Lo Rafal 100 by Associació Cultural Lo Rafal

vista prèvia

Timba sense canyar, timba que se’n va

C.F.

Si no hi deixen regenerar les canyes i sense cap vegetació, el passeig s’esllangueix ressec i cau a la mar

C.F.

editorial loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal

www.alcanar.com/entitats/rafal

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Carme Ferré (direcció), Joaquim Buj (distribució), Sílvia Matamoros (fotografia), Josep Manel Roig i Francesc Subirats.

Col·laboradors Ramon Adell, Agustí Bel, mossèn Francisco Cabedo, Carles Duarte, Pere Fibla, Ester Martí, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Eva Oms, Noemí Polls, Andreu Queralt, Mireia Reverter, Pepa Reverter, Laura Sancho i Pietat Subirats. Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat: Royla Publicitat. Av. Catalunya 74, tel. i fax 977 73 06 62 Subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Xuxes Dolz, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067 Imprès: Litosplai SA (www.litosplai.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com) Maquetació: Jaume Porto

loRafal

‘Lo Rafal’, capital social

i algun lector ha estudiat sociologia o està inclinat a aquestes lectures, coneixerà Robert Putnam, el científic social nord-americà que ha fet popular el concepte de capital social. A Putnam l’hauríem pogut convidar a fer un Sóc de Poble, ja que va nàixer a Port Clinton, un poblet d’Ohio, i això té a veure amb el fet que considera el capital social la implicació individual en activitats col•lectives, associatives, en favor de la comunicat, que creen xarxa social i identifiquen un col•lectiu amb aquesta riquesa. Lo Rafal, pel seu altruisme, l’activitat associativa i la millora de la qualitat constant, ha estat capital social, del tot. En aquests vint anys hem passat del blanc i negre al color, de la maquetació improvisada a un disseny propi i innovador, hem apostat pel patrimoni, el medi ambient, la política transparent i la planificació. Pot ser han estat paraules per a oïdes sordes, però tot suma. Al nostre projecte s’han sumat consellers de la Generalitat, cantants, actors, pintors, esportistes, cuiners, bàrmans (Vicenç Villatoro, Josep M. Espinàs, Carles Santos, Carme Ruscalleda, Lloll Bertran...), que han vist en la nostra revista un producte que no desmereixia. Aquest número Carles Duarte, poeta, exsecretari de la Presidència de la

Generalitat i ara president de la Fundació Carulla, tradicionalment lligada al mecenatge, ens aporta la companyia forana. L’artista Pepa Reverter ens regala una obra exclusiva que ens fa de portada. Com a activitat compromesa i associativa, que ocupa temps de lleure, és complicat que incorpore molta gent que s’hi dedique: totes les associacions troben en el relleu generacional la seua clau de volta i la complicació màxima. A pesar d’això, és llarguí-

sense admetre-ho, etc, formen part d’allò que ha d’existir, de la polèmica necessària. Si no hi fossen, ens farien menys importants. De les successives etapes que hem viscut, parlaria de tres: la combativa, la de la qualitat i ara encetaríem la de l’adaptació a un model de revista divulgativa que pot confiar que ara els canareus i les canareves tenen la xarxa, la ràdio, els setmanaris i altres mitjans per tal d’informar-se. Encara

Els que critiquen, s’enfaden, la llegeixen sense admetre-ho, etc, formen part d’allò que ha d’existir, de la polèmica necessària. Si no hi fossen, ens farien menys importants. ssima la llista de gent que hem engrescat en aquests anys, la dels subscriptors i anunciants, que, potser sense ser-ne conscients, formeu part de la xarxa, d’aquesta riquesa associativa dels pobles. Podem recordar només un parell d’incomprensions en aquests vint anys, i cal citar-les: la de qui no ha entès que els articles tenen un espai limitat i s’ha molestat i la de qui ha vist la revista com el seu negoci i no ha comprès que, feta amb recursos públics en gran part, l’hem feta allà on garantien més qualitat. Els que critiquen, s’enfaden, la llegeixen

massa vegades ens hem fet útils, a pesar nostre, i sempre hem esperat que els projectes, els consells i la lliure opinió hagen fet bé al poble a què sempre hem estat amatents. La sensació agredolça de què tantes vegades hem de tractar els mateixos problemes es perd una mica quan mirem aquests vint anys amb perspectiva. Tot el que preocupava Alcanar ha anat apareixent, menys del que voldríem pels recursos que tenim, fent un retrat una mica escorat a col•lectius participatius i conscienciats. Si no, seríem paper, però no capital social.

setembre-octubre de 2008

municipal

Full de ruta per a un Alcanar encallat En la revisió de dues dècades de ‘Lo Rafal’ i alguns programes electorals del segle XXI trobem qüestions recurrents que són temes pendents d’Alcanar i que ens fan perdre pistonada respecte a altres municipis

J.J.Buj

jbuj@xtec.cat

Obrir Alcanar a la mar Invertir el procés de creixement urbanístic del poble, fentlo créixer cap a l’Àngol i les Cases és un tema insistent, per bé que polèmic. Calafell és un exemple de com podria ser el nostre municipi: el poble està a l’interior i una avinguda, amb escoles i l’institut, l’uneix amb la platja. Una qüestió a abordar seria com adquirir els terrenys, que ara estan a uns preus massa elevats. El desdoblament de la N-340 i la cura del Marjal també s’han de tenir en compte.

Estabilitat econòmica i demogràfica

Canals de participació ciutadana En els darrers anys s’ha volgut crear el consell de cultura, el de joves o l’agrari. Cal garantir el seu funcionament i operativitat, així com crear-ne d’altres dedicats a l’esport, el turisme, les festes populars, el medi ambient o els mitjans de comunicació. També caldria comptar amb la figura d’un defensor/a de la ciutadania, a l’estil dels que ja hi ha a Amposta o Ulldecona. Les reunions periòdiques entre l’ajuntament i els diversos sectors socials i econòmics del municipi, les assemblees informatives sobre l’acció de govern i de l’oposició són eines perquè la gent hi pugue dir la seua. Els mecanismes de participació ciutadana poden evitar exclusions socials i afavorir la integració dels nouvinguts, tant estrangers com d’altres punts de l’Estat. L’acció veïnal conjunta, només trencat durant les Quinquennals i en conflictes com el del gas, s’ha de reforçar.

J.B.

Preocupa la diversificació econòmica i el perill de convertirnos definitivament, a partir de la pròxima dècada, en un poble dormitori de Vinaròs, Benicarló, Amposta o de pobles més menuts com Ulldecona o la Sénia. Els canareus i canareves treballaríem en aquests llocs i només vindríem a Alcanar a menjar i a descansar. Diversificar l’economia i evitar que s’incremente la mà d’obra que treballa fora passa per crear el polígon industrial dels Campets, però també per donar suport als joves emprenedors. El comerç, els nous valors turístics i els canvis en el sistema de producció i comercialització agrícola estan en el punt de mira.

Infraestructures i serveis L’obligada remodelació d’instal•lacions relativament noves com la biblioteca o el mercat és una prova de l’estretor de mires amb què sovint s’han fet les obres públiques al poble, no només a Alcanar sinó també a les Cases. El manteniment també ha estat insuficient i més exemples podrien ser la deixalleria o l’Auditori.

Alcanar-Platja concentra problemes de falta d’infraestructures, seguretat i abocaments il·legals

setembre-octubre de 2008

loRafal

municipal

S.M.

Els tres nuclis urbans tenen temes oberts i enquistats

La Generalitat analitza les millores que es poden fer al port de les Cases

Alcanar: el(s) polígon(s) industrial(s) i l’Àngol Aquestes són dues qüestions que clamen al cel a Alcanar. Diuen que la reparcel•lació dels Campets ja està feta i que l’any vinent es podria començar a edificar. Però és un polígon menut, del qual s’haurà de preveure prompte una ampliació i buscar nou sòl industrial. Des d’ERC es parla de seguir per la vora del riu, el PSC torna a traure el polígon a la fàbrica. Un segon polígon o una ampliació dels Campets ha de sorgir del consens entre tots els grups polítics i, una vegada més, els agents econòmics que són els que han d’invertir. Les propos-

loRafal

tes no han de ser armes per desgastar el govern. En campanya electoral es parlar de vivers d’empreses o de centres de formació i inserció laboral. Tot això ha de passar del platònic món de les idees a la crua realitat. L’Àngol va fer arrancada de cavall i parada de burro. Des de l’Ajuntament diuen que falta la firma de la ministra per a què es puga seguir endavant, el cas és que està tot parat i més perillós encara que abans. Hi ha qui dubta de la funcionalitat de l’enllaç i, fins i tot, qui diu que s’haurà de refer el pont. Els accessos a Alcanar i les Cases són dos veritables

punts negres, on ja hi va haver sis víctimes mortals el febrer passat. L’alcalde vol reprendre les pressions sobre les diverses administracions per a què s’acabe d’una vegada per totes. Pot ser útil que tots els grups polítics facen servir els seus contactes a Madrid, Barcelona i Tarragona per exigir la materialització de l’obra, sobretot el PSC, CiU i el PP, a més d’ERC, el partit que governa al municipi. Millorar aquests accessos és bàsic per a la pretesa connexió Alcanar-les Cases, facilitar la implantació de noves empreses i desenvolupar el sector turístic. Hi ha

més temes per desencallar com ara la llar de jubilats (el centre de dia ja es va inaugurar), l’hotel d’entitats o la piscina coberta. Les Cases: el Port i preservar la costa Una altra obra molt reivindicada és l’ampliació del port. L’Ajuntament acaba de rebre un estudi de Ports de la Generalitat i està analitzant quines millores pot aportar-hi. També demanarà el parer de la Confraria de Pescadors i d’altres sectors implicats. L’ampliació del port és una inversió prevista inicialment per al quadrienni 2004-2008. L’actuació més urgent, per als veïns de les

setembre-octubre de 2008

municipal

J.B.

Full de ruta per a un Alcanar encallat

Està planificat que el passeig arribe a la cimentera

Cases, és la construcció del nou dic de llevant que protegiria les embarcacions en cas de temporal, ja que ara s’han de traslladar al port de la Ràpita. Aquest nou dic té un pressupost aproximat d’un milió d’euros. Després de la pífia feta a la zona del càmping Estanyet-Sòl de Riu serà qüestió de buscar una nova solució per evitar la degradació del litoral sud del municipi, que passaria, en part, per recuperar la vegetació autòctona (com ara les canyes) que subjecten el sòl i impedisquen esllavissades. També s’haurien de recuperar els búnquers, cada vegada més coberts per l’aigua del mar, i posar-los en valor abans que siga massa tard. Els veïns i visitants de les Cases podrien veure l’inici de les obres del passeig marítim nord l’estiu de l’any vinent. La primera fase unirà el nucli

mariner amb la platja de Mar i Cel mitjançant un pas pensat per a vianants i ciclistes, uns tres quilòmetres de longitud que, depenent de l’orografia del terreny, oscil•larà entre els vuit i els quinze metres d’amplada. Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcanar, el pressupost global d’aquesta fase s’aproximarà als sis milions d’euros. Els objectius principals són defensar la línia de costa, la

ja existent entre la carretera N-340 i la platja de Mar i Cel, per a dotar-la de serveis. En una segona fase està previst que el passeig arribe a la cimentera i la idea final seria donar-li continuïtat fins a la Ràpita. Alcanar Platja: millorar els serveis Les deficiències en serveis a Alcanar Platja són un problema crònic i que, molt sovint, arrenca de les primeres ur-

Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcanar, el pressupost global d’aquesta fase s’aproximarà als sis milions d’euros regeneració paisatgística de les platges, a més de “reordenar” els accessos a les urbanitzacions i els habitatges aïllats de la zona. L’equip de govern (ERC) exigirà la remodelació de l’àrea de descans

setembre-octubre de 2008

banitzacions construïdes als anys 60 i 70 del segle passat. Enllumenat, clavegueram, accessos i recollida de brossa són les principals mancances que arrossega el tram de l’antiga N-340.

En el tema del clavegueram, cal incentivar que les urbanitzacions es connecten a les xarxes mare de la depuradora posades en marxa durant l’anterior mandat municipal. La recollida de la brossa potser s’hauria d’estudiar mancomunar-la amb l’Ajuntament de la Ràpita o externalitzar el servei, com han fet a Amposta, si això ha de millorar-ne l’eficàcia. L’Ajuntament disposa de 800.000euros, adjudicats per Foment, a fi d’emprendre-hi les primeres actuacions per a millorar-ne els accessos i l’enllumenat, incorporar un carril bici i passarel•les per a vianants. Tot plegat han de deixar de ser promeses. Cal accelerar les millores previstes d’enllumenat i accessos, les quals el consistori té subvencionades, per evitar nous conflictes com els que van haver-hi fa deu anys a Alcanar Platja.

loRafal

municipal

Deu anys de Jakelvï i punt final El grup de música pop-rock acaba la seua trajectòria d’assajos i concerts. Vuit persones de gustos i estils de música bastant diferents, el que fa difícil crear nova música

Ramon Monfort

Quan vam tenir prou cançons vam començar a fer concerts i així ens autofinancàvem el primer cd, Aquí per tu. El vam gravar a l’Estudi de Tortosa. Després d’això incorporem al grup a Gonzalo per a tocar el saxòfon, un bon fitxatge. Vam enregistrar la segona maqueta en un improvisat estudi a casa Txemari, però aquesta ja no arribem a vendre-la, les anem repartint pels concerts i a la gent que ens la demana. Una època d’alts i baixos en què ens quedem sense teclats, ja que Ramon S. deixa el grup. Raül, que ho toca tot, agafa els teclats i li passa el trombó a Benito. Després és Quiles qui deixa la bateria per una lesió que

loRafal

el tindrà més d’un any de baixa. Al seu lloc vindrà Ferran, el germà d’Alexis. Al cap d’un temps Raül també deixa el grup i s’incorpora un teclista de Masdenverge, Cèsar. Aquests hem estat tots els membres que hem passat per aquest grup de música i d’amics, que durant deu anys han compartit una afició que els ha fet passar molt bones estones. Durant aquest temps hem fet una quantitat considerable de concerts, des d’Enguera, al sud del País Valencià, fins al IV Festival de Curtmetratges de Cambrils, l’any 2002, passant per Tortosa, la ciutat estimada de Santa Bàrbara, la Ràpita, Deltebre, Campredó, Rasquera, Peníscola… Sense oblidar la nostra ciutat, Alcanar. Segurament el lloc on més vegades hem tocat: al Cuc Sonat, a Código, a la Cafe, a la Volta i sobretot a la plaça del mercat on, per a nosaltres va ser el concert més espectacular. Volem agrair a tothom qui ha estat als concerts, als qui els ha agradat i s’ho han passat bé i a aquells a qui no, a la família, a totes les dones de la nostra vida, per la paciència que han tingut, a les que no van poder ser les nostres dones, als que

Cedida

banda de les darreres etapes més difícils, és el moment de recordar els principis i als components Quiles i Txemari, que amb ganes i il•lusió vam decidir, després de l’etapa Toy’s, de fer un grup nou amb Alexis, de Godall, amb ganes de tocar el baix, i Ramon S. per a tocar el teclat. Vam pensar a posar metalls al grup per a donar una mica més de frescura i es van incorporar Xavi F. a la trompeta i Raül U. al trombó de bares.

Ramon Monfort s’acomiada del públic de Jakelvï

han tingut confiança en tots natros, a la gent de Ràdio Ulldecona, d’Alcanar Ràdio, de la Plana Ràdio, a tots els alcaldes i tots els regidors

amb hem tingut tractes i a tots els que ens deixem, la companyia en aquest viatge de deu anys de la nostra vida.

setembre-octubre de 2008

municipal

De la sèquia al catàleg Bona part del patrimoni fundacional d’Alcanar, el que en proclama els orígens, continua en perill. La resta ja s’ha perdut per a sempre

Agustí Bel

agustib@hispavista.com

es generacions actuals ja no hem pogut admirar l’esglesiola de l’antic Calvari que es va cremar en l’atac de Cabrera. Ni les parets altes, l’altiva muralla canareva. Ni els seus portals, Vell i Nou. Ni els rentadors del Poador. Ni l’hospital del Camí Ample. Ni el clot dels Calciners. Ni la presó de la plaça. Ni el pou de la Vila. Ni els arcs del carrer que es deia així. Ni el molí d’aigua Almenara avall. Ni la torre de les Cases, ni la del Codonyol, ni les de la Serreta... Tot ho van assolar fa molt de temps pensant que feia nosa o mal efecte, que encotillava el creixement, o vés a saber què.

Sort que les coses van canviar. En relació amb el desenvolupament sostenible, a la dècada dels 80 del segle passat es va traslladar al plantejament urbà l’interès social per con-

tectònic van ser incorporats in extremis al Pla General d’Ordenació Urbana del 1990. Igualment al Pla del 1997 en què, amb el vistiplau municipal, els catàlegs van engrossir-s’hi amb elements com la gran cisterna del Vall –la conservació de la qual, fruit d’una aferrissada resistència contra els qui pretenien as-

solar-la, havia constituït una gran victòria popular.

Paisatge fet malbé A Jardins ignorats, Trinitari Fabregat hi exalçava un dels més valuosos paisatges canareus, el que sorprenia el visitant en arribar al revolt del mirador de Borretes. Era el paisatge dels fundadors: l’hi van admirar tant els aborígens que Roma va fer baixar de la Moleta, com els primers repobladors que a mitjan segle XIII s’atrevirien a abandonar el recer del castell d’Ulldecona.

Però no cal llançar les campanes al vol. Si passes comptes de què hem fet amb el que quedava del nostre patrimoni fundacional (deixant de ban-

L’any passat van organitzar a Barcelona una jornada tècnica sobre els estudis d’integració i impacte paisatgístic. ¿Quin paisatge fragmentat i farcit

Si passes comptes de què hem fet amb el que quedava del nostre patrimoni fundacional, el balanç és decebedor servar i protegir el patrimoni històric. Això va donar lloc a l’urbanisme monumental o cultural. Alcanar se’n va fer ressò: a pesar dels esforços d’alguns sectors per evitarho, sengles catàlegs de patrimoni arqueològic i arqui-

da peces més recents com ara els prats, els pous, la taronja, etc.), el balanç és francament decebedor. De vegades, avergonyeix i tot.

Hem malmès un dels paisatges més emblemàtics d’Alcanar

setembre-octubre de 2008

loRafal

de taques hi van triar com a exemple, entre tots els malmesos de Catalunya? Esgarrifa i tot: en 30 anys, eriçant-la de torres elèctriques, encolomant-hi algun xalet, trinxant-la amb camins asfaltats i un entrellat de bancals de formigó i línies elèctriques, escampant-hi hivernacles, piscines, plàstics i de tot a cada pam, plantant-hi casetes arreu, quan no amuntegant-les sense concert ni esme, hem estat capaços de trossejar i fer malbé la nostra vista més emblemàtica. S’ha quedat en una tela escatxillada i apedaçada amb retalls inconnexos. ¿I l’immemorial camí dels Bandolers? Amb la carcanada a l’aire d’ençà que s’hi acacen les motos, allí on les usurpacions i el martell pneumàtic l’han respectada, l’empedrat de l’autopista de la nostra protohistòria redola pels xaragalls oberts com a ferides endanyades. També fan pena un parell de vies lligades a la fundació: el camí vell d’Ulldecona, cada dia més rosegat, i el lligallo mig perdut del Coll de les Forques, la ruta dels fundadors que, ans d’entrar a Alcanar per la Serreta, prop de l’escorxador travessa el camí de Sant Jaume, el que du a Compostel•la flanquejat per les restes d’un cementiri (romà? islàmic?) que rai: diuen que un galifardeu ja va arrasar-les sense contemplacions en transformar-se la finca. Canyars i vergers Els murs i la volta medievals tocant a la pedrera dels Santjaumes estan a les últimes. La mil•lenària bassa comunal va sobreviure a la fi de l’imperi romà però avui, cada vegada

loRafal

més xicoteta, pareix un clot fangós: envoltada de brutícia i pots de líquids d’arruixar, qualsevol dia algun desaprensiu la veurà eixuta, la llaurarà i no se’n parlarà més.

municipal

Basses, motes, aljubs, cisternes, canalats, safarejos, piques... L’ADN canareu està molt vinculat a la sàvia arquitectura hidràulica dels avantpassats. Però tant se val, perquè de la sèquia Mare i la sèquia de Baix vés qui se’n recorda. No s’ha parat compte ni el monumental molí de les Canals, orgull d’Alcanar des del segle XIII (i assolat l’any 2000 en plantar tarongers a la riba esquerra del riu). Al Palàcio del camí de Vinaròs li ha anat d’un fil. D’un dia a l’altre, com si fos una tara, en va desaparèixer el jardí. Vint anys enrere havia passat igual amb el verger únic dels O’Connor i, no fa tant, amb els ufanosos canyars de l’Estanyet (2002) i de Sòl de Riu (2006): un joc de mans i au, en un tres i no res ja no hi eren. En pocs anys hem estat a punt de perdre la cisterna del Vall (per allò de la «plaça plana»), l’hort de les Ànimes (per a convertir-lo en un aparcament), el mas del Llop (per plantar-hi un berenador), el codolar del Marjal («no hi quedaria millor una platja d’arena?»), la Serreta (no n’hi ha prou amb 3 antenes i una mossa per encabir-hi més cadafals, volen contextualitzarhi un hotel de fantasia)... I sort que la vil•la romana de la Bamba roman sota l’estoreta! Perquè l’edifici del Palàcio gràcies que figurava al catàleg de patrimoni arquitectònic del Pla General d’Ordenació Urbana, que si no...

El camí dels Bandolers al Codonyol, dalt dels pins de Metxa

El semàfor de la vergonya Pont dels Estretets Molí de les Canals Resta de molins del riu Sénia Bassa de Sant Jaume Construccions de Sant Jaume Cementiri de Sant Jaume Volta medieval de Sant Jaume Lligallo del Coll de les Forques Camí vell d’Ulldecona Camí dels Bandolers Paisatge dels fundadors Canyars Garroferars Serreta Marjal Sèquies Motes, aljubs i canalats Carrer del Forn Església de Sant Miquel Torre del Carrer Nou Cisterna del Vall Hort de les Ànimes D’altres grans vergers interiors Nucli antic d’Alcanar Nucli antic de les Cases setembre-octubre de 2008

història

Temps de silenci Els búnquers ombrívols de la Guerra Civil sobreviuen, ja molts fets malbé, a la costa canareva. José Arola recorda com es van fer

Francesc Subirats

Temps enrere hem de situar els cinc búnquers que tots coneixem, quatre dels quals ara són dins la mar i l’altre encaixat dins l’escullera de rocall que es va dissenyar quan es va arreglar aquella zona, a l’alçada del carril bici que serpenteja vora el camí. Hi havia uns metres de terreny fins la timba; ara s’ho ha menjat la mar. “Es va cavar una trinxera que recorria les timbes i els unia. Devia fer un metre i mig d’ample i una mica més

d’alt. Així podien observar la mar sense ser vistos. La trinxera, de tant en tant descrivia un petit semicercle, segurament per dissimular i que no es veiés tan recta”. Certament, si hom es fixa en les restes que coneixem avui dia, pot arribar a imaginars’ho. Avui dia de les restes de la trinxera no en queda ni rastre. Tampoc queda cap vestigi del complex de formigó que havia de mantenir aquells gegants amb la vista endavant. Les darreres restes són a l’esmentat escull de roca que hi ha a mig camí de l’Estanyet i la partició. Potser també formen part d’aquestes restes unes roques sospitoses enfonsades a poca profunditat al llarg d’aquest trajecte. “Tenien les trinxeres i també hi recordo uns túnels que s’enfonsaven a la terra perpendiculars a la línia costanera. Crec que duien on guardaven la munició, que havia d’estar a cobert de possibles atacs”, diu Arola. El pròxim escull amb què havien de topar els enemics, segons els plans de defensa republicana, era la Serra Canó. Aquest topònim aclareix quina n’era la finalitat. Serra Canó, Serreta de Tana o Punta de Benifallim. Allí hi

setembre-octubre de 2008

Trist final per al búnquer i el formigó de dins i fora de l’aigua

Des de l’Associació Cultural Lo Rafal creiem que tots aquests elements formen un espai prou significatiu com perquè s’hi fes una actuació de recuperació. Hem aportat la nostra proposta a l’Ajuntament perquè s’hi intentés involucrar en tant que es tracta d’un element cultural de fort atractiu turístic i patrimoni de tots

F.S.

om eren els anomenats búnquers? Qui els va fer? Era gent del poble? Quants n’hi havia? Què se’n va fer? Massa silenci, com tot allò que fa olor a Guerra Civil. Nogensmenys, tampoc s’ha tingut la iniciativa de relacionarlos amb la recuperació de la memòria històrica. José A. Arola descriu com recorda el litoral quan ell devia tindre 6 o 7 anys. “Van treballar-hi molt, molts i molt de pressa. Ho van deixar tot preparat”. Així doncs, cal imaginar que tota la línia de timbes des de Sòl-de-Riu a l’Estanyet es transformà en una llarga línia fortificada a l’esguard de qualsevol moviment que pogués arribar de la mar.

F.S.

lorafal@gmail.com

Restes per investigar de la construcció que ara fa de fonaments, a les Martinenques

loRafal

F.S.

història

trobem una construcció realment excepcional: un búnquer de defensa que contenia un gran canó. “Hi havia tres o quatre plantes. I a dalt de tot un canó molt llarg que apuntava a tot hora de cara a la mar. A dalt hi havia el canó. Hi havia unes escales i al pis de sota hi havia més sales, i a baix de tot crec que hi havia la munició. Hi havia unes trinxeres que recorrien la serra. Me penso que hi entraven per la part de davant de la serra i en sortien pel darrere, per on hi havia el camí”. Arola recorda que de menut hi havia anat algunes vegades. Certament, aquesta notícia és sorprenent. Caldria saber si realment aquell vestigi històric és de tals dimensions. Així doncs, una vegada més hi exigim una actuació que en permeti la restauració. “Allí hi van treballar de fort. Hi treballaven a vila: l’ajuntament designava aquells hòmens en més bones condicions per a treba-

loRafal

llar-hi, tenint en compte que la guerra ja anava i n’hi havia pocs. Me penso que cobraven millor que un treballador normal. Allí van haver de picar-hi molt, i de pressa.” “Ho tenien tot preparat per quan ataquessen els feixistes per la mar, venint de Mallorca. Però els hi van vindre per dalt!” Així doncs, la línia de defensa de la costa canareva, mai devia arribar a estrenar-se. Tot i això, es degué de construir amb certa rapidesa, ja que la guerra va durar només tres anys.

observa una massa de formigó amb una entrada tapada a posteriori. Sembla ser un dels amagatalls i túnels que conduïen fins als búnquers, tal i com ho descrivia José. Per saber-ne una mica més caldria una actuació per destapar-ho i esbrinar com era per dins. A l’altra riba hi ha un búnquer oval en molt bones condicions. La perfecció de la seva cúpula ens mostra la tècnica avançada de construcció d’aquells anys; a més, si hom hi entra pot arribar a fer córrer la imaginació.

Més elements costaners El proper element defensiu, tot seguint la ruta, se situa on hi ha actualment l’empresa Cademar -la musclera- i els seus voltants. Efectivament, els fonaments d’aquell balcó a la mar són de formigó. Més enllà, passada la fàbrica, a la desembocadura del barranc de la Ferreria, hi trobem dos elements singulars. L’un, per la forma singular, l’altre per la informació que ens amaga. A la riba sud s’hi

Si resseguim la costa, trobem més enllà del Càmping Alfacs, un búnquer de forma similar a l’oval anterior. La construcció conté un búnquer i un habitacle posterior, comunicats per mitjà d’un túnel. Més enllà, aïllat vora una timba, al rocall de la zona del barranc de Codonyol i les primeres platges d’arena de la Ràpita, hi trobem un búnquer idèntic als primers.

Hem analitzat cinc zones del litoral canareu amb un total de dotze elements d’especial interès. Des de l’Associació Cultural Lo Rafal creiem que tots aquests elements formen un espai prou significatiu com perquè s’hi fes una actuació de recuperació. Hem aportat la nostra proposta a l’Ajuntament perquè s’hi intentés involucrar en tant que es tracta d’un element cultural de fort atractiu turístic i patrimoni de tots. Si a més n’atenem l’entorn, hi trobem les fonts de Sant Pere, la serra de Montsià lluny, la Cova de l’Hedra a prop, el nucli de les Cases amb tot allò que ofereix, els prats amb sènies, canalats i basses, Sòlde-Riu, el molí del Lluco, el pont dels Estretets, en nucli d’Alcanar amb edificis, ibers, ermita i cisternes, els Santjaumes i el seu jaciment, el camí dels Bandolers, les torres templeres… Déu n’hi do de la ruta turística que en surt, d’aquesta enumeració. Només que hi hagués un camí que ho unís…

setembre-octubre de 2008

història

La recuperació dels Goygs del Remei La pista d’un antic dibuix va engegar la recerca per a identificar els goigs que, fa més de 200 anys, Alcanar li cantava a la seua Mare de Déu

Agustí Bel

agustib@hispavista.com

ot va començar amb aquell número d’octubre de 1978 de la revista Alcanar. En glossar les pàgines que el canonge Matamoros havia dedicat al Remei, Aguado va reproduir-hi un dibuix de la Verge “venerada en la villa de Alcanar”, amb l’ermita i dos xiprers a banda i banda. La família que l’havia conservat des de feia una centúria, imprès en una tela fina, l’assemblaven molt a la marededéu que recordaven haver vist a l’església de les Cases. En la traça, la hi havien guardada a començaments del s. XVIII perquè no fes nosa

en les obres d’eixample de l’ermita, però en enllestir-les van ficar-n’hi una de nova (la que també desapareixeria el 1936)... i aquella imatge primitiva, que segons la llegenda havien trobat uns pastors després de la conquesta cristiana, ja no va tornar mai al seu santuari. A Matamoros li penava: “prueba indiciaria de que la imagen de las Casas fue la primitiva del Remedio la tenemos en la similitud de ésta con la estampa de los gozos, que es una copia fidelísima de aquella”. Però, n’hi havia uns goigs tan antics? ¿Tant com per a dur gravada una marede-

setembre-octubre de 2008

déu “cuyo carácter arcaico y típica forma triangular”, segons el canonge, “denuncian su remoto origen, que bien puede fijarse en el siglo XIV”? Una Marededéu triangular La web de la parròquia esmenta diversos cants de lloança adreçats a la patrona d’Alcanar: la Pregària a la Verge del Remei musicada pel compositor Enrique Cofiner; la Salve Marinera que entonen els casencs en emportar-se la imatge... Amb tot, els més tradicionals són els goigs. Tothom n’ha sentit interpretar uns a la rondalla: “Elegida sou per Déu, salut del gènere humà, sempre en Vós busca remei, nostre poble d’Alcanar...”. Però, i els antics, ¿que anirien as-

sociats a una marededéu triangular? A les llibreries de vell n’hi ha una bona pila, de goigs de la Verge del Remei: en llatí, els de Caldes d’Estrac (s.XVII); en castellà, els de Caldes de Montbui (1873); en català la majoria, tant del segle XVIII (Alcover, Arenys, Vic...) com del XIX (Manresa). Són cançons religioses de text anònim i melodia popular fiada a la memòria. Les més primerenques es remunten al s.XIV. Del XVII ençà se’n generalitza la publicació en fulls solts. Els que reproduïm aquí porten l’advocació a la capçalera, però no el lloc on es venera la imatge gravada en boix. Sensiblement acampanada, s’assembla molt a la divulgada per

loRafal

història Aguado. La riquesa del corondell, la pressió de la planxa i els motius tipogràfics en situen la impressió al segle XVIII. Estem davant l’“estampa de los gozos” a què es referia Matamoros?

“Remediau los nostres danys que tenim en cada ora. Per los vostres goigs tan grans, daunos prest Remey, Señora” El manuscrit dels ‘Andreus’ L’altre fil de la trama rau en una singular llibreteta enquadernada en pell, esgrogueïda pel temps i rosegada pels ratinyols. Andreu Queralt ja va esmentarla al BI Alcanar (octubre 2004). Són els comptes del pagès Andreu Sancho Sancho, nascut a Alcanar el 1772 i casat el 1796 amb la Quaquina Valls per a tindre-hi vuit fills, els batejos dels quals anotarà meticulosament en aquella Memoria para Andrés Sancho de Andrés de cuentas y otras cosas, al costat de despeses judicials, vendes de cavalleries, rebuts de les pensions dels censals, etc. Encapçala la llibreta l’himne pasqual Reina del

loRafal

Cel, l’antífona de sant Gregori en un llatí d’anar per casa. Més avant, les Benditas del nacimiento que es recitaven per Nadal. En un castellà maldestre, el poema El setenario de Nuestra Señora: “Fucistes Virgen angustiada/ en la pacion de Jesus...”. Després les coples dedicades A la reyna del Cielo para esta obra que va a empesar: “Venit a resar./ La Virgen del Santo Rosario/ aora y en la muerte/ os hayudará”. La nissaga dels Andreus era tradicionalista, beata i censatària de la parròquia. De cada generació en sortia un capellà, una monja o un

a la casa pairal que va del carrer de Jesús al dels Arcs, amb sa mare i dos germans fadrins. Té una marededéu. Al primer pis s’hi fa construir un oratori ben acolorit. Allí esmerçarà les hores resant, llegint llatinòrums i arreplegant amulets per guardar-se del món roín, com ara l’Oracion que fue allada en el sepulcro de Cristo Nuestro Redemtor, la que tiene el Sumo Pontifice en su oratorio y el monarca Carlos 3º en el suyo, una carta per guanyar indulgències que Jesús va oferir a les santes Isabel i Brígida. O la pregària Bendita sea tu pureza y eternamente lo sea amb què fra Andreu

Al manuscrit son pare encara hi havia anotat una altra cosa: els Goygs de Nuestra Señora del Remedio, unos de pregarias, otros de gracias frare. És el cas d’Andreuet, monjo de 25 anys que en faltar son pare l’any 1835 n’hereta la llibreta de comptes. Exclaustrat al cap de poc, fra Andreu fa de col•lector de la parròquia. Es reclou

fa comptes la vespra de la Mare de Déu d’Agost: a raó dels 200 dies per lletra que va concedir Pius VII, en surt un total de... 37.200 dies d’indulgències! Alça, i el misteriós quadrat d’origen cèltic que formen

els mots SATOR AREPO TENET OPERA ROTAS? “El pagès enfila el solc amb la xaruga”, hi van llegir igual a l’endret que a l’inrevés els alquimistes. Ho feia servir d’encanteri contra mals de queixal i mossegades de gos? O de joc místic que amaga al mig la creu que sosté el món? Però el tresor més valuós del monjo exclaustrat no eren estos textos màgics. Al manuscrit son pare encara hi havia anotat una altra cosa: els Goygs de Nuestra Señora del Remedio, unos de pregarias, otros de gracias. Quatre pàgines i mitja atapides de lletra vehement de tamany desigual, amb esmenes, ratlles i garramanxos que hi separen les estrofes. I una clara finalitat pràctica. Los de pregarias son estos, s’hi indica. I més avant: Los de gracia son estos. No valia a badar. Hi destaquen d’un tros lluny canarevismes cridaners que no trobareu en cap versió impresa, tot i partir del mateix text: sans, vencidora, Grabiel, desijans, mostranvos, aligria, an perill, triunfan, posse-

setembre-octubre de 2008

història Los de pregarias son estos Puix regnáu sobre los Sans, excelen y vencidora, per los vostres goigs tant grans, daunos prest Remey, Señora. Remediau per goig, Princesa del Arcangel Grabiel. Remediau en nostra presa, miráu nostre mal cruel. Remediau ab vostres mans, puix lo Fill tant vos honora. Per los vostres… Remediau puix sent donzella, paríreu Deu verdader. Remediau puix sou aquella, la que prest nos pot valer. Remediau als desijans mostranvos consoladora. Per los… Remediau per goig insigne dels tres Reys del Orient. Remediau per lo benigne, vostre Fill tant excelent. Remediau pels meris tans que vos mereixedora. Per… Remediau, Señora mia, puix lo veu resusitat. Remediau av aligria, no’s vullau desamparar. Remediau los nostres plants, alegrau al trist que plora. Per… Remediau puix que miráreu en lo Cel muntar lo Fill. Remediau puix deslliurareu tod lo mon an perill. Remediau pels triunfans puix que sou possehedora. Per… Remediau afavorida per goig del Esperit Sant. Remediau y daunos vida, Verge digna triunfan. Remediau als suplicans, ab lo Fill emperadora. Per los vostres…

Capçalera de l’estampa del segle XVIII

hedora, suplicans, assunta, arcàngil, declaran, Belem, gererquia, president (precedent), mol (molt), seua, quint, devaillà, fenvos… També s’hi observen oblits, paraules o girs canviats: al tres dies per lo ters dia; lo mon an perill per lo mon de gran perill... O errades: p. ex., caía per crià, rihc per rich. Sobretot hi sobta que la tornada canareva dels

sat a escriure en castellà, dels goigs que ara fa doscents anys seguia cantant la gent d’Alcanar a la seua Mare de Déu, encara en el català arcaic de l’època en què havien obrat la nau del santuari. Alcanar. poble apart Diu la llegenda que, durant la terrible pesta que va assotar València el 1348, la

Un detall que Matamoros i Aguado desconeixien: no hi ha vèrgens triangulars anteriors al segle XV. Perquè a la forma acampanada va arribar-s’hi per un procés evolutiu

Remediau per ser assunta en los Cels ab gran honor. Remediau puix tant conjuncta sou ab Deu Nostre Señor. Remediau los nostres danys que tenim en cada ora. Per…

goigs de gràcies (“Cantarem av alegria,/ puix nos haveu dad Remey”) no siga la de les estampes (“Triunfant Senyora mia,/ Verge Santa del Remey”).

Remediau, y dau descans al devot, que vos adora: per los vostres goigs tan grans, daunos prest Remey, Señora.

Tot hi delata la transcripció, feta de memòria per un pagès canareu ja ave-

setembre-octubre de 2008

imatge de la Mare de Déu de la Pietat va manar que li canviessen el nom pel de Remei. En fer-ho, cessaren els estralls de la malaltia. “Considera quanto aprecia nuestra misericordiosa Madre el ser Remedio de nuestras dolencias”, llegim en un novenari, “pues para

sanarlas prefiere el título de Remedio al de Piedad”. Enmig de les crisis del segle XIV, mudar l’advocació de la Pietat per la del Remei hauria constituït, per a aquell Alcanar puixant en recursos i gent, tota una al•legoria del seu deler de segregar-se de la comanda d’Ulldecona, cosa que aconseguiria al cap d’un segle (1449). Vet aquí com els sants ens engronsen el bres. Sant Antoni conta, a qui l’escolte, els orígens ramaders d’un poble nascut en un nuc de lligallos a rampeu del coll de Bonmatí. Essent sant Miquel el patró dels cavallers hospitalers, els senyors de la vila van dedicar-li el temple parroquial: per això quan l’any 1739 els botiflers, en presència del comanador de l’orde militar, armen cavaller al Palàcio el jurista canareu Jeroni Anglès, hi triaran justament la diada de l’arcàngel. I la Verge del Remei? Ella expli-

loRafal

història

La recuperació dels ‘Goygs’ del Remei ca, amb permís dels frares trinitaris, l’afany d’Alcanar per ser ell mateix. D’aquí que el franquisme hi fes mans i mànigues per instrumentalitzar-la en profit seu.

va talla del gòtic tardà fou revestida al XVI amb la indumentària que les dames de la cort llueixen en qualsevol quadre de Velázquez: saia ben folgada, mirinyac i mantell.

Un detall que Matamoros i Aguado desconeixien: no hi ha vèrgens triangulars anteriors al segle XV. Perquè a la forma acampanada va arribar-s’hi per un procés evolutiu, quan la primiti-

Ves com una pista equívoca ens ha portat fins als goigs dels Andreus. Providencialment: són l’únic que ens queda d’aquelles marededéus canareves, l’original acampanada i la que va

substituir-la fins al 1936. El temps i la sort diran si mai se’n pot recuperar cap, igual que ara ho han estat els seus Goygs.

NOTA: Lo Rafal agraeix la generositat de qui ens ha deixat el manuscrit per a transcriure’n els Goygs

“Y si tant com jo voldria mon ﬂach dir no us fa servey, mirau la voluntad mia, Verge Santa del Remey” Goygs de Nuestra Señora del Remedio, unos de pregarias, otros de gracias

Los de gracia son estos Vostres goigs Verge Maria, digna mare del gran Rey, cantarem av alegria, puix nos haveu dad Remey. Lo primer es al Misteri de la Santa Trinitat, quant vos fonch del alt ymperi lo arcangil Sant en[viat], declaran de vos pendria pura carn lo Eternal Rey, triunfant Señora mia. Lo segon fonc sens esmena, quan Vos Señora sentíreu quant sense dolor ni pena lo Fill queus caía paríreu dins Belem en la establia, senvos Sant Joseph servey, triun… Fonc lo tres quan vassallage vos feren del Oriént los tres reys ab gran linage, ab la estrella presiden, al qual ells tenian per guia, adoraren lo gran Rey: cantarem… Fonc lo quart un goig mol alt quant Jesus, Verge estimada, cobra tod lo rihc esmal de la seua carn sagrada, resusitad al tres dies vos aparegue de gran Rey: cantarem… Lo quint fou, Verge pura, quan Jesus vostre fill car, Rey de Reys sobre natura, en los Cels vereu pujar fins a l’alta Gererqia hont la contempla el gran Rey: cantarem… Lo siés fonc mol egregi entre altres molt pujant quant del eternal Collegi devaillá lo Esperit Sant, fenvos dolça companyia los Apostols del gran Rey: cantarem av alegria… Lo sete fou molt en Ynsigne en los Cels quant fos assunta, de las dignas la mes digne, vostra carn ja mes consumta, hon’ regnau ab Señyoria a la dreta del gran Rey: cantarem… Y si tant com jo voldria mon flach dir no us fa serve[y], mirau la voluntad mia, Verge Santa del Remey.

Pàgina de la llibreta dels Andreus

loRafal

setembre-octubre de 2008

Alcanar en imatges

Vint anys aprenent i participant Silvia Matamoros

Dâ&#x20AC;&#x2122;esquerra a dreta, Jordana GonzĂĄlez, Jahel Fibla, Marta Angles, M

Josep Fibla i Joan Sancho, del Club de Futbol Amateur

setembre-octubre de 2008

loRafal

Alcanar en imatges

Els i les joves de vint anys d’Alcanar ens acompanyen a celebrar el mateix aniversari que han fet ells

es, Meritxell Beltran, fent una copa a les festes del Remei

Abel Martínez, estudiant, i en cap de setmana dj del Cuc Sonat

loRafal

Josep Sancho, del Casal Jove Aixumara i de la Banda Municipal de Música

setembre-octubre de 2008

oficis i costums

L’escola al ‘Palàcio’ Alumnes de diferents èpoques expliquen les seues vivències escolars a l’edifici emblemàtic que va fer de col•legi

Vicent Matamoros / Ramon Adell vmatamor@xtec.net

ins que el curs 195960 van començar a funcionar les escoles del carrer de Càlig, altres llocs, entre ells el Palàcio, feien d’escola. Conegut amb aquest nom, segurament des de que es va construir al segle XVIII, per diverses raons: es trobava als afores del nucli urbà de l’Alcanar d’aleshores, era un casalici i al fet de “pertànyer a un militar andalús establert a Alcanar, Juan Caballero Llanes, casat amb Marianna de Ferran, d’Ulldecona, mem-

bres de l’aristocràcia local d’aquella època”. (Agustí Bel, Lo Rafal nº 85) El Palàcio degué ser llogat per l’ajuntament, perquè no tenia instal•lacions pròpies adequades per atendre les necessitats escolars. No sabem en quin moment començà a utilitzar-se com a centre educatiu, però sí que ja es feia servir l’any 1920 i que el seu ús es perllongà fins el curs 1958-59. O sigue, que es va fer servir un mínim de 40 anys, durant

els quals centenars de xiquets canareus van passar per les seues aules. Pel que fa als estudis primaris, les referències més antigues són les de Joan Monfort Sans, nascut l’any 1900. El seu fill, Juan José Monfort Fabregat, explica els records del seu pare: “Tenien l’escola dalt de l’ajuntament. En aquell temps li donava classe el mestre Codorniu. No sé si mon pare va anar a l’escola al Palàcio, mai no m’ho va comentar”. A partir d’aquí, ja tothom ha parlat del Palàcio. Amb anterioritat a la Guerra Civil, José Sancho Juan, nascut el 1915, ja hi va anar: “Als més grans ens van posar al segon grau, amb don Ramon Sanmartí, que va ser mestre i alcalde d’Alcanar. Llavors hi havia només tres graus a l’escola. El tercer el vaig fer amb el mestre Gisbert. A primer estava don Víctor. L’escola s’acabava a tercer, després de combregar”. Els llibres que van fer servir van ser: El corazón, Las grandezas de la vida humana, Historia de España, Gramática i Aritmética.

S.M.

Quan Joan Gisbert Sancho, nascut el 1919, va anar al Palàcio hi havia tres classes. “El mestre que més recordo és Ramon Sanmartí, que ens va ensenyar teneduria de llibres. També n’hi havia un

altre de Vinaròs que es deia don Ferreres”, explica. Educació mixta De l’època republicana tenim tres testimonis. Arturo Lange va començar a anar a l’escola al Palàcio l’any 1931. A una entrevista publicada al B.I. Alcanar el gener de 2005, explicava: “Vaig anar a les escoles nacionals en un moment molt interessant, que va ser la proclamació de la Segona República. El més important que recordo és que allí penjat teníem el retrat del rei Alfons XIII, de color sèpia, gris i brut, però quan ens el van canviar pel quadre de la República, a tots els xiquets ens va agradar molt, perquè era de colors i hi sortia la bandera republicana. Recordo també que l’any 1936, després de les vacances d’estiu, quan vam tornar a col•legi, ens vam trobar que a la nostra classe també hi havia xiquetes i, per sorteig, ens van asseure per parelles”. Pel que fa als llibres utilitzava, em va parlar de Lliçons de coses, Prosa i vers i Europa. Pel que fa als mestres, don Ferreres, feia primer; don Burniol, segon; son Emilio, tercer; don Andrés Lavega Munné, quart, i don Enrique Viciano Nácher, quint. Dins del període republicà també tenim el testimoni de

Vista del ‘Palàcio’ (Carretera Nova)

setembre-octubre de 2008

loRafal

oficis i costums

Una assignatura de l’època: Formación del Espiritu Nacional

dos alumnes que assistiren a classe durant els anys de la Guerra Civil. Benito Sancho Queralt, nascut el 1925, explicava aquesta anècdota: “Recordo que un dia Vicentico, que era un aviador canareu que lluitava amb la República, va sobrevolar el poble i tots els xiquets vam aguaitar al balcó a veure l’avió. L’escola la fèiem en català. Teníem un llibre que es deia Terra Catalana, que a la tapa tenia l’escut de Catalunya. A Lo Rafal nº 85, de novembre-desembre de 2005, vam publicar un article sobre una llibreta de quan Ramon Monfort Querol, nascut el 1928, anava a l’escola. La llibreta comença el dia 6 de desembre de 1937 i acaba el 10 de març de 1938. Hi ha treball de totes les assignatures, i hi destaquen els dibuixos que va fer sobre el tema de la guerra: avions, bombes, vaixells i soldats. Els testimonis de l’escola franquista comencen amb Antonio Bel Carapuig, nascut

loRafal

el 1935. “Quan vaig entrar al Palàcio, la primera escola la tenia don Ferreres. A mi em van posar a la segona, amb don Burniol. Fèiem servir quadernets de cal•ligrafia i de sumar i restar. Vaig estar dos anys a la segona escola i d’allí em van passar a la tercera amb don Ferreres, on vam fer servir un llibret que es deia Aritmética i després, a la quarta amb don Fé-

Lliçó de Catecisme del dia 2 d’abril de 1949

Història d’Espanya, Història Sagrada i Catecisme. També vam fer servir una enciclopèdia. Els dijous a la tarda fèiem festa i els dissabtes pel matí anàvem a classe”. “Llavors tots el mestres feien repàs, per a ells era un suplement econòmic que els ajudava a viure, perquè guanyaven ben poc. Recordeu aquella dita: passes

Recordeu aquella dita: passes més gana que un mestre d’escola. Si no podíem pagar el repàs els portàvem menjar: patates, ous... cadascú el que podia” lix Torrejón del Río, que era un mestre falangista que s’exaltava molt amb la política. L’últim curs vaig anar a don Enrique Viciano Nácher, que era valencià. Amb ell vam aprendre a fer fraccions i fèiem servir un Manuscrito on hi havia textos històrics i biografies de diferents personatges. Les assignatures que teníem eren Castellà, Matemàtiques, Geografia,

lectura i vam començar amb les taules de multiplicar. El mestre de segon es deia don Bernardo i portava ulleres. A tercer ja dividíem i llegíem un manuscrit que es deia Ingenuidades. A quart vaig estar amb don Félix, però molt poc temps, perquè al complir els 10 anys ja vaig començar a preparar-me per fer l’examen d’ingrés al batxillerat. La tinta per als tinters la fèiem dissolent una pastilla, que comprava el mestre al quiosc del senyor Frías, en un litre d’aigua”. Ens parla també del mes de Maria: “Fèiem un altar a la classe de don Félix i cantàvem:

més gana que un mestre d’escola. Si no podíem pagar el repàs els portàvem menjar: patates, ous... cadascú el que podia”.

Venid y vamos todos con flores a María, con flores a porfía, que madre nuestra es.

El mes de Maria Juan José Monfort Fabregat, nascut el 1939, deia: “Al Palàcio vaig anar-hi als 6 anys a fer-hi primer amb don Joaquín Moliner Moliner. A la primera classe fèiem

També ens va fer referència a l’absentisme de l’època: “Hi havia xiquets que anaven a l’oliva a l’hivern, i a treballar als horts a la primavera i estiu, amb la qual cosa anaven ben poc a escola. A la

setembre-octubre de 2008

oficis i costums classe n’érem una trentena, però mai hi estàvem tots”. Ramon Adell Chillida, nascut el 1943, de la primera classe recorda poques coses, que anava amb don Bernardo: “Un dia que ell no va venir a classe, ens van passar a la cinquena classe, la de don Félix, i com els grans em feien riure, el mestre em va estirar l’orella i de la temor em vaig pixar damunt. Don Valeriano, el mestre de la segona classe, era alt i prim i tenia un regle que et tirava si parlaves, i després te’l feia portar a la seua taula i et pegava a la mà amb ell”.

ca”, explica Adell. La quarta classe la portava don Bernardo, el valencià. Amb ell van aprendre a multiplicar, dividir i una mica de decimals. Feia passar a uns davant dels altres als bancs de la classe si sabien les taules de multiplicar, feien menys faltes als dictats i si anaven a missa els diumenge. Per justificar-ho, li portaven el full dominical que repartia l’escolanet quan passava el plat. La quinta classe era la de don Félix Torrejón del Río, que era el director de l’escola. “Era falangista. Físicament s’assemblava molt a José Antonio Primo de Rivera, de qui teníem la foto penjada a la paret de la classe, juntament amb la de Franco i el crucifix. Recordo que totes les tardes, en acabar l’escola, ens feien formar a tots els xiquets al carrer, davant del Palàcio i, amb el braç dret aixecat, ens feien cantar el Cara al sol, mentre un xiquet de l’escola feia baixar i pujar les tres banderes que hi havia al balcó: l’espanyola, la falangista i la dels requetés.”, recorda Ramon Adell. En acabar de cantar, don Félix deia: “Viva

España”, “Viva Franco” i tots ben fort contestaven: “Viva” i llavors ell deia: “Rompan filas” i tots els xiquets, cridant, arrencaven a córrer i s’alliberaven una mica de la repressió. Al carrer de Càlig Arribem al final de la cronologia escolar del Palàcio amb el testimoni d’alguns alumnes que hi van començar l’escolaritat i la van acabar a les escoles del carrer de Càlig, que per aquells temps es deia calle del General Piñana. Andreu Fibla Vizcarro i Agustí Queralt José van anar al Palàcio, on a l’entrar els van fer una prova i els van posar a la segona classe, que portava don Bernardo Sabirón Sevil. “A la primera, la de don Pablo, normalment anaven els alumnes que no havien anat abans a l’escola. don Joaquín Moliner Moliner portava la tercera classe, don Félix Torrejón del Río, la quarta, però l’any següent va arribar un mestre que es deia don Manuel i va anarhi ell, passant don Félix a la quinta. Utilitzàvem una enciclopèdia i fèiem molta ortografia”.

Cedida

Mestres falangistes La tercera classe era la de don Joaquín Moliner lo canareu, que portava ulleres. Els manava cada dia una pàgina del quadern per fer a casa i l’endemà es passava el matí corregint. “Per corregir, ens posàvem en fila i anàvem passant un per un per la taula del mestre, que, amb un llapis roig, ens posava B o M, segons com havíem fet la feina. Amb Moliner vaig començar a escriure amb tinta i ens va fer comprar els llibres Viajes por España i Aritméti-

L’escola al ‘Palàcio’

Don Joaquin Moliner amb els alumnes de la tercera classe el curs 1946-47

setembre-octubre de 2008

loRafal

Un menú canareu Per celebrar l’aniversari de ‘Lo Rafal’ proposem un menú per a practicar les desenes de receptes que hem descrit aquests darrers anys a les seues pàgines

tonimatamoros@gmail.com

questes han estat unes propostes de productes canareus i de cuina mediterrània, una cuina rica gràcies a la successió de les estacions i als productes que cada una d’elles ens regala. Afegirem vins i esperits per acompanyar, que buscarem a Ulldecona, Tortosa, la Terra Alta o Xert, ja que en la producció de begudes, és en el que Alcanar fluixeja més. PER COMENÇAR ens regalarem amb un bon aperitiu per provocar la salivació, una variada amb musclos, navalles, cloïsses, catxels, olives farcides i anxoves, tot això acompanyat d’un vermut Lehmann de Tortosa o un vermut Pomada d’Ulldecona. També podem posar a la taula les primeres olives trencades i aromatitzades amb saborija de la temporada o unes ametlles tendres fregides i salades. DE PRIMER PLAT menjarem un arròs caldós amb galeres, rascassa i carbassó, aquesta és una variant dels múltiples arrossos que es fan a les nostres comarques, tant cap al nord com cap al sud. La base és un sofregit de primentó, tomaca i una bona picada, a què afegirem el

peix i la verdura, el fumet de peix en quantitat superior que si féssem un arròs sec i finalment les galeres. Amb quinze minuts de cocció quedarà llest un plat melós i l’acompanyarem d’un vi blanc o un negre jove de la Terra Alta, ja que avui en podeu trobar per a tots els gustos i butxaques. DE SEGON, i perquè no se’ns face molt pesat, podem continuar amb un suquet de peix de roca: amb molls, peludes, betes i cabuts, per exemple. Es poden posar els peixos que ens agraden més o els que trobem de temporada. A l’hora de preparar-ho podem triar peixos d’una mida mitjana-gran i treure’ls una mica les espines, per facilitar-ne després la degustació. Per fer el plat més atractiu, hi afegirem una sípia tallada a tires i dos minuts ans de treure’l del foc, uns llagostins de les Cases. Amb aquest plat beurem un vi blanc català o valencià ben fresc, un Penedès o un vi Belda de la Vall d’Albaida, que està bé de preu i en català.

pastissets de cabell o moniato i cocs (ràpid, de poma, de cabell, d’ametlla o de taronja). Totes aquestes pastes les podem trobar durant tot l’any a les panaderies i pastisseries d’Alcanar, després de la recuperació que se n’ha fet, i combinen el dolç amb la fruita dolça i la fruita seca. Les postres les regarem

amb esperits procedents de Xert. La destil•leria de licors Segarra ens permet escollir entre anissos, roms, brandis, licors de carajillo, ponxs, licors destil•lats de taronja o per als més valents ginebres i absentes, tots produïts de manera artesana i amb herbes, fruites i baies procedents del massís dels Ports.

C.F.

Toni Matamoros

L’arròs de peix caldós amb carabasseta

ARRIBEM A LES POSTRES i ens decidim per un bon assortit de pastes del poble: carquinyols, capsetes d’ametlla, avellana o coco,

C.F.

Cedida

cuina i cultura

Uns aperitius genuïns, caragols i olives

loRafal

setembre-octubre de 2008

opinió

La plaça del Camí Ample: els veïns parlen L’espai remodelat, després de més d’un any de la seva estrena, continua creant controvèrsia entre els canareus. Donem veu als que hi viuen

Francesc Subirats lorafal@gmail.com

errem una estona amb gent gran que són asseguts als bancs de la plaça. Tots quatre coincideixen a afirmar que no els agrada gens com els han l’deixada: “No agrada a ningú. Natros som vells i hi teníem bancs i ombra. Ara ens hem quedat amb uns bancs que no són enlloc més del poble. Estos, només que t’hi estigues deu minuts assegut, notaràs que te tallen la carn esta de la cuixa…”, assenyala un. “Quan hi ha banyadura de matí, no t’hi pots asseure perquè l’aigua s’hi queda. La majoria dels bancs del poble són de ferro amb foradets i l’aigua s’hi escorre; a més, són més còmodes…”, diu.

- Ens ho han fet molt malament. Hi ha estos arbres que d’ombra no en faran mai! Natros els reclamàvem una morera i ens van dir que no, que eren massa brutes. Jo em moriré i no tindrem ombra, i estos mangraners no han de fer mai res, ni mangranes. Les moreres als tres anys: ombra. Natros només demanem tres moreres! Són la veu del sentit comú i de l’experiència, la peresa ha eliminat les moreres de tot arreu i hi ha una falsa imatge del que és net. - Del que van dir al que s’ha fet, no és lo mateix, canvia molt. Al plànol no era així. Hi havia uns altres arbres, estava verd, hi havia un passadís perquè hi passés la gent. Estava tot molt ordenat. - Al forn, un bon lloc de reunió i tertúlia, les cinc o sis persones que hi ha coincideixen amb els iaios sobre la diferència entre al plànol i la realitat: - Potser la plaça no estava malament però del que van dir al que han fet… Pintava molt bonic i la gent estàvem convençuts que això seria verd…

S.M.

Sense ombra Comencen una tertúlia una mica més pujada de to. I no s’equivoquen: els bancs que hi ha no són enlloc més del poble. Cal pensar que han estat escollits pel seu integrament dins del conjunt urbà rústic. Però allò que tothom trobem a faltar des del primer dia és l’ombra. Aquella ombra majestuosa, gegant, la més gran de totes les del poble. Les ombres, com

la de la plaça del Moreno, han anat desapareixent. N’estan indignats:

El Camí Ample fa uns anys, espai de xerrada

setembre-octubre de 2008

loRafal

S.M.

opinió

Fase intermèdia: sense ombra però amb bancs

Ara: arbres esquifits i sense ombra

Llavors comencen a enumerar més problemes:

entregat l’obra, no hi poden actuar. Així que és aquesta qui hauria d’arreglar la fuita i hauria de regar els arbres.

- Això només es rega quan plou. La Roser rega aquell que té davant i la resta no els rega ningú. Està tot ple d’herba i els setos estos que hi ha tan esquifits, als vivers els tiren al destrio! - Hi ha una fuita al conducte entre la clau de pas i la font. D’això fa nou mesos. Ho sap l’alcalde i tothom. I tanquem natros l’aigua perquè el terra ja es va fer verd i hi anava de tot: talla-nassos, vespes, mosquits… Ara la gent ve a buscar aigua o a beure i es troben que no n’hi ha.

Com que el motiu inicial de la remodelació no queda ben clar, el demanem. Comenten des de l’alcaldia que la idea que ells tenen és conciliar l’urbanisme amb els vianants. L’objectiu era donar-li qualitat a l’espai i prioritzar el vianant davant dels cotxes, ressaltar l’espai amb un lloc on passejar, trobar-se, parlar, jugar, comprar… És evident que no s’ha aconseguit. Es veu que l’obra és grisa, fosca, desordenada, amb arbres morts, amb pals plantats, sense ombra, sense aigua…

S’ha destruït un element patrimonial antic i n’ha quedat una - Quan es va projectar l’obra, a n’este racó, hi havia tres coobra contemporània en desacord amb el barri que l’acull. La merços: natros, la pescateria i una fruiteria. Hi havia d’haver baralla entre cotxe i vianant, a priori, no sembla tindre gaire lloc per a descarregar-hi els camions. Ara, està tot ple de tamsentit a Alcanar, on el volum de gent que hi camina no exigeix butxos d’estos de ferro i alguns res extraordinari, tal i com succecamions no hi poden entrar i eix a les ciutats mitjanes i grans. L’objectiu era donar-li qualitat a s’han de parar al mig, i d’altres l’espai i prioritzar el vianant davant Així doncs, per a Lo Rafal, quan han de fer una infracció. A més, dels cotxes, ressaltar l’espai amb el material del terra és molt portem tant de temps reivindibrut i, quan plou, amolla molta cant la conscienciació de conun lloc on passejar, trobar-se, escalfor. servació del patrimoni local, no parlar, jugar, comprar… té cap sentit eliminar un objecte Sobre la resta arqueològica exurbà que evoca tants records. El És evident que no s’ha aconseguit posada a la illeta central de la patró que s’ha seguit en aquesta plaça vella. Potser es tractés remodelació de part del casc and’una clau de volta de la capella de l’antic hospital de la vila, tic no és propi i, per tant, no s’adequa al context que l’ha segons Agustí Bel a Alcanar (Cossetània). Exclamen que la va d’hostatjar. rescatar un veí -no saben si el mateix que la va trobar i l’hi va posar- abans de l’obra. Cal atendre també la sensació d’engany que n’han sofert els veïns. Potser la tecnologia, en aquest cas, hage estat un inUns i altres comenten que l’obra no està acabada, que no està convenient, ja que el Disseny Assistit per Ordinador (conegut entregada a l’Ajuntament. I tots obren el debat sobre si calia com CAD) els ha permès veure una imatge -estampada al cao no calia aquesta obra, sobre si per nou o deu places més lendari local- d’allò que havia de ser i no és. Abans de l’obra, d’aparcament calia destruir l’antiga plaça. Ratificat això pel Lo Rafal va proposar el debat a partir d’un projecte que ha Consistori, diu l’alcalde que com que l’empresa encara no ha acabat en nyap.

loRafal

setembre-octubre de 2008

cent|números

Vint anys en peu de lletra Des de la ubicació de l’ajuntament (1989) fins a la coherent de la policia local (2008), ‘Lo Rafal’ ha estat cent números amb la corretja amanida 1990, Serreta i aigua bona Agustí Bel / Carme Ferré lorafal@gmail.com

1989, batalla perduda

C.F.

aixia amb vocació de corcó, és cert. Amb bona lletra, han corregut surres per a més d’un polític local. Més d’un alcalde ha vist com amb el control del butlletí informatiu municipal no en tenia prou. De vegades la veu de la revista ha servit de ben poc. En unes altres, de molt: ha adreçat algun tort. Han estat lluites en què LO RAFAL (LR) s’ha implicat decididament, a vegades incòmodes o políticament incorrectes, però sense pèls a la llengua:

Comença l’any amb un dels èxits més assenyalats: la denúncia, amb article de tres pàgines, del projecte faraònic per a enjardinar la Serreta. A l’estiu, trau a la llum els requeriments que la Generalitat feia a l’Ajuntament per la il•legalitat de les urbanitzacions Alcanar-Costa i Saprygo, situades a la Punta. A la tardor examinàvem la qualitat de l’aigua potable que bevien els canareus i canareves.

1992, comença la Cisterna S’encetava l’any amb lletra a favor de la conservació de la redescoberta cisterna del Vall, i l’acabava denunciant les emissions de gasos tòxics que es produïen a causa dels focs a l’abocador de brossa de la Cova Grossa.

C.F.

1993, plaça de l’Ajuntament A la primavera, LR va encetar la lluita perquè l’ajuntament nou no es fes a costa del verger dels O’Connor. També va denunciar diversos escàndols urbanístics (LOPADU, SA i d’altres) a les Cases. A partir de l’estiu, acollia la campanya insistent del Grup de Dones per a la creació del centre de plàning. Es manifestava contra la contaminació que escampava la fàbrica de ciment i divulgava el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) per protegir la serra del Montsià. A la tardor traïa a la llum més afers i conflictes urbanístics, i desaprovava la programació carrossa de les quinquennals. A l’hivern, blasmava la destrucció del jardí dels O’Connor per a construir-hi el nou ajuntament: una batalla perduda.

setembre-octubre de 2008

A la primavera, les pàgines de LR recollien la proposta alternativa de l’arquitecte Siegfried Kurze per a la plaça de l’ajuntament nou. Este posicionament s’afegia a la defensa de la cisterna del Vall al número extraordinari d’estiu, que va esdevenir gairebé un monogràfic sobre el tema, aquest sí que acabaria amb èxit.

1994, l’eix central Ja s’exigia una solució urbanística per a l’eix de vianants plaça Major/carrer de Ramón y Cajal. Més avant, la disconformitat de l’Associació de Veïns de les Cases amb la manera com l’Ajuntament duia els temes relacionats amb les Cases.

loRafal

cent|números 1995, mitjans de comunicació

1999, la Serreta

S.M.

S’enceta l’any blasmant l’Ajuntament per les obres amb què ha rebaixat el terreny de la Serreta perquè hi càpiguen més cadafals de la plaça de bous. A la primavera, es trau fil als canvis xicotets que s’observen a les llistes electorals de les municipals, amb els quals sembla que tot continuarà igual. A l’estiu, LR denuncia els actes de vandalisme que s’han comès a l’IES Sòl de Riu.

LR encetava l’any sostenint que calia una renovació, després d’una dècada de TV a Alcanar i amb vista a l’arribada de la TV per cable. També s’hi analitzava el butlletí municipal i es donava suport a la possibilitat de crear una ràdio local. A l’estiu s’analitzaca la campanya electoral de les municipals del 1995 com una de les més brutes i insultants dels últims anys (pintades i pamflets anònims injuriosos, etc.). A l’hivern es traïa a la llum el món de l’explotació sexual de les dones als prostíbuls del terme municipal.

2000, foto impronunciable A la primavera, preocupació pels efectes sobre la salut de la instal•lació d’antenes de telefonia mòbil en zones habitades. Passat l’estiu, un article que examina tot allò que hi havia al darrere del pompós Pla Estratègic d’Alcanar 2000. Al mateix número, també es pregunta si Alcanar és una comunitat prou plural, oberta, flexible i tolerant, davant els casos de les reaccions davant de la foto de la samarreta de l’equip de futbol de veterans, que duia el Migjorn, o de la baralla al si de l’Associació de Mestresses de Casa.

1996, les torres de FECSA Comença l’any amb l’alerta a la Selleta per les torres d’alta tensió de FECSA (una nova línia que travessava la partida de Sant Jaume).

S.M.

1997, la cimentera

S’obria l’any examinant la problemàtica de la inseguretat ciutadana, matèria en què s’hi trobava a faltar més previsió i prevenció. A la primavera, noves crítiques a la cimentera com un dels majors perills per a la conservació de la serra del Montsià, amb queixes de la gent resident a Alcanar-Platja, mentre l’Ajuntament signava un conveni urbanístic amb Valenciana de Cementos.

1998, el terme tremola LR enceta l’any destapant el mal estat dels parcs públics d’Alcanar. A la primavera, divulga les actuacions de la Plataforma Ciutadana per Alcanar en la defensa de la integritat del terme municipal. A la tardor, s’hi fa una gran cobertura informativa de la manifestació en defensa del terme municipal. D’una altra banda, davant de l’incendi de més de 50 hectàrees al Montsià, LR critica la passivitat i la falta d’implicació dels ajuntaments a l’hora de valorar i preservar la serra.

loRafal

2001, transvasament al canto LR inaugura l’any del tot compromès en la lluita contra el PHN, la central tèrmica que Enron volia instal•lar a Móra la Nova i el mapa eòlic de la Ribera d’Ebre. A la primavera, canalitza el malestar popular davant de la possibilitat que la cimentera pugue cremar residus animals. També denuncia que Alcanar s’està quedant sense els seus patis interiors. A l’estiu, s’hi esmenta el perill que suposen les obres del passeig del Marjal per a la integritat física de la gent que hi passeja. També s’hi destaca el clima favorable al transvasament de l’Ebre que el govern municipal intentava escampar per Alcanar. A l’hivern, contundent examen dels sous que s’havien aprovat els membres del govern municipal.

2002, el medi en perill S’enceta amb anàlisis de la inseguretat viària a Alcanar i del tràfic de drogues a la zona. A la primavera, LR es fa ressò de les queixes de 500 veïns que reclamen millores a AlcanarPlatja. També fa un crit d’atenció davant del nou intent municipal d’“habilitar i condicionar” la Serreta i que s’hi construisca un hotel. El número també acull la preocupació del moviment anti-transvasista pel canal Xerta-Sénia. I encara s’hi examina la resta de la problemàtica ambiental: emissions de la fàbrica, l’abocador del Remei; la desaparició del canyar de Sòl de Riu; les construccions poc respectuoses amb el nucli històric de la vila; la qualitat sanitària de l’aigua potable, etc.

setembre-octubre de 2008

cent números

2003, any de la Fàbrica LR torna a donar veu als veïns i veïnes de les Cases, preocupats per la manca de serveis per a jóvens i menuts, el repte de la descentralització, una obertura turística sense arribar a la massificació, etc. Més avant, difusió dels projectes endegats al Maestrat per a protegir les oliveres mil•lenàries i evitarne la venda massiva. A l’estiu, LR dedica un extens dossier a la fàbrica de ciment: la seua història a Alcanar, els diferents models de desenvolupament industrial, la informació que la Coordinadora per la Salut de les Persones havia difós sobre el tractament de pneumàtics, els acords de Kyoto, imatges insòlites de la cimentera... A la tardor, segona part del dossier sobre la cimentera: la suspensió de l’atorgament de llicències a la zona de la fàbrica, els recents compromisos ambientals de Cemex... A l’hivern, LR s’implica en el moviment popular que s’oposa al pas del desdoblament de la N-340 pel municipi, que trinxaria definitivament el terme. Es denuncia la contaminació acústica que continua patint Alcanar pel trànsit, a pesar de l’obertura de la ronda de circumval•lació.

2004, el PHN ens toca S’enceta donant veu als canareus i canareves afectats per les expropiacions de les obres del transvasament de l’Ebre. Es denuncia també que la proposta de l’Ajuntament d’Alcanar sobre el traçat de l’autovia per a desdoblar la N-340 és pitjor que la del Ministeri i, a més, ignora la Selleta. El transvasament s’ha aturat, LR critica el cinisme d’aquells qui primer van fer el llit a CiU i després acompanyaven al jutjat als propietaris expropiats. Es treu a la llum que un grup de pressió ampostí defensa desdoblar la N-340 per la costa. A l’estiu, LR recorda que la Llei d’urbanisme i el nou Pla Director del sistema costaner urgeixen l’adaptació del Pla General d’Alcanar, a fi de preservar el litoral canareu. A la tardor, crida d’atenció per l’augment del consum de totes les drogues entre el jovent. A l’hivern, es destaca la saturació del mercat de la clementina provoca la caiguda dels preus.

2005, quin urbanisme volen? LR denuncia la falta de claredat sobre les propostes dels grups municipals pel que fa al model urbanístic que defensen, ja que tots els grups llevat d’un acabaven de presentar un recurs contra el Pla Director del sistema costaner de la Generalitat.

setembre-octubre de 2008

Tot seguit, un dossier inquietant sobre l’augment del nivell de nitrats i la salinització dels aqüífers; el perill en què es troben les últimes motes, basses, canalats, cadups, etc. que es conserven al terme municipal; i la brutícia presenta a les platges canareves, a pesar de la distinció de la Bandera Blava. A la tardor, més preocupació per la falta d’equipaments dedicats al nostre patrimoni arqueològic, històric i paisatgístic. Més avant, examen de les entrades a Alcanar i les Cases, amb molt de ciment i poc de verd. A l’hivern, preocupació pel fet que el jardí del Palàcio havia estat arrasat i amb un futur incert. Tot seguit, un dossier sobre l’oci pels jóvens a Alcanar, anunciant l’última oportunitat per a la discoteca Long Play.

2006, sempre pel patrimoni S’enceta amb la preocupació del sector pesquer de les Cases, que se sent abandonat i espera el suport de l’Ajuntament. A la primavera, esperança davant del pròxim canvi a l’alcaldia, que acabaria amb molts anys de bipartidisme que ho havia embarrancat tot. S’hi difonia l’agricultura ecològica com una seriosa alternativa al comerç tradicional de cítrics. I també el congrés acadèmic sobre la influència fenícia a la població ibera i d’altra d’indígena. Més tard es denúncia el malson per les inacabables obres dels carrers de Sunyer i Carretera Nova. A la tardor, LR censura la falta d’aparcaments a les Cases. Nou crit d’atenció pels elements patrimonials i paisatgístics en perill pel canvi urbanístic (masos, prats, màrgens, lligallos...). A l’hivern, s’examina la crisi del mercat de cítrics i la relació amb el canvi climàtic.

2007, ara el Castor

S.M.

A la tardor, crit d’atenció sobre la concentració d’instal•lacions de producció energètica a les comarques del sud de Catalunya: petroquímica, embassaments, química de Flix, centrals nuclears, parcs eòlics... A l’hivern, LR acull les respostes al conveni d’investigació entre l’Ajuntament i la fàbrica de ciment per cremar-hi pneumàtics.

Vint anys en peu de lletra

A la primavera, LR torna a insistir en el projecte museològic per al centre d’interpretació dels ibers. A la tardor, àmplia cobertura de la mobilització canareva i casenca contra la planta de gas (projecte Castor). LR lamenta la poca vida útil que ha tingut l’edifici del mercat, construït als anys 80 després d’enderrocar l’antic edifici, un dels emblemàtics del poble.

loRafal

opinió

De tots els colors Pere Fibla i Biosca

‘Lo Rafal’ està de moda Aquell espai on es compartia taula i xerrada sempre torna a ser l’estrella de l’estiu. Les parres de moscatell encara es conserven i les basses es pinten de blau. L’actual moda retro ajuda a preservar els nostres orígens i ens fa sentir a gust on els nostres iaios guardaven la pollegana per a fer els solcs de les verdures i del panís per al matxo. Hem descobert que teníem una gran casa als Sant Jaumes amb vistes a Sòl-de-Riu, que ara ha perdut les canyes i les trinxeres però ha guanyat un passeig entre horts i banyistes. I pujant cap Alcanar ja es veu que el poble s’estén amb nous pisos que habitaran els joves que continuaran les tradicions que ens identifiquen. La tranquil•litat del territori i recordar els familiars que ens han criat m’omple de nostàlgia quan recordo, des de fora de casa, on m’he criat i on naix l’essència del que sóc, la base del coneixement que tinc. I ja començo a escriure com una persona gran, perquè crec que pocs xiquets sabran per què els ous de les gallines tenen aquesta forma i perquè wii em sona a francès...

loRafal

9 columnes, 9 veus Laura Sancho Torné

Consciència ecològica i energètica Kinsale és un poble costaner de 7.000 habitants situat al sud d’Irlanda. És xicotet i encantador, indret del gurmet i enclavament de turisme nacional. Em recorda al meu poble. El 2005 el seu consistori local va aprovar el “Kinsale 2021: Energy Descent Action Plan”, un pla que reduirà la dependència del municipi dels combustibles fòssils en un marge de vint anys. Els seus ciutadans seran més autosuficients quan la crisi energètica mundial ens faci estrènyer el cinturó a tots. L’activitat econòmica d’Alcanar es basa en la producció de cítrics. Economia deflacionista i dependent del petroli i els derivats químics. El pla de Kinsale ens aconsellaria que optéssim per cultius de producció orgànica i a una escala més petita. A la llarga aquest tipus d’agricultura serà més rendible. Cada vegada més famílies utilitzem “gas” per escalfar les nostres llars –en lloc d’energies més barates i sostenibles– però tots en manifestem en contra de què l’emmagatzemen a casa nostra. Seria genial que la consciència ecològica i reivindicativa comencés de portes endins.

Francesc Subirats

Negre Tot fent una mirada retrospectiva aquests vint anys, hom s’adona que Alcanar ha esdevingut un poble obsolet, antic, inviable. No hem estat capaços de seguir el ritme del món: ens hem estancat a uns ja llunyans anys 80. I ara en paguem les conseqüències. La política local no ha estat capaç de generar un pla estratègic consistent. Com si de l’hora del pati es tractés, no veia el dany visceral que feia al poble. El resultat: una gestió nefasta amb un final catastròfic. Baralles, errors, negligències, falta de planificació, amiguisme, ineptitud… que ens han anat reduint el poder competitiu per deixar-nos sense recursos. Les finques perdudes, l’Àngol, les timbes enfonsades per l’erosió… no són més que els símbols d’aquesta decadència. La resposta del poble ha estat renegar per les cantonades i jaure quan no es treballa. Els jóvens marxen per tornar els diumenges de paella al prat. I alguns que tenim ganes de fer coses hem assimilat que ens assenyalin amb el dit. No deixo de pensar que el nostre potser sigue un dels pobles més pobres de Catalunya. Ho faig trist i afligit.

setembre-octubre de 2008

opinió Pietat Subirats i Eva Oms

Agafats de la mà Aquest número de Lo Rafal que teniu a les vostres mans suposa per a les persones que escriuen aquest article un motiu de satisfacció i alhora d’orgull per ser invitades a col•laborar-hi. En un temps en què vivim en un mon globalitzat, que una publicació independent de caràcter local arribe al número 100 és excepcional. Aquest fet només potser el resultat de l’esforç d’un col•lectiu amb un objectiu molt clar: informar i crear debat sobre la nostra població, el seu present i futur. Només cal consultar el diccionari per adonar-nos que la cultura va agafada de la mà de cadascú de natros. Aquella forma peculiar d’expressar-te denota una característica pròpia d’un conjunt de persones que formem la societat. La nostra és la catalana i si afinem una miqueta més, la canareva. No podem negar les nostres canarevades, tan captivadores per als qui vénen de fora. Dins de la biblioteconomia els indicadors d’èxit d’una publicació són dos: un és el nombre de préstecs que té i l’altre el nombre de cops que s’ha d’ordenar al revister. Us podem assegurar que Lo Rafal l’hem d’endreçar tots els dies. Felicitats i us encoratgem per a què puguem celebrar el número 200. Gràcies per donar-nos la mà.

setembre-octubre de 2008

Noemí Polls Andreu Queralt

Rius de tinta Ja a la tardor, que amb el clima tan benigne que tenim et permet aprofitar el temps de lleure; cau el sol i surt la lluna, com sempre. Però han passat vint anys des d’aquell dia en què un grup de joves reunits a la seu de la penya Barça decidiren crear una revista. Es diria Lo Rafal. Es buscava opinió, llibertat i democràcia al nostre poble i les nostres institucions, eren dies i nits de cerca col•lectiva. Era l’activitat de descobrir el que és nostre. Recordo -i recordar és passat- la força, la il•lusió i la dignitat dels companys bàsics en la constitució de la revista Lo Rafal, aquella tardor de 1988. Rius de tinta i opinions diferenciades recorrien les llars canareves, eren manifestacions de canvi, d’obertura. Els anys han passat i la revista s’ha consolidat, poder amb un altre tarannà menys transgressor. O simplement aquell grup de joves s’ha fet gran i la joventut d’avui no s’engresca a impulsar nous reptes per continuar democratitzant les nostres opinions i llibertats. Diu el poeta que la vertadera comunicació es dóna quan les parts no tenen temor.

L’altruisme no és tan simple Estem en època d’aniversaris comunicatius. TV3 ha fet ara 25 anys. Dallas i la mítica frase “Suelen, ets un pendó” o les primeres paraules de Joan Pera iniciant les emissions, tot ho hem recordat i ens ho han fet recordar aquests dies. Fa 25 anys jo en tenia 11 i no vivia aquí, però hi passava totes les vacances escolars. Ara Lo Rafal fa el seu 20è aniversari. Naixia coincidint amb les festes d’octubre. Jo en tenia 16 i volia ser periodista. Recordo com aquesta revista simbolitzava les ganes de dir coses que tenia un sector de la població d’Alcanar i de fer-ho sense lligams econòmics amb l’Ajuntament, amb una independència intencionada. No va nàixer amb la voluntat de fer diner sinó de ser un vehicle comunicatiu, per explicar coses, generar opinió, difondre estudis sobre el patrimoni local, parlar d’Alcanar, i tot a través del voluntariat, és a dir, sense cobrar. I això que sembla tan simple, no ho és. Fa pocs dies, entrevistant al director i actor Pep Cruz, li preguntava sobre la diferència entre el teatre professional i l’amateur: “Creus que és només una qüestió de diners?”, li vaig suggerir. Molt segur em va dir que la professionalitat és fer les coses ben fetes i amb ganes, independenment de si es cobra o no. Per tant, partint d’aquest criteri, la professionalitat de Lo Rafal està més que demostrada. Felicitats per aquests vint anys.

loRafal

opinió

De tots els colors: 9 columnes, 9 veus

Ester Martí Accensi

Carles Duarte

No anàvem errats Em demanen que escrigue unes ratlles: encantada. Els que em coneixeu ja sabeu que tinc rotllo (potser massa). Miro enrere i he de dir que ha valgut molt la pena de traure i mantenir Lo Rafal al carrer. Les veus independents no han sobrat mai, i, a l’entorn local, ha estat, és i serà important de dir les coses pel seu nom, aguantant pressions, si cal... Recordo els primers temps: haver destapat algú provoca pressió. He de reconèixer que, dins de la meua innocència, vaig caure en algun parany, vaig arriscar, però va valdre la pena: vam obrir via. I, de fet, us he de dir que allò que vam descobrir s’ha anat confirmant amb el temps, i que, potser, gràcies al granet d’arena de molts que hem i han escrit de manera independent, també localment, hi ha més llibertat d’expressió. Però això no és privilegi, és una lluita diària. La premsa és imprescindible per poder opinar i debatre obertament sobre l’entorn més immediat, i cap a fora. Hem de poder fer-ho, des de la base cap amunt, que és com es mouen les coses. Una societat dinàmica i viva és una societat que opina, que debat i que és propietària del seu futur. Existeix.

Carme Ferré Pavia

Vida revistaire Intèrprets d’un país Pocs instruments són tan representatius i tan rics en textos i suport gràfic com les revistes a l’hora d’explicar i entendre el que som i volem ser com a comunitat humana que comparteix una llengua, un sentit de pertinença i un anhel de progrés. Les revistes són en ocasions la manifestació privilegiada de la creativitat i dels moviments culturals més innovadors, però també n’hi ha que reflecteixen el dinamisme de les nostres institucions acadèmiques, de les nostres entitats esportives i solidàries, de la vida associativa arreu del territori... Les revistes acompanyen i interpreten la nostra vida política. Els mitjans de comunicació articulen un espai de referències compartides i vehiculen una informació que aglutina i relliga persones amb interessos i sensibilitats coincidents. Però si això és així arreu, el nostre país ha recolzat en la lletra impresa una part molt significativa del seu impuls i de la seva ambició com a poble que s’afirma en la cultura i ha trobat en les revistes un instrument preciós de reconstrucció i de rellançament.

Era d’esperar: a l’escola, El Xerraire; a l’institut, Un Xic de Tot; la tesi doctoral sobre una revista catalana que va marcar una època, Serra d’Or; després a la revista de pensament Idees; ara un llibre sobre la història de les revistes catalanes que surt al gener, el primer catàleg de la història de revistes catalanes… i vint anys de Rafal. És prou evident que la meua vida ha estat lligada a les revistes, ha esdevingut una vida revistaire o potser aquí en diríem revistera. Dedicar vint anys a una revista que ha analitzat tothora el poble fa que indefectiblement hage estat atenta a ell, no pots tancar els ulls al que vols explicar. L’activitat ha estat associativa i no professional però al meu torn li he regalat al meu poble una publicació de qualitat altíssima, amb un disseny propi, una edició acurada i una feinada que difícilment pot apreciar qui no s’hi dedica. Els Països Catalans són plens de revistes i d’ànimes que els han donat caràcter. Deixeu-me dir que Lo Rafal ha estat la d’Alcanar.

Carles Duarte és poeta i president de la Fundació Carulla

loRafal

setembre-octubre de 2008

el Rogle

...de mossèn Paco

El primer rogle el va fer mossèn Joan, ara mossèn Paco el tanca. En aquest cas, ell mateix escriu sobre el Calvari i en dedica a Alcanar la XV estació...

uan una persona manifesta la seva preferència per un lloc amb el fervor i la passió com ho fa mossèn Paco, este lloc es transforma als ulls de qui el veu. En este rogle, creiem que les paraules de mossèn Paco descriuen el significat de què representa un lloc especial com és el Calvari. “L’ignorat Carlo M. Martini, exc. cardenal de Milà, en les seues converses a Jerusalem amb l’escriptor italià Umberto Eco va dir: «El meu Crist està sempre del costat dels que pateixen en via crucis, del costat dels marginats, omesos i ignorats. Per al que pateix sempre és Divendres Sant». Religiosament parlant, potser el dia de més assistència i evocació tant de dones com hòmens i joventut, siga la pujada al Calvari el Divendres Sant al matí, i és que el meu estimat Alcanar en les seues tradicions i costums és únic, té el sistema espartà «Qui lloa al seu poble es lloa a si mateix». Sense ofendre a ningú, permeteu-me que us recorde els orígens d’esta joia meravellosa del nostre Calvari del que jo no conec cap més bell i no sé on en trobaríem. Té el seu origen en el segle XVII i les ceràmiques es van fer en la fàbrica del

comte d’Aranda a l’Alcora (Castelló). Són de grandíssim valor artístic i eren molt visitades per col•leccionistes que, veient l’abandó, van voler adquirir-les per a museus ceràmics, cosa que sempre es va impedir. El fet que algunes estiguen picades és obra dels xiquets que picaven la cara dels jueus i romans perquè feien mal a Jesús. Per motiu del temps, deixadesa i abandó, per les circumstàncies del conflicte del 1936, el Calvari el van anar abandonant i va perdre tot el que era, va quedar quasi destruït. Una tarda de l’any 1964, en el despatx de Juan Gil, ens vam reunir el pintor i artista Jean-Paul Brusset, Juan Rebull i un servidor, vam pensar aprofitar el talent creador de Brusset, del que Jean Cocteau deia que era un dels més grans talents artístics francesos, i vam pensar a recuperar un dels paratges més bells del nostre poble. Juan Gil es va oferir a tot econòmicament i per la seua amistat amb la directiva del convent de Benifassar se’ns va donar tota la pedra amb la qual José Esteller (Chanco), sota la inspiració de Brusset, va construir l’arc meravellós i artístic de l’entrada. Brusset havia nascut en Nimes i, recordant un Calvari de Sant Rémi de Provence, a la Provença, va intentar imitar-lo, cosa que es va realitzar amb l’aportació i meravellosa entrega; desinteressada, total i única de tot el poble. Ho repetisc tot: mai no he vist cosa igual i única. Va ser exemplar l’assistència del gremi sencer i desinteressat dels obrers. Les xiques jóvens es desvivien treballant fins entrada la nit. Les dones del carrer del Calvari es van lliurar al guarniment floral i la seua inauguració en aquell Divendres Sant va ser una cosa sensacional.

S.M.

El Calvari conté una bella capella de la resurrecció que substitueix a la que es va enfonsar i l’altar un gran carreu de les pedreres d’Ulldecona. Llàstima que les incomprensions d’aquells temps impedissin que el pintor francès, que es va oferir a decorar-la, hi plasmés la Resurrecció del Santíssim, és a dir, de Jesús i de tota la seua natura i lluminositat. Va ser el poble sencer qui es va lliurar a l’obra més popular que s’ha fet a Alcanar. Vaig ser l’iniciador i responsable i mai agrairé prou l’exemple, el treball i l’esforç que vau fer tot el poble. Dono gràcies a tot el poble. Tots vau cooperar amb tot l’esforç i amb tot desinterès i altruisme. Gràcies, Alcanar. Vull per al meu poble el que és el Calvari en la seua XV estació: resurrecció i vida.

per Francisco J. Cabedo / Mireia Reverter setembre-octubre de 2008

loRafal

Les fronteres de la vergonya

veredicte

C.F.

A la vora del lligallo de Codonyol i a la del riu SĂŠnia, com a altres llocs del terme, els veĂŻns mostren en seu incivisme en abocaments ilÂˇlegals

C.F.

loRafal

setembre-octubre de 2008

loRafal

NÚMERO DOBLE

setembre-octubre de 2008 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal

99-100

Revista informativa d’Alcanar

Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

Fem vint anys!

setembre-octubre de 2008

Memorial de la costa

Carme Masià

Mossèn Paco tria el Calvari

Els Gojos de la marededéu del Remei

loRafal