Fitxa club lectura novel·la Thérèse Raquin d’Émile Zola.

Club de lectura Biblioteca GABRIEL FERRATER 2017-2018

Fitxa de treball: Thérèse Raquin L’AUTOR Émile Édouard Charles Antoine Zola (París, 2 d’abril de 1840 – 29 de setembre de 1902), és conegut com a Émile Zola; activista, crític i autor de moltes obres influents en l'escola literària del naturalisme, inclòs la seva sèrie de vint novel·les escrites entre 1871 i 1893.

Va créixer a Aix-en-Provence, assistint al (ara nomenat) Collège Mignet amb companys com el pintor Paul Cézanne. Després de la mort del seu pare, Zola va deixar l'escola i va treballar diversos llocs de feina clerical. Després, es va traslladar a escriure columnes literàries per als diaris de Cartier de Villemessant.

Potser la tasca més sensacional i segurament políticament influent de Zola és "J'accuse" (1898), la seva carta oberta al llavors president francès Félix Faure, acusant el govern francès de l'antisemitisme, es va publicar a la portada del diari parisenc 'L'Aurore' el 13 de gener de 1898, en resposta a l'assumpte Dreyfus, un escàndol que havia dividit el país en dos com la resta del món observava inquietantment. El capità Alfred Dreyfus era un oficial militar jueu a l'exèrcit francès, precipitadament jutjat i condemnat per la traïció el 1894. L'article d'exposició de Zola i el furor que va seguir va ajudar França a promulgar una llei el 1905 que separa l'església i l'estat; "La República no reconeix, ni salari, ni subvenciona cap religió".

Zola va ser condemnat per difamació i va fugir a Anglaterra. Torna a França quan el càrrec contra ell va ser acomiadat.

Una de les primeres obres de Zola publicada va ser la seva autobiogràfica La confessió de Claude (1865), que va atreure molts crítics i va portar una atenció negativa a si mateix. La culpa i la vergonya persegueixen Thérèse Raquin 1(1867), obra primerenca que va redactar amb vint-i-set anys i que marcaria la pauta de tota la seva posterior, i abundant, producció literària, inspirant moltes adaptacions cinematogràfiques i televisives:

“Sería curioso estudiar los cambios que se producen a veces en ciertos organismos, a consecuencia de circunstancias determinadas; dichos cambios, que arrancan de la carne, no tardan en comunicarse al cerebro y a todo el individuo”.

Aquesta frase va ser escrita no per un assaig científic, sinó per a la seva novel·la Thérèse Raquin; doncs, com va explicar el mateix Zola, va tenir una intenció principalment científica, dedicada a explorar certes idees del que anomenem psicologia social.

1

Pròleg de l’autor aquí.

Inspirat per La Comédie humaine d’Honori de Balzac, Zola escriu una ambiciosa sèrie de Rougon Macquart on inclou La Conquête de Plassans (1874), L'Assommoir (1877) i Nana (1880). A Germinal (1885) tracta de la lluita del proletariat i de les condicions inhumanes de treball dels miners de carbó cridaners al nord de França, i així segueix fins a formar una producció literària molt extensa.

Zola aviat va trobar la seva veu com a observador científic desapassionat, introduint una visió determinista i cientista dels personatges marginals, que normalment no apareixien en la literatura com a exemple de llibertat o diferència (com passava en el romanticisme). Pretenia descriure tota la societat del moment sense excloure'n cap aspecte per desagradable que fos. Usa descripcions amb multitud de detalls tècnics, poc diàleg i tractant de ser objectiu com a narrador segons el seu ideal de positivisme, si bé les seves obres estan plenes d'insinuacions i explicacions que deixen veure el judici moral de l'autor sobre els fets i personatges.

L’autor va crear les seves obres durant un temps de gran prosperitat material, conegut com el Segon Imperi de França, sota la direcció de l'emperador Napoleó III (va viure entre 1808 i 1873, va regnar entre 1852 i 1870), França va gaudir d'un període de relativa pau i seguretat i va ser testimoni de projectes culturals transformadors, incloent-hi el redisseny massiu del disseny i l'arquitectura de París que es va dur a terme sota el Baró Haussmann (1809-1891). Per tant, aquest és el teló de fons de Thérèse Raquin.

Obra d’Émile Zola

CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA I SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI  Quarta novel·la d'Émile Zola i la primera en la qual pren forma l'ideari naturalista. És aquesta una història de passió ineluctable, adulteri, assassinat i remordiment succeïdes en una fosca merceria del passadís del Pont-Neuf on l'autor desplega les més acerbes recriminacions dels moralistes de l'època. La vida grisa de Thérèse canvia del tot quan comença la seva apassionada relació amb Laurent, el millor amic del seu marit, Camille.

Thérèse i Laurent decideixen assassinar-li per estimar-se amb llibertat. Però, a partir d'aquest moment, tots esdevenen esclaus de la culpa, creuen veure a Camille pertot arreu, recordant-los el crim que van cometre.

La culpa, disfressada d'espectre, els perseguirà per sempre.  L’obra Thérèse Raquin pertany al “naturalisme”, una mena de novel·la experimental més propera a un historial clínic, donat que ensopeguem amb una narració descriptiva d'emocions que recorda als estudis clínics, reflectint gairebé les neurosis i histèries dels personatges/pacients, com el cas de la senyora Raquin amb la seva “locked-in syndrome” (síndrome de captiveri).  Zola caracteritza molt bé als seus personatges de tal manera que veiem: *a la senyora Raquin treballant entre agulles i robes en una merceria, i ella teixeix un futur per al seu fill malgrat que es veurà truncat per la passió animal de la seva neboda. *Camille és el marit beneit i confiat, com normalment veiem a la novel·la del XXI, que acabarà verd com el retrat que li fa Laurent. Un home dèbil i sense esma de gaudir la vida. *Thérèse encarna l’ideal d’una dona salvatge, vigorosa i amb desitjos carnals.

Des de petita l’han obligat a prendre les pastilles de Camille, a viure tancada entre quatre parets, a conviure amb un malalt i a reprimir tots els seus impulsos; convertint-la en un personatge gris i a voltes en una dona lletja.  Dos mil cinc-cents anys enrere, Hipòcrates va idear una teoria que classifica als humans pels quatre temperaments (el sanguini, el malenconiós, el colèric i el fleumàtic). Aquesta teoria es basava en la creença que existeixen en el cos humà quatre fluids o humors responsables de la gènesi i el manteniment de la vida i de l'equilibri de la qual depèn la salut física i mental. Zola beu d'aquesta teoria per dibuixar els seus personatges:

"Escogí personajes sometidos por completo a la soberanía de los nervios y la sangre, privados de libre arbitrio, a quienes las fatalidades de la carne conducen a rastras a cada uno de los trances de su existencia. Thérèse y

Laurent son animales irracionales humanos, ni más ni menos. Intenté seguir, paso a paso, en esa animalidad, el rastro de la sorda labor de las pasiones, los impulsos del instinto, los trastornos mentales consecutivos a una crisis nerviosa.

Los amores de mis dos protagonistas satisfacen una necesidad; el asesinato que cometen es una consecuencia de su adulterio, consecuencia en la que consienten de la misma forma en que los lobos consienten en asesinar corderos; y, por fin, lo que di en llamar su remordimiento no es sino un simple desarreglo orgánico o una rebeldía del sistema nervioso sometido a una tensión extremada. No hay en todo ello ni rastros del alma, lo admito de buen grado, puesto que era mi intención que no los hubiera".  Per tant, en una novel·la on, en comptes de personatges, veiem temperaments, quins són els “humors” que veiem en Thérèse i Laurent?  Justifica aquest passat d’opressió l’adulteri per part de Thérèse i el seu consentiment a la mort de Camille?  Quan Thérèse coneix a Laurent queda impactada, sobretot, per una part del seu cos; com veiem al llarg de la novel·la és justament aquesta part de Laurent la que queda marcada per les dents de l’assassinat, i passem de la passió al penediment. Com evolucionen els personatges després de l’acte? Com veiem la culpa en ells? Quin grau de penediment hi veiem en ells? (Quan Thérèse cerca el perdó de la senyora Raquin; quan Thérèse torna a ser adúltera.)  Els moviments literaris del Realisme, Naturalisme i Modernisme descriuen l’univers femení on la culpa té una presència destacada. En ells veiem la contradicció entre plaer i pecat, i, alhora, la responsabilitat moral de l’individu.

LITERATURA REALISME PSICOLÒGIC

Madame Bovary, Gustave Flaubert Penguin Clásicos, 2015

Una de les grans obres de la literatura universal i la novel·la més coneguda de Gustave Flaubert.

Emma Rouault, una jove d'origen camperol i òrfena de mare, contreu matrimoni amb el metge Charles Bovary. L'afany per ser la protagonista d'una vida romàntica presidida per l'amor, ambició que el seu marit no pot satisfer, serà la perdició de la noia, que buscarà per tots els mitjans, amb aventures i amb amants, escapar del tedi, de la monotonia i de l'exasperació que s'han apoderat de la seva vida.

La seva publicació en 1856 va suscitar un procés per ofensa a la moral pública i a la religió, del que Flaubert va sortir absolt. Afavorida per l'escàndol, la novel·la va iniciar a partir d'aquí el seu camí cap a la glòria, que el pas del temps no fa sinó acréixer.

Tormento, Benito Pérez Galdós Alianza Editorial, 2011 Galdós narra les desventures d’un trio d’allò més singular format per Amparo -o també anomenada “Turment”, una jove de Madrid que serveix a la casa de Rosalía i Francisco Bringas-, assetjada per la “passió sacrílega” d’un sacerdot sense vocació –Pedro Polo- i encisada per D. Agustín, un home ric que s'enamora d'ella. Galdós descriu minuciosament la societat espanyola de finals del segle XIX a Madrid, hipòcrita i centrada només en les aparences.

No és una heroïna clàssica, sinó un personatge de novel·la realista-naturalista.

Pilar Prim, Narcís Oller i Moragas Educaula, 2009 Literatura Modernista Amb Pilar Prim, Oller, en plena maduresa com a novel·lista, afronta el tema del desig de la dona, un assumpte que la literatura del XIX havia tractat des d'una perspectiva merament romàntica. En aquesta obra, però, trobem un nou enfocament que serveix per remarcar els condicionaments i les sancions legals i morals que el context social de començament del segle XX imposava a la dona. Explica com una viuda encara jove, obligada per la disposició testamentària d'un marit possessiu més enllà de la mort a no casarse mai més si no vol perdre la fortuna heretada, pot fer front a les insídies de la mateixa família, al pes de la societat, a les convencions, a la mateixa moral, per afrontar els requeriments de l'amor d'un home que, en un primer moment, ha de disputar a la seva pròpia filla. Pilar Prim va ser publicada el 1906.

Lolita, Vladimir Nabokov labutxaca, 2009

Aquesta és una història d'obsessió, una extraordinària novel·la d'amor en la qual intervenen dos components explosius: l'atracció «perversa» per les nimfes i l’incest. Un itinerari a través de la bogeria i la mort, que desemboca en una violència, narrat, alhora amb ironia i lirisme desenfrenat, pel propi Humbert Humbert. "Lolita" és també un retrat àcid i visionari dels Estats Units, dels horrors suburbans i de la cultura del plàstic i del motel. En resum, una exhibició enlluernadora de talent i humor.

Els protagonistes són Humbert Humbert, professor de 40 anys, i l’adolescent Lolita. Publicada l'any 1955 als Estats Units, fou objecte de prohibicions i judicis i, posteriorment, d'innombrables imitacions. Avui és considerada, amb unanimitat, una obra clàssica del segle XX.

CURIOSITATS Zola no era de cap manera l'únic artista francès de la seva època per provocar l'escàndol i augmentar la seva visibilitat dramàticament fent-ho.

En 1857, Gustave Flaubert va ser jutjat per l'obscenitat per la naturalesa explícita de la seva novel·la Madame Bovary. I a la dècada de 1860, Edouard Manet va sorprendre i va ofendre públics parisencs amb pintures terroses i suggeridores de relacions sexuals com Olympia (1863) i Le Déjeuner sur l'herbe (1862-1863). La novel·la de Zola es pot situar en la mateixa tradició d'art provocativament realista, i el personatge de Thérèse té una forta similitud amb l'Emma Bovary de Flaubert: una dona sufocada pel seu entorn i conduïda a mesures extremes i autodestructives.

Fotografia realitzada entre 1824 i 1912 per Eugène Atget (18571927).