El retorn a la direcció del partit liberal L’allunyament de Rius de la vida política no fou, però, definitiu per tal com a la fi no pogué resistir les pressions dels seus amics, i al cap d’un any i mig d’haver-se retirat tornà a acceptar la direcció del partit i, a més, es presentà com a candidat a les eleccions generals del febrer de 1891 i assolí l’acta de diputat. En aquesta nova etapa Rius es dedicà amb entusiasme a reconstituir el partit.
Marià Rius segons un dibuix publicat després de la seva mort.
Durant aquest període el comte de Rius, que havia resultat reelegit diputat, es dedicà a la política i a gestionar assumptes relacionats amb la circumscripció.
La desaparició de Maria Elisa li féu perdre les ganes de viure i, d’alguna manera, començà a preparar-se per a la mort. Els familiars i amics aconseguiren finalment treure’l de casa i fer-lo anar a Madrid per ocupar l’escó de diputat. Allí tornà a ser momentàniament l’home de sempre.
La ruptura amb Pere-Antoni Torres
La mort del comte de Rius
Hem de dir que els assumptes del partit liberal no rutllaven gaire bé des de les eleccions provincials de 1888. Certes diferències amb un diputat electe de procedència riuista van fer créixer en Torres Jordi la idea de incapacitar-lo i demanà al comte de Rius que el secundés, a la qual cosa aquest es negà i digué a Torres que ja no farien política plegats. El nomenament de Pere-Antoni Torres com a secretari del govern general de Cubà facilità momentàniament les coses en arraconar les susceptibilitats i reforçar la figura del cap honorari. Aquesta evolució de les coses experimentà una aturada en sec com a conseqüència de les atencions que el diputat Cañellas tingué amb el comte de Rius quan patí un esvaniment al Congrés; el seu gest tingué la virtut de renovar les relacions interrompudes des que se separà dels grups conciliats. La notícia del reencontre entre Rius i Cañellas caigué molt malament a Torres Jordi que escriví una carta al comte en què li manifestà que no acceptaria mai el retorn del fill pròdig i que si això s’esdevenia consideraria trencades les relacions entre ells. Rius, malgrat l’ultimàtum torrista, considerà positivament el retorn de Cañellas per pensar que podria acabar amb les diferències entre els liberals. La ruptura amb els seguidors de Torres arribà amb l’elecció parcial de diputats provincials, celebrada el maig de 1889, en la qual fou presentada i feta efectiva la candidatura de Lluís de Jover, oncle de Cañellas.
L’estada a Madrid no aconseguí allunyar del pensament de Marià Rius la desaparició de la filla. Es passava les nits tancat a la seva habitació plorant la seva dissort, i se li feia de dia pensant en la seva pèrdua. Cada cop tenia menys ganes de viure i pressentia la mort.
La renúncia a presidir el partit liberal Els desenganys provocats pels que un dia considerà els seus amics i aliats, la finalització de la seva representació política per la caiguda de Sagasta i la consecució del poder per part dels conservadors, i una salut cada cop més feble, van fer que Rius, el juliol de 1890, prengués la decisió de renunciar a seguir menant la direcció de l’agrupació liberal, i deixà les seves atribucions en mans del Comitè provincial.
10
Els primers dies de desembre de 1892, els liberals tornaren al govern i com era costum dissolgueren les Corts i convocaren noves eleccions per el 5 de març de 1893. Rius es tornà a presentar i aconseguí de bell nou l’acta de diputat, aquest cop, però, l’alegria del triomf es veié enfosquida per la malaltia mortal de la filla que traspassà el dia 13 de dit més.
TAG desembre 2005
Retornat a Tarragona per transcórrer les vacances de Nadal passà a Escaladei per intentar trobar, en mig de la soledat, la pau que necessitava. La nit del 29 de desembre el sorprengué una embòlia cerebral que el mantingué entre la vida i la mort fins a les dues de la tarda del 12 de gener de 1894. Les seves restes foren dutes a Tarragona on foren soterrades el dia 15.
A tall de cloenda Marià Rius fou un animal polític que esdevingué un polític professional amb capacitat per a la maniobra i les aliances. També fou un home amb carisma i capaç de suscitar fidelitats abrandades, ja que si no hagués estat capaç de provocar-les difícilment hagués pogut mantenir l’acta de diputat elecció rere elecció i fins a la seva mort. Cal reconèixer, però, que no fou un intel·lectual i que no plasmà el seu pensament en articles i llibres. Tot i això, dins del conjunt dels polítics vuitcentistes de les comarques meridionals, resulta un home sincer, lleial, fidel a les seves idees i a la paraula donada, que no s’atansà a la política i es mantingué en aquesta per enriquir-se ans per ideals, com molt bé ens ho demostra el fet que després de tota una vida de practicarla morís arruïnat i amb un patrimoni inferior a l’heretat dels seus progenitors. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV