Què sobre la ciència?
Juny 2016. No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro
ENGINYERIA GENÈTICA – CLONACIÓ
Ha tornat a totes les portades el tema de la clonació humana, les cèl·lules mare i les promeses i els perills d’aquestes tècniques. El motiu ha sigut la publicació d’un treball on anunciaven que havien aconseguit “Cèl·lules mare embrionàries humanes derivades d’una transferència nuclear de cèl·lules somàtiques”. La parrafada vol dir que han aconseguit agafar un òvul, treure-li el nucli, i reemplaçar-lo per un nucli provinent d’una cèl·lula de la pell d’una altra persona. Aleshores, aquesta cèl·lula ha començat a dividir-se com si fos un embrió. I d’aquí han pogut treure’n cèl·lules mare (que per això les anomenen “embrionàries”). La tècnica inicial, substituir el nucli d’un òvul i fer que comenci a créixer com si fos un embrió, és, bàsicament la que es va fer servir per clonar l’ovella Dolly ja fa uns quants anys. En aquell moment es va parlar molt dels problemes ètics de la clonació humana, però malgrat que en altres espècies animals es van anar fent clons, en el cas dels humans la tècnica no funcionava, sense que en sabem els motius. No funcionava fins ara, perquè aquest equip sí que se n’ha sortit. Una de les coses que s’anaven provant eren els factors de creixement, les hormones, les proteïnes que afegien al medi de cultiu. Sembla que afegir cafeïna ha resultat essencial per que la cèl·lula arrenqui a dividir, de manera que podrem fer unes quantes bromes sobre les utilitats insospitades del cafè. La gràcia és que han aconseguit cèl·lules mare que són genèticament idèntiques que les del donant del nucli, de manera que amb elles es podrien refer (en teoria) neurones, cèl·lules pancreàtiques, cèl·lules musculars… de fet, com que són embrionàries, en teoria es pot aconseguir qualsevol tipus de cèl·lula per reparar qualsevol teixit malalt. Tècnicament és un avanç fantàstic. Des del punt de vista de la medicina regenerativa obre unes expectatives immenses al menys a mig termini. Però, naturalment, reobre el debat sobre la clonació humana. I aquí m’ha sobtat una mica els arguments dels meus col·legues científics. He sentit dir que no cal patir perquè l’objectiu no és clonar humans. Perquè, quin sentit tindria? Perquè la tècnica encara no es gens fiable ni eficient. Perquè la legislació de la majoria de països no ho permet… En realitat, cap d’aquests arguments sembla gaire sòlid. Hi havia un obstacle tècnic que impedia clonar humans i sembla que han trobat la manera de resoldre’l. Per cert que el que pretenien era un altre tema, però el cas és que la porta a clonar humans s’ha obert, al menys fins topar amb el proper obstacle tècnic, que segur que n’hi haurà. Que no sigui l’objectiu d’aquest treball no implica que altres grups no s’ho plantegin com objectiu. ¿Sorprendria que algú ho fes simplement per poder dir: “vaig ser el primer a ferho”? De fet, el que em sembla poc racional és pensar que els humans som gaire racionals.