Ambits d'intrusio

Àmbits d’intrusió 26.01-31.03.2012 Artistes Raquel Friera Cristina Garrido Núria Güell Carlota Polo Antònia Del Río Leonor Serrano Rivas Sousveillance Comissariat per Álvaro de los Ángeles

Raquel Friera

CAN FELIPA Arts visuals

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 3

1.432.327 m2

1.432.327 m2 és el relat de dos actes fallits. En primer lloc, el de

compte les seves pròpies paraules. Inexorablement el testimoni

milers de persones immigrades que, en el seu intent d’entrar o

compareix com el contrari del que es pretendria, un “sense veu”

viure a Europa, són detingudes i sotmeses als Centres d’Inter-

que, de manera paradoxal, permetria a l’autor eixamplar la prò-

nament d’Estrangers, els CIEs, fins la seva probable deportació.

pia veu, al mateix temps que facilitaria a l’espectador bolcar-hi

Els “estrangers” no han d’haver comès cap delicte, sinó que per

la seva compassió.

accedir-hi és una causa suficient el fet de no tenir el permís de

L’exercici de ventrilòquia de Raquel Friera sembla anar encami-

residència en regla. Per aquesta raó, els centres d’internament

nat justament cap aquesta direcció, tot i que el presumible acte

tampoc no es poden definir com a presons, si bé possiblement

de “donar veu” a la persona immigrada es presenta en aquest cas

es tracti de quelcom pitjor: mitjans de comunicació i organit-

com una apropiació encara més radical, on el testimoni és qui,

zacions humanitàries de tot el món han denunciat que aquests

literalment, li proporciona la veu a l’artista. Al mateix temps,

centres es regulen segons una legislació que està al marge dels

però, la situació que s’origina a partir d’això és de considerable

Estats on es localitzen, s’hi actua amb total opacitat i s’hi vulne-

ambigüitat pel que fa a les relacions de poder, ja que la repro-

ren sistemàticament els drets fonamentals de l’individu.

ducció que fa l’artista de les paraules del testimoni al peu de la

1.432.327 m2 fa referència, concretament, a una estimació de la

lletra també invaliden la possibilitat que ella articuli, finalment,

superfície total que aquest buit legal —“l’estat d’excepció” que

una “veu pròpia”, d’autor, i acompleixi definitivament una sub-

suposen els centres d’internament— ocupa a la Unió Europea.

missió de la paraula del testimoni per mitjà de la seva pròpia

Amb el projecte, Raquel Friera es proposa recorre’l pel seu inte-

interpretació i judici.

rior, si bé és just en aquest punt on es produeix la segona frus-

1.432.327 m2 es genera, per tant, segons una política de repre-

tració que es considera amb el relat: el seu intent d’immiscir-se

sentació genuïna i que està en correspondència amb la política

en un d’aquests centres i visualitzar les condicions en què s’hi

de segregació social i aïllament que es troba a la seva base. L’ac-

viu és categòricament irrealitzable. Inversament al cas dels im-

ció d’indagar les entranyes dels centres d’internament posa en

migrants, la seva ciutadania europea n’invalida permanentment

evidència els mateixos impediments per accedir-hi, al mateix

qualsevol intent.

temps que aquesta limitació es transfereix a l’acte de represen-

A partir d’aquí, 1.432.327 m2 es resol com una pantomima, com

tació, on es posa igualment el documental sota sospita en tant

una representació on, a la denúncia que es fa dels centres d’in-

que experiència “d’accés” a l’alteritat. Així doncs, realitat socio-

ternament, s’hi suma una poètica que pren la qüestió de l’ac-

política i acció documental es resolen com a actes fallits de ma-

cessibilitat com a eix central. L’artista europea que no ha pogut

nera equivalent, inconclusos i, en aquest cas, mediatitzats per

realitzar la seva acció es troba al bell mig de la pantalla, enqua-

unes línies divisòries, unes fronteres que, si bé en l’experiència

drada segons un clixé estàndard de documental audiovisual,

quotidiana són pràcticament imperceptibles, amb 1.432.327 m2

per descriure els espais que precisament no ha aconseguit viure.

es proven de posar de manifest, tant pel que fa als malaurats

Recita de memòria i fins el més nimi detall les descripcions de

Centres d’Internament per Estrangers com també en relació

les estances que li han facilitat persones que han pogut sortir

amb el mateix treball cultural que requereix la producció de

dels centres sense ser deportats i que ella mateixa ha pogut loca-

l’audiovisual.

litzar i entrevistar amb la col·laboració de diferents organitzacions socials i humanitàries.

Oriol Fontdevila

El treball de Raquel Friera explora els mecanismes de poder que controlen i articulen l’experiència modelant el nostre comportament i incidint en les nostres subjectivitats. En aquest camp, se centra especialment en els dispositius que regulen i ordenen el nostre temps.

Ha participat en diverses exposicions individuals i col·lectives. Entre les més recents, cal destacar l’exposició Next code: crossing/What’s the time?, en el marc del projecte Steirischer herbst a Graz, Àustria; la Biennal de Valls/Premi Guasch Coranty 2009; l’exposició Treballs forçats, al Festival de Videoart LOOP Barcelona 2010 i l’exposició individual del projecte Space of Possibles, a la Galeria Karsi Sanat d’Istanbul, el 2011.

Ha rebut diversos premis i beques, entre ells: el premi per a l’adquisició de la Biennal d’art Ciutat d’Amposta 2010 i la Beca de recerca i creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) 2010.

El trabajo de Raquel Friera explora los mecanismos de poder que controlan y articulan la experiencia modelando nuestras conductas e incidiendo en nuestras subjetividades. Dentro de este campo, se concentra especialmente en los dispositivos que pautan y ordenan nuestro tiempo.

Però tot i el recitat d’aquests relats que fa Raquel Friera, una quantitat important d’elements lingüístics, la seva pronúncia, l’expressió insulsa, la revelen ràpidament com un testimoni falsari. Definitivament, ella no ha viscut allò que explica, si bé més que distanciar-se’n, amb el seu cos procedeix a generar el que podríem entendre com un eclipsi: l’artista es presenta com una interferència entre el testimoniatge de la persona que ha estat sotmesa al centre d’internament i el públic a qui es vol comunicar l’experiència.

Però, què es pretén amb aquesta repetició del testimoniatge en boca de l’artista? Possiblement Raquel Friera busqui situar-se a

Ha participado en numerosas exposiciones tanto individuales como colectivas. Entre las recientes, cabe destacar la exposición Next code: crossing/What’s the time?, en el marco del proyecto Steirischer herbst en Graz, Austria; la Biennal de Valls/Premi Guasch Coranty 2009; la exposición Treballs forçats, en el Festival de Videoarte LOOP Barcelona 2010 y la exposición individual del proyecto Space of Possibles, en la galería Karsi Sanat de Estambul, en 2011.

l’ull de l’huracà i incidir en la desconfiança amb què avui en dia rebem el treball documental amb testimonis. En aquest sentit, sembla que l’artista porti a un pla de literalitat la crítica que teòriques com Elisabeth Cowie o Hito Steyerl han apuntat sobre l’acte de “donar veu a l’altre”, quan detecten, com a tendència general en la realització documental, que aquesta acció va acompanyada de situar a l’altre sistemàticament com una víctima i com una persona incapaç d’interpretar i representar pel seu

Ha recibido diversos premios y becas, entre los que destacan: el premio adquisición de la Biennal d’art Ciutat d’Amposta 2010 y la Beca de investigación y creación del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) 2010.

Cristina Garrido

CAN FELIPA Arts visuals

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 5

Outside the White Cube Más allá del juego de palabras, con alusión al conocido ensa-

A continuación viene la parte de la acción en la que hay que

yo de Brian O’Doherty, el proyecto Outside the White Cube de

actuar subrepticiamente. Restituir el envoltorio a su condición

Cristina Garrido es un nuevo eslabón en la cadena de las prác-

sellada original y llevarlo de nuevo a la galería rápidamente,

ticas que viene proponiendo desde hace tiempo. Un tipo de

para que se reciba inmaculado, como si hubiese sido dejado allí

acciones y obras difíciles de catalogar, seguramente como co-

por primera vez. Tramposa generosa, con el folleto convertido

rresponde a su deliberada ambigüedad: prácticas dentrofuera,

en obra, Cristina devuelve mucho más de lo que ha quitado.

prácticas ni-ni. Lo dicho: prácticas ambiguas en el que las co-

Pero es astuta y también gana: da igual que el antiguo propie-

sas pueden —o no— ser lo que parecen, o en el que las cosas se

tario –ahora nuevo destinatario- lo reciba. Da igual que nunca

afirman por el hecho de estar escondidas. En esta ocasión, me

lo abra, que lo archive sin abrir, o que lo tire sin más. Durante

parece que es un tipo de proyecto que también se encuadraría

un tiempo, su obra habrá estado dentro del cubo blanco. Y si lo

en el contexto del juego y, dentro del juego, en relación con su

abre y lo identifica; si Jay Jopling reconoce la sutileza y el poder

herramienta por antonomasia, la trampa y todo lo que ella con-

de la intervención, ¿podrá comunicarse con la anónima autora

lleva: astucia, riesgo, habilidad, incertidumbre, júbilo cuando

del mensaje de la botella? En otra orilla del mundo está dejando

se gana y sentido del humor cuando se pierde.

pistas para que pueda conseguirlo.

Cristina pasea y coge lo que va encontrando por ahí. Artista es-

Porque la artista se ha preocupado de documentar y de hacer vi-

pigadora, rescata un folleto abandonado, la revista Sotheby’s at

sible el rastro. De este proyecto me asombra la madurez. Decía

Auction, apoyado en el marco de una puerta frente a la galería

Juan Benet que la obra del artista novel —“primerizo”, eran sus

White Cube de Mason’s Yard en Londres. Posiblemente, como

palabras—, “se concibe más como un vacío que como otra cosa”.

ocurre con la marabunta de folletos que nos invade, ya nació

Este vacío no se descubre, seguía diciendo, mediante el cono-

con el estigma de ser destinado al abandono. Persona sensible,

cimiento de todo lo precedente, ni mucho menos a través de la

Cristina se propone aprovechar lo que todos, menos ella, des-

inspiración. Este vacío se inventa; lo inventa el artista, sensible

echan. No es la primera vez que trabaja recogiendo, observan-

ante la realidad de un mundo incompleto. Cristina Garrido tie-

do, e interviniendo basuras.

ne muy avanzada la invención del suyo, y ahora, en sucesivas

Dice que lo coge porque estaba ahí tirado. Mmmm. ¿Y si lo que

vueltas de tuerca, refina las herramientas para llenarlo.

pasa es que a su destinatario no le ha dado tiempo a recogerlo?

Porque en el siguiente episodio, todavía de paseo con el folleto

Selina Blasco (Facultad de Bellas Artes de Madrid)

en la mano, repara en la identidad de su poderoso propietario:

Madrid, diciembre 2011

Situo la meva pràctica artística en el context de la producció de mercaderies i els sistemes d’atribució de valor en la societat capitalista.

Considero que és un treball que consisteix en trobar, tant com en fer. Observo, recullo, m’apropio, i, de vegades, transformo aquest material –posicionant-me en el territori del recol·lector, l’arqueòleg o el comissari– perseguint posar a prova nocions de valor/no valor, autoria/autoritat i propietat.

Es tracta d’un treball processual en constant transformació i creixement. Concebo la seva exhibició en l’espai artístic com un moment en la durada de l’obra, la qual continua succeint en el temps i, algunes vegades, fora del cub blanc, on els límits de la seva definició queden borrosos.

Recentment he participat a les exposicions Bosch Young Talent Show (AKV St. Joost, Den Bosch, Holanda - 2010), Minor Revisions (TENDERPIXEL Gallery. Londres, Regne Unit - 2011) i a la primera trobada de Curators’ Network (Matadero Madrid - 2011).

el art dealer Jay Jopling, dueño y fundador de la galería frente a la que había sido rescatado. Lo que estaba tirado pasa a ser precioso botín. El primer capítulo de la acción ya no es un gesto inocente, sino una maniobra peligrosa. Tampoco es la primera

Sitúo mi práctica artística en el contexto de la producción de mercancías y los sistemas de atribución de valor en la sociedad capitalista.

vez que Cristina incorpora el riesgo a la acción como práctica artística: en una ocasión entró en Ikea, abrió varios paquetes de sábanas y cubrió con ellas todos los muebles de uno de los recintos-simulacro de habitación, dejándolo todo así, oculto a la mirada de visitantes y vigilantes.

A la vez que decide intervenir, decide dar el cambiazo. La simultaneidad de estas dos decisiones es importante: doble trampa.

Ahora se trata de, por una parte, devolver el folleto a su legítimo

Considero que es un trabajo que consiste en encontrar, tanto como en hacer. Observo, recojo, me apropio, y, a veces, transformo este material —posicionándome en el territorio del recolector, el arqueólogo o el comisario— persiguiendo poner a prueba nociones de valor/no valor, autoría/autoridad y propiedad.

propietario pero, por otra, de seguir robándole; en este caso, las imágenes de las obras de arte contemporáneo que contiene. No las borra, sino que las esconde. Para borrarlas habría tenido que tacharlas, hacer visible la tachadura. Esconderlas es otra cosa; las camufla con el mismo color de lo que tienen a su alrededor.

Es una actividad que también lleva realizando con postales de museos y centros de arte (en la serie Velo de invisibilidad), pintar encima de las obras lo que las rodea. Parece mentira que esta

Se trata de un trabajo procesual en constante trasformación y crecimiento. Concibo su exhibición en el espacio artístico como un momento en la duración de la obra, la cual sigue sucediendo en el tiempo y, algunas veces, fuera del cubo blanco, donde los límites de su definición quedan borrosos.

decisión de ocultamiento aparente subraye tanto su presencia.

Cristina invita al espectador a acercarse a lo vacío y escudriñarlo lenta y atentamente para descubrir su plenitud. En La estética del silencio, Susan Sontag decía que sólo se puede experimentar como vacío lo que está rodeado de cosas atiborradas, totalmente colmatado. Aquí el reconocimiento no se confía a la percepción de los contrarios, sino a su anulación: o todo lleno, o todo vacío.

Recientemente he participado en las exposiciones Bosch Young Talent Show (AKV St. Joost, Den Bosch, Holanda - 2010), Minor Revisions (TENDERPIXEL Gallery. Londres, Reino Unido 2011) y en el primer encuentro de Curator’s Network (Matadero Madrid – 2011).

Núria Güell

CAN FELIPA Arts visuals

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 7

Aplicación Legal Desplazada #3: F.I.E.S. España, 2011-2012 (en proceso)

*A los paquetes que hemos entregado a los periodistas les he-

Presos en régimen F.I.E.S., poemas, dibujos y documentos varios,

mos incluido documentos que me han facilitado familiares de

Ministro de Justicia, defensor del pueblo y periodistas de la sección

presos fallecidos en régimen F.I.E.S. así como diversos materia-

de justicia de varios medios de prensa españoles

les aportados por personas de las asambleas contra el F.I.E.S. y las prisiones (AAPPEL y ACOPS) y de la Campaña Contra los

Este proyecto se ha llevado a cabo con la colaboración de los ar-

Malos Tratos y las Torturas en Prisión.

tistas Julia Moreno, Lucía Merlo, María Niki Niraki, Lucía Alonso y Luis Rojo.

El material expuesto en Àmbits d’intrusió forma parte del pro-

Repenso l’ètica practicada per les Institucions que ens governen. M’interessa detectar els abusos permesos per la “legalitat” establerta.

Paral·lelament analitzo com els mecanismes de poder creen estratègies de control, que impliquen una presa de poder de la subjectivitat, incidint en els nostres esquemes de conducta, de pensament i de sentit.

yecto Aplicación Legal Desplazada #3: F.I.E.S. de [VP] Vitrinas Envié una convocatoria de “escritura creativa” a los presos so-

y Pantallas de ACVic Centre d’Arts Contemporànies y cuenta

metidos al régimen F.I.E.S.1 (Fichero de Internos de Especial

con el soporte y la co-producción del espacio OFF LIMITS de

Seguimiento), invitándoles a redactar un “poema, dibujo o pe-

Madrid. El proyecto completo se presentará a partir del 24 de

queña narración” a modo de “hoja de reclamación”.

febrero en ACVic.

Cada día envío uno de estos poemas al Ministro de Justicia responsable de haber legalizado este régimen después que el Tribunal Supremo lo declarara “Nulo de pleno derecho”. Obtuve la dirección de su casa de descanso contratando a un investigador especializado en obtener datos personales rastreando ficheros

Aquesta anàlisi em duu tant a visualitzar les seves estratègies com a generar-ne de noves, amb l’objectiu de transgredir i/o posar en crisi les ja establertes. Per això acostumo a provocar interferències en l’entorn quotidià mitjançant determinades accions, “foradant” la realitat i la obvietat que l’acompanya, creant altres realitats possibles, alterant les relacions de poder instaurades.

de datos.

Paralelamente hemos entregado paquetes personalizados con copia de todo el material recibido de los presos F.I.E.S.1* a los periodistas responsables de la sección de justicia de los medios de prensa oficiales así como al defensor del pueblo; todos ellos han sido invitados a una rueda de prensa en la que junto a un ex-F.I.E.S. y un jurista les daremos más información.

En els últims mesos el meu treball s’ha pogut veure en diverses plataformes com la Biennal de Ljubljana, la de Tallin, el Stedelijk Museum’s-Hertogenbosch o l’exposició d’Art Útil a l’Off-limits de Madrid, així com en diversos centres socials autogestionats.

Las entregas del material a los periodistas y la rueda de prensa serán registradas.

Cada paso de esta acción se inspira en los métodos de tortura blanca aplicados a los presos sometidos al régimen F.I.E.S.1.

En nuestra sociedad democrática y de derecho, en el año 1991 se añadió a nuestro sistema carcelario el régimen F.I.E.S., que usa medidas de reclutamiento y de aislamiento a las que someten a los presos conflictivos e “inadaptados”. Estas medidas no regladas por el Tribunal Supremo son ilegales ya que omiten los derechos de los presos sin respetar lo establecido por la Consti-

Repienso la ética practicada por las Instituciones que nos gobiernan. Me interesa detectar los abusos permitidos por la “legalidad” establecida.

Paralelamente analizo como los mecanismos de poder crean estrategias de control, que implican una toma de poder de la subjetividad, incidiendo en nuestros esquemas de conducta, de pensamiento y de sentido.

tución Española, el Código Penal y el Reglamento Penitenciario.

Condenan al recluso a la vulnerabilidad y a la indefensión ya que el propio maltratador es el que debería tramitar su propia denuncia.

Psiquiátricos clínicos consideran que las normas que regulan estos regímenes de aislamiento son medidas de tortura blanca ya que someten a los reclusos a privación sensorial, monotonía estimular y pérdida de contraste con la realidad. Son estrategias que conllevan un largo proceso de despersonalización, donde la condición de ser pensante termina torturándote.

Este análisis me lleva tanto a visibilizar sus estrategias como a generar nuevas, con el objetivo de transgredir y/o poner en crisis las establecidas. Para ello suelo provocar interferencias en el entorno cotidiano mediante determinadas acciones “agujereando” la realidad y la obviedad que la acompaña, creando otras realidades posibles, alterando las relaciones de poder instauradas.

De este modo nuestro gobierno, nuestra Justicia y el silencio público se convierten en cómplices de que la Justicia se base en la represión y la injusticia, obviando los derechos fundamentales, para aplicar “justicia”.

Es un régimen que bajo el nombre de “reinserción” gestiona la vida a través del poder de dar muerte, un ejemplo del concepto de biotantopolítica desarrollado por Beatriz Preciado.

En los últimos meses mi trabajo se ha podido ver en varias plataformas como la Bienal de Liubliana, la de Tallin, el Stedelijk Museum’s-Hertogenbosch o la exposición de Arte Útil en Offlimits de Madrid, así como en diversos centros sociales autogestionados.

Carlota Polo

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 9

CAN FELIPA Arts visuals

La Excusa, L’Acció, El Intruso.

LA EXCUSA Carlota Polo

Ante lo dorado poco cuenta la plata y el bronce. Lo dorado es L’acció és potencial i il·limitada.

traidor; cuando llega lo dorado el oro no existe. Lo dorado es

Fixes la mirada en allò subtil, posant tota l’atenció en un petit

una sombra. Un vestido de lentejuelas que quema la película

1. f. Acción de excusar.

detall que, segur, intenta defugir la major part de les mirades.

en b/n.

2. f. Motivo o pretexto que se invoca para eludir una obligación o disculpar

L’acció segurament es planteja com allò que altera el contingut,

una omisión.

però, i si fos el contrari? Una acció adormida, la de l’espectador

El intruso engaña. Dice estar ahí, y en efecto, está. Pero el in-

(tu) que en realitat més que actuar, rep de manera quasi anecdò-

truso es una sombra. Vigila con lo dorado y sus cadenas; por-

tica allò que algú a preparat per a ell.

que el oro está ahí, pero lo dorado lo cubre y lo sella. Lo dorado

La excusa es un símbolo, un estandarte. Podría tratarse de cualquier circunstancia de las que ya rodean este evento; la exposi-

es impertinente porque engaña. Lo dorado señala lo que es y lo

ción en sí misma podría ser una gran excusa para no exponer o

L’acció necessita quelcom per impactar-hi.

que no es. El intruso exige nuevas reglas, y con ellas, nueva per-

para no explicitar qué es aquello que se expone, de hecho cada

Un pensament fugaç, una imperfecció, que et fa retrocedir la

cepción. Lo intruso se extiende hasta tal punto que más te vale

vez con más frecuencia —y afortunadamente— las exposiciones

mirada i observar, de cop, allò que et sembla un regal subtil,

vestirte con sus cadenas. Bajo las reglas del pop, todo el mundo

son excusas, pero entonces el ejercicio resulta sólo discursivo. Si

pensat expressament per a tu, que amb la màxima delicadesa

reconoce lo dorado: más te vale ser sueño, meta y lluvia dorada.

lo discursivo es equiparable a lo físico, a lo tangible, a lo presen-

intenta passar inadvertit per a la resta.

Lo dorado está aquí, en el intruso. Lo dorado se esconde en tu

cial, es una duda que difícilmente resolveremos ahora; pero si

Penses en qui l’haurà rebut anteriorment, en qui de la sala se

nuca, en tus dientes y en tu cabello. El intruso es un impertinen-

bien hay señas de que la respuesta pudiera ser afirmativa en casi

n’haurà adonat del petit detall, t’imagines l’encontre com un

te que se diagnostica en tus entrañas y se asienta.

todos los aspectos, probablemente la credibilidad de la que goza

moment d’intimitat extrema, on gairebé es pot palpar la pell

un pretexto físico, todavía, no es equivalente a su análogo oral.

càlida d’aquell qui ha preparat (per a tu) una peça tan delicada.

Necesitamos pues un cuerpo que mostrar, un cadáver.

Penses en qui t’envolta i en el que poden trobar, advertits per la

En la sala encontramos dos fotografías, dos registros de inter-

teva insistència sobtada en fixar-te en aquest espai tan concret,

ferencias en espacios públicos, dos alusiones a la ciudad en la

un espai pensat fins ara per a que no hi passi res.

que nos encontramos, dos llamadas al observador atento, dos

Però de cop te n’adones. La intenció d’extrapolar aquest instant

acciones similares pero incomunicadas que han prolongado o

en algú altre només és fruit d’intentar esborrar aquell primer

expandido su actividad a través de lo visual, dos oportunidades

pensament que t’ha passat pel cap; pensament que es converteix

para buscar el truco interno, aunque no hay truco.

en un calfred, que t’atrapa, que et porta al lloc on la mirada llu-

En una de las imágenes una de las baldosas de la milla de oro de

nyana (la que t’apunta) t’observa des de dalt de la torre esperant

Barcelona ha sido vulgarmente dorada, en la otra el parlamento

qualsevol moviment. Decideixes desfer-te de tot, t’allunyes de

alemán y una pieza de pavimento barcelonés se yuxtaponen de

l’encontre preparat, de manera lenta, sigil·losa i fas veure que

la manera más sencilla posible; en ambos casos la imagen es

allò no ha passat mai, que tu no has vist res, que no va amb tu.

muy simple, pero en efecto alguien hurgó en el suelo delante

Però la necessitat de controlar el que ens envolta és sens dubte

de aquel edificio e introdujo algo que a aquel suelo le era ajeno;

una de les coses que ens debilita més com a éssers humans, i ja

algo que desde entonces permanece latente, algo que si bien no

ho tens dins.

Carlota Polo viu i treballa a Barcelona. La seva activitat combina la producció artística amb la docència que exerceix en educació secundària i universitària. El 2011 ha participat a Off Loop’11 (GAP, Barcelona), Patrim’11 (amb Col· lectiu Turismo, Fundació Vila Casas, Barcelona), Imagina SJ: Muestra de arte al aire libre (Múrcia) i Deplacé (dins el cicle L’estratègia domèstica, Barcelona). El seu interès explora, entre altres aspectes, els processos de perversió d’objectes o materials d’ús quotidià i les formes subtils d’alteració d’un entorn que, per habitual, s’assumeix com a propi però invoca la colonització del subjecte que l’habita.

llama la atención, cuando la capta no la deja ir. Este esquema no nos es del todo ajeno.

El Intruso

Un espacio ampliamente connotado, el suelo que lo sustenta

R. Marcos Mota

y una pequeña intervención que sólo pretende irrumpir en la norma y cuya única estrategia es el paso del tiempo que, si no

(De in-1 y el lat. trusus, part. pas. de trudere,

acaba con ella, acabará por integrarla.

empujar).

Ahora la excusa, la imagen, ya no muta, pero no hace demasiado

1. adj. Que se ha introducido sin derecho.

que la excusa fue acción.

El intruso es la tercera ficha que desequilibra el conflicto de L’acció

las otras dos. Lo intruso es impertinente porque se extiende. El

Cristina Pastrana

intruso es una película en 3D. Lo intruso es un hombre joven, blanco, heterosexual, de clase media, que reniega de todo ello.

(Del llat. actio, -onis).

Porque el intruso viste con cadenas de oro. El intruso es un exa-

1. f. Exercici de la possibilitat de fer.

men del SIDA. Y el oro de sus cadenas es pop.

2. f. Resultat de fer.

Todo el mundo reconoce el oro, o por lo menos, su aspecto. El oro es un signo metafísico, es un proceso brillante. Lo dorado es

L’acció és assumir un risc.

un espectro de valor.

Des de la torre més alta d’un edifici abandonat una persona ro-

Un “sueño dorado”.

man immòbil estirada a terra. Una petita escletxa li deixa veure

Una “meta dorada”.

una ciutat destrossada que ell observa amb la màxima precisió a

Una “lluvia dorada”.

través de la seva mira telescòpica. La idea és veure sense ser vist.

El oro es 1 a lo que el mercurio son 2.

La idea és disparar primer.

El oro es A/B.

Carlota Polo vive y trabaja en Barcelona. Su actividad combina la producción artística con la docencia que ejerce en educación secundaria y universitaria. En 2011 ha participado en Off Loop’11 (GAP, Barcelona), Patrim’11 (con Colectivo Turismo, Fundació Vila Casas, Barcelona), Imagina SJ: Muestra de arte al aire libre (Murcia) y Deplacé (dentro del ciclo La estrategia doméstica, Barcelona). Su interés explora, entre otros aspectos, los procesos de perversión de objetos o materiales de uso cotidiano y las formas sutiles de alteración de un entorno que, por frecuente, se asume como propio pero invoca la colonización del sujeto que lo habita.

Antònia Del Río

CAN FELIPA Arts visuals

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 11

Esporgats

El projecte ESPORGATS segueix les línies de recerca de projec-

S’ha mimetitzat el dispositiu d’intercanvi perquè el comporta-

tes anteriors, on l’eix principal són els mecanismes de pèrdua i

ment de l’usuari no sigui alterat, amb la mateixa senyalística i el

transmissió del coneixement.

mateix procediment. Afegint-hi de forma secreta els llibres que la biblioteca portaria a reciclar, ara convertits en objectes d’art.

En aquest cas mostrant la biblioteca, un dels elements indispensables dins el meu imaginari, com quelcom orgànic que es

La sorpresa del participant involuntari serà en descobrir que el

deslocalitza donant pas a la creació de noves biblioteques per-

llibre que té a les mans forma part d’un projecte artístic intrús.

sonals. Proposo la construcció d’una biblioteca feta a partir de

La casualitat i el gest d’agafar el llibre haurà fet que sigui propie-

l’operació de poda o desherbatge (1) de la Biblioteca Poblenou

tari d’una obra d’art, en aquest cas del llibre mateix i de l’imprès

—Manuel Arranz.

amb el llistat de tots els llibres que participen en el projecte.

Les biblioteques municipals solen realitzar tasques d’actualit-

L’usuari recull un llibre vell i desgavellat i el seu valor canvia

zació del seu catàleg on de vegades alguns llibres són rebutjats.

en el moment en que ell mateix és conscient de tot el procés.

Aquests llibres poden ser recollits a les mateixes biblioteques.

De sobte es revaloritza l’objecte, canvia d’estatus quan algú se

Es disposen en una tauleta, sovint a prop de la sortida, amb un

n’adona que es tracta d’un projecte artístic i en conseqüència

cartell que hi diu “llibres per emportar”.

d’una obra d’art.

La que està situada a l’antiga fàbrica Can Saladrigas és un cas específic. Com que és una biblioteca tan nova, els llibres es des-

(1) Jacques Bonnet, Biblioteques plenes de fantasmes, Barcelona, Laie

carten del catàleg degut al mal estat en què es troben i no es

Edicions, 2010, pàg. 24.

disposen a una taula perquè els usuaris puguin agafar-los, sinó que es porten directament a reciclar.

(2) En cap moment es mostrarà al públic la totalitat dels llibres recopi-

Antònia Del Río entén la Memòria com a construcció de discurs, coneixement i pensament.

Centra el seu interès en la investigació sobre els mecanismes de transmissió, pèrdua i fins i tot extermini del coneixement, establint un inevitable diàleg entre memòria i oblit.

Els magatzems on romanen els sabers també són objecte d’estudi. Dins d’aquest imaginari, les biblioteques i els llibres en són una part indispensable.

Recentment ha comptat amb el reconeixement del Premi Art<30 de la Sala Parés. Seleccionada a la Biennal de Valls 2011, el 2010 va ser l’artista seleccionada al Projecte Triangle de Mallorca, que destacava la seva trajectòria amb una exposició individual itinerant. Cal destacar el catàleg de l’exposició Diàlegs, Memòria i oblit. El 2009 va rebre el suport de la Beca de Postproducció Fundació Suñol amb el projecte Xiu-xius en blanc, la biblioteca absent.

lats. Sinó que aquests seran emmagatzemats i s’aniran lliurant, deixant-

A la biblioteca hi ha una taula que funciona com a punt d’in-

los en una taula perquè els usuaris de la biblioteca els puguin agafar

tercanvi gestionat directament pels usuaris on normalment la

amb el procediment habitual.

mateixa biblioteca no hi intervé. En aquesta taula d’intercanvi es poden deixar llibres que ja no s’utilitzen, agafar els que es creguin interessants, emportar-se llibres sense deixar-ne cap a canvi i sense necessitat de passar pel taulell de préstec.

El projecte consisteix en recollir els llibres que la biblioteca descarta del seu catàleg durant un període de temps concret i posteriorment, es procedeix a construir una biblioteca conceptual i efímera (2) amb els exemplars esporgats.

Antònia Del Río entiende la Memoria como construcción de discurso, conocimiento y pensamiento. Centra su interés en la investigación sobre los mecanismos de transmisión, pérdida e incluso exterminio del conocimiento, estableciendo un inevitable diálogo entre memoria y olvido.

Els llibres han estat intervinguts de la següent manera: - S’ha introduït una impressió numerada entre les pàgines de cada llibre. A l’anvers hi consta un text que identifica i descriu el projecte i al revers s’hi pot llegir el llistat de la totalitat de llibres que el formen.

Los almacenes donde permanecen los saberes también son objeto de estudio. Dentro de este imaginario, las bibliotecas y los libros son una parte indispensable.

- S’ha identificat cada exemplar amb dos segells: un on hi posa OBRA D’ART, i l’altre que l’identifica com a participant del projecte.

Durant el període que duri l’exposició, aquesta Biblioteca dels Esporgats s’ubicarà a les instal·lacions de la Biblioteca Poblenou—Manuel Arranz, imitant i confonent-se amb el mobiliari i l’activitat normal que s’hi desenvolupa, actuant com un intrús de manera que els usuaris no puguin distingir que es tracta d’un projecte artístic de primer cop d’ull.

Recientemente ha contado con el reconocimiento del Premio Arte<30 de la Sala Parés. Seleccionada en la Bienal de Valls 2011, el 2010 fue la artista seleccionada al Projecte Triangle de Mallorca, que destacaba su trayectoria con una exposición individual itinerante. Cabe destacar el catálogo de la exposición Diálogos, Memoria y olvido. El 2009 recibió el apoyo de la Beca de Postproducción Fundació Suñol con el proyecto Xiu-xius en blanc, la biblioteca absent.

Leonor Serrano Rivas

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 13

CAN FELIPA Arts visuals

Contar palabras

“Hablar del otro, para hablar de uno mismo: hablar de las prácti-

dicio cae a la túnica, la tinta al papel. Despedirse. Como deja el

cas de uno, a través de una mirada deliberadamente distante que

ex-libris su huella en cualquier libro, antes de cerrarlo, por ahora.

recorre seis fotografías, seis trabajos. Y así ordenar una cadena de opiniones, interpretaciones, fabulaciones, ficciones y componer de

#2

esta manera un listado de sucesos sugeridos; un Road-trip donde,

Mira al techo, como buscando las palabras adecuadas. Frota sus

quizás, el desconocimiento genera multiplicidad y arruina lo pre-

manos contra el pantalón y alarga una de ellas, hacia el paquete

visible. Sólo quizás, claro.”

de pitillos. Trata de recordar, mientras lía un Virginias, y reconoce haber olvidado cada uno de los himnos y oraciones de la

*NOTAS/ Enumeraciones:

infancia.

Piensa en la memoria como quien recorre con los dedos una

A. Sousveillance: un mando de la tele, Margaret Hilda Roberts

sábana devorada por las polillas, y lee, en cada una de las au-

Thatcher y otras visiones desordenadas en torno al tiempo no

sencias un número, un día, una hora, alguien. Y echa el humo

ocupado como matriz de la reflexión y demás.

mientras le reza a sus vacíos, con oraciones igualmente deshi-

B. Dibuix 1: una hoja tamaño folio en fotocopia blanco y negro

lachadas e incompletas.

Leonor Serrano Rivas narra ficcions creades de la vida quotidiana; es tracta de projectes amb una aparença pseudocientífica, on s’empren formalitzacions assumides com a indiscutibles per a traslladar-les a una nova dimensió dins de la realitat. Explora els components fenomenològics de l’espai movent-se sempre entre qüestions que van d’allò arquitectònic cap a l’individu.

Projectes en forma de dispositius que busquen el contacte amb l’espectador per a activar-se i ocasionar un esdeveniment. Allò imaginari i sinuós de la composició mental dins de l’espai cobra principal importància possibilitant múltiples estructures compositives.

aparece doblada en 4 partes horizontales, de disposición apaisada. Una ilustración en la que figuran dos manos esposadas

#3

-una tatuada, la otra no- que sujetan una rosa. Sobre esta rosa

«A = A»

-envuelta en una suerte de halo o llamas- vuelan lo que parecen

Es decir: para toda entidad x, x es idéntica a sí misma. O eso pensé

dos palomas o golondrinas.

al valorar el tamaño, peso, dimensiones, tacto, número de botones,

C. 004: un matasellos o un sello de madera reza: OBRA D´ART

marca, tapa de las pilas, número de serie, fabricante y país de fa-

D. 006: más sellos, obra firmada y estampada con el sello, cesi-

bricación del gigantesco mando del televisor. Idéntico a sí mismo.

ón de cierta obra en la primera página de un libro, quizás.

E. 008:Exactamente eso, Narrativa 316.

#4

F. 009: un carrito con ruedas de biblioteca con un folio pegado

Un juego de clase donde un muchacho es obligado a salir del

con adhesivo tipo celo que reza: projecte can felipa. Sobre este,

aula. En el interior sus compañeros se cuentan una historia, de

numerosos libros mostrando su lomo y título aparecen apilados.

unos a otros, hasta distorsionarla notablemente. Cuentan las

G. 010: una mesa, treinta y dos libros, una mano sujeta uno de

palabras y extraen un tercio de sucesos notables que aparecen

ellos. De la colección Mitos de Bolsillo, se titula Un año en la

en la historia. Con el tercio de actos y un número de palabras,

provenza. Un hombre bigotudo en la portada. Por Peter Mayle.

construyen una nueva. Pero es el compañero de fuera, ajeno a

H.011: Un patio, una cristalera con dos carteles. Una mesa en

todo el proceso, el que teje lo desmadejado y conforma el nuevo

una biblioteca frente a un ventanal con varios anuncios, con

relato. El parcheador, el que zurce rotos y rellena relatos aguje-

cincuenta y un libros. Viejos, de colores, en varios idiomas.

reados, viene de fuera. Siempre es el otro.

I. Proceso: tabaco de liar Virginia, un cenicero con cigarrillos, un mechero, un rotulador, varias tazas, de cerámica y cristal, un

#5

estuche, sobres trasparentes tamaño folio, pegamento, tijeras y

Y allí, frente a todos y cada uno de los libros que había consegui-

cinta, una persona, una mesa, un papel que pone Sotheby’s y lo

do reunir a lo largo de su vida, pensó en tres cosas de importan-

que parece una tableta de chocolate.

cias parecidas. Primero, que en el envés de su mano izquierda

J. Version_DEF acoplada: un plano en relieve de Europa con

-que ahora sujetaba un libro-, la cantidad de pecas y manchas

oquedades circulares, perforado, con numerosos agujeros de

era mucho mayor de lo que recordaba -La rosa de la muerte, le

idéntico diámetro. Las perforaciones parecen en principio alea-

dicen-. Segundo, que cuando muere un viejo se entierran libros

torias, pero podrían corresponder a núcleos urbanos.

y, tercero, (tomando aire y llevándose las manos al bolsillo) que

K. P1200674: de rodillas, colorea con un rotulador de tinta me-

ya era buena hora para retomar viejos vicios. Tenía en la mano,

tálica permanente, ayudándose de una regla, una baldosa de al-

un folio doblado en cuatro partes. Exactamente eso.

La seva obra, entre altres llocs, ha estat exposada al Museo ABC, Madrid; Centro de Arte Complutense, Madrid; Galleri Rotor, Gotemburg; Sala de Arte Joven, Madrid; Galería Material, Madrid; La Casa Encendida, Madrid; XI Biennal d’arquitectura, Venècia. Ha rebut diversos premis i reconeixements, i actualment està becada per la Fundación Arte y Derecho en la categoria d’Arts Plàstiques.

Leonor Serrano Rivas narra ficciones creadas de la vida cotidiana; se trata de proyectos con una apariencia seudo-científica, donde se emplean formalizaciones asumidas como indiscutibles para trasladarlas a una nueva dimensión dentro de la realidad. Explora las componentes fenomenológicas del espacio moviéndose siempre entre cuestiones que van de lo arquitectónico hacia el individuo. Proyectos en forma de dispositivos que buscan el contacto con el espectador para activarse y ocasionar un acontecimiento. Lo imaginario y sinuoso de la composición mental dentro del espacio cobra principal importancia posibilitando múltiples estructuras compositivas.

gún paseo, bulevar o calle. Junto a la baldosa, unos pisamierdas y un bolso. Y el pelo le cae hacia adelante.

#6 Un hombre de recortado bigote levanta la cabeza y grita, miran-

#1

do a izquierda y derecha. Grandes ojos abiertos, parece saltarían

Heródoto, de espaldas, en la imagen. Tomando un plato por un

de la cara. Sus trabajadores escuchan, pero miran al suelo. Exi-

extremo, lo inclinó unos cuarenta y cinco grados colocándolo

ge, todo ha de estar inmaculado, perfecto ordenado, cuadrado

sobre el cubo de la basura. Empujó los restos hacia la bolsa de

y circular, permeable e impermeable, uno y trino. Nada fuera

plástico negra, abierta ésta ahora cual hambriento pájaro. Pero en

de margen, anotación o tono. Atado. Cierra fuerte un puño y lo

lugar de barrer los despojos a favor de la gravedad y oblicuamente

sacude, enfatizando lo dicho. Después, -carraspeando-, repara

a la horizontal, los atrajo hacia sí como tratando de marcarse con

en una mancha de tinta en su manga. Entonces, calla, respira, y

aquellos fragmentos, piezas, porciones de comida. Y el desper-

continúa estirado, con su arenga.

Su obra, entre otros sitios, ha sido expuesta en el Museo ABC, Madrid; Centro de Arte Complutense, Madrid; Galleri Rotor, Gotemburgo; Sala de Arte Joven, Madrid; Galería Material, Madrid; La Casa Encendida, Madrid; XI Bienal de arquitectura, Venecia. Ha recibido diferentes premios y reconocimientos, estando actualmente becada por la Fundación Arte y Derecho en la categoría de Artes Plásticas.

CAN FELIPA Arts visuals

Àmbits d’intrusió, Barcelona 2012 | 15

Àmbits d’intrusió

L

a intrusió és l’àmbit de l’art con-

a veure amb aquelles on un polític o un tec-

Aquesta concatenació de rols, des d’ideòleg

1. Les definicions d’ambdues paraules estan extretes del

temporani. Sens dubte, almenys

nòcrata sense experiència prèvia, ni tan sols

fins a comissari, passant per mediador

Diccionario de uso del español, de María Moliner. Ed. Gredos.

des que Marcel Duchamp va in-

coneixement del mitjà artístic, es fa càrrec

i “expert”, redunda en la pròpia qües-

2. El arte en cuestión, amb textos i intervencions d’Álvaro

troduir objectes quotidians en

d’un lloc de rellevància. Mentre les prime-

tió plantejada amb aquest projecte, és a

de los Ángeles (Ed.), Marina Garcés, Daniel G. Andújar,

el context de l’art, va ensenyar a mirar-los

res intrusions plantegen un qüestionament

dir, el de determinar la intrusió a partir de

d’una altra manera i, per tant, els va atorgar

sobre els límits d’aquests àmbits de treball i

l’especialització. Si no hi ha especialitza-

una plusvàlua per a la mirada, la història (i

gestió, les altres només aconsegueixen sos-

ció, no hi ha intrusió. En una societat que

també el mercat). Després d’aquesta cir-

cavar encara més la credibilitat de l’opinió

demanda l’especialització laboral com a

cumstància, l’atípic serà trobar elements

pública en l’art contemporani, que, per des-

sinònim de competitivitat, en l’art contem-

que hagin fet avançar la complexitat de

gràcia, no gaudeix de gaire bona premsa al

porani, tanmateix, la intrusió ve associada a

l’experiència estètica sense plantejar in-

marge dels mitjans especialitzats i els pro-

la flexibilitat i a la capacitat de treball on la

trusions, ruptures, sense generar discon-

pis treballadors culturals dels diferents sec-

novetat resulta més atractiva que el treball

tinuïtat. Un àmbit, físicament parlant, és el

tors implicats.

obstinat, dedicat i, en certa manera, reiteratiu.

“conjunt dels límits que tanquen un espai”;

Belén Gopegui, Rogelio López Cuenca, Miguel Morey, Antonio Orihuela, Nacho París Bouza, Valentín Roma, Virginia Villaplana. Editat per Sala Parpalló-Diputació de València, 2010. Inclou l’obra conceptual Ley del arte, d’Isidoro Valcárcel Medina.

3. Projecte expositiu Herramientas del arte. Relecturas (juny-setembre 2008), Sala Parpalló, València, amb els artistes Daniel G. Andújar, Rogelio López Cuenca i Isidoro Valcárcel Medina (www.herramientasdelarte.org).

4. En aquest sentit, els projectes (sic) societat i cultura [www.societaticultura.org] i la versió de l’obra Vecindad del

també és aquest “espai comprès dins de

Àmbits d’intrusió és un projecte que ve pre-

En aquest sentit, aquesta tasca s’ha des-

certs límits, o lloc que es determina d’alguna

cedit per altres exemples expositius on qui

envolupat, sense cap intenció prèvia, de

manera”. Com a tercera accepció, àmbit és

això escriu ja ha posat en pràctica mètodes

forma similar a com Jacques Rancière

“cercle: conjunt de coses i persones entre

similars de qüestionament de l’art com a

descriu a Joseph Jacotot, “el mestre ig-

les quals algú viu o es desenvolupa”. Per in-

llenguatge i com a mecanisme activador de

norant”. En aquest llibre, Rancière exposa

trusió podem entendre “l’acció d’introduir-

situacions2; on la tasca dels agents implicats

l’experiència del mestre francès que no no-

col·lectiu

mexicà

Tercerunquinto,

adquireixen

Respectivament, del MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració y de la Modernitat, entre desembre de 2009 i febrer de 2010) i del EACC-Espai d’art contemporani de Castelló (abril-juny 2010).

se indegudament en algun lloc” . Només

(artistes, comissaris, crítics, institucions, pú-

més va ensenyar a Holanda sense saber res

cal sumar ambdós conceptes per tenir una

blic) s’ha posat en crisi, evidenciant que

de flamenc, sinó que va desobeir les regles

L’ART FORA DE SÍ

lectura literal del títol d’aquesta exposició

l’especialització de cada una d’aquestes

acadèmiques de l’època per a proclamar

Taller d’intrusisme visual

i obtenir una interpretació ajustada de les

activitats respon a rols socioculturals que

“l’emancipació intel·lectual”, atorgant la

Dissabtes 10, 17 i 24

seves intencions.

poden estar saltant pels aires, i a una certa

mateixa intel·ligència i capacitat d’aprendre

de març d’11 a 14h.

versió actualitzada de la lluita de classes en

a tots i cada un dels aprenents, trencant la

Impartit per Jorge Luis Marzo

Les intrusions dins de l’àmbit de l’art con-

l’àmbit de l’art contemporani3; o que les pu-

jerarquia establerta entre mestre i deixeble

60 €

temporani responen a una pràctica comuna,

blicacions derivades d’una exposició no són

o professor i alumne. En l’art contemporani

fins i tot potenciada, i tenen lloc de forma

(i pot ser que no haguem d’esperar d’elles)

és una màxima el fet que qualsevol cosa pot

Àmbits d’intrusió

recíproca. Ocorren en l’espai de l’art on s’ha

el mer registre d’un esdeveniment temporal,

ser art (i així doncs, qualsevol pot convertir-

26.01-31.03.2012

exposat com a artístic un objecte, acció o

sinó l’exposició en si mateixa plantejada de

se en artista); una màxima a la qual es pot

Inauguració: 26 de gener a les 19h.

registre que originàriament no es van rea-

formes molt variades4. En aquests exemples

afegir una cosa que acostuma a oblidar-se:

litzar per a aquest ús; però, també al con-

previs la funció de “l’autor com a produc-

que l’art no és qualsevol cosa. Aquesta ho-

trari, es troben a la sortida de determinades

tor” (Benjamin) queda patent; així com en

ritzontalitat en els rols, almenys pretesa, es

obres de l’espai canònic d’exposició per ser

alguns casos es pretenia un “retorn del real”

potencia amb la distància generacional, en

mirades i analitzades, també per ser confo-

(Foster), entenent que només hi pot haver

aquest cas, entre comissari i artistes; ja que,

ses, a la intempèrie, fora del paraigua de l’art

aquesta translació abans esmentada, és a

molt al contrari del que pogués pensar-se,

institucionalitzat que acull, protegeix i con-

dir, l’habitar un context no prefixat per ser

l’agilitat de moviments combina bé amb el

serva. Tanmateix, aquesta acció recíproca

habitat, si l’art pot ser entès, encara que a

pas assossegat de la reflexió.

ocorre amb naturalitat, no és un sortir d’un

la seva manera, com una ciència social, sent

espai delimitat per entrar en un altre, sinó

l’artista una mena d’etnòleg visual. Això s’ha

L’emancipació artística és un poder intrín-

que més aviat pot ser entès com l’habitar

d’entendre en un sentit no necessàriament

sec que té l’art i que cada artista ha de fer

d’una altra forma un context no preestablert

intrusiu cap a les ciències socials, però sí

seu, però que ha costat molt aconseguir i

per a ser habitat; alguna cosa així com un

aclaridor cap al poder de transformació

que continua costant molt mantenir. Com

desajust en la forma i en la funció prèvies,

de l’art, així com cap a la seva capacitat

la llibertat política o social, l’emancipació

i un nomadisme o una temporalitat proces-

d’assimilació d’elements externs que con-

artística és un assoliment que se sustenta

sual en la manera en la qual s’experimenten.

vergeixen i que, si es dirigeixen i encaminen

en fonaments flexibles (la creació), però no

bé, poden donar fruits complementaris als

molt consistents (la gestió cultural des de

Altres intrusions es donen no tant per la

propis de l’art i als característics d’aquells

la política i l’economia que dóna o treu la

funcionalitat de les accions i els espais des-

camps d’estudi que exerceixen influència.

vida a allò cultural). En pocs àmbits, com

tinats per a la producció i difusió de l’art,

Tal i com està plantejada la convocatòria de

en l’artístic, es potencia tant que la lliber-

com per l’intercanvi de tasques en el camp

Can Felipa i l’exposició posterior amb els ar-

tat, la independència i l’emancipació siguin

professional de cada un dels agents impli-

tistes seleccionats a la modalitat de creació

els motors de la creació i el final buscat per

cats. És comú que hi hagi exposicions or-

artística, la persona assignada per proposar

a les seves investigacions i experimenta-

ganitzades i comissariades per artistes; co-

un tema sobre el qual presentar propostes

cions. Les set propostes que convergeixen

missaris amb una actitud netament creativa

artístiques forma part del jurat que les se-

en aquests Àmbits d’intrusió mantenen,

en els seus plantejaments que els porta a

lecciona, i es converteix més tard en alguna

cada una a la seva manera, una relació pe-

ser definits com a autors; directors de mu-

cosa així com un tutor que acaba comissa-

culiar amb l’espai d’exposició, amb el motiu

seus i gestors que han sorgit directament

riant l’exposició resultant, de la qual aques-

d’anàlisi i amb la relació establerta entre art

de la pràctica artística i que bolquen el seu

ta publicació n’és testimoni.

i vida, si és que aquests conceptes pogues-

1

coneixement i també la seva capacitat dis-

sin ni tan sols pensar-se separadament.

cursiva o de diàleg en la tasca encomanada. És obvi que aquest tipus d’intrusió no té res

Álvaro de los Ángeles

la

forma de publicacions que surten de l’espai expositiu.

Comissariat Álvaro de los Ángeles Artistes Raquel Friera Cristina Garrido Núria Güell Carlota Polo Antònia Del Río Leonor Serrano Rivas Sousveillance Coordinació Joana Hurtado Disseny gràfic Marcel·lí Gutiérrez www.txelografia.com Muntatge Marc Quintana Atenció al públic M. Carmen González i Marina Serra Centre Cívic Can Felipa C. Pallars 227 08005 Barcelona www.cccanfelipa.cat canfelipaartsvisuals.wordpress.com (+34) 932 563 840 De dimarts a dissabte, de 17 a 21h.

Dilluns i festius tancat Dipòsit legal: B – 42255 - 2011

Organitza:

Patrocina: