–No vull desaparèixer, no vull canviar –va dir la gota. –Si és el cas, demana-li-ho al sol –va dir el cirerer–. És ell qui asseca els destins i evapora les aigües. –Mirar-lo seria desaparèixer –va dir la gota–, demanar-li alguna cosa, ofendre els seus propòsits. –Vols allò que és impossible –va tremolar el cirerer–, quan en allò que és possible ja hi és el que cerques. –I què és possible? –va preguntar la gota. –Aquest precís i preciós moment –va respondre l’arbre–. El raig que et travessa i sembra el teu interior de colors, l’instant que et suspèn de mi mentre l’aire t’espera amb els braços oberts.
—Però és que jo no vull canviar, no vull deixar de ser gota —va insistir ella. —Fa hores i hores que penses en això —li va dir el cirerer—. Oblida-te’n ja. Mira com brilla el sol, com t’il.lumina i et vesteix de colors. I somriu.