XI MICROCONCURS CATALÀ

XI MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

Organitza i edita:

Amb la col·laboració de:

4

XI MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

5

XI Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Xavier Garcés Trillo © 2022 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Konekto Comunicació Gràfica, S.L. Edició a cura d’A. Guri Comallonga Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos.

D.L. B-26.814-2012 Imprès a: Konekto Comunicació Gràfica, S.L. Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

6

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÀ

7

8

ÍNDEX PRESENTACIÓ.................................................................................................................13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

L’aprenent....................................................................................................................19 Memòria selectiva ........................................................................................................20 Rebel·lió ......................................................................................................................21 El títol .........................................................................................................................22 Família.........................................................................................................................23

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

Caliu ...........................................................................................................................27 Ningú ..........................................................................................................................28 Entre amics .................................................................................................................29 El missatger .................................................................................................................30

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

La crida .......................................................................................................................35 Cinquena temporada ...................................................................................................36 Culpable ......................................................................................................................37 J5E9g41p44 ................................................................................................................38 Una pesca antològica ...................................................................................................39 Civilitzacions ...............................................................................................................40

CONVOCATÒRIA DE GENER

Conspiranoic ...............................................................................................................45 Libèl·lules ....................................................................................................................46 El vent .........................................................................................................................47 Da capo al coda ...........................................................................................................48 Parèntesi ......................................................................................................................49 La memoriosa ..............................................................................................................50 9

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

Eternitat ......................................................................................................................55 L’armari .......................................................................................................................56 Èxit editorial ...............................................................................................................57 Companys de viatge ....................................................................................................58 Psicopomps .................................................................................................................59

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Mala fama ...................................................................................................................63 Regal d’aniversari ........................................................................................................64 Geni ............................................................................................................................65 La llengua desapresa ....................................................................................................66 El trofeu ......................................................................................................................67

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

MONS ........................................................................................................................71 Un home de talent ......................................................................................................72 Soc legió ......................................................................................................................73 Tentacles humans.........................................................................................................74

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Preqüela ......................................................................................................................79 Íntims i enemics ..........................................................................................................80 Malus ..........................................................................................................................81 Palindròmia .................................................................................................................82 Ossos asindètics ...........................................................................................................83

GUANYADOR ANUAL

La mala sort d’en Jeremy Perkins .................................................................................87

AGRAÏMENTS................................................................................................................. 89

10

11

12

PRESENTACIÓ Gaudiu de les obres que teniu a les vostres mans. Obres breus, però intenses, breus però amb molt de contingut, breus però que ens fan sentir emocions molt duradores.

Moltes gràcies a totes les persones que, des de ben a prop, des de la distància i des de la diversitat, heu volgut aportar la vostra saviesa, el vostre talent i la vostra dedicació a aquest concurs de microrelats que va començar, tímidament, fa onze anys i que avui, gràcies al compromís polític, i al treball tant dels tècnics i tècniques municipals com de l’equip de Cultura i el de la Biblioteca Esteve Paluzie, és un concurs conegut arreu i amb un prestigi innegable.

Llarga vida al Concurs de Microrelats de Barberà del Vallès.

Xavier Garcés Trillo Alcalde de Barberà del Vallès

13

14

A l’ombra d’un Ginkgo biloba A l’ombra d’un Ginkgo biloba, el mestre Xun Lu va preguntar als seus deixebles: –Què és pitjor, matar un elefant o un mosquit?

L’efecte produït va ser just el que desitjava: estupefacció general.

Al final, algú es va atrevir a aixecar tímidament el braç: –Un elefant és un animal molt gros, senyor. Caldria estratègia i refinament per a matar-lo i veritable maldat per aconseguir-ho.

Un altre deixeble, animat pel debat que s’obria al seu davant: –L’ànima d’un mosquit pesa tant com la d’un elefant, senyor. Tots dos crims mereixerien igual consideració.

Encara un tercer: –Sens dubte, matar un mosquit és mil vegades pitjor perquè existeix un vertader vincle de consanguinitat amb nosaltres. No som més que mosquits dins d’un univers inabastable. Seria depravat.

Després d’una intensa discussió, Xun Lu va donar la classe per acabada. Des de l’ombra del bell Ginkgo biloba, un borborigme va recórrer la distància que separava la seva panxa de la branca més alta de l’arbre. Abans de posar-se en camí, encara va ser a temps de desitjar que aquell dia hi hagués estofat de gos per dinar.

Maria Cirera i Delgado (Puces i altres picors. Témenos Edicions, 2017)

15

16

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

17

18

L’aprenent Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, “Em faré dir Déu”.

Núria Pelegrí Bobet Almenar (Lleida) 19

Memòria selectiva He recordat tota la vida l’olor del perfum d’ella, les factures inexplicables, la proliferació de congressos als llocs més inversemblants i els quequejos vergonyosos de la confessió final.

Però, ai las!, aquell dia vaig oblidar que era al·lèrgic als cacauets.

Sabina Batlle Baró Barcelona 20

Rebel·lió El forat compareixia a la butxaca de la jaqueta sense treva, sempre a un lloc diferent.

Es resistia a les agulles i el fil. Després de cada sargit ressorgia de nou, més gran, més esfilagarsat, més difícil de cosir, incontrolable. Claus i monedes desapareixien sense possibilitat de rescat.

Finalment, metall i cotó units, clausuraren la butxaca i el forat restà tot sol dins la foscor.

Un punt de llum deixà veure més avall una esperança oberta als calçons.

Marisé Cloquell Manresa Palma (Illes Balears) 21

El títol Li tremolaven les mans mentre agafava el llibre. No s’ho podia creure! Tota la vida somiant amb aquell moment i ara, per fi, s’havia fet realitat. Ni més ni menys que un best-seller, prologat pel Carles Porta, amb un disseny esplèndid i el seu nom a la portada. Quin goig!

Feia molta patxoca.

El títol no era gaire atractiu, però ja se sap: imposicions de l’editorial. «Elisenda Vilapertús; crònica d’una assassina en sèrie». Massa gràfic, pel seu gust. Hauria preferit alguna frase com ara, per exemple, «La llegenda secreta d’Elisenda Vilapertús». Era una llàstima, això.

Calia haver pressionat més pel títol. Sens dubte, l’autor era un passerell.

Vicenç Ambrós Besa Lluçà (Barcelona) 22

Família Va trobar la fotografia de la seva esposa en una revista de moda. Anunciava una assegurança per a la llar. Li va agradar l’aplom d’aquell mig somriure, les minúscules arrugues que li vorejaven els ulls verd maragda, l’austeritat d’un maquillatge que no pretenia enganyar sinó transmetre sinceritat i confiança. En la mateixa publicació apareixien els fills, en la secció de roba infantil. Dos bessons rossets, idèntics. A qui deuen haver sortit, sol comentar ell, divertit, quan ensenya la imatge a algú. Guarda les fotografies dins la bitlletera i les treu per mostrar-les amb orgull als companys de l’oficina. Sap que l’envegen, que les seves dones no poden competir amb la bellesa serena de la seva, i que la felicitat que espurneja els ulls dels nens mai la veuran en les seves criatures. Ets afortunat, li diuen. I ell no ho nega, té molta sort, sí. Ha format una família ideal, explica, viu amb una dona encisadora que l’estima i uns fills educats en el respecte i la tolerància. Quan desa les fotografies a la bitlletera, els ulls se li han humitejat. És la millor família que pot imaginar, pensa. Però si mai se’n cansés, agafaria les tisores i en buscaria una altra.

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) Guanyador mensual octubre 23

24

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

25

26

Caliu M’havien dit que no em preocupés, que el Vicenç era dels millors en el seu ofici. Quanta raó tenien! Deia les paraules justes, amb un xiuxiueig que et tranquil·litzava, i sabia quan era el moment exacte de posar-te la mà a sobre, amb un gest suau, que transmetia l’escalfor imprescindible per passar un mal tràngol. Jo no havia dormit gens la nit anterior, un nus molt fort se m’havia afermat a l’estómac. Al matí me’l van presentar i tot va canviar. Com si els mots que sortien de la seva boca fossin caçapapallones, em va arrencar aquest neguit que hi tenia instal·lat. Em va fer xerrar, com si m’hagués hipnotitzat, aconseguint que de mica en mica el cos se m’omplís de pau. Ara era un altre jo. Vaig plorar com un nen petit fins buidar-me d’aquesta por absurda, i vam acabar rient com dos amics jubilats que recorden una infantesa comuna. I encara amb el caliu de conversa escalfant-me les orelles, em va posar la injecció. Amb la imatge borrosa del Vicenç tatuada a les retines, només puc dir que és el millor botxí que he conegut mai.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona) 27

Ningú Dos quarts de cinc. Espero el meu fill al portal de l’escola. Els altres pares xerren entre ells.

A mi no em diuen res. Tan sols una àvia ha mogut lleugerament les celles, un gest que, sent molt optimista, podria arribar a considerar-se una salutació. Poc a poc tots els pares van recollint la seva canalla. Però en Joan no apareix. M’espero. Finalment surt el mestre d’infantil i, uns minuts més tard, les tres mestres de primària. Els pregunto per en Joan, però m’ignoren, com si jo no hi fos, com si sentissin ploure. Començo a passar angúnia.

On és en Joan?

El xivarri dels nens es va afeblint a mesura que el criaturam es dispersa i s’allunya del col·legi. Uns pugen al cotxe, els altres caminen cap a casa o cap al parc amb un entrepà a la mà. En poca estona tothom ha marxat i l’escola queda prenyada de silenci. El carrer també és buit, només hi quedo jo que m’espero palplantat davant del portal.

Sento el soroll d’un cotxe que puja pel carrer, em giro: és un quatre per quatre de color blau, que em resulta familiar. S’atura davant meu, en baixa el conductor i se m’apropa.

-Puja pare –em diu en Joan, mentre m’agafa el bastó-. Compte amb l’esglaó.

Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona) 28

Entre amics Fa una setmana que, cada dia, troba una gran cagarada al parabrisa del cotxe en sortir de treballar. “És de les coses que comentaria amb el bo d’en Pep, i riuríem junts”. Pensa força en ell aquests dies, ara que ja no hi és. Era qui més li seguia la veta i sempre li feia bromes.

“Els companys de feina diuen que el putejava, però no és pas cert perquè rèiem molt.

M’explicava unes idees ben ximpletes de vegades...”, recorda amb un somriure als llavis.

“Quan et parlava de la reencarnació te’n foties de mi, eh, escèptic! I mira, això sí que em sembla divertit!”, pensa l’amic volant en cercles al cel tot afinant la punteria de nou.

M.Carme Marí Castelldefels (Barcelona) 29

El missatger Quan va agenollar-se davant del rei li tremolaven les cames: sabia que el monarca manava tallar el cap dels missatgers que portaven males notícies. Així que en sentir la temuda pregunta –«Quines noves em portes?»– va dubtar. Silenci. Un calfred li va recórrer l’espinada. Va estossegar i de la gola tenallada pel terror només en va sortir un fil de veu: «Les tropes enemigues han estat derrotades, majestat».

El rei va mirar la submisa tofa de cabell d’aquell cap que ara ja no podria tallar (un contratemps: li agradava esbravar-se escapçant els missatgers!). «Unes notícies magnífiques», va dir tot fent al noi un copet resignat al clatell. «Celebrem-ho doncs!». I va decretar tres dies de festejos.

L’endemà, els invasors van arribar a les muralles. Van ocupar el castell amb poca oposició, van empresonar el rei i tota la cort i van decapitar, entre d’altres, el missatger.

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 30

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

33

34

La crida El vell de l’habitació 77 del geriàtric no para de tocar el timbre per cridar les infermeres, que hi van volant, sempre, sense perdre ni un minut. Mai no vol res concret, el vell, tot just insultar-les i vexar-les amb burles obscenes. No obstant això, aquell timbre és una ordre, tant del vell com de la directora, una ordre de compliment ineludible sota pena de comiat. Ningú no sap la causa del respecte que suscita aquell home odiós, si bé corre el rumor que havia sigut algú poderosíssim, transformat en dèspota per la demència, i que la seva estada al geriàtric és una font d’ingressos inesgotable. Corren rumors, és clar, com ara que el poder del vell resideix en aquell timbre, que si no compareguessin a l’acte a la primera crida, podria passar alguna calamitat irreversible. No és cap secret que les infermeres solen resar implorant la seva mort, i que ell ho sap i se’n riu a la seva cara. I després els demana que s’agenollin al peu del llit, que vol sentir les seves oracions. I elles ho han de fer per força, sota pena de comiat, mentre el vell es tapa les orelles i es cargola de riure, com ha fet sempre. Des del principi dels temps.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 35

Cinquena temporada Quan van disparar a Raymond Reddington se li va aviar la sang del nas. L’home estirat al terra amb el ventre foradat i la sang rajant-los, als dos.

Va fer la cassoleta amb la mà però la sang se li escolava entre els dits.

Reddington immòbil al terra, agonitzant, amb el vestit xopat es dessagnava. Ell es va escampar la sang per la panxa. -Em porta avantatge, cinc litres de sang, pel cap baix! A mi em costarà, va pensar-.

El pijama, el sofà i el comandament de la tele tacats de sang. Es va aixecar per anar al lavabo i netejar tot aquell desastre. Va caure desmaiat i el cantell de la banyera el va rematar.

Elizabeth Keen plora al costat del cos estès enmig del bosc desert. A ell ningú el plora i no podrà rebatre la tesi: la ficció és més indulgent amb els morts.

Glòria Tomàs i Nus Lleida 36

Culpable –Em declaro culpable, senyoria.

La Maribel va pronunciar la confessió amb veu neutral. Procurava camuflar qualsevol emoció mentre mirava els ulls del jutge, a l’espera de la resolució definitiva. El cop sec del mall va marcar el final del judici. Segons més tard, el trasllat a la presó. Quinze ganivetades a sang freda. Era un crim atroç. A la Maribel se li va posar la pell de gallina, com acostumava a passar-li quan feia d’intèrpret d’un assassí.

Laura Busom Fuertes Barcelona 37

J5E9g41p44 “Ha de fer la seva elecció avui abans de les 23.59 h. Aquest és el darrer avís”.

Ja no puc endarrerir-ho més, he d’escollir una persona, és la meva obligació. Totes les contrasenyes hem de passar per aquest tràngol. Des del departament de seguretat ens demanen fer una bona tria, darrerament hi ha hagut greus problemes de suplantació. És bàsic memoritzar bé l’individu elegit, no imprimir-ne cap fotografia, ni escriure el nom enlloc. Res ha de relacionar la meva cadena de deu caràcters amb la dona o l’home triats. Cap ànima, ni vivent ni virtual, no ha d’endevinar amb quin humà m’he unit.

La tria, però, se’m fa molt difícil. Jo soc original, única; en canvi les persones són similars: milions d’individus vulgars, adotzenats, gregaris, poblen la faç de la Terra. Són pràcticament indistingibles. Arreu tenen els mateixos costums, els mateixos vicis. Em fa por triar-ne un i que, al cap d’un temps, se m’extraviï entremig de la gentada i ja no el reconegui o el confongui amb qualsevol altre del ramat.

Si no fos perquè em sembla una bestiesa, passaria la responsabilitat als banals humans; i jo em quedaria aquí, quieta i tranquil·la, esperant que un d’ells em triés a mi.

Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona) 38

Una pesca antològica El rodet s’havia descabdellat i el suro no es veia enlloc. L’ancià pescador es va eixorivir.

«Collons!», va remugar, «carpa gegant o silur!» El fil, completament rígid, anticipava un repte de grans magnituds.

De sobte, un recel es va apoderar del vell. Quin tipus de fera romandria immòbil per més que l’ham l’adolorís? Potser el croc s’havia enganxat en algun objecte inert a la llera de l’estany.

Per sort, l’home utilitzava la seva canya més resistent. Amb les dues mans al mànec, i després d’un esforç que qualsevol cardiòleg hauria reprovat, va notar com l’extraordinària captura cedia.

Malgrat la resistència i el balanceig, la presa es deixava arrossegar. En pocs minuts, una silueta arrodonida va emergir entre les aigües que envoltaven la menuda barca, cada cop més tèrboles i fangoses. Massa tard: l’esquif giravoltava en cercles concèntrics que s’empetitien a un ritme trepidant.

Vicenç Ambrós Besa Lluçà (Barcelona) 39

Civilitzacions Quan va aparèixer el cartell a la porta de la nova botiga, el barri en va anar ple. Com podia funcionar un negoci que, segons deia el rètol, només obriria un dia l’any? Al mercat, als bars, a les places no es parlava de res més. Hi havia opinions per a tots els gustos. Que si es tractava d’una broma, que si era una estratègia comercial d’una multinacional d’aquestes o la tapadora d’un punt de venda de drogues.

Va arribar el dia en qüestió i, com pregonava el cartell, la botiga va obrir. No van faltar curiosos a totes hores que van omplir el local per tafanejar o comprar. L’endemà no hi va haver cap sorpresa i va tornar a aparèixer tancada i barrada. Durant mesos va anar corrent la singular crònica d’aquell comerç. L’any següent es va formar una cua de gent que va passar la nit a la vorera esperant la tan anhelada obertura.

Any rere any, la corrua de persones va anar creixent fins a fer-se permanent. Allí es van forjar històries d’amor i d’odi, van florir noves famílies i es van cometre crims. Encara avui, tot i el temps que fa que ja no ha tornat a obrir, es poden veure persones assegudes al voral, o passejant amb la mirada absent, com cercant un paradís perdut.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual desembre 40

CONVOCATÒRIA DE GENER

43

44

Conspiranoic Cada any, al dinar de Nadal, tota la família esperem impacients amb què ens sortirà el xicot de la Sofia. És un paio d’allò més incendiari, però ens fem un fart de riure amb els seus discursos extravagants.

L’any que el vam conèixer, denunciava horroritzat que l’Aserejé era una cançó satànica.

Al següent defensava amb cor i ànima que la terra era plana. L’any passat estava convençut que la covid era una tapadora per amagar els efectes negatius del 5G. I aquest any afirma que entre nosaltres habita una raça d’humanoides reptilians amb el propòsit de dominar el món.

Somriu ufanós i treu el mòbil per ensenyar-nos les proves que ha trobat. A la taula es fa un silenci incòmode. Ens mirem de reüll... La Sofia sospira resignada mentre es mostra: els ulls li creixen, les parpelles es tornen verdoses, l’iris esdevé ocre i la pupil·la s’alça en vertical. La llengua, llarga i pàl·lida, apunta amenaçant quan s’abalança sobre ell.

Núria Pelegrí Bobet Almenar (Lleida) 45

Libèl·lules Des que era molt menuda fonia els colors pintant libèl·lules de totes mides. Libèl·lules entre joncs, entre canyes, als sorrals de la platja, prop del riu... De les làmines va passar a pintar-les als còdols del jardí; a les de la seva habitació; als murs ensopits del costat de la via; a les portalades esquinçades de cases abandonades; als murs de les ciutats on viatjava... Sabia que la seva obsessió només ocultava un únic objectiu que l’encongia quan hi pensava, però alhora l’encoratjava.

Ara, asseguda al banc de la sala principal d’exposicions del Gran Museu d’art Internacional, contemplava la seva obra d’art per la qual havia estat homenatjada i reconeguda arreu.

Un llenç de dimensions impressionants donava la benvinguda a l’exposició del museu.

Una libèl·lula gegant sota un marc de parets blanques, de blaus profunds i verds turquesa amb ales de seda i cristalls.

Malgrat anys i anys deixant pistes allà on anava, pintant les libèl·lules del capçal del seu bressol, encara no havia localitzat la seva mare. Amb l’únic record del bressol i una mare que plorava, havia anat forjant el seu futur d’artista. Tanmateix, l’èxit només arribaria el dia que es poguessin retrobar.

Agnès Catllà Garcia Manlleu (Barcelona) 46

El vent S’havien conegut en una sala de ball, ja extinta, i ell s’havia presentat dient-li: «Em dic Joan, com tots». Ella havia rigut i respost: «I jo Maria. Com totes». Després havien ballat una cançó molt famosa «a la seva època»: La distancia es como el viento. D’aquella tarda ençà, havien conviscut cinquanta anys. Ara la Maria s’acabava de morir i en Joan només pensava en la promesa que s’havien fet: «El primer que es mori es comunicarà amb l’altre».

De moment, però, en Joan només rebia incomunicació, la de la buidor insidiosa i silenciosa que s’anava apoderant del seu pis. Trobava buits els salers i les sucreres, ressecs els setrills de l’oli i del vinagre, deshabitats els pots de l’arròs i la farina, escurada la nevera.

Només el vent, de tant en tant, trencava el silenci, un vent que feia trontollar les finestres amb suavitat, com si volgués cridar-lo tímidament, que traspassava manyac les escletxes per acariciar-li el clatell.

Havia recorregut distàncies inabastables, aquell vent.

Era tenaç com certes promeses.

Un dia, al balcó, mentre li esbarriava els cabells amb tendresa, en Joan va respirar fondo i va dir, amb una veu tremolosa, emocionada: –Ventvinguda.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 47

Da capo al coda No sabria dir què li va cridar l’atenció. L’autora li era desconeguda i el títol tan anodí com ambigu. Tal vegada la foto de la portada, una imatge boirosa en blanc i negre d’un carrer empedrat, li va despertar records d’infantesa.

En arribar a casa es va servir dos dits de malta, va posar una llista de reproducció de música clàssica i es va asseure al sofà amb la lectura. Costava força, ja que el text era flonjo, monòton i embafós com una merenga massa ensucrada. Una història insubstancial i previsible sobre la vida d’un personatge pla i ridícul.

Potser per la vaguetat del relat va trigar a adonar-se que tenia moltes coincidències amb la seva vida. Massa. Va arrufar el front, es va servir dos dits més i va seguir llegint. Ara que s’hi havia fixat no podia negar que aquella crònica maldestra era la de la seva existència.

La sorpresa inicial va donar pas successivament a la malenconia, el menyspreu i la indignació.

Aquella merda era la seva vida? A dues pàgines del final no va poder més. Va apurar la copa, va rebotre el llibre al sofà, va sortir de casa ben emprenyat i va creuar el carrer sense mirar.

Gran error. Sempre s’ha de llegir un llibre fins a la darrera ratlla.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 48

Parèntesi Just pondre’s el sol, la Veu ha recitat l’estrofa amb la musicalitat característica. Quan hi ha tornat, s’han anat afegint les veus dels concurrents. Ho hem repetit tantes vegades com ha calgut fins que l’Afinador ha considerat que s’havia assolit la sincronia exacta. A partir d’aquell moment, hem incrementat el volum set decibels a cada repetició fins a arribar al primer èxtasi. Tot seguit, la Veu ha anunciat que s’obria el parèntesi. A dins, de cop, hi feia un fred humit, intens, però aviat han encès diverses fogueres i l’atmosfera s’ha escalfat fins al punt que tothom s’ha tret la roba. A continuació ens hem llepat els uns als altres.

A mi m’ha agradat molt el gust que tenia una dona pèl-roja de pell pigada blanca com la neu nova, però després del segon èxtasi ha desaparegut. Mentre la buscava pel cau de cucs en què s’ha convertit el parèntesi, ha sonat la sirena que el tancava. Llavors ens hem dirigit tots a les dutxes. Ens hem ensabonat, ens hem esbandit amb aigua tèbia. Ens hem posat roba nova, hem pujat al metro en hora punta i hem anat a treballar.

Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) 49

La memoriosa Estamos hechos de olvido.

J.L. Borges

I un dia l’àvia va començar a recordar. Solemnement, va pronunciar el seu nom i el del marit difunt. El nom dels fills i el de tots els nets (amb les respectives dates de naixement).

El nom de les coses que l’envoltaven, dels dies de la setmana, dels mesos de l’any. Les paraules van tornar-se a disposar en frases comprensibles. La mirada, que durant mesos s’havia immobilitzat en un punt imprecís de l’horitzó, ara acaronava la superfície de la realitat. Els ulls havien recuperat l’espurna, la vivesa. Era un miracle.

Però el doctor va examinar-la amb les celles arrufades: «És un cas d’Alzheimer invers, una malaltia degenerativa». Vam corregir-lo: ¿no convindria anomenar-la regenerativa?

El doctor va dedicar-nos un somriure condescendent: «No es facin il·lusions. L’oblit és consubstancial amb l’ésser humà. Vivim perquè oblidem». Si no ho combatien, l’àvia ho recordaria tot: errors, desgràcies, traïcions, vileses, tot allò que el temps havia aconseguit esborrar. «La memòria és un llast insuportable», va sentenciar. Va receptar-li un fàrmac.

Destruïa les neurones, deteriorava les connexions, impedia la regeneració fatal.

No l’hi vam administrar mai: vivim perquè oblidem.

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) Guanyador mensual gener 50

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

53

54

Eternitat Fascinat per aquell relleu de fusta, reproducció del judici final de la Capella Sixtina, estava dret davant de la immensa porta. “Éssers vius, abstenir-se”, deia un cartell situat sobre el dit de l’implacable déu justicier. Però per alguna cosa ell era de can Tafaner. Hi va entrar.

Va accedir a un pati on, assegut al darrere d’una taula, un àngel amb ales blanques prenia notes en un full de núvol. Sense alçar la vista li va dir, “Tafaners vius, la porta verda del fons” Va trobar que l’organització era molt bona i es va dirigir, entusiasmat, on l’hi havia dit. La porta verda estava mig oberta i deixava passar una remor de veus, com la que hi ha a la mitja part d’una conferència engrescadora. En travessar el llindar va notar com l’ànima li sortia del pit i es quedava palplantada davant seu, mirant-lo. “Però què fas?”, li va dir, amb to preocupat. “Ara haig d’anar a judici”, li va contestar l’ànima, “seu, que aviat torno”.

Fa mil anys que espera. Entén que en queixar-se al mossèn que la classe de catecisme era molt cançonera, li contestés que l’eternitat encara ho era més. El que més el preocupa és que se li refreda el sopar

Pere Criach Puig Manresa (Barcelona) 55

L’armari De bon matí, després de trenta anys, l’Anna ha tornat d’incògnit al seu poble. És constructora i ha de fer una petita reforma a la rectoria. Al mossèn no li fa gens de gràcia que hagin enviat una dona. La mira amb una mica de menyspreu i no la reconeix. −Esperava un home −diu contrariat. −Idò ja ho veu −l’Anna li somriu i mana als manobres que refereixin les parets per llevar humitats i que preparin per fer l’armari encastat. −El vull gran −comenta el mossèn− M’hi han de cabre albes, casulles i sotanes. −Cap problema −diu l’Anna.

Es posen en feina i, en acabar la jornada, els manobres se’n van. L’Anna els diu que ja no els necessita, que ara tot és feina de fuster. Queda sola amb el mossèn i li mostra l’armari. −Així de gran va bé? −demana. −Oh sí, perfecte! −el mossèn s’hi fica meravellat de la rapidesa dels obrers− Fins i tot hi cabo jo que soc tan gros −fa broma.

L’Anna aprofita que és dintre i li pega amb el martell al cap. El mossèn cau ple de sang i l’Anna l’empeny fins a recolzar-lo a la paret lateral; llavors comença a alçar totxos i l’armari queda més petit. −Abans t’era igual que fóssim nens o nenes −li comenta, però el mossèn no la sent.

Francisca Marcé Sabater Santa Maria del Camí (Illes Balears) 56

Èxit editorial L’escriptor d’èxit porta més de dues hores esperant, el dia de Sant Jordi, que algú comparegui perquè li signi el llibre. És estrany, perquè li havien dit que aquell llibre, com tota la resta que havia publicat fins ara, seria un èxit editorial. Dona una llambregada obliqua a l’escriptora del costat (d’un èxit similar o fins i tot superior al seu) i comprova que es troba en una situació idèntica. L’escriptora fa el mateix amb l’autor de best-sellers que té al costat.

I així, l’un darrere l’altre. No hi ha cap lector fent cua, enlloc, perquè li signin el llibre.

Tots els lectors són, en una parada més o menys similar a la seva, esperant resignadament que vingui algú altre per signar-los el llibre que acaben de publicar. Els havien dit que seria un èxit editorial.

Ramon Pardina Villanueva Barcelona 57

Companys de viatge Al capdavall, el cotxe del pare és al desballestador i ell al tanatori, així que cap dels dos ha sortit ben parat aquesta vegada.

Fa temps que l’esperonàvem a canviar aquella antigalla que l’havia acompanyat tants anys per un model més modern. Però ell s’hi negava argumentant com el cotxe no ho havia fet mai amb ell, repetint-nos les anècdotes que ja sabíem de memòria: que mai no s’havia espatllat lluny d’un lloc segur on deixar-lo i un bus a mà per a tornar a casa; que punxava poc i, casualment, al costat d’una plaça d’aparcament lliure, inclús al centre de la ciutat on mai no en trobava en condicions normals; i clar, aquella vegada que el foc volgué apoderar-se del motor i va aturar-se a la porta d’un bar on hi havia un extintor a punt i un cambrer ràpid i eficient, ah sí, i un lloc per aparcar mentre esperava la grua amb una cervesa dins del bar.

Però ahir no. Tanmateix, diuen que ha tingut sort, que l’accident era inevitable i la seua mort lenta i dolorosa, però sembla que just abans de l’accident una fuita de gasos de la combustió del motor havia entrat en l’habitacle del vehicle, regalant-li una mort dolça i estalviant-li el sofriment.

Manuel Pérez Alegre València 58

Psicopomps El senyor Ros es va enriquir gràcies als pollastres a l’ast. «Són la meva gallina dels ous d’or», bromejava sovint. I també: «Ben ros, el voleu, oi?» Les cues, als diumenges, es perdien de vista a la cantonada, però l’aroma del rostit especiat s’estiregassava com una mà d’ectoplasma per acariciar els narius dels més ressagats, que salivaven amb expectació goluda.

No hi ha botiga «de tota la vida» que no s’acabi morint, i una persiana empastifada de pintades n’és la tapa del taüt. El senyor Ros s’hauria desfet en llàgrimes, si ho hagués vist, però el pollastrer d’or ja feia temps que descansava, ignorant de tot, al millor geriàtric de la comarca.

Ara bé, un desfici constant, que brollava de fondàries ignotes, no el deixava viure, sobretot els diumenges al matí, quan tots els ocells del món, segons ell, es reunien al jardí i esclataven en una piuladissa eixordadora i enfollidora que, segons ell, durava fins ben entrada la nit.

El cas, però, és que a fora només hi havia quatre estornells que voletejaven inaudibles.

«Em venen a buscar», deia, tapant-se les orelles. «Se’m volen endur a l’infern.»

S’havia fet vegetarià, a les seves velleses, però segurament ja era tard.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) Guanyador mensual febrer 59

60

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

61

62

Mala fama Dins l’immens fons de l’Arxiu del Museu Marítim un lligall faria les delícies dels historiadors. El seu descobriment capgiraria la imatge que es té del pirata Hug de Singlot (Tarragona, 1689 – Lisboa, 1752?), sobre qui pesa una llegenda negra farcida de malvestats.

El lligall conté un manuscrit de Rogall d’Esclop, corsari coetani de Singlot, que diu així: «Durant mos anys de jovenesa tractí sovint n’Hug de Singlot, ínclit pirata d’estesa fama, e pusc afermar que no era pas tan temible com moltes veus arreu solen hui encar contar.

Cert que sa sempiterna barba mal rasurada e lo pegat de cuir tapant-li l’ull daven-li semblant d’hom dur e rude, mes en lo fons era persona fort bonhomiosa i ab un cor tan gran que poc li cabia dins lo pit. Qui de veres feia por era aquell diable de lloro, tostemps posat damunt sa espatlla. Era ocell de mala jeia, ab un geni d’espant, e quan mostrava’s irat e foll de ràbia era tan brau que, llençant renecs, oir-lo feia feredat. De tot, lo pitjor era que n’Hug, bonastraç com era, li escoltava los consells e, malgrat no tenir-los en estima, per no importunar-lo ni dur-li la contrària, no sabia sinó seguir-li lo joch... Vet ací.»

Santi Todó Riera Lloret de Mar (Girona) 63

Regal d’aniversari –Li encantarà –va dir el pare–. La nena serà tan feliç!

–No ho sé –va dir la mare–. Un ésser viu no és regala així com així. Primer tot seran alegries, però amb el temps, serà una càrrega. El tindrem a casa les vint-i-quatre hores, l’haurem de treure a passejar, no sabem ni què menja. Al final me n’hauré de cuidar jo, ja ho veuràs.

La mare va acabar cedint a contracor. El dia de l’aniversari, la nena va córrer al llit dels pares i cridà: –Ja tinc deu anys! Vull el meu regal!

–Molt bé –va dir el pare–. Posa’t el vestit de princesa Disney i espera’ns al sofà.

Els pares van agafar la caixa de cartó que tenien amagada, grossa, amb quatre forats de ventilació i un llaç vermell gegant. La nena, vestida d’Elsa de Frozen amb la perruca rossa que tant li agradava, la va obrir amb mans tremoloses. Dins, un nen arraulit la mirava atemorit.

–Es diu Nikolai i l’acaben de portar de Kiyv. Mira –va dir el pare aixecant-li la camisa al nen–, encara té metralla a la panxolina.

–Ostres papi! Jo el volia ros. Es pot canviar?

Víctor Colomer i Miralbell Sabadell (Barcelona) 64

Geni Amb el porró de vi esperant al final de la rega, el pagès llaurava. A cada rem, un traguinyoli.

Però l’arada anava tan fondo que la reia tocà la roca.

–Booo! Matxo, booo! –cridà el pagès.

De sota terra n’emanà un fum espès, que a poc a poc es convertí en rostre: una boca, un nas i dos ulls orientals que el miraven de fit a fit.

–Has obert la roca que m’empresonava i m’has alliberat. En agraïment et concedeixo tres desitjos.

–Llamp me mati! Què és això? Vaig gat! Veig visions. Fuig d’aquí bèstia del dimoni!

Que s’eixugui tot el vi del mas, no vull tastar-lo mai més.

El geni, desconcertat per l’actitud del pagès, li concedí els tres desitjos que havia demanat.

Mentre el fum s’esvaïa a poc a poc, el pagès es tranquil·litzà, ignorant els trons que se sentien de lluny i aquell grop que s’acostava.

Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona) 65

La llengua desapresa Adam i Eva vivien ociosos al paradís. Prop d’on s’estaven, hi creixia un únic exemplar de l’Arbre del Coneixement que donava una rara fruita. L’amo del terreny, tot i no explicar-los els motius, els hi havia prohibit menjar-ne. Desconeixien què els passaria en cas de fer-ho, però l’amenaça se’ls apareixia temible. La serp, que era una mica més veterana a l’Edèn i per tant coneixia el tarannà del propietari, s’empescava mil i una maneres de mantenir-los distrets. Les converses al voltant de l’arbre s’anaven tornant més escadusseres, malgrat que la temptació encara els desvetllava algunes nits.

Mentrestant la fruita, de tan madura, va caure i un ur afamat se la va empassar. Quan el terratinent, que havia estat ocupat en altres finques, va constatar que no hi era es va enfurismar i li va faltar temps per anar a culpar-ne els humans. Aquests, sense defensa possible, es van veure desnonats i maleïts en un tres i no res. Lluny de casa, i ocupats com estaven, de seguida van oblidar la llengua de les serps.

Marià Cerqueda Bagués La Seu d’Urgell (Lleida) 66

El trofeu Premis de Sant Jordi, mostres literàries, concursos del barri, jocs florals... Com a escriptor local, havia acumulat un gavadal d’èxits. Elaborava una ficció veraç, incisiva i absorbent.

Tots els jurats enaltien la seva esplèndida capacitat de fabulació.

Recreava històries de persones marginades en entorns depriments. Els protagonistes es trobaven immersos en drames quotidians, però existencials. No eren trames d’autosuperació, sinó relats d’àrdua supervivència que mai no acabaven bé.

Diversos membres d’aquests tribunals li preguntaven com s’ho feia per imbuir-se dels elements que conformaven situacions tan dures. «Ets assistent social?» «Treballes a la policia?» «Investigues la pobresa?» Ell, fent-se el desentès, estrafeia un somriure. Amb les mans grosses, clivellades i calloses, recollia el guardó i s’embutxacava el xec.

Sens dubte, l’exuberant bagatge creatiu li conferia seguretat en si mateix. No dubtava que sabria commoure un altre selecte grup de persones, aquelles que li permetrien gaudir del premi definitiu. «És el teu torn. Esprem l’enginy!», li va mussitar l’advocat, bo i picant-li l’ullet.

Vicenç Ambrós Besa Lluçà (Barcelona) Guanyador mensual març 67

68

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

69

70

MONS M’he passat molt de temps buscant el pi on vaig fer l’amor per primera vegada. Ho recordo tot perfectament: la nit tèbia de maig, la manta groga, les seves calces blaves. Però no recordava on vam anar exactament. Fins avui. I ara m’he assegut sota aquest pi enorme a recordar. Érem maldestres però va ser bonic. Tot i ser molt diferents, jo l’estimava.

Ella vivia al seu món, li deien friqui, tenia aficions estranyes. Se’n va anar a estudiar i vam perdre el contacte. I no n’he sabut mai més res. Ningú no em va saber dir on parava.

Es va fer fonedissa.

Ostres, què passa?

Aquest pi no m’ha acabat d’agradar mai. I ara en sé el perquè. S’assembla molt al pi on vaig fer l’amor per primer cop. Quina mala experiència. No m’ho vaig passar gens bé. No l’he tornat a veure mai més. Millor. Vivíem en mons diferents. Ell era tan poca cosa, en tots els sentits. Arrencaré el pi del test i el llençaré. I ho faré ara mateix. No el vull tornar a veure.

Adeu a la meva única experiència amb bonsais d’exterior. Em penso que fins i tot té algun animaló maligne. Ecs!

Jordi Bonet Coll La Bisbal d’Empordà (Girona) 71

Un home de talent L’immarcescible guru de les finances té por. És conscient que hi ha molta gent pendent de la seva aparició i que els comentaris van pujant de to. Si hagués mantingut el format inicial, clarament distès, sense caràcter predictiu, més aviat personal, sense abonar el camp als especuladors tot fent esment a les borses i als mercats internacionals, i fins i tot analitzant les disjuntives polítiques de la nació, ara l’estampa no fora tan sinistra. No és el vertigen que va experimentar el dia que el comptador dels seguidors va fer saltar les sis xifres. El que nota avui és diferent. Pensa en la possibilitat de tornar a explicar que la seva experiència en l’àmbit empresarial i econòmic és molt limitada. Pensa en la possibilitat d’anul·lar el compte sense donar explicacions a ningú. Pensa en la possibilitat d’una fugida endavant. Opta, finalment, per canviar radicalment de tema. Obre a l’atzar el llibre de les èglogues de Virgili i comença a llegir. La seva anomenada continua creixent.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) 72

Soc legió Avui estava convençut que havia matat en P., però ha resultat ser un altre doble seu. Ja n’he perdut el compte, dels que he assassinat per error. El més terrible és que de dos en fem un.

Quan cau un doble d’en P., i reneix l’esperança, però llavors ve el desmentit, i en P. reapareix com un immortal, i les il·lusions s’eclipsen, la seva victòria, en el fons, és obra meva.

En P. deu la seva immortalitat als meus errors. Quan en mato un doble, el seu poder es duplica: cada rèplica suprimida se suma al pedestal de cadàvers que sustenta la seva ascensió. És inevitable: per matar en P., caldrà recórrer al pla B. Fet. Quan em miro al mirall, ara, veig la seva cara abjecta.

La cirurgia plàstica m’ha transformat en un doble més i m’ha permès accedir al seu planter de suplantadors.

L’atzar, per fi, ha senyalat el dia. Ens hem quedat sols. Cara a cara.

Així que ha constatat que no era un doble, sinó EL DOBLE que anuncia la teva mort imminent, en P. m’ha mirat amb un somriure que la meva cara ha reflectit.

Quan l’he matat, encara somreia.

El més terrible és que ningú no s’ha cregut la mort d’en P. Ni jo mateix.

Per això encara somric, triomfal, cada cop que em miro al mirall.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 73

Tentacles humans Quan hi ha temporal, és habitual que ens arribin andròmines de tota mena. Això ens porta força feina, però gaudim molt examinant-les, classificant-les i imaginant per què deuen servir, i amb el temps, ens hem anat especialitzant segons els nostres interessos. A mi m’atrau tot allò que conté textos, i a còpia de passar-hi hores, he après a diferenciar els diferents alfabets i ja domino cinc idiomes.

Però el que avui ens ha portat el mar ha trasbalsat la nostra comunitat. Ha arribat un document que es refereix a nosaltres i diu no sé què de “a la romana”. Alguns pensen que es deu tractar de parents llunyans que volen contactar amb nosaltres, i d’altres que és un senyal del destí que ens espera.

Jo crec que sigui una cosa o l’altra, cap de les dues són una bona notícia per a nosaltres.

Rosa Maria Alentorn Farré Santa Maria de Palautordera (Barcelona) Guanyador mensual abril 74

CONVOCATÒRIA DE MAIG

77

78

Preqüela Les cares llargues reflecteixen la gravetat de la situació. El President del Gremi de Moliners dona inici a la sessió. Va al gra, és clar.

–No podem tolerar que això continuï. Si qualsevol ximple posa en dubte el nostre poder, estem acabats.

Els cops de cap acompanyen l’evocació dels fets. Els pagesos havien protestat, com era previsible, per la pujada de preus que havien establert els moliners, però van acabar acceptant, com sempre.

Fins que llavors, van aparèixer aquell parell: un beneit, alt i prim com un Sant Pau, dalt d’un cavallot desnodrit, i el seu company grassonet muntant una somera. Tan grotescs com ràpids i fugissers. Apareixien en qualsevol punt del camp manxec, destrossaven un molí i es feien fonedissos.

–Per sort –reprèn el President–, el nostre col·lega don Miguel ha tingut una idea molt enginyosa.

Don Miguel és un moliner baixet, de mandíbula punxeguda i bigotis afuats. Fa anys va perdre un braç sota la mola.

–Tinc la dona més bonica de la regió, Dulcinea, una meretriu disposada a tot per diners.

Com fer tornar boig d’amor el nostre maldecap.

Les mirades dels presents denoten els dubtes.

–Sembla l’argument d’una mala novel·la, però funcionarà –remata don Miguel.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 79

Íntims i enemics Els iaios Ramon Castells i Antoni Casanova viuen al mateix carrer de Deltebre (Terres de l’Ebre, Catalunya). Són els dos darrers parlants del cavero, una llengua que, probablement, morirà amb ells. Malgrat l’esforç de la Diputació, del Consell Comarcal i de diferents associacions en defensa de la terra i les seves tradicions, algú s’ha atrevit a dir gairebé que «lo cavero ha mort».

Ramon Castells i Antoni Casanova no es parlen. Mai no s’han tingut cap mena de simpatia. Afirmen que no tenen res a dir-se des que, de joves, intercanviaren algunes paraules que mai no han volgut reproduir. En «cavero», naturalment.

Miquel Reverté Aguilar La Ràpita (Tarragona) 80

Malus Tot i no haver tingut mai desig de notorietat, la vida m’ha portat per escenaris que no m’han permès passar desapercebuda. Com quan una fletxa em malferí el cor, quasi estaborneixo un important personatge o quan vaig ser utilitzada per emmetzinar una preciosa donzella. En els meus inicis, fins i tot van acusar-me de ser l’origen de tots els mals.

Rosa Maria Alentorn Farré Santa Maria de Palautordera (Barcelona) 81

Palindròmia La gent de Palindròmia sabem quan morirem. En arribar a la meitat de les nostres vides tot el que ens ha succeït fins a aquest instant es torna a repetir. El mateix passa al llarg del dia. Si surts a passejar vint minuts després d’aixecar-te, ho tornaràs a fer vint minuts abans de ficar-te al llit. Això sí, ningú és atropellat dues vegades en qüestió d’hores.

Les coses importants ocorren exactament a la meitat del dia. I, encara que tot es repeteix, res és igual. Si el teu pare mor quan tens cinc anys, perdràs a algú que és com un pare per a tu cinc anys abans de morir-te. És una cosa simple i complexa alhora. També a nivell geogràfic. La meitat de la ciutat és idèntica a l’altra meitat. De nord a sud i d’est a oest. Tenim dos poliesportius i dues biblioteques. Fins i tot els nostres cossos també són simètrics. Si tens una piga a la galta esquerra també la tindràs a la dreta. És la mateixa ciutat la que s’autoregula. Si algú mor, una altra persona naixerà a l’instant perquè el nombre d’habitants continuï sent capicua. Per això ens passem la meitat de les nostres vides preparant-nos. Perquè la gent de Palindròmia sabem quan morirem.

Francesc Barberá Pascual Benissa (Alacant) 82

Ossos asindètics Era angoixós. Quan tenia una nova estimada, durant uns mesos tot anava bé. Fins un dia en què, just agafar-li la mà, començava a notar els ossets: els carpians, els metacarpians, les falanges, l’escafoide... Em sorprenia tocant l’astràgal, el calcani, els tendrums dels peus.

Podia notar, en abraçar-la, a més de les costelles, la clavícula, l’estèrnum, l’escàpula, les vèrtebres. En besar-la, els maxil·lars, el zigomàtic, tots els ossos cranials: sentia que en realitat estava besant una calavera amb cobertura de carn, venes, pell. Sota l’aparença de vida, hi havia, a l’interior, el vertader aspecte de la meva estimada en morir. La seva fesomia definitiva. Allò en què quedaria convertida un cop despullada de tot l’embolcall extern. Aleshores, se’m feia insuportable notar com la mort s’anava apoderant lentament d’aquell cos venerat. Havia d’abandonar-la per evitar la convicció d’estar fent l’amor amb una difunta.

Amb la meva darrera estimada no em va passar això. Érem molt feliços. Fins un dia en què vaig notar com em tocava els ossets de la mà.

Miquel Àngel Vidal Pons Palma (Illes Balears) Guanyador mensual maig 83

84

GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la XI edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per la poeta i artista plàstica, l’escriptor i l’escriptor i professor d’escriptura creativa Montse Assens i Borda

Pep Coll i Martí

85

Ricard Ruiz Garzón

86

La mala sort d’en Jeremy Perkins El mestre està davant dels alumnes amb la mà closa amb un munt de petits branquillons.

Per ordre alfabètic, n’extreu un cadascun fins que a en Jeremy Perkins li toca el més curt de tots. Alleujats, la resta de companys pugen a l’autobús. En Jeremy li havia dit a la mare que no volia anar d’excursió a Elk Mountain. Cada any succeïa una tragèdia: un os grizzly es va menjar a una nena badoca sense deixar-ne ni les trenes; un nen rodanxó va caure per un precipici i va morir esclafat; una abella va picar al petit Timmy que va morir d’un xoc anafilàctic. Així i tot, aquella absurda tradició anual era respectada sense que ningú gosés oposar-s’hi. Aquest any, però, ningú no s’ha intoxicat amb un bolet verinós, ni ha patit una mala caiguda, ni una mossegada de serp verinosa, res, i és clar, els professors estan espantats. Si s’emporten el mal averany a l’escola, les conseqüències poden ser desastroses.

Per això mentre s’allunyen de l’esplanada i deixen a en Jeremy Perkins abandonat a la seva sort, saben que ho fan pel bé de tots. Què explicaran a la família i a les autoritats pertinents quan arribin a casa, ja ho rumiaran durant el llarg camí de tornada.

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) Guanyador mensual novembre i anual 87

88

AGRAÏMENTS A Adrià Martí Cantos (Director Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí), David Hernández Gasch (Director Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols), Antònia Capdevila Palau (Directora Biblioteca de Lleida), Manuel Rodríguez Molina (Director Biblioteca Àngel Guimerà de Matadepera), Montse Bartolomé Rey (Directora Biblioteca Salvador Estrem i Fa de Falset), Jèssica Sánchez Alcaraz, (Directora Biblioteca Els Safareigs de Sabadell), Rubén Senserrich Pérez (Director Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès), Rut Jiménez Alonso (Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès) i Berta Cama Sànchez (Directora Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals.

A Laura Pollastri, Luis Landero Durán i Manu Espada, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a Montse Assens i Borda, Pep Coll i Martí i Ricard Ruiz Garzón, per formar part del jurat de la final en la categoria en català.

I també a Ana Durán Serrano, secretària de la XI edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona, al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i molt especialment a totes les persones usuàries, i les participants en el concurs, que fan possible La Microbiblioteca.

Moltes gràcies.

89

www.lamicrobiblioteca.com

90