Les condicions i els límits de la convivència paci-
del conflicte. L’espai públic es converteix llavors en
fica però distant
un territori de disputa i en disputa, com fou el cas de
Si hem de resumir la situació a València, podem afir-
la plaça Roja de Ca n’Anglada.
mar que el to general als espais públics comuns és la
Nascut com a barri obrer de Terrassa, Ca
convivència pacifica però distant. No es tracta d’ide-
N’Anglada s’havia convertit en la dècada dels noran-
alitzar la nostra situació. L’hegemonia d’aquesta
ta en un barri estancat, amb mobilitat social descen-
forma de sociabilitat no significa que no hi haja ten-
dent, de lloguers barats i que concentrava una bona
sions veïnals. Les queixes que sovintegen fan refe-
part del veïns marroquins de la ciutat. En aquest
rència, almenys en el cas de Russafa, als sorolls, els
context, la copresència a la plaça —l’única del
olors i els costums i les actituds que es viuen com a
barri— va adoptar la forma d’una «convivència
poc compatibles amb les normes de l’escala.
tensa i en disputa» entre joves marroquins i catalans
Després d’«acomodaments» diversos i amb compta-
per béns escassos, materials o simbòlics, com ara els
des excepcions, la cosa no sol passar a més. A
bancs, la cabina de telèfon, la zona de jocs i, en
València no hem tingut dinàmiques de tensió entre
darrera instància, per l’espai de la plaça. Els fets són
grups que quallaren socialment i territorialment de
coneguts. L’11 de juliol de 1999, una baralla a la
forma sostinguda, encara que hem tingut algun
plaça entre dos colles de joves, l’una d’elles marro-
apunt en aquest sentit.
Certament, les relacions
quina, va ser l’inici de tres dies d’atacs a propietats
veïnals mitjanament significatives són encara molt
de magribins i manifestacions xenòfobes. Aquesta
escasses. Difícilment podria ser d’altra forma atesa la
«convivència tensa i en disputa» i l’esclat xenòfob
superficialitat cortés que caracteritza les nostres rela-
de 1999 formen part i són expressió d’un quadre
cions de veïnat i el poc de temps que, en la seua
general marcat pel caràcter degradat del barri, l’atur
immensa majoria, porten els novíssims valencians
i els escassos equipaments i serveis, on els autòctons
entre nosaltres.
creuen veure amenaçat el seu estatus social i simbò-
12
Abans destacàvem la importància d’una inserció
lic per part dels nouvinguts, els magribins. A més, les
residencial comuna i compartida entre autòctons i
tensions i els conflictes que no semblen molt signifi-
immigrants. Tanmateix, la simple copresència no és
catius es magnifiquen quan el teixit social que havia
garantia d’absència de conflictes o tensions. No
caracteritzat la convivència a Ca n’Anglada, un barri
sempre la convivència es resol en els termes d’urba-
d’esquerres, es degradà com a conseqüència de la
nitat que comentem. Quan es donen dinàmiques de
reconversió industrial, l’afebliment de les vivències i
conflicte interètnic, la copresència als espais públics
les trames associatives anteriors i la fragilització dels
tendeix a amplificar els motius, reals o imaginaris,
lligams socials, tant respecte al treball com respecte
12 Em referisc a les tensions al voltant de la «zona mora» del barri de Russafa, entre una part del veïnat i els grups d’homes magribins que desprès es comenta. Aquesta tensió va ser més viva en el període 2001-2003. Ara sembla haver minvat. Una altra dada, en aquest sentit, són les tensions la tardor de 2004 i la primavera de 2005 als barris dels Orriols i Torrefiel, entre colles d’adolescents autòctons i altres equatorians que, afortunadament, semblen haver-se aigualit.
revistavalencianad’etnologia
83