El primer ja estava al sac, però això només havia fet que començar. En segona ronda, els de Crespo tornarien a provar el quatre de nou (ja hem dit que el primer era assegurar els punts de la gamma bàsica de nou, sostre de la Colla Jove fins a dia d’avui). El quatre va necessitar, però, de dos peus per anar amunt, un fet que penalitzava els liles i que els podia passar factura en cas d’empat amb alguna altra colla que jugués al llindar del novè pis bàsic i la gamma extra, com els Capgrossos de Mataró. A la segona, l’estructura va aprovar el so de les gralles i el castell va anar pujant sense problemes. Segurament, la Jove va completar el quatre de nou folrat més segur de tota la temporada, després que a l’Arboç i a Santa Tecla aquest fes suar sang als castellers del Cós del Bou. Amb el quatre completat, la Colla s’anotava el tercer de la temporada i Jordi Crespo el quart des que era cap de colla dels lila. Tot havia sortit, tota la feina obligada estava superada amb nota, era el moment del cinc.
Un pols a la història Amb la colla endollada la tercera ronda tenia nom propi: cinc de nou amb folre, aquella bèstia que no s’intentava des de feia més d’una dècada a la Jove. Entre els castellers que eren a plaça hi havia de tot: gent que l’havia intentat anys enrere i que posava cara de voler recuperar un deute que tenia amb la història, i gent que gairebé ni tenia referències d’aquell intent, que duia escrit el seu nom al braç i que afrontava el castell amb el mateix convenciment que ho havia fet en el seu primer tres de nou folrat (per exemple). Fos com fos hi havia un mínim comú denominador: la il•lusió. Tot i que el primer peu es va haver de desmuntar, la colla no es va fer enrere i ho va tornar a intentar per segona vegada. Aquest cop sí, amb l’Ok del tronc va començar el toc de castells i els pisos es van começar a enfilar. El cert és que l’intent es va acabar més aviat del que uns
12
i altres podien pensar. Encara sense col•locar la totalitats dels dosos, l’estructura va cedir, ensorrant les aspiracions de coronar la ‘supercatedral’. La caiguda va ser tova, ningú va prendre mal i la Jove va guanyar moltes més batalles de les que en aquell moment podien semblar. La primera el fet d’haver-s’hi enfrontat. Perquè això era el resultat d’una temporada gran, d’un treball enorme i d’un creixement que la Colla feia anys que necessitava. En segon lloc perquè arribar i moldre, en això dels castells, és una utopia. Aquest intent donarà taules i experiència a una colla que la necessita per a seguir progressant. Segurament, la gran diferència entre el cinc de la Jove tarragonina i la Joves vallenca, no va ser de treball d’assaig ni de convenciment, va ser d’experiència i de coneixement d’una estructura tan i tan complicada com aquesta. Tancada aquesta ronda, i amb el cinc de nou descartat, Jordi Crespo es va decantar per la catedral. Els liles van descarregar per enèssima vegada aquesta construcció -potser amb més problemes que en altres ocasions- i van tancar el Concurs amb una altra ‘tripleta màgica’ a la butxaca. Tot i que els liles, en principi, no van tancar la porta a intentar un possible quatre de vuit amb l’agulla, la tècnica de la Jove ho va descartar i els del Cós del Bou van segellar així el millor Concurs dels darrers anys. Una ‘tripleta’ que valdria un quart lloc i suposaria la tercera de la temporada, una altra fita a tenir en compte.
Pentacampions de carrer Algú em comentava abans del Concurs, i en to irònic, que valdria més que l’organització pagués el primer premi als Castellers de Vilafranca en concepte d’exhibició, fessin les seves peripècies i la resta de colles es barallés pel Concurs. Raó, en part, no n’hi faltava, i és que la supremacia dels verds desvirtua la competició per la infinitat de la seva capaitat de superar-se.