Notes AL PEU (X)

Dan Piris Basden

Hi ha qui diu que el mes de juny, a Ciutadella, només es pot parlar d’una cosa. Ja pot ser. La cosa santjoanera ho amara tot, bo i dolent. És ben bé que

Sant Joan és moltes coses alhora: una bulla, un trànsit, una llosa que ofega, un alè embriagat, una il·lusió que sembla que no s’acaba... D’alguna manera, deu ser també una mena d’estora atapeïda davall la qual hom pot amagar algunes petites brutícies: coses que es volen oblidar o de les quals no es vol parlar. Llegesc a la premsa insular que els fillets menors de catorze anys que qualquen a cavall durant les festes hauran de dur casc, un any d’aquests, com ja passa amb l’enxaneta entre els castellers a Catalunya. Quin esglai: ens roben la festa, dirà qualcú. Potser que faci una associació, que ara s’usa molt. Sembla, però, que hi ha bones paraules i bona predisposició. Tanta sort: podria ser que d’açò no en féssim un nou motiu de conflicte. Ves que en algun moment qualcú tampoc no vegi del tot bé que els menors d’edat, amarats de gin, vagin fent tentines pel carrer tot rivalitzant amb els seus pares i avis. Aquesta lleugeresa social que ens permetem durant uns dies de juny és un fet al qual els aborígens estam avesats, però sembla que és cosa que, a alguns turistes, els agafa una mica desprevinguts.

Els carrers fan olor de guiri embetumat. Ja és estiu.

Llegesc Guerra, de Céline: un text inèdit que forma part dels manuscrits recentment reapareguts de l’autor. El va escriure l’any 1934 i hi trobam molt del mateix Céline en el personatge del brigadier Ferdinand. Llegesc, també, alguns dels contes de Txékhov en una traducció preciosa d’Arnau Barios. La de Céline l’ha feta l’escriptor Joan-Lluís Lluís. Entenc tot d’una per què aquest darrer diu que és tan difícil traduir-lo. Quins estils tan diferents. En

Txékhov tot té mesura i una raó de ser. És ben mal de fer trobar-hi una paraula sobrera. En canvi, llegir Céline és llegir la paraula impetuosa del barri: una torrentada que t’arriba a empentes, amb un llenguatge poc acadèmic que beu de la llengua oral tal i com la sent. És, tanmateix, un fet voluntari. Céline escriu gairebé en un sociolecte: la parla d’un grup o classe social concrets. No és només cosa de lèxic, sinó de sintaxi i gramàtica, també. Una mica com passa amb els personatges de A Clockwork Orange, només que aquí no sembla quelcom decoratiu ni un concepte necessari que ens justifiqui la raó de ser de la trama. Aquí és quelcom natural, per dir-ho d’alguna manera. Vet aquí un exemple: «En Cascade va sortir. Tac, tac vem sentir les manilles. Un altre bòfia l’esperava a l’altra punta del passadís. No vam tenir temps de veure’l en Cascade, de veure-li la cara vull dir. Feia massa nit encara. Quatre dies més tard el van afusellar a l’acantonament prop de Péronne a on el seu regiment el 418è d’infanteria tenia catorze dies de descans». En els texts de Céline parlen els més miserables d’entre nosaltres.

He sentit a dir moltes vegades que els forasters i els turistes són uns bruts, que tiren els fems en terra, que els fumadors deixen les llosques mig enfonsades a l’arena de les nostres platges polidíssimes... Ja pot ser, però no només. El cert és que em costa una mica de visualitzar un turista arribat de Birmingham, Cudillero o Porreres anant a deixar un bidet amagat davall una mata. Deu ser que les restes d’obra que hi ha arreu no ho són, coses de turistes. L’incivisme és un mal estès arreu, però sembla que sempre ens és més bo de fer fixar-nos en allò que fan malament els altres. Tanmateix, aquest argument dels visitants bruts va

Ve de la pàgina 20 quedar una mica coix durant la pandèmia, quan les voreres dels camins eren plenes de màscares mentrestant els turistes no podien sortir de ca seua.

Hi ha qui enceta l’estiu en treure les avarques. La meua mesura és el primer cafè amb gel.

A vegades penses que et podries passar la vida sense llegir ni una sola retxa de molts dels autors vius que sovint publiquen alguna cosa i podries dir que tampoc no t’has perdut gran cosa. O sigui: clar que hi ha autors vius amb una obra notable, però el nostre temps (també el nostre temps lector) és el que és i, arribats a una edat, ja és hora de pensar a no perdre’l en bajanades. Sortosament, en remenar entre els clàssics ja saps que bona part de la morralla ha fet el seu camí cap al poal dels fems de l’oblit. Per poc que hom conegui el món editorial, fa feredat la quantitat de literatura sobrera que es publica cada any. I d’estudis acadèmics molt i molt especialitzats també, que s’imprimeixen inútilment quan tenim a l’abast altres formes de dipositar el coneixement adquirit més pròpies del segle en què vivim. Però, ai las!, el món de la subvenció i de l’afalac entre col·legues ja les té, aquestes cosetes.. Un amic llibreter i filòleg a qui de tant en tant demanaven per què no escrivia poesia, responia que ell, que coneixia de primera mà allò amb què els poetes feien feina, sentia un gran respecte per la professió i que, precisament per açò mateix, no se li passava pel cap d’escriure cap vers. És aquí que potser ens falta respecte i ens sobra autoestima.

Tenc rellotge nou a l’oficina. No en puc dir el nom perquè el logotip és inintel·ligible. No l’he batiat. Les busques se’m fan una mica estranyes: la que marca el pas dels segons no fa aquelles pauses feixugues i sonores amb què l’antic rellotge marcava, precisament, cada segon d’aquesta vida, d’aquest món. Aquesta volta tot seguit l’esfera blanca, sense pauses. En mirar-lo, em fa l’efecte que el temps passa més i més de pressa.

La política darrera (els resultats, vull dir) ens deixen un panorama que a alguns ens preocupa i a d’altres gens ni mica. Deu ser, clar, allò de la manera diversa d’entendre les coses: com ho feim per mirar el món i com ens l’explicam a nosaltres mateixos i als altres. Sort i ventura.