__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

loRafal

primavera - estiu de 2014 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

121

Revista informativa d’Alcanar

El pont dels Estretets, un dels tresors del riu Sénia

16-18 12-13

Forn de pa Queralt: Quatre generacions de panaders

primavera - estiu de 2014


Lo Rafal Digital

Revista informativa d’Alcanar

Jordi se’n va a la ‘marc’ del Marjal

Edita: Associació Cultural Lo Rafal Adreça: Carrer del Forn, 14 43530 Alcanar www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Jordi Forcadell Rubio ensenya cicles formatius de Formació Professional a l’Escola del Treball de Barcelona, ciutat on resideix. El seu rogle preferit és ‘lo Marjal’

U

na paraula curiosa per a ell es “la marc”, molt en relació amb lo Rogle que vol compartir. Jordi diu que “el mar és capaç de deixar-me la ment en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap. Moltes tardes d’estiu, quan s’està a punt de pondre el sol, agafo la bici i recorro tot el Marjal fins arribar a Sòl de Riu, és un luxe el passeig que tenim. Em sembla millor quan algun diumenge de primavera he agafat la bicicleta per anar d’Alcanar a les Cases. En passar pel camí de l’Estanyet, comences a veure la mar amb aquell soroll característic de les onades, la brisa marina, l’olor a sal,… em fa sentir en un petit paradís.” 

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats, Agustí Bel i Sílvia Matamoros (fotografia).

Visita’ns també a: @lorafal www.facebook.com/lorafal

Col·laboradors Anna Adell, Ramon Adell, Xavi Curto, Pere Fibla, Jordi Forcadell, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Museu de les Terres de l’Ebre, Andreu Queralt i Joaquim Valls Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Lo Rogle de Jordi Forcadell Rubio podeu consultar-lo al nostre bloc http://lorafal.blogspot.com

@lorafal www.facebook.com/lorafal www.lorafal.blogspot.com HOTEL D’ENTITATS Ronda del Remei, Alcanar (Concerteu cita via mail, no correspondència)

“Una consulta a temps pot evitar molts problemes”

Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988 ISSN 2014-4431

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari

2 primavera - estiu de 2014

editorial

loRafal

loRafal

loRafal

Més enllà de l’agost

E

scrivim en ple estiu i festes de les Cases farcides de bous i ball cada dia, junt a una munió d’actes en cap de setmana. Molts d’aquests són ‘importats’ d’altres llocs, més de cara al visitant que a la gent del poble. A vegades, quan es fan activitats que afecten el trànsit als estrets carrers i camins casencs, qui siga oblida tallar o regular la circulació. El resultat és una sensació de caos: cotxes, bicicletes, vianants, carros, patinadors, etc. Tots al munt. Potser hauríem de plantejarnos en moltes de les festivitats que fem al municipi prioritzar la qualitat a la quantitat, si veritablement volem desestacionalitzar el turisme i que no es quede només massificat a les Cases durant el mes d’agost. És una altra manera d’enfocar el projecte turístic, acompanyat de la promoció del patrimoni, més enllà del món iber. Afortudament, enguany, el govern local no ens ha tornat a vendre fum sobre el passeig marítim nord de les Cases o l’hotel d’Alcanar Platja, com en altres estius. Potser amb menys es podria dur a terme una actuació més modesta,

Hauríem de plantejar-nos en moltes de les festivitats que fem al municipi d’Alcanar prioritzar la qualitat a la quantitat però més funcional, que la plantejada fa unes legislatures per l’Estat, la qual no es comença ni s’acabarà mai. Exemples d’aquest concepte diferent i més adaptat al medi en tenim als passejos de pobles del Baix Ebre, com l’Ametlla de Mar, Deltebre o Sant Jaume d’Enveja, i del Baix Maestrat, com la Marjal de Peníscola. Per cert que la Cala (nom popular de l’Ametlla) avança en la promoció de

les fortificacions de la Guerra Civil com a actius turístics i patrimonials del terme municipal, integrades dins de l’anomenat Camí de Ronda vora el mar. Té moltes similituds amb Alcanar: tots dos estan situats a l’extrem de les Terres de l’Ebre, tenen catorze quilòmetres de costa, els nuclis urbans principals tenen entre 7.000 i 10.000 habitants, a part de les coincidències culturals ja citades abans. Ara mateix, al nostre municipi estem esperant la resolució de les al·legacions presentades a l’expedient de declaració de les restes de la darrera guerra com a Bé Cultural d’Interès Local (BECIL). Ja es va portar a un ple ordinari però no es va arribar a debatre per les discussions bizantines que allarguen innecessariament els plenaris i impedeixen aprovar els molts punts que es proposen a l’ordre del dia. Tot s’ha de dir, l’Ajuntament ha netejat el lligallo del Mar entre les Cases i Alcanar Platja, una bona actuació, a la qual cal donar-li continuïtat, amb un manteniment anual. Si no, passarà com al riu Sénia, entre el Pont dels Estretets i el molí del Lluco o alguns camins de la serra de Montsià, on després d’una actuació potent sense un seguiment posterior han acabat ‘menjats’ per la malea, amb el pas del temps. Pel que fa a les senderes, ens preguntem per a què serveix el Consorci de Gestió de la serra de Montsià, si els ajuntaments d’Amposta, Freginals, Ulldecona, Sant Carles de la Ràpita i Alcanar són incapaços de fer-lo funcionar, aportant els recursos humans i materials necessaris per a seguir amb els projectes iniciats encertadament anys enrere. Sort en tenim de la iniciativa d’entitats d’aquests municipis i del consistori rapitenc que han sabut “fer-se seua” la serra i actuar-hi d’una manera prou acurada.

primavera - estiu de 2014

3


municipal

municipal

La Banda actua al Certamen Internacional de València

Ni centre cívic ni pels iaios: Casal d’Alcanar

La Banda Municipal de Música d’Alcanar ha participat a la 128 edició d’un dels concursos més prestigiosos del món. Ha obtingut la nota mínima del jurat

El nou edifici és obert al poble, tot i que tant l’Ajuntament com la Generalitat de Catalunya, que en porta la gestió, manifesten que la gent gran té “prioritat”

Redacció

lorafal@gmail.com

lorafal@gmail.com

d’Ulldecona, junt a la banda del poble i l’Agrupació Musical Senienca. Les formacions musicals de la Sénia i Alcanar són les úniques

catalanes que han participat al Certamen Internacional de bandes de música de la Ciutat de València fins ara. L.R.

E

l director Pascual Arnau Beltran, ha mostrat la satisfacció pel bon paper de la Municipal a València. “El balanç és molt positiu, vam tenir 200 punts i ens vam quedar a 30 punts de la tercera. Com a resultat de l’esforç fet per participar al Certamen la qualitat de la Banda ha augmentat”, indica Pascual Arnau.

Redacció

A més d’assajar quasi totes les nits un mes abans del concurs, el 18 de juliol, la Banda va preparar el repertori actuant a Ulldecona, la Sénia i Amposta. L’entitat municipal ha de repetir actuació a les Quinquennals

La Banda Municipal de Música d’Alcanar abans d’iniciar l’actuació a València.

L

a consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, ha confirmat a Lo Rafal que no hi ha cap norma de la Generalitat que impedisca crear casals de gent gran, “però s’està elaborant un decret pel qual els casals es reconvertiran en centres oberts a tota la població, tenint a les persones grans com a protagonistes”. A Alcanar el que havia de ser un Casal de Gent Gran serà un centre local no específic per als iaios. Amb la nova filosofia del Departament de Benestar i Família, la Generalitat ha forçat que allò programat com a llar de jubilats s’hage acabat convertint en el Casal d’Alcanar-Trinitari Bel. La consellera va manifestar que “aquest casal servirà per a reforçar els valors cívics de la nostra societat” i encoratjà les entitats del municipi a “fer país i poble, tot fent servir aquestes magnífiques instal·lacions”. Segons Neus Munté i el director general d’Acció Cívica, Ramon Terrassa, “aquesta proposta sorgeix d’una demanda dels mateixos casals per facilitar la relació intergeneracional”, insistiren.

i haurà flexibilitat en l’horari i les activitats al Casal d’Alcanar”. Tot i resignar-se amb l’opció actual, no tothom ho veu així a l’Associació de Pensionistes, Jubilats i Protectors, impulsora de la creació del casal, encapçalats pel malaguanyat Trinitari Bel. “No tots els pobles som iguals i tenim les mateixes necessitats, volíem un centre que el poguéssem gestionar directament, amb cuina i altres serveis. Ara ens haurem d’adaptar al que ens diguen des de la Generalitat”, comenta Agustí Balada, qui lamenta que van saber que seria un casal per al poble “el mes de maig passat”. L’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat, ha recordat que l’edifici

té llicència municipal com a casal de la gent gran: “Són ells els que tenen prioritat i així ho hem pactat amb la Generalitat, a la qual li hem d’agrair l’esforç inversor que ha fet en plena crisi”. Es dóna el cas, però, que Alcanar té centre d’entitats (Ronda), d’activitats (Serveis Agraris) i d’actes (Centre Cívic). La demanda de llar de jubilats era antiga i cobria un servei públic que només fan entitats privades. A altres municipis, però, el tancament de caixes catalanes com ara la de Penedès ha fet que es reclamés que la Generalitat de Catalunya ho assumís i arguments econòmics poden haver contribuït a gestar el decret.

Ramon Terrassa va posar com a exemple d’aquesta petició el casal d’Igualada. El director general va remarcar que “no es perd res, al contrari, es guanya en participació Parlament d’agraïment a Trinitari Bel amb la família i autoritats

4 primavera - estiu de 2014

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

5


municipal

municipal

Un col.lectiu de ciutadans ja ha recollit fins ara prop de 2.000 firmes que volen presentar al Departament de Salut. ERC i CiU s’oposen a la reducció d’hores

Redacció

lorafal@gmail.com

E

lEl municipi d’Alcanar passaria de tenir un servei d’ambulància de 24 hores, a només tenir-ne un de dotze hores, segons la proposta inicial plantejada per la Generalitat que entraria en vigor l’1 de gener de 2015. A més, no s’ha concretat si aquest servei serà nocturn o diürn. Els nous criteris del Departament de Salut per optimitzar recursos justifiquen la reducció del servei per la presència d’helicòpters a la zona, “ja que proporcionen una major rapidesa i la disponibilitat d’equips mèdics a la nit, en lloc d’ambulància”, afirma. Un col·lectiu de ciutadans del municipi s’han començat a mobilitzar. La primera acció que han emprès és una recollida de signatures, durant tot l’estiu, que faran arribar a la Generalitat. El grup ha repartit fulls explicant les distàncies i temps (issocrones) que costaria desplaçar una ambulància d’un altre poble fins Alcanar, al qual cal afegir els quasi tres quarts d’hora fins a l’Hospital Verge de

la Cinta. Recorden que “només calen cinc minuts per tenir un dany cerebral irreversible, o fins i tot la mort, en casos d’infart o

El Departament de Salut de la Generalitat vol canviar el servei d’ambulància per Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR) i helicòpters ictus”. També es plantegen fer una assemblea per informar la ciutadania de quin és l’estat de la qüestió. Tot i trobar-se a menys de deu quilòmetres de l’Hospital comarcal de Vinaròs, els malalts del municipi d’Alcanar s’han de desplaçar 40 quilòmetres fins a Tortosa, perquè les capitals del Baix Ebre i el Baix Maestrat pertanyen a comunitats autònomes diferents. El moviment ciutadà remarca que “la Generalitat no té en compte els factors meteorològics, com

el vent, el qual impedeix que els helicòpters puguin volar, tampoc no es desplacen a la nit, a més algú hauria de traslladar el malalt fins a l’helicòpter”. Davant de l’enrenou generat les delegacions territorials de Salut i del Govern de la Generalitat van anunciar que hi haurien dos noves ambulàncies medicalitzades les 24 hores del dia, a la N-340 entre Vandellòs i Alcanar. Segons el Departament de Salut, “els Vehicles d’Intervenció Ràpida (V.I.R.) disposaran d’un metge de nova contractació i pretenen garantir l’assistència mèdica immediata a l’eix viar de major sinistralitat al territori”. El que no han especificat és si un estarà a Vandellòs i l’altre a Alcanar o si tots dos tindran la base a un punt intermedi que podria ser l’Aldea, per exemple.

Segons diverses fonts consultades, “els serveis per accidents de trànsit a la N-340, necessiten un 97% de derivació cap a un hospital, el VIR no les pot realitzar i les ambulàncies que vol retallar sí. La dotació dels VIR està formada per un tècnic i un metge, amb la qual cosa estalvien el sou de l’infermer/a, deixant a l’equip coix i no disposen de llitera per atendre el pacient”. Queixes sindicals La UGT de Catalunya denuncia el cost real de l’implantació de vehicles VIR en comptes d’ambulàncies. Per al sindicat, “la retallada encoberta que es produirà si tira endavant el concurs del transport sanitari serà d’uns 80 milions d’euros anuals, als quals cal sumar les efectuades des de 2010 fins ara”. Els sindicalistes temen que “en un primer moment siguen quinze vehicles però que, en un futur, la idea del Departament de

Salut és acabar substituint tots els cotxes dels Centres d’Assistència Primària”. Un dels pocs aspectes positius, a priori, és la recuperació de la unitat de Suport Vital Bàsic (SVB) de reforç estacional de 12 hores diürnes a les Cases d’Alcanar, en canvi només s’ha confirmat el reforç nocturn de SVB durant les Festes de les Cases (del 15 al 24 d’agost), no la resta de l’estiu. Rerefons polític L’alcalde, Alfons Montserrat, ha adreçat una carta al conseller de Salut, Boi Ruiz, i al secretari general del Departament per ferlos arribar el malestar que ha provocat la reducció dels serveis de transport sanitari urgent i no ugent que afecta el municipi d’Alcanar, “mesura que ens sembla del tot injustificada”, indica Montserrat. El ple de l’Ajuntament també debatrà dos mocions sol·licitant que es mantinga l’actual servei d’ambulància les 24 hores del dia. El regidor de Salut, Joan Roig, explica que “no s’entenen les raons per les quals el municipi d’Alcanar ha de perdre hores del servei de transport sanitari, atès que s’hi realitzen més serveis de mitjana que en altres poblacions que el conserven”. Per aquest motiu, ha demanat

informació sobre el calendari de serveis de transport assistencial d’ambulància a la comarca del Montsià, i ha demanat que es reconsidere la reducció proposada d’aquest servei públic. ERC ha presentat una proposta de resulució en què insta al Govern de la Generalitat a mantenir el servei d’ambulàncies, així com a estudiar el rendiment dels serveis d’ambulàncies de tota la comarca del Montsià, “per a que les decisions estiguin fonamentades en les necessitats reals i orografia del terreny”. El grup republicà ha fet tres preguntes a la mesa del Parlament demanant quins són els criteris per a la reducció de serveis d’ambulàncies a Alcanar, per què es redueix aquest servei als municipis del Montsià i a les Terres de l’Ebre, tenint en compte la seua dispersió geogràfica. El grup municipal de Convergència i Unió d’Alcanar s’ha plantat i ha fet públic un manifest demanant a la Generalitat de Catalunya que mantinga el servei actual de 24 hores d’ambulància a Alcanar i les Cases. Els regidors convergents canareus també s’han reunit amb representants del Departament de Salut de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. S.M.

La Generalitat proposa retallar el servei d’ambulància

per l’Estat) segueixen perdent un servei d’ambulància: 10.000 habitants (a l’hivern, a l’estiu uns quants milers més), sense comptar l’atenció que des d’Alcanar es fa a altres pobles veïns com Sant Carles de la Ràpita, ciutat amb la qual comparteix Àrea Bàsica de Salut, o Ulldecona.

De tota manera, si només atenen els sinistres a la carretera, els nuclis urbans d’Alcanar i les Cases, a més de les urbanitzacions d’Alcanar Platja (antiga nacional, cedida al municipi fa uns anys

De dilluns a dissabte de 6h. a 2 de la matinada. Diumenge de 7h a 1 de la matinada.

Una de les ambulàncies que vol retallar la Generalitat, al costat del CAP d’Alcanar

6 primavera - estiu de 2014

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

7


medi ambient

vida social

L’Ajuntament implanta el servei de Línia Verda

Vicent Matamoros exposa a ‘Ebre, Art & Patrimoni’ L’artista canareu i Martí Ruiz exposen una escultura sonora al Centre de Desenvolupament Rural Museu de la Pauma de Mas de Barberans, del 18 de juliol al 28 de setembre

Serveix per a fer consultes i com a canal directe de comunicació d’ incidències que es detecten en l’equipament urbà i la via pública del nostre municipi

J. Joaquim Buj

V

Redacció

lorafal@gmail.com

fibres vegetals com a sistema acústic. El grup ha arribat a un acord amb el Museu de la Pauma per a la cessió de material per a la investigació sonora i esperen poder tornar a Mas de Barberans el proper mes de novembre.

La conclusió que en va treure és que “el vímet permet crear escultures sonores d’una manera ràpida i, a més, sonen amb uns greus molt potents. Amb la canya s’aconsegueix un so semblant al cant de les xixarres”, comenten Matamoros i Ruiz.

L’exposició col·lectiva d’escultura sonora ‘Ebre, Art & Patrimoni’, produïda pel Servei d’Atenció Museística (SAM), que realitzen el Museu de les Terres de l’Ebre i el Departament de Cultura, compta amb la participació i l’assessorament del Laboratori d’Art Sonor de la Universitat de Barcelona. Aquest és un equip punter mundial en aquesta disciplina, amb multitud d’intervencions en diversos països d’Europa, Àsia i Amèrica. Els membres d’aquest grup, Josep Cerdà, Vicent Matamoros i Martí Ruiz han impartit un curs, assessorat

L’obra du per títol Baschet i la interacció de fibres vegetals, l’autoria és del Taller d’Escultura Sonora Baschet de la Universitat de Barcelona (UB), de la qual en formen part els dos escultors. El Taller té l’objectiu d’estudiar i difondre els treballs dels germans Baschet.

els artistes participants en aquest projecte en la creació de les seues obres i l’adaptació de les mateixes als espais on s’han d’exposar, a més de participar en la preparació d’escultures per a diversos espais. Segons el director gerent del SAM de les Terres de l’Ebre, Àlex Farnós, “l’objectiu és crear un circuit temporal arreu del territori que vincule els espais patrimonials a la creació artística per a fomentar la projecció de la zona, dels seus museus i monuments, millorar l’oferta cultural de l’estiu i ajudar a difondre l’art i els artistes”.

En aquest projecte del Laboratori Sonor de la UB s’experimenta amb

8 primavera - estiu de 2014

P

A més del Museu de la Pauma de Mas de Barberans, també hi participen els de Tortosa, i la mar de l’Ebre, a més dels centres d’interpretació ebrencs i el Parc arqueològic de la Carrova, amb la col·laboració de l’ONCE i el Centre d’Art Lo Pati.

Bernard i François Baschet van crear en 1952 el que coneixem com a escultura sonora, una àmplia varietat d’objectes a mig camí entre l’instrument musical i l’escultura: una escultura que qualsevol pot tocar i amb la qual es pot interpretar música. Les recerques en el camp acústic dutes a terme pels germans Baschet durant seixanta anys, han donat fruits en forma d’objectes escultòrics que volen ser una invitació a tocar música com una activitat lúdica i, també, pedagògica.

Per comunicar una incidència, n’hi ha prou amb seleccionar la categoria. Per geolocalizació, l’aplicació s’encarrega de detectar de forma automàtica les coordinades exactes en les quals se situa la mateixa. L’usuari també pot fer-ho manualment si decideix enviar l’avís en un altre moment des d’un altre lloc i pot adjuntar una foto de la incidència amb una breu descripció. Una vegada enviada, el responsable nomenat per l’Ajuntament rebrà la notificació. A partir d’aquest moment, s’inicien els tràmits per solucionar la incidència. Una vegada resolta, el ciutadà rep una notificació en el seu mòbil. Línia Verda ofereix àmplia informació sobre legislació mediambiental, sistemes de gestió, residus, reciclatge, contaminació acústica etc. També serveix com a base de consulta sobre tràmits administratius, ajudes i subvencions.

Vicent Matamoros Anglès, mostrant l’instrument ideat pels dos a Mas de Barberans

loRafal

Espai publicitari de l’Ajuntament d’Alcanar

er accedir al servei Línia Verda n’hi ha prou amb connectar-se a la web www. liniaverdaalcanar.com o a les xarxes socials. L’Ajuntament d’Alcanar ha implantat el servei Línia Verda també a través de dispositiu mòbil, descarragant-se l’aplicació gratuïta Línia Verda.

V.M.S.

icent Matamoros Anglès i Martí Ruiz van oferir un taller i demostracions del funcionament dels instruments de vimet i canyes fets per ells, coincidint amb la celebració de la Fira de les Fibres Vegetals a Mas de Barberans.

Amb la implantació d’aquest servei, l’Ajuntament d’Alcanar pretén oferir als ciutadans i empreses un

La pàgina web ja està operativa a internet

canal de comunicació directe per així aconseguir un municipi que compleixi les normes bàsiques de benestar social. Segons el regidor responsable de comunicació i gestió de residus, Miquel Sancho, “també volen donar servei i informació a l’usuari sobre estalvi energètic. Tot i que ja està operativa, encara està en fase de millora, traducció al català i ampliació dels continguts”. Línia Verda inclou una potent intranet mitjançant la qual l’Ajuntament gestiona les incidències, portant un control de l’estat i resolució de les mateixes. L’eina proporciona estadístiques, informes, alertes i missatgeria interna, facilitant el control de les companyies de serveis. L’app es pot descarregar al mòbil

loRafal

primavera - estiu de 2014

9


cuina i cultura

El licor dels prats Ens podeu trobar al Facebook

Amb ingredients clarament americans i africans, el cremat representa els costums mestissos que fa segles i segles que adoptem a la cuina tradicional

Toni Matamoros

Centre docent d’educació infantil homologat pel Departament d’Educació, ressolució febrer 09, codi 43011662

tonimatamoros@gmail.com

E

l plat més típic dels prats a l’estiu és la paella, i tota família o colla d’amics en té un especialista. En acabar la paella ve el meló, ben fresquet, i per a rematar-ho tot, el cremat, que també té el seu mestre. Aquesta beguda alcohòlica la van portar els indians que tornaven de Cuba a Catalunya, carregats de fortuna i amb ganes de demostrar-ho. La majoria eren del nord de Catalunya, a les Terres de l’Ebre en vam exportar pocs d’indians, però hem estat oberts a les coses del sud i del nord: el cremat, les havaneres, els calçots... i ara els castells. Aquesta és una beguda més aromàtica que espirituosa si es crema bé; anima tardes i nits de prat, crea molt d’ambient i fa festa. És la beguda tradicional de les nits de sant Joan.

Av. Constitució s/n 977 730 651 - 669 454 217 Alcanar 43530

Fins a mitjans del segle passat a la majoria de pobles de la comarca es produïa vi per a consum propi i en alguns

primavera - estiu 6de 2014 10 Miquel Figueres,

T’HO PORTEM A CASA

977 73 25 33

de dimarts a diumenge C.F.

Qualitat BURGUER SANDVITXERIA 20 anys de

Els ingredients mestissos del cremat

loRafal

loRafal

pobles es destil·laven licors. No tenim constància que a Alcanar hi hagués cap destil·leria, però no es pot descartar; on sí que n’hi havien és a Ulldecona, que ha conservat la tradició de fer vi i licors. Als anys 30 dels segle passat, la Destil· leria de Licors Nofre ja era una empresa important que produïa per a Tarragona, Castelló i Terol. Un dels seus productes estrella era el calmant, que és un cremat bastant espirituós. Després del tancament de l’empresa, aquesta beguda se segueix fent de forma casolana per moltes famílies del municipi i de forma professional per l’empresa de vins Pomada, que en produeix unes 2.000 botelles l’any, per distribuir pel Montsià i comarques veïnes. Segurament totes les variants surten d’un mateix lloc, i així i tot, aquesta beguda va aconseguir escampar-se per tota Catalunya, Castelló i les Balears. Les variants passen per posar o treure

algun ingredient o per canviar el tipus l’alcohol: aiguardent de canya, brandi o anís, però totes les receptes consisteixen a crear un licor dolç aromatitzat a base de cremar l’alcohol del licor usat. Cremat, cremadeta, cassoleta i calmant tenen un mateix origen: els roms i aiguardents de la canya de sucre que els indians van portar del Carib, licors que sortien d’empreses destil·ladores que ells van crear. Potser algun faldut del segle XIX va ajudar a muntar-ne alguna, vista la tradició que els contempla.

LA RECEPTA El cremat del prat (per a 4 persones) 1 litre de rom daurat 100 grams de sucre 4 pells de llima 2 tasses de café 1 cullerada menuda de grans de café 1 rameta de canyella Es posen el rom, el sucre, les pells de llima, els grans de café i la canyella en una cassola de fang. Per poder-ho encendre cal escalfar la barreja una mica. Li preneu foc i amb un cullerot de ferro ho aneu remenant, fins que es redueixi una tercera part; això depèn del nivell alcohòlic que desitgeu a la beguda final. Quan us semble bé, ho apagueu i li afegiu les tasses de café.

primavera - estiu de 2014

11


oficis i costums

oficis i costums

Xavier Queralt ha portat la panaderia fins a la seua jubilació. Explica que “com a mon pare li deien José, també em coneixen per aquest nom”. La casa del forn la van comprar el 1914

Vicent Matamoros/Ramon Adell vmatamor@xtec.cat

Cedida

Quin any era? L’edifici constava des de 1850, mon iaio va comprar-lo per fer el forn el 1914, així ho posa al Cadastre d’Amposta. Ho vam consultar per fer una targeta amb l’any de la fundació, quan em vaig jubilar i ho va agafar mon fill Òscar.

Quantes generacions us hi heu dedicat? Després del iaio, va agafar la panaderia mon pare, José Queralt; al morir, ma mare i jo; després la meua dona i jo, i ara Òscar és la quarta generació. Quan es va incorporar al forn? De menudet, ja estava per la panaderia, més que res molestant i fent les boletes del pa, el que més em divertia quan era xiquet. A treballarhi m’hi vaig ficar quan va morir mon pare, perquè estudiava el Batxillerat amb el mestre Félix Torrejón del Río. Quan el pare va caure malalt, vaig deixar d’estudiar i vaig començar a ajudar-lo amb un parell d’empleats i, quan ell va morir, el gener de 1961, l’empresa va passar a nom de ma mare, Carmen Alfara, i jo compaginava la faena amb l’acadèmia. Teníem un empleat (Eulogio), un xic de Sant Rafel, va estar-hi fins que vaig tornar de la mili. Llavors vaig emprendre el treball jo sol, ajudat per ma mare, fins que ella es va jubilar. En casar-nos, també ens ajudava la dona, Josefa Queralt, i ja érem tres persones a la panaderia. I natros dos som qui hem treballat fins la meua jubilació. I ara la dona treballa amb el nostre fill. Vaig començar als tretze anys fins que em vaig jubilar, el maig de 2013. Com ha evolucionat el treball?

Abans fèiem dos formades, una al matí i l’altra a la tarda, perquè el forn no donava per a més. L’havies de tornar a encendre, llavors se ficava la llenya dins i, mentre anava el foc, no podies ficar pa. Ara, com els forns cremen per baix, els pots escalfar sempre i pots anar pastant i ficar pa dins. Els panaders encara matinen, al nostre forn, Óscar està tots els dies a les tres de la matinada a l’aire, però a les nou del matí ja s’ha acabat pràcticament la faena de la panaderia. Jo, quan treballava, si hagués fet els horaris d’abans i dos fornades, no hauria pogut estar de regidor a l’Ajuntament.

El forn ha canviat molt, des de l’any 1970 tenim un forn giratori, que pot anar amb llenya, però el fem anar amb gasoil. L’avantatge és que el foc crema per baix. De gastar llenya o gasoil, el preu no se’n va molt, però la comoditat és major. Aquest sistema de forn et permet fer les fornades seguides i avances més la faena. Ha influït la tecnologia? Abans t’ho tocava fer tot a mà i ara podem dir que la nostra panaderia és semimecànica, perquè fem part del treball a mà i amb màquina. Tenim la màquina de pastar, la que pesa la pasta, la que fa les barres. Després de pesar la pasta, les posem a mà dins d’una cambra de fermentació i d’allí, a la màquina que fa les barres. Les traiem i les posem a mà en caixes

Xavier Queralt amb els seus pares

El treball de panader és dur pel matinar, quan la gent està de festa, te n’has d’anar per a treballar. Quan érem joves, la festa no començava ni acabava tan tard. Anàvem a dormir a la una o les dos de la matinada i es compaginava el treball i la festa. Hi havia gent que es feia el pa? La gent pastava a casa i ens portava els pans a coure als forns particulars. Pastàvem per a tota la setmana i feien set, vuit o nou pans, segons les persones que fossen a casa. No hi havia cap forn comunitari. Jo me’n recordo que, quan estudiava amb Don Félix, ens feia classe de 7 a 9 el matí i, quan m’aixecava, ja estava el forn ple de dones que venien a portar a coure el pa que havien fet.Tothom

Xavier Queralt fent barres de pa

12 primavera - estiu de 2014

i després, amb la pala les posem i traiem del forn. El fet de fer servir maquinària, ha fet canviar també l’horari de treball dels panaders.

V.M - R.A.

L

a panaderia sempre ha estat al mateix lloc? Sí, la va ficar mon iaio per part de pare, Salvador Queralt, ja era panader i treballava al forn del tio Bunyols. Li va tocar la loteria, amb aquelles ‘perres’ va comprar la casa del carrer del Remei i s’hi va muntar la panaderia.

Parle’ns dels tipus de forns. El primer forn era moruno, i s’hi feia el foc a dins. A la tarda, quan acabàvem la faena, el carregàvem, ficant-hi tota la llenya dins, arregladeta al mig i, quan t’alçaves de bon matí, pegaves foc a la llenya, després l’apartaves a un costat del forn i ja hi posaves el pa. Quan acabàvem una fornada, les brases que quedaven dins les escampàvem i hi afegíem llenya per tornar-lo a escalfar. Primer el sòl era de lloses de pedra, però se van fer malbé i les vam canviar per rajoles refractàries. Vam tenir el forn apagat

durant una setmana i, tot i així, hi feia molta calor a dins. El paleta que ho va fer, posava una rajola, sortia i es refrescava amb l’aigua d’un poval. Vaig intentar entrar-hi, però al cap d’un metre, vaig haver de sortir. Hi havia uns altres forns, d’escopeta, en què el foc es feia a un lateral i l’escalfor pujava per un costat.

Cedida

El forn de Queralt arriba a la 4a generació

feia blat a casa, tenien farina per al consum propi, es pastaven el pa i amb una post, que era com una caixa de fusta, ens el portaven a coure. Un dia a la setmana dedicàvem tot el matí a coure per a ells. A festes, comunions i casaments ens portaven pastes a coure. Jo recordo treballar fent bous, perquè les comunions sempre han sigut al voltant de les festes de maig , fins i tot, en diumenge. A l’estiu, al temps de les maçanes, ens portaven cócs. També torràvem cacaus per als qui en venien: el tio Pessetilla i Remei Chillida.

Òscar Queralt és l’actual forner

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

13


Alcanar en imatges

Alcanar en imatges

De la Ràpita a Peníscola, abans del turisme Des de finals de la dècada de 1960, el litoral comprès entre Sant Carles de la Ràpita i Peníscola ha estat objecte d’un constant procés d’urbanització que n’ha acabat transformant completament la seua fesomia original.

Text i fotografies: Museu de les Terres de l’Ebre

per una franja de sorra o còdols, o per la timba de roques; es va veure progressivament envaïda pels veïns i veïnes dels pobles de l’entorn que, en un primer moment de forma fugaç, omplien els diumenges dels dies d’estiu les platges més populars, al temps que apareixien petits càmpings i hostals ocupant algunes parcel·les arran de mar. Una segona etapa va portar a l’ampliació dels ports, l’expansió dels nuclis urbans, i la proliferació arreu de xalets i segones residències que actualment gairebé formen un continu.

L

es fotografies aèries que integren l’exposició, un total de 24, mostren la costa de Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Vinaròs, Benicarló i Peníscola l’any 1961, en el moment en què aquest procés tot just havia començat. Aquestes fotografies, que formen part del fons del Museu de les Terres de l’Ebre fruit de la donació d’un particular, mai han estat exhibides i constitueixen un testimoni que parla per ell mateix de com era el nostre litoral.

Partida del Codonyol

El conjunt de fotografies de cada població, va precedit per un text d’un autor local, que en el cas d’Alcanar ha estat elaborat per Agustí Bel, qui, a més, ha incorporat la toponímia tradicional de la costa del terme canareu.

Vista del nucli de les Cases d’Alcanar

El Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre ha produït l’exposició, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es va inaugurar al Museu de la Mar de l’Ebre amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, i posteriorment, itinerarà per la resta de municipis costaners: Alcanar, Vinaròs, Benicarló i Peníscola. El paisatge de secà amb garroferars, o de l’horta irrigada per sénies o motes, tan sols separada de la mar

En aquest punt del terme, l’any 1968 es va construir la fàbrica del ciment i el seu port.

14 primavera - estiu de 2014

Sòl-de-riu

loRafal

loRafal

Prenent el sol damunt dels còdols

primavera - estiu de 2014

15


història

història

El molí fariner de Sòl de Riu, o ‘del Lluco’

que ja en tenia un d’oli al carrer dels Arcs (avui d’Hug de Folcalquer). Va ser llavors quan passà a anomenarse del Lluco? Però tornem a l’any 1861, amb el camí ramader arribant al molí de Sòl de Riu. Aquest era propietat dels Castell, una família de moliners d’Ulldecona: “atravesando el Puente de la acequia que conduce las aguas al referido Molino y desde dicho punto del Puente a la longitud de veinte varas se colocó otra fita quedando terreno precomunal hasta el Río”.

La pagesia canareva hi duia a moldre el blat, seguint l’antic costum de pagar la mòlta en espècie. El moliner i la seua família vivien en una casa tocant al molí

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

E

l lligallo del Sénia, antic camí ramader, puja vorejant el riu. Només van plantar-ne fites a la banda dreta, ja que l’esquerra quedava delimitada pel Sénia. Amb una amplària de 15 vares (uns 14 m), dilluns 12 d’agost de 1861 començaren a descriure’n el traçat a partir de la desembocadura. Un bon tros riu amunt “se encuentra el Molino de Josefa Castell y pasan los ganados por la calle o frente de la puerta del mismo molino”. LA SÈQUIA COLGADA I EL XIPRER ROBUST En tornar a atermenar el lligallo l’any 1930, el molí de Josefa Castell, ja en ruïnes, se situaria prop de la fita número 3. Traduïm: “La fita número 3 al peu d’una paret

natural a pic, immediata a una cova que hi ha [...]. A uns 15 m d’aquest molló es troba un edifici derruït, que va ser molí, restant-ne una part dins del lligallo. Pujant, a 44 m de l’anterior es va situar la fita número 4 en terreny erm, tocant a la sèquia colgada del molí i a 4 m d’un robust xiprer aïllat”. Els molins fariners proliferaren a la vora dels rius i rieres del camp català de l’edat mitjana. Així, només en el seu tram canareu, el Sénia acollia els molins de les Canals, de les Caixetes, dels Horts, del Poll i de Sòl de Riu (el de Josefa Castell, més tard dit “del Lluco”). Funcionaven amb energia hidràulica, prenent l’aigua directament del riu mitjançant una peixera –una mena de parada que

travessava el jaç perpendicularment, de banda a banda.

Encara és possible localitzar aquella sèquia que conduïa l’aigua al molí. El 28 de juny en vam recórrer les restes imponents colgades de terra, paral·leles a la riba dreta. No és cosa de riure: la sèquia afrontava no pas amb una, sinó amb tres finques de garrofers de la partida de Sòl de Riu. Més difícil resulta trobar el punt per on hi entrava l’aigua, o el pont que

Fa uns quants anys, un treball (publicat per la Diputació de Tarragona?) descrivia així el molí del Lluco: “Queda una mola dreta a peu de carretera junt amb diverses ruïnes, en les quals hi ha un gran forat rectangular de 4 m per 1, i uns 10 m de fondària. Aquest és el darrer molí que trobem en el curs del riu Sénia”. Però aquí hi seguirem la comunicació d’Helena Fibla, Toni Forcadell i Jordi Arasa al III Congrés d’Història d’Alcanar amb el títol Els molins d’Alcanar: inventari i descripció del procés de producció (2010): “Les restes del molí que es poden veure són d’obra de maçoneria. El cup és esglaonat i de forma pentagonal coronat amb una estructura rodona. La part superior d’aquest està construïda amb maons, i a diferents alçades sembla que intercalen capes de maons amb carreus de pedra. La paret del cup que dóna a l’interior de l’edifici estava emblanquinada”.

la travessava. Potser ens hi podria ajudar aquell “robust xiprer” que, ja ans de la guerra civil, s’alçava isolat a 4 metres de la sèquia i de la fita del lligallo? LLÀSTIMA DE PONT DELS ESTRETETS Riu amunt es fa cap al camí de les Martorelles. Allí el lligallo passa per davant del pont dels Estretets. Més enllà, el camí dels Campets i, seguint els revolts del riu, el camí vell de Vinaròs. Després voregem les ruïnes d’una paridora i el pont de la carretera de l’Estació, ans d’acabar al paratge del Barranquet, al límit amb els termes d’Ulldecona i Vinaròs. En un treball datat l’any 2010, Lluc Gombau feia una diagnosi de l’estat lamentable en què es troba el lligallo: la vegetació se’l menja, hi aboquen deixalles... Ves per on, els mateixos mals que afecten el pont dels Estretets i poden fer que aquest peça del nostre patrimoni històric no arribe

a les Quinquennals del 2019. Ho diu un professional que en aquesta matèria ens mereix el major crèdit i que, com tants d’altres canareus i canareves, d’aquest malaguanyat arc de pedra en guarda un munt de records d’infantesa. L’abandonament oficial contrasta amb les enormes possibilitats del lligallo com a via ecològica i, afegeix Lluc, “com a itinerari d’unió entre les restes dels diversos molins i construccions existents al llarg del Sénia”. És curiós que d’aquestes prometedores perspectives ja en parléssem, ara fa quaranta anys, amb els amics que corríem per aquelles vores de riu els dissabtes a la tarda i els diumenges al migdia. Mentrestant el pont dels Estretets, el mateix que quaranta generacions de canareus i canareves s’han estimat tant, se’ns en pot anar a fer punyetes davant dels nostres nassos.

Pels volts del 1889 el molí de Sòl de Riu fou venut a Melcior Ulldemolins,

Any 2014: la vegetació, els abocaments i una aigüera (a l’esquerra de la foto), a punt d’assolar els Estretets

16 primavera - estiu de 2014

A.B.

A.B.

ELS CASTELL, MOLINERS FALDUTS A mitjan segle XIX, quan el portava la vídua del moliner faldut Josep Castell Bonet, la propietat disposava també de quasi cinc jornals de garroferars, un de secà i 21 cèntims de jornal de vinya.

Any 2007: les restes imponents del molí del Lluco, ans del seu abandonament actual

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

17


patrimoni

patrimoni

Helena Fibla ens va fer una breu, però molt aclaridora, explicació de la història del pont, el nostre segon objectiu va ser el salt d’aigua situat 200 metres més avall (batejat pels organitzadors com “la peixera”), una altra obra mestra de la naturalesa que ens ha deixat el riu. La frondosa vegetació deixa veure un salt d’aigua amb el seu toll, una esplèndida vista per a tots els visitants, el mestre Pep Badia ens va donar una lliçó del patrimoni del riu (aigua, molins, flora i fauna) al llarg dels anys fins ara, tot un plaer haver-lo escoltat. Allà mateix, Agustí Bel ens va resumir la història del corral dels Sunyer, tot just al davant nostre, a l’altra banda del riu, una mostra de la transhumància del lligallo (ara misteriosament desaparegut) del riu Sénia. Tornant al punt de partida per recollir els cotxes ens varem topar amb la Sèquia, construcció imponent per la seua grossor i llargària, la qual portava l’aigua cap al Molí del Lluco. Era el torn de Francesc Subirats, ens va contar amb el seu origen i la seua importància. Des del punt de partida ens vam

La Generalitat de Catalunya recomana declarar Bé Cultural d’Interés Local (BECIL) el Pont dels Estretes, consolidar-lo, netejar la vegetació, fer-hi un manteniment i un accés fàcil

Joaquim Valls Balada lorafal@gmail.com

E

possible, per poder passar entre tanta vegetació agrest, una faena realitzada per membres de les dos associacions. Fet això, la ruta ja estava preparada. La idea era mostrar totes aquelles meravelles arquitectòniques i naturals que el riu Sénia ens amaga entre argilagues, canyes i malea. La visita ens portava pel llit del riu per on es podia passar, els altres trams vam haver d’agafar el cotxe. L’horari triat eren les 18 hores, poc usual per aquesta mena de rutes,

però ben encertat per l’organització, ja que podíem arribar a més gent i gaudir de la posta de sol. Més de 50 persones de totes les edats ens enfilàrem cap al nostre primer objectiu: el pont dels Estretets, lloc simbòlic i emblemàtic del nostre poble. Emergien, impassibles al pas dels segles i enmig de la malea, les restes cada vegada més malmeses d’un dels últims reductes de la nostra història, abandonat a la seua sort, cada cop més deteriorat,

Ja només ens quedava per veure el lloc més conegut per tots els canareus: la desembocadura del riu

Sénia,“el Sòl de Riu”. Férem una passejada riu amunt mentre Pep Badia ens evocava, amb els seus comentaris, aquelles imatges del riu que ja no recordem . Tot plegat una ruta difícilment oblidable i eternament abandonada... una llàstima!. Una especial menció a tots els col·laboradors que, desinteressadament, han fet possible aquest event i també a tots els amics que van venir a ‘Descobrir els Tresors del riu Sénia’... GRÀCIES!

El mestre Pep Badia fent explicacions a ‘la Peixera’

J.V.B.

J.J.B.

l Departament de Cultura a Terres de l’Ebre ha enviat l’informe sobre el Pont dels Estretets arran d’una petició de l’Ajuntament d’Alcanar el passat novembre. La valoració arribava a primers d’agost, just una setmana després que l’Associació Cultural Lo Rafal i la Plataforma Salvem el Pont dels Estretets realitzés una excursió reivindicativa pel riu Sénia el dissabte 28 de juny, després de superar no pocs entrebancs. La principal dificultat era netejar el camí, de la manera més acurada

desplaçar amb cotxe fins al Molí del Lluco, obra mestra de l’arquitectura canareva, vam posar a prova la perícia i destresa dels nostres visitants, ja que la deixadesa de l’entorn dificulta molt l’accés. Helena Fibla ens va explicar el funcionament i la vida als molins arran de riu (propietaris, curiositats, successos i camins, també misteriosament desapareguts).

J.J.B..

‘Descobreix els tresors del riu Sénia’

esperant les intervencions per a la consolidació i manteniment.

Estat actual del Pont dels Estretets

18 primavera - estiu de 2014

Imatge extreta del llibre ‘Historia de mi pueblo. Alcanar’ (1922) del Canonge Matamoros

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

19


patrimoni

patrimoni

La plaça de la Cisterna: tres anys de reflexió Ben aviat farà vint anys dels fets que van decidir la salvació de la cisterna del Vall, sense que encara s’haja batejat la plaça que presideix aquest magnífic monument Redacció

La Cisterna dels ‘Coyos’ del Camí Ample És la tercera cisterna més gran del poble d’Alcanar, diuen els propietaris. Les seues dimensions són considerables: fa uns set metres d’alçada per 2.80 metres J. Joaquim Buj

lorafal@gmail.com

El 4 d’abril de 2012 Lo Rafal va insistir que es prengués en consideració la petició i es contestés tan bon punt fos possible. Al cap d’una setmana, l’Ajuntament va comunicar que s’havia donat trasllat de la sol·licitud al regidor de Cultura, Xavier Ulldemolins.

Gràcies a l’exposició, la cisterna del Vall va esdevenir una de les principals atraccions d’aquelles festes. Hi havia persones que ploraven i tot en admirar aquella “catedral canareva”. En endavant, la veu popular diria que la monumental cisterna s’havia de salvar, Alcanar se’n sentia ben orgullós.

Ulldemolins i la resta de regidors del PSC aviat van deixar el govern municipal. L’alcaldia va assumir les competències en matèria de cultura. Als díptics i material de difusió de la ruta guiada pels antics molins d’oli d’Alcanar (maig de 2012), Lo Rafal hi va indicar que començava a la “plaça de la Cisterna (Ajuntament)”. No va haver-hi cap tipus de reacció municipal, en cap sentit.

El 31 d’octubre de 2011, l’Associació Cultural Lo Rafal es va dirigir al nou govern municipal demanant que la plaça que formen l’edifici de l’Ajuntament, la cisterna del Vall, la Casa O’Connor i el passatge Espanyol s’anomenés “plaça de la Cisterna”.

Fa més d’un any, a l’editorial del número de Lo Rafal de la primavera de 2013, es va tornar a insistir en la falta de resposta de l’Ajuntament. De moment, aquest porta tres anys pensant-se el nom de la plaça, mentre la gran cisterna que la presideix va complint aniversaris.

L

a família de Joaquina Folqué Folqué i Antonio José Reverté Fabregat, coneguts com los Coyos, van emprendre fa uns tretze anys la rehabilitació de la cisterna que tenen als solaments de la casa situada al número 2 de la plaça del Camí Ample. La reforma l’han realitzat amb gust i conservant tot el que han pogut l’estructura original de la cisterna, amants com són de tot allò que forma part del patrimoni local. Les bigues de fusta que subjecten la volta del sostre les han repassat amb un oli especial de llinosa i les parets només les han pintat, sense lluir-les. “A baix del blanc, té un color verd grisós dels materials que es feien servir abans, encara s’apreciaven els regueralls de l’aigua”, comenta Joaquina Folqué. “Quan ho pintàvem sortia cada rajoleta d’un color diferent, ara en assecar-se la pintura ja no es nota tant”, afegeix son fill Quimet Reverté.

Contraportada de “La Cisterna i Alcanar”, el còmic divulgatiu que la regidoria d’Urbanisme va editar a les Quinquennals de 1994

20 primavera - estiu de 2014

hi han muntat un modest museu etnològic on s’hi arrengleren des d’arnes d’abelles, a gerres de fang, gàbies i ferramentes del camp passant per altres objectes més personals com ulleres dels iaios o utensilis dels primers apotecaris. Tot un món d’elements quotidians de fa un parell o tres de generacions, que ens evoca la societat canareva de la primera meitat del segle XX. A l’entrada de la casa hi ha el pou, que conserva encara el poval per pujar-hi l’aigua, amb una pica al costat. Aguaitant pel forat s’aprecia l’enorme fondària de la cisterna. Los Coyos calculen que la cisterna deu tenir més de 200 anys, tot i que no en saben precisar l’època exacta de la seua construcció. “Quan vivia mon sogre, que ara tindria 115 anys, ja estava feta, mentre que sons iaios no van comentar mai que ells fessen construir la cisterna, per

tant, també és anterior a aquests avantpassats”, cabila Folqué. La funció d’una cisterna d’aquestes dimensions, l’única tan gran a la zona del Camí Ample, és difícil de concretar també. És possible que servís per a vendre aigua al veïnat d’aquells carrers o per a abeurar els animals, tot i que en caldria una investigació més exhaustiva. “Jo vaig veure com a la Ràpita, fa uns seixanta anys, la gent anava a les cisternes amb uns càntirs a comprar aigua. Els homes portaven unes bótes i les omplien d’aigua per als animals, igual aquí també es feia el mateix, s’hauria d’estudiar”, recorda Joaquina Folqué. Aquesta cisterna és la tercera més gran que es coneix al poble, després de la Cisterna del Vall i la que hi ha al pati de l’antic convent situat al carrer de Sant Josep.

L’espai que ocupa la cisterna l’han dividit en dos estàncies, a les quals s’accedeix per una escala de caragol amb una barana de ferro. El pis més alt el tenen habilitat com un rebost, on l’humitat conserva en estat òptim el menjar que hi guarden, sovint les verdures i patates que cullen del seu hort. A baix de tot

J.J.B.

Per a les Quinquennals, el govern municipal va decidir netejar i arranjar la cisterna. La regidoria d’Urbanisme –que llavors ostentava Francesc Cid, d’ERC- va organitzar-hi una exposició. En un panell s’hi podia llegir un informe recent en què el Departament de Cultura de la Generalitat destacava el valor excepcional de la cisterna del Vall. A més, tots els visitants rebien com a obsequi un còmic divulgatiu de 12 pàgines

titulat La Cisterna i Alcanar, en forma de respostes a preguntes diverses: Com és la cisterna?, Quina història té?, Què és, un vall?, Les antigues muralles d’Alcanar, etc. La pressió contrària era tan forta que es va considerar convenient que no n’hi figuressen els autors, ambdós treballadors de l’Ajuntament: Cristina Reverter (dibuixos) i Agustí Bel (text).

J.J.B..

L

a tardor del 1994 a Alcanar es vivia un fort enfrontament per raó de la cisterna del Vall, redescoberta tres anys abans sota l’antiga casa consistorial. Enderrocada aquesta per a construir-ne la nova, calia decidir si conservar sencera la cisterna (parer compartit pels regidors d’ERC, PSC i PP, i amb matisos importants pel de CiU) o no (postura del grup municipal d’Iniciativa per Catalunya – IC). Tot i la majoria municipal favorable per ben poc, al carrer la integritat de la cisterna no ho tenia gens bé.

Joaquina Folqué al rebost on s’aprecia la volta de la cisterna.

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

21


recerca

recerca Remei. A més del Moto Esport Club Alcanar (MECA), Futbol Sala, societats de caçadors Diana i Mas de Mulet. A les Cases, el Club de bitlles i el Nàutic. La Penya Barcelonista d’Alcanar, tot i tenir un caire més cultural, ens apareixia com a entitat esportiva en la documentació.

El món de l’esport canareu al canvi de segle Els alumnes de l’IES Sòl de Riu Anna Adell Gonzàlez i Xavi Curto Camacho van fer el treball de recerca estudiant les entitats esportives existents a Alcanar durant el curs 2000-2001

Hi havia molta gent associada? Vam descobrir que un 25 per cent de la població estava associada en algun club o entitat, sent el Club de Caçadors Diana, el que en tenia més, amb 400 inscrits, i el Kendo la que menys amb només deu. La conclusió és que una de les tradicions més arrelada és la caça i la falta de socis en entitats com eren les Bitlles, el Kendo o l’Agrupació Excursionista, per falta, potser, de coneixement entre la població. És important difondre les activitats de cada club, donar-se a conèixer, deixar que la gent hi participe sense cap ànim de lucre. Així, a la llarga, mentre trien i remenen s’enganxen a l’esport.

Xavi Curto / Anna Adell / Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

P

er què us vau decidir a fer aquest treball? Xavi (X): Sempre m’ha agradat l’esport i vaig jugar molts anys a futbol, amb el CD Alcanar. Anna volia fer el treball sobre una altra entitat esportiva, el GAMA, ens van proposar fer el treball conjunt de totes les entitats esportives locals. Anna (A): Pep Casanova, el nostre tutor, ens ho va proposar, els dos teníem clar què volíem, però el fet d’ampliar-ho ens va enriquir molt més a nosaltres i el treball.

A: Va ser tota una experiència fer de periodistes, quedant a diferents llocs amb els presidents, a quasi totes les entrevistes hi anàvem els dos i això feia que després la feina fos més fàcil. Volem agrair a tots els que ens

van atendre en aquell moment. El futbol, bàsquet, les motos, les bitlles de les Cases, el ciclisme, els escacs, el bàdminton, etc.,  són alguns dels esports que en forma de treball vam unir, ajudant, així, a que quede constància d’allò que el nostre poble estimat tenia: moltes entitats esportives que ajudaven a l’educació de petits, joves i grans. Quantes entitats esportives hi havia? N’hi havia divuit: les agrupacions Ciclista, Veterans de Futbol i Excursionista; Associació Catalana de Kendo, Centre Esportiu Canareu, Club Bàsquet i Escola d’Iniciació Esportiva, els clubs Deportiu Alcanar, Escacs, Patí, Esquí i Tir Ermita del

Quines activitats es realitzaven? Junt amb la regidoria d’Esports, s’organitzaren els campionats catalans de bàdminton, la Volta Ciclista, l’Enduro a Granada o el Parc Infantil Esportiu de Nadal.

Cedida

CedidaCedida

D’on vau treure la informació? Xavi i Anna: Dels presidents i membres de les entitats, a qui vam entrevistar un per un. Vam fer recerca de llibres i revistes que fecen menció

a l’esport canareu i vam entrevistar el regidor d’esports, Josep Bort. ​ Quins aspectes destacaríeu de la recerca? X: Va ser molt interessant descobrir entitats que desconeixia. Entrevistar i treure la informació de la mateixa gent va ser molt més divertit que treure-la de llibres. Em va permetre ampliar els coneixements, enriquirme i empapar-me més del meu poble de tota la vida.

Anna i el seu fill Nil a la Via Catalana

22 primavera - estiu de 2014

Entitats més antigues? L’Agrupació Excursionista, fundada l’any 1882 per un grup d’amics aficionats al muntanyisme; el Club Deportiu Alcanar va començar només preparant un terreny per jugar al futbol el 1919 entre amics, després disputant partidets contra equips veïns, s’inscrivia l’1 de setembre de 1944 a la Federació Catalana per competir en campionats oficials. La Societat de Caçadors Diana fundada el 1960, el MECA i el Club Nàutic Cases d’Alcanar, ambdós de 1972, l’Agrupació Ciclista, del 1974, i el Club d’Escacs fundat el 1975 són les més antigues. Parleu-nos dels vostres estudis. X: Vaig cursar tots els meus estudis al

col·legi Joan Baptista Serra fins a sisè curs, després vaig passar a l’IES Sòl de Riu, on vaig fer des de primer a quart d’ESO, el Batxillerat de Ciències Socials i el CFGM d’Administratiu. A: Vaig fer l’EGB al mateix centre. Des de Pàrvuls fins a cinquè a les Escoles Velles i sisè a les Escoles Noves. L’ESO i el Batxillerat d’Humanitats, degut a la meua passió per les lletres, a l’institut canareu. Heu anat a la universitat? X: No, vaig realitzar un cicle formatiu de Grau Superior d’Administració i Finances a Tortosa. A: Jo en vaig fer un d’Educació Infantil a Tortosa, accedint després a Magisteri d’Educació Infantil a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV de Tarragona. Expliqueu la vostra trajectòria professional? X: Mentre cursava l’Administratiu a Alcanar, treballava a l’empresa de disseny gràfic Alt Contrast d’Alcanar, primer en pràctiques, i més tard a mitja jornada, quan estudiava a Tortosa. Acabats els estudis, vaig seguir treballant molts anys a Alt Contrast, fins l’any 2009, que vaig marxar a l’empresa Stock Plus de la Sénia, on encara hi estic. A: Des de ben menuda he cuidat els petits del carrer, fent repàs quan m’ho demanaven, he estat de monitora a l’Esplai l’Espavil de la Sénia, a les activitats infantils de festes de les Cases, també a la Llar d’Infants Rosa Mari d’Alcanar i, després de cursar la carrera, ja vaig començar a treballar de mestra per diverses escoles. He estat tutora de P5 a l’Escola d’Educació Infantil i Primària Carles III de Sant Carles de la Ràpita.

Portada del treball amb logos d’algunes entitats

On viviu i què feu? X: Visc a Alcanar i participo a les curses de muntanya sempre que puc. A: També estic aquí i quan tinc temps lliure m’agrada gaudir de la familieta. Xavi i sa filla Leire de caminata

Gràfica amb el nombre de socis de cada entitat el 2001

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

23


opinió

opinió

L’anacronisme d’una política decadent

Benvinguts a la Vil·la del Pingüí

Sembla que després de més de trenta anys de democràcia alguna cosa no quadra. No tothom està vivint en el mateix món. Les diferències socials s’ estan engrandint

Després d’uns quants anys al poble i, per un motiu o altre, recorrent l’ajuntament i el terme i pobles veïns me n’he adonat que som a la vila del Dr. Slump. Francesc Subirats

Andreu Queralt Balagué

U

n còctel que es repeteix constantment dins la nostra societat. Els ciutadans atrapats en la pròxima pujada d’impostos i l’enèsima retallada en l’estat del benestar. Ingènuament pensàvem que, aquest, no s’acabaria mai. I, així, “escapça i dóna”. És com un malson que pareix que no té fi. Els polítics, però, dibuixen una altra realitat. Estem davant d’un nou paradigma social que està esclatant per on pot i són, precisament, les classes socials més desafavorides: gent gran, persones sense feina i el jovent més qualificat i preparat que ha de marxar fora, els qui reflecteixen aquest malestar. Al nostre poble, Alcanar (que en definitiva és on podem actuar) en tenim de tots els colors. La política local està segrestada per un lideratge feudal, preocupat només a controlar l’opinió pública, amb un absentisme programat de les forces polítiques més tradicionals. Començant per un pacte entre ERC amb el PP. Un pacte fora de temps,

anacrònic, que ja ve del 2013 i que enguany, en l’aprovació dels pressupostos generals, s’hi ha afegit l’abstenció del PSC. Uns pressupostos reduccionistes que ja no dibuixen una alcaldia amb molts diners en tresoreria i romanent.

La política local està segrestada per un lideratge feudal, preocupat només a controlar l’opinió pública, amb un absentisme dels altres partits Fa dos anys i mig (estàvem en plena campanya electoral) Alcanar tenia sis milions de romanent (sobrant d’una cosa que queda o sobra). En el pressupost actual, el que no es retalla és el “gasto” de festes. Estem en any de Quinquennals. El tipus de política que es fa a Alcanar queda molt ben reflectida en la roda de premsa de l’alcaldia en què s’explica detalladament, després de recursos perduts, la

pèrdua del cobrament d’unes contribucions especials, a les quals em referia al número anterior de Lo Rafal. Els mitjans comarcals i el butlletí local se’n feien ressò: “Montserrat ha explicat que per tal de defensar els interessos de l’Ajuntament, es va intentar esgotar totes les possibilitats de cobrar aquests diners... Així, el que tenim en aquests moments són uns drets de cobrament de vora mig milió d’euros que no es materialitzaran, a causa de una sentència que ens arriba com a herència de la gestió de govern anteriors”. Com ja ha passat d’altres vegades, la informació d’ERC és esbiaixada, fent insinuacions a l’imaginari col·lectiu, les quals desvien la realitat dels fets. És important recordar la data de 21 de novembre de 2003, aquell dia PSC i ERC signaven un pacte de govern, pel qual al juny de 2006, Montserrat ocuparia l’alcaldia. Des d’aleshores han passat quasi vuit anys amb el mateix grup al govern.

urant aquests anys de contacte amb els equips de govern, tots aquest punts, i molts més que no em caben per falta d’espai, es repeteixen i s’han repetit sine die.

D

- Canvis urbanístics inacabats, de pandereta, que no se sap ben bé a què responen ni quina n’és la intenció, com als carrers del Camí Ample; o pendents de regulació, com al litoral de Les Cases.

- Instàncies perdudes, instàncies desmembrades, regidors d’urbanisme que eviten cites, regidors de turisme i festes «mal» quedes una vegada i una altra sense escrúpols incapaços d’avisar del canvi d’agenda.

- Notícies negatives a la premsa que no haurien d’aparèixer, siguin veritat o mentida, que fan mal al poble i l’embruten, per no haver sabut gestionar-se amb l’oposició municipal, com passa arreu.

- Gestions gestionades pel secretari, siga quina en siga la natura.

- Tràmits infinits en el temps, la resolució dels quals sembla que no arribarà mai, com succeeix amb les restes de la Guerra Civil.

- Desconeixement del material municipal - Funcionaris incompetents o ineptes, acceptat i sabut per tothom.

- Promoció turística i cultural de les Festes Quinquennals patètica a dos mesos vista (o un mig segons quan es llegeixi l’article).

- Funcionaris rabietes perquè no combreguen amb qui o què, i que ho plasmen al lloc de feina.

- Incapacitat durant anys i panys de crear alguna marca pròpia local de promoció, ni mandarina, ni ibers…

- Xarxa d’Internet precària tenint en compte que som a una ciutat de 10.000 habitants.

- Falta de visibilitat a mig o llarg termini per als projectes municipals: accions inconnexes, improvisades i sense continuïtat que, en alguna cas, han provocat algun accident.

- Oficina de turisme amb horaris estranys incomplerts i a voluntat del treballador. - Accions inconnexes a l’ample o rere queixes al Facebook. - Facebook de turisme oblidat i sense actualitzar, tot mostrant al món la deixadesa de qui l’administra. Comunicacions precàries a l’era del Social Media. - Plans turístics obsolets, improvisats i sense criteri. Plans turístics fets i presentats per altri —entre altres del Rafal— que es queden al calaix per desídia o deliberadament. - Interventors i secretaris de sucre o de vidre. - Empreses que no cobren i entitats abandonades, elles i/o els materials o infraestructures. Vergonya se’n donaria J. Antonio Valls si veiés com està l’edifici que duu el seu nom. - Falta de regulació dels béns públics, o canvis d’ús i nom.

24 primavera - estiu de 2014

loRafal

loRafal

- Definicions d’”Antiajuntament” i d’altres opinions negativíssimes per part d’interlocutors de pobles veïns, ja siga per temes professionals o veïnals (Alcanar-platja). - Submissió a Cemex per la falta d’idees o les ganes de tindre-les. - Falta de valentia a l’hora de sancionar allò que les normatives diuen que és punible, des de les caguerades de gos a les construccions il·legals, per tal de ser amics de tots o de no buscar-se enemics entre els votants… L’única diferència que he notat amb l’equip de govern actual d’ERC, i per la qual se m’ha titllat a mi i a l’Associació Cultural lo Rafal d’amiguisme’ és la bona voluntat i les ganes d’escoltar. Però, amb la bona voluntat no n’hi ha prou per arribar a l’excel·lència.

primavera - estiu de 2014

25


opinió Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Arreglar els prats Arroscats i atropellats

Pere Fibla i Biosca

El semàfor

L

a cultura canareva està amarada d’horts, de marraixes a l’ombra, de motes abandonades, de canalats perduts, de melons refrescant-se als pous i de parres enramades. El nom de Lo Rafal hi fa honor i també des de les nostres pàgines dediquem atenció als prats, a les experiències i records de molts veïns. Deu haver-hi pocs canareus que a la família, encara que no en siguen amos personals, no tinguen un prat on fer una paelleta, una torrada a l’hivern o on no es morin els tarongers malalts. Però sí que n’hi ha molts que pateixen el mateix problema: no poden arreglar el prat ni la caseta perquè Alcanar no té cap directori ni cartografia de masies ni cases de camp per tal de poder autoritzar, o no, obres d’arranjament. És molt possible que de moltes casetes, heretades o comprades després, no hi hage escriptures modernes, ni permisos d’obra, que en el seu dia no es demanaven. Davant del dubte, els tècnics municipals no donen permisos per actualitzar vivendes o casetes i aquesta situació, que pot semblar molt prudent, genera perversions més grans. Per una banda, és evident, molta gent opta per obres il·legals que aleshores ja no es poden controlar, i ningú pot certificar, si no és posteriorment, que es respecten els metres permesos o les normes d’edificació. D’altra banda, el retard en decisions sobre la unificació de normes per a tota la comarca o la demarcació (Terres de l’Ebre), posposa una activitat econòmica que podria generar algunes feines. Si a aquesta falta de control, catalogació i decisions polítiques hi afegim el fet consumat que les obres il·legals i al·legals mai no es tomben, ens trobem amb una situació paradoxal i quasi absurda. Mentre obres denunciades no es van aturar i ara tot el poble ha de pagar un enderrocament en nom de l’Ajuntament, la gent que demana permisos per arranjar una caseta no podrà fer-ho. ¿Quin mal fa un prat amb una casa de 50 metres quadrats? ¿No seria millor deixar-ho fer i saber on s’han de guardar motes, basses, parets de pedra seca, canalats i rafals? Alcanar, quan pugue, ha d’emprendre la catalogació de les edificacions rurals i buscar una solució raonable per les antigues, encara que en el seu dia no els demanessen permisos. No es tracta de fer pisos ni xalets il·legals, sinó de acompanyar, controlar i preservar el nostres prats. I fer-ho com el poble determine.

26 primavera - estiu de 2014

El passeig marítim de les Cases Les canyes ja no formen part de la identitat del Marjal i les timbes s’han de protegir amb blocs de pedra de cantera. Malgrat tot, les vistes al mar, la tranquil·litat i la distància assequible passejant, corrent, amb bici o patinant, fan que aquest indret fins a Sòl de Riu siga ja un referent. A diari hi trobem gent pel seu carril bici o per la zona peatonal, fent esport, fent salut. Gaudim-lo. Xarxes socials sense filtres Al poble s’han creat grups a les xarxes socials per als solters, per a queixes ciutadanes, per a quedades i aplecs, etc. En alguns hi trobem un rerefons útil i també important, però compte!, les xarxes socials no tenen massa filtres del que hom hi publica i no tenen encara vinculació directa amb organismes oficials. Queixar-se a la xarxa no implica que s’hi posarà solució immediata. Queda camí fins que es modifiquen els procediments actuals i les xarxes socials passen a ser part de l’administració pública. Ja hi ha iniciatives en alguns consistoris a través d’aplicacions per a mòbils o telèfons de contacte directes. En qualsevol cas, és una bona iniciativa. Problemes amb les emissores de ràdio Encara que Alcanar Ràdio està bé, la varietat no és una característica en les emissores disponibles al poble. Em sobta molt que en una de les emissores que escolto habitualment, no ens mencionen en un dels talls de màrqueting en el que fan referència als pobles de la zona sud de Catalunya i nord de Castelló que en reben la cobertura. I és cert, a Alcanar tenim un problema amb la recepció de les ones d’algunes emissores de ràdio. Actualment qualsevol emissora pot emetre per internet i a través dels dispositius mòbils, però fins que aquest no siga l’únic canal s’hauria de revisar i millorar la cobertura de ràdio del poble. I ja que parlem de comunicació, es mereixen ser criticats durament el Projecte Castor i un “personatge” que va aparèixer en una entrevista a la tele parlant-ne i burlant-se de tots nosaltres, també els podríem ensenyar la tageta roja.

loRafal

loRafal

primavera - estiu de 2014

27


amb la col路laboraci贸 de:

Profile for Associació Cultural Lo Rafal

Lo Rafal 121  

Número 121 de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Lo Rafal 121  

Número 121 de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded