Tag 22

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

juny 2001 any VI núm. 22

SERVEIS

GABINET TÈCNIC Vocal: Gemma Blanch Dalmau.

Santiago Torredemer, Enric Casanovas, Lluís Roig i Conxita Porres e-mail: gabtec@apatgn.com

Secretaria: Veronic Fernández Jornet Montse Amenós i Mercè Obiol

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 1 del migdia De 4 de la tarda a 7 de la tarda

Borsa de treball: De 9 del matí a 1 del migdia

Dimarts: De 8 del matí a 1 del migdia De 3/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda

Servei d’inspecció: Josep Anguera

Divendres: De 8 del matí a 3 del migdia Papereria: Montse Amenós i Mercè Obiol

AULA INFORMÀTICA Vocal: Ramon Benedicto Marcel Ramírez e-mail: informatica@apatgn.com

Visats: Vocal: Ramon Benedicto Yolanda Fernández, Carme Vallverdú i Glòria de Solà

Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda

Dimarts i divendres: De 8 del matí a 2/4 d’1 del migdia

Oficina de Reus: Yolanda Fernández Plaça Prim, 10, 4t Tel. 977 33 10 72 C.E.E.T. (Centre d’Estudis de l’Edificació de Tgna.)

Vocal: Montserrat Torrens

Juny 2001

ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 Hores concertades

Oficina del Vendrell: Marta Porta C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) - C.P. 43700 Tel. 977 15 56 43

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 2/4 d’1 del migdia

TAG

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocal: Josep M. Juncosa Directora: Eva Penalba Formigons: Ernest Valls Química: Dolors Miquel De dilluns a divendres: De 8 del matí a 1 del migdia De 3 de la tarda a 6 de la tarda

2

EDITORIAL

SUMARI

L’ENTREVISTA Joaquim Canals, alcalde d’Almoster Pàg. 4

Cal catalogar els edificis dels nuclis antics?

ACTUALITAT Port Aventura: construir amb l’oci.

Entrevista a Pere Segarra, professor de CC. Econòmiques de la URV. Aparelladors: quan el client és l’Ajuntament.

Pàgs. 6 - 11

L’

Institut Municipal de Promoció Econòmica de Valls va proposar a finals d’abril l’elaboració d’un inventari de les construccions del nucli antic de la ciutat, tant habitatges com locals comercials, que haurien de ser remodelades o restaurades. La proposta, que alguns municipis ja han posat en marxa —com ara el de l’Espluga de Francolí— pot representar un pas endavant a l’hora d’establir prioritats i nivells d’actuació, ja sigui des del punt de vista de la seguretat dels ciutadans com des del vessant de la conservació del patrimoni i la promoció del turisme urbà i cultural. Si s’han d’afrontar projectes de rehabilitació per transformar les zones urbanes més antigues en nuclis atractius, tant per a la vida social com per al visitant cultural, el primer que cal conèixer és el nombre d’edificacions que haurien de reformar-se, el seu nivell de degradació i els seus potencials usos com a habitatges o elements monumentals. En aquest sentit, aquesta mena d’inventaris o catàlegs d’edificis servirien per documentar inicialment una veritable política urbanística sostenible, tot mantenint l’equilibri entre la conservació patrimonial i les possibilitats d’expansió urbanística. I aquesta proposta no hauria de servir només per a les poblacions amb més quantitat d’elements monumentals: cada nucli antic, per petit que sigui, conserva bona part de la història constructiva local. La planificació del futur de les ciutats ha de basar-se també en un coneixement de l’entorn constructiu com més exhaustiu millor; un coneixement que aquest tipus d’inventaris arquitectònics contribueixen a perfilar des d’un punt de vista estríctament tècnic.

ESPAI AL TEMPS Els Vidal i la seva casa del carrer dels Cavallers, de Tarragona.

Pau Font de Rubinat i el subministrament d’aigua al Camp.

Pàgs. 12 - 20 ASSESSORIA JURÍDICA Jurisprudència sobre atribucions professionals de l’aparellador.

Debat a Tarragona sobre la LOE. Pàg. 21 - 25 GABINET TÈCNIC Façanes esgrafiades (I).

Els revestiments ceràmics.

Pàgs. 26 - 33 INFORMÀTICA Micorsoft Windows XP. El nou sistema operatiu.

Pàg. 34 TRIBUNA Breves notas a tener en cuenta.

Pàg. 36 ACTIVITAT COL·LEGIAL Curs tècnic de postgrau.

Estada al Pirineu d’Osca.

Pàgs. 37 - 38 SORTIM De Tarragona a Salomó en bicicleta de muntanya Pàg. 39

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com

Els criteris exposats als articles signats són

PORTADA: LA CASA GASULL, EDIFICI MODERNISTA DE REUS. AL FONS, EL MERCAT MUNICIPAL FOTO: NOU SILVA

d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

3

Junta de Govern: PRESIDENT: Joan Prous Masdeu VICEPRESIDENT: Joan Milà Rovira SECRETÀRIA: Veronic Fernández Jornet TRESORER: Joan Mercadé Porta COMPTADORA: Pilar Coca Torrell VOCALS: Gemma Blanch Dalmau Josep M. Juncosa Aragonés Montserrat Torrens Torrens

Ramon Benedicto Gragera Santiago Torredemer Tomàs

Coordinació periodística i disseny: Nou Silva Equips Tel./Fax: 977 24 96 38 e-mail: silva@tinet.fut.es

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG

Juny 2001

L’ E N T R E V I S TA

Joaquim Canals i Montagut Alcalde d’Almoster

«En dos anys podem arribar als mil veïns»

TAG

Juny 2001

Joaquim Canals, de 68 anys d’edat, va començar a treballar al consistori local com a tresorer a la dècada dels seixanta, i va arribar a ser alcalde d’Almoster durant setze anys en aquella època. Motius professionals el van allunyar de les tasques municipals fins el 1995, any des del qual ha tornat a ser alcalde de la vila. Un cop travessat l’equador d’aquesta segona legislatura, ens trobem al seu despatx al primer pis de l’edifici consistorial, al carrer Pare Aymami, per fer balanç i per parlar de projectes.

Com afronta Almoster el seu creixement urbanístic?

Tenim una clara vocació de ser una zona residencial de bon nivell, però no volem que es contrueixi de manera descontrolada: qualsevol expansió ha de fer-se a partir de plans parcials. De fet, potser el projecte més important que tenim ara, a banda de la millora de serveis i equipaments, és la revisió de les normes subsidiàries.

Fa ja deu anys que no es revisen, i cal adaptar-les al moment actual i mirar al futur. Almoster té una història de més de vint-i-cinc anys com a àrea residencial i, de fet, crec que viure a Reus, a Castellvell o al nostre poble és pràcticament el mateix, però el creixement no ha de comportar una pèrdua en la qualitat de vida. D’altra banda, no tot han de ser xalets; també intentem millorar urbanísticament el nucli antic del poble, sobretot

L’alcalde d’Almoster, des d’un dels magnífics miradors al Baix Camp i al Tarragonès

per la part del darrera de la Cooperativa, per fer-lo també atractiu com a domicili habitual.

Això vol dir millorar i ampliar els serveis?

Efectivament. Actualment, entre el nou pla parcial i la unitat d’actuació que hem posat en marxa, en els pròxims anys s’urbanitzaran prop de 50 hectàrees del municipi. I això no es farà amb blocs d’habitatges o petites vivendes unifamiliars: la majoria de les construccions seran xalets de dimensions considerables. A més, si et fixes, les zones urbanitzades disposen de carrers molt amples, i ben dotats. Això comporta també un increment en els costos de manteniment. Durant aquest any, volem eliminar l’estació de

4

bombeig d’aigües residuals del camp de futbol i connectar directament el nostre clavegueram als col·lectors de Reus. La instal·lació actual de vegades falla, s’embussa, i hem de preveure les necessitats futures. Aquesta millora, que estarà enllestida el 2002, representarà una inversió de 40 milions: la meitat a càrrec de Medi Ambient, i la resta a partir de contribucions de les urbanitzacions i dels pressupostos municipals.

Per cert, quant puja el pressupost municipal d’enguany?

Exactament, 110 milions, un menys que l’any passat. L’any 2000 volien posar en marxa l’ampliació de les dependències municipals, però vam haver de desviar una part per continuar amb els treballs de la

sala multifuncional.

Crec que va haver algun problema amb l’empresa constructora.

Bé; cap a la meitat de les obres, l’empresa ens va comunicar que no podria acabar els treballs amb el pressupost inicial, i que necessitava més temps. A dos anys de l’inici dels treballs, la pujada ens va semblar que no era acceptable, i ara estem renegociant la continuïtat amb tres empreses més del sector. Aquest projecte és molt important per al poble, per tal de què els nous veïns, a banda de viure a Almoster, s’hi quedin també durant el seu temps d’oci.

Almoster ha crescut en prop de 400 habitants en deu anys; pràcticament, hem duplicat la població.

Nous veïns: noves famílies. No

se’ls quedarà petita l’escola?

De fet, ja se’ns ha quedat petita. Abans et parlava de la importància de la revisió de les normes subsidiàries, i en aquesta revisió s’inclou una parcel·la al costat del col·legi, per iniciar la seva ampliació abans de finals d’any. Jo crec que tindrem enllestida la revisió el mes de juny. Vam proposar el tema al Departament d’Ensenyament, i ens van dir que, si posavem els terrenys, podríem ampliar l’espai educatiu. I en això estem: el projecte de les noves dependències escolars ja està fet.

A més, la intenció és continuar aquesta ampliació amb la construcció d’una llar d’infants. Si volem ser una bona zona residencial, oferir bons serveis és un element clau.

Suposo que el repte és també aconseguir que els nous veïns s’empadronin.

Doncs sí que ho és, perquè hi ha molts que no estan empadronats al poble. Per això és tan important, d’una banda, tenir una bona oferta de places educatives perquè no hagin de portar els nens a altres localitats i, de l’altra, disposar d’espais per a la vida cultural, com ara la sala multifuniconal. El futur d’Almoster no està ja a l’agricultura, i la disposició del terme municipal, molt allargat, no permet una planificació per agfrans polígons industrials. El futur és aconseguir que els nous habitants s’arrelin aquí per la bona qualitat de vida; uns habitants que, de continuar axí, podríen arribar als mil veïns d’aquí a dos anys.

UN POBLE RESIDENCIAL PER AL CAMP DE TARRAGONA

Amb un cens actual de 878 veïns, la vila d’Almoster ha duplicat en una dècada la seva població, i ha esdevingut els darrers anys una important zona residencial per a les capitals del Camp de Tarragona. La primera referència escrita del poble apareix en la carta de població de la Selva del Camp del 1164; el 1582 es troba per primer cop el topònim modern i, ja en l’actualitat, la vila també es coneix popularment com ‘el balcó del Camp’. Almoster va ser una localitat pionera en l’acollida del que avui anomenem urbanitzacions o zones residencials, quan cap el 1975 es va començar a construir l’àrea del Picarany, al nord del terme municipal. La vila afronta en els pròxims anys el repte d’equilibrar el creixement urbanístic amb el manteniment d’una bona qualitat de vida.

Vista de la residencial Aubareda

EL PROJECTE: LA SALA MULTIFUNCIONAL Potser l’equipament més important per a Almoster durant els pròxims anys serà la futura sala multifuncional, un equipament pressupostat en prop de 64 milions ubicat al costat de dos impotants centres culturals del poble: l’Ateneu Agrícola i la biblioteca municipal. A causa d’un problema de pressupostos amb l’empresa encarregada dels treballs (TEYCO), les obres actualment estan aturades, però el consistori ha encetat els contactes amb tres firmes més del sector per tirar endavant aquesta obra: un futur teatre polivalent que combina l’aprofitament del pendent per a les graderies amb la seva orientació al mar.

5

TAG

Juny 2001

ACTUALITAT

Universal Studios Port Aventura: construir amb l’oci Si el potencial econòmic dels parcs temàtics acostuma a valorar-se des del vessant turístic, el seu paper com a motors del sector de la construcció no és menys important. A partir de 2002, la zona lúdica de Vila-seca / Salou proporcionarà una considerable injecció inversora des del punt de vista urbanístic.

TAG

Juny 2001

7

A-

A REUS

Vila-seca

N-340

A TARRAGONA VIÀRIA

A TARRAGONA

TV -3

Salou

TV -3

14

Parc PORT AVENTURA

B

Zona recreativa i residencial

6

8

31

40

N-3

14

C-

A VALÈNCIA

VIA FERRO

C-14

La Pineda

Nou complex UNIVERSAL STUDIOS

Port de Salou

14

Zona residencial i Beach club

6

Nou vial

TV -3

El cicle expansiu que podria convertir el complex Universal Studios / Port Aventura en la principal destinació turística de tot Europa va començar a principi del 1999, però serà l’any vinent quan estigui en marxa bona part de les obres que prepararan el terreny per a l’obertura del segon parc, prevista per a l’any 2008. La primera fase d’expansió, ja en marxa i amb l’horitzó del 2003, representarà una inversió global de 70.000 milions i inclou dues noves atraccions ja en funcionament (‘Sea Odyssey’ i el ‘Templo del Fuego’) i tres hotels. A partir d’aquí, i fins al 2013, el segon parc temàtic dedicat al món del cinema concentrarà un volum inversor de prop de 180.000 milions, la major part dins l’àmbit de la construcció.

Potser un dels estudis més exhaustius al voltant del potencial econòmic del parc sigui el publicat l’any 2000 per la patronal tarragonina, la CEPTA, i els dos sindicats majoritaris a la demarcació, UGT i CCOO, sota el títol Impacte i repercusions de les inversions al centre recreatiu turístic de Vilaseca / Salou i al sector químic de Tarragona. L’estudi parteix d’un escenari macro on es preveu una inversió continuada de 250.000 milions al llarg de quinze anys. La facturació bruta prevista durant tot el període és de 678.000 milions, amb la qual cosa l’efecte econòmic global calculat s’aproxima al bilió de pessetes. L’estudi mostra que el gruix inversor es concentrarà

MAR MEDITERRANI Cap de Salou

durant el període 2005/2008, any aquest en què la inversió parcial s’acostarà als 55.000 milions. És precisament durant aquest quatrienni quan es calcula també l’efecte econòmic més important, tot afegint la inversió a l’explotació de les instal·lacions. Segons l’informe citat, l’any 2006 l’efecte econòmic superarà els 50.000 milions, mentre que tres anys més tard aquesta xifra se situaria per sobre dels 121.000 milions de pessetes. Cal destacar que durant els pròxims sis anys, el volum d’inversions en infraestructura

6

representa la major part de l’efecte econòmic final, un efecte que té a veure més amb el moviment econòmic al voltant de la construcció que amb l’explotació turística en sí mateixa. Serà a partir del 2013 quan aquest àmbit redueixi el seu potencial econòmic al parc per deixar pas a l’explotació al cent per cent de les instal·lacions per a l’oci.

El centre recreatiu de la Costa Daurada concentrarà el gruix del creixement econòmic lligat tant a l’oci com a la construcció durant la pròxima dècada.

TRES HOTELS A PARTIR DEL 2002 I tres ambients diferents en un total de 12,5 hectàrees construïdes: el Mediterrani, Mèxic i el Carib. La inversió conjunta estimada és de 19.200 milions, mentre que la capacitat total és de 1.500 habitacions. L’hotel tematitzat entorn la Mediterrània estarà ubicat a l’interior del parc, a l’àrea del mateix nom, mentre que l’ambientat a Mèxic s’ubicaria a l’exterior, a la rambla del parc. Aquest

segon disposarà d’una gran piscina de prop de 2.500 m2, una de les més grans de Catalunya. El tercer complex hoteler s’aixecarà al costat de l’avinguda Pare Molas, dins del terme de Salou, en un solar valorat en 495 milions de pessetes. La previsió de la direcció del parc és obrir les tres instal·lacions entre el maig i el setembre de l’any vinent.

ZONA RESIDENCIAL, CAMP DE GOLF I PARC AQUÀTIC El parc temàtic actual s’expandirà també cap a la costa del Cap Salou, en concret a la zona de la Platja Llarga. Durant els pròxims cinc anys està previst desenvolupar-hi una zona residencial amb un camp de golf que podria representar una inversió pròxima als 10.000 milions de pessetes. El camp de golf s’ubicaria a cavall entre els nuclis de Salou i la Pineda, amb el futur vial que unirà aquestes pobla-

cions creuant la instal·lació de nord a sud. La zona residencial quedaria a la banda litoral de l’actual carretera de la costa. D’altra banda, el complex d’oci preveu també obrir un parc aquàtic durant l’any vinent, amb una inversió que es calcula també sobre els 10.000 milions. Aquesta instal·lació inclouria piscines amb aigua calenta, que permetrien el seu funcionament durant la temporada baixa.

L’EFECTE SOBRE LA XARXA DE COMUNICACIONS El creixement del parc multiplica també les inversions en les infraestructures de comunicació, per poder absorbir l’important volum de visitants d’aquí al 2013.

En primer lloc, la segona terminal de passatgers de l’aeroport de Reus està previst que entri en funcionament el 2003, una actuació inclosa dins del Pla Director del centre, que hauria d’aprovar-se abans de finals d’any i representa una inversió de més de 24.800 milions fins al 2008. D’altra banda, el futur traçat de l’anella ferroviària entre el Corredor del Mediterrani i

el TAV (al nord o al sud de l’aeroport) i la possibilitat d’accedir més ràpidament des de l’àrea fins a l’abaixador de RENFE del parc condicionarà també el creixement futur de la zona. Per últim, la finalització de la variant de l’N-340 des de les Gavarres fins a Vila-seca i el nou vial entre la Pineda i Salou (amb 600 milions d’inversió i que deixarà en quatre minuts el trajecte entre les dues localitats) potenciaran el desenvolupament de la zona residencial del parc prevista a aquesta àrea.

INVERSIÓ EN DESENVOLUPAMENT IMMOBILIARI 2002/2013 milions 15.000 12.000 9.000 6.000 3.000 0

2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 anys

(Font: Impacte i repercusions de les inversions al centre turístic de Vila-seca / Salou)

7

TAG

Juny 2001

ACTUALITAT

Pere Segarra Roca Professor de la Facultat de Ciències Econòmiques de la URV Coordinador del Graduat en Administració i Gestió Immobiliària

«La necessitat de gestió és conseqüència directa de la forta expansió urbanística»

TAG

Pere Segarra es mostra partidari de crear titulacions cada cop més específiques

Juny 2001

8

Pere Segarra, especialista en màrqueting, consultor i formador, fa vuit anys que imparteix classes a la facultat d’Empresarials de Reus, i des del 1999 coordina aquests nous ensenyaments de la URV; uns estudis que només s’imparteixen a set universitats més arreu de l’Estat (a Catalunya, només a la Universitat de Barcelona). La primera promoció de la facultat reusenca sortirà l’any 2002.

Com va sorgir aquesta iniciativa?

Des del Col·legi d’Administradors de Finques de Tarragona se’ns va plantejar la necessitat d’uns ensenyaments que cobreixin la futura demanda de gestors en el sector urbanístic. Cal recordar que el Camp de Tarragona és la zona catalana que més creix en aquest àmbit, i les previsions són bones en un futur pròxim: el creixement de la urbanització implica també l’increment i la millora de la seva gestió. Com a universitat, vam comprovar aquesta mancança i vam voler-nos avançar als esdeveniments creant una titulació pròpia. De fet, el nostre graduat encara no està homologat pel Ministeri de Foment, una qüestió de cinc o sis mesos, però ja tenim alumnes que han estat ‘fitxats’ per

empreses locals del sector. La Universitat d’Alcalà va ser pionera en aquests ensenyaments, fa ja set anys, i ara s’imparteix també a zonas costaneres amb expansió urbanística, com ara Alacant, Màlaga o la politècnica de València.

Perquè calia crear una titulació nova?

Doncs perquè l’àmbit de treball és molt específic, però alhora comparteix matèries amb altres camps.

D’altra banda, la universitat espanyola està patint la crisi de natalitat dels anys vuitanta, i pensem que s’han de crear titulacions cada cop més específiques. Nosaltres preparem l’alumnat en tres nuclis concrets: temes d’arquitectura i arquitectura tècnica, materials legals i jurídics i elements d’economia i de gestió. Quan posem en marxa el segon cicle, volem oferir a l’alumne l’oportunitat d’especialitzar-se en algun

d’aquests tres camps. La intenció és que els nostres estudiants puguin integrar-se al món laboral immediatament després d’acabar els estudis, per això els alumnes fan pràctiques regularment a diferents empreses del sector.

Ha hagut bona resposta dels estudiants?

Pensem que sí, que els alumnes estan satisfets amb l’aprofitament del graduat. S’ha de tenir en compte que la inscripció va començar fa tres anys, amb l’inici del cicle, amb una oferta de trenta places per curs.

El primer any vam tenir 25 alumnes, i enguany estem sobre els 20.

L’alumnat prové de diferents itineraris educatius, batxillerat, majors de 25 anys i altres ensenyaments relacionats amb la gestió immobiliària, com ara l’advocacia o el graduat social. Fins i tot tenim algun alumne que actualment treballa per a agències immobiliàries i ha copsat

també la necessitat de preparar-se en aquest àmbit. Val a dir que l’alumne que surt de la URV és pot col·legiar automàticament al Col·legi d’Administradors de Finques.

I pel que fa a les sortides professionals?

Jo diria que, tècnicament, aquests ensenyaments, de moment, no tenen atur. D’entre les possibilitats professionals destacaria la direcció d’empreses immobiliàries o de promoció d’habitatges, el sector dels Agents de la Propietat Immobiliària i els registradors de la propietat o el món de les valoracions immobiliàries.

Altres sortides hi són al camp de l’assessoria financera o com a analistes del sector immobiliari, hem de tenir en compte que avui dia, pràcticament cada entitat bancària té un sector de negoci específicament immobiliari.

FORMAR ADMINISTRADORS empresarial, el graduat programa també dues assignatures de pràctiques d’administració de finques, tot col·laborant en despatxos professionals amb els quals existeixi un conveni previ. El preu de la matrícula és de 330.000 pessetes, ja que el graduat encara no disposa del finançament de la resta de titulacions oficials, però enguany compta amb l’esponsorització de la companyia de telecomunicacions Menta, que ha permés subvencionar anualment 50.000 pessetes per alumne. L’objectiu fonamental en la creació d’aquests estudis és el de disposar de professionals preparats en temes de construcció i immobiliaris a la demarcació de Tarragona.

9

El Graduat en Administració i Gestió Immobiliària és títol propi de primer cicle de la URV, amb 3 anys de durada i un total de 180 crèdits acadèmics (1.800 hores lectives). Els ensenyaments, que compten amb la col·laboració del Col·legi d’Administradors de Finques de Tarragona, s’imparteixen a la facultat de CC. EE. i EE. de Reus, i disposen d’un itinerari curricular condensat per a l’alumnat provinent dels àmbits de les Ciències Jurídiques o Empresarials que facilita la seva finalització en menys de 3 cursos. A banda del contingut teòric del temari, a cavall entre els sectors de la construcció i l’arquitectura, la formació en Dret i els coneixements per a una correcta gestió

El modern edifici de la Facultat d’Econòmiques i Empresarials, a Reus

TAG

Juny 2001

ACTUALITAT

Aparelladors: quan el client és l’Ajuntament TAG ha volgut conèixer l’opinió sobre la seva feina diària d’un altre col·lectiu bén definit dins del conjunt dels aparelladors: els arquitectes tècnics que treballen per a les administracions locals.

Albert Clarasó Segarra fa vinti-nou anys que és aparellador a Altafulla (2.778 habitants), bàsicament a l’àrea de gestió, i destaca sobretot la capacitat de polivalència que han tenir els aparelladors als municipis més petits: "En el fons, acabes fent una mica de tot, fins i tot feines que tenen una relació indirecta respecte a la nostra titulació, com ara assessorar a

«

La majoria suma la seva feina pública, en què es fa de tot, a la tasca de despatx privat

»

alguns veïns en temes urbanístics".

Clarasó, que combina aquesta feina amb treballs particulars, opina que el criteri d’utilitat és el tret diferencial més important entre els clients privats i els institucionals, "tot i que als municipis és mira també d’optimitzar els recursos", aclareix, "però jo crec que es treballa a velocitats diferents, i cal tenir en compte la població de cada municipi. D’altra banda, i canviant de tema, penso que actualment l’aparellador municipal té menys autonomia que quan vaig començar; i també crec que, en certa manera, se’ns continua considerant com una mena de tècnics de segon ordre".

Joan Farràs Tomàs treballa a l’Ajuntament de Montblanc (5.901 habitants) des del 1992, i opina que

TAG

Juny 2001

el fet de desenvolupar diferents tasques a municipis mitjans comporta tenir menys autonomia en el dia a dia, i assenyala també el temps utilitzat en aconsellar els veïns del poble i en l’atenció al públic.

Farràs dedica el 90% del seu temps al treball municipal, i apunta la supeditació del seu treball a un pressupost força rígid. "D’altra banda", afegeix, "jo no crec que el polític pressioni al tècnic, però si que hi ha un cert grau d’influència.

En canvi, trobo que el client privat es deixa aconsellar més pels tècnics que el client institucional, però treballar per a un ajuntament et proporciona també una bona sensació de seguretat laboral".

Des de fa quinze anys, Jordi Carrera Gombau treballa a l’Ajuntament de Salou (11.499 habitants), la seva feina principal, tot i que també la combina amb tasques de despatx privat. Carrera posa de relleu un altre punt d’interès, no només en el treball diari de l’arquitecte tècnic que treballa per a un municipi, sino en qualsevol tipus d’obra: la gestió de la seguretat. "En massa ocassions, els temes relacionats amb la seguretat a una obra es consideren com a qüestions de tràmit, i moltes vegades no es fa un seguiment adequat del desenvolupament dels treballs". Carrera, especialitzat precissament en l’àmbit de la seguretat, destaca que hi ha vegades que fins i tot manca el llibre

10

d’obra en algunes construccions, sobretot en algunes de les feines que duen a terme empreses constructores de reduïdes dimensions.

"Tot això representa directament potencials situacions de perill per als treballadors, però també la possible aturada de les obres en cas d’una inspecció de treball", apunta Carrera, "I aquestes situacions no són específiques de zones costaneres, on potser el ritme de construcció és més alt: això passa a tot arreu".

A un altre ajuntament de la Costa Daurada, el de Vila-seca (12.498 habitants), treballa Nuria Valverde Matillas, tot combinant també aquesta feina amb encàrrecs privats concrets. Valverde considera també que falta entre la població una consciència de la importància dels temes de segure-

«

Els ciutadans no sempre són conscients dels tràmits que comporta qualsevol obra

»

tat i dels tràmits que comporta, i veu una clara diferència entre l’empresa i el client municipal: "Amb un promotor has d’estar contínuament retallant pressupostos, mentre que a l’administració local prima més la qualitat que el preu". Al parer de Valverde, amb tretze anys d’experiència municipal a Vila-seca, aquest fet no

Façana de l’Ajuntament de Vila-seca

impedeix que els ajuntaments aconsegueixin agilitar les tasques urbanístiques. "A l’hora de tirar endavant una construcció, la qüestió bàsica és la planificació, i l’elaboració d’un calendari", apunta Valverde, "amb això guanyes agilitat, tot i que potser no tanta com a l’empresa privada".

Més al nord, al Vendrell (20.002 habitants), Jordi Torres Gavín és aparellador del municipi des del 1989, es dedica fonamentalment a la inspecció d’obres i treballa també per a empreses privades.

Per a aquest arquitecte tècnic, quan desenvolupes un projecte municipal "pràcticament, d’alguna mane-

11

ra, ets el propietari; mentre que treballant per a un promotor, el propietari és un altre, i hi ha més dependència del seus canvis d’opinió respecte al projecte".

Torres destaca que les situacions més complicades es produeixen en l’àmbit del compliment dels terminis, "sobretot quan s’han d’equilibrar posicions enfrontades de diferents veïns", i pensa que existeix un cert grau de desconsideració envers la tasca dels aparelladors municipals: "Et trobes amb molta gent que es pensa que pot opinar sobre la teva feina sense conèixer a fons els projectes. Potser és perquè, als municipis mitjans, has de fer una mica de tot, i atendre personalment a molta gent".

Per a Pere Domènech Grau, aparellador i inspector d’obres de l’Ajuntament de Valls (20.980 habitants), la major part dels problemes a la feina quotidiana es troben també en la relació amb els particulars, que "moltes vegades són poc conscients dels tràmits que comporta qualsevol obra. Quan la gent fa obres sense haver demanat llicència municipal s’oblida que davant qualsevol problema de seguretat la situació pot complicarse molt". Domènech fa sis anys que treballa al consistori de la capital de l’Alt Camp, i pensa que els aparelladors municipals tenen la suficient autonomia per desenvolupar amb eficàcia la seva feina. "En aquest punt, potser la diferència més gran entre el món públic i el privat sigui la relació concreta amb cada client, ja que amb el promotor o el particular sempre s’ha de negociar més que amb el municipi", afirma Domènech, "I pel que fa al ritme amb què es tira endavant un projecte, no depèn tant de si el client és privat o no, sinó del tipus concret d’obra i dels agents implicats". Pere Domènech combina també la seva feina municipal amb els encàrrecs privats, un fet comú a tots els aparelladors consultats.

TAG

Juny 2001

ESPAI AL TEMPS

Els Vidal i la seva casa del carrer dels Cavallers, de Tarragona

L’

estat lamentable del conjunt de cases dels carrers de Mediona, dels Cavallers i de Riudecols que en els segles XVII, XVIII i XIX foren propietat de la noble família dels Vidal, ens ha motivat a escriure unes ratlles dedicades als Vidal i, de retruc, a la que fou la seva casa pairal.

ELS VIDAL

Arribaren a la noblesa amb Onofre de Vidal, que assolí la dignitat de cavaller i de noble el 28 de maig de 1639 i el 18 de febrer de 1647, respectivament.

La línia familiar la seguí Dídac de Vidal i Agràs, casat amb Ignàsia de Nin; fou pare de Bonaventura, Jeroni, Tomàs, Pere i Josep de Vidal i de Nin.

«

La casa dels Vidal es troba davant de la dels Montoliu -ara Conservatori de Música de la Diputació-

»

Bonaventura, l’hereu nasqué a Tarragona el 1658 i es casà dos cops: el primer amb Sinforosa de Berenguer i de Castellgermà, i el segon, el 16 de novembre de 1712, amb Maria-Àngela d’Amargós i Grosso. Assistí a les Corts dels anys 1701 i 1705 i a la reunió de Braços de 1713. Fou austriacista, encara que no es significà massa, per la qual cosa els seus béns foren segrestats temporalment.

Jeroni i Tomàs prengueren l’hàbit cistercenc i professaren en

TAG

Juny 2001

el monestir de Santes Creus del qual n’arribaren a ser abats. Jeroni passà del monestir del Gaià al de Santa Maria de Serrateix (Berguedà), i també en fou abat.

Tomàs, fervent partidari de l’Arxiduc, ho pagà amb l’exili, però la seva amargor li fou suavitzada un xic amb el premi que Carles VI li aconseguí per la fide-

«

El conjunt de cases dels carrers de Mediona, Cavallers i Riudecols es troba en un estat lamentable

»

litat que havia demostrat a la seva causa: l’arquebisbat de Messina, el qual regí des del desembre de 1730 fins al 29 de juny de 1743 en què morí, víctima de la pesta que assotava la diòcesi.

Pere i Josep també foren destinats al servei de l’Església; el primer arribà a ser canonge i prior de la Seu tarragonina, i el segon, canonge de Tarragona i també prior ja que, en morir el seu germà Pere, n’aconseguí la dignitat.

Del segon matrimoni de Bonaventura nasqué Josep de Vidal i Amargós, el continuador de la línia familiar gràcies al seu matrimoni amb Isabel de Jalpí i Berenguer. Fou succeït pel seu fill Josep-Antoni de Vidal i Jalpí, nat a Tarragona l’octubre de 1754, el qual aconseguí superar els estralls de la Guerra del Francès, ja que morí el gener de 1819 a la seva casa del carrer dels Cavallers. El sobrevisqueren tres filles: Mont-

12

serrat (1797-1823), Maria-Francesca (1803-1876), que l’heretà, i Tecla (n. 1807). Foren els darrers Vidal.

LA CASA PAIRAL Com ja vàrem escriure en aquesta revista (1) la casa dels Vidal es troba al carrer dels Cavallers, davant per davant de la dels Montoliu.

Podem parlar del seu contingut gràcies a l’inventari postmortem de Josep-Antoni de Vidal (2) que ens permet saber que la situació de la casa, l’any 1819, era aquesta: A la sala Dues taules de noguer i divuit cadires de fusta, pintades i amb el seient de boga.

A l’estrada Vint-i-quatre cadires de fusta amb el seient de boga, sis quadres amb el marc daurat, tres cortines de domàs blau amb sanefes, i estores al terra.

A l’habitació principal Vuit quadres, un dels quals era el retrat de l’arquebisbe de Messina, un bagul de fusta, dues tauletes de joc i estores.

A l’habitació on morí JosepAntoni de Vidal Una tauleta de fusta de caoba, una altra de fusta de pi, cinc quadres (un de gran i la resta petits), un Sant Crist petit de llautó i dues cadires de fusta amb braços.

En un «requarto» Un bagul (dins del qual hi havia objectes de plata).

En una habitació petita Una calaixera, un llit de pilars i capçalera amb tres traspontins i dos matalassos de llana, vuit quadres petits i dos baguls (dins d’un, hi havia objectes de plata i joies).

En una altra habitació Dos llits de bancs i una caixeta buida coberta de pell.

En una habitació que dóna al carrer de Mediona Dos quadres amb marc daurat, dos catres amb pilars, una tauleta per jugar, dues cadires de fusta ordinària pintades de blanc, una calaixera de noguer (plena de roba) i un armari.

En una altra habitació Un llit de bancs i pots, vint-iquatre cadires de fusta pintades de color caoba, un quadre amb el marc daurat i un armari gran de fusta.

Oratori Un retaule pintat i daurat amb un quadre de la Mare de Déu i sant Josep, i ornaments litúrgics.

Menjador Deu cadires de fusta pintades de blanc, un quadre molt vell i els estris propis d’una llar.

En una habitació que dóna al jardí Dues taules de fusta, una màrfega, un quadre amb el marc daurat que era el retrat «de una Sra. antecessora de la casa», una capçalera pintada de blanc i daurada, vuit cadires velles i inservibles, una roda de fusta per al braser, dos baguls i una caixa.

En una estança davant la cuina Un bagul, una taula de fusta, una taula de pedra i un armari gran de fusta.

Cuina Contenia els estris propis d’aquesta dependència.

En el rebedor Una taula gran de fusta.

A l’estudi Una tauleta de fusta de pi, un escriptori cobert de baieta verda,

Vista del carrer Riudecols i del pati tapiat -abans propietat dels Vidal-, davant per davant de la part darrera de la casa de Cultura de la Generalitat

un quadre de la Concepció i una prestatgeria de fusta «amb alguns llibres y papers de la casa».

La descripció resumida que hem fet de l’inventari de l’any 1819 ens descobreix com s’ha empobrit el mobiliari de la casa respecte de les descripcions contingudes en els inventaris postmortem setcentistes, i això com a conseqüència de l’ocupació i els saqueigs patits per l’immoble del 1811 al 1814, que l’han deixat buit dels objectes mobiliaris acumulats per diverses generacions durant dos segles. Així, per exemple, ha desaparegut la rica col·lecció de tapissos, els quadres de les quatre

13

estacions del menjador, les vedute de Roma i els quadres a l’oli ja que els d’ara només són làmines. Ara sols hi trobem mobles de qualitat mitjana aplegats de pressa i corrent en un quinquenni, amb la intenció primordial de permetre la vida a l’interior de la casa i no tant la de figurar i brillar entre la bona societat tarragonina.

EL PATRIMONI L’inventari de 1819 també permet conèixer l’estat del patrimoni dels Vidal, el qual podem agrupar en tres conjunts: immobles, finques agràries, i censos i censals.

TAG

Juny 2001

Immobles A Tarragona eren propietaris de cinc cases (entre les quals destacava la pairal) i dos patis, ubicats l’un al costat de l’altre, a l’illa situada entre els carrers de Mediona, dels Cavallers i de Riudecols.

Finques agràries Es repartien pels termes de Constantí, Tarragona i l’Hospitalet de Llobregat.

La propietat de Constantí era el Mas de les Puntes, situat a la partida del mateix nom, amb una extensió propera als dos-cents jornals.

Les finques del terme tarragoní eren divuit (més un jornal i mig, venut a carta de gràcia), totes d’horta i repartides per les partides del Port, Rec Major, la Pedrera i les Parellades; assolien, en conjunt, vint-i-sis jornals i mig, que suposaven una reducció de set jornals respecte als de l’any 1794.

La finca de l’Hospitalet de Llobregat formava part del mas dit de Calderó amb una superfície de

TAG

Juny 2001

Vista del conjunt de cases que va ser dels Vidal, des de la façana al carrer Cavallers i des de la part darrera a la plaça de Ripoll

vint-i-nou mujades (la mujada equivalia a 2.025 canes quadrades, o sia, 4.896,5000 m2).

Censos i censals Els censos, és a dir, la prestació de caràcter perpetu a la qual estaven obligades propietats establertes en emfiteusi a particulars, eren tretze, i suposaven una renda anual de 196 lliures i 8 sous.

Els censals eren cinquantanou, amb un capital de 5.817 lliures, que els proporcionaven una renda anual de 175 lliures, força allunyada de les 385 que els donaven els censals que posseïen el 1794.

A TALL DE CLOENDA La impressió que hom treu de l’inventari damunt exposat, elaborat després de la mort de JosepAntoni de Vidal i de Jalpí, respecte del redactat vint-i-cinc anys abans, en morir Isabel de Jalpí, és que els Vidal han entrat en una fase de decadència, moderada però evident, en bona mesura oca-

14

sionada per les circumstàncies negatives generals dels darrers anys del set-cents i de les dues primeres dècades del vuit-cents, molt especialment pels desastres de la guerra contra els napoleònides.

Notes (1) Salvador-J. Rovira, «Els domicilis dels nobles tarragonins setcentistes», Tag, 16 (1999): 10s.

(2) A(rxiu) H(istòric) T(arragona). Fons notarial de Tarragona. Reg. 848, f. 185ss.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV

ESPAI AL TEMPS

Pau Font de Rubinat i el subministrament d’aigua al Camp

P

au Font de Rubinat1 fou una de les personalitats més destacades de la vida reusenca durant el darrer quart del segle XIX i el primer terç del XX, amb un notable delit nacionalista i erudit i un marcat interès per impulsar el progrés econòmic de la zona, tot modernitzant les infraestructures.

La preocupació per solventar el problema del subministrament d’aigua l’heretà del seu pare Felip Font i Trullàs, que el 1882 presidia la "Comisión gestora del proyecto de aguas", i que com a tal fou el primer signant d’un manifest adreçat als reusencs l’11 d’agost de 1882.

El manifest començava confessant: "Necesidad reconocida únanimemente por todos estos

vecinos, es la traída de aguas á esta Ciudad, en cantidad suficiente no solo para no carecer de este elemento indispensable á la vida, sino para aprovecharlas de una manera conveniente á los diversos

«

Un manifest de 1882 recordava la llarga distància que separava Reus dels corrents d’aigua importants

»

usos en que la emplean hoy día todos los pueblos cultos, y que, como el nuestro, reconocen la importancia de progresar contínuamente en la agricultura, en la industria y en el comercio". Tot seguit recordava el fracàs de les iniciatives dels diversos ajunta-

ments davant la llarga distància que separava Reus dels corrents d’aigua importants. Finalment, creien els signants, s’havia trobat la solució en la proposta feta per Ramon Correa, copropietari del mas de Cirer, al terme d’Alcover, el qual havia presentat "un proyecto que resuelve satisfactoriamente la cuestión" en oferir les aigües subterrànies que hi havia descobert. Correa proposava que li fos cedit l’usdefruit temporal de les mines municipals per ajuntar-les a les aigües provinents del seu mas.

Volia construir tres tipus de dipòsits: dos de 2.400 metres cúbics per a les aigües destinades als usos de la població, un de descobert amb capacitat per a 235.000 metres cúbics per a les industrials

Pau Font de Rubinat, de jove, al seu mas de Misericòrdia (Fotografia Arxiu dels hereus de Pau Font de Rubinat)

15

TAG

Juny 2001

i altres dos de 1.500 metres cúbics, que recollirien les del clavegueram, per a l’agricultura. El projecte fou assumit pel Banc de Mataró i comptà amb la promesa d’ajuda del Banc de Reus, que es comprometien a impulsar la societat anònima que n’havia de ser la gestora. El 27 de gener de 1882 l’Ajuntament acceptà la proposta i convocà les forces vives ciutadanes a una reunió el 5 d’agost. Els assistents es mostraren d’acord amb la idea i tot seguit s’obrí una subscripció d’accions amb un valor de 500 pessetes cada una. La comissió allí creada la presidí Felip Font, i aconseguí que l’ajuntament financés un opuscle de propaganda per animar la gent

«

Abans de la proposta pública de construcció de pantans, Font efectuà nombroses expedicions per la comarca

»

a comprar accions. La memòria publicada posava èmfasi "en que respecto á abastecimiento de aguas se encuentra hoy la poblacion de Reus (...) no tiene ni aún la necesaria para llenar las primeras necesidades; puesto que, existiendo unos 28.000 habitantes, no dispone más que de la que suministran las tres minas del Municipio, en cantidad relativamente pequeña, á causa del mal estado de las mismas, viéndose los vecinos en la necesidad de utilizar agua de pozos, estraida con el trabajo y dificultades que son consiguientes, y dotada en muchos de ellos, de malas condiciones de potabilidad á causa de la influencia perniciosa que en el subsuelo y en los pozos mismos, ejerce la continua filtracion de las aguas súcias, existentes en la multitud de pozos muertos que ha obligado á construir la falta de alcantarillado. La necesidad, pues, de aguas abundantes en Reus, es evidente"2. El

TAG

Juny 2001

projecte fou un fracàs ja que "a las pocas horas de funcionar las bombas de elevación de aguas, quedó agotado el manantial"3.

Pau Font de Rubinat manifestà molt aviat, com a propietari agrícola que era i per les preocupacions modernitzadores i per les influències rebudes del seu pare i de Bernat Torroja, la voluntat de buscar solucions per garantir el regatge de les seves terres, en especial les de la finca més emblemàtica, el mas de Font, que rebatejà com a mas de Misericòrdia, de considerable extensió, situat al terme municipal de Reus, on va fundar una escola agropecuària de vida efímera i on creà un important sistema de reg que va permetre la construcció d’un magnífic jardí, bona part del qual encara es pot admirar. Aquesta preocupació la féu extensiva, de manera paral·lela, a l’àmbit públic, i es traduí en una proposta més global, que es manifestà en múltiples projectes per garantir l’aigua de reg i de boca per a Reus i el seu entorn de manera realista i estable, aprofitant els corrents naturals i les pluges, lluny de les propostes utòpiques o fantasioses que fins aleshores s’havien multiplicat4. Per realisme, la seva era una postura del tot oposada als projectes apadrinats sobretot pels possibilistes de l’aprofitament del pou de J. Caballé Goyconeche5, que creia insuficient de totes totes. El projecte Caballé fou molt polèmic. Aprovat el contracte per la "Junta Municipal de Vocales Asociados" el 30 de desembre de 1911 i després per l’ajuntament, fou anul·lat pel governador civil el 25 de novembre de 1912.

Inmediatament, l’ajuntament presentà un recurs d’alçada. Entre els arguments a favor del contracte es recordava que "en Reus falta agua porque en un radio de diez kilómetros a la redonda hay más de setecientas minas de absorción las

16

cuales constituyen un drenaje contínuo de la comarca, sin contar el sin número de pozos y norias que en la misma exiten. En su mayor parte los caudales se hallan agotados y no hay uno solo que sea suficiente para las necesidades de la población"6.

Abans de llençar de manera pública la proposta de construcció de pantans, Font efectuà nombroses expedicions per la comarca per analitzar les possibilitats sobre el terreny acompanyat pel seu cunyat Francesc Macià, que era enginyer militar, el qual elaborà amb J. Móra i A. Benavent una primera memòria d’actuacions a realitzar el 1897. Dels treballs conjunts el 1898 en sorgí la idea "de la construcción de pantanos para dotar de agua Reus y Tarragona"7. El 1900 es reuniren a l’Ajuntament de Reus, convocats per Font, que n’era l’alcalde, delegats de molts pobles per parlar de la proposta de construcció dels pantans del Francolí (a les Roxel·les, a la Riba), del Gaià (a Querol) i del Siurana. A la reunió, molt concorreguda, es decidí construir-los, però en sortir de la trobada els alcaldes de Tarragona i Valls manifestaren que es retira-

«

El 1900 es reuniren a Reus delegats de pobles per parlar de la proposta de pantans al Francolí, al Gaià i al Siurana

»

ven del projecte8 . La majoria d’ajuntaments, excepte els de Riudoms i Montbrió deixaren progressivament d’assistir a les successives convocatòries, que s’esglaonaren de manera espaiada al llarg de l’any.

De manera sorprenent la premsa de l’època, fins i tot la propera als impulsors, es mostrà molt parca en informació sobre les trobades, que van rebre molt poc relleu informatiu. Segons Lo

Llit del riu a la Riba on hi ha l’aiguabarreig del Brugent amb el Francolí (Fotografia del 5 de març del 1933)

Somatent, el diari fundat i en bona part finançat per Font, a la primera reunió hi assistiren "representants de vintiun pobles (..) pera tractar de la adquisició d’ayguas per medi de pantanos. Los assistents (...) surtiren ben impresionats" i prengueren l’acord de reunir-se de nou el dilluns següent al mateix lloc9. A la segona reunió, el 12 de març de 1900 hi havia representants de Reus, Riudoms, Montbrió, Vinyols, Cambrils, Vila-seca, la Canonja, el Rourell, Maspujols, Puigpelat, Vallmoll, la Pobla de Mafumet, Mont-roig, i el Morell, és a dir de quinze pobles, el que comporta una significativa reducció dels que assistiren a la primera. En aquesta segona reunió s’acordà crear una comissió de propaganda amb la missió d’impulsar no sols la captació de simpaties, sinó també de promoure tot el relacionat amb el projecte, integrada per Pau Font, Josep Maria Borràs, Joaquim Navàs i Miquel Alimbau, tots ells regidors reusencs i per Josep Salvadó (Riudoms), Joaquim Borràs de March

(Cambrils), Joan Vidal (Vilaseca), Josep Maria Boronat (Vallmoll) i el marquès de Vallgornera (el Raurell)10. Els noms dels membres comarcals de la comissió donen a entendre que ells, i en general els assistents a les trobades, eren més els propietaris sensibles i de mentalitat moderna (Borràs de March era reusenc i Vallgornera no residia de manera permanent al poble), que no pas les autoritats municipals.

«

L’embassament de Riudecanyes va ser el primer en construir-se però no en aprovar-se

»

Altres cròniques subministren informació complementària: "también se acordó que el ingeniero señor Maciá, uno de los firmantes de la memoria relativa al proyecto, estudie detenidamente el emplazamiento y demás pormenores de los pantanos con el objeto de que al celebrarse la tercera reunión (...) despues de la próxima Páscua,

17

puedan tomarse los acuerdos conducentes á la realización de dicho proyecto"11. La proposta es veié afavorida per la visita a Reus del ministre Félix Suárez Inclán, el mateix 1900, el qual, en acabar el dinar que li fou ofert al Teatre Circ, es comprometé, en nom del govern, a facilitar i emparar les tasques de prospecció12. El mes de novembre J. M. Borràs, J. Nougués i J. Borràs de March anaren a Madrid, on obtingueren de manera més oficial el suport de l’estat per solucionar el problema del subministrament de l’aigua a Reus13.

Fruit de la gestió fou el nomenament d’una comissió d’enginyers de l’estat per buscar l’indret més apropiat per a construir els nous pantans14. La presència de Julià Nougués, que no formava part de la comissió elegida el mes de març, s’explica per les seves bones relacions a la capital de l’estat en ser un dels més reiterats dels districte.

Feta una inspecció sobre el terreny, per part del govern s’acordà la construcció del pantà del Francolí, rebutjant-se de

TAG

Juny 2001

Fotografia aèria del pantà al municipi de Riudecanyes, a l’actualitat

moment els del Gaià i Siurana, i deixant per a més endavant el de Riudecanyes, que fou justament el primer en construir-se. Font fou un dels signants, l’1 de maig de 1902, del manifest de la "Comisión de pantanos" on es recordava la reunió del 5 de març de 1900 a l’Ajuntament de Reus, amb assistència de representants de tots els pobles de l’entorn, "para tratar de los medios de dotar de aguas de riego á nuestra comarca". Poc després, continua, els pantans de Riudecanyes i del Francolí o de les Roxel·les foren inclosos al pla general d’embassaments. Els tècnics de l’estat acolliren bé la idea i treballaren amb celeritat, i al cap de

TAG

Juny 2001

dos anys el projecte del pantà de Riudecanyes era pràcticament enllestit. La comissió confiava que el govern assumiria les despeses de construcció, a canvi de què els interessats es fessin càrrec del cost de les expropiacions, de la redacció del projecte de l’embassament i del canal de distribució. Fins aquell moment les despeses les havia assumit l’Ajuntament de Reus; a partir d’aleshores calia començar la recaptació de diners, i per això es feu una crida per subscriure 600 accions de 25 pessetes amb la finalitat de constituir un capital de 15.000 pessetes. Els diners de la subscripció servirien d’acompte al moment de subs-

18

criure les accions definitives.

L’altre projecte impulsat des del primer moment per Font, el pantà de les Roxel·les, no arribà a quallar. Promogut el 1900, tot i que en un primer moment va rebre el vist-i-plau del Ministeri de Foment que n’ordenà l’elaboració de l’avantprojecte, que contemplava omplir-lo amb l’aigua de les riarades. L’enginyer Alfons Benavent, per amistat amb Pau Font, n’havia redactat una memòria justificativa el 189815. De fet, Benavent ja el plantejava el 1897 en la memòria conjunta feta amb Macià i Móra16.

Durant set anys es realitzaren estudis, per als quals el ministeri comprà maquinària moderna a l’estranger. Els estudis comporta-

ren dotze prospeccions geològiques, deu de les quals donaren un resultat immillorable, en detectar terrenys sense cap tipus de filtració. Tots els informes i dictàmens resultaren favorables. El pantà projectava convertir en regadiu terres de secà de trenta termes municipals. La proposta no anava en contra ni es percebia com a competitiva amb la de Riudecanyes, ans tot el contrari; des del primer moment es pensà com a complementària. El 30 de gener de 1906 la junta del pantà de Riudecanyes aprovà per unanimitat la proposta de Font de "renovar las iniciativas para la construcción de los Pantanos del

«

No sent l’aigua de Riudecanyes ni segura ni barata, Pau Font apostava també pel Francolí

»

rio Francolí y se encarga el Sr. Font de Rubinat de ponerse en comunicación con algunas personalidades para preparar una reunión á la que asistan las poblaciones riberanas del Francolí"17. El mes de maig Tarrats, president del Sindicat de Riudecanyes, informà d’una conversa amb un dels membres de la "Junta de defensa de las aguas del Francolí", que es lamentava de la falta d’informació que el Sindicat de Riudecanyes donava als pobles interessats sobre els projectes del pantà del Francolí. Tarrats proposava una trobada entre les dues parts per tal de superar "las luchas estériles que vienen desarrollándose de cierto tiempo"18. La reunió es dugué a terme el 29 de maig a Tarragona, sense arribar a cap acord, en bona part per culpa del projecte de Cels Xaudaró de 1897, que impulsava l’ajuntament reusenc, i que la comissió del Francolí no veia amb bons ulls19. De fet, no era només la comissió dels pobles sinó el conjunt de la societat afectada. El projecte Xaudaró que pro-

posava "la conducción de aguas del río Francolí (...) tomó cuerpo por haber sido estimado como uno de los mejor ideados; se realizaron distintos trabajos prévios pero hubo de desistirse de ellos ante la tenaz oposición que presentaron al proyecto todos los pueblos ribereños desde la Riba a Tarragona inclusives"20.

Tot fa pensar que la retirada de Font el 1908 de la Junta d’Obres i en general dels organismes responsables de la construcció del pantà de Riudecanyes va ser provocada per una maniobra estratègica per poder-se dedicar en cos i ànima a impulsar el projecte més endarrerit del pantà del Francolí, vist com a complementari del que estava en marxa. És una interpretació que encaixa amb el seu caràcter conformat per l’entusiame davant el repte i les fases inicials dels projectes i la creixent abúlia pel dia a dia. El 1917 Pau Font proposà primer a la reunió extraordinària del 15 de juliol i ho reiterà a l’ordinària del 31 d’octubre del Sindicat de Regants de Riudecanyes, que es nomenés una comissió "para que se pusiera en relación con la Junta encargada de practicar los trabajos para la construcción de pantanos en el río Francolí, sin practicar gestión alguna para no herir la susceptibilidad de la Junta ó Comisión encargada de los trabajos, ni la de los pueblos de Valls y Tarragona"21. La segona assemblea acceptà la proposta. El tema el preocupava i el juny de 1918 insistí en "la conveniencia de la construcción del pantano en el río Francolí, ya que no siendo segura ni barata el agua del de Riudecañas, podrían solucionar estos inconvenientes en el día de mañana con la fusion de ambos pantanos aconsejando al Sindicato prosiga los trabajos hasta conseguir que se realice aquel pantano á fin de que nuestra entidad no pierda

19

el derecho que adquirió con su petición á la superioridad de que se verifiquen los estudios necesarios en la cuenca del Francolí".

No es prengué cap acord, en creure’s que era millor, tot i mantenir bones relacions, que cada pantà fes el seu camí i ajornar la fusió per a un cop ambdós estiguessin enllestits22. Les paraules de Font donen a entendre que en el seu pensament es reservava al pantà del Francolí un paper similar al que actualment té el de Siurana.

El 1924 el president del Sindicat de Regants de Riudecanyes, Pau Abelló, era vocal de la Junta del Pantà del Francolí, que presidia Pau Font, amb Eduard Toda entre els membres de la directiva23.

Segons unes notes de 1926 conservades per Pau Font "los regantes actuales han contemplado los esfuerzos de Reus y otros pueblos con la mayor pasividad durante los años que han transcurrido desde 1906 hasta 1920", però "ahora que viene el proyecto en vias de realización, ahora piensan en aprovecharse de él". Els responsables se’n felicitaven: "también los regantes de la riera de Riudecañas se opusieron a la construcción del

«

Els il·lustrats reusencs Pau Font, Pau Abelló i Eduard Toda formaven part de la Junta del Pantà del Francolí

»

pantano. Ahora se muestran satisfechos, porque tienen segura su agua que antes era muy eventual". El mateix 1926 els costos de construcció del pantà del Francolí s’evaluaven en 22 milions de pessetes. Encara el 1931 Aguadé es referia als "Estanys del Francolí i Brugent, de propera construcció"24.

Font presidí la Junta del Sindicat del Pantà del Francolí fins a la seva mort l’any 194825.

TAG

Juny 2001

Notes 1 Per a Pau Font vegeu J. IGLÉSIES, Don Pau Font de Rubinat dins l’àmbit reusenc, Associació Excursionista de Reus, Reus 1961, i P. ANGUERA, Pau Font de Rubinat (Reus 1860-1948).

Vida i actuacions d’un bibliòfil catalanista, Mueu Comarcal Salvador Vilaseca, Reus 1998.

2 La Comision Gestora del proyecto de aguas á los habitantes de esta ciudad, full volant. Dictámen facultativo acerca el Proyecto para abastecer de aguas á la ciudad de Reus, Reus 1882, la cita a les ps. 24-25. Detalls complementaris a À. DUARTE, Possibilistes i federals. Política i cultura republicanes a Reus (1874-1899), Associació d’Estudis Reusencs, Reus 1992, p. 217.

3 Contrato celebrado por el Excmo. Ayuntamiento de Reus con don Juan Caballé y Goyeneche para el abastecimiento de agua de la misma, publicat per la Compañía Aguas de Reus S. A., Reus s.a. [1912], p. 5.

4 El 1890, amb Joan Vidiella i Jaume Padró, intentà promoure un canal derivat del d’Urgell, projecte que va haver de ser abandonat davant de les pretensions econòmiques de la Junta del Canal d’Urgell, AGUADÉ, "Aguas de Reus", "Converses" sobre temas de interés local y comarcal, Revista del Centro de Lectura, Reus 1957", p. 111. No sé si es tracta d’un error, ja que el 1882 Felip Font havia fet gestions, en nom d’un grup de propietaris reusencs, per a portar aigües del canal a Reus, DUARTE, p. 216 5 Caballé proposava la concessió del monopoli de les aigües de Reus a una empresa privada durant cinquanta anys. Fou durant la segona dècada del segle una font constant d’enfrotament entre els partits polítics reusencs, en

TAG

Juny 2001

comptar amb el suport dels possibilistes i dels lerrouxistes, i de vegades els socialistes, amb l’oposicio del Foment Republicà Nacionalista i de les entitats econòmiques. Per l’actitud dels possibilistes El problema de abastecimiento de aguas en Reus y el proyecto Caballé, s.p.i., presentat com Suplemento al núm. 29 de "Las Circunstancias". Vegeu també Contrato, passim.

6 Contrato, p. 3.

7 Segons unes notes que es conserven a l’Arxiu Font de Rubinat; les vaig aprofitar ja a Pau Font.

Totes les referències de les que no consta l’origen provenen del mateix arxiu. IGLÉSIES, p. 2830, recorda que en la sessió en que prengué possessió de l’alcaldia el 1899 féu aprovar una instància al govern demanant un pantà o canal de ragatge i el ferrocarril de Reus a Mont-roig. Poc després aconseguí que una comissió tècnica iniciés els estudis previs. Alguns dels detalls d’IGLÉSIES no coincideixen amb els que dono aquí.

8 Segons E. AGUADÉ, "Política hidráulica. El Pantano del Francolí", Revista del Centro de Lectura, 6 (1952), p. 62, els alcaldes de Tarragona i Valls eren respectivament Francesc Yxart de Moragas i Fidel de Moragas, el darrer, sobretot, un bon amic de Pau Font de Rubinat.

9 Lo Somatent, 6-III-1900. L’ajuntament de Reus destinà 1.800 pessetes als estudis preliminars per a la construcció de pantans, J. FORT, Anales de Reus desde 1860 a nuestros días, VIII, Reus 1930, p. 195.

10 Lo Somatent, 13-III-1900.

11 Las Circunstancias, 13-III1900.

12 AGUADÉ, "Política", p. 62.

13 FORT, p. 199.

14 FORT, p. 200.

15 Cap a aquesta data, no la dóna de manera precisa, AGUADÉ, "Aguas", ps. 111-112, afirma que

20

Font volia construir un pantà a la Riba, que rebé un important suport de les figures més preeminents de l’economia reusenca i que fou ben vist per l’administració. Vegeu també id. p. 115. Potser el projecte influí en un altre que tampoc no reixí, Proyecto de aprovechamientos hidráulicos del rio Brugent, Barcelona 1929.

16 AGUADÉ, "Aguas", p. 115.

17 "Sindicato de riegos del Pantano de Riudecañas. Actas", I, p.s.n.

18 "Sindicato de riegos del Pantano de Riudecañas. Actas", I, p.s.n.

19 "Sindicato de riegos del Pantano de Riudecañas. Actas", I, p.s.n., sessió 1-VI-1906. El tema s’allargassa, sense arribar a cap solució real, al llarg dels mesos següents.

20 Contrato, p. 5.

21 "Juntes general", I, folis, 4041. El 1916 l’enginyer reusenc Antoni Gaya Busquets publicà un avantprojecte del pantà del Francolí, que deuria fer reviure el debat, i al llarg del 1917 es publicaren diversos articles i es feren diverses gestions per a dinamitzarlo, AGUADÉ, "Aguas", p. 116.

Més informació a id. "Política", ps. 62-64.

22 "Juntes general", I, folis 51-52.

En constituir-se el 1924 la Junta del Pantà del Francolí, que presidia Pau Font de Rubinat, l’assemblea del de Riudecanyes oferí la seva plena cooperació, "Juntes general", I, foli 68.

23 Sindicato de riegos del Pantano de Riudecañas. Actas", I, p.s.n., sessió 19-XI-1924.

24 AGUADÉ, "Abastiment", p.

56.

25 AGUADÉ, "Aguas", p. 117.

PERE ANGUERA Dr. en Història Contemporània i catedràtic de la URV

ASSESSORIA JURÍDICA

Jurisprudència sobre atribucions professionals de l’aparellador Pel seu interès per als col·legiats, tot seguit presentem un resum d’una recent sentència relativa a la falta de competència professional d’un Enginyer Tècnic en la redacció de projectes d’obres d’adequació de locals comercials.

L’11 d’octubre de 2000, la Sala del Contenciós-Adiministratiu del Tribunal Superior de Justícia de Múrcia dictava una sentència en resposta a un recurs d’apel·lació presentat pel Col·legi d’Aparelladors local. La sentència revocava una resolució administrativa de l’Ajuntament de Cieza, i declarava la falta de competència professional de l’Enginyer Tècnic Industrial per poder redactar un projecte d’obres d’adequació de local. El Tribunal Superior va estimar que l’enginyer tècnic és incompetent en aquesta matèria, ja que el projecte qüestionat preveia actuacions constructives "propias de la arquitectura civil".

La qüestió en litigi feia referència a la possible habilitació dels enginyers tècnics industrials per subscriure un projecte d’obres per instal·lar una cafeteria en un determinat local, per al qual l’enginyer ja havia redactat el projecte d’apertura. El Col·legi d’Aparelladors de Múrcia va presentar un recurs a mitjans del 1998 davant de l’Ajuntament de Cieza, tot al·legant la manca d’habilitació professional dels enginyers en aquesta matèria. El 29 d’octubre del mateix any, el consistori resolia el recurs a favor del projecte elaborat per l’enginyer, una decisió que va provocar l’apel·lació del Col·legi. Finalment, l’octubre de l’any passat, el Tribunal Superior de la província donava la raó al

Obres a un interior d’un local, més pròpies de l’arquitectura civil

col·lectiu d’aparelladors murcià, i fallava en contra de la primera decisió municipal. A més, el tribunal va condemnar l’Ajuntament de Cieza a què iniciés un expedient de legalització de les obres que hauria de ser redactat necessàriament per un arquitecte o un arquitecte tècnic.

El recurs presentat pel Col·legi d’Aparelladors de Múrcia es basaba en què la decisió municipal havia infringit la Llei 12/86 sobre atribucions professionals dels arquitectes i enginyers tècnics, que havia hagut defectes en l’apreciació de la prova pericial, així com vulneració de la doctrina jurisprudencial sobre l’anomenat «principio de accesoriedad», segons el text de la mateixa sentència. Aquesta llei fixa un principi fonamental, el d’especialitat, segons el qual l’exercici de la professió d’enginyer

21

i d’arquitecte tècnic ho és "dentro del ámbito de su respectiva especialidad técnica (art. 1.2)".

En aquest sentit, la resolució judicial indica que, per decidir, l’Administració corresponent ha de conèixer tant les característiques urbanístiques de l’actuació concreta com les condicions de seguretat de la mateixa. Atesa aquesta especificació, la sentència, en el punt cinquè, conclou que la situació "en relación con la competencia del técnico proyectista hace desaparecer uno de los elementos esenciales en que debe apoyarse la actividad adminstrativa de control, y desencadena la anulabilidad de la resolución". En el punt següent, el sisé, la sentència estima el recurs d’apel·lació presentat pel Col·legi de Múrcia "sin que haya lugar a la imposición de costas".

TAG

Juny 2001

ASSESSORIA JURÍDICA

Tarragona acollirà el primer debat nacional sobre l’aplicació de la LOE Durant els dies 8, 9 i 10 de novembre d’enguany, reconeguts experts nacionals i internacionals del sector analitzaran i debatran els primers efectes de la posada en marxa de la Llei d’Ordenació de l’Edificació.

UN ANY DE LA LOE Acaba d’acomplir-se el primer aniversari de la posada en marxa de la Llei d’Ordenació de l’Edificació (LOE). Durant aquest primer any de vida, el sector de la construcció ha assistit ja a importants canvis, alguns esperançadors, altres inquietants i, potser alguns d’ells, incerts.

Són moltes les reflexions en veu alta que formulen els diferents agents, entre les quals destaquen la millora de la qualitat, més claredat en l’atribució de funcions i responsabilitats i la defensa dels interessos del consumidor. Però existeixen altres moltes reflexions en veu baixa: la nova organització del procés de l’edificació, el paper

TAG

Juny 2001

dels nous agents que hi participen, el futur perfil tècnic, les competències professionals, la perícia i la futura jurisprudència.

En aquest nou marc esperançador, el compromís de la qualitat sembla estar definitivament orientat per un bon camí, a l’espera del que pugui ocórrer amb l’assegurament de les garanties triennals i anuals. De totes maneres, una primera anàlisi en profunditat del sector deixa entreveure un lleu desconcert i l’aparició de preocupants desajusts.

UNA TROBADA OBERTA A TOTS ELS SECTORS El Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona i la prestigiosa

22

Vista de l’Auditorium del Palau de Congressos de Tarragona

Revista de Derecho Urbanístico han promogut una trobada al més ampli nivell institucional, en la qual estaran representats tots els col·lectius per tal d’analitzar els primers resultats de la posada en marxa de la LOE. La ciutat de Tarragona serà el punt de trobada del sector, un lloc on posar en comú aquestes reflexions, debatre amb deteniment els primers efectes de la LOE i esbossar els esdeveniments dels pròxims anys a partir de l’opinió de diferents experts.

Aquestes primeres jornades d’àmbit estatal agruparan la visió i l’opinió de tots els agents implicats: administracions, col·legis professionals, promotors i constructors; experts en patologia i càlcul, com-

panyies d’assegurances, organismes de control tècnic, laboratoris, advocats, magistrats, associacions de consumidors, administradors de finques i fabricants de materials.

EXPERIÈNCIES, ANÀLISIS I PROPOSTES

UNA MIRADA AL FUTUR Les jornades han nascut amb l’esperit de conèixer les futures tendències que marcaran la pauta del sector de la construcció en la pròxima dècada. La LOE està accelerant una reorganització de tot el sector professional. S’està travessant la porta d’una etapa nova de renovació, d’esforç i de consolidació de la qualitat, en la qual els diferents agents implicats han posicionar-se de nou. Per això, aquest punt d’encontre ha de servir a tots els assistents per analitzar, assimilar i extrapolar aques-

L’esperit que impulsa aquestes jornades és el de realitzar una anàlisi exhaustiva i crítica del sector des de totes les visions dels diferents agents que hi intervenen, amb una directa participació dels assistents. Les jornades plantejaran diversos punts de vista per part d’experts nacionals i internacionals de cada especialitat, i estaran obertes a la participació de tots els col·lectius. No es tracta només d’una posada en escena de l’estat actual de la qüestió, sinó d’unes jornades que volen anar més enllà, tot abordant una anàlisi crítica i objetiva. Per tot això, les jornades hauran de tractar temes clau que en el futur hauran de consolidar les noves regles del joc que la LOE ha implantat. Es tracta, doncs, de catalitzar totes aquelles opinions i experiències d’experts que aportaran més llum o matissaran tant l’acció individual d’empreses i professionals com l’acció futura dels diferents col·lectius o agrupacions.

Les garanties sobre solidesa i seguretat de l’edifici ja queden cobertes amb l’assegurança decennal de danys

ta nova realitat, i desenvolupar accions concretes de consolidació en els seus respectius àmbits.

Amb tota seguretat, la marca un abans i un després que ens fa replantejar el camp de la formació, del coneixement tècnic, de l’especialització i l’excel·lència professional de tot el sector immers en el procés d’edificació.

BLOCS TEMÀTICS DE LES JORNADES

1. La realitat constructiva del sector. Sinistralitat i perícia La posada en marxa de la LOE es produeix en un marc tecnològic i humà que fins ara ha ofert uns determinats tipus i percentatges de risc. Conèixer el risc en el procés edificatori ens porta a

23

atendre els punts febles de la construcció per saber on s'han de fixar els esguards de les companyies d'assegurances i els reptes de millora de la qualitat. D’altra banda, en aquest marc, el peritatge de danys adquirirà una dimensió impensable fins a l’actualitat.

Ponències base previstes (30-35 minuts) • Una visió de la sinistralitat en edificis a França. L’experiència de 2 dècades.

• Los sinistres més freqüents en construcció a Espanya.

• La perícia forense davant la LOE i la LEC. • El futur perfil de la sinistralitat. Nous riscos.

Comunicacions especialitzades (10-12 minuts) • Disfuncions acústiques en edificis moderns.

TAG

Juny 2001

d’estructures en el procés edificatori.

• El paper de les Empreses Auditores de Risc (OCT) • El repte de qualitat des del sector immobiliari.

Comunicacions especialitzades (10-12 minuts) • Els identificadors de la qualitat.

• Formació en les Empreses Auditores de Risc. Utopies i realitats.

• Responsabilitats en el control tècnic.

• El baròmetre de la qualitat en l’edificació. ¿Cap a la qualitat total?

3. Nova jurisprudència i posicionament de les companyies d'assegurances

La qualitat i les assegurances són un dels punts centrals de la LOE

• Disfuncions higrotèrmiques en edificis moderns. Lessions en instal·lacions d’aigua i calefacció.

• L’anàlisi estadística de la sinistralitat. Potencialitats futures.

2. El repte de la qualitat.

L’auditació del risc Els organismes de control tècnic tenen un paper estratègic entre risc i qualitat. La seva funció de control de l'avaluació de riscs assegurats en les fases de definició del projecte i de l'execució és avui necessària per establir els

TAG

Juny 2001

barems de la qualitat, els valors del risc i els costos de les assegurances que establiran les companyies en els propers anys. Analitzar la seva labor, conèixer els paràmetres de control i veure com es coordina la seva funció en el marc de les atribucions dels tècnics permetrà entendre millor en quina direcció evolucionarà la qualitat i com es penalitzarà el risc.

Ponències Marc (30-35 minuts) • El Codi Tècnic de l’Edificació.

• El paper del consultor

24

Apareix una nova delimitació de responsabilitats, distinta al que passava amb l'article 1591 del Codi Civil, quan la reclamació sobre la responsabilitat podia allargar-se fins els vint-i-cinc anys en alguns supòsits. En aquest procés de canvi legislatiu hem de ser capaços de veure l'evolució de les sentències judicials, quins canvis significatius es produeixen i les interpretacions jurídiques de responsabilitat. A més, és totalment necessari romandre atents als esdeveniments jurídics relacionats amb els danys en edificis finalitzats abans de l'entrada en vigor de la LOE. Ponències Marc (30-35 minuts) • La LOE i el concepte de ruïna en l’edificació.

• Informes de Patologia.

• Noves delimitacions de la responsabilitat. Primeres sentències.

• El posicionament de les companyies d’assegurança i reassegurança.

Comunicacions especialitzades (10-12 minuts) • L’escripturació i el registre de la propietat.

• La situació actual del consumidor en el nou marc de la LOE.

• El paper de les correduries d’assegurances.

4. Perfils professionals i competències en el marc de la LOE

5. El paper del consumidor.

Noves tendències en la reclamació de danys Sens dubte l'aplicació de la LOE suposa un increment del cost del producte final que suporta el consumidor. A més, el consumidor té obligacions referents al mante-

En aquest nou marc legal s'obren noves vies professionals per als tècnics en el marc de la inspecció, el peritatge per a companyies d'assegurances o la perícia judicial forense, que resultarà fonamental. En canvi, altres activitats habituals, com ara l'execució de les obres, plantejaran nous requeriments en la documentació i en els protocols i la metodologia de control.

Per això resultarà fonamental indagar sobre les noves necessitats de formació a la universitat i la formació continuada post-universitària.

Ponències Marc (30-35 minuts) • La universitat i el repte formatiu per al nou segle.

• Formació i Perfils professionals a la Comunitat Europea.

• Nous perfils professionals que exigeix el mercat.

• Formació post-universitària per a tècnics.

Comunicacions especialitzades (10-12 minuts) • Paper i protagonisme futur de les tecnologies de la informació en el sector.

• La normativa On-line. Una eina per a la prevenció.

• La formació dels professionals de la construcció.

• El paper formatiu de les fundacions privades.

S’espera una gran assistència a aquestes jornades, organitzades pel nostre Col·legi i la Revista de Derecho Urbanístico

niment que modificaran el seu comportament i expectatives en relació amb el producte edificat.

En contrapartida, l'usuari, amb una cultura creixent de la qualitat, trobarà en aquesta Llei una eina indispensable per a la defensa dels seus interessos. Per això ara és el moment idoni per conèixer les inquietuds i necessitats de l'usuari i com cal atendre-les.

Ponències Marc (30-35 minuts) • Passat, present i futur del manteniment a Espanya.

• El traspàs progressiu a l’usuari de la responsabilitat davant del manteniment.

• Green Building Challenge (GBC). Qualificació mediambiental dels edificis.

• L’Administrador de Finques davant del repte del manteniment.

Comunicacions especialitzades (10-12 minuts) • Les reclamacions dels consumidors. Millora dels seus drets fonamentals.

• Edificació i Medi Ambient.

Tendències futures.

• La qualitat de la pràctica pericial com a garantia per al usuari.

25

INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ A LES JORNADES Revista de Derecho Urbanístico Doctor Esquerdo, 47 28028 – Madrid.

Tel 91 4008018 – 5746411 Fax 91 5041558 rdu@montecorvo.com Places limitades per rigorós ordre d’inscripció. Es recomana fer una preinscripció per rebre els succesius comunicats.

Preu de les jornades Fins al 30 de Setembre: 65.000 Ptes.

Les inscripcions posteriors: 75.000 Ptes.

Reserves hoteleres Per rebre informació anticipada o realitzar les reserves hoteleres poden dirigir-se a: Viajes Tarraco C/ Unió, 54 43001 Tarragona Tel. 977 23 60 60 - 977 17 27 50 Fax: 977 23 60 53 tarracocentral@juniper.es

TAG

Juny 2001

GABINET TÈCNIC

Façanes esgrafiades (I)

L

TAG

Juny 2001

a voluntat de recuperar el vell ofici d’esgrafiador podria ser, entre molts d’altres, el primer motiu que justifiqués aquest treball. La quantitat i la qualitat dels esgrafiats existents arreu de Catalunya sens dubte n’és una altre i, per no fer-ne una llarga llista d’objectius, crec que tots ells els podria resumir en dir que tot ve donat per l’amor a una terra, a un ofici i a una gent que ha tingut la sensibilitat, la creativitat i la imaginació d’embellir mitjançant l’esgrafiat el nostre país.

L’any 1981 el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, van portar a terme l’edició d’un llibre meu intitulat Esgrafiats i la seva posterior presentació en societat, on el director general del Patrimoni Artístic de la Generalitat deia que la voluntat de recuperació dels vells oficis els encoratjava i que la recuperació dels esgrafiats és necessària per a mantenir moltes de les característiques del patrimoni artístic català.

Aquell primer treball sobre els esgrafiats tenia com a objectius el coneixement de les tècniques, els materials, els motius ornamentals i les aplicacions dels esgrafiats com a elements decoratius murals; era el punt d’inici de tot un procés de recerca, estudi i investigació d’un art, un ofici i una tècnica que pot desaparèixer, cosa que representaria -al meu parer- la pèrdua d’una part important del nostre patrimoni cultural, motiu pel que des de fa temps vaig decidir-me

Esgrafiats al carrer del Carme. Vista des del Pla de la Seu, a Tarragona

per l’estudi, la investigació i la divulgació dels coneixements adquirits envers aquest ofici.

Si la primera publicació, com ja he dit, tenia uns objectius, amb el present treball m’he proposat fer un estudi per a dur a terme la catalogació, determinar l’estat de conservació i estudiar els procediments, les tècniques i les possibilitats de restauració i conservació dels esgrafiats.

RECURSOS METODOLÒGICS EMPRATS Per dur a terme aquest treball, la metodologia emprada es pot concretar amb els següents apartats: 1. Observació i inspecció sobre el terreny dels elements a estudiar.

2. Recollida de la documentació gràfica necessària, fotogra-

26

fies, plànols i dibuixos, sobre el terreny i en els arxius.

3. Recerca de la bibliografía sobre el tema que ens ocupa.

4. Presa de mostres sobre el terreny de fragments dels morters dels esgrafiats i la seva anàlisi.

Advertiment: aquest treball s’ha realitzat seguint molt de prop el text de les obres esmentades a la bibliografía, algunes d’elles molt més que d’altres. Vull deixar clar aquest fet ja que algunes de les solucions que es donen no les he pogut experimentar personalment, per tant, no es pot garantir el bon resultat de les mateixes; esperem que la confiança que hem dipositat en altres autors no ens dugui a cap fracàs. Per tant, aconsello els que en vulguin fer una aplicació pràctica que facin, abans d’una aplicació definitiva, una petita experiència amb les mateixes, atès que allò que de vegades

ha donat un bon resultat en un tipus d’obra en d’altres, i per diverses raons, no el dóna.

ESTAT DE CONSERVACIÓ L’aspecte extern d’un esgrafiat és el que en principi ens dóna una idea de l’estat de conservació del mateix i del pas i l’acció del temps que han fet que molts d’ells avui no llueixin com al pricipi de la seva vida: les característiques del material que s’empraven per a realitzar-los han permès el seu envelliment. Ara bé, essent aquest un motiu important que determina l’estat de conservació, no hi ha dubte que també les deficiències del mur, dels arrebossats de fons,

«

Les deficiències del mur, dels arrebossats i dels pigments influeixen en la vida d’un esgrafiat

»

dels arrebossats o enlluïts superficials o la deficient qualitat dels pigments emprats, influeixen a l’hora d’allargar o d’escurçar la vida d’un esgrafiat. També les accions externes, com la pluja, els canvis tèrmics, la contaminació, etc, escursen la seva duració. Però l’acció directa de l’home sol ser el motiu que més accelera la destrucció, sobretot com a conseqüència de restauracions fetes per persones inhàbils o incapacitades i també per l’aplicació sobre les façanes de rètols, instal·lacions elèctriques, telèfoniques, etc...

Com a conseqüència de tot l’exposat anteriorment i amb la finalitat de fer un diagnòstic adequat i poder determinar l’estat de conservació d’un esgrafiat, entenc que es podria fer una anàlisi d’acord amb el següent qüestionari: 1.- Defectes propis dels esgrafiats: 1.1. Defectes dels pigments: 1.1.1. Descoloriments

1.1.2. Taques 1.1.3. Destonificacions 1.2. Defectes de l’enlluït superficial: 1.2.1. Despreniments 1.2.2. Bosses 1.2.3. Erosions 1.2.4. Descomposicions 1.2.5. Badalls 1.3. Defectes dels arrebossats de fons: 1.3.1. Despreniments 1.3.2. Bosses 1.3.3. Erosions 1.3.4. Descomposicions 1.3.5. Badalls 2.- Defectes del suport: 2.1. Despreniments 2.2. Descomposicions 2.3. Escletxes 2.4. Varietat de materials 3.- Humitats: 3.1. De pluja 3.2. Del suport 4.- Atac de contaminants atmosfèrics 5.- Atac d’aus i vegetals 6.- Restauracions: 6.1. Alteracions del dibuix 6.2. Pintures superficials 6.1. Arrebossats deficients 6.1. Enlluïts deficients 7.- Elements adossats: 7.1. Línies elèctriques i telefòniques, llums, palomilles, etc.

7.2. Cartells, rètols, etc.

7.3. Revestiments, aplacats, etc.

Els materials emprats per a la fabricació dels morters que s’aplicaven en forma de diferents capes d’arrebossats a l’hora de dur a terme un esgrafiat eren tradicionalment: la calç, la sorra, els pigments i l’aigua. El conjunt de tots ells una vegada aplicats als suports (murs, voltes, sostres, arcs, cúpules, etc), tant exteriors com interiors, prenia consistència per l’acció del fraguat com a conseqüència de l’evaporació de l’aigua i per reaccions químiques amb l’anhídrid carbònic existent a l’atmosfera que els envolta: tot aconseguint una pedra artificial de carbonat càlcic.

27

Tant les pedres naturals com, en el nostre cas, les artificials, per qualsevol acció natural o provocada sofreixen alteracions; les primeres lentament i les segones d’una forma més accelerada.

Les alteracions naturals vénen motivades per l’acció de la pluja, el vent, els canvis de temperatura, els vegetals, les aus, etc.

Les provocades solen ser conseqüència de l’acció directa de l’home o per les modificacions que aquest causa a l’ambient.

CONSERVACIÓ DELS ESGRAFIATS Sobre l’ampli camp de la conservació i la restauració de monuments falten encara, com a molt, persones que associïn en si mateixes les possibilitats tècniques i artístiques. Els artistes moltes vegades pateixen de manca de formació tècnica i els tècnics, en general, tan sols estan formats tècnicament, però no en la perfecció artística. No obstant això, per a una bona conservació de monuments és d’una necessitat fonamental l’associació d’una capacitat completa en els aspectes tècnics i artístics.

«

La «restauració», en contrast amb «la conservació», vol dir reparar i fer utilitzable de nou

»

En cada treball d’aquesta índole s’ha d’establir per endavant si es tracta d’una significada obra d’art o solament d’una obra de mitjana categoria. El punt de vista fonamental de la conservació s’ha de mantenir quan es tracta de monuments artístics importants; una de les màximes preocupacions és la importantíssima de conservar per a les generacions futures les obres d’art més notables sense modificar-les ni abillar-les en absolut .

TAG

Juny 2001

En les obres d’art menys valuoses, encara que siguin antiquíssimes, no es poden portar a terme els treballs de conservació, en part per motius de caràcter econòmic, en part per motius de caràcter pràctic; en aquests casos, en interès d’una selecció lógica, entra en funcions la "restauració".

La "restauració", en contrast amb la "conservació", vol dir reparar i fer utilitzable de nou. La condició prèvia a aquest treball és, juntament amb la sensibilitat artística, també la de tenir uns coneixements i capacitats manuals a fi que els retocs siguin executats amb el mateix esperit i tècnica amb què varen ser portats a terme en l’obra d’art en qüestió.

«

En el passat es van acomodar freqüentment obres importants al nou gust de l’època

»

TAG

Juny 2001

La "conservació" és una adquisició del nostre temps. S’ha arribat a l’acord que no s’han de modificar les antigues i valuoses obres d’art, sinó simplement conservar-les. Però allí on està present la necessitat de modificacions, millores o innovacions, es crea efectivament quelcom realment nou segons l’esperit del nostre temps.

En el passat es van acomodar freqüentment obres importants al nou gust de l’època. Es van modificar escultures notables en la seva expressió plàstica o es va renovar l’original i valuós policromat per una aplicació de colorit. En el temps del Barroc fins i tot varen ser pintades novament pintures gòtiques amb un altre motiu totalment diferent. També s’ha donat el cas de modificar totalment l’arquitectura d’un local; hi va haver un temps que foren destrossats, cremats o deteriorats valuosos treballs antics, com ara altars,

Façana del Col·legi d’Enginyers Industrials, al carrer d’Escrivanies Velles a Tarragona

estàtues, o estucats, i substituïts per obres barroques. A les acaballes del segle XIX foren eliminats de nou els treballs barrocs i ocuparen el seu lloc d’altres de neoromànics o neogòtics sense cap valor artístic.

L’esperit d’una bona conservació de monuments és el de mantenir tot el bo exactament igual i amb l’esperit del temps del que procedeix. La conservació ha d’atènyer també que quan sigui necessària realment una nova cre-

28

ació, s’ha d’executar quelcom artísticament digne dins del marc antic del monument a conservar.

En la conservació d’edificacions de vegades existeix la necessitat d’eliminar parts sense valor i substituir-les per d’altres noves de qualitat, per tal d’arribar a una homogeneïtzació artística. Quan hi ha la possibilitat de col·locar altres elements en lloc d’aquells, és misssió del conservador executar aquest treball amb l’esperit del nostre temps i no

tractar d’imitar l’antic. D’altra banda, avui és imposible i fora de lloc la construcció en un estil gòtic o barroc. De fer-ho, el que s’aconseguiria seria un efecte exterior sense el genuí valor artístic de l’estil. Quant de treball i de dispendi han costat algunes restauracions! I, tanmateix, tots aquells treballs d’uns efectes apagats, sense ànima, doncs encara que es recorri a les exactituds de regle i compàs damunt d’una taula de dibuix, no tenen la força creadora d’un artista contemporani.

Quan s’hagin d’afegir noves parts a un espai arquitectònic antic, la missió de l’artista consisteix en crear una obra que, encara

«

Col·locar parts que falten en quadres, pintures murals o figures antigues i de valor és un atac a tota obra d’art

»

que nascuda realment en la nostra època, no desentoni com un cos estrany en el conjunt, doncs s’hi ha d’emmotllar orgànicament i artísticament. Hi ha suficients exemples pràctics de peces que no pertanyen a un mateix estil però que, malgrat tot, fan un efecte d’assumpte complert, a causa de la qualitat artística que tenen.

Com ja s’ha dit abans, la qüestió de conservació o de restauració depèn en primer lloc de la qualitat de l’obra d’art. La restauració d’obres notables implica una desvalorització artística a causa de la renovació o abillament. Col·locar parts que falten en quadres, pintures murals o figures antigues i de valor és un atac injustificable a tota obra d’art. Solament el mestre autor està reservat a aquesta tasca; a cap altre artista li és lícit dur a terme una reparació semblant amb el mateix esperit original de l’obra.

Per tal d’arribar a un resultat favorable, és primordial estudiar

prèviament les causes del desperfecte. Quan s’assumeix la responsabilitat de conservar un espia arquitectònic amb tota la seva valuosa instal·lació, s’ha d’investigar de bell antuvi si a l’obra de paret de pedra hi ha humitat. Si n’hi hagués, s’hauria de recórrer a mitjans especials per tal d’eliminar-la. És particularment important la inspecció escrupulosa de la teulada i de la seva estructura, atès que les goteres poden causar la destrucció de les pintures murals i dels esgrafiats. També s’ha de comprovar degudament si l’arrebossat de l’obra està o no en bon estat de conservació. Quan un arrebossat antic es conserva bé, ha de restar a l’obra, ja que té un encís i una vigoria que no es podria aconseguir fent-lo novament, tal com s’esdevindria en un quadre antic o en una estàtua.

En els locals antics freqüentment hi apareixen taques d’humitat a les parets i als sostres; la conseqüència d’això és que moltes vegades el fons està completament apagat i l’arrebossat denota manca de força. Al fons s’ha de tornar a posar-hi una nova aplicació de morter de calç. Quan es treu l’arrebossat antic i apareixen pedres de l’obra defectuoses a conseqüència de les eflorescències salitroses, s’han de reposar, treballant sempre amb el millor material possible. El nou arrebossat ha de tenir la mateixa composició i la mateixa rugositat que l’antic. És particularment important en les antigues edificacions, que generalment tenen arrebossats antics de morter de calç, eliminar els adobaments ulteriors de l’arrebossat executats amb morters allargats amb ciment. El morter de ciment és menys permeable a l’aigua que el de calç, motiu pel qual si apliquem un arrebossat de morter de ciment al costat d’un de calç el mur cobert pel de ciment crea humitat en per-

29

judici del parament on l’arrebossat és de morter de calç i on s’hi acumula la humitat d’un i de l’altre. Si l’arrebossat de ciment es troba a ambdues cares del mur s’ha de picar fins a arribar a la pedra del mur, tant en el parament exterior com en l’interior. Les juntures s’han de posar al descobert completament per tal que el mur pugui transpirar i eliminar la humitat atès que, contràriament, l’arrebossat es corrompeix i s’ofega.

En alguns casos s’ha acumulat en el mur, per l’obturació (impermeabilització) per ambdues cares amb el morter de ciment, tanta humitat que ja no és possible aplicar sobre aquestes un arrebossat de morter de calç pur. Llavors, l’arrebossat nou s’ha d’aplicar sobre plaques aïllants o un revestiment "Rabitz" (arrebossat sobre tela metàl·lica). Les plaques aïllants són particularment apropiades quan es disposa d’una cambra d’aire de més d’un centímetre de gruix, entre l’obra de mamposteria o de ceràmica i el revestiment aïllant; d’aquesta manera la mamposteria pot arribar a assecarse amb el temps i impedeix que el nou arrebossat de morter de calç pateixi desperfectes a conseqüència de pedres o totxos defectuosos

«

Quan hi ha humitat al mur, el millor és tallar-lo i aïllar-lo amb planxes de plom o altres materials

»

o amb gran contingut de sals.

Quan hi ha gran humitat en el mur, el millor és tallar-lo i aïllar-lo amb filades de planxes de plom o altres materials. Aquests treballs, tanmateix, han de ser executats per cases especialitzades.

Moltes vegades és suficient envoltar tot el local amb una rasa de drenatge d’uns 70 cm d’ample que s’omplirà amb cantells grossos fins a la cimentació. A més,

TAG

Juny 2001

TAG

Juny 2001

s’ha de tenir cura que els voltants d’aquest drenatge estiguin conformats de tal manera que no tinguin accés a les rases de l’aigua de pluja acumulada a les rodalies.

En el cas que existeixi la possibilitat de substituir les pedres defectuoses per rajoles no massa cuites, s’haurà de seguir aquest procediment. Quan la pedra del mur es mantingui en un relatiu bon estat és aconsellable que s’assequi el mur lliurement, sense cap mena d’arrebossat de tres a sis mesos.

En les reparacions fetes amb ciment, que tant freqüentment s’han practicat durant els darrers decennis en els edificis antics, ha aparegut moltes vegades una extraordinària humitat. El mur no pot transpirar fins a l’altitud on arriba l’arrebossat o el rejuntat amb ciment, amb la qual cosa la superfície transpirant disminueix i la humitat del sòl puja cap a la part on acaba l’arrebossat de ciment i això fa que el mur resti completament humit.

La condició prèvia per a l’ús del ciment en arrebossats per pintures al fresc, estucs i esgrafiats, és la de disposar del fonament de formigó. En el lloc on aquests no hi siguin, tant el ciment com les capes de materials impermeabilitzants, com per exemple els colors a l’oli, no tenen res a fer en la construcció, atès que el conjunt de l’obra resta pràcticament inundat d’aigua. O bé s’impedeix que la humitat pugi pel mur mitjançant un fonament o la corresponent filada d’aïllant o bé, quan es tracta d’una construcció antiga amb fonament de mamposteria o de fàbrica de totxo (ambdues són permeables a la humitat), s’ha de fer tot el que calgui per tal que es pugui desprendre la humitat. En darrer terme, el nou arrebossat ha de tenir la mateixa característica de permeabilitat i la mateixa composició que l’antic morter de calç.

En resum,es pot dir que en

Portal de la plaça Santa Llúcia, a Santes Creus

totes aquelles parts on es col·loca arrebossat de ciment junt amb el de morter de calç, es produeix un emmagatzemament d’humitat de tal índole que forçosament ha de cercar el seu camí per a la seva eliminació a través de l’arrebossat de morter de calç antic; amb això, el morter de calç, que abans es comportava bé, es reblaneix i s’esllavissa. Per tant, per la conservació d’arrebossats antics,

«

És erroni cercar els desperfectes d’un esgrafiat sense estudiar també el seu entorn

»

blanquejats, pintures murals, estucs i esgrafiats, és condició fonamental que en els treballs de reparació dels arrebossats s’usi sempre vertader morter de calç.

Conseqüentment, és absolutament erroni cercar els desperfectes d’un esgrafiat sense sotmetre també a estudi els seus voltants.

L’observació i el tractament eventual d’aquests voltants per a la conservació d’un esgrafiat és, almenys, tan important com la correcció dels desperfectes en el

30

mateix esgrafiat.

Quan després d’un estudi s’ha comprovat quines són les mesures de seguretat que calen en un edifici, tals com la supressió de goteres (les teules trencades s’han de canviar per altres en bon estat, preferentment confeccionades a mà, que són les que millor encaixen en un teulat antic), el picat dels arrebossats en mal estat i l’extracció de les pedres o totxos defectuosos, la tasca més important que s’ha d’empendre és la d’assegurar una bona ventilació. Aquesta es pot fer, preferentment, amb finestres de bàscula que es posen en dues parets oposades, però no enfrontades. És, a més a més, molt important disposar d’obertures de ventilació en els sostres, tant si porten frescs pintats, estucs o esgrafiats, com si no en porten.

Una gran quantitat de pintures de sostres contemporànies estant patint seriosos danys per haver-se oblidat la col·locació aquests conductes ventiladors. Per a las grans pintures, estucs i esgrafiats de sostres es requereix una quantitat d’orificis de 4 a 6 cms. de diàmetre, disposats en els llocs de menor importància de la composició per tal de no pertorbar

l’efecte artístic.

Els arrebossats per als frescs, els estucs i els esgrafiats en sostres no van directament aplicat a l’obra de fàbrica, sinó que s’aferma, per a una millor solidesa, generalment sobre un canyís fixat damunt d’ella. Sobre la volta, pis superior o sostremort solen anar-hi sovint unes capes de reble. No és convenient prescindir d’aquest farciment sense més ni més, doncs podria accelerar la destrucció de l’obra artística. El

«

És requereix experiència per a eliminar per via seca les capes ulteriors sense perill de l’original

»

reble té per objecte disminuir els canvis de temperatura produïts entre l’aire exterior i l’interior de la nau, és a dir, la diferència de temperatura que actua sobre la pintura, l’estuc o l’esgrafiat, resta disminuïda; el reble evita també al sostre, les tensions i la formació d’aigualera (aigua de condensació).

Quan s’han acomplert tots els requisits aquí esmentats es procedirà a esbrinar prèviament, mitjançant assajos, si es troba alguna decoració antiga sota les que es van aplicar ulteriorment. Aquestes proves s’han d’efectuar en diversos punts. Ha de restar completament aclarit si sota les últimes aplicacions en capes es troba realment l’original. També s’ha de comprovar l’espessor en què varen ser aplicades les unes sobre les altres les capes d’arrebossats o de decoració.

Es requereix experiència per a eliminar per via seca les capes ulteriors sense perill de l’original. És condició prèvia que l’antic arrebossat es trobi en bon estat, que sigui granulós i que estigui ben aferrat. Quan hi hagi diverses capes d’encalcinats, unes damunt

les altres, el més aconsellable és ratllar-les en direccions creuades a fi que l’aire pugui penetrar en les juntes de les capes. Les parts així tractades es poden despendre el dia següent mitjantçant cops lleugers donats amb un martell revestit de cuir o de goma, sense que es produeixin desperfectes en l’antiga capa inferior.

Una vegada deixada al descobert la capa original, es procedirà acuradament a treure la pols i a netejar-la. Una antiga recepta consisteix primerament en netejar amb pa. Per això es treurà la crosta a un pa de sègol de dos dies i es tallarà en trossos manejables amb els que es fregaran les parets, avui resulta més pràctic utilitzar raspalls i pinzells suaus.

La neteja ulterior continuarà fent-se amb aigua destil·lada. Les esquerdes, parts deteriorades de l’arrebossat i parts poroses s’han de tractar prèviament. Les grans escletxes es netejaran de pols i de sutge i es ruixaran amb aigua. És convenient reomplir amb morter de calç les esquerdes, de dalt a baix, podent-se barrejar al morter pèl de vaca. Així es feia abans, avui hi podríem barrejar per exemple llana de vidre, per augmentar l’adhesió.

Es renoven les petites parts deteriorades de l’arrebossat i s’acomoden a la part antiga. Per a aconseguir la mateixa estructura es pot barrejar al morter, segons sigui necessari, pols o graveta de marbre. S’ha d’evitar la presència del guix, ja que augmenta de volum en assecar-se i perjudica el parament.

Es pot afegir també quelcom de caseïnat càlcic al morter, però no en proporció superior al 5%.

A les parts recentment arrebossades s’ha de deixar assecar abans de tot; després s’encalcinen amb diverses capes de lletada de calç i s’endureixen aplicant-los una solució de caseïna molt diluïda. S’obté un notable enduriment utilitzant

31

una solució especialment preparada a base d’aigua de calç i d’hidrat de barita. Es disolen 20 grams d’hidrat de barita en un litre d’aigua calenta amb addició d’una petita quantitat de calç apagada i es filtra la solució. Aquesta s’ha de mantenir a l’abrigall de l’aire per tal que no s’hi formi cap precipitat per fixació dels seus elements. El morter es fa així extraordinàriament dur i resta ben adherit.

Quan les parts noves han estat preparades, seguidament es pot fer l’ajustament del colorit. La millor manera d’obtenir la tonalitat desitjada és aplicar successivament veladures de colors de caseïna i de calç.

Les parts poroses i defectuoses es tracten prèviament amb una solució diluïda de caseïnat càlcic tant com calgui perquè adquirei-

«

La millor manera d’obtenir la tonalitat desitjada és aplicar veladures de color de caseïna i de calç

»

xin duresa.

Com he dit al principi d’aquest apartat, aquest està especialment dirigit als artistes i seguint molt de prop l’exposat per en Max Doerner al llibre titulat "Los materiales de pintura y su empleo en el arte". Actualment es tenen més coneixements i mitjans per determinar els motius de les alteracions i poder descobrir els remeis més adients a l’hora de conservar o restaurar un esgrafiat.

D’aquest tema ens ocuparem també en la propera revista TAG, on intentarem plantejar unes reflexions que són necessàries per a dur a terme la neteja de façanes, primer pas cap a la bona conservació de les mateixes.

MARIÀ CASAS HIERRO Aparellador

TAG

Juny 2001

GABINET TÈCNIC

Els Revestiments Ceràmics Paràmetres tecnològics i propietats mecàniques de les peces

RESISTÈNCIA A LA FLEXIÓ: És una propietat de gran interès (ISO 10.545-4) atès que condiciona el comportament mecànic de les peces durant la seva manipulació, posada en obra i vida útil del producte.

Es tracta d’un paràmetre que relaciona la capacitat que té la ISO Força (N)

RAJOLES EXTRUÏDES Alla1 Alla2 Allb1 Allb2

1100

950

800

900

750

600

Peces < 7,5mm

600

600

600

900

750

600

Bla

RAJOLES PRENSADES Blb Blla Bllb Blll

Peces > 7,5mm

1300

1100

1000

800

600

Peces < 7,5mm

700

700

600

500

200

Per a una classificació funcional, tenim la següent classificació en funció de l’aplicació i la càrrega de trencada mínima a suportar: APLICACIONS Paviments de trànsit peatonal

F F > 900 N

Paviments de trànsit no peatonal

F > 2000 N

Revestiments

F > 450 N

Cal tenir molt en compte que de poc serveix el fet d’emprar peces amb una elevada resistència mecànica si aquesta no es col·loca sòlidament damunt d’un suport adequat que pugui contri-

TAG

Juny 2001

Alll

Peces > 7,5mm

ISO Força (N) Dalt: detall de la porta principal de l’Institut Pere Mata Baix: rellotge de sol situat a Torroja (Priorat)

Al

peça per suportar els esforços mecànics de diferent naturalesa, anàlegs als que es veurà sotmesa durant la seva vida útil.

La càrrega que és capaç de suportar una rajola ve donada pel paràmetre força de trencada expressada en N, que per un mateix material està directament relacionada amb el gruix de la peça.

32

buir a distribuir uniformement les càrregues aplicades i no provoqui tensions puntuals que, en traduir-se en sobreesforços locals, acabin amb la peça trencada.

RESSISTÈNCIA A L’IMPACTE: En ser la rajola un producte fràgil, aquesta és susceptible de deteriorar-se per acció d’impactes i càrregues puntuals de certa magnitud (ISO 10.545-5).

Atès que l’impacte actua sobre el sistema multicapa, una adequada col·locació i assentament de la peça amortirà l’efecte de l’acció mecànica. Les conseqüències d’aquest impacte dependran de la naturalesa de la rajola, del vitrificat, de la textura superficial, etc.

«

Hi ha una relació directa entre la pèrdua de brillantor i el canvi de topografia de la superfície del vitrificat

»

DURESA SUPERFICIAL: La pèrdua d’aspecte superficial de les rajoles s’associa a aquest paràmetre, definit com la resistència que pot oferir un material en ser penetrat per un altre (UNE 67-101-92).

Un coeficient a l’impacte alt (igual o superior a 0,70) permet assegurar un bon comportament de la peça en aplicacions de prestacions mecàniques mitjanes.

Per a altres prestacions s’aconsella coeficients superiors a 0,85.

Detall del plafó ceràmic ubicat sobre l’arc de la gran portada de la façana principal del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (Terra Alta)

L’abrasió és un procés de desgast superficial amb la conseqüent pèrdua de l’aspecte per acció d’agressions mecàniques (microimpactes, micro-ratlles, fricció...) provocades pel fet d’arrossegar materials diversos per la superfície de la rajola (ISO 10.545-7 i UNE 67-154-92).

RESSISTÈNCIA A L’ABRASIÓ SUPERFICIAL: La resistència a l’abrasió (PEI) és una de les característiques tècniques més destacades en els paviments ceràmics, essent aquesta propietat la que defineix en la major part dels casos l’aplicabilitat d’un paviment per a un ús determinat.

NIVELL

PEI

Sense trànsit Baix Mitjà Alt Intens Dur

I II III IV V VI

33

Els esmalts més resistents són els de circoni i de titani. Els additius més favorables són el silicat de circoni, l’anatasa i el quars. Els colors clars emmascaren millor el canvi de tonalitat produïda per l’abrasió, però la microporositat que produeix l’abrasió serà més evident en rajoles de color clar.

S’ha comprovat la relació directa existent entre la pèrdua de brillantor i el canvi de topografia de la superfície del vitrificat.

ANTONI BLADÉ I RECHA Professor de construcció

TAG

Juny 2001

INFORMÀTICA

Microsoft Windows XP. El nou sistema operatiu

J

a està disponible a internet la versió beta 1 del nou sistema operatiu de Microsoft, el Windows XP , amb el qual, Microsoft intenta demostrar tota l’experiència acumulada en el desenvolupament de sistemes operatius per a pc’s. Segons Microsoft és un sistema operatiu molt més agradable per a treballar que els seus predecessors i relativament amb menys problemes.

«

S’intenta assolir un sistema dur i fiable, com els NT, i alhora agradable i senzill, com els 9X/Me

»

Un dels aspectes bàsics del disseny d’aquest nou entorn és l’intent per part de Microsoft d’assolir un sistema operatiu que tingui la duresa i fiabilitat dels sistemes amb tecnologia NT i la senzillesa d’utilització dels sistemes Windows 9X/Me. Ja era de preveure que algun dia Microsoft es decidiria a crear un híbrid entre els dos tipus de tecnologies que estava fent servir, NT i 9X/Me. Segons Microsoft, no ha escatimat recursos per tal d’aconseguir un sistema operatiu amb la fortalesa de la família NT i les facilitats multimèdia de 9X/Me. Personalment creia que amb la versió Windows 2000 ja estava resolt aquest problema, però no és així, ja que la versió 2000 segueix sent un sistema operatiu per empreses, o sigui un sistema basat en tecnologia NT amb

TAG

Juny 2001

les avantatges i els inconvenients que això representa, és a dir, resistència a les "penjades" del sistema però un gran inconvenient amb els drivers dels dispositius que hi tinguem connectats.

«

Sortirà a la venda en dues versions, la professional i la Server per a servidors de xarxa

»

Sembla ser que Microsoft garanteix la compatibilitat amb totes les aplicacions i drivers utilitzats pels sistemes anteriors, tant amb sistemes NT com 9X/Me. Sortirà a la venda en dues versions, la professional i la versió Server per a servidors de xarxa.

34

Tot i ser un versió beta, les proves realitzades assenyalen un increment en la velocitat de procés, fet que encara segueix amb en estudi per Microsoft i segurament s’encarregarà de depurar abans de posar-l’ho a la venda.

En resum, crec que estem davant de la millor versió del popular Windows fins a la data (o fins la propera versió).

MARCEL RAMÍREZ I VIVES Informàtica Aparelladors

UN COMPLEX RESIDENCIAL A ALACANT, OBERT ALS MUTUALISTES DE PREMAAT El 6 d’abril de 2001, els presidents de PREMAAT (Previsión Mutua de Aparejadores y Arquitectos Técnicos) i PSN (Previsión Sanitaria Nacional) van firmar un acord pel qual els mutualistes de PREMAAT i les seves famílies podran utilitzar les instal·lacions del "Complejo Residencial Dr. Pérez Mateos", proper a la platja de San Juan (Alacant).

El complex, amb una extensió de 65.000 m2, és un recinte totalment tancat constituït per tres residències, amb un total de 316 habitacions, zones verds, instal·lacions esportives i tot tipus de serveis: sales de jocs, cafeteria, gimnàs, serveis mèdics, animació, etc.

El conjunt residencial estarà obert, per als mutualistes, en qualsevol època de l’any en règim de mitja pensió, i es podran beneficiar de les tarifes especials que es contemplen en el conveni signat. L’acord també estableix reduccions en els preus per a grups, i condicions especials pels mutualistes jubilats.

Qualsevol informació de les dates, nous cursets o xerrades tècniques es farà saber oportunament

I JORNADES DE DEBAT SOBRE L’APLICACIÓ DE LA LLEI D’ORDENACIÓ DE L’EDIFICACIÓ (LOE) Data: 8, 9 i 10 de novembre Lloc: Palau de Congressos de Tarragona Organitza: Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona Revista de Derecho Urbanístico Preu: Fins el dia 30 de setembre: 65.000 pta. Les inscripcions posteriors: 75.000 pta.

Informació i Inscripció a les Jornades: Revista de Derecho Urbanístico Doctor Esquerdo, 47 28028 Madrid Tel: 91 4008018 - 5746411 Fax: 91 5041558 E-mail: rdu@montecorvo.com

PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS A LA CONSTRUCCIÓ El passat dia 26 de març de 2001 es va celebrar en aquesta seu col·legial una xerrada informativa sobre prevenció de riscos laborals a la construcció, que va tenir la presència, a més dels col·legiats interessats, de diferents promotors i constructors de la província de Tarragona.

Fou una primera prova pilot que neix com a resultat de les taules de seguretat que es venien celebrant en aquest Col·legi des de fa més d’un any, de les quals els col·legiats ja gaudim de diferents treballs publicats, i que en aquesta ocasió s’ha volgut fer arribar al col·lectiu dels constructors com a principals implicats en el tema.

A més a més és va fer una segona trobada el passat dia 2 de maig, en aquest cas, a la seu Col·legial de El Vendrell, oberta a tots els col·legiats i constructors interessats. S’està valorant la possibilitat d’elaborar un calendari amb trobades periòdiques, itinerants, i fent la publicitat que es consideri oportuna.

III JORNADAS NACIONALES DE MOLINOLOGÍA Data: Primera quinzena del mes d’octubre de 2001 Lloc: Cartagena Continguts: Tots els àmbits de la Molinologia: catalogació, investigació, legislació, etnologia, restauració, tipologies, iniciatives públiques de promoció, possibilitats de comercialització, divulgació etc.

Preu: 15.000 pessetes. (10.000 pessetes per a estudiants, aturats, jubilats o socis de qualsevol de les Institucions Organitzadores).

Informació: Centro de Investigación para el Desarrollo.

Tel. 968 08 53 55.

E-mail: cid@teleline.es

35

TAG

Juny 2001

TRIBUNA

Fachadas: breves notas a tener en cuenta

P

or lo general todos los edificios tienen dos fachadas: una anterior, la que solemos denominar fachada principal, y otra posterior, que parece tener menos categoría. Hay, también, edificios que presentan otras fachadas, sobre todo en zonas donde la construcción que se permite es la de casas aisladas, donde los edificios suelen tener cuatro fachadas distintas con igual calidad de materiales empleados en su construcción. Todas, entiendo y entendemos, son fachadas de una comunidad de vecinos pero si Vd. va a nuestro Ayuntamiento a solicitar un permiso para la total rehabilitación de las fachadas de su edificio solamente le considerarán una fachada, porque nuestro Excmo. Ayuntamiento de Tarragona publicó una normativa por medio de la cual se exonera de pago a las licencias de obras que se soliciten para el arreglo de fachadas en mal estado; pero únicamente una fachada del edificio, que al parecer es la que da a la calle principal.

«

Arreglemos también los patios interiores, a veces sin pintar durante muchos años

»

Lo anterior me hace pensar que cuando se trata de rehabilitar edificios, de arreglarlos, de poner guapas las ciudades, se ha de tener más sensibilidad, ayudar a ello desde el propio Consistorio y no

TAG

Juny 2001

dar pie a estas arbitrariedades que nada dicen a su favor.

Sería una norma estupenda que se aplicasen reducciones para obras a las comunidades de vecinos, pues no olvidemos que el parque inmobiliario que tenemos es muy grande, y el deterioro del mismo depende de su manteni-

«

Cuando se trata de fachadas de edificios, sólo se contempla la principal y se olvida la posterior

»

miento y conservación. Por ello, se han de dar las máximas facilidades, pues en caso contrario nos encontraremos dentro de poco con un parque inmobiliario que hará goteras por muchos sitios y con grandes dificultades de recuperación.

Aunque no salga normativa de ayudas, de exoneración de impuestos, arreglemos nuestras escaleras, nuestras fachadas, pintemos los patios interiores (estoy seguro que algunos llevan 20 años o más sin recibir una manita de pintura).

Cuidemos nuestros edificios.

SALVADOR MARTÍN SÁNCHEZ Presidente del Col·legi Territorial d’Administradors de Finques de Tarragona

36

ACTIVITAT COL·LEGIAL

Curs tècnic de Postgrau Valoracions de l’enquesta referent al Curs de Postgrau sobre emissió de dictàmens en patologies constructives

UN APROFITAMENT CORRECTE En conjunt, els enquestats consideren que les hores lectives han estat bé o molt bén aprofitades, sobretot en les àrees jurídica, processal i de dret civil, on prop del 70% de les respostes s’inclouen en aquesta valoració. L’aprofitament de l’àrea tècnica destaca de la resta, ja que la gran majoria de les respostes indiquen una valoració molt possitiva, un fet relacionat molt possiblement amb la importància general donada pels assistents al curs als continguts de caire més pràctic. Des d’un altre punt de vista, l’àrea que ha rebut

Durant la temporada 1999/2000 es va dur a terme el curs de postgrau Tècnic expert en l’emissió de dictàmens pericials sobre patologies constructives, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i amb la col·laboració de la Universitat de Girona i el Col·legi. El curs estava dividit en dues àrees, jurídica i tècnica, amb 72 i 48 hores lectives respectivament, coordinades pels doctors Josep Miquel Prats i Joan Picó (jurídica) i el senyor Rafel Reixach (tècnica). En acabar el curs, el juny de 2000, els organitzadors van passar una enquesta sobre el seu funcionament, per tal de millorar la seva eficàcia en possibles futures edicions. Tot seguit presentem els aspectes més destacables de les respostes rebudes dels participants.

Les patologies són freqüents als nuclis antics. Edifici al Pla de la Seu

més valoracions sota l’epígraf "regular" ha estat l’àrea penal. En la nostra opinió, és molt probable que aquest fet no hagi estat causat per deficiències en l’organització o el desenvolupament del curs,

«

Es demana més informació sobre la normativa en matèria d’enjudiciament criminal

»

sinó en la mateixa importància dels seus continguts en el món real. L’àrea penal tracta tots els temes realcionats amb la delictivitat dels comportaments i les diferents responsabilitats que pugui arribar a provocar, i no és estrany que es pugui considerar sempre poc allò que es conegui en aquest àmbit. Pel que fa als comentaris

37

concrets, els enquestats consideren que caldria donar més importància a l’execució dels informes pràctics a l’àrea tècnica, així com ampliar-hi els seus continguts.

La valoració del professorat del curs és més positiva en termes generals que la de l’aprofitament, amb la majoria de les respostes com a ‘bona’ o ‘molt bona’.

Podria considerar-se que les mancances trobades tenen més a veure amb la configuració dels continguts del temari que amb la seva posada en marxa per part dels professors. Com a comentaris més concrets, poden destacar la importància que els enquestats donen a la visió pràctica en l’exposició dels temaris, sobretot dins l’àmbit dels mecanismes judicials.

TAG

Juny 2001

CALEN MÉS CONTINGUTS PRÀCTICS? Al formulari de l’enquesta hi figurava un apartat específic per tal que els assitents expressessin les mancances trobades durant el curs. La majoria de les respostes en aquest apartat fan referència a la necessitat de més temps i més continguts des d’un punt de vista pràctic. A l’àrea tècnica, hi ha respotes que demanen més temps dedicat a la recollida de dades sobre el terreny i més indicacions tècniques de cara a la redacció dels diferents informes pericials.

També hi ha opinions sobre un possible augment del temps dedicat a les aplicacions informàtiques d’utilitat i a l’actualització d’alguns continguts tècnics.

Pel que fa a l’àrea jurídica, les mancances indicades més importants es troben a l’hora de redactar no els dictàmens, sinó la seva presentació amb vistes a un pro-

cés judicial. També es demana més informació sobre la normativa en vigor en matèria d’enjudiciament criminal i, en general, en tots els àmbits que tinguin relació amb el curs d’un procés, atesa la seva importància en el sentit d’implicar directament tant la responsabilitat de l’arquitecte tècnic com dels responsabels de l’obra sobre la qual s’ha realitzat el dictamen i la prova pericial.

COMENTARIS GENERALS La opinió global expressada en les enquestes és força positiva, tot i que també hi ha matissacions, com ara la sensació generalitzada de què caldria més temps destinat a exercicis pràctics en totes les àrees d’estudi. En aquest sentit, algunes respostes recomanen donar continuïtat al curs amb un altre on els casos pràctics tinguin més importància. A més, diferents col·legiats

coincideixen en la falta de continguts més relacionats amb la tasca quotidiana, sobretot pel que fa a la recollida de dades ‘in situ’ i a la redacció de dictàmens de cara a ser presentats davant de judicatura. El fet que alguns enquestats destaquin la utilitat del curs a l’hora d’entendre els mecanismes legals dels jutjats mostra que potser fora bo tornar en posteriors edicions sobre aquest punt. Continuant en aquesta àrea jurídica, algunes opinions fan referència a la possibilitat de condensar més els continguts de tipus legal i presentar-los de manera menys teòrica. Potser seria important millorar el coneixement del mecanismes per tal d’elaborar els dictàmens, tant abans com dins del procés judicial (prova extrajudicial i prova pericial). En general, es pot percebre una tendència general dels enquestats a acostar les matèries més teòriques a la realitat diària de la feina de despatx.

Estada esportiva i cultural al Pirineu d’Osca Entre el 26 i el 28 de gener passat va tenir lloc una estada cultural i esportiva a la zona pirinenca d’Osca, amb la participació de prop de seixanta persones, principalment col·legiats tarragonins.

L’expedició va muntar el seu ‘camp base’ a l’Hotel Reno (l’indret que apareix a la imatge), a la localitat de Villanúa, des d’on els esquiadors es desplaçaven cap a les pistes de l’estació d’Astún.

Per als participants que no practiquen l’esquí, el viatge integrava també un seguit d’itineraris culturals, sobretot des del punt de vista arquitectònic. En concret, bona part dels viatgers va visitar a més el monestir de Leyre, el castell de Javier i Sangüesa, ja a Navarra, i

TAG

Juny 2001

la localitat. En edicions anteriors, els col·legiats van visitar el valle de Baztán o el monestir de San Juan de Ortega, a Burgos, patró dels arquitectes tècnics. La cone-

38

guda obra de Gaudí a Comillas (Cantàbria), el ‘Capricho’, va ser un altre dels punts de destinació, així com la ciutat de Londres, durant la tardor passada.

SORTIM

De Tarragona a Salomó en bicicleta de muntanya

Una vista de Vespella de Gaià, amb el perfil de l’església parroquial sobre el Pujol del Castell

color taronja ens acompanyaran fisn a Salomó. Trobem una zona urbanitzada, més tard el pantà del Gaià; 200 metres després agafem un camí a la dreta per damunt de les vies del tren fins arribar al Mas Boronat. Des d’aquí continuem per un camí amb trams de roca marcades per roderes de carruatge.

Km. 14,7 Continuem per un vial de terra, deixem un camí no gens indicat a la dreta que va cap a la Riera i seguim cap el nordest.

Arribem a un vial asfaltat de la urbanització Mas Cornudella i continuem fins a l’ermita del Carme.

Km. 18,0 Arribem als Masos de Vespella i agafem la carretera TP- 2021 després de passar davant de l’Ajuntament. 700 metres després, deixem la carretera i pugem per un camí amb forta pendent, en direcció nordoest, fins arribar a Vespella.

Km. 19,4 Des de la plaça Pujol de Vespella, deixem la carretera fins arribar al Coll de les Canteres. A 300 metres, deixem un camí a l’esquerra que ve del pantà i, mig quilòmetre després, el Mas del Cardenal, amb dues grans

39

alzines. Després de passar sota el cablejat d’una línia elèctrica, agafem un camí en direcció nord, i deixem a l’esquerra la caseta d’una zona d’excavació.

Km. 23,0 Connectem amb el camí Vespella-Salomó, i continuem a l’esquerra en direcció nordest, fins passar per sota del pont ferroviari.

Km. 24,6 Arribem a Salomó, després de passar el raval de Cal Toni.

Km. 0,0 Concentració al Camp de Mart i sortida pel camí asfaltat vell del Llorito, passada la cruïlla del cementiri. Passem l’ermita, a 110 metres d’alçada, i continuem pel camí vell del Catllar fins arribar a l’autopista A-7.

Km. 4,8 L’A-7 talla el camí; llavors creuem l’autopista per una àmplia canonada de desguaç i continuem en direcció a la Urbanització Manous per un camí asfaltat. Connectem amb el GR7.2 (marques vermelles-blanques), que seguirem fins al Catllar, i a uns 200 metres, creuem una línia elèctrica i agafem un camí a la dreta.

Km. 9,9 Després de passar una plaça amb grans alzines de suro, agafem un altre camí a la dreta, fins arribar a la Urbanització Mas Blanc. Seguim la carretera fins passar a Urbanització Bonaigua.

Km. 12,4 Arribem al Catllar.

Davant del castell, agafem el c/ de la Font, continuem fins travessar el riu Gaià i passem pel davant del Càmping Gaià. Deixem la carretera a la Riera a la dreta i agafem un altre camí: les seves marques

L’església parroquial de Santa Maria de Salomó

TAG

Juny 2001