Etiqueta d’un basquet de taronges d’una firma comercial de Tavernes de la Valldigna: el disseny, per bé que elaborat durant la segona meitat del segle XX, remet als tòpics sobre el camp valencià tan ben reflectits en La barraca de Teodor Llorente (en el segle XIX), i retrata un espai idíl·lic i alié a les transformacions de la modernitat21.
novel·les La barraca (1898), Flor de mayo (1894) o Cañas y barro (1902), una realitat més ferotge: presenta davant el món valencians immersos en conflictes —com els que afectaren els llauradors nostrats entre 1875 i 1879 (cf. León 1998: 24)—, envejosos, virulents, dominats pels instints, venjatius, etc., que recordaven algun estereotip no absent en les descripcions de viatgers. Com ara en la deixada pel dinovesc Richard Ford quan deia que en «los
aproximacions que proporcionen els estudis dels
aspectos más oscuros de su carácter» els valencians
sociòlegs i els antropòlegs. Estes permeten, per un
eren “pérfidos, vengativos y recelosos, variables y
costat, la utilització de la càrrega irònica que mou al
traicioneros. [...] en ningún otro lugar es tan fre-
somriure: «El cohete y la falla son las mejores metá-
cuente el asesinato. [...] Sonríen, y muerden al tiem-
foras de su propia [dels valencians] constitución psi-
po que sonríen» (Ford 1982: 16) .
cológica como pueblo: arranca con fuerza, pero su
19
Però més enllà de les visions que ens hagen
potencia se consume en un instante» (Cucó 1990:
transmés els hòmens de lletres, qui ens haja visitat
247). I, per l’altra banda, també ens permeten cons-
en segles pretèrits , qui ens contempla per la televi-
tatar que les respostes dels valencians a les pregun-
sió o qui ens ha vist en viu i en directe recentment,
tes «qué són ustedes, y por qué, y qué significa
també ens han volgut retratar des de l’àmbit acadè-
eso», és a dir, al respecte de la identitat col·lectiva
mic. En este cas no es tracta d’estereotips sinó de les
valenciana, mostren les ja conegudes «in-definición,
20
19 A tall d’exemple, heus ací dos fragments prou reveladors del contingut de La barraca de Llorente i de La barraca de Blasco Ibáñez: Blanca, polida, somrisent, bledana, / casal d’humils virtuts i honrats amors, / l’alegre barraqueta valenciana / s’amaga entre le flors. [...] a son ombra, lo pa de cada dia / repartix a sos fills lo Treball sant, / i en la taula la Pau i l’Alegria / les flors van desfullant (Llorente 1983: 156). ¡Adiós, Pimentó! Te alejabas del mundo bien servido. La barraca y la fortuna del odiado intruso alumbraban con alegre resplandor tu cadáver [...] Huirían de allí para comenzar otra vida, sintiendo el hambre tras ellos, pisándoles los talones; dejarían a sus espaldas la ruina de su trabajo y el cuerpecillo de uno de los suyos, del pobre albaet, que se pudría en las entrañas de aquella tierra como víctima inocente de la loca batalla (Blasco Ibáñez 1998: 226-227). Com m’ha fet notar Vicent Flor, Teodor Llorente va incidir espectacularment en les lloes al territori en el seu posterior llibre assagístic dedicat a València (Llorente 1887: 11): «¡Valencia! ¡Hermosa Valencia! ¡Yo te saludo! En la brisa de tus playas respiro el aire natal. Tus campos frondosos guardan para mí los encantos del soñado paraíso. Tus claros horizontes transparentan á mis ojos los anhelados cielos. Recibe, patria del corazón, el homenaje de mi tosco ingenio. Y vosotros, lectores benévolos, que en las páginas de estos libros vais recorriendo las tierras españolas, perdonad este desahogo de cariño filial. Voy á guiaros por el JARDÍN DE ESPAÑA que tanto os habrán encomiado». Tanmateix, i un poc més avant (pàgs. 13 i 14), Llorente matisarà els seus entusiasmes: «La fama que ha tenido siempre este país de fértil, templado y bonancible, y la amenidad de las llanuras que recorre el viajero, siguiendo las antiguas carreteras reales ó los modestos ferrocarriles, hacen formar á muchos el erróneo concepto de que toda esta faja de tierras costaneras es un florido vergel. Al pensar en Valencia, nadie imagina agrias montañas y pelados riscos: sólo fantasea fructíferas campiñas. Y sin embargo, la mayor parte del territorio valenciano lo ocupan cerros ingratos para el cultivo, y de los que, sólo á fuerza de tenaz trabajo, saca algún provecho el afanoso labrador». 20 Pel que fa a la relació de la literatura de viatges en què les terres valencianes són esmentades, vegeu Espinós 1995. 21 La imatge prové d’un lloc comercial d’internet: http://imagespain.com/spain/Advertising/Food/Oranges/2046.html
revistavalencianad’etnologia
115