Page 1

Anuari 2013 (clubdelecturalloseta.blogspot.com)


Aquesta novel·la, d’un autor primerenc, però amb bona entrada, és de les que enganxen, entretenen i se segueixen atentament. La solitud dels nombres primers ve a tomb perquè els nombres primers només són divisibles per l’u i per ells mateixos. Per definició, doncs, són solitaris. Però a més n’hi ha que són molt pròxims, només separats per un nombre parell i tot i estar tan pròxims segueixen essent uns solitaris. A la novel·la aquests nombres primers són l’Alice i en Mottia, nina i nin italians, posteriorment joves i finalment adults, que per molt pròxims que es trobin i estan, fins i tot compartint intimitats, mai es troben, no contacten ni fan unió entre ells. Alice és una nina que té un desgraciat accident d’esquí que la deixa un poc coixa. Així com va creixent torna anorèxica i viu dins aquestes coordenades: viure i viure amb els seus condicionants que no sap, ni vol, canviar. Mottia, un al·lot intel·ligent, bessó d’una germana que li falta el que ell té de més, sofreix la desaparició, per culpa seva després d’abandonar-la, de Michela, la germana. Això l’haurà estigmatitzat durant tota la vida convertint-lo en una espècie d’autista autodestructiu, encara que només en la seva infantesa. Viu reclòs dins la seva intel·ligència i les matemàtiques i per molt que s’acosti a Alice mai es coneixen. La novel·la recorre els tres estadis, infantesa, jovenesa i adultesa de cada un d’ells, conta les distintes peripècies de la seva vida, especialment la solitud i l’amor i té un final tan obert que cada lector el pot tancar així com vulgui. Si bé l’obra està molt ben estructurada, segueix els cànons oficials, és de fàcil lectura, és motivadora i enxampa amb desimboltura, encara ho podria fer un poc més si aprofundís en explicacions matemàtiques, o més bé aproximacions, del tipus de la zeta de Riemann que no debades va ser la tesi doctoral de Mottia. Aspectes desconeguts de la ciència explicat senzillament sempre són agraïts pels lectors. Encara que ja se sap, no ho poden tenir tot. Però la metàfora que ens entafora l’autor és superlativa.


Paolo Giordano viu a San Mauro Torinese, el seu lloc d'origen. El seu pare, Bruno, és ginecòleg, mentre que la seva mare, Iside, és professora d'anglès, Té una germana més gran. L'any 2001 es diploma amb una qualificació excepcional (100/100) al Liceu científic estatal "Gino Segré" de Torí. Finalitza la seva llicenciatura (laurea especialistica, titulació universitària italiana) en Física de les interaccions fonamentals, graduant-se cum laude a la Universitat de Torí, amb una tesi de laurea considerada entre les millors. Va obtenir una beca per realitzar un doctorat en física de partícules a l'Escola de doctorat en Ciència i Alta tecnologia de la mateixa Universitat. Es troba estudiant les propietats del quark fons en un projecte cofinançat per l'Institut Nacional de Física Nuclear d'Itàlia, i en particular, la descomposició inclusiva de la fonda B al canal semileptònic i radiatiu. És autor de la novel•la La solitud dels nombres primers, editada a Itàlia per Mondadori el gener de 2008 (a Espanya està publicada per Publicacions i Edicions Salamandra), guanyant aquest mateix any el Premi Campiello a la millor Opera Prima, el Premi Fiesole Narrativa Under 40 i el Premi Strega. Als seus 26 anys és l'escriptor més jove que ha guanyat aquest últim reconeixement literari. Segons Tuttolibri, el suplement cultural del diari La Stampa, és el llibre més venut a Itàlia el 2008, amb més d'un milió de còpies. (de Wikipedia)


Entrevista a Joan Mas i Quetglas

Llibre: L’illa sense memòria El passat mes de gener vàrem tenir l’ocasió de fer la reunió del club amb un convidat especial: l’autor del llibre que comentàvem. Joan Mas i Quetglas, i el llibre L’illa sense memòria. La present entrevista és, com és norma, múltiple, tots els membres del club que volen fan preguntes a l’autor i aquest respon com pot i vol. No hi ha qüestionari previ ni preguntes que quedin sense resposta. Però aquest dia, tractant-se d’una novel·la de bastant contingut polític ens desviàrem un poc del llibre i també parlarem de política. - El llibre ens ha agradat, és un bon llibre, té al·licient i bona trama. Joan Mas – Aquest llibre és un treball d’uns set anys. L’anava refent de tant en tant fins que algú em digué que era massa llarg. Vaig escurçar fins quedar com un resum. - Quan el vares escriure el tenies ben configurat? JM – Fins a la meitat ho tenia clar i decidit. Llavors, a partir d’aquí, la segona part em venia una idea i després una altra com a continuació de l’anterior, més tard una altra, i així, sense estructura prèvia. - És un llibre proper, tant per les circumstàncies com pels personatges. Per exemple la frase de que “cada mallorquí és un món”; Calvià, el bosc del silenci; allò dels yankees que saben fer una pel·lícula però nosaltres la manipulam ... JM – Sí, sí, i al final el protagonista diu: “ma mare i la germana no han vingut perquè l’illa acaba a la terminal. Això deu ser la característica d’una visió del món. - M’ha agradat el donar personalitat a les coses. JM – Sí, aquesta era la intenció: personificar objectes. També he aportat allò de “la meva bicicleta i jo”, com si tengués la mateixa importància cosa i persona. I encara n’hi havia més perquè era molt llarg, però, com he dit, vaig retallar molt. - Creus que els mallorquins no tenen memòria? JM – Alguns no en tenen, o no en volen tenir. Normalment comanden els interessos. - Podria ser que hi hagués gent a qui no li interessa la memòria, o millor no li interessa que es conegui la memòria? JM – N’hi ha que ho fan, passa el mateix amb la memòria personal que si a vegades s’amaga com no ho ha de fer la memòria d’un poble. [es fa una discussió a distintes bandes entre quina és la idiosincràsia del poble mallorquí, el tractament dels jueus per part dels nazis, ...]


JM – L’única cosa certa era el rumor del que volien fer els nazis amb els jueus. - Pretens seguir escrivint sobre el tema de la guerra civil o de la postguerra? JM – La postguerra m’interessa i m’agradaria seguir fent alguna cosa. Hi ha moltíssimes obres que fan referència a la guerra i a la postguerra i es nota la diferència de tractament entre les de fa anys i les més actuals. Segurament ara es tractarà encara des d’una altra òptica. [parlam d’història d’Espanya, de Franco, del franquisme, dels falangistes ...] JM – En Franco no era falangista, però sí que es va servir de la Falange. Encara falta documentació, per això la ficció té més camp lliure. L’interès cap aquesta temàtica és perquè dóna molt de joc, entre altres coses perquè és un tema que no està tancat. - Davant el tractament històric de molts passatges, creus que haurem d’estudiar història a través de les novel·les històriques? JM – Hi podria haver casos que sí. Potser hi ha casos que els comentaris estan tan tergiversats que és possible. Ja sabem el que diuen de la relació entre ficció i realitat. - T’han fet alguna crítica política? JM – No. Tothom quan em parla del llibre em demana el mateix: és ver? - I el tema dels italians durant la Guerra Civil? JM – Encara falta estudiar tot i que se saben moltes coses. Recordem que el comte Rossi, que no era comte i sí falsari. - En el llibre hi ha un suïcidi d’un bibliotecari, té alguna referència especial? JM – Encara que passi al principi, al final del llibre aconsegueix el que volia. Marca tota la història futura. No, no té cap referència, podria ser qualsevol altre professió. Hi ha la desaparició física del personatge, però es transforma i segueix en el llibre, i ho aconsegueix. L’element fantàstic: l’àngel. Escriure és reescriure. Ara, amb la novel·la premiada ja es dóna per acabada, és la versió definitiva. - Fas poesia? JM – Escriure sí, com ho fa quasi tothom. Però no va més enllà. De totes maneres escriure poesia pot deixar un pòsit, selecte, dins la narrativa. - Què feres després d’escriure el llibre? JM – El vaig presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Em pensava que aquest fet m’obriria moltes portes. Però no va ser així. Després el vaig presentar a distintes editorials, una, edicions 62, s’hi va interessar. Millor dit, una persona de l’editorial que va tenir la mala sort de morir. Llavors ningú més va preguntar res. Més tard el vaig enviar al Ciutat de Palma i a Lloseta. - Estàs preparant alguna cosa? JM – No, només estic donant voltes a un tema, però no hi ha res en concret. - Com fas la feina d’escriure? JM – Fins que no arriba el moment que el llibre t’estira, és molt difícil. Quan el mateix llibre t’assenyala el camí ja va millor. Quan has acabat s’ha de revisar constantment. Des d’aquí donam les gràcies a Joan Mas i Quetglas.


Les set aromes del món

Les set aromes del món 309 pàgines; Ed. Planeta; Premi Ramon Llull 2004. Són set capítols acabats amb un epíleg i precedits d’un pròleg. És una novel·la que es podria comptar com a set relats breus que no es corresponen, exactament, amb cada una de les set aromes en què se solen distribuir, però no és així perquè tenen un fil comú: un jove que cerca la veritat a través de la recerca del millor cafè trescant per gran part del món conegut aleshores. L’ambientació i les històries són diferents, únicament hi ha el substrat d’un jove estoic, sensible, gairebé insuls, malmenat en moltes ocasions, que viu situacions de les quals se’n surt amb molta sort, si no miraculosament. De totes maneres els dos capítols darrers enllacen fets i situacions i fermen molts de caps que havien quedat sense una explicació clara. L’epíleg acaba de desxifrar totes les claus. La base històrica de finals del segle XVIII hi és present, algunes rondalles en forma de contes iniciàtics ensucren la novel·la i l’apologia del cafè sura per tot arreu. S’hi troben les persecucions religioses a causa de la intransigència d’unes o altres, els excessos i corrupteles del poder, la vida senzilla i plena del bon salvatge, l’hipocresia, l’amor, l’aventura, distints mons d’un un mateix, etc. Al final del llibre hi ha un gir inesperat que explica passatges anteriors que podien haver quedat dubtosos, o que l’autor, amb certa mestria, guarda per fer més interessant el relat. Alguns lectors hi trobaran, en la seva lectura, certes concomitàncies amb altres llibres llegits, o, si més no, els portaran a records que tenen cert parescut amb els que presenta l’obra.


Alfred Bosch i Pascual (Barcelona, 17 d'abril de 1961) és un escriptor, africanista, acadèmic i polític català. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1984 i doctor en Història per la Universitat de Barcelona el 1994 (amb la tesi Nelson Mandela, l'últim Home-Déu). Ha exercit de professor d'Història a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat de Chicago, a la University of London, a la University of Ibadan (Nigèria), a University of the Witwatersrand (Sud-àfrica) i a Hood College (Washington). En ficció ha publicat un bon nombre de novel·les, algun recull de relats i ha col•laborat en antologies. La seva narrativa sol comptar amb una acurada ambientació històrica, una notable vocació viatgera i un tractament psicològic dels personatges singular. Bona part de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès i el portuguès. Com a assagista, s'ha centrat en reflexions sobre la realitat africana, però també ha fet incursions en el debat sobre Europa i sobre la societat catalana. Ha col•laborat en diversos mitjans de comunicació de forma regular Té treballs de narracions, assaigs, etc. En novel·la: • L'atles Furtiu, 1998. Premi Sant Jordi de novel·la • Àlia la sublim, 2000 • L'Avi, 2001. Premi Nèstor Luján de novel•la històrica • Trilogia 1714, 2002 • Les set aromes del món, 2004. Premi Ramon Llull de novel·la • Heretaràs la Rambla, 2005 • Inquisitio, 2006. Premi Prudenci Bertrana de novel·la


La mort de l'escriptor

El títol és el d’un dels vuit relats que conté el llibre, a més d’una introducció sobre Els fantasmes i un darrer conte –fora de context-, així ho diu l’índex, que no és, pròpiament, un epíleg. Tots els contes tenen dues característiques comunes: la d’estar situades en un mateix indret territorial. Lerçol, i les seves contrades (s’hi localitza fàcilment Sóller, rodalies i el seu tren elèctric) a mode i forma d’homenatge. L’altra és la de tractar directament de fantasmes, però no de fantasmes empipadors o terrorífics, sinó, més bé, de fantasmes familiars, de bones intencions, que no fan mal i que si hi són és perquè els tocava ésser-hi. Així podem dir que La mort de l’escriptor és un llibre de fantasmes. Fantasmes de diverses classes i categories que en algunes ocasions podrien ser somnis, fragments surrealistes d’altres somnis, o simplement invents fantasmagòrics de situacions estranyes que podrien ser reals i no ho són, o només ho són un poc, o, en definitiva, situacions amb un punt de misteri o d’enigma per resoldre. Un tercer punt que planeja per damunt les històries són els personatges, principals en una història i que surten tangencialment a una altra. Possiblement l’enllaç d’aquests apunts, que passen gairebé desapercebuts, tenguin, o formin, un altre enigma per a desxifrar. Prosa correcta, variada i rica, ens ajuda a submergir-nos dins cada una de les històries i que ens poden portar a veure fantasmes arreu, si més no, a veure els nostre propis fantasmes. Com que n’hi ha per tots els gust, em qued amb Retorn a les Ítaques.


Entrevista a Rosa Maria Colom

La sessió del mes de març era per comentar el llibre La mort de l'escriptor de Rosa Maria Colom. Tenguérem la sort que l'autora ens acompanyà i ens féu passar un vespre instructiu, amè i emotiu, tot alhora. Per la qual cosa des d'aquí li agraïm la deferència. Comença amb unes frases amables agraint que l'haguéssim convidada i que li agradava molt el lloc i la companyia. Parlant de llibres contà que la seva preferència, respecte de la relació lector llibre, era de gastar-lo fent anotacions, marcant pàgines, doblegant fulls, etc. Després en volgué contar la seva trajectòria literària començant dient que havia començat l'ofici ja vella, però que d'això n'estava orgullosa. També per aquest motiu feia molta feina sobre l'escriptura. És sollerica. De jove no estudià batxiller, senzillament, perquè en el seu temps les al·lotes no estudiaven, exceptuant algunes de casa rica. De totes formes ells es va apuntar per fer els estudis, però a casa seva li desaconsellaren. Llavors els que va rebre va ser la clàssica educació franquista, amb una altra llengua que no era la seva i amb l'estructura pobra d'aquell període. A casa seva s'estimaven els llibres, especialment la seva padrina, que vivia amb la seva família, que llegia en francès, castellà i català. Aleshores, a Sóller, hi havia una biblioteca que deixava llibres en préstec i ella, amb la seva mare, anava a cercar llibres per les lectures de la padrina. La padrina li contava resumides les històries dels llibres, rondalles i moltes altres històries. De les seves primeres lectures recorda com la va impactar Alícia en el país de les meravelles, llibre que encara ara té present. Passa el temps, es casa i té tres filles. La seva idea era fer el batxillerat nocturn, però tenia tres filles i no tenia consciència de necessitat de cultura. El seu home li llegia llibres com Solitud, aquest és un record que no pot oblidar. També té contacte amb el teatre. La família va a viure una temporada a Manresa i al cap d'uns anys retorna a Mallorca. Animada pel seu home es va presentar a fer la prova d'ingrés a la universitat per a majors de 25 anys. Es va retirar abans de l'examen. En aquells moments pensava que no servia per estudiar. La filla petita morí. Pensà en posar-se a estudiar, però veié que li faltava base per anar a la universitat i es va posar a fer el graduat escolar. Va començar a agafar el gust per el saber. Es va apuntar a primer curs d'Història a la Universitat a distància, mentrestant va fer l'accés a la UIB, deixà la distància i començà Magisteri. Tot anava bé excepte l'assignatura de català, que suspenia una vegada i altra. Acabava la carrera i quedava pendent el català de 2n (a 3r no n'hi havia). Va dedicar tot un any a preparar l'assignatura i així i tot no l'aprovà. Per obtenir el títol, un cunyat seu de Granada li proposà fer un trasllat d'expedient i, com que allà no ho havia


l'assignatura insuperable, el podria obtenir. Quan s'hi tornà a posar havien canviat el professor, li quedava una darrera oportunitat i demanà al professor si li podria recomanar algun professor, o professora, per fer suport. Així conegué Catalina Gener que li va dir que, efectivament feia moltes faltes, però que tenia una escriptura molt bona, que valia la pena cultivar-la. Aprovà Magisteri i més tard va fer el Reciclatge de Català. N'Elena Serra, una altra professora, va ser la segona que li va dir que escrivia molt bé, que tenia fusta d'escriptora. Li presentaren les bases del premi Guillem Cifre de Colonya de literatura juvenil i pensà de presentar-s'hi, però no sabia com començar. Durant un viatge a Granada, dins l'avió, li va sortir la història. Escrivia amb ordinador, s'hi posà i escrivia, escrivia i no s'aturava. Quan acabà el llibre el dugué en persona a Pollença. I guanyà. El marit estava tan content com ella mateixa. Sempre li donà suport. Recorda que després de guanyar el premi i veure els comentaris en els diaris comença a tenir un sentiment com a de vergonya, com de ser algú que no li corresponia ser. Era el 1991 i per arribar a ser escriptora havia fet moltes voltes, com se'n feia abans per anar a Sóller. Ara tenc uns vint títols editats. Gairebé tot el que he fet ha estat literatura juvenil, exceptuant tres llibres per a adults, un d'ells el que comentam aquest vespre. Recorda que Hurakami va dir que escriure un conte és com sembrar un hort, i fer una novelAla és com sembrar un bosc. És una definició que li agrada molt. Escriu d'una manera arbitrària, compulsivament, després ve la feina de la cuina. Creu i respecta els escriptors que abans fan el seu esquema, dibuixen la trama, perfilen els personatges, anoten temps i espais, etc., però ella no treballa així. Té molta imaginació i en qualsevol moment pot fer afegits a la història que està escrivint. Tot i que no hi creia, també ha trobat un personatge que l'abstreu i la guia, era un personatge secundari i ha anat agafant força fins a convertir-se en el principal. Així i tot fa comptes de tornar un poc més metòdica. - És una història preciosa, comenta una assistent. Afegeix RMC que un dia es toparen per Palma amb aquell professor amb el qual no podia aprovar l'assignatura i se saludaren. Li contà que havia guanyat el premi i la felicità. Creuaren alguna crítica i la cosa acabà, ni bé ni malament, però acabà encara que el fet està dins el seu record. - Un assistent comenta que professors tan exigents poden aconseguir l'efecte contrari del que voldrien: que els alumnes acabin per avorrir la matèria. - Un altre parla d'història exemplar, de superació, confiança amb ella mateixa, ajudada, naturalment, per la família. Entram a parlar del llibre i dels fantasmes, ja que el llibre és un mostrari de bons fantasmes. RMC conta que amb acompanyava la seva padrina al cementeri, de visita, i que allà li contava les històries dels difunts quan no ho eren. Creu que la seva imaginació i fantasia deu bastant a les històries -de tota classe- contades per la padrina. Amb tot això, els fantasmes no devien estar molt lluny. - És que el cementeri de Sóller és molt bell. RMC. Sí, efectivament, a més és l'únic lloc de Sóller que es contempla bellament el mar. També conta que té, acabades, quatre històries que reuneix sota el títol de Els arbres que em conegueren, en referència a uns arbres que hi havia a plaça i que varen tallar. Pregunta als assistents quina és la història que més ha agradat de les que conté el llibre. Alguns coincideixen en Retorn a les Ítaques, d'altres en La mort de l'escriptor, i altres unes distintes, o sigui, per tots els gusts. Ella es decanta per Conte número 8. - El llibre és un homenatge a Sóller?


RMC. No exactament, encara que en part sí que ho és. - Té part de biogràfic? RMC. No, no és autobiogràfic. Té l'estil i la forma que tenc jo de fer l'escriptura, però biografia no n'hi ha. Imaginació sí. - Les històries de fantasmes haurien de tenir un espai propi, com ho té la novel·la negra, per exemple? RMC. El misteri de la mort segueix essent insondable. I dóna molt de joc. Més que preguntes segueixen alguns comentaris com: Els finals són originals, inesperats... M'ha recordat l'anècdota de "està ben morta", com si es pogués estar una mica, o una part. Resulta que hi ha més llibres que lectors, això suposa, com a mínim, seleccionar. Pens que aquest llibre podria encaixar perfectament dins la literatura juvenil. - En tots els seus llibres hi ha fantasmes per tot arreu... RMC. Sí, però ara acabaré amb els fantasmes. - És difícil escriure per a nins? RMC. Sí, perquè els nins són molt crítics, però també són molt agraïts. La classificació per edats que fan principalment les editorials sí que és mal de fer. - L'escriptor per a infants, ha de tenir unes característiques especials? RMC. Quan es llegeix un llibre agrada o no, en aquest darrer cas el que s'ha de fer és deixar-lo, definitivament o per una millor ocasió. Heu llegit Jaume Cabré? El Jo confesso? Parlam de l'autor i del llibre contant excel·lències d'un i l'altre. Llavors ens desviam i feim una espècie de teoria sociolingüística sobre la llengua catalana fins arribar a la darrera pregunta: - Els personatges repetits en els distints contes, bé sigui ocasionalment o tangencialment, amaguen algun enigma o misteri? RMC. No, simplement és fer l'ullet. I arriba l'hora de sopar.


Los ojos amarillos de los cocodrilos. Katherine Pancol. La Esfera de los libros; 552 pàgines. Aquesta novel·la és la primera d’una trilogia de la mateixa autora i que fa uns anys que han tengut – i tenen- un gran èxit de lectors i de crítica. Aquesta portada alegre, dinàmica i multicolor vol fer l’ullet al seu contingut que, efectivament, té un poc de tot això i algunes coses més. Perquè la novel·la és la història exemplar, de superació personal – gairebé remet als llibres d’ajuda personal – d’una dona que tenia les condicions precises per ésser una bona persona, una bona mare i una bona escriptora, però que al principi, per timidesa, prejudicis i poca actitud resolutiva no se’n sortia i es quedava amb ser bona persona. Condicions adverses, la separació amb el marit, el poc enteniment amb les dues filles, una adolescent i l’altra preadolescent, el distanciament amb la mare, semblaven que la tirarien encara més per terra. Però, traient forces de la flaquesa, ajudada, encara que un poc tangencialment, per la germana i pel cunyat i un poc pel padastre, també per les filles, i sobretot per una veïnada, a poc a poc anirà fent un canvi en la seva persona fins que es convertirà en una persona segura de si mateixa, amb èxits diversos que aniran des del literari fins el sentimental i que acabarà sent model a imitar per tots els lectors i lectores que tenguin problemes com els que tenia Jo – Josephine – a la novel·la. La trama està ben dissenyada, la narració entenent i efectiva, les situacions ben descrites i els personatges creïbles fan que la novel·la sigui bona, que tengui molts lectors i que entretengui. Però – sempre hi ha d’haver algun emperò- bé sigui pel ritme, bé sigui per la linealitat de la història, el cert és que li falta un poc d’emoció, li falta algun component que doni sabor, talment un bon arròs al qual si li falta una mica de sal resulta fat. Podria ser també que sigui un poc massa llarga. No de bades les històries de tots els personatges són contades minuciosament, són personatges propers i d’aquí la identificació lector – novel·la. Els cocodrils venen a compte del seu exmarit que va a fer negocis per Àfrica i, precisament, munta una guarda de cocodrils per fer-ne cria. La protagonista té alguna temporada que també plora llàgrimes de cocodril. Això vol dir que la part humorística també hi és present,


amb més o manco encert, al llarg del llibre.

Katherine Pancol (Casablanca, 22 d octubre de 1954) és una novel·lista francesa. Nascuda al Protectorat francès del Marroc es va mudar a París als cinc anys on va estudiar per a ser professora de francès i llatí i més tard va estudiar periodisme. L'èxit de la seva primera novel·la Moi d'abord en 1979 li va permetre anar a viure a Nova York on va impartir cursos d'escriptura a la Universitat de Columbia. Després de la seva segona novel·la, de 1981, La barbare va començar a dedicar-se exclusivament a l'escriptura redactant articles per a Paris Match o Elle i editant més novel·les. Té una filla i un fill amb el seu marit amb qui es va casar a Nova York. Altres novel·les: ― Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi, 2010, ― La Valse lente des Tortues, 2008 ― Les Yeux Jaunes des Crocodiles, 2006 ― Embrassez-moi, 2003 ― Un homme à distance, 2002 ― Et monter lentement dans un immense amour, 2001 ― J'étais là avant, 1999 ― Encore une danse, 1998 ― Une si belle image, 1994 ― Vu de l'extérieur, 1993 ― Les hommes cruels ne courent pas les rues, 1990 ― Scarlett, si possible, 1985


Madame Bovary

Madame Bovary. Gustave Flaubert. 418 pàgines. Múltiples edicions. Considerada una obra mestra de la literatura universal, tot i que de jovenet quan la vaig llegir per primera vegada no em va entusiasmar, aquesta vegada l’he trobada molt bona, tant que la recoman a qui vulgui trobar un estudi de caràcters extraordinari, un procés evolutiu superb i alguna descripció esfereïdora. Tot això tenint en compte que és una novel·la escrita a meitat del segle XIX. És la història d’una dona, Emma, molt sensible i somniadora, bella i sensual, criada en un poblet de províncies (de França), educada i casada finalment amb el metge, Charles, vidu, que havia atès son pare. Segurament no era això ell que ella volia i prest la seva imaginació, estimulada per diverses lectures romàntiques, la du per altres espais on hi troba l’adulteri, per dues vegades, a més d’altres coses, naturalment. I això que era mare d’una filla petita. La narració del procés i de com arriba a les situacions descrites, sense filigranes literàries, ni cops d’efecte per mantenir l’atenció, ni jocs de paraules o insinuacions poètiques per embellir el relat, té un format tan realista que, en la majoria d’ocasions, es veu millor que seguir-lo en pel·lícula. Però la darrera part del llibre encara, al meu parer, supera qualsevol altra part. Hi ha una descripció de la mort que és exactament com pot morir una persona, confirmat per persones que n’han vistes morir d’altres dins un llit. Per les altres serà una lliçó terrible. Més encara, a les darreres pàgines descriu el procés autodestructiu d’una persona, bona, a qui tot li va malament dins un cop de desgràcia continuada difícilment superable. Hi ha un passatge en què es desenvolupa una discussió, a la vetlla de la difunta, entre un volterià liberal, laic i antireligiós, personatge que també dóna molt de joc dins la novel·la, que es per treure’s el capell. El que dèiem al principi: recomanable. Aquest llibre, vist des de l’òptica i moral del segle XIX, fou un escàndol i va ser censurat i perseguit diverses vegades, perquè trencava amb tots els tòpics de la dona. És famosa la frase que digué l’autor encausat amb motiu del llibre: “Madame Bovary som jo”.


Gustave Flaubert és contemporani de Baudelaire i, com el poeta de Les flors del mal, ocupa una posició cabdal en la literatura del segle XIX. En la seva època criticat (per raons morals) i admirat (per la força literària), avui se'ns mostra com un dels novel·listes més importants del seu temps, sobretot gràcies a Madame Bovary i a L'educació sentimental. Troba el seu lloc entre la generació romàntica (Stendhal – Balzac) i la generació realista i naturalista (Zola – Maupassant, que considerava Flaubert el seu mestre). La seva àmplia correspondència amb Louise Colet, George Sand i altres resulta d'un gran interès humà i literari. Curós amb el realisme, es preocupava també de l'estètica, cosa que motivava una llarga feina d'elaboració de cada obra (provava oralment cadascun dels seus texts). Obres destacades • 1857 Madame Bovary • 1862 Salambó • 1869 L'educació sentimental • 1874 La temptació de Sant Antoni • 1877 Tres contes • 1881 Bouvard i Pécuchet (incompleta) [Wikipèdia]


1984

George Orwell va escriure aquesta obra el 1948. Com que era una obra que parlava del futur, diuen, que va pensar en canviar de lloc els dos darrers dígits i així va sortir el títol de la novel·la: 1984. Però comentem, abans, el concepte d’utopia. Avui dia entenem amb aquest nom com una cosa a la qual s’aspira i no s’hi pot arribar, fins i tot podríem trobar com a sinònims somni, il·lusió, quimera, ..., però el sentit originari provinent del segle XVI en què Thomas More, anglès, escrigué un llibre, en llatí, que parlava d’una societat ideal, perfecta, que es desenvolupava en una illa anomenada Utopia. Actualment es diu eutopia quan es descriu una possible societat que millorarà l’existent, mentre que es parla de distopia quan la descripció de la societat és molt pitjor que l’actual que coneixem. Doncs el llibre és una distopia. Orwell ens parla d’un món que s’ha repartit en tres grans estats, Oceania, Eurasia i Estasia, que, més o manco, estan guerrejant contínuament una contra altra, o una contra les altres dues, ignorant-se mútuament la major part del temps. Londres, que és on transcorr l’acció pertany a Oceania i allà s’hi descriu una societat dividida en tres classes socials: els totpoderosos i desconeguts entre els que destaca el Gran Germà (que tot ho veu i ho sent; del qual se n’ha fet una burda, frívola i allunyada còpia televisiva que només comparteix nom amb el llibre), després hi trobaríem els funcionaris i policies, estructurats en diversos ministeris, i, finalment, els proles, en clara referència al proletariat. És un estat totalitari d’una societat militaritzada que, mitjançant la por i la persuasió constant, tergiversant els fets, la història i les idees, aconsegueix que la gent visqui i pensi segons les seves directrius, dins un món trist, apesarat, infeliç, lúgubre, .. . Hi ha referències constants a dictadures diverses, entre les que hi hauria la franquista, però especialment es citen les comunistes. Hi apareixen les telepantalles que tot ho veuen i el micròfons que tot ho senten, dels quals ningú pot escapar. S’hi conten les tècniques de tergiversació de la


realitat seguint unes pautes constants de fer desaparèixer el que no es vol i predicant una i mil vegades les que sí interessen, i si són mentides després de molt de temps arribaran a ser veritats. No és de final feliç. És un llibre que ha tengut molt d’èxit dins el temps que du editat, encara en té a l’actualitat. I el lector no pot sinó pensar que pugui ser llibre de comodí de molts polítics actuals.

Eric Arthur Blair, més conegut pel sobrenom literari George Orwell, (25 de juny de 1903 21 de gener de 1950) fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l'enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l'oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Es considerat com possiblement el millor cronista de la cultura anglesa del segle XX. També va escriure crítica literària, poesia i ficció, i féu periodisme polèmic. Orwell és conegut principalment per la novel·la distopia 1984 i la novel·la al·legòrica La revolta dels animals, ambdues escrites a finals de la dècada del 1940; d'aquest parell de llibres s'han venut més còpies que qualsevol altre parell d'obres de qualsevol altre autor del segle XX. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938) on relata la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola. Orwell també escriure nombrosos assajos polítics, literaris, del llenguatge i culturals. Segons un article de la revista The Times del 2008, Orwell seria el segon millor escriptor britànic des del 1945. Les obres d'Orwell han influenciat la cultura popular i política, i el terme Orwellià — descriu pràctiques socials totalitàries o autoritàries — s'ha introduït a la llengua juntament amb diversos neologismes com Guerra Freda, doblepensar, Gran Germà, policia del Pensament. [de Wikipèdia]


El asombroso viaje de Pomponio Flato

El asombroso viaje de Pomponio Flato. Eduardo Mendoza. Seix Barral. Biblioteca breve. Barcelona 2008. 190 pàgines. Potser hi hagué un temps que les novel·les eren això, simplement novel·les. Obres de ficció. Però ja fa temps que els homes fan classificacions de tota mena i la novel·la porta un adjectiu o un sintagma que ajuda a identificar-la, segons la seva temàtica principal o que fa més pes a la història. Tothom pot recordar un seguit de novel·les de gènere: d’aventures, sentimental, de terror, eròtica, ... Doncs bé, aquesta que tractam avui és un popurri de moltes elles en què la majoria de crítics sostenen que aventura, negra, històrica, irònica, irreverent, provocadora, desimbolta, humorística, són alguns dels adjectius que podrien acompanyar-la. Jo pens que, a més de tot això, aquesta novel·la va ser un exercici lúdic, un joc que es proposà l’autor per passar una estona divertida fent una obra que sortís dels camins novel·lístics usats per despistar el lector i fer que passés una estona divertida amb la seva lectura. Així, Pomponio Flato és un romà del segle I, estudiós, filòsof, despreocupat i panxacontent que viatja per terres d’Israel cercant unes aigües miraculoses que donen benestar a qui les beu. A ell només li fan una descomposició intestinal. Així, després d’unes aventures es troba a Natzaret on han d’ajusticiar el fuster del poble per haver comès un crim. Naturalment el fuster era Josep, espòs de Maria i pare putatiu de Jesús. Jesús el contracta perquè demostri la innocència del seu pare, home que no es defensa de les acusacions perquè guarda un secret. Després de moltes aventures contades en breus capítols va trobant indicis que qüestionen el judici, però que cada vegada es complica un poc més. Així, ajudat per l’atzar, per ser ciutadà romà i per altres suports que l’assisteixen espontàniament arribarà a un final feliç, després de deixar pel camí històries tergiversades, o reescrites, fer dubtar de normes o creences establertes, explicar acudits irreverents i posar en solfa tota la serietat novel·lística. Tot plegat, quasi res.


Eduard Mendoza i Garriga, també conegut com a Eduardo Mendoza, és un escriptor en llengua castellana nascut a Barcelona l'11 de gener de 1943. Mendoza, fill d'un fiscal, estudià dret i va viure a Nova York entre 1973 i 1982, on es traslladà per a treballar com a traductor per a les Nacions Unides. L'any 1975 publicà la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, on ja es pot verificar el geni de l'autor per a intercanviar discursos i estils narratius. Aquesta obra, que es considera per bona part de la crítica moderna com un punt d'inflexió amb vistes a la transició democràtica espanyola. L'esmentat llibre, on Mendoza aprofita per revisar el panorama de les lluites sindicals a la Barcelona de principis de segle XX, va rebre el Premio de la Crítica. Més endavant ha publicat més d'una dotzena de llibres, algun dels quals per episodis al diari El País. A més de La verdad sobre el caso Savolta, que es va adaptar al cinema per Antonio Drove (1980), hi ha hagut versions cinematogràfiques de La cripta (1981), La ciudad de los prodigios (1999) i El año del diluvio (2004). El 2008 publicà El asombroso viaje de Pomponio Flato. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2010 el Premi Planeta. [de Wikipèdia]


Elogio de lo ético

Joan Bestard Comas, el nostre il·lustre conciutadà, ha escrit aquesta nova obra Elogio de lo ético, amb el subtítol de Reflexiones cristianas para cada dia, ambdós suficientment expressius del seu contingut. Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, de tanta transcendència en el món espiritual catòlic, ell mateix avui ja sant, va publicar el 1934 un llibret titulat Camino, abans Consideraciones espirituales. Aquest llibre, un dels més editats en tot el món, va ser llibre de capçalera de moltíssima gent que seguia aquestes consideracions, potser, un poc cada dia com a reflexió i meditació particular. El llibre de Joan Bestard ens recorda Camino, fins i tot, potser, es va inspirar en aquest per escriure Elogio de lo ético ja que l’objectiu és semblant, posar a l’abast dels lectors un material de reflexió i meditació, i un contingut similar, però actualitzat a la societat d’avui. La primera part del llibre conté 105 reflexions ètiques, socials, econòmiques i polítiques; la segona part en comprèn 162 relatives a aspectes humans, psicològics i pedagògics. Fins aquí no és un llibre en absolut religiós, sinó moral i ètic, que pot subscriure qualsevol persona sigui creient, de qualsevol credo, o no ho sigui. Les últimes 69 reflexions són de temàtica religiosa. En total 336 pensaments, emesos anteriorment en format radiofònic, que, gairebé, corresponen a un cada dia durant un any. Faríem l’excepció de les vacacions. Finalment l’estructura de cada reflexió és la següent: amb una extensió aproximada a la mitja pàgina s’introdueix el tema amb una cita d’un personatge famós, majoritàriament escriptors o que han deixat un pensament seu per escrit. J. Bestard el fa seu i avala el pensament confirmantlo. A continuació ho explica, desenvolupa breument o exemplifica. I aquí s’acaba. Millor dit aquí ho deixa en mans del lector perquè hi posi el que falta: la informació, la constatació, la visió oposada, l’argumentació a favor i en contra, les referències, la contextualització, ..., en definitiva la reflexió. Anècdota de constatació final: un dels elements que surt anomenat múltiples vegades és el valor del silenci en les persones, tant en


l’exposició d’idees com en la controvèrsia; doncs hi trobam a faltar “cada persona és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”. Un índex de matèries, un altre onomàstic i un pròleg del bisbe Jesús Murgui completen el llibre.

Joan Bestard Comas, sacerdot, ha estat vicari episcopal territorial de la diòcesi de Mallorca, director del Secretariat Nacional de la Comissió Episcopal de Pastoral, vicari general i degà de la catedral. Actualment és canonge, delegat diocesà de Pastoral del Turisme i professor de Sociologia i de Doctrina Social de l'Església en el Centre d'Estudis Teològics i a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Mallorca. És autor de nombrosos articles i obres de caràcter sociològic i pastoral.


Inferno

Un dels principals bestsellers de l’any. Ja es veia venir amb el màrqueting de preparació i llançament del llibre, però també pel seu contingut. Té quasi tots els ingredients necessaris perquè surti un llibre èxit de vendes. Podem tenir dubtes en quant a la crítica literària. Així hi podem trobar una història entorn de La divina comèdia de Dant i en especial del llibre Inferno, tot el misteri i les claus per trobar solució als múltiples enigmes que s’hauran de solucionar giren al voltant d’aquest llibre. Res és el que pareix, és a dir, quan hi ha una seqüència que sembla que donarà tal resultat, finalment resulta que no es així sinó d’una altra manera que, a la vegada, introdueix un altre misteri. L’acció és continuada, a l’estil de les pel·lícules de James Bond, que quan escapa d’una situació perillosa o delicada s’afica en una altra encara pitjor. Els llocs on esdevenen les situacions són reals, famosos, idíl•lics i coneguts, com Florència i els seus museus i obres d’art, Venècia i Istambul, on, a més del que pugui conèixer el lector hi ha noves informacions desconegudes que agraden i omplen. Els personatges, no massa perquè el lector pugui seguir-los sense problemes ni haver de recórrer a ajudes per saber qui és aquest o aquest altre, són tots superiors: el dolent és un savi enginyer en biologia que pot descobrir i estendre un virus que emularia la famosa Pesta negra del segle XIV, a més sense el dolor i el terror que significà aquesta. El bo és un savi professor universitari d’història de l’art que gairebé ho sap tot i que per resoldre enigmes i seguir pistes febles és un súper. La “partenaire”, al·lota jove, guapa, superdotada i calva que, aparentment, és bona, llavors resulta que és molt dolenta i finalment acaba sent bona. Els altres personatges secundaris no arriben als principals, però tampoc no desmereixen gaire. Entre altres coses i per donar un poc més d’emoció el professor, personatge principal, té una amnèsia temporal provocada que fa que persegueix la solució del problema generat pel dolent sense saber exactament que li va passar el dia anterior, quan començà la història. A més la història passa en uns pocs dies. Tot amb constants referències al llibre de Dant, els seus significats i els de quadres que tenen alguna relació amb el dit llibre. A més el llibre dóna informació sobre distints aspectes relatius a ciència en majúscules que en petites dosis la fan entenent i assequible. I això agrada molt al lector. Així i tot la lectura no es gens complicada: correcta i fàcil, informadora, entretenidora i suggestiva. Tot això ben barrejat


fa, per si mateix, un bestseller. Més el que duia per endavant, encara millor. Així i en conjunt, de bona literatura, personal, creativa, enriquidora, poca cosa. Però ja ho sabem. No es pot tenir tot.

Brown va nàixer i va créixer a Exeter, Nou Hampshire, el més gran de dos germans. La seva mare és una professional de la música, i tocava l'orgue en una església. El seu pare Richard G. Brown ensenyava matemàtiques superiors a l'Acadèmia Phillips d'Exeter. Dan Brown es va graduar a l'Amherst College i a l'Acadèmia Phillips d'Exeter, on va fer de professor d'anglès abans de dedicar-se a temps complet a escriure novel·les. El 1996, el seu interès pels codis i les agències secretes estatals el van portar a escriure la seva primera novel·la, La Fortalesa Digital, tot i que no va ser publicada fins que ja va ser un autor famós. Va passar molt de temps al museu del Louvre recollint documentació per incloure-la a El codi Da Vinci, un llibre de gran èxit als Estats Units i a la resta del món. Altres obres seves, gairebé totes ells bestsellers, són: La fortalesa digital, 1998, Àngels i dimonis, 2000, El gran engany, 2001, El símbol perdut, 2009 i Inferno, 2013. [de Wikipèdia]


L'étranger

Aquest mes de novembre es commemora el centenari del naixement d’aquest autor nat a l’Algèria francesa i mort a França. Són una sèrie de circumstàncies que el fan benvolgut a terra nostra i d’aquí que la UIB li faci aquest reconeixement en forma de projeccions de pel·lícules sobre obres seves, conferències i exposicions. Una d’elles és que la seva padrina era menorquina, una altra que va visitar Mallorca, però la més important és la qualitat de les seves obres. No debades li fou concedit el premi Nobel de literatura, l’any 1957, o que aquest llibre que comentam està el primer entre els 100 millors llibres de la literatura francesa, segons Le Monde. Alber Camus, juntament amb Jean Paul Sartre, és un dels representants del corrent filosòfic francès anomenat existencialisme. Aquesta filosofia defensa que l’individu és lliure i totalment responsable dels seus actes. Doncs bé, L’étranger, traduït al castellà com El estranjero i en català com L’estrany és un llibre on el protagonista conta la història en primera persona. Ell és un estrany si el comparam amb la resta de la gent que viu i actua d’acord amb uns condicionaments socials. Ell no, si, quan mor la seva mare, no sent pena, ni plora no falseja els sentiments, cosa que provoca cert menyspreu o irritació per part de l’altra gent. El mateix passa amb la seva al·lota quan li demana per casar-se, li diu que sí, com que respon a la pregunta de vols un cafè? I en demanar-li si l’estima li contesta, fredament, que no. Era el que sentia i no dissimulava. Així va fent la seva vida com si ell fos tot el món i el que l’envolta no té més importància que la que ell li dóna en cada moment determinat. En certs moment pot parèixer un nihilista, una persona sense il·lusió , indiferent davant tot. I potser és així. Però hi ha més, hi ha aquell existencialisme del que parlàvem abans. Llavors amb motiu d’un homicidi, del seu judici i finalment a l’espera de la mort segueix tota la novel·la amb aquest toc “estrany”. Tots coneixem, o tenim notícia d’alguna persona estranya. Per tant escau millor aquest títol que no l’estranger, tot i que també ho sigui. El retrat psicològic dels personatges és magistral i la novel·la, si està entre les millors per moltíssims de lectors enquestats deu ser per qualque cosa. Imprescindible.


Albert Camus (Mondovi, Algèria 1913 - Villeblevin, França 1960) fou un escriptor i filòsof francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'existencialisme. Va néixer el 7 de novembre de 1913 a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria, en aquells moments sota l'ocupació francesa, per la qual cosa tenia la consideració de piednoir. De pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i de mare (Catherine Sintes) néta d'emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per l'àvia materna (Catalina Cardona) a Alger, on va viure fins al 1940. Catherine sordejava, era analfabeta i acostumava parlar amb frases curtes; Albert li va dedicar la seva obra "Le premier homme" així :" A toi qui ne pourras jamais lire ce livre" (Per tu que no podràs llegir aquest llibre"). S'ha escrit sobre el domini de la llengua catalana que hauria tingut aquest autor , donat els antecedents familiars per part de mare. És possible que l'entengués però, segons testimonis, no devia saber parlar aquesta llengua. Ingressà a la Universitat d'Algèria per estudiar filosofia, universitat on es graduà el 1935. En les seves obres va elaborar una reflexió sobre la condició humana. Rebutjant la formulació d'un acte de fe en Déu, en la història o en la raó, es va oposar simultàniament al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. No va deixar de lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l'home de la seva condició humana i que Albert Camus ho denominà Filosofia de l'absurd. El 1957 va rebre el Premi Nobel de Literatura per la seva important producció literària, que amb sinceritat il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època. Novel·les: 1942: L'Étranger (en català, L'estrany) 1947: La Peste 1956: La Chute (en català, La caiguda) 1971: La Mort heureuse, obra pòstuma 1995: Le premier homme, obra pòstuma i incompleta Teatre: 1938: Caligula, estrenada el 1945 1944: Le Malentendu 1948: L'État de siège 1949: Les Justes 1959: Les Possédés A més d’altres assajos i obres de no ficció. [de Wiquipèdia]


Assaig sobre la ceguesa. José Saramago. Aquesta novel·la, d’un autor premi Nobel de 1988 i conegut i apreciat pels lectors espanyols, té una sèrie de característiques que la fan única, especial, un poc rara fins i tot. Quines són? La primera d’elles afecta a la forma, està contada talment com els nostres padrins i padrines contaven rondalles vora la foganya, fent totes les veus i relatada sense espais, així la novel·la no té capítols ni apartats, ni guionets per indicar els diàlegs, a més va canviant de relator i així parla el protagonista com el narrador. Aquesta manera de contar pot confondre un poc, però no és aquest el cas ja que se segueix la història sense problemes. Els protagonistes no tenen nom propi i així es van coneixent per alguna característica seva, per exemple la dona del metge, l’al·lota d’ulleres fosques, el xavalet o el primer cec. El llibre està escrit en un llenguatge normal, estàndard, assequible i sense complicacions, i, de tant en tant, hi apareix una dita o refrany per corroborar alguna exposició anterior. És notable la quantitat que hi apareixen i que tots siguin tan coneguts per terra nostra, com si les dites que apareixen siguin universals. Una altra característica pot ser la temàtica, és una novel·la de ciència ficció?, és una distopia?, o apocalíptica? Potser un poc de tot, però bàsicament és una nova societat que surt a un lloc indeterminat quan comença, inesperadament, que un conductor torna cec, però una ceguesa estranya ja que enlloc de veure-ho tot negre veu una resplandor blanca. Poc a poc tothom es va contagiant i tothom torna cec exceptuant una sola dona, la dona del metge. Entre la gent més propera formen una part d’aquesta societat que davant els límits de la supervivència fan emergir els instints, de salvació, de supervivència i altres baixos instints que demostren com de dolents poden ser les persones. A més a més la superació de dificultats és contínua i així, si surten d’una situació problemàtica, que ho són totes, entren a una altra encara pitjor. Novel·la trista, horrible, terrorífica, que la salva un final bo, la ironia i l’humor en què l’autor tracta diferents escenes, la descripció i el retrat dels personatges. Alguns crítics hi veuen una paràbola de la societat actual que, de cada dia, perd la visió del que és important per centrar-se i fer necessari allò que alimenta el seu egoisme. Potser.


José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 - Lanzarote, 18 de juny de 2010) fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1998. Membre del Partit Comunista Portuguès des de 1969, va patir la persecució i censura durant els anys de la dictadura de António de Oliveira Salazar. Posteriorment va sumar-se a la Revolució dels Clavells que va portar la democràcia a Portugal l'any 1974. Des de 1976 es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998 es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l'illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys. Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l'extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-lo en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s'oposa a deixar-se anar, és l'arquetip de l'heroi. Pel que fa a l'estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l'escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado ("Terra del pecat", 1947), que no va tenir gens d'èxit. La seva segona novel•la Claraboia no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys. La seva primera gran novel•la fou Levantado do chao (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d'Alentejo. Amb aquest llibre Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l'estil gairebé poètic que el caracteritza. La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo ("L'Evangeli segons Jesucrist", 1991) el catapulta a la fama a causa d'una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern veta la seva presentació al Premi Literari Europeu d'aquell any, al·legant que "ofèn als catòlics". Com a acte de protesta Saramago abandona Portugal i s'instal·la a l'illa de Lanzarote (Illes Canàries). El 1995 publica Ensaio sobre a cegueira ("Assaig sobre la ceguesa") i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia ens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa en rebre aquesta distinció. [de Wiquipèdia]


Anuari 2013  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you