Issuu on Google+


Serveis del Col·legi  OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r. 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com HORARI D’OFICINA De dilluns a dijous: de 8:30 a 14 i de 15:30 a 17:30 h Divendres: de 8 a 14 h

 GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Vocal: Jordi Adam Andreu. Ramon Rebollo, Lluís Roig (Gabinet Tècnic) Marisa Rujano (Dinamització) e-mail: gabtec@apatgn.com

Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau

Consultes: L’horari d’oficina

Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño. Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández

Borsa de treball: L’horari d’oficina

Comptabilitat: Àngels Recuero Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs. Tècnics: Josep Anguera i Lluís Roig. Carme Vallverdú, Eva Larraz i Carme Amat De dilluns a dijous: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h Oficina del Vendrell: Òscar Franch. C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) Tel. 977 155 643 Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons. Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents)

EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià 6, 1r 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

TAG desembre 2005

Servei d’inspecció: Josep Anguera  AULA INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma. Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: L’horari d’oficina  REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos. Josep Maria Sanet Nou Silva Equips (Agustí Gutiérrez) Tel. 977 248 883  ASSESSORAMENT JURÍDIC Escudé Advocats (Tarragona) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204  LABORATORI D’ASSAIGS Polígon Industrial Constantí, Av. Europa cantonada C. Bèlgica illa 14. 43120 Constantí Tel. 977 524 537 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete. Director tècnic: Ernest Valls

 OCT Vocal: Jesús Moreno Martos. Tel. 977 249 998

2

 SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos. Alexandra Fortuny Horari: de 9 a 13:30 h

Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org

COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X


TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

Editorial Editorial Pressió i eines

VOLTA LONGITUDINAL DEL CIRC ROMÀ DE TARRAGONA Arxiu NOU SILVA EQUIPS

ELS NOSTRES COL·LEGIATS Aparelladors d’emergència Òscar Franch Alsina (delegació del Vendrell) Pàgs. 3-7 ESPAI AL TEMPS Tarragonins vuitcentistes Noves aportacions sobre esclaus a Tarragona Pàgs. 8-13 PATRIMONI Voltes Pàgs. 14-15 GABINET TÈCNIC Aproximació a la UNE-EN 13374 La construcció romana La calidad al servicio de la construcción Pàgs. 16-20 LABORATORI Geologia: El Carmel Pàg. 21 SEGURETAT Els accidents laborals de la construcció Pàg. 22

V

ivim en un sector professional en que la pressió ha augmentat. Importants lleis han marcat un abans i un després al nostre ofici, entre d’altres la Llei d’Ordenació de l’Edificació, LOE, —ja aprovada— i el futur Codi Tècnic de l’Edificació —per aprovar. El ritme constructiu no decau, un 10% més respecte a l’any passat a tot el país, i algun punt més a la nostra zona. Atesos els elevats preus, ja es parla i es legisla sobre el dret a l’habitatge. Tot plegat ens obliga a ser més responsables i segurs. La Junta i el personal del Col·legi s’està esforçant per dotar els companys i companyes (ja ens apropem al mig miler) d’eines formatives, informatives, tècniques, administratives i jurídiques amb les quals afrontar el dia a dia i el futur. Tot i que la participació en les activitats col·legials augmenta, no ens conformem, volem més. Volem que ens arribin les vostres visites —virtuals o reals-, la vostra experiència, la vostra críti ca i les vostres aspiracions. Sempre oberts.

ASSESSORIA JURÍDICA El coordinador en matèria de seguretat Pàgs. 24-25 PLANIFICACIÓ TERRITORIAL L’estalvi domèstic d’aigua, clau per a un sistema territorial sostenible Pàgs. 26-28 INFORMÀTICA El correo no deseado (spam) Pàgs. 29-31 CULTURA Monestir de Sant Joan d’Ortega Pàgs. 32-34

Bones festes TAG desembre 2005

3


Els nostres col·legiats Els nostres col·legiats



Aparelladors d’emergència

T

ot i que no és un àmbit de treball habitual, la prevenció i extinció d’incendis i les situacions de crisi també reben l’aportació dels professionals de l’arquitectura tècnica. Fa cosa de quinze anys, un recentment llicenciat en Arquitectura Tècnica i actual vocal del Col·legi, Jesús Moreno Martos, va treballar durant sis mesos redissenyant els mapes que farien servir bombers i pilots d’helicòpters d’extinció en les seves sortides d’emergència al Camp de Tarragona. “Va ser un veritable treball de camp per la Conca de Barberà i el Priorat, i es demanava ja la llicenciatura en arquitectura tècnica”, explica Moreno. “Es tractava de fer un recorregut exhaustiu per la xarxa de camins rurals, identificant zones de risc i descrivint la vegetació, localitzant piscines, basses i altres punts d’aigua i comprovant les dificultats de pas dels cotxes de bombers pels mateixos camins. Després s’havia de traslladar la informació als mapes, tot a mà, i indicar possibles traçats de camins alternatius. Avui dia, tota aquesta informació està ja digitalitzada i a disposició dels centres d’emergència”. Jesús Moreno recorda l’important paper en aquestes tasques que aportava la col·laboració de les Agrupacions de Defensa Forestal dels pobles, bons coneixedors dels senders. Moreno va compartir hores de feina en aquells anys amb Josep Maria Balañà Fort, actualment cap de l’Àrea Bàsica d’Emergències (ABE) Baix Ebre-Montsià i subinspector del Cos de Bombers de la Generalitat. “Va ser una cosa una mica fortuïta”, explica Balañà, “Quan es va crear l’INFOCAT, va caldre fer un inventari de camins i punts d’aigua a tots els municipis catalans. En aquell moment, els encarregats d’organitzar aquesta feina a les comarques tarragonines eren Àngel Rifà i Joan Rich, els dos únics aparelladors a Tarragona que treballaven amb bombers. Necessitaven persones

4

TAG desembre 2005

amb titulació tècnica i coneixements de dibuix: llavors van contactar amb la borsa de treball del Col·legi i van contractar tres aparelladors del juny al desembre”. Balañà va entrar al cos d’aparelladors de la Generalitat el 1990, i passa al de bombers a la seva creació el 1994; abans havia estat aparellador municipal a Vandellòs i havia col·laborat en la redacció del pla d’emergències de Tortosa. “Jo veig al cap de bombers una mica com el cap d’obra, sobretot davant d’un incendi. És una tasca multidisciplinar, més adient per als aparelladors que no pas per a arquitectes o enginyers: en general, l’aparellador municipal era tradicionalment el cap de bombers als pobles, al comandament de la brigada municipal. Per a mi és més una qüestió d’ofici que de professió”. Com a cap d’ABE, Balañà s’encarrega del control de parcs (personal, material, conservació d’edifics, manteniment, control de cotxes i planificació), i, a més, dirigeix l’àrea Forestal, on es localitzen punts d’aigua i es dissenyen de nous, s’instal·len punts de guaita i es controla la conservació de camins forestals. “Aquestes feines forestals s’han de fer sobre el terreny, i moltes vegades amb l’helicòpter”, conclou Balañà, “A més de tot això, comparteixo l’àrea de Formació amb un altre aparellador que fa de bomber, en Fèlix”. Fèlix González Redondo també és subinspector del Cos de Bombers, i cap d’ABE a la regió Tarragona-Terres de l’Ebre, en concret de les comarques del Baix Camp i Priorat, i durant tretze anys —fins el 2004— ha dirigit l’àrea de formació dels bombers a la zona del Camp i l’Ebre. A més, és autor d’un exhaustiu manual tècnic editat pel Col·legi l’any 2002: La carga de fuego y el riesgo de incendio. “Durant tots aquests anys, als nostres cursos han participat professionals d’arreu de l’Estat”, comenta González, “Hem treballat conjuntament amb els sindicats, com ara CCOO, i actualment crec que encara hi ha força mancança de recursos en aquest àmbit”. Fèlix González va nèixer a Reus el 1958, ciutat on ha desenvolupat al seva tasca en temes de prevenció i control d’incendis, primer des del cos municipal (creat a la capital del Baix Camp cap al 1930) i després des de la Generalitat a partir del 1994. “De tota la vida, fins als anys noranta, les places tècniques dels bombers les ocupaven enginyers,


Sala de control central del Centre d’Emergències Nacional de Catalunya (CENCAT) a Tarragona, a l’antiga seu del Consorci d’Aigües. Al fons, a l’esquerra, la centraleta del servei d’emergències 112; a la dreta, les pantalles on es fa el seguiment dels polígons industrials i els punts de trànsit viari més conflictius.

enginyers tècnis, arquitectes i arquitectes tècnis. A partir de 2000 s’obre a més categories professionals, amb el complement dels cursos de formació, que s’han ampliat molt els darrers anys per afrontar diverses situacions d’emergència, com ara el risc químic i industrial”. Bona part de la feina de Fèlix Gonzàlez és desenvolupa més als serveis que al treball de despatx. Estava de guàrdia quan va descarrilar un tren a l’estació de Torredembarra fa tres anys, i va participar en el control de l’incendi de la nuclear de Vandellòs I (clausurada el 1990), de l’atemptat contra el rack de Repsol del 1987 o el desbordament del riu Francolí a Tarragona. Montse Anguera Espasa no ha fet encara tants serveis: és la darrera incorporació des del món dels aparelladors a la prevenció d’incendis a Tarragona. “Vaig començar a treballar al CENCAT de Tarragona el 24 d’octubre, com a personal de reforç en temes d’extinció i control. Aquí faig una feina d’informar expedients d’activitats

que ens arriben des de Protecció Civil”, explica Anguera, “De moment no els signo, només avaluo si s’adequen a la normativa contra incendis. Des de l’estiu passat, hi ha en vigor un decret que obliga els establiments ja en funcionament a aportar plans de prevenció, i jo informo també aquesta documentació”. Montse Anguera, nascuda a l’Espluga de Francolí fa 33 anys, està acabant durant aquests mesos el tercer nivell de prevenció a l’escola de Mollet del Vallès, l’ultima etapa de la formació dels bombers, i treballa durant aquest dies sobre un projecte d’un aparcament de dues plantes a les Terres de l’Ebre. “La veritat és que m’agrada aquesta feina, potser hi continuaré en el futur. Ara per ara m’interessen molt els temes de prevenció, sobretot en edificis”, continua Anguera, “Pel que he vist, fins ara la majoria de companys eren tècnics i alhora operatius, que feien serveis; jo potser sóc l’única només tècnica actualment, fent una feina que a d’altres llocs realitzen enginyers i enginyers tècnics”.

TAG desembre 2005

5


Els nostres col·legiats Els nostres col·legiats



Òscar Franch Alsina Responsable de la delegació del Col·legi al Vendrell

“Hem d’arribar a oferir tots els serveis que es donen a Tarragona”

Ò

scar Franch és el responsable de la delegació col·legial al Vendrell des del passat mes d’octubre, en substitució de David Raventós. Franch va nèixer a Barcelona fa 31 anys, ha estudiat Arquitectura Tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya i fa tres anys i mig que viu al Baix Penedès, a la localitat de Calafell. Des del 2002 treballa per a una constructora d’aquesta vila, sobretot en temes de control econòmic a peu d’obra, medicions i replantejos, alhora que també col·labora amb una Oficina

6

TAG desembre 2005

Tècnica de Control. “Jo vaig viure de prop el món de la construcció ja des de petit: el meu pare treballava amb una màquina excavadora, sobretot en temes de moviment de terres, i jo de tant en tant també anava a les obres”, explica Franch. El responsable de l’oficina del Vendrell enfoca la seva tasca a la delegació com una bona manera de col·laborar amb el col·lectiu d’aparelladors, alhora que pot simultanejar aquesta gestió amb d’altres treballs. “De moment, potser encara és d’hora per plantejar noves iniciatives a l’oficina del Vendrell”, explica Franch, “tot i que jo crec que la idea és que sigui com la de Tarragona però en petit; és a dir, que pugui oferir tots els serveis que es gestionen a la seu central però adequant la feina a una demanda més petita”. Actualment, al Vendrell es poden gestionar tota mena de visats, i demanar la documentació i les


publicacions d’interès que edita el Col·legi. El Baix Penedès viu des de fa uns deu anys una forta empenta urbanística, i això es reflecteix, al parer d’Òscar Franch, en una important demanda de visats per a obra nova, “Sobretot per a vivendes unifamiliars, i no tant per a blocs d’habitatges. A la meva tasca professional he comprovat que hi ha molta gent que ha vingut a viure a la comarca des de fa uns tres anys. Això implica més feina, però també més necessitats, sobretot en la coordinació de seguretat i en temes de formació continuada”. En aquest àmbit de la formació, Franch apunta que potser seria bo implantar algun sistema per poder assistir als cursos que es fan a Tarragona des de la capital del Baix Penedès: “Es podria introduir algun sistema similar als de les videoconferències, per poder fer el seguiment en directe de les xerrades i les qüestions que es plantegin sense haver de ser present a Tarragona. Aquí tenim espai suficient, i crec que tècnicament seria factible, fins i i tot poder intervenir també des del Vendrell a un curs que es fa a Tarragona”.

Com molts altres companys, els temes relacionats amb la seguretat en el treball són una important preocupació per al responsable col·legial al Vendrell. La necessitat creixent d’informació, a partir de cursets, edicions i consultes tècniques, esdevé fonamental per desenvolupar una bona feina sense riscos innecessaris. “Jo crec que es carreguen massa les tintes sobre l’aparellador, quan la majoria de les vegades els primers que no miren per la seva seguretat són els treballadors”, argumenta Franch, “A això hem d’afegir la incorporació de molts operaris provinents del Magrib, l’antiga Europa de l’Est o l’extrem Orient, per les dificultats amb l’idioma, d’una banda, però també perquè provenen de cultures de seguretat molt diverses. Per la meva experiència, per exemple, crec que els treballadors xinesos potser són els més conscients de la importància de la seguretat en la feina”.

Dos col·legiats del Baix Penedès presenten la documentació per al visat de final d’obra.

Les gestions, prop de casa Situada a la cantonada entre el carrer Narcís Monturiol i l’avinguda del Puig, al barri del Puig del Vendrell, la delegació del Col·legi obre al públic dilluns i dijous de 16:00 a 20:00 h. L’entitat està ubicada molt a prop de l’antiga estació de Renfe, en una zona que actualment viu un important creixement urbanístic a partir de diverses promocions d’habitatges, i amb un ampli pàrquing municipal gratuït a només 200 metres. L’oficina vendrellenca disposa de diversos espais polivalents, on es poden fer xerrades, projeccions, debats o exposicions de diferents temàtiques. Segons Òscar Franch, entre 10 i 12 col·legiats de la zona són usuaris habituals de l’oficina, tot i que s’espera un major ús del centre conforme es puguint anar afegint més serveis, amb l’objectiu que pràcticament totes les gestions es realitzin sense haver de desplaçar-se a la seu central de Tarragona. En aquest sentit, la programació d’activitats culturals i socials podria ser una bona eina per optimitzar més el funcionament del centre. La delegació gestiona uns 8 visats setmanals, que arriben als 20 si es tenen en compte els visats de final d’obra, que no generen cap cost. La facturació aproximada de la delegació col·legial al Baix Penedès s’acosta als 1.500 euros per setmana.

TAG desembre 2005

7


Espai al temps Espai al temps



Tarragonins vuitcentistes: Marià Rius i Montaner, primer comte de Rius (1838-1894) Els primers anys (1838-1865) Marià Rius i Montaner, tercer fill del matrimoni format per Marià Rius i Espina, acabalat home de negocis de Tarragona nat a Altafulla, i la veneçolana d’origen català Vicenta Montaner i Avellaner, nasqué a Tarragona el 10 d’octubre de 1838. Quant tenia catorze anys morí el seu pare i tot fa pensar que la família desitjava que fos el continuador, junt amb el germà Joaquim, dels negocis que l’havien enriquit. Un cop enllestits els estudis, per concessió momentània a la mare, entrà a treballar al despatx de la societat familiar Rius y Hermanos, però el que veritablement l’atreia era la política. Seguint la tradició familiar s’afilià al partit progressista i entrà a formar part dels comitès local i provincial de Tarragona. La seva militància li permeté fer amistat amb el dirigent Salustino de Olózaga i conèixer la seva filla Elisa amb qui s’esposà l’any 1864; dissortadament la vida conjugal durà poc, ja que Elisa morí de sobrepart el 27 de novembre de 1865 després d’infantar una filla: Maria Elisa.

Els anys revolucionaris (1866-1869) El progressisme acordà per al 15 d’agost de 1867 un aixecament contra el Govern i Marià Rius no dubtà en prendrehi part. Com es ben sabut el moviment fracassà i el nostre home hagué de tornar a casa frustrat però decidit a esperar dies millors que arribaren el setembre de 1868. La demostració fefaent que Rius no perdé ni un bri del seu ardor revolucionari la tenim en el fet que d’ençà el fracàs del mes d’agost fins a l’alçament de 1868 fou l’ànima del moviment revolucionari a Tarragona, ja que gràcies als capitans dels vaixells noliejats per la societat comercial de la seva família estava en contacte constant amb els caps del moviment revolucionari refugiats a França. Del 20 al 29 de setembre de 1868 es visqué a Tarragona pendents de l’evolució de la revolta de l’estol i de l’exèrcit a diversos indrets. La tarda del 29 Marià Rius es presentà davant les autoritats i els sol·licità que acceptessin la nova situació. Entrà a formar de la Junta Revolucionària provisional com a vicepresident, càrrec que també ocupà en la Junta Revolucionària i de Govern. La seva activitat política no s’aturà pas aquí ja que passà a formar part com a vicepresident de la Junta Provincial, i quan aquesta fou dissolta ocupà la presidència de la Diputació Provincial.

8

TAG desembre 2005

A més de la dedicació als càrrecs polítics s’integrà a la milícia urbana, i dins d‘aquesta ocupà la plaça de segon comandant fins al 28 de juliol de 1869, moment en què presentà la dimissió a causa de les obligacions que li imposaven les seves ocupacions i negocis i el càrrec de diputat a Corts, ja que com a culminació de la seva actuació política havia presentat la seva candidatura a les eleccions a Corts Constituents de l’any 1869 pel districte de Tortosa i en resultà elegit.

El parèntesi d’Amadeu de Savoia (1870-1873) Un cop votada la constitució monàrquica i sufocat l’alçament republicà, el govern dedicà les seves energies a trobar un rei; la recerca dividí la coalició que havia permès arribar a la revolució de setembre, puix que els seus components tenien idees diferents respecte a qui havia d’ocupar el tron deixat vacant per Isabel II. Finalment Prim trobà un candidat en la persona del duc d’Aosta, de la casa de Savoia, que acceptà el tron. Marià Rius, en qualitat de secretari de les Corts, formà part de la comissió que passà a Itàlia a oferir la corona d’Espanya al princep Amadeu i també s’integrà en el seguici que l’acompanyà al seu nou país; quan la comitiva arribà a Cartagena fou el primer, per la seva condició de secretari de les Corts, que s’assabentà de l’assassinat de Prim, i tingué el trist deure de donar la fatal notícia tant al rei electe com a la resta dels membres de la comitiva. El 8 de març de 1871 se celebraren les eleccions de les primeres Corts ordinàries del regnat d’Amadeu I. Rius hi presentà la seva candidatura com a candidat oficial pels districtes de Tarragona i Falset, però no assolí l’acta de diputat a causa de la coalició constituïda en contra d’ell. La bona sintonia que hi hagué entre Amadeu I i Marià Rius des del primer encontre a Torí esdevingué amistat durant la visita que el rei efectuà a Tarragona durant el mes de setembre, ja que el sobirà s’allotjà a casa Rius i fou ell qui amb els seus amics particulars i polítics organitzà els actes que se celebraren en el seu honor. Amadeu I va restar molt agraït de les atencions rebudes i ho manifestà amb la concessió a Rius del títol de comte de Rius, que signà abans de deixar Tarragona.


Amb la caiguda l’octubre de 1871 del govern de Ruiz Zorrilla, víctima de l’habilitat parlamentària de Sagasta, foren convocades noves eleccions a Corts per al 2 d’abril de 1872. Rius presentà la seva candidatura i aconseguí l’acta de diputat pel districte de Falset. La presència de Rius a Madrid fou aprofitada per Amadeu I per nomenar-lo majordom de palau i això no sols per amistat ans també per l’absoluta necessitat que tenia el sobirà de comptar a prop seu amb persones de confiança. El càrrec convertí Rius en una persona influent. Sagasta es mantingué en el poder fins al mes de maig. El succeí Serrano, que formà un govern conservador que tingué una vida curta, ja que el poder passà a mans de Ruiz Serrano que convoca eleccions a Corts per al 24 d’agost. Marià Rius no es presentà a aquestes eleccions a fi de dedicar-se exclusivament a la majordomia. Les disputes internes de la Coalició de Setembre, així com els condicionaments que els partits constitucionalistes posaven per recolzar a la dinastia i al rei, feren pensar a Amadeu I que no valia la pena seguir regnant i l’11 de febrer de 1873 renuncià per a sí i per als seus successors a la corona d’Espanya. L’abdicació del rei i amic fou quelcom molt dur per a Rius, però sabé estar al seu lloc, és a dir, al costat de l’amic a qui acompanyà fins a Torí.

El temps de la I República i la dècada alfonsina (1873-1885) Rius, un cop acomplertes les obligacions que considerava tenia amb el duc d’Aosta, decidí apartar-se momentàniament de la vida política i dedicar-se a l’educació de la seva filla. L’allunyament de la política es mantingué fins a les primeres Corts de la Restauració en què, atenent les súpliques que li feren els seus correligionaris, es decidí a presentar la seva candidatura pel districte de Falset i aconseguí l’acta de diputat. A les eleccions a Corts de 1879 no es presentà i ho féu per poder romandre al costar de la mare que estava molt delicada de salut (traspassà el setembre de 1879). La decisió no volia pas dir que s’apartés de la vida política, ja que era el líder dels liberals dissidents que, en aquelles eleccions i a les circumscripcions de Tarragona-Reus-Falset, demanaren el vot per a Montero Ríos i Navarro Rodríguez i en contra de la candidatura liberal-possibilista de Pere-Antoni Torres i Jaume Padró. La dimissió de Cánovas el febrer de 1881 comportà la convocatòria d’eleccions a Corts i aquest cop el comte de Rius sí que presentà la seva candidatura, ho féu per la circumscripció de Tarragona-Reus-Falset, i n’aconseguí l’acta que també obtingué en les eleccions de 1884 i 1886. A les comarques tarragonines els liberals estaven dividits en dues faccions capitanejades respectivament pel comte de Rius i Pere-Antoni Torres. El 1885 hom intentà superar la divisió i constituir un únic partit liberal sobre la base d’atorgar la presidència honorària al comte de Rius i l’efectiva a

Esquela oficial de Marià Rius. Pere-Antoni Torres, però ambdues faccions conservaren els recels que es tenien.

Sota la tercera regència (1885-1894) El 25 de novembre de 1885 morí Alfons XII i Cánovas, amb el pretext jurídic que els seus poders governatius havien finit amb la mort del rei, aconsellà a la reina María Cristina que nomenés un govern liberal i d’aquesta manera Sagasta tornà al poder. La substitució dels conservadors pels liberals comportà la convocatòria d’eleccions a Corts per al mes d’abril de 1886 i els liberals de les comarques tarragonines designaren candidats per la circumscripció al comte de Rius i a Pere-Antoni Torres i ho feren votant cada fracció al seu cap; les dificultats arribaren quan s’hagué d’elegir els candidats per als districtes del Vendrell i Tortosa, ja que els fusionistes arraconaren els militants d’obediència riuista. El problema dels candidats provocà una autèntica ruptura o separació entre els dos sectors liberals, que no dubtaren a atacar-se ferotgement des de les pàgines dels diaris que els eren afins. La guerra oberta dels liberals tarragonins cridà l’atenció de Sagasta, que considerant els efectes negatius que tenia per al partit que dirigia no dubtà pas a fer valer el seu lideratge per imposar a ambdues parts la pau la qual arribà l’agost de 1886 sobre les bases del ja acordat el 1885. Les dificultats, però, no tardaren en aparèixer i ho feren amb ocasió de les eleccions de diputats provincials del 5 de setembre. El partit presentà Francesc Ferrater per al districte de Reus, però Joan Cañellas i Tomàs, de procedència fusionista, que era el vicepresident del comitè provincial, considerà que per als seus interessos li convenia donar suport a la candidatura del marquès de Marianao. El comportament de Cañellas tingué una gran transcendència per a la marxa del partit, ja que en dificultà les relacions entre els dos grups tot just conciliats.

TAG desembre 2005

9


El retorn a la direcció del partit liberal L’allunyament de Rius de la vida política no fou, però, definitiu per tal com a la fi no pogué resistir les pressions dels seus amics, i al cap d’un any i mig d’haver-se retirat tornà a acceptar la direcció del partit i, a més, es presentà com a candidat a les eleccions generals del febrer de 1891 i assolí l’acta de diputat. En aquesta nova etapa Rius es dedicà amb entusiasme a reconstituir el partit.

Marià Rius segons un dibuix publicat després de la seva mort.

Durant aquest període el comte de Rius, que havia resultat reelegit diputat, es dedicà a la política i a gestionar assumptes relacionats amb la circumscripció.

La desaparició de Maria Elisa li féu perdre les ganes de viure i, d’alguna manera, començà a preparar-se per a la mort. Els familiars i amics aconseguiren finalment treure’l de casa i fer-lo anar a Madrid per ocupar l’escó de diputat. Allí tornà a ser momentàniament l’home de sempre.

La ruptura amb Pere-Antoni Torres

La mort del comte de Rius

Hem de dir que els assumptes del partit liberal no rutllaven gaire bé des de les eleccions provincials de 1888. Certes diferències amb un diputat electe de procedència riuista van fer créixer en Torres Jordi la idea de incapacitar-lo i demanà al comte de Rius que el secundés, a la qual cosa aquest es negà i digué a Torres que ja no farien política plegats. El nomenament de Pere-Antoni Torres com a secretari del govern general de Cubà facilità momentàniament les coses en arraconar les susceptibilitats i reforçar la figura del cap honorari. Aquesta evolució de les coses experimentà una aturada en sec com a conseqüència de les atencions que el diputat Cañellas tingué amb el comte de Rius quan patí un esvaniment al Congrés; el seu gest tingué la virtut de renovar les relacions interrompudes des que se separà dels grups conciliats. La notícia del reencontre entre Rius i Cañellas caigué molt malament a Torres Jordi que escriví una carta al comte en què li manifestà que no acceptaria mai el retorn del fill pròdig i que si això s’esdevenia consideraria trencades les relacions entre ells. Rius, malgrat l’ultimàtum torrista, considerà positivament el retorn de Cañellas per pensar que podria acabar amb les diferències entre els liberals. La ruptura amb els seguidors de Torres arribà amb l’elecció parcial de diputats provincials, celebrada el maig de 1889, en la qual fou presentada i feta efectiva la candidatura de Lluís de Jover, oncle de Cañellas.

L’estada a Madrid no aconseguí allunyar del pensament de Marià Rius la desaparició de la filla. Es passava les nits tancat a la seva habitació plorant la seva dissort, i se li feia de dia pensant en la seva pèrdua. Cada cop tenia menys ganes de viure i pressentia la mort.

La renúncia a presidir el partit liberal Els desenganys provocats pels que un dia considerà els seus amics i aliats, la finalització de la seva representació política per la caiguda de Sagasta i la consecució del poder per part dels conservadors, i una salut cada cop més feble, van fer que Rius, el juliol de 1890, prengués la decisió de renunciar a seguir menant la direcció de l’agrupació liberal, i deixà les seves atribucions en mans del Comitè provincial.

10

Els primers dies de desembre de 1892, els liberals tornaren al govern i com era costum dissolgueren les Corts i convocaren noves eleccions per el 5 de març de 1893. Rius es tornà a presentar i aconseguí de bell nou l’acta de diputat, aquest cop, però, l’alegria del triomf es veié enfosquida per la malaltia mortal de la filla que traspassà el dia 13 de dit més.

TAG desembre 2005

Retornat a Tarragona per transcórrer les vacances de Nadal passà a Escaladei per intentar trobar, en mig de la soledat, la pau que necessitava. La nit del 29 de desembre el sorprengué una embòlia cerebral que el mantingué entre la vida i la mort fins a les dues de la tarda del 12 de gener de 1894. Les seves restes foren dutes a Tarragona on foren soterrades el dia 15.

A tall de cloenda Marià Rius fou un animal polític que esdevingué un polític professional amb capacitat per a la maniobra i les aliances. També fou un home amb carisma i capaç de suscitar fidelitats abrandades, ja que si no hagués estat capaç de provocar-les difícilment hagués pogut mantenir l’acta de diputat elecció rere elecció i fins a la seva mort. Cal reconèixer, però, que no fou un intel·lectual i que no plasmà el seu pensament en articles i llibres. Tot i això, dins del conjunt dels polítics vuitcentistes de les comarques meridionals, resulta un home sincer, lleial, fidel a les seves idees i a la paraula donada, que no s’atansà a la política i es mantingué en aquesta per enriquir-se ans per ideals, com molt bé ens ho demostra el fet que després de tota una vida de practicarla morís arruïnat i amb un patrimoni inferior a l’heretat dels seus progenitors. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV


Espai al temps Espai al temps



Noves aportacions sobre esclaus a Tarragona (Segles XVI, XVII i XVIII)

L

a deu que nodria el mercat d’esclaus era la guerra i la pirateria. Els fills d’esclaus eren així mateix esclaus. La majoria dels casos investigats, creiem que es poden considerar com un fenòmen més aviat sumptuari que econòmic. La seva propietat donava categoria social i acreditava un benestar financer, als seus amos, i, a més, la societat d’aleshores no tenia problemes d’ordre moral sobre aquest fet. La seva ocupació era el servei domèstic, ja que, en no ser admesos en els gremis, no practicaven oficis especialitzats.

EDAT MITJANA A Tarragona la presència d’esclaus la trobem documentada, per primera vegada, l’any 1171, en el testament de l’arquebisbe Hug de Cervelló. Tot i això, del seu comerç no en tenim referències fins l’any 1214 en què, en unes disposicions testamentàries del prelat Ramon de Rocabertí, s’ordenava de pagar a Bernat Gibot 100 sous per la compra d’un esclau moro que el testador havia fet al seu pare; també fa constar que l’arquebisbe tenia la propietat indivisa sobre uns sarraïns, associat amb Arnau de Sardenya i Joan Tomàs.1 L’any 1400 a la fira de Tarragona, celebrada el mes de maig, hi havia parades d’esclaus, pertanyents, entre d’altres, a: Ramon Tinart, mercader de Perpinyà; Pere Anton, també de Perpinyà; Joan Ginebreda, negociant de Barcelona; Joan Satorras, també de Barcelona i Ramon Vilagut, traficant de Reus. L’origen dels captius era: “sarraïns, boxinesos, patins, tàrtars i russos” Durant els dies de mercat es van vendre nou esclaves i dos esclaus, a un preu de mitjana d’unes 39 lliures per cap.2

En especial nobles i la burgesia benestant, els quals, alguns d’ells, bàsicament els hem de contextualitzar de forma succinta a partir de les dades manllevades del corpus nobiliari del ja mencionat investigador Rovira i Gómez i del llibre de Recasens i Comes “El municipi i el govern municipal de la ciutat de Tarragona –segles XVI i XVII“.

SEGLE XVI L’oxidació de la tinta del document ens ha privat de conèixer el nom i cognom del doctor (possiblement en drets) que havia comprat una esclava a unes galeres que havien vingut de Granada, i que el 28 de juny de 1569 va fer batejar una filla de dita esclava, imposant-li els noms de Joana i Elena. L’apadrinaren l’amo i la muller del notari Onofre Reverter, Isabel.3 El mercader de Tamarit, Miquel Sans, aveïnat a Tarragona, tenia un esclau de deu anys d’edat, el qual va fer batejar el 12 de maig de 1573 i li posaren els noms de Jaume i Joan. Foren padrins Jaume Liula, fill del Dr. Liula i l’esposa del propietari, Joana.4 L’u de gener de 1578 fou batejat un negre, propietat del revenedor Joan Guia.5 El mes d’agost de 1581 s’administraren les aigües baptismals a una negra dita Tecla, propietat del negociant Antoni Castells. Aquest mercader exercí de cònsol en cap.6 El cavaller Josep de Ferrer de Bosquests i de Lluna, senyor del Rourell, el 29 de setembre de 1586, va cristianitzar una esclava negra. Foren compares el seu sogre el doctor en dret, Miquel Saporta i la germana d’aquest, Lluïsa.7

Una contribució al coneixement d’aquests marginats ens la fa l’historiador Rovira i Gómez en el seu treball “Captius i esclaus al Tarragonès durant l’edat moderna”. A través d’aquest estudi ens dóna notícia de deu esclaus propietat de veïns de la nostra ciutat entre els anys 1604-1705.

Jaume de Rossell i Malgosa, cavaller, que ocupà el càrrec de veguer reial de Tarragona els anys 1597-1599 i 16071609, tenia al seu servei esclaus. Un d’ells era un jove barbaresc natural d’Alger, d’edat entre 20 i 22 anys, que el 2 de febrer de 1592 fou batejat i se li posaren els noms de Jaume i Domènec. Un altre bateig, en aquest cas a correcuita, fou el que es va administrar a un esclau seu, el 5 de març de 1600, amb motiu de trobar-se “en lo llit en tant malat de costat (Deu nos guarde) en perill de la vida”. L’apadrinaren Francesc Anglada, pagès, i la seva pròpia majordona Àgata Coloma. El nom de pila fou Francesc.8

El buidat dels llibres sacramentals de la Catedral ens ha permès fer noves aportacions sobres posseïdors de captius.

Per a finalitzar el segle XVI, volem destacar un cas molt singular, a través del qual veurem que no tots els oriünds de

EDAT MODERNA

TAG desembre 2005

11


Actual plaça de la Font. Antigament aquest lloc era conegut com plaça del Corral. L’any 1371 es va concedir permís reial per instal·lar-hi la fira. En aquest mercat hi havia parades de compravenda d’esclaus.

l’Imperi Otomà tenien la condició d’esclaus a les nostres contrades. La nova la va provocar el bateig d’un jove d’edat entre 20 i 24 anys, natural de Constantinoble. Pels voltants de l’any 1588 els seus progenitors van arribar a la ciutat d’Alger. El seu pare era un corsari turc, capità de cinc galeres i persona molt rica. Llavors, inspirat per Nostre Senyor, fugí d’aquesta ciutat i s’emportà cinc captius, però pel camí, per manca de provisions de queviures per al viatge, se’n van morir quatre. Solament van arribar a Orà, sans i estalvis, ell i un dels alliberats, nadiu de Tarragona. El relat és molt breu i un poc confús, redactat, sens dubte, amb l’únic propòsit de ressaltar la conversió miraculosa a la fe catòlica dels seus protagonistes, encara que no prou explícit per a palesar, convincentment, el motiu de la sortida precipitada d’Alger i la mort per inanició de quatre dels escàpols, tenint en compte que la plaça espanyola d’Orà era assequible tant per terra com per mar. El veguer del Rei, Jeroni Rossell, fou el padrí del noi.9

SEGLE XVII Al doctor en dret Francesc Oriol i Pinyana, l’arquebisbe Joan Terés i Borrull, el 28 d’abril de 1601, li va confirmar una esclava anomenada Margarida.10 El cònsol en cap, Esteve Grimau, doctor en drets, tenia un matrimoni negre esclau. Ell es deia Francesc Genís i ella, Maria. D’aquesta unió sabem que van néixer un fill i una filla, anomenats Pere i Paula. En l’inventari de la casa de misser Grimau s’hi fa constar: “i al pastador, on, a més de la post de pastar, hi tenien un bassiol per a tenir la criatu-

12

TAG desembre 2005

ra de la negra”. Sembla, doncs, que aquest receptacle feia de bressol per als fills dels esclaus. El 28 d’abril de 1601 l’arquebisbe Joan Terés i Borrull, va confirmar aquest dos joves a la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral. El pare ja era traspassat en aquesta data.11 El dia 6 de febrer de 1608, fou confirmat per l’arquebisbe Joan Vic i Manrique, a la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral, l’esclau Antoni Joan, propietat de M. Soler. El padrí fou Joan Abrines.12 El corder Josep Borrell, el dia de Santa Tecla de 1608, va fer batejar un esclau moro d’edat entre 8 i 10 anys, de la seva propietat, amb els noms de fonts de Joan, Pau i Francesc. Els compares van ser el comerciant Gabriel Terré i Marianna Puig.13 Nicolau Jover, doctor en medicina i administrador de l’hospital, per part de la Ciutat, era propietari, l’any 1610, com a mínim de tres esclaus: un matrimoni i un fill d’aquest. Els adults eren cristians novells i el fill fou batejat aquell any.14 Tecla, Francesca Jerònima, esclava adulta de Rafel Ripoll, fou cristianitzada el 6 de gener de 1615. Els padrins foren el propi Ripoll i la seva esposa Jerònima.15 Una sarraïna adulta capturada pels cristians fou venuda al ciutadà anglès, catòlic, Guillem Holl, capità de la nau britànica “Sant Josep i Santa Elena”. El 27 de març de 1663 va rebre les aigües baptismals. El seu padrí va ser el noble


Francesc de Montserrat i Vives, governador del Camp de Tarragona, senyor del Morell, Ferran, Tamarit i la Riera, i, la padrina, la seva esposa Teresa. Els noms de pila foren, Maria, Teresa, Josepa i Jerònima.16 El 24 d’abril de 1672 fou batejada una esclava adulta, amb el nom de Maria Jerònima. L’estat del document (rosegat) no ens ha permès obtenir més dades.17 El cavaller Pau Feu, casat amb Eulàlia de Falguera, el 22 de desembre de 1697, va fer confirmar, pel bisbe auxiliar Josep Mora, juntament amb dos fills i una filla, a una esclava conversa, anomenada Maria Teresa. La padrina fou Maria Lleonar.18 Una esclava mora propietat del lletrat Josep Baget i Nogués, anomenada Zayda infantà un fill, el qual el 28 de gener de 1699 va rebre les aigües baptismals.19 El mes d’agost d’aquell any, per comissió de l’Arquebisbe, el parroquial Joan Antoni Móra, li va batejar una altra esclava adulta turca dita Aunca, natural de Bòsnia, del lloc de Biaix (sic). Els compares foren el propi doctor Baget i la seva esposa Maria Magdalena Valls.20

EPÍLEG Hem dit, al principi, que la moral de la societat del moment no inquietava pas els amos d’aquestes persones. Fer-los procrear aportava patrimoni, com a béns semovents, malgrat l’embolcall pietós que s’hi addicionava, i que els permetia accedir a operacions mercantils de compravenda com qualsevol altra mercaderia. Molts dels esclaus s’adquirien adults i, probablement, en la majoria dels casos, batejats i confirmats, circumstància que obviava els enregistraments i ha limitat que augmentés el seu nombre. No hem trobat cap manumissió, encara que suposem se’n van concedir. JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

NOTES 1. RECASENS I COMES, J.M., “La ciutat de Tarragona”. Barcelona: Enciclopèdia Catalunya, 1975, tom II, p. 284. 2. CAPDEVILA, S., “El comerç d’esclaus a Tarragona la primera

El noble Gabriel de Borràs, va fer confirmar, el 26 de setembre de 1699, una esclava cristiana novella. La padrina fou la seva esposa, Maria Clara Borràs.21

dècada

del

segle

XV”.

Butlletí

arqueològic.

Societat

Arqueològica Tarraconense. 1933, 46, p. 301-302. 3. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 1, f. 19v.

El ciutadà honrat Francesc Ferrer i Alemany, el 29 de maig de 1700, va fer batejar una esclava turca adulta, de la seva propietat, natural de Bòsnia, del lloc de Biaix, anomenada Sàlia.22

4. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 1, f. 61. 5. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 2, f. 3. 6. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 2, f. 39. 7. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 2, f. 93. 8. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 3 i 4, f.

El bisbe auxiliar Josep Móra, amb data 29 de maig de 1700, va confirmar l’esclava Maria Josepa, de cinquanta anys, cristiana novella. La padrina fou Cecília Fleix i Alberic. En el document no hi consta el nom del propietari.23

57/44-44v. 9. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 3, f. 10v.-11. 10. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 4. 11. AHAT. Llibre de baptismes i matrimonis de la Catedral, 4.

El 30 de setembre de 1700, fou cristianitzat un fill natural de Maria Costa, esclava de Lluís Morais, sergent major de la plaça.24

SEGLE XVIII El doctor Josep Baget i Nogués, el 28 d’agost de 1707, i per especial comissió de l’Arquebisbe, va fer batejar una altra esclava.25

12. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 5. Confirmacions, f. 26. 13. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 5, f. 82v. 14. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 5, f. 123. 15. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 6, f. 40. 16. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 7-8, f. 75v-76. 17. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 8-9. f- 4. 18. AHAT. Llibre de confirmacions de la Catedral, 1612-1710. 19. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 11, f. 10v.

El 23 d’abril de 1719 va rebre les aigües baptismals Antoni, Alfons, Jordi, fill de pares sarraïns, d’edat 15 anys. El seu compare va ser Antoni Blanco Sandoval, capità de cavalleria del Regiment de Calatrava. Tot i que en el llibre sacramental no s’indica que era esclau, a ben segur que tenia aquesta condició.26

20. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 11, f. 18v. 21. AHAT. Llibre de confirmacions de la Catedral, 1612-1707. 22. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 11, f. 30. 23. AHAT. Llibre de confirmacions de la Catedral, 1612-1707. 24. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 11, f. 34v. 25. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 11, f. 153. 26. AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 12, f. 109.

L’arquebisbe Pere de Copons i de Copons, va confirmar el 3 de gener de 1745 a Emmanuel, esclau negre, propietat d’Antonio Laribaguero, sergent major del Regiment d’Extremadura. El padrí fou el seu propi amo.27

27. AHAT. Llibre de confirmacions de la Catedral, 1, (1713-1754)

TAG desembre 2005

13


Patrimoni Patrimoni



Voltes

L

a volta és un element semicilíndric que suporta el pes de la coberta fent una gran pressió sobre els murs i pot estar executada amb diversos materials. Els mots romans per a designar una volta són cambra, fornix i també testudo, que és la paraula que designa la tortuga i, per analogia, la volta, ja que la seva closca s’hi assembla. En el llatí de l’edat mitjana, quan es parlava de fornices, voltes, sovint es feia referència al burdell o al lloc on hi havia les persones que es dedicaven a la prostitució. Suposo que això era degut que en les restes de les velles ciutats romanes quedaven en peu les resistents voltes dels edificis públics, com ara els circs i amfiteatres i a dins de les carceres o caus de les voltes que suportaven les grades, aquelles podres dones exercien el seu trist ofici. El verb fornicare, fornicar, si bé literalment significava anar a les voltes, feia relació a l´activitat mencionada. De voltes, ja se’n construïren a Etrúria i a altres antigues civilitzacions. Quan els constructors romans se n’adonen de la gran consistència que adquireix l’argamassa en adormirse, la seva utilització abocant-la en substitució de l’adovellament simplifica i abarata molt tot el procés constructiu. Així es comencen a fer les grans voltes d’aquella època, sobretot, a Roma. L’arquitecte Puig i Cadafalch, en un erudit treball de l’any 1907, analitza i descriu amb subtilesa aquella tècnica constructiva afirmant que les voltes romanes són únicament com un motllo cindri per aconseguir la forma corba : Les voltes característiques dels romans es diferencien d’una manera radical de les voltes primitives etrusques i de les voltes modernes. “Sa construcció era com un immens bloch dintre’l que s’haguessin buidat galeries y sales y l’idea de la construcció equilibrada gótica, elàstica, casi mòvil, els hi era extranya. Per aixó les voltes no tenen el concepte migeval; són únicament com un motllo o cindri per lograr la forma curva; un cop extesa sobre d’ella la colossal massa de menuda mamposteria, el motllo es absolutament inútil com element resistent...” Per això segueix dient que inventaren un complex sistema de bastiments i carcasses com a reforç dels xindris i molasses. La gran quantitat de voltes que resten a Tarragona d’aquella època no són exactament com les de Roma, sinó que

14

TAG desembre 2005

són de reble construïdes sobre cindris, i els murs revestits de carreus petits. Els junts o forats s’omplen d’un morter o formigó format de rebló, grava i trossos de ceràmica. Aquestes voltes ja anuncien les que vindran més endavant i constituiran la tècnica constructiva anomenada romànica. En el període romànic, es començaren a aixecar voltes seguint bàsicament dos models o sistemes diferents. El primer s’assemblava a l’antic model edilici romà, podríem dirne provincial. Primer, es feia una capa de morter disposada sobre la fusta del cindri. Seguidament, es col·locaven lloses planes pel costat de l’intradós de la volta, mentre que per la part superior tenien formes totalment irregulars. Feta aquesta primera closca que donava la forma corbada característica a la volta, ja només restava omplir amb llosetes i morter la part superior o extradós fins arribar a la forma o pendent de la teulada. Sovint, les ratlles del motllo o cindri deixaven la seva empremta sobre la superfície de la volta, com és palès a l’església romànica de Sant Miquel del Montmell. L’altra forma de bastir una volta romànica era més elegant i també més cara. Era la volta de pedra picada en què es carejava i adovellava la forma de cada pedra depenent de la seva situació en el sostre i de la llum o amplada de la volta. Podríem dir que aquest tipus de volta és com una successió d’arcs de mig punt. A Catalunya, a l’època romànica, es van bastir voltes de diverses formes. Només calia fer el cindri d’acord amb allò que demanava el mestre d’obres segons el lloc de l´edifici, normalment religiós, que s’havia de sostrar. Les naus d’una església sovint es feien en volta de canó, la forma més clàssica des de l’antigor. També es feien voltes de quart de cercle, per aresta, en racó de claustre als cimboris. I encara es construïren trompes còniques, voltes anulars i apiramidades. I en trobarem de voltes a la Bisbal? Doncs sí que n’hi ha. Anem als dos edificis que eren els més importants del poble. Un és el castell, del qual, malgrat que es va ensorrar parcialment fa noranta anys, hem pogut veure dues voltes de la seva fàbrica. Una petita estança del castell que havia estat una cel·la o presó del casal estava coberta amb volta romànica de pedra petita i argamassa on encara hi havia les ratlles o senyals de l’encofrat. Malauradament, va ser enderrocada fa tres o quatre anys quan es va edificar el nou centre municipal de cultura, sense gaire mirament per l’estructura i les restes venerables del casal. Un altre element molt interessant que formava part de l’entorn del cas-


tell i que també s’està ensorrant és una agosarada volta a la catalana. Probablement és del segle XVIII i es va fer per cobrir una part extramurs del casal en el lloc on hi havia l’antic abocador o femer. La gran volta de més de vuit metres de llum, per una banda es recolza sobre l’imponent crossa o reforç de pedra que sosté tota la façana de tramuntana del castell. L’altre costat de la volta arrenca del mateix tall de sauló del terreny. L’alçada al centre de la volta és de 5,50 m. Està feta amb dos fulls de maó i un de rajola. El gran volum interior entre la volta i la part plana del terrat, amb molt atreviment, es va farcir amb el mateix sauló del terreny.

catalana que totes es van construir entre setanta i vuitanta anys enrere. L’espai entre les biguetes d’un sostre s’anomena revoltó perquè és com una petita volta. Els revoltons es feien desplaçant un cindri de forma corbada al llarg de l’entrebigat. BENJAMÍ CATALÀ Arquitecte Tècnic

A l’església també hi trobarem voltes. Totes les capelles laterals estan cobertes amb velles voltes gòtiques nervades que es van fer des del segle XV fins a les primeries del XVII. La nau central es va aixecar probablement al segle XIV per mitjà d’arcs diafragmàtics sobre els quals hi havia l’embigat de la teulada. Molts anys després es van treure les bigues i es feren les voltes a la catalana que hi ha ara adaptades a les arcades. A la meitat del segle XIX es bastí la gran capella del Santíssim, que se sostrà amb una volta de canó a la catalana. Per permetre la circulació d’aire i ventilació de la nau central del temple es van obrir tot un seguit de forats que es tapaven o destapaven segons les estacions de l’any. Fins i tot estava regulat en la consueta parroquial: “En primero de Diciembre se tapan los agujeros de la bóveda del templo y por Pascua se abren, haciendo el albañil el reposo de las tejas de la Iglesia y Casa rectoral, las cuales se hallan removidas por la intensidad de los vientos de invierno”. Una altra vella volta bisbalenca és la del vas de la font del Senyor o del Comú. Està molt ben feta i amb 5,50 m. d’amplada cobreix el gran dipòsit que estotja l’aigua de la surgència. És el tipus de volta de pedra petita i argamassa que segueix la tradició del país. Intueixo que es va fer al segle XVI. Hi ha voltes a la catalana a algunes cases i masies de la Bisbal, sobretot als cellers i soterranis. Fins fa pocs anys, també es feien amb volta la majoria d’escales. Ara, per desgràcia, hi ha pocs paletes que les sàpiguen fer. Al terme hi ha algunes pallisses fetes amb volta de canó a la

TAG desembre 2005

15


Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic



Aproximació a la UNE-EN 13374. “Sistemes provisionals de protecció de vora” INTRODUCCIÓ Les baranes són el mitjà més estès i eficaç de protecció enfront les caigudes d’alçada, i tanmateix, sovint una estructura precària, insuficient i perillosa. És habitual trobar-hi proteccions inacabades o ancorades inadequadament, baranes del tot insegures que sotmeses a les sol·licitacions de treball es col·lapsen, i tot i així estrictament correctes. Perquè l’objectiu no és en moltes ocasions assolir una bona seguretat, sinó invertir el mínim necessari. L’actual marc regulador de les proteccions de vora és dispers i sovint indefinit. El “Real Decreto 1627/1997, de 24 de octubre, por el que se establecen disposiciones mínimas de seguridad y de salud en las obras de construcción”, la ”Orden de 28 de agosto de 1970, por la que se aprueba la Ordenanza de Trabajo en la Construcción, Vidrio y Cerámica”, o la “Orden de 9 de marzo de 1971, por la que se aprueba la Ordenanza General de Seguridad e Higiene en el Trabajo”, caracteritzen només parcialment les múltiples particularitats que s’haurien de valorar per a la tria i utilització de les baranes de protecció. Circumstàncies com el material de construcció, la situació de la barana dins l’obra, el sistema d’ancoratge o les dimensions del sòcol o el passamà, depenen de la interpretació del professional que les utilitzarà; provocant que el risc de caiguda a diferent nivell, recordeu, el més freqüent i perillós dins l’obra, sigui eliminat sols precàriament en la majoria dels casos aprofitant aquest buits normatius que hom hi pot trobar. La publicació de la norma UNE-EN 13374, de 2004, que regula els requisits i mètodes d’assaig dels sistemes provisionals de protecció de vora utilitzats durant la construcció o manteniment d’un edifici o altres estructures, elimina, si més no aparentment, aquest clarobscurs que no fan sinó afavorir la precarietat d’aquestes mesures de protecció col·lectives.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DELS SISTEMES DE PROTECCIÓ DE VORA L’actual marc normatiu no establia cap diferència en funció de la inclinació del pla de treball protegit per la barana, i només la bona pràctica del professional feia que es reforcessin les proteccions de les cobertes inclinades. La nova norma, en canvi, les classifica en tres grups, cadascun en funció dels esforços dinàmics que pot o no suportar.

CLASSIFICACIÓ DELS SISTEMES DE PROTECCIÓ DE VORA Classe A. Angles de superfície de treball < 10º Apropiada només per a càrregues estàtiques amb les consideracions següents • Suport per a una persona que es recolzi quan camina al seu costat. • Detenir a una persona que camina o cau en direcció a la protecció. Classe B. Angles de superfície de treball < 30º sense límit d’alçada, o < 60 º i alçada < 2 m. Apropiada només per a càrregues estàtiques i esforços dinàmics dèbils amb les consideracions següents. • Suport per a una persona que es recolzi quan camina al seu costat. • Detenir a una persona que camina o cau en direcció a la protecció. • Detenir la caiguda d’una persona que rellisca per una superfície inclinada. Classe C. Angles de superfície de treball > 30 º _ < 45 º sense límit d’alçada, o > 45 º  < 60 º i alçada < 5 m. Proporcionen resistència per a forces dinàmiques elevades fruit d’una caiguda a sobre d’un pla amb força inclinació. • Detenir la caiguda d’una persona que rellisca per una superfície amb força inclinació.

16

TAG desembre 2005


CONSTITUCIÓ BÀSICA Les proteccions de vora han d’estar formades per una barana principal, una barana a mitja alçada i ha de permetre la fixació d’un sòcol. Les xarxes utilitzades com a protecció lateral han de ser tipus U. (Veure imatge 1)

El material de construcció de les proteccions serà l’acer, l’alumini o la fusta. No es farà servir aigua o serra com a contrapès, només materials rígids.

CARACTERÍSTIQUES RESISTENTS Càrregues estàtiques. (Veure Imatge 3)

L’alçada de la barana principal serà com a mínim d’1 metre. La part superior del sòcol ha d’estar com a mínim a 15 cm del terra i la part inferior a 2 cm com a màxim del terra. Per a les proteccions classe A, els espais entre elements no poden superar el 47 cm. (Veure imatge 2) Per a les proteccions classe B, els espais entre elements no poden superar els 25 cm. Per a les proteccions classe B, els espais entre elements no poden superar els 10 cm.

Càrregues estàtiques Classe B. Ha de poder absorbir una energia de 1100 J en qualsevol part a una alçada de 20 cm per sobre del terra i 500 J a qualsevol part a alçades superiors. Classe C. Ha de poder absorbir una energia de 2200 J en qualsevol part a una alçada de 20 cm per sobre del terra.

MATERIALS Els materials han de ser el suficientment forts i duradors per resistir les condicions normals de treball.

Dimensions límit per a la protecció de vora classe A. Imatge 1.

Sistema de protecció de vora amb una xarxa com a protecció entremitja en una coberta inclinada.

Lejenda: Hƒ Altura de Caiguda.  Àngle d’inclinació de la superfície de treball. 1 Sistema de protecció de vora.

Imatge 2. Imatge 3.

TAG desembre 2005

17


Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic



La construcció romana (9)

LA CONSTRUCCIÓ DELS FONAMENTS “Cavaràs fins trobar la terra sòlida i amb una amplada més gran que els murs a aixecar...” (Vitruvi) La terra sòlida tant per als grecs com per als romans, és la roca.

“si ans al contrari, el terreny es tou, s’han de clavar estaques de fusta d’olivera lleugerament cremades“ (Vitruvi). Si no troben la roca han de preparar el terreny de forma artificial amb tova triturada i maxacada o emprar pilotatges de fusta. El fonament més emprat és el de rases corregudes, reomplertes de pedra. Inicialment l’aparell dels fonaments és poc acurat. Es mira més les dimensions de la pedra, que la seva perfecta disposició, col·locada en sec o damunt massissos de maçoneria (pedra de paredar amb morter). Però a partir del s. II aC s’escullen les pedres mes dures per als fonaments, utilitzant-se el paredat de carreuó amb un morter de calç opus caementicium. En molts casos la pedra emprada en els fonaments es superior a la utilitzada per al propi monument. L’amplada dels fonaments del Panteó té una mesura de 7,5m, quan la paret és de 6m de gruix. A vegades la primera filada vista es col·loca amb pedres de paredar en sentit vertical per tal de garantir el drenatge de les aigües de filtració.

LA CONSTRUCCIÓ DELS MURS

FÀBRIQUES DE PEDRA En els treballs amb pedra, els romans segueixen fidelment el camí marcat pels mestres grecs, evitant-se així innovacions imprudents i inútils. El murs conformats per fàbriques de pedra es construeixen amb criteris industrials. Es tracta de racionalitzar el treball i obtenir la màxima rendibilitat estructural de cada element. Així l’element resistent, per al qual fan falta grans blocs de carreu, solament es col·loca en el lloc necessari i està unit a la resta de mur per mitjà de peces volades. Els junts són en sec, com a Grècia, ja que pensen en el morter com un aglomerant però no com un regularitzador de pressions. El carreus s’uneixen per grapes de ferro encastades i soldades amb plom, a la manera dels grecs. A imitació dels murs grecs, la primera filada està formada per pedres de més alçada que amplada nomenades ortostats, i en molts casos podem veure, que a mesura que guanyem en alçada la dimensió dels blocs disminueix, per tal de facilitar-ne l’elevació i la col·locació. Aquesta col·locació es feia de diferents formes: •Alternant una filada al llarg i un altra al través. •Alternant filades al llarg, amb filades formades pel llarg i pel través. Normalment els carreus o carreuons presenten en el moment de la col·locació uns ressalts que no són decoratius, sinó que serveixen per amortir els cops i protegir les pedres, ja que la col·locació al igual que els grecs es fa en sec. L’acabat es donarà “in situ”. Malauradament la cobdícia dels bàrbars i no bàrbars envers el metall, va afavorir la destrucció de molts monuments. ANTONI BLADÉ

En l’etapa republicana (s. III al s. I aC) es fan d’adob recoberts de pedra i revocs, però August demoleix molts edificis públics, per tornar-los a construir en pedra.

18

TAG desembre 2005

Arquitecte tècnic Professor de Construcció


Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic



La calidad al servicio de la construcción: certificación de la actividad del aparejador/arquitecto técnico según ISO 9001:2000 Introducción El sector de la construcción de hoy en día, está sometido a un “bombardeo burocrático” con la finalidad de garantizar el proceso constructivo de un edificio; ya se trate de la seguridad de los trabajadores, el cumplimiento de la normativa vigente... Controlar semejante volumen documental y llevar a cabo de forma eficaz la actividad propia de un Aparejador / Arquitecto Técnico hace necesario el establecimiento de formas de trabajo que garanticen la calidad de los servicios profesionales que desarrolla un Aparejador / Arquitecto Técnico en el campo liberal. De entrada debemos entender que las normas ISO han sido pensadas inicialmente para empresas manufactureras (trabajos en cadena) y que la construcción, evidentemente, forma parte de un proceso de mayor complejidad respecto a este tipo de industria. No obstante, esto no debe suponer ningún obstáculo para poder llegar a implantar Sistemas de Gestión de la Calidad que certifiquen el trabajo desarrollado por los Técnicos al servicio de la construcción y la obtención de un sistema eficaz de mejora permanente de la calidad de los propios servicios. Es evidente, que la calidad de la construcción no depende exclusivamente de la actividad del Aparejador / Arquitecto Técnico, sino de la convergencia de los esfuerzos en común de todos los agentes que intervienen en dicho proceso constructivo (desde la redacción de proyecto, ejecución de estructura, cerramientos, instalaciones, acabados...). Por este motivo es necesario que todos estos agentes, actúen dentro de sus respectivas responsabilidades teniendo como objetivo la calidad de su propia actividad. Por lo tanto, se debe pensar que el compromiso de una empresa destinada a servicios para la

construcción, no es un producto inmobiliario, sino un servicio de dirección y control de calidad. Dentro el mundo de la construcción, las primeras empresas que desarrollaron un cierto interés en certificar la calidad de sus productos y/o actividad, fueron los fabricantes de materiales para la construcción; a continuación, esta ha sido una tendencia que poco a poco se ha introducido en el mundo de las constructoras, y actualmente parece que hay cierto interés por parte de los técnicos profesionales liberales en certificar su actividad. Aunque posiblemente el orden lógico de interés para garantizar la calidad de las obras hubiera sido al revés, parece claro que poco a poco la preocupación para garantizar la calidad en las obras es un planteamiento que gana adeptos y que a pasos lentos gana el interés de los distintos agentes que intervienen dentro el proceso edificatorio.

La implantación de un Sistema de Gestión de Calidad en una Oficina de Arquitectura Técnica La implantación de un Sistema de Gestión de Calidad de acuerdo a los requisitos de la Norma Internacional UNE EN ISO 9001:2000 debe aportar interesantes mejoras en la forma de trabajar de la Oficina de Arquitectura Técnica. El principal objetivo de la norma, es la tendencia a la mejora del sistema de calidad implantado en la Organización, y en concreto en nuestra actividad técnica; en la prestación de los servicios profesionales que prestamos en el día a día. En una Oficina de Arquitectura Técnica, resulta muy importante la organización de las tareas a realizar y el control de las mismas; en el plazo de ejecución y en la gestión de la documentación

TAG desembre 2005

19


que se deriva en cada una de ellas; es decir, no dejar el desarrollo de los trabajos profesionales a la improvisación del momento. Por ejemplo: en una dirección de ejecución de obra, las visitas se planifican en función del ritmo de trabajo de la propia obra; por lo tanto no es posible revisar la correcta ejecución de un forjado cuando este ya ha sido hormigonado, y en el caso de detección de elementos mal ejecutados, no se pueden registrar y comunicar cuando ya no es posible su resolución (al menos de forma “fácil”). Por lo tanto, la planificación / organización de las visitas y los posibles solapes de estas con otras tareas técnicas de otros trabajos resulta muy importante, y las comunicaciones y los registros derivados de las visitas también, para garantizar la constancia de lo inspeccionado. El sistema de calidad, debe permitir a la Oficina de Arquitectura Técnica: • Establecer la sistemática a seguir para el contacto con los clientes y el seguimiento comercial de los mismos. Establecer estadística de las ofertas rechazadas con los motivos de rechazo a fin de disponer de datos para evaluar los principales motivos de una no contratación de los servicios profesionales que ofrecemos al cliente. • Planificar la realización de los trabajos; estimando un calendario y los recursos que van a intervenir en cada trabajo o tareas de trabajo, teniendo en cuenta las cargas de trabajo de cada recurso que interviene en el mismo. • Llevar a cabo la prestación de los servicios técnicos que nos han contratado de acorde a la planificación realizada. •Seguir la evolución de los trabajos de acuerdo con la planificación y seguimiento de los mismos; a fin de detectar posibles desviaciones y poder definir acciones en cada caso para la corrección de dichas desviaciones con tiempo suficiente. • Planificar posibles acciones formativas de los recursos que intervienen en cada trabajo, a fin de garantizar la correcta realización del mismo. • Controlar los costes; partiendo de la planificación del trabajo y de los recursos que van a intervenir en cada uno de ellos, podremos estimar lo que dicho trabajo le va a costar a la Organización. El seguimiento de las desviaciones respecto a la planificación de los trabajos, nos debe ayudar a controlar posibles desviaciones respecto a los costes previstos. • Verificar en la finalización de un trabajo, que éste se ha llevado de acuerdo a los requi-

20

TAG desembre 2005

sitos del cliente. Sólo de esta forma conseguiremos fidelizar a nuestros clientes. • Evaluar el grado de satisfacción del cliente respecto a los servicios profesionales recibidos, a fin de obtener su fidelización.

Situación actual de implantaciones de Sistemas de Gestión de Calidad en Despachos de Aparejadores / Arquitectos Técnicos Actualmente, la implantación de un Sistema de Gestión de Calidad en despachos de Arquitectura Técnica, resulta una tendencia vinculada a las grandes organizaciones; situándose en su mayoría en las grandes ciudades. No obstante, cada vez es más habitual, encontrarnos con organizaciones medianas y situadas fueras de las grandes urbes que disponen de un Sistema de Gestión de Calidad implantado y certificado. Este hecho, no debe confundirnos y hacer pensar que no tenga sentido la implantación de un Sistema de Gestión de Calidad en las pequeñas organizaciones e incluso en aquellos Aparejadores / Arquitectos Técnicos que desarrollan su actividad de forma unipersonal. Tampoco debemos entender que la meta es la obtención de la certificación; el objetivo debe ser el dotarse de las herramientas oportunas para garantizar la calidad de la actividad profesional, a fin de obtener una mejora a nivel interno y que esta mejora sea percibida por los clientes. Por éste motivo, debemos entender que el establecimiento de una metodología de trabajo normalizada y documentada el objetivo de la cual es mejorar y garantizar la trazabilidad y calidad de su actividad no es “privilegio” de los grandes despachos de Arquitectura Técnica, sino que es una opción para cualquier Técnico, representante de una Organización o un Técnico liberal que actúa por su cuenta. JORDI FREIXA I CASTAÑO Arquitecto Técnico Colegio de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Lleida


Laboratori Laboratori



El geòleg que va estudiar el terreny del Carmel admet que s’haurien hagut de fer més sondejos A la comissió d’investigació sobre l’accident de la línia 5 del metro al Carmel avui s’hi ha sentit una veu important: la de l’autor dels estudis geològics i geotècnics necessaris per redactar el projecte. Pere Valero ha revelat una informació no menys destacada, ja que ha assegurat que s’haurien d’haver fet més sondejos a causa de la discontinuïtat del sòl del Carmel...” (Telenoticies.com 08/04/05)

D

urant els darrers mesos, una de les notícies de més ressò de la nostra actualitat ha estat la de l’esvoranc produït al barri del Carmel durant l’execució de les obres del traçat de la línia 5 del metro de Barcelona. Una de les quatre principals causes del desastre dictaminada per la comissió del Parlament de Catalunya ha estat la manca d’estudis geològics – geotècnics a la cua de maniobres del túnel. Creiem que el coneixement de la geologia és fonamental alhora de dur a terme qualsevol acció que comporti una resposta del terreny. L’abaratiment de costos previs a la realització de l’obra, pot provocar, en ocasions, pèrdues econòmiques molt elevades. Recordem, sinó, els problemes ocasionats per argiles expansives a la zona de Montblanc de la línia del Tren d’Alta Velocitat o l’esfondrament d’un túnel prop de La Riba, la reconstrucció del qual va suposar unes despeses econòmiques molt superiors al cost de la pròpia obra. Els informes geotècnics han obert, en els darrers anys, l’àmbit de treball de molts professionals de la geologia. L’obligatorietat, en alguns casos, d’aquests informes ha permès la creació de noves empreses dedicades a la realització d’estudis del subsòl, per tal de caracteritzar el terreny sobre el qual es recolzaran les obres constructives i adequar-ne la millor solució de fonamentació. L’expe-

riència en determinades àrees geogràfiques per part de molts professionals vinculats al camp de la construcció, així com el fet que, anys enrrere els informes geotècnics no eren d’obligat compliment, fan que molt sovint, l’informe geotècnic s’entengui com una mena de tràmit o taxa i no com una eina bàsica i fonamental en el disseny de qualsevol projecte constructiu.

Una de les quatre causes principals del desastre ha estat la manca d’estudis geològics segons la comissió

Un estudi geotècnic adequat ens dóna un coneixement més acurat del subsòl i per tant una major seguretat en la construcció. Així mateix és una eina necessària per tal d’adequar el tipus de cimentació a les característiques del propi terreny, evitant, moltes vegades, costos econòmics innecessaris.

TAG desembre 2005

21


Seguretat Seguretat



Els accidents laborals de la construcció

A

ctualment, l’accident laboral a en el procés constructiu s’ha convertit en un tema de gran rellevància professional, per l’automàtica imputació de responsabilitats penals a l’arquitecte tècnic, al marge, d’una important repercussió econòmica. Aquesta preocupació del col·lectiu, el Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona (COAAT Tarragona), amb col·laboració de l’Assessoria Jurídica, va acordar en reunió de Junta de Govern del passat mes de juliol, traslladar-la a organismes superiors de la professió, com és el Consejo General de la Arquitectura Técnica de España, per què, com a representant de l’arquitectura tècnica davant les Administracions Públiques, d’àmbit estatal, es transmeti aquesta inquietud i s’aconsegueixi un acord amb totes les parts implicades, per gestionar i elaborar un protocol d’actuació quan es produeixi un accident laboral de la construcció. El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España ha manifestat també la seva, inquietud en aquest tema, i ha comunicat al COAAT Tarragona que no dubta en fer les actuacions que siguin necessàries per aconseguir l’aprovació d’una disposició normativa en la qual s’estableixi un protocol d’actuació en la comissió de l’accident laboral en l’obra, per tal de pal·liar, tant l’accident laboral en l’obra

pròpiament dit, com la implicació penal i la important repercussió econòmica de l’arquitecte tècnic en l’accident laboral. La intenció, manifestada pel COAAT Tarragona, no és que les Administracions elaborin un protocol de severes instruccions que dificulti el treball a desenvolupar en l’obra, sinó que al moment de produir-se l’accident laboral, i es produeixi l’ingrés en un centre hospitalari, es procedeixi a realitzar al treballador accidentat les proves que es realitzen als accidentats en accidents de circulació, anàlisis de sang pel possible consum de substàncies tòxiques, com podria ésser, la possible presència d’alcohol en la sang del treballador, ja que el número més elevat d’accidents laborals es produeixen en hores concretes de la jornada laboral, coincidint amb l’esmorzar o el dinar. I no es pretén prohibir el consum d’alcohol, és a dir, no veure un got de vi en els àpats, sinó que el es pretén és minimitzar la seva ingerència, evitant així que el treballador perdi acció de reacció davant de qualsevol situació de perill que es pugui trobar en el desenvolupament del seu treball. El COAAT Tarragona és conscient que aconseguir-ho serà difícil, i així ho ha manifestat el Consejo General de la Arquitectura Técnica de España, ja que hi haurà tant Administració com agents del sector, com poden ésser els sindicats, que s’hi oposaran. Però, amb el diàleg i la posada en pràctica, es podrà demostrar que amb aquesta pràctica hi surten beneficiades totes les parts implicades. COL·LEGI D’ARQUITECTES TÈCNICS

DE TARRAGONA

Visiteu la nostra pàgina web

www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA

22

TAG desembre 2005


Assessoria Assessoria JurídicaJurídica



El coordinador en matèria de seguretat

L

a insistència normativa a favor de la seguretat de les obres de construcció, fa que per part dels arquitectes tècnics es replantegi molt seriosament aquesta qüestió que, fins ara, m’atreviria a dir que es passava de puntetes. De vegades, si ningú diu res, moltes obres no compten amb un Estudi de Seguretat incorporat al projecte arquitectònic o, inclús, quan es compta amb aquest instrument, no consta el Coordinador de seguretat, i dóna la sensació de que si ningú diu res i s’acaben les obres sense l’assumpció d’un Coordinador, millor que millor, perquè sembla com si l’arquitecte tècnic de la Direcció de l’Obra no hagi estat responsable en matèria de seguretat a les obres que ja han finalitzat.

24

trucció, es pot prescindir del nomenament d’un Coordinador, i justament en aquest punt hem de proclamar que és impensable que un sol Contractista faci per ell mateix totes les tasques constructives i, per tant, es precisa sempre d’un Coordinador, perquè justament la figura del Coordinador està per això, per coordinar sistemes de treball heterogenis. Per tant, no podem obviar el tema de la seguretat i, especialment el tema de la Coordinació i dels Plans de Seguretat. Amb la normativa a la mà resulta impossible que es pugui acabar una obra sense Coordinador, sense Plans de Seguretat aprovats, i naturalment coordinats, i sense el nomenament d’un delegat de prevenció.

De vegades, per a més inri, en els Fulls d’Encàrrec, a més de la direcció de les obres i del control de qualitat, també hi figura la tasca de la coordinació i, tot i això, no consta ni s’exigeix cap Pla de Seguretat. Clar que si no passa res, doncs millor que millor, però en les obres de construcció, tan sols per les dades que ens proporciona l’estadística, pensar que potser no passarà res és un pensament merament utòpic i quasi temerari.

Moltes vegades s’al·lega l’excusa de que el promotor no ha designat Coordinador o que no hi ha manera de que el Constructor presenti un Pla de Seguretat o que els industrials s’adhereixin al general. Això deu ser cert, però crec que els arquitectes tècnics no es poden quedar al marge d’aquest incompliment normatiu i més quan en el Full d’Encàrrec hi consta el nomenament de Coordinador. Si passa algun fet lamentable, els òrgans judicials preguntaran al Coordinador què ha fet en matèria de seguretat, i no valdran excuses en el sentit de què el Constructor o els industrials no han facilitat el Pla i que ningú ha designat cap Delegat de Prevenció ni cap altra de les formalitats que estableix la norma imperativa.

El Decret de 1997 estableix clarament en el seu Art. 9 quines son LES OBLIGACIONS DEL COORDINADOR. Remarco això de les obligacions per diferenciar-ho de “les facultats”. El text és clar, parla de les obligacions i diu també d’una manera molt concreta que quan no sigui necessari un Estudi de Seguretat, i en el seu defecte només existeixi un Estudi Bàsic de Seguretat, el Pla de Seguretat, que sempre serà necessari, serà aprovat pels tècnics de la Direcció Facultativa. “La dirección facultativa asumirá está función cuando no sea necesaria la designación de coordinador”. Però si donem un pas més, hem de pensar si realment, per petita que sigui una obra de cons-

Si no es vol intervenir professionalment com a Coordinador és més aconsellable que en el Full d’Encàrrec es faci constar de forma clara que el nomenament se circumscriu al tema de la direcció tècnica i al control de qualitat, excloent-hi de forma expressa el tema de la seguretat i de la coordinació, per quant el client manifesta que ja ha designat o designarà de forma paral·lela un altre tècnic exclusivament per aquesta qüestió. Naturalment, si fem constar això, haurà d’estar signat pel client i, a la vegada, així ho haurem de fer constar al Llibre d’Ordres, requerint sempre al promotor perquè designi el Coordinador, perquè aquesta és la seva obligació.

TAG desembre 2005


En tots els casos, quan es comença una obra i no tenim pla i no hi ha Coordinador, caldrà fer constar al Llibre d’Ordres, i fer-ho signar al promotor, que és necessari el nomenament d’un Coordinador d’acord amb la normativa en matèria de seguretat i que el Constructor està obligat a presentar-li el seu Pla de Seguretat. Si en el transcurs de l’obra es continua constatant aquest fet, caldrà reiterar-ho i comunicar-ho a la Inspecció de Treball. Caldrà fer quelcom. El que no es pot fer es quedar-se de braços plegats perquè l’exigència legal en cas d’incompliment és tant gran que, de no fer res, es vulgui o no, hi haurà al final una clara implicació personal no desitjada per l’arquitecte tècnic. Crec que no es pot defugir aquesta responsabilitat i, per tant, recomano que els arquitectes tècnics, des de l’inici “agafin el toro per les banyes” i compleixin i facin complir, però a més militarment, tota la normativa de seguretat. Si no es fa així i no s’assumeix un paper actiu en matèria de seguretat, tan sols quedarà la postura de ser un agent passiu de les lamentables conseqüències dels accidents. Curiosament el tema de la prevenció gira insistentment en la protecció col·lectiva i personal, i jo diria que en el camp de la Coordinació també ha de girar el tema en paràmetres de protecció personal del tècnic. Per tant, des d’aquesta assessoria s’insisteix en l’autoprotecció del coordinador de seguretat perquè si no es fa així, aquest agent importantíssim del sector constructiu, serà el subjecte més indefens en cas de sinistre. S’ha de poder exigir el compliment de tota la normativa: Estudi de Seguretat; Pla de Seguretat; aprovació del Pla; els actes d’adhesió dels industrials successius al Pla General; la verificació dels lliuraments dels equips personals de protecció als treballadors; la designació del Delegat de Prevenció. És a més recomanable la puntualització documentada de la necessitat de l’efectivitat dels serveis externs de prevenció per garantir la formació dels treballs en matèria de seguretat i que, a més, es tingui a mà un reportatge fotogràfic de les mesures de seguretat, baranes, xarxes, punts de subjecció junt amb un cinturó de seguretat en els lloc en què es facin les tasques de càrrega i descàrrega, etc. També recomano que els Llibres d’Ordres i d’Incidències estiguin a bon resguard, ja que sempre que estan correctes i passa algun esdeveniment no desitjat “desapareixen” de l’obra.

compliment de la normativa de seguretat, IMPLICANT A TOTS ELS ALTRES AGENTS EN EL TEMA DE LA RESPONSABILITAT. S’hauria de pensar que si una obra no està protegida, EN DEFINITIVA, el coordinador també està desprotegit encara que aquest sinistre sigui per una clara imprudència del propi accidentat. F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor

En definitiva, ser Coordinador, vol dir assumir molts riscos i, per tant, és necessària molta cura, molta protecció personal i molta exigència en el

TAG desembre 2005

25


Planificació territorial Planificació territorial



L’estalvi domèstic d’aigua, clau per a un sistema territorial sostenible

E

l model territorial actual del Camp de Tarragona s’inicia a la dècada dels seixanta, quan els processos d’urbanització, industrialització i desenvolupament turístic van provocar un fort creixement econòmic i demogràfic en tot el litoral Mediterrani. En l’època de major creixement a Catalunya, entre 1960 i 1975, el Camp de Tarragona van passar d’una població de 211.055 persones al 1960 a 327.805 a l’any 19751, fet que va provocar que la majoria dels recursos hídrics tradicionals del Camp (aqüífers subterranis i rius d’escàs cabal), que fins llavors havien estat suficients per abastar la població local, comencessin a estar sobrexplotats. Però l’augment del consum de l’espai i dels recursos hídrics d’aquells anys no només va ser conseqüència del creixement demogràfic, sinó també del model turístic litoral, basat especialment en la dinàmica immobiliària, ja que una bona part de la demanda procedent de les ciutats espanyoles va materialitzar la seva capacitat de consum recreatiu a través de l’adquisició d’una residència secundària.

L’increment demogràfic i del parc d’habitatges dels últims vint anys ha sigut molt important; la conseqüència, un augment del consum d’aigua en tot el Camp de Tarragona

Un model turístic, urbà i productiu com el representat, al qual se l’hi han d’afegir altres activitats econòmiques de fort consum d’aigua, com la

26

TAG desembre 2005

indústria al Camp de Tarragona, ha propiciat una dinàmica de consum de recursos hídrics que només s’ha pogut resoldre, en un context de falta de previsió i d’inexistència d’una gestió sostenible dels recursos existents, a través del mini transvasament de l’Ebre (1989), reforçant un model territorial que ha configurat una clara primacia del litoral sobre la resta del territori2 . La dinàmica econòmica i urbanística dels anys seixanta i vuitanta va entrar en una fase recessiva, des de l’inici de la dècada dels noranta fins a finals de la mateixa, perquè se suprimeixen les facilitats fiscals per comprar nous habitatges i es produeix una disminució dels ingressos familiars, a causa de la crisi general. Aquesta nova situació d’estancament, juntament amb l’arribada de l’aigua de l’Ebre al Camp de Tarragona, amb una concessió de 4 m3/s, i la disminució de les pèrdues en la xarxa de subministrament, van provocar un gran alleujament a la manca d’aigua. Però els transvasaments, i aquest és un clar exemple, no són la solució definitiva a la carència de recursos hídrics. La població del Camp de Tarragona només es va incrementar en aproximadament trenta mil persones durant la dècada dels vuitanta, però en més de seixanta mil durant els noranta, consolidant-se com la segona àrea metropolitana de Catalunya i una de les zones de major creixement, amb més de 500.000 habitants en l’actualitat. La recuperació econòmica, el moviment de diner negre per l’aparició de l’euro, la seguretat que aporta la inversió en capital immobiliari, la contínua descongestió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les expectatives generades per la arribada del transvasament de l’Ebre, han ocasionat un nou boom immobiliari que posa en perill, especialment en les puntes estivals dels municipis de la costa, l’abastament d’aigua amb l’actual concessió. El litoral és l’indret on encara es construeixen més habitatges, la franja que va des de l’Hospitalet de l’Infant a Cunit es troba densament urbanitzada, els pocs espais lliures s’omplen majoritàriament a


partir d’habitatges plurifamiliars per rendibilitzar l’ús del sòl; però a segona línia i en els municipis de l’interior, al disposar de espais buits, proliferen els habitatges unifamiliars, tant siguin per a residències secundàries com per viure tot l’any. Els municipis on predomina la funció turística són els que tenen un major creixement d’habitatges, aquests presenten una proporció entre 250-350 habitatges construïts per cada 1000 habitants (període 1992-2002), entre el quals trobem Cambrils, Calafell, Creixell, Vila-Seca, El Vendrell i Torredembarra, però destacant per damunt de tots es troba Salou amb una ràtio de 4263. L’increment demogràfic i del parc d’habitatges dels últims vint anys ha sigut molt important; la conseqüència, un augment del consum d’aigua en tot el Camp de Tarragona. Poblacions com Cambrils, Torredembarra o Constantí han augmentat de l’ordre d’un 50% el seu consum i altres com Vila-Seca i Salou en més d’un 150%4. El problema és que tenim la percepció que l’aigua de l’Ebre no s’acabarà mai i oblidem que la nostra zona té una important carència de recursos hídrics. Actualment el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) s’ha convertit en el principal proveïdor d’aigua de consum urbà.

localitat el consum mitjà d’una casa plurifamiliar és de 70 m3 per habitatge, el d’una casa aparellada és d’uns 98 m3 i el d’un habitatge unifamiliar aïllat és de 130 m3 aproximadament. Si sabem que al Camp de Tarragona es construeixen aproximadament 7.500 habitatges l’any i en la Costa Daurada 11.500, dels quals un 6,5 % son habitatges unifamiliars aïllats, un 20 % són unifamiliars aparellats i 73,5 % són plurifamiliars6, podem extreure d’una forma simple una extrapolació de quines seran les necessitats d’aigua del nostre territori. En aquest escenari de demanda, on l’aigua procedent de l’Ebre té un límit que estem en perill de superar, hem de plantejar solucions, entre les quals trobem l’aplicació de mesures que ens permetin l’ús més eficient del recurs. La Campanya Catalunya Estalvia Aigua a Torredembarra va constatar l’eficiència de la instal·lació d’uns simples mecanismes: airejadors a les aixetes de cuina i wc, estranguladors de cabal a les dutxes i contrapesos a les cisternes dels wc. L’aplicació dels mecanismes es va dur a terme a 853 habitatges de quatre barris de tipologia diferenciada.

La reflexió final és clara, el principal protagonista de l’augment del consum d’aigua és el creixement urbanístic tant important que s’està donant en el Camp de Tarragona. Com a exemple tenim els valors de referència extrets d’un estudi realitzat al municipi de Torredembarra5. En aquesta

• Nucli Antic i Baix a mar, amb predomini de les construccions plurifamiliars i, respectivament, predomini de la població fixa i de segona residència. • Sant Jordi i els Munts, amb predomini de les construccions unifamiliars aïllades i aparella-

Taula 1. Tant per cent d’estalvi obtingut a Torredembarra Zona pilot

Cases habitades tot l’any

Segones residències

Nucli antic

6,8

9,0

Baix a mar

7,8

11,0

Sant Jordi

5,3

21,0

Els Munts

11,0

19,5

Font: FORÉS, E (2002)

TAG desembre 2005

27


des i, respectivament, predomini de la població fixa i de segona residència. Als Munts, és freqüent la presència de piscines. Després del seguiment del consum d’aigua de cada barri durant un any, comparant-lo amb el dels habitatges de la zona on no s’havien dut a terme les instal·lacions i afegint una correcció per la diferència de consum interanual, es va observar estalvi en tots (taula 1.) Els majors estalvis es van observar en aquells edificis on el consum ja era inicialment superior5. Aquests resultats són comparables als obtinguts a Santa Perpètua i Barcelona7, poblacions on també es va desenvolupar la Campanya en forma de prova pilot. En tots els casos, la relació tipologia de l’habitatge/estalvi aconseguit sembla prou clara.

La propera aparició del decret d’ecoeficiència en la construcció, que està elaborant la Generalitat de Catalunya, és una ocasió que cal aprofitar per incorporar el resultat dels treballs que s’estan duent a terme en el marc de l’estalvi domèstic tenint en compte les diferències de consum d‘aigua segons tipologia d’habitatges arreu de Catalunya. JOAN JAUME INIESTA GIRONA Geògraf Membre del Grup d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics Universitat Rovira i Virgili

ELSENDA FORÉS Doctora en Biologia Coordinadora de la Campanya Catalunya Estalvia Aigua

Font: FORÉS, E (2002)

NOTES 1

Font: Instituto Nacional de Estadística de España (INE)

2

ANTÓN CLAVÉ, S. (1997). Diferenciació i reestructuració de l’espai turístic. Processos i tendències al litoral de Tarragona. Tarragona: Número 16. Col·lecció El Mèdol.

3

Dades extretes del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, 2005.

4

Dades extretes de BLAY BOQUÉ, J. (2004). “15 anys de “minitrasvasament” de l’Ebre al Camp de Tarragona: evolució del consum urbà d’aigua i perspectivas de creixement demogràfic i residencial”. En IV Congreso Ibérico sobre gestión y planificación del agua. Ciencia, técnica y ciudadanía: claves para una gestión sostenible del agua. Tortosa.

5

Dades extretes de FORÉS, E (2002). Campanya Catalunya Estalvi d’Aigua. Ecologistes en acció. Ajuntament de Torredembarra. Dades inèdites.

6

Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona. Obra Nova, període 2000 -2004

7

FORÉS, E. (2004). La campanya “Catalunya Estalvia Aigua”: una eina que ha permès la participació ciutadana en l’estalvi domèstic d’aigua i en l’aplicació de la nova cultura de l’aigua. SAM Suport a la gestió ambiental d’activitats en el municipi. Diputació de Barcelona. Xarxa de Municipis. Novembre 2004: 49-55.

28

TAG desembre 2005


Informàtica Informàtica



El correo no deseado (spam): una amenaza en pleno desarrollo Introducción Aunque en los Estados Unidos la legislación reciente ha incrementado las multas legales asociadas al envío de correo no deseado, los creadores de spam continúan adaptándose e inundando las bandejas de entrada de las compañías. Para ganarles la batalla a los remitentes del correo no deseado, las empresas necesitan una solución más eficaz y multidimensional que compense el creciente volumen de correo no deseado.

Sin tregua a la vista Todos sabemos del impacto negativo del correo no deseado en la empresa: mina la productividad del usuario, introduce una potencial responsabilidad jurídica y aumenta la carga de trabajo del personal, la infraestructura y el presupuesto de TI. ¿Cuál es la verdadera dimensión del problema? Durante los primeros seis meses de 2004, Symantec percibió un aumento marcado en la cantidad de correo no deseado que se distribuía en Internet. De hecho, el correo no deseado, generalmente definido como correo electrónico no solicitado o correo basura que proviene de terceros, constituyó más del 60% de todo el tráfico de correo electrónico durante este periodo, según la última edición del Informe sobre las amenazas a la seguridad en Internet de Symantec. Tenga en cuenta las siguientes cifras: Nucleus Research concluyó que a comienzos de este año el costo promedio del correo no deseado por empleado en los Estados Unidos aumentó de $874 dólares americanos en julio de 2003 a la asombrosa cifra de $1.934 en mayo de 2004 (“El correo no deseado: El asesino en serie del retorno de la inversión (ROI)”, junio de 2004. Los creadores de spam también están diseñando nuevas formas de secuestrar computadoras para enviar correo no deseado, como lo demostraron recientes gusanos informáticos de correo electró-

nico masivo, como Sasser, Netsky y SoBig. Los análisis iniciales sugieren que aunque los gusanos no tenían una carga útil especialmente nociva, instalaban un programa de correo en las computadoras de las víctimas que creaba las condiciones para implementar una red inmensa de conductos de identidades ocultas a través de los cuales el correo no deseado se podía retransmitir. Además, se espera que el correo no deseado y las amenazas asociadas a él continúen aumentando en los próximos meses. En particular, Symantec ha pronosticado un aumento en el uso del correo no deseado como herramienta en los nuevos ataques sofisticados de estafa electrónica o “phishing”. Estos ataques utilizan direcciones de correo electrónico falsificadas y sitios Web fraudulentos diseñados para engañar a los destinatarios para que divulguen información financiera personal como números de tarjetas de crédito, nombres de usuario, contraseñas de cuentas, así como otros códigos de identificación personal.

El correo no solicitado, o correo basura, constituye más del 60% de todo el tráfico de correo electrónico Por ejemplo, a comienzos de este año el troyano de descarga (downloader) Mimail.B utilizó correo no deseado para propagar el gusano Mimail.P, que a su vez utilizó un ataque de estafa electrónica para inducir a los usuarios a que instalaran la carga útil en sus sistemas. Una vez instalada, a los usuarios les aparecían cuadros de diálogo falsos de PayPal que luego enviaban la información obtenida a los atacantes originales.

TAG desembre 2005

29


La ley Can-Spam La ley Can-Spam, que fue aprobada en los Estados Unidos el pasado diciembre después de ser discutida ampliamente, se suponía que ayudaría a evitar que el correo no deseado llenara las bandejas de entrada. Entonces, ¿cómo le ha ido hasta ahora? En la mayor parte de los casos, los resultados no han sido concluyentes. Como aspecto positivo, se destaca que un hombre del sur de California en septiembre se declaró culpable de enviar correos no deseados a través de puntos de acceso inalámbrico o “hot spots” no protegidos lo que constituyó el primer caso de condena de acuerdo con dicha ley. Nicholas Tombros se declaró culpable de obtener acceso no autorizado a una computadora para distribuir múltiples mensajes comerciales de correo no deseado. Se espera que sea condenado el 6 de diciembre y podría recibir una condena máxima de tres años en prisión. Sin embargo, desde que Can-Spam se convirtió en ley, no ha podido generar litigios importantes, a pesar del aumento continuo de las campañas de marketing mediante correo no deseado. Unos pocos casos han sido noticia. En abril, el Departamento de Justicia de los Estados Unidos presentó una denuncia penal contra cuatro hombres de Detroit al amparo de esta ley, lo que se convirtió en el primer caso desencadenado por dicha legislación. En julio, la fiscalía general de Massachussets presentó una demanda contra un hombre del estado de Florida, sospechoso de enviar correos no deseados a miles de consumidores. Se puede medir el efecto de la ley Can-Spam hasta el presente analizando los resultados de una encuesta reciente a los gerentes de TI, realizada por la compañía de investigación InsightExpress y patrocinada por Symantec. El ochenta por ciento de los gerentes dijo que el correo no deseado continúa siendo un problema, el 56,4% dijo que está bajo control y el 58,2% afirmó que el correo no deseado está aumentando. (“Encuesta determina que las pequeñas empresas están exasperadas con el correo no deseado y están dispuestas a tomar medidas”, diciembre de 2003).

El contraataque Evidentemente el negocio del correo no deseado está en pleno desarrollo. No volverá la época en que el correo no deseado se podía solucionar fácilmente con métodos caseros y filtros estáticos de palabras clave. La última generación de correo no deseado incorpora tácticas sofisticadas

30

TAG desembre 2005

como aleatoriedad extrema, ocultamiento del origen y evasión de filtros mediante el uso de HTML. Y los creadores de spam continúan apostando fuerte al diseñar formas de evadir los filtros y de lucrarse con sus actos. Las organizaciones que usan el correo electrónico y que están ganando la guerra contra el correo no deseado utilizan tecnología eficaz de filtrado de correo no deseado y generalmente emplean diversas técnicas de detección. Las soluciones líderes ofrecen una combinación de tecnologías y liberan a los administradores de las tareas de instalación y mantenimiento continuo. Symantec adopta el enfoque de multidimensional para el filtrado de correo no deseado y emplea una variedad de técnicas de filtrado para frenar a los creadores de spam. Unos filtros examinan el origen del correo electrónico, mientras que otros depuran el contenido del mensaje utilizando la información del correo no deseado en tiempo real y las técnicas proactivas como el filtrado heurístico. Puesto que el correo no deseado multilingüe se convierte en un problema mayor para las organizaciones, es también importante que las soluciones contra el correo no deseado tengan en cuenta el idioma en que están escritos los mensajes. Las campañas educativas para el usuario sobre el correo no deseado también son esenciales. Los usuarios deben cumplir con las mejores prácticas aceptadas y seguir siendo cautelosos al abrir los correos electrónicos

Conclusiones A pesar de los grandes esfuerzos que hacen las empresas y consumidores, el correo no deseado continúa proliferando porque el aspecto económico de éste sigue siendo muy atractivo. Como numerosos comentaristas han señalado, lo que necesitan los creadores de spam para obtener ingresos mensuales de $1 millón de dólares americanos, es que uno de cada 2.000 “víctimas del correo no deseado” les compre $20 dólares, es decir que necesitan un promedio de 0,05% respuestas. El aspecto económico del correo no deseado sigue siendo difícil de combatir, casi imposible, puesto que los creadores de spam pueden obtener casi gratis listas de millones de direcciones electrónicas recopiladas. La única barrera para encontrar este tesoro son los filtros contra correo no deseado. Puede que el correo no deseado siga proliferando, pero también se fortalecen nuestros esfuerzos por erradicarlo. Ésta fue la noticia destacada a


comienzos de este mes cuando dos residentes de Carolina del Norte fueron las primeras personas del país en ser condenadas por el delito grave de enviar correo no deseado, después de que un jurado de Virginia descubrió que inundaron de correo no deseado decenas de miles de cuentas de correo electrónico de America Online. El jurado recomendó una condena de nueve años de prisión para uno de los convictos.

de spam son más sofisticadas, es imperativo que las empresas actuales adapten continuamente sus técnicas de filtrado para hacer frente a los creadores de spam y eliminar los ataques.

Fuente: Publicado en EEUU 16 de noviembre de 2004 Publicado en LAM 24 de febrero de 2005 Articulo ID: 5059

El juego del gato y el ratón entre los creadores de spam y los proveedores de soluciones contra correo no deseado ha perdurado por más de una década. Dado que las tácticas de los creadores



 Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ

 UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona  El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya  ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies

 Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES  AEROPORT Reus-Tarragona

 VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus  Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals  Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Constantí

UN ESPAI D’OPORTUNITATS

TAG desembre 2005

31


Cultura Cultura



Monestir de Sant Joan d’Ortega

G

regorio Morán en una de les “Sabatinas intempestives” titulades com a “postales de piedra” (1) va dedicar la quinta i última al monestir de Sant Juan de Ortega. Deia, entre altres coses, que és “una joya olvidada por la velocidad social y la incuria secular de la Iglesia católica española. Para ir a San Juan de Ortega hay que proponérselo, porque no está en los viajes turísticos ni hay guías que lo conozcan de verdad”. Va ser construïda en un lloc magnífic, en el camí antic de Santiago, potser el més transitat d’Occident, a uns quilòmetres de Burgos, des d’aquesta ciutat cap a La Rioja. Però el món ha canviat molt i Sant Joan d’Ortega s’ha quedat allà i com descriu Morán “...y al final fue tan evidente que estaba solo, apartado, lejano de lo que se entendía por civilización, que contemplarlo hoy en la distancia es gozo, pero acercarse es como

32

TAG desembre 2005

fijar la mirada en las arrugas de un rostro que fue bellísimo; exige una cierta perspectiva para que no delate las huellas que marcaron su sufrir, que dice el tango”. L’any 1971, Sant Joan, va ser nomenat patró pels Aparelladors i Arquitectes Tècnics per a la seva activitat constructora. Anteriorment, l’ any 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional i amb motiu del vuitè centenari de la mort de Sant Joan que morí a Nájera, el 2 de juny de 1163, als 83 anys d’edat, i amb gran fama de santedat que es va estendre molt provocant l’atracció de nombrosos pelegrins, sent traslladat a la capella de Sant Nicolàs d’Ortega on va ser enterrat. Ja de seguit varen tenir un nou sant al qual veneraren en el camí jacobí i canviaren el nom per Sant Joan. El “Camino de Santiago” s’inicia com a fenòmen de pelegrinatge amb certa solera des del segle XI, quan el rei Sancho, el Mayor de Navarra, propicia una realitat política nova protegint un itinerari que pujava el curs del riu Ebre, per Logroño i Nàjera.


La església del santuari és bàsicament un temple romànic que seria construït en l’últim terç del segle XII fins el creuer, sent ampliat a mitjans del XV amb un tram de naus. Té una planta de tres naus, d’un sol tram, creuer destacat i tres capelles a la capçalera, que organitza bé els volums dels tres absis semicilíndrics propis del romànic, destacant el central, mot més ampli i amb la superfície dividida en cinc teles per parells de columnes, en forma d’estreps, que marquen la verticalitat al aixecar-se entre el basament i la cornisa. L’exterior és de gran sobrietat i es tracta d’un conjunt escalonat de formes i volums d’acurada fàbrica romànica. Una sèrie de capitells i canells sota la barbacana mostren distintes il·lustracions escultòriques, son senzills rostres, pinyes, volutes o vegetals esquematitzats. L’exterior del creuer i de la façana occidental és més sobri. En el braç meridional del creuer hi ha

un gran óculo que assegura la favorable lluminositat del interior, que és ampli, com correspon a la triple nau, el dilatat creuer i els tres absis. Part de la capçalera és romànica i la posterior es deu a les obres iniciades pel bisbe Alonso de Cartagena en el segon terç del segle XV. El plantejament de l’edifici és romànic, però en altura ja s’observa el canvi d’estil al estar cobert el creuer amb voltes de nervis i a les naus ja està clarament definit el gòtic del segle XV. L’arquitectura de l’església està il·lustrada amb alguns elements escultòrics, com són els capitells romànics en els quals van intervenir diversos artistes. La majoria són de tipus vegetal i amb exemples figuratius de notable interès. Dintre dels arcs se succeeixen escenes de l’Anunciata i la Visitació, però sobretot s’ha de destacar el triple capitell que hi ha en l’absis septentrional, on es desenvolupa una seqüència d’escenes del cicle de Nadal i ens mostra un art naturalista de gran eloqüència descriptiva, aquí

ELS EMPRESARIS TURÍSTICS DEL VENDRELL OFEREIXEN AVANTATGES I DESCOMPTES PER ALS COL·LEGIATS

TAG desembre 2005

33


apareixen de nou l’Anunciació i la Visitació, emmarcant el moment cabdal del Naixement. Un altre element fonamental de qualsevol Santuari és el lloc on descansen las relíquies del personatge venerat. En el nostre cas hi ha dues tombes funeràries esculpides, una de finals dels segle XII i l’altra de l’època medieval. Quan va morí el Sant, l’any 1163, va ser enterrat en un taüt de pedra sense llaurar, que es col·locà en la vella capella de Sant Nicolàs d’Ortega. Hi ha constància de tres sepulcres artístics, amb representacions d’episodis del Sant. El que tenia pintures sobre fusta ja no es conserva, però si els altres dos que han estat en la Capella ja esmentada fins que es va realitzar la restauració de l’església

l’any 1963; llavors es va fer en aquesta una cripta per tenir el sarcòfag escultòric, disposant d’un baldaquí gòtic en la nau del temple. En realitat respon al tipus de sepulcre/baldaquí amb la figura del Sant, realitzada amb alabastre fi. Hi ha relleus al·lusius que il·lustren episodis de la seva vida com són : Juan de Quintanaortuño orant a Sant Nicolàs en un naufragi; un pobre accidentat que ressuscita per la oració del Sant; el miracle del pa; Sant Joan curant la ceguera d’uns lladres que l’havien robat els bous i Sant Joan resant entre els arbres. A més hi ha sis imatges policromades barroques relacionades amb Sant Jeroni. El conjunt monumental consta a més de l’església romànica de la Capella de Sant Nicolàs que té un retaule/reliquiari barroc, del claustre Jeroni que correspon a la segona meitat del segle XVII i l’anomenat el “Claustrillo” , que és un graciós pati porticat que actualment està ocupat per un cuidat alberg de pelegrins jacobins. Per acabar sols em resta manifestar el desig que s’organitzi una visita per tal de conèixer i admirar a Sant Joan d’Ortega que a fi de comptes és el nostre patró professional. JOSEP MARIA BUQUERAS

(1) La Vanguardia, dissabte 30 juliol 2005, pàgina 18. (2) “San Juan de Ortega. Santuario del Camino Jacobeo”. Text de Salvador Andrés Ordax. Fotografies de Manuel Martí.

34

TAG desembre 2005



Tag 40