Entrevista a JAUME FUNES, psicòleg

Text: Clara Congost

La salut mental està a tot arreu. Se’n parla a les escoles, al Parlament, a l’hospital, a les oficines i, fins i tot, cada vegada més a casa. Però, com ens ho fem per gestionar els ma- lestars emocionals en una societat cada vegada més complexa, més segregadora i més injusta? Com podem demanar que sigui feliç algú que no té un espai propi on dormir ni xarxes familiars o d’amistat?

Davant d’aquestes situacions, com hauríem de transformar el model d’atenció a la salut mental perquè sigui realment efectiu? Per a l’educador i psicòleg Jaume Funes la resposta és clara: “Les dificultats de la vida no poden ser gestionades amb el criteri de malaltia mental”.

Ens trobem amb l’autor de Quan la vida ens dol a casa seva, concretament al seu estudi, un espai molt lluminós, amb vistes a Cornellà del Llobregat i ple de quadres. Unes pintures que, com ell mateix explica, va començar a pintar quan sentia que les neurones li fallaven i necessitava distanciar-se de les paraules i els llibres. Amb l’excusa dels quadres comencem a parlar de les emocions i les relacions socials, les quals, així com els colors dels quadres impressionistes, només cobren sentit quan es posen un al costat de l’altre i es miren amb distància.

Actualment es parla molt de salut mental, però, se’n parla com caldria? On estem posant el focus i on creu que l’hauríem de posar?

Quan parlem de la salut mental sempre hi ha hagut dos problemes importants: com tenim un model explicatiu d’allò que els passa a les persones i com dimonis donem una resposta que sigui útil. No exactament col·lectiva, perquè moltes vegades no es tracta de curar, sinó d’ajudar a sobreviure o viure d’una altra manera. A més, el món de la salut mental sempre ha estat ple de tribus de gent que som incapaços de posar-nos d’acord entre nosaltres. A mesura que avança el temps, el coneixement del cervell i del sistema nerviós és una mica més acurat, però encara desconeixem la immensa majoria del seu funcionament. Entremig neix la indústria farmacèutica, que sempre ha inventat malalties per aplicar els seus medicaments, no medicaments per les malalties que hi havia. I dins d’aquesta història apareixen les demandes socials, els models explicatius de la salut, que la pandèmia posa en crisi perquè apareixen altres perills, altres dificultats. Tot això condueix a una preocupació més intensa sobre la salut mental, però no està clar que la preocupació respongui a una visió sensata i útil del que ens passa.

Llavors, que la salut mental sigui un tema que està sobre la taula no és beneficiós?

Per sort, en aquest moment en parlem més i tenim més recursos, però, malauradament, quasi seria millor no tenir recursos, perquè la manera com els estem aplicant és una reproducció del model anterior, d’una construcció d’una immensa quantitat de programesrespostes-dificultats, cadascuna d’elles no connectades. Tenim un munt de propostes d’activitats, motivades per la idea d’“hem de fer alguna cosa”, i ara tenim diners. Si destinessin els recursos d’una manera més sensata i coordinada, pactant què fem amb les persones, com les ajudem a millorar el conjunt de malestars que genera aquesta societat, probablement els recursos ens conduirien, a dos anys vista, a tenir una lectura més sensata de la salut mental i unes respostes una mica més coherents i útils. En aquests moments, vivim un moment delicat perquè no entra en crisi ni l’explicació, ni ha entrat en crisi el model d’atenció a les persones.

Quina incidència tenen les qüestions socials i estructurals com la precarietat o la incertesa laboral i econòmica de molts joves en la salut mental?

Hi ha un principi del qual, per molt espiritualista o hippie que siguis, no pots prescindir: hi ha un límit d’explotació a partir del qual les persones, inevitablement, emmalalteixen. Per tant, si un està en una societat sistemàticament injusta, que no permet viure en unes condicions mínimament dignes, hi ha un moment que no dormirà, perquè treballarà dotze hores. I, si no dorm, li donarem una benzodiazepina perquè pugui dormir, o un barbitúric. En conseqüència, és impossible mantenir la salut mental. També hi ha un altre criteri que tampoc podem oblidar: per mantenir un cert equilibri personal i col·lectiu necessites un grau mínim de felicitat. La nostra societat cada vegada precaritza més les vides de les persones: cada vegada s’ha de treballar molt més per poder mantenir el ritme d’una societat de mercat que també imposa a les persones el model de felicitat.

Sempre hi ha aquesta dicotomia entre si la salut mental és una qüestió individual o col·lectiva. Què en pensa?

Al llarg de la meva vida sempre he defensat les coses col·lectives: no emmalaltim individualment, tot i que hi ha excepcions (una persona que per una raó biològica o d’herència té unes dificultats dins la seva mateixa estructura nerviosa que automàticament la portarà a patir un determinat malestar que la trastorna). Llevat d’aquests casos —en què fins i tot apareix la idea del detonant— tota la resta de coses passen amb relació a altres coses. Per tant, tot allò que vivim i ens passa, sigui en la salut o la malaltia, sempre hi ha una variable que té a veure amb la relació. En el llibre, quan no sabia com explicar la varietat de sistemes que conforma el cos humà, de subjecte interrelacionat, al final se’m va acudir que necessitava pintar perquè les meves neurones ja fallaven, i vaig utilitzar la idea del quadre impressionista.

Què vol dir?

L’impressionisme crea sensació de colors col·locantlos un al costat de l’altre. En el llibre sempre insisteixo: aquest color no és taronja, és un groc col·locat al costat d’un vermell; i no és verd, és que està al costat d’un blau. Tots nosaltres som la interacció de més persones, sigui l’adolescent que se sent rebutjat, l’adolescent que pensa que no és com li agradaria ser, la persona que vol tenir èxit en un entorn... Estem sempre emmalaltint amb relació, i la manera de

Ve de la pàgina recuperar una certa salut, la manera de tornar a sentirnos bé, sempre és en comunitat. Això que històricament dèiem la psicologia o teràpia comunitària. Les persones, igual que són en relació, necessiten sentir-se bé en companyia de. I una part dels trastorns mentals actuals, o malestars que trastornen, tenen a veure amb processos de marginació i d’exclusió. Per tant, només amb una consulta individual en un despatx poques vegades recuperarem les possibilitats de sentir-nos bé, perquè per sentir-nos bé necessitem sentir-nos bé en relació.

Tinc la sensació que cada vegada hi ha més persones diagnosticades. De fet, crec que si ens posem a analitzar-nos, tots encaixaríem en algun diagnòstic de salut mental. Ens estem passant? Estem sobrediagnosticant?

El problema del diagnòstic és que té components complexes. El diagnòstic serveix perquè ens entenguem, és a dir, tant jo com un col·lega d’una altra companyia sabem que darrere una etiqueta de trastorn bipolar hi ha una sèrie de manifestacions vitals, però l’etiqueta, en el món de la salut mental, no serveix com altres etiquetes. Diferenciar si jo tinc un còlic nefrític o una apendicitis és important, perquè el tractament que has de rebre és diferent. Però una etiqueta de salut mental no respon a cap indicador biològic, no hi ha la neurona 45 que s’ha trastornat; i, a més a més, moltes vegades l’atenció que hem de donar no variarà amb el diagnòstic. A mi m’és infinitament igual que sigui trastorn límit de la personalitat o trastorn negativista desafiant, jo el que vull és que en el sistema em deixi posar “adolescent enrabiat cabrejat amb la vida que si sent amor es tranquil·litzarà”. Vull que em deixin posar la descripció. Que, a més a més, necessiten l’etiqueta? D’acord, però atenció, que vivim en una societat que les persones, per sentir que allò que els hi passa és important, reivindiquen l’etiqueta.

L’etiqueta ens reconforta.

Jo no puc dir “estic trist tot el dia, em sento melancòlic”. No em faran cas. Ara bé, si en el meu expedient posa que tinc una depressió... No donem importància a les descripcions de la vida, i a sobre, per obtenir una determinada vida necessites un diagnòstic. Moltes vegades, per aconseguir que la mútua et pagui la psicoteràpia, primer necessites un diagnòstic del psiquiatre, i el mateix passa amb les ajudes econòmiques. Si tu vas al sistema de salut mental —bé, ara ja no l’he mirat fa temps—, però si tu vas a un CSMIJ l’estadística dirà que el 50% o el 60% són trastorns límit de la personalitat. Què vol dir això? Doncs un calaix de sastre on han col·locat tota la gent que la lia o que no saben on posar. Serveix d’alguna cosa? No, però el sistema no et deixa posar una descripció, t’obliga a posar un diagnòstic.

Llavors, hi ha situacions relacionades amb la salut mental que no són necessàriament un trastorn o un problema?

Jo m’estimo més parlar de dificultats que no pas de problemes. O de conflictes, inseguretats, malestars. Perdre la salut no és un problema —bé, és un problema perquè la gent pateix—, però no tenim problemes de salut mental, tenim dificultats en la construcció de la salut mental i dificultats en la recuperació de la salut mental. Tanmateix, que la gent visqui problemàticament és un problema. Socialment, sí que tenim un problema de salut mental. Tenim tantes dificultats de salut mental, en la construcció, la pèrdua i la recuperació, que s’ha acabat convertint en un problema de salut mental. En aquest sentit, sí. Quan treballes amb la persona, és útil que descrigui com viu el que està vivint i que tu no avancis la idea de “tens un problema”. Aquesta és la idea de dir-ho en singular, també. És important que no la fixis en la paraula per evitar que s’apropiï de l’etiqueta com una manera de definir-se.

Com afecta el fet que hi hagi fàrmacs per a tot?

La generació adulta actual va créixer veient com els seus pares, cada vegada que hi havia un dolor, hi havia una química per resoldre el malestar. Estem instaurats en la idea que si em passa alguna cosa important, he d’anar al metge i m’ha de receptar alguna medicina. Al final col·loquem dins de la resposta mèdica totes les dificultats de viure, i això així no va. Això no treu que, com a generació que ha gestionat els malestars químicament, hem de defensar el dret a drogar-se sanament, el dret a gestionar els dolors i les felicitats. No sé si la felicitat té nom de cervesa o whisky, però has de poder gestionar la felicitat amb les drogues del mercat. Als adolescents els has d’educar perquè com més tardis a fer servir l’alcohol, millor, i has d’aprendre que a vegades l’alcohol dona la felicitat, però no sempre; hauràs d’aprendre a gestionar la relació, i aprendre el que han après els teus pares: la diferència entre calimotxo Don Simón i Rioja Reserva. Després està l’immens marc de les drogues més o menys il·legals, que van i venen. En algun dels meus llibres parlo de com educar quan la maria sembla que és legal, i quan l’adolescent pensa que la maria ho arregla tot. Després estan les drogues de farmàcia, és clar. Pel fet que siguin medicaments no deixen de ser drogues. Hem de dir a les persones: què pinta a la teva vida la química? Sempre per dormir necessitaràs un relaxant? O per tenir ganes de treballar? Com ho gestiones? Al final, el que passa, és que diem als pobres que no tenen dret a drogarse perquè això genera dependència, així que els rics tenen la paraula i els fàrmacs, i els pobres ni paraula ni drogues.

I com ho podem fer com a societat per apujar la moral de tots?

Jo ara faré un discurs de quedar bé; després, a la pràctica, la punyetera realitat és complicada. Però hi ha dues idees que jo defenso en les meves pràctiques, sense les quals no podem continuar. D’una banda, hem de poder tenir una idea de l’ésser humà, per ser persona, de què no pots prescindir. I, per ser persona, no pots ser un egoista que matxaca a l’altre, perquè això no és ser persona. Has de ser una persona que pensa, raona, discuteix, dubta, però també que exigeix sentir, tenir estats emocionals diferents. Per ser persona, t’imagines en companyia d’un altre, en criteri d’un altre. Com a educadors, reivindiquem que eduquem per ser persona que sap conviure en una determinada societat. Hem de poder vendre una determinada manera de ser persona, no val qualsevol personatge que hi ha pel món. Al final, haurem de dir que hi ha persones i objectes del mercat, perquè hem perdut la pròpia condició humana de ser persona.

I l’altra…

Jo ja passo de revolucions, però no es pot viure en una societat en què no hi hagi una certa proposta de futur col·lectiu i una crítica sistemàtica del que és inacceptable. La guerra seguirà sempre, sempre rebutjable, malgrat que després alguns la defensin. Com a valor, mai podrà ser un valor. I no podem acceptar que les necessitats humanes siguin producte de negoci. Bona part del que ens passa és que cadascú de nosaltres creiem que l’altre no importa i el puc destrossar per tal de triomfar. No es pot viure sense uns mínims conceptes bàsics de què vol dir ser persona i uns elements bàsics de societat, ja que el contrari et porta a la destrucció com a persona i a la destrucció col·lectiva.

Asteroid City

El mes de juny, abans d’arribar al desert estival, sol ser un mes d’allò més abundós pel que fa a les estrenes cinematogràfiques. Sobretot pel que fa a pel·lícules de caire familiar: pur entreteniment, que també convé i no poc. En aquest cas, ens arribaran la versió no animada de La sirenita, la cinquena i darrera d’Indiana Jones, la nova de Transformers i la segona part del multivers animat de Spiderman. La nova de Pixar ja pel juliol, com també sol ser habitual. En tot cas, aquí parlarem de la nova pel·lícula d’un realitzador peculiar com és Wes Anderson, Asteroid City, amb un repartiment en què els noms populars s’acaramullen fins a dir prou: Scarlett Johansson, Tom Hanks, Tilda Swinton, Margot Robbie, Maya Hawke, Sophia Lillis, Edward Norton, Adrien Brody, Tony Revolori, Matt Dillon, Willem Dafoe, Live Schreiber, Jeff Goldblum, Jason Swartzman i Steve Carell, entre altres. Després de la decebedora The French Dispatch, ens arriba ara aquesta pel·lícula en què, com no podia ser d’altra manera, l’estètica forma part de la narrativa, tot un joc de simetries i colors pastel que ens transportaran als meravellosos anys cinquanta quan, deixats enrere els malsons bèl·lics de la dècada anterior, tot semblava possible, només a tocar de la mà de la voluntat de l’ésser humà. Concretament, la història ens du fins a una convenció de cadets espacials en un desert dels Estats Units d’Amèrica. Nota: aquest desert que veurem a la pel·lícula és, en realitat, un desert de l’altiplà espanyol, entre Cinchón i Colmenar de Oreja. Açò darrer ho expliquen a Fotogramas; deu ser ver. L’objectiu de la convenció de cadets espacials no seria altre que el de promoure una mena de competència amistosa entre pares i estudiants que té en la observació astronòmica la seua raó de ser. Però tot plegat se n’anirà en orris després d’una sèrie d’esdeveniments que alteraran el món tal i com el coneixem. CINEMES / D.P.B.

Holy Spider

Interessant pel·lícula que podem englobar dins el gènere negre (més concretament en el true crime ) i dirigida pel realitzador iranià (i danès) Ali Abbasi, aquesta és la història d’una periodista que l’any 2001 s’endinsa en algunes de les pitjors barriades de la ciutat santa de Mashhad (la segona ciutat més grossa de l’Iran, a uns vuit-cents cinquanta quilòmetres a l’est de la capital, Teheran) per tal d’investigar tot un seguit d’assassinats. Totes les víctimes són dones. I prostitutes. Ben prest, la periodista, de nom Arezoo Rahimi (Zahra Amir Ebrahimi, premi a la millor actriu a Cannes per aquesta pel·lícula) veu clar que les autoritats no tenen gaire interès a investigar els assassinats. Com que els crims segueixen un mateix patró, tot sembla indicar que són obra d’un sol home, el qual voldria purificar la ciutat de tots els seus pecats. Arezoo Rahimi constata com de difícil és que es prenguin la seua veu seriosament. PLATAFORMES / D.P.B.

Living

Interessant pel·lícula dirigida pel realitzador Oliver Hermanus i que és, en realitat, un remake d’una de les grans obres dirigides pel mestre japonès Akira Kurosawa com és Ikiru (Viure), de l’any 1952. Kurosawa, en realitat, es basà en la novel·la La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi. La història és prou semblant a l’original. De fet, és gairebé idèntica si exceptuam la localització general (Anglaterra en tost del Japó) i també algunes de concretes (un vagó de tren en tost d’una sala de vetlla). Tanmateix, la principal diferència és en la crítica a la burocràcia que, si a Ikiru és ferotge, a Living és una mica més dolça. Escriu el guió el reconegut escriptor anglès d’origen japonès Kazuo Ishiguro, qui ben probablement fa un joc de paraules amb el títol, Living, que té una sonoritat molt semblant a Leaving. Un veterà funcionari, molt ben interpretat per Bill Nighy, rep un diagnòstic mèdic trasbalsador que fa que es replantegi com ha estat la seua vida. (D.P.B. PLATAFORMES)