Butlletí núm. 22

Page 1

AMICS I AMIGUES DEL FONDO, SANTA COLOMA DE GR. ANY 2020, febrer NÚM. 22

LA LECTURA Y LOS NIÑOS c

stoy pensando cómo motivar a mis nietos para que lean más, y que lo hagan con ganas y entusiasmo. Cada vez que les digo “a leer” les cuesta. El primer momento es “¡ahora!” y siempre tienes que buscar un pequeño discurso para que se pongan, y con ganas. Ellos lo primero que me dicen es “yaya si este libro lo he visto en películas o en youtube”. ¡Qué difícil es que entiendan que la lectura es el principio para que uno sepa comprender las cosas!, que abre la mente. Ellos no lo ven, la facilidad que tienen en apretar un botón y sin escribir, con la voz obtienen del ordenador o de los móviles todo lo que ellos necesitan. Es triste, no sé a donde nos va a llevar tanta tecnología,. La enseñanza en los colegios tendrá que adecuarse más a las nuevas tecnologías. Los niños tienen de todo en las casas pero se aburren, se les buscan actividades pero cuando llegan a casa o ya al subier al coche enseguida te piden los móviles. Yo insistiré todo lo que pueda para que disfruten leyendo un libro y que, además, lo sepan explicar, que lo entiendan, no que lean como un papagayo sin enterarse de qué leen. El problema es que leen pero no comprenden lo que leen, si acaba una frase y les preguntas qué has leído, la explicación es pobre y, además, no es lo que verdaderamente leen. La elección de los primeros libros es muy importante para motivar a los niños. Joana IMBERNÓN

1


Carrer Terrassa arrer molt curt que va de Jacint Verdaguer a Mas Marí, en pronunciada pujada cap al Fondo Alt. A la cantonada que dona a la plaça davant del mercat hi ha l’antiga ferreteria Pascual i, pujant, a mà esquera, es troba el conegut i valorat restaurant xinès Wen Zhou. És de remarcar que a mitja pujada s’enderrocaren unes cases per permetre unir el carrer Valentí Escalas amb el carrer Listz, com preveia el Pla Comarcal, un projecte que alarmà enormement els veïns afectats. Amb l’obertura es crea un espai enjardinat, que pren el nom de plaça Alfonso Comín. D’on li ve al carrer el nom de Terrasa no ho hem pogut esbrinar. Terrassa és la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants: 216.784 l’any 2017, i és amb la ciutat amb Sabadell la capital pital de la comarca del Vallès Occidenta. Ddesprés de molts segles ha recuperat l’episcopat. d’Egara. És absolutament recomanable la visita al conjunt de les Esglésies de Sant Pere. / JPS

2


Actual redacció del butlletí En el Fondo; d’esquerra a dreta: Joana Imbernón, Marga Dordella, Jose A. Quintilla, Albert Folqué, Muntsa miñana i Jaume-P. Sayrach, en el sopar de fi de curs

Remodelació del nostre butlletí a temps que planegem introduir canvis en el nostre butlletí per fer-lo més àgil, adaptantlo al format digital. Quan el vam idear pensàvem en una edició en paper perquè hi estem més acostumats i es pot guardar millor. També perquè editat en forma de revista facilita que es creï una redacció. Hem tconstatat, però, que costa molt trobar persones sobretot joves, que disposin de prou temps per dedicar-s’hi, atrapats com estan pels estudis i pel treball. El fet és que vam continuar fent-lo en format de revista de paper, però amb la distribució per internet. El pimer número que vam editar va soràir el mes de juny de 2016. Són gairebé quatre anys! I vint-i-dos números, que sumen unes 250 pàgines. Una publicació a tot color, molt ben presentada i, sobretot, molt rica per la diversitat de temes tractats, amb entrevistes a persones del barri, reportatges i reflexions sobre temes importants del món actual. El canvi que perseguim ara es veu facilitat perquè l’entitat a laque pertanyem, l’associació Fòrum-GRAMA, després d’un llarg temps d’hivernació, gràcies a l’impuls que li ha donat el grup que es creà per organitzar el 90 aniversari de Jaume-P.Sayrach ha propiciat que el Fòrum es posi al dia, com també la nostra inserció en el web del Fòrum, enelFondo.cat. De fet ja actualment hi venim apareixent dins de la pestanya “publicacions”. A partir d’ara tindrem una entrada pròpia a la que posarem un nom que ens identificarà. I no cal dir que continuarem enviant-lo als nostres subscirptors, cada mes, en format digital. En editar -lo així, les persones que vulguin comentar algun article o desitgin enviar un article ho tindran més f’acil. Un cop més us agraïm el vostre seguiment. Un agraïment superlatiu per les persones que han col·laborat de forma habitual amb el butlletí i en elsuplement; persones amb e les quals cotinuarem comptant.

Redacció 3


Varduhi Gabrielyan vino de Armenia. En Santa Coloma enseña piano arduhi, nació en 1986 en Yerevan, capital de Armenia. Desde hace tres años trabaja en Santa Coloma donde tiene diciséis alumnos a los que da clase de piano.

–¿Tu familia tenía una buena situación económica? –Mi padre tenía un trabajo relacionado con el cristal hasta el año 2009, después con la muerte súbita de mi hermano, con 24 años, en el 2013 se dedicó a hacer exposiciones con sus piezas de cristal, en el 2014 y en el 2018. Mi madre trabaja todavía de enfermera en una clínica oftalmológica. En mi familia tengo antecedentes artísticos, un tío mío es un pintor reconocido dentro y fuera de Armenia, como pintor religioso y abstracto. Ha hecho exposiciones en numerosos países, Rusia, Estados Unidos, Inglaterra... Mi hermano era también un artista, músico, tocaba un instrumento de nuestra cultura, que se llama dhol, habiendo participado en numerosos conciertos por todo el mundo, con un grupo llamado Vahagn, con el prestigioso director de orquesta, Ara Gevorgyan.

– ¿Cuando empezaste a estudiar piano? – Empecé cuando tenía 5 años en la escuela Tchaykovski, luego pasé al conservatorio y 7 años más en el conservatorio Komitas y en la universidad de Arno Babajanyan, y 2 años en el conservatorio clásico vocal. Tuve un accidente en la mano, puedo tocar pero no llegar a nivel de una gran concertista . – ¿Después de estudiar qué hiciste? – Trabajé 6 años en una escuela infantil, en mi país están desde los 3 a los 6 años, a diferencia de aquí. Nosotros potenciábamos más la parte artística, más creativa, canto, baile. Más tarde trabajé como profesora de música y después como profesora de materias generales.

– ¿Cómo fue venir a Santa Coloma?

4


– Conocí a mi marido cuando tenía 22 años, me enamoré, él vino a vivir a Barcelona donde tenía unos parientes lejanos, primero vivió en Nou Barris. Aquí no encontró trabajo de su oficio, tallaba diamantes; actualmente trabaja en la construcción. Posteriormente vinimos a vivir a Santa Coloma. Yo llegué en el año 2010 y nos casamos por el rito cristiano. En el año 2011 nace nuestro primer hijo David, y luego nació Silvia, que tiene ahora 7 años, los dos van al colegio de Las Palmeras. Cuando llegué a Santa Coloma me puse a trabajar como profesora de canto en el colegio que tiene la Asociación armenia Ararat. En Santa Coloma la colonia armenia es numerosa, en estos últimos años han llegado muchos emigrantes de mi país. – ¿Te quieres quedar a vivir aquí? – Aquí estamos bien, a pesar de las diferencias con mi país, creo que el porvenir de mis hijos es mejor aquí. Aprecio un gran cambio en las formas de enseñar en los colegios, aquí no ponen deberes, los niños en mi país cada día tienen tareas para hacer en casa. Mi hija fue a la escuela de música de aquí y también noté una gran diferencia. Cuando llegué a Santa Coloma me pregunté si encontraría alumnos de piano. Y sí, los he encontrado. Y he conocido otra diferencia, también positiva, y es que puedo salir a buscar a mis hijos vestida de manera informal, si me apetece, con chándal y vaqueros, y no pasa nada. En mi país te ves obligada a ir por lsa calle de manera más formal. Pero encuentro a faltar a mi familia, a mi madre, mi padre, mis amigos, aunque gracias a la tecnología puedo hablar y verme cada día con ellos. –¿Te has sentido acogida en Santa Coloma? – Me he sentido bien acogida, aquí, como te he dicho, hay una colonia grande de armenios, y en el mismo colegio de mis hijos he encontrado otras familias armenias. No deja de ser verdad que en mi país tenía “una consideración social” que aquí de momento no tengo, allí era una cosa y aquí soy otra. Para mis hijos la elección de quedarnos a vivir aquí es acertada. Ella y los suyos y los immigrantes en general encuentran en Santa Coloma un futuro mejor y ellos pueden aportarnos muchas cosas, que enriquecen nuestra sociedad. Text i fotos Jose A. QUINTILLA

5


Joana Imbernón

Flan de Naranja Ingredientes: 5 huevos 100 gr. de azúcar 300 mL de zumo de naranja 200 ml de leche o nata líquida

Para el caramelo: 4 cucharadas de azúcar 4 cucharadas de agua

Preparación: Caramelo: Colocar en una olla a fuego suave las cucharadas de azúcar y agua. Remover permanentemente; el azúcar se hará líquido y cambiará de color hasta volverse dorada. Cuando llegue al color dorado suave, verter el caramelo en el fondo y laterales del molde. Reservar.

Flan En un bol colocar los huevos y batirlos junto con el azúcar. Añadir el zumo de naranja y de leche poco a poco y continuar batiendo unos minutos más hasta que el azúcar se haya disuelto. Llevar la preparación al molde previamente caramelizado. Colocar el molde en el horno precalentado a 180º sobre una fuente con agua. Dejarlo hasta que tome consistencia, una media hora, ir mirándolo hasta que esté cuajado, pincharlo con un palillo; si está cuajado ya está. Retirar el molde y dejar que se enfríe. Llevarlo luego a la nevera para servir el flan bien frío. Joana IMBERNON

6


Memòria històrica L’Ajuntament i la societat en general,donen molta importància a la memòria històrica com si després de la foscor dels 40 anys de dictadura haguéssim descobert quant veritat és el que va dir l’alcalde colomenc Llorenç Serra, que qui perd la memòria perd la identitat. La memòria s´ha de salvaguardar i, tant o més, s’ha de donar a conèixer. Fòrum-Grama ha estat treballant esforçadament en les dues direccions: la revista que ha publicat al llarg de 10 anys és un ric dipòsit on es manté la història d’una etapa important de la nostra ciutat. I enelfondo.cat continua aquesta tasca.També el nostre butlletí que en certa manera segueix l’objectiude GRAMA, treballa per la històriailadifon.

Dues mostres del material històric que devem a GRAMA i al FòrumGRAMA. Les dues revistes contenen una munió d’articles, reportatges i entrevistes, i moltes fotografies dels anys que es van publicar. Temps enrere vam proposar a l’Ajuntament l’edició d’una col·leció de Quaderns, amb aquest material, semblants als Quaderns que va promoure l’Heura.

Construcció de la parròquia del Fondo, amb Macià Bardés a dalt, i el veí Manuel Moll, a baix 7


Jose A. QUINTILLA Foto de la baixada del riu (en blanc /negre per recordar els cèlebres besossats del nostre riu, anys enrere). Cal celebrar que no hagi produït cap dany i que hagi netejat el llit del riu.

Mor Beatriz Alonso Nogales Ens sorprengué la mort d’aquesta dona, que vam entrevistar just en el butlletí del passat mes d’abril, persona dinàmica que, a través dels escacs --la seva passió i el seu ofici-- ha vingut desenvolupant un treball social i cultural important amb els nens i nenes que acudien a les seves classes. En la citada etrevista ens va dir referent als escacs: “No és un joc, és un esport, un esport mental, cal estar entrenats, estar en forma mentalment”. I concloïa que els escacs per a ella “és la meva afició i la meva feina”. El nostre condol a la família!

Jose A. QUINTILLA

[re]volta, al Fondo Continua organitzant-se la visita al barri del Fondo, una activitat organtzada per Ómnium Cultural en la nostra ciutat, amb l’objectiu de fer conèixer diferents barris, sovint mal coneguts. La pròxima ruta té lloc el dissabte 9 de març. Els participants es troben en la plaça sobre l’estació del metro de Santa Rosa a les 9’30 i recorren el barri en una ruta que acaba a la Bibloteca del Fondo, on Òmnium obsequia els visitants amb un vermut. En la foto l’aturada davant la xinesa església evangèlica del c. La Paz.

Eugeni MADUEÑO

8


EXPOSICIÓ  DE FOTOGRAFIES DE SANTA COLOMA

J.P.S.

Molt interessant l’exposició al hall de la Biblioteca del Fondo, amb fotografies de la Santa Coloma d’ahir, fetes per fotògrafs colomencs. En la fotografia Rodolfo del Hoyo (d’Òmnium Cultural, promotor de l’exposició), fent de guia.

Nueva plaza en Fondo Alto Al dar continuidad a la calle Valentí Escalas enpalmámdola con la calle Liszt se han derribado las casas entre Terrassa i Bruc, originándose un espacio, que se convertirá en una plaza, dedicada a Carlos Comín. Vista de las obras y del nuevo edificio.

jose A. QUINTILLA

Suprimides les festes del Nou Any Xinès L’alarma per la propagació del corona-virus originat a la Xina, ha motivat que la festa que s’havia de celebrar al barri del Fondo s’hagi suprimit. La decisió és, més enllà d’una mesura de prevenció, una mannera de solidaritzar-se amb el poble xinès, en uns moments de convulsió, que afecta a moltes famílies.

9


Macià Bardés i Maria Badia, parella fonamental en la fundacio de la parròquia del Fondo eia dies que volia entrevistar el matrimoni Macià Bardés-Maria Badia, actualment veïns de Platja d’Aro. Són dues persones fonamentals en la creació de la parròquia del Fondo i en la formació de la primera comunitat cristiana que s’hi originà. Van venir de Cardona, com els Capsada, que amb els Camps, de Solsona, els Jordana, de la Pobleta de Bellveí i els Sala eren el petit nucli català de la parròquia, enmig e persones majoritàriament andaluses. Hi pujo amb l’Abert Varela, que es relacionà amb ells a la parròquia Major, i la Geli García, que també formà part de la parròquia de forma destacada. Van conèixer altra gent i van crear l’empresa Germans Bardés. – Érem 24 treballadors. Treballàvem per l’arquitcte Pedragosa, que formava equip amb el Xavier Valls. -- El Xavier a tu et valorava molt. M’havia dit que eres el millor constructor que coneixia i m’explicà que més d’un cop no sabia com resoldre un acabat i tu l’hi resolies. -- Però no et pensis. Jo també m’equivocava alguna vegada. ¿Et recordes de quan el sòl de la teva habitació s’enfonsà? Ho vas atribuir a les galeries que havien obert els ratolins però no les haurien pogut fer si haguéssim compactat prou el subsòl!

-- El meu pare -comença dient en Macià- era paleta i jo des dels setze anys feia de paleta-pagès, amb el meu germà. -- Paleta i pagès? -- No, vull dir que treballàvem pels pobles de la comarca, cada dia sortíem d’hora de casa i amb la maleta de les eines anàvem pels pobles que ens havien cridat. Feia molt fred i era molt cansat. Per això vam decidir baixar a Barcelona. Ell i la Maria. La Maria treballava a casa seva. – Érem molts, a casa, i ajudava la mare – Ens va agafar l’empresa Cubiertas y Tejados. Allí coincidírem amb el pare del Jordi Estany, que també era de Cardona i treballava a Santa Coloma. Em va dir que per què no anava amb ell a treballar a Santa Coloma. I hi vam anar. Mentre fèiem de paletes vam comprar un solar al carrer Alella, a 6’50 pessetes el pam, i hi vam construir la casa familiar.

-- Estem parlant de molts anys enrere. -- La vida de la Maria i la meva consta de tres etapes ben definides: 24 anys a Cardona, 30 a Santa Coloma i 34 a Platja d’Aro. La primera va ser dura però també bonica, amb la Maria. Ella i jo ens portem

10


Sant Jeroni de la Murtra, els Bardés-Badia amb els Capsada-Bardés al seu costat. Al fons el senyor Llorenç Àlvarez, marit de la senyora Pepita Alegre, col·laboradora parroquial cinc anys. Quan sortia amb ella havia d’acompanyar-nos el seu germanet... – Va ser la millor etapa? – No! la millor sense cap mena de dubte va ser la colomenca. Quan vam decidir anar a Santa Coloma el pare Miquel, monjo de Montserrat, que era germà de la Maria, va trucar al rector de la parròquia, un capellà que tenia la cara plena de grans, el recordes? – Mossèn Tomàs Solana. – Això va facilitar que coneguéssim moltes persones de la parròquia. Hi anàvem a missa i ens reuníem amb altres matrimonis i amb gent jove. A missa solíem anar a Santa Rosa, d’on era rector mossèn Joan Mata, que era més obert i dinàmic. – El padre Juan!, home compromès socialment en la línia de la pastoral de l’assistència als pobres i de les obres catòliques; va crear una guarderia, una escola i un centre sanitari.

-- I des del commençament ja vau formar part del grup promotor de la parròquia, i quan vam decidir edificar l’humuil complex parroquial, vam encarregar el projecte al Xavier Valls, i ell et trià a tu per fer les obres. Van ser uns anys molt bonics. Jo vivia en la miseriosa Pensión Bello, algun dia deia missa en la meva habitació; a la primera,que era el dia de sant Pere de l’any 1966, hi vau venir vosaltres i la senyora Paéz. – Em recordo molt -diu la Maria- de les persones que venien a la parròquia, de les reunions del grup de matrimonis i de les sortides a Sant Jeroni de la Murtra. Sobretot, que a diferència de les altres esglésies en les que s’insistia en el pecat i en complir les normes de l’Església o de coses com anar el diumenge a missa i dejunar per Quaresma, em vau ensenyar a estimar. – Estimar? – Sí: preocupar-te pels altres, ajudar qui té una necessitat, escoltar la gent. I fer-ho com la cosa principal de la religió.

– Quan es creà la parròquia del Fondo vam entrar en contacte amb tu i amb la gent que prenia part en la promoció de la comunitat cristiana. Pel lloc on vivíem n’érem feligresos.

– Passats uns anys vau deixar el Fondo i vau

11


tornar a la parròquia Major... – La gent de la parròquia, en especial els joves de la JOC, semblava que ens exigia un compromís sociopolític més fort. Es van polititzar molt. I ens començàrem a sentir incòmodes. També tu insisties que creure és comprometre’s.

-- Però ens hem anat fent grans, sortir de casa i anar a comprar al poble se’m feia molt pesat, em costava pujar amb el carret carregat, i el Macià ja no baixava a cavar a l’hort, i els fills ja no eren a casa... Total, que ens vam traslladar al pis on som ara, on tot ho tenim a mà.

Viure sota la dictadura era difícil. Sense llibertat qualsevol reclamació urbanística o social i qualsevol protesta eren considerades pel govern com activitats subversives. I l’Església, amb la jerarquia allunyada del poble, no sabé assumir els afanys de reforma que vivien molts creients, cosa que, d’haver-ho fet seu, hauria evitat les tensions.

La Maria ens mostra el pis i ens fa veure els objectes que més estima: una cartellera atapeïda de fotos familiars i, sobretot, el gran llenç que ocupa tota una paret del dormitori; li van regalar els fills quan va complir 80 anys. Dividit en quadrícules, en cadascun dels requadres un fill, una filla, un net, una neta, un familiar hi ha fet un dibuix, o hi ha escrit un poema o hi ha enganxat una foto... convertint el llenç en una declaració d’amor. -- De tots els obsequis que em van fer aquest llenç és el que més m’estimo, hi són tots els meus, i cadascun dels meus familiars hi expressa el què sent.

Quan el Macià es va jubilar va deixar l’empresa, els temps havien canviat, la construcció havia agafat un volum gros i la competència exigia créixer. A Platja d’Aro hi tenia la germana i van traslladars’hi. S’hi van fer la casa als afores del poble, amb un hort-jardí, que feien les delícies del Macià. La Maria, però, no va jubilar-se mai, és una dona superactiva, encara ara no para, i la coneix molta gent; va obrir una botiga en el carrer principal, amb les mil coses que atrauen als turistes: galledes pels nens, barques inflables, neumàtics i armilles salvavides, ombrel·les, cadires de platja, cremes solars...

L’amor! La Maria ens havia dit que al Fondo va aprendre que la religió és estimar. Jo diria que va trobar el reconeixement del que tant ella com el Macià havien après de petits.

Text i fotos Jaume-P. SAYRACH

Matrimoni Bardés Badia, amb Loli Bolancer i Antoni Antonijoan, al convent de Sant Àngel Custodi (Tiana), preparant la inauguració de l’edifici parroquial 12


Font Oriola Después de treinta años la fuente sigue allí, con helechos y peces de colores que se esconden cuando intuyen la presencia de alguien que acecha. Allí sigue y yo la miro desde la cercanía abismal que separa mi lejana infancia con la ya no reciente estrenada madurez. Algunos ya no estáis. En el banco solitario de esta tarde de otoño os añoro. Cómo me gustaría recuperar alguna instantánea de esos momentos del pasado. Todos allí, vosotros aún jóvenes y nosotros pequeños e inocentes. Me gustaría que la imagen se reprodujera como la escena de una película en colores desgastados, aunque sólo fuera por unos momentos. Unos cortos segundos para poder oir de nuevo nuestras risas y , sobre todo nuestras voces sobrevolando el aire, más allá de nuestras cabezas. Elevados los sonidos a través de las copas de los árboles, que esta tarde de noviembre dan cobijo a mis recuerdos.

Montse MIÑANA

13


Costa de Marfil. De una cultura africana a una cultura mixta artiendo de ideologías en la que únicamente se celebraban las fiestas tradicionales, religiosas y culturales en una época de aculturación europea, hoy se celebran todas las fiestas del calendario cristiano. Costa de Marfil fue uno de los primeros países de la África del Oeste en hacer un gran salto hacia una cultura europea. Se resistieron pero pronto empezaron a hacerse con la idea de que el mundo avanza y había que cambiar. En Costa de Marfil tuvimos el mismo problema, pero eso hace más de treinta años. El cambio a una cultura occidental fue aceptado por razones de la diversidad cultural que tenemos, también por el hecho de que desde la independencia llegamos a entender que el mundo va avanzando y que el marfileño no había de temer al occidentalismo. Desde este momento se actualizó el calendario tomando en cuenta las fechas festivas francesas, homologándolo entre religiones y culturas de tal manera que se celebra cada fiesta en la fecha que toca, el mismo día en todo el país. La región dónde me han criado que es el norte, allí la mayoría de la población es de religión musulmana, por tanto, las fiestas cristianas no se celebran como se suele hacer en el sur, donde la otra mitad de la populación es cristiana. Los padres de las religiones musulmanas acabaron por adoptar la idea de que con la actualización del calendario tenían que hacer regalos a los niños en navidad, un gesto que en general nunca asociaron al nacimiento del niño Jesús, sino que lo celebran para evitar que sus hijos se sientan discriminados frente a la tendencia de los regalos de papa Noel de sus amigos. Aunque se copiaron la mayoría de las fiestas europeas, cabe decir que nunca los marfileños llegaron a conocer la fiesta de los reyes magos, dado que esta fiesta no era vivida por el país colonizador, que era Francia. Esta aceptación y la flexibilidad de las culturas es un hecho muy beneficioso para la actual generación, ya que los jóvenesdehot sacan provecho de ambas culturas, la africana y la europea.

Padia SERGE LAVY COULIBALY

14


La soledad de nuestros ancianos spléndido el reportaje de TV3 sobre nestros ancianos. Un aldabonazo para todos porque el drama que hoy viven muchos ancianos será lo que dentro de unos años será la vida de los jóvenes i adultos de hoy. Se pudo ver la imagen negativa de la vejez. Un 15% de los ciudadanos de Catalunya son ancianos y según la previsión demogràfica el año 2050 subirá a un 35%. A través de la pantalla se pudo ver los estigmas que sufre una inmensa mayoría de las personas viejas. Decía más de una mujer: los hijos se han hecho mayores, tienen su familia y su hogar, se han ido y los mayores quedamos solos. Y cuando uno de los dos muere, el que queda se sumerge en una soledad muy grande. Normalment lo hombres mueren antes. Las mujeres tienen una previsión de vida más larga, aunque con menos salud y con más achaques. Impresionante el testimonio del señor de la fotografía; es pintor, toda la vida creando cuadros. Sentado en la mesa estaba a punto de cenar. “¿Cenar?”, espeta al periodista: “Esto no es cenar. Desde que murió mi eposa vivo una soledad asfixiante y los rituales como cenar, sin ella ya no son nada”. Y el testimonio de otro anciano: “A esta edad te empieza a fallar el cuerpo, un día es el andar, otro, el corazón...” ¡La pèrdida de la fuerza y, sobretodo, el desánimo! Vimos tambén la imagrn positiva: la anciana de más de 90 años que hace de monitora de sus compañeros y compañeras acianas. O la señora ya muy vieja que afirma con rotundidad que ella no se siente vieja. Y la parte ejemplar: las personas –sobre todo jóvenes–, que es como si hubiesen adoptado una persona mayor y la visitan, le hacen compañía, la animan com su empatía i jovialidad. O el ejemplo rotundo del pueblo cacereño de Pescueza, de sólo168 vecinos con el 90% de más de 70 años, completamente adaptado a los ancianos. ¡Qué lección más espléndida! Decía una señora: “Antes nos preguntaban qué queríamos ser de mayores. Ahora, con lo que se ha alargado la vida, cabe preguntar qué queremos ser los viejos”. ¡Respetados y valorados, la ancianidad es un tesoro! 15


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.