comportaven cap interès, com la història, la literatura o la geografia. Em limitava a aprendre-les de memòria. La que més temia era la gimnàstica. Principalment per la meva inhabilitat motora, però també perquè l’activitat física obligada em causava una gran molèstia i el risc de dany físic m’atemoria. Necessitava que el meu cos mantingués una estabilitat, no suportava els moviments bruscos ni la pèrdua de la verticalitat. M’agradava la cal·ligrafia: repetir un cop i un altre els mateixos patrons, prestant atenció al petits detalls, el gruix adequat de cada traç, el reflex de la tinta abans no s’assequi. Pel que fa al dibuix: si es tractava de reproduir idènticament imatges que se’m donaven com a model, me’n sortia prou bé; però era incapaç de dibuixar res que requerís una mínima imaginació. On realment gaudia era amb les que jo considerava les ciències “reals”: la matemàtica i la física. Malauradament a les classes tenia poques oportunitats d’aprendre: m’adonava que els mestres sabien menys que el que jo coneixia per simple intuïció. M’agradava l’aïllament en el meu món privat. Era un espai intern en el que podia passar-me hores concentrat en petits detalls. Recordo per exemple que la meva habitació donava a una cruïlla de l’eixample barceloní, d’aquelles d’abans amb llambordes i pocs cotxes circulant. El balcó tenia unes persianes de fusta que els meus pares tancaven quan anava a dormir, perquè no em despertés quan es feia clar. Les persianes no acabaven de tancar mai del tot bé, i alguna vegada tenia la sort que hi quedava una petita obertura. Aquesta formava amb l’habitació una mena de càmera fosca que projectava al sostre una imatge tènue i borrosa de la cruïlla. Si em despertava quan es feia clar, podia passar-me hores contemplant el pas dels cotxes projectats al sostre, en silenci perquè no s’adonessin que estava despert i em vinguessin a treure del llit. En general em sentia bé amb la rutina, em produïa una sensació de seguretat, d’allò conegut, de la protecció del cau. Qualsevol trencament d’aquesta rutina que em fos imposat, especialment si era de manera sobtada, em produïa un gran refús, una sensació de por, d’estar exposat als perills, sense lloc on refugiar-me. Encara que el canvi el provoqués una situació favorable, si no havia estat previst, si no m’havia pogut preparar, no m’hi sentia bé. Em feia por el desconegut, sempre me n’ha fet.
Símptomes bàsics Al llarg del continu autista trobem un ampli conjunt de símptomes. Alguns, com el retard en l’aprenentatge del llenguatge, són específics d'algun dels trastorns; altres, poden trobar-se —o no— en qualsevol d'ells, amb variacions d'intensitat segons cada cas. Hi ha, però, tres símptomes comuns a tot l'espectre, i se'ls coneix com la tríade d’impediments o deficiències (“triad of impairments”) des que
Símptomes 31