Pròleg
Construint un model de vida
Mai pots arribar a saber com i quant et condiciona la teva vida alguna cosa o algú que t’impacten quan ets un nen. El teu cervell blanet i àvid es commou per un esdeveniment i et pertorba tant que des d’aquest moment ja saps que «això» és el que vols fer.
Quants nens i nenes han arribat a grans estrelles de l’esport perquè es van impactar, sense ells saber-ho, per la seva especialitat quan eren uns nens que només feien esport extraescolar?
Totes aquelles nenes i també nens que llegeixin aquest llibre i que hagin optat per incloure la rítmica en la seva vida s’hi veuran reflectits en algun moment; n’estic segura.
De la mà de la Sofia recorrerem el creixement d’una nena impactada per la rítmica, la seva evolució, el seu contacte amb les entrenadores, amb els seus companys de gimnàs i entrenament, els nervis de les competicions, les lesions, les derrotes, els triomfs, la vida mateixa…
No sols la il·lusió per fer gimnàstica i per anar avançant en el nivell tècnic, sinó per saber quan arriba el moment de deixar-ho i integrar-te en la vida.
La Sofia reflecteix, n’estic segura, tots els sentiments que en algun moment han tingut els gimnastes en la seva carrera esportiva: les renúncies a la vida personal per hores d’entrenament, l’avantatge de viatjar abans que altres nenes perquè la competició és en una altra comunitat, la relació i confiança cega en la seva entrenadora que la cuida tècnicament i personal, la rivalitat en el tapís, els nexes d’amistat amb altres companyes i el treball i el compromís per a l’equip…
Aquest llibre és una radiografia de qualsevol nen que comença, enlluernat per la rítmica, a fer esport assumint els seus sacrificis i gaudint les seves recompenses.
Els anys, la perspectiva i la meva professió m’han fet conèixer moltes Sofies, i en totes elles he vist el mateix que reflecteixen aquestes pàgines que tens a les teves mans: els inicis, la maduració, l’aprenentatge, la renúncia, el compromís i, finalment, el moment en el qual han de decidir la seva retirada. Són fotografies gairebé iguals, uns han començat abans que uns altres però els passos són gairebé els mateixos.
En aquestes més de dues-centes pàgines bussejaràs pel cap d’una gimnasta i pels secrets d’un esport i arribaràs a sentir els sentiments d’una nena i les seves companyes i companys per un esport: la gimnàstica rítmica.
Potser quan acabis de llegir-ho arribaràs a entendre la passió per la rítmica que inunda el nostre país i que es reflecteix en cada competició internacional que s’organitza a Espanya. És el món de la rítmica. Si no el coneixes, amb aquest llibre et podràs fer una idea del que significa.
PALOMA DEL RÍO
Quantes vegades t’has aixecat del llit conscient que havies tingut un somni relacionat amb la gimnàstica i tu n’eres el protagonista? Si és així, probablement entendràs moltes de les vivències que es plasmen en aquest llibre. La gimnàstica és un esport que, si t’enganxa, moltes vegades aconsegueix evadir-te de la realitat. És el lloc on, sense tenir el control del que passa, assumeixes el repte d’anar descobrint el camí que tens davant. Perseverança, compromís, esforç, disciplina... són alguns dels valors que vas adquirint gràcies a la gimnàstica rítmica. De vegades és un refugi, d’altres un lloc del qual vols desaparèixer quan les coses no han sortit bé, però d’una manera o altra és l’espai que et fa sentir lliure i viu. Si aquest és el teu món, sens dubte aquest serà el teu llibre.
Quantes vegades t’has plantejat com a entrenador si el camí que estaves seguint era el correcte o no? Els entrenadors són els que, a l’ombra, són capaços de sentir cadascun dels cops de l’esportista, pateixen les derrotes com a pròpies i fan un pas enrere en les victòries perquè no els arribin les llums ni els aplaudiments.
Si tu també entens la gimnàstica com aquest esport en què el rei és l’atleta i tu ets un privilegiat al qual han escollit per acompanyar-lo en el camí, submergir-te en aquest llibre et farà reviure moltes experiències pròpies que trobaran els seus paral·lelismes amb les històries aquí contades.
Quantes vegades no has entès el teu fill en tornar d’un entrenament descontent i has pensat que no era per a tant? Si alguna vegada t’has quedat sorprès quan un ésser que no arriba als 10 anys t’ha parlat de dificultats corporals o puntuacions, i tu no has sabut què contestar, aquest també és el teu llibre.
Quantes vegades has vist a la televisió noies doblegant l’esquena o pujant les cames fins al cap, però no ets capaç d’encertar si es tracta de gimnàstica rítmica o artística? Si ets dels que ho resumeixen tot en gimnàstica, aquest llibre et farà anar una passa més enllà i comprendre que, darrere d’aquests elaborats mallots i pentinats, hi ha una complexitat emocional que fa que aquests atletes capaços de volar no siguin més que persones de carn i ossos que travessen els mateixos alts i baixos en la seva carrera esportiva que qualsevol persona pugui tenir en el seu dia a dia quotidià.
Tant si ets gimnasta, entrenador, familiar d’esportista, jutge de gimnàstica o un curiós ciutadà, posa’t còmode per gaudir d’una lectura que t’endinsarà en un món de valors a través de la gimnàstica rítmica.
Descobriment
Novembre, finestres entelades, bufandes al coll, fred i un ambient gris al teu voltant. Tardor. Acaba el col·legi i, com tots els dimarts, ja saps que avui a les 17.00 no te n’aniràs a casa. Els dimarts i dijous a última hora hi ha a classe la Marta, la professora d’anglès. Tot i que tu encara no et saps els dies de la setmana, tens interioritzat que, quan acabes les classes amb ella, vol dir que aquella tarda el teu germà Lluc té entrenament de futbol i a tu et toca quedar-te a l’escola una estona més. Asseguda a la teva cadira amb l’abric i la motxilla posats, parles amb els teus companys de taula animadament. Esteu asseguts en grups de quatre. A la teva dreta, el Marc ha fet una campana entrellaçant els seus dits i deixant el del centre per sota. «Toló-toló», diu amb veu greu mentre el mou de costat a banda. Tu, centrada en ell, no t’has adonat que els teus companys de classe han anat sortint un a un i ha arribat el teu torn. La Marta t’ha cridat dues vegades,
però sembla que t’ho estàs passant tan bé amb el Marc que no has escoltat el teu nom.
—Sofia, vinga, que el teu pare ja és aquí.
Li preguntes al Marc si demà t’ensenyarà a fer-ho i ell assenteix amb el cap sense pronunciar ni una paraula. T’aixeques i et disposes a sortir de la classe.
—I la cadira? —et pregunta la Marta en arribar a la porta.
Vaja, t’has oblidat d’apropar la cadira a la taula, per la qual cosa tornes enrere tímidament i la col·loques bé.
—Ara sí, fins demà, Sofia.
—Adeu —dius acompanyant les teves paraules amb un gest amb la mà. Aquella mateixa mà que dones al teu pare mentre s’acota perquè li fas una besada.
—Hola, reina, com t’ha anat el dia?
—Molt bé, m’has portat berenar? —li preguntes desitjant que la resposta sigui que no.
Normalment és el teu pare el que et recull al col·legi. Saps que treballa amb ordinadors, però no entens bé què fa exactament amb ells. El que sí que saps és que és a l’Ajuntament, perquè quan passeu per allà per anar a casa de l’àvia sempre t’ho diu. La mamà treballa en una botiga de sabates, i, com que surt de treballar a l’hora del sopar, la veus directament a casa quan ja s’ha fet de nit.
Alguns dies el papà et recull amb el berenar: un entrepà, una fruita, unes galetes... Avui, com alguns altres, no ha tingut temps a passar per casa abans d’anar a recollir-te, així que haureu d’anar al bar del col·legi a comprar alguna cosa.
El bar del col·legi sempre fa olor de mandarina. No és perquè se’n mengin moltes dins, sinó perquè la Lina, la senyora que hi treballa, fa servir un perfum que et recorda molt aquesta fruita. No hi
ha dia que la vegis i no li facis una abraçada. Com que no és molt alta, només amb abaixar-se un poquet ja aconsegueixes arribar fins al seu coll i sentir l’olor.
La Lina prepara uns entrepans boníssims. El teu favorit és el de pernil amb olives, i avui has decidit acompanyar-lo amb un suc de pinya. Al bar també tenen xocolatines i aliments no gaire sans que el teu pare no et compra però que no per això deixes d’intentar-ho.
—Papà, em compres un ou de xocolata? —li preguntes inclinant lleugerament el cap cap a un costat. Confies que aquesta posició i la teva cara angelical l’ablenin i t’ho compri.
—No, Sofia, amb l’entrepà que t’està preparant la Lina i el suc n’hi ha prou.
—Jo t’ho compro!
—Oncle Hug! —dius mentre corres cap a ell perquè t’agafi en braços.
L’oncle Hug no és germà del teu pare ni de la teva mare. En realitat, no és el teu oncle, però com que és un amic de papà des que eren petits, t’has acostumat a dir-li així. És un home alt i fort. Té el pèl castany i se’l sol pentinar cap enrere. Sembla que sempre està tot just sortit de la dutxa, diu que és perquè es posa gomina. El seu fill Tomàs, que també va al teu col·legi, practica judo d’activitat extraescolar, i a l’oncle Hug li agrada veure els seus entrenaments quan pot.
—Hola, Sofia! Fa poquet va ser el teu aniversari, així que podem celebrar-ho amb un ou d’aquests, no, pare?
—Està bé però només avui per celebrar l’aniversari, eh, que no es converteixi en un costum.
—Què béééééé!
—Lina, per favor, quan puguis li donaràs un ou de xocolata a la Sofia? Hem de celebrar que ja ha complert tres anys.
—Quatre! —contestes ràpidament deixant l’abraçada per mirar-lo amb sorpresa.
—Quatre? Ja tens quatre anys? Ja em semblava a mi que eres molt gran per tenir-ne només tres.
La Lina et dona de seguida l’ou de xocolata. És d’aquells que porten una sorpresa dins que et fan més il·lusió que la xocolatina en si. Mentre assaboreixes el dolç, el teu pare t’obre la caixeta interior que conté la sorpresa, i... què deu ser? T’ha tocat una pilota saltadora multicolor! Sense acabar-te el berenar comences a jugar amb ella i comproves que bota altíssim, més alt que el teu cap!
Amb l’estómac ple, els tres sortiu del bar per tenir més espai per jugar amb la pilota. El pare i l’oncle Hug miren com el teu germà Lluc s’entrena a futbol. El Lluc té tres anys més que tu, físicament no teniu res a veure, ell és ros i té els ulls clars, mentre que tu ets morena i els tens foscos.
Quan esperes el Lluc, alguns dies hi ha altres nens per allà amb els quals pots jugar i passar la tarda, però avui estàs sola. Tanta sort que tens la teva nova joguina per entretenir-te i fer que la pilota boti cada vegada més alt.
Sense voler llances la pilota molt fort. Oh no, se’n va costa avall! Tu corres cap a ella el més ràpid que les teves curtes cames et permeten, però sense poder evitar-ho, arriba al gimnàs del col·legi, on casualment hi ha la porta oberta. Vaja, s’ha colat dins i no has pogut fer res per evitar-ho! Et quedes un moment parada perquè no saps ben bé què fer, però finalment decideixes avançar per recuperar-la.
A mesura que t’acostes al gimnàs, sents una música que cada vegada sona més i més fort. Et provoca curiositat, d’on ve això? És una música animada, alegre i ràpida. T’agrada el ritme, però contràriament t’ha paralitzat en sec i ha fet que caminis més lentament, expectant i curiosa per veure qui la deu haver posat. En arribar a la porta del gimnàs, t’oblides per complet del que t’havia
fet anar fins allà. Has de passar primer una porta i un petit rebedor, però, com que totes les portes estan obertes, arribes de seguida a una gran sala. Els llums estan encesos. Els focus són d’un blanc fred molt contrari a la llum que deixes encesa a la tauleta de la teva habitació a les nits per dormir. És un espai molt gran, no arribes a veure el fons perquè la teva atenció s’ha centrat en les noies que hi ha allà dins. Un gran nombre de nenes de diferents edats estan descalces sobre una espècie de catifa marró. Què estan fent? Per què només hi ha noies?
Les reconeixes del col·legi. Totes són més grans que tu. T’has creuat amb elles a l’esbarjo i al menjador algunes vegades, però ara les veus diferents. No porten l’uniforme, vesteixen roba d’esport cenyida al cos i algunes un mallot que té forma de banyador. Porten el pèl recollit amb uns monyos tan alts que fan que semblin altres nenes.
Mires curiosa d’un costat a l’altre, no ets capaç de fixar la teva atenció només en una d’elles perquè estan sortint estímuls de tots els costats. Un cèrcol volant per una cantonada, una cama que puja extremament alt, una nena fent una volta amb les mans a terra i els peus a sota... És el circ? Què és tot això i per què no sabies que existia aquest grup a la teva escola?
De sobte, lluny, veus un noi a terra amb les cames totalment obertes. No sabies que això era possible, tot i que t’hi fixes més i veus que sí que hi ha més nois que ho fan. Ells són molts menys que les noies, però n’hi ha. Els mires detingudament i t’adones que tots caminen amb el taló aixecat. Que estrany i alhora sorprenent et sembla tot això!
Mentre estàs intentant esbrinar on centrar la teva atenció, veus com una de les noies s’acosta a tu. T’estàs posant una mica nerviosa perquè penses que ve a dir-te que marxis. Al cap de pocs segons, la tens davant. Ella, amb un gran somriure, t’entrega la teva pilota
