El relat d’un CAIXER FADRÍ

Antoni Bonet

Pareix mentida com passa el temps: Nadal, Sant Antoni i tornam a Sant Joan; açò és normal i natural, perquè quan teníem vint anys les setmanes no tenien fi, quant i més els mesos! Aram no parlem quan s’atracaven les festes de Sant Joan; semblava que no arribaven mai. Però així és el món, tot arriba i tot passa. També ha passat per a aquells joves que disfrutaven dels perfums d’aquestes entranyables festes de Ciutadella, les quals també noten el pas del temps, ja que en l’actualitat han rebordonit molt.

Aquelles festes ancestrals, actualment, s’han convertit en un negoci, i també s’han massificat de gent, que ve de per tot arreu. Per tant, tots aquells que estan carregats d’anys les han deixat de veure. Mentre pensava en tot aquest repertori, que ha vingut sense anar-lo a cercar, vaig posar mà al llibret titulat Vint caires d’un mateix Sant Joan, de mossèn Ferran Martí Camps, i del darrer caire, n’he tret uns pessics per posar una nota de Sant Joan en aquesta revisteta de Ciutadella, uns pessics que fan referència a un caixer fadrí menestral.

«En Toni Triay Mesquida és enguany [no precisa l’any] i si Déu vol l’any que ve el caixer fadrí del ram de la menestralia. Ell és fill d’una honorable família d’artesans ferrers. Antoni, com a ciutadellenc autèntic, sent fervorosament la festa de Sant Joan, sempre sospirava qualcar com a caixer fadrí, i anar davant sa qualcada amb la bandera. Aquest bienni la cosa ha vingut bé, perquè la seva al·lota és la neta preferida del caixer pagès, l’amo en Marc Comelles de sa Muntanya Roja, el qual ha fet prou influència [en aquell temps ja hi havia interessos creats, ves que ha de ser avui] perquè Antoni formi part de la Junta de Caixers.

Però, justament, Antoni i la seva al·lota tenien les coses arranjades per casar-se prest. Na Caterina es disgustà molt, per haver d’esperar dos anys per mor del fadrinatge exigit al caixer fadrí. Hi hagué llargues discussions per part de la donzella, setmanes de mala cara i fins i tot qualque llagrimeta. —De manera que, veig, t’agrada més colcar de caixer fadrí, que casar-nos? —Però, que no ho comprens, Caterineta? Enguany tenc sa influència des teu avi. Si esperàs a caixer casat, tal vegada hi hauria altres interessos i no podria colcar mai. —Ara que ho tenim tot a punt! —Ja mos casarem d’aquí dos anys, si Déu vol. Aquest i es que ve deixa’m tenir es gust de dur sa bandera a sa colcada com tota sa vida he somiat...

Finalment ella cedí. I encara brodà amb or i sedes la gualdrapa de vellut vermell que havia de dur el cavall, que li deixava l’amo de sa Bassa Verda. I ara quan s’al·lota contempla el seu enamorat davant els cavallers, portant tan content la bandera, pensa que Antoni tenia raó. I na Caterineta l’estima més i se sent més ciutadellenca.

La bandera és el símbol gloriós, desplegat al vent, i Antoni la porta amb amor i respecte, obrint camí a la brillant cavalcada es veu representat de tot el jovent de Ciutadella: d’aquell joves que estimen la festa i fan tanta bulla i arreu són els vertaders protagonistes, que li donen la força entranyable. Però com deia al principi, tot s’acaba en aquest món; també l’alegria de sa festa, i el goix de portar la bandera vermella amb la creu blanca. Per açò, quan sonen per darrera vegada les notes entranyables del tambor i el flabiol, Antoni Triay ha de tornar la bandera, la besa amb ardor hi deixa caure damunt el seu encès vermell dues llàgrimes.»

Així acaben aquests pessics del relat d’aquest caixer fadrí menestral, que he tret del darrer caire de l’obra de mossèn F. Martí Camps, i no fa falta dir —tots aquells que la tenguin o l’hagin llegida ho poden confirmar— com és de saborosa. Bon Sant Joan a tothom.