més detallada de la vulva i de la penetració. Avui en dia és una pràctica tan normalitzada entre la gent jove que s’ha convertit, inclús, en una exigència social. En la pornografia no es fan servir preservatius. No es veuen mesures anticonceptives o de prevenció de malalties de transmissió sexual.

Podem afirmar que la pornografia influencia d’una manera directa les pràctiques i les preferències sexuals. Si els adults no parlem de la ficció que és la pornografia i de les trampes, falsedats i enganys que presenta, deixem que els adolescents interpretin com a certes unes imatges i unes conductes que no estan pensades per a la seva mirada. Com que l’imaginari sexual adolescent tot just s’està construint, si no tenen punts de referència reals, pensen que les relacions sexuals “normals” són les que ensenya la pornografia. No es tracta de prohibir la pornografia, cosa que d’altra banda és impossible: es tracta que si la miren hi puguin posar pensament crític, sabent que és una fantasia, tal com ho saben respecte de les històries dels superherois com Superman o Batman.

La pornografia a internet augmenta en visibilitat i influència a partir de l’any 2010 amb l’internet mòbil en tablets i smartphones. I aquests tres últims anys la seva visibilitat s’ha incrementat gràcies a la pandèmia. Internet possibilita poder veure pornografia les 24 hores del dia amb milers de continguts gratuïts i a l’abast de

qualsevol. La familiarització d’internet entre els adolescents ha facilitat que accedeixin abans a la pornografia que a la seva sexualitat.

El ‘porno ètic’

És cert que hi ha alternatives al porno convencional, com l’anomenat porno ètic, amb relacions consentides i unes condicions de treball dignes. O, millor encara, el porno feminista, on les històries s’expliquen també des de la perspectiva de les dones. La directora de porno feminista, Erika Lust, explica que els seus films es basen en quatre pilars: mostrar el plaer de les dones; exhibir valors cinematogràfics; ensenyar la diversitat de cossos, edats, color de pell; remarcar un procés de producció ètic (els treballadors estan ben pagats, tot ha d’estar acordat i l’ambient ha de ser còmode i segur). Ara bé, aquesta pornografia és de pagament i els joves no la consumeixen.

Els efectes de la visió de la pornografia a internet pels adolescents plantegen un repte educa-

xuals, continuarà exercint la seva tirania. Han sortit eines per ajudar-nos a fer que sigui més fàcil parlar als adolescents de la pornografia i que ells hi puguin reflexionar.

tiu totalment nou; famílies, sistema educatiu i societat estem cridats a respondre-hi.

Perquè, si no ho fem, l’actitud masclista i patriarcal, la violència sexual cap a les dones i cap a la diversitat d’identitats i d’orientacions se-

L’Erika Lust ha creat The Porn Conversation. El Conseyu de la Mocedà del Principáu d’Asturies ha editat la guia Construcción del imaginario sexual en las personas jóvenes: la pornografía como escuela. O bé Hem de parlar del porno, de Save de Children. Totes aquestes guies es poden descarregar gratuïtament. Si ajudem els joves a viure una sexualitat sana, autònoma, satisfactòria, basada en la igualtat, el consentiment i el respecte cap a l’altre tindrem una societat millor.

SOC SENSIBLE

Rosa dels vents publica el primer llibre en català sobre l’alta sensibilitat, escrit per la psicòloga

Autora: Anna Romeu

Editorial: Rosa dels vents

Pàgines: 208

ISBN: 9788418062940

1a edició: gener de 2023 També disponible en e-book

Anna Romeu, experta en alta sensibilitat i presidenta de la Secció Psicologia d’Emergències del COPC. Es tracta d’un text divulgatiu que ajuda a entendre què és l’alta sensibilitat, quines característiques té i com gestionar el dia a dia de les persones PAS, també pel que fa a les relacions socials.

Soc sensible està dividit en 6 capítols: descobrir el tret, què fer quan se sap, com gestionar la saturació, com conviure amb un PAS, nens i nenes NAS (a casa i a l’escola), i l’alta sensibilitat a l’entorn laboral. Un repàs pràctic per tots els àmbits de la vida, en paraules de l’autora “per entendre’s o entendre la persona PAS que tenim al costat de forma molt senzilla”.

I és que un dels punts forts del volum, i potser el que ha fet que hagi estat quatre setmanes consecutives entre els 10 llibres de no-ficció en català més venuts, és un llenguatge entenedor i un enfocament eminentment pràctic. Tot basat en la llarga experiència de Romeu acompanyant a persones PAS, de les quals assegura que “la majoria no tenen trastorns ni complicacions, és

un tret de personalitat. Un cop saben què passa i què fer, ‘funcionen’ perfectament”.

“El problema amb aquestes persones”, assegura l’experta, “és que moltes vegades arriben a consulta amb uns diagnòstics erronis i unes medicacions…, ja que és freqüent confondre’ls amb trastorn obsessiu o bipolar”. Per la qual cosa Romeu assegura que “És molt important que els psicòlegs i les psicòlogues coneguin aquest tret de personalitat. La majoria no el coneixen i és un hàndicap. Ens estalviaria molta feina i errors de diagnòstic. I també mestres, educadors, metges… la gent que ens dediquem al món de la sanitat i de l’educació hem de conèixer aquest tret perquè ens estalviarem molts problemes, moltes etiquetes i fer patir la gent“.

En definitiva, un llibre ple de claus, tècniques i eines molt pràctiques per descobrir i aprendre a viure amb aquest tret de personalitat present en una de cada quatre persones però encara amb poca visibilitat i atenció professional i social.

Anna Romeu, autora del llibre.

Soc sensible també està disponible per a totes les persones col·legiades a la biblioteca del COPC

(Feu clic per llegir la introducció)

HISTORIA DE LO NUESTRO

Autora: Dimitra Doumpioti

Editorial: Gedisa

Páginas: 350

ISBN: 9788418914454

1.ª edición: marzo de 2022 También disponible en e-book

Estamos ante un importante libro sobre la pareja y el amor, diferente por su aplicación de múltiples teorías convergentes (sistémica, neurobiología, psicoanálisis, psicología transpersonal, teoría del apego, teoría de la evolución…) y asombroso por ser útil a cualquier tipo de pareja, de cualquier país, orientación sexual, apertura, incluso para matrimonios acordados.

“Hay aspectos universales que hacen que una pareja se constituya”, asegura la autora. “Todas las parejas tienen etapas y conflictos comunes, aunque según el tipo de pareja les impacta de manera diferente. Pero en todas las parejas encontramos necesidades innatas que tienen que ver con el ser humano y los sistemas que crea para poder sobrevivir y evolucionar a nivel personal y relacional”.

Doumpioti, que es licenciada en psicología por la Universidad de Manchester, tiene estudios de posgrado en psicología transpersonal y un máster en terapia relacional sistémica, ha traspasado a libro lo que ya aplicaba de forma natural en su consulta: “Me di cuenta de que estaba aplicando esta fusión con las personas que atendía, y el impacto era muy importante, funcionaba. Y me decían ‘queremos leer más de todo esto’”.

Y aunque Historia de lo nuestro en principio iba a ir dirigido a cualquier persona que quisiera conocer más sobre la (su) pareja, pronto la autora vio la necesidad de convertirlo, también, en un manual para profesionales: “Empecé a ver que estaría bien poder ver de dónde viene todo este conocimiento, porque no me lo he inventado yo. Lo que he inventado es cómo encajan las diferentes teorías.

En el apéndice hay una parte que es para muy entendidos de la psicoterapia (y de hecho algunos profesores ya lo incluyen como lectura obligatoria en sus asignaturas), pero el libro cuenta con explicaciones sencillas”.

sociedad está siendo definida por nuestras relaciones íntimas?

Clic sobre la imagen para leer índice e introducción

Este ensayo contesta a muchas preguntas: ¿qué hace que la relación de pareja sea tan importante, poderosa, especial o dolorosa para sus integrantes? ¿Por qué nos sentimos atrapados en ella tan frecuentemente y por qué la comunicación falla tan a menudo? ¿Cómo podemos preservar los lazos que nos unen y, a la vez, empujarnos mutuamente hacia las mejores versiones de nosotros mismos? ¿Cuál es el impacto de los factores externos, las terceras partes y el mundo en general sobre la pareja, y de qué maneras la

Pero uno de sus puntos más destacables es que aborda un dilema que la autora califica de esencial: cómo mantener la individualidad sin perder a la pareja, y cómo mantener el vínculo con la pareja sin perdernos a nosotros/as mismos/ as. “Cuando creamos un sistema, queremos mantenernos conectados con el otro porque, si no hay conexión, no hay relación. Pero debemos mantener también nuestra individualidad y nuestra autonomía porque, si no lo hacemos, estamos fusionados y no tenemos identidad propia. 100% de autonomía es muerte y 100% de fusión también es muerte. Y esto es algo de lo que se habla poco en los libros”.

Otra idea clave en la obra es que cualquier pare-

“¿Cómo podemos preservar los lazos que nos unen y, a la vez, empujarnos mutuamente hacia las mejores versiones de nosotros mismos?”

ja pasa por tres etapas: “infancia, adolescencia y, si hay suerte, adultez. Hay gente que solo quiere relaciones en etapa de infancia, como Leo DiCaprio. Pero no podemos mantenernos siempre en la infancia con la misma persona. Y la infancia es muy bonita, pero es la fase más frágil de todas, porque dependes demasiado del otro. Es preciosa pero de alto mantenimiento, como cuidar a un bebé: siempre atendiendo, proporcionando sorpresa, risa… Son intensidades que llega un momento en que no se pueden sostener”.

Y un tercer punto imprescindible es “cómo interiorizamos a la familia de origen y cómo esto afecta a la pareja. Y cómo, dentro de esta complejidad, la pareja se maneja con terceros. Porque la pareja es uno de los sistemas humanos más cerrados que existen, para bien y para mal. Necesitamos esta base segura. Nos alimenta. Es nuestro hogar después de la familia. Pero el desafío es cómo lidiar con terceras personas”.

En definitiva, una mirada fresca a la pareja, para profesionales de la psicología pero también para personas interesadas en el tema, transversal y sin moralinas. “Por ejemplo, no me meto con un matrimonio de la India apalabrado, sino que lo explico de manera evolutiva, usando un enfoque científico y biológico de la vida, y llega a lo transpersonal, lo espiritual…”, aclara la psicóloga. Y añade: “Para mí, la integración y unificación de ideas es algo lógico, porque el mundo es uno, no hay diferentes mundos. Por lo tanto, desde mi punto de vista, todo ha de poder encajar”.

Y todo, desde un punto de vista desenfadado y refrescante: “Como dijo Carmine Saccu, la pareja no le gusta a nadie, ni siquiera a Dios. Es tan cerrada que, en el momento que conspiraron Adán y Eva, Dios les expulsó. De hecho, hay muchas historias en los mitos donde los dioses dividen las parejas. Porque juntas son demasiado poderosas”.

“Cualquier pareja pasa por tres etapas: infancia, adolescencia y, si hay suerte, adultez”

Visita El web de la Psiara, la revista digital del COPC

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

Patrocini: