La cangur Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament. També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa –devia passar calor– deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos? Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 33
