Psicologia de les organitzacions i del treball
Alternatives per a la resolució de conflictes
Psicologia de les dones, gèneres i diversitats
Psicologia de la mobilitat i la seguretat
Psicologia jurídica
Psicologia de la intervenció social
Psicologia coaching
Neuropsicologia
Psicologia de l'educació
Psicologia d'emergències
Psicologia de l'esport
Dins l’especialitat de la psicologia clínica, de la salut i psicoteràpia, en l’àmbit privat, s’entenen per sortides professionals totes les activitats reconegudes i avalades per les universitats i col·legis professionals per a les quals el psicòleg o psicòloga s’hagi capacitat específicament.
2.1. Cronologia
Figura 1. Cronologia d’esdeveniments rellevants.
Regulació del psicòleg i psicòloga especialista en psicologia clínica
2000
Creació de la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut (3.540 membres actuals).
2011
Regulació del psicòleg i psicòloga general sanitari
Aquesta sortida professional es caracteritza per la pràctica clínica i psicoterapèutica, que consisteix en l’avaluació, el diagnòstic i el tractament de les persones amb dificultats i trastorns psíquics, mitjançant l’ús de diferents enfocaments i orientacions psicològiques.
4.1. Regulació sanitària i habilitacions requerides
Els requisits que habiliten per a l’exercici professional en l’àmbit clínic i sanitari queden regulats a la disposició addicional sisena de la Ley 5/2011, de 29 de marzo, de Economía Social; a la disposició addicional setena de la Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública, que regula la psicologia en l’àmbit sanitari i al Real Decreto 2490/1998, de 20 de noviembre, que crea i regula el títol oficial de psicòleg o psicòloga especialista en psicologia clínica.
Al següent quadre es mostren les habilitacions requerides:
z Àmbit legal:
1. Llicenciatura o Grau de Psicologia.
2. Titulació oficial regulada en l’àmbit clínic/sanitari.
2.1. Per a l’exercici en l’àmbit públic:
– Especialitat en psicologia clínica (PEPC) via homologació.
– Especialitat en psicologia clínica, via PIR (professional de la psicologia intern resident).
– Reconeixement de qualificacions professionals a la professió regulada de psicòleg o psicòloga especialista en psicologia clínica via el Ministeri de Sanitat.
2.2. Per a l’exercici en l’àmbit privat:
– Títol de màster universitari en Psicologia General Sanitària (psicòleg o psicòloga general sanitari).
– Certificat d’habilitació sanitària (Departament de Salut).
– Reconeixement de qualificacions professionals a la professió regulada de psicòleg o psicòloga general sanitari (Ministeri de Sanitat).
– Homologació de títols estrangers d’educació superior al títol oficial universitari espanyol del màster universitari en Psicologia General Sanitària (Ministeri d’Universitats).
– També es pot exercir amb PIR i homologació del Ministeri de Sanitat en l’àmbit privat.
Àmbit competencial:
Formació en psicoteràpia: teòrica, clínica i tècnica per a desenvolupar les competències com a psicoterapeuta.
Per als psicòlegs i psicòlogues que no tinguin la titulació d’especialització en psicologia clínica, en qualsevol de les dues vies especificades, actualment la via apropiada per exercir la professió a la pràctica privada, sigui per compte propi o altri, és estar en possessió del màster en Psicologia
General Sanitària o de la corresponent habilitació sanitària emesa pel Departament de Salut de la comunitat autònoma on cada professional s’ha habilitat.
Amb relació a les competències del psicòleg o psicòloga sanitari, segons la disposició addicional setena de la Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública, i de conformitat amb el que preveu l’article 6.4 de la Ley 44/2003, de 21 de noviembre, de ordenación de las profesiones sanitarias, correspon al psicòleg o psicòloga general sanitari la realització d’investigacions, avaluacions i intervencions psicològiques sobre aquells aspectes del comportament i l’activitat de les persones que influeixen en la promoció i millora de l’estat general de la seva salut, sempre que aquestes activitats no requereixin una atenció especialitzada per part d’altres professionals sanitaris.
Quina diferència hi ha entre un psicòleg o psicòloga especialista en psicologia clínica (PEPC) i un psicòleg o psicòloga general sanitari (PGS)?
Actualment, i segons la sentència de l’Audiència Nacional, de la sala contenciosa de l’Audiència Nacional (372/2016), es descriu que la diferència essencial entre posseir unes titulacions o altres és que el psicòleg o psicòloga a especialista en psicologia clínica (PEPC) poden exercir la professió tant a l’àmbit públic (Sistema Nacional de Salut) com al privat; mentre que el psicòleg o psicòloga a general sanitari (PGS) ho pot fer en l’àmbit privat.
D’altra banda, segons la Federación Europea de Asociaciones de Psicólogos (2003), la psicologia clínica al nostre àmbit estatal es defineix de la manera següent: La psicologia clínica és un camp d’especialització de la psicologia que aplica els coneixements i les tècniques d’aquesta a l’estudi del comportament
anòmal, aquell que suposa algun trastorn per a la mateixa persona i/o per als altres. L’estudi del comportament per part de la psicologia clínica s’interessa principalment per establir un psicodiagnòstic, amb l’objectiu d’identificar el trastorn, i per analitzar la condició psicopatològica, amb l’objectiu de donar una explicació. També per dur a terme un tractament, amb l’objectiu de remeiar el problema i, si escau, prevenir-lo. El camp d’acció inclou la investigació, explicació, comprensió, prevenció, avaluació, diagnòstic, tractament i rehabilitació dels trastorns mentals, així com dels fenòmens i processos psicològics, comportamentals i relacionals que incideixen en la salut i la malaltia de les persones, des d’una concepció integral de la salut i de malalties humanes.
Mapa de la professió: Psicologia clínica, de la salut i psicoteràpia
Les competències professionals es poden desglossar en els següents àmbits d’actuació:
Clínic assistencial
Direcció
Administració i gestió
Docència i investigació
Clínic assistencial
z Identificar i avaluar els factors psicosocials de risc per a la salut mental i la salut en general.
z Identificar els trastorns i malalties mentals, així com altres problemes, malalties o disfuncions que incideixin en la salut mental i física de les persones.
z Realitzar el diagnòstic dels trastorns mentals, segons les classificacions internacionals i establir diagnòstics diferencials.
z Elaborar una programació i avaluació adequada de les intervencions assistencials necessàries per al restabliment o, si escau, la millora de la salut i el benestar.
z Dissenyar programes d’intervenció i tractament.
z Executar activitats d’assessorament, interconsulta i enllaç amb altres professionals i serveis, i formar part d’equips amb professionals de la medicina de diferents especialitats.
Direcció, administració i gestió
z Desenvolupar tasques de direcció, planificació, gestió o coordinació de serveis, equips i programes, especialment els vinculats amb l’atenció a la salut mental.
z Organitzar la feina tenint en compte la seva inclusió en una planificació global. Elaborar o construir aquesta planificació, amb el concurs si és el cas d’altres professionals.
z Elaborar procediments i sistemes d’avaluació d’intervencions, programes i serveis, contribuint amb això a la implementació, desenvolupament i millora de la qualitat assistencial.
z Recollir, analitzar i transmetre informació col·laborant en l’emplenament dels protocols i els sistemes.
z Dissenyar, programar, dirigir, organitzar i participar en accions formatives per als equips i programes a través d’una metodologia que n’afavoreixi l’aprenentatge actiu.
z Supervisar i tutoritzar les activitats dels psicòlegs i psicòlogues clínics en formació, i col·laborar en la formació d’altres professionals sanitaris i no sanitaris, involucrats en la millora de la salut de les persones i la societat.
z Dissenyar, desenvolupar, aplicar, dirigir, coordinar i avaluar investigacions sobre la salut humana, i col·laborar en les que facin altres equips, dispositius i institucions.
Per als psicòlegs i psicòlogues que no comptin amb el títol de psicologia especialista en psicologia clínica ni amb el màster en Psicologia General Sanitària, hi ha una altra via d’exercici de la professió. Consisteix a exercir-la en activitats relacionades amb la salut, en centres o gabinets de psicologia no sanitaris, desenvolupant tasques professionals no reservades al psicòleg o psicòloga especialista en psicologia clínica ni al psicòleg o psicòloga general sanitari. Entre aquestes tasques professionals cal suposar que es troben les relacionades amb la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut, en l’ampli sentit psicosocial en què defineix “salut” l’OMS.
Dins d’aquestes activitats relacionades amb la prevenció i promoció de la salut, es troben diferents sortides professionals, sempre que la persona no presenti simptomatologia clínica, i per això no necessiti una atenció psicològica sanitària en què es requereixi un diagnòstic i tractament psicològic. Cal tenir en compte que aquest tema és problemàtic per la dificultat en delimitar, només en alguns casos, les fronteres professionals i normatives entre el psicòleg o psicòloga clínic o sanitari i el no sanitari. El Consejo General de la Psicología (2014), arran de la disposició final vuitena de la Ley 3/2014, de 27 de marzo, [...] Ley General para la Defensa de los Consumidores [...], ha intentat limitar les fronteres esmentades, distingint la diferència entre els perfils professionals de la psicologia actualment regulats.
Segons el Consejo General de la Psicología de España (2021) hi ha una sèrie d’acreditacions establertes per la CNAP, Consell Nacional d’Acreditacions Professionals, i per diferents col·legis professionals, que permeten reconèixer els experts i expertes d’algunes sortides professionals o d’una àrea d’intervenció específica el seu coneixement i qualitat d’expertesa. També cal destacar que, actualment, la psicoteràpia no està regulada a Espanya, i això genera dificultats en la concreció de què es pot fer o no en la pràctica clínica i sanitària.
La psicoteràpia és una de les pràctiques fonamentals en l’àmbit de la psicologia clínica. La Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes (FEAP), la defineix com:
Un tractament científic, de naturalesa psicològica, que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques del malestar humà, promou l’assoliment de canvis o modificacions en el comportament, la salut física i psíquica, la integració de la identitat psicològica i el benestar de les persones o grups com ara la parella o la família.
D’altra banda, el Consell General de la Psicologia també acredita els psicòlegs i psicòlogues experts en psicoteràpia a través dels certificats Europsy de la European Federation of Psychologists Associations. EuroPsy és un estàndard europeu d’educació i entrenament que permet que un professional de la psicologia sigui reconegut com a posseïdor d’una qualificació en psicologia d’àmbit europeu. Es basa en una educació i entrenament en psicologia de 6 anys que inclou un any de pràctica supervisada. EuroPsy es basa en “EuroPsy: Un marc per a l’educació i l’entrenament de psicòlegs i psicòlogues a Europa” que va ser acceptat l’any 2001 per la Federació Europea d’Associacions de Psicòlegs (EFPA).
Segons l’American Psychological Association (APA, 2012):
La psicoteràpia és un tractament de col·laboració basat en la relació entre una persona i el psicòleg o psicòloga. Com que la seva base fonamental és el diàleg, proporciona un ambient de suport que permet parlar obertament amb algú objectiu, neutral i imparcial. En concloure el tractament, no només es resol el problema de consulta, sinó que, a més, s’aprenen noves destreses per afrontar amb més efectivitat qualsevol desafiament que pugui sorgir en el futur.
La psicoteràpia és un procés que ajuda a comprendre i canviar la mateixa manera de pensar, percebre i afrontar les coses que passen, reconèixer i expressar les necessitats i els objectius, a assumir les responsabilitats i a potenciar els recursos. Per això proporciona un mètode que ensenya a modificar la percepció de les coses i reorganitzar el pensament de tal manera que permeti entendre la causa dels problemes, i com a conseqüència, facilitar-ne la gestió i superació. Es tracta d’un procés de dues vies que es fa entre professionals, amb la formació i les habilitats necessàries per facilitar el canvi psicològic, i persones pacients o clientes, que necessiten ajuda per alleujar els símptomes produïts per situacions de malestar, angoixa, o patiment i que afecten la seva qualitat de vida. En aquest sentit, és fonamental que s’estableixi una relació de confiança entre psicoterapeuta i la persona pacient, i que aquesta última tingui una actitud oberta i proactiva.
de la professió: Psicologia clínica, de la salut i psicoteràpia
Segons les necessitats de la persona pacient o clienta i l’objectiu que vulgui assolir, les sessions poden ser individuals, en parella, familiars o en grup (les persones que viuen o han viscut una mateixa situació se’n beneficien perquè comparteixen sentiments i experiències). Les tècniques emprades depenen de l’enfocament teòric que utilitzi la psicoterapeuta i, a més de la comunicació verbal, es poden incloure altres tècniques com el relat narratiu o tècniques corporals (APA, 2012).
D’altra banda, Feixas i Miró (1993), també descriuen que les persones que acudeixen a psicoteràpia tenen en comú que experimenten algun tipus de dificultat, malestar o trastorn que és prou important a les seves vides per provocar un desig conscient de canvi. El procés psicoterapèutic no es dissenya per canviar les persones pacients, sinó per ajudar-les que es canviïn a si mateixes. La psicoteràpia pot ajudar amb una quantitat de preocupacions i conflictes de la vida que poden afectar qualsevol. Per exemple, pot ajudar en el següent:
z
– Sentiments aclaparadors de tristesa, impotència, solitud o depressió.
– Sensació d’incapacitat per fer front als problemes quotidians.
– Dificultats per concentrar-se a la feina o durant l’estudi, que afecten el rendiment.
– Situacions de crisi, dols i pèrdues afectives.
– Problemes amb la parella o amb la família.
– Insatisfacció sexual.
– Afrontar situacions de violència.
– Abús d’alcohol, drogues, problemes d’agressivitat que afecten un mateix o els altres.
– Sensació que els problemes no milloraran mai, encara que rebem l’ajuda d’amics i familiars.
– Sentir-se constantment al límit, amb ansietat o preocupar-se innecessàriament.
Segons la Federación Española de Psicoterapeutas, hi ha uns criteris mínims comuns per a la formació de psicoteràpia. Per tenir la formació adequada en psicoteràpia, cal tenir en compte tres vessants: teòric, personal i pràctic.
z
1. Formació teòrica-clínica-tècnica: inclou l’estudi de l’obra de diferents autories, la psicopatologia, etc. La formació es pot realitzar a diferents institucions públiques i privades, incloses moltes universitats que imparteixen aquest tipus de formació. També cal tenir en compte que, per ser bon psicoterapeuta, la formació haurà de ser continuada (lectura d’obres relacionades amb el treball terapèutic, assistència a cursos, seminaris, congressos, jornades, etc.).
2. Treball personal: procés de coneixement de si mateix. Inclou sotmetre’s a un procés d’autoconeixement del mateix psiquisme per tal de no confondre els conflictes i dificultats personals propis amb els de les persones pacients.
3. Pràctica: relativa al treball directe amb pacients, així com la supervisió de casos propis: inclou l’estudi de casos clínics, la discussió dels mateixos i la supervisió de casos propis, amb un professional més veterà.
Segons Kriz (2007), hi ha diferents enfocaments psicoterapèutics, dels quals es recullen els principals:
z Enfocament psicoanalític – Teràpia psicoanalítica – Teràpies psicodinàmiques
z Enfocament cognitivoconductual
– Teràpia de la conducta – Teràpia cognitiva – Teràpia racional emotiva conductual (TREC)
z Enfocament humanista
z Enfocament sistèmic
Segons Kriz (2007), en els abordatges de la psicologia profunda, la teràpia psicoanalítica és la primera psicoteràpia verbal, que es va crear com a tal, desenvolupada per Sigmund Freud al llarg de diverses dècades, partint de la seva experiència clínica i de les teories que va anar elaborant amb l’observació de pacients entre 1885 i 1939.
La psicoanàlisi es basa en la investigació dels continguts psíquics inconscients i de les relacions i experiències primerenques que determinen cada individu i condicionen la resta de la seva vida i aquestes, alhora, poden produir les dificultats i conflictes que desenvoluparà cada persona. La vivència d’aquests continguts és subjectiva, la qual cosa vol dir que cada història personal és única, i per això cada tractament és “una obra d’artesania” en què té un paper preponderant l’aliança terapèutica i la transferència d’aquestes experiències i relacions sobre la persona terapeuta que hi treballarà per ajudar el subjecte a descobrir l’origen del seu malestar. Amb aquest coneixement, la persona podrà entendre què li passa i trobar la solució als seus conflictes per si mateixa. Posteriorment, nombrosos professionals de la medicina i la psicologia van continuar i continuen investigant i practicant-la. N’han sortit diferents línies psicoanalítiques (M. Klein, Lacan, Bion, Winnicot, etc.).
I també, diverses branques de la psicoteràpia, totes les que tenen en compte el fet inconscient com un element essencial del funcionament psíquic:
z Tractament psicoanalític
z Teràpies psicodinàmiques
Els abordatges de teràpia de conducta, es van crear a partir de les investigacions i teories de diferents autories i engloba diverses de les utilitzades actualment (Kriz, 2007):
z Teràpia de la conducta
z Teràpia racional emotiva (TREC)
z Teràpia cognitiva
z
Autors:
– Ivan Pavlov. (1897). Condicionament clàssic.
– Edward Thorndike. (1911). Condicionament instrumental.
– Skinner i Solomon. (1953). Teràpia de la conducta.
– J. Wolpe i Al Ellis. (1958). Dessensibilització sistemàtica i Teràpia racional emotiva conductual, respectivament.
– A. Staats. (1963). Conductisme psicològic.
– A. Beck. (1963). Teràpia cognitiva. – D’Zurilla i Goldfreed. (1971). Teràpia de solució de problemes.
Aquest model sosté la tesi que la conducta humana és apresa sobre la formació de relacions de significats personals, esquemes cognitius o regles que estan interrelacionades entre si, de manera que un canvi en un afecta els altres dos components. Aquestes teràpies estan enfocades al vincle del pensament i la conducta. Acostumen a combinar tècniques de reestructuració cognitiva i d’altres estratègies d’afrontament i exposició. Durant el procés terapèutic, el clínic o clínica utilitza diverses estratègies per a aconseguir la flexibilització i modificació dels esquemes disfuncionals i els pensaments automàtics que se’n desprenen. Aquest procés està guiat per tres principis tècnics bàsics:
1. L’empirisme col·laboratiu
2. El descobriment guiat
3. El diàleg socràtic (fer preguntes útils orientades a fer que la persona pacient es desfaci dels pensaments negatius que fonamenten els seus símptomes) —És una reestructuració cognitiva.
Segons la Universitat Internacional de La Rioja (2022), les teràpies humanistes són un conjunt de teràpies, l’origen de les quals se situa entre les dècades 50 i 60 del segle XX. Van créixer a través de les idees de Carl Rogers i s’associen amb la figura del psicòleg Abraham Maslow. Van formar part de diverses teories com la psicoanàlisi i el conductisme, però alhora s’hi van oposar. Les teràpies humanistes tenen com a objectiu principal ajudar les persones pacients que descobreixin les seves fortaleses i puguin assolir la realització personal. El seu treball se centra en el desenvolupament de sentiments d’autoacceptació.
Tenen com a característiques:
– Visió optimista i holística de l’ésser humà.
– Focus als factors socials.
– La importància d’allò subjectiu.
– Concepció alternativa de la felicitat i l’èxit.
– Cada persona és el motor del seu canvi.
Les principals teràpies humanistes són:
z Teràpia Gestalt: la consciència d’un mateix és la clau per aconseguir el creixement i el desenvolupament personal.
z Teràpia corporal: escoltar el cos és el gran precepte d’aquesta teràpia.
z Teràpia centrada en el client o clienta: considera que totes les persones poden assolir el seu màxim potencial, però hi ha determinades vivències que els ho impedeixen.
z Teràpia de les necessitats humanes: la seva premissa és que totes les persones tenen una sèrie de necessitats bàsiques innates. Els problemes psicològics deriven de la no satisfacció de les necessitats esmentades.
En els abordatges sistèmics (Kriz, 2007), la teràpia està basada en la teoria general de sistemes enunciada per Ludwig Bertalanffy i es fonamenta en la importància que les relacions socials tenen a la vida de qualsevol individu. Entén els problemes des d’un marc contextual i se centra a comprendre i canviar les dinàmiques de les relacions familiars, de parella i d’altres sistemes humans. Concep i tracta les disfuncions, els trastorns i les patologies mentals com la manifestació d’alteracions en els nostres patrons de relació i de comunicació, és a dir, dins dels nostres sistemes. Així, aquesta disciplina de la psicologia apunta que tota la conducta humana, per intencionada que sigui, és un producte i conseqüència de l’ambient en què ens movem, de les opinions que tenen les persones dels nostres cercles més propers –els nostres sistemes– mentre que en aquestes opinions està inherent la interpretació dels fets de la vida i de les relacions en elles mateixes.
Tant els psicòlegs i psicòlogues sanitaris com els psicòlegs i psicòlogues especialistes en psicologia clínica poden accedir als següents centres de treball de l’àmbit privat:
On puc treballar?
Centres de dia
Centres de tractament de la toxicomania
Centres per a gent gran
Només es pot accedir amb el títol PEPC:
z Agències de salut pública i consorcis de salut.
z CSMA.
z CSMIJ.
Consultes privades
Centres de salut privats
Centres socials i de salut per a malalties cròniques
American psychological association (APA). (2012). Entendiendo la psicoterapia.
Ê https://www.apa.org/topics/psychotherapy/entendien do-la-psicoterapia
Àvila Espasa, A. (1990). Psicología Clínica: Una formación para psicólogos especialistas en cuanto a profesionales de la salud. Papeles del psicólogo, 43.
Ê http://www papelesdelpsicologo es/resumen?pii=431
Consejo General de Psicología de España. (2014) Preguntas y respuestas sobre el ejercicio profesional de la Psicología en España, tras la aprobación de la Ley de Consumidores. Infocop.
Ê https://www.infocop.es/viewarticle/?articleid=5074
Consejo General de Psicología de España. (2021). Las acreditaciones constituyen un reconocimiento social de excelencia en el ámbito profesional-Entrevista Manuel Mariano Vera, presidente de la CNAP. Infocop. Ê https://www infocop es/viewarticle/?articleid=19549
Federación Europea de Asociaciones de Psicólogos (EFPA). (2003). Psicología clínica y psiquiatría. Papeles del psicólogo, (24) 85.
Ê https://www.papelesdelpsicologo.es/resumen?pii=1073
Espanya, Audiencia Nacional. (2016). Sentencia núm. 372/2016 de 3 de octubre (SAN 3717/2016 - ECLI:ES:AN:2016:3717)
Federation of Psychologist Association. (2023) Europsy: European Certificate in Psychology. Ê https://europsy.es
Federación Española de Asociaciones de Psicoterapeutas (FEAP). Acreditación de Psicoterapeutas. Ê https://www.feap.es/preguntas/psicoterapeutas-intere sados-en-acreditarse
Feixas, G. i Miró, M. T. (1993) Aproximacions a la psicoteràpia: una introducció als tractaments psicològics. Edicions Paidós Ibèrica. Barcelona.
Kriz, Jürgen. (2007). Corrientes fundamentales en psicoterapia. Amorrortu. Bons Aires.
Ley 5/2011, de 29 de marzo, de Economía Social. (2011, 30 de març). Espanya. BOE, (76).
Ê https://www boe es/diario boe/txt php?id=BOE-A-201 1-5708
Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública. (2011, 5 d’octubre). Espanya. BOE, (240).
Ê BOE-A-2011-15623 Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública.
Ley 44/2003, de 21 de noviembre, de ordenación de las profesiones sanitarias. (2003, 22 de novembre). Espanya. BOE, (280).
Ê BOE-A-2003-21340 Ley 44/2003, de 21 de noviembre, de ordenación de las profesiones sanitarias.
Ley 3/2014, de 27 de marzo, por la que se modifica el texto refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y otras leyes complementarias, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/2007, de 16 de noviembre. (2014, 28 de març). Espanya. BOE, (76).
Ê BOE-A-2014-3329 Ley 3/2014, de 27 de marzo, por la que se modifica el texto refundido de la Ley General p ara la Defensa de los Consumidores y Usuarios y otras leyes complementarias, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/2007, de 16 de noviembre
Martorell, J. L. (2004) Psicoteràpies: Escoles i conceptes bàsics. Editorial Piràmide. Madrid.
Olabarría, B., i García, M. A. (2011). Sobre el procés de construcció de la Psicologia Clínica a Espanya com a Especialitat Sanitària. Revista de Psicopatologia i Psicologia Clínica, 16 (3), 223-245.
Ê https://doi.org/10.5944/rppc.vol.16.num.3.2011.10363
Prado-Abril, J., Sánchez-Reales, S., i Aldaz-Armendáriz, J. A. (2014). Psicologia Sanitaria: En busca de identidad. Behavioral Psychology/Psicologia Conductual, 22 (1), 153-160.
Ê https://www.behavioralpsycho.com/wp-content/uploa ds/2019/08/09 Prado 22-1oa pdf
Real Decreto 2490/1998, de 20 de noviembre, por el que se crea y regula el título oficial de Psicólogo Especialista en Psicología Clínica. (1998, 2 de desembre) Espanya. BOE, (288).
Ê BOE-A-1998-27709 Real Decreto 2490/1998, de 20 de noviembre, por el que se crea y regula el título oficial de Psicólogo Especialista en Psicología Clínica.
Universidad Internacional de La Rioja (UNIR). (2022) Terapias humanistas: ¿en qué consisten y cuáles son?. UNIR Revista.
Ê Teràpies humanistes: en què consisteixen i quins són?|UNIR
Mapa de la professió: Psicologia clínica, de la salut i psicoteràpia
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya C/ Rocafort, 129 – 08015 Barcelona
93 247 86 50
Ê ocupacio@copc.cat