Anuari 2011

CLUB DE LECTURA LLOSETA (clubdelecturalloseta.blogspot.com)

ANUARI 2011

Gener 2011.............A sangre fría; Truman Capote; Bruguera A sangre fría és una de les novel·les de Truman Capote més eixides i celebrades. Publicada en els anys 60 passa per ser la primera novel·la que no és de ficció, sinó que conta la realitat d’un assassinat múltiple, quatre persones d’una mateixa família, així com diu el títol, a sang freda, aparentment sense motius personals, gent desconeguda o, en aquest cas, coneguda de referències llunyanes. L’autor es va informar detalladament del fet, del procés i dels antecedents de com, dos personatges sortits de la presó sota paraula van a una casa de camp on hi vivia una família formada per pare i mare i un fill i una filla joves, pensant que hi trobarien una caixa de cabdals amb molts de doblers (això és el que havia contat a un d’ells un company de presó). Així que no hi troben doblers maten les quatre persones, no per despit sinó per no deixar testimonis. El fet en si no s’allunya molt d’altres episodis que passen per Amèrica quan una persona, o vàries, desquiciades o boges, temporalment o permanentment, amb armes que sempre tenen a mà es converteixen en assassins. Però el que destaca en la novel·la, bastant llarga, és el detall, la minuciositat, l’exactitud en què l’autor descriu, conta, relata i dialoga respecte dels diversos personatges principals i secundaris. A més és com una crònica d’allò anunciat, tot s’esdevé tal com conta que passarà, tal com es produeixen els esdeveniments, sense girs inesperats, sense introduccions de noves situacions, sinó tot tal com s’espera, amb parsimònia, amb detall, sense deixar res a l’aire. Hi surten, doncs, les referències anteriors, del moment i posteriors, de la personalitat de cada un dels personatges, les situacions, els llocs, referències creuades, antecedents, conseqüents... En definitiva no hi falta res. I acaba com s’espera que toca acabar.

Truman Capote, escriptor estatunidenc, va néixer, amb el nom de Truman Streckfus Persons, a Nova Orleans (Louisiana) el 30 de setembre del 1924 i va morir a Los Angeles (Califòrnia) el 25 d'agost del 1984.

Passà la infantesa entre Nova Orleans, Jacksonville (Mississipí) i Monroeville (Alabama). En aquest darrer lloc visqué a partir de 1930, amb unes ties paternes, font d'inspiració d'algunes de les seves narracions.

El 1932 la seva mare es tornà a casar, amb Joe Capote (de qui adoptà el cognom), i anà a viure amb ells a Nova York i després a Greenwich, Connecticut, on completà els estudis secundaris.

El 1943 començà a treballar de corrector a The New Yorker, i a partir de 1944 es publicaren els seus contes, tant en aquesta revista com a Harper's Bazaar i Mademoiselle. Van rebre molt bona acollida de crítica i públic.

El 1948 s'edità el seu primer llibre, Other voices, other rooms (Altres veus, altres àmbits), que el consagrà definitivament. A part d'aquest, la seva obra, en format de llibre, només consta de nou títols més: A tree of night (Un arbre de nit, 1949, contes), The grass harp (L'harpa d'herba, 1951, novel·la), Breakfast at Tiffany's (Esmorzar a Tiffany's, 1958, novel·la), In cold blood (A sang freda, 1966, novel·la), Christmas souvenir / The Thanksgiving visitor (Record de Nadal / El convidat del Dia d'Acció de Gràcies, 1966, 1969, narracions, traducció catalana de Quim Monzó), Music for chamaleons (Música per camaleons, 1980, contes i narracions, traducció catalana de Quim Monzó), Answered prayers (Pregàries desateses, 1987, novel·la inacabada), Portraits (Retrats, 1987, articles) i el volum The dogs bark, que recull diaris de viatge, retrats i articles com Local color (1950) i The muses are heard (1956).

D'una prosa de gran riquesa poètica, l'imaginari de l'obra de Truman Capote és, als inicis, el món del sud d'Estats Units, amb situacions marcades per la soledat, la decepció i, sovint, la crueltat del desig rebutjat.

Els personatges de Capote tenen la seva exemplificació en Holly Golightly, la protagonista de Esmorzar a Tiffany's, definida com un "animal salvatge", algú ferit per l'amor. No lluny d'ella hi ha els dos assassins protagonistes de la seva obra cimera, A sang freda, basada en fets reals ocorreguts a Kansas el 1959, dos éssers desplaçats, víctimes tràgiques de les circumstàncies, que serveixen a l'autor per fer una dura crítica de la pena de mort. Amb aquest llibre (escrit parcialment a Platja d'Aro i Palamós) Capote fundà un nou gènere, que va anomenar "non fiction", literatura sense ficció, i que fou la base del que després s'ha conegut com a "Nou Periodisme".

Homosexual reconegut, es relacionà, fins els anys seixanta, amb l'alta burgesia de Nova York, i es mogué en ambients de luxe, fins que li giraren l'esquena als anys setanta –fet del qual se'n venjà a la satírica Answered prayers. Alcoholitzat, els dos darrers anys de la seva vida pràcticament deixà d'escriure. Pel seu estil, minuciós i líric, i la volada tràgica de la seva obra, breu però magistral, Truman Capote és un dels grans escriptors del segle XX. (De Wikipèdia)

Febrer 2011.............Ànima de gos; Antònia Vicens; Ed. Moll El passat dimarts, vuit de febrer, ens reunirem per comentar Ànima de gos, darrera novel·la escrita per Antònia Vicens. Tenguérem l’honor i el plaer de comptar amb la presència de n’Antònia i de na Maria, amiga seva i directora de La Lluna. Com feim normalment, cada un dels presents contà les impressions produïdes per la lectura, els sentiments copsats, les sensacions viscudes o el parer sobre part de l’obra o sobre l’obra sencera des de diversos punts de vista. Així es va parlar del protagonista, Tòfol, de la seva dona, Aniceta, i d’altres personatges secundaris amb importància dins l’obra. Destacà la grisor obscura d’unes vides que passen el temps de forma miserable com a fil conductor, acompanyades d’episodis que, si no es poden qualificar de bons, són almanco més lleugers, fins i tot amb espurnes d’esperança. Tot això vist des del punt de vista, o més ben dit, des de la mirada d’un ca envers el seu amo que no acaba de comprendre el seu comportament.

També hi apareixen un sindicalista, una xinesa més o manco integrada, un venedor de llunes, una higienista, ... la crisi, la rutina, el desencís, les dèries, ... Mentrestant i sempre oportunament n’Antònia, amb una sinceritat diàfana i amb posat magistral, ens anava aclarint dubtes, passatges inconcrets (de part del lector), explicava intencions i motius de perquè una cosa, forma, circumstància i no una altra, informava detalls, intencions, propòsits, finalitats, etc. En definitiva ens instruïa sobre la novel·la. Ens contà que no rellegeix les seves obres i nosaltres pensàrem que ni falta li feia ja que amb una precisió gairebé de rellotger recordava fil per randa tota la novel·la curta. Curta a posta, ja que de principi era més extensa, però ella va anar retallant i escapçant tot allò que considerava superflu fins deixar-la, podríem dir, una obra d’art minimalista. Així suggereix en lloc de descriure, apunta en lloc d’explicar, fa induir en lloc de deduir, comença i deixa que el lector acabi, quedant tot condensat dins una obra que conté ingredients de novel·la negra, psicològica, de circumstàncies, amb un llenguatge ric, planer, nostrat, i unes notes d’erotisme groller juntament amb passatges poètics. Tot plegat una gran petita novel·la. La cirereta la posà quan dedicava el seu llibre: amb un traç segur, ferm, dibuixava una cara o un animal i unes paraules amb la signatura. Artístic.

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una escriptora autodidacta. Com ha explicat ella mateixa en diverses ocasions, al seu poble no hi havia llibreries, ni biblioteques, no hi havia "res on agafar-se". Per tant, la seva infantesa i adolescència varen transcórrer amb aquesta manca de possibilitats d'accedir al món dels llibres i les poques lectures que tenia a l'abast eren de tipus místic i espiritual: Teresa de Lisieux, Teresa de Jesús, Clara d'Assís, Hadewijch d'Anvers o Margarida Porète. Tanmateix, rebé l'ajuda inestimable de Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor de Santanyí, que tenia una biblioteca a les golfes de l'apotecaria. A través d'aquest escriptor començà a llegir llibres d'autors estrangers (aleshores prohibits) i conegué alguns dels cappares de les lletres a Mallorca, com Josep M. Llompart, que li obriren les portes dels cercles literaris.

Antònia Vicens ha compaginat l'escriptura amb feines molt diverses: va treballar, en el sector turístic, en alguns hotels de l'illa; va fer de venedora de llibres a domicili i de secretària en un despatx d'advocats. Finalment, va obrir una botiga d'artesania a Palma, fins que l'any 2000 es va retirar per dedicar-se de ple a l'escriptura. Així mateix, ha col·laborat puntualment en premsa als diaris Avui, Diario de Mallorca i Diari de Balears. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN Català des de la fundació d'aquestes dues associacions. Ha estat vicepresidenta de la delegació de les illes Balears de l'AELC durant vuit anys (1997-2005) i presidenta en funcions de l'AELC durant un any (1999).

El primer llibre que publicà l'escriptora santanyinera fou Banc de fusta (1966), un recull de relats que obtingué el Premi Cantonigrós l'any 1965.

Tanmateix, l'obra que la va donar a conèixer entre els lectors catalans és 39º a l'ombra (1968), novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi el 1967. A aquesta novel·la en seguiren d'altres: Material de fulletó (1971), una obra que inclou també tres narracions, i La festa de tots els morts (1974). Aquesta darrera obra no passà inicialment la censura. L'autora, però, convençuda que no la llegirien per segona vegada, tornà a presentar-la sense modificar res. I, efectivament, no la tornaren a mirar i es pogué editar. L'any 1980 publicà el volum de contes Primera comunió i la novel·la La santa. Un any després obtingué el Premi Ciutat de Palma amb la novel·la Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982).

Amb relació a aquesta obra, l'escriptora explica que l'any 1979 l'editorial Plaza&Janés s'hi interessà, tot i que al final no l'editaren. Quan li retornaren l'original Vicens hi trobà a dins l'informe de lectura que algú es devia haver descuidat: la novel·la era considerada perillosa, principalment perquè, deien, atemptava contra les institucions. Així doncs, l'anhelada democràcia encara arrossegava el llast de la manca de llibertat d'expressió.

Anècdotes a banda, Vicens continuà la seva trajectòria com a novel·lista amb l'obra Gelat de maduixa (1984), que obtingué el Premi Ciutat de València de 1984 i Terra seca (1987).

Ja a la dècada dels noranta, l'escriptora tastà altres gèneres, com les memòries, en el volum conjunt amb Josep M. Llompart que duu per títol Vocabulari privat (1993), i la literatura infantil i juvenil amb les obres L'àngel de la lluna (1997) i Massa tímid per lligar (1998), respectivament. Així mateix, signa amb el pseudònim Julita d'Airerosa Quan un home s'enamora (1998), una obra que li encarregaren per fer part d'una col·lecció de novel·la rosa. La segueixen les novel·les Febre alta (1998) i Lluny del tren(2002), així com el volum Tots els contes (2005), que recull tota l'obra de narrativa breu de l'escriptora. La seva darrera novel·la duu per títol Ungles perfectes (2007).

(De Maria Muntaner) Posteriorment ha publicat l’obra de què hem fet referència. Actualment, també és vicepresidenta del PEN català a les Illes Balears.

Març 2011...............La néta del senyor Lin; Philippe Claudel, Ed. La Magrana Editorial La Magrana, 117 pàgines, 12 € Pilippe Claudel és un autor francès provinent de la docència i que coneix bé els personatges que descriu amb sentiments i emocions adjunts a cada un d’ells. Ja té una obra que comença a ser important i és un escriptor d’èxit i molt llegit dins França. Entre d’altres, premis destacats són les seves novel·les Petites mécaniques amb la que obtingué el premi Goncourt de novel·la, el 2003; Les Âmes grises, la seva cinquena novel·la premiada, aquest mateix any, amb el prestigiós premi Renuadot; també Le rapport de Brodeck obtingué el premi Goncourt dels Estudiants, l’any 2007. Entre unes i altra hi trobam La néta del senyor Linh (títol original La petite fille de Monsieur Linh) traduïda el 2006 per Lourdes Bigorra. L’obra és una novel·la curta molt sensible, però sense arribar a la sensibleria; és una història d’una amistat entre dos homes majors que necessiten algú que els faci costat moral, però amistat desinteressada, per tant, pura; és un relat senzill, suau, de colors pàl·lids, pla com la mar en calma i d’una bellesa commovedora. El senyor Linh és un senyor major, exiliat d’un país del sud d’Àsia, segurament Vietnam, acollit a una metròpoli francesa innominada, costanera, allà on va arribar el senyor Linh fugint d’una terra on la guerra havia arrasat el seu poble i la seva família. Tan sols li quedava la seva néta anomenada Sang Diû, que en francès té el so de Sens Déu, petita, desvalguda i que sempre fa bondat, no plora mai. El senyor Bark, home de gran corpulència, vidu, i que viu, o passa la vida, fumant es troba amb el senyor Linh a un banc prop d’un parc de la ciutat d’acollida d’aquest darrer. Entaula conversa, era tan gran conversador com fumador, i tot i que parlen dues llengües distintes, sense l’un saber la de l’altre, s’entenen. Aquest enteniment ve donat, bàsicament, per la gesticulació i l’entonació. Total, que fan amistat. El senyor Linh viu les noves circumstàncies, esdeveniments, situacions, com ho farà qualsevol exiliat, pensant, i comparant, amb la vida del seu país , l’anyorament que porta sempre damunt i, especialment, en aquella guerra que li prengué tot: família, casa, terra, amics i coneguts, deixant-lo, únicament, amb la seva néta. Les reunions d’ambdós amics es fan periòdiques compartint espais, sentiments, i algun dia el senyor Bark el convida a dinar a un

restaurant. Com a dos bons amics, encara que un d’ells ignora completament la llengua de l’altre i aquest només sap dir bon dia en l’altra llengua. La vida del senyor Linh es reparteix entre l’atenció a la seva néta, els encontres d’amistat amb el senyor Bark i la melanconia dels records. Un dia el canvien de casa, d’una casa temporal de refugiat que compartia amb dues famílies del seu mateix país, però que a penes tenien relació entre ells, va a parar a una llar de gent major un poc especial. Se’n va sense avisar ni veure el seu amic, llavors la seva preocupació és trobar-lo. Amb les peripècies que ha de superar per retrobar l’amic s’arriba al final del llibre que, a la penúltima línia, explica la sorpresa final que capgira totes les idees exposades. L’autor d’aquesta novel·leta, Philippe Claudel, ha sabut fer una obra tendra, senzilla, apta per a tota classe de lectors, la qual reuneix aquelles condicions que fan que un llibre sigui amè, entretengut, de bona lectura i que el lector pugui trobar-hi una espècie de pau espiritual ja que el llibre en cap capítol (separats aquests per un simple espai buit) no traspua gens ni mica de violència de cap classe, exceptuant un moment quan el senyor Bark fa la confessió d’haver estat, de jove, soldat en aquell país, demanant, i obtenint, el perdó per les conseqüències d’aquest fet. Pels pocs personatges que intervenen directament en la trama i per la linealitat de l’acció quasi podria ser un conte llarg. Linealitat, monotonia, acció lenta i descripció pausada poden fer la lectura poc estimulant en algunes ocasions. Així parts del llibre que poden ser avantatges per alguns serien inconvenients per altres, que de tot hi ha en el magatzem de lectors. El senyor Claudel ha sabut jugar bé la seva faceta d’il·lusionista enganant els lectors mentre els mostrava, i els feia concentrar, en un punt i deixaven de banda el que l’autor no li interessava. Al final mostra les cartes.

Philippe Claudel (Nancy, 1962) ha estat professor i guionista de cinema i televisió. Va donar classes en liceus i a la Universitat de Nancy II, on va impartir Antropologia Cultural i Literatura, i en el seu temps lliure ensenyava a nins discapacitats i a presos. Les seves novel·les i llibres de relats han estat guardonats en diverses ocasions: J'abandonne va rebre el premi França Televisió 2000 i el llibre de relats Petites mécaniques va obtenir el premi Bourse Goncourt de la Nouvelle 2003. Ànimes grises (SALAMANDRA, 2005) va ser guardonada amb el prestigiós premi Renaudot, i la seva sisena novel·la, La néta del senyor Linh (SALAMANDRA, 2006), una bella faula sobre l'amistat i el desarrelament, va romandre en les llistes dels llibres més venuts des de la seva aparició. El 2008, es va estrenar la primera pel·lícula escrita i dirigida per ell, Fa molt temps que t'estimo, protagonitzada per Elsa Zylberstein i Kristin Scott Thomas.

(D’Edicions Salamandra)

Abril 2011...............Grans èxits; P.J. Martorell, S. Alzamora, M. Marí, J.L. Aguiló; Ed. Moll Grans èxits , amb un títol grandiloqüent I superlatiu, quasi tautològic I un tant superb, en aparença, és un aplec de poemes de quatre autors balears (tres mallorquins i un eivissenc), els Imparables, els quals han fet una selecció seguint un criteri desconegut, se suposa preferencial, dels seus poemes, n’han escollit vint-i-cinc, els han posat en ordre cronològic i han confegit el llibre. A la vegada s’han servit d’altres quatre col·legues, i amics, que han fet, cada un d’ells, un retrat poètico-sentimental de cada un dels altres, el qual han fet servir com a introducció del conjunt particular de cada autor dintre del poemari. És una excel·lent ocasió per fer un tast de cada un d’ells, dels “quatre magnífics”, com qualcú els ha qualificat, i entrar de ple, posteriorment, dins l’obra de cada un d’ells.

Comença el llibre amb una presentació de Manel Marí per part de Miquel Cardell, amic amb el qual ha compartit lectures, afanys, estones de bar i, segurament, aprenentatges poètics. Ens presenta un Manel amb idees clares, amb domini de la forma i del contingut poètic i amb temàtica de caire social i íntima. La majoria dels seus poemes són de rima lliure i mètrica diversa, emprant, a vegades, el decasíl·lab. A la tria s’hi inclou un sonet “Sonet al barri”, un dels més reeixits i un haikú.

Miquel de Palol és l’encarregat de retratar Sebastià Alzamora. Ho fa des de la posició d’amic de lletres i des del prisma poètic amb posat fisonòmic. Ens conta de la seva coincidència i afinitat de visions poètiques tot i pertànyer a generacions distintes, la major, la del retratista. El tast dels cinc llibres de poemes de Sebastià Alzamora hi podem veure el procés maduratiu des dels inicis amb una poesia elegíaca fins

la més discursiva passant pel període eròtico-provocatiu. L’amic presentador li augura un gran futur.

Ponç Pons, elegit escriptor de l’any 2011 a les Illes Balears és qui fa la semblança del poeta Pere Joan Martorell. Dins el seu incommensurable coneixement poètic, obres i autors, destaca característiques de l’autor a partir de versos de poetes antics i no tan antics, de llunys i propers i sempre troba una nota adient que hi va bé al personatge descrit. No de bades estam donant voltes als universals configurats en els particulars. És de destacar les contínues referències bíbliques per a la descripció física, tant que en Pere Joan podria ésser un modern Moisès amb un llibre davall el braç. La passió per l’escriptura i la profecia de la tasca política, temporal, són altres trets que criden l’atenció. Potser arriba a ser un poc aclaparador tants esments d’autors. Del contingut de la mostra dels llibres que presenta Martorell direm que essent de temàtica diversa, amb alguns encapçalaments d’autors a l’obra dels quals va dedicat el poema, la majoria parlen de records, de la llunyania del temps passat entroncat amb el present, i sempre lligats per besllumar un futur que caurà, dins poc temps, en els mateixos paranys de la història. Alguns apunts d’esperança i emocions eternes també hi són presents.

Un altre gran nom dins la poètica actual, Enric Sòria, fa la caracterització de Josep Lluís Aguiló el quart poeta dels Imparables (que, efectivament, ningú du camí d’aturar-los, en tots cas ja s’aturaran per ells mateixos). Sòria posa el llistó molt alt a Aguiló, ja que, si és com el descriu, té certa dificultat de ser una espècie de gentleman anglès mesclat amb el cavaller mediterrani, amb un posat de personatge carregat de bonhomia, barrejada amb dosis d’humor sa i constant convertit amb ironia fina i amabilitat nostrada. Quasi res.

Passa a continuació a contar-nos com, finament, passa pàgina del seu primer llibre de poemes de joventut, passant a donar importància dels altres, fins arribar a alguns poemes inèdits. Especial importància per a Monstres, llibre que el consagrà com autor imprescindible, a més d’imparable. Aguiló és qui utilitza metàfores i recursos estilístics més propers a la nostra història i espai geogràfic. Fa repassos històrics, conta fets de personatges il·lustres, descriu monstres (molt destacable el de Maria Enganxa), a més de deixar petjades de fotografies de la modernitat juntament amb altres elements sentimentals.

El conjunt total, un joc de composició de paraules que pot arribar a ser un goig de construccions mentals, o bé un passatemps d’elucubracions entorn de temes quotidians o transcendentals.

248 pàg. 15 € Any 2010 Col.: Balenguera de Poesia

(De Diario de Ibiza) Això deia d’ells aquest diari el 21 d’octubre de 2010. “Als seus 35 anys, Marí ha publicat ja vuit poemaris, amb els quals ha aconseguit diferents premis, entre ells el Premi Mallorca el 2005 per 'No pas jo'. Sebastià Alzamora és un dels escriptors més reconeguts de les illes amb diversos llibres de poemes i tres novel·les en el seu haver, entre elles 'La pell i la princesa', premi Josep Pla 2005. Pere Joan Martorell també ha barrejat la lírica i la prosa en la seva producció, la seva ultima novel·la, presentada l'any passat, és 'Llibre de les Revelacions'. El major del grup, Josep Lluís Aguiló té cinc títols publicats, entre ells 'Monstres', Premi Nacional de la Crítica al millor llibre de poemes en català el 2006.”

Aquesta ressenya només reflecteix una petita part de l’obra de cada un d’ells.

Maig 2011...............Sunset Park; Paul Auster; Ed. 62 Col·lecció El Balancí, 645. Barcelona 2010. 251 pàgines. 18,50 € Darrera novel·la de Paul Auster, autor prolífic amb molta obra editada i amb diversa acceptació per la nostra terra. Alguns el tenen per un bestsellerista i altres per un novel·lista normal i corrent. Segurament hauríem de tirar per enmig per trobar l’escriptor. En aquesta novel·la exposa el transcurs de la vida de Miles Heller durant, aproximadament, un any. període en el qual no li succeeix quasi res, la seva aventura vital potser la d’un ciutadà normal de vint-i-vuit anys amb poques ambicions, conformat en poder viure el dia a dia, amb certa inquietud per la lectura i enamorat d’una noia bastant més jove que ell, aleshores encara menor d’edat. Per aquest motiu ha de fugir de Miami, on vivia amb la seva al·lota, temerós del que li podria passar quan és amenaçat per una germana major de Pilar, la seva xicota. Així que torna a New York, d’on va fugir de la seva família, ara en fa set anys, potser per mirar d’escampar fantasmes que el perseguien i per retrobar-se amb ell mateix. A patir d’aquesta trama i amb un llenguatge precís fa detallades descripcions –és memorable la d’una mà- de llocs, personatges, situacions, esdeveniments ... que configura en capítols encapçalats pel nom d’un dels personatges protagonistes. Contant la història i la vida actual de cada protagonista, pare i mare de Miles, madastre, germanastre, amic, amigues compartidores de casa, la seva al·lota i la família formada per germanes, a més d’altres secundaris, va teixint les relacions que tenen entre ells els personatges, les seves vivències, ambicions, afanys, el dia a dia de cada qual. Tot d’una forma lineal, sense alts i baixos altisonants, sense esgarrifances, sense situacions sorolloses, això sí, com ja s’ha apuntat, amb precisió, concreció, detall i conjunt. Sunset Park és una barriada de New York on hi ha una casa abandonada, allí s’hi instal·len Bing, Alice i Hellen; allí és on va a parar Miles convidat pel seu amic Bing, quan la seva al·lota, de Bing, el deixa per qüestions de feina i queda un lloc buit a la casa; allí és on passarà uns mesos mentre l’autor aprofitarà per mostrar-nos la recreació dels seus personatges i les interaccions posant-hi els ingredients que ha cregut oportú, un poc de tot: intel·ligència, casaments i divorcis, fracassos individuals, enamoraments silents no corresposts, sexualitat, ambició personal, deixadesa, en definitiva, tot allò que mou la vida. Allí viuen fins que la policia els fa fora amb un petit conflicte que permet deixar un final obert de novel·la. Són de destacar referències externes com són les històries de diversos històrics jugadors de beisbol, les descripcions de jugades i estratègies –que són difícils d’entendre pels desconeixedors d’aquest joc- ; la referència, gairebé completa, a l’obra de teatre Els dies feliços, de Samuel Becket, també

molt difícil d’entendre per a qui no en sap res; o alguna altra referència geogràfica o històrica. Però allà on l’encerta més és amb el dibuix del tarannà de cada un dels personatges, són, com les seves descripcions, precisos, suficients perquè el lector arribi a conèixer-los tots i cada un. Així pot compartir el procés vital de cada un en els diversos capítols que conformen l’obra. El del pare, ciutadà americà propietari i gerent d’una editorial prototipus de la generació anterior a l’actual; la mare, artista de teatre i cinema amb totes les característiques d’aquests personatges tan popularitzats pel cinema americà; l’immigrant que es va obrint camí i integrant-se en el way of life dels USA; la madrastra que vol acostar-se al fillastre amb por de no fer-ho bé; l’amic confús amb secrets inconfessables; la companya amb necessitat d’ajuda, etc.

Tot això contat en tercera persona, com a narrador omniscient, que a moments passa a ser de segona, tractant de tu quan un personatge es dirigeix a ell mateix. La conjunció de descripció feta per un o altre i contat de prop o amb distància curta té com a resultat que la lectura sigui propera, gairebé intimista, acostant tota la narració al lector. Segurament no passarà a la història com a obra mestra de la literatura, però sí que aportarà una foto fixa d’un temps, un espai i uns personatges que marquen època, tot plegat amb possibilitats d’arribar a clàssic.

Paul Auster nasqué a la ciutat de Newark, suburbi de Nova Jersey, fill d'una família originària d'Europa central. El seu contacte amb els llibres és bastant prematur gràcies a la biblioteca que un oncle seu traductor li deixava consultar. Entre els seus escriptors de joventut preferits es troben: Fedor Dostoievski, Edgar Allan Poe, Miguel de Cervantes i Samuel Beckett, entre d'altres. Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el beisbol, un esport molt recorrent en les seves novel·les. Entre 1965 i 1967 estudia a la Universitat de Colúmbia literatura francesa, italiana i anglesa. Més tard, comença a traduir autors francesos i viatja fins a París, on suspèn l'examen d'ingrés a l'Institute des Hautes Etudes Cinématographiques (Institut d'Alts Estudis de Cinematografia).

Tornà als Estats Units el 1967 i durant els deu anys següents, el treball serà dur.

Escriu articles per a revistes, comença les primeres versions del Viatge d'Anna Blume i de El palau de la lluna, treballa en un petroler. Al llarg d'aquests anys col·laborà amb publicacions com The New York of Books i a Harper's Saturday Review. Posteriorment, torna a França on

viurà uns tres anys (1971-1974) gràcies a les seves traduccions de Stéphane Mallarmé, Jean-Paul Sartre o Georges Simenon, alhora que escriu poesies i obres de teatre en un acte.

El 1979, just després de divorciar-se de la seva primera esposa la també escriptora Lydia Davis, i de tractar sense èxit de publicar una novel·la policiaca sota el pseudònim de Paul Benjamin (Bala falsa), la mort del seu pare li proporciona una petita herència que el treu dels greus problemes econòmics i l'inspira La invenció de la solitud (1982), inici del seu èxit literari i considerada per molts una obra autobiogràfica.

Es va casar per segona vegada amb l'escriptora Siri Hustvedt l'any 1981.

No fou fins la publicació de Trilogia de Nova York (1985-1986), que gaudí de reconeixement internacional. Es tracta d'una sèrie de tres contes, que avançarien la publicació de la seua primera novel·la, El país de les últimes coses (1987). A aquesta, li seguirien altres títols com El palau de la lluna (1989) i La música de l'atzar(1990), duta a la pantalla per Philip Hass. El 1992 gràcies a la seva obra Leviatan aconseguirà l'èxit total, guardonada amb el premi Medici (1993).

L'obra d'Auster es complete, entre d’altres, amb títols com: El quadern roig (1993), Mr Vertigen (1994), Smoke (1995), Viure al dia (1997), Ferides d'amor (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l'oracle (2003), Brooklyn Follies (2006), Un home a les fosques (2008), Invisible (2009) i la que comentam Sunset Park (2010).

Una de les seues activitats menys conegudes és la seva tasca al PEN Club, presidida per l'escriptor iranià Salman Rushdie i de la qual Auster n'és vicepresident.

El 2006 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

(De Wikipèdia)

Juny 2011...............Escollida pels déus; Maria Carme Roca; Columna Escollida pels déus; Maria Carme Roca; Editorial Columna; primera edició: desembre del 2010; 471 pàgines; 21.50 € Novel·la històrica. Situada en la colònia grega d’Empòrion, avui Empúries, allà entre els segles IV i III abans de Crist, l’acció en desenvolupa entre aquesta ciutat i una altra veïna, Índica, avui Ullastret, a més de referències llunyanes com Alexandria i altres ports i ciutats amb les que es comerciava en aquell temps. Intenta reflectir usos i costums de la gent d’aquell moment que no devien diferir molt dels de qualsevol ciutat grega.

Com sol passar en ciutats veïnes la relació entre els habitants d’aquestes eren d’amor i odi, d’enveges i menyspreus, d’orgull de pertinença i de minusvaloració i, en ocasions de lluita i pau. Dins aquest ambient el cabdill d’Índica, Balkar, té relacions amb una dona casada, Tais, d’Empòrion fruit de les quals en neix una nina. Aquesta és abandonada, com es solia fer aleshores uns moments abans de que arribés el marit enganyat, un poderós home, mercader, de la societat lliure emporitana. La nina desemparada, nascuda durant la lluna negra, és recollida per la criada de l’hetera major, o més coneguda, o més famosa, de la ciutat que l’adapta i la cria i ensenya per ser una de les millors cortesanes de la societat. Però li té una especial deferència que fregaria si no amb l’amor sí un poc amb l’instint maternal. Edereta, la sacerdotessa d’Índica la reclama perquè sabia que la nina era escollida i que havia de ser la seva successora.

A partir d’aquí i mentre la nina torna adolescent, ja en format de dona en cos i pensament, i, en principi, sense adonar-se’n del seu futur escollit, així més tard haurà de triar entre el camí de seguir la vida per a la qual havia estat preparada des de sempre o un canvi total, l’autora ens va contant les històries que s’entremesclen dins l’entrellat de la novel·la, bé per relacions de parentesc, d’amor, d’ambició, de poder, d’enganys, secrets, enveges, lliberts i esclaus, etc. de distints personatges sempre dins el marc de costums i formes de vida gregues. Especial importància tenen Còsima, l’hetera amb gran poder sobre els principals homes de la ciutat, amb un protagonisme bastant especial una sivella

del seu cinturó que sempre portava i que un destacat element en la relació sexual ja que podia tenir un caire positiu o negatiu, segons les circumstàncies; Heraclides, el marit enganyat, tossut, malànima, descrit com el dolent que té problemes per tot arreu malgrat la seva considerable fortuna, el seu fill, Laertes, que segurament havia sortit a la seva mare perquè no compartia gairebé res amb el pare; Hèlia, la seva germanastra i protagonista principal de la novel·la tot i que no és la clàssica heroïna; Lisandre, el joier, amb un enigmàtic passat que fins i tot l’havia portat a canviar el seu nom, trasplantat a l’actualitat seria una espècie de doble espia; Aris, l’oncle d’Hèlia i Laertes, cunyat d’Heraclides, gendre del seu millor amic, seguidor d’Asclepi, el déu de la medicina, metge, investigador, amic i confident de Còsima i coprotagonista principal que descobreix el motiu de la cruel mort de la seva germana i l’assassí; Unibelos, ambiciós guerrer maquiavelic perseguint el poder; Parmeni, jove enamorat correspost a mitges; Oturke; Òria; Xenia; Damià; ...

La novel·la, a més de ser entretinguda, té aquest posat de llibre d’història que a la vegada t’ensenya com eren i vivien els nostres ancestres de fa tants de segles, com tenien les mateixes ambicions, delits, anhels, necessitats que poguem tenir nosaltres mateixos, els lectors actuals, només amb una tecnologia, ambientació i circumstàncies diferents, potser ni millors ni pitjors, només diferents. En quant a la forma, la clàssica d’introducció, nus i desenllaç, tot contat per un narrador omniscient i amb les separacions entre descripció, narració i diàleg.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955), historiadora i filòloga, des de l'any 1997 que es dedica professionalment a l'escriptura. D'ençà d'aleshores ha publicat una trentena de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil i juvenil. Per la seva trajectòria ha rebut diversos premis com el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica per "Intrigues de palau" (2006), el Barcanova de literatura infantil i juvenil per "Akanuu, l'arquer persa" (2005) o el Lola Anglada de contes per a infants pel recull "On s'amaga la por" (2002). És col·laborada habitual de la revista educativa Escola Catalana.

La seva darrera obra és la que comentam Escollida pels dues (2011)

Juliol 2011..............De profundis; Oscar Wilde; Siruela De Profundis; Òscar Wilde; diverses edicions; també es pot trobar a la xarxa.

La complexa personalitat d’Òscar Wilde, d’alguna manera s’expressa també en les seves obres. Autor del segle XIX amb obres tan conegudes com “El retrat de Dorian Grey”, poeta, novel·lista, assagista i escriptor d’epístoles,entre altres, és tan aclamat i exalçat per uns com criticat i denigrat per altres.

El passat juliol a la reunió del nostre club tractàrem d’aquest llibre i passà exactament això. Bé, no tant, fou una cosa més moderada, però si la lectura havia entusiasmat a uns, a altres els va parèixer molt avorrida, monòtona i reiterativa. Però, què és “De Profundis”. Una llarga epístola dirigida al seu amant que escrigué dins la presó estant condemnat pel amors il·lícits, llavors, entre dos homes. És una carta llarguíssima, un centenar de pàgines, tot i que algunes edicions hi afegeixen alguns poemes i el llibre es fa un poc més llarg. L’estil és del més pur i ortodox del llibres clàssics: frases llargues i clares, amb precisió adjectival, descripció minuciosa, sense salts i de línia argumental plana i contínua. És un lament constant, per això reiteratiu, contat a l’amic on li fa present que enlloc de seguir les indicacions, clares i precises, de la seva consciència, havia fet cas als seus impulsos. D’aquí tota la seva desgràcia, familiar, econòmica, social i personal. Possiblement no feien falta tantes pàgines per expressar aquest sentiment desolat per una equivocació que ell mateix no podia, ni volia, esmenar.

Oscar Wilde (Dublín, 16 d'octubre de 1854 - París, 30 de novembre de 1900) va ser un escriptor i dramaturg irlandès, de nom complet Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde. Va tenir forts problemes legals a causa de la seva homosexualitat, que el van dur a la presó durant una temporada.

Destaca per les seves obres, sobretot en teatre, on retrata la veritable cara de la societat noble de la seva època. Demostra en cadascuna de les seves obres ser un gran coneixedor del comportament i pensament humà, i en les seves millor obres, fa ús de l'humor més anglès i més pur per descriure el món tal com ell el veia.

Era el fill petit del matrimoni i va fer els estudis en la Portora Royal School d'Euniskillen, continuant-los a

Dublín, en el Trinity College, entre el 1873 i 1874, i en el Magdalen College d' Oxford, des del 1874 fins el 1878, on es distingí pel seu gran aprofitament, aconseguint l'últim any el premi Newdigate per un poema sobre Ravena, que fou el resultat d'un viatge que realitzà el 1877 per Itàlia i Grècia. Durant la seva estada a Oxford se sentí molt influït per les ensenyances de John Ruskin.

Després començà la publicació en diaris i revistes de cert nombre de poemes, dels quals alguns foren reunits en un volum el 1881 i publicats amb el títol de Poems by Oscar Wilde; una nova edició d'aquests aparegué a Nova York l'any següent. Aquest mateix any emprengué una tournée de conferències per l'Amèrica del Nord, en les quals desenvolupà la seva teoria d´Aesthetic Philosophy. Per aquesta mateixa època es representà en un teatre de Nova York el seu drama Vera, entre els anys 1883-1884 desenvolupà un cicle de conferències a Anglaterra, i el 1884 va contraure matrimoni amb Constanza Lloyd, de la qual tingué dos fills.

Després d'editar (1887-89) la revista literària i de modes The Woman's World, i el 1888 publicà el volum de contes The Happy Prince, que marcà en ell un període d'extraordinària activitat literària. El 1891 publicà una sèrie de petites novel·les amb el títol de Lord Arthur Savile's Crime; la novel·la El retrat de Dorian Grey i la reimpressió d'alguns assaigs publicats en diaris i revistes que agrupà amb el títol de Intentions; en aquest mateix any es representà a Nova York la seva comèdia en vers The Duchess of Padua. L'any següent donà a imprimir un nou volum de contes; The House of Pomegranates i per primera vegada veié estrenar-se en una escena anglesa una obra seva, la comèdia en prosa Lady Windermere's Fan, qua aconseguí un èxit extraordinari. Aquest pujà de punt i arribà a una vertadera popularitat amb les obres A Worman of no importance (1895); An Ideal Husband (1895) i Bunbury (La importància de ser Franc, 1895) amb el subtítol A trivial comedy for serious people. Aquest any 1895, també publicà la seva col·lecció d'assaigs, Oscariana.

L’obra que hem comentat correspon a la seva estada a la presó.

Agost 2011..............Tancat per vacacions Setembre 2011........La sonrisa etrusca; José Luis Sampedro; Alfaguara La primera edició d’aquest llibre data de 1985 i encara es llegeix molt bé per la qual cosa el podríem incloure dins els clàssics, segons la perspectiva del temps que es tengui.

José Luis Sampedro ha muntat una novel·la molt correcta amb un fil conductor, el d’un padrí que, a les acaballes de la vida, ha de deixar el seu poble de Calabria per anar a viure a Milà amb el seu fill, per motius de salut. Allà es troba amb la seva malaltia, en fase quasi terminal, i amb el seu nét. Li surt la vena paternal que vessa damunt el nét i es produeix un canvi en la seva persona. Aquest canvi també el duu a enamorar-se d’una senyora, també major que és el prototipus de la bondat i comprensió enfront del seu caràcter dur, sever, difícil que ha tengut durant la seva vida.

A mesura que el personatge va passant els seus dies a la gran ciutat, l’autor ens mostra les diferències contraposades entre la vida del poble i la de la ciutat, que és on acaben vivint tantes persones. També ens proposa la saviesa, sobretot en cultura popular, de la persona rústica, però intel·ligent, front de la cultura, diguem-ne oficial, que així aporta estudis d’antropologia a la universitat. Rememorant el temps passat, una constant en les persones majors, es veu com fa un cant elogiós de la dona, especialment de la darrera que ha trobat i de la qual s’ha enamorat. Aquesta actitud contrasta amb les de penediment de les altres dones que han estat esposa, amant i companya per no haver arribat a conèixer-les com pertocava, sinó que ho feia gairebé instintivament i poca cosa més. Però tot això marcat per l’eterna petjada que la guerra li va produir i el sentiment d’odi que tenia vers el seu rival del poble i l’enemic de la guerra.

Fins i tot i quan, a causa de la malaltia, desvarieja es torna trobar immers dins la guerra.

Les al·lusions a fets, circumstàncies i batalles són constant en tot el llibre. I “La sonrisa etrusca” que hi pinta en tot això? Efectivament, algú podrà pensar que el títol podria haver millorat essent un altre, però comença el llibre visitant un museu on hi ha una parella dels avantpassats italians en postura mig ajaguda amb un somriure beatífic i que va impressionar al protagonista. Ja a prop del final de la novel·la, en un determinat moment íntim amb l’amiga, l’enamorada, la promesa amb la qual s’ha de casar, se n’adona que ells dos estant en situació semblant i ho comenta. Potser l’autor vol emprar

la metàfora per fer veure que la història, malgrat el pas de dos mil·lennis, es repeteix. Són tantes les històries repetides, cada una dins la seva originalitat i unicitat. En definitiva un llibre amè, agradable, entendridor a moments, dur en altres, en el què un personatge amb moltes paperetes per fer d’antiheroi acaba sent l’heroi.

José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrer de 1917) escriptor, humanista i economista espanyol que advoca per una economia «més humana, més solidària, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles». El 2010 el Consell de Ministres li va atorgar l'Ordre de les Arts i les Lletres d'Espanya per «la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps». El 2011 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.

A l'any de néixer, la seva família es va traslladar a Tànger, on va viure fins als 13 anys. El 1936 és mobilitzat per l'exèrcit republicà en la Guerra Civil Espanyola. Amb perill de la seva vida, aconsegueix desertar i s’incorpora a l'anomenat exèrcit nacional. Passa la guerra a Melilla, Catalunya, Guadalajara i Huete (Conca).

Després d'obtenir una plaça de funcionari de duanes a Santander es trasllada a Madrid on, el 1944, contreu matrimoni amb Isabel Pellicer i realitza els seus estudis de Ciències Econòmiques que finalitza el 1947 amb Premi Extraordinari.

Comença a treballar al Banc Exterior d'Espanya, a més de fer classes a la universitat. El 1955 es converteix en catedràtic d'Estructura Econòmica per la Universitat Complutense de Madrid, que ocuparà fins 1969, compaginant-ho amb diversos llocs en el Banc Exterior d'Espanya aconseguint el nivell de subdirector general.

Escriu Un lloc per viure (teatre). Publica «Realitat econòmica i anàlisi estructural i El futur europeu d'Espanya».

Entre 1965 i 1966, davant les destitucions de catedràtics a la universitat espanyola Aranguren i Tierno Galván, decideix fer-se professor visitant a les universitats de Salford i Liverpool. Unit a ells, juntament amb altres professors, creen el Centre d'Estudis i Investigacions (CEIS) que seria tancat pel govern tres anys després.

El 1968 és designat Ann Howard Shaw Lecturer a la universitat nord-americana Bryn Mawr College.

En tornar a Espanya demana l'excedència a la Universitat Complutense i publica El cavall nu, una sàtira que li permetrà desfogar les seves frustracions davant la situació del país.

El 1976 torna al Banc Exterior d'Espanya com economista assessor.

El 1977 és nomenat senador per designació real, en les primeres Corts democràtiques, i que ocuparà fins el 1979.

En paral·lel a la seva activitat professional com economista, publica diverses novel·les i després de la seva jubilació continua dedicat a escriure, aconseguint grans èxits amb obres com Octubre, octubre, El somriure etrusc, o La vella sirena.

Els seus èxits literaris coincideixen amb la tràgica notícia de la mort de la seva esposa Isabel Pellicer el 1986.

El 1990 és nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola on el seu heterodox discurs d'ingrés, «Des de la frontera» té molt a veure amb el tema de la seva obra La vella sirena, publicada aquest mateix any, que és un cant a la vida, a l’amor i a la tolerància.

A finals de la dècada de 1990, es va casar amb l'escriptora, poeta i traductora Olga Lucas Torre.

Brillantment lúcid, camí dels 95 anys, exerceix el seu humanisme crític sobre la decadència moral i social d'Occident, del neoliberalisme i les brutalitats del capitalisme salvatge.

El 2008, va rebre la Medalla de l'Ordre de Carlemany del Principat d'Andorra.

L'abril de 2009 va ser investit com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Sevilla.

El 22 juliol 2010 va rebre el XXIV Premi Internacional Menéndez Pelayo per les seves «múltiples aportacions al pensament humà» des dels seus facetes d'economista, escriptor i professor.

El Consell de Ministres de 12 de novembre de 2010 li va atorgar l'Ordre de les Arts i les Lletres d'Espanya per «la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps». I el 2011, va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.

Les protestes a Espanya de maig de 2011 l'han tornat a posar d'actualitat doncs ajudà perquè sorgís la publicació del llibre ¡Indignaos! d’Stéphane Hessel, el pròleg en espanyol el va escriure ell mateix.

El novembre de 2011 se li concedeix el Premi Nacional de les Lletres, amb aquest distinció que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol es distingeix la totalitat de la tasca literària d'un autor. El premi està dotat amb 40.000 euros.

Des de fa temps passa part de l'any a Tenerife, una terra els símbols de la qual, el drago i el Teide li van servir per compondre "La senda del drago". (traduït de Wikipedia)

Octubre 2011...........El carrer estret; Josep Pla; Destino Dins uns poc dies, la nit de santa Llúcia, farà 50 anys que Josep Pla va guanyar el premi de novel·la Joanot Martorell amb l’obra El carrer estret. Aquesta és l’obra que hem comentat a la reunió del club de lectura del mes d’octubre. Si bé els comentaris són diversos, la tendència general és que l’obra ha estat com a molt simple, potser ximple, sense aprofundir gens en la caracterització dels personatges. Més que novel·la, més bé, era un escrit sociològic amb descripció d’usos i costums del temps que conta, mitjans dels segle passat, i del lloc, un petit poble de Catalunya.

El protagonista, un veterinari nou al poble de Torrelles, a penes si intervé en les accions i interaccions que conta, en qualsevol cas mínimament. És, doncs, un personatge que veu, conta el que veu i judica, en alguns casos, en altres fa una crítica i d’altres usa la ironia. El principal personatge, en quant a acció pròpiament dita, és Francisqueta, una dona major que és la cuinera del nou veterinari. És el principal personatge perquè és el que sap tot el que passa no sols en el carrer Estret sinó en tot el poble. No sap únicament la notícia sinó que també sap els antecedents, les relacions i, fins i tot, el futur que esdevindrà. Altre personatge important, però ja secundari, és dona Pura, la vídua de l’anterior veterinari que és qui dóna les primeres, i molt importants, indicacions del què ha de fer, i com, al novell substitut del seu difunt home. Llavors, entre el que li conten, el que veu i el que sent, l’autor posa en boca del protagonista tot un ventall de personatges i històries que esdevenen en el carrer Estret. Aquest carrer resulta ser una espècie de diorama o espectacle visual on hi apareixen tots els tòpics que es donaven en aquell temps i en aquell lloc, que, per altra part, es repetien a tots els indrets on hi confluïen aquests dos elements. El llibre de 241 pàgines està dividit en 41 capítols la qual cosa vol dir que els capítols son curts.

Efectivament oscil·len entre diverses pàgines sense arribar a dues xifres i cada un podria ser un conte curt autònom. Allà hi podem trobar des de la botiga de fils i vetes, el veïnat que té un ase, una camiseria, la fadrina moderna, els problemes conjugals del matrimoni ben avengut, etcètera, amb especial incidència a les converses de cafè i encara més a les

reunions del centre recreatiu. No és, per tant, una novel·la a l’ús, de les que tenim més acostumades, però sí que entretén, es divertida i, a més, és un retrat sociològic que alguns, el de més de seixanta anys encara varen poder conèixer. Per això els resulta familiar. I el carrer Estret, tot i que és de mides reduïdes, dóna molt una vegada és espremut mostrant el seu contingut.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981) fou un escriptor i periodista català.

La seva original i extensa obra literària, que abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX. Pla era encara l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, i hom l'ha consagrat unànimement com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals era el més gran de quatre germans. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner a Figueres, i més tard va fer el batxillerat a la ciutat de Girona, on va ser internat des de 1909 al Col·legi dels Maristes. El darrer curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va inscriure a Ciències a la Universitat de Barcelona i va començar estudis de medicina, però a la meitat

de curs va canviar d'idea i es va matricular a Dret sense gaire entusiasme, amb la idea d'esdevenir notari.

Instal·lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació d'ençà de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no va privar-lo d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la xerrada diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del Noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística durant tota la seva carrera literària.

El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al cap de poc en l'edició nocturna de La Publicitat. Aviat, Pla comença el seu periple com a corresponsal en diverses destinacions europees: París (1920), Madrid (1921), Portugal, Itàlia (1922) i Berlín (1923).

Catalanista moderat, l'any 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.

L'any 1924, arran d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà viatjant per Europa, entre altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic. El llibre es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l'Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.

A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment

de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".

Al·legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col·laborar també Pla durant la seva estada a Marsella.

Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicada el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.

El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.

A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà al periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.

L'any 1951 se li concedeix el Premi Joanot Martorell de novel·la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l'oposició al franquisme el van marginant, malgrat que ja sigui, llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Així i tot, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la

seva correspondència amb el seu editor Josep M. Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.

L'any 1957 obtingué el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol, que li va censurar un article que criticava la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col·laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament el seu valor fins diversos anys després.

A desgrat del buit que molts li feien i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou llorejat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana L'any 1980, ja en la darrera etapa de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que s'han publicat progressivament després de la seva mort.

Novembre 2011.......Excusas para no pensar; Eduard Punset; Destino Editorial Destino; Barcelona, 2011; 285 pàgines; 20,50 €; Cómo nos enfrentamos a las incertidumbres de nuestra vida L’Eclesiastés, llibre sapiencial de l’Antic Testament, ja parla d’allò de “no hi ha res nou sota el sol”, en referència a què les innovacions són molt poques, o cap. Posteriorment Ambrose Bierce, escriptor nord-americà del segle XIX i principis del XX completà aquesta sentència afegint-hi “però n’hi ha moltes de velles que desconeixem”. De totes maneres ha quedat dins l’imaginari col·lectiu la primera part amb indicació de que tot ja s’ha dit, tot ja és conegut. Això és el que podem dir del nou llibre d’Eduard Punset “Excusas para no pensar”, un llibre entretingut, amè, entre el cientifisme i els llibres d’ajuda que pot servir de suport, almanco momentani, a aquelles persones que cerquen la felicitat exacerbadament i, per això mateix, no la troben.

Ara fa un any just que Eduard Punset fou nomenat Doctor Honoris Causa per la universitat de les Illes Balears. Fou tot un aconteixement la seva distinció i serví per recordar un poc més, si cal, aquest científic amb diverses carreres i feines que l’han tengut en contacte constant amb personalitats de tot el món, especialment científics. Però la seva faceta més coneguda és la de comunicador, tant en la direcció del programa Redes de televisió espanyola com els seus llibres divulgatius d’aspectes científics referits al comportament humà. Així trobam, entre d’altres, llibres amb títols tan significatius com d’El viaje a la felicidad, El viaje al amor, El viaje al poder de la mente, Viaje a las emociones i Cara a cara con la vida, la mente i el Universo. Ara apareix el llibre que comentam.

La tesi és que, contràriament al que podem pensar, la felicitat se cerca com un objectiu, com una meta on arribar i resulta que no és així: que la podem trobar en la cerca, fent el camí. És el que deia, a principis del segle XX, el poeta Kavafis quan parlava de que la meta no era important ja que allò que importava de veritat era el camí. Podem recordar també que cantava “quan facis el camí cap Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple d’esperiències ...” Idò això. Però Punset ho conta d’una altra manera, ell ens parla, de forma entenent, i no per això de forma planera i mancada de rigor, Del Big Bang, de la formació de la Terra, de l’aparició de la vida microscòpica, de com l’home erectus, els primers homínids, als que consideram persones no es distingien de la resta d’animals per la seva parla, sinó ... per la cuina, especialment quan començaren a menjar els aliments carnívors cuits al foc. D’aquest manera segueix fent un repàs per l’evolució humana fina a l’actualitat comentant sempre aspectes punters, que han portat a discussió

o que encara no tenen explicació.

Gairebé en tot moment surt amb una solució distinta a l’habitual que tenim per canònica si no qüestionant el pensament considerat correcte i insinuant que podria ser d’altra manera. Com en l’exemple de la cuina dels nostres avantpassats. Això sí, les seves consideracions són, aparentment, irrefutables, correctes.

Eduard Punset Casals, també conegut com a Eduardo, (Barcelona, 9 de novembre del 1936) és un advocat, economista i divulgador científic català.

Fill del que fou metge rural de Cistella (Alt Empordà).

Llicenciat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid, Màster en Ciències Econòmiques per la Universitat de Londres, va ser redactor econòmic de la BBC, director econòmic de l'edició per a Amèrica Llatina del setmanari The Economist i economista del Fons Monetari Internacional als Estats Units i a Haití. Com especialista en temes d'impacte de les noves tecnologies, va ser assessor de COTEC, Professor Conseller de Màrqueting Internacional en ESADE, president de l'Institut Tecnològic Bull, professor de Innovació i Tecnologia de l'Institut d'Empresa (Madrid), president d'Enher, sotsdirector general d'Estudis Econòmics i Financers del Banco Hispanoamericano i coordinador del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació a Catalunya.

Va tenir un destacat paper en l'obertura d'Espanya a l'exterior com a Ministre de Relacions per a les Comunitats Europees. Participà en la implantació de l'Estat de les autonomies com a Conseller de finances de la Generalitat de Catalunya, i com a president de la delegació del Parlament Europeu per a Polònia, tutelà part del procés de transformació econòmica dels països de l'Est després de la caiguda del Mur. Després de la incorporació d'Espanya a la Unió Europea, fou elegit eurodiputat en 1987 i en 1989 pel CDS. És autor de diversos llibres sobre anàlisi econòmic i reflexió social. Actualment és professor de Ciència, Tecnologia i Societat en la Facultat d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon Llull), director i presentador del programa de divulgació científica Redes a TVE des de 1996, president de la productora audiovisual Smartplanet i membre del Consell d'Administració de Sol Meliá Hotels & Resorts.

(De Wikipèdia) Les seves darreres obres molt conegudes de divulgació científica han estat Viatge al poder de la ment, la trilogia de viatges: El viatge a l’amor, El viatge a la felicitat i El viatge a les emocions. Excuses per a no pensar i, fa ben poc, Viatge a l’optimisme.

Desembre 2011........La mar no sempre tapa; Sebastià Bennasar; Moll La mar no sempre tapa (Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011) . Sebastià Bennasar.

Editorial Moll. 14 € La dita mallorquina és “La mar fa forat i tapa” per indicar que quan no es va amb compte és fàcil enfonsar-se i no tornar sortir. Però en aquest cas no va ser així: Joana Borràs, filòloga i professora de la universitat va ser assassinada, duita a mar gran i tirada per la borda; però els corrents marins la dugueren fins a la vorera. Aquesta vegada la mar retornava la persona. La mar no sempre tapa.

A partir d’aquí, el tinent Pou, de la Guàrdia Civil i n’Andreu Julià, periodista molt relacionat, fan societat per descobrir l’assassí, o assassins. Abans d’arribar al desenvolupament final, que sí, que troben l’assassí, han de passar molts capítols (n’hi ha fins a trenta-vuit que omplen cent setantauna pàgines, per tant els capítols no són excessivament llargs, sinó tot el contrari) en els quals no hi ha pistes (per al lector) de qui podrà ser l’assassí. La trama és una rocambolesca història d’històries passades d’escriptors americans que havien viscut a Mallorca durant una temporada, que escrivien i muntaven una revista per a una universitat nord-americana. Aquesta revista portava una història sollerica dins la qual es troba la pista per a la resolució del cas. Així que a cada capítol hi trobam un escaló més per arribar al replà del desenllaç. I, cosa interessantíssima pel llibre, dins cada capítol, l’autor ho fa venir bé per fer una fotografia sociològica d’algun aspecte de la societat mallorquina, o de la seva peculiar idiosincràsia. Tot això tractat amb certa ironia, gràcia i agilitat que fan de la novel·la, una novel·la negra, entretinguda, fàcil de llegir i, encara que no maregi al lector, fa pensar sobre com som els mallorquins. Total, amb un rerafons antropològic hi funcionen bé els tòpics de la novel·la negra.

En pocs mesos ha publicat tres títols: Pot semblar un accident. La novel·la negra i la transformació dels Països Catalans, 1999-2010, amb la cada cop més consolidada editorial Meteora (tal com està la situació global i la concreta del sector, que es mantinguin vius és

per canviar-se el nom i dir-se editorial Meritòria); 501 crims que has de conèixer abans de morir, amb Ara Llibres; i La primavera dels indign@ts, també a Meteora, i en el qual Bennasar ha estat el primer en transcriure en suport llibre el moviment social que es va generar el 15 de maig.

Sebastià Bennasar i Llobera va néixer a Palma l'any 1976. Ha treballat onze anys com a periodista al Diario Baleares i al Diari de Balears. És crític literari del suplement l'Espira i ha col·laborat ocasionalment amb altres mitjans de comunicació. També ha cultivat una gran passió per la literatura que l'ha portat a publicar diverses obres. Ha estudiat Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i un màster a la mateixa universitat. Actualment, treballa en el seu doctorat, encara inèdit.

Sebastià Bennasar té trenta-cinc anys i ja ha publicat una vintena de llibres; d'aquests, cinc són novel·la negra. Aquests darrers anys s'ha especialitzat no solament com a autor, sinó també com a estudiós d'aquest gènere. És així que enguany ha publicat dos llibres. L'un, 'Pot semblar un accident. La novel·la negra i la transformació dels Països Catalans' (Meteora), és un assaig. Explica: 'Aquests darrers deu anys s'han publicat 189 novel·les de gènere negre. D'aquestes, en vaig analitzar una cinquantena. I vaig constatar que era un gènere que detectava molt bé els canvis i transformacions del país.'

Ha publicat poesia i obres de narrativa com A la sabana no hi ha temps per a la compassió (Inrevés, 2002), El dia de l'alliberament (Documenta, 2006), Els blaus de l'horitzó (El Gall Editor, 2006), L'Estret de Torres (Hiperdimensional, 2006), Connie Island (Viena Editors, 2007) i les novel·les del gènere negre El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000), Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005), Jo no t'espere (El Gall Editor, 2008) i Mateu el president (Cossetània, 2009).

Darrerament ha guanyat el Premi Vila de Lloseta de narrativa amb la novel·la negra La mar no sempre tapa i ha publicat dos llibres a Meteora: Pot semblar un accident i La primavera dels indignats.

Té cura del bloc Calamars a la Catalana, dedicat a la novel·la negra en català: http://novelanegracatalana.blogspot.com Aquest bloc l’està tancant per agrupar tota la informació a http://saberperdre.blogspot.com

El passat dia 4 de gener ens honorà amb la seva visita al Club de lectura Lloseta per comentar el seu llibre La mar no sempre tapa. Aprofitàrem per fer-li una espeècie d’entrevista multiple entre els assistents. Una part, més o manco, va anar així: El mes passat férem un petit resum del llibre de Sebastià Bennasar La mar no sempre tapa, una novel·la negra amb trama interessant ambientada dins Mallorca i en època actual. Aquest mes hem tengut l’honor de que l’autor ens fes una visita i ens explicàs moltes més coses, d’ell mateix, del llibre, de Mallorca, especialment aspectes antropològics, sociològics, històries de la premsa, etc. Escoltar en Sebastià és un plaer per aquella gent a qui agrada sentir històries, siguin reals o inventades, creïbles o inversemblants, perquè en Sebastià és un apassionat de la paraula i per això mateix explica les seves històries de forma clara, senzilla, coherent i amb informació. Per tant, com a bon periodista, a més de bon escriptor, sap entretenir i informar agradablement. A continuació li férem una entrevista múltiple, és a dir, entre els que érem amb ell li férem preguntes que anà contestant. Passàrem un parell d’hores que s’haurien pogut allargar tot el vespre, perquè en Sebastià i la seva àmplia cultura donen per a molt. Més o manco transcrivim algunes de les preguntes i respostes: - Podries fer una presentació de tu mateix?

- Visc a 1.500 Km d’aquí, avui mateix, aquest matí era a Lisboa i ara som aquí. Les possibilitats actuals en matèria de transport són enormes. Les literàries, també.

Per què som escriptor? Per pagar el lloguer, però també perquè m’agrada fer feliç a la gent i escrivint ho puc fer, al manco intentar-ho. A més he aconseguit que allò que faig és el que m’agrada, així que res de cansat ni cap preocupació de feina.

Vaig tenir la sort de tenir un professor de literatura, Antoni Figuera, que començava el curs donant-nos una llista de 200 llibres, dels quals n’havíem de triar tres i fer tres treballs, un de cada un i per trimestre. A més si sabíem d’algun llibre que no apareixia a la llista i hi estàvem interessats es podia negociar. A partir d’aquí vaig tenir una motivació per dedicar-me a la professió de lector escriptor.

Una altra cosa anterior que em va servir molt fou que jo sempre he tengut poca son. Em solia despertar a les sis del matí, llavors, com a nin, què feia fins a les nou, hora d’anar a escola? M’ensenyaren a llegir i aixì estava entretengut aquestes tres hores del matí. Un altre fet molt important fou que un estiu vaig tenir una malaltia de certa duració, havia d’estar a l’habitació, però no és que estàs molt malament.

Així que llegia, llegia enciclopèdies i consultava mapes. Jugava a tirar retoladors damunt el mapa i del país on queien en cercava informació. Aquests tres pilars em formaren com a bon lector i em predisposaren cap a l’escriptura. Vaig començar escrivint una història del bàsquet, esport que jo practicava durant la meva joventut. Vaig entrar en el Diario de Baleares en el 94 que en el 96 es va transformar en Diari de Balears. Allà, en el diari, vaig fer moltes coses, pràcticament un poc de tot, la qual cosa m’ensenyà molt dins la professió. Més tard vaig fer un assaig sobre la novel·la negra, de cada vegada m’interessà més, m’hi vaig capficar i encara hi estic. Consider que la novel·la negra és la novel·la social del nostre temps, tant que es pot seguir la història d’un lloc a través de la

-

-

-

-

novel·la negra que s’hi ha escrit. Possiblement donarà més informació que els mateixos llibres d’història.

En el llibre hi ha un periodista com a personatge principal, ets tu aquest periodista?

No. L’escriptor quan crea un personatge el pot fer a imatge seva o d’altres persones. En aquest cas és una conjunció de tres persones que conec i potser part d’alguna altra. Per altra part és ben real que un periodista que cobreix la secció de succeïts li pot ocórrer igual que n’Andreu (el protagonista). En aquesta secció només hi ha dues veritats absolutes: el resultat del partit de futbol i la mort d’una persona. Totes les altres coses són opinables. El periodista és un mar de coneixements –vaig sentir dir un dia a Javier Matesanz- però d’un dit de profunditat. Aquí entraríem a parlar de l’especialització, S’ha d’especialitzar un periodista o ha de saber de tot un poc? Què ha d’oferir el diari al lector? Ara, amb els comunicats i les rodes de premsa i tota la informació emanada d’empreses i institucions ha produït un canvi substancial dins el periodisme.

Dins la novel·la, deixa molt bé a la Guàrdia Civil.

Crec que en conjunt el cos està mal conceptuat. Com per tot hi ha gent que fa bé la seva feina i altre que no li fa tant. Deixant apart la idea que es pugui tenir d’un cos autoritari i repressor, qui fa la feina ben feta és digne d’admiració. A la novel·la l’investigador de la Guàrdia Civil feia la feina ben feta, una bona feina, a més tenia els problemes que solen tenir la resta de mortals, així doncs, perquè no havia de quedar bé dins la novel·la? La novel·la negra també ha sofert un canvi, ara ja el criminal no és sempre el majordom.

Saber qui és l’assassí és la cosa més important d’una novel·la?

Ja no és el més important. Hi ha una pregunta més important: per què? Els mallorquins som com els hobbits, aquells personatges del bosc que sempre sorprenen. Nosaltres, per sort, sempre sorprendem. Vendrà una persona de fora i no ens entendrà mai. Encara que faci molts anys que visqui aquí i que conegui els nostres costums i formes de ser. I és que tenim una sèrie de coses que ens fan ser únics. Recordem allò de que tires una coça a una pedra i de davall hi surt un poeta.

El món es divideix en Mallorca i fora Mallorca. I és que aquí ho tenim tot, podem veure el món des del Pla, de la muntanya, de vorera de mar, de qualsevol lloc que es pugui imaginar. Hi ha múltiples exemples que demostren que aquí hi tenim tot un món, fins i tot que el món passa per Mallorca, només uns quants: Rafel Nadal, els hotelers, les galletes d’Inca, les sabates de tants de tallers, els menjars, no oblidem el variat, ... Som discrets, únics. La intenció de la meva novel·la és demostrar que encara queden –a Mallorca- restes del paradís. És cert que ja se n’ha perdut molt, però encara segueix essent un tros de paradís. Mallorca està idealitzada però respon a una realitat, tot és, ha estat, bo, grandiós, destacat, important. Encara que no sempre, aquest fet, ha estat reconegut. Per cert que podria donar-vos alguna idea per si la voleu servir per fer un llibre –també regalam idees- : què passaria si Jaume Font fos el protagonista d’una novel·la negra? I si robassin la Mare de Déu de Lluc? , tot i que una vegada li robaren la corona, etc.

Josep Melià va descriure bé els mallorquins en el seu llibre?

-

-

Els mallorquins del seu temps sí. Ara la cosa ha canviat un poc. Recordem que hi havia abans un Fuster amb el “Nosaltres, els valencians”.

Per què a un personatge se’l descriu breument i a un altre es dóna tota casta de detall?

Perquè aquest personatge ja havia sortit a dues novel·les anteriors i pels que les havien llegides era una espècie de redundància. He intentat posar les coses de tal manera que es poden llegir els tres llibres independentment, sense haver llegit l’anterior. Això sí, pareixerà que no està completa alguna explicació, però no passa res, es pot entendre perfectament tota la resta. En canvi algú que hagi llegit l’anterior tendrà més referències.

T’agradaria ser l’autor de la saga del Mil·lenium?

No, l’autor no, el que m’agradaria seria cobrar els drets d’autor que cobren els seus familiars perquè, pobret, ell no hi ha estat a temps.

Com t’imagines la novel·la?, tens el final previst?

Sí, normalment tenc el final i la imatge del principi. Després, a mesura que vaig fent sorgeixen variacions, potser que, fins i tot, el final no sigui com l’havia imaginat al principi.

Saps que a Lloseta hi ha un bar que fan entrepans de variats? El variat aquesta icona que tant t’agrada.

No, no ho sabia, però, amb tot el que us he anat contant, per què no colonitzam el món?

Salut tenguem. Moltes gràcies.

(Les fotos són de la xarxa)