Issuu

revista de la llengua i la cultura catalanes

Número 50

Primavera 2023

El Correllengua inicia una edició dedicada a Joan Brossa

La paràlisi del Procés i la divisió posa a prova l’independentisme a les municipals

Gerard López Fageda: “Mala peça té al teler un país que confia el futur de la seva llengua únicament a l’escola i a la televisió”

revista de la llengua i la cultura catalanes

La CAL opina L´Escletxa Revista trimestral informativa de la llengua i la cultura catalanes. Número 50. Primavera 2023

DIRECTOR: Jaume Marfany COORDINADOR: Xavi Tedó HAN COL.LABORAT EN AQUEST NÚMERO: Jordi Esteban, Marc Bega, Sandra Sàrrias i Meritxell Bayarri CORRECCIÓ Margalida Castillo DISSENY I MAQUETACIÓ: Maria Vilarnau REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS: C. Olzinelles, 118 08014 Barcelona Tel. 93 4159002 cal@cal.cat www.cal.cat Dipòsit Legal: B-19.487-03 L’Escletxa no comparteix necessàriament les opinions de les persones col·laboradores; l’opinió de la CAL es reflecteix en l’editorial La CAL anima a la reproducció parcial de la revista, avisant primer i fent-ne constar la procedència L’escletxa és membre de l’Associació de publicacions Periòdiques en Català (APPEC)

La nostra millor arma No hi ha llengua sense país ni país sense llengua. Una llengua no és res sense el poble que l’usa. El minutet de glòria al Tik-Tok de Begoña Suàrez, la infermera de l’Hospital de la Vall d’Hebron, la del “puto C1” de catalán”, no és res més que la punta d’un iceberg de grans dimensions. Un iceberg format per la repressió lingüística que l’estat espanyol exerceix des de fa més de 300 anys sobre la nació catalana; pel nacionalisme genocida d’aquest estat i dels seus col·laboradors, tant de dins com de fora dels Països Catalans; per l’apocament i la feblesa dels nostres polítics i governants i per la nostra escassa consciència lingüística i les nostres pròpies pors, sobretot a la confrontació. Són diverses les causes que ens han conduït a la minorització del català en el seu propi territori (només un 36% el tenim com a llengua inicial) i no totes són culpa de l’estat espanyol. També ho són la política del bilingüisme, la demografia, la globalització, la manca de consciència lingüística i un llarg etcètera. La política del bilingüisme, l’anomenat “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són

llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra. És el que Pau Vidal anomena “bilingüisme a la catalana” que pressuposa una igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que en aquest país existeix un conflicte lingüístic. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix, si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística. Individualment tenim una arma molt poderosa per evitar aquesta progressiva minorització del català i que només depèn de la nostra voluntat i actitud: fer servir la llengua arreu i amb tothom. De manera oberta, amb respecte, amb empatia, sense cap mena de prepotència, però també sense timidesa, sense pors, sense complexos. Fer servir el català, adreçar-se sempre en català a tothom, mantenir la llengua, encara que l’interlocutor parli en castellà, és una actitud que parteix de la individualitat, però que ha d’esdevenir una actitud col·lectiva. Jaume Marfany Segalés Director de l’Escletxa

SUMARI La CAL opina

VEUS DEL PAÍS

Pàg 3

Pàg 15-18 Entrevista a Gerard López Fageda

APROFUNDINT Pàg 4-7

L’independentisme es posa a prova a les municipals

CAL Pàg 8-9 Correllengua Pàg 10-12 Xerrem

RACÓ DE PENSAMENT Pàg 13-14 El Deep State

RACÓ DE PENSAMENT Pàg 19-21 El fals mite del bilingüisme a Catalunya

RACÓ DE CULTURA Pàg 23

Weekend a Nova York de Josep Pla

primavera 2023

Aprofundint / Eleccions municipals

La paràlisi del Procé a prova l’independ Ara farà dos anys, concretament el 21 de maig, Pere Aragonès es convertia en el 132è president de la Generalitat gràcies al suport, primer de la CUP, i després de Junts. Les tres grans forces traslladaven així la majoria independentista del 52% assolida a les urnes el 14-F al Parlament. Dos anys després d’aquell debat d’investidura, els cupaires han trencat totes les relacions amb els republicans i Junts ja no forma part del Govern.

Xavi Tedó

En un clima de màxima divisió i de paràlisi del Procés, arriben les eleccions municipals que serviran per mesurar la força de l’independentisme. Uns comicis que sí que han posat al descobert que a l’independentisme cada cop li costa més articular llistes. Lluny queda l’efervescència del Procés que permetia als grans partits configurar les candidatures amb temps i amb estoc de candidats. Si fins ara era habitual que partits com el PP, Ciutadans o fins i tot els comuns i el PSC patissin per fer llistes en els municipis mitjans i petits d’algunes comarques menys poblades, ara l’etapa de desgel està passant factura a ERC, Junts i la CUP, fins al punt que en alguns feus sobiranistes els partits no han trobat cap de llista, ni gent que en vulgui formar part, i fins i tot, diverses seccions locals han decidit no presentar llista. La dedicació, la pressió o fins i tot l’assetjament que reben regidors i alcaldes no són els únics motius que allunyen la ciutadania d’entrar en política. La desmobilització als carrers també s’ha traslladat a les institucions.

La CUP del Voltreganès, que agrupa les candidatures de Sant Hipòlit i les Masies de Voltregà, no es presentarà a cap de les dues poblacions tot i que tenia un regidor a cadascuna. Tampoc ho farà la CUP de Calldetenes, amb representació des del 2007. “El Procés ens ha esgotat i tots els partits ens han decebut”, exposa Marta Boixeda, regidora a Sant Hipòlit. ERC tampoc podrà presentar llista en aquests dos pobles d’Osona i n’ha prioritzat un. “No volem tirar la tovallola, però està costant trobar gent pels llocs més compromesos”, admet l’edil Marina Crous, que plega després de ser la número 2 fa quatre anys. “Abans tot s’elevava a escala nacional i era més fàcil perquè hi havia més il·lusió, però ara s’han refredat les coses i hi ha gent que no entén certes decisions, com el diàleg amb l’Estat, que acaben afectant en l’àmbit local”. Els grups municipals d’ERC a Sant Quirze de Besora i Montesquiu, que ja van renunciar a assumir l’alcaldia aquest man-

revista de la llengua i la cultura catalanes

Aprofundint / Eleccions municipals

és i la divisió posa dentisme a les urnes dat, tampoc fan llista en aquests dos municipis d’Osona on històricament havien governat: 12 anys al primer i 20, al segon. En tots dos casos, per manca de candidat. Joan Mendo, actual primer tinent d’alcalde i alcaldable el 2019, ja no va poder assumir l’alcaldia a mig mandat fa dos anys com marcava el pacte amb la CUP, després que tots dos assolissin tres regidors i s’unissin per imposar-se als cinc de Junts. Tot i no presentar llista, membres d’ERC s’han integrat a la llista cupaire com el mateix Mendo. A Montesquiu ha passat tres quarts del mateix. No han aconseguit gent per formar la candidatura i també van

acabant renunciant a governar el febrer de 2020, després de gestionar l’alcaldia de manera ininterrompuda des del 1999. A Vallgorguina (Vallès Oriental), tot i que Junts governa amb majoria absoluta des del 2011, no han trobat ningú del poble que volgués encapçalar la llista. “Ha costat molt, l’impàs del Procés fa que la gent estigui menys receptiva”, diu Joan Mora, l’actual alcalde. Els juntaires han acabat situant Mercè Llistosella, neta de l’única alcaldessa del poble i que ara viu a Granollers. “No m’ho esperava, però no es volia presentar ningú i he dit que sí”, assenyala.

Opa a formacions independents En aquest context d’apatia, Junts i ERC han llançat una opa contra les formacions independents per assolir les 800 llistes que s’han marcat com a objectiu i, de retruc, controlar el màxim nombre de consells comarcals i de diputacions, on es preveu una lluita aferrissada, especialment a Barcelona i Girona. No és un fenomen nou, passa abans de tots els comicis locals, però la proliferació de llistes independents, la fragmentació de

primavera 2023

Aprofundint / Eleccions municipals

l’espai de CiU amb Junts i el PDECat separats en molts pobles, la dificultat per fer llistes pel declivi del Procés i el descrèdit de la política han fet que els grans partits premin l’accelerador. Una pràctica que, amb molta menys intensitat, també proven el PSC o els comuns. Primàries, que va promoure l’ANC amb gent majoritàriament de Junts, està sent la més afectada amb l’absorció de diferents candidatures. Al Vendrell, on va obtenir un miler de vots i dos edils el 2019, ara es presentarà en coalició amb Junts després que el seu cap de llista el 2019, Josep Maria Llasat, hagi estat escollit com a alcaldable per aquest partit. Un pacte que no valida la Coordinadora Nacional de Primàries Catalunya, que denuncia que s’hagin apropiat de la iconografia de la formació (una urna de l’1-O) fent-hi només alguna modificació. “Capten les candidatures amb possibilitats, que els poden fer ombra, amb ofertes deslleials i d’esquena

a les organitzacions”, denuncia Josep Maria Mas, coordinador de la formació. A Montornès del Vallès, on Primàries sí que va assolir un regidor i Junts, no, ha passat el mateix. Al seu torn, el PDECat també va sondejar fins els darrers dies els nuclis de Primàries menys actius amb oferta econòmica inclosa. “Ens han ofert drets electorals, tramesa, cartells i 1.000 euros per la campanya”, asseguren membres d’aquestes candidatures. Poques llistes de Primàries amb regidors no han sucumbit als cants de sirena. És el cas de Granollers, on Junts ha tancat coalició amb alguns dels seus membres, però Primàries no deixarà de fer llista, tot i perdre els drets electorals. Uns drets que el 2019 computaven per Demòcrates, el partit d’Antoni Castellà, que a les darreres eleccions al Parlament ja es va presentar amb Junts. Això explica que totes dues formacions hagin unit forces a Sitges, Terrassa i altres localitats.

Junts mira de reunificar l’espai polític postconvergent amb l’aliança amb Impulsem Penedès o Impulsem Lleida, que apleguen desenes de batlles i regidors de l’òrbita del PDECat, però també amb partits municipalistes. ERC, per la seva banda, ha absorbit l’occitanista Aran Amassa i Som Poble, tot i que va guanyar les eleccions a Sort i es va quedar a un sol regidor de la majoria absoluta. La Federació d’Independents de Catalunya (FIC), que el 2019 va ser la setena força municipalista amb 71 regidors –quatre més fins i tot que el PP–, també ha rebut trucades tant d’ERC com de Junts per buscar aliances amb alguna de les quaranta candidatures. L’opa de Junts i ERC a Tots per l’Empordà (TxE), que el 2019 es va estrenar amb 32 regidors amb 12 candidatures (que ara duplicaran), ha estat més directa. “Fa un any i mig que rebem ofertes molt sucoses

revista de la llengua i la cultura catalanes

Aprofundint / Eleccions municipals

de partits d’àmbit nacional i han intentat absorbir tot el col·lectiu. Després han anat poble per poble per aguantar les seves llistes”, denuncia Xavier Dilmé, coordinador del partit. Pere Garriga, president d’Independents de la Selva, que va aconseguir 48 regidors, 5 consellers i 1 diputat amb 16 llistes, admet que Junts i ERC, però també el PSC i els comuns en algun cas concret, han trucat a la meitat de les seves llistes per anar en coalició o a regidors per encapçalar la candidatura d’aquests partits. El també alcalde d’Arbúcies critica aquesta intromissió: “Veuen les nostres llistes com un instrument per als consells i les diputacions”. “Fa quatre anys l’ofensiva va ser de baixa intensitat, ara és més alta”, subratlla Garriga, que celebra que cap candidatura ni regidor hagi marxat. Pugna entre ERC, Junts i PSC Més enllà dels problemes que han tingut per configurar les seves llistes, les eleccions serviran per mesurar la força de cada partit. ERC confia a mantenir-se com a primera força gràcies a la implantació que té a l’àrea metropolitana i arreu del territori. També servirà per veure si la ciutadania avala en clau local la seva aposta per l’acord de claredat, que busca un referèndum pactat que el govern espanyol no contempla, en el marc de l’etapa de diàleg que ha obert amb l’Estat. Més complicat ho tenen els republicans. Si tenim present les darreres enquestes, a Barcelona, després que Ernest Maragall aconseguís la victòria el 2019, Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni surten amb avantatge. L’ensopegada a la capital catalana, en tot cas, esperen atenuar-la conservant els consistoris de Lleida i Tarragona, i mantenint-se com la primera força municipalista del país. Junts, per la seva banda, confia a fer el sorpasso a Barcelona amb Trias, que té mans lliures per pactar amb qui calgui. En plena sacsejada per la condemna a la presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs, el partit fundat per Carles Puigdemont entoma les municipals com un revulsiu per curar-se les ferides. I no només perquè les expectatives electorals de l’exalcalde de la capital catalana conviden a l’optimisme, sinó perquè tenen coll avall que seguiran

El PSC vol disputar la victòria a ERC i Junts en nombre absolut de vots. Els socialistes, que ja es van imposar a les eleccions catalanes per sobre dels republicans, confien a mantenir la imatge de centralitat que els ha donat l’agenda de retrobament amb la taula de diàleg com a emblema. A banda d’augmentar les majories que té a les grans ciutats de l’àrea metropolitana, el PSC busca recuperar Lleida i Tarragona i somia amb assaltar Barcelona amb Collboni al capdavant.

Després de la patacada electoral d’ara fa quatre anys, la CUP busca mantenir la tendència a l’alça que ha viscut a les darreres convocatòries amb les urnes. Els anticapitalistes s’han fixat com a gran objectiu recuperar la representació a Barcelona, amb la diputada Basha Changue com a cap de llista. També somien a donar la campanada a Girona, on van ser la segona força fa quatre anys, apostant un altre cop per Lluc Salellas. També confien tornar a entrar a Lleida, Granollers o Terrassa i mantenir les alcaldies que tenen, especialment la de Berga. Complicat sembla que la candidatura de Dolors Sabater pugui fer pessigolles a Xavier Garcia Albiol a Badalona.

Els comuns s’ho juguen tot a Barcelona, on aspiren a portar Ada Colau a un tercer i últim mandat. A l’àrea metropolitana de la capital catalana, la prioritat és mantenir l’alcaldia del Prat de Llobregat, en mans de Lluís Mijoler, que s’ha significat en contra de l’ampliació de l’aeroport, inclosa en l’acord dels pressupostos per la pressió del PSC. Els comuns arriben als comicis amb una guerra oberta entre Unides Podem i Sumar, la plataforma de la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, per acordar la fórmula electoral als comicis espanyols de finals d’any.

Ciutadans, en ple trànsit cap a la desaparició, intentarà conservar alguns dels regidors que té arreu del país, especialment a Barcelona, tot i que el PP li ha pescat una desena de caps de llista i en molts municipis ja no presentaran ni candidatura. De la seva caiguda se’n vol beneficiar el PP, que aspira a convertir-se en el pal de paller de l’espanyolisme a Catalunya. Vox, per la seva banda, vol treure el cap en algun municipi, malgrat que les enquestes no li asseguren ni regidors a Barcelona.

governant a Girona, Vic, Reus, Vilafranca del Penedès, Tortosa i Banyoles. També aspiren a recuperar Manresa o Sant Cugat del Vallès.

primavera 2023

CAL / Correllengua

L’empremta més crítica i humorística de es deixa veure en l’acte d’inici del Corre Perdó, perdó per parlar en català. Potser si utilitzem aquesta llengua, ens hem d’excusar? Aquesta és una de les preguntes que se li van fer al públic el passat 15 d’abril a la Fundació Joan Brossa en l’acte d’inici del Correllengua 2023. Enguany, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ha volgut dedicar la campanya festiva en favor de l’ús social del català al polifacètic poeta Joan Brossa en el vinti-cinquè aniversari de la seva mort.

Meritxell Bayarri

Brossa va ser un artista que durant tota la seva vida va mantenir la voluntat d’escriure en català. El seu cognom, de fet, el firmava amb dues esses, malgrat que originalment en tenia una de sola, i per voler aprendre millor la llengua, va arribar a rebre classes clandestines. Durant l’acte, Glòria Bordons, vicepresidenta de la Fundació Joan Brossa, va parlar de la Guerra Civil, un dels moments més difícils de la vida del poeta, quan va lluitar al front de Lleida en el bàndol republicà. Va ser allà quan va quedar ferit d’un ull de per vida. A partir de les seves experiències al front va escriure el poema La batalla del Segre o la segona naixença. Segons Bordons, aquest va ser un moment clau per al jove artista, ja que a partir de llavors va decidir

que “es dedicaria a la poesia i ho faria sempre en català”. En els seus parlaments, l’experta en l’artista barceloní també va fer referència a la influència que Joan Brossa va rebre de l’escriptor Joan Fuster, especialment en el fet d’assumir més compromís envers els Països Catalans, i va esmentar la posició crítica del poeta cap a aquelles situacions en què els catalans canvien de llengua. “Enraonen en català, però a la més / mínima ocasión lo dejan delante / de un interlocutor de habla castellana”, diu el poema Mutació, publicat a principis dels anys noranta. La reivindicació cap a la voluntat de mantenir les converses en català i no canviar al castellà, també va ser expressada per l’ac-

revista de la llengua i la cultura catalanes

CAL / Correllengua

e Joan Brossa ellengua triu i activista Carme Sansa, en la lectura del Manifest, i pel president de la CAL, Jaume Marfany, en la cloenda de l’acte. Sansa va recordar la necessitat de “seguir lluitant per la normalització de la nostra llengua, que és la base de qualsevol cultura”. Va parlar de la importància de treballar plegats com a Països Catalans, per tenir més força; i d’exigir al Govern que només pacti lleis que protegeixin el català. A més, va mencionar un altre problema: el mal costum dels catalanoparlants a l’hora de canviar de llengua, dificultant així l’aprenentatge del català a les persones vingudes d’altres països. Marfany, per la seva banda, va criticar la manera com el bilingüisme social havia aconseguit emboirar l’existència d’un conflicte lingüístic al país, donant pas a la substitució lingüística. Per contrarestar aquesta idea, el president de la CAL va recordar que els catalans tenen “una arma poderosa”, com és la voluntat i actitud per fer servir la llengua arreu i amb tothom, sense timidesa, pors ni complexos”. I va afegir que mantenir la llengua amb l’interlocutor “ha d’esdevenir una actitud col·lectiva”. Si durant l’acte d’inici del Correllengua la crítica cap a la substitució lingüística va arribar en forma de reivindicacions, també ho va fer en forma d’ironia i humor. Dissabte 15 d’abril, cinc joves actrius de l’Escola Memory van representar l’obra musical Perdó, en la qual es van disculpar per parlar en català de diferents maneres, en diferents idiomes i utilitzant fragments de cançons. Durant la representació, van fer un repàs al paper polític i social que havia tingut la llengua catalana al llarg de la història, des de Ramon Llull fins a l’actualitat, per

acabar amb la conclusió que, veient com havien actuat les generacions passades, ara tocava “posar-se les piles”. Tampoc va faltar un esquetx crític amb el vídeo catalanòfob de TikTok del passat mes de març de la infermera de la Vall d’Hebron que es negava a aprendre català. Precisament, fent referència a aquest episodi d’odi, Marfany en la seva intervenció va explicar que es tractava de la punta d’un iceberg de grans dimensions “format per la repressió lingüística que l’Estat espanyol exerceix des de fa més de 300 anys —va afegir —, pel nacionalisme genocida d’aquest estat i dels seus col·laboradors, per l’apocament i feblesa dels nostres polítics i governants i per la nostra escassa

consciència lingüística i les nostres pròpies pors, sobretot a la confrontació”. En la segona part de la jornada es va representar l’obra La carta de joc que tinc al pensament, una proposta teatral creada pel poeta i escriptor Carles Rebassa. Amb la finalitat d’ensenyar la veu més arriscada i avantguardista de Joan Brossa, diferents actors i actrius van convidar el públic a endinsar-se en el territori de la crítica social i l’humor, transitant per l’imaginari del poeta. Finalment, els assistents a l’Acte d’Inici del Correllengua, una seixantena de persones, van visitar l’exposició Altres Brosses i, per acabar, se’ls va oferir un vermut.

Els actes del Correllengua organitzats per la CAL no s’acaben aquí. El pròxim mes de maig, més concretament els dies 5 i 6, socis i simpatitzants aniran a Corbera d’Ebre (Terra Alta) a conèixer de ben a prop un dels escenaris més demolidors de la Guerra Civil. Allà visitaran el Poble Vell, avui dia en runes a conseqüència de la guerra, l’Abecedari de la Llibertat, un conjunt d’escultures i textos creats per diferents artistes com a mostra de rebuig als conflictes bèl·lics. Una d’aquestes obres és La bota, de Joan Brossa, que com bé diu el seu nom, representa la bota d’un soldat i simbolitza l’opressió i la violència exercides pel feixisme. Tot seguit, també visitarem el Centre d’Interpretació 115 dies, un espai museístic que explica què van significar aquells 115 dies de combats de la Batalla de l’Ebre.

primavera 2023

CAL / Xerrem

Espais de col.loquialitat catalana

Una tasca indefugible de les a Som en uns moments d’afirmació desacomplexada de catalanitat, de determinació nacional, de poble que ha de ser lliure com ho han de ser tots els pobles del món. De treballar-hi. No ens cal, per a això, ni l’arrogància ni l’urc de què s’omplen el pap tants i tants estats on la sobirania mira sempre de dalt a baix i no de costat entre pobles. I treballar-hi és estendre la llengua, la cultura, la història i el tarannà dels Països Catalans.

Jordi Esteban Director del projecte Xerrem Junts

Avui hi ha una gran quantitat de persones noves a les nostres terres. A més de la gran feina diguem-ne administrativa, se’ns gira feina social: convidar-los a parlar català, obrir-los oportunitats d’inclusió, transmetre’ls el prestigi de la nostra llengua i cultura i construir plegats un país lliure. Fa temps que em pregunto com podem estendre l’oralitat catalana, la conversa en català, per contrarestar la immersió social castellana que preval en tants i tants àmbits. La persona que acaba d’arribar a casa nostra es troba que li parlen castellà les noves amistats i els veïns i se’l troba tant en l’associacionisme com en la feina i als comerços i serveis. De seguida se l’haurà fet seu perquè, igual que fa amb la seva llengua, podrà esplaiar-se, comunicar i actuar en aquesta altra: gairebé tothom l’haurà convidat a parlar castellà i, així, li haurà obert oportunitats, li haurà transmès valor i l’haurà fet més espanyol, lingüísticament parlant. Per a aquesta apropiació bàsica però efectiva no li han calgut cursos ni esforços especials de ningú. Què ens cal fer, a nosaltres, davant d’això? En primer lloc, mantenir-nos en català en les relacions socials amb tothom. És la feina més bàsica i definitiva: si la majoria de catalans no canviés de llengua, el panorama comunicatiu català canviaria radicalment. En segon lloc, ens cal un element nou davant d’una llengua en perill de continuar minvant: disposar d’espais segurs de conversa, de llocs on qui vulgui avançar en comprensió i expressió catalanes trobi resposta i atenció persistent més enllà de si fa cursos de català o no, perquè apropiar-se d’una llengua passa per practicar-la mentre es conviu amb intensitat amb gent que la parla. Espais per parlar i conviure en català. Avui no es pot pensar que els assistents a cursos bàsics de català ja el parlaran fora de les aules. No es pot

Si proliferessin espais de conversa amb estratègies es de comunicació adaptades a les condicions de desconeixement dels nous parlants, un bon nombre de persones rebria un impuls a parlar-lo

perquè els serà difícil viure en català quan la immersió social esperable en la nostra llengua fa aigües. La llengua que necessita primàriament un no-catalanoparlant queda descrita al Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües quan descriu què sap fer una persona en acabar el nivell A2: el parlant pot interactuar amb una facilitat raonable en situacions ben estructurades i en converses curtes a condició que l’interlocutor l’ajudi si fa falta. Pot fer front a intercanvis senzills i habituals sense gaire esforç; pot formular preguntes i respondre’n, i intercanviar idees i informacions sobre temes corrents en situacions previsibles de la vida quotidiana. S’hi fa referència principalment a la col·loquialitat. Si a Catalunya proliferessin espais de conversa catalana on els guies, mentors o acompanyants disposessin d’estratègies de comunicació adaptades a les condicions de desconeixement dels nous parlants, un bon nombre de persones hi trobaria un àmbit durador d’ús del català, podria arribar al nivell descrit, gaudiria d’una relació interpersonal enriquidora des de molts aspectes, rebria un impuls a parlar-lo en les relacions personals, laborals, etc.

revista de la llengua i la cultura catalanes

CAL / Xerrem

administracions i la societat civil Els espais segurs de comunicació social en català són possibles i viables. • Tal com diuen els sociolingüistes, són espais indispensables perquè per apropiar-se d’una llengua en edat adulta la reflexió i l’exercici són boníssims, però, com deia Jesús Tuson, “les llengües, en la realitat de debò, s’aprenen per immersió, lligades a les circumstàncies ordinàries de la parla; és a dir, a la conversa”. • Hi ha arreu gent (molta o poca, però n’hi ha!) que voldria saber parlar català i encara no en sap. A la CAL ja ho hem experimentat en barris i pobles. Marina Massaguer ho confirma en una tesi ben actual. • El país és ple de gent activa en disposició de donar un cop de mà i fer colla amb qui sigui per convertir desigs en realitats. No costa trobar-la quan la tasca és concreta i atractiva. • Ja hi ha o s’estan creant eines prou idònies per ser a les mans d’aquesta gent voluntària i aconseguir que les trobades tinguin durada i solera. La CAL hi treballa des de fa quinze anys i Òmnium Cultural ja ha engegat motors. Plataforma per la Llengua també hi actua en les zones on es mou amb intensitat. • Disposem encara de molt capital social català, que traduït a la qüestió que ens ocupa vol dir entitats socials, cíviques, culturals, populars, esportives, d’esplai, artístiques, i moltes més encara, que podrien convertir espais propis en racons amistosos de conversa setmanal i persistent per compartir humanitat en català i fer reals els tres lemes de llengua, interculturalitat i cohesió social catalana. Només a Catalunya hi deu haver més de

cinc mil llocs socials com aquests amb disposició d’arromangar-s’hi i més de deu mil persones com les anomenades. Només cal que fem el còctel i segur que en traurem el suc dels tres lemes tan preuats avui i aquí. Seria una manera d’acomplir també el lema de la campanya Queta d’enguany: Provem-ho en català. Molt per parlar. Molt per viure. Jo hi afegiria: Molt per conviure. A l’estatut del Consorci per a la Normalització Lingüística hi consta una finalitat i una actuació que fan al cas. S’hi parla de “Fomentar l’ús del català en tots els àmbits de la societat al territori” i es diu que “El Consorci afavoreix la creació d’espais per a l’ús de la llengua catalana i organitza activitats que interrelacionen la llengua amb la cultura i l’entorn.”

Ens podríem proposar la creació, en pocs anys, d’alguns milers d’espais de convivència lingüística catalana i fer-ho amb la confluència de l’administració i la societat civil. Només caldria que l’administració (local, provincial o nacional) assumís el cost laboral de les persones tècniques necessàries per dur-la a terme. La CAL té coneixement del grau de dedicació laboral necessària en aquesta tasca. Els components compromesos serien quatre: l’àrea de dinamització del CPNL, entitats catalanes d’inclusió social, entitats que actuen en el foment de l’ús social del català i persones voluntàries adscrites a plans de voluntariat o sòcies. Aquests serien els compromisos: • El CPNL donaria a conèixer la proposta dins les pròpies àrees territorials d’influ-

primavera 2023

CAL / Xerrem

ència, seria present en les gestions inicials de creació d’espais de col·loquialitat amb les entitats, seria un punt de trobada de les persones voluntàries i participaria en l’avaluació anual. • Les entitats catalanes d’inclusió social que s’oferissin a ser-ne amfitriones confirmarien que els espais de conversa encaixen en els propis objectius, farien difusió en la seva àrea, aportarien espai i manteniment, accedirien al material didàctic, resoldrien incidències operatives i participarien en les avaluacions. • Les entitats amb eines d’acompanyament lingüístic disposarien de personal finançat per l’administració que es faria responsable de la gestió inicial amb les entitats, de la formació inicial i contínua dels guies de conversa, de l’acompanyament inicial, del seguiment metodològic i de l’avaluació. Redactarien l’informe anual per ser lliurat a l’administració. • Les persones voluntàries actuarien com a sòcies d’una entitat amb objectius de foment de la llengua o com a partícips de plans de voluntariat. El seu compromís seria d’un any renovable. És una proposta possible, necessària i urgent. Som en temps difícils que demanen sumes i encaixos nous. Disposem a Catalunya de força projectes, de gent experta, d’entitats i organismes en bon estat, és a dir, competents i amb capacitat de resposta a la complexitat del moment. És el nostre actiu. Només cal que estiguem oberts, ull viu, en disposició d’anar més enllà del que ja tenim programat i fer xarxa. Sense por i lligant l’arada a un estel.

revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de pensament

Anatomia de la guerra bruta de l’Estat Damià del Clot és advocat, politòleg, escriptor i professor de Dret Constitucional a la UAB. Des del 2015 és alcalde de Vilassar de Mar i, des del 2019, president del Consell Comarcal del Maresme. El 2021, Del Clot va publicar el llibre Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català, de Voliana Edicions. Ara, el seu nou llibre ens parla dels mecanismes ocults d’un poder que opera impunement des de dins de l’Estat: Anatomia del Deep State espanyol, de l’editorial Pòrtic.

Jaume Marfany Filòleg

El Deep State és l’existència d’un Estat dual que opera a partir d’un doble nivell de poder inserit dins l’estructura formal d’un Estat. Plató, al segle IV AC deia que la moral i la política no són els millors companys de viatge quan s’interposa el benefici col·lectiu o l’interès d’Estat. Maquiavel, al segle XVI, ja parla de “la raó d’Estat” que per si sola té prou força per legitimar i justificar l’acció política. La raó d’Estat té un primer objectiu: preservar la supervivència i la seguretat del mateix Estat. El 1651, el filòsof Thomas Hobbes escrivia el llibre Leviatan. Prenia el títol del monstre marí bíblic al qual es fa referència a l’Antic Testament, que sovint s’identifica amb el diable i que es fa servir sovint per designar forces incontrolables. En el llibre, Hobbes planteja que per controlar l’egoisme propi dels homes, cal un Estat fort i autoritari que pugui establir una relació entre sobirans i súbdits que renuncien als seus drets i en cedeixen la protecció a canvi d’obediència al sobirà. D’aquesta manera justifica l’existència d’un Estat absolutista que subjugui els ciutadans. El

Leviatan, identificat amb el govern d’un estat, és una figura terrorífica però del tot necessària perquè regni la pau i l’ordre i la civilització pugui progressar.

Segons l’autor, és a l’”Estat dual” franquista on cal buscar els orígens de l’actual deep state espanyol El 1954, l’historiador Jaume Vicens Vives feia servir la metàfora del Minotaure per explicar una tesi molt similar. A Notícia de Catalunya escrivia: “El Minotaure és, sobretot, poder. El poder és la pau i la guerra, la revolució i la reforma, la injustícia i la justícia, el mal i el bé comú. El Minotaure és una realitat que cal saber gestionar i evitar que ens devori amagat darrere les seves múltiples màscares.” A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques. Això és l’excepció.

primavera 2023

Racó de pensament

Generalment s’allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya”. Del Clot ens diu que el Minotaure està desbocat i no ha parat de créixer. S’ha sofisticat en les formes, s’ha adaptat als nous temps i s’ha sabut ocultar en les tenebres de la sala de màquines.”

El conflicte polític català n’és ple de mostres, des de la sentència de l’Estatut del 2006 o l’espionatge massiu conegut com el CatalanGate

A mesura que Espanya constata el seu fracàs com a nació, enforteix l’Estat, reflexiona Del Clot, que escriu: “El dota de procediments legals infinits, de reglaments de llenguatge tècnic inintel·ligible i de funcionaris amb un clar esperit endogàmic i vocació corporativa, als quals se’ls assigna un objectiu clar: arribat el moment, són la primera i única línia de defensa de l’Estat”. El darrer capítol de llibre inclou una cita del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera: “España puede tener un estado fuerte porqué es, en si misma, una unidad de destino en lo universal”, perquè, segons l’autor, és a l’”Estat dual” franquista on cal buscar els orígens de l’actual deep state espanyol. Aquest Estat a l’ombra el componen, més enllà dels dos partits del sistema, el seu “aparell legitimador” (jutges i fiscals), el seu “braç executor” (policia política) o els seus “guardians” (militars i serveis se-

crets). El conflicte polític català n’és ple de mostres, des de la sentència de l’Estatut del 2006 o el cas més recent d’espionatge massiu conegut com CatalanGate. Tot això en defensa d’una “raó d’estat” que no entén de dictadura o democràcia.

Militars, policies, jutges, alts funcionaris, poder econòmic… tot això i més és el deep state, un entramat de persones i interessos que poden arribar a convertir la política en una simple màscara utilitària que recobreix el Minotaure desbocat.

revista de la llengua i la cultura catalanes

Veus del país / Entrevista a Gerard López

Gerard López Fageda: «Mala peça té al teler un país que confia el futur de la seva llengua únicament a l’escola i a la televisió» Gerard López Fageda és periodista i sotseditor de l’informatiu “Catalunya Nit” de Catalunya Ràdio. Va ser també sotsdirector del programa «El Matí de Catalunya Ràdio», cap de política del Departament d’Informatius. Recentment ha publicat el llibre Treu la galleda. Un assaig sobre com podem salvar la llengua des de l’actitud i la voluntat individual: “Quan una barca està a punt del naufragi, quan l’aigua ens arriba fins als turmells, per salvar-la i evitar-ne l’enfonsament definitiu, cal arremangar-se, agafar una galleda i començar a buidar l’aigua de l’embarcació. Doncs, si el català s’enfonsa, treu la galleda!”

Marc Bega

En el llibre, escrius “El secret per salvar el català és fer-lo servir”. Dit així sembla molt fàcil Diràs que aquest llibre està descobrint la sopa d’all, però és que no hi ha més secret. Sí, és una cosa molt fàcil, però alhora, si ens fixem en la realitat, és molt difícil. Entre tots plegats, i a causa de múltiples factors, ens hem acabat donant uns usos, unes maneres de fer, amb què hem acabat amagant el català. I això ho fem tots, els que tenim el català com a primera llengua i els que el tenen com a segona. Les estadístiques ja ens marquen els percentatges i ens diuen que només un 30% i escaig fem servir el català com a llengua habitual. Una dada preocupant. Aquest país té un potencial molt gran per fer servir el català, però no som capaços de treure’l enfora. Això acaba creant unes dinàmiques que fan que el català s’enfosqueixi i aquest potencial que tenim com a societat acabi desapareixent. El llibre vol demostrar que aquest potencial el tenim i que, si ens ho creiem una mica més, real-

ment podem fer que el català surti d’aquest amagatall que hem construït entre tots. Particularment fa molts anys que m’ho he cregut i practico la militància lingüística (si no us agrada el terme, digueu-li compromís lingüístic). Aplico una cosa tan senzilla com dirigir-me en català a tothom. Si no m’entén o em diu que té problemes és qüestió d’aplicar la pedagogia (“mira... un tallat és un cortado...un tallat”), que es pot fer sense renunciar a la llengua pròpia. Els resultats són boníssims. Això que és tan senzill, només demana una actitud, una voluntat, que és el que ens falta i que hem anat perdent al llarg dels anys.. Fas servir aquesta metàfora del vaixell, del Titànic, de la barca que s’enfonsa. En el Titànic els músics es posen a tocar, però quan una barca s’enfonsa, el primer que cal fer, el més elemental, és treure la galleda per començar a treure’n l’aigua. Pel que fa al “vaixell” del català, tenim múltiples factors que fan que entri molta aigua i faci perillar la nau: la demografia, el

primavera 2023

Veus del país / Entrevista a Gerard López

món digital (el que en dic de les pantalles) que et connecta amb tot el món, i això està molt bé, però alhora et connecta amb un món on el català és molt minoritari o, en alguns casos, totalment absent. La llengua amb què convivim, el castellà, té un potencial enorme, molt superior al català. Hem perdut força el prestigi que tenia la llengua i, evidentment, el factor Estat espanyol –i francès- és cabdal. No només no tenim un estat, sinó que els que tenim ens van a la contra. Històricament, tant l’un com l’altre, ens han volgut fer desaparèixer com a llengua, cultura i nació diferenciades. Hi ha solució? Hi ha una diferència important amb el Titànic: allí era impossible treure l’aigua que hi entrava. En el vaixell del català, el potencial que tenim com a societat, els que el tenim com a primera llengua, els que l’han après i estan en condicions de fer-lo servir, és tan gran que, si ens hi posem, som suficients per treure aquesta aigua i evitar

que ens enfonsem. Hi ha moltíssima gent en disposició d’anar a coberta, agafar la galleda i treure’n l’aigua. En aquesta feina hem de ser-hi tots. En aquest sentit crec que el govern de la Generalitat no s’hi ha acabat de posar del tot. No ha fet tot el que pot fer per treure aigua del vaixell. Ha fet coses, és cert, però no suficients, sobretot per aconseguir que la ciutadania prengui consciència de la situació i adopti l’actitud de què parlàvem.

El Govern no ha fet prou per aconseguir que la ciutadania prengui consciència de la situació i adopti l’actitud de què parlàvem

En el llibre escrius que va arribar un moment en què la societat catalana va creure que amb l’escola i amb TV3 ja estava tot solucionat. Exacte, i això que ja no era així fa vint anys, ara, encara menys. Mala peça té al teler un país que confia el futur de la seva llengua únicament a l’escola i a la televisió. Ha d’haver-hi una actitud individual, que ha d’esdevenir col·lectiva, per assegurar el futur de la llengua, parlant-la i fent-la servir sempre, arreu i amb tothom. Destacat: «Ha d’haver-hi una actitud individual, que ha d’esdevenir col·lectiva, per assegurar el futur de la llengua, parlant-la i fent-la servir sempre» Un exemple que cito en el llibre: Jo acostumo a anar en un bar que està regentat per una família de xinesos, un matrimoni i un fill. Sempre que hi vaig, m’hi adreço en català. El matrimoni no el parla, però, més o menys, l’entén. El nano, que ha anat

revista de la llengua i la cultura catalanes

Veus del país / Entrevista a Gerard López

aquí a l’escola, el parla perfectament. Què és el que passa? Doncs, que jo sóc l’únic client que els parla en català. Aquest noi, que ha après el català a l’escola, però no el fa servir en cap altre lloc, em diu “per què he après una llengua que no em serveix per res. L’únic client amb qui la parlo ets tu”. Què vol dir “el connector galleda”? En informàtica, un connector, un plugin, és un sistema automàtic que fa un seguit de funcions de manera automàtica, sense que tu hagis d’intervenir-hi. El “connector galleda” és un plugin que caldria que ens instal·léssim en el nostre cervell perquè és el que ens permetria fer servir sempre el català sense que ni ens n’adonéssim. Si ens l’instal·lem, és automàtic, instantani. És del tot indiferent com parli el teu interlocutor i el perfil ètnic que pugui tenir. La llengua que tu fas servir de manera totalment inconscient és el català. En resum, es tracta de modificar els nostres hàbits lingüístics. Al principi pot resultar incòmode, però una vegada l’has modificat i convertit en un nou hàbit, ja te n’oblides per sempre.

Molts catalanoparlants quan es traslladen a Barcelona fan un clic mental i de manera totalment absurda fan servir el castellà Com hem d’actuar a les xarxes socials? És un àmbit molt important. En una web, de bancs, immobiliàries, aerolínies, hotels, restaurants,etc. cal que anem a buscar la versió en català (i a la majoria hi és), perquè sí que és molt probable que, per defecte, et surti en castellà. Molta gent, per inèrcia, no ho fa. I això també afecta l’ús de la llengua, perquè les empreses que s’han preocupat de fer la pàgina en català, quan miren les visites que té aquesta versió, si són poques, immediatament pensaran que no val la pena mantenir aquesta versió, i

això afectarà, no només al manteniment del web, sinó també a altres publicacions que pugui fer aquesta empresa. Hi ha manera de combatre aquests cinc factors negatius per la llengua que has citat abans: demografia, món digital, pèrdua de prestigi, potència i pressió del castellà i els estats a la contra? Miracles no en podem fer. Si hi ha, per exemple cent canals de televisió en castellà, això no podrem assolir-ho mai en català, però sí que podem aspirar a molt més del que tenim ara. Primer de tot i molt important, cal que hi hagi demanda, demanda de plataformes, de cinema, de productes en català. La demanda només la podem crear nosaltres amb la nostra exigència. El meu treball a Catalunya Ràdio m’ha permès tenir un seguit d’inputs, impressions que altra gent segurament no pot tenir. Hi ha situacions que no són normals; per exemple, una vegada em va tocar cobrir la concentració d’un sindicat. Vaig estar parlant amb el president del comitè d’empresa per preparar l’entrevista. La conversa va ser tota en català. Quan va ser el moment de gravar l’entrevista, em va dir “la faré en castellà”. Una persona que parlava perfectament el català, a l’hora de fer la projecció als mitjans (en un mitjà d’abast nacional i que té com a llengua el català) va voler fer-la en castellà. Em vaig quedar bocabadat. Tenim un greu problema i no és d’ara, sinó que ja ve de molts anys. A Catalunya Ràdio, també rebem currículums, de gent jove i nascuda a Catalunya, que estan redactats en castellà. No dirigits a Antena 3 o a Tele 5, a Catalunya Ràdio, l’emissora que parla en català. Hi ha l’opinió que a la ciutat de Barcelona pràcticament no es parla català. Jo diria que si no es parla més català és perquè són pocs els que provoquen que l’interlocutor el parli. Jo sóc d’Osona i haig de dir que conec molta gent de la comarca

que quan es trasllada a Barcelona fa un clic mental i de manera totalment absurda fa servir el castellà. Per què? Perquè és a Barcelona. La independència és la solució? No tot és una qüestió d’estat, un tema de legislació. Evidentment és molt important, però no suficient per canviar la dinàmica regressiva en què ha entrat l’ús de la llengua. Com és d’important la manera en què ens dirigim a la població que té com a primera llengua el castellà? Mireu, no és el mateix dir “estic en contra que a l’escola es faci el 25% de les classes en castellà” que dir “estic en contra de la reducció del català a l’escola”. En el fons estàs expressant el mateix, però la forma importa molt. Aquest llibre no va en contra del castellà ni de cap altra llengua, sinó que va a favor del

primavera 2023

Veus del país / Entrevista a Gerard López

català. És un aspecte molt important. En aquest país hi ha una majoria de la societat que té com a primera llengua el castellà. El nostre missatge, doncs, ha de ser que en cap cas anem contra una llengua, sinó a favor d’una altra (la llengua pròpia del país) que està sent minoritzada, que està en un evident perill de desaparició. En el món desbocat del Twitter, no és el mateix respondre a una piulada dient “una piulada en castellà?” que dir “per què no la fas en català?”. Hem de vigilar molt de no crear més anticossos dels que ja patim. És cert que hi ha una part de la població, segurament una minoria, que ja els porta integrats, però no en creem més, no ens podem permetre aquest luxe. Es pot parlar

sempre en català sense complexos i sense por, però també amb respecte i empatia.

El nostre missatge ha de ser que en cap cas anem contra una llengua, sinó a favor d’una altra que està sent minoritzada

La canalla, els joves, estant perdent la llengua? A Catalunya Ràdio tenim moltes visites d’escoles i instituts. La immensa majoria dels nois i noies que vénen tenen com a llengua de relació el castellà, en un 90%. Això és així. Fins i tot, en molts casos, quan els posem un micròfon al davant i els preguntem en català, la resposta és en castellà. L’entorn, els mitjans, les plataformes, els mòbils, però també nosaltres canviant de llengua en som els culpables.

revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de pensament

El fals mite de la Catalunya bilingüe En el llibre de Mercè Vilarrubias (2019) “Por una ley de llenguas, convivencia en el plurilingüismo. Una propuesta para una ley de lenguas oficiales en España”, s’hi escriu: “El castellano es una lengua hablada en sus territorios (Catalunya) mucho antes de la unión con Castilla.” [...] Hace aproximadamente seis siglos que el castellano està extendido en todo el país”

Jaume Marfany Director de l’Escletxa

Pilar del Castillo, membre del PP, que va ser ministra de Cultura amb el govern Aznar va manifestar: “Habría que ver cuando se ha prohibido hablar una lengua en España”. I com a cirereta del pastís de les declaracions falsejades, la tan coneguda de l’avui rei emèrit... “Nunca fue la nuestra llengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” El llibre El castellà a la Catalunya contemporània: Història d’una bilingüització, de Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, posa fi a aquestes falsedats que tergiversen la història real, que no és altra que la bilingüització de la majoria dels catalans és molt recent, perquè no es va aconseguir fins ben entrat el segle XX. Tal com apunten els autors del llibre, la història social de la llengua catalana del se-

gle XVI fins a l’actualitat és un procés de retrocés i també d’avenços. Estaríem davant del típic procés de memorització lingüística que s’inicia, com arreu, per les elits i en els usos formals, continua estenent-se als altres àmbits i que finalitza amb la substitució de la llengua en retrocés quan els seus parlants decideixen no transmetre-la als fills. De moment i afortunadament, el català no ha entrat encara en aquesta darrera fase de desaparició d’una llengua, però sí que hi és molt a prop. El penúltim estadi en la mort d’una llengua és quan tota la societat de la llengua dominada esdevé competent en la dominant. Aquest procés, que s’ha aplicat amb èxit en els territoris de llengua catalana, és el que es coneix com política del bilingüisme. La política del bilingüisme és un element clau (no pas l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s’amaga darrere de l’anomenat

primavera 2023

Racó de pensament

“bilingüisme social”. En aquest sentit, us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat”. En síntesi...”Tot parteix de l’entramat jurídico-normatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!- per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials. Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps.” Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingüe des de fa centenars d’anys. El grup Koiné marca tres etapes en el procés de castellanització. La primera, es produiria a partir de 1714 i fins ben entrat el segle XIX. A partir de les revolucions liberals, els estats-nació treballaran per uniformitzar el conjunt de la població a través d’una sola llengua, un objectiu polític que mai no s’havia produït fins llavors.

El cas espanyol és, però, diferent. L’extensió del castellà es produeix més lentament, de manera més dèbil i superficial en els segles XVIII i XIX a causa de l’endarreriment espanyol i el poc interès de l’Estat per implantar institucions que són claus per la implementació de la llengua única com són l’ensenyament bàsic, el servei militar obligatori i l’administració central. L’any 1900, la meitat de la població catalana és analfabeta, per tant, amb totes les probabilitats de ser totalment desconeixedors de la llengua castellana.

mics dels anys 60 i l’expansió de la televisió faran que el coneixement del castellà s’estengui a la totalitat de la societat catalana.

La segona etapa de castellanització s’iniciaria el 1858, que és l’any en què es promulga La llei d’Instrucció Pública (Ley Moyano), que convertia l’ensenyament primari en universal i obligatori i determinava la llengua castellana com a única a les escoles. Amb l’entrada al segle XX, comença a generalitzar-se el coneixement del castellà. A més de l’escola, la introducció del servei militar obligatori és un element clau per a l’extensió de la llengua castellana.

El mite d’una Catalunya bilingüe des de fa segles, ja ha estat desmuntat amb aquest darrer llibre. Els autors ens diuen que, si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria) van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al tombant dels segles XIX i XX. Només una dada: a finals del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.

La tercera, des de 1939 fins ara, conduïda pel franquisme primer i pels seus hereus a partir de l’anomenada “transició democràtica”. Les migracions massives dels anys 50 i 60 del segle passat, els canvis socioeconò-

Tornant a la política del bilingüisme.... “El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilin-

revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de pensament

güe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra.” El treball inclou tot un seguit de testimonis orals de persones nascudes entre els 1912 i el 1927, que poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares i avis. “La seva història és totalment diferent a la que ens volen vendre des de la historiografia oficial espanyola. Ells no vivien en un país bilingüe, sinó que van néixer en una societat que vivia, treballava, jugava, que s’estimava i es barallava en català, la llengua que pràcticament tothom parlava per defecte. Un país on els avis molt sovint ni entenien

la llengua de l’Estat i on molts dels pares només en tenien un coneixement exigu i maldestre.”* Vegem-ne una petita mostra: “Els meus avis em deien que abans de la guerra no havien sentit mai ningú parlar castellà a la vila on vivien.” “A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares l’entenien. L’àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d’uns senyors que devien parlar castellà i n’havia après alguna paraula”, i afegeix: “Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l’estiu se sentia alguna paraula en castellà.” (Dolors, 90 anys)

“No entenien per què els feien aprendre una llengua, el castellà, que els era aliena i que ningú no parlava, i quan van començar a venir i conèixer gent de parla castellana aleshores van entendre per què els hi feien aprendre, perquè hi havia algú que el parlava.” (Investigadora del CUSC, Mireia Galindo, sobre alguns testimonis). Afirmacions tan carregades de falsedat com pretendre que el castellà no ha estat imposat i que, per a més inri, és també la llengua pròpia de Catalunya, formen part de raons purament ideològiques, de drets de conquesta, de polítiques bilingüistes que només pretenen assimilar-nos lingüísticament i cultural i aniquilar-nos com a nació diferenciada.

* Vila i Moreno, F. Xavier. 2021. Epíleg del llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització”. Onada edicions

primavera 2023

Racó de Cultura

Weekend a Nova York de Josep Pla Josep Pla, al llibre Weekend a Nova York, resultat d’un viatge de sis dies a aquesta ciutat, ens projecta una part de la seva personalitat a partir de la seva visió respecte a Europa i Nord-Amèrica, partint de la seva visió de Nova York i part de Nova Jersey.

Les seves impressions són traduïdes a través d’adjectius acurats, escaients i originals, d’evocacions literàries i romàntiques, de comparacions i contrastos. El viatge comença a Cadis, dalt del vaixell Guadalupe. Viatja per l’Atlàntic fins a arribar a l’Havana, i de l’Havana arriba a Nova York. Durant el viatge per mar, Pla descriu el tipus de vida contemplativa, davant la solitud i inactivitat al mig de l’oceà. Fa ironia sobre el seu estat romàntic quan, després de descriure l’efecte sublim del mar ja no en queda res més, perquè ja no hi ha res més. Surt de la seva actitud objectiva per mudar-se a la pell del romàntic davant l’espectacle que li ofereix la bellesa de l’Atlàntic, amb els canvis de colors del cel i l’aparició d’algun vaixell a la llunyania; cita el Nacional Geogràfic com a revista que es dedica a copsar aquestes belles imatges. En arribar a Nova York per l’estuari del Hudson, ja és abduït per l’aspecte impressionant dels gratacels de Manhattan. L’autor repeteix al llarg del llibre que ell se sent un home local, de poble; aquella grandesa li impacta moltíssim, no el deixa indiferent. Pla critica diverses vegades la literatura fantàstica que s’ha escrit sobre els gratacels, expressions de reminiscències egípcies i mesopotàmiques, que ell veu com una ximpleria. Opina sobre l’arquitectura dels gratacels, creu que han creat un estil propi, els descriu com mecànics, geomètrics, antinaturalistes i antigaudinians. Dóna informació documentada sobre aquests, els primers que es van construir a Chicago i els de Nova York, a la part baixa de Manhattan, colonitzada pels holandesos; d’aquí l’origen del nom Nova-York, que significa Nova-Amsterdam.

Sandra Sàrrias

Pla fa una gran descripció geogràfica de la ciutat, descriu l’ordre dels carrers, les avingudes i les places amb les seves línies de comunicació corresponents, incloent-hi

els túnels, els avions i els helicòpters, les carreteres i les aglomeracions de cotxes, els aparcaments dalt dels terrats. Comenta la vulnerabilitat d’una ciutat d’aquestes dimensions i massificació, el risc dels avions i helicòpters de correus, la presència de policies per salvar un o altre vianant enmig de les aglomeracions. Diu que l’únic problema de Nova York és la seva grandesa. Però alhora, posant l’exemple de la gran nevada del 49, expressa que la ciutat no perd els nervis ni l’equilibri davant d’un perill com aquest. Pla ens fa una descripció barri per barri, explicant els tipus de races, religions, cultura i nivell social que els determinen. Les descripcions estan molt ben documentades, diverses vegades anomena la documentació com la seva font per descriure Nova York. Ens descriu també l’alimentació, la compara amb Europa, defensa la idea generalitzada del congelat a Nord-Amèrica. Segons ell, els aliments són més insípids però molt més higiènics. Ens descriu les begudes més populars, la Coca-cola, la densa llet blanca i el te gelat coma a última moda. Diu que la set és constant i abundant pels canvis climàtics dels exteriors als interiors. Tant a l’hivern com a l’estiu tots els establiments estan climatitzats. Ens descriu la luminotècnia de Times Square amb la seva gran quantitat d’anuncis i el seu gran bullici diürn i nocturn. Les activitats d’oci i cultura són abundants i de tots els tipus. Pla ens diu que els tres elements culturals principals i autòctons de Nova York són: la música dels negres, el teatre jueu i l’arquitectura. Ens parla també del Museu Metropolità, museu que ha comprat totes les peces, és a dir, que no n’ha robat cap. Queda impressionat per la gran quantitat de peces de totes les èpoques i cultures, segons ell ja val la pena anar als Estats Units només per veure aquest museu. Explica que les restes arqueològiques i peces d’art de Nova York

revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de Cultura

hi són gràcies al col·leccionista Barnard i el milionari Rockefeller. Ho compara amb la política de París, que no ha sabut veure més enllà del “neoclàssic mastegat i el rococó de Versalles” i es va deixar perdre el claustre del monestir de Cuixà que ara resta a Nova York. Quan descriu el poble d’ Eaglenwood, remarca la comoditat d’una burgesia sòlida i un gust per l’estil modest. L’antiguitat, que en Europa resta en la indiferència i en l’abandó, aquí no cal. Quan comenta els claustres romànics que han anat a parar a Nova York, es denota la seva preferència pel romànic. En una altra ocasió també parla en to despectiu del gust manierista i barroc dels europeus. Sembla que Pla aquí es decanta per un art antinaturalista i discret. Diu que Nova York és per al jove actiu i per a l’home més madur que conegui el Nord d’Europa; constantment ens aporta analogies entre Nova York i el nord d’Europa, sobretot amb els anglesos, alemanys i escandinaus. De fet, diu que Nova York és el microcosmos de la vida europea, però li recorda a l’Europa d’abans de la Primera Guerra Mundial, pel lliure comerç i la lliure competència que segons Pla crea prosperitat. Cita les doctrines de Keynes, en les quals es basa la política econòmica americana, l’anglesa i l’alemanya occidental: jornals alts, capacitat adquisitiva dels obrers cada dia més elevada, promoció de l’augment del consum, elevació del to de la vida, utilització sistemàtica de l’estalvi en noves inversions i producció en massa per abaratir les mercaderies. Pla ens diu que els americans són molt criticats per la seva forma elevada de malversar, però ho defensa dient que s’ha de gastar molt perquè hi hagi treball i producció; diu que Nova York és una revolució industrial permanent. Defensa el sistema econòmic i la filosofia pràctica dels Estats Units en contra el socialisme i l’intel·lectualisme d’Europa. Defensa constantment les maneres americanes. “Nova York no és una ciutat de preguntes, és una ciutat de respostes” cita Pla

per defensar l’actitud de satisfacció americana envers el seu sistema. Segons Pla, a Europa impera la decadència de la revolució industrial i la peresa mental. Defensa la gran activitat dels newyorkers, grans treballadors i materialistes: el que necessita un país per prosperar segons Pla, ja que la cultura es produeix si hi ha un potent sistema econòmic. També fa referència a la gran importància que els americans donen a la ciència, i com aquesta està lligada a la indústria, així com les escoles i universitats amb la seva vessant teòrica i pràctica es relacionen amb fàbriques i empreses. Ens diu que el president Roosevelt és molt estimat i al final del llibre, quan Pla és entrevistat per un periodista, ens diu que una possible gran crisi als Estats Units seria força improbable, ja que per ara (als anys 50) Nova York és un infant, amb una gran línia futura de prosperitat degut el seu gran sistema. Roosevelt va ajudar a superar el crac

del 29 amb el New Deal, però sobretot, a partir de les dues guerres mundials. Actualment, estan passant per una crisi que esperem, com deia Pla, que només sigui passatgera, com la que està passant a Europa (m’agradaria saber què n’opinaria). Al final del llibre també parla amb el periodista sobre la separació que existeix entre els negres i els blancs, “mentre estiguin separats no hi haurà cap catàstrofe, només algun incident del dia a dia”. Si sabés ara qui va ser el president als Estats Units fa uns anyets, seria interessant sentir què en pensaria, potser en faria una reformulació positiva adaptada als nous temps, tot i que encara continua havent-hi molt de racisme. Pla sembla reivindicar l’home pràctic i el pensament clar, objectiu i fresc fora de tota ornamentació anquilosada i recargolada. Així és com es presenta la seva escriptura, fresca, depurada i concisa.

El món no s’atura, nosaltres tampoc. Cada dia decidim el nostre futur. El d’un país més lliure, més just, més verd i més pròsper. Un país on ningú no es quedi enrere.