L'Escletxa 49

El català, en recessió

L´Escletxa Revista trimestral informativa de la llengua i la cultura catalanes. Número 49. Hivern 2023

DIRECTOR: Jaume Marfany

COORDINADOR: Xavi Tedó

HAN COL LABORAT EN AQUEST NÚMERO:

Jordi Esteban, Queralt Badia, Marc Bega, Violant Martí i Eduard Llaudó

CORRECCIÓ

Margalida Castillo

DISSENY I MAQUETACIÓ:

Maria Vilarnau

REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ

I SUBSCRIPCIONS:

C. Olzinelles, 118 08014 Barcelona Tel. 93 4159002 cal@cal.cat www.cal.cat

Dipòsit Legal: B-19.487-03

L’Escletxa no comparteix necessàriament les opinions de les persones col·laboradores; l’opinió de la CAL es reflecteix en l’editorial

La CAL anima a la reproducció parcial de la revista, avisant primer i fent-ne constar la procedència

L’escletxa és membre de l’Associació de publicacions Periòdiques en Català (APPEC)

La CAL opina

Jordi Esteban, Premi Pompeu Fabra 2022

L’any 2008, la Secretaria de Política Lingüística va instaurar els premis Pompeu Fabra amb l’objectiu de reconèixer i premiar les persones, entitats, empreses o organitzacions que contribueixen en la projecció social de la llengua catalana. Fent públic aquest reconeixement es vol fomentar l’acció de la societat civil en l’impuls del català en els sectors de regulació privada. A partir del 2011, els premis es concedeixen cada dos anys.

En l’edició d’enguany i en l’apartat de voluntariat lingüístic ha estat guardonat Jordi Esteban i Calm, membre del Secretariat Nacional de la CAL

Professionalment, Jordi Esteban es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la UB. Ha estat professor de secundària de filosofia i matemàtiques, professor de català per a adults i tècnic de normalització lingüística del Consorci per a la Normalització Lingüística. Durant la seva llarga trajectòria s’ha dedicat principalment a la didàctica de la llengua catalana i a la investigació de metodologies d’aprenentatge.

És autor i coautor de diversos manuals de català i ha publicat obres relacionades amb jocs lingüístics. Com a articulista col·labora

SUMARI

La CAL opina Pàg 3

APROFUNDINT

Pàg 4-7 El català en recessió Pàg 8-10 Entrevista a Gerard Furest

CAL Pàg 11-12 Correllengua

ANY FUSTER

Pàg 13-14 De Sueca als Països Catalans VEUS DEL PAÍS Pàg 15-17 Entrevista a Maria Vila

en diferents publicacions, entre elles l’Escletxa.

És el creador i director del projecte Xerrem-Junts de la CAL que promou la creació d’espais socials de trobada i comunicació de persones adultes en català amb l’objectiu de fer créixer l’ús social del català, la cohesió social i el coneixement de la realitat de Catalunya. Un projecte en què el voluntariat i les entitats que fan d’amfitriones són l’element clau per tal d’obtenir resultats lingüístics, cohesius i inclusius.

Jordi Esteban, gran company i amic, és un autèntic humanista i una persona extraordinària. Un mestre en totes les connotacions possibles de la paraula. Una persona que coneix molt bé la matèria que ensenya; que la sap transmetre de manera senzilla i comprensible. Un mestre és, també, aquella persona que pot ser presa com a model.

Jordi Esteban, treballador incansable, mestre, model a seguir humanament i professional. Un més que merescut premi Pompeu Fabra 2022.

Marfany Segalés Director de l’Escletxa

CAL

Pàg 18 Premis Joan Corominas EN MEMÒRIA

Pàg 19 La gran Núria Feliu

CAL Pàg 20 Xerrem Pàg 21-22 Garbells

RACÓ DE CULTURA Pàg 23 Torb

PORTADA: Xxxxxxxxx

Jaume

Aprofundint / Llengua

El català, en recessió

La pèrdua de parlants, la convergència lingüística amb un idioma com el castellà, que té un Estat al darrera, i el fet que vuit de cada deu catalans canvien de llengua quan algú se’ls adreça en aquesta llengua fa que la normalització s’hagi estroncat i viure en català resulti cada cop més difícil, sobretot en les àrees més poblades dels Països Catalans.

Al Principat, el 43,5% dels ciutadans fan servir habitualment el català –a vegades compaginant-lo amb el castellà–, però només el 23,6% inicien les converses sempre en aquesta llengua. Gairebé un 30% més ho fan sovint. I això comptant que el coneixement del català a Catalunya, un territori amb 7,6 milions de persones, que en els darrers 10 anys ha rebut un onada migratòria d’1,4 milions d’estrangers, presenta unes xifres, si més no, esperançadores. És entès pel 94,4% de la població de 15 o més anys, llegit pel 85,5%, parlat pel 81,2% i escrit pel 65,3%.En convivència amb el castellà i les més de 300 llengües que es parlen al Principat, és la llengua inicial del 31,5 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,1 %.

Així mateix, una de les virtuts del català és la seva capacitat d’atracció lingüística, és a dir, persones que el consideren com el seu idioma tot i que no és la seva llengua primera o inicial. A Catalunya, gairebé 600.000 persones, un 9% de la població més gran de 15 anys, adopten el català com a llengua d’identificació tot i que tenen altres orígens lingüístics. La capacitat d’atracció del català i el seu prestigi es posa de manifest amb la transmissió intergeneracional perquè avança en el conjunt de la societat catalana.

Sigui com sigui, el català perd pistonada especialment entre els joves. La darrera enquesta realitzada per l’Ajuntament de Barcelona conclou que només un de cada quatre joves té el català com a llengua habitual i que a cap districte s’arriba al 50%.

On parlen més català els joves d’entre 15 i 34 anys és a Sarrià-Sant Gervasi i a Gràcia, amb percentatges al voltant del 43%, mentre que on menys ho fan és a Nou Barris, amb un irrisori 5,1% dels joves. El castellà és la llengua més utilitzada en tots els districtes de la ciutat, però és que actualment la meitat de la població no fa servir mai o quasi mai el català a la ciutat.

Davant d’aquest escenari, el consistori posarà en marxa diverses accions per fomentar-ne l’ús com ara oferir cursos de català a empreses o persones nouvingudes, impulsar el voluntariat lingüístic, portar influencers als instituts de secundària perquè puguin servir de referent en l’ús de la llengua o organitzar uns Jocs Florals digitals, on els mems o els vídeos de TikTok podrien ser entre les diverses categories. L’objectiu és que la marca Barcelona també s’identifiqui amb el català.

El Govern també ha mogut fitxa. En un Consell de Govern extraordinari dedicat

Xavi Tedó

exclusivament al català, celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans a finals de novembre, les diferents conselleries van acordar un centenar de mesures per impulsar la nostra llengua durant aquesta legislatura en tots els àmbits. Una de les més importants és que els graus i els màsters de formació del professorat introduiran l’ensenyament de la immersió lingüística i la gestió del multilingüisme perquè els professors mantinguin el català a les classes i fora de l’aula. Una de les carpetes que té pendents el Govern és la imposició d’un 25% de castellà en alguns centres per ordre judicial malgrat que el decret llei del Govern rebutja percentatges. L’executiu no ha revelat si prepara una resposta al Tribunal Constitucional per no avançar la seva estratègia judicial.

Bona part d’aquestes mesures són projectes coneguts i de llarg recorregut (com la Llei de l’audiovisual, el nou SX3 o el Pacte Nacional per la Llengua), però també n’hi ha de noves, com la creació d’una xarxa d’autoescoles en català i l’elaboració de materials perquè sigui més fàcil treure’s el carnet en català. En l’àmbit sanitari, on el català ha retrocedit més perquè dels 1.600

metges que venen cada any a fer el MIR, el 21% són de l’Estat i el 16% de fora i no se’ls exigeix el català sinó el castellà, l’Hospital Clínic crearà el primer pla de llengua i tindrà un responsable de la gestió lingüística del centre. També en el sector de serveis a les persones grans i discapacitades (residències, casals i centres de dia) hi haurà més formació per a treballadores, així com requisits lingüístics per a la contractació.

En el sector audiovisual, s’ha resolt la producció de cinc sèries i cinc pel·lícules de gran format en versió original catalana. En la projecció internacional, es preveu la creació d’un grup de treball que donarà a conèixer el model d’escola catalana i la situació lingüística del català a escala global.

També hi haurà la possibilitat de substituir per cursos de català la multa a les empreses per infringir els drets lingüístics. “No tenim interès a cobrar una multa sinó que tenim interès perquè hi hagi disponibilitat lingüística en català”, va assenyalar la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, durant la presentació de les mesures. El 2022 hi va haver 33 sancions per no aten-

Aprofundint

dre o retolar en català als comerços, però hi va haver 456 denúncies i 968 actuacions d’ofici. “Durant massa temps no hem prestat atenció a l’ús de la llengua i ara la política lingüística ha recuperat la centralitat necessària per revertir una situació preocupant, va subratllar el president Pere Aragonès. “Volem viure en normalitat i sense haver de justificar-nos per fer servir la nostra llengua”, va afegir.

Exigència del valencià als

treballadors

públics però no als sanitaris

Al País Valencià, la situació és pitjor que al Principat. En termes globals, només un 25% de la població afirma que parla habitualment valencià amb els amics. Les xifres varien en funció de la zona. A València ciutat, només ho fa un 16% i a la regió d’Alacant un 7,6%. En canvi, a les comarques del voltant de la capital i a les centrals, l’ús social del valencià és majoritari. En aquest escenari, després de llargues negociacions i discrepàncies, sobretot entre PSPV i Compromís -socis de govern- també van acordar a finals de novembre els nivells del coneixement del va-

Aprofundint / Llengua

El castellà no serà llengua vehicular a les escoles de les illes

A les Illes Balears, un 36% de la població parla habitualment en català i només a Menorca (53,5%) és la llengua més utilitzada. Eivissa i Formentera, amb un 23,9%, i Palma, amb un 27,9%, són les zones on es parla menys.

lencià que s’exigirà als futurs treballadors de l’administració autonòmica i municipal, diferents segons la categoria i la feina que cada empleat desenvolupi. El pacte té dues grans excepcions: el professorat, que té requisits propis i més elevats, i el personal sanitari, per al qual el domini del català continuarà sent un mèrit. A més, permet que algunes acreditacions s’obtinguin automàticament cursant l’ESO o el batxillerat. La consellera de Cultura, Raquel Tamarit, va destacar que el pacte permet complir un deute de la Generalitat: “Ha de permetre que l’administració puga garantir que la gent s’adrece a nosaltres en la llengua que vulga i que nosaltres, les administracions, tingam la capacitat d’atendre com toca”.

Les entitats en defensa de la llengua van valorar de manera diferent l’acord. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) el va qualificar de “pas històric en el camí de la fi de la discriminació dels valencianoparlants”. “Per primera vegada des que existeix l’autonomia, les persones que vulguen opositar a una plaça com a funcionaris de la Generalitat o de l’administració local hauran d’acreditar un nivell de coneixement del valencià”, va emfasitzar l’associació.

La Plataforma per la Llengua va rebre “amb satisfacció” l’anunci, però va exigir que la norma s’ampliï al personal sanitari. Més crítica es va mostrar Escola Valenciana, que va titllar l’acord d’insuficient” perquè “no garanteix la competència lingüística del funcionariat”. L’entitat va des-

tacar que “una de cada dues vulneracions lingüístiques té lloc a l’àmbit sanitari” i va defensar que excloure els sectors sanitaris i de la justícia de la proposta és “una renúncia inadmissible”. A més, creu que cal exigir la competència lingüística “a tota l’administració”, també a la de l’Estat radicada al País Valencià, incloses diputacions i empreses públiques. En la mateixa línia es va expressar la Intersindical Valenciana, organització que va lamentar que “la sanitat quedi fora del reglament”, especialment quan “una gran part del personal sanitari ja té una titulació de valencià”. En aquest sentit, va reclamar a la Generalitat que “convoqui cursos gratuïts i en horari laboral per al personal sanitari dels centres públics que no tingui la titulació”. Finalment, l’associació cívica El Tempir va qualificar la mesura ”d’oportunitat perduda” ja que “no té lògica que la conselleria que acumula gran part d’ocupació pública de la Generalitat juntament amb Educació, és a dir, Sanitat, no estigui afectada per aquest nou reglament i continuï en la mateixa situació, sense garantir cap requisit de coneixement del valencià”.

Sigui com sigui, el coneixement del català al País Valencià millora i ho fa gràcies, sobretot, a les polítiques educatives de les últimes dècades. Els ciutadans que l’entenen han passat del 72,4% del 2015 al 75,8%. També han crescut gairebé 5 punts els que el poden llegir, del 52,9% al 57,2%, i els que saben escriure’l, que escalen sis punts fins al 40,8%. Per contra, es manté estancada la xifra dels que el parlen, que no passa del 50%.

El català viu a les illes Balears una situació paradoxal: mai tanta gent com ara l’havia sabut fer servir i, alhora, mai l’havia emprat de manera habitual un percentatge tan baix de la població. Només un de cada tres illencs l’usa sovint en la vida quotidiana. Quaranta anys de polítiques en l’àmbit lingüístic han aconseguit que es normalitzi l’aprenentatge del català, però amb això no n’hi ha hagut prou per aturar la regressió en l’ús social. I això que el castellà ha estat a punt d’entrar com a llengua vehicular a l’ensenyament públic.Finalment, però, no ho serà.

Els partits del Pacte van acordar modificar el text, després de saber que el PP votaria en contra del model lingüístic en el ple en què s’havia d’aprovar la normativa, el mes de febrer. En concret, va desaparèixer del text l’apartat C de l’article 133.1, que apuntava al tractament de les llengües cooficials “com a llengües d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu de les Illes Balears, que tindran el caràcter de llengües vehiculars”. Així, en realitat, el concepte “vehicular” s’elimina per a ambdues llengües. No obstant, la vehicularitat del català queda blindada pel decret de mínims, que la llei inclou i reforça en el punt 3 del mateix article (133.3). Aquest diu que la llengua catalana s’ha d’emprar “com a mínim” en la meitat de l’horari lectiu i, a més, dona autonomia als centres perquè puguin incrementar la proporció del català en els seus projectes lingüístics més enllà d’aquest 50%. Pel que fa a la llengua castellana, diu que és “llengua d’ensenyament i aprenentatge” i també “pot ser utilitzada” per decisió de cada centre. Ara bé, mai podrà anar més enllà de la meitat de l’horari. La filòloga i professora Maria Antònia Font, una de les activistes més destacades en les protestes pels atacs al català durant

el mandat del popular José Ramón Bauzá, considera que el català encara s’hauria de consolidar més a les escoles. “El model lingüístic a l’escola pública ha de compensar la desigualtat que hi ha al carrer, per això no es pot baixar del 50% de classes en català i s’ha de tendir al 100%. I no hi ha cap institut de Palma que ensenyi al 100% en català”, denuncia.

La Franja de Ponent i Andorra, al pòdium

La Franja de Ponent és el territori amb el coneixement oral del català més estès entre la població, amb gairebé un 50% de parlants habituals, tot i que paradoxalment no és llengua oficial i té una presència gairebé nul·la en l’àmbit públic. El despoblament i l’escassa immigració ha mantingut durant anys el català com la llengua única de comunicació entre els franjolins.

La pressió del castellà i el desprestigi dels parlars autòctons, però, han fet recular el seu ús, especialment entre els més joves. Les dades ho corroboren. L’any 2004, el 71,1% de la població manifestava tenir el català com a primera llengua, però deu anys més tard la xifra reculava fins el 52,8% i ara ho és del 49,6% dels seus habitants. Les persones més grans de 65 anys són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, només el 34 % dels joves entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.

Andorra ocupa el segon lloc amb un ús del català més arrelat. La nova enquesta del 2022 de Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra dibuixa que un 45,8% dels enquestats tenen el català com a llengua materna o inicial, mentre que el castellà baixa al 40,3%, el francès ho és del 10%, el portuguès del 13,5%, el 3% l’anglès i un 6,8% altres llengües. Durant la presentació de l’estudi, la ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva, va destacar que els resultats de l’enquesta mostren que l’ús del català s’ha incrementat respecte a l’última onada. “Valorem positivament els resultats recollits, que ens donen una fotografia de l’estat actual de l’ús i el coneixement de la llengua al país”, va apuntar. Tot i això,

també va destacar que en alguns àmbits molt concrets, l’ús del català baixa respecte a l’enquesta del 2018, fet que remarca la necessitat de continuar treballant de forma intensa “per revertir la tendència a l’ús predominant del castellà”. Així mateix, Riva també va destacar que les línies d’actuació del Pla estratègic de la cultura, que preveu accions molt clares pel que fa a la llengua, també permeten avançar en la línia de potenciació i protecció de l’ús del català.

Catalunya

Nord i l’Alguer,

contra tots els elements

A Catalunya Nord creix el prestigi de la llengua catalana entre la població, però al mateix temps el seu ús habitual es manté molt baix, una mica per sobre del 7%, tot i que el 60% de la població afirma que l’entén i que el 35% el sap parlar. Així es desprèn de l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord realitzada el 2015 i que va ser impulsada per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, el Consell Departamental dels Pirineus Orientals i l’Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT) de la Universitat de Perpinyà. El català com

a llengua inicial s’associa a la població de més edat: el 18,8% dels més de 65 anys, el 10,7% dels 45-64 anys, el 3% dels 3044 anys i el 0% dels 15-29 anys, fet que denota la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional, auspiciada per un estat francès que ha fet del jacobinisme la seva bandera.

A l’Alguer, la xifra arriba al 9%. Segons la mateixa enquesta, poc més del 30% de la població sap parlar bé en alguerès, però el percentatge de catalanoparlants arriba al 50% si hi incloem el 20% dels habitants que tenen un cert nivell de competència activa en la nostra llengua, però no és suficient per permetre’ls tenir una conversa en el mateix idioma sense la necessitat de passar a l’italià. El problema rau en què només el 3% dels progenitors afirma utilitzar l’alguerès com a llengua principal amb els fills. La part positiva és que més de tres quartes parts de la població (77%) declara voler conèixer i utilitzar la nostra llengua, i el 92% està d’acord amb la possibilitat que aquesta sigui introduïda en la programació regular de l’escola pública, on ha quedat exclosa, com passa a la Catalunya Nord o a la Franja de Ponent.

Aprofundint / Llengua

Gerard Furest: “La substitució lingüística

El filòleg, professor de secundària i coordinador lingüístic de la Intersindical, que el 2021 va publicar “Decàleg irreverent per a la defensa del català”, considera que a Catalunya «hi ha massa autoengany sobre quina és la realitat” del català.

Què està passant amb la llengua catalana?

La llengua catalana, com les altres llengües minoritzades, es veu afectada per fenòmens diversos, el principal dels quals és la globalització. Aquest procés d’abast mundial, que ens ha empetitit el món, és el cosí de Zumosol de les llengües hegemòniques, i un entrebanc afegit a les llengües no només petites, sinó de mida mitjana com la nostra. Si a això hi afegim la terciarització de l’economia barcelonina, la manca de visió holística del fet lingüístic de les diverses administracions catalanes, la baixa natalitat del segment catalanoparlant, l’incompliment de la vehicularitat del català als centres educatius i la manca d’una oferta cultural i d’oci per als joves catalanoparlants, entre d’altres, les dades queden explicades a bastament.

Hem tingut o tenim tendència a autoenganyar-nos sobre la situació del català?

Per descomptat, i de fa molts anys. El poble català és un poble que ha estat molt baquetejat els darrers segles, la qual cosa ha fet que tingui la reacció instintiva de no voler patir més del compte. Això l’ha portat a l’autoengany en diverses qüestions, com les que afecten el compliment de les normatives sobre la llengua catalana (sobre els drets lingüístics dels catalanoparlants, per dir-ho en puritat). La proactivitat que se suposava als governs de la Generalitat, també s’ha vist que no ha estat tal. Actualment, som en una situació de caiguda de màscares que fa que molts catalanoparlants se sentin a la intempèrie. La resposta no s’ha de basar en la queixa ni el victimisme, sinó l’autoexigència a un mateix i l’exigència col·lectivament organitzada cap a les administracions.

Som a l’inici d’un procés de substitució lingüística?

borin. La darrera EULP 2018 indicava que la transmissió intergeneracional familiar és (encara) positiva, per bé que s’ha alentit. En canvi, si ens referim a una substitució lingüística en els usos que es produeixen a l’àgora pública, aleshores la resposta és que sí, i que està molt avançada. L’anormalitat en l’ús de la llengua en diversos espais s’ha incrementat els darrers anys. Si això acabarà afavorint un trencament de la transmissió entre els segments joves que encara no han tingut fills, està per veure.

Jaume Marfany Director de l’Escletxa

Si et refereixes a la substitució lingüística familiar, no tenim dades que ens ho corro-

El sistema d’immersió no s’ha aplicat precisament en

lingüística en els usos està molt avançada”

aquells centres on era més necessari. Les inspeccions no han actuat. Per què?

Per manca de voluntat política i per incapacitat de saber exercir el poder. És obvi que la Inspecció no pot fer expedients a tort i a dret per l’incompliment de la normativa dins d’un marc espanyol, però també ho és que fa com a mínim 20 anys que es deixa tot en mans del liberalisme (la liberalitat) lingüístic dels diversos agents educatius, i això és absolutament inacceptable. Les competències hi són per

exercir-les, i la mentalitat d’estat ens ha de servir com a gimnàstica per si mai som independents. També cal dir, per evitar de caure en la demagògia, que el paper de les famílies ha estat d’un perfil molt baix en aquesta qüestió. La responsabilitat és de l’Administració educativa, però també de la manca d’implicació social. L’omertà ha estat generalitzada.

Al País Basc, que té doble xarxa escolar, les ikastoles han funcionat i l’ús de la llengua ha millorat molt. A Catalunya,

caldria optar per un sistema de doble xarxa escolar?

Jo sempre he pensat que el model ideal és el de conjunció lingüística, perquè és el que dona cohesió social al país. Ara bé, si les darreres dècades no s’ha aplicat amb un marc legal en teoria favorable (i ara en veiem els resultats), m’han d’explicar com ho pensen fer amb un marc limitat per les sentències judicials i cada cop menys favorable. I com ho pensen fer si, com em va dir la subdirectora general d’Inspecció Educativa, la senyora Núria Martín, no

Aprofundint / Llengua

tenen la intenció de fer cap control. Si pensen deixar la decisió de l’ús del català a l’arbitrarietat dels mestres i professors, potser sí que al final haurem de fer un pensament i deixar que tinguin immersió els fills d’aquelles famílies que la volen, que segurament serien moltes més que les que són estrictament catalanoparlants.

El procés independentista ha perjudicat la llengua perquè els partits i les entitats no l’han considerat un tema prioritari?

En efecte. I el més curiós és que, quan menys política lingüística s’ha fet i menys s’han defensat els drets dels catalanoparlants, més es diu des de l’altra banda que “els independentistes s’han volgut apropiar del català”. Potser és hora que els líders independentistes entenguin que el cinisme d’alguns no té límits i que, facin el que facin, els adversaris no aturaran el seu assetjament conceptual. Posats a rebre insults i estigmatitzacions, que sigui perquè fan la feina per la qual els han votat -també- els seus electors: defensar la llengua i la identitat nacional amb dents i ungles en tots els àmbits on sigui possible.

Malgrat disposar d’una autonomia controlada, l’administració pot millorar la situació lingüística? De quina manera?

És clar. A mi, el marc teòric que només amb un estat independent es poden fer coses per la llengua, sempre m’ha semblat tòxic i desempoderador.

Aspectes com el sistema econòmic, la demografia o l’urbanisme incideixen també en la situació lingüística?

De fet, no hi ha res que hi incideixi més. El model econòmic i urbanístic d’un país subordinat influeix molt més en el futur de la seva llengua que el pressupost de la Secretaria General de Política Lingüística multiplicat per deu. Per a entendre l’argumentari que hi està relacionat, recomano al lector que faci una ullada a l’article en dues parts “Economia i llengua: germans, gairebé bessons” que vaig publicar recentment a Octuvre.

Què podem fer individualment i col·lectivament per frenar aquest procés negatiu envers la llengua catalana?

Individualment, no canviar mai de llengua i compartir-la amb els al·lòglots en tants contextos com sigui possible, així com fer un consum responsable i enfortir aquelles empreses que ens reconeixen tots els drets com a catalanoparlants al nostre territori històric. Col·lectivament, a banda de prendre consciència que sentir-se una nació implica unes determinades actituds, podríem exigir a l’Administració que faci complir la normativa vigent, així com esdevenir un Estat tan aviat com sigui possible. Ep!, però sense alterar l’ordre dels factors. Primer s’és una nació plena i autoconscient i després es fa cristal·litzar en forma d’estatalitat, i no pas a l’inrevés. En aquesta vida tot es pot modular segons l’àmbit i el context, però el que és segur és que l’independentisme no nacionalista ni ha funcionat ni funcionarà. Amb complexos, jugades mestres que treuen valor públic a la llengua i manca d’autoestima, l’únic que ens espera és el no-res.

El Correllengua 2022 homenatja Joan Fuster

La vint-i-sisena edició del Correllengua ha estat dedicada a la figura de l’escriptor Joan Fuster i al seu llegat literari, coincidint amb el centenari del seu naixement . A través de la vida i l’obra de l’autor, la CAL vol reivindicar la llengua, la cultura i els anhels del poble català. La CAL ha elaborat, com cada any, un Dossier amb activitats didàctiques per a les escoles i el Dossier per a organitzadors del Correllengua. El Manifest d’enguany ha estat a càrrec de Vicent Partal, director de VilaWeb.

X. T.

L’acte oficial de presentació del Correllengua 2022 va escaure’s el 25 de maig a l’Institut d’Estudis Catalans, on va tenir lloc la taula rodona “Països Catalans, unitat lingüística i nacional”. L’acte, moderat per l’escriptor i dinamitzador lingüístic David Vila, va comptar amb la participació de Núria Cadenes, escriptora (País Valencià);

Bernat Joan, professor, escriptor i polític (Illes Balears); Joan Peytaví, historiador i divulgador (Catalunya del Nord) i Miquel Àngel Pradilla, professor (Principat). Durant l’acte es va presentar també el Manifest del Correllengua 2022, redactat pel periodista Vicent Partal, i que va llegir la lingüista, professora i política Blanca Serra.

CAL / Correllengua

L’acte d’inici a Tàrrega

L’acte d’inici va tenir lloc a Tàrrega el cap de setmana de l’11 i el 12 de juny amb diversos actes. Entre aquests, dues rutes turístiques per la ciutat, a escollir entre descobrir la Tàrrega històrica o la Tàrrega de Pedrolo. La taula rodona “Fuster i

Pedrolo, literatura i política” va comptar amb l’escriptora Núria Cadenes i l’historiador Xavier Ferré, moderats per Jordi Muñoz, director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

El diumenge 11 al migdia, vam poder veure l’actuació de l’Associació Guixanet,

l’Esbart Albada i les Gitanes de La Soll. Després del dinar popular, va tenir lloc el cercavila dels Targalets, els Targalots i la Targafera , l’encesa de la Flama del Correllengua i la lectura del Manifest davant del monument als Països Catalans. L’espectacle infantil va estar a càrrec de la companyia Els Salats. El concert poeticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera van cloure la jornada.

Durant l’any, la CAL ha tingut coneixement de més de 30 Correllengües celebrats arreu del Principat: Tàrrega, Castellar del Vallès, Sants, Argentona, Masnou, Alella, Sant Just Desvern, Mataró, Les Corts, Fort Pienc, Cabrera de Mar, Tragó de Segre, Sant Climent de Llobregat, La Garrotxa, Girona, El Palau d’Anglesola, Les Borges del Camp, Corbins, Fornells de la Selva, Horta-Guinardó, Balaguer, Puigverd, Esplugues de Llobregat, Artés, Torrelameu, Gramenet (Lleida), Llagostera, Santa Eulàlia de Ronçana. També s’ha fet el Correllengua de Gandia, al País Valencià, i el de Mallorca.

Com cada any, el 5 de novembre, l’edició del Correllengua 2022 es va tancar a Perpinyà coincidint amb la celebració de la Diada de la Catalunya Nord. Al matí, la delegació de la CAL que va pujar des del sud, va visitar la Porta dels Països Catalans, la impressionant obra d’Emili Armengol que representa la porta d’entrada als Països Catalans com una frontera invisible i històrica. Després del dinar a l’associació Aire Nou de Baó, la delegació es va desplaçar fins a la plaça Catalunya de Perpinyà per participar en la manifestació convocada pel Col·lectiu 7 de Novembre sota el lema “Sem Catalunya Nord. Fem Països Catalans”.

“La CAL ha tingut coneixement de més de 30 Correllengües celebrats arreu del Principat”

De Sueca als Països Catalans: el fuster d’un país

Deia Joan Fuster que «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!». I diu la dita popular catalana que «val més tard que mai». Doncs, amb les arrels fixades ben profundament en les classes obreres i populars del nostre país i amb l’horitzó de creixement a l’altura d’un savi com el de Sueca, la Tanyada edita i publica Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans. La fita és clara: que la cosa sigui més que un brot, que esdevingui una revifalla!

I en la unitat del poble, la unitat popular, la Tanyada hi treballa en diversos sentits. D’una banda, amb la ploma: fusterians i fusterianes de diverses generacions, amb diversos accents i dialectes, amb una complementarietat de formacions i trajectòries. De l’altra, en el del negre sobre blanc que han plasmat aquestes plomes: la versatilitat del savi de Sueca, és a dir, del Fuster pensador, escriptor, creador, educador, agitador i activista polític, cultural i lingüístic.

Una proposta per als Països Catalans amb una òptica fusteriana, en plena commemoració del centenari del seu naixement, havia de ser, per força, polifacètica. No podia ser d’una altra manera. I ajustada a la realitat. I pensada, escrita i dissenyada des de les classes populars i per al seu conjunt; les úniques capaces de construir país i països, les úniques objectivament interessades en l’emancipació social i nacional. Per qüestió de llengua i d’història, per qüestió de vida i futur, per qüestió de dignitat i d’enteresa. De sobirania, de construir hegemonia i de materialitzar-la en uns Països Catalans conseqüents, l’única via possible.

I només pot ser així perquè alcem la bandera per reivindicar el Fuster més incòmode per al poder: l’activista i compromès amb els Països Catalans, però també amb les seves classes populars. Aquest és el seu llegat i aquesta és la nostra viva i fèrria defensa de la seva vigència —i la urgència de la seva aplicació material. Us convidem i ens convidem, doncs a (re)llegir Fuster, que vol dir, sens dubte, reflexionar-hi; però us convidem i ens convidem, sobretot, a passar a l’acció.

Per això, el llibre s’enfoca a repensar l’ara i l’aquí, tot allò que ens cal fer per teixir, articular i implementar un programa no només de reconstrucció, sinó de supervivència nacional. Un programa, per des-

comptat, que serà d’esquerres o no serà. I, si amb Fuster situem la capitalitat al sud —que guia al nord—, és a dir, d’un País Valencià que es construeix a mesura que construïm els Països Catalans, la coordinació del llibre no podia ser sinó de dues persones que, si es miren des de les respectives poblacions estant, troben Sueca al mig: l’Aure Silvestre, de València, i la Irene Mira-Navarro, d’Alacant. Per a la redacció dels 8 diferents capítols han comptat amb escrits de persones d’arreu dels Països Catalans. El llibre va dirigit a tots els públics, més o menys coneixedors o no de l’obra de Fuster. Per això, el seguit de capítols cobreix diferents aspectes del pensament, la vida i l’obra del savi de Sueca.

L’obra comença fent un repàs dels aspectes biogràfics que ens poden fer entendre l’evolució política i activista de Fuster, i el seu compromís amb el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Tot seguit, s’analitza la transversalitat i influència de la qüestió social en l’obra fusteriana. A continuació, es revela la importància i la utilització de l’anàlisi històrica en el bastiment del pensament i la proposta intel·lectual fusteriana.

Queralt Badia Militant i membre Comissió campanya Any Fuster Endavant-OSAN Redactora d’un capítol del llibre

A debat

Més endavant, s’hi apunten els lligams indestriables entre la dimensió cultural i la política dels Països Catalans, i, tot seguit, s’aporta un repàs molt aclaridor i emotiu de la producció literària de Fuster. Seguim reclamant la vigència del pensament fusterià a 100 anys del seu naixement i disseccionant com s’han produït les revisions tant de les seves propostes com del mateix personatge.

A continuació, l’obra s’insereix en la qüestió lingüística com a pal de paller de la proposta fusteriana de construcció nacional, com a projecte real i tangible. I per últim, s’apropa al Fuster més íntim de la mà d’una entrevista a Jaume Pérez Muntaner, amic del savi de Sueca.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans és, en resum, una obra col·lectiva. I ho és en el seu doble vessant: qui l’ha feta possible i per a qui s’ha fet possible, d’una banda, i també per a què s’ha fet, de l’altra. Les diferents perspectives generacionals, territorials, polítiques i culturals s’han

conjugat per poder oferir una reconstrucció de la vida i l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva d’avui.

Podríem dir que el de Sueca va ser l’ideòleg d’un país, d’uns països: ens en va assenya-

lar els elements clau i els seus punts dèbils i forts, i en va traçar una proposta de (re) construcció. Ens va apuntar quines eines ens anirien millor i quin era l’objectiu final al qual havíem d’arribar. La decisió ara és a la nostra teulada.

Maria Vila: “El Govern preferia més una repressió prèvia que la celebració de l’1-O”

L’advocada Maria Vila (Barcelona, 1990) repassa a “Tornarà a ser rica i plena” (Bruguera) la història de Catalunya en un assaig sense pèls a la llengua, on desmunta alguns dels tòpics sobre els catalans, com ara que som gent de pau; i es mostra molt crítica amb els partits independentistes per tal com han gestionat el Procés.

Catalunya s’ha de justificar sempre pel fet de no ser un estat?

Catalunya és un país sense estat, un país com qualsevol altre, però amb els problemes que implica no tenir un estat.

La derrota és el fil que relliga la nostra història? Ens falta moral de victòria perquè volem tenir la raó, però no guanyar?

Amb la raó no n’hi ha prou. La derrota relliga la nostra història perquè Catalunya s’avança a la història moltes vegades,

però quan la cosa no està prou madura, la història li acaba passant per sobre. Moltes derrotes són per això, i també per la incapacitat de calibrar les pròpies forces i el moment propici.

Dieu que hi ha una incapacitat perquè Catalunya s’alliberi, però també perquè l’Estat l’assimili.

Catalunya és una anomalia al món. Continuem sent catalans i parlant català. En

Veus del país / Entrevista a Maria Vila

Veus del país / Entrevista a Maria Vila

la mateixa situació, moltes altres nacions no han sobreviscut. Barcelona irradia una gran força a tot el territori al llarg dels segles.

També és una ciutat pionera pel que fa al federalisme.

Barcelona va ser la impulsora d’una xarxa comercial que la Corona catalana desplegà a tot el Mediterrani. Segles després, la replicarien Holanda i Anglaterra, estenent la seva autoritat en el comerç i no en les institucions.

Pau Claris també va proclamar la República el 1641 però sense cap voluntat de fer-la efectiva com el 2017

Perquè s’ha volgut vendre que els catalans som gent de pau?

En aquesta expressió hi ha una intenció desempoderadora perquè deslliga la nostra història i fa perdre aquesta consciència. No ho hem estat perquè les inquietuds polítiques no s’han pogut resoldre democràticament. La fama de treballadors dels catalans ve després del 1714, perquè abans

érem considerats uns arrauxats i uns busca-bregues.

Pau Claris va proclamar la República el 1641, que va durar només una setmana.

I sense cap voluntat de fer-la efectiva, com al 2017. Es planteja com una forma de pressió i de protesta i no com una acció reflexionada d’emancipació. La derrota s’encaixa amb el Tractat dels Pirineus, quan Catalunya perd una part important del seu territori.

Tota la història d’Espanya posterior al 1714 és l’esforç per mantenir el resultat d’aquella victòria?

La concepció de l’Estat es consolida aleshores. Quan en una ciutat, qui es proclama sobirà, obliga als seus ciutadans a desfer un barri sencer, amb les seves pròpies mans, per construir una fortalesa militar (Ciutadella), o quan els canons apunten a la població i no al mar, es veu fins a quin punt aquest és un país ocupat. I això perviu al llarg dels segles amb més o menys participació fins a l’actualitat.

Catalunya és vista com una amenaça?

Sempre hi ha hagut aquesta voluntat d’independència i la història es repeteix. L’Es-

tatut de Núria neix tocat de mort i Catalunya sempre es troba atrapada.

Dieu que la frase “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer” de Companys és igual de buida que “Ho tornarem a fer” de Cuixart.

Mostrar-se com el més convençut sovint és una fugida endavant. Els Fets d’Octubre del 1934 eren una manera de pressionar el govern de dretes, fer-lo caure i carregar-se el sector més independentista del partit.

L’independentisme no creix amb la sentència de l’Estatut, ja hi era i Pujol el va contenir amb molta traça

Vostè es mostra molt crítica amb Jordi Pujol perquè diu que va mirar de contenir el conflicte polític durant tot tel seu mandat.

Jordi Pujol creà la Generalitat des de zero, però la història el jutjarà per la corrupció. Conté el conflicte, fa un discurs a Catalunya i un altre a Madrid i crea una ficció de normalitat institucional, gairebé de país independent, quan per sota hi ha el mateix que hi ha ara. Quan se’n va anar, va esclatar tot, però el conflicte ja hi era. L’independentisme no creix amb la sentència de l’Estatut, ja hi era, i Pujol el va contenir amb molta traça.

Així mateix, denuncieu les constants pastanagues de l’independentisme: el pacte fiscal, el 9-N o la independència en 18 mesos. “són eufemismes que no porten enlloc”, dieu.

Quan sento Mas dient que l’independentisme no té res a veure amb ell, em molesta. Busca la manera de capitalitzar po-

Veus del país / Entrevista a Maria

Vila

líticament el moviment de les consultes i fer-se’l seu per tenir-lo captiu. Ho fa amb el bany de masses a la plaça Sant Jaume, amb el rebuig de Rajoy al pacte fiscal o amb el 9-N, una oportunitat perfecta per fer un referèndum que es deixa perdre.

L’1-O va ser també una pastanaga?

El referèndum de l’1-O forma part d’aquesta pastanaga, de tirar la pilota endavant, però les coses empenyen cap a un altre camí. Hi ha un sentiment general que és un referèndum i molts ho vam creure així. L’Estat s’ho va prendre seriosament, però per al Govern era una nova pastanaga, encara que per als seus electors, no.

L’1-O no es parla de resultats i es fa circular la repressió policial, que és de baixa intensitat perquè no va morir ningú i es va limitar als cops de porra

Les entitats també minimitzaven l’1-O?

El dia abans del referèndum, l’aleshores president de l’ANC, Jordi Sànchez, va dir que si hi votaven un milió de persones o hi havia cua de gent per votar, ja era un èxit. El paper de tots dos va ser diferent, però ningú s’ho va prendre seriosament i el més greu de tot plegat és que les entitats no ho fiscalitzaren. No hi havia on agafar-se.

El Govern també confiava que el referèndum no se celebraria?

El Govern preferia més una repressió prèvia, i no que se celebrés. L’1-O no parla de resultats i es fa circular la repressió policial, que va acabar al migdia, i que fou de baixa intensitat perquè no va morir ningú i es va limitar als cops de porra. Hi ha interès a desviar el veritable focus: que s’havia fet un referèndum i que s’havia de

proclamar la independència en dos dies, com s’havia aprovat al Parlament. S’aferraren a la repressió com un ferro roent per guanyar les eleccions del 21-D.

No hi havia res preparat.

Els resultats del referèndum no es varen proclamar. Molts dies després, se suspèn la declaració perquè estan negociant. Veuen fins a quin punt han embolicat la troca i miren de passar-hi de puntetes. El 27-O és un acte infame, on es frivolitza amb la declaració d’independència quan no hi ha cap voluntat de fer-la efectiva.

Es va prendre el pèl a la gent?

No m’agrada parlar de traïdors, no sé si es va fer volent, però és evident que el que s’havia de fer no es va fer, i que els discursos que circulaven sobre la repressió tenien uns objectius purament electorals. Ens van enganyar, quan no costava gens dir que no ho havien sabut fer i que plegaven.

L’exili va ser un comiat a la francesa?

Anar a declarar a l’Audiència també. Tothom va buscar una sortida personal. No ho jutjaré, però després es va fer servir políticament.

Els governs posteriors a l’1-O també han apostat per adormir el conflicte?

Clarament, tots. ERC de forma més explícita, però Torra es va fer inhabilitar per una pancarta a la plaça Sant Jaume, la qual cosa no deixa de ser un fet molt greu. L’atien d’una manera innòcua, però amb la voluntat d’adormir-lo perquè no saben què fer.

Com veu la llista cívica que planteja l’ANC?

Aquestes llistes sempre acaben a Convergència o en els seus propis partits com JxSí. És necessari pensar en una alternativa perquè la gent que està a favor d’aquestes llistes sempre prové d’aquest sector.

Falten Ermessendes, reines medievals que tallen el bacallà, a la politica catalana?

No ho sé (riu) però la Generalitat ha perdut el prestigi perquè la distància entre el que es vota i s’acaba fent està molt allunyat i l’1-O és el cim. Falta gent que s’ho cregui i que estigui determinada. El problema és que tampoc hi ha una visió del país per al mentrestant, sobre com volem que sigui i quin paper ha de jugar internacionalment. La transició energètica és un desastre i pel que fa a l’ampliació de l’aeroport, encara no sabem què en pensa el president Pere Aragonès.

Fins que no s’abordi el conflicte, però, res es podrà resoldre.

Els Premis Joan Coromines arriben a la vintena edició

La XX edició dels Premis Joan Coromines es va celebrar el dia 12 de novembre de 2022 al Fòrum Berger Balaguer, a Vilafranca del Penedès, amb l’assistència de gairebé 200 persones. Any rere any, els Premis volen reconèixer persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Alhora, volen ser un revulsiu que ens esperoni a continuar treballant per assolir el ple reconeixement de la nostra identitat nacional i de la nostra llibertat.

En aquesta ocasió, els guardonats han estat Joaquim Arenas i Margarida Muset, per la seva intensa i continuada lluita per la normalització de la llengua catalana; Parlem Telecom, per ser l’única empresa de telefonia de matriu catalana, imprescindible per no dependre de serveis estatals; Pack Màgic, per la difusió de recursos infantils en català que fomenten valors socials i culturals; SoftCatalà, per ser pioners en el foment de la presència i l’ús del català en tots els àmbits de les noves tecnologies; Músics per la Llibertat de l’Alt Penedès (guardó local), per la persistència en la defensa de les nostres llibertats nacionals; i Miquel Strubell (homenatge pòstum), en reconeixement a la seva lluita per la llengua, la cultura i la nostra llibertat nacional.

Els guardonats van recollir la seva distinció, tot agraint el reconeixement de la CAL i posant en relleu la importància de reivindicar la llengua i cultura catalanes dia rere dia en els diferents espais i àmbits socials: l’educació, el cinema, la música, les noves tecnologies, l’àmbit empresarial i la política lingüística.

L’acte va comptar amb el suport de la Generalitat, l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, la Fundació Pere Coromines i el Consell Comarcal de l’Alt Penedès. La

col·laboració de les entitats vilafranquines va ser essencial: el Consell per la República Catalana, l’Assemblea de l’Alt Penedès, l’Agrícol, Òmnium Alt Penedès, Marxa de Torxes per la Independència i Catànies Via, van ser presents a l’acte, amb representants dels seus grups i entitats entre els assistents.

En nom de l’alcalde de Vilafranca del Penedès, el tinent d’alcalde Aureli Ruiz va donar la benvinguda als assistents. La periodista i presentadora de RTV Vilafranca, Judit Benages, va presentar i conduir la vesprada. Cesk Freixas va amenitzar l’acte amb el seu art, interpretant diverses peces musicals entre guardó i guardó. A més, els Músics per la Llibertat de l’Alt Penedès van concloure l’acte fent sonar l’Estaca i Els Segadors, acompanyats pel caliu del públic.

Els parlaments del president de la CAL, Jaume Marfany, i del secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, van cloure la XXa edició dels Premis Nacionals Joan Coromines. Marfany va donar l’enhorabona a tots els guardonats, agraint la seva tasca per la defensa de la llengua. D’altra banda, Francesc Xavier Vila va encoratjar els assistents a construir ponts per la llengua, afirmant que sense el microactivisme, no hi podrà haver institucions per salvar-la.

CAL / Premis Joan Coromines

La gran Núria Feliu

El 22 de juliol d’enguany ens deixava la gran Núria Feliu. La seva mort va despertar una multitudinària manifestació de condol. Els diaris, les xarxes, tots els mitjans de comunicació se’n van fer el ressò que sens dubte mereixia. Va ser recordada i elogiada en articles diversos des de molts sectors i àmbits.

“El meu poble, Sants. El meu país, Catalunya”. Més enllà de la seva gran carrera professional, indiscutible, la Núria ha estat una dona compromesa amb el seu temps i amb el seu país. D’una banda, la seva lluita per la llengua i per la cultura catalanes, fonamental i decisiva. D’altra banda, la seva lluita per la llibertat, la seva militància independentista des de fa molts anys; tal com apuntava Núria Cadenes: “En aquells anys (1995) en què l’independentisme no era encara opció majoritària, ni tan sols ben vista, la Núria Feliu sempre responia..”.

Sempre responia... I això ho sabem molt bé des de la CAL, amb qui sempre va collaborar estretament. També ho saben molt bé des de l’Assemblea Nacional Catalana. Malgrat la bufetada que va significar per a ella que ni l’ANC ni Òmnium la convidessin a participar en el Concert per la Llibertat del 29 de juny de 2013, la Núria va ser una col·laboradora incansable de la lluita d’aquells anys. Va recórrer el país i les territorials de l’ANC en desenes i desenes d’actes recitant els seus poemes patriòtics, escampant el missatge de l’Assemblea, acostant centenars de persones al procés que ens havia de portar a assolir una república catalana independent.

Sempre va estar a punt per col·laborar amb les iniciatives independentistes de tot ar-

reu, si l’hi demanaven. Va ser una de les cares visibles de Barcelona Decideix. Recitar, col·laborar, militar, ser present a totes les mogudes que podia. Deia que era independentista des que havia nascut. La principal raó per la qual defensava una Catalunya independent deia que “perquè és la meva terra, és la meva llengua, és la meva cultura, és la meva gent, és la meva mare,.. sóc JO.” Que encara havíem de patir molt per arribar a la glòria, al somni desitjat. Que voldria que la Catalunya del futur fos lliure, per poder ser, per poder decidir per si mateixa. El que som, afirmava, ja ho sabem i volem continuar sent-ho.

De la infinitat de versions que va interpretar, sempre en català, deixeu-me que acabi aquestes ratlles de record i homenatge amb uns versos de la cançó “Quan em tornis a veure”. Potser a alguns us sonarà més la versió en castellà que va compondre Maria Grever, mexicana, i de la qual existeixen més de 30 versions interpretades per Luís Miguel, Los Panchos. Gloria Estefan, Aretha Franklin, Diana Ross. Una cançó del disc “Els grans boleros en català. Núria Feliu i los Guacamayos”:

Quan em tornis a veure / potser em trobis estranya, / potser et costi de creure / que he pogut oblidar. Potser demà / començarà un nou dia,/ hi haurà una estrella balba / i amb la claror de l’alba / ens donarem la mà

Marc Bega

Prescindibles i imprescindibles: la conversa que ens converteix en colla

Sabem que encara avui a les escoles hi ha nois i noies que són mirats de cantó i no de front, i si en tot cas algú els dirigeix la paraula és per engegar grolleries feridores o fer-ne burla; amb el nom sovint canviat per un malnom. També, com els presoners, amb la sensació ben real de ser prescindibles per a la resta de l’aula. Deshumanització. En clar contrast, avui podríem referir-nos a un grapat de gent que es fa famosa a les xarxes de comunicació; en sabem el nom i el cognom, ens els mirem i escoltem tot fent que se sàpiguen importants, imprescindibles.

Els humans, des d’Adam i Eva fins a l’últim nadó d’avui, per viure dignament necessitem experimentar, sovintejades, les tres coses: mirades directes als ulls, paraules inclusives que ens anomenin i gestos i obres que confirmin que som de la colla. El cau familiar, la colla d’amics, els veïns sovintejats de l’edifici o del bar, els companys de feina que són companys de veritat, la gent amb qui xerrem a l’entitat... Tots ens fan humans. A tots els fem humans. Saludem, parlem i, si ens acomiadem, sentim el càlid “Fins aviat” que anuncia la tornada. Compartim humanitat i això ens omple.

El llibre “En defensa de la conversación” de Sherry Turkle parla del valor fonamental de la conversa cara a cara avui dia, quan tan sovint queda reservada al mòbil, la tauleta o el portàtil. Us el recomano. El

llibre per a l’ensenyament secundari “Habitem-nos” (i no evitem-nos!) de Maria Clapés ofereix bons guions de conversa entre adolescents. Actualment hi ha molta necessitat de conversa directa i inclusiva. Entre o amb gent gran, gent adulta, gent jove, adolescents...

Les persones acabades d’arribar a la terra catalana experimenten aquesta triple necessitat amb un to més punyent encara per l’absència sobtada d’ulls familiars, de paraules amb ressò íntim i de llocs on ser algú qui s’espera. I és més punyent encara quan són enmig de l’infern de resoldre primeríssimes necessitats de documentació, menjar, habitatge o feina.

El projecte Xerrem Junts de la CAL vol afegir-se a les múltiples iniciatives d’acollida que tenen la triple funció de reconeixement, comunicació i participació com a part essencial dels objectius que els impulsen. El nostre projecte crea espais de comunicació en català entre persones que el parlen i altres que el volen parlar. No un dia, ni dos, ni vint, sinó un temps indefinit que facilita convertir el grup en colla, familiaritzar-se en la nostra llengua, adquirir autoconfiança per parlar-la, saber-se part d’aquest país i, dins d’aquests objectius, compartir la humanitat que uns i altres portem dins i que activem amb els ulls, la paraula i el convit. Som a la vostra disposició a www.cal.cat

Jordi Esteban Coordinador del Xerrem

CAL / Xerrem

Estimar la llengua i fer-nos-la més nostra

Enguany hem donat un bon impuls de sortida als grups Garbells i cada setmana ens trobem gent que parlem de llengua, ens comuniquem recursos per millorar-ne l’ús i referències culturals d’actualitat, comentem llibres que llegim i arribem fàcilment a ser colla perquè ens diem pel nom i esperem amb ganes el dia de retrobar els companys. És un plaer.

Hi ha en aquests moments sis grups presencials i dos de virtuals. Els presencials els fem a la Seu de la CAL Nacional a Sants, Centre Cultural d’Esplugues de Llobregat, a la biblioteca Montserrat Abelló de les Corts, a la llibreria Ona de l’Eixample, a l’Orfeó Gracienc i als Lluïsos d’Horta. Els virtuals els fem els dilluns i dijous al vespre durant una hora, mentre que els presencials una hora i mitja a la setmana. Gratuïta. Amb un material base que genera diàleg, reflexió, consulta... Veniu a tastar-ho, hi sou convidats. Només cal que ens ho comuniqueu a la seu de la CAL o al correu garbells@cal.cat

Durant les sessions, o entre sessions i per WhatsApp, qui coneix un recurs ben pensat, un llibre interessant, una aplicació útil, un concurs lingüístic o qualsevol altra cosa que encaixi amb el tarannà del grup, n’informa els companys i companyes. Vegeu quines aportacions més interessants ens hem lliurat mútuament des de l’octubre. Segur que seran del vostre interès.

Publicacions

• El català em sedueix. 53 reflexions... Diversos autors - 7dquatre

• 1001 curiositats del Català parlat i escrit. Jaume Salvanyà. Ed. L’Arca.

• Teràpia lingüística. Míriam Martí Lloret. Ara llibres.

• Qui ha de salvar català?. Xavier Gual. EUMO Editorial.

Violant Martí Coordinadora de Garbells de llengua

• 101 dites il·lustrades per a tothom. Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies. Cossetània.

• Els mots (t)robats. Jordi Palou. RodaMots

CAL / Garbells

Enllaços a fonts d’informació sobre usos lingüístics

• https://www.desdelsofa.cat/ – base de dades de streaming en català

• https://www.vilaweb.cat/autors/jordi-badia-i-pujol-2/ - propostes de millora i genuïnitat

• https://www.vilaweb.cat/autors/josep-maria-virgili/ - propostes de millora i genuïnitat

• https://www.vilaweb.cat/noticies/noves-paraules-diccionari-llengua-catalana/ - noves paraules

• https://www.youtube.com/watch?v=OMEgkPXvdq8 - descripció de l’estrès lingüístic dels catalanoparlants.

Exercicis, concursos i entreteniments

• Un cop de mà. Rumia i encerta-la. Del CNL del Vallès Oriental. A https://www.cpnl.cat/publicacions/ Cada mes es plantegen qüestions lingüístiques a resoldre; hi ha comentari posterior segons les respostes.

• Minimots. Mots encreuats de 6x6 caselles, obra de Pau Vidal, de ritme diari, a Vilaweb. Amb definicions originals que vinculen llengua, imaginació, història del país... https://www.vilaweb.cat/minimots/

• Wordle català https://gelozp.com/games/elmot/ Descobrir un mot de cinc lletres amb les pistes que es van donant. Un bon entreteniment. També el trobareu dins del diari digital del diari ARA (https://www.ara.cat/).

• Paraulògic. Tot un repte de trobar paraules que continguin les 6 o 7 que es presenten cada dia, amb l’obligació d’usar en tots els mots la lletra central del joc. Un joc que enganxa i s’ha fet molt popular. El trobareu a Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/paraulogic/).

• Endevina el mot amagat. Un jeroglífic cada dilluns a la biblioteca Joan Maluquer d’Artesa de Segre. I cada dimarts, solució. http:// bibliotecaartesadesegre.blogspot.com/

Informacions compartides d’interès cultural

Llibres comentats: Apologia de l’Empordà, de Xavier Febrés. El carrer Estret, de Josep Pla. Bon profit / Els mesos de l’any, de Miquel Martí i Pol. Primavera, Estiu, de Marta Rojals. Sol de nit, d’Emma Martí. Tàndem, de Maria Barbal. El cafè de la granota, de Jesús Montcada. La trena, de Laetitia Colombani. Jamil a la terra dels bàrbars, de Joan Lluís-Lluís.

Obres de teatre: Estic Sol (Teatre Borràs, Barcelona). La trena (Teatre Goya, Barcelona). El Papa (Teatre Akadèmia, Barcelona)

Exposicions: Aiguats Terrassa 1962

Ja ho sabeu. Garbells de llengua ens ajuda a viure amb més intensitat la llengua i la cultura catalana. Hi sou convidats.

Racó de Cultura

Torb : un viatge introspectiu del protagonista i del país

La contraportada ens permet donar un primer cop d’ull a Torb: « és un text sovint crepuscular, de clarors tamisades i foscors intenses, però on també es barregen alguns esclats de llum que constaten que, seguint el fil que uneix passat i present, la vida continua... el Jan sap que viure implica assumir... un rastre de pecats.

El món no s’atura, i ell tampoc té més opció que intentar continuar endavant...

Pel camí troba personatges que expliquen diferents passats i presents, desconstruint la realitat i exposant els límits de l’ànima...»

tot i l’aparença de rutina i ordre. Perquè igual que el costum esdevé llei, la mentida acaba semblant veritat, i durant la lectura hom troba un xim-xim de dissonàncies vers el pòsit de veritats establertes, les veritats íntimes que cadascú du al sarró, i les veritats acceptades socialment.

Com el text no pretén ser políticament correcte, no evita traslladar el matís escèptic dels personatges, àdhuc àcrata, característic dels catalans, vers la quotidianitat i les veritats oficials

I baixant cap a la concreció, es pot dir que ajuntant les diferents capes de relat, Torb és un viatge introspectiu, tant del protagonista com del país. De forma paral·lela, la novel·la revisita episodis personals del protagonista, però també episodis històrics que encara marquen el present, com ara la guerra civil. Tot plegat es converteix en un viatge personal, històric i geogràfic. Val a dir que, amb tot de problemes, el Jan, no passa pel seu millor moment, i de forma paral·lela, el món no sembla que vagi gaire millor,

Com el text no pretén ser políticament correcte, no evita traslladar el matís escèptic dels personatges, àdhuc àcrata, característic dels catalans, vers la quotidianitat i les veritats oficials.

La normalitat sembla segrestada per la propaganda, atès que, a mesura que transcorre el relat, les realitats que es superposen van dibuixant un paisatge prou diferent d’un món civilitzat i just. Només el petit recer de la bona gent: el Manel i el Sergi, les Carmes... permet al protagonista boquejar sense enfonsar-se. Perquè tot i que individualment siguin un esquitx social, existeix la bona gent, persones que si tinguessin un botó, potser ho canviarien tot. «Les revolucions són com la neteja dels dissabtes, ve que són precises», conclou la senyora Carme en un moment donat, tot i no tenir res de revolucionària.

Eduard Llaudó