Page 1

Joan Pla

Tots els noms d’Eva


UNA FOTO DE PARELLA

’ombra del magnolier es perdia més enllà de l’espai del jardí, infinitament allargada. El sol es ponia aclaparat pels arrossars, encara verds. El doctor Eduard Baixauli, tocòleg, va engegar el Mercedes 200D, blanc, i abandonà el xalet residencial, situat a la urbanització Platja-Saler. El seu repòs vespertí havia estat interromput pel seu més pròxim col·laborador, el doctor Gutiérrez, que el demanava urgentment a la clínica del Remei a causa dels problemes de part que presentava una de les pacients. Era dissabte, set d’abril. La carretera del Saler, en direcció sud, començava a ser força transitada. En direcció cap a ciutat el trànsit era fluid. La posta de sol omplia de colors ataronjats les capçades punxegoses dels escassos xiprers i madurava els dàtils bords de les palmeres escadusseres. En abandonar l’ultima bifurcació, a la vora dreta de la carretera, dues joves envaïen la calçada perillosament. 9


Invitaven els conductors dels cotxes, amb la seua mirada absent, els seus cossos destrossats, a mantenir unes relacions sexuals esporàdiques. El doctor Baixauli les va haver d’esquivar. I en intentar tornar a la dreta de la calçada, es va trobar amb la mirada dolça i tèrbola d’un jove, de faccions suaus. –No sé d’on han eixit, tots aquests portadors de sífilis, gonorrea i sida, ni quina moda és aquesta, enguany! –va murmurar el doctor, després que va aconseguir adreçar la direcció del cotxe, i per a qui la nova manera que aquells joves empraven per entrar en contacte amb el personal resultava insòlita–. No sé on anirem a parar! Eren dos quarts de dotze de la nit. Feia fresca. El Mercedes 200D, blanc, retornava suaument per la carretera del Saler. El doctor Baixauli, gran i corpulent, de faccions eixutes, es mirava la carretera amb atenció. Tenia son i no s’hi volia deixar vèncer. La intervenció quirúrgica a la pacient del doctor Gutiérrez havia resultat costosa i força delicada. Malgrat tot, tant la mare com la criatura, un nadó preciós, es trobaven fora de perill. El doctor es va aturar davant d’un semàfor. Uns segons més tard, com un autòmat, reprenia la marxa. Als pocs metres es va fixar en una jove que l’invitava a parar, amb una actitud agressiva. –Aquesta sembla nova –es va dir. S’hi va fixar més del que era habitual, potser endut per la mirada provocadora de la jove. Anava ben vestida. 10


Duia una gel·laba d’un blau clar, que li arribava fins a mitja canella, just a tocar la part superior d’unes botes de cuiro marró. Mostrava un aire descarat, però altiu. El doctor Baixauli va continuar la marxa. De sobte, però, uns metres més endavant, no pogué evitar prémer a fons el pedal del fre. Va sentir el soroll dels pneumàtics dels cotxes que el seguien. I els blasmes dels conductors. No es va immutar. Va fer senyal als cotxes perquè avancessen. Tot seguit va fer marxa enrere fins a trobar-se amb aquella jove. Va obrir la porta de la dreta. –Ei, tu, jove, vine!... Mireia no va esperar que el doctor la cridés. Ja se li havia avançat. –Puja –la va invitar. Mireia va seure al seu costat. Es va quedar una estona mirant-la fixament, estranyament. –Que tinc micos a la cara? –va dir la xica. El doctor va reaccionar: –Tanca la porta –li va ordenar. –No m’ha preguntat el que faig pagar, iaio –va protestar la jove. Però ell va arrancar, sense contestar. –Em dic Cristina –va dir ella. El doctor va restar en silenci. Ella se’l va mirar. Ell semblava absent. Tenia els ulls fixos a la carretera i es mirava cada cotxe que passava. De sobte va tombar a la dreta. –On em porta? –va demanar ella, sorpresa–. Jo tinc 11


el meu lloc, sap? –El doctor va continuar callat. Va fer un stop i, tot seguit, emprengué la carretera que menava a València. –Se’l veu major, a vostè –va dir ella, oblidant la decisió que havia pres el doctor–. Però està fet tot un tiàs–. I va posar la mà sobre la cuixa d’ell, tot acostant-la cap a les parts íntimes. El doctor va agafar la mà de Mireia i la’n va apartar. –Ei!..., què dimonis deu voler, titi?... No feia autoestop per tornar a València, jo. Em guanye la pasta ben guanyada, tio! Sé com engolir... –Per què no calles? –la va tallar secament el doctor, i li va dirigir una mirada recriminatòria i severa–. No t’està bé dir aquestes brofegades, a tu... No sembles com les altres... Dius que tens el teu lloc? –va dir sense esperar cap contestació de part de Mireia–. Et portaré en un lloc més segur i còmode. Hi estarem més tranquils, al meu pis. –Mireia va intentar protestar, però el doctor va tallar-la–: Et pagaré el que em demanes, entesos? Es va mirar amb els seus ulls descarats aquell home madur que li parlava amb autoritat, però que li mostrava confiança en acceptar dur-la al seu propi pis, i que, a més, havia advertit en ella, per sobre les circumstàncies tan tòpicament vexatòries de la situació, la classe que la diferenciava de les seues companyes de carretera. –Bé, home, no el volia emprenyar, però hauria pogut boçar-ho des d’un principi. 12


El Mercedes arribà a ciutat. Poc després estacionava al cor del carrer de les Barques. –Aquesta és la clau del portal i aquesta altra la del pis. És el tercer, no ho oblides. Ara quan jo et diré, baixes. Procura que no et veja ningú ni hi parles. Deixaré el cotxe al pàrquing i tornaré de seguida. Jo porte unes altres claus, m’has entès? Mireia es va dirigir, sense mirar a cap banda, al portal. Tot seguit desapareixia cap a l’ascensor. El doctor Eduard Baixauli va respirar satisfet i va arrancar. Mireia va obrir la porta del pis. En encendre el llum, es va trobar amb el seu rostre reflectit en el gran espill que presidia l’entrada, emmarcat en fusta lacada, com el calaixer que hi havia als seus peus, envellida. Sobre el calaixer, a la dreta hi havia un gerro de ceràmica amb motius passeriformes, en laca i plata, i a l’esquerra, una gran fulla de nenúfar, plata de Meneses. A terra, una petita catifa persa, arrodonia la decoració. Dos petits olis penjaven a cada banda del curt passadís que menava cap a l’interior del pis. A la dreta, una porta amb vidrieres. A l’esquerra una porta llavorada en fusta. En obrir la porta de la dreta, i encendre el llum, va aparèixer al seu davant un menjador amplíssim, profusament moblat i ricament decorat, dividit en dues parts. A la dreta, sobre el fons, hi havia una llar de marbre. Sobre ella, una natura morta que representava, en colors ocres, una llebre i dos conills penjats a la paret, unes guatlles 13


sobre la taula, i una escopeta recolzada en la paret. A banda i banda, dos armaris de paret, amb portes lacades en blanc i espills bisellats. Enfront de la llar, sobre una catifa persa, un centre de vidre descansava sobre uns peus de fusta que reproduïen dos elefants. I a cada costat del centre, un esvelt pitxer de porcellana xinesa. Flanquejant el centre i la llar, dos amplis sofàs. A la dreta de l’entrada hi havia una gran llibreria de fusta. Mireia no va resistir asseure’s en una de les cadires de braços, estil Lluís XV, entapissades en color cru, posades a cada punta exterior de la catifa. Al seu costat quedava una petita taula-braser, i sobre ella, una làmpada amb peu de ceràmica, blanca. Darrere seu, una planta i un cavall llavorat en fusta, donaven continuïtat a la resta del saló. Però Mireia a penes va passar la seua vista sobre la resta del menjador. Va encendre l’últim porro que li quedava i n’aspirava profundament el fum. Al cap d’uns minuts, la seua vista es va fixar en un petit quadre que emmarcava un diploma. Va fixar-hi la vista atentament. Encuriosida, es va alçar i s’hi va acostar. Doctor Eduard Baixauli i Roig. Tocòleg. Universitat de València, va llegir. Va espirar el darrer glop de fum. «Vaja! He caigut just en casa d’un tocòleg... El que menys hauria pogut desitjar», va pensar. Ràpidament va agafar la bossa que havia deixat sobre la cadira de braços i féu acció de marxar. El rellotge de caixa va fer sonar les dotze de mit14


janit, intensament. Mireia es va fixar en aquell moble, situat en la paret oposada a la de la llar, que semblava que tenia ulls i podia penetrar els seus pensaments. I va quedar mirant-se’l, incapaç de fer un pas, fins que acabà de fer sonar els dotze drings. A poc a poc va reiniciar la marxa cap a l’eixida del menjador. Els mobles, el piano, els quadres que penjaven de les parets, la gran quantitat de motius que decoraven la sala, li semblaven éssers animats que recobraven el moviment i se li volien atansar. –No! –va xisclar atemorida. I va tancar la porta del menjador d’un fort colp, mentre es dirigia cap a la porta d’entrada i repetia el «no» per sentir-se la pròpia veu. Just quan el doctor Baixauli feia rodar la clau al pany. I es van trobar les dues mirades. La mirada furtiva del doctor, i la mirada espantada de Mireia. –Hola –va esbossar ella un somrís de circumstàncies. El doctor es va fixar en la bossa de Mireia. I la va interrogar en silenci. –M’havia espantat, en trobar-me sola... –es va excusar. –Sí, és un pis massa gran i massa ple d’andròmines per a espantar el més valent –va concedir–. Passa... –va invitar-la. I ella el va seguir cap al menjador. El doctor la salvava dos pams. Es va fixar en els seus cabells, canosos, però poblats i bellament pentinats. Les seues celles, blanques, amb pèls que s’havien tornat més hirsuts. –Seu –va indicar-li un dels sofàs–. Vols prendre res? 15

Tots els noms d'Eva, de Joan Pla  

Tast de la novel·la de Joan Pla Tots els noms d'Eva. + info: http://www.bullent.net/detalle_libro/?li_id=3026