Mailing Butlletí núm 21 by Edicions Clariana

Amigues i Amics del Fondo, desembre 2019 / enelfondo@gmail.com Núm. 21

iempre me ha gustado, después de despedirme de alguien girarme y ver como la silueta desaparece. Contemplar desde la clandestinidad la figura que se alejhan de volverme a llevar a los túneles oscuros de las noches de despedida, una vez más.

Amics, amigues, un cop més us oferim el perquè llegiu els escrits que hi pengem i perquè si teniu un comentari a fer, ens l’envieu. Aixòsí, ens l’heu de remetre amb el vostre nom i cognom, a través del correu electrònic enelfondo@gmail.com ¿No es diu que com més serem més riurem? I segur que com més amics i amigues ens escriguin, la reflexió que suscita el mailng serà més rica i més plural.

De repente el cielo oscurece, el atardecer se precipita y la claridad se desvanece. La luz de un día, de otoño cualquiera, se apresura en la noche ficticia. La tormenta avanza en el cielo que estalla en rayos difuminados, efímeros. La lluvia fina libera el aroma a tierra húmeda. Las muchachas jóvenes, empapadas en su juventud, corren calle abajo sorteando los ríos de agua que se lleva el tiempo, que ya no regresará o quizá lo hará de otra manera. Cuando desaparece el temporal contemplo una fracción del valle rebosante de limoneros. Es entonces cuando me propongo fijar ese instante en la retina para no caer en el error de la ignorancia, para recordar y no olvidar ese tiempo valioso que vivo aquí y ahora. Pienso… los días andan ligeros, volátiles, escurridizos.

Muntsa MIÑANA DÍAZ

La Conquista de la Felicidad iempre que me planteo sobre qué escribir en Forum Grama, me invaden dudas. Supongo que espero de mí mismo escribir sobre política o sobre Historia y Educación porque eso es lo coherente con mi formación y mis intereses. Pero a veces lo esperado aburre y quiero aventurarme a hablar de algo trascendental sobre lo que pueda opinar y no argumentar. Volviendo a casa desde el trabajo he observado la ciudad y a sus habitantes. Era viernes por la tarde y a gente mantenía actitudes muy dispares; algunos jóvenes se agrupaban en bares, otros más mayores les acompañaban. Fuera de las terrazas y las barras, los transeúntes seguían su rumbo con la mirada fija y llena de apatía. Me entristecen esos rostros, me pregunto si en el fondo de su corazón todas esas personas son tan infelices como aparentan. He decidido hacer modestas meditaciones sobre lo que significa ser feliz.

tar. Es irrisorio. ¿De malestar personal quieren referirse? ¿o quizá de malestar visible? ¿Acaso no existe el malestar si no lo presenciamos? Cualquier intento de definir la felicidad entrará en distintas y complejas contradicciones. También podríamos enredarnos en considerar si la felicidad puede medirse y discutir así si puede difundirse como proponían autores del hilo de Hume. Sea como sea, la gente quiere llegar a la felicidad y se desespera al no encontrarla.

Meta prometida

La felicidad impuesta

Si uno lee a los autores clásicos de la Ilustración y el Humanismo, pudiera llegar a la conclusión de que el objetivo último de la vida es ser feliz. Claro que alcanzar la felicidad no es una meta sencilla, especialmente cuando la felicidad no tiene una definición verdaderamente consensuada. Ni siquiera nos pondríamos de acuerdo al discutir si la felicidad es un estado de ánimo, una emoción o si se trata de una situación contextual. Algunos dicen que la felicidad puede definirse como la ausencia total de males-

Como no podía ser de otra forma, la cultura es eco de esta búsqueda de felicidad humana. Pero hay quien se lucra de la cultura y de la opinión pública y mediática. Las productoras de cine y las discográficas lo tienen claro; moldean para nosotros su forma de felicidad. En las películas Disney, por ejemplo, esto es notable en todo su fondo. La estética, la luz, las tramas y los personajes plantean situaciones de felicidad evocando a emo-

ciones positivas a menudo alejadas de la realidad del espectador. Nosotros, al otro lado de la pantalla, evadimos nuestra mente durante los minutos que dure el filme pero también la empapamos de un mensaje contundente. La moraleja de todos los cuentos de princesas es que solo se puede ser feliz en el marco normalizado de lo tradicional. Algo parecido sucede con la literatura o al menos con el mercado de la lectura. En la librería donde trabajo, una de las secciones más concurridas es la de Autoayuda. Buscando entre esas estanterías, uno puede encontrarse con una variedad de libros enorme (autocontrol, organización, educación financiera…) pero al final en todos esos libros se vuelve al mismo mensaje; se pauta cómo debe ser feliz o aparentarlo. En todos ellos se vende el mismo relato de auto-superación, de aceptación de la norma y de incitación al consumo más irresponsable. Cada libro te ofrecerá una clave chirriante para ser feliz. Se trata de libros con nulo análisis de la realidad de sus lectores. No entienden el contexto de su público, porque no lo conocen. Sin embargo, saben cómo motivar y cómo hacernos caer a todos en el imperativo de una felicidad impuesta. odo es una cortina de color y alegría fugaz.

anterior me acerque a la felicidad. Entonces buscaría a mi alrededor y vería a alguien en sus horas más bajas, miraría mis manos y no las podría usar para ayudarle. ¿Debería convencerle entonces de que acepte su infelicidad? No, no está ahí la respuesta. Quizá debamos plantear que la felicidad no es la meta, sino el proceso. No resignarse, pero vivir aferrado al camino. Es posible que la clave sea observar las cosas que crecen. Entender que en toda obra subyacía la intención de ser feliz y tratar de buscar nuestra propia obra. Pero este escrito no quiere ofrecer una clave chirriante para ser feliz, es solo una reflexión. Lo demás es una cortina de color y alegría fugaz. Alejandro ROMÁN GÓMEZ- MANSILLA.

Conclusión Llega el momento de sacar conclusiones y ser sincero con uno mismo. No hay nada peor que ser infeliz y no saberlo. Nada más ridículo que forzar una actitud deslumbrante para aparentar convencimiento. Yo no soy feliz. Tampoco sé cómo serlo. La confesión es dura, pero cierta. Quisiera dedicarme a hacer otras cosas que son incompatibles con mis necesidades. Pero aún si cubriera todo lo que la vida me pide siempre existiría aquella chica que me rechaza, aquél libro que se me resiste y todas las horas que ya no pasaré con mi madre. Quizá aceptar todo lo

El nostre és obert a tothom: podeu enviar-nos comentaris als escrits que hi apareixen, o un vostre escrit, amb el vostre nom i correu electrònic. Un diàleg obert i respectuós sempre s’ha de fer donant la cara! El nostre correu és

enelfondo@gmail.com 4

El metà com a nova font d’energia? Els combustibles fòssils són per definició limitats, és a dir, hi ha unes reserves naturals que s’han anat creant durant milers d’anys i quan s’esgotin ja no hi haurà més, no són renovables en un curt termini de temps. Tot i així, no tots els combustibles fòssils s’han anat utilitzant de la mateixa manera i encara existeixen grans reserves inexplotades, tot depèn de la dificultat per extreure’ls a la superfície, de l’estabilitat que mostren a l’hora de transportar-los o d’emmagatzemar-los.

uè succeeix aqun parlem del transport mecànic, del cotxe? I si anem una mica més enllà i pensem no només en els carburants que ens faciliten tant la vida quan es tracta de recórrer llargues distàncies, i ampliem la visió tenint en compte totes les accions del nostre dia a dia que requereixen d’una forma o altra fer ús de combustibles? Els combustibles fòssils dels principals motors del desenvolupament de la industria. Ja estem en un món on les fàbriques tal com les pensem estan evolucionant cap a un altre model però encara tenen un pes importat i d’igual manera ho tenen les fonts d’energia que s’hi utilitzen. Si bé és cert que per apropar-nos a aquests temes és millor pensar en com ens afecta a nosaltres mateixos, es interessant pensar a més gran escala, al cap i a la fi, el gran consum no el fem pas nosaltres, si nó la industria.

Un combustibles que és un gran desconegut

per la majoria de nosaltres és el metà. El principal motiu que explica que no s’hagi introduït encara en els circuits comercials és tècnic. Les grans reserves d’aquest gas es troben a unes profunditats oceàniques que fan molt riscosa la seva extracció. D’igual manera, el seu transport també és complicat, ja que les 5

fugues poden tenir conseqüències amb gran impacte mediambiental al ser 30 vegades més danyí que el CO2. Però, per què parlem d’aquest combustible si sembla que tot apunta que el futur està en les energies renovables? La resposta està en l’escalfament global, la localització de les reserves de metà i la independència energètica sobirana. El metà es troba en grans quantitats en zones gelades, sobre tot a Alaska i a Groenlàndia. La necessitats d’energia de gaire bé tots els països han fet que potències com els Estats Units, Canadà i Japó hagin realitzat estudis i projectes pilots. Si bé, en cap estudi es parla de la seva comercialització abans de 2030, si que pot haver-hi un fet que

redueixi aquest horitzó: el desglaçament. A mesura que el gel es fon, s’allibera metà a l’atmosfera, la qual cosa genera més escalfament, que alhora retroalimenta el desglaç. És un cercle sense fi. Això no és un fet desconegut i només ens caldran uns pocs anys per adonar-nos de quins països seran els que liderin les explotacions d’aquest recurs natural o bé si deixaran que els fets es desenvolupin de forma natural sense la seva intervenció directa. Sigui com sigui, ambdós escenaris tenen risc i generen desconfiança. Miryam SÀNCHEZ

Intel·ligència artificial De l’expectativa a la realitat es de petits hem estat en contacte amb màquines creades per l'ésser humà. Sabem què és una calculadora, un ordinador, una cuina, una rentadora, i hem vist que cada vegada milloren i es tornen més útils per nosaltres. Però potser hauràs escoltat sobre la intel·ligència artificial i et demanes què és exactament això i per què la gent diu que és la base de la nova revolució industrial i que ara són els robots els que faran la nostra feina. Crec que abans de pensar en el futur com si fos una pel·lícula de ciència ficció hem de pensar que en realitat ara mateix estem una mica lluny d'aconseguir que la intel·ligència artificial sigui utilitzada de forma generalitzada.

màquines, la revolució informàtica o digital va ser la més important. Ara no necessitem recordar els números de telèfon dels nostres amics perquè els tenim al mòbil guardats, i tampoc necessitem comprar un DVD o CD perquè tenim plataformes digitals com Youtube o Spotify. A la mateixa vegada que la informació començava a guardar-se gràcies al desenvolupament de la informàtica, alguns matemàtics van utilitzar el seus coneixements per intentar fer les màquines més intel·ligents. De fet, la intel·ligència artificial és la tècnica que permet a les màquines pensar com els humans i sobretot tenir capacitat d’aprenentatge. Això és possible gràcies als algoritmes que es defineixen com un conjunt de tasques o instruccions que les màquines executen per aconseguir un objectiu similar a les tasques que fem quan cuinem el nostre plat favorit o quan fem manualitats amb un vídeo tutorial de

De fet, abans de parlar d'intel·ligència artificial hem de tenir en compte que de totes les revolucions que tenen relació amb les

Youtube.

ritme que va aprendre quin sons corresponen a una lletra o número. Com aquest robot va escoltar a molta gent va començar a aprendre amb més precisió com sonen les lletres i els números, i és així com de la companyia de telèfon és capaç de entendre'ns i reconèixer-nos.

Per exemple, l'aspiradora tradicional que sempre utilitzàvem en cada habitació de casa, té nous models robòtics que ara poden fer un mapa i aspirar només les habitacions que indiquem inicialment o intentar passar només una vegada pel mateix lloc, tot sense que haguem d’ intervenir. Però, com és possible aquesta evolució de l'aspiradora? Perquè ara, cada vegada que l'aspiradora treballa escriu la seva posició i, cada vegada que troba la paret escriu que a dos metres no es pot anar més enllà. Sense la informàtica aquests escrits, que en realitat són registres de base de dades, l'aspiradora no podria tenir memòria per adaptar-se a casa nostra.

Aquests assoliments inicials han començat a aparèixer a tot arreu del món i ara es comença a creure que la intel·ligència artificial serà algun dia la força d'una revolució digital que transformarà l'economia i la industria com mai no ha vist la humanitat. També és diu que aquesta nova tecnologia podria ser perillosa per la gent si no existeix una regulació i normes per controlarla. Per exemple, si es comencen a utilitzar robots en comptes de gent pel servei al client telefònic, molta gent perdria la seva feina. Aquests riscos s'haurien d'analitzar i proposar solucions intel·ligents, des del governs. Ens queda esperar a veure si la intel·ligència artificial es converteix en tot allò S molta gent somia: un Aladí que faci tot el que vulguem. Interesant oi?

Un altre exemple és l’atenció robòtica al client que segurament has trobat alguna vegada. Truquem a la companyia de telèfon i un robot ens demana el nostre número d'identificació que gairebé sempre reconeix el que hem dit, com si fos una persona. I com és possible això? Perquè algun informàtic va crear un programa capaç de digitalitzar allò que escolta i un expert va ser capaç de programar un algo-

Joe ESTEVES

En Àfrica el hombre es primero n África es primero el hombre, la mujer sigue”. A pesar ser difícil de creer, esta expresión es la que predomina en la cultura marfileña. De manera firme, no se deberían aceptar afirmaciones así ni seguir creyendo en ideologías como estas, en el siglo XXI. Pero lastimosamente es el lema con el que se educaba en las familias de Costa de Marfil. Me acuerdo de que mi abuela decía a mi madre que una mujer debía obedecer a su ,marido, y siempre complacerle a fin de que sea feliz en su matrimonio. Así que en su tiempo a la edad de doce años una chica ya no podía ir a la escuela porque se tenía que quedar en casa para aprender las tareas domésticas como aprender a cocinar, lavar la ropa y ocuparse de su marido. Se puede ver en la imagen que ilustra este escrito una madre y su hija volviendo del huerto, con el cubo lleno de yucas en la cabeza. Las imágenes como ésta son lo más habitual de lo que ocurre en los pueblos más lejanos de la capital, donde los padres siguen adoctrinando a las niñas con estas ideas “absurdas” de la superioridad del hombre. De pequeño, mi abuelo tenía dos mujeres y es la razón por la cual tengo dos abuelas paternas, las cuales me decían siempre que la educación de los chicos no podía ser la misma que la de las chicas, porque para ser hombre se debe aprender un oficio noble y

así poder tener una grande familia en el futuro, (grandes familias con .dos o tres mujeres y muchos hijos). A las chicas en la base de su educación se las condiciona con el hecho de que sus maridos podrían tener dos o tres mujeres y se les inculca que siempre deberán someterse y tratar a las otras mujeres de su marido como hermanas. Entonces las mujeres no tenían más remedio que aplicar el código de vida aprendido de las madres, para no decepcionar a sus padres. Hoy en día con las políticas de emancipación de la mujer se está haciendo un trabajo notable para poder facilitar la inserción de la mujer en la vida social, aunque los datos a la hora del cambio sigan muy bajos, a pesar que en las escuelas se ha empezado a explicar a los niños del pueblo que sus padres se equivocan sobre la posición de la mujer. Padia SERGE LEVY

Parc de Can Zam Batalla a tota ultrança n dia Manuela de Madre quan era alcaldessa em va preguntar, amb aquell to desimbolt i festiu que la caracteritzava, que perquè volia el parc verd i frondós, “pels esquirolets?”, em va dir. Li vaig contestar que sí, per als esquirols i per als ocellets, i per als nens i nenes i per a tota la gent de Sant Coloma i també per a la abigarrada conurbació urbana, de la que Santa Coloma en forma part. I vaig afegir que havia vist que al parc de París, tan gran, es reservava un nucli frondosíssim (al qual no es permetia entrar) perquè fes com de pulmó de la ciutat, un potent antídot a la pol·lució ambiental que es produïa, en la gran metròpoli.

Ho recordo, i ho remarco amb la intenció de fer constar que no perquè la reclamació del parc verd i densament frondós és la que fa més anys que venim sostenint, sigui una dèria de gent melancòlica i antiquada, sinó per fer patent que és una reivindicació més vigent que mai. Allò que als anys seixanta podia semblar una petició romàntica i sentimental –tenir un gran jardí urbà, com es fan els senyors rics quan es construeixen la torre-, avui és una reivindicació absolutament moderna i obligada. El retorn a la natura –de la que mai no havíem d’haver-nos-en apartat. La recuperació del verd, la purificació de l’aire que respirem. L’intens enjardinament de

les ciutats... si és que volem salvar-nos nosaltres i el planeta.

són persones de fora. I sí, Santa Coloma surt a la tele i als diaris. Amb quin profit? Val la pena? ¿Deixa alguna empremta positiva en la cultura de la ciutat, sobretot algun impacte durador en els joves, a part de les molèsties que el soroll i l’aglomeració produeixen en el veïnatge? En canvi l’ús que se’n fa uns pocs dies deixa la qualitat del parc disminuïda per sempre.

Ho diuen el millors urbanistes i arquitectes d’avui: cal que la batalla de l’espai urbà, en lloc dels cotxes, l’asfalt i el ciment el guanyin els arbres, les plantes, els arbustos, els ciutadans. I si és veritat el que va dir el Consell de Savis creat per l’alcalde Bartomeu Muñoz quan la nostra reclamació del parc frondós va adquirir un dels moments més àlgids, que el que calia era repartir el verd per tota la ciutat, això – com els vaig replicar-- no havia de fer-se escatimant-lo a Can Zam. Al contrari: cal que el goig que s’experimenti al fruir de la frondositat del parc, ens encomani el desig de convertir la ciutat en un jardí, fins al punt de convertir-se en l’orgull dels colomencs, com ho és avui el riu Besòs..

Concloc aquesta primera carta cìvica demanant que d’una vegada per totes – si és que l’Ajuntament encara no ho veu clar-- que s’obri un diàleg de veritat, i que no es vagi prenent la decisió a través dels fets consumats. Proposo que es facin venir persones expertes i que s’obri un diàleg seriós, debatent els pros i els contres; i que la gent que hi hagi pres part es pronunciï, lluny de les consultes multitudinàries i enganyoses, que s’han dut a terme amb participació fins i tot d’infants, que de la problemàtica no en tenien ni idea. El parc de Can Zam pot ser un parc d’estar per casa, o un parc que ens faci sentir orgullosos de tenir-lo, per la seva qualitat i per la seva bellesa transformadora.

Per tot plegat sostinc que l’opció que l’Ajuntament ha pres de consagrar al parc un gran espai com escenari de concerts multitudinaris de l’estil del Rok-fest, és un gran error, que va contra el que avui es reclama. Fer un gran festival de rok, quin sentit té? ¿Que ve molta gent? És cert, però per uns pocs dies i la major part

Jaume-P. SAYRACH

FOTOS: 1, Parc de la Ciutadella (Barcelona), 2, Parc de Can Zam

El pastís de la JOANA

PASTEL DE PUERROS Y GAMBAS CON SALSA TÁRTARA INGREDIENTES : 3 huevos,200ml nata líquida, 3 puerros, 250gr de gambas ya peladas, 1 cucharadita de eneldo y jengibre rayado si te gusta otra cucharadita, aceite de oliva, sal, pimienta al gusto, 50gr de mantequilla

ELABORACIÓN En una sartén se le pone un chorrito de aceite de oliva y la mantequilla- A continuación se le echa los puerros lavados y cortada la parte blanca a trocitos, cuando estén pochados los puerros se les pone las gambas limpias de tripa y cortaditas se les rectifica con la sal al gusto y la pimienta. Mientras en un bol se pone la nata y los huevos, un poquito de sal, se bate bien y se pone el eneldo y el jengibre, a esta mezcla se les añaden los puerros con las gambas, se integra todo muy bien. Un molde rectangular se forra con papel de horno y a continuación se echa toda la mezcla moviendo el recipiente para que se coloque todo bien. El horno tiene que estar caliente a 180º antes de meter el pastel; calcular de 30 a 40 minutos, pinchando con un palillo en el centro del pastel, éste tiene que salir completamente seco. Esperar que se enfríe un poquito, le damos la vuelta y le sacamos el papel.

SUGERENCIAS Este Pastel se puede hacer en vez de puerros, con alcachofas, escalibada, o cualquier verdura que vosotros queráis, siempre hay que escurrir las verduras para que no tenga más líquido que el que necesitan para que cuaje el pastel.

EN EL FONDO edicions FÒRUM-GRAMA, segona edició, octubre 2019 “Lo que se narra en el libro queda muy circunscrito a Santa Coloma y, más aún, al barrio y parroquia del Fondo. Pero esta experiencia se entendería mal si se perdieses de vista el marco global de la sociedad y de la Iglesia en el que la parroquia y la ciudad estaban inmersas. No hay que olvidar que en la década posterior al año 1965 el franquismo era plenamente vigente. Esto quiere decir que la sociedad se hallaba privada de democracia, y que no existían las libertades individuales y colectivas”. Si algú vol adquirir el llibre el trobarà en la llibreria CARRER MAJOR, de Santa Coloma.

Comentaris sobre el llibre quan n’aparegué la primera edició, l’any 2001 PEP PALACIO La presentació m’ha agradat molt i m’ha emocionat tant, que no he pogut dormir en tota la nit. La lectura m’ha donat moral per continuar tot l’any. JOAN GUERRERO He estado leyendo entre anoche y hoy tu libro: es una joya. Es una de las mejores cosas que he leído sobre Santa Coloma. Recoge el testimonio de uno de los meomentos más importantes de la historia de nuestra ciudad. Muchas gracias por haber escrito el libro. LOLI PERALTA És un llibre molt senzill, arriba al cor. Permet coneixe’t, tu que no acostums a parlar de tu mateix. El troboi nteressant per als nois i noies que no van conèixer aquella Santa Coloma ni aquell temps. Farà ensar a la gent que vaa viiure l’església del Fondo des de fora; copsarà les raons que ens animaven. NIDIA ARROBO Leí ayer tu libro, es magnífico, me ha gustado muchísimo. Es un libro que hace pensar y es un homeaje a la gente sencilla que lucha por cambiar la sociedad. Se lee muy bienm, es muy ameno. Los interrogantes con que acabas cada capítulo me parecen interesantísimos. PAQUITA ESCUDERO Estic llegint el teu llibre que m’està encantant. És un regal que ens has fet a tots: la memòria col·lectiva, tots en tenim una part, i el llibre ens mostra el conjunt. Llegint-lo revivim aquells anys tan bonics i retrobem els valors que vam viure i que encara portem a dins. EUGENI MADUEÑO Acabo de leer la historia de la parroquia. Como ya te dije cuando iba por la mitad, me ha gustado mucho. Es austero, me encanta tu mirada sobre los demás,.. Ahora leo el epílogo; escueto, austero, simple, de tu historia y me siento identificado!