Page 1


CAPÍTOL 1

EL JOAN CONEIX L’ANTONI

Eren les cinc de la matinada d’un febrer fred de 1848 i el sol encara dormia a Barcelona. Malgrat que feia dos anys que vivia a la ciutat, encara no s’havia acostumat al fum urbà, a la brutícia dels carrers i a les jornades laborals a la fàbrica. Com molts altres fills segons, el Joan Bonet havia fugit del mas on havia nascut. Volia provar fortuna a la ciutat, ja que, com era ús i costum a Catalunya, els fills grans eren els únics hereus de les terres del camperolat, la resta de descendència solia marxar a les capitals per treballar en la incipient indústria tèxtil i del cotó. Des de 1832, Barcelona havia experimentat un creixement urbà i econòmic espectacular; dins aquest creixement destacava la introducció de les màquines de vapor en el sector industrial del tèxtil. La primera fàbrica a incorporar-les va ser la de la família Bonaplata, al carrer Tallers de Barcelona. Aquest fet va convulsionar els treballadors, que van destruir-la entre el cinc i el sis d’agost de 1835, temorosos de 7


perdre la feina per culpa de la nova maquinària. L’incident va costar la salut al jove empresari català Josep Bonaplata, principal soci de la fàbrica. Aquest havia invertit molts esforços i viatges a Anglaterra per modernitzar la producció, va morir quatre anys després de l’incendi. La mecanització, però, no s’aturà, i la incorporació de màquines de vapors en les fàbriques es va anar escampant per les factories de la capital catalana. Lluny d’aquests problemes, havia estat la infantesa del Joan: pobre però feliç. Havia crescut amb els seus quatre germans, vivien en una casa de pagès del Pirineu lleidatà, on els treballs al camp eren durs i llargs. Així i tot, enyorava el sol que li cremava la cara, l’aire fresc de la matinada, el paisatge verd, les escapades al bosc, l’olor de la llet de vaca acabada de munyir... Tot el contrari era Barcelona, destinació d’homes i dones d’arreu de Catalunya que fugien de les penúries del camp, sobretot, després de la primera guerra carlina,1 on passaren fam i no pocs ensurts. Així, les fàbriques de tèxtils envaïen la ciutat amb xemeneies on treballaven milers d’obrers. L’encarcarament de la ciutat sota les antigues muralles medievals obligava a construir habitatges sobre els ja existents, sense cap tipus de ventilació. Al seu cos1  A la mort de Ferran VII s’inicia la primera guerra carlina (1833-1839) pels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del rei, contra els d’Isabel II, filla de Ferran.

8


tat, els vapors2 s’ajuntaven intramurs i començaven a envair els afores de la població. Dins el món obrer, hi havia categories diferents segons el treball que es desenvolupava i el sou que es cobrava. El Joan havia tingut la sort de treballar a la fàbrica dels Güell3 com a peó, encara que la seva estabilitat laboral no era ni de bon tros compensada econòmicament. El seu sou era precari i estava sotmès a variacions contínues i arbitràries, segons el caprici del patró. Cobrava dos-cents rals mensuals, i ben just arribava a pagar el lloguer i a menjar cada mes. Com que no coneixia molta gent, vivia amb dos amics de la família que s’havien instal·lat a Barcelona procedents de Berrós Jussà, una aldea pirenaica gairebé aïllada tot l’hivern per la neu. Una de les principals distraccions del Joan i de molts homes obrers era anar a la taverna cada tarda. Malgrat que era home de poques paraules, més silenciós que xerraire, agraïa estar envoltat d’altres persones. A Barcelona, únicament tenia una germana gran, la Julita, casada amb un obrer alcohòlic que gastava en aiguardent més del que guanyava. Tanmateix, la seva germana aguantava les jornades infinites com a teixidora i duia endavant els fills i el petit pis. 2 

Vapors és el nom que els historiadors utilitzen per a anomenar les primeres fàbriques que incorporen màquines de vapor a Catalunya. 3  La fàbrica de Joan Güell i Ferrer fou creada l’any 1840 a la vila de Sants. Es dedicava a la fabricació de roba de pana i altres teixits de cotó.

9


Les campanes de l’església del Pi repicaven, li recordaven que eren les sis de la matinada. El cansament del dia anterior continuava instal·lat als seus ossos. Amb campanades o sense, era impossible no despertar-se, l’edifici on vivia era atapeït de petits habitatges que acollien, sovint, fins a dues famílies senceres. De fet, els seus veïns més immediats eren dos matrimonis procedents de les terres de l’Ebre amb cinc i quatre xiquets cadascun. El plor dels més petits i els crits de l’home malhumorat pel continu cansament eren part del despertar del Joan. El panorama li recordava, si més no, el de la seva estimada germana. La tenia instal·lada en el record amb el cabell ple d’herba, ajudant el pare amb el conreu i, de sobte, estaven tots dos en aquesta ciutat fosca, treballant en una fàbrica fosca, i vivint en una casa fosca. El caràcter de la seva germana també s’havia fet fosc, i això entristia el Joan profundament. –Julita, què ens ha passat? –solia preguntar-li el Joan. –Ens ha passat el que ens estava destinat a passar, Joan –responia la germana amb resignació. Cada matí, el camí a la fàbrica de teixits era lent i fred. A l’hivern els carrers s’omplien d’obrers caminant en silenci cap a una de les seixanta-set xemeneies (fàbriques) que hi havia dins les muralles de Barcelona. El vapor que sortia de les boques obreres convertia la processó en un regueró de columnes 10


de fum. El paisatge era angoixós. La ciutat acollia 118.280 habitants l’any 1842, i el seu creixement continuava accelerant-se a mesura que la indústria tèxtil s’escampava pel sòl urbà. El Joan caminava sense pressa seguint el rec de treballadors que, com ell, eren conscients que anaven a passar les properes quinze hores a dins la fàbrica. A molts els coneixia de la taverna, altres coincidien amb ell al barri on vivia i se saludaven amb cortesia, però la gran majoria eren desconeguts. Arribats a la fàbrica, els encarregats acabaven de despertar-lo amb un crit. –Bonet, que et pesa el cul! –cridava un tal Jaume, cap de la seva secció. –Serà malparit! –pensava el Joan. Feia dies que l’odi cap a aquell individu desgraciat augmentava. Cridar sense parar i humiliar les dones de la fàbrica eren principis aliens a l’educació rural del Joan. La impotència de no poder aventurar-li un cop de puny feia que la ràbia cresqués cada dia. Aquell home era tan desgraciat com ell, però havia arribat a encarregat llepant culs i a canvi d’acceptar certs privilegis, res de l’altre món: insignificant augment de sou i diumenges lliures. Els peons com el Joan treballaven tota la setmana catorze hores i vuit hores el diumenge al matí; no hi havia temps per al descans, per això la mitjana d’edat dels obrers, la segona meitat del segle xix, era de trenta anys. 11


El Joan havia arribat analfabet a la gran ciutat, llegir i escriure no eren una prioritat al camp, sobretot en temps difícils com els de les guerres carlines, on la inseguretat obligava a treballar de valent i amagar part de les collites, per si apareixien tant els carlins com els liberals, tant n’era. El seu analfabetisme li suposava una nosa, tenia una personalitat curiosa i observadora i no li agradava reconèixer les butlletes obreres que circulaven per Barcelona i no entendre res del que divulgaven. Des de 1840, amb l’arribada del partit liberal al govern espanyol, els obrers havien pres consciència de la necessitat que tenien d’ajudar-se mútuament. Així, es creà la primera Associació de Teixidors de Barcelona, en dos anys ja comptava amb 57.000 associats però, prompte, va ser suspesa per primera vegada per les pressions del govern i la patronal. Reivindicava una reducció de la jornada laboral i un augment de sou, la qual cosa implicaria grans pèrdues per als industrials catalans. Malgrat les dificultats, havia nascut una nova consciència en el món obrer. En 1843, amb l’arribada del govern moderat, els seus militants van haver de continuar les seves gestions en la clandestinitat i una de les seves actuacions era el repartiment de butlletes informatives que animaven els treballadors a organitzar-se. El Joan no participava en aquest tipus d’activitat, feia pocs mesos que era a Barcelona i no gaudia de molt temps lliure; així i tot, 12


reconeixia els treballadors implicats per intuïció i gràcies al seu caràcter observador. La taverna era atapeïda d’obrers quan acabava la jornada laboral. Sovint hi havia baralles absurdes entre homes cansats i alcoholitzats; però, alhora, el Joan s’havia fixat en un grup de peons de la seva fàbrica que conversaven tranquil·lament en una taula. Hi havia dies que la seva excitació es notava en els xiu-xius a cau d’orella i les mirades furtives al seu voltant. Aquell dia notava que les converses eren tranquil·les i amables. Va agafar el petit got d’aiguardent i es va apropar al grup. Va saludar un d’ells, amb el qual coincidia habitualment a l’entrada del treball. –Hola! –va dir el Joan. –Hola, company! –replicà l’Antoni–. Seu i conta’ns què fas per aquesta bruta taverna. –Passar el temps com més distret sigui possible. Amb l’aiguardent se me’n van les ganes de sopar. –Parlàvem de la Montserrat, una teixidora que treballa a la fàbrica que ha de fer-se càrrec dels seus tres fills i del seu pare, el pobre ja no pot treballar. Déu sap tot el que li surt de la boca, al pobre vell. –Conec la seva família de vista, viuen a prop del meu edifici. Els nens em demanen sovint un tros de pa. –Hem pensat fer alguna cosa per ajudar-la. Reunir unes monedes o enviar-li un cistell amb aliments. 13


–Compteu amb mi pel que faci falta. Potser podria dur-l’hi jo mateix. El grup d’homes es va fer una mirada de satisfacció en veure la bona disposició del Joan. L’Antoni el va convidar el dia següent per parlar del cas.

14

Tast Nissaga d'obrers  

Nissaga d’obrers és la història d’una família de treballadors que viu en primera persona el procés d’industrialització a Catalunya i el País...

Advertisement