Page 1

L’estranya que habita els meus somnis Lourdes Boïgues


Hi ha un quadern de Propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten. 1a edició: setembre de 2016 © 2016 Lourdes Boïgues Coberta de Miquel Mollà © 2016 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Maquetació: Núria Beneyto Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Imprimeix: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-187-2 Dipòsit legal: V-1647-2016 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre... Eduardo Galeano


1

les set del matí va sonar l’alarma del despertador i Sabina va allargar una mà peresosa per a apagar-lo. Tenia més son que altres dies, com si no haguera descansat prou; a més, recordava haver estat somiant coses estranyes... Sense poder-ho evitar, els ulls se li tancaren novament i va caure en un pou fosc que l’atreia cap a dins. –Filla, que no t’alces? –va preguntar son pare des de la porta. Sabina va incorporar-se d’un salt. –Faig tard? –va preguntar amb el cor accelerat. –No, tranquil·la, encara són les set i deu minuts. Però com que tardaves a baixar, he cregut que estaves malalta. –Estic bé, ja vaig. 9


Sabina va llevar-se ràpidament i va córrer a la dutxa, després va vestir-se amb la roba que havia preparat la nit anterior. Finalment va presentar-se a la cuina, on la taula oferia tot l’aspecte d’un bufet lliure, perquè en aquella casa començaven el dia amb força. –Bon dia, papà, on està la mare? –Ja s’ha posat a pintar. Sabina va agafar una torrada i va untar-la amb mantega. –Què estàs cantussejant? –va preguntar-li son pare. Sabina va parar atenció i va adonar-se que, efectivament, taral·lejava una cançó. –Ah, és un fado! –va dir–. Ahir la profe de música va parlar-nos de les melodies tradicionals portugueses. Després ens va fer escoltar el fado d’una cantant anomenada Ana Lains. Sabina va afegir una cullerada de tomaca confitada a la mantega i va mossegar amb gana. Son pare s’havia quedat immòbil, mi rant-la fixament, com si haguera vist un fantasma. –Passa res? –va preguntar-li Sabina, una mica preocupada. 10


–Res, res... però no sé quin sentit té que aprengueu eixes coses a l’institut. Fados, ja veus! Sempre he cregut que no hi ha ningú com Mozart, Bach o els grans clàssics. –Ai, papà! Estàs fet un antic –va burlar-se’n Sabina. Després de la torrada, va servir-se un bol de macedònia de fruites. –He vist la darrera aquarel·la que ha pintat la mare, és molt bonica... –va dir–. Té una col·lecció impressionant! Per què no fa una exposició en alguna sala? –Ta mare és una aficionada, no ho oblides. Simplement li agrada pintar, li calma l’ansietat... Finalment Sabina va beure’s la tassa de llet amb cacau en dos glops. No entenia la modèstia de son pare, estava segura que qualsevol expert alabaria les pintures de sa mare. Eren d’una bellesa extraordinària, reflectien paisatges idíl·lics i rostres femenins d’una delicadesa angelical. –Falten vint minuts per a les vuit. Anem? –va preguntar l’home. Durant el trajecte, Sabina va continuar taral·lejant el fado. Son pare conduïa més de pressa que de costum i mantenia les mans crispades sobre el 11


volant, amb els artells blancs. En arribar a l’institut, va aparcar el cotxe davant del reixat, on ja s’aplegava un remolí d’alumnes. Sabina va obrir porta del copilot i va eixir després de fer una besada a son pare. –Recorda: Mozart i Bach mai no passaran de moda –va dir ell i va arrancar amb una brusquedat que va deixar-la bocabadada. Dues xiques van córrer cap a ella somrients. Ambdues tenien llargues cabelleres i anaven abillades amb botes altes, texans descolorits i gruixudes jaquetes que les protegien del fred de gener. –Sabina, Sabina, hem sentit un rumor superinteressant –va dir una d’elles, apartant-se un ble de cabells que la molestava. –De debò, Olga? –va dir Sabina–. Conteume’l, estic impacient! –Tenim una companya nova, s’incorpora avui –va explicar Lara–. Diuen que la van expulsar de l’anterior institut per insultar un professor i barallar-se amb els companys... En aquell moment, el mòbil de Lara va emetre un xiulet i ella va afanyar-se a mirar el WhatsApp. –T’ho imagines? –va afegir Olga–. Tindrem una xunga en l’aula, espere que no es fique amb mi... o em moriré de por. 12


Però Sabina sabia de sobres que els rumors sempre exageraven les coses i que probablement la nova alumna no seria tan dolenta com deien les seues amigues. –Ostres! Paula ha agafat un refredat i no vindrà avui –va queixar-se Lara–. M’havia de deixar els resultats dels exercicis de mates. Li diré que me n’envie una foto. Necessite eixos deures amb urgència o el professor em posarà un punt negatiu. –Si vols, te’ls deixe jo –va proposar Sabina. –Mira, Sabi, no t’emprenyes, però... el cervellet és Paula. Efectivament, Sabina sabia que no era una alumna brillant. Ja en primària li havia costat molt seguir el ritme de la resta dels alumnes i havia repetit un curs, la qual cosa li havia creat un greu complex d’inferioritat. Però, gràcies a la paciència i la comprensió dels seus pares i també dels professors, en secundària havia millorat i havia deixat enrere els pensaments negres. La professora de castellà va entrar a l’aula de quart d’eso, acompanyada d’una xica alta, de cabells foscos i curts retallats de forma asimètrica. Vestia una dessuadora gran i solta, malles negres i sabates esportives de colors llampants. 13


–Bon dia, us presente Empar, una companya nova. Espere que la tracteu bé i no la deixeu de banda –va dir la senyoreta Carmina–. De moment s’asseurà al costat de... Sabina. Olga i Lara observaren la seua amiga amb cara de pànic, però Sabina va alçar els muscles per a traure importància a l’assumpte. –I tu, Rudi, seràs el guia d’Empar –va dir la profe assenyalant un xicot ros. Empar va seure on li corresponia, va llançar una mirada desafiant a la totalitat dels alumnes i després va capbussar-se en la lectura dels seus quaderns i llibres. Durant l’esbarjo, Olga i Lara intentaren buscar una solució al terrible problema: –Parlarem amb el cap d’estudis o amb el director, però no tolerarem que estiga al teu costat –va dir Olga. –No sigueu exagerades, a mi no em sembla cap delinqüent –les va tranquil·litzar Sabina–. A més, amb l’ajuda de Rudi s’integrarà bé. Lara va riure alegrement i va deixar a la vista una renglera de dents blanques i perfectes. –Amb l’ajuda de Rudi? Eixe friqui l’acabarà d’enfonsar al món del crim. 14


–O la deixarà tan empanada com ell mateix –va afegir Olga–. Bonica parella fan! Però Sabina no va riure perquè li desagradaven aquelles bromes. De vegades no comprenia com les seues amigues podien ser tan cruels i poc mirades. –D’això res, Rudi és un bon xic! –va contradir-les–. Amb mi sempre es comporta amb molta amabilitat. –Amb tu, tots els xics són amables, Sabina –va exclamar Lara amb una mica d’enveja. Sabina va ignorar aquell comentari i va buscar Empar amb la mirada. L’alumna nova estava sola i dreta en un racó assolellat del pati. A Sabina li va fer llàstima, li agradaria anar a saludar-la, preguntar-li com se sentia i si podia ajudar-la en res. Però estava segura que les seues amigues li ho impedirien. Aleshores Rudi va acostar-se a la nova i li va dirigir unes paraules, però de seguida va eixir escopetejat, segurament Empar l’havia rebut malament. Sabina creia que hauria estat més encertat posar-li una xica de guia, s’hagueren entés millor. –Hola, boniques, tenim un joc nou, voleu participar? –va preguntar-los Ernest, un company. 15


–Pffff... no deu ser conillets a amagar? –va burlar-se’n Lara. –O la gallineta cega! –va continuar Olga la gràcia. –No, sabudes, anem a practicar la hipnosi –va anunciar ell amb veu misteriosa–. JoanLluís ho ha estat investigant en Internet i sembla divertit. A Sabina, allò de la hipnosi no l’atreia, però les seues amigues s’hi van entusiasmar. Pràcticament l’arrossegaren fins a un cantó del pati prou amagat, on uns quants alumnes les esperaven. JoanLluís demanava un voluntari per a ser hipnotitzat, però ningú no s’hi atrevia. –No, tio, i si em fas lladrar com un gos? –va fer-se enrere un xicot. –O menjar terra, com vaig veure en un concurs –va afegir un altre. Sabina tenia ganes que allò s’acabara i va cometre la bogeria de presentar-se voluntària. Així és que la feren seure a terra, al bell mig d’un cercle de curiosos. Olga i Lara estaven admirades per la valentia de la seua amiga. –Bé, la cosa va d’aquesta manera –va informar Joan-Lluís–. Ara jo oscil·laré aquest rellotge 16


davant teu i tu t’has de concentrar en el moviment rítmic, a poc a poc et relaxaràs i t’agafarà son. Després entraràs en trànsit i aleshores et farem unes preguntes molt discretes. A continuació et despertaré i no recordaràs res. D’acord? –T’avise: no em resultarà fàcil concentrar-me, però intenta-ho si et fa il·lusió –va contestar Sabina, molt escèptica. Joan-Lluís va començar a moure un vell rellotge de cadena –que devia haver pertangut al seu besavi– davant dels ulls de Sabina. Fou la darrera cosa que va veure perquè de sobte va notar que sortia volant en un núvol... Unes galtades van despertar-la bruscament. De moment no va saber on estava ni què havia ocorregut. Es trobava tombada sobre el sòl del pati i deu rostres espantats l’observaven. –No la colpeges, tan fort, animal! –va sentir que deia Lara. –I què vols que faça!? No respon! –es queixava l’hipnotitzador. Sabina va voler parlar, però no li eixien les paraules. En canvi tenia la ment prou clara per a adonar-se que alguna cosa lletja li havia ocorregut. Va deixar que la colpejaren un parell de 17


vegades més i finalment les paraules li sortiren dèbilment. –Prou, prou, que em fas mal! –va dir–. Què ha passat? Joan-Lluís va sospirar alleujat, mai més faria experiments d’aquell tipus. –T’has desmaiat –va explicar Olga, que tenia la cara blanca com la llet–. Però abans... abans d’això... t’has comportat d’una forma... rara. Parlaves en un altre idioma, crec, perquè no t’enteníem i ploraves com una nena. Després t’has posat a cridar com si t’apallissaren i a la fi has caigut a terra. Entre tots l’havien ajudada a incorporar-se, s’havia fet un bony al cap i estava una mica marejada. –És quasi hora de tornar a classe, disperseu-vos i no conteu açò a ningú... o us mate a tots –va ordenar Joan-Lluís–. Si aquest episodi arriba a orelles del director, m’expulsaran. El grup va escampar-se pel pati, xarrant i mormolejant, tot esperant que sonara el timbre per a tornar a les aules. –Et trobes millor, Sabina? No saps quan lamente haver-te fet sofrir! 18


–Tranquil, Joan-Lluís, no m’has fet sofrir... de fet no recorde res del que ha passat. Tanmateix, la resta de les hores no va sentir-se bé. Tenia la panxa rebolicada i molta son. A més, el bony li provocava punxades per tot el crani. Per això li va costar molt atendre les lliçons dels professors i, quan per fi acabaren les classes, va alçar-se de la cadira sense forces. –Hauries de contar-ho als teus pares –va aconsellar-la Olga. –No, no, de cap manera! Açò serà el nostre secret, d’acord? –Fas cara de cadàver, reina –va afegir Lara. –Estic millor, de debò. Son pare l’estava esperant puntualment a l’eixida de l’institut amb l’impressionant Mercedes negre. –Sssst, ni una paraula –va insistir-los–. Fins demà! L’home va rebre-la amb dues besades. Ella va seure al seu costat i, mentre es cordava el cinturó, va veure que una bicicleta passava ranteret del cotxe. De fet, quasi li va ratllar la brillant pintura. Sabina va reconéixer Empar, per descomptat. –Els ciclistes són massa atrevits –va dir el pare un poc malhumorat. 19


L'Estranya que habita els meus somnis  

Primeres pàgines de L'estranya que habita els meus somnis (http://www.bullent.net/libro/3210-Lestranya_que_habita_els_meus_somnis), de Lourd...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you