ANUARI 2012

ANUARI 2012

Clubdelecturalloseta.blogspot.com

La mar no sempre tapa (Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011) . Sebastià Bennasar.

Editorial Moll. 14 € La dita mallorquina és “La mar fa forat i tapa” per indicar que quan no es va amb compte és fàcil enfonsar-se i no tornar sortir. Però en aquest cas no va ser així: Joana Borràs, filòloga i professora de la universitat va ser assassinada, duita a mar gran i tirada per la borda; però els corrents marins la dugueren fins a la vorera. Aquesta vegada la mar retornava la persona. La mar no sempre tapa.

A partir d’aquí, el tinent Pou, de la Guàrdia Civil i n’Andreu Julià, periodista molt relacionat, fan societat per descobrir l’assassí, o assassins. Abans d’arribar al desenvolupament final, que sí, que troben l’assassí, han de passar molts capítols (n’hi ha fins a trenta-vuit que omplen cent setanta-una pàgines, per tant els capítols no són excessivament llargs, sinó tot el contrari) en els quals no hi ha pistes (per al lector) de qui podrà ser l’assassí. La trama és una rocambolesca història d’històries passades d’escriptors americans que havien viscut a Mallorca durant una temporada, que escrivien i muntaven una revista per a una universitat nord-americana. Aquesta revista portava una història sollerica dins la qual es troba la pista per a la resolució del cas. Així que a cada capítol hi trobam un escaló més per arribar al replà del desenllaç. I, cosa interessantíssima pel llibre, dins cada capítol, l’autor ho fa venir bé per fer una fotografia sociològica d’algun aspecte de la societat mallorquina, o de la seva peculiar idiosincràsia. Tot això tractat amb certa ironia, gràcia i agilitat que fan de la novel·la, una novel·la negra, entretinguda, fàcil de llegir i, encara que no maregi al lector, fa pensar sobre com som els mallorquins. Total, amb un rerafons antropològic hi funcionen bé els tòpics de la novel·la negra. *** El mes passat férem un petit resum del llibre de Sebastià Bennasar La mar no sempre tapa, una novel·la negra amb trama interessant ambientada dins Mallorca i en època actual.

Aquest mes hem tengut l’honor de que l’autor ens fes una visita i ens explicàs moltes més coses, d’ell mateix, del llibre, de Mallorca, especialment aspectes antropològics, sociològics, històries de la premsa, etc. Escoltar en Sebastià és un plaer per aquella gent a qui agrada sentir històries, siguin reals o inventades, creïbles o inversemblants, perquè en Sebastià és un apassionat de la paraula i per això mateix explica les seves històries de forma clara, senzilla, coherent i amb informació. Per tant, com a bon periodista, a més de bon escriptor, sap entretenir i informar agradablement. A continuació li férem una entrevista múltiple, és a dir, entre els que érem amb ell li férem preguntes que anà contestant.

Passàrem un parell d’hores que s’haurien pogut allargar tot el vespre, perquè en Sebastià i la seva àmplia cultura donen per a molt. Més o manco transcrivim algunes de les preguntes i respostes: - Podries fer una presentació de tu mateix?

- Visc a 1.500 Km d’aquí, avui mateix, aquest matí era a Lisboa i ara som aquí. Les possibilitats actuals en matèria de transport són enormes. Les literàries, també. Per què som escriptor? Per pagar el lloguer, però també perquè m’agrada fer feliç a la gent i escrivint ho puc fer, al manco intentar-ho. A més he aconseguit que allò que faig és el que m’agrada, així que res de cansat ni cap preocupació de feina. Vaig tenir la sort de tenir un professor de literatura, Antoni Figuera, que començava el curs donant-nos una llista de 200 llibres, dels quals n’havíem de triar tres i fer tres treballs, un de cada un i per trimestre. A més si sabíem d’algun llibre que no apareixia a la llista i hi estàvem interessats es podia negociar. A partir d’aquí vaig tenir una motivació per dedicar-me a la professió de lector escriptor. Una altra cosa anterior que em va servir molt fou que jo sempre he tengut poca son. Em solia despertar a les sis del matí, llavors, com a nin, què feia fins a les nou, hora d’anar a escola? M’ensenyaren a llegir i aixì estava entretengut aquestes tres hores del matí.

Un altre fet molt important fou que un estiu vaig tenir una malaltia de certa duració, havia d’estar a l’habitació, però no és que estàs molt malament. Així que llegia, llegia enciclopèdies i consultava mapes. Jugava a tirar retoladors damunt el mapa i del país on queien en cercava informació. Aquests tres pilars em formaren com a bon lector i em predisposaren cap a l’escriptura. Vaig començar escrivint una història del bàsquet, esport que jo practicava durant la meva joventut. Vaig entrar en el Diario de Baleares en el 94 que en el 96 es va transformar en Diari de Balears.

Allà, en el diari, vaig fer moltes coses, pràcticament un poc de tot, la qual cosa m’ensenyà molt dins la professió. Més tard vaig fer un assaig sobre la novel·la negra, de cada vegada m’interessà més, m’hi vaig capficar i encara hi estic.

Consider que la novel·la negra és la novel·la social del nostre temps, tant que es pot seguir la història d’un lloc a través de la novel·la negra que s’hi ha escrit.

Possiblement donarà més informació que els mateixos llibres d’història.

- En el llibre hi ha un periodista com a personatge principal, ets tu aquest periodista?

- No. L’escriptor quan crea un personatge el pot fer a imatge seva o d’altres persones.

En aquest cas és una conjunció de tres persones que conec i potser part d’alguna altra. Per altra part és ben real que un periodista que cobreix la secció de succeïts li pot ocórrer igual que n’Andreu (el protagonista). En aquesta secció només hi ha dues veritats absolutes: el resultat del partit de futbol i la mort d’una persona. Totes les altres coses són opinables. El periodista és un mar de coneixements –vaig sentir dir un dia a Javier Matesanz- però d’un dit de profunditat. Aquí entraríem a parlar de l’especialització, S’ha d’especialitzar un periodista o ha de saber de tot un poc?

Què ha d’oferir el diari al lector? Ara, amb els comunicats i les rodes de premsa i tota la informació emanada d’empreses i institucions ha produït un canvi substancial dins el periodisme.

- Dins la novel·la, deixa molt bé a la Guàrdia Civil.

- Crec que en conjunt el cos està mal conceptuat. Com per tot hi ha gent que fa bé la seva feina i altre que no li fa tant. Deixant apart la idea que es pugui tenir d’un cos autoritari i repressor, qui fa la feina ben feta és digne d’admiració. A la novel·la

-

-

-

l’investigador de la Guàrdia Civil feia la feina ben feta, una bona feina, a més tenia els problemes que solen tenir la resta de mortals, així doncs, perquè no havia de quedar bé dins la novel·la? La novel·la negra també ha sofert un canvi, ara ja el criminal no és sempre el majordom.

Saber qui és l’assassí és la cosa més important d’una novel·la?

Ja no és el més important. Hi ha una pregunta més important: per què? Els mallorquins som com els hobbits, aquells personatges del bosc que sempre sorprenen. Nosaltres, per sort, sempre sorprendem. Vendrà una persona de fora i no ens entendrà mai. Encara que faci molts anys que visqui aquí i que conegui els nostres costums i formes de ser. I és que tenim una sèrie de coses que ens fan ser únics. Recordem allò de que tires una coça a una pedra i de davall hi surt un poeta.

El món es divideix en Mallorca i fora Mallorca. I és que aquí ho tenim tot, podem veure el món des del Pla, de la muntanya, de vorera de mar, de qualsevol lloc que es pugui imaginar. Hi ha múltiples exemples que demostren que aquí hi tenim tot un món, fins i tot que el món passa per Mallorca, només uns quants: Rafel Nadal, els hotelers, les galletes d’Inca, les sabates de tants de tallers, els menjars, no oblidem el variat, ... Som discrets, únics. La intenció de la meva novel·la és demostrar que encara queden –a Mallorca- restes del paradís. És cert que ja se n’ha perdut molt, però encara segueix essent un tros de paradís. Mallorca està idealitzada però respon a una realitat, tot és, ha estat, bo, grandiós, destacat, important. Encara que no sempre, aquest fet, ha estat reconegut. Per cert que podria donar-vos alguna idea per si la voleu servir per fer un llibre –també regalam idees- : què passaria si Jaume Font fos el protagonista d’una novel·la negra? I si robassin la Mare de Déu de Lluc? , tot i que una vegada li robaren la corona, etc.

Josep Melià va descriure bé els mallorquins en el seu llibre?

Els mallorquins del seu temps sí. Ara la cosa ha canviat un poc. Recordem que hi havia abans un Fuster amb el “Nosaltres, els valencians”.

Per què a un personatge se’l descriu breument i a un altre es dóna tota casta de detall?

Perquè aquest personatge ja havia sortit a dues novel·les anteriors i pels que les havien llegides era una espècie de redundància. He intentat posar les coses de tal manera que es poden llegir els tres llibres independentment, sense haver llegit l’anterior. Això sí, pareixerà que no està completa alguna explicació, però no passa res, es pot entendre perfectament tota la resta. En canvi algú que hagi llegit l’anterior tendrà més referències.

T’agradaria ser l’autor de la saga del Mil·lenium?

No, l’autor no, el que m’agradaria seria cobrar els drets d’autor que cobren els seus familiars perquè, pobret, ell no hi ha estat a temps.

Com t’imagines la novel·la?, tens el final previst?

Sí, normalment tenc el final i la imatge del principi. Després, a mesura que vaig fent sorgeixen variacions, potser que, fins i tot, el final no sigui com l’havia imaginat al principi.

Saps que a Lloseta hi ha un bar que fan entrepans de variats? El variat aquesta icona que tant t’agrada.

No, no ho sabia, però, amb tot el que us he anat contant, per què no colonitzam el món?

-

Salut tenguem. Moltes grĂ cies.

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d'abril de 1947) és un escriptor i guionista català.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Durant molts anys ha compaginat l'escriptura literària amb l'ensenyament. També ha treballat en el guionatge televisiu i cinematogràfic. Amb Joaquim Maria Puyal va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja (1989-1992), a la qual van seguir altres títols com Estació d'enllaç (1994-1998), Crims (2000) i les tvmovies La dama blanca (1987), Nines russes (2003) i Sara (2003). En el terreny cinematogràfic ha estat coautor (juntament amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer) del guió de la pel·lícula d'Antoni Verdaguer La teranyina (1990), basada en la seva novel·la, Premi Sant Jordi 1983. Amb el mateix equip va fer el guió d'Havanera (1993).

Ha rebut els principals premis de la literatura catalana a obra inèdita i obra publicada, així com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, pel conjunt de la seva obra i trajectòria.[ El 1991 apareix Senyoria, una novel·la sobre la corrupció judicial que emana del poder absolut i situada a la Barcelona de finals del segle XVIII. Si amb Fra Junoy va pintar una víctima, ara amb don Rafel Massó, el regent civil de l'Audiència de Barcelona, pinta la figura del botxí, amb totes les seves pors i els seus egoismes.

L'ombra de l'eunuc (1996) és una novel·la que relata els anys del final del franquisme, la transició i els anys posteriors des de la perspectiva de la generació de l'autor, personificada per Miquel Gensana, el protagonista. Al mateix temps és una novel·la de reflexió sobre el fet creatiu i, especialment, el fet musical. L'estructura del relat està basada en la mateixa estructura del Concert per a violí i orquestra d'Alban Berg.

Mentre inicia la següent novel·la fa una incursió en altres gèneres. El 1999 publica El sentit de la ficció, un assaig sobre la creació literària, sobre l'escriptura, sobre la cuina de l'escriptor.

El 2000 hi ha un retorn al conte amb el llibre de relats Viatge d'hivern. Catorze històries relacionades entre elles per impulsos amagats. El lector va descobrint aquestes relacions a mesura que avança en els relats; i el lligam es manté malgrat que cada relat s'esdevé en llocs i èpoques ben diferents. És una mirada a l'Europa que no hem sabut construir de cap altra manera. L'any següent, el 2001, publica i estrena al Teatre Nacional de Catalunya, l'obra de teatre Pluja seca, on apareix el tema de la desvirtuació de la memòria històrica i sobre el fet que la història l'escriuen els vencedors. El drama comença al castell de Peníscola convertit en cort papal (veritable per a ells, cismàtica per a Roma) el dia que mor Benet XIII i el delmat col·legi cardenalici decideix nomenar un successor de qui a Roma titllen d'antipapa.

La seva novel·la Les veus del Pamano (2004) arrenca als anys quaranta, en un poble del Pallars Sobirà i arriba fins als nostres dies, amb un fris de personatges com els mestres Oriol Fontelles i Tina Bros, o la senyora Elisenda Vilabrú. La memòria històrica, la impossibilitat del perdó, la por a l'oblit són alguns dels temes que apareixen en aquesta novel·la. El 16 de novembre de 2009, TV3 ha estrenat una minisèrie de 2 capítols basada en la novel·la.

El 2005 publica el segon assaig: La matèria de l'esperit sobre la lectura literària.

El 2011 publica la novel·la Jo confesso.

Fou la lectura que comentàrem el mes passat al club. Ben poca cosa s’ha d’afegir després de dir que el llibre fou considerat, per unanimitat, excepcional. Probablement un d’aquells llibres que marcaran fita i època. El temps ho dirà. Un petit resum diu així: Encabir 163 personatges en 998 pàgines no sembla mal de fer. Fer el seguiment del procés existencial d’un violí des de la seva fabricació, allà pel 1749, fins a l’actualitat tampoc no pareix difícil d’engirgolar. Fer del personatge central una persona amb un elevat coeficient intel·lectual de família benestant, ateu, i amb bonhomia en busca de la felicitat que troba momentàniament, no deu ser mal de definir. Recercar les principals famílies de lutiers italianes del segle XVIII pot estar a l’abast dels estudiosos. Referir els horrors que el nazisme va fer sofrir a la societat jueva és un tema molt rebregat de fàcil coneixença. Les poques manies d’un antiquari que s’enriqueix amb negocis lícits, altres amb informació privilegiada i d’altres amb usura i ús de la potència vers els més necessitats és un tema que pot donar múltiples visions i pot ser polièdric. El procés vital d’una dona submisa, eclipsada, si no anul·lada, pel marit prepotent que quan aquest desapareix eclosiona i és més dura que ell, ja té una mica més pes i agafada. Crear, i recrear, històries paral·leles que serveixen de paradigma i exemple d’una altra que es vol contar, tal volta sigui un poc més complicat. Resseguir la història d’una amistat entre dos homes rivals i complementaris, lleials i envejosos a la vegada, amb superàvits i mancances intercanviables, des de la infantesa fins a la vellesa i la mort, sense caure en inconcrecions ni en contradiccions pot ser bo de dur per uns i no tant per uns altres. Fer referències filosòfiques i religioses de certa profunditat són aspectes que no domina tothom, entre elles cercar una història del mal.

Muntar una novel·la sense definir la introducció, nus i desenllaç sinó que es fa a base aspectes de la història que quedin en suspens fins que algun capítol més enllà queden explicats i el lector comprova si la seva intuïció o la seva futurologia funciona, és necessari tenir mestria en dit muntatge. I així fins a cinquanta-quatre mil coses més. Però entrellaçar tot això perquè en surti una novel•la que parli d’amor, de treball constant, de desamor, de bonhomia, de solidaritat, de sentiments elevats, etc, i que no faci aigua pels costats és, com a mínim, difícil. Doncs això és el que ha aconseguit Cabré amb aquesta.

Jo confesso. Jaume Cabré. Editorial Proa.

Col·lecció A tot vent. Barcelona 2011. 998 pàgines.

26,90 € Encabir 163 personatges en 998 pàgines no sembla mal de fer. Fer el seguiment del procés existencial d’un violí des de la seva fabricació, allà pel 1749, fins a l’actualitat tampoc no pareix difícil d’engirgolar. Fer del personatge central una persona amb un elevat coeficient intel·lectual de família benestant, ateu, i amb bonhomia en busca de la felicitat que troba momentàniament, no deu ser mal de definir. Recercar les principals famílies de lutiers italianes del segle XVIII pot estar a l’abast dels estudiosos. Referir els horrors que el nazisme va fer sofrir a la societat jueva és un tema molt rebregat de fàcil coneixença. Les poques manies d’un antiquari que s’enriqueix amb negocis lícits, altres amb informació privilegiada i d’altres amb usura i ús de la potència vers els més necessitats és un tema que pot donar múltiples visions i pot ser polièdric. El procés vital d’una dona submisa, eclipsada, si no anul·lada, pel marit prepotent que quan aquest desapareix eclosiona i és més dura que ell, ja té una mica més pes i agafada. Crear, i recrear, històries paral·leles que serveixen de paradigma i exemple d’una altra que es vol contar, tal volta sigui un poc més complicat.

Resseguir la història d’una amistat entre dos homes rivals i complementaris, lleials i envejosos a la vegada, amb superàvits i mancances intercanviables, des de la infantesa fins a la vellesa i la mort, sense caure en inconcrecions ni en contradiccions pot ser bo de dur per uns i no tant per uns altres. Fer referències filosòfiques i religioses de certa profunditat són aspectes que no domina tothom, entre elles cercar una història del mal. Muntar una novel·la sense definir la introducció, nus i desenllaç sinó que es fa a base aspectes de la història que quedin en suspens fins que algun capítol més enllà queden explicats i el lector comprova si la seva intuïció o la seva futurologia funciona, és necessari tenir mestria en dit muntatge. I així fins a cinquanta-quatre mil coses més. Però entrellaçar tot això perquè un surti una novel·la que parli d’amor, de treball constant, de desamor, de bonhomia, de solidaritat, de sentiments elevats, etc, i que no faci aigua pels costats és, com a mínim, difícil. Doncs això és el que ha aconseguit Cabré amb aquesta.

El mapa i el territori

Michel Houellebecq (nom real Michel Thomas) (Saint-Pierre, 26 de febrer de 1956) és un poeta, novel•lista i assagista francès.

Autor provocador i controvertit, les seves novel•les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament poc correctes sobre els més diversos temes. Se'l considera una alenada d'aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.

La seva primera novel•la Extension du domaine de la lutte va ser publicada per Maurice Nadeau l'any 1994 després d'haver estat rebutjada per diversos editors. Això ha posat Houellebecq al capdavant de tota una generació d'escriptors concentrats en la misèria afectiva de l'home contemporani. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitja del boca a boca. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.

La següent novel•la, Les Particules élémentaires, 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica degut a l'expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües.

Houellebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel•la va esdevenir a l'instant un clàssic del nihilisme. La traducció de Les Particules élémentaires a l'anglès Atomised va merèixer el Premi IMPAC 2002, que van compartir Houellebecq i el traductor Frank Wynne.

L'any 2006, Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel•lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler. Va concursar en la Berlinale on va guanyar un 'Os de plata al millor actor protagonista, Moritz Bleibtreu Altres novel•les més actuals són: - Renaissance, poèmes (1999) - Lanzarote (2000)

- Plateforme (2001) - La Possibilité d'une île (2005) Un tema recurrent de l'autor és les intrusions de l'economia de mercat lliure en les relacions i la sexualitat humanes. Extension du domaine de la lutte tracta de la competència econòmica en la cerca de les relacions entre persones. Tal com explica en el llibre, l'economia lliure genera guanyadors i perdedors, el mateix es pot aplicar a les relacions en una societat que no afavoreix la monogàmia. En Plateforme els occidentals de tots dos sexes busquen llocs exòtics en països en desenvolupament en viatges turístics organitzats, on la conclusió lògica es que respondran positivament al turisme sexual quan s'organitza de manera professional i empresarial.

La carte et le territoire (2010) és la seva darrera novel•la que comentam a continuació: (De Wikipèdia)

El mapa i el territori. Michel Houellebecq. Traducció: Oriol Sánchez i Vaqué. Col•lecció Anagrama / Empúries. 352 pàgines. 21,90 € Dividida en tres parts cada una de les qual té un nombre diferent de capítols, aquesta novel·la té l’originalitat que un dels protagonistes principals (el primer secundari si se segueix la importància de l’escrit, potser el principal protagonista si atenem al dirigent que marca les pautes) és el mateix autor: en Michel Houellebecq. No és la primera vegada que un autor s’autobiografia en la ficció, però sí la primera que he llegit la influència del qual és tan aclaparadora. El protagonista és Jed Martin, del qual la novel·la conta des que era un infant fins al final dels seus dies ja ancià. Aquest protagonista, de família benestant, no té gaires problemes en el desenvolupament de la seva vida que veurem retratada en quatre apartats, joventut, de quan era estudiant de Belles Arts, Adult, com a fotògraf d’èxit, precisament retratant mapes de la guia Michelin, d’aquí el títol. Devers els quaranta, com a

pintor de retrats de gent imbuïts dins la seva professió. Aquí és el major èxit ja que els seus quadres es venen per milions d’euros. I finalment la vellesa, d’entre els seixanta fins els vuitanta que es dedica a la filmació d’objectes. Aquests quatre períodes són com a compartiments estancs que res tenen a veure un amb els altres, tot i que estan dins la mateixa art plàstica i desenvolupada pel mateix personatge. I, on és l’originalitat de la novel·la? En el tractament del personatge, de les relacions, dels aspectes descrits, les situacions, tot dins una absoluta modernitat que l’obra sembla escrita d’ahir mateix, dins el submón social de l’art, i amb un referent clau: Michel Houellebecq. A partir de l’exposició que ha de fer de la seva pintura se li demana si li vol fer el catàleg. A partir d’aquí s’estableix una relació estranya entre els dos de la qual l’autor ficcionat és referència constant del pintor, de tal manera que arriba a viure, físicament i mentalment amb unes condicions semblants a les del referent. Houellebecq es dibuixa com una espècie de savi despistat, solitari, rar, un tant alcohòlic i amb semblances poc agradables. Posteriorment, passats els anys, millora un tant, es canvia de casa i sense canviar d’hàbits viu més decentment. Amb tot i això hi entren les poques relacions sentimentals que han tengut, sense menysprear mai la dona, al contrari; les relacions entre el pare, gairebé d’un pic a l’any per a Nadal; la despreocupació total per a la societat, no llegeix diaris, no escolta la ràdio, quan veu televisió són programes infantils; l’aïllament com a constant; l’agnosticisme amb un rampell de dubte; la buidor d’una vida que no va en contra de res, que no faria mal, però que tampoc n’espera res. La tercera part, que podria ser una altra novel•la curta negra tracta de l’assassinat d’Houllebecq i la resolució gràcies a una pista que dóna a la policia en Jed. La novel•la acaba amb un retrat sociològic d’una part de la societat, en aquest cas la francesa, extrapolable a qualsevol altre lloc. Enmig de tot això encara té temps per posar-hi personatges actuals a nivell mundial, filosofia sobre el liberalisme proper al comunisme, tot i semblar paradoxal, relacions de conveniència com a buides de contingut, ... En total, i encara que hi trobem situacions, també hi surt el situacionisme, que aspiraríem a conèixer-ne més, tot i que hi ha temes excepcionalment tractats en quant a minuciositat i detall, és una bona novel·la. I així ho digueren els jurats del premi Goncourt quan li han concedit aquest premi.

Un triángulo masónico

Editat per Lleonard Muntaner a Objeto Perdido, Mallorca 20011, és un llibre d’història de 202 pàgines amb un afegit de 13 més de facsímils de retrats i documents originals, més una bibliografia i un apèndix de fonts documentals.

L’autor desgrana amb tota la documentació al seu abast la història de tres personatges mallorquins d’entre els segles XVIII i XIX, situats entre la franja de la meitat del segle XVIII i poc abans de la Constitució de 1812, de tanta actualitat aquest any que es compleix el segon centenari de la seva promulgació i, curiosament, tan manipulada avui dia com en aquell temps. Però això no entra en el llibre, encara que també fa referències hipotètiques d’aspectes que podrien haver succeït i tot i que hi pugui haver indicis no són gens comprovables, d’aquí que hi hagi tanta revisió històrica. Román Piña juga amb aquest elements, i ell mateix en fa explicació, i es refereix a la possibilitat, remota, però possibilitat al cap i a la fi, de que la massoneria fos un aspecte comú i un fil conductor de les vides dels tres biografiats. Tres biografies ben interessants i entretengudes pel que són i representen: tres històries de tres mallorquins que influïren dins l’Espanya durant el període més potent de la seva colonització. Tot i que ben aviat començarà a desfer-se.

Un visionari, un brivall d’alta volada i un lleial home d’estat, és com defineix la contraportada a Juan Bautista Picornell que primerament fou mestre, millor pedagog, amb idees pròpies sobre l’educació i que acabà de revolucionari després de passar per nombroses aventures que en un moment determinat podria ser d’aquí i altres d’allà. Una autèntica vida de pel•lícula d’aventures. Efectivament, res tendria d’estrany que algun dia algú transcrigui la seva vida en diàlegs i algú altre la plasmi en imatges. Segur que seria ben bona. Llegir-la és un plaer. Francesc Seguí Valls fou un diplomàtic amb grans pretensions, però que al final no arribaren a molt, tot i que ho intentà de diverses maneres. I el tercer, Miquel Cayetano Soler, el perfecte i lleial treballador mallorquí, abnegat en la seva causa, sofridor i bon home que li tocà dirigir la Hisenda del rei Carles IV, precisament quan es reduïren dràsticament les remeses de grans riqueses americanes i que acabà, pràcticament

en bancarrota. Entretengudes i interessants aquestes dues, però sense arribar a la del primer.

Efectivament, llibre de història, o de tres històries dins la història que es pot llegir gairebé com una novel•la. El lector podrà gaudir de moments instructius, informatius i entretenguts, com la bona literatura.

Román Piña Homs (Palma, 1937) és un jurista i historiador mallorquí. Llicenciat (1960) i doctorat (1977) en dret per la Universitat de Barcelona. El 1987 fou catedràtic d'història del dret a la Universitat de les Illes Balears, i abans va ser professor i catedràtic interí a la Universitat de Barcelona. Actualment, és el director del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears.

Ha estat secretari general del patronat promotor de la Universitat de les Illes Balears, rector de la Universitat Internacional del Mediterrani amb seu a Eivissa. És acadèmic corresponent de la Real Academia Española de la Historia, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Instituto Peruano de Investigaciones Históricas, de l'Academia de Estudios Genealògicos y Heráldicos de Méjico i de l'Accademia Archeologica Italiana; acadèmic d'honor de l'Academia Puertorriqueña de Estudios Históricos; acadèmic i president de l’Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics i Magister de la Maioricencis Schola Lullistica.

El 1989 li fou atorgada la creu d'Alfons X el Savi. La seva trajectòria científica es concreta en el camp del dret històric espanyol, en el de l'Amèrica hispana i, sobretot, en les institucions del dret públic del regne de Mallorca. També ha estat col•laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca en temes relacionats amb les institucions jurídiques. També col•labora com a columnista al Diario el Mundo/El Día de Baleares i a la cadena radiofònica COPE. El 204 va rebre el Premi Ramon Llull. [de Wikipèdia]

Entrevista a Román Piña Homs El passat dia 25 d’abril participàrem a la reunió mensual del Club de lectura de Lloseta per tractar sobre el llibre Un triángulo masónico, llibre d’història (del qual férem esment a la revista anterior),, o millor de tres personatges històrics relacionats entre ells per un fil conductor que podria ser la maçoneria. Tenguérem l’honor de comptar amb la presència del seu autor, el senyor Román Piña Homs, acompanyat del president de la Fundació Rotger – Villalonga, senyor Fèlix Ferrer. Presentà Antoni Santandreu. Algunes idees que exposà el senyor Piña i altres respostes a preguntes dels presents conformen aquesta espècie d’entrevista, tot i que la primera part fou un llarg monòleg. Clar, lúcid, entretengut, interessant, amb molta d’informació i amb la paraula d’un bon comunicòleg. - Antoni Santandreu llegí la presentació que feu, del nostre autor, Carme Riera en el llibre De los pasados, los días, una espècie de biografia de Roman Piña (R. P.) - Esmentar Carme Riera donà peu a R. P. per parlar de Carme, de l’amistat que tenien, de la seva recent inclusió a la Real Acadèmia de la Lengua Española com a titular, de la vàlua com a escriptora i anècdotes diverses. Quan se li demanà per quin llibre podria aconsellar al club de lectura no dubtà en recomanar Amb ulls americans, naturalment de Carme Riera. - Per què li agraden aquestes reunions?, s’autopreguntà. - Per la possibilitat de comunicar-se, per la comunicació directa que implica. Ja parlant del llibre diu que, actualment hi ha un canvi total en la societat: el final de les ideologies. Com que encara no s’ha trobat quina, o què, serà la continuació, opina que la resposta es podria trobar en les idees maçòniques. Va contar la història del naixement del socialisme, i també del neoliberalisme salvatge. Ara s’ha demostrat que cap dels dos models són útils. Per tant si no tenen lloc ni socialisme ni neoliberalisme és que esperam alguna cosa nova. Els indignats podrien ser la resposta?

Queda molt dins l’interrogant. Potser una nova cultura de la solidaritat? Ja es veurà. Entre 1715 i 1717 neix la maçoneria. Desenvolupa les noves idees, un canvi cap a la modernitat.

A l’Església no li agrada, per què? Pel seu secretisme. Per tant no és dolenta per a la gent per les seves idees sinó pel seu component secret. A Anglaterra, els motius religiosos de l’Església catòlica no hi arriben així que no són perseguits. La maçoneria anglesa és moderada. Aquests anglesos influiran dins Espanya, via Menorca entre altres, i consegüentment els maçons espanyols també seran moderats. En canvi els francesos sí que són revolucionaris i acaben ... en la Revolució Francesa. A la presentació del llibre, contràriament al que era de suposar, no hi assistiren els maçons, tan sols n’hi enviaren un i aquest tengué cura de contar-ho als altres. Ara, a Mallorca, hi pot haver algun grup pertanyent a la maçoneria, però solen ser estrangers. - Respecte del llibre fa un breu resum dient que Picornell (un dels tres biografiats) era un home de poble que només podia ascendir socialment fent-se mestre. Així ho fa, treu una teoria, després es fa reformista i quan veu que les reformes no van bé es fa revolucionari. Seguí: era un embaucador. De família benestant, intel•ligent. L’envien a Roma per tenir cura de les relacions eclesiàstiques entre els anglesos i els menorquins. Soler: era fill de la cuinera dels marquesos de Campana que pertanyien a l’aristocràcia “progresista”, en el ben entès d’aquest concepte. Com els comtes d’Aiamans. Li pagaren els estudis perquè prometia molt. Acaba de ministre d’Hisenda. Soler i el cardenal Despuig es troben amb una situació econòmica desastrosa, podria tenir comparació amb l’actual. Es produeix la primera desamortització. A tots tres, i d’alguna manera, sempre hi troba alguna relació, directa o indirecta amb la maçoneria. Potser eren maçònics, i si no eren el que més s’hi pareix.

Finalment diu del llibre que retrata una època i que s’ha d’aprofitar el llegat cultural. - Cada

vegada se sent més bíblic en el sentit que hi ha d’haver una altra dimensió que, encara que no la poden assolir, existeix. La bíblia conté coses molt bones com allò del bé i del mal.

Aquests conceptes els tenim dins cada un de nosaltres. És subjetivisme que deriva cap a egoisme. S’ha d’aprendre a conviure. - La maçoneria, en aquest moment, puja o baixa?

Encara hi ha una tradició de dir maçó a tot el que destaca per l’esquerra. De part de la dreta, naturalment. Els partits comunistes que criticaven els capellans i els maçons, quan va caure la maçoneria, varen perdre importància. La maçoneria neix en el segle XVIII, té l’apogeu en el XIX, en el XX va perdent i ara ... I afegeix com anècdota la d’un parent seu sobre l’evolució del món i la contextualització. - I en Franco? Cercava el boc expiatori amb els maçons. Curiosament el discurs actual de Cayo Lara és el mateix que feien el falangistes. Diuen que els maçons mataren en Ramon Franco. A l’alliberació de les colònies americanes hi havia al darrere els EUA. Ja en aquells moments se n’adonaren que per influir sobre el poble el camí més bo i curt era a través dels capellans. Així per estendre les noves idees es podia recórrer a ells. - Els rotaris són hereus dels maçons? Hi ha maçons dins els rotaris?

Aquests fan obres de beneficència, tenen bones idees i exerceixen la solidaritat, al manco d’una determinada manera. Podria haver-n’hi algun, però ja no és el mateix. Són bona gent.

I els historiadors hem de contar la veritat, no ens hem de decantar cap un costat ni cap a l’altre. - Quina força té en els EUA? En els EUA el que no pot ser és no ser res. S’ha de ser jueu, llatí, afroamericà, maçó, o el que sigui. Allà el patriotisme es veu amb la multitud de banderes que onegen per tot arreu. Acaba amb l’anècdota pròpia que tengué quan comentava a NY aquest fet a un conegut seu i aquest, americà, li respongué: sí, mira els carrers. Què hi veus? Un poc desconcertat i en veure que no sabia a quina cosa es referia li digué: mira els cotxes, japonesos, alemanys, ... I així fini la lliçó del bon mestre.

Gabriel Ramon

Fred Vargas

Fred Vargas, (pseudònim literari de Frédérique Audoin-Rouzeau), nascuda a París el 7 de juny de 1957, és una escriptora i arqueòloga francesa. Autora de novel•les policíaques d'èxit. Va triar el cognom Vargas, igual que la seva germana bessona Joëlle Vargas, pintora contemporània coneguda com Jo Vargas. El pseudònim fa referència a Maria Vargas, personatge interpretat per l'actriu Ava Gardner al film La comtessa dels peus nus. Ha escric una dotzena de títols dels quals la majoria són novel•les policíaques arribant a ser una de les escriptores del gènere més considerades dins França i a altres països. [de wikipèdia]

Que se levanten los muertos Que se levanten los muertos, Fred Vargas, editada per Siruela en castellà en primera edició el 2005, és una de les seves novel•les que han tengut més èxit. La novel•la, enginyosa, ben construïda, interessant amb esquitxos d’ironies i humor, però també amb alguna

inconcreció o detall no acabat d’explicar, és un escrit de fàcil lectura, entretenguda i donant pistes falses perquè el lector pugui fer les seves càbales de qui serà l’assassí va passant 34 capítols, únicament numerats, i omplint 260 pàgines sense gaires ensurts, misteris ni complicades facècies. La història comença amb un faig sembrat a un jardí d’una parella, ell treballant en assumptes socials i ella una cantant d’òpera, potser en atur voluntari. Els protagonistes principals són tres joves historiadors, un, Mathias, de l’època prehistòrica, l’altra, Marc, de l’Edat Mitjana i el tercer, Lucien de la Gran Guerra, que amb pocs ingressos i sense relacions familiars s’agrupen per llogar una casa desmanegada, gran, però econòmica, amb jardí, a un cert carrer de París que és on passa l’acció, situada al costat de la casa de la cantant d’òpera. Que podria ser a qualsevol altre lloc. Un d’ells porta un conco padrí de fonts, Vandoorler, policia jubilat a la força per qüestions de corrupció i amb el que formaran el grup d’un quartet d’investigadors dels assassinats, perquè són tres, bé, al final cinc amb afectats col•laterals, amb un espai de quinze anys entre dos i dos. Després surten altres personatges: el comissari que dóna l’aspecte legal a la investigació; l’altre veïnada Juliette, restauradora i el seu germà Geroge, aquest un dels principals sospitosos durant una part de la novel•la; Alexandra, amb costums de sortides nocturnes un tant rares, i el seu fill Cirylle; l’Elizabet, dos crítics musicals i un parent d’un d’ells, investigador de la trama.

Acaba, com no pot ésser d’altre manera, amb l’explicació de l’aparició del faig en el jardí.

Poc original, per cert, però entre i entre hi ha un poc de tot com per exemple les relacions entre els protagonistes, les seves manies, amb poc aprofundiment psicològic, però entretengudes, venjança per ofenses rebudes de temps enrere, hipòtesis enginyoses, avanços, aturades i entrebancs ... i tot un seguit de girs inesperats que porten el lector al final de la novel•la sense adonar-se’n. Bona, o molt bona, pels seguidors del gènere. Un passatemps pels altres. A la reunió del passat 27 de juny, els assistents coincidiren en que, efectivament era una novel•la bona de llegir, sense complicacions i amb un argument ben travat. De totes maneres es va trobar que, sobretot els personatges hagueren pogut donar més de si mateixos. Però vaja, sense més pretensions, una més.

Aquest cor Pàgines 88 P.V.P. 16,00€ Text de contraportada “El sisè poemari de Pere Joan Martorell, Aquest Cor, convida el lector a entrar en el territori del desig i la recerca, de l’instint i l’atzar, sempre amb una actitud vital que s’expressa en uns versos exuberants i punyents, que recullen el millor de l’herència romàntica i simbolista. Els poemes d’Aquest Cor abracen noves latituds físiques –Praga, Lisboa, París, Hamburg, Cannes...– i nous àmbits espirituals. En el context de l’obra de Pere Joan Martorell, ens trobem davant d’un pas endavant en una obra poètica sempre exigent i ambiciosa”. Aquesta espipellada, crítica o comentari del llibre, l’hi porta fluixa a l’autor ja que ell mateix afirma que algunes coses que es diuen ni les reconeix com a seves ni recorda haver tengut la intenció de situar-les en el llibre. Per tant, seguint comentaris seus i de Pep Lluís Aguiló, direm que són poemes sorgits com si fossin part d’un diari, és a dir, circumstàncies o situacions produeixen un determinat sentiment que va que aquella “cosa” és susceptible de convertir-se en un poema. Llavors hi treballa i surt, o no surt. Surt si a ell li agrada. Després només queda que el lector s’identifiqui amb algun poema, o algun vers, o que li sigui plaent, o, fins i tot, que li produeixi algun sentiment que el commogui. El llibre que en principi s’havia de dir Oracle va canviar el títol amb motiu de sentir aquestes paraules en un determinat espectacle, les quals varen ser mereixedores de l’interès de l’autor i canvià pensant que podia identificar millor el conjunt de poemes.

Dejorn Divendres de primavera, hora foscant del crepuscle vespertí, en el bell marc del pati de can Carrossa mentre la llum s’esvaïa, una fresca suau embolcallava l’ambient i en el cel passaven esbarts de gavines formades fent la clàssica V , que segurament ens retrotrauria a algun aspecte de victòria, fou presentat el llibre la imatge del qual ens acompanya del nostre company i amic Antoni Santandreu. Fou un vespre de delits d’índole diversa, anomenem, de passada, el flaire, la visió, la música, la rapsòdia, les posades en escena, la gastronomia, fins arribar al missatge. Missatge que ens arribà per conducte de melodioses i ensucrades veus en uns moments i en altres madures i assenyades, fent, en conjunt, un tast, prou ample, del que podem trobar en el llibre. Antoni Santandreu està classificat, per algunes veus, com a continuador de l’Escola Mallorquina, a la qual ell tant estima i, certament, hi trobareu els temes i les formes que caracteritza tan tradicional poesia nostrada, però hi ha més. Antoni ha evolucionat i, com no, hi ha afegit noves formes i estils, proves i intents, però sempre amb un fort contingut humanista. No debades els grans conceptes com l’amor, la solidaritat, el bé, la bellesa, etc. tenen un lloc dins el llibre, però també en quan a les formes que aniran des del clàssic sonet fins al manllevat haikú japonès, passant per diferents encaixos. I sempre hi traspua un nivell d’optimisme mesurat i la bona intenció perpetua. Val la pena llegir el llibre.

Gabriel Ramon

Barcelona. Destino, 1994. 432 pàgines. El cronista oficial de Palma, el senyor Bestard, escriví en el Diario de Mallorca el passat diumenge, 26 d’agost, un article històric on contava les vicissituds dels jueus mallorquins conversos, convençuts o ficticis, fent un recorregut per la seva vida i problemes, especialment durant el segle XVIII que acabà de forma tràgica i dramàtica. Quan llegia l’article anava pensant, jo això ja ho sé, ja ho he vist abans, i és que, causalment, aquest mateix mes havia llegit el llibre de Carme Riera que comentam i coincidien amb pèls i senyals, fins i tot amb noms, article i llibre. Vol dir que Dins el darrer blau és una novel•la històrica, però per ser novel•la li falta alguna part creativa, sinó seria historia. Així que Carme Riera s’inventa alguns personatges nous, afegeix el devenir diari de tot aquell grup de desgraciats a causa de seguir una religió que no era la oficial, hi conta situacions límits de supervivència, sobretot situacions d’impotència davant la radicalitat i la visió tancada, unilateral i intolerant dels poderosos, a més de certes dosis de simpatia i benvolença per tal de suavitzar la càrrega dramàtica de la situació. És una bona novel•la, tan ben considerada per la crítica com pels lectors, però que té un plus afegit per la gent de Mallorca i és que, com apunta en algun lloc la mateixa autora, els mallorquins, si més no la majoria, no coneixen aquesta història, un passatge ignominiós que s’ha de conèixer, primer per comprendre, segon perquè servesqui de lliçó i tercer per sentir vergonya aliena d’uns fets i situacions que no haurien d’haver passat mai.

En definitiva, la història no es pot canviar, però pot servir, el conèixer-la, per no repetir-la.

Encara que ja sabem que l’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Finalment, a més de l’interès de la trama, dels personatges i les relacions que s’estableixen entre ells, hi ha, en el llibre, les descripcions dels llocs, la Riba, el port, el Call, la casa Negra, l’hort, el bordell, el carrer, ... que són fotografies escrites de la realitat d’aquells dies. Si li afegim la part literària, magnífica, els acostaments a la realitat, fins i tot utilitza el dialecte mallorquí, en ocasions, per donar per verisme al relat i la composició donen com a resultat una molt bona novel•la que enganxa, instrueix, il•lustra i entretén. I la història? Doncs un grup que jueus conversos, posteriorment seran xuetes, que tenen la sensació que seran perseguits, preparen una fugida en vaixell cap a Liorna, el mal temps desbarata la partida, quan tornen a casa els enxampen, judicis de la Inquisició amb resultat finals de morts i cremats. I des de fa pocs dies també es pot llegir en francès.

Pocs dies després de la trobada poètica, el primer d’agost, tenguérem una altra trobada de gran volada, ni més ni manco que ens feu l’honor de compartir tertúlia i taula amb nosaltres que Carme Riera. Professora de la UAB, catedràtica de literatura espanyola, escriptora catalana d’una pila de llibres (de gran èxit de crítica, permis i lectors, molts d’ells traduïts a diverses llengües i entre els quals havíem triat Dins el darrer blau per comentar), membre electa de la Reial Acadèmia Espanyola on ocuparà la butaca amb la lletra n quan faci el seu discurs d’investidura. Amb un to mestrívol i pedagògic ens anà instruint i delectant durant més d’una hora i mitja. Alguns del aspectes que comentà, a preguntes de les persones assistents a l’acte, foren aquests: - Solc tenir pocs dies disponibles i aquest n’era un i, curiosament, era el segon dia durant una setmana que venia a Lloseta. L’altre dia era per anar a sopar a un restaurant. - Tenc molta sort en la meva professió, o amb les meves feines perquè són complementàries: al matí treball amb la literatura, amb la qual cosa estic al dia; i al capvespre em puc dedicar a la creació. Escric en català. Després faig versions en castellà. He traduït jo els meus llibres perquè no m’anava bé amb els traductors, no sortia com m’agradava a mi. A les altres llengües sí que ho han fet altres traductors. I és que la traducció, a vegades és una cosa molt complicada perquè cada llengua té el seu caràcter, la seva empremta que és la seva visió del món. Per això hi ha fragments que són difícils de traduir. - (Sobre si no li importa parlar d’un llibre seu que ja és antic, en referència a Dins el darrer blau) No, mentre que me’n recordi. Aquest llibre va tenir un procés d’elaboració molt llarg principalment perquè la investigació dels elements que necessitava eren molts i alguns dugueren molta feina. El tema dels jueus conversos, a Mallorca xuetes, era encara vigent va anys i quan era petita ja intuïa alguna cosa del que passava. O sigui que la novel•la històrica sobre el tema, d’alguna manera, ve d’antic. Després vengué l’apartat de creació dels personatges que com que són molts també hi vaig treballar bastant. - (Se li ha mostrat un llibre de La fe triunfante que li dóna peu a explicar el passatge dels “perrucats”) Anomenats així perquè s’hagueren de posar perruques per anar a visitar el rei Carles III. Aquest rei els rebé en audiència. Ells eren jueus conversos de Mallorca i presentaren queixa davant el rei perquè aquí eren tractats com a ciutadans de tercera. El rei els donà la raó.

Tornarem a Mallorca, però les coses seguiren igual que abans. Precisament, en aquestes dates i pel motiu que fos, es tornà a reeditar aquest llibre del pare Francisco Garau. - (Quina informació hi havia en els arxius?) De les dones, que eren considerades negativament o ni tan sols eren considerades, hi ha poca informació, entre altres coses perquè les deixaven lliures. Respecte dels homes sí que n’hi ha molta i exhaustiva. A més de nom i llinatges, familiars, etc., hi ha preguntes sobre menjars, detalls casolans, vestits, ... i naturalment de religió. - (Respecte de l’expulsió dels jueus ...) A la península fou el 1492, aquí data del

1435. Els jueus eren com els banquers actuals: deixaven doblers, comerciaven, ... Per tant no eren gaire apreciats. Per què la Inquisició perseguia els judaïtzants? Potser un dels motius era que en necessitar doblers havien d’anar a cercar on n’hi havia, i els nobles anaven a mitges amb ells, així que ... quedaven els altres. Precisament un dels motius d’escriure el llibre era que la gent de Mallorca n’estava informada de forma general i per tradició oral i jo volia posar aquest problema damunt la taula per coneixement general. Seguim parlant del llibre, del seu tractament a distints nivells: el religiós, el de les varietats dialectals, de la Inquisició, de la influència i poder de l’Església sobre les persones fent paral•lelisme amb l’islamisme radical, de la situació de la dona, a l’època de final del segle XVII i a l’actualitat, un poc de feminisme, etc. - (Finalment passam a Carme Riera com acadèmica) Considera que és un reconeixement a la llengua catalana. De totes formes encara li falta, per ser membre de ple dret, fer el discurs d’investidura que té dos anys per llegir. I que encara no s’hi ha posat perquè està amb un altre assumpte que no té acabat.

Serà un diumenge capvespre i té pensat diversos temes que giren entorn a la consideració de la dona, a la influència dels viatgers sobre els mallorquins, especialment els de finals del segle XIX, de pintors, però encara no està decidit. Com s’hi arriba? Quan es produeix una vacant, que sempre és per la mort d’un membre de l’Acadèmia, al cap d’un temps es presenten sol•licituds. Els sol•licitants són acadèmics (en el seu cas foren Pere Gimferrer, Àlvaro Pombo i una acadèmica) i presenten una persona per ocupar la butaca que ha quedat buida. Altres grups poden presentar més persones per al càrrec. Després es fa una votació i l’elegit farà el discurs d’investidura. Posteriorment vendran els treballs en plenari i en comissions. La feina més coneguda és l’actualització dels diccionaris i les revisions gramaticals. Completa aquest apartat amb algunes anècdotes de la RAE com per exemple la de Salvador de Madariaga que, per circumstàncies polítiques no va fer el discurs d’investidura fins passats 40 anys de la seva elecció. - Ja més breument parlà dels seu llibre de poesia. De ser de les poques escriptores que ha parlat de la maternitat amb el llibre El temps d’espera. Un poc més de feminisme. I també de Camus, del plantejament que li dóna en el llibre La meitat de l’ànima, del coneixement de la seva obra i del personatge. Per acabar i perquè ja es feia molt tard, a petició del club que té per costum demanar un suggeriment de lectura als convidats, ens convidà a llegir una obra d’Alber Camus, O bé Els justos, o bé La pesta. Pel què és, pel que representa i per tot plegat, gràcies Carme.

ELS JUSTOS

Estrenada en 1949, LOS JUSTOS és una obra de teatre de gran intensitat dramàtica dividida en cinc actes. L’acció sempre passa dins un pis, exceptuant el darrer acte que es fa dins la presó. El tema és la justícia i l’autor deixa un poc a la reflexió de l’espectador la decisió de qui són més justos, els tirans o els terroristes. És un tema que planteja Camus, uns fets ocorreguts a principis del segle XX a la Rússia tsarista; escriu l’obra a meitat del segle i és actual a principis del XXI. Vol dir que en qüestions de justícia hem avançat molt poc? Bé, tornant a l’obra hi trobam un grup de persones radicalment idealistes i convençudes que per acabar amb la tirania dels governants no hi ha altre camí que matar el dirigent per així poder restablir (o instaurar) una forma de govern més justa. Preparen un atemptat amb bomba i entre les discussions, preparacions, no consumar l’atac en primera instància a causa dels dubtes sobre matar innocents (hi havia uns nins amb el gran duc), els dubtes sobre els mitjans, els tortuosos sentiments personals que es creuen amb els socials, i alguns detalls més, fan tenir el lector interessat, amb una recreació mental de l’obra de la qual pensa amb el profit dramàtic que poden treure uns bons actors sobre l’escenari. El darrer acte és encara de més intensitat en produir-se un diàleg entre la gran duquessa viuda i el terrorista dins la presó, durant el qual una vol convèncer l’altre que ha fet una cosa abominable però que podia obtenir el perdó si ho reconeixia, i aquest aferrat a les seves idees lluitant per no concedir altra solució que no fos la seva mort. Que així s’escrivia la història. No hem vista representada aquesta obra, però pel text s’intueix que pot donar molt de joc, actoral i escènic. Els diàlegs contenen bellesa literària i el tema entre qui són més justos els d’un costat o altre de la justícia, aquest eteri concepte que tantes interpretacions té i el dilema de quin és el millor camí, pacifisme o violència, per obtenir els fins desitjats fan d’Els justos una obra molt bona.

Albert Camus ( Mondovi, Algèria 1913 - Villeblevin, França 1960 ) fou un escriptor i filòsof francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'existencialisme. Biografia Va néixer el 7 de novembre de 1913 a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria, en aquells moments sota l'ocupació francesa, per la qual cosa tenia la consideració de pied-noir. De pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i de mare (Catherine Sintes) néta d'emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per l'àvia materna (Catalina Cardona) a Alger, on va viure fins el 1940. Ingressà a la Universitat d'Algèria per estudiar filosofia, universitat on es graduà el 1935. Després de militar al partit Comunista va tenir problemes amb el Govern General d'Algèria i es traslladà l'any 1940 a París, on fou secretari de redacció del diari Paris-Soir. Durant la Segona Guerra Mundial va col•laborar amb el diari Le Monde Libertaire i fou membre de la Federació Anarquista Francòfona, i inicià les seves col•laboracions amb Jean-Paul Sartre. Camus va morir el 4 de gener de 1960 a la ciutat de Villeblevin, situada al departament francès de Yonne, a conseqüència d'un accident de cotxe. Fou soterrat a Lourmarin, població situada al departament de Vaucluse de la regió de Provença-Alps-Costa d'Atzur. Obra literària Amb la seva arribada a París es relacionà amb Jean-Paul Sartre, al costat del qual desenvolupà la seva carrera d'escriptor i filòsof. La seva relació acabà el 1952 a causa d'un article de Francis Jeanson publicat a la revista Les Temps Modernes, on Sartre recriminava a Camus que la seva revolta era "deliberadament estètica". En les seves obres va elaborar una reflexió sobre la condició humana. Rebutjant la formulació d'un acte de fe en Déu, en la història o en la raó, es va oposar simultàniament al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. No va deixar de lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l'home de la seva condició humana i que Albert Camus ho denominà Filosofia de l'absurd. El 1957 va rebre el Premi Nobel de Literatura per la seva important producció literària, que amb sinceritat il•lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època. Novel•la • 1942: L'Étranger (en català, L'estrany) • 1947: La Peste • 1956: La Chute (en català, La caiguda) • 1971: La Mort heureuse, obra pòstuma • 1995: Le premier homme, obra pòstuma i incompleta. Teatre • 1938: Caligula, estrenada el 1945 • 1944: Le Malentendu • 1948: L'État de siège • 1949: Les Justes • 1959: Les Possédés [de Wikipèdia}

Elvira Lindo Garrido (Cadis, 23 de gener de 1962) és una escriptora espanyola. La seva activitat ha abordat el periodisme, la novel·la i el guió televisiu i cinematogràfic. Viu a Nova York de desembre a juny i a Madrid la resta de l'any. Amb dotze anys es va traslladar a viure a Madrid, on, després del batxillerat, va estudiar periodisme, que va alternar amb el seu treball com a locutora per a Ràdio Nacional d'Espanya, abandonant finalment la carrera per dedicar-se de ple al seu treball a la ràdio i televisió com a locutora , actriu i guionista.

La seva primera novel•la es va construir al voltant d'un dels seus personatges radiofònics, que ella mateixa interpretava a la ràdio, el nen madrileny Manolito Gafotas (1994), que es va fer molt popular i un clàssic de la literatura infantil espanyola, protagonitzant una sèrie de novel•les en primera persona escrites amb sòlid estil literari, humor, ironia i aguda crítica social. A més dels llibres de Manolito Gafotas, Elvira Lindo ha publicat cinc llibres d'un altre personatge, Olivia (una nena molt entremaliada, les aventures de la qual van destinades a un públic de curta edat). Des de la seva columna estiuenca a El País ha caricaturitzat la seva vida d'intel•lectual "progre”, publicant després les cròniques en forma de llibres Tinto de verano, El mundo es un pañuelo —Tinto de verano II— y Otro verano contigo). L'autora ha escrit també novel•la per adults i teatre, i va fer els guions per a la pel•lícula La primera noche de mi vida al costat del director Miguel Albaladejo, de Manolito Gafotas, Ataque verbal, de nou al costat del director alacantí, Plenilunio, adaptació de la novel•la del seu marit, l'escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Des que el seu marit va ser nomenat director de l'Institut Cervantes a Nova York, Elvira Lindo resideix en aquesta ciutat. Segueix col•laborant de forma assídua a El País amb articles d'opinió, així com en diverses revistes i diaris. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per Los trapos sucios de Manolito Gafotas i el 2005 el XIX Premi Biblioteca Breu per Una palabra tuya. Al setembre de 2010, Elvira Lindo va publicar la seva nova novel•la (Editorial Seix Barral), Lo que me queda por vivir. Entre 2010 i 2012 es va unir a l'equip de Asuntos Propios, programa radiofònic diari dirigit per Toni Garrido.

Cada dimecres l'escriptora "triava la seva pròpia aventura" comentant notícies curioses i de poca repercussió però de gran rellevància. [de Wiquipedia}

Aquesta novel•la té unes característiques pròpies, com totes per altra part, que la fan particular, única, seductora i entretenguda. Vegem algunes d’aquestes característiques: en quant a la forma és una novel•la contada sense seguir les normes ortodoxes del narrador, diàlegs i comentaris sinó que, en principi, està tot mesclat i en alguns moments trobam allò de ... i li vaig dir, i me digué, li vaig replicar, em contestà, etc. Més endavant separa els diàlegs sense usar guionets. Tot això fa que la lectura sigui més àgil, ràpida. En quan al contingut dues protagonistes, Rosario i Milagros, comparteixen primer cartell essent cada una d’elles una antiheroïna encara que des de dos plànols oposats i complementaris.

Amigues des de la infància Rosario és la que no li agrada el seu nom, ni la seva cara, ni la seva mare que ha d’aguantar i sofrir durant la seva malaltia, ni les circumstàncies que l’envolten: de feina, socials, ... Milagros, poc afavorida a causa d’un excés de pes, és la persona optimista per naturalesa, tot ho entén i comprèn, malgrat les seves mancances intel•lectuals, i s’adona cap als altres, especialment cap a la seva amiga. Són personatges molt propers i coneguts que transiten per la vida com poden fent d’agranadores per poder sobreviure en aquest món que els ha tocat viure, món desagraït, hostil, indiferent en el qual han de lluitar diàriament. L’aventura de la vida dins aquest món desil•lusionant, amb referències constant a l’egoisme de la germana, amb contraposicions d’estima; amb el company de feina que busca el plaer rere seu, però que al final és més bo del que pareixia; l’amistat entre les dues passant per moments d’amor i odi; l’amor i el sacrifici filial ver la progenitora; el desencant cap al pare; la visió del suïcidi; ... són components de la història que es llegeix amb gust, interès, expectació i, sobretot, dóna la impressió que són coses tan properes que podrien haver passat a la teva mateixa veïnada, per no anar més enfora. Al final, l’autora deixa un llum d’esperança cap a la protagonista principal i contadora de la història, la Rosario. El títol, manllevat d’una pregària religiosa, la religió també hi té el seu apartat, està dins el context d’aquesta llum d’esperança, és allò de ... una paraula teva em pot salvar.

Joan Mas i Quetglas va néixer a Establiments (Mallorca)el 1965. Treballa a una biblioteca i ha publicat Història de la ciutat de Palma (1988), Els mallorquins de Franco (2003, Palma en bicicleta (2004) i L'illa sense memòria (2012) premi de narrativa vila de Lloseta.

A parer nostre, si la portada volia ser un extracte del que aporta la novel•la podria tenir un collage més complet. Hi veim, en el fons, el famós pont de sant Carles, de Praga, que representa el lloc on es va suïcidar Joan Ramon, el protagonista immaterial però important perquè és el germen de la història que recollirà i acabarà el protagonista: el seu cosí Ferrà.

L’àngel que sobrevola el costat del pont és el mateix Joan Ramon que inspira, guia i, a vegades, dóna una maneta en forma de petit miracle als dos principals protagonistes, el masculí, Ferrà, i el femení, Flàvia. En primer pla i sobreposat en blau damunt el pont el mapa de l’illa sense memòria: Mallorca. I tot el demés? Perquè, a més d’això hi ha moltes més coses. Ferrà, periodista de poc calat, però satisfet de si mateix i sense gaires preocupacions, rep en herència del seu cosí un llibre per publicar i una història per completar: la història dels qui tenen el poder a Mallorca, que no són sempre els qui comanden ni els qui governen. En aquest cas són els franquistes i falangistes de la vella i

nova escola que estenen el seu poder per fer que tota la veritable història del devenir mallorquí sigui com ells la veuen i volen. És a dir, manipulen la història com ho han fet sempre, en tots llocs i situacions, els guanyadors. El que intentarà Ferrà es desemmascararlos. Així, aquest llibre és una novel•la històrica amb bases reals i ficcions adients, potser exagerades, potser versemblants. Una altra part de la novel•la és negra, amb, al menys, una desapareguda suposadament assassinada, robatoris de documents, persecucions de films d’acció, amors impossibles i desenvolupament atípic. És, doncs, una novel•la senzilla, sense complicacions estructurals ni estilístiques, que és de bon llegir, de fer passar una estona entretenguda i de fer pensar si aquesta narrativa podria ser de ficció o d’història real.

O, potser, d’ambdues ja que quan no hi ha memòria es tendeix a amalgamar pensament amb realitat.