INFORME FINAL CNMCI

Informe

Preàmbul

L’Assemblea recull en aquest document les idees, els plantejaments i les aportacions que van emergir a la Conferència Nacional del Moviment Civil per la Independència, que va tenir lloc a Barcelona els dies 11 i 12 de març de 2023. Hi van participar quasi una seixantena d’entitats i centenars de persones amb dos grans objectius. Per un costat, es va analitzar com fer efectiva i desenvolupar la Declaració d’Independència de Catalunya. Per l’altre, tenia per objectiu posar les bases per un Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència.

La Conferència Nacional va ser introduïda al Full de ruta vigent de l’Assemblea amb consciència d’abordar la doble necessitat inherent a la tasca que tenim davant. Per una banda, sabent que aconseguir la independència requereix la voluntat i la intervenció dels tres fronts a què es fa referència al Full de ruta (el social, l’institucional i l’internacional), s’ha continuat avançant a partir d’aquesta base. En aquest mateix sentit, ha quedat demostrat que cada un d’aquests camps té una composició rica i complexa, que inclou posicionaments diversos i un gran ventall d’interessos i accions possibles que són especialment importants en la societat catalana, caracteritzada pel seu gran dinamisme.

D’altra banda, l’objectiu comú és un i compartit, i ens ha de permetre esperonar la mobilització i utilitzar eficaçment aquesta diversitat per assolir l’alliberament del nostre país. Aquesta transversalitat del moviment és clau per a l’assoliment de la nostra fita. Amb aquest objectiu es van abordar set ponències a debat, posant l’accent en la fortalesa política, la consciència nacional i la determinació en relació amb el front civil, el front institucional i el front internacional. Així mateix, es va proposar prendre com a element temporal l’embat immediatament posterior a unes noves eleccions que es convocaran en el període 2023-2025, amb la possibilitat de dotar-les de caràcter plebiscitari sobre la independència i de ratificació del referèndum del Primer d’Octubre.

Així, el debat va analitzar l’estratègia de l’independentisme a les institucions, l’opció d’una llista cívica com a instrument per assolir la independència, els reptes de la mobilització sostinguda i la desobediència civil, els espais de poder a la societat civil, els aspectes econòmics de la transició cap a la independència, o l’estratègia internacional, entre els aspectes també rellevants. Cal assenyalar que la Conferència Nacional ha complert el seu objectiu d’encarar decididament i amb transparència el debat sobre la independència i la forma d’aconseguir-la.

Amb anàlisi i rigor, i amb llibertat i pluralitat; interpel·lant a tota la societat que se sent implicada en el moviment i posant les bases per fer realitat el Pacte Nacional per la Independència ja anunciat, que comportarà enfortir les relacions i el diàleg encetat dins d’un espai de trobada per treballar per la independència. D’aquesta manera, el Pacte Nacional esdevindrà, ben segur, un instrument flexible, valuós i profitós per les entitats participants, pel país i pel seu alliberament.

Sabem com s’ha de fer la independència de Catalunya. L’octubre de 2017 vam votar i vam guanyar, i coneixem aquell sentiment d’il·lusió col·lectiva que ens fa poble vencedor. No hem assolit encara la nostra fita, però aquesta continua essent molt àmpliament compartida per la societat catalana. La celebració de la Conferència Nacional ha estat un moment especialment rellevant, motiu pel qual ja s’anomena el nou cicle del moviment per la independència del país. En aquest document trobareu una riquesa i pluralitat d’aportacions que reflecteixen perfectament la transversalitat dels participants i, així mateix, indica clarament on ens trobem: en un moment de cruïlla i de remuntada de la mobilització civil. Cal que aquesta experiència exitosa tingui continuïtat, tal com es va demanar en nombroses ocasions per part dels participants en els diferents debats i aportacions. La Conferència Nacional és la llavor del Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència.

Aquest ha de ser ara el proper objectiu a materialitzar. El Pacte ha de ser la xarxa que vertebri el moviment civil per la independència, una eina decisiva per la finalitat comuna, per trobar sinergies i avançar i actuar conjuntament sense renunciar als plantejaments de cada entitat. L’Assemblea pren el compromís d’impulsar-lo des del consens de l’esperit de les aportacions de la Conferència Nacional del Moviment Civil per la Independència. Ens comprometem a accelerar tots els treballs i fer tots els esforços per tal que el Pacte Nacional per la Independència sigui una realitat al més aviat possible. Entre totes i tots ho aconseguirem.

Avancem amb respecte, convicció i solidesa cap a un objectiu comú que ens mou i ens il·lusiona: l’alliberament de la nació catalana per mitjà de la seva independència!

Dolors Feliu Torrent Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Objectiu estratègic

Fer efectiva i sostenir la Declaració d’Independència.

Per contribuir a fer-ho possible, la Conferència Nacional vol constituir el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència.

El Pacte Nacional vol esdevenir la xarxa que vertebri el moviment civil per la independència, una eina decisiva per trobar sinergies, avançar i actuar conjuntament sense renunciar als plantejaments de cada entitat.

Àmbits on avançar a través del pacte:

• Fer que la necessitat d’independència torni al centre del debat social i polític i pugui guanyar noves adhesions.

• Que es percebi com a necessària i viable la culminació de la independència de Catalunya en un horitzó proper, sense veure’s ajornada sine die.

• Es desenvolupi una dinàmica de mobilitzacions que incrementin la pressió social i política per fer efectiva la declaració d’independència.

• Reforçar els espais de poder civil liderats per l’independentisme i guanyar-ne de nous. En l’àmbit sindical, empresarial, universitari i educatiu o social.

Informe

Proposta política

Objectiu estratègic de la Conferència: Com fer efectiva i com desenvolupar la declaració d’independència.

Àmbits que cal desenvolupar: Fortalesa política, consciència nacional i determinació. Una vegada activada la declaració d’independència s’ha d’actuar amb determinació.

Elements temporals:

1. Embat immediatament posterior a unes noves eleccions que es convocaran en el període 2023-2025. Dotar-les de caràcter plebiscitari sobre la independència i que signifiquin la ratificació del referèndum de l’1 d’Octubre.

2. Al marge de l’agenda marcada per la via institucional cap a la independència, cal generar els instruments de control que ens van mancar el 2017. Cal crear un sistema de pesos i contrapesos entre els fronts institucional i civil.

Primera aproximació a possibles objectius per àmbits:

Front civil

La Conferència Nacional té l’objectiu de constituir el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència.

El Pacte Nacional vol esdevenir la xarxa que vertebri el moviment civil per la independència, una eina decisiva per trobar sinergies, avançar i actuar conjuntament sense renunciar als plantejaments de cada entitat.

Àmbits on avançar a través del pacte:

• Cal fer que la necessitat d’independència torni al centre del debat social i polític i pugui guanyar noves adhesions.

• Que es percebi com a necessària i viable la culminació de la independència de Catalunya en un horitzó proper, sense que s’ajorni sine die.

• Que es desenvolupi una dinàmica de mobilitzacions que incrementin la pressió social i política per fer efectiva la declaració d’independència.

• S’han de reforçar els espais de poder civil liderats per l’independentisme i guanyar-ne de nous: en l’àmbit sindical, empresarial, universitari i educatiu o social.

Front institucional

Incidència en l’estratègia de l’independentisme unilateral a les institucions:

• Hi ha la possibilitat d’una llista cívica en el cas que un procés democràtic el màxim de participatiu decidís que és una eina necessària per ser present a les institucions. En el cas d’optar per aquesta via, l’Assemblea hauria de mantenir blindat el seu rol en el front civil.

• Si s’avancés cap a una llista cívica, caldria una agrupació d’electors amb un 1% del cens per tal que la llista es pogués presentar a les eleccions. Aquesta llista hauria d’aspirar a ser el punt de trobada de tots els independentistes.

Informe

Front internacional

• Només cal adaptar i implementar les conclusions i els principals aprenentatges del Congrés d’Independències Unilaterals, en clau interna. Això ens proporcionarà el marc referencial d’accions i principis que s’han de tenir en compte per actuar com un actor efectiu en el marc de relacions internacionals (polítiques de defensa, control del territori...).

• La Conferència ens ha de servir per explicar l’estratègia paradiplomàtica amb la UNPO i les assemblees exteriors, així com per reforçar el missatge del Congrés d’Independències Unilaterals.

Front civil

Ponència 1: Mobilització sostinguda i desobediència civil

Preparació del nou embat, confrontació amb l’Estat, impuls i manteniment de la declaració d’independència unilateral des de la mobilització social.

Elisabet Almeda: catedràtica de Sociologia de la UB i activista feminista independentista especialitzada en presons.

Pepe Fajula: advocat i codirector del bufet Fajula Codina, amb seu a Catalunya i presència a 9 països més.

Relator: Anthony Sànchez | Dinamitzador: Manel Manzanas

Presentació Pepe Fajula

1. Ara mateix, venim d’una mobilització general que (aparentment) va fracassar. Perdre una batalla no és perdre la guerra. És l’oportunitat per valorar, analitzar i redirigir les forces que et permetran assolir la victòria definitiva.

2. Què és el que cal reconstruir? Sobretot espais sectorials d’activisme. M’explico: si la infermera de TikTok genera un ambient per organitzar la nostra gent de la sanitat, s’han de centrar energies desinteressadament en aquest àmbit d’acció. Per què?

3. Calen victòries sectorials per tornar a aixecar l’ànim de la gent. No són pas els partits els que estan en la posició d’obtenir-les, sinó la gent autoorganitzada.

4. Aixecar l’ànim de la gent només es podrà fer lligant la narrativa de l’èxit a victòries concretes i fefaents, no a consignes ni a màrqueting. La gent no tolerarem més enganys estil Tsunami Democràtic.

5. Per tant, i en darrer lloc, en el present ens calen petites victòries amb impacte general per tal de generar un pòsit útil per al proper embat (que lògicament acabarà arribant), més que no pas noves etiquetes, noms o organitzacions. Tot això és ara mateix irrellevant, perquè ningú no hi creurà.

Presentació Elisabet Almeda

1. La primera idea clau és la transversalitat del feminisme. En cadascuna de les ponències de la Conferència, el feminisme aporta coneixement, pensament, acció, lluita i/o resistència.

2. Centrant-nos en la mobilització sostinguda i la desobediència civil, es constata la dificultat de trobar un moviment social més sostingut en el temps i més desobedient que el feminisme , coprotagonitzat des de la base i arreu del món. Com a millor exemple en aquest àmbit i en el marc de les diverses estratègies de mobilització feminista, cal destacar la interseccionalitat (diversitats): reconèixer les opressions simultànies i interrelacionades a les quals estan sotmeses les dones per qüestió de classe, gènere, origen cultural, edat, orientació sexual i identitat de gènere, nacionalitat. Es tracta d’amarar l’independentisme d’interseccionalitat feminista, i advocar per un nacionalisme inclusiu i divers.

3. Cal relacionar la idea de poble-nació amb la història col·lectiva, la memòria compartida, la construcció de comunitat i de vincles socials, i com en aquesta vida quotidiana i comunitària, les dones hi tenen un paper central. Per això l’independentisme feminista ha de ser inclusiu, interseccional i comunitari.

Informe

Aportacions

Situació actual: desmobilització i desconfiança en els partits polítics. Com ho revertim?

1. Mobilització permanent: La societat civil organitzada ha de dur a terme mobilitzacions i accions per denunciar la fallida democràtica, social i econòmica de l’Estat espanyol, amb una mirada feminista, antiracista i transversal, amb l’objectiu de sostenir en el temps el control del territori i fer efectiva la declaració d’independència de Catalunya. Aquestes han de tenir una estratègia i unes finalitats clares a acomplir.

2. Empoderament personal i col·lectiu: Som conscients que mobilitzar-se és una decisió personal, així i tot constatem que hem d’abandonar la zona de confort. A vegades, esperem miracles que vinguin sols, però els canvis cal que els generem nosaltres. La realitat és tossuda: la consecució de la independència no depèn de la voluntat o acció de tercers. Només depèn de nosaltres.

3. Formació en desobediència civil: Hem de fomentar la pedagogia, formació i preparació dels diferents col·lectius, des de totes les formes legítimes de lluita, com la desobediència civil, l’autodefensa, la no-cooperació i l’acció directa, per garantir la mobilització permanent amb accions efectives i específiques (territorialitzades i/o generals), des del paraigua de la independència de Catalunya i la publicitat dels beneficis que aquesta pot comportar.

4. Campanyes de desobediència: Hem d’organitzar-nos per planificar i executar idees espurna que mobilitzin el poble català, que posin en el punt de mira els poders fàctics espanyols, les seves principals estructures de poder i els seus col·laboracionistes a Catalunya.

• Campanyes actives de desobediència fiscal.

• Cal esbrinar les motivacions i inquietuds dels joves per potenciar la seva participació. Recolzar-los quan es mobilitzin. Quan arribi el moment de la desconnexió definitiva hi seran.

• S’ha de mantenir el català enfront de la dominació lingüística promoguda per l’Estat espanyol en tots els àmbits del país, i denunciar totes les violacions dels nostres drets.

• S’han d’aprofitar i enfortir les xarxes ja existents per dur a terme accions concretes i amb terminis concrets.

5. Aliances i coordinació: Generar un element permanent de coordinació entre col·lectius independentistes (nacionals, comarcals i/o locals) i d’altres que encapçalen altres lluites socials (sindicals, juvenils, etc.) per enfrontar-nos a l’Estat espanyol i al Govern autonomista, i recuperar així l’esperit combatiu dels Comitès de Defensa de la República catalana (CDRs) tot generalitzant l’actitud persistent de Meridiana Resisteix per fer inevitable la independència.

6. Estratègies contra el desànim

• Hem de recuperar l’ànim i la il·lusió posant en valor tant les grans com les petites victòries que anem conquerint en el camí de la independència, i promoure el funcionament democràtic per augmentar l’autoestima personal i col·lectiva del moviment independentista.

• Hem de desemmascarar les contradiccions entre les paraules i els fets dels

Informe

partits polítics amb el foment de l’ús massiu de xarxes socials i altres formes de comunicació per contrarestar les informacions oficials interessades en la desmoralització i desmobilització de l’independentisme.

• Fer campanyes de conscienciació sobre els greuges de l’Estat espanyol contra Catalunya (dèficit fiscal, manca d’inversions en infraestructures, etc.) i sobre els beneficis que portarà la independència per a tothom (drets de les dones, pensionistes, habitatge, salut, educació, persones migrades i altres drets socials en general).

7. Transversalitat i diversitat: Hem de reconèixer les opressions patides per dones, homes i moltes altres identitats, especialment les dels grups més oprimits de la societat. I aconseguir que aquests, que no s’han sentit partícips en el moviment, també se sentin interpel·lats per l’independentisme, ja que també representa la defensa dels seus interessos. És de gran importància trobar-los solucions efectives que només garanteix la independència. A més, la mobilització permanent sostinguda es reforçarà si els col·lectius més perjudicats de la nostra societat se senten representats en la lluita independentista.

8. Candidatura civil: És una opció interessant abordar la idea d’articular una candidatura civil, promoguda per les entitats, que juntament amb la mobilització permanent als carrers, faci efectiva la independència de Catalunya.

9. Visions de futur: No podem reproduir un Estat de biaix autoritari com l’espanyol. Hem de construir una identitat compartida amb el català com a llengua comuna i una república de llibertats, justícia i d’equitat social que afavoreixi els interessos de la majoria, des de la solidaritat i el model democràtic participatiu. Ens cal un independentisme català inclusiu i plural per fer irreversible la República catalana..

Ponència

2: Renovació del

discurs ideològic en clau nacional i independentista

Quins àmbits ideològics ha d’abordar i penetrar l’independentisme per generar noves adhesions (canvis tecnològics, climàtics, demogràfics, immigració…)?

Jordi Martí Monllau: Filòsof, lingüísta, assagista i estudiós sobre el catalanisme

Latifa El Hassani: Directora de comunicació de Nous Catalans i activista independentista

Relator: Francesc Salvador | Dinamitzadora: Marina Solís

Presentació Latifa El Hassani

Des de la Declaració de la Conferència Nacional per l´Estat Propi l´any 2011, on es va acordar engegar a Catalunya el procés de creació de l’ANC com a organització popular, unitària, plural i democràtica, sempre s´ha treballat per promoure accions amb l´objectiu d´obtenir un ampli suport social al procés d’emancipació de Catalunya i que les voluntats a favor de la sobirania s’agrupin i així es multipliquin i esdevinguin majoritàries per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació i d´independència.

Informe

En conseqüència, sempre s´havien fet crides a totes les catalanes i els catalans a incorporarse al procés per a forjar una nació catalana lliure, justa i avançada, fos quin fos l’origen, la procedència i l’adscripció política o ideològica de cadascú. La Independència de Catalunya no és un projecte ideològic: és un objectiu polític col·lectiu que aplega diferents sensibilitats. La independència de Catalunya és un clam popular de llibertat en clau d’estat. Certament, hi ha projectes ideològics dins del procés independentista: una pluralitat de visions i d’estratègies no necessàriament compatibles però que creen espais de debat transparent, democràtic i lliure inspirat en els valors de convivència, d’unitat i de solidaritat.

El relat sobre la independència de Catalunya ha abastat des de sempre tant diferents sectors polítics i socials com diferents àmbits de la societat. Des de l’inici del procés s’han desplegat moltes campanyes informatives i de sensibilització per explicar a tota la ciutadania les aspiracions sobiranistes democràtiques, pacifiques i cíviques de Catalunya.

Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’ exterior, va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries i intentar superar sempre amb èxit els processos migratoris. Catalunya és una terra d’acollida; ha acollit molts immigrants de diferents procedències al llarg de tots aquests anys. Els creixements demogràfics a Catalunya s’han produït per onades significatives d’immigrants que venien d’arreu del món per fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Molts han arribat d’arreu de l’Estat espanyol també.

El projecte d’independència de Catalunya és un projecte integrador i Catalunya, en el debat sobre la independència, no s´ha oblidat mai de la immigració. Va saber incorporar la immigració d´una manera ràpida al debat, dedicant moltes campanyes explicant les raons per a un Estat Propi. En aquest projecte d’emancipació de Catalunya s’hi ha implicat molta gent de fora que viu a Catalunya. Molts ciutadans que han triat viure i treballar a Catalunya han escollit també vincular el seu projecte de vida futur al futur nacional de Catalunya. Han escollit estar al costat de Catalunya i del seu poble en la seva lluita per a la independència.

El discurs sobre la independència ha generat, dins de l’associacionisme i del col·lectiu immigrant en general, molts dubtes i reflexions. Sobretot: què passaria amb els seus documents i permisos de treball en una Catalunya independent? Quin serà el posicionament de Catalunya en relació amb la complexitat de la gestió administrativa de regularització de la situació dels immigrants el dia després de la independència? Quin serà l’encaix social, jurídic i cultural d´aquesta immigració en el nou país?

S’han aportat respostes i s’han fet molts argumentaris específics en diferents idiomes explicant els beneficis de la independència i la gran oportunitat per als immigrants de poder decidir juntament amb els autòctons el futur de Catalunya, poder compartir la causa, ser fundadors d´un nou estat dins d’Europa i treballar plegats per viure en una Catalunya pròspera i lliure.

Molts dels immigrants amb els seus diferents perfils ideològics, diferents procedències, diferents situacions administratives (alguns amb nacionalitat, altres encara no), han participat i s’han implicat activament amb passió i il·lusió en el procés d’independència de Catalunya: s’han adherit a organitzacions civils, a partits polítics, a moviments

Informe

sindicals, culturals, veïnal... s´han creat col·lectius per defensar i promoure la república com Súmate, Sí amb nosaltres

En totes les etapes del procés, des de l’any 2010 i fins avui dia, el paper dels catalans d’altres orígens ha estat sempre actiu i en complicitat amb el conjunt de la ciutadania catalana. Han viscut junts les alegries i les decepcions, les victòries i desil·lusions, però sobretot també han patit junts l’onada de repressió espanyola que ha assotat Catalunya després del referèndum del 2017, quan el Govern espanyol va dirigir una reacció judicial i institucional violenta contra el procés democràtic català.

No ha estat fàcil, hi ha hagut molta campanya enverinada per part de les clavegueres de l’Estat espanyol per intentar desvincular els “estrangers” d´aquest procés històric de construcció d’un nou Estat català. Les clavegueres de l´Estat espanyol han seguit estratègies de bloqueig i d´expulsió amb els activistes d´origen immigrant sense nacionalitat, propagant a través dels mitjans de comunicació amics un relat de la por i d’amenaces per allunyar-los del procés.

La persecució i assetjament individual contra tota persona compromesa amb la lluita, és una de les especialitats dels aparells de l’Estat. El principal objectiu és atemorir l’activista amb l’amenaça de la detenció arbitrària, sanció econòmica o difamació personal. Abans, la campanya contra la repressió mobilitzava la població d’una manera extraordinària. Ara, amb la maquinària repressiva seguint en marxa, juntament amb altres factors, s’ha aconseguit parcialment activar el desànim al si de la població.

Més que mai ens cal coordinar els diferents perfils de l’independentisme per provocar canvis en les mentalitats i formes d’actuar de tots plegats i en els sistemes de governança a tots els nivells. Els ciutadans de Catalunya partidaris de la República, independentment de la procedència, som prou com per encarar amb garanties d’èxit una confrontació democràtica i pacífica, i que la prioritat des d’ara ha de ser la preparació d´aquest momentum de confrontació. La condició necessària per tal que el nostre combat culmini amb èxit és que estiguem preparats, determinats i disposats a assumir-ne els costos.

Cal prendre consciència de l’escenari d’enfrontament amb l’Estat i assumir les conseqüències que pot comportar per a cadascú. Interroguem-nos íntimament de si val la pena, quina repressió podem suportar i quina capacitat de resistència tenim cadascú. Ens cal treballar des de l’activisme civil per crear les condicions necessàries per instaurar la República Catalana, un Full de ruta de país que involucri tots els actors polítics i socials favorables a la República.

Els nostres mitjans han de ser estrictament democràtics, amb estratègies de mobilització ciutadana, de desobediència civil i d’acció noviolenta. A Catalunya hi ha una majoria suficient per defensar la independència. A aquesta majoria no li manca legitimitat ni li falten vots per ser majoritària. El conflicte ha de partir d’una estratègia de mobilització sostinguda en el temps, amb accions de diferents naturaleses i amb actors diversos. No tothom està preparat o disposat per fer les mateixes accions i no totes les accions han de ser de les mateixes característiques.

La proclamació d’independència aprovada pel Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre prové d’aquesta legitimitat. És un acte parlamentari que es deriva del referèndum, i

Informe

és una peça legal d’indiscutible valor. Només una revocació del mateix Parlament pot deixar-la sense efecte, però això no ha passat.

Necessitem vehicular la força de la mobilització de la societat en la força d’una acció política institucional lleial. No es pot entendre un procés d’independència en què el govern que l’ha de proclamar no mantingui una actitud partidària de la confrontació. les institucions han d’assumir el seu rol com a institucions provisionals de la república; que tot el que hagin de fer en la gestió de l’autonomia no esdevingui un obstacle en aquest camí; que en l’àmbit de les seves competències consolidin espais de sobirania estructural sobre els quals poder construir la República; que expliquin clarament les polítiques que convenen al país i que no són possibles en el marc de la dependència política a Espanya.

Les institucions, el govern, els partits, les associacions civils, els sindicats i el conjunt de la ciutadania, és a dir el poble, cadascú haurà de tenir un rol a l’hora de plantar-nos per aconseguir guanyar la batalla democràtica per la independència. Aquests rols no han de ser forçosament coincidents, ni calen els mateixos objectius intermedis, ni tampoc l’assumpció dels mateixos ritmes. Però sí que s’han d’ajustar a una línia estratègica en la qual cada protagonista de la societat catalana tingui dissenyada la ruta del confrontament, les etapes necessàries a guanyar ben clares, i la meta final ben definida. Una meta a la qual tots els vectors socials s’han de conjurar per coincidir-hi i guanyar.

Presentació Jordi Martí

Un procés independentista és un procés d’alliberament nacional. En conseqüència, el relat que justifica l’acció política en un procés d’aquestes característiques és un relat que reposa fonamentalment l’anhel de plenitud nacional i, en casos com el nostre, en què la nació es troba assetjada i cerca de ser afogada per un ocupant que la nega, en la necessitat primordial de garantir la supervivència de la nacionalitat que vol tornar a ser rica i plena.

En el cas de la nacionalitat catalana (que no es limita a l’espai de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, però que és aquí on es manifesta de manera més viva i actua de manera més clara com a subjecte polític actiu), la plenitud nacional a què s’aspira té, com a columna central, la seva llengua, la llengua que l’articula, diferencia i que li permet d’identificar-se com un nosaltres que no admet subordinacions indignes. La llengua no ho és tot, però sense llengua no hi a res. Diguem-ho així: la llengua no és una condició suficient de la nacionalitat catalana, ella sola no ens fa ser un poble; però sí que constitueix una condició necessària per poder parlar de poble de Catalunya i de nacionalitat catalana. Sense la seva llengua, Catalunya seria alguna cosa, però no la cosa que és. Seria una altra Catalunya, que no apel·laria als catalans que actualment ho som, del que ho fan la resta de pobles i nacions del món. Aquesta altra hipotètica Catalunya seria, però aquesta altra Catalunya ja no seríem nosaltres.

Per això mateix Espanya ens ataca en la llengua, perquè ens ataca en allò que ens fa ser un poble diferent. Per això és en la qüestió lingüística on transgredeix més clarament els nostres drets col·lectius i es mostra més tirànica. La ràbia espanyola s’encén davant la nostra existència lingüística i es desborda davant de la seva persistència.

Coherentment amb això, el discurs legitimador de l’acció política del sobiranisme català ha de jugar un paper central en la reivindicació de la llengua i de la plenitud lingüística

Informe

del poble de Catalunya. Volem la independència perquè som i volem continuar sent, i som catalans perquè parlem català. La resta de reivindicacions que acompanyen la lingüística són assolibles en el marc estatal actual, només la reivindicació de la normalitat lingüística (la plenitud i la llibertat incondicionada en l’ús de la llengua) exigeix, o bé la independència, o bé la reformulació radical del marc estatal espanyol.

També el relat que cerca legitimar la dominació hispanocastellana té en la llengua un dels seus elements nuclears. I tant hi insisteix que el discurs del nacionalisme lingüístic espanyol ha acabat esdevenint hegemònic i condicionant les nostres percepcions politicolingüístiques. No ens alliberarem sense desemmascarar els enganys i els insídies d’aquest relat i bastir a sobre dels seus cendres un discurs nou, alliberador, construït al voltant de la noció de justícia lingüística, que mostri a ulls de tothom la legitimitat de les nostres reivindicacions en aquest punt i, a partir d’aquí, la legitimitat de la causa independentista.

No n’hi haurà prou, però, amb les paraules i els arguments. Ens cal la força dels fets i de l’exemple. Les paraules no sempre diuen res aquí ha estat capturat per un discurs maliciós, i en cap cas no serveixen davant de qui ha elaborat aquest discurs perquè està convençut de la seva superioritat i del seu dret a dictar als altres quin ha de ser el seu futur. El relat sobiranista, que en gran mesura ha de ser un relat entorn dels drets lingüístics del poble de Catalunya, ha de servir, sobretot, per a enfortir les conviccions dels qui estan disposats al conflicte per defensar llurs drets. I només des de l’acció planificada que posi de manifest la injustícia a partir del fet de combatre-la allí on es doni, avançarem en els fets, cohesionarem el poble, atraurem la solidaritat dels qui dubten o dels qui es mostren inicialment indiferents, canviarem les mentalitats i simultàniament el nostre tros de món, que és aquell en què viuen els nostres drets i neixen els nostres deures.

Aportacions

1. Recuperar l’eix nacional: El discurs ha obviat l’eix nacional, que pivota entorn la llengua. Si bé el discurs ideològic ja ha estat treballat en diferents àmbits, per exemple l’econòmic, cal una renovació que doni preferència a l’eix nacional. El discurs no pot ésser només econòmic i de governança, perquè en un moviment d’alliberament nacional el nucli del discurs ha d’ésser la qüestió nacional. Cal un discurs sense complexos, perquè som una nació (que va més enllà de residir a les quatre províncies espanyoles). Reforçar la identitat nacional no vol dir excloure ningú. La llengua, que és la base de la nació, ha estat la gran oblidada del procés. La llengua catalana té un valor simbòlic especial, perquè ens fa catalans. Al marge del repertori lingüístic de cada persona, la llengua d’identificació ha d’ésser la llengua catalana. De la mateixa manera, la llengua catalana, que és la llengua de cohesió nacional i social, fa possible ésser un sol poble. Tot i esdevenir l’element clau en la identificació nacional dels catalans, el discurs nacional no inclou només llengua, sinó també la cultura, el dret civil, el dret públic o la història de la nació.

2. Discurs nacional i discurs social: No es pot dissoldre la identitat nacional amb l’excusa d’arribar a més gent, perquè el discurs nacional i el discurs social no són excloents. Ni situar l’eix nacional al centre del relat vol dir oblidar altres qüestions, ni promoure una identitat nacional vol dir canviar la identitat d’altri; més aviat es tracta d’identificar espais i necessitats comunes en un marc individual i institucional.

Informe

Cal posar en evidència i denunciar les situacions en les quals les relacions de poder siguin injustes, tant si afecten situacions de justícia social com lingüístiques. Cal, per tant, crear espais de lluita en els sectors socials que tinguin problemes, i cal fer-ho en català.

3. Discurs per apoderar el conjunt de la ciutadania: Hem de recuperar l’autoestima. No hem deixat d’ésser independentistes, però ens ho hem de creure. Hem de fer un canvi d’etapa tot tocant de peus a terra. Una de les maneres d’apoderar-se és fer visibles els avantatges de la independència. Hi ha feina feta, per exemple: el Llibre Blanc per la Transició Nacional; però als elements del discurs que s’han elaborat fins ara cal també incorporar la lluita contra l’autonomisme. Els elements per fer la independència estan desenvolupats i cal afegir la força de la gent. Hi ha capacitat de coerció, com ho va demostrar el Tsunami Democràtic, i cal exercir-la. Malgrat tindrem bel·ligerants en contra, també afegirem gent a la lluita. El procés que apoderi la ciutadania ha de començar per l’ANC, perquè és el pal de paller. Cal que aquesta es reforci i porti a la pràctica la defensa del territori.

4. Conflicte: La independència té un cost, si no, no podrà ésser (per fer la independència cal trencar plats). Cal arriscar-se i per això el discurs ha d’ésser un discurs combatiu. La confrontació ha d’ésser a la base del discurs, perquè el bonisme fa mal a l’independentisme. L’1 d’Octubre va esdevenir important per la desobediència civil. Les Lleis de la Transitorietat ja estan fetes, ara cal aplicar-les. La seva aplicació és una feina pendent que cal també incorporar al discurs. La confrontació pot provocar resistència, a diferència de la seducció; però som en una situació de lluita i no pas de seducció. No s’entén el procés sense confrontació. El discurs també ha d’incorporar com retornar a l’agressió que fa l’Estat espanyol amb la repressió.

5. Estratègies i actors: Tots els actors de la societat civil (i també les institucions) han de tenir un rol en la batalla democràtica per la independència. No han de coincidir en els objectius intermedis ni en els ritmes, però sí en la línia estratègica que els porti a la meta final. Cal coordinar els diferents perfils independentistes perquè som prou gent per encarar amb èxit la confrontació democràtica i pacífica. Cal preparar-ho, estar preparats i disposats a assumir-ne els costos. Els objectius han d’ésser assolibles i les estratègies pensades i ben definides. La mobilització ha d’ésser sostinguda en el temps i prendre formes diferents, per això cal tenir cintura per incorporar tots els actors i pactar les funcions de cadascú. Calen persones fermes per treballar al 100% per la independència, per això cal prioritzar el discurs i el treball entre el sector més militant de l’independentisme. Cal promoure l’acció, perquè l’èpica del discurs se sustenta en l’acció que promou el propi discurs. El Consell de la República té legitimitat, perquè remet al 2017. És un espai de trobada de la societat civil i el govern legítim, i podria esdevenir un instrument útil.

6. Discurs sobre el nou estat basat en la devolució: Volem la independència perquè volem ésser i tenim la perspectiva de deixar d’ésser, perquè l’autonomia ens destrueix. El nou estat és la forma jurídica que pren el fet d’esdevenir independents, però la independència és una restitució. Catalunya té dret a la devolució de la seva independència, que es basa en la legitimitat dels drets històrics arrabassats. El concepte de devolució crea un marc comprensible i genera un discurs que justifica la independència. Tot i això, cal també introduir al discurs el model d’estat.

Informe

7. Incloure la immigració: Catalunya ha acollit immigrants de diferents procedències i el projecte d’independència és un procés integrador. Alguns han tingut un paper actiu i de complicitat, compartint les mateixes alegries i decepcions, inclosa la repressió espanyola. Per això quan es diu que la independència és per a tothom, en tothom s’inclou també la immigració. Els immigrats de segona generació se solen identificar amb la nació d’acollida sense que sentin exclusió. Cal ésser més proactius amb la immigració i establir ponts amb les diferents comunitats per apoderar-les, perquè en els països d’origen dels immigrants hi ha interès pel procés d’independència de Catalunya; en fan un seguiment i, si els convé, utilitzen els immigrants.

Ponència 3: Espais de poder i societat civil. El control necessari de les eines de país

Com bastim espais de contrapoder i enxarxem una estratègia rupturista i mobilitzadora des de sindicats, sindicats d’estudiants, municipalisme o cambres de comerç.

Mònica Roca: empresària i presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona

Toni Fitó: advocat i vicepresident de la Cambra de Comerç de Barcelona

Jordi Fàbrega: alcalde de Sant Pere de Torelló des de l’any 2011

Relator: Chus Castillo | Dinamitzadora: Iolanda Alcàzar

Presentació Toni Fitó

Espais de Poder: per què cal conquerir-los?

1. Perquè, com a societat civil, no tenim una altra opció si volem reeixir. El pas cap a la independència és un pas que serà necessàriament unilateral, rupturista i popular, que no podem deixar en mans dels partit polítics (això ja ho vàrem fer a l’OCT 17; vàrem creure que amb el poble mobilitzat al carrer i els partits a les institucions polítiques ja ho tindríem); i ja sabem com va acabar aleshores. Amb la mobilització al carrer no n’hi va haver prou. Cal fer un pas més.

2. Perquè és una manera de debilitar l’Estat; un Estat amb el qual estem en guerra, que és hostil envers Catalunya, que no només té el control dels instruments coercitius --el poder executiu i també el poder judicial (primer defensor de la unitat de la pàtria)--, sinó que durant dècades (de fet, en alguns casos, durant segles) ha ocupat uns espais de poder, d’influència, que van més enllà del poder executiu i del judicial, més enllà de la policia i de l’exèrcit; espais de poder que, en moltes ocasions, no representen el sentir general de la societat catalana, però que l’establishment ha sabut mantenir durant massa temps. Cada cop que prenem a l’Estat un d’aquest espais el fem més dèbil.

3. Perquè els espais de poder són altaveus de la societat civil i contribueixen a crear un estat d’opinió favorable; són altaveus (privilegiats ens alguns casos) que ens permeten començar a construir un relat (el nostre), a fer pedagogia -aquí, i, molt important, a fora-, a donar.

4. Perquè ocupant aquest espais i exercint el poder ens empoderem i, en fer-ho, comencem a generar quelcom que és imprescindible per ser un país lliure: sentit d’Estat.

5. Perquè quan arribi el proper embat (i arribarà) ho fem millor i assolim el nostre

Informe

objectiu. Un cop més, la independència l’assolirem de manera unilateral. I en aquest procés rupturista la força de la societat civil organitzada serà fonamental.

6. Si no els ocupem nosaltres, ho faran els altres; i això l’Estat ho sap fer molt bé.

7. Perquè, a poc a poc, ens desconnecten d’Espanya (espais de sobirania energètica, per exemple).

Presentació Jordi Fàbrega

Les institucions són instruments imprescindibles per al moviment d’alliberament nacional , una estratègia de ruptura amb l’Estat Espanyol requereix de l’alineació dels moviments socials , polítics , sindicals …, i sobretot que les institucions esdevinguin l’instrument de proclamació i instauració o exercitació de la República independent de Catalunya . Les institucions municipals són les més properes a la ciutadania i estableixen una xarxa que arriba al conjunt del territori, en un context de confrontació democràtica amb l’Estat són les que poden liderar la mobilització local , la presa de decisions i accions a cada municipi i el control del territori per assolir l’objectiu.

De fet, estic convençut que la nostra lluita per assolir l’objectiu requereix de molta generositat entre els independentistes, amb unitat d’acció des d’un començament que coordini tots els actors del moviment d’alliberament nacional. Si en una fase avançada del conflicte les institucions autonòmiques no seguissin els objectius marcats, els municipis amb majoria independentista i que segueixin els objectius del MCAN (Moviment Català d’Alliberament Nacional ) ens podríem constituir com a Federació de Municipis de la República Catalana i obrir un procés permanent de confrontació democràtica i desobediència organitzada amb l’Estat espanyol.

Soc del parer que la nació catalana no és eterna i que en un context de globalització les minories nacionals tenim un futur incert per no dir pelut. Tan sols amb conviccions clares, amb actituds fermes i unitat indestructible entre els independentistes tindrem una oportunitat de guanyar, fer el contrari sols ens portarà a la derrota i a la desaparició com a poble.

Presentació Mònica Roca

Conquerir espais de poder: Quins sons necessaris? L’exemple de la Cambra: candidatura conjunta d’empresaris. El relat l’hem de tenir nosaltres, si no el tindran uns altres. Important per construir el relat: visualitzar el missatge i els efectes de controlar el entorn econòmic.

Objectiu: comptar amb un espai econòmic per aconseguir la independència, però més enllà també és important conquerir altres espais de poder com ara universitats, institucions culturals, ajuntaments, des d’àmbits molt diferents.

En cas d’embat és necessari controlar aquests espais de poder, tipus Cambra. Un espai important és l’espai virtual, és a dir, les àrees de poder digital, cal estar preparats des del punt de vista tecnològic digital.

Aportacions

1. Cal guanyar espais de poder que ens permetin la desconnexió amb Espanya, que vagin més enllà del poder executiu i legislatiu. Si tenim el control d’espais de poder, descol·locarem el poder de l’Estat espanyol.

Informe

2. Hem de provocar una finestra d’oportunitat, aconseguir espais de poder com col·legis professionals, sindicats, universitats, cambres , gremis, clubs esportius, ajuntaments, etc. Si ho haguéssim aconseguit en l’escenari del 2017, el resultat hagués estat tot un altre.

3. Cal un confrontament permanent per trobar l’escletxa d’oportunitat i controlar el territori, crear des de les institucions una Federació de Municipis de la República Catalana (Moviment Català d’Alliberament Nacional), prendre mesures i proclamar-la des d’una quantitat de municipis, tenir en compte els regidors que volen fer més que els seus partits.

4. Objectiu comptar amb un espai econòmic per aconseguir la independència, però més enllà també és important conquerir altres espais de poder com universitats , institucions culturals, ajuntaments, des d’àmbits molt diferents.

5. Un espai important és l’espai virtual, és a dir, les àrees de poder digital, cal estar preparats des del punt de vista tecnològic digital.

6. S’ha d’enfortir la sobirania fiscal en l’àmbit d’entitats, ajuntaments, societat, i seguir denunciant el règim fiscal, l’impacte en els sectors industrials, en les atribucions de l’Institut Català de Finances.

7. Sindicalisme: s’ha de promoure un acord sindical independentista per estar representats en bona part de col·lectius com metges , ensenyament, etc.

8. Cal una participació activa entre tots els espais de poder, el compromís d’estar-hi presents, amb programes que reflecteixin el raonament positiu de ser independents per a aquests col·lectius.

9. Promoure llistes cíviques en totes les comeses electorals.

De la sessió se n’extreu la principal conclusió que, si volem canviar les coses, hem de guanyar espais de poder i des de la societat civil hem de fer que les coses succeeixin.

Front institucional

Ponència 4: La transició a la independència: aspectes econòmics

Efectes econòmics de la campanya de la por desplegada per l’Estat espanyol l’octubre del 2017. Quins són els costos de la transició a la independència i com els podem reduir. Què implicaria la desaparició del dèficit fiscal i el PIB de Catalunya.

Elisenda Paluzie: expresidenta de l’Assemblea. Catedràtica d’economia a la UB

Jaume Ventura: Director i investigador del CREI, doctor per la Universitat de Harvard i professor de la UPF

Relatora: Ada Ferrer | Dinamitzadora: Núria Marín

Presentació Elisenda Paluzie

Parla sobretot dels aspectes de futur i de la transició, centrant-se en cinc punts:

1. Com ha funcionat la campanya de la por de la tardor del 2017. Explica que comença sobretot el 5 d’octubre de 2017 amb el decret per facilitar el canvi de seus i que va provocar que 4000 empreses canviessin de lloc la seva seu.

• Efectes reals sobre el PIB i l’ocupació, pràcticament inexistents i un impacte fiscal molt petit. El sector més afectat va ser el turisme.

2. Costos econòmics de la transició. Aquests seran presents sobretot si és rupturista. Amb referèndum acordat, els costos són menors. La negociació s’aconsegueix aguantant el pols. Es reflexiona sobre el fet que els costos dependran de la durada del període de transició. La ponent parla també del conflicte d’autoritats, que és un tema més polític que econòmic i es destaca la gran dependència energètica de Catalunya. Els costos comercials són valorats amb més detall pel següent ponent.

3. Com podem començar a treballar per reduir des d’ara els costos de la transició. Menys dependència comercial amb l’Estat Espanyol: internacionalitzar l’economia, com més diversificada la internacionalització millor. Paluzie parla de la importància del consum estratègic i especialment de la necessitat de treballar per una sobirania energètica molt més gran, cosa que també és bona per al canvi climàtic. La ponent parla d’“accions d’entrenament pel conflicte d’autoritats” i menciona, per exemple, el tema de la sobirania fiscal, definida com qui té la capacitat de recaptar els impostos. La sobirania fiscal és un mecanisme per entrenar la gent perquè pagui a la hisenda catalana, encara que aquesta traspassi els diners a Espanya. Sí que caldrà pensar com s’ajuda els sectors que primer patiran la transició per exemple, els hotels.

4. Guanys de la independència a curt i a llarg termini. La desaparició del dèficit fiscal és el guany més immediat de la independència amb el conseqüent impacte sobre el pressupost de la Generalitat. La ponent explica que si Catalunya tingués un concert com el basc, hi hauria superàvit fiscal. És a dir que per a Espanya seria un cost encara més gran que donar-nos la independència.

5. Reflexió final: Què representa la independència? Anàlisi del cost i del benefici de la independència: els costos són durant la transició i depenen de si la independència és negociada o no i si els guanys són a curt i sobretot a llarg termini. Més enllà dels costos o beneficis de la independència, al cap i a la fi, aquesta és un procés d’emancipació, un procés d’alliberament.

Informe

Presentació Jaume Ventura

Explica que la transició té dues fases:

Fase 1: Des d’ara i fins que l’Estat català sigui reconegut. En aquest estadi hi haurà conflicte de legitimitat, de control del territori. Considera que pot dir poc sobre això i centra la seva presentació en la segona fase.

Fase 2: L’endemà del dia en que s’accepta que l’Estat català existeix i hem de fer una transició cap a l’estat que nosaltres volem construir, i això no es fa en un dia. El marc legal i la manera de fer inicial seran iguals, però els canvis es decidiran aquí i la legitimitat la té el Parlament de Catalunya. El nostre Govern no serà ni millor ni pitjor, però serà més proper i per tant representarà millor les preferències dels ciutadans de Catalunya.

Un aspecte molt important per a l’economia és el comerç. Els països necessiten mercats amplis per poder assolir els guanys del comerç i la indústria.

El treball de Jaume Ventura, fet amb l’ajuda d’altres col·laboradors, mostra que Catalunya comercia molt més amb l’Estat espanyol que amb la resta de la UE. Per exemple, el comerç amb el Llenguadoc-Rosselló és 1/3 del que comerciem amb València, que està a la mateixa distancia. Això es deu sobretot al que es coneix com efecte frontera. L’efecte frontera depèn del fet que un mateix estat comparteix unes lleis, unes sinergies i una política d’infraestructures comunes.

Catalunya és molt oberta a l’exterior (més d’un 60%), però atesa la nostra mida, no és estrany. De totes maneres, actualment compartim molts mercats amb l’Estat espanyol (més que amb altres zones que són a la mateixa distància), però això era d’esperar degut a l’efecte frontera, a la política d’infraestructures actual (aïllament) i al fet que compartim una mateixa regulació. Això, però, pot canviar amb la independència. Per exemple, amb les infraestructures necessàries, els productes asiàtics podrien desembarcar als ports catalans i repartir-se amb tren a Europa (en comptes de passar de llarg i anar a Rotterdam, per exemple). Un procés d’independència podria reduir el comerç amb Espanya i accelerar el procés natural de diversificació de mercats. Al mateix temps, amb la independència l’efecte frontera amb Espanya no desapareixerà ràpidament perquè això triga temps a definir-se.

Aportacions

1. Els costos de la transició, quan encara no hi ha un reconeixement del nou estat, són incerts però l’experiència mostra que són menors del que es pot pensar. La negociació cap a un nou estat s’aconsegueix aguantant el pols. Hi ha incertesa sobre els costos, però aquests dependran de la durada de la transició. Aquests costos també els paga Espanya i per tant és en el seu propi interès que la transició no sigui llarga. L’experiència de la tardor del 2017 mostra que els efectes a curt termini de la campanya de la por van ser força inapreciables, tant mesurats en termes de PIB com en termes de l’impacte fiscal del canvi de seus. De totes maneres, el turisme sí que va patir una lleugera reducció durant el 4t trimestre de 2017.

2. Cal començar a treballar per reduir des d’ara els costos de la transició. Com es poden reduir? En el debat han aparegut diversos suggeriments:

Informe

3. Potenciació de l’Agència Tributària Catalana, com a pas previ a la desconnexió. Això té diversos beneficis:

• Començar a entrenar els ciutadans i els ens locals a pagar a l’Agència Tributària de Catalunya (per exemple, fent sobirania fiscal). Això és una acció d’entrenament per al conflicte d’autoritats. Entrenar la gent a anar a pagar a la hisenda catalana, encara que ara traspassi els impostos a l’AEAT.

• Control de les finances: la recaptació de tots els tributs és una manera d’estar a punt per recaptar els nostres tributs i tenir el control de les finances.

• Cal fer un bon desenvolupament de la web de l’Agència Tributària de Catalunya per tal de poder recaptar impostos digitalment. És l’única manera de garantir un bon funcionament d’aquesta entitat.

4. Increment de l’autosuficiència energètica, verda si és possible. En el debat s’han donat exemples tant de gas (biogàs) com energia elèctrica (fotovoltaica i eòlica). Catalunya té una gran dependència energètica i necessitem urgentment més sobirania energètica tant per mitigar el canvi climàtic, com per reduir els problemes de subministrament energètic en la transició.

5. Estudi del finançament de la transició i dels instruments que tenim a l’abast. Per al període de transició, cal una font de finançament que no pugui intervenir l’Estat espanyol. La transició, a nivell econòmic, l’ha de liderar un grup de tecnòcrates. Recerca de fonts de finançament:

• Cal buscar fonts de finançament externes per tal de garantir que les finances de la Generalitat funcionin.

• Cal teixir complicitats amb estats o entitats per finançar el període de transició i aquesta feina, l’han de fer entre altres, les entitats amb presència internacional.

• Caixa de solidaritat externa al Govern, tan espanyol com català. Desenvolupament dels mecanismes per gestionar aquest finançament:

• Banc radicat fora d’Espanya, en un altre estat.

• Compte corrent de la República Catalana a l’exterior.

• Continuar amb l’euro i de manera complementària potenciar monedes locals.

6. Promoció del consum local i la internacionalització de l’economia.

• Com més diversificada la internacionalització millor.

• Cal també promocionar el consum intern. Ja som un nou estat, segona transició.

7. La desaparició del dèficit fiscal és un dels principals guanys econòmics de la independència. El dèficit fiscal acostuma a ser, al llarg dels anys, al voltant d’un 8% del PIB. La independència de Catalunya i l’eliminació d’aquest dèficit fiscal podria portar-nos un creixement del PIB d’entre el 4 i el 8% (segons els càlculs) ja el primer any i entre el 7 i el 20% al cap de 20 anys. Aquest benefici que ens aportaria la independència és, al mateix temps, un motiu pel qual l’Estat espanyol no ens la donarà.

8. Un procés d’independència podria reduir el comerç amb Espanya i accelerar el procés natural de diversificació de mercats. Amb la política d’infraestructures actual (aïllament) i el fet que compartim una mateixa regulació, és normal que tinguem una dependència comercial més gran amb Espanya que amb la resta de mercats. Això, però, canviaria amb la independència. Per exemple, amb les infraestructures

Informe

necessàries, els productes asiàtics podrien desembarcar als ports catalans i repartir-se amb tren a Europa (en comptes de passar de llarg i anar a Rotterdam, per exemple). Per altra banda, és cert que potser es reduirien les vendes a Espanya pel boicot comercial. Què passaria si de sobte perdéssim vendes a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Hi hauria pèrdues petites i de poca durada; i molt més petites que els beneficis de reduir el dèficit fiscal. La independència no generaria en un primer moment un efecte frontera important amb Espanya, perquè aquest efecte necessita temps per aparèixer.

Altres reflexions

9. La independència no és només un tema de guanys econòmics és també un procés d’emancipació, un procés d’alliberament. A mesura que anéssim adaptant les nostres polítiques, aquestes s’adaptarien més a les preferències dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i a les seves necessitats: per exemple, podrem tenir corredor del mediterrani o uns trens de mercaderies que ens connectin amb Europa.

10. No cal tenir-ho tot a punt per fer la independència. Les noves institucions es poden construir, i nosaltres ja en tenim moltes, però sí que cal control del territori. Contràriament, una de les intervencions no presencials, justament diu que és imprescindible tenir-ho tot preparat abans de la declaració d’independència.

11. Es pot considerar el tancament de caixes i el no pagament a Espanya i a les companyies de l’IBEX en el moment del trencament.

Ponència 5: Impuls polític institucional i lideratge de l’independentisme unilateral

Pressió als partits, condicions d’una llista cívica, què va fallar en el front institucional l’octubre del 2017.

Arnau Padró: enginyer de programari, exsecretari nacional i excoordinador de la Comissió d’Estratègia i Discurs de l’Assemblea

Natàlia Esteve: advocada especialitzada en la propietat intel·lectual i professora UOC

Relator: Uriel Beltran | Dinamitzador: Albert Llorenç

Presentació Arnau Padró

En el període entre les consultes populars i el referèndum del Primer d’Octubre, la mobilització de la societat civil catalana per la independència i la pressió als partits va tenir efectes notables. Es va aconseguir moure la centralitat política al voltant de la independència i es va obligar el front institucional a dur a terme un referèndum unilateral d’autodeterminació.

En el context de repressió actual, la classe política professionalitzada, que ha fet de la política el seu modus vivendi, no té cap incentiu per arriscar la seva carrera per una meta que no saben quin cost els suposarà. De manera que la pressió que caldria exercir per

tal que modifiquin la seva acció política autonomista hauria de generar un cost polític per a ells superior al que pugui exercir l’Estat espanyol a través de la repressió. Potser ha arribat el moment de canviar d’estratègia i que el moviment civil independentista tingui un braç polític al Parlament que defensi directament els seus interessos.

Cal avaluar quin és el millor format per a una llista cívica amb vocació de majoria, que cerqui el suport del màxim d’entitats i organitzacions del país i que sigui conformada per persones amb una trajectòria reconeguda, però alhora que hagin demostrat la seva independència del sistema de partits.

L’objectiu d’aquesta llista cívica hauria de ser la d’evitar que els partits que es defineixen com a independentistes i que hagin decidit concórrer a les eleccions en paral·lel, no puguin formar majories alternatives sense els diputats de la llista cívica. Tota negociació política dels representants electes de la llista ha de girar entorn de la independència i només han de poder investir un Govern que presenti un pla concret i creïble per fer la independència dins la legislatura.

Presentació Natàlia Esteve

Des de l’octubre del 2017 fins a l’actualitat, la repressió de l’Estat espanyol (i les seves conseqüències) ha estat la protagonista. El principal interès dels partits polítics, humanament comprensible, ha estat preservar-se i preservar els seus represaliats polítics. El dany perpetrat a la llengua, al país i a l’independentisme com a opció política, no pot ser menystingut i cal reprendre la iniciativa des de la societat civil per sortir d’aquesta etapa marcada per la repressió, l’autocompassió i l’immobilisme.

D’altra banda, l’activisme no sempre ha pogut evitar dedicar una quantitat de recursos humans i materials completament desproporcionat, al meu entendre, als represaliats “VIP”. Recursos i energies que han estat manllevades als seus objectius socials: llengua, país, independència, etc. Els independentistes de base hem de madurar i col·locar al centre de la nostra acció política el nostre veritable objectiu: la independència!

És en aquest context que els socis de l’ANC proposen i aproven la conformació d’una llista cívica, independent dels partits, que permeti posar l’independentisme al centre del debat, també en el Parlament. Cal avaluar com s’ha de fer aquesta llista que, en tot cas, haurà de ser ratificada pels socis.

L’anàlisi del passat recent ens pot donar pistes de com podríem començar a pensar aquesta llista cívica per tal que sigui realment útil, doni aixopluc als centenars de milers de votants independentistes que ens hem quedat orfes i lideri la nova etapa independentista.

Aportacions

1. Aprenentatges del 2017. Els partits han fallat, però la societat civil també ha de reconèixer errors. A JuntsxSí es va cedir en un model que era un mer repartiment entre partits. L’octubre del 2017 no es va mantenir una mobilització constant tot i suspendre’s la DI el 10 d’octubre i no fer-se efectiva el 27 d’octubre. El primer procés ha tingut massa secretisme, mitges veritats i mentides i interessos personals i polí-

Informe

tics que van passar per davant de l’interès comú. I ara no és possible pressionar els partits com en el passat, perquè estan pendents del cost de la repressió.

2. Objectius compartits. Portem més de 5 anys des de l’octubre del 17 i la pota institucional ens ha fallat, calen mesures diferents. Cal tenir la capacitat de crear un instrument per fer la independència que superi la necessitat de pressionar els partits: la Llista Cívica, amb l’objectiu prioritari de fer efectiva la DI, i d’acordar-ho abans de l’elecció de la presidència de la Generalitat; amb capacitat de bloqueig si no hi ha Acord; capaç de recollir el vot independentista que s’està abstenint, per evitar perdre la majoria independentista al Parlament.

3. Com avançar a través de la Llista Cívica. Llista Cívica sí, proposta liderada per l’Assemblea, però no només de l’Assemblea. S’han de buscar consensos amb altres entitats que proposin Llista Cívica. La Llista Cívica ha de poder ser compatible amb cercar la unitat de l’independentisme. Llista Cívica, no com a més fragmentació, sinó com a instrument per forçar la unitat estratègica posterior a les eleccions. Amb voluntat de desaparèixer quan s’assoleixin els objectius. Llista Cívica representant de la transversalitat del país: dones, homes, joves, treballadors, empresaris... Cal parlar amb molts actors. Que presenti un model bàsic de país que sigui atractiu per a tots ells. Llista Cívica en forma d’agrupació d’electors, ciutadans independents, amb processos participatius, de durada limitada en el temps, capaç d’atraure pel model de regeneració democràtica.

4. Els perills que comporta la Llista Cívica. El problema és la inèrcia de les institucions que t’absorbeixen. Com evitar-la? La Llista Cívica també crearà polítics que seran al mercat i poden ser cooptats. Han d’haver-hi mecanismes de control, compromisos amb la DI i codis ètics, però pot haver-hi qui se’ls salti. Llista Cívica només si la maquinària ho propicia. Hem de ser capaços de construir la mobilització que doni sentit a la Llista Cívica.

5. Com avançar condicionant i pressionant les formacions independentistes a fer la independència. Propostes diferents de la Llista Cívica:

• Es poden posar condicions per donar suport o no a llistes independentistes. Si ningú les compleix es pot fer un acte de protesta (vot en blanc o nul).

• Crear les condicions que facin imprescindible la independència més que no pas insistir en la Llista Cívica. La Llista Cívica hauria de ser una llista amb el suport dels partits i les entitats més representatives.

Ponència 6: Noves formes d’institucionalització de la independència

Quines institucions han de proclamar la independència, limitació de les actuals institucions sota la legalitat espanyola i càrrecs autonòmics, paper del Consell de la República, relació amb els Països Catalans

Informe

Josep Costa: polític i jurista, exvicepresident del Parlament de Catalunya i lletrat a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Zahia Guidoum: politòloga i sociòloga, coordinadora de Decidim, plataforma pel dret a decidir del País Valencià.

Relator: Eduard Gracia | Dinamitzador: David Miñana

Presentació de Josep Costa

El marc institucional no deixa de ser la formalització del poder i la sobirania d’un poble. Aquest poble sobirà es caracteritza i identifica precisament per la capacitat de canviar les seues institucions. El procés d’independència de Catalunya va posar de manifest l’emergència d’un subjecte polític sobirà que es va expressar políticament a través de les institucions autonòmiques. No obstant, la declaració d’independència i l’aprovació del 155 suposen una ruptura entre la sobirania popular i les institucions autonòmiques que només la restitució del govern de l’1O hauria pogut recosir. Actualment, malgrat que formalment emanen del vot dels catalans, les institucions autonòmiques són una expressió de la sobirania espanyola imposada en territori català. Per això si volem que tornin a ser útils per a construir la República Catalana cal que prèviament hi hagi un acte de ruptura. Aquest acte de ruptura pot prendre moltes formes.

Històricament molts nous estats han nascut en territoris que ni tan sols comptaven amb institucions pròpies. A Europa, per exemple, trobem casos com els d’Irlanda, Polònia, Albània o la primera independència de les Repúbliques Bàltiques. En aquests casos normalment s’han constituït governs provisionals, assemblees de càrrecs electes, o fins i tot congressos de notables. És en aquest context que s’escauria que el Consell per la República fes el paper d’organització per a l’alliberament de Catalunya. Establir un govern a l’exili i/o una organització que actuï fora del control de l’Estat contra el qual lluita és una estratègia molt habitual en moviments independentistes, imprescindible en el nostre cas. Durant aquest període, atès que no existeixen institucions sobiranes en territori català, tota la lluita nacional (als Països Catalans i de la diàspora) consisteix invariablement en la lluita per establir unes institucions nacionals, sense importar d’entrada quin serà el seu àmbit territorial.

Ponència de Zahia Guidoum

El País Valencià hauria d’haver sigut el canari a la mina de la construcció de la República Catalana. Nosaltres ja patírem la repressió desmesurada contra població, ja patírem el deep state promovent grups per posar-nos bombes i atemorir l’acció política valencianista, ja patírem –i continuem patint– els atacs continus a la nostra llengua i, sobretot, ja patírem –i patim– els intents constants d’espanyolització de la nostra realitat, fins al punt de llevar-nos el nostre nom històric de País Valencià, per convertir-nos en una “Comunitat”, com la madrilenya.

Com és possible, que si a la primera mostra de “valenciania” al País Valencià es pateix una repressió brutal fins al punt de l’assassinat, que al Principat no fóreu conscients de la brutalitat que es viuria l’1 d’Octubre?

Malauradament, mentre que al País Valencià portem mirant al nord des de la concepció moderna de la lluita pel nostre alliberament nacional, la realitat és que aquesta visió des del nord cap al sud no s’ha donat de la mateixa manera. Perdent un coneixement essencial. Com a conseqüència, s’han pres decisions que han portat al Principat, a la mateixa

Informe

lluita per la catalanitat, la supervivència, la defensa de la llengua, de la cultura, passant a segon pla la lluita per la independència.

Mentre que el moviment independentista hem repetit fins a l’avorriment la catalanitat del País Valencià, la valencianitat del Principat de Catalunya l’hem deixat d’un costat.

Joan Fuster va recollir el nom de Països Catalans, en plural, fent referència a allò que ens uneix i també a les nostres singularitats. Ara, però, quan la majoria del poble valencià escolta PPCC, només entenen “expansionisme català”. I nosaltres, repetint-ho com un mantra, seguim, a poc a poc, posant-nos a la contra la majoria del poble. George Lakoff ja ens va ensenyar que els valors morals pesen més que qualsevol tema concret i, Frank Luntz ens va recordar que el fet important no és el que dius, sinó el que la gent entén.

A Catalunya, durant els anys àlgids de l’embranzida independentista, fins al 2017, el concepte dels PPCC va estar gairebé desaparegut com a proposta. És això un quelcom negatiu? No, era un reflex de la realitat política i dels objectius a assolir: la independència del Principat. És a partir de l’octubre del 2017 quan la proposta dels PPCC torna a aparèixer, una vegada comença la desmobilització. Cal renunciar, doncs, als PPCC? Evidentment que no, però cal fer dos passos enrere per a poder fer un pas endavant: parlar molt menys de PPCC, fer molt més a favor de la interrelació dels territoris i fer més País Valencià. És a dir, construir Països Catalans per la via dels fets.

Què fer? Cal garantir la coordinació de les lluites bàsiques i estratègiques entre els nostres territoris, perquè els atacs continuaran sent els mateixos amb diferents intensitats en funció dels interessos espanyols. Però cal tindre molt clar que les pressions espanyolitzadores al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya sols aniran in crescendo, i que, o comencem a establir mecanismes conjunts per aturar aquest procés des de la transversalitat més absoluta, o estarem ajudant l’enemic.

Mai més les respostes a un atac als nostres drets nacionals, socials, o polítics, poden quedar-se en unes fronteres autonòmiques. O fem respostes conjuntes amb intel·ligència, o sols allargarem la nostra derrota.

Aportacions

Les propostes plantejades durant les dues sessions (la del matí i la de la tarda) han estat agrupades i racionalitzades sota les deu idees-força exposades a continuació.

1. Control de les institucions a Catalunya

• Les institucions, per definició, exerceixen i articulen el poder d’un poble sobirà.

• Cal tenir en compte, tanmateix, que avui dia a Catalunya les institucions (i especialment després de l’aplicació de l’article 155 l’octubre de 2017) reflecteixen i articulen el poder local de l’Estat espanyol.

2. Posicionament d’independentistes a les institucions. Calen estratègies efectives per a posicionar independentistes al front de les institucions rellevants del Principat, incloent-hi:

• El Parlament de Catalunya

• La Generalitat

Informe

• Els ajuntaments

• Les Cambres de comerç

• Les patronals i sindicats´

• etc.

3. Acceptació i utilització del conflicte

• Cal no defugir el conflicte, sinó afrontar-lo amb voluntat de guanyar-lo.

• Cal articular estratègies de desobediència sostinguda per a disputar el poder a l’Estat a tots els àmbits i per afirmar-hi la sobirania catalana.

• Cal tenir en compte que el conflicte genera unitat (perquè “fem pinya”) i a més serveix per destriar els lideratges que són efectius en situacions difícils dels que no ho són.

4. Valor del simbolisme institucional

• És important no renunciar al simbolisme de les institucions, perquè el simbolisme (les banderes, la Generalitat, el Parlament, els tribunals...) són molt importants com a pilars de legitimitat.

• Cal doncs, en el context del conflicte i la desobediència, disputar la legitimitat dels símbols de poder espanyols i potenciar els propis, tot creant estructures alternatives en clau independentista a les quals s’atribueixi la legitimitat que es nega a les espanyoles.

5. Unitat d’acció i renovació de lideratges

• Cal un lideratge comú o espai de coordinació per a dirigir i coordinar les accions de les diverses formacions independentistes de forma més eficient (Nota: un seguit de participants han assenyalat el Consell de la República com l’ens que podria potencialment assumit aquest rol de “pal de paller”)

• Cal igualment crear un “llibre blanc” amb les accions que hauria de prendre en el seu moment el govern de transició no tan sols per saber què fer, sinó també per inspirar confiança a la població.

• L’obstacle, tanmateix, és la credibilitat perduda dels lideratges actuals.

• Els partits polítics tenen objectius associats a la victòria electoral i l’exercici de poder a les institucions espanyoles que poden entrar en conflicte amb l’objectiu de la independència de Catalunya.

• Calen, doncs, nous lideratges que no arrosseguin els llastos del passat.

• El paper institucional i de lideratge del Consell de la República, com a única institució catalana no sotmesa al control de l’Estat espanyol, no està a hores d’ara prou reconegut entre les diverses organitzacions independentistes catalanes

• Cal doncs que el Consell de la República trobi la manera d’exercir el lideratge institucional emanat del mandat de l’1 d’octubre de 2017, que és l’objectiu per al qual es va constituir.

• En aquest context, el Consell de la República podria per exemple exercir un paper de coordinació i “control de qualitat” exigint un seguit de compromisos que tots els candidats electorals que es diguessin independentistes haurien d’assumir.

7. Col·laboració entre els moviments dels Països Catalans

• Cal que els diferents moviments sobiranistes, no només de Catalunya, sinó

6. Paper del Consell de la República

Informe

d’arreu dels Països Catalans, es donin suport mútuament, sobretot a mida que s’intensifica la repressió.

• L’experiència del País Valencià, que ha patit molts anys sota una pressió repressiva encara més intensa que al Principat, pot en aquest sentit ser especialment valuosa.

8. Reconeixement de les diverses situacions als Països Catalans

• Cal reconèixer que el diferents Països Catalans estan en estadis i segueixen tempos diferents en la seva trajectòria de conscienciació sobiranista. El Principat no pot de cap manera sotmetre els altres Països Catalans al mateix colonialisme cultural que rebutja quan el practica Espanya.

• Des del Principat cal, doncs, donar suport a organitzacions com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià o a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que sintonitzen millor amb les sensibilitats d’aquestes territoris dels Països Catalans.

9. Demanda d’una república més democràtica

• Hi ha una forta demanda social per una democràcia que sigui més participativa i democràtica que l’espanyola.

• Responent a aquesta demanda social, durant els darrers anys diverses organitzacions (com ara Constituïm o Debat Constituent) han treballat per establir les bases de la futura constitució de la República Catalana.

• S’ha proposat per tant que, quan en el seu moment s’esculli un parlament constituent per a la República Catalana, es facin servir les conclusions d’aquests treballs com a punt de partida per al debat sobre la nova constitució.

10. Plantejament realista i aprenentatge d’experiències anteriors

• Els processos d’independència són sovint llargs, costosos i complexos, entre altres coses perquè la independència no s’assoleix generalment fins que hi ha unes condicions geopolítiques favorables.

• Típicament la independència només s’aconsegueix si el moviment roman actiu i amb prou capacitat de mobilització en el moment que arriben les condicions favorables –altrament cap institució internacional no recolzarà solucions per resoldre un problema que es percep com ja resolt.

Front internacional

Ponència 7: Independència, defensa i política internacional

Quin context geopolític podria ser més favorable per a l’assoliment de la independència de Catalunya? Quina ha de ser l’estratègia exterior que s’ha de seguir mentre es prepara l’embat definitiu?

Martí Olivella: President de Novact–Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta

Abel Riu: Politòleg i president del Catalonia Global Institute

Daniel Roldán: Politòleg i representant de la Societat Estudis Militars

Alexandra Vallugera: Politòloga i consultora de comunicació política

Relatora: Olga González | Dinamitzador: Jordi Vilanova

Presentació de Martí Olivella

La creació d’un nou estat només és efectiva quan és reconeguda políticament per altres estats importants. A més del reconeixement polític, altres actors són importants en el reconeixement de facto del nou estat, com ara organitzacions internacionals, empreses transnacionals i ONGs. És important triar quines d’aquestes organitzacions poden estar disposades a acceptar i afavorir el naixement de la República Catalana. Això es pot produir quan alguns d’aquests estats tenen interessos favorables, ja siguin geopolítics, econòmics o culturals. L’objectiu ha de ser triar quins són els potencials i viables estats partners que els pots interessar reconèixer la República Catalana independent. Aquesta tria no es pot fer a qualsevol preu, i no ha de suposar noves dependències per a Catalunya. En un món globalitzat, un factor favorable al reconeixement serà l’obertura a tota mena de cooperació i d’intercanvis.

En relació a les polítiques de cooperació i pacificació, Catalunya pot aportar al món una inversió per aconseguir el suport futur. En el context actual, la via cívica, pacifica, democràtica i judicial ha mostrat els seus límits. Només queda la via de la lluita noviolenta, amb campanyes que infringeixin costos tant alts a l’adversari que hagi d’acceptar la constitució de la República Catalana independent. Si som capaços d’organitzar aquesta lluita noviolenta, serem capaços de mantenir-la i millorar-la per defensar-la un cop aconseguida. Podrem ser un model per a d’altres conflictes arreu del món, essent aquesta la millor contribució a la seguretat i pau mundials.

Presentació Abel Riu

Les Relacions Internacionals funcionen en clau de poder, estat de la naturalesa. Cal enforcar el procés polític d’alliberament nacional en clau de poder, cap a dins i cap a fora. Interrelació entre intern i extern (pensar en termes de poder i força cap a dins, perquè a fora ens prenguin més seriosament).

Estats, actors clau: parlar i pensar en el llenguatge dels Estats. Al·lèrgia històrica a pensar en termes d’Estat. Efectes de la dominació espanyola: traumes històrics, síndrome del minotaure (aversió al poder), plantejaments irresponsables etc. Projectar certeses, credibilitat, i determinació (un exemple, Escòcia). Errors del 2017: paradigmes analítics caducs i “democratisme” banal. Cal aprendre i incorporar lliçons. Entendre com ens veuen a fora. Autoconsciència de la situació geogràfica / interès geoestratègic de tercers.

Informe

Presentació de Daniel Roldán

Discurs cap a enfora (base antirepressiva, necessària però no suficient). Reconnectar Catalunya amb la història i l’enduriment actual del món (discurs i propostes pròpies).

Interessos específics de les potències. Com es veu Espanya des de l’exterior: too big to fail (massa gran per caure), necessitat de desestabilització d’Espanya. Necessitat de generar una conveniència geoestratègica per donar suport a la independència. Evitar projectar una imatge de suport a tots els moviments independentistes d’arreu del món, sense criteri. No vol dir que això sigui incompatible amb donar suport al dret a l’autodeterminació, en abstracte. És important no donar la idea que la independència de Catalunya serviria de precedent per a tot tipus de moviments secessionistes. Catalunya té la necessitat de projectar que està disposada a complir amb els seus compromisos en matèria de seguretat i defensa. També cal que pensi en clau de defensa i busqui possibles models. Perspectives/discursos sobre OTAN/UE.

Presentació Alexandra Vallugera

Cap de nosaltres no ha fet mai una independència. No hi tenim experiència i no hi ha manuals. En canvi, Espanya ha lluitat, i perdut, diverses colònies i sap com aplicar la força.

• La gran diferència: la distància i els suports.

Els diferent Estats que han nascut a Europa després de la Segona Guerra Mundial no són homologables a la situació actual de Catalunya. Els Bàltics es van independitzar gràcies a la implosió de la URSS i l’ajuda dels EUA. Els Balcànics va ser mitjançant una guerra que va durar 10 anys i que encara s’arrossega. La partició entre la República Txeca i Eslovàquia fou per acord pactat per un estat, Txecoslovàquia, no desitjat per cap dels dos.

Pel que fa a la situació actual a Europa, és impossible un suport explícit a les diverses reivindicacions en els diferents estats de la UE/Europa: Flandes, Escòcia, Irlanda del Nord, País Basc, Gal·les, Còrsega, Galícia, Bretanya, alguns lands alemanys (Baviera), Lapònia/ Samiland (per ordre de probabilitat d’independència).

Constitució, constitucions, dret internacional públic i Carta de Nacions Unides contemplen el reconeixement al dret a l’autodeterminació entès per allò que es coneixia com a colònies respecte de la metròpoli.

Ara bé, hi ha diferents exemples de processos de secessió, més o menys exitosos amb les vies eslovena, montenegrina, escocesa i quebequesa. Però cal tenir en compte quina nova identitat tindria Europa. Europa acceptaria una Espanya sense Catalunya? Hi hauria un canvi en la distribució de població, pes econòmic, motors econòmics, tot i la pèrdua de pes propi de Catalunya en els darrers anys.

Altres circumstàncies:

• Independència de Catalunya o Països Catalans?

• Efectes en altres zones d’Europa.

• Importància del moviment feixista arreu d’Europa.

Aportacions

Les propostes plantejades durant el matí han estat agrupades i racionalitzades sota les idees força exposades a continuació:

1. Com treballar un context geopolític favorable al reconeixement internacional

Informe

• Parlar el llenguatge dels estats, en base a interessos i poders. Establir estratègies i aliances en base a aquests poders i interessos.

• Els estats es mouen per interessos, aquest és l’aspecte clau en el seu reconeixement d’un nou estat. Cal triar a quins estats els pot interessar reconèixer la República Catalana independent. Però no a qualsevol preu, ja que no tindria sentit sotmetre‘s a noves dependències, iguals o pitjors que les actuals.

• Poc es pot esperar dels actors polítics supraestatals com la Unió Europea, ja que més aviat són clubs d’estats, que no reconeixen directrius si els són contràries.

• En el reconeixement internacional també és important el d’organitzacions no estatals, com les econòmiques, esportives, ONGs, organitzacions culturals...

• Els interessos econòmics i geoestratègics poden comportar acceptar un nou estat com a mal menor. Aquest fóra el cas si es provoqués una desestabilització permanent d’Espanya. També, si desestabilitzem la UE amb la nostra ascendència sobre les nacions i els pobles sense estat, és un important actiu geopolític que tenim.

• No només enfocament eurocentrista, també cal pensar en aliances en el context mundial.

• L’autoreconeixement és una premissa indispensable per al reconeixement internacional: si es vol ser un estat, cal creure-s’ho i exercir com a tal.

2. Elements clau en l’autoreconeixement

• Prendre consciència de les nostres forces i dels nostres actius:

• Percebre la potència que tenim en sectors importants i que el nostre empobriment provoca un cost a d’altres estats.

• El cost sobre Espanya del conflicte català, sobre l’economia, la democràcia, etc

• Superació del trauma històric dels catalans:

• Al·lèrgia històrica a pensar en termes d’estat, per efecte de la dominació espanyola, que provoca aversió a exercir el poder.

• Tendència al pactisme, permanent disposició a negociar i a un nivell baix de conflictivitat que projecta incerteses i baixa credibilitat a nivell internacional.

• Aprendre dels errors del 2017 i incorporar-hi lliçons:

• Errors del marc mental per desconeixement de les relacions internacionals: si s’actua democràticament, immediatament la comunitat internacional reconeixerà el nou estat. Aquesta idea discursiva en els líders i en la societat es va demostrar falsa.

• No ens ho vam creure ni es va executar la independència en el moment clau: ni a les institucions (ni publicació, ni decrets desenvolupant-la, ni instruccions al funcionariat...), ni al carrer (ni mobilització massiva per defensar institucions, ni presa d’estructures estratègiques o de fronteres...).

3. Quina ha de ser l’estratègia exterior que cal seguir mentre es prepara l’embat definitiu?

• Projectar-nos com a futurs estats, i projectar els nostres atractius econòmics, tecnològics, energètics, de posició geoestratègica, i en tants camps com sigui possible.

• Crear certeses, no confusió. Per exemple, fent el Llibre Blanc de com funcionaríem si fóssim un estat independent, projectant pensament en clau d’estat i en

Informe

tots els aspectes que regula un estat. Aquesta és una assignatura pendent a Catalunya

• Cercar interessos d’altres estats per fer intercanvis un a un.

• Provocar una repressió d’alta intensitat per part d’Espanya.

• Treballar també altres formes d’actuació i de reconeixement internacional, previ a ser un nou estat amb reconeixement com a tal (ex. el cas de Taiwan).

• Estudiar casos d’independències aplicables, per exemple la via Guineana, que va demanar empara al comitè de descolonització de les Nacions Unides, o afegir-se a Gibraltar si Espanya la reclama, per qüestionar tot el tractat d’Utrecht.

• Impulsar el Consell de la República com a agent d’internacionalització del cas català.

• Softdiplomacy (la diplomàcia tova): influència de catalans destacats al món, xarxa d’ambaixadors, casals catalans, eurodiputats, agermanament de ciutats...

4. La seguretat i la defensa, factors clau en el context internacional. En aquest eix hi ha hagut coincidències però també les principals discrepàncies.

• Via pacifista i neutral.

• Catalunya pot aportar molt al món en polítiques de cooperació i pacificació, aquesta és una bona inversió per aconseguir suport internacional, sobretot si explicitem el compromís de millorar i d’incrementar les polítiques de seguretat humana quan siguem estat independent.

• És impossible imaginar una resistència catalana a la violència amb violència, si tenim en compte la societat actual. No som com els Països Bàltics o Ucraïna.

• La cooperació també crea llocs de treball, no només l’exèrcit.

• Via d’empoderament en seguretat i defensa.

• Res no aturarà la maquinària repressiva espanyola (control de la ciutadania i el territori, ús de la força i la corrupció), hi té un aprenentatge de segles de durada. Defensar-nos té un cost elevat, però a llarg termini té un retorn molt alt. La pregunta és si hi estem disposats.

• Catalunya ha de projectar que està disposada a complir amb els seus compromisos en matèria de seguretat i defensa, i la seguretat és una eina de tots els estats.

• Veure’s i creure’s com a estat comporta pensar en clau de defensa. Hi ha diversos models possibles, segons quins compromisos es volen prendre.

• La seguretat i la defensa creen llocs de treball (ciberseguretat, soldats, indústria armament...).

5. Altres idees i reflexions

• Seguretat i defensa: la via noviolenta i la d’empoderament militar no són incompatibles, han d’avançar en paral·lel.

• Més avantatges si no es té exèrcit, com Costa Rica o Irlanda, té més força la via pacifista.

• Neutralitat o implicació militar: s’ha de decidir en referèndums un cop siguem estat.

• Cal dur el debat sobre seguretat i defensa a la societat.

• La posició neutral podria deixar-nos al marge del reconeixement dels altres estats.

• S’ha de teixir una xarxa internacional d’entitats i organitzacions i convocar una

Informe

conferència com aquesta, a nivell internacional.

• No només s’ha d’estudiar què cal fer sinó també deixar molt clar qui ho ha de fer.

• Construir un relat sobre el fet de nació en vies d’extinció, contraposat al relat de regió rica i egoista.

• Interactuar amb els països més sensibles a la realitat catalana.

• Explorar cada estat com actuaria davant la independència.

• Unilateralitat: cal tenir estructures de seguretat jurídica.

• Cercar suport econòmic internacional per a les primeres passes de la nova república.

• Organització de la lluita no violenta per l’alliberament i per mantenir-nos un cop ja siguem estat, conjuntament amb política i estructures de seguretat i defensa.

• Llibre Blanc sobre com seria el nou estat i presentar-lo als estats i als actors: què volem i en quin format, sigui estat, protectorat, o altre (algunes parts reservades a la diplomàcia, no tot publicat).

• Llibre Blanc a nivell intern, sobre la identitat i valors de Catalunya.

• Crear conflicte permanentment a Espanya i crear un problema d’ordre mundial.

• Xarxa de construcció internacional als ajuntaments, amb lligam internacional a través dels agermanaments entre ciutats.

• Les victòries a les instàncies jurídiques europees s’han de reivindicar i promoure com a lluita no violenta.

• La credibilitat dependrà dels partits i de la seva fiabilitat.

• Creació d’un sector econòmic fort i català: banca, indústries energètiques, empreses...

• Ampliació el debat públic sobre els interessos d’una nova república.

• Sobre la lluita noviolenta i la repressió que se’n desprèn, cal fer més pedagogia i donar-li més suport.

• El moviment ha de tenir un lideratge polític i no autonòmic.

Llistat definitiu d’entitats inscrites a la Conferència

Acció per la República

Activem-nos

Adics En Xarxa

Associació de Municipis per la Independència (AMI)

Assemblea de Representants

Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR)

Associació Catalunya Proposa

Associació d’Afectats de l’1 d’Octubre

Associació d’Amics d’Heribert Barrera

Associació de Suport a la Declaració d’Independència

Associació Donec Perficiam

Associació més junts sempre anem més lluny

Associació Republicana del Maresme

Associació Sociocultural del Voltegranès

Ateneu Sobiranista Català

Casal Argentí de Barcelona

Catalans per la Independència

Cercle Català de Negocis

Col·lectiu Maspons Anglasell

Comissió de la Dignitat

Consell de la República

Constituents per la Ruptura

Constituïm

Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL)

Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Debat Constituent

Drets

Exigents

Federació d’Estalvi de Catalunya (FEC)

Feministes per la Independència

Foreign Friends Of Catalonia

Fundació Catalunya Estat

Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)

Intersindical CSC

Juristes per les Llibertats

La República que volem

Llengua i República

Lluita Internacionalista

L’Unilateral

Memorial 1714

Meridiana Resisteix

Miquelets al combat

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB

Òmnium Cultural

Plataforma 3 d’octubre

Plataforma per la Llengua

Poble que Canta

Sindicat Nacional de Seguretat de Catalunya

Sobirania i Justícia

UB per la República

Unió de Pagesos de Catalunya

Unitat per la Independència

Universitats pels drets civils

USTEC-STEs

Veus per la Llibertat

Via Independència