Carmela Lorusso - 53è Certamen Biennal d'art de pollenca

53 CERTAMEN BIENNAL D’ART DE POLLENÇA

CERTAMEN BIENNAL D’ART DE POLLENÇA

2023

Al llarg dels anys el Certamen d’Art de Pollença s’ha convertit en una important cita amb l’art a la nostra vila ho fa en un moment de molta activitat cultural com és l’estiu. Des de 1962 les obres guanyadores del Certamen fan més gran més extensa la col·lecció d’art contemporani del nostre museu.

Actualment, com antany, molts d’artistes coneixen Pollença gràcies a la biennal. Per tant, gràcies de tot cor a tots els artistes que hi han pres part, i als guanyadors, Eva Vázquez Abraham i Biel Llinàs, la més sincera felicitació del poble de Pollença. Enhorabona.

En aquesta exposició podrem gaudir de les setze obres seleccionades que surten al catàleg que ara us presentam. D’aquestes, la guanyadora i la finalista formaran part del fons del museu.

El nostre agraïment als membres del jurat d’aquesta edició, la Sra. Aina Ferrero-Horrach, directora del Museu del Calçat i de la Indústria, comissària i professora de Museologia de la UIB; el Sr. Joan M. Minguet Batllori, professor d’Història de l’Art, crític d’art i comissari d’exposicions; el Sr. Joan Carles Oliver Torelló, doctor en Història de l’Art i professor de la UIB; i la Sra. Catalina Joy, cap d’exposicions d’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, que exercint la seva tasca amb excel·lència han sabut destriar d’entre els treballs presentats, primer els setze finalistes i després les dues obres guanyadores. Els agraïm també les aportacions fetes, ja que han facilitat la tasca, la complicitat i la magnífica entesa entre ells i la direcció del Museu.

Només ens queda desitjar-vos un bon estiu i que pugueu gaudir d’aquesta interessant exposició.

Alo largo de los años, el Certamen de Arte de Pollença se ha convertido en una importante cita con el arte en nuestra villa y lo hace en un momento de mucha actividad cultural como es el verano. Desde 1962 las obras ganadoras del Certamen hacen mayor y más extensa la colección de arte contemporáneo de nuestro museo.

Actualmente, como antaño, muchos artistas conocen Pollença gracias a la bienal. Por tanto, gracias de todo corazón a todos los artistas que han participado, y a los ganadores, Eva Vázquez Abraham y Biel Llinàs, la más sincera felicitación del pueblo de Pollença. Enhorabuena.

En esta exposición podremos disfrutar de las dieciséis obras seleccionadas que aparecen en el catálogo que ahora presentamos. De éstas, la ganadora y la finalista formarán parte del fondo del museo.

Nuestro agradecimiento a los miembros del jurado de esta edición, D.ª Aina Ferrero-Horrach, directora del Museo del Calzado y de la Industria, comisaria y profesora de Museología de la UIB; D. Joan M. Minguet Batllori, profesor de Historia del Arte, crítico de arte y comisario de exposiciones; D. Juan Carlos Oliver Torelló, doctor en Historia del Arte y profesor de la UIB; y D.ª Catalina Joy, jefa de exposiciones de Es Baluard Museo de Arte Contemporáneo de Palma, que ejerciendo su labor con excelencia han sabido distinguir entre los trabajos presentados, primero los dieciséis finalistas y después las dos obras ganadoras. Les agradecemos también las aportaciones hechas, ya que han facilitado la labor, la complicidad y el magnífico entendimiento entre ellos y la dirección del Museo.

Sólo nos queda desearles un buen verano y que disfruten de esta interesante exposición.

Andrés Nevado Rodríguez Bartomeu Cifre Ochogavia Batle de Pollença Regidor delegat del Museu

Andrés Nevado Rodríguez Bartomeu Cifre Ochogavia Alcalde de Pollença Regidor delegado del Museo

a feia quatre anys que no teníem Certamen a Pollença. El 2019 va ser el darrer, ja gairebé en etapa de pandèmia, i aquest 53è és el primer d’aquesta nova etapa on la paraula ‘normalitat’ s’ha convertit en habitual i, per tant, en normal.

L’art pretén fugir de la normalitat i fer que cada obra i cada artista siguin especials. Els 75 participants en el 53è Certamen Biennal d’Art de Pollença així ho demostren atesa la gran varietat de tècniques, suports i disciplines. Així ho reflecteix també la selecció dels setze artistes que conformen l’exposició el catàleg.

Per a un museu com el nostre, el Certamen suposa un aliment imprescindible per enfortir la col·lecció i per garantir la constant posada al dia amb l’art contemporani. En certa mesura és una posada al dia i una aposta de futur ja que molts dels artistes encara conserven la condició de joves.

Des d’aquí volem donar les gràcies a tots els participants i encoratjar els no-seleccionats a tornar-ho a provar en les properes convocatòries.

Agrair també la feina feta pel jurat i el seu esforç per triar de manera meditada els setze artistes finalistes.

Hacía ya cuatro años que no teníamos Certamen en Pollença. El 2019 fue el último, ya casi en etapa de pandemia, y este 53º es el primero de esta nueva etapa donde la palabra ‘normalidad’ se ha convertido en habitual y, por tanto, en normal.

El arte pretende huir de la normalidad y hacer que cada obra y cada artista sean especiales. Los 75 participantes en el 53º Certamen Bienal de Arte de Pollença así lo demuestran dada la gran variedad de técnicas, soportes y disciplinas. Así lo refleja también la selección de los dieciséis artistas que conforman la exposición y el catálogo.

Para un museo como el nuestro, el Certamen supone un alimento imprescindible para fortalecer la colección y garantizar la constante puesta al día con el arte contemporáneo. En cierta medida es una puesta al día y una apuesta de futuro ya que muchos de los artistas conservan todavía la condición de jóvenes.

Desde aquí queremos dar las gracias a todos los participantes y alentar a los no seleccionados a volver a intentarlo en las próximas convocatorias.

Agradecer también el trabajo realizado por el jurado y su esfuerzo por elegir de manera meditada a los dieciséis artistas finalistas.

Andreu Aguiló Director del Museu de Pollença

Andreu Aguiló Director del Museu de Pollença

President Honorífic: Bartomeu Cifre Ochogavia Regidor del Museu

Secretari: Andreu Aguiló Díaz. Director Museu de Pollença Jurat:

Aina Ferrero-Horrach

Directora del Museu del Calçat i de la Indústria, comissària i professora de Museologia de la UIB

Joan M. Minguet Batllori

Professor d'Història de l'Art, crític d'Art comissari d'exposicions

Joan Carles Oliver Torelló

Dr. en História de l'Art professor de la UIB

Catalina Joy

Cap d’exposicions de Es Baluard

Museu d’Art Contemporani de Palma

EVA VÁZQUEZ

La mala herba és un llençol infantil on he plasmat a manera d’autoretrat les pors els malsons nascuts de les narracions rebudes a través de diferents canals. Des del sistema educatiu, passant pels contes infantils, relats bíblics, cinema i entorn familiar. Fins tot després de rebre una educació laica progressista, a l’inconscient col·lectiu es filtren associacions en què la naturalesa femenina va lligada a l’animalitat i al pecat. Des d’Eva a Pandora, la dona el que és femení s’han associat amb una cosa perillosa, diabòlica, que havia de ser controlada i reprimida. He de reconèixer que compartir nom propi amb la figura de l’Eva bíblica em va marcar com un ferro candent. Em terroritzava morir mentre dormia, i condemnar-me a una eternitat a l’infern.

La mala herba o males herbes, com les “males nines”, creixen espontàniament desobeint les regles del sistema desafiant l’ordre de la civilització. Les trobam a camps de cultiu, a jardins i fins i tot entre el ciment de les ciutats que ens mostren la força regeneradora de la Natura. La mala herba que dóna títol a l’obra i envolta el nom d’Eva “la Pecadora” a la tela brodada, és una dent de lleó, a la qual tradicionalment s’atribueixen propietats medicinals. Durant el confinament del 2020 va néixer, va créixer i va florir una dent de lleó al meu balcó amb la qual vaig desenvolupar una relació molt especial i a qui vaig decidir immortalitzar a la peça. Pot semblar estrany, o no tant per als qui també ho feis, però acostum a tenir xerrades molt interessants amb les plantes. En aquells dies de tancament es van fer més freqüents. El diàleg que vàrem entaular, juntament amb algunes lectures sobre simbolisme i mitologia, van donar lloc a aquestes reflexions visuals i escrites. La peça parla de la necessitat de despertar i prendre consciència del pes de l’herència transmesa, per poder modificar

(1R PREMI)

sanar el rumb que ha agafat la Humanitat. La màquina capitalista engoleix individus i recursos naturals sense compassió ni consciència. Les tendències polítiques de caràcter ultraconservador i neofeixista que tracten de retallar els avenços en els drets de les dones, també es caracteritzen per negar el canvi climàtic provocat per les activitats humanes que amenacen la continuïtat de la vida al planeta. Dins el vell paradigma que tracten de defensar tant sí com no, l’únic rol permès a les dones és el de font de reproducció, de força de treball —fornicar està permès dins el matrimoni i el control de natalitat és pecat i delicte. Parir nins per incorporar-los quan hagin crescut a la màquina que esprem els recursos de la Natura, parir nines i adoctrinar-les perquè quan creixin segueixin fent girar la roda… Em feia tanta por fer-me gran. Em terroritzava recordar els textos que ens havia llegit el capellà a les classes de catequesi abans d’enviar-nos a fer un dibuix d’Eva, Adam la Serp: “A la dona va dir: En gran manera multiplicaré el teu dolor al part, amb dolor donaràs a llum els fills; amb tot, el teu desig serà per al teu marit, i ell tindrà domini sobre tu.” Jo l’únic que volia era jugar i dibuixar, tenia 10 anys i em vaig espantar molt el dia que em vaig haver d’anar a confessar abans de fer la primera comunió.

Últimament sóc optimista. Les “males herbes” som pertot arreu i cada cop som més visibles. Surt a la llum el treball de dones artistes, científiques, filòsofes, investigadores, historiadores, polítiques, empresàries, catedràtiques, directores de cinema, pioneres en tots els àmbits, lluitadores de totes les èpoques, llocs estrats socials. Les nines del s. XXI estudiaran amb referents femenins que les inspirin i mostrin que poden ser allò que elles vulguin ser. El canvi és imparable s’obre a l’horitzó una albada plena d’esperança.

La mala hierba es una sábana infantil donde he plasmado a modo de autorretrato los miedos y pesadillas nacidos de las narraciones recibidas a través de distintos canales. Desde el sistema educativo, pasando por los cuentos infantiles, relatos bíblicos, el cine y el entorno familiar. Incluso habiendo recibido una educación laica y progresista, en el inconsciente colectivo se filtran asociaciones en las que la naturaleza femenina va ligada a la animalidad y al pecado. Desde Eva a Pandora, la mujer y lo femenino se han asociado con algo peligroso, diabólico, que debía ser controlado y reprimido. Tengo que reconocer que compartir nombre propio con la figura de la Eva bíblica me marcó como un hierro candente. Me aterrorizaba morir mientras dormía, condenándome a una eternidad en el infierno.

La maleza o malas hierbas, como las “niñas malas”, crecen espontáneamente desobedeciendo las reglas del sistema y desafiando el orden de la civilización. Las encontramos en campos de cultivo, en jardines e incluso entre el cemento de las ciudades mostrándonos la fuerza regeneradora de la Naturaleza. La mala hierba que da título a la obra y rodea el nombre de Eva “la Pecadora” en la tela bordada, es un diente de león, a la que tradicionalmente se le atribuyen propiedades medicinales. Durante el confinamiento de 2020 nació, creció y floreció un diente de león en mi balcón con el que desarrollé una relación muy especial y a quién decidí inmortalizar en la pieza. Puede parecer extraño, o no tanto para los que también lo hacéis, pero suelo tener charlas muy interesantes con las plantas. En aquellos días de encierro se hicieron más frecuentes. El diálogo que entablamos, junto con algunas lecturas sobre simbolismo y mitología, dieron lugar a estas reflexiones visuales y escritas. La pieza habla de la necesidad de despertar y tomar conciencia del peso de la herencia transmitida, para poder modificar y sanar el rumbo que

ha tomado la Humanidad. La máquina capitalista engulle individuos y recursos naturales sin compasión ni consciencia. Las tendencias políticas de carácter ultraconservador y neofascista que tratan de recortar los avances en los derechos de las mujeres, también se caracterizan por negar el cambio climático provocado por las actividades humanas que amenazan la continuidad de la vida en el planeta. Dentro del viejo paradigma que tratan de defender a toda costa, el único rol permitido a las mujeres es el de fuente de reproducción, de fuerza de trabajo —fornicar está permitido dentro del matrimonio y el control de natalidad es pecado y delito. Parir niños para incorporarlos cuando hayan crecido a la máquina que exprime los recursos de la Naturaleza, parir niñas y adoctrinarlas para que cuando crezcan sigan haciendo girar la rueda… Me daba tanto miedo hacerme mayor. Me aterrorizaba recordar los textos que nos había leído el cura en las clases de catequesis antes de mandarnos hacer un dibujo de Eva, Adán y la Serpiente: “A la mujer dijo: En gran manera multiplicaré tu dolor en el parto, con dolor darás a luz los hijos; y con todo, tu deseo será para tu marido, y él tendrá dominio sobre ti.” Yo lo único que quería era jugar y dibujar, tenía 10 años y me asusté mucho el día que tuve que ir a confesarme antes de hacer la primera comunión.

Últimamente soy optimista. Las “malas hierbas” estamos por todas partes y cada vez somos más visibles. Sale a la luz el trabajo de mujeres artistas, científicas, filósofas, investigadoras, historiadoras, políticas, empresarias, catedráticas, directoras de cine, pioneras en todos los ámbitos, luchadoras de todas las épocas, lugares y estratos sociales. Las niñas del s. XXI estudiarán con referentes femeninos que les inspiren y muestren qué pueden ser lo que ellas deseen ser. El cambio es imparable y se abre en el horizonte un amanecer lleno de esperanza.

BIEL LLINÀS

(2ON PREMI)

En el marc de la crisi sanitària provocada per la covid-19, molts recintes (tant públics com privats) han hagut de ser recondicionats temporalment per fer el seguiment a pacients amb símptomes de contagi.

En aquests grans espais diàfans, els estànd ards d’habitabilitat sovint són mínims, fins al punt de resumir-se en una superfície sobre la qual tombar-se arran de terra, com es va veure a Las Vegas el mes d’abril de 2019. En aquest cas, un pàrquing es va convertir en el refugi provisional d’un col·lectiu de 500 persones sense sostre desallotjades de l’alberg de l’ONG Caridad Católica, a causa de la detecció d’un contagi a l’edifici. Per a això, les tasques de condicionament es van limitar a pintar en el terra asfaltat (blanc sobre negre) el perímetre que correspondria a cadascun dels cossos que habitarien aquest espai, respectant la distància de seguretat de sis peus entre cadascun d’ells. D’aquesta manera, el pàrquing es va convertir en un tauler quadriculat sobre el qual “aparcar” un col·lectiu estigmatitzat pel sistema en considerar-lo econòmicament improductiu i potencialment contagiós.

D’una banda, ¡Viva Las Vegas! s’apropa a aquest cas extrem d’infrahabitatge, des de la tradició pictòrica hard edge, que fa visible el paper de la pintura com a dispositiu disciplinari en la seva aplicació a l’espai urbà a partir de la repetició d’un patró. Així mateix, el fet que es formalitzi en un llenç pictòric d’escala humana, l’acosta a allò corporal i individual, en contrast amb l’anonimat polític sota el qual s’encobreixen decisions com aquesta. En aquest punt, es problematitza la intersecció entre la lògica voraç d’un sistema econòmic com el capitalisme neoliberal i la concepció de la ciutat com un espai proveïdor de drets fonamentals com l’accés a un habitatge digne.

Per una altra, la referència al tema de l’aclamat Elvis Presley, remet a la paradoxa entre els imaginaris d’una ciutat caracteritzada per l’excés, la diversió i l’oci nocturn, i la inexistència d’unes mínimes condicions vitals garantides per als seus habitants. Així, la pintura es reafirma com una disciplina de reflexió crítica sobre les tensions que travessen el nord global.

En el marco de la crisis sanitaria provocada por la Covid-19, muchos recintos (tanto públicos como privados) han tenido que ser reacondicionados temporalmente para realizar el seguimiento a pacientes con síntomas de contagio.

En estos grandes espacios diáfanos, los estándares de habitabilidad a menudo son mínimos, hasta el punto de resumirse en una superficie sobre la que tumbarse a ras de suelo, como se vio en Las Vegas el pasado mes de abril 2020. En este caso, un parking se convirtió en el refugio provisional de un colectivo de 500 personas sin techo desalojado del albergue de la ONG Caridad Católica, debido a la detección de un contagio en el edificio. Para ello, las labores de acondicionamiento se limitaron a pintar en el suelo asfaltado (blanco sobre negro) el perímetro que correspondería a cada uno de los cuerpos que habitarían ese espacio, respetando la distancia de seguridad de seis pies entre cada uno de ellos. De este modo, el parking se convirtió en un tablero cuadriculado sobre el que “aparcar” a un colectivo estigmatizado por el sistema al considerarlo económicamente improductivo y potencialmente contagioso.

Por un lado, ¡Viva Las Vegas! se acerca a este caso extremo de infravivienda, desde la tradición pictórica hard edge, que hace visible el papel de la pintura como dispositivo disciplinario en su aplicación en el espacio urbano a partir de la repetición de un patrón. Asimismo, el hecho de que se formalice en un lienzo pictórico de escala humana, le acerca a lo corporal e individual, en contraste con el anonimato político bajo el cual se encubren decisiones como ésta. En este punto, se problematiza la intersección entre la lógica voraz de un sistema económico como el capitalismo neoliberal y la concepción de la ciudad como un espacio proveedor de derechos fundamentales como el acceso a una vivienda digna.

Por otro, la referencia al tema del aclamado Elvis Presley remite a la paradoja entre los imaginarios de una ciudad caracterizada por el exceso, la diversión y el ocio nocturno, y la inexistencia de unas mínimas condiciones vitales garantizadas para sus habitantes. Así, la pintura se reafirma como una disciplina de reflexión crítica sobre las tensiones que atraviesan el norte global.

ALEK SLON

El díptic Le Modulor, le modernisme, Le Corbusier forma part del projecte del nou modulor (que es desenvolupa des de l’any 2021) en el qual propòs una nova lectura de l’antic mite de Polifem, el ciclop derrotat per Odisseu. Els ciclops simbolitzen el poder humà col·lectiu, com la indústria, la ciència o l’economia, que es pot girar contra els seus creadors. Diversos elements del projecte ja s’han mostrat a Hongria, Polònia, Taiwan, Japó, Suïssa i els Estats Units.

Inicialment, em vaig centrar en invents com l’escafandre, la fotografia l’avió. Successivament, vaig començar a reflexionar sobre la complexitat de les conseqüències que aquests invents van tenir en la nostra civilització: els seus punts positius i negatius. La figura

del ciclop es va convertir per a mi en una metàfora de la ingènua lluita humana pel poder la riquesa. Vaig decidir fondre’l amb un dels símbols més destacats de la creença modernista: el modulor de Le Corbusier, que sotmet cada desenvolupament a la dimensió humana. Quan un monstre substitueix la figura humana, tota la civilització adquireix trets monstruosos.

Ciclops, més grans i poderosos que l’home, constructor de muralles armes, dotats d’un sol ull per veure-hi, representen una metàfora de la ingènua lluita pel poder i la riquesa. En termes contemporanis, això es pot traduir en les forces incontrolables del desenvolupament industrial econòmic de la humanitat.

The diptych Le Modulor, le modernisme, Le Corbusier is part of the New Modulor project (which has been developed since 2021) in which propose a new reading of the ancient myth of Polyphemus, the Cyclops defeated by Odysseus. Cyclops symbolize collective human power, such as industry, science or economy, which can turn against its creators. Various elements of the project have already been shown in Hungary, Poland, Taiwan, Japan, Switzerland and the United States.

Initially, focused on inventions such as a diving suit, photography and airplane. Successively, I began to reflect on the complexity of the consequences these inventions had on our civilization: their positive

and negative sides. The figure of the Cyclops became to me a metaphor for the human ingenuous striving for power and wealth. I decided to melt it with one of the most prominent symbols of modernist belief: Le Corbusier´s Modulor, which submits every development to the human dimension. When a monster replaces the human figure, the entire civilization takes on monstrous features.

Cyclops, bigger and more powerful than men, builders of walls and weapons, and endowed with a one-eyed vision, represent a metaphor for the ingenuous striving for power and wealth. In contemporary terms, it may translate into the uncontrollable forces of industrial and economic development of humankind.

CARMELA LORUSSO

Creativa, treball amb mitjans, suports materials experimentals artificials i naturals, com ara plàstic, neoprè, organza, propilè, paper d’arròs, cartó Manila, etc. L’amor per l’experimentació em porta a explorar noves tècniques al costat de les antigues per crear obres innovadores resultat de la conjunció entre passat i present. La meva recerca iconogràfica parteix del repertori escultòric i pictòric arqueològic grec i romà, fins a l’art barroc. En la meva obra hi ha el redescobriment del fragment, l’amor per l’art antic que analitz amb l’objectiu final de generar interès a través de consultes, preguntes...

En el passat, mentre treballaven els artistes tengueren segones reflexions, avui ens preguntam per què va passar això. Gràcies als raigs X podem fer-nos almenys aquestes preguntes. Sovint darrere d’una imatge que veiem no n’hi ha cap altra d’amagada. Amb els raigs X és possible veure interseccions de cares, cossos, objectes representats. A la meva obra sovint faig servir imatges de raigs X amb la finalitat de representar la dualitat de l’ànima immortal de l’home passat, present i futur. La dualitat en el meu treball que va entre dibuix, pintura, escultura i instal·lació, s’ha d’entendre com la recerca personal de l’artista, sovint en contrast amb els seus objectius, que canvia i de vegades es distorsiona.

Creativa, lavoro con mezzi, supporti, materiali sperimentali artificiali e naturali, come la plastica, il neoprene, l’organza, il propilene, la carta di riso, la manila ecc... L’amore per la sperimentazione mi porta ad esplorare nuove tecniche accanto alle antiche per creare opere innovative frutto della congiunzione tra passato e presente. La mia ricerca iconografica attinge dal repertorio archeologico scultoreo e pittorico greco e romano, fino all’arte barocca. Nel mio lavoro vi è la riscoperta del frammento, l’amore per l’arte antica che analizzo con il fine ultimo di creare interesse attraverso dei quesiti, domande...

In passato, gli artisti durante il loro lavoro hanno avuto ripensamenti, oggi ci chiediamo perché ciò sia accaduto. Grazie alle radiografie possiamo porci almeno queste domande. Spesso dietro un’immagine che vediamo c’è né un’altra nascosta. Con i raggi X è possibile vedere intersezioni di volti, corpi, oggetti rappresentati. Nel mio lavoro spesso mi servo di immagini radiografiche col fine di rappresentare la dualità dell’anima immortale dell’uomo passato, presente e futuro. La dualità nel mio lavoro che spazia tra disegno, pittura, scultura e l’installazione, va intesa come ricerca personale dell’artista, spesso in contrasto con i suoi scopi, che cambia e talvolta stravolge.

Fragments de Venus - El límit de la tolerància, 2022

Muntatge tèxtil

25 x 129 cm

Descripció. L’obra està feta totalment de material reciclat

CRISTINA GARRIDO

Booth Exhibitions are the Institutions of our Time [Les exposicions d’estands són les institucions del nostre temps] és una videoperformance l’audiència inicial de la qual va ser un petit grup de colleccionistes de la fira ARCOMadrid 2020, després d’una invitació de l’organització de la fira per impartir una visita guiada.

Aquest és el darrer lliurament d’una sèrie de treballs que vaig fer entre 2017 2020 en què vaig investigar el fenomen de la fira d’art com una nova institució artística, la funció de la qual, a més de constituir un espai un temps per a la distribució comercial de l’art, s’ha consolidat en els darrers temps com un motor per a la seva producció i visibilització, i que exerceix una sèrie de limitacions espacials i temporals sobre la seva producció i recepció.

En aquests treballs propòs un gir conceptual: i si el veritable objecte artístic que resulta de la fira és l’estand, una totalitat composta d’elements arquitectònics, mobiliari de disseny i obres d’artistes, els darrers autors dels quals són els galeristes? La fira, des d’aquest prisma, adquireix un caràcter d’exposició radical d’art efímer que podem relacionar amb pràctiques artístiques del passat, com ara l’art site-specific el land art o les performances dels anys setanta.

Al vídeo, em present als assistents a la visita com a experta en booth art internacional, introduesc els assistents a aquest relativament nou art i la seva història i n’analitz alguns exemples. Així, miram l’espai firal de l’IFEMA com a museu, les obres dels artistes com a ingredients d’una totalitat més gran –l’estand– i els galeristes com els autors d’aquestes creacions efímeres.

Booth Exhibitions are the Institutions of our Time [Las exposiciones de estands booths) son las instituciones de nuestro tiempo] es una video-performance cuya audiencia inicial fue un pequeño grupo de coleccionistas de la feria ARCOMadrid 2020, tras una invitación por parte de la organización de la feria para impartir una visita guiada.

Esta es la última entrega de una serie de trabajos que realicé entre 2017 y 2020 en los que investigué el fenómeno de la feria de arte como una nueva institución artística cuya función, además de constituir un espacio y un tiempo para la distribución comercial del arte, se ha consolidado en los últimos tiempos como un motor para la producción y visibilización del mismo, ejerciendo una serie de limitaciones espaciales y temporales sobre su producción y recepción.

En estos trabajos, propongo un giro conceptual: ¿y si el verdadero objeto artístico que resulta de la feria es el estand, una totalidad compuesta de elementos arquitectónicos, mobiliario de diseño y obras de artistas, cuyos últimos autores son los galeristas? La feria, desde este prisma, adquiere un carácter de exposición radical de arte efímero que podemos relacionar con prácticas artísticas del pasado, como el arte site-specific, el land art o las performances de los años setenta.

En el vídeo, me presento a los asistentes a la visita como curadora experta en booth art internacional, introduciendo a los asistentes a este relativamente nuevo arte y su historia y analizando algunos ejemplos. Así, miramos el espacio ferial del IFEMA como un museo, las obras de los artistas como ingredientes de una totalidad mayor –el estand– y los galeristas como los autores de estas efímeras creaciones.

DIANA COCA

Per a Diana Coca, cos natura són camps de batalla. A Ciutat de Mèxic 23 l’artista ha relaxat les postures d’equilibris inestables a què ens tenia acostumats ara s’abraça a les branques, als troncs, emergeix de la terra. El sòl representa l’oikos ecològic espiritual per a la majoria de les cultures, així com la Terra com a mare -o “terra amant” que proposen Annie Sprinkle i Elizabeth Stephens- i font de tota transcendència, ens situa en una òptica més holística que ens ajuda a deixar de banda aquestes dicotomies en què la societat capitalista patriarcal s’ha basat: home/dona, metròpolis/ colònia, treball/vida, naturalesa/cultura. Igual que el pensament ecofeminista, Coca desconfia de la dependència tecnològica i la

fe en allò científic com a panacea per a la solució a l’ecocidi actual i germen del desenvolupament industrial posterior capitalisme

(…) Emergint d’un arbre o amagada al seu tronc, Coca crea un nou ordre simbòlic per mostrar aquesta naturalesa intervinguda juntament amb el seu cos i les eines de control construïdes al voltant de tots dos. El seu rostre sempre apareix tapat, generalment per un passamuntanyes. Un rostre que no importa, és el de totes. Igual que el seu cos, també el de totes, especialment de les que han patit el colonialisme del seu cos.

Para Diana Coca, cuerpo y naturaleza son campos de batalla. En Ciudad de México 23 la artista ha relajado las posturas de equilibrios inestables a las que nos tenía acostumbrados y ahora se abraza a las ramas, a los troncos, emerge de la tierra. El suelo representa el oikos ecológico y espiritual para la mayoría de las culturas, así como la Tierra como madre -o “tierra amante” que proponen Annie Sprinkle y Elizabeth Stephens- y fuente de toda trascendencia, nos sitúa en una óptica más holística que nos ayuda a dejar de lado esas dicotomías en las que la sociedad capitalista patriarcal se ha basado: hombre/ mujer, metrópolis/colonia, trabajo/vida, naturaleza/cultura. Al igual que el pensamiento ecofeminista, Coca desconfía de la dependencia

tecnológica y la fe en lo científico como panacea para la solución al ecocidio actual y germen del desarrollo industrial y posterior capitalismo (…). Emergiendo de un árbol o escondida en su tronco, Coca crea un nuevo orden simbólico para mostrar esa naturaleza intervenida junto a su cuerpo y las herramientas de control construidas alrededor de ambos. Su rostro siempre aparece tapado, generalmente por un pasamontañas. Un rostro que no importa, es el de todas. Al igual que su cuerpo, también el de todas, en especial de las que han sufrido el colonialismo de su cuerpo.

Blanca de la Torre

Ciutat de Mèxic 23 (2015)

Còpia en paper fotogràfic qualitat museu

Hahnemühle 1/3 100 x 100 cm

EDURNE MARTINEZ

Aquesta obra, elaborada en tela pintada amb acrílic, és la part del treball que fa anys que duc a terme. El treball es basa en l’exploració de la relació del dibuix i la imatge amb els suports que els sustenten.

En altres treballs experiment amb la capacitat escultòrica dels suports, ja sigui paper, tela o escaiola, i hi represent un espai, sovint un paisatge basat en la natura. Però aquest paisatge no és lineal, ja que està fragmentat, o plegat per les condicions del suport.

En aquesta obra ho he portat més enllà i el referent del paisatge sembla estar als plecs de la tela. L’he titulat Dibuix 0253 perquè fa referència a uns traços dibuixats a l’aire, el número li concedeix una sensació de pertànyer a una sèrie de dibuixos.

L’obra se subjecta en tres punts a l’espai, dos a dalt, al sostre, a la mateixa línia, i un tercer a terra en perpendicular amb aquesta línia. Formalment és un nucli subjectat per tres braços. La tela es plega formant moltes capes en alguns llocs a d’altres queda en una sola capa que deixa passar la llum, per la qual cosa es crea un joc de llum entre les parts opaques les translúcides. En altres punts es pot apreciar la pintura que subratlla alguns dels volums.

El meu interès per la relació de la imatge amb els suports parteix de reflexionar sobre l’espai físic que ocupen les imatges, que cada cop són més etèries i intangibles a causa del desenvolupament de la tecnologia. Pos en contrast les propietats físiques dels materials escultòrics i les limitacions de l’espai real que ens recorda les limitacions pròpies del nostre cos la nostra existència amb l’intangible de les imatges i, en aquest cas, el dibuix.

Esta obra realizada en tela y pintada con acrílico es el parte del trabajo que vengo llevando a cabo durante varios años. El trabajo se basa en la exploración en la relación del dibujo y la imagen con los soportes que lo sustentan.

En otros trabajos experimento con la capacidad escultórica de los soportes, ya sea papel, tela o escayola y en ellos represento un espacio, a menudo un paisaje basado en la naturaleza. Pero ese paisaje no es lineal, ya que se encuentra fragmentado, o plegado por las condiciones del soporte.

En esta obra lo he llevado más allá y el referente del paisaje parece estar en los pliegues de la tela. La he titulado “Dibujo 0253” porque hace referencia a unos trazos dibujados en el aire, y el número le concede una sensación de pertenecer a una serie de dibujos.

La obra se sujeta en tres puntos en el espacio, dos arriba en el techo en la misma línea y uno tercero al suelo en perpendicular a esa línea. Formalmente es un núcleo sujeto por tres brazos. La tela se pliega formando muchas capas en algunos sitios y en otros se queda en una sola capa dejando atravesar la luz, por lo que se crea un juego de luz entre las partes opacas y las traslúcidas. En otros puntos se puede apreciar la pintura, subrayando algunos de sus volúmenes.

Mi interés por la relación de la imagen con los soportes parte de reflexionar sobre el espacio físico que ocupan las imágenes, que cada vez son más etéreas e intangibles debido al desarrollo de la tecnología. Pongo en contraste las propiedades físicas de los materiales escultóricos y las limitaciones del espacio real que nos recuerda las limitaciones propias de nuestro cuerpo y nuestra existencia con lo intangible de las imágenes y en este caso, el dibujo.

Dibujo 0253, 2023 Pintura i tela, 6 x 3,40m

GABRIEL LACOMBA VISUALART

L’obra que es presenta al certamen, Sa pedra de s’Ase BOKEH [82227.tiff], pertany a una de les sèries fotogràfiques iniciades amb posterioritat a les feines d’encàrrec rebudes referents a la Serra de Tramuntana, la darrera de les quals va ser la participació en diverses campanyes per tal de recaptar suports per a la consecució de la Candidatura Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat, Paisatge Cultural. Consell de Mallorca (2009-2011).

Precedents:

En aquestes sèries la Serra continua com a referent, just que, exempt dels objectius a complir com a feina d’encàrrec, de mica en mica es va convertint en feines més personals, més experimentals, més artístiques, més allunyades del promocional institucional.

Es continua amb la sèrie (ja iniciada) que utilitza lents fotogràfiques d’ull de peix —que ofereixen una imatge redona, esfèrica—, especialment les submarines.

I, d’altra banda, s’engega una sèrie fent servir com a recurs principal la llarga exposició. Per això, s’usa un intens filtratge ND, col·locant filtres davant l’objectiu que enfosqueixen fins a 10 punts la intensitat de llum.

El resultat recorda molt la fotografia estenopeica, ja que aquesta llarga exposició n’és una de les seves principals característiques. Imatges diürnes una mica irreals, on els elements mòbils, com ara la mar, es converteixen en superfícies llises i l’immòbil queda perfectament definit.

Aquestes dues primeres sèries són objecte de la darrera exposició individual titulada “entusiasme (en+theos)”, a la reobertura de l’Espai Mallorca a Barcelona (2013). Aleshores l’Associació Crits i Renou va voler reprendre aquesta nova etapa confiant la direcció comissariat de les exposicions a Jaume Reus.

Sèries BOKEH

A partir de 2015, començ a interessar-me per la fotografia bokeh. Des d’aleshores he investigat intensament quins són els objectius que més es distingeixen en aquest àmbit a fòrums especialitzats i els he anat adquirint a la plataforma eBay, ja sigui per subhasta, oferta de preu o adquisició directa. Així, actualment, compt amb una col·lecció de quasi quatre-cents objectius fotogràfics analògics tots ells adaptats a l’equip fotogràfic digital, càmera full-frame aconseguint una variadíssima generació d’imatges amb aquest efecte. Per descomptat, també té un notable lligam amb la construcció d’estenopeiques. L’adaptació de les lents implica, segons el cas, una tasca gran i que ofereix d’un principi i, especialment segons el cas, l’aportació de solucions creatives. La varietat de la col·lecció comprèn no només lents fotogràfiques vintage pròpiament dites —ja pensades per utilitzar-se conjuntament amb un cos de càmera—, sinó que hi ha lents pensades per usar-se en

ampliadores, lents de projecció cinematogràfica o de diapositives, lents de raigs X, etc. Quant a l’antiguitat, el període és des de principis de segle XX fins als anys setanta/vuitanta.

La simplicitat en la construcció d’aquestes lents, quant a nombre de lents, quant a revestiments, quant a sistema abast de focus fa que l’imperfecte, l’aberració siguin utilitzats creativament. Només amb tres lents, dues còncaves una convexa —anomenat com a sistema triplet—, ja es pot obtenir una bella imatge. En aquesta circumstància, més d’un s’ha atrevit a dir que l’espai, l’aire que hi ha entre les lents de què es compon un objectiu d’aquests capta millor l’espai, l’aire del fotografiat. I, probablement no li falta raó.

D’alguna manera, la immersió fotogràfica d’aquesta feina propicia que l’essència del fotografiat sigui captada d’una manera més pura, més senzilla, no tan sofisticada, no tan perfecta, no tan objectiva, no tan real. En el fons, no tan artificiosa. Sens dubte planeja el concepte d’aura de Walter Benjamin en tot això i la por a la tecnologia excessiva que no sempre podem abastar perquè defuig la nostra empremta, la nostra intervenció. Tanmateix, tot això tant fa si el poder evocador d’una imatge —que ben bé podria haver-se pres a qualsevol lloc— ens remet finalment al nostre paisatge. Podria ser tal lloc, però no, és que és aquest lloc i no un altre.

La obra que se presenta al certamen, Sa pedra de s’Ase (La piedra del asno) BOKEH [82227.tiff], pertenece a una de las series fotográficas iniciadas con posterioridad a los trabajos de encargo recibidos referentes a la Serra de Tramuntana, la última de las cuales fue la participación en diversas campañas para conseguir apoyos para la consecución de la Candidatura Sierra de Tramuntana Patrimonio de la Humanidad, Paisaje Cultural. Consejo de Mallorca (2009-2011).

Precedentes

En estas series la Serra continúa como referente, solo que, exento de los objetivos a cumplir como trabajo de encargo, poco a poco se va convirtiendo en trabajos más personales, más experimentales, más artísticos, más alejados del promocional institucional. Se continúa con la serie (ya iniciada) que utiliza lentes fotográficas de ojo de pez —que ofrecen una imagen redonda, esférica—, especialmente las submarinas. Y, por otra parte, se pone en marcha una serie utilizando como recurso principal la larga exposición. Por eso, se usa un intenso filtrado ND, colocando filtros ante el objetivo que oscurecen hasta 10 puntos la intensidad de luz. El resultado recuerda mucho a la fotografía estenopeica, ya que esta larga exposición es una de sus principales características. Imágenes diurnas un poco irreales, donde los elementos móviles, como el mar, se convierten en superficies lisas y lo inmóvil queda perfectamente definido.

Estas dos primeras series son objeto de la última exposición individual titulada “entusiasmo (en+theos)”, en la reapertura del Espai Mallorca en Barcelona (2013). Entonces la Asociación Crits i Renou quiso reanudar esta nueva etapa confiando la dirección y comisariado de las exposiciones a Jaume Reus.

Series BOKEH

A partir de 2015 empiezo a interesarme por la fotografía bokeh. Desde entonces he investigado intensamente cuáles son los objetivos que más se distinguen en este ámbito en foros especializados y los he adquirido en la plataforma eBay, ya sea por subasta, oferta de precio o adquisición directa. Así, actualmente, cuento con una colección de casi cuatrocientos objetivos fotográficos analógicos todos ellos adaptados al equipo fotográfico digital, cámara full-frame consiguiendo una variadísima generación de imágenes a tal efecto. Por supuesto, también tiene un notable vínculo con la construcción de estenopeicas. La adaptación de las lentes implica, según el caso, una gran tarea y ofrece desde el principio y, especialmente según el caso, la aportación de soluciones creativas. La variedad de la colección comprende no sólo lentes fotográficas vintage propiamente dichas -ya pensadas para utilizarse conjuntamente con un cuerpo de cámara-, sino que existen lentes pensadas para usarse en

ampliadoras, lentes de proyección cinematográfica o de diapositivas, lentes de rayos X, etc. En cuanto a la antigüedad, el período va desde principios de siglo XX hasta los años setenta/ochenta.

La simplicidad en la construcción de estas lentes, en cuanto a número de lentes, en cuanto a revestimientos, en cuanto a sistema y alcance de foco hace que lo imperfecto, la aberración sean utilizados creativamente. Sólo con tres lentes, dos cóncavas y una convexa -llamado sistema triplete-, ya se puede obtener una bella imagen. En esta circunstancia, más de uno se ha atrevido a decir que el espacio, el aire que existe entre las lentes de las que se compone un objetivo de estos capta mejor el espacio, el aire de lo fotografiado. Y, probablemente, no le falta razón.

De alguna manera, la inmersión fotográfica de este trabajo propicia que la esencia de lo fotografiado sea captada de una forma más pura, más sencilla, no tan sofisticada, no tan perfecta, no tan objetiva, no tan real En el fondo, no tan artificiosa. Sin duda planea el concepto de aura de Walter Benjamin en todo esto y el miedo a la tecnología excesiva que no siempre podemos abarcar porque rehúye nuestra impronta, nuestra intervención. Sin embargo, todo esto da igual si el poder evocador de una imagen —que podría haberse tomado en cualquier lugar— nos remite finalmente a nuestro paisaje. Podría ser tal sitio, pero no, es que es ese sitio y no otro.

Sa pedra de s’ase BOKEH [82227.tiff]

Mesures còpia: 149,8 x 100 cm

Mesures exteriors (amb marc): 150 x 100,2 cm

Còpia fotogràfica metal·litzada amb paper Fuji Crystal Pearl ultraHD

Metacrilat 2 mm, brillant

Dibond 3 mm

Sistema de subjecció metàl·lic

JOSÉ FIOL

El 22 de maig de 1995, deu artistes xinesos del Beijing East Village (poble en què es van reunir un grup de performance i fotògrafs durant els anys 90) van fer una performance en què apilaren els seus cossos nus un a sobre de l’altre i elevaren temporalment un metro l’alçada d’una muntanya, així varen crear To raise an anonymous mountain by one meter, una obra icònica de la fotografia xinesa contemporània. Posteriorment, quan els artistes xinesos van tenir certa rellevància en els mercats internacionals, alguns d’ells comercialitzaren aquesta obra de forma individual en diferents ver-

sions segons perspectiva, mida, preu, etc., passà de ser una obra feta en col·laboració a diverses obres independents.

Partint de la fotografia d’un dels artistes participants a la performance, elabor una nova imatge, on la superposició de les diferents imatges comercialitzades per la resta d’artistes es van solapant van ocultant la performance que inicialment era a cadascuna. El resultat final és una pintura d’un metapaisatge creat a partir de diferents paisatges.

El 22 de mayo de 1995, diez artistas chinos del Beijing East Village (pueblo en el que se reunieron un grupo de performance y fotógrafos durante los años 90) realizaron una performance en la que al apilar sus cuerpos desnudos uno encima del otro elevando temporalmente un metro la altura de una montaña crearon To raise an Anonymous mountain by one meter, una obra icónica de la fotografía china contemporánea. Posteriormente, cuando los artistas chinos tuvieron cierta relevancia en los mercados internacionales, algunos de ellos comercializaron dicha obra de forma individual en diferentes versio-

nes según perspectiva, tamaño, precio, etc., pasando de ser una obra colaborativa a varias obras independientes.

Partiendo de la fotografía de uno de los artistas participantes en la performance, realizo una nueva imagen, en la que la superposición de las distintas imágenes comercializadas por el resto de artistas se van solapando y van ocultando la performance que inicialmente estaba en cada una de ellas, siendo el resultado final una pintura de un metapaisaje creado a partir de diferentes paisajes.

LLORENÇ UGÀS

La peça forma part del projecte 7 km i 600 metres aquesta és la distància aproximada que hi ha entre Blanes Lloret de Mar, on es projectà l’ampliació de l’autopista C-32 que havia d’enllaçar Blanes amb Lloret de Mar havia de donar accés a la Costa Brava de manera directa des de Barcelona. Durant alguns anys la construcció d’aquest tram va estar aturada a causa de diversos tràmits judicials en què diverses entitats ecologistes sol·licitaven aturar la construcció a causa del gran impacte l’enorme intervenció que suposava aquesta construcció de l’autopista sobre el paisatge. Després de diverses resolucions judicials entre la Generalitat de Catalunya les diferents entitats ecologistes, la construcció d’aquest tram ha quedat suspesa. A principis de març del 2020, quan la Generalitat de Catalunya continuava insistint en la construcció

del tram d’autopista, vaig caminar des de Lloret a Blanes –i a la inversa- pel tram d’autopista que està projectat que transformaria el paisatge de manera irreversible. No hi ha res més trist estrany que caminar en un lloc que desapareixerà.

La peça que present està formada per cinc fotografies de 20 x 30 cm, que corresponen a cinc dels passos que vaig fer durant aquesta caminada per damunt del que seria una autopista, cinc fotografies del terreny, com un registre d’allò que estava destinat a desaparèixer. La peça se disposa a la sala a 35 cm del terra (tal com es mostra a les imatges), per obligar l’espectador a moure el coll i baixar la mirada, tal com passa quan caminam al paisatge.

La pieza forma parte del proyecto 7 km y 600 metros, esta es la distancia aproximada que hay entre Blanes y Lloret de Mar, donde se proyectó la ampliación de la autopista C-32 que tenía que enlazar Blanes con Lloret de Mar e iba a dar acceso a la Costa Brava de forma directa desde Barcelona. Durante algunos años la construcción de este tramo estuvo parada debido a varios trámites judiciales en los que diversas entidades ecologistas solicitaban parar la construcción debido al gran impacto y a la enorme intervención que suponía la construcción de la autopista sobre el paisaje. Después de varias resoluciones judiciales entre la Generalitat de Catalunya y las distintas entidades ecologistas, la construcción de este tramo ha quedado suspendida. A primeros de marzo de 2020, cuando la Generalitat de Catalunya continuaba insistiendo en la

construcción del tramo de autopista, caminé desde Lloret a Blanes -y a la inversa- sobre el tramo de autopista que está proyectado y que iba a transformar el paisaje de forma irreversible. No hay nada más triste y extraño que caminar por un lugar que va a desaparecer.

La pieza que presento está formada por cinco fotografías de 20 x 30 cm, que corresponden a cinco de los pasos que hice durante esta caminata por encima de lo que iba a ser una autopista, cinco fotografías del terreno, como un registro de aquello que estaba por desaparecer. La pieza se dispone en la sala a 35 cm del suelo (tal y como se muestra en las imágenes), para obligar al espectador a mover el cuello y bajar la mirada, tal y como ocurre cuando caminamos en el paisaje.

MARIA ISABEL URIBE

La gespa comprimida es converteix en simbologia paisatgística per excel·lència, potatge desbrossat sense mesura per mudar en aquesta implacable referència sòlida i indestructible que ens recorda que l’entorn és variable.

L’art és el meu refugi més gran, la força vital punyent de la qual, tot i que ho intent, no puc renegar; malgrat els seus bons resultats són ardus, sé que no hi ha per a mi cap altra opció.

M’agrada fer i desfer per crear i recrear, amb molts d’encerts i alguns desencerts que m’ajuden a millorar.

Les meves obres surten del cor, petits trossos d’emocions que harmonitzen en un tot i manifesten la humilitat de la feina ben feta, sòlida motivació del futur.

Duc a terme un ampli treball creatiu en què acostum a utilitzar materials molt diversos que readapt. El sincretisme entre el que és tradicional i el que és modern, entre el material noble el reutilitzat, és fonamental en les meves propostes, així com el color, l’humor, la introspecció, els sentiments, l’amor, les energies de les relacions interpersonals i els vincles familiars. Les meves peces estan fetes amb minuciositat, de manera manual, la necessitat vital de respecte per l’entorn impregna les meves produccions artístiques.

El césped comprimido se convierte en simbología paisajística por excelencia, potaje desbrozado sin mesura para mudar en esa implacable referencia sólida e indestructible que nos recuerda el variable entorno.

Mis trabajos salen del corazón, pequeños trozos de emociones que armonizan en un todo, manifestando la humildad del trabajo bien hecho, sólida motivación del porvenir.

El arte es mi mayor refugio, fuerza vital y desgarradora de la cual aunque lo intento no puedo renegar; pese a lo arduo de sus buenos resultados sé que no existe para mi otra opción.

Me gusta hacer y deshacer para crear y recrear, con muchos aciertos y algunos desaciertos que me ayudan a mejorar.

Desarrollo un amplio trabajo creativo en el que suelo utilizar materiales muy diversos que readapto. El sincretismo entre lo tradicional y lo moderno, entre el material noble y el reutilizado, es fundamental en mis propuestas, así como el color, el humor, la introspección, los sentimientos, el amor, las energías de las relaciones interpersonales y los vínculos familiares. Mis piezas están realizadas con minuciosidad, de manera manual, donde la necesidad vital de respeto por el entorno impregna mis producciones artísticas.

PACO VILA GUILLEN

La colmena indiscreta és un llibre/objecte de poesia visual que fa referència al xoc generacional entre els nascuts en el segle XX, on la intimitat i allò privat eren la norma, i les últimes generacions nascudes ja en el segle XXI, entre les quals el tàndem exhibicionisme-voyeurisme és fonamental, ja no només a les xarxes socials sinó també en aquest món digital/metavers que cada vegada es confon més amb el real.

Sota les premisses de l’objet trouvé/ready-made la peça està composta per un parell de calaixos del cavallet (moble amb calaixos on antigament es guardaven els tipus d’impressió) fulls de fonts de transferència en sec de Letraset trobades entre les restes d’una antiga impremta.

Unides com a pàgines d’un llibre arquitectònic, a mode d’edifici habitacional, on els buits del cavallet són les “finestres i balcons” i els seus habitants són representats per lletres i números (en aquest procés de deshumanització a què ens sotmet allò oficial) que es mostren i observen els uns als altres, tal com es fa a les xarxes socials.

El títol fa referència a dues obres, la literària La colmena de Camilo José Cela, que parla de les relacions humanes, i la cinematogràfica

La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, en què el director relata una història sobre aquest exhibicionisme-voyeurisme, quan encara era una cosa que estava malvista, perquè entrar sense permís en la intimitat representava un atac a la llibertat personal.

La colmena indiscreta es un libro/objeto de poesía visual que hace referencia al choque generacional entre los nacidos en el siglo XX, donde la intimidad y lo privado eran la norma, y las últimas generaciones nacidas ya en siglo XXI, entre las que el tándem exhibicionismo-voyerismo es fundamental, ya no sólo en las redes sociales sino también en ese mundo digital/metaverso que cada vez se confunde más con el real.

Bajo las premisas del “objet trouvé/ready-made” la pieza está compuesta por un par de cajones de chibalete (mueble de cajones donde antiguamente se guardaban los tipos de impresión) y hojas de fuentes transfer de Letraset encontradas entre los restos de una antigua imprenta. Unidas como páginas de un libro arquitectónico, a modo

de edificio habitacional, en donde los huecos del chibalete son las “ventanas y balcones” y sus habitantes son representados por letras y números (en ese proceso de deshumanización al que nos somete lo oficial) que se muestran y observan unos a otros, tal y como se hace en las redes sociales.

El título hace referencia a dos obras, la literaria La colmena de Camilo José Cela, que habla de las relaciones humanas, y la cinematográfica La ventana indiscreta de Alfred Hitchcock, en la que el director relata una historia sobre ese exhibicionismo-voyerismo, cuando todavía era algo que estaba mal visto porque entrar sin permiso en la intimidad representaba un ataque a la libertad personal.

MIQUEL GARCIA

Durant la Guerra Civil la dictadura els partidaris de Franco van cremar desenes de milers de llibres i documents amb l’objectiu que no amenacessin la seva manera de pensar.

Membres de l’Església catòlica i la Falange van participar activament en la destrucció massiva de llibres sota el pretext que aquests tenien la culpa de la guerra, i el titllaven d’antipatriòtics, herètics a la moral catòlica, promotors del marxisme, de la maçoneria, de l’ateisme, del judaisme, de ser “pornogràfics” i de ser immorals. Alguns mitjans rectors universitaris, recuperant l’esperit inquisidor purgador del foc, es van referir a aquestes cremes públiques com a actes de fe. El bàndol feixista va confeccionar un procés de confiscació, selecció, purga destrucció de llibres, arxius documents. El 1937 va publicar una normativa per dur-lo a terme, amb comissions encarregades de depurar totes les biblioteques públiques i centres de lectura a cada districte universitari. Cada comissió la formaven: un catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, un representant de l’autoritat eclesiàstica de la capital, un funcionari del Cos de Facultatius d’Arxivers Bibliotecaris, un representant de l’autoritat militar, un de la Delegació de Cultura de la Falange i un altre de l’Associació Catòlica de Pares de Família.

Les comissions havien de retirar llibres, revistes i publicacions de conceptes immorals, propaganda marxista tot el que significàs una manca de respecte

a la pàtria a la religió catòlica. Aquestes comissions classificaven les publicacions en tres grups:

1. Obres pornogràfiques de caràcter vulgar sense cap mèrit literari.

2. Publicacions destinades a propaganda revolucionària o a la difusió d’idees subversives.

3. Llibres opuscles amb mèrit literari o científic, que pel seu contingut ideològic poguessin ser nocius per als lectors «ingenus o no suficientment preparats per a la lectura».

Els llibres dels dos primers grups es van destruir sense dilació, alimentant pires de foc per tota la geografia espanyola, els del darrer romandrien acumulant pols en espais restringits aquestes publicacions només podrien ser consultades amb un permís especial.

La primera gran crema pública de llibres va tenir lloc a La Corunya l’agost del 1936. Més de mil llibres van ser cremats en diverses fogueres a la dàrsena del port. L’acte va ser presidit per un capellà. A Sevilla, Queipo de Llano va ordenar a les seves patrulles requisar llibres, ja fossin de quioscs, de biblioteques particulars o d’escoles. A més de les biblioteques de particulars, els colpistes van prestar especial atenció a les de les

escoles, ateneus i universitats. Milers de llibres van ser cremats a les biblioteques universitàries de Santiago de Compostel·la de Valladolid el 1937.

A Catalunya s’hi va sumar un quart grup de llibres prohibits, dedicat a les publicacions escrites en català. Només a Barcelona hi ha experts que calculen que 70 tones de llibres van morir amb les flames del foc. Un cop guanyada la guerra, la intenció del règim va ser destruir el català, prohibir la llengua esborrar-lo. Els franquistes van prohibir la utilització de la llengua, van obligar a substituir els rètols dels establiments, canviar la nomenclatura de les ciutats i pobles, prohibir-ne la utilització a les làpides del cementiri destruir-ne moltes on figuraven noms i records familiars escrits en català.

La llista de llibres en català cremats a Catalunya el 1939 presenta un inventari ordenat alfabèticament de noms d’obres i escriptors i escriptores publicades en català perseguides pels feixistes. La llista s’ha elaborat a través d’un procés de recerca a diverses fonts, hemeroteques i arxius.

Un cop elaborada la llista, s’ha imprès en paper i intervingut amb una pintura termosensible de color negre que n’impossibilita la lectura. La llista únicament es pot tornar a llegir si es torna a cremar; amb la calor de la flama la pintura es fa transparent. Sense el foc, la pintura recupera el color negre que cobreix el contingut de la llista.

Durante la Guerra Civil y la dictadura los partidarios de Franco quemaron decenas de miles de libros y documentos con el objetivo de que no amenazaran su forma de pensar.

blicaciones de conceptos inmorales, propaganda marxista y todo lo que significara una falta de respeto a la patria y a la religión Católica. Estas comisiones clasificaban las publicaciones en tres grupos:

tecas universitarias de Santiago de Compostela y de Valladolid en 1937.

Miembros de la Iglesia católica y la Falange participaron activamente en la destrucción masiva de libros bajo el pretexto de que ellos tenían la culpa de la guerra, tildándolos de antipatrióticos, heréticos a la moral católica, promotores del marxismo, de la masonería, del ateísmo, del judaísmo, de ser “pornográficos” y de ser inmorales. Algunos medios y rectores universitarios, recuperando el espíritu inquisidor y purgador del fuego, se refirieron a estas quemas públicas como autos de fe. El bando fascista confeccionó un proceso de incautación, selección, purga y destrucción de libros, archivos y documentos. En 1937 publicó una normativa para llevarlo a cabo, con comisiones encargadas de depurar todas las bibliotecas públicas y centros de lectura en cada distrito universitario. Formaban cada comisión: un catedrático de la Facultad de Filosofía y Letras, un representante de la autoridad eclesiástica de la capital, un funcionario del Cuerpo de Facultativos de Archiveros y Bibliotecarios, un representante de la autoridad militar, uno de la Delegación de Cultura de la Falange y otro de la

Asociación Católica de Padres de Familia. Las comisiones debían retirar libros, revistas y pu-

1. Obras pornográficas de carácter vulgar sin ningún mérito literario.

2. Publicaciones destinadas a propaganda revolucionaria o a la difusión de ideas subversivas.

3. Libros y folletos con mérito literario o científico, que por su contenido ideológico pudieran ser nocivos para los lectores «ingenuos o no suficientemente preparados para la lectura».

Los libros de los dos primeros grupos se destruyeron sin dilación, alimentando piras de fuego por toda la geografía española, los del último permanecerían acumulando polvo en espacios restringidos y esas publicaciones solo podrían ser consultadas con un permiso especial.

La primera gran quema pública de libros ocurrió en La Coruña en agosto de 1936. Más de mil libros fueron quemados en varias hogueras en la dársena del puerto. El acto fue presidido por un sacerdote. En Sevilla, Queipo de Llano ordenó a sus patrullas requisar libros, ya fueran de quioscos, de bibliotecas particulares o de escuelas. Además de las bibliotecas de particulares, los golpistas prestaron especial atención a las de las escuelas, ateneos y universidades. Miles de libros fueron quemados en las biblio-

En Cataluña se sumó un cuarto grupo de libros prohibidos, dedicado a las publicaciones escritas en catalán. Solo en Barcelona hay expertos que calculan que 70 toneladas de libros perecieron con las llamas del fuego. Una vez ganada la guerra, la intención del régimen fue destruir el catalán, prohibir la lengua y borrarlo. Los franquistas prohibieron la utilización de la lengua, obligaron a sustituir los letreros de los establecimientos, cambiar la nomenclatura de las ciudades y pueblos, prohibir su utilización en las lápidas del cementerio y destruir muchas donde figuraban nombres y recuerdos familiares escritos en catalán.

La lista de libros en catalán quemados en Cataluña el 1939 presenta un inventario ordenado alfabéticamente de nombres de obras y de escritores y escritoras publicadas en catalán perseguidas por los fascistas. La lista se ha elaborado a través de un proceso de investigación en varias fuentes, hemerotecas y archivos.

Una vez elaborada la lista, se ha impreso en papel e intervenido con una pintura termosensible de color negro que imposibilita su lectura. La lista únicamente se puede volver a leer si se quema de nuevo; con el calor de la llama la pintura se vuelve transparente. Sin el fuego, la pintura recupera su color negro cubriendo el contenido de lista.

Llista de llibres en català cremats a Catalunya el 1939 2022

Obra gràfica: pintura termosensible sobre paper imprès

Mida obra gràfica: 150 x 1939 m/m

Performance registrada en vídeo Vídeo: 5’10’’

Barcelona, 2022

Edició de tres exemplars

SANDRA DE JAUME

Dones supervivents en el doble sentit: injustícia, invisibilitat, drets d’igualtat, maltractaments; al quadre s’expressa com es travessa el risc de ser ofegades o empassades per la mar. La societat ha d’obrir barreres encara per alliberar la dona que se senti fora de perill, com les dues dones del quadre, que expressen a la cara la seva lluita viscuda, les seves emocions més íntimes obertes a l’espectador, que per creure en si mateixes van arribar a la riba: la llibertat.

Des que vaig néixer concep l’art com la meva vida; jo li pertany ell a mi. Durant la meva infància va ser la meva joguina i avui ho és tot. Quan he de començar una obra entr en trànsit m’oblid de qui som. Es para el temps i no hi ha cap altre espai més enllà del que dicten les meves mans al llenç.

Imagin atmosferes, llocs on habiten els meus personatges. En fer els fons em submergesc en l’abstracció com una manera de cridar al buit rebel·lió, lluita i força. A continuació arriben els personatges que s’imposen en aquest esclat de turbulències per equilibrar l’univers que he creat i cercar un camí de llum i d’esperança entre les ombres.

La meva obra vol mostrar, des del més profund, una cosa desconeguda per a nosaltres que ens permet oblidar per uns instants la realitat que ens sotmet. És el tall on es creuen allò real i allò irreal, on es barregen les dimensions, els temps, i on es pot somiar desperta que és possible per a tothom una vida en harmonia pura. Allà la meva “ment viatgera”

cerca respostes a qüestions existencials, divagant entre fragments de memòria i imatges il·lusòries, les quals expliquen que l’impossible no és tan lluny i que el secret resideix en obrir la nostra ment.

És una crida a la consciència de la humanitat per recordar que hi ha una sortida, recuperant els valors perduts i aconseguint la pau per ressorgir el món, del caos. Pel que fa a la tendència artística, mitjançant la pintura acrílica la meva obra busca una reflexió ètica, en què atorg una gran importància a la representació dins un espai “buit” abstracte com a pigments entreteixits, on els clarobscurs contrasten amb els personatges que tract amb extrema pulcritud; diàfans dins una atmosfera de misticisme, indagant en allò oníric intens.

“A la seva obra recent, De Jaume deixa de banda el món material se submergeix en un univers personal interior, un lloc on l’expressió la subjectivitat guanyen terreny a la lògica, la immediatesa i l’instint, a la raó. Ara és el torn dels personatges, autèntics protagonistes del canvi la transformació en la seva producció. Amb ells, l’artista recrea espais imatges d’altres temps, passat, futur; escenes de llocs llunyans, de vegades imaginaris, de vegades vinculats a la història, la literatura, els mites personatges clàssics, que són projectats actualment generant múltiples sentits significacions.”

Yadira Fernández (Crítica d’art)

Mujeres supervivientes en el sentido doble: injusticia, invisibilidad, derechos de igualdad, malos tratos; en el cuadro se expresa cómo se atraviesa el riesgo de ser ahogadas o tragadas por el mar. La sociedad debe abrir barreras aún para liberar a la mujer y que se sienta a salvo, como las dos mujeres del cuadro, que expresan en su cara su lucha vivida, sus emociones más íntimas abiertas al espectador, que por creer en sí mismas llegaron a la orilla: la libertad.

ca respuestas a cuestiones existenciales, divagando entre fragmentos de memoria e imágenes ilusorias, las cuales cuentan que lo imposible no está tan lejos y que el secreto reside en abrir nuestra mente.

Desde que nací concibo el arte como mi vida; le pertenezco y él a mí. En mi infancia fue mi juguete y hoy lo es todo. Cuando voy a empezar una obra entro en trance olvidando quién soy. Se para el tiempo y no existe otro espacio más allá del que dictan mis manos en el lienzo.

Imagino atmósferas, lugares donde habitan mis personajes. Al hacer los fondos me sumerjo en la abstracción como una manera de gritar al vacío rebelión, lucha y fuerza. A continuación llegan los personajes que se imponen a ese estallido de turbulencias para equilibrar el universo que he creado y buscar un camino de luz y esperanza entre las sombras.

Mi obra desea mostrar, desde lo más profundo, algo desconocido para nosotros y que permite hacernos olvidar por unos instantes la realidad que nos somete. Es el filo donde se cruzan lo real y lo irreal, donde se mezclan las dimensiones, los tiempos, y donde se puede soñar despierta que es posible una vida para todos en armonía pura. Allí mi “mente viajera” bus-

Es una llamada a la consciencia de la humanidad para recordar que hay una salida, recuperando los valores perdidos y alcanzando la paz para resurgir al mundo, del caos. En cuanto a la tendencia artística, mi obra mediante la pintura acrílica busca una reflexión ética, en la que otorgo gran importancia a la representación dentro de un espacio “vacío” y abstracto como pigmentos entretejidos; donde los claroscuros contrastan con los personajes que trato con extrema pulcritud; diáfanos dentro una atmósfera de misticismo, indagando en lo onírico e intenso.

“En su obra reciente, De Jaume deja de lado el mundo material y se sumerge en un universo personal interior, un lugar en el que la expresión y la subjetividad ganan terreno a la lógica, la inmediatez y el instinto, a la razón... Ahora es el turno de los personajes, auténticos protagonistas del cambio y la transformación en su producción. Con ellos, la artista recrea espacios e imágenes de otros tiempos, pasado, futuro; escenas de lugares lejanos, a veces imaginarios, a veces vinculados a la historia, la literatura, los mitos y personajes clásicos, que son proyectados en la actualidad generando múltiples sentidos y significaciones.”

Yadira Fernández (Crítica de arte)

SVANTJE BUSSHOFF

REPARAR:

Tornar a l’estat de funcionament intacte original allò que ja no funciona, que s’ha trencat o que s’ha fet malbé. Fer els canvis necessaris a una cosa que està malmesa, trencada o en mal estat per tal que deixi d’estar-hi.

En alemany hi ha una expressió d’ús col·loquial i infantil, «heilemachen», un verb que està format per «heilen» (curar, guarir) i «machen» (fer). Aquest verb no parla de tornar la cosa malmesa al seu estat original, sinó de l’acte de guarir-la.

«Machen» (fer) és un verb actiu que sempre implica el treball manual, l’esforç, el moviment, l’acció. El deteriorament és el testimoni del temps, ens explica la història de l’objecte. Els desgasts ens parlen de sol, frec, suor, insistència força constant, una pressió que acaba vencent... Els forats i els esparracs ens parlen d’impacte, ràbia, explosions, caigudes, accidents. Aquestes empremtes ens donen pistes infinites per construir una arqueologia poètica de les coses i les seves històries.

Habitualment, dels objectes d’ús quotidià només ens n’interessa la utilitat, i quan aquesta es perd, els descartam. Però tot just en el

moment en què l’objecte s’ha alliberat del seu ús i ha perdut l’interès, és quan som capaços de veure’l tal com és: en percebem la fragilitat dels materials, els colors o el que en queda, l’estructura que abans feia que fos complet. És aleshores que començ un diàleg amb el drap, el llençol o la cortina. N’explor la història a través de les seves empremtes, em deix guiar pel material, els colors, les estructures. I veient els seus laments de deteriorament o destrossa, faig una contraproposta des de l’entusiasme i les ganes de viure.

Amb aquestes intervencions incit els objectes descartats a tornar a formar part de la vida. Ja no com a llençol o com a drap, sinó com a “objectes per a l’ús mental”, tal com l’artista de la Bauhaus Max Bill defineix les obres d’art.

Conjunt de Malles és una sèrie de malles de fruites i verdures intervingudes. D’un primer intent de reconstruir l’estructura pròpia de l’objecte tot imitant amb fil agulla aquesta xarxa de plàstic industrial, ha esdevingut una obsessió per trobar diferents maneres de posar en relleu el forat produït pel nostre gest violent d’obrir l’embolcall d’un sol ús. Aquest treball hi vol contraposar un acte tendre i empàtic i així reivindicar l’acte de curar com a posició artística.

REPARAR:

Volver al estado de funcionamiento intacto y original lo que ya no funciona, que se ha roto o que se ha estropeado. Hacer los cambios necesarios a algo que está dañado, roto o en mal estado para que deje de estarlo.

En alemán existe una expresión de uso coloquial e infantil, «heilemachen», un verbo que está formado por «heilen» (curar, sanar) y «machen» (hacer). Este verbo no habla de devolver la cosa dañada a su estado original, sino del acto de curarla.

«Machen» (hacer) es un verbo activo que siempre implica el trabajo manual, el esfuerzo, el movimiento, la acción. El deterioro es el testimonio del tiempo, nos cuenta la historia del objeto. Los desgastes nos hablan de sol, roce, sudor, insistencia y fuerza constante, una presión que acaba venciendo... Los agujeros y los rotos nos hablan de impacto, rabia, explosiones, caídas, accidentes. Estas huellas nos dan infinitas pistas para construir una arqueología poética de las cosas y sus historias.

Habitualmente, de los objetos de uso cotidiano sólo nos interesa su utilidad, y cuando ésta se pierde, los descartamos. Pero justo en el momento en el que el objeto se ha liberado de su uso y ha

perdido el interés, es cuando somos capaces de verlo tal y como es: percibimos la fragilidad de los materiales, los colores o lo que queda de ellos, y la estructura que antes hacía que fuese completo. Es entonces cuando comienza un diálogo con el trapo, la sábana o la cortina. Exploro la historia a través de sus huellas, me dejo guiar por el material, los colores, las estructuras. Y viendo sus lamentos de deterioro o destrozo, hago una contrapropuesta desde el entusiasmo y las ganas de vivir.

Con estas intervenciones incito a los objetos descartados a volver a formar parte de la vida. Ya no como sábana o trapo, sino como “objetos para el uso mental”, tal y como el artista de la Bauhaus Max Bill define las obras de arte.

Conjunto de Mallas es una serie de mallas de frutas y verduras intervenidas. De un primer intento de reconstruir la estructura propia del objeto imitando con hilo y aguja esta red de plástico industrial, se ha convertido en una obsesión por encontrar diferentes maneras de poner de relieve el agujero producido por nuestro gesto violento al abrir el envoltorio de un solo uso. Este trabajo quiere contraponer un acto tierno y empático y así reivindicar el acto de curar como posición artística.

TOMÀS PIZÀ

La lletra de la cançó de 1990 de la banda rock-punk Talking Heads serveix de base per a aquesta sèrie de quadres d’espais abandonats de Londres, a punt de desaparèixer fruit de la pressió urbanística de la ciutat.

D‘entre tots els espais destaca el jardí públic Old Tidemill Garden, que va desaparèixer el 2019. Les construccions representades són estructures aixecades pels veïns del parc per ocupar-lo i així evitar la seva destrucció.

La meva feina s’ha centrat sempre a analitzar els diferents agents modeladors del paisatge, siguin econòmics, socials o històrics, des d’un prisma psicogeogràfic. Això és des d’un procés de recerca mixt,

teòric i de camp. Aquestes investigacions s’han materialitzat, de vegades a través de la idea de pintura d’instal·lació, d’altres en un format de pintura tradicional.

Estudia Arquitectura i Belles Arts entre Madrid, Milà l’Alguer; el 2009 obté la llicenciatura en Belles Arts i el 2012 el títol d’Arquitecte a Madrid. Del 2017 al 2019 cursa el màster no oficial al Turps Painting Programme de Londres, després torna a Mallorca i actualment viu treballa a Palma; és professor del Grau d’Edificació de la UIB i de Belles Arts a ADEMA-UIB, i compagina la docència l’art contemporani amb la pràctica professional de l’arquitectura.

Està representat per la galeria Xavier Fiol de Palma.

La letra de la canción de 1990 de la banda rock-punk Talking Heads sirve de base para esta serie de cuadros de espacios abandonados de Londres, espacios a punto de desaparecer fruto de la presión urbanística de la ciudad.

De entre todos los espacios destaca el jardín público Old Tide Mill Garden, que desapareció en 2019. Las construcciones representadas son estructuras levantadas por los vecinos del parque para ocuparlo y así evitar su destrucción.

Mi trabajo se ha centrado siempre en analizar los diferentes agentes modeladores del paisaje, sean económicos, sociales o históricos, desde un prisma psicogeográfico. Esto es, desde un proceso de in-

vestigación mixto, teórico y de campo. Estas investigaciones se han materializado, unas veces a través la idea de pintura instalativa, otras en un formato de pintura tradicional.

Estudia Arquitectura y Bellas Artes entre Madrid, Milán y Alguer, en 2009 obtiene la licenciatura en Bellas Artes y en 2012 el título de Arquitecto en Madrid. De 2017 a 2019 cursa el máster no oficial en el Turps Painting Programme de Londres, tras ello retorna a Mallorca y actualmente vive y trabaja en Palma; es profesor del Grado en Edificación en la UIB y de Bellas Artes en ADEMA-UIB, y compagina la docencia y el arte contemporáneo con la práctica profesional de la arquitectura.

Está representado por la galería Xavier Fiol de Palma.

BIOGRAFIES

EVA VÁZQUEZ (1r premi)

Barcelona, 1970

FORMACIÓ

2020 Art, ethics and social change, UAL. Central Saint Martins (en línia)

2017 Simbologia: processos pràctics. Curs d’extensió universitària. UB Universitat de Barcelona

2016 Simbologia: plantejaments teòrics. Curs d’extensió universitària. UB Universitat de Barcelona

2011 Llicenciada en Filosofia per la UB. Universitat de Barcelona

2006 Hand Embroidery. Central Saint Martins. Londres

1999-2000 Cursos de Doctorat Art pensament. Facultat de Belles Artes. UB Universitat de Barcelona

1998 Llicenciada en Belles Arts. UB. Universitat de Barcelona

EXPOSICIONS

2018 “Welcome”. Curtidos. Projecte Vitrines. Barcelona

2017 “Juancho”, Galeria Sardinuka, Barcelona

2016 “La asa de Caperucita”, Paella Showroom, Barcelona

2015 “Pájaros en la cabeza”, Paella Showroom, Barcelona

“Animals”, Babelia, Barcelona

“Cuadernos de campo de una equilibrista cruzando el bosque” Llibreria A peu de pàgina, Barcelona

2013 “Arte textil”, Galeria Desig(n), Andorra la Vella

“Bosque vacío”, Galeria Hartmann La Santa, Barcelona

2011 “Dibujos para información col·lapsada”, Llibreria Martínez Pérez, Barcelona

2010 “Suturas”, Galeria Espai-B Barcelona

2004 “Anatomias emocionales”, La Santa, Barcelona

1988 “Escenas del Raval”, Hall del CCCB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

1997 “Te quiero”, aula cultural Sant Josep, l’Hospitalet

Contemporani de Belgrad (Sèrbia) Curs d’Agents articuladors entre art educació. Experimentem amb l’Art (Barcelona)

2019 Asimetries. Ciutat, Tercer Espai Desigualtats contemporànies. Idensitat, Fabra i Coats

2018 Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia (UB)

Explorando el mundo-valla, seminari impartit per Colectivo En Medio. La Virreina Centre de la Imatge ON Mediation #5. Seminario de prácticas curatoriales (UB). Dirigit per A. M. Guasch M. Peran Pràctiques de màster al Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat)

2016 Grau en Belles Arts (UB)

EXPOSICIONS

2022 “Studio views”, comissariada per Ada Fuentes. TACA Studio (Palma, Mallorca)

2020 “Shades of white”, comissariada per Gordana Zikic. Kulturni Centar Magacin (Belgrad, Sèrbia)

2019 “When the WIP comes down Narratives del treball en art” Espai Subsòl (l’Hospitalet de Llobregat)

2016 “En Paral·lel” Can Timoner, Associació Cultural Anagnòrisi (Mallorca)

BEQUES I PREMIS

2023 Beca Art Jove Creació, amb Ada Fuentes a Sala d’Art Jove (Generalitat de Catalunya).

Beca de creació artística Guasch Coranty 2023 (Barcelona)

Beca de residència artística a Fabra i Coats Fàbrica de Creació (Barcelona)

2022 Finalista XXV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2022 (Mallorca)

I Premi Certamen Arts Visuals Art Jove IB 2022.

Programa Cultural Art Jove (Illes Balears)

Premi Miquel Casablancas 2022 (PROJECTE).

2021 Beca ILLA Delta Art. Es Far Cultural (Menorca), Konvent (Berga) La Providence (Ille)

Site-specific Festival Stripart. Centre Cívic Guinardó (Barcelona)

2020 Beca Exchange Belgrade per a artistes balears. Homesession (Barcelona) BAIR (Belgrad)

Finalista Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2019 (Palma de Mallorca)

Beca de investigación y experimentación artística La Escocesa 2020 (Barcelona)

Finalista POSTBROSSA ‘20. Fundació Joan Brossa (Barcelona)

Beca de residència La Escocesa 2020 (Barcelona)

ALEK SLON (Polònia, 1975)

FORMACIÓ

Em vaig graduar a la Facultat de Pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Roma en Filosofia a la Universitat de Varsòvia. Els principals camps de la meva activitat són la pintura el dibuix, també faig instal·lacions multimèdia, vídeos i pel·lícules d’animació. El que m’interessa és el subconscient que es manifesta a través dels somnis els records. Són inseparables de l’imaginari col·lectiu i formen la nostra mitologia personal. El meu objectiu és identificar-los trobar la seva representació visual.

CARMELA LORUSSO (Milà, 1973)

EXPOSICIONS

BIEL LLINÀS (2on premi) (Felanitx, 1994)

FORMACIÓ

2020 Doctorand en el Programa Estudis Avançats en Produccions Artístiques (UB)

Usce in motion. Taller d’Elena Lavellés. Museu d’Art

Ajuntament de Barcelona

Finalista Premi Miquel Casablancas 2022 (OBRA).

Ajuntament de Barcelona

SAC-FiC Programa de Residències Stage Intensiu. Sant Andreu Contemporani (Barcelona)

Beca BKF MACBA 2022 de creació investigació. Museu d’Art Contemporani de Barcelona

2019 “IV Biennal de València Ciutat Vella oberta” del 12 al 28 de novembre - CCCC Centre del Carme Cultura Contemporània - Carrer Museu núm. 2, 46003 València 2019 Exposició col·lectiva a Tramanda del l’obra Apollo rediscovery - YFC i Chiamata Aperta - 11 maig – 30 juny 2019 Chieri (TO) - Imbiancheria del Vajro Via Imbiancheria, 12 2018 XX Biennal Internacional d’Art de Cerveira, Vila Nova de Cerveira - del 10 d’agost al 23 de setembre - Artes Plásticas Tradicionais e Artes

Digitais. O discurso da (des)ordem”

2018 Mostra del 20 al 24 de març – Des de l’estudi Floor, la 5a exposició benèfica anual St. Barnabas, Mill Road, Cambridge

2017 Exposició a partir del 7 de setembre a la galeria Espay B - Torrent de l’Olla, 158, 08012 Barcelona, Espanya - +34 932 17 10 90

2017 Exposició individual a la Galeria 2,04Pushkinskaya ul., 10 - Sant-Petersburg - Rússia - Del 5 al 12 d’agost

2017 Exposició col·lectiva del 6 al 14 de maig – Palau

Marliani Cicogna - Busto Arsizio

2015 Exposició permanent de l’obra A4 ART – Dama

Daphne Museum Art

2015 Guanyador del concurs arTcontest_2015 amb

l’obra Transformation -Instal·lació a Rocca Tederighi (Grosseto)

registers surfaces”. Cur. Maud Salembier. FdG Projects, part de la 3rd Wandering Arts Biennial, Brussel·les

“An Art of Microseconds”. 3+1 Arte Contemporânea, Lisboa

“A Dominant Mode of Art Production”. Galeria CURRO, Guadalajara

2017 “Boothworks”. The Goma, Madrid

“Unfair Show” Cur. Francesco Giaveri. BARIL, Cluj-Napoca

“#ANISSE. A New International Style Stardard Exhibition”. CITY GALLERY des Kunstverein Wolfsburg, Wolfsburgo

2016 “Un acuerdo tácito” Casa Maauad, Ciutat de Mèxic “After/ Depois/ Según” (amb Bruno Moreschi Marta Ramos-Yzquierdo). Salón, Madrid

2015 “Just what is it that makes today’s exhibitions so different, so appealing?” Espacio KB, Bogotà

“They are these or they may be others”. 3+1 Arte Contemporânea, Lisboa

CRISTINA GARRIDO

(Madrid, 1986)

BEQUES I PREMIS

2023 VII Premio Cerveza Alhambra de Arte Emergente (veredicto pendiente)

2018 Premio ARCO Comunidad de Madrid para jóvenes artistas, Madrid

2017 Beca Fundación Botín de Artes Plásticas 2017-18, Fundación Botín, Santander

2015 Generación 2015, Fundación Montemadrid, Madrid

2009 Beca Fundación “la Caixa” para estudios de postgrado, Barcelona

EXPOSICIONS

2023 Exposició individual. Cur. Tania Pardo. CA2M, Móstoles, ES (pròximament)

2022 “Pinturas”. The Goma, Madrid

“Roots and Labels. A Travelling Geography”. Iris Project, Los Angeles

2021 “El mejor trabajo del mundo”. Cur. Cooperativa Performa. Fundació DIDAC. Santiago de Compostela

2020 “Tierra Siena, azul de Delft, bermellón de China”.

The Goma. Madrid

2018 “Aerial photography does not create space but

2014 “The Capitalist Function of the Ragpicker”. L 21 Gallery, Madrid

“For Immediate Release”. L21 Gallery, Palma

DIANA COCA (Palma,

1977)

Artista, docent i investigadora, és Llicenciada en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears i Bachelor of Arts with Honours per la Universitat de Brighton; màster en Investigació de Dansa Performance pel CENIDI Danza José Limón del Centre Nacional de les Arts, Ciutat de Mèxic. Especialitzada en fotografia, gràcies a l’Ajuda a la Mobilitat Internacional de Matadero Madrid, completa la seva formació en performance al Movement Research a l’International Center of Photography de Nova York. Fa residències artístiques durant llargs períodes entre l’Acadèmia d’Espanya a Roma, Three Shadows Photography Art Centre a Pequín, TJINCHINA Project Space a Tijuana, Centre de les Arts San Agustín Etla a Oaxaca, Aula de Dansa Estrella Casero de la Universitat d’Alcalá de Henares La Casa Encendida a Madrid; Galeria ADDAYA a Mallorca, Fabra Coats, MACBA a Barcelona. Aquest caràcter global l’ha duita a exposar les seves fotos i videoperformances a Madrid:

Matadero, Círculo de Bellas Artes, Tabacalera, La Casa Encendida, Canal de Isabel II, La Neomudéjar, Galeria Eva Ruiz i Centre d’Art Tomás y Valiente; Illes Balears: Casal Solleric, Fundació Pilar Joan Miró, Es Baluard Museu d’Art Contemporani, Museu d’Art Modern Contemporani d’Eivissa, Es Polvorí, Museu de Porreres, Centre Cultural Ses Voltes, La Caja Blanca, Galeria SKL i Kaplan Projects; Alemanya: Art Cologne, Gericke + Paffrath Gallery, Europe Creative City ECC Atelierhaus i Triennale der Photographie Hamburg; Itàlia: Galeria Navona 42, Acadèmia d’Espanya a Roma Galeria d’Art Modern Contemporani de Ferrara; Anglaterra: OXXO Tower The Old Truman Brewery; Xina: Times Art Museum Caochangdi Photo Spring Les Rencontres de la Photographie d’Arles a Pequín; Mèxic: CENART, Centre Cultural d’Espanya a Mèxic; La Quiñonera, Galeria Óscar Román, Galeria Distrito 14 i CECUT; també a Art Chicago, Korea International Art Fair, SWAB Barcelona, Museu d’Art Contemporani de la Universitat de Xile, Jordan National Gallery of Fine Arts, Centre Cultural de Correus Centre Cultural Banco do Brasil, itineràncies amb l’Institut Cervantes de Casablanca, Fes, Marràqueix, Pequín, Xangai Chicago, així com en espais expositius d’Argentina, Perú, Costa Rica, Guatemala i San Salvador. Ha participat en festivals de performance a la Fira de Tàrrega (Catalunya), Linköping Contemporary Circus International Festival (Suècia) i Beijing Design Week (Xina). El seu treball forma part de col·leccions públiques privades nacionals i internacionals. Ha col·laborat com a escriptora en publicacions acadèmiques en diverses universitats editorials d’art. Avui és doctoranda en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

“Disección de una princesa. Disección de una turba” Membre del makerspace “BilboMakers”

Taller de disseny gràfic impartit per l’estudi “La Mosca” de Barcelona

Classes de pintura amb els pintors Julio Ortún Justo San Felices

PREMIS MENCIONS

2020 Seleccionada Open Portfolio de FIG Bilbao

2017 Beca Ertibil. Diputació Foral de Bizkaia. Seleccionada Biennal d’Art de Pollença, Mallorca

2016 Beca Ertibil. Diputació Foral de Bizkaia

2015 Beca Ertibil. Diputació Foral de Bizkaia

2013 1r premi concurs Primero de Mayo de los Jardines de Albia, Bilbao

2011 Premi del Soci Certamen Pintura de la Societat Espanyola de Neurologia

2009 Seleccionada en el concurs de pintura UNED de Bizkaia.

3r premi concurs de Pintura a l’Aire Lliure de Sondika

2007 Seleccionada en el concurs del Col·legi d’Enginyers de Camins de Bilbao.

Seleccionada en el concurs UNED de Bizkaia

2005 1r premi concurs de Pintura a l’Aire Lliure de Plentzia

2004 1r premi concurs de Pintura de Joves Pintors de Leioa. Seleccionada en el concurs de pintura Hotel

Sheraton de Bilbao

2002 1r premi concurs de Pintura de Joves Pintors de Leioa.

2n premi concurs Pintura a l’Aire Lliure de Sopelana

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

2000 1r premi concurs de Pintura a l’Aire Lliure

d’Aramaio

2017 “Render” Sala Exposicions Portalea, Eibar

2010 “Aka” Centre Cultural Josu Murueta, Erandio

Restaurant “Motagane”, Leioa

GABRIEL LACOMBA VISUALART Palma, 1965 BIO

Llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona per l’especialitat d’Imatge, 1989.

Soci fundador de Lacomba Produccions SLU.

Professionalment es forma, realitza consolida a l’empresa. A banda de soci, n’és treballador des del principi, per la qual cosa no només ha participat activament en la majoria de projectes, sinó que també els ha coordinat tots. Coneix molt bé tots els processos, tant digitals com analògics, que puguin intervenir a qualsevol àmbit, ja sigui aquest l’editorial, el corporatiu o el publicitari. És fotògraf, dissenyador, community manager —des de 2009—, cap de projectes/ coordinador d’equips de feina i abasta totes les fases per a la consecució d’un projecte: idear, projectar, desenvolupar i corregir/ testejar.

Prèviament a l’empresa pròpia, treballa com a docent a instituts en diferents períodes, substituint professors de dibuix i, a centres de formació professional substitueix professors de vídeo fotografia.

Adquireix les primeres habilitats amb l’ordinador fent feina com a dissenyador júnior a l’empresa Sertebal, Serveis Telemàtics de Balears, 1996-1999. Aprèn a programar codi html, a fer els primers webs a gestionar-los.

ARTÍSTICAMENT

Biennal de Barcelona de Vídeo - 1989 la selecció al Premi Biennal de Barcelona de Fotografia del mateix any. Dos anys després, a la següent Biennal, guanya el Premi Biennal de Barcelona de Fotografia 1991.

Gràcies a l’experiència professional que, de mica en mica, comença a adquirir a partir del 1996 va incorporant tècniques digitals al seu procés artístic. També, mentrestant, va programant en hores lliures un web per mostrar la seva obra. Va una mica més enllà d’un web catàleg perquè incorpora algun codi entès de forma experimental o artística, anomenat, en aquella primera època com a net-art. Tres anys després, presenta aquest web a una convocatòria nacional, que és guardonat com la Millor Pàgina Web Personal de Parla Hispana al congrés organitzat per la AUI (Associació Espanyola d’Usuaris d’Internet), l’any 1999. Aquest fet desencadena que, veient un nínxol de negoci evident, es decideixi a fundar l’empresa pròpia per tal d’oferir com a principal servei el disseny la programació de llocs web, un tipus de servei que, en aquell moment, era en els seus inicis.

Aquesta retroalimentació —entre l’àmbit professional l’artístic— contínua, es consolida i s’amplia durant els anys. Potser el més destacable d’aquest fet és que mai es perden ni es rebutgen els coneixements analògics. Segueixen avançant pel seu cantó, entremesclats o no amb tècniques digitals.

EDURNE MARTÍNEZ Getxo, 1982

FORMACIÓ

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat del País Basc, 2005

Hirikilabs. Taller de “Soft Circuits y e-textiles” impartit per Paola Guimerans

Taller organitzat per Bilboarte impartit per Patxi Araujo

COL·LABORACIONS

Col·laboració a la revista d’art BlaBlart núm.12+1 editada per la Universitat del País Basc.

Disseny d’Imatge per a “Bilbao-La Rioja. Red de Capitales Mundiales del Vino”

Fill de Joan Lacomba —artista plàstic, professor de dibuix de teatre—, compta, dins l’àmbit de les arts visuals, amb una continuada trajectòria artística. En l’inici de la seva obra personal —finals dels vuitanta, principis dels noranta—, destaca amb la utilització de càmeres estenopeiques —càmeres obscures simples, sense lents—, de construcció pròpia; la filmació cinematogràfica en super-8, sempre frame a frame utilitzant diverses tècniques d’animació stop motion com pixilació time lapse; la tècnica fotogràfica del fotograma (registre d’imatge sense càmera) les Polaroids-600 (càmeres pobres). Aquestes feines troben un reconeixent just acabar la carrera amb la consecució del Premi

Per posar un dels darrers exemples, actualment compta amb una col·lecció de quasi quatre-cents objectius fotogràfics analògics tots ells adaptats a l’equip fotogràfic digital, càmera full-frame aconsegueix una variadíssima generació d’imatges amb efecte bokeh; la fabricació d’una nova estenopeica amb proporció àuria; el collage a partir d’imatges apropiades d’internet; la indagació en els darrers programaris de retoc d’imatge digital assistits per intel·ligència artificial o la generació de NFT.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS [SELECCIÓ]

2013 “entusiasme (en+theos)”, Espai Mallorca, Barcelona

2003 “neovanitas”, La Fàbrica de Licors, espai fotogràfic, Palma

2000-2001 “Soma-Trans-Lúcid 93-00”, itinerant per les Illes Balears

1993 “Soma-Trans-Lúcid”, Centre Cultural de “Sa Nostra”, PalmaPhoto’01, Palma

1990 “Imago”, composta per la sèrie fotogràfica Retrats

Estenopeics B/N el vídeo Autoretrat Casal Balaguer, Cercle de Belles Arts, Palma

PREMIS

1999 Premi a Millor Pàgina Web Personal Hispana 99 Concedit per l’AUI (Associació Espanyola Usuaris d’Internet)

1991 Premi Biennal de Barcelona 91 de Fotografia (ex aequo), per la sèrie “Soma-Trans-Lucid”

1990 Premi Ciutat de Palma 90, per la sèrie

“Empremtes”

1989 Premi Biennal de Barcelona 89 de Vídeo, pel vídeo

Autoretrat

Al mateix certamen fou seleccionat a l’àmbit de fotografia amb la sèrie “Zooformol”

LLORENÇ UGAS DUBREUIL Sabadell, 1976

2021 “Tot el que no mires desapareix”. Museu d’Art de Sabadell. Comissariat per Rita Andreu

2020 “Tensions, impactes i fissures”. Museu d’Art Modern de Tarragona. Comissariat per David Armengol

2019 “1760 metres”. Cicle d’art contemporani. Centre de Lectura de Reus

“Seguir un rastre de pintura que no existeixi”. Nau central, Antiga Fàbrica Cascon. Sabadell

2018 “Llocs a la vora del no-res”. Museu de Porreres. Mallorca

2015 “9 bancs per parlar” Galeria Addaya. Palmaphoto 2015

2014 “Eso sí es lo que parece”. Galeria T20. Múrcia.

2013 “A Sense of Place” Comissariat per Marina Ribera. Hostart project. Londres

2012 “Una altra ciutat BCN”. Projecte Rodalies 4.

Museu d’Olot

Ciutat de Palma (2010,11,12,19,21), Premi d’Arts Visuals de Manacor (2016,17); el Premi Obra Oberta Caixa d’Extremadura (2015).

La seva obra forma part de col·leccions com la Recorreguts Fotogràfics ARCO, Col·lecció Nacional d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, Fundació Cajasol, Fundació Vila Casas, Fundació FUNCOAL, Fundació DKV, Fundació EXPLUM, Fundació UNED, Fundació REDDIS, Diputació d’Alacant, Col·lecció Kells d’Art Contemporani, Col·lecció EIDON d’Art Contemporani, Banc de Sabadell o Col·lecció Nacional de Fotografia de la Generalitat de Catalunya, Museu d’Art de Sabadell o el Museu d’Art Modern de Tarragona. Ha participat a fires com ARCO (2008-2018), Estampa Art Fair (2017) o Balelatina (2008) amb Galeria T20.

2013 “Novia del pueblo, Bella Dona. Llit de la Mare de Déu 2013”. Fundació Amics del Patrimoni. Palma (Mallorca)

2011 “Metáforas zoológicas sin lògica”. Museu i Fons Artístic. Porreres (Mallorca) (catàleg)

2009 “Mesticitos”. Vídeo instal·lació. Casa de las Culturas, Saragossa

2008 “The kitchen is the heart of the home”. Casal de Cultura Can Gelabert. Binissalem (Mallorca) (catàleg)

2006 “Nidos de amor”. Casal Son Tugores. Alaró (Mallorca)

“I am very domestic”. Galeria ABA art. Palma (Mallorca) (catàleg)

2004 “Canas al aire”. Es cavallets. Sa Pobla (Mallorca)

“Corpus Christi”. Acción - Corazón de María. Can Marqués. Palma (Mallorca)

1995 Sala Ricardo Borrero IHC Neiva, Huila (Colòmbia)

1994 Galeria Valencia. Pitalito – Huila. Colòmbia

del Llobregat. Barcelona

2017 “Pro-videncias”. Centre Cultural d’Espanya.

Santiago de Xile. Xile

“When the World become lines”. Homesession. Barcelona

2016 “L’assemblea 2.0”. Galeria Àngels Barcelona

2015 “Democracy”. Loop Screen. La Capella. Barcelona

“Lateralitat creuada”. Museu d’Art Modern de Tarragona

2014 “Pràctiques d’empoderament cultural 2”. Galeria

Àngels Barcelona

2010 “47 Jours”. Centre Dare Dare. Montreal. Quebec. Canadà

2008 “Interferences. AXENÉO7. Gatineau. Quebec. Canadà

2006 “SI O QUÉ?” Centro Colombo Americano. Medellín. Colòmbia

PREMIS (SELECCIÓ)

2020 Ajudes per a la investigació en les arts visuals. Ministeri de Cultura. Espanya

2001 Premi Creació Jove de Barcelona. La Capella, ICUB Barcelona

PACO VILA GUILLÉN València, 1965

EXPOSICIONS

2012 Obra única, premi Paco Merino 2012, Museu de Granollers, Barcelona

2011 Galeria Ana Peris, Alacant

2007 “Dreamtime”. Galeria Espai d’art Senda3. València

2006 “Pinturas”. Galeria Espai d’art Senda3. València

2004 “A.M.P.S.” (Happening). València

1996 “Pinturas”. Galeria Laesferazul. València

JOSÉ FIOL

Palma, 1978

FORMACIÓ

Estudis de Cine i Fotografia (CEF Mallorca)

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

2022 “MacGuffin”. Galeria Fran Reus. Palma

2019 “Hearth-Shaped Box”. Galeria Fran Reus. Palma

2019 “Scentless Apprentice”. C.C. Felanitx

2017 “Reach for the stars”. Galeria Fran Reus. Palma

BEQUES/PREMIS/RESIDÈNCIES

2022 Beca creació. Institut d’Estudis Baleàrics

2022 X Premi Vila de Santanyí Francisco Bernareggi

d’arts visuals

2021 Beca Creació investigació Ajuntament de Palma

Fundació Miró Mallorca. Palma

2021 Premi XXXIV Certamen de Pintura Sant Marçal.

Marratxí

2020 Beca creació. Institut d’Estudis Baleàrics

2018 Residència a White Box Art Center. Beijing

2017 Premi Can Felipa Arts Visuals. Barcelona

2017 Premi VIII Certamen d’Arts Plàstiques Dijous Bo. Inca

“Between the line”. Open residence day. Addaya Centre d’Art Contemporani

2011 “Cartografiar l’espai. Llocs, rastres i empremtes”.

IED Photoespana2011 *

“Público_Privado”. EXPLUM 2011. Puerto Lumbreras.*

2010 “Llorenç Ugas Dubreuil” Galeria Miquel Alzueta.

Barcelona

2008 “Espacios de luz” Galeria T20. Murcia.

Ha rebut diferents premis beques com ara el primer Premi d’Escultura de la Biennal d’Art de Tarragona (2019); Premi AeS_Fundacion Banc de Sabadell (2019); la Menció especial PHotoESPAÑA Premi de Fotografia

Fundació ENAIRE (2018); el Premi d›Art Contemporani de la Fundació Reddis (2016); Premi d’Arts Plàstiques

UNED (2014); Menció d’honor Certamen d’Arts

Plàstiques de Pollença (2014); ajuts a la producció

“Rodalies 4” (2012); el Premi d’Arts Plàstiques FUNCOAL (2011); Beca Fundació Art Dret (2010); Premi d’Arts Plàstiques Diputació d’Alacant (2009, 2011); Explum (2010); Premi de Fotografia Purificación Garcia (2009).

Ha estat finalista en premis com el Certamen Fundació Unicaja d’Arts Plàstiques (2021); Biennal de Pollença (2019); Premi Mardel d’Arts Visuals (2018); el Premi de Fotografia Fundació ENAIRE (2017); Premi d’Arts Visuals

MARÍA ISABEL URIBE DUSSAN

Neiva, Huila (Colòmbia)

BIO

Artista multidisciplinària, nascuda a Colòmbia i resident a Mallorca, amb estudis d’Arquitectura, Belles Arts, Fotografia i Disseny. He exposat de forma individual col·lectiva a nivell nacional i internacional en espais d’art contemporani; he participat a la fira internacional d’art contemporani ART MIAMI, a la II i III Marató de vídeo “Mirades de dones” a La Casa Encendida de Madrid, al Water Tower Art Festival de Sofia (Bulgària, 2011 2015) i en el projecte Art Emergent a les Illes Balears itinerant per Mallorca, Menorca, Eivissa Barcelona. A l’espai d’exposicions temporals Casal Solleric de Palma es va exposar una de les meves escultures de la col·lecció de l’Ajuntament de Palma.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

2021 “Cenicienta rompió su zapato”, Museu del Calçat, Inca (Mallorca)

2019 “Naturaleza desquiciada”. Jardí Botànic de Bogotà José Celestino Mutis, Bogotà (Colòmbia)

2016 “Telón de fondo Rota en Pinea”. Sala del Mercado de la Merced, Rota (Cadis).

2015 “El mito del hogar en la era del exilio”. Fundació es Convent. Inca (Mallorca)

MIQUEL GARCIA

Barcelona, 1975

ESTUDIS

2017 Actualitat - Doctorand a la Universitat de Barcelona

2019 Passantia en el departament de Filosofia Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de Xile

2015-2017 Màster en Investigació i Producció Artística. Universitat de Barcelona

2011-2015 Grau de Belles Arts. Universitat de Barcelona

2014 Intercanvi universitari. The Cooper Union. Nova York

EXPOSICIONS INDIVIDUALS (SELECCIÓ)

2022 “El foc les ferides”. Galeria ADN. Barcelona

2021 “Krematorium”. Museu d’Història de Girona. Catalunya

“Amor i metralla”. Sala Fortuny. Centre de Lectura de Reus

2020 “Meerschaum”. Associació Cultural la Volta. Girona

2019 “Principis inqüestionables”. Galeria Isabel Hurley.

Màlaga

“Oradors”. Espai Souvenir. Barcelona

2018 “Cartografies improbables”. EACT. Espai Portalet.

Osca. Govern d’Aragó “Blockchain”. Centre Cultural de Bellvitge. Hospitalet

2019 Obra Abierta. Premi Internacional d’Arts Caja de Extremadura. Primer premi

2019 Biennal de Mislata. Premi adquisició. València.

Primer premi

2018 Resistències artístiques. Projecte educatiu. Consorci de museus. València.

2018 La fiesta. Premi de producció. Institut Cervantes, Institut Goethe. Madrid.

2018 AECT Espai portalet. Premi d’exposició. Govern d’Aragó. Osca. Espanya

2018 Menció honorifica. Biennal Nunca fuimos nada Galeria los 14. Ciutat de Mèxic

2017 Premi Mobile Week. Convocatòria el Futur Quotidià. Barcelona

2016 Premi extraordinari de Grau en Belles Arts. Universitat de Barcelona

2015 Rethink Palestine (premi) Palestine Art Academy.

Palestina

2014 Primer premi d’escultura Julio Antonio. Museu d’Art Modern. Tarragona

2014 Premi edició Sala Art Jove de la Generalitat

2014 Premi exposició en el Centre Cultural de Noain. Pamplona. Espanya

2012 Participar. Premio de producció. Institut Goethe. Madrid. Espanya

2006 Convocatòria de producció 2006. Centre d’Art Can Felipa. Barcelona

OBRA A COL·LECCIONS OFICIALS I FUNDACIONS Diputació de Ciudad Real Diputació de Badajoz

Col·lecció Fundació Jesús Bárcenas, Valdepeñas Col·lecció d’Art Contemporani de la Caja de Ahorros del Mediterráneo

Ajuntament de Móstoles, Madrid Ajuntament de Moncada, València Ajuntament d’Onil, Alacant Ajuntament de Xiva, València Ajuntament de Mutxamel, Alacant Ajuntament de Moratalla-Múrcia Ajuntament de Tarancón, Conca. Museu d’Art Contemporani Casa Parada CEC Confederació d’empresaris de la província de Cadis Fundació Alio, Alacant Fundació Mobilarte, Bilbao Fundació Pascual Tomás, València Grup pro-art Paco Merino, Granollers, Barcelona Astilleros Armon, Astúries

PREMIS

2022 Menció d’honor V Certamen d’art Foios, València Finalista III Biennal Mª Isabel Comenge, exposició Museu de les Drassanes, València Seleccionat premi Francisco Pradilla, Villanueva de Gállego, Saragossa

2020 Primer premi III Certamen poesia visual Peñarroya-

Pueblonuevo, Còrdova

Finalista II Biennal Mª Isabel Comenge, exposició Museu de les Drassanes , València

2019 Finalista Premi Senyera d’Art, Ajuntament de València

Accèssit V Certamen Libro de artista Ajuntament de Móstoles, Madrid

2017 Premi III Certamen Libro de artista Ajuntament de Móstoles, Madrid

Accèssit V Certamen de pintura Valbusenda. Toro, Zamora

Menció d’honor concurs de pintura Celso Lagar. Ciudad

Rodrigo - Salamanca

Premi A2 III Concurs idees artístiques DCOOP. Reial

Acadèmia de BA de Sevilla

Finalista VII Premi Torres García Ciutat de Mataró, Barcelona

Menció especial II Concurs internacional de poesia visual Villa de Bormujos, Sevilla

2016 Primer premi XV Certamen internacional de poesia experimental de la Diputació de Badajoz

Menció especial Concurs de Poesia Visual Villa de Bormujos, Sevilla

Premi Astilleros Armon, XV Biennal La gastronomia la pintura. Valdés, Astúries

2015 Primer premi Concurs internacional d’art

IDEABORN 2015, Barcelona

Primer premi XXXV Biennal de pintura Ciutat de Moncada, València

2013 Menció d’honor X Premi d’Arts Visuals Fundació Arena, Barcelona

Accèssit premi de pintura Valbusenda, Toro, Zamora

2012 Primer premi Concurs de pintura Vila de Xiva

2012, València

Primer premi Certamen nacional de pintura del Col·legi de Veterinaris de Saragossa

Premi adquisició XXX Certamen Arts plàstiques de Bolaños, Ciudad Real

Premi Diputació de Ciudad Real en el LXIII Saló d’Art

Ciutat de Puertollano

Accèssit primer premi d’il·lustració hotels Eurostars

2011 Primer premi de pintura Paco Merino, Granollers, Barcelona

Premi adquisició XIII Certamen nacional d’arts

plàstiques de la Confederació d’Empresaris de la

Província de Cadis

Premi adquisició LXII Saló d’art Ciutat de Puertollano, Ciudad Real

2010. Premi adquisició VIII Certamen d’Arts Plàstiques de Mutxamel, Alacant

Primer premi IX Biennal de pintura Pascual Tomás, València

Premi adquisició XXIV Certamen nacional de pintura J.

A. Sequí. Tarancón, Conca

Segon premi XXIII Biennal de pintura Eusebio Sempere. Onil, Alacant

Premi adquisició 8ª Biennal Daniel Martínez Pedrayes. Rotary Club Avilés, Astúries

Menció d’honor XXV Certamen internacional de pintura de Villarta- Conca

2009 Primer premi Fundació Mobilarte, V Certamen

Carsa “Art i tecnologia”, Bilbao

Menció d’honor IV Premi de pintura Paco Merino. Granollers, Barcelona

Finalista VI Premi Club d’Art Paul Ricard, Sevilla

2008 Premi XV Certamen d’arts plàstiques Ángel Andrade. Diputació de C. Real

Accèssit II Concurs internacional de disseny de calçats impossibles ’08 Arnedo, La Rioja

2007 Segon premi VIII Biennal de pintura Pascual Tomás, València

Menció d’honor II Certamen “Rupestria”. Ajuntament de Moratalla, Múrcia

2006 Menció d’honor Certamen Rojo y negro, “Aldautomotive” Galeria Infantas, Madrid

Premi XIII Certamen d’arts plàstiques Ángel Andrade.

Diputació de C. Real

2005 Primer premi Mobilarte, III Certamen Carsa “Arte y Tecnología”, Bilbao

Premi XII Certamen d’arts plàstiques Ángel Andrade.

Diputació de C. Real

Accèssit IV Premi de poesia experimental de la Diputació de Badajoz

2019 “Connexió quàntica”, Galeria Berlín, Palma Nomenament del Sr. Jocelyn Nigel Hillgarth, de Son Torrella, com a fill adoptiu de la vila de Santa María del Camí; encàrrec del retrat per a la institució

2018 “Retrat d’Aurora Picornell”, Consell Insular de Mallorca

2016/17 “Ad Infinitum”, Galeria Berlín, Palma

2014 “Japó”, Galeria Zenitart, Palma “Japó”, Centre Cultural Cas Metge Rei, Santa Maria del Camí

PREMIS

Premi internacional d’art a París, 2022

Premi Internacional de Barcelona, MEAM, Barcelona, 2022 Premi Art Forum a Vision Art Media de Nova York

Premis de la Galeria: “El Saló Internacional d’Artistes” de Art Revolution Taipei 2019

Seleccionada a la V Edició de Mujeres Mirando Mujeres

2019 Premi del jurat de The World of Frida amb l’obra

“Frida Kahlo with Okinawa flowers”, Bedford Gallery: the Docent Council Gallery Guild, Califòrnia, 2018

Guardonada en el Love and Inspiration, 4th International Art Festival in South Korea, 2018

Finalista Art Revolution Taipei de 2018,Taiwan

Seleccionada per a l’Exposició Internacional “Fazer Sentido”

Art Map Project 23 MILHAS, Ilhavo, 2017

Finalista XVIII Certamen Nacional de Pintura i Escultura

Cuitat de Melilla, 2017

Seleccionada per a l’Exposició Internacional Braga, “Thinking Baroque”

ART-MAP Project, en el Museu da Imagem, Portugal, 2017 Accèssit al XVII Certamen Nacional de Pintura

Escultura Ciutat de Melilla 2016

Accèssit al II Certamen d’Arts Plàstiques Ciutat de Felanitx 2016

2012 “Des-construccions” Sala Coma Estadella, Lleida

2013 “Lauter Löcher - temps forats”, La XinaArt, Barcelona

2015 “Apropament al forat”, Taller Antoni Alcàssar, Barcelona

2017 “Zurcidos”, La XinaArt Barcelona

2018 “Zeit und Loch”, BAUSTELLEeins, Hamburg

2020 “Estructures No-Res”, Les Lleixes del CAM, Sant Cugat

2021 “Re-parar”, Espai EducArt, MNAC, Barcelona

BEQUES DE RESIDÈNCIA

2010 Centre d’Art la Rectoria, Catalunya

2011 CC Andratx, Mallorca

2020 Casa Aymat, Sant Cugat

Madrid 2012

Beca lliure intercanvi, Facultat d’Arquitectura de l’Alguer, Universitat de Sàsser 2009-2010

Beca Erasmus, Facultat d’Arquitectura, Politènic de Milà 2005-2006

SVANTJE BUSSHOFF

Neustadt/Holstein, Alemanya, 1972

EXPOSICIONS

1999 “Pintura”, Musikhochschule, Dresden

2002 “Die schöne Müllerin”, Ortsamt Loschwitz, Dresden 2003 “Dekonstruktionen”, Galerie für Junge Kunst, Dresden 2008/9 “Estructures i Silencis”, Espai Agustí Massana, Barcelona

TOMÀS PIZÀ

Palma, 1983

EXPOSICIONS

“On holidays”, xf proyectos, Madrid 2022

“Grand Tour”, Galeria Herrero de Tejada, Madrid 2021

“El Robinsoner”, Galeria Xavier Fiol, Palma 2021

“Fatty Lizards”, Box 27, Casal Solleric, Palma 2020

“Jardín de ruinas”, Galeria Xavier Fiol, Palma 2019

“Nothing but flowers, a south London story”, Galeria Herrero de Tejada, Madrid 2019

“A grecian solitude”, Addaya, Centre d’Art Contemporani, Alaró, Mallorca 2017

“Three years later”, Galeria Xavier Fiol, Palma 2015

“You’ve all gone completely crazy”, Addaya, Centre d’Art Contemporani, Alaró, Mallorca 2014

PREMIS

Premi d’arts plàstiques del Govern de Cantàbria, Santander 2022

Beca Nautilus, Lanzarote 2020

Premi d’arts plàstiques Felanitx, Mallorca 2019

Residència MARCA/Fondazione Rocco Guglielmo, Catanzaro, Itàlia 2019

Beca d’ajuda a la producció CAC Ses Voltes, Palma 2016

Premi d’arts plàstiques “Dijous Bo”, Inca 2015

Residència Bòlit, Bòlit Centre d’Art Contemporani, Girona 2014

Beca Archie Gittes, Cercle de Belles Arts, Palma 2013 Madrid procesos 12, AVAM artistes visuals associats de

Ajuntament de Pollença

Andrés Nevado Batle

Bartomeu Cifre Ochogavia Regidor del Museu

Direcció museu Andreu Aguiló Díaz

Exposició Seleccionats en el 53è Certamen Biennal d’Art de Pollença 2023

Producció Ajuntament de Pollença

Coordinació Andreu Aguiló Díaz

Muntatge

Personal de l’Àrea de Serveis de l’Ajuntament

Catàleg

Producció Ajuntament de Pollença

Coordinació Andreu Aguiló Díaz

Revisió lingüística Teresa Cànaves

Disseny i maquetació Ramón Giner

Impressió Amadib-esment