Catàleg UNA PARCEL·LA OBSCURA 2023

Policromia d’una rebel·lió

Consell de Mallorca

Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística

Vicepresidenta primera i consellera executiva de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística

Isabel Busquets Hidalgo

Directora insular de Cultura

Maria Pastor Gelabert

EXPOSICIÓ

“UNA PARCEL·LA OBSCURA” CATALINA JULVE

Comissariat Catalina Julve

Producció

Consell de Mallorca. Departament de Cultura Patrimoni i Política Lingüística

Direcció Insular de Cultura. Secció de Museus i Belles Arts

Muntatge Xicarandana

Retolació Nou vent

CATÀLEG

Producció

Consell de Mallorca

Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística

Direcció insular de Cultura

Coordinació Secció de Museus i Belles Arts

Textos

Fernando Gomez de la Cuesta Antoni Riera Vives

Fotografia Ideograma Estudi Núria Sánchez

Disseny i maquetació Ideograma Estudi

Impressió Gràfiques Rubines

Assesorament lingüístic

Servei de Normalització Lingüística del Consell de Mallorca

© textos: els autors

© fotografies: el fotógraf

© disseny: Ideograma.info

DL PM 00968-2022

SALUTACIÓ Bel Busquets

L’artista plàstica Catalina Julve presenta el projecte «Una parcel·la obscura», que acull en forma d’exposició el Centre de Cultura Sa Nostra, gestionat pel Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca.

Després d’una trajectòria prou consolidada, Julve arriba amb aquesta proposta, en què inclou mostres de la seva obra, tant individuals com col·lectives, a diversos espais expositius de Mallorca, així com també de Barcelona, Santander o Gant, entre d’altres.

El tema del projecte és la Guerra del 36 dins el context de la comarca de Llevant de Mallorca. Un indret doblement lligat a l’artista plàstica, tant per la seva procedència manacorina com perquè bona part de les peces de l’exposició foren concebudes en una residència a l’antiga escola del llogaret de Son Negre. Un tema que encara que sembli prou tractat és encara lluny d’esgotar-se. Una prova d’això ha estat la troballa recent de les restes d’Aurora Picornell i les roges del Molinar al cementeri de Son Coletes feta pública el proppassat 20 d’octubre. I, encara que el projecte ja havia estat seleccionat mesos abans, els nous descobriments reforcen encara més l’objectiu de preservar la memòria històrica i de dignificar el record de les víctimes, amb el qual es presentà aquest projecte.

«Una parcel·la obscura» segueix la línia de pintura figurativa, realisme i neoexpressionisme que ha guiat la trajectòria de Catalina Julve. A més, en el cas del muntatge al Centre de Cultura Sa Nostra, combina la solitud d’una escola rural, la foscor de la guerra, unes peces amb materials febles, com el cartó, amb una factura austera i emprant el non finito. En definitiva, una proposta d’una artista mallorquina que ben segur interessarà els amants de l’art i les persones amb inquietuds relacionades amb la història.

Bel Busquets

Vicepresidenta primera i consellera delDepartament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca

PINTURA FERIDA

L'art impedeix l'oblit de tot allò que cal recordar, d'aquelles qüestions que hem de tenir presents per avançar en el nostre camí amb intel·ligència i sentit. L'art és memòria i premonició, però també és un coneixement real, un exercici crític de recerca, contradicció i síntesi que ens permet saber d'on venim, el lloc on ens trobem i cap a on ens dirigim. Una pràctica que manifesta els nostres errors i que qüestiona els nostres actes, que dirigeix la nostra mirada cap a l'experiència amb la voluntat d'apropar-nos a l'enteniment. És per això que l'artista ha d'estar posicionat a la bretxa, allà on es produeix el conflicte o la incomunicació, allà on els conceptes entren en col·lisió o es tornen difusos, en aquestes zones fosques de la nostra història, del nostre pensament, on es trenca el flux natural dels esdeveniments i de les idees, uns espais de transició en els quals, abans de continuar, cal comprendre.

En un contrasentit estrany, aquesta Parcel·la obscura de Catalina Julve serveix per donar llum sobre un d'aquests punts crítics, sobre una d'aquelles zones de reflexió que l'artista converteix, enmig de la deriva de la història i de la voràgine actual, en un clar al bosc, en un espai per a aquesta memòria que impedeix l'oblit, en un lloc per auscultar-nos, analitzar-nos i qüestionar-nos a nosaltres mateixos. Fa temps que Julve cerca entre els arxius de la Guerra Civil i de la postguerra espanyola aquestes fotografies que reflecteixen l'enfrontament del poble, la misèria i el drama, la violència, la tristesa i la fam, unes imatges seleccionades que després són revisades a través d’una pintura que parteix del document per posicionar-se definitivament en allò artístic, unes obres que aconsegueixen reubicar a l'espai, en el temps i en l'ètica, aquest testimoni fotogràfic inicial que, gairebé sempre, és manipulat, esbiaixat i filtrat pel poder polític de cada època.

Julve diu que la fotografia està lligada als seus processos creatius des del començament, que la capacitat testimonial i evocadora d'aquest tipus d'imatges serveix de germen per reinterpretar allò que li interessa des d'una dinàmica més plàstica i estètica. Això és precisament el que fa en aquest projecte: partir d'un ecosistema visual que actua com a primer document, com a pretext, com a detonant, per treure a la llum els conceptes subjacents darrere d'aquesta estructura preliminar, actualitzant la mirada i renovant l'enquadrament sobre un assumpte que pertany a la memòria col·lectiva, però la percepció del qual ha anat variant, deformant-se, oblidant-se i sepultant-se sota l'incontenible allau dels temps. Una època fosca que ha estat opacada de manera interessada per les ideologies, per la indolència i l'ambició sense mesura.

Julve evita emetre un judici directe perquè l'evidència de les imatges plantegi el conflicte. La creadora fixa la mirada en el passat amb l'ànim de millorar el futur, visibilitzant les zones de penombra i defensant la funció transformadora de l'art. Una tasca de vital importància que decideix dur a terme a través de la pintura, del gravat, del dibuix, de l'escultura, fins i tot del vídeo i de la instal·lació, però sempre prenent com a punt de partida aquesta fotografia que ha anat perdent el seu valor com testimoni, com a document, com a expressió de veracitat, a la mateixa velocitat que ha augmentat el volum d'informació incerta que conté, que ha anat creixent la seva (re)producció massiva i que s'ha anat facilitant la seva obscena manipulació gràcies a la revolució –frenètica i alienant– d'uns mitjans tecnològics amb pretensió de saber-ho i poder-ho tot. És possible que ara trobem més realitat i compromís en aquesta pintura de Julve –en el seu dibuix, en el seu gravat, en la seva escultura– que en altres maneres més indiscriminades de produir imatges.

Fernando Gómez de la Cuesta

Les obres que donen forma a aquest projecte, precisament per aquesta realitat i per aquest compromís, no han estat realitzades en un espai qualsevol sinó que han estat concebudes i executades en una antiga escola rural anomenada Son Negre, construïda el 1927 a la comarca de Manacor (Mallorca), allà on també va néixer la nostra artista. En aquest edifici desmantellat i emblemàtic, sense cadires ni pupitres, però amb la forta càrrega simbòlica d'haver estat protagonista d'alguna manera d'aquells anys de guerra i postguerra, és on succeeix aquest acte íntim de crear. Un lloc connotat, en absolut neutre, que carrega de memòria tot el que conté, tot allò amb què es relaciona, tot el que hi passa, un espai que connecta amb temes recurrents a l'obra de Julve com la infància, la dona, les cures, però també amb la misèria, la gana i el fred, amb tot allò que la guerra ens va fer perdre pel camí.

A les pintures, Julve apel·la al color d'una forma singular, com si cada quadre fos una franja monocroma d'un espectre de llum que l'artista s'ha encarregat de descompondre i reordenar sobre la base de les fites d'una paleta reduïda que compta amb recursos formals i compositius assimilats de la fotografia en blanc i negre. Unes obres autònomes –però coalligades– que la creadora resol a l'oli mitjançant una pintura figurativa i expressiva d'aparença inacabada, intuïtiva, gestual i intensa. Just com a preàmbul d'aquest desplegament de colors continguts i ordenats, compareix un negre profund que Julve incorpora gràcies a un gravat i un dibuix que ella entén d'una manera conceptual, un negre que traspua la parcel·la més fosca del projecte i que aconsegueix predisposar la nostra atenció per al desplegament cromàtic sobre cartró de niu d'abella, lacat i sense emmarcar, que trobarem a continuació. L’espai acaba d’assumir la seva forma gràcies al document, a la frontalitat d’un vídeo feridor i monocrom amb imatges descarnades de la batalla i a una instal·lació que ens remou des de l’austeritat, la contundència i la senzillesa.

Una proposta que neix amb la voluntat que les noves generacions s'enfrontin a aquesta memòria històrica que, malgrat la seva importància transcendental en la construcció del futur, no sempre és tractada amb el respecte que es mereix. Una investigació visual que ens parla de l'horror i de la pèrdua, de l'oblit, de la por i del silenci a través de la representació dels seus protagonistes, dels espais i dels fets, dels éssers que indiquen amb la seva postura la càrrega i el patiment que suporten, el dolor que resisteixen, uns cossos que expressen el seu sofriment al marge d'ideologies, una Parcel·la obscura, una pintura ferida, que lluita contra l'amnèsia col·lectiva.

LA MEMÒRIA DEL JOVENT CONTRA L’HOME-MASSA

Antoni Riera Vives

Dia 16 d’agost del 1936, en plena canícula estival, de matinada encara, desembarcaren a Porto Cristo 4.000 milicians republicans, amb el capità Alberto Bayo al capdavant. Vint dies després de desembarcar, i sense comptar amb el suport del govern republicà a Madrid, Bayo donà ordre de retirada. Tanmateix, alguns efectius, desenes, potser més d’un centenar, disseminats per terres de fora vila, no reberen l’ordre de reembarcament i en poques hores foren localitzats pel bàndol nacional, que els executà a Manacor aquells mateixos dies.

Mentrestant, centenars de manacorins republicans havien estat fets presos aquells mateixos dies d’inici de la guerra. Els falangistes locals es cuidaven, fora de la llei, de buidar les presons i perpetrar el genocidi. Els assassinats a Son Coletes, cementeri manacorí, es comptaven per centenars.

De tot allò, aquest estiu n’ha fet vuitanta-sis anys, prou temps perquè qui ho va viure sigui ara a quatre o fins i tot cinc generacions de distància dels joves adolescents d’avui. Porto Cristo és un indret de costa. La vorera de mar mallorquina ha viscut sotmesa a una forta pressió turística i a una important allau immigratòria primer de la península, després de la resta del món. S’ha esvaït, avui, la memòria de tot allò que va passar a la platja, als carrers i a fora vila, allà mateix on viuen els alumnes de l’IES Porto Cristo.

Marina Fuster, professora del departament de Ciències Socials al centre porteny ens conta que “el temari de quart d’ESO de Geografia i Història fa un recorregut pels principals esdeveniments històrics de l’època contemporània, és a dir des de finals dels segle XVIII fins al segle XX. Els primers dies del curs acadèmic amb els alumnes sempre dedicam una sessió o dues a parlar del que saben i del que veurem durant el curs. Cada any, sense massa sorpreses, els personatges que més els sonen i que més fascinació generen són, normalment en aquest ordre, Hitler, Franco i Mussolini, és a dir els líders dels règims totalitaris. Ni rastre de la revolució bolxevic o de la segona república”.

Sense que es percebi un biaix ideològic que expliqui l’interès per aquests tres personatges, els seus règims i les seves conseqüències provoquen un interès important entre l’alumnat adolescent. En podríem dir la “fascinació del mal”, un astorament gairebé inexplicable per la capacitat de dolentia que pot arribar a tenir l’ésser humà. També, evidentment, la morbositat per les morts i pels mètodes d’extermini massius i sistemàtics ajuden a generar aquest còctel perillós.

Segons Marina Fuster, “segurament les sèries, el cinema… tenen molt a veure amb aquests coneixements ja que el nazisme o el franquisme són el context de llibres i còmics que han pogut llegir anys abans. A final del tercer trimestre feim un treball de memòria històrica en el qual han de realitzar una entrevista a algun familiar o conegut i intentar esbrinar com era el context històric dels primers anys del franquisme”.

Una vegada desapareguts els testimonis primaris d’aquells fets, ara, als alumnes de Porto Cristo de cada vegada els és més difícil, també, arribar a testimonis secundaris, molts dels quals ja passen la vuitantena d’anys, si encara són vius, a l’hora de dur a terme aquests treballs de recerca.

Per poder valorar sobre el terreny i de forma efectiva la consciència històrica de l’alumnat de Porto Cristo, un poble tan directament afectat pels desastres de la guerra, hem formulat una enquesta entre l’alumnat de primer de batxillerat amb preguntes sobre els conceptes de memòria, de guerra i també de coneixement general del conflicte bèl·lic que va assotar l’Estat espanyol entre ell 1936 i el 1939.

De 38 alumnes enquestats, en sentir el substantiu “memòria”, només tres l’han associat amb l’adjectiu “històrica”. En sentir “guerra”, nou l’han associada amb “civil”, cinc amb “mundial” i cinc amb “freda”. En canvi, quan han hagut de vincular el substantiu “guerra” amb un topònim, 21, més de la meitat, han pensat en Ucraïna i Rússia. Sis han pensat en Alemanya, i cinc ho han fet en Palestina, Israel o el conflicte de l’Orient mitjà. Només dos han associat la paraula “guerra” a Espanya o a Catalunya. I un de sol ha escrit “Manacor”.

Sens dubte, però, la part més sucosa de l’enquesta, la que fa referència als fets que ocorregueren a Porto Cristo l’estiu de l’any 1936, posa de manifest la tesi d’aquest escrit: els anys es tinyen de desmemòria i oblit. Només tretze alumnes vinculen Porto Cristo a un desembarcament durant la guerra civil. I tan sols dotze poden parlar escadusserament dels assassinats massius comesos a Manacor durant el conflicte. Les xifres, poc o molt, coincideixen amb el reconeixement de transmissió oral familiar. “No permeteu que us allunyin dels vells”, deia Biel Majoral fa una trentena d’anys a un grup de joves que el seguien a un concert. La transmissió oral familiar, en el nostre entorn més immediat, cohesiona, consciencia i dona atribucions de pertinença grupal als joves, que poden posar així les bases per poder assolir de forma crítica i amb rigor els coneixements i les destreses que després adquiriran a l’escola.

Hi ha onze alumnes que creuen que per motius polítics o per la situació que es viu actualment es podria repetir un conflicte com el del 1936. La resta no ho veuen possible. Només un vincula la possibilitat d’una guerra civil amb l’organització i ressorgiment de l’extrema dreta amb partits com ara Vox.

Per a Jesús Camargo, professor de filosofia a l’IES Porto Cristo, és determinant la “consciència històrica, perquè si no en tenim no podem actuar en conseqüència davant partits com Vox, que parlen amb total banalitat del franquisme o del feixisme, o arriba a governar gent com la primera ministra italiana que parla de les bondats de Benito Mussolini”.

Camargo recorda Hanna Arendt parlant de la fragilitat: “Deia que qualsevol assumpte humà és fràgil, i no som conscients de la fragilitat de totes les coses bones que vivim, que han costat tan de construir i que són tan fàcils de destruir. I no sols els joves, sinó també gent de la nostra generació: hi ha un buit de coneixement molt perillós”.

Ortega y Gasset, “que era molt de dretes”, continua Camargo, “deia que l’home-massa és buidat de la seva pròpia història, i gaudeix dels fruits d’un arbre mil·lenari, però menysprea i ignora les seves arrels i l’esforç que ha costat la conquesta d’aquests drets”.

Recorda també Camargo que els professors “no hem de deixar que els nostres alumnes esdevenguin homes-massa, com si fossin tots tallats amb el mateix patró de la indiferència, i ens cal lluitar per tant, perquè puguin esdevenir conscients de les nostres arrels”.

Els alumnes de l’IES Porto Cristo, l’any 2015 a Porreres, l’any 2021 a Son Coletes, a Manacor, han acudit als cementeris per seguir les excavacions del pla de Fosses del Govern balear. Ho han fet sempre impressionats, amb interès i amb respecte, amb curiositat i amb responsabilitat, una prova fefaent que la tasca formativa a les escoles i als instituts és determinant per garantir la consolidació d’un esperit crític i lliurepensador entre el jovent i les futures generacions. Mostres com la que presenta aquí i ara Catalina Julve són, per tant, també, una baula necessària en la configuració d’una societat sana, autocentrada i autoconeixedora del seu potencial i de les seves febleses, i la presència de joves en edat escolar, definitiva per assolir aquests objectius.

“Newton ha demostrat que Déu és color, i tots sabem que el Diable és un traç negre.”

William Blake

CORPUS, Lletania dels innominats

Monotips sobre paper Hahnemühle 26 x 19,5 cm. (cada estampa)

Instal·lació de mides variables

2020

TERRA SIENA NATURAL Oli/cartó 200 x 120 cm. 2020

VERD DE CADMI CLAR Oli/cartó

Díptic 200 x 240 cm. 2020

MAGENTA

Fotogrames de vídeo instal·lació 3,43 min.

Edició, realització i sò: Clàudia Gómez, Catalina Julve i Enric Donat 2022

3·3·3

“Yo os autorizo a matar, como a un perro, a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros: Que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad... Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mi, que yo se lo pegaré (...).”

“Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombre de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará (...).”

“Ya conocerán mi sistema: por cada uno de orden que caiga, yo mataré a diez extremistas por lo menos, y a los dirigentes que huyan, no crean que se librarán con ello; les sacaré de debajo de la tierra si hace falta, y si están muertos, los volveré a matar.”

“Al cap d’un mes, aproximadament, potser per evitar les olors de la torradissa humana als habitants del poble, o qui sap si cercant més l’anonimat dels assassins, traslladaren el camp d’operacions o d’extermini a Son Coletes, un antic cementiri abandonat, tancat de paret, que tan sols tenia una barrera senzilla de ferro”.

“El més corrent era que, a la matinada, un camió anàs a la presó o local que feia de presidi, carregàs el camió o cotxe, muntassin uns falangistes a la cabina i parafangs i la caixa, armats i vigilants, anassin al cementiri més proper o d’un altre municipi, fessin davallar els presoners, els fessin col·locar davant una paret, i ràpidament els afusellassin; llavors tant podien esser enterrats directament en una fossa cavada a la terra com ser cremats els cadàvers en un fogueró, o bé el cos tirat dins un pou.”

“Tal volta l'aire que respiraven, qui sap ... qualque cosa va entabanar l'ambient i va provocar una immensa sed de sang entre molts d'aquells qui eren prop del poder i entre els qui l'ostentaven en graus més alts i, per tant, de més elevada responsabilitat històrica, humana i fins i tot religiosa (No s'oblidi que els afusellaments seguien als combregaments). Uns eren els encarregats d'executar i els altres mataven damunt el paper: feien les llistes.”

“De vegades n'aplegaven qualcun de xaripa i sols no es molestaven a improvisar una acusació: el portaven directament a Son Coletes. I així es va anar actuant fins arribar a aquesta increïble xifra que alguns situen pels voltants del 900 morts, la immensa majoria d'ells executats sense judici previ ni sense les més mínima garantia.”

“Era temps de figues i tornàvem amb ma mare de fora vila i corríem i jugàvem quan en ser darrere La Creu em vaig encallar dins un fang ple de sang i em vaig regirar tant que hi vaig deixar i tot les espardenyes i me n vaig anar descalça cap a ma mare.”

Gonzalo Queipo de Llano

Gonzalo Queipo de Llano

Gonzalo Queipo de Llano

Antoni Tugores, La historia robada

Bartomeu Garí, La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola

Bartomeu Garí, La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola

Bernat Nadal, El desastre de Manacor, un càstig bíblic

Bernat Nadal, El desastre de Manacor, un càstig bíblic