Anna Fando _ Treball en curs _ Diari d'investigació

De quan feia una investigació al MACBA* Un diari d’investigació (FemArt - Sala d’Art Jove – Centre de Documentació MACBA)

ANNA FANDO

*Treball en curs. Pendent de correcció i edició.

NOTA DE LECTURA: AQUEST DIARI ÉS UNA NARRACIÓ DE PENSAMENTS CONSECUTIVA D’UN PROCÈS D’INVESTIGACIÓ EXPERIMENTAL

ANNA FANDO MORELL

INDEX 1. La tradició de posar noms compostos i l’estètica feminista._3 2. A FemArt, fem art?_5 3. Històries (en plural) de l’art contemporani_9 4. Quan l’arxiu sóc jo_15 5. De punkis i hipsters_17 6. Arxivas_26 7. «Comisariado de ensayo»_29 8. «Tabula Rasa»_31 9. Desafiant el museu: pràctiques // Fent servir el museu_34 10. FemArt com una de les Belles Arts_43 11. «On com les creadores?»_45 12. Artistes com a pont_47 13. Catàlegs i difusió_49 14. Mai no legitimaré el Microsoft Word_50 15. L’autogovern i la República del Tros de Taula_52 16. No-participe_55 17. «Meter crítica, sacar recursos»_57 18. Descripció d’activitat_59 19. D’«arxiva» a «precariada»_60 20. «La relació entre FemArt i el MACBA és com un polvo d’una nit»_61 21. Desequilibris dels vint-i-molts_62 22. De vitrines i tomàquets_63 23. Onades políticament incorrectes_65 24. Declarar-se fan per combatre l’etiquetatge_68 25. La «archiva» del Do It Yourself_71 26. Sobre la violència burocràtica de la Universitat_72 27. «Si l’art no s’entén com un conflicte, esdevé privilegi»_74 28. «Que jo sé que he nascut per ser milionària, perquè em tanquin el Louvre així com el MACBA»_76 29. «Desigualdad de fuerzas»_78 30. Perquè si! O la resposta banal_82 31. Feminismes escrits en llengua catalana_83 32. Nostàlgia Adobada_85 33. «La germaneta pobre del germà gran, llest i poderós»_86 34. «La certesa de no trobar mai cap resposta»_88 35. Baixar del burro sense pujar-se al carro_89

2

ANNA FANDO MORELL

Primera Tutoria, Sala d’Art Jove, Barcelona (6/3/2019): La tradició de posar noms compostos i l’estètica feminista Sempre em perdo quan vaig a la Sala d’Art Jove. L’entrada se’m passa per alt al primer cop d’ull. Retrocedeixo el carrer, ha ser aquí. Ja m’ubico, quasi faig tard. Quan entro el meu sucre deu estar a 200… em veig rara. El Txuma Sanchez i la Nancy Garín són amb un artista que pertany a un altre projecte a punt d’acabar una reunió. M’assec a la taula i agafo la última part de la conversa mentre em trec la jaqueta, el jersei...i l’altre jersei també, tot i que he dubtat per uns moments de si tindria fred al cap d’uns moments. Faig molt soroll, com de costum, quan trec les coses de la motxilla. Obro l’ordinador.

El Txuma em presenta la Nancy alhora que introdueix el meu projecte i el resum del que havíem parlat en una altra ocasió. Havíem fet dues reunions prèvies, una en grup que reunia a totes les persones dels diferents projectes seleccionats als premis, i una segona en què vam parlar de la col·laboració que podríem plantejar amb el MACBA i on vam poder fer una pluja d’idees que podrien encaixar-hi.

En un primer moment, aprofitant la meva experiència en el treball de mediació cultural, se’ns va venir al cap l’idea de plantejar una activitat en forma de visita guiada. Una visita guiada que revisés les relacions entre el MACBA i FemArt, uns projectes que tenen en comú la situació al mateix districte.

Li explico el projecte a la Nancy: aquest projecte d’investigació forma part d’una proposta sorgida a partir de la recerca doctoral que estic desenvolupant en el marc del Doctorat d’Estudis Avançats en Produccions Artístiques de la Universitat de Barcelona. L’objecte d’estudi és el col·lectiu (alhora projecte) on jo milito: FemArt. FemArt, és una mostra comissariada des d’una mirada feminista que funciona a partir de convocatòries i que s’organitza anualment a l’espai de Ca La Dona. Les convocatòries giren a partir d’una temàtica proposada des de l’equip curatorial, i intenten recollir les problemàtiques i les vindicacions feministes relatives al moment en que es fa la mostra. La investigació de FemArt és el relat col·lectiu i la memòria personal d’un zumzeig. Amb onades que porten a parlar de la seva relació amb la institució cultural i artística de la ciutat de Barcelona, amb la introducció de pràctiques artístiques i de comissariat professionals; i onades que porten fins a les esferes de lluita feminista més radicals i marginals de la ciutat. Un projecte incòmode de llegir tant des dels feministes que consideren l’art com a un espai perdut i incapaç de deslligar-se dels plantejaments burgesos que inunden el seu circuit comercial, com des de les esferes artístiques que es distancien de les pràctiques que resisteixen els cànons i els codis, i que consideren com a projectes diluïts que intenten fer coses que no saben fer.

La Nancy ha treballat anteriorment en col·laboració amb el museu, té experiència en les relacions entre institució i activisme. Parlem de la incorporació de discursos feministes en la institució artística, de quina manera es produeix i quins interessos hi veiem. M’explica la introducció, en concret, de les teories decolonials, i de com hi ha un seguit d’artistes vivint i treballant amb la institució, el MACBA, estan sent destacades en detriment d’unes altres artistes que estan quedant-se sense lloc. Parlem de com la institució, així com la història en majúscules ha fet sempre, amb les seves maneres de fer, és incapaç de recollir un moviment col·lectiu i sempre cau en personificar l’acció. D’aquesta manera, es creen líders i personatges claus, destacats per les institucions, que simbòlicament ocupen els llocs que la

3

ANNA FANDO MORELL

institució ha pensat en donar a certs activismes. Desactivant, alhora, que aquests activismes puguin produir una autèntica inundació i controlant fins on es produeix aquesta porositat, diguem-li, teòrica dins les fronteres del Museu. Ambtot, cal superar - adverteix la Nancy – el vell debat entre el dins-fora del museu. S’ha de problematitzar de quina manera, aquesta Història en Majúscules, articula els espais que exclouen aquests seguits de microrelats. Adonant-nos que poden fer servir mètodes d’esborrar tot rastre d’aquests o bé introduint-los com a exemples per a plantejar una crítica dins d’un discurs hegemònic.

Seguim parlant de Mujeres Creando, el grup, que juntament amb col·lectius com les Guerrilla Girls, va inspirar la creació de la Mostra FemArt l’any 1992. Jo destaco que, encara que el treball de Ca La Dona i de FemArt estigui lligat a un feminisme històric encarnat majoritàriament, per dones blanques i burgeses, sempre han tingut referents d’activismes internacionals, i alhora reivindiquen lluites feministes que no pertanyen a occident. La Nancy m’explica com Mujeres Creando forma part d’una etapa d’instrumentalització, i que encara que des d’aquí es vegi com un grup eminentment activista, la seva activació prové d’un període en el que les institucions culturals es reforcen, s'amaren de tot un seguit de moviments autònoms que fan servir pràctiques activistes a Bolívia i a altres part d’Amèrica llatina i també promouen la creació de certs col·lectius. Per tant, en un context d’inversió de recursos culturals, amb el rerefons d’una política que busca dirigir les reivindicacions de les esquerres en l’àmbit artístic i cultural, molts grups sorgeixen, altre cop, emmascarant sota els seus noms gran part de la feina prèvia.

A continuació pensem en la possible formalització del projecte. A la reunió li expliquem que tenim l’idea de realitzar una espècie de visita, o una performance de donació. Personalment, intueixo que dins de l’Arxiu del MACBA no hi haurà cap referència a FemArt, i que per això, caldrà fer, o bé una visita crítica que revisi part dels continguts en clau d’absència i presència, o bé un acte simbòlic de “dona-ció” (una donació des de Ca La Dona) que actuï com a pont entre els dos espais.

La Nancy m’encarrega una recerca al voltant de les categories: he de pensar COM buscar i he d’imaginar COM ho han pogut classificar. i si aquestes categories, poden ser revisades o empeses de manera que el projecte acabi sent una manipulació de les categories en les que treballa el museu, que sovint son estanques… Per aquesta raó, des del MACBA hem rebut 1) la confirmació de que els interessa el projecte i 2) la proposta de que el projecte s’inscrigui en el marc de la següent exposició d’un arxiu de fanzines que realitzarà la Gelen Jeleton. Casualitats de la vida, fa només 2 setmanes que l’he coneguda en el marc del Feminari que hem organitzat enguany amb FemArt Ca La Dona, i en fa una, que ha presentat part de la seva tasca teòrica sobre l’”arxiva” en una xerrada a la facultat d’humanitats de la UAB sobre memòria històrica feminista.

4

ANNA FANDO MORELL

Segona Tutoria, Centre de Documentació i Biblioteca MACBA, Barcelona (28/3/2019): A FemArt, fem art?

-

Segur que va tot molt bé - em diu D. En fi… - li dic jo amb una expressió que assenyala que no sembla que tingui cap tipus de visió objectiva i que li recorda que gairebé faig tard. Em trec els nervis del damunt i ens separem.

Em reuneixo amb la Nancy a l’entrada del Centre de documentació i biblioteca del MACBA, és la nostra segona tutoria i anirem a veure l’espai en el que es desenvoluparà la investigació. Abans, però, la Nancy s’asseu amb mi a la part on hi ha les taules, vora les finestres, un espai que permet distreure’t amb l’activitat dels skaters de la plaça.

Ens trobem a l’entrada del centre de documentació del MACBA, on encara resta instal·lada l’exposició en el que Nancy ha treballat, el projecte d’”Anarxiu sida”. Jo fa gairebé 2 mesos que vaig anar-la a veure, el caràcter de l’espai fa que sembli una instal·lació permanent, que formi part de la mateixa entrada quan hi tornes.

Li comento que he proposat, com a raonaments de cerca, un seguit de conceptes que permetin resseguir els 25 anys de la mostra i veure si es pot traçar una línia que conflueixi en algun moment amb l’activitat del MACBA. Proposo, en primer lloc, buscar les Jornades Feministes, tant estatals com regionals, celebrades els anys 1975 a Madrid, 1976 a Barcelona, 1979 a Granada, 1996 a Barcelona, 2006 a Barcelona, 2009 a Granada i 2016 a Barcelona. En segon lloc, faig un llistat amb el títol (que correspon amb la temàtica) de cada mostra i l’any de realització, d’aquesta manera podré trobar si hi ha alguna cosa de la mostra en si, o si hi ha alguna temàtica que hagi estat compartida. En tercer lloc, hi ha un llistat de col·lectius que han format part de la Mostra (impulsant-la o col·laborant-hi) que voldria cercar per si també han fet alguna col·laboració amb el museu; en aquest sentit, també buscaria espais artístics i galeries que en algun moment han sigut seu de la mostra per veure si tenen presència al arxiu del MACBA. Per últim, plantejo un seguit de noms d’artistes que he trobat que han tingut vinculacions amb MACBA i FemArt, per veure si poden servir de vincle entre els dos espais.

Mentre la Nancy m’escolta i em va comentant tots els punts, arriba l’Alicia i s’asseu amb nosaltres. Em presento i li presento el projecte. A vegades, quan una explica el mateix moltes vegades, la motivació i la realització de la seva tesis doctoral, va ressaltant aspectes diferents segons el seu estat d’ànim o segons qui tens davant. Adaptació del discurs. En aquell moment, ressalto la anàlisis de pràctiques pròpies de la institució introduïdes en el treball de FemArt. També destaco, com a nexe entre els dos espais, la proximitat geogràfica dels espais situats al centre.

L’Alicia ens comenta que s’ha llegit el dossier de projecte que vaig presentar a la Sala d’Art Jove. No estic gaire convençuda del text que vaig presentar i li faig 5 cèntims dels temes que travessen la meva investigació. Insisteixo en la concepció de zumzeig, una paraula que acabo de descobrir i que sé que faig servir en excés, però que em permeto fer servir les vegades que calgui, perquè m’ajuda a gaudir de l’acte d’investigar i qüestiona directament la preconcepció de patiment quan s’està treballant una tesis. Comentem la idoneïtat de tenir programada l’exposició de la Gelen Jeleton i aprofitar aquest marc per plantejar una activitat

5

ANNA FANDO MORELL

sobre la porositat i la capacitat de contacte entre el dins i fora de la institució i de les entitats activistes feministes històriques.

L’Alicia ens explica l’interès que té el MACBA en aquest tipus de projectes d’anarxiu, que activen o desconstrueixen alguns paràmetres de la institució i fan que les mateixes treballadores puguin revisar, amb mirades que van de fora cap endins el fons en el que tant treballen. Amb ella, hem decidit el timing. La mostra de la Gelen s’allarga fins l’11 de setembre, hem comentat la data que ens ha semblat estranya pel fet de que l’últim dia de la instal·lació recaigui en festiu. Cap a finals d’abril veuré la Nancy per veure si es pot anar tancant alguna cosa, encara que sigui un projecte més llarg, s’hauria de plantejar una experiència al MACBA abans de l’estiu.

Anem totes cap a la planta 3, on hi ha la biblioteca. L’home de recepció, que sembla que forma part del personal de seguretat m’acredita. Tinc la sensació que li he semblat punki i més jove del que soc. Quan he entrat, la Nancy no hi era i he anat a preguntar si havia de passar i esperar-me en algun altre lloc. El de recepció m’ha indicat que no hi era encara, perquè ell la coneix, amb to amigable però com sorprès. Jo anava vestida amb una bomber negra, ja que fa 3 dies que no me la trec des que me la va regalar la meva companya de FemArt Karol Bergeret (trobo que és una dada important en el relat, que voleu que us digui).

Jo he pensat que com que ara els hipsters també duen bomber, ell no sospitaria de que fos cap delinqüent. Després, amb elles, m’ha demanat el DNI per fer-me una acreditació, i m’ha indicat que no podia entrar amb una motxilla. M’he reivindicat com a diabètica, i com que em feia molta mandra anar amb el necesser de primers auxilis a la mà, li he dit que no me’n podia separar per motius de salut. Ell ha acceptat i ha sigut aleshores quan m’ha semblat que en realitat li he caigut bé. No ve al cas però: després he pensat quan tornava en metro, que el necesser hagués triomfat a la biblioteca, ja que forma part d’un merchandising fet per les Guerrilla Girls i es la serigrafia del: The Advantadges of Being a Woman Artist en color rosa.

Hem pujat cap a la tercera planta amb l’ascensor. M’hi trobo bé, amb elles. Em presenten a la Noemí, i veig que esbossen el meu projecte perquè ella em situï. M’agrada que parlin amb tant respecte del que fa ven bé 2 anys que em dedico a fer, és un dels fruits que una ha d’anar recollint de tant en tant. Soc a la biblioteca del MACBA, no hi he estat mai i la Noemí es dedica a presentar-me les possibilitats del lloc i la manera en que em pot assessorar en la meva estada. M’explica com treballen a la biblioteca i a l’arxiu. A vegades, les artistes percebem que la gent no coneix gaire a què ens dediquem, que no sap mai per on sortirem i per això ens solen parlar d’una manera superficial quan es tracta d’explicacions sistemàtiques d’alguna cosa. Em sembla que la Noemí està molt habituada a tractar amb artistes i que ha aconseguit generar un clima de seriositat que manca en el tracte que m’he trobat anteriorment amb altres professionals de l’arxiu. Ella no ho sap, però a mi, tot això del disseny de sistemes i bases de dades no em sona pas estrany, tot i estar treballant amb anarxius, també conec les normatives i he treballat en arxius més convencionals.

Ara som la Nancy i jo escoltant les explicacions metodològiques de la Noemí. Parlem en castellà, però poc a poc l’anem deixant per parlar en català, primer puntualment i després, quan la Nancy es disculpa perquè ha de marxar a veure una performance de Diego Marchante, canviem fluidament/naturalment d’idioma.

6

ANNA FANDO MORELL

Fem la primera cerca per veure si trobem els catàlegs editats de la mostra FemArt. BINGO! En trobem 5 relatius a les mostres Desig (2003), Intervencions Públiques (2004), Les Pors (2005), La Casa (2006) i El Temps (2007). El primer que em ve al cap és “Com han arribat això aquí?”. Aquesta pregunta sorgeix de la reflexió següent: 1) Conec qui eren els equips d’aquella època i no trobo estrany que es produís un acostament a la institució. 2) Sé que Ca La Dona, en aquella època encara es trobava situada al pis principal del Carrer Casp, encara no tenia tanta proximitat amb el Museu. 3) Tal com acabo de descobrir - perquè fa 2 minuts que m’ho ha explicat la mateixa Noemí - el centre de documentació del MACBA es crea l’any 2007. Ella mira a la base de dades interna, ja que al catàleg no especifica la manera en la que s’ha aconseguit aquest fons i efectivament es tracta d’una donació. La meva hipòtesis és que l’any 2007, amb la creació d’aquest arxiu la comissaria que en aquella època treballava a FemArt, Marta Darder, va fer una donació dels catàlegs editats més recents i també en la que ella havia estat més involucrada. Després, quan ella va sortir del grup sembla ser que no hi va haver ningú que seguís fent aquesta feina.

Cada vegada que la Noemí busca alguna cosa, la meva ment maquina cap algun lloc on no havia estat mai convidada. Ara hem buscat a l’arxiu alguns dels col·lectius de la Mostra, no n’hem trobat cap. Ara hem vist que no tenen la revista de Ca La Dona, que s’edita des dels anys 80 i que constitueix una de les revistes de contingut lèsbic i feminista més important del territori. Bé, és qüestió d’anar venint a les tardes a la biblioteca i anar buscant i preguntant coses. Em diu que podria parlar amb la Marta Vega, que treballa aquí des de fa més temps, per veure si recorda alguna cosa sobre qui feia les donacions dels catàlegs o la relació entre Ca La Dona i MACBA. La Noemí em pregunta si he mirat a l’arxiu del Institut Català de la Dona. Li ve al cap perquè ella hi va treballar. Seria interessant veure, si una institució eminentment dedicada a les dones compta amb aquest contingut que manca al MACBA. A ella li ha sorprès bastant que, sent una línia teòrica principal de la política del Museu, no hi hagi aparentment rastre d’un projecte com FemArt. No em sorprèn, li dic, ja que des de FemArt s’ha manifestat la intensió de no formar part del circuit institucional de l’art. Malgrat això, trobem que la tasca del Museu és mirar cap enfora i fer la tasca de guardar allò que veu que passa a la ciutat.

Semblaria que si no ho veu és que tampoc ho ha anat a mirar.

Ara estem parlant de les maneres de fer de la institució, les descriu com molt rectes, que faciliten poc la deformació. Em posa l’exemple de les últimes mostres l’Arxiu Desencaixat i l’Anarxiu Sida, que han proposat un seguit d’activacions i han qüestionat certes categories d’ordenació i catalogació. Explica com n’és de contradictori que Egaña i companyia hagin creat una mostra on tot es troba a l’abast del públic que fins i tot es pot endur material a casa i com el mateix material, quan forma part del fons de l’arxiu MACBA, quan entra les fronteres i sota els filtres i paràmetres museístics, s’ha de tractar amb guants amb la prohibició de fer fotografies o fotocòpies. Parlem dels drets patrimonials que automàticament generen els objectes que entren al museu i de les estratègies que tindríem que produir perquè d’alguna forma tornessin a sortir.

M’he sentit amb tanta confiança que quan hem revisat part de la videografia que tenen disponible a la biblioteca, li he demanat pel vídeo “Citizen” de Martha Rosler. He descobert que puc anar-lo a visionar quan vulgui. Ens em desviat uns 5 minuts del tema.

7

ANNA FANDO MORELL

Tornem al taulell, en dos minuts tinc fet el carnet. M’explica com he de procedir quan vingui algun altre dia a la biblioteca, a partir d’ara amb el carnet. Sí que hauré de deixar la motxilla a les taquilles i agafar només el necesser i el material d’estudi en una safata.

Ens acomiadem parlant de les programacions del MACBA, de la línia que puc comparar amb FemArt a partir de les adquisicions i les exposicions fetes al Museu. Està recollit en tres catàlegs just a l’entrada de la biblioteca. Tinc la regla i estic exhausta. Avui no em quedaré a treballar a la biblioteca: ja tinc el carnet, l’estrenaré el proper dilluns.

Quan surto del MACBA tinc molta energia. Per cert, m’he acomiadat alegrament de l’home de recepció, assegurant-me que no em veiés com una macarra. Quan estic pel carrer tallers em trobo un palet de forma quadrada sense travessers, perfecte per fer-ne un bastidor o una tauleta. És petit i l’agafo. Torno a casa en metro amb el palet i pensant què em podrà servir per desenvolupar un projecte càpsula que actuï de satèl·lit de la meva tesis? Què es pot formalitzar a partir d’un munt de paraules i dades emmagatzemades en una trama organitzada jeràrquicament? A partir de quins paràmetres o variables puc comparar-ho amb el fons que tenim a FemArt?

8

ANNA FANDO MORELL

Primer dia a la biblioteca, Biblioteca MACBA, Barcelona (2/4/2019): Histories (en plural) de l’art contemporani Vaig pel carrer amb el mòbil a la ma. Des que vaig començar el diari - i vaig decidir quin estil faria servir per explicar les idees amb les que topo - sóc capaç de narrar coses que encara no han passat. Sóc capaç de fer servir la mateixa veu tant en les coses que ja vaig fer com en les coses que pretenc fer. Com que he planificat tot el que he de fer un cop arribi a l’espai de biblioteca, faig veure que ja soc escrivint això i m’apunto un seguit de locucions al mòbil.

Arribo al arxiu travessant trajectòries, a vegades violentes i fins i tot misògines, d’skaters conduits per joves. Saludo a recepció i ensenyo el meu carnet. L’estreno. Deixo les jaquetes i la motxilla a la taquilla i pujo amb el necesser, l’ordinador, el carregador l’agenda i un bolígraf en una safata de plàstic blanca, com la que hi ha als aeroports. M’oblidava del glucòmetre!

Un cop a la tercera planta, ensenyo el meu carnet un altre cop i demano la clau per connectar-me a internet. M’instal·lo a la primera filera de taules, mirant cap a la porta, de manera que no tinc ningú que treballi al meu davant. Vaig directe a agafar els catàlegs que presenten la línia curatorial del MACBA i que revisen les seves col·leccions. He agafat tres llibres i començo pel més gran.

El primer exemplar es titula: Colección MACBA. Una selección i està editat l’any 2017.

Començo a llegir. Abans però, intento deslligar-me dels meus prejudicis, o si més no aparcar-los. Em costa. Tinc sospites derivades de la incomoditat de la blancor i la pulcritud del lloc on sóc. Les persones usuàries que són a la biblioteca semblen extretes d’un catàleg d’Urban Outfiters, no només per quina roba duen sinó perquè no fan cap soroll. El so dels meus braçalets de plata trenca l’harmonia. Ara ha passat un home que ha trencat el cànon, ha parlat amb les noies del taulell, que s’han aixecat a rebre’l. L’home deu ser tècnic i es dedica a les instal·lacions de la biblioteca. Portava un polar Quetchua de color marró fluix, anava suat i intentava parlar fluix tot i que no se’n en sortia. M’ha aportat un sentiment de complicitat. Hi ha altre gent aquí dins - he pensat, somrient.

El catàleg és molt pesat. Té un llom de més de 2 centímetres i en fa uns 30 x 25. Potser més i tot. És incòmode de llegir, ho és també com a objecte. Té una pretensió que les altres dues publicacions no tenen. La seva contundència fa que em sigui difícil mantenir les mans al teclat del portàtil per prendre notes mentre llegeixo amb el llibre davant. Em queda tot lluny. A les primeres planes s’hi troben els textos d’Ainhoa Grandes “Compromiso con el MACBA. la colección” i de Ferran Barenblit “Historias disidentes”. M’he d’en recordar de fer fotos o apuntar-me l’índex per tenir la relació dels autors de totes les publicacions.

Fullejo els apartats del llibre que es divideix en aquests dos textos introductoris, un apartat on surten les fotografies i les descripcions de les obres destacades de la col·lecció, textos d’altres experts, una cronologia molt extensa, el llistat dels i les artistes que apareixen destacats al catàleg, i finalment, els crèdits del llibre.

Analitzo el text “Historias disidentes” de Ferran Barenblit que fa un resum de les dos publicacions que precedeixen la present. Ara me’n adono que he començat per la publicació

9

ANNA FANDO MORELL

més recent. Parla de com en la primera publicació “Itinerario” (2002) es desmarcaven de la noció de cànon i que el model que s’hi presentava podria considerar-se paradigmàtic de la condició postmoderna. De la segona publicació “Objetos relacionales” (2009) destaca un model que proposa incorporar obres que articulen el museu en relació amb la ciutat. A continuació, comença la seva manifestació: En un primer moment parla de la importància de la contextualització de l’obra, que d’alguna manera m’evoca a les pràctiques que consideren el coneixement situat. En aquest sentit, Barenblit considera crucial la creació, justament, de l’Arxiu i la Biblioteca, que funcionen com a agents de construcció de la memòria. Recalca que més enllà d’una col·lecció, aquesta preocupació requereix de “La construcción de la memoria, sobre todo la de una época colmada de realidades diversas y complementarias, cuando no contradictorias, necesita de mucho más. El archivo es bésico para esta funcion.”(1) A partir d’aquest punt comença a destacar treballs i obres concretes per parlar de les problemàtiques que travessen la col·lecció del MACBA. Ens haurem d’esperar a la pàgina 3 per veure la primera dona llistada com a artista i a la pàgina 5 hi trobarem les dones artistes del col·lectiu Grup de treball. Trobarem només una dona amb dues obres destacades: Fina Miralles. A continuació el director també llista a Tacita Dean. En un apartat del que parlarem més endavant, hi apareixeran llistades Martha Rosler, Nancy Spero, Chantal Akerman, Babette Mangolte, Eugènia Balcells, Eulàlia Valldosera, Esther Ferrer, Angels Ribé, Eulàlia Grau, altre cop Gego i Ana Mendieta. La relació de les persones destacades pel director en funció d’una classificació per gènere quedaria de la següent manera: 18 homes llistats (és a dir, artistes i autors) en front 14 dones llistades; i 19 homes destacats (és a dir, amb explicació dins del text amb una o dues obres destacades) en front a 1 dona destacada. La primera qüestió que se m’acudeix és, tot i assumint que en la col·lecció hi falta la diversitat de gèneres (assumint que no només hauria de preocupar-nos la dicotomia home-dona), com és que el discurs també obvia aquesta diversitat? Una cosa és el que hi ha, i l’altre el que en vols destacar. D’alguna manera veig que hi ha una feina de posar en valor certes parts del que hi ha a la col·lecció que s’ha obviat en la redacció d’aquest text..

Segueixo. Ara em topo amb la manifestació del director per situar la col·lecció del MACBA com un espai crític de la colonialitat. D’alguna manera, les seves directrius tenen “la voluntad por releer la historia y trazar nuevos mapas mundiales acordes con la realidad social e intelectual, la Colección MACBA ha sido capaz de ampliar sus horizontes”. (2) A continuació, el text conté una reflexió entorn al que significa el MACBA en relació al seu enclavament geogràfic i teòric. Explica com la creació del Museu està lligada amb el reposicionament de la ciutat de Barcelona, que volia ocupar la posició de capital del conegut com “nord del sud europeu”. Es per aquesta raó que defineix la trajectòria del museu a partir de tres fases: la primera seria aquest esmentat re-posicionament de Barcelona en el marc europeu, la segona la introducció de nous discursos que provenen d’altres contextos i la tercera la ideació d’un museu que funcioni com a node del sud d’Europa a partir de ser una intersecció de seus en aquest paradigma sud-sud.

Estic a punt de començar la darrera pàgina del text. Ara hi ha una reflexió sobre resinificar el sud d’Europa, molt interessant, a partir d’una nova mirada d’allò mediterrani “entendiendo el mar como un ‘continente en negativo’”. (3)

10

ANNA FANDO MORELL

Alguna cosa no va bé, fins ara no descobreixo la resta de dones llistades. Sembla talment com si hom no hagués pensat en donar espai a alguna cosa i l’hagués hagut d’encabir a l’últim moment. A la pàgina 21 (el text avarca de la pàgina 11 a la 22), Ferran Barenblit, parla de diversitat de gènere, diu: [el museu] “tiene el objetivo de renovar sus esfuerzos para representar una mayor diversidad de género. Este intento continua con el afan de centrarse en artistas clave dentro de las historias del arte contemporáneo” (4) Si bé el text ha plantejat un seguit de reflexions entorn a la història de l’art qüestionant les nocions preestablertes d’allò que es considerava en la modernitat i després de la postmodernitat qüestionada en termes de la globalització i mercantilització; ara la història no és una, ara, de cop i volta, les històries són moltes, o si més no, més d’una. No acabo d’entendre el gir del singular al plural. No acabo d’entendre que situï aquest gir gairebé al final del text. L’autora citada que acompanya l’apartat és Linda Nochlin, de fet no és una cita, si no que destaca el títol d’una de les seves publicacions “¿Porque no han existido grandes mujeres artistas?” (5). Immediatament després d’això apunta a la “necesidad de “crear valor” en torno al trabajo de las mujeres artistas. para ello se necesita tiempo y compromiso.” [...] la importancia de alterar las colecciones radica en que no hay vuelta atras: es un cambio permanente y conduce a una gran familiaridad con las obras escojidas,...” (6) p.21 Trobo poc profunda la reflexió en aquests termes, m’esgarrifa pensar que aquest text és el més recent. Trobo estrany el discurs tenint en compte les extenses col·laboracions que li conec al MACBA amb personalitats teòriques que han pogut fer servir aquest espai per reflexionar sobre els feminismes, plantejaments trans o plantejaments queer.

Més endavant acaba amb la reflexió entorn a la introducció a les noves tecnologies a la col·lecció i els reptes que certes tecnologies de caire reproductiu suposen per la conservació.

Han passat gairebé 45 minuts. Espero que els altres textos no siguin tant extensos per tal de poder fer la revisió i comparació dels tres avui mateix. Queda una hora i 20 perquè tanquin la biblioteca. Com deuen avisar pel tancament? M’imagino des d’una megafonia, com en el supermercat, fins a la intervenció directa de les noies del taulell passant per les taules i avisant amb veu baixa. Aquest tipus de comportaments em fan gràcia, em desvio uns minuts de l’atenció de la meva feina imaginant-me la veu en off que m’avisarà del tancament, com la que hi ha al principi d’una obra de teatre, que et demana que apaguis els telèfons. Serà una veu greu? Serà una veu molt aguda?

Obro el següent catàleg: “Itinerari” de l’any 2002. M’adono que aquest l’he agafat en català.

No m’he adonat que l’altre estava en castellà fins que no he començat a llegir aquest text.

Coses del bilingüisme! La publicació està més malmesa pel temps, més mans l’han llegida. És menys pretensiosa. El blanc de les portades s’ha quedat trencat per l’envelliment. La tipografia està démodé. Em recorda a l’estètica que es va fer servir al catàleg de FemArt d’aquell mateix any 2002.

Després de la introducció trobo el text de Manuel J. Borja-Villel, el director, sota el títol “Museu, memòria i identitat”. Comença amb Walter Benjamin una reflexió sobre l’acte de col·leccionar com a forma de coneixement lligat a la memòria. Així, la col·lecció “es

11

ANNA FANDO MORELL

caracteritza per la seva riquesa, per la seva capacitat de mobilització, d’afavorir associacions sobtades i produir vincles no anticipats entre una experiència present i una del passat” (7) De moment, aquest text, desperta en mi una proximitat que l’altre no aconseguia. La declaració que ve a continuació em sembla molt destacable “una col·lecció qüestiona els mateixos ciments sobre els quals se sosté la visió burgesa de l’art: l’halo de la bellesa, l’harmonia, la unitat del que es múltiple i el concepte de geni.” (8) Les sensacions llegint aquest text comencen a canviar. Aparentment, sembla que hi tinc més afinitat que amb l’altre.

Borja-Vilell segueix amb la introducció d’una problemàtica que emergeix de la distinció d’allò públic i allò privat, i que ell defineix de forma crítica “dos models aparentment contraris i que en l’actualitat són dominants: la col·lecció privada, que es mou d’acord amb els paràmetres lligats al mercat, i la col·lecció pública, de vocació inequívocament homogeneïtzadora.” (9) El text segueix amb la deconstrucció i desmuntatge dels ideals moderns mentre segueix reflexionant sobre el concepte d’homogeneïtzació. “La tensió dialèctica entre la diferencia i la homogeneïtzació es immanent al desenvolupament geogràfic desigual. És lògica, doncs, la persistència amb que es fomenta la homogeneïtzació cultural i d’hàbits, alhora que es manté la distància entre la perifèria i la metròpoli. La historia hegemònica oficial oculta les petites histories subalternes i regionals, i tota diferencia tendeix a obliterar-se.” (10) D’aquesta manera incorpora la història del naixement del museu, travessada, en aquest text, no per un reposicionament en front a Europa, si no per una problemàtica que s’emmarca en la reordenació urbanística per un nou model de la ciutat. Uns processos que tenen a veure amb el capital, la globalització, la utilització de l’art com a element de regeneració urbana i l’atracció del turisme. Li preocupa tant l’impacte urbanístic i social dels museus en els seus propis entorns com la dicotomia entre cultura popular i de les elits. El museu, doncs, no ha aconseguit superar aquesta dicotomia i ha acabat esdevenint un agent privilegiat de la cultura burgesa.

Tot aquest model se sustenta en l’idea de l’espectacularitat. Així, els museus i les ciutats “esdevenen una espècie de parc temàtic, situat en un present continu, disfressat de falsa memòria i on les relacions entre els individus es basen en el consum, i el subjecte polític es substituït pel consumidor”. (11) Relaciona aquesta concepció amb el canvi de paradigma que succeeix entre els anys 80 i 90: quan es passa d’una pèrdua identitària per part de les burgesies nacionals a la transformació d’una mercaderia intercanviable a escala global i a l’obertura completa del capital a tot tipus d’identitats que acaben convertint-se en estereotips.

A partir d’aquí el director es pregunta de quines maneres es pot activar un fons d’art de forma crítica. Introdueix la idea de les “ficcions”, que entén com formes de reordenar materials (simbòlics o imatges). Les ficcions es construeixen tant en la política com en l’art i són la manera o el com es desenvolupem estratègies que possibiliten el pensar la realitat.

Les ficcions també repensen “les relacions entre veure i saber, del que es fa i del que es pot fer. Aquestes “ficcions” son la manera com pensem la realitat. [...] es llavors quan els

12

ANNA FANDO MORELL

enunciats literaris, siguin històrics o artístics, poden arribar a tenir, com també els polítics, incidència en la realitat.” (12) El text finalitza desmuntant les idees nacionalistes, de progrés i de mítiques insertades en la idea del museu com a representant de la producció artística d’un país. I es posiciona en contra la ideologia identitària que actua com una religió i que forma part de l’articulació de tot un sistema de desigualtats.

Defensa el constructivisme en el darrer apartat, incorpora els conceptes de raça i grup ètnic com a construccions socials i veu en la cultura, com una oportunitat transformadora.

Reclama repensar els museus i la seva producció de narratives.

En el text ha citat Benjamin, Lefevre, Andreas Huyssen, Hobbes, Rancière, Balibar i Wallestein. Aquesta publicació també compta amb els apartats de fotografia i descripció de les obres. Un altre dia haig de comparar la relació d’artistes que apareixen en la selecció dels catàlegs.

Em queden 35 minuts perquè tanquin.

A la introducció de la publicació “Objetos relacionales”, de l’any 2009, hi trobo dos textos breus de Bartolomeu Marí i de Borja- Villel. No tenen títol, tampoc número de pàgina.

Formen part d’una publicació de dimensions més petites que les anteriors. Sembla més un llibre que un catàleg. Deixem l’estètica del blanc per l’estètica de la multiplicitat de frames. multipantalla i quadrícula, ordenació.

Bartolomeu Marí (director entre 1998 y 2007), escriu sobre l’art com a instrument de coneixement. A tal efecte, el museu ha deixat de ser vist com un cofre de tresors o com un santuari i ha començat a acompanyar el món i les vicissituds que ens travessen. Els museus han de ser un “podio para transformar el mundo desde el conocimiento y el sentimiento”. En aquest sentit incorpora, en el text, els conceptes d’emoció, idees i experiències com a agents de canvi en aquest replantejar el museu. Per altra banda, Marí es lamenta dels temps dels processos institucionals i sentencia que els “museos son organismos de crecimiento lento”.

En el text que segueix, Manuel J. Borja Vilell, identifica quatre períodes històrics claus per llegir el fons de la col·lecció MACBA: En primer lloc, els anys 40 i 50, que són el paradigma de la modernitat. En segon lloc, la ruptura cultural dels anys seixanta i setanta. En tercer lloc les pràctiques crítiques i teatrals dels vuitanta. I finalment, el mon actual, a partir de la caiguda del mur de Berlin, el moviment antiglobalització i l’ 11 de setembre de 2001. BorjaVilell defensa l’idea de “El museo interpelado” (13) configurat a partir de proposar narracions alternatives a la historia moderna, noves formes d’intermediació i la consideració del espectador no com un subjecte passiu ni consumidor, sinó com un subjecte polític.

Són les 18:53 i tinc els ulls molt cansats. Les dues noies del taulell ja fa una estona que parlen entre elles. No hi ha gent a la biblioteca. Si érem 10, ara en debem ser 7. Torno els llibres al seu lloc perquè ja hi ha gent que recull les coses per marxar. Això tanca a les 19h i es comencen a sentir sorolls d’objectes repicant sobre la taula, cremalleres de jerseis que es tanquen,... Surto juntament amb dos joves, que crec que deuen estudiar al PEI.

13

ANNA FANDO MORELL

Ara me’n adono que m’he oblidat d’apuntar-me els índex! Els hauré de comparar un altre dia. De moment, he fet fotografies de la cronologia que apareixia a la primera publicació.

Reflexiono un minut sobre el que he d’escriure de tot el que m’he trobat avui. Penso: majories aclaparadores d’homes artistes i, fins i tot, mansplainning. Allò de les realitats complementaries, que deia Barenblit en el seu text em fa pensar si som nosaltres (ara m’encarno en FemArt) una d’aquestes realitats complementàries que han nascut, crescut i actual en paral·lel a la institució. Tinc la sospita que es una manera elegant de defensar allò que queda fora i allò que preserva el museu.

He quedat amb D les 19h a la porta de la UB Raval. Li explico que estic contenta amb la feina feta. Em continua sorprenen que li agradi escoltar-me.

Demà aniré a Ca La Dona i preguntaré sobre les donacions, una qüestió que va quedar penjada la setmana passada. Abans d’escriure a partir de les notes que m’he apuntat, faig una recerca per Internet per fer la cronologia dels equips de direcció del MACBA. A la Wikipedia hi ha el llistat amb els directors i els impulsors del museu, que pot servir per resumir l’apartat: Alexandre Cirici-Pellicer (1960 1965), Daniel Giralt-Miracle (1989-1994) i els directors Miquel Molins (1995-1998), Manuel J. Borja-Villel (1998-2007), Bartolomeu Marí (2008-2015) i Ferran Barenblit (2015-actualitat).

(1) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.12-13 (2) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.18 (3) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.20 (4) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.21 (5) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.21 (6) Colección MACBA. Una selección. (2017) Barcelona: MACBA. Pàg.21 (7) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.7 (8) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.7 (9) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.7 (10) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.8 (11) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.10 (12) Col·lecció MACBA. Itinerari. (2002) Barcelona: MACBA. Pàg.11 (13) Objetos relacionales. Coleccion MACBA 2001-2007. (2009) Barcelona: MACBA. Pàg.10-11

14

ANNA FANDO MORELL

Reunió a Ca La Dona, Ca La Dona, Barcelona (3/4/2018): Quan l’arxiu soc jo He aprofitat que les de l’equip FemArt ens reunim cada dimecres al migdia a Ca La Dona per passar pel centre de documentació. La Chus està asseguda en un dels ordinadors de l’espai del fons de la primera planta. Ens saludem amistosament, i jo, que no he avisat que volia parlar amb elles del projecte que m’ocupa, li pregunto si hi ha la Mercè o alguna històrica del arxiu.

Tinc sort: la Mercè Otero i la Mireia Bofill son a l’espai d’arxiu. Hi entro. Saludo efusivament a la Mercè. Soc totalment fan d’aquesta dona. La lío i ella es deixa liar sempre que li proposem alguna cosa. Ella també la lía molt. Li parlo del projecte d’investigació que desenvolupo a l’arxiu i la biblioteca del MACBA i li pregunto per si sap alguna cosa de les donacions dels catàlegs dels anys 2002- 2007.

Li plantejo la meva hipòtesi: que la comissària d’aleshores va donar els catàlegs que considerava més adients quan van obrir el Centre d’Estudis i Documentació MACBA i que per això el darrer catàleg correspon a l’any en que s’inaugura la biblioteca i l’arxiu del museu. A ella li sembla plausible.

Soc entremig de les prestatgeries mòbils plenes de documents, objectes, imatges, amb la Mercè i la Mireia. Sense elles, aquests documents semblen no dir massa res. Però quan elles parlen, comenten, es pregunten o simplement quan elles hi són a prop, aquells materials ho esdevenen tot.

Hem entrat a les prestatgeries mòbils perquè li he comentat a la Mercè que a la biblioteca del MACBA no tenen la revista de Ca La Dona, i aleshores, hem anat a mirar-les. La Mercè ha comentat que tan sols mirant les portades de les revistes de Ca La Dona, es podria resseguir, des d’una perspectiva estètica, gran part de la història recent. I que d’aquí ja sortiria un bon treball.

- Endavant! - em diu la Mercè Faré saber a les noies de la biblioteca que des de Ca La Dona estan obertes a oferir les revistes i tramitar la venta i la subscripció.

Els pregunto si tenen constància d’alguna relació amb el MACBA des de Ca La Dona, i la Mireia apunta que s’hauria de mirar si des de la Bonnemaison hi ha alguna cosa. Em mostra un llibret que explica el procés de reivindicació del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. No l’havia vist mai i pregunto si seria possible que me’l deixessin.

La Chus busca i localitza els exemplars: hi ha 4 en total i es troben en seccions diferents, caldrà reubicar-los. Altre cop ens topem amb la realitat dels arxiu en construcció, la memòria es resisteix a encaixar-se. Mentre busquem els llibrets, la Mercè em diu que té l’arxiu al cap, que és un arxiu amb potes, que ja no sap com no es fa un embolic amb tot plegat. Les arxives, aquelles que han conformat la cura de la memòria col·lectiva a partir dels seus propis cervells, de les seves pròpies memòries (en un sentit, ara, informàtic). Parlem de la

15

ANNA FANDO MORELL

Gelen i li dic que aquesta experiència acabarà sent una càpsula en el marc de la seva propera mostra.

Hem trobat tots els catàlegs i els hem agrupat en una mateixa localització. Hi ha un que no tenia cap segell. La Mercè se l’endú i li’n fica un. Acte seguit em dona el llibret i em diu: “Jo no et veig”. Deixa que me l’endugui a casa per revisar-lo. Som dissidents en la nostra pròpia estructura perquè no creiem en cap estructura que no ens permeti la flexibilitat, la extraordinarietat i la dissidència. Aquí, a Ca La Dona, els arxius es signifiquen a partir de les persones; allà, al museu, els arxius configuren entitats intocables que preserven òrgans congelats en el temps, històries desactivades.

16

ANNA FANDO MORELL

Segon dia a la biblioteca, Biblioteca MACBA, Barcelona (8/4/2019): De punkis i hipsters Aquest matí el coordinador de la beca on treballo ens ha comunicat que aquest dijous tenim el dia lliure.

A les 16:30 he començat a preparar-me per anar cap al centre. Com de costum, el temps previst per fer el que havia de fer abans de marxar de casa, m’ha quedat curt. He dit que seré a la biblioteca a les 17h per parlar amb la Marta Vega (la noia que fa uns 20 anys que treballa a la biblioteca del MACBA, fins i tot abans que estigués en aquesta seu).

Ara me’n recordo que hi ha vaga de metro, o sigui que és possible que a sobre d’anar tard, arribi més tard per la poca afluència de metros. Tinc sort i només espero 2 minuts. Dins del metro encara hi ha lloc.

Travesso la gentrificació del centre de Barcelona, que cada cop em violenta més. Arribo a la plaça caminant a un ritme frenètic, entro al Centre d’Estudis i Documentació. És estrany perquè hi ha una mica més de gent que de costum. Els alumnes del catàleg d’Urban Outfiters han passat pel passadís com un seguici d’una cort reial. Les jaquetes de cuir i texà gruixut, d’aquell que pesa, les bambes Balenciaga i les botes Camper produeixen un so especial, caminen lentament, ocupen tot l’espai que el seu cos i les seves robes els permeten. Es veuen persones altes i pausades. Fan el posat de saber on són. Fan pose de saber qui són pel fet de ser-hi. Em miren de dalt a baix: els dec semblar massa killa-punk (choni), el meu estil és massa barruer.

Després passen 4 persones més joves que jo, totes amb robes grans i elegants, projecten la veu i ocupen l’espai com si haguessin estat educats en un món fàcil i els correspongués una posició de lideratge. Comenten coses, sembla que treballen aquí perquè han entrat sense acreditació saludant al porter. Tinc enveja perquè avui en dia són molt pocs els joves que no seran més pobres que els seus ascendents. Dos realitats que mai semblen entrecreuar-se s’han trobat a la planta baixa: en la precarietat mediem amb la possibilitat de tenir oportunitats, amb la preocupació constant; en la tranquil·litat hi ha la sospita de certs privilegis.

D’aquesta manera s’exemplifiquen els codis estètics dels estudiants d’Art, o dels “treballadors creatius”. Unes polítiques de representació que les persones del sector coneixem perfectament, un “estar in” que si no acompleixes et pot deixar fora. Ben mirat, en el sector artístic es produeix el fenomen de la dissociació de l’aparença estètica i la classe.

Un sector cultural i artístic híper-precaritzat format per un seguit de persones que vesteixen preparades per tenir un loft industrial de 300m2, potser amb alguna taca de tinta de tatuatge o pintura blanca en un baix del pantaló, que en realitat viuen en un pis compartit a la perifèria de la ciutat i no compren a l’agrobotiga sinó al lidl.

Abans de pujar, encara sota la mirada d’un segon grup d’alumnes hipsters, - aquests amb abrics oversised i colorits molt més descarats - he protagonitzat un descuit que, segons la mirada dels adaptats, s’ha convertit en una espècie d’epic fail. Resulta que no tenia cap moneda per fer servir les guixetes on s’ha de guardar la motxilla i la jaqueta i l’he hagut de

17

ANNA FANDO MORELL

canviar recopilant tot el canvi que tenia (4 monedes de 20 cèntims, una de 10 cèntims i dues de 5).

L’ambient a la planta 3 és diferent, el posat de prepotència ha canviat per postures d’esgotament i concentració. Al taulell de la biblioteca pregunto per la Marta, a qui també havia escrit al matí per dir que vindria a revisar més materials de la biblioteca.

La Marta fa més de 20 anys que treballa a la biblioteca. M’explica que va ser creada l’any 1994 i que quan es va inaugurar el museu, l’any 1995, estava situada al mateix edifici, a la part d’oficines. Va ser l’any 2007 quan es fa el trasllat al edifici del Centre D’estudis i Documentació del MACBA. Li explico allò dels 5 catàlegs, que penso que podria haver estat una donació d’uns quants catàlegs el mateix any 2007. La meva hipòtesis queda descartada: la biblioteca no es crea l’any 2007, ja feia temps que estava en marxa i es dedicava a introduir fons i recopilar flyers i notícies d’exposicions. Se li acudeix que pot mirar l’any en el que van ser registrats els catàlegs de FemArt. Descobrim que cada catàleg va ser donat el mateix any en que es produïa cada mostra. És a dir: a partir de l’any 2002, hi ha algú, des de Ca La Dona, que es dedica a enviar o portar el catàleg de la mostra de cada any, i repeteix aquesta operació fins l’any 2007.

La Marta no recorda cap relació directa entre la Biblioteca i Ca La Dona en tots els anys que porta treballant, desconeix si des dels altres departaments, com per exemple el de Col·lecció, hi hagi hagut mai algun tipus de contacte. L’únic que recorda és l’experiència de l’Arxiu Desencaixat, el projecte coordinat per Lucia Egaña, una mostra que activava materials i documents procedents del Centre de Documentació de Ca La Dona. Aleshores si que ella personalment es va desplaçar fins a Ca La Dona i va poder conèixer a la Mercè.

M’apunto tot el que em diu en un tros de paper de llibreta DinA5 arrancat que corria per dins de la funda del portàtil. Encara porto la safata amb les coses perquè m’he quedat al taulell parlant. Em diu que si vull cap altre informació que no dubti en preguntar-li. Li agraeixo que m’hagi contestat totes les preguntes i somriem. Vaig a asseure’m.

Avui me situat a la tercera renglera de taules. Hi ha més gent que l’altre dia. Una mitjana de dues persones per cada renglera. Les rengleres estan constituïdes per 4 taules amb 2 cadires i dues llums de peu cadascuna. Tot es blanc.

M’aixeco per agafar l’exemplar de “Col·lecció MACBA. Una selecció, 2017”, aquell llibre tan feixuc que incloïa una cronologia. En aquest cas l’agafo en català. M’apunto en un paper que la meva recerca necessitarà comparar les següents variables: 1) la historia de com van arribar els catàlegs de FemArt al fons de la biblioteca MACBA. 2) El recompte del material relacionat del que disposen. 3) la cronologia del MACBA i la seva línia temàtica (a partir del llibre que recull la catalogació…). 4) la cronologia de FemArt (a partir de les fons de la tesis que estic desenvolupant).

Començo un llistat esquemàtic que m’ajudi a creuar la informació del llibre (en lletra regular) amb la taula cronològica que ja tinc produïda de la trajectòria de FemArt (en cursiva i color marró):

18

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

L’any 1985 la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació impulsen la creació d’un fons d’art.

L’any 1987 neix la Fundació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. En aquest mateix any es produeixen les reivindicacions que reclamen un espai propi pel feminisme a la ciutat i s’okupa un local de propietat municipal situat al carrer Font Honrada del barri del Poble Sec. L’any 1988 es forma una comissió encarregada de la col·lecció i de la compra d’obres d’Art, que compta amb la presència de 3 homes i 3 dones professionals: Sergi Aguilar, Virginia Costa, Francesc Miralles, Lola Mitjans de Vilarasau, Rosa Queralt Margit Rowell, Ignasi Solà-Morales. Aquell mateix any Daniel Giralt-Miracle es nomenat director. També s’encarrega la construcció del edifici a Richard Meier.

L’Ajuntament de Barcelona es compromet a cedir un espai després de les reivindicacions, el desallotjament i les negociacions amb les feministes. Ca La Dona comença en un pis de la Gran Via. L’any 1992 s’organitza la primera Mostra a Ca La Dona “Mostra de Creativitat de Dones”. Inclou obres de pintura, fotografia, escriptura i realització de vídeo.

Mentre llegia “el projecte presentat per Daniel Giralt-Miracle es desestimat i aquest deixa la direcció del museu un any abans que s’inauguri” (1), passen, de sobte, dos nois vestits amb monos de color vermell i amb equipació quasi militar, carregant dos motxilles cadascun, com si vinguessin d’acampar en un camp ple de fang. No fan excessivament soroll, només el de les cadenes i els mosquetons que duen penjats de les motxilles. Caminen amb decisió, però a diferència dels hipsters d’abans, amb els seus moviments no declaren que l’espai sigui seu. Els trobo més inadaptats que jo. La bandera d’Espanya en una de les motxilles dels nois em causa repulsa i deixo de sentir-m’hi afí.

Segueixo amb la llista: - L’any 1994, com avançava, Daniel Giralt-Miracle deixa el Museu. L’any 1994, Ca La Dona organitza la segona mostra d’Art “Les Dones Fem Art”. La mostra inclou cinema (curtmetratges), pintura, escultura, fotografia i gravat.

- L’any 1995 (l’any de la inauguració del MACBA) Miquel Molins passa a assumir la direcció del MACBA, juntament amb un consell format per: Maria de Corral, Jose Lebrero, Rosa Queralt, Mar Villaespesa i Pep Subiros. Altre cop, observo la paritat de gènere home-dona entre els professionals implicats. Aquell any, el MACBA adquireix 14 obres (Aquestes obres indiquen la línia curatorial del Museu, tot i que se sumen als fons aportats per la Generalitat, la Diputació i d’altres que poden no tenir res a veure amb aquesta mateixa línia): són de Sergi Aguilar, Tony Cragg, Angel Ferrant, Günter Förg, Donald Judd, Richard Long, Eva lootz, Mario Merz, Jorge Oteiza, Carlos Pazos, Michelangelo Pistoletto, Susana Solano, Gilberto zorio, Robert Rauschenberg. En aquell mateix any, Ca La Dona deixa el pis de Gran Via per mudar-se a un pis situat al número 38 del carrer Casp. S’organitza la tercera edició de la mostra “Les dones fem art”, que se centra en mostrar treballs de gravat.

- L’any 1996 el MACBA acull les exposicions “En reserva”, comissariada per Glòria Picazo i “Comandament a distància”, una performance de Jana Sterback. Aquell any les forces de les feministes, les artistes i de Ca La Dona es dipositen en l’organització de les Jornades Feministes “20 anys de feminisme a Catalunya”.

D’aquelles jornades sorgeixen alguns col·lectius d’artistes que després impulsaran 19

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

-

-

-

projectes en el marc de FemArt, en el marc artístic més institucional o en espais okupats.

L’any 1997 Antònia Maria Perelló (responsable de la col·lecció del MACBA) comissaria l’exposició “Introversions”, una exposició temàtica de la col·lecció. Aquell mateix any, Miquel Molins, aleshores director del museu, comissaria “Descoberta de la col·lecció”. Aquell any a Ca La Dona s’organitza la primera mostra curada. Per tal de realitzar la mostra la secretaria de Ca La Dona col·labora amb el col·lectiu d’artistes “Multimedias” (format en el marc de les Jornades Feministes). De fet, la mostra pren el mateix nom del col·lectiu, que s’encarrega de curar la mostra més enllà de l’espai de Ca La Dona: a la Banana Faktory i a la llibreria Pròleg.

L’any 1998 Manuel J. Borja-Villel (fins llavors director de la Fundació Antoni Tàpies) és nomenat nou director del MACBA. La mirada del nou director cap a la col·lecció presenta una mostra d’obres històriques de l’art català, informalisme català, i obres neoexpressionistes. Aquell any a Ca La Dona, a la llibreria Pròleg i a l’espai Mon Obert s’organitza la mostra FemArt “Gènere i identitat”.

L’any 1999 la nova direcció del museu aposta per l’exhibició de la col·lecció que recull les avantguardes europees, l’informalisme, el constructivisme i l’expressionisme 50’s 60’s; i l'abstracció i la pintura salvatge dels anys 80.

L’exposició organitzada sota el títol “ L’art dels vuitanta i dels noranta” recull obres de pintura, però introdueix la irrupció del vídeo, la fotografia, el cinema i les instal·lacions, així com l’art social de Jana Sterback i Rosemarie Trockel. Aquell any a Ca La Dona s’organitza la mostra “Ull públic i mirada de dona”, en col·laboració amb el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona i Multimedias.

L’inici del nou mil·lenni ve marcat per la presentació de la col·lecció del MACBA dividida en dos àmbits: els anys 40 i 50 vistes com les arrels històriques i els anys 70 vistos com el sorgiment d’un plantejament de l’art com a idea i procés. L’any 2000 FemArt celebra la mostra Noves @rtistes, en col·laboració amb la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, una exposició audiovisual situada a Ca La Dona i a la llibreria Pròleg.

L’any 2001 el MACBA se centra en presentar obra de l’informalisme europeu, el nou realisme i el conceptualisme català.

L’any 2002 l’exposició de la col·lecció del MACBA recull el treball de l’anomenada segona modernitat amb fotografies documentals de la nova avantguarda i els treballs de vídeo, videoinstal·lació i cinema d’exposició dels anys 90. Les obres que fan servir tecnologies informàtiques ocupen una posició central i redefineixen l’espai expositiu i museístic, substituint d’aquesta manera, l’hegemonia de la fotografia en el museu. Després d’un any sense mostra, el 2002 FemArt organitza la mostra “De reflexes i reflexions”, aquella mostra ja compta amb un catàleg editat i publicat en paper, de més gruix que els anteriors.

L’any 2003 l’exposició de la col·lecció s’encarrega de mostrar discursos artístics sorgits en el contextos de la crisi de valors de la postguerra europea, el nou discurs cinematogràfic documentalista dels anys 60s, i discursos articulats a partir de l'aparició massiva de la publicitat. Abstracció i objectes en l’espai pictòric. També inclou obres del minimalisme dels 70, l’art pop i la performance. Aquell mateix any hi ha una relectura crítica de la col·lecció que es divideix en tres àmbits: 1) nous realistes i la realitat quotidiana en l’art. 2) tendències conceptuals i performatives, vídeo i cultura popular. 3) recuperació de propostes dels anys 80 arran la teoria postmoderna, recuperació de la pintura i la critica de la representació. L’any 2003

20

ANNA FANDO MORELL

FemArt organitza la mostra “Desig” a Ca La Dona, la llibreria Pròleg i al Bar Valentina.

En un moment deixo de mirar la pantalla del portàtil i de llegir, corregeixo la postura perquè cada cop rellisco més de la cadira, poso l’esquena recta i m’apropo a la taula. El noi del davant em mira i es fa notar. El miro fixament amb expressió d’impertinència fins que abaixa els ulls. Ara faig més soroll, només per molestar-lo, amb una actitud amenaçant perquè no se li acudeixi mai més intentar posseir el meu cos amb la seva mirada. - “Pringat” - penso-.

La cronologia segueix: -

-

-

-

L’any 2004 el MACBA organitza l’exposició “Col·lecció MACBA. Poètiques Relacionals”, una mostra, que per primer cop no es tracta d’una ordenació cronològica que inclou confluències entre art i poesia, cinema d'exposició, practiques poeticopolitiques del mon global; i que es planteja la relació entre obra, espectador i espai. L’any 2004 FemArt organitza la mostra “ Intervencions Públiques” pels carrers del barri del Raval.

L’any 2005 l’aproximació a la col·lecció es fa a partir de la confrontació dels discursos que van dominar el dels 50s (eclosió del formalisme, expressionisme abstracte americà, nouveaux realistes, minimalisme) i les derives conceptuals dels 60 i 70. FemArt organitza l’any 2005 la mostra “Les pors” als espais del C.C.D. Francesca Bonnemaison, al MX Espai 1010 i a Ca La Dona.

L’any 2006 sota el títol “Absorció i teatralitat” es revisen els 10 anys de trajectòria de la col·lecció. Es proposa un recorregut a partir de tres eixos: la centralitat del paradigma visual en l’art modern i la seva transició gradual cap a una nova noció de teatralitat i discursivitat. Aquell any es crea el PEI que agrupa un seguit de professionals crítics en l'àmbit artístic i cultural. La mostra del 2006 suma encara més espais de col·laboració, sota el títol “La Casa”, s’organitzen exposicions a KBB Kültur Büro Barcelona, La Interior Bodega, METRÒNOM Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani, Galeria Safia. C.C.D. Francesca Bonnemaison, Experimentem amb l’Art, MX Espai 1010, i a Ca La Dona. FemArt aconsegueix més pressupost que en les edicions anteriors gràcies a les subvencions de l’Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l’ICD Institut Català de les Dones i la Secretaria General Juventut de la Generalitat de Catalunya.

L’any 2007 l’exposició de la col·lecció fa un recorregut que mostra el final de les utopies (imaginades als anys 40 i 50). En el nou paradigma l’art es deixa d’entendre com a objecte i es converteix en critica institucional. Aquest nou encaix produeix pràctiques artístiques que transiten pel llegat del feminisme, els estudis culturals i la crítica als mitjans de comunicació. Amb presència d’obres d'Eugènia Balcells, Dan Graham, Dieter Roth i Jo Spence. L’exposició també presenta la crítica de la representació a partir del treball de fotografia dels anys 80. El Centre d’Estudis i Documentació s’inaugura. L’any 2007 FemArt organitza la mostra “El temps”, és l’edició que compta amb el pressupost més elevat (més de 18.000 euros enfront als 3000 euros de mitjana amb els que sol comptar FemArt). Es realitza als espais: CC La Casa Elizalde, CCDF Bonnemaison, Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Espai Jove Boca Nord, Galeria Safia, Hangar, MX Espai 1010, Llibreria Pròleg, Niu i a la Universitat Oberta de Catalunya.

21

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

L’any 2008 s’ocupa de presentar la influència del teatre al món de l’art i també incorpora un gruix important d’artistes d’àmbit català i espanyol en l’exposició “Teatre sense teatre”. El MACBA acull l’exposició monogràfica de Gego. Aquell any Manuel J Borja- Villel deixa el MACBA per encarregar-se de la direcció del Museo Nacional Reina Sofia, i Bartolomeu Marí (que fins llavors era el conservador en cap del museu) es nomenat nou director. El recent inaugurat Centre d’Estudis i Documentació acull l’exposició, comissariada per Barbara Held i Pilar Subirà, “Possibilitat d'acció. La vida de la partitura”. Bartolomeu Marí, com a nou director, fa una mostra que revisa la col·lecció a partir del qüestionament de la noció de modernitat, introdueix obres centrades en la resinificació de la geometria, el document, la ficció, la política i la poètica. La mostra FemArt de l’any 2008 també compta amb un pressupost elevat (més de 16.000 euros) i proposa la temàtica de “Cuidadania”. Altre cop, les obres s’exposen en molts espais: Ca la dona, Pròleg, MX Espai 1010, CCDF Bonnemaison, Galeria Safia, Casa Elizalde, El Niu Bcn, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (amfiteatre), Centre Cívic Erasme de Janer, Districte Ciutat Vella, CAP Besòs, Capella de Sant Llàtzer, Hangar, Convent de Sant Agustí, Museu Marítim, Facultat d’Història UB. Les subvencions en cultura comencen a veure’s retallades i el projecte compta amb menys pressupost.

L’any 2009 s’organitzen, en el Centre d’Estudis i Documentació, les exposicions de Cildo Meireles, de Guy Schraenen “Als marges de l’art. Creació i compromís polític”, i de Chus Martinez “El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa”. El MACBA acull l’exposició de la col·lecció “Temps com a matèria” que mostra el canvi radical experimentat a mitjans dels anys 60 en relació en l’obra d’art i la seva recepció. Inclou obres de les anomenades “arts de durada” com: musica, dansa, cinema i teatre que s’integren en el camp de l’art contemporani. La mostra FemArt 2009 es titula “Arts i feminismes” i s’organitza en els espais:Casa Elizalde, Ca La Dona, Centre Cultural de Dones. A l’espai Francesca Bonnemaison s’organitza una exposició retrospectiva de la Mostra FemArt que commemorar els 15 anys del projecte.

L’any 2010 l’exposició de la col·lecció s’ocupa de mostrar l’art pop, la crítica a la societat del espectacle, potencialitats utòpiques del joc i obres que reivindiquen les possibilitats teatrals del objecte artístic. L’any 2010 FemArt titula la Mostra “Higiene i Neteja” i l’organitza en col·laboració amb MXEspai, la Llibreria Pròleg, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, l’Espai Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona, El bar del CCCB, i la Biblioteca Joan Oliver (Sant Antoni).

Potser és pesat de llegir això, o fins i tot, dubto de la seva utilitat, no sé encara què en faré de tota aquesta informació… No sé des de quina aproximació haig de comparar les cronologies. Penso que el temps que dedico escrivint aquest diari em resta temps de dedicació de la tesis doctoral. Després penso tot el contrari, que això m’ajuda a organitzar algunes idees, fer-me preguntes que fins ara no m’havia fet i assajar maneres d’escriure.

Segueixo, doncs: -

L’any 2011 s’organitza “Modern i present. Canvi de segle a la col·lecció” una exposició que presenta la tesis de que l'eclosió estètica de la modernitat a Catalunya es va produir a partir de l’any 1950 i no a principis del s XX. L’objectivitat substitueix el subjectivisme matèric en pintura i el neorealisme en fotografia. L’any 2011,

22

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

-

-

coincidint amb l’any que Ca La Dona aconsegueix l’espai nou que cedeix l’Ajuntament (actual seu del carrer Ripoll 25), FemArt està a punt de desaparèixer.

Per fer front a la crisis de local i a la precarietat, FemArt organitza una mostra Retrospectiva titulada “Revoltes” organitzada a l’espai Francesca Bonnemaison i actes a la Sala KGB. L’any 2012 l’exposició de la col·lecció es preocupa pe la introducció del so i la veu com a materials de producció artística. Aquests nous suports decanten l’art cap a un llenguatge narratiu que s’independitza progressivament de la imatge. Aquell mateix any Bartomeu Marí, Carles Guerra i Antònia Maria Perelló comissarien “Episodis crítics” i presenten la col·lecció a partir de 6 episodis temàtics: 1) Fissures. 2) Cal fugir del contingut com una plaga. 3) L’art en la primera globalització. 4) Voyeurisme, fetitxisme i narcisisme. 5) Treball, poder i control. 6) Déconnage. L’any 2012 FemArt organitza “Afinitats” a la nova seu de Ca La Dona. El projecte FemArt s’assenta en una precarietat estructural fruit de les retallades en cultura i en les ajudes en el teixit de les associacions.

FemArt organitza la mostra “Díscola Menopausa” l’any 2013 a Ca La Dona.

L’any 2014 el MACBA recupera l’emblemàtic grafiti de Keith Haring. Pel que fa la col·lecció, s’organitza “L'herència immaterial. Assajant des de la col·lecció” comissariada per Valentin Roma, que recull les obres dels 80 que relacionen l’àmbit polític amb l’àmbit corporal, projectes que mostren processos populars, narracions autobiogràfiques, la preocupació per l’alteritat, la reivindicació de l’humor o la reflexió sobre noves formes d’economia i organització social. La Mostra de l’any 2014 es titula “Cos desobedient” i s’organitza a Ca La Dona.

L’any 2015 es produeix la polèmica al voltant de l’exposició “La bèstia i el sobirà”, i el director del MACBA, Bartomeu Marí, posa a disposició el seu càrrec. Ferran Barenblit (que fins llavors era director del CA2M de Madrid) és escollit nou director del museu. Després de la mort del president de la Fundació MACBA, Ainhoa Grandes passa del càrrec de directora a presidenta de la Fundació i Cristina López ocupa el càrrec de directora. S’obra una línia de treball que vol incorporar artistes i projectes a la col·lecció que provinguin del Nord d'Àfrica. L’any 2015 FemArt planteja una exposició titulada “Contra-memòria: oblidem l’oblit!”. Aquell any l’ICUB decideix no subvencionar el projecte i la mostra es finança íntegrament amb el pressupost de Ca La Dona.

L’any 2016 l’exposició de la col·lecció es comissariada per Ferran Barenblit i Antònia Maria Perelló sota el títol “Col·lecció, experiència, temps i conflicte” gira al voltant de repensar el paper dels sentits en la comprensió de l'obra d'art, presentar les problemàtiques socials a traves de l'experiència artística i introduir la funció de l'art en la tasca de la resolució de conflictes. L’any 2016 la Mostra FemArt es desenvolupa en el marc de les Jornades Radical-ment Feministes, celebrades al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, la mostra s’instal·la al Hall de la Facultat i té una gran afluència de públic.

L’any 2017 la temàtica proposada a la Mostra FemArt és “Il·limitades”.

L’any 2018 FemArt proposa una Mostra retrospectiva que celebra els 25 anys del projecte sota el títol “Hem vist coses que mai no creuríeu. Una retrospectiva replicant”.

Després de desplegar tot aquest gruix d’informació, em pregunto quines variables em poden servir i quines aproximacions són interessants per treure a la llum possibles relacions

23

ANNA FANDO MORELL

(coincidències o oposicions) entre FemArt i MACBA. Aquestes relacions, configurarien una espècie de marc experimental des del que poder entendre els pocs lligams que les han fet confluir en alguns moments. D’alguna manera, he d’extreure les claus per entendre la lògica de la distància que sembla existir entre els dos projectes, assumint, des d’un primer moment que fer servir l’estratègia metodològica de la comparació no és del tot adequada ja que es tracta de propostes d’una naturalesa molt diversa: ja sigui a causa de la seva diferència infraestructural, de plantejaments artístics o d’activitat.

Es tracta d’un exercici d’imaginació que intenta seguir un fil complex travessat per una sèrie de contradiccions. Per tal de poder llegir la informació que s’extreu d’aquest fil cronològic se m’acudeixen tres claus d’observació: - Presència de dones artistes i dones professionals.

Partint de la base que FemArt ha estat una mostra no-mixta pensada per, justament, donar resposta a la poca visibilitat del treball artístic de les dones en el circuit artístic (és a dir: una espècie d’alternativa a tot un sector que donava l’esquena a tot aquell que no era un home CIS), observar aquesta informació revela: 1) Si és cert que hi ha poca o cap presència de diversitat de gènere al fons i a les exposicions plantejades per la institució del museu. 2) Si hi ha presència femenina en els òrgans de decisió del museu. 3) El conflicte que suposa aquesta variable, que pot caure en una observació tendenciosa que caigui en el binarisme de gènere, i que per tant, s’ha de fer notar la mirada transgènere que travessa FemArt i els feminismes de Ca La Dona des de finals dels anys 90.

-

Temàtiques, marc teòric i plantejaments artístics.

L’observació dels blocs temàtics que s’han treballat per una banda, des del museu, i per una altra des del projecte FemArt topa de ple amb la diferència de la seva naturalesa, que introduïa anteriorment. Aquesta observació es farà tenint en compte que es compara l’activació dels objectes que configuren un fons (que no necessàriament resulta d’interès o afí a la persona que l’està activant) a partir d’estratègies teòriques d’ordenació, recuperació, introducció, negació, presentació, etc.; amb un projecte que, per contra, no es basa en l’activació de cap objecte de cap fons si no que es basa en l’activació de persones artistes per tal de que produeixen objectes en base a una temàtica proposada.

-

Tecnologies i materials artístics.

En la darrera tutoria de tesis doctoral Elena Fraj em va comentar que una variable interessant per fixar-me a l’hora de realitzar l’anàlisi de les obres de la mostra FemArt, seria la riquesa dels materials de producció de les pròpies obres: si es tracta d’obres que fan servir materials rics o pobres, si es basen en tècniques de reproducció, si fan servir noves tecnologies, etc. Recordem que, quan es tracta d’art de dones, existeix una predisposició a pensar que es tracta de peces i obres que tenen més a veure en la recuperació de pràctiques artesanals que en nous formats artístics.

Quan la primera noia ha començat a recollir, s’ha notat nerviosisme. Ha sortit amb la trenca negra sobre les espatlles, com una capa, ben decidida cap a la porta, tenia una melena immensa de pèl afro. Queden 10 minuts i la resta intentem resistir conservant la calma. En

24

ANNA FANDO MORELL

aquests darrers instants, fullejo un catàleg que he descobert al costat del llibre del MACBA, sobre l’exposició dels situacionistes.

Penso en el concepte de permeabilitat. De com els discursos que s’han possibilitat en la mostra FemArt s’han quedat fora del MACBA; de la mateixa manera que discursos del MACBA s’han quedat fora de la mostra FemArt. La concepció del concepte “art” canvia al MACBA a partir de la línia explicada pel seus directors, però és canviant també en el si dels diferents equips que organitzen la mostra FemArt. Properament faré una recerca sobre les exposicions temporals organitzades al MACBA. De fet, ja he pogut observar que des que existeix l’espai de la planta baixa del edifici del Centre de Documentació i Arxiu del MACBA, des que existeix el PEI, molts dels discursos del feminisme han arribat a activar coses en la institució. Per una banda, l’espai de biblioteca ha possibilitat un espai més lliure, deslligat de la rigidesa de l’edifici Meier i de la gestió de la col·lecció. Per altra banda, certes experiències artístiques han quedat relegades a un espai molt més petit, inadaptat. Com si estiguéssim parlant d’un laboratori, un lloc on es pensa i es possibilita el pensar versus un lloc on es mostra el que altri (institució) ha pensat.

Parlant de permeabilitat m’ha vingut a la ment el concepte d’absorció. Ara recordo que la Marta m’ha explicat que l’any 2006 la biblioteca va absorbir, justament, el fons del Centre de Documentació Arts Santa Mònica. En una d’aquestes caixes va ser on la Nancy va trobar informació d’una exposició que introduïa el tema del VIH (que va poder mostrar en el marc de l’exposició Anarxiu Sida). Hauré de fer-hi un cop d’ull.

(1) Colección MACBA. Una selección, 2017. Barcelona: MACBA. Pàg.318.

25

ANNA FANDO MORELL

Xerrada, Centre LGTBI, Barcelona (10/4/2019): Archivas Plou. La xerrada comença a les 18h al centre LGTB i decideixo agafar el metro tot i que estava molt a prop. Quan surto a Plaça Catalunya ja no plou i el sol comença a guanyar terreny. D m’espera. Aleshores em fico les ulleres de sol, ens abracem i anem caminant fins a Sant Antoni. És #PrimaveraRepublicana, una iniciativa que sembla que ve de dalt, l’Ajuntament ha realitzat flyers, llibrets i tota la pesca. Tenint en compte tot això, ha sigut un fracàs de convocatòria: no hi ha anat gaire gent. No ho entenc, la veritat és que pensava que no podríem ni asseure’ns al terra…

Em trobo a totes les grandes: A la Julieta la vaig conèixer l’altra dia al Feminari que vam organitzar a Ca La Dona, també va venir a la formació que va coordinar la meva mare des del Casal Lambda i que va ser la primera activitat del casal al nou centre. A la Lucia la segueixo des que la vaig escoltar una tarda al CCCB, em vaig trobar amb ella perquè em guiés al inici del doctorat i hem coincidit en vàries ocasions, intento no perdre’m cap de les xerrades en que participa. En una ocasió, el meu germà ens va regalar “Lo Posthumano” a mi, i “Transfeminismos. Epistemes, fricciones y flujos” a la meva mare. Al cap d’unes setmanes jo havia segrestat el llibre de la meva mare, i me’l vaig llegir tant ràpid com vaig poder. A la Míriam l’he llegit sempre que trobo alguna cosa seva, la vaig conèixer Ca La Dona en un context de parranda, jo no sabia que era la mateixa que havia llegit fins que vaig assistir al curs que va organitzar juntament amb la Meri Torras al CCCB. Al Diego el conec a través del seu arxiu, de fet a través de la cronologia que s’inclou en el llibre “transfeminismos…” que també, després el vaig veure en directe per primera vegada en una presentació del MACBA. A la Mercè la conec de les tardes a Ca La Dona, la conec des del caliu i la confiança que sempre deposita en les persones més joves que ella. Ara es un gran referent per mi. A l’Eva no la coneixia, però si que conec el treball que està desenvolupant, el projecte Fils Feministes.

Es com estar a casa, la meva mare treballa a l’aula del costat, mentre la meva tieta també ha vingut a escoltar la xerrada. Una amiga de la meva cosina m’ha saludat. La meva cosina avui no hi és, ve uns dies a la setmana a treballar qüestions jurídiques. Dins la sala, escoltant, hi ha Elena Fraj amb el seu bitxo, una de les directores de la meva tesis doctoral.

També hi ha la Maria Romero, gran artista i dissenyadora amb la que hem comptat per fer la campanya de la mostra FemArt d’enguany. Veig a la Nani, una de les artistes més reivindicades des de FemArt, amb la seva càmera, sempre gravant i documentant tot el que fem i generem, com que ha començat la xerrada no puc anar a saludar-la.

La xerrada ajuda a encarar les contradiccions amb les que he topat fent la investigació, i m’aporta la reflexió sobre les següents qüestions o conceptes: 1) La Mercè Otero parla de “criteris d’autoritat”: Quan una encara la feina d’arxiu, o més aviat, d’anarxiu feminista, ha d’intentar encaixar un sistema organitzatiu a base d’etiquetes i jerarquia amb els mètodes de treball horitzontal que caracteritzen els activismes. Així, s’ha de desconstruir la rigidesa, o bé, aprendre a viure als marges d’aquestes estructures. Això no vol dir necessàriament perdre la rigorositat en el

26

ANNA FANDO MORELL

tractament i la conservació de les fonts, si no desenvolupar maneres imaginatives per curar el material d’arxiu. Amb quines formes d’organització horitzontal comptem per dissenyar una base de dades afí?

2) Míriam Solà reflexiona sobre tots aquests treballs de cura que solen donar-se per fet en el si dels mateixos activismes feministes. Els defineix com a “treballs d’activisme reproductiu invisibles” 3) Míriam fa una revisió dels temes que han ocupat l’agenda de les feministes i es fixa en el viratge de temàtiques clàssiques cap a altres temàtiques que trobem als marges. Si en un primer moment es posava al focus sobre l’avortament, el dret al propi cos i els drets reproductius; el feminisme deriva, o millor dit inclou, altres temes descentrats com la corporalitat, el postporno, la despatologització, la okupació, la precarietat, la crítica al feminisme d’estat, l’activisme antiracista, les migracions o l’activisme “gordo”.

4) Lucia Egaña i Julieta Obiols expliquen la seva experiència en la organització de la mostra ’”Arxiu Desencaixat” (MACBA 2017). Parlen de les claus per imaginar i encarar el que anomenen com “arxius de sentiment”, aquells arxius que sovint contenen objectes subversius de memòria col·lectiva que són difícils d’organitzar narrativament. A partir dels arxius de Ca La Dona, del Casal Lambda i del MACBA van recopilar un seguit de materials que va caldre activar de manera experimental i amb criteris extraacadèmics. Egaña parla del “criteri eròtic”, com aquella motivació que fa seleccionar i organitzar a partir de l’atracció o de la curiositat. Una aproximació als materials des d’una perspectiva afectiva.

5) Per acabar la seva intervenció, i seguint amb aquesta idea del criteri eròtic, Lucía afirma que l’acció de “desencaixar”, de no saber que pots trobar dins d’una caixa d’un arxiu, és una espècie d’acte de cruising.

6) Eva Cruells, del projecte Fils Feministes, introdueix el concepte del “Síndrome del tabula rassa”, com aquell moment en que moltes investigacions feministes es troben amb tot per fer, o més ben dit: troben que no hi ha res fet.

7) El projecte de Films Feministes presenta els conflictes que han travessat l’activisme feminista en les diverses dècades: - En la dècada dels 70: Ruptura entre feministes de la igualtat i feministes de la diferència - En la dècada dels 80: Lesbianisme polític, dret al propi cos, relleu generacional, igualtat vs diferencia - En la dècada dels 90: Relleu generacional, centre vs perifèria, noves feministes, transsexualitats Aquesta xerrada em serveix com a excusa per recollir altres experiències d’Arxius, Anarxius o Arxives. Començant pels ja anomenats Centres de Documentació de Ca La Dona i el Casal Lambda, on s’hi troben molts dels materials sorgits dels activismes feministes i LGTBI; o altres centres com el de Can Batlló o l’Arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que contenen materials referents a projectes d’autogestió, okupacions i activismes

27

ANNA FANDO MORELL

anticapitalistes de la ciutat. En aquest sentit, trobem també l’arxiu específic del setmanari “Info Usurpa”, que recull convocatòries de manifestacions, activitats als espais okupats i la situació dels centres socials autogestionats de Catalunya. Pel que fa a experiències similars a nivell de barri, trobem la iniciativa del Contra-Archivo del Raval, ampliat en projectes d’investigació basats en la memòria el desig i l’activisme com Crapulismo Ilustrado o Chava Guerrilla.

Altres projectes de referència els trobem al Centro de Artes y Vanguardia La Neomudejar de Madrid on des de l’any 2013 es treballa en el projecte del Archivo Transfeminista/Kuir que recull Fanzines i material audiovisual de donacions personals i materials de col·lectius LGTBIQ+ i feministes des dels anys 70. Aquest projecte treballa en una cronologia del Moviment d’Alliberament Sexual del estat espanyol. Possibilitats pel MACBA, torno a enumerar, en aquest apartat, les experiències de l’Arxiu Desencaixat, aquest projecte d’investigació que ja he definit i que presenta la història de les dissidències sexuals de Barcelona i l’Anarxiu SIDA, que configura una investigació sobre la dimensió cultural i social de la crisis del VIH a l’estat espanyol i a Xile

28

ANNA FANDO MORELL

Reunió FemArt, Ca La Dona, Barcelona (10/4/2019): “Comisariado de ensayo” Avui només hi som la Júlia Lull i jo. La veritat és que jo he vingut desganada. Li he explicat a la Júlia que, en principi, l’endemà tenia hora a l’arxiu MACBA perquè havia demanat revisar tots els materials relacionats amb els següents camps: FemArt; Ca La Dona; Jornades Feministes: a) jornades catalanes de la dona. b) 20 anys de de feminisme a Catalunya. c) jornades Radical-ment feministes; Col·lectius: a) les Agrias b) Les Tenses c) Multimèdies d)La Nostra Illa e)Drac Màgic f) FesLu; Llibreries/ editorial: a) llibreria Pròleg b) La Sal. La cita, però, ha quedat anul·lada perquè la noia de l’arxiu del MACBA, l’Estel Fabregat m’ha confirmat que “He fet una cerca per a tots els temes que em demanes però no n’hem trobat cap a la base de dades. [...] No sé si et podria interessar el material que es va produir per a l’exposició Arxiu desencaixat que està pendent de catalogació. Hi ha material procedent de Ca la dona però no he trobat cap referència al projecte Femart.” (1) Per una banda, les dues coincidim a llegir-ho com una confirmació de la motivació d’aquest mateix projecte. Per l’altra, tota porta tancada porta a un estat d’aturada, que pot fer trobarte desorientada.

Li explico que he contestat el correu de l’Estel per mirar de proposar-li altres conceptes que pugui buscar a l’arxiu. M’he passat gran part del matí buscant les categories de classificació que fa servir el MACBA en el seu catàleg de consulta Online. He començat per buscar en quina categoria estan ubicats els catàlegs de FemArt i en quina categoria apareixen registres relacionats amb Ca La Dona. Són les següents: "Dones artistes"; "feminisme Catalunya"; "feminisme i art - exposicions". En segon lloc, he seguit per buscar les temàtiques que s’han proposat en les mostres de FemArt. Hi ha un seguit de temàtiques que motiven algunes de les exposicions que es van fer a Ca La Dona, que són temàtiques molt generalistes i que conformen matèries (així anomenen les categories en el catàleg Online) que si que existeixen a la biblioteca del MACBA: "Desig"; "higiene"; "temps"; "identitat sexual"; "gènere"; "por"; "revoltes"; "memòria"; "oblit". Per últim, he pres nota dels temes que no han aparegut, serien: "afinitat"; "la casa"; "cuidar" / "cura"; "menopausa"; "díscola"; "límit" / "límits". En resum: he demanat a l’Estel que busqui si a l’arxiu hi ha alguna cosa sobre aquests darrers temes, que hagi pogut escapar-se a la biblioteca.

Comentem els temes que no apareixen a la base de dades del MACBA i unes quantes coses més personals. Decidim treballar les dues àgilment i fem la feina ràpid. Ella proposa de prendre’ns la setmana vinent de descans. Per fi hem acabat un procés de mesos de feina i estem esgotades. La Júlia té ganes de treballar la part més teòrica, d’activar el nostre arxiu. Aprofitant aquesta mateixa recerca, voldria que féssim un text crític sobre la institució artística. També proposa de seguir el treball constant de generar contingut a les xarxes.

Li comento les línies generals que he pensat que m’ajudaran a formalitzar aquest projecte.

Li trasllado les meves contradiccions. Ara la Júlia s’acaba d’inventar un concepte que aprofito per introduir: el “comissariat d’assaig”. Amb aquesta noció parlem sobre les diferències entre el comissariat interessat en apuntalar un relat a partir de les imatges i les obres d’una mostra i el comissariat practicat per FemArt, que escapa de noms propis i de relats tancats. Els perills d’aquest comissariat d’assaig és quedar-se en el pla intel·lectual.

29

ANNA FANDO MORELL

Quan sóc al metro llegeixo un nou e-mail de l’Estel. Res. La cerca que li proposo està pensada en uns paràmetres que l’arxiu no comparteix. Es veu que la biblioteca treballa per camps matèrics i que l’arxiu treballa a partir de paraules clau. M’envia l’índex d’artistes i el cercador de documents d’arxiu. L’índex d’artistes és molt complert i el podré comparar amb el llistat d’artistes de la mostra FemArt per constatar les coincidències.

(1) E-mail personal amb l’arxiu

30

ANNA FANDO MORELL

Primera no-visita a l’arxiu, Residència particular, Barcelona (11/4/2019): “Tabula Rasa” Aquest matí havia de ser a l’arxiu a les 10. Aquest matí havia d’anar a l’arxiu a revisar tot allò que l’arxiu no conté. Aquest matí, doncs, no he anat a l’arxiu a veure allò que l’Estel no em pot mostrar.

He encarat l’estona de recerca d’una altra manera. He trobat necessari fer una revisió de les mostres que apareixen a la web del MACBA, on en principi, com em va dir la Noemí, allà apareix tota la informació de les exposicions actuals i antigues. L’objectiu és extreure les dades sobre el nombre d’exposicions col·lectives i individuals (que no siguin exposicions de la col·lecció, que s’han revisat anteriorment) que inclouen dones. Aquests són els resultats: EXPOSICIONS: Exposicions total: 261 Exposicions col·lecció: 52 Exposicions temporals i altres: 210 Exposicions amb presència femenina: 58/210 Exposicions individuals/monogràfiques: 117 SOLO SHOWS Dones: 24/117 SOLO SHOWS Homes: 93/117 Aquestes són les exposicions temporals amb presència de dones artistes: -

-

-

-

-

-

“Us trobeu aquí”: Laura Kurgan (1995-1996) “Fragments”: Francesc Abad, Ana Busto, Mabel Palacín i Marc Vilaplana, Jorge Ribalta, Andrés Serrano, Cindy Sherman i Valentín Vallhonrat, (1996) “Identitat múltiple”: Sol Lewitt, Dennis Oppenheim, Jonathan Borofsky, Jeff Koons, Barbara Kruger, Lynda Benglis i Ana Mendieta, Leon Golub, Carl Andre , Sherrie Levine i Martha Rosler, David Hammons, Jean-Michel Basquiat, Mike Kelley i Sue Williams (1996-1997) “Mirades”: Leventon, Perejaume, Pipilotti Rist, Terry Smith, Montserrat Soto, Richard Venlet, Michel Verjux, Richard Wilson i Craig Wood (1996) “Noves abstraccions”: Domenico Bianchi, José Manuel Broto, Ian Davenport, Stephen Ellis, Günther Förg, Ferran Garcia Sevilla, Luis Gordillo, Xavier Grau, Peter Halley, Mary Heilmann, Fiona Rae, David Reed i Gerhard Richter, entre d'altres. (1996) “L’ultima mirada”: Antonin Artaud, Francis Bacon, Max Beckmann, Pierre Bonnard, Alberto Giacometti, Julio González, Oskar Kokoschka, Käthe Kollwitz, Henri Matisse, Edvard Munch, Emil Nolde, Pablo Picasso, Arnold Schönberg i Joaquín Torres García. (1997-1998) “Màscara i mirall”: Sophie Calle, Núria Canal, Sinjar Dillenkofer, Friedl Kubelka, Shirin Neshat, Orlan, Sandra Semchuk, Cindy Sherman, Annie Sprinkle i Christine Webster. (1997) “Artificial”: Maurizio Cattelan, Katharina Fritsch, Félix González Torres o Thomas Ruff, Mark Lewis, Jordi Colomer (1998) “Art i acció” : Joseph Beuys, Chris Burden, John Cage, Valie Export, el grup Gutai, Rebecca Horn, Allan Kaprow, Yves Klein, Milan Knízák, Bruce Nauman, Hermann Nitsch, Hélio Oiticica, Claes Oldenburg, Yoko Ono, Jackson Pollock, Robert Rauschenberg, Niki de Saint Phalle i Jean Tinguely, ... (1999) “Tele dolça llar”: Sadie Benning, Kathryn Bigelow, Donigan Cumming, Atom Egoyan, Robert Frank, Nancy Holt, Joan Jonas, Chris Marker, Muntadas, Mark Romanek, Martha Rosler, Lawrence Weiner i Peter Wollen, (1998) “Muecas”: Susana Solano (1999) “Grup de treball”: Francesc Abad, Jordi Benito, Jaume Carbó, Maria Costa, Alicia Fingerhut, Xavier Franquesa, Carles Hac Mor, Imma Julián, Antoni Mercader, Antoni Munné, Muntadas, Josep Parera,

31

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

-

-

-

-

-

-

Santi Pau, Pere Portabella, Àngels Ribé, Manuel Rovira, Enric Sales, Carles Santos, Dorothée Selz i Francesc Torres (1999) “Posicions en el món real”: Martha Rosler (2000) “Solitud a la ciutat: Alicia Framis (2000) “Tacita Dean: Tacita Dean (2001) “Processos documentals”: Marcelo Expósito, Harun Farocki, Allan Sekula, Andrea Robbins i Max Becher,Patrick Faigenbaum i Joan Roca,Marc Pataut, Roy Arden, Frederick Wiseman. (2001) “Conexion remota”: Apsolutno, Andy Cox, Francesca da Rimini, Andy Deck, Ricardo Domínguez, Daniel García Andújar, Institute for Applied Autonomy, Wesley Meyer, Antoni Muntadas, Redundant Technology Initiative, Surveillance Camera Players, Young-Hae Chang Heavy Industries, ® Tmark.

(2001) Antagonismes. Casos d’estudi: Carl Andre, Marcel Broodthaers, Harun Farocki, Guerrilla Girls, Grup de Treball, Hans Haacke, Rogelio López Cuenca, Gordon Matta-Clark, Mario Merz, Antoni Muntadas, Lygia Pape, Pedro G. Romero, Allan Sekula, Aleksandr Sokurov, Jeff Wall i Krzysztof Wodiczko. (2001) Edició Exhaurida: Marcel Broodthaers, Daniel Buren, Guy Debord, Sol LeWitt, Bruce Nauman, Dieter Roth i Andy Warhol. També s’hi va incloure una secció, Printed in Spain, específicament dedicada a materials d'artistes espanyols com Francesc Abad, Eugènia Balcells, Juan Hidalgo, Antoni Tàpies, Isidoro Valcárcel Medina i el grup Zaj. (2002) El Regne: una novel·la per a un museu : Dora García (2003) “Adrian Piper” : 'Adrian Piper 2004 “O.V.”: Paola Yacoub /Michel Lasserre. (2004) “Més enllà de la imatge perfecta”: Jo Spence. (2006) “Desafiant estructures”: Gego. (2007) “The killing machine i altres històries”: Janet Cardiff i GeorgesBures Miller. (2007) “Timelines: transparències en una habitació fosca”: Joan Jonas. (2008) “...Per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa” : Alice Creischer. (2008) “Dispositius per a l’acció”: Nomeda i Gediminas Urbonas. (2008 “Possibilitat d'acció. La vida de la partitura” : Robert Ashley, Eugènia Balcells, Joan Brossa, John Cage, Morton Feldman, Pauline Oliveros, Lee Ranaldo i Yasunao Tone, Marchetti és un dels autors que va formar part de l'exposició . (2008) “Dissidanses”: Nancy Spero. (2008) “Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna”: ?. (2009) “Als marges de l’art. Creació i compromís polític”: Joseph Beuys, Mirtha Dermisache, Antonio Dias, Alfredo Jaar, Barbara Kruger, Jenny Holzer, Víctor Mira, Miralda, Muntadas, Maurizio Nannuci, Joan Rabascall, Ben Vautier i Edgardo Antonio Vigo, Art in Ruins, Guerrilla Girls i Provo. (2009) “Modernologies”: Armando Andrade Tudela, Anna Artaker, Alice Creischer/ Andreas Siekmann, Domènec, Katja Eydel, Ângela Ferreira, Andrea Fraser, Isa Genzken, Dan Graham i Robin Hurst, Tom Holert / Claudia Honecker, Marine Hugonnier, IRWIN, Runa Islam, Klub Zwei (Simone Bader / Jo Schmeiser), John Knight, Labor k3000 (Peter Spillmann / Michael Vögeli / Marion von Osten), Louise Lawler, David Maljkovic, Dorit Margreiter, Gordon Matta-Clark, Gustav Metzger, Christian Philipp Müller, Henrik Olesen, Paulina Olowsa, Falke Pisano, Mathias Poledna, Florian Pumhösl, Martha Rosler, Stephen Willats i Christopher Williams. (2009- 2010) “#02 LATIFA ECHAKHCH. La Ronda”: Latifa Echakch. (2011) “Esteu a punt per la televisió?”: Judith Barry, Samuel Beckett, John Berger, Dara Birnbaum, Chris Burden, Jef Cornelis, Paloma Chamorro, Guy Debord, Harun Farocki, Martin Kippenberger, Alexander Kluge, David Lamelas, Muntadas, Martha Rosler, Richard Serra, Marta Traba, Bill Viola i Andy Warho (2011) “The Otolith Group. La forma del pensament”: Anjalika Sagar i Kodwo Eshun. (2011) “Museu de les narratives paral·leles”: Artpool, Zofia Kulik, Július Koller i Lia Perjovschi, Alexander Dorner, IRWIN i Mladen Stilinović. (2011) “Natascha Sadr Haghighian. De paso”: Natascha Sadr Haghighian. (2011) “En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984”: Àngels Ribé. (2011) “El mirall invertit”: Rafael Canogar, Antonio Saura y Antoni Tàpies, y los diversos modos de tratar la objetividad desarrollados por la fotografía contemporánea, mediante las obras de Andreas Gursky, por ejemplo. Además, se incluyen obras de artistas como Gego, Julian Schnabel, Michelangelo Pistoletto, Sigmar Polke y Martha Rosler, (2012) “Oferta pública/ Public tender” : Rita McBride (2012) 32

ANNA FANDO MORELL

-

-

-

“Filtracions”: Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi. (2013) “La casa fantasmal”: Ahlam Shibli. (2013) “Mai no he pintat àngels daurats”: Eulàlia Grau . (2013) “La realitat invocable”: (Roman Ondák, Antonio Ortega, Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès, John Smith, Enric Farrés-Duran, Núria Güell, Phil Collins, Rafel G. Bianchi, Jill Magid.(2014) “La passió segons Carol Rama”: Carol Rama. (2015) “La dansa fenícia de la sorra”: Sigalit Landau. (2014-2015) “La bèstia i el sobirà”: Efrén Álvarez, Ángela Bonadies i Juan José Olavarría, Peggy Buth, Martin Dammann, Ines Doujak i John Barker, Juan Downey, Edgar Endress, Oier Etxeberria, León Ferrari, Eiko Grimberg, Masist Gül (presentat per Banu Cennetoğlu i Philippine Hoegen), Ghasem Hajizadeh, Jan Peter Hammer, Geumhyung Jeong, Glenda León, Julia Montilla, Rabih Mroué, Ocaña, Genesis Breyer P-Orridge, Prabhakar Pachpute, Mary Reid Kelley, Jorge Ribalta, Hans Scheirl, Wu Tsang, Stefanos Tsivopoulos, Yelena Vorobyeva i Victor Vorobyev, Sergio Zevallos (2015) “Heritage Studies”: Man Issa. (2015) “Presentació del film Garden Conversation”: Bouchra Khali. (2015) “La botiga de l’Anson. Espècies d’Espais”: MAIO, Degénero Ediciones, Pere Grimau, Josep Muñoz, Asun López, El dit a l’ull, ferranElOtro. (2016) “L’1%, c’est moi” : Andrea Fraser. (2016) “Punk. Els seus rastres en l’art contemporani”: ? (2016) “Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80”: ? (2017) “ Mostreig #1. Els documents a escena”: Vito Acconci, Dan Graham, Wolf Vostell, Joseph Beuys, Hermann Nitsch, Hiro Kosaka, Shimamoto Shozo, Francesc Torres, John Baldessari, Allan Kaprow, Jordi Benito, Yoko Ono, Günther Uecker, Lawrence Weiner, Dick Higgins, La Monte Young, Dora García, Robert Filliou, Ryan Gander, Zaj, Rubén Patiño, Arnau Sala, Evol, Penny Rimbaud, Tetsuya Umeda, Alfredo Costa Monteiro, Equipo Palomar, Toni Hervàs, Corte Moderno, Ariadna Guiteras, Laia Estruch, Grant Shumate, Toine Horvers i Aimée Zito Lema. (2017) “Enfocar a l’infinit”: Rosemarie Castoro. (2018) “Farsa i artifici”: Melanie Smith (2018) “ Al descobert o d’amagat. Presència rebel d’un futur íntim.”: Rosa Barba, Jeamin Cha, Mark Chung, Rohini Devasher, Marzia Farhana, Liao Fei, Ivana Franke, John Gerrard, Rupali Gupte and Prasad Shetty, Abhishek Hazra, Geumhyung Jeong, Hassan Khan, Charles Lim, Cristina Lucas, Kabelo Malatsie, Dillon Marsh, Huma Mulji, Mehreen Murtaza, Joe Nishizawa, Nontsikelelo Mutiti, Bahar Noorizadeh, Lucy Parker, Bhagwati Prasad, Racter, Santiago Ramón y Cajal, Raqs Media Collective, Muhannad Shono, Lantian Xie, Tito Zungu. (2018-2019)

Després de filtrar les exposicions, veia necessari fer un recompte a partir de l’índex d’artistes que em va passar l’Estel. He importat la informació a un full de càlcul i he anat revisant cadascun dels noms de la llista: en la primera columna hi ha una llista general amb tots els noms, a la segona columna hi ha llistades les dones que he extret, en una tercera columna hi he llistat els col·lectius. Us deixo els resultats: ARTISTES DE LA COL·LECCIÓ: TOTAL ARTISTES: 981 Dones: 171 Col·lectius/grups: 21 Homes: 789

33

ANNA FANDO MORELL

Treball en hores de feina, Pavelló Rosa, Barcelona (12/4/2019): Desafiant el museu: pràctiques. // Fer servir el museu Sóc a la feina, una feina que no és una feina, una feina que no cotitza per l’atur. En un règim de becària a la UB. Per una banda, estic tancada en un zulo 5 hores al dia, la sala on la resta dels funcionaris d’oficina hi guarden el dinar, s’escalfen el menjar i es fan el cafè; per altra banda, estic aïllada de tot control visual dels meus superiors. Al principi compartia espai amb una companya que se li va acabar el període de beca i ara estic amb un noi que tot just acaba de començar.

Les parets blanques estocades brutes i les taules cara-la-paret semblen inspirar-me. Quan arribo, encenc l’ordinador, obro de seguida el programa GREC, el que fem servir per revisar els currículums dels investigadors de la Universitat. L’obro ràpid perquè l’inici de sessió queda registrada. Això conforma un dels modes de controlar la nostra assistència (el temps de connexió en la sessió), així com el nombre d’expedients revisats per cadascun dels becaris. És un zulo perquè no hi ha ni una finestra. En canvi, quan vas al bany et trobes amb un fantàstic finestral (d’uns 1,80 x 1,20 m) que deixa veure part dels jardins de la Maternitat. No sé si es l’aïllament, el soroll continuat que produeix el conducte de ventilació, la llum dels fluorescents o el fet que, en general, la gent de la oficina és gent de poques paraules...sigui com sigui: soc capaç de concentrar-me, esbossar i redactar fins a 8 pàgines al dia.

Avui no hi ha feina. Bé, he revisat uns 20 currículums en 38 minuts i he revisat l’e-mail. Com que som a divendres, no tenia pensat escriure. A més, ens han donat tots els dies de la setmana santa com a festius. L’avorriment m’ha fet començar a traçar línies en una llibreta.

Hi he dibuixat un pont. En un extrem: FemArt i en l’altre MACBA. després hi he escrit “pont?”- Així, en forma de pregunta -. Necessita FemArt un pont? Quins ponts ha possibilitat el museu en la seva historia recent? S’ha acostat o s’ha distanciat de les persones provinents dels activismes? - em pregunto-.

De sobte, em ve al cap una de les imatges que mai s’esborraran de la meva memòria: la façana del MACBA plena d’esquitxos de pintura. Per un moment torno a ser l’Anna dels 16 anys present en les protestes anarquistes de la ciutat i la construcció de la memòria col·lectiva a partir de la meva vivència es comença a dibuixar. Dubto de la imatge. No recordo en quina manifestació va ser. - Potser la del Roger? - Ho consulto amb D i M. Les mobilitzacions pel forat de la Vergonya van ser el motiu d’aquella manifestació on ens van arraconar cap als estrets carrers del Raval, desembocant a la plaça del MACBA on es van fer llançaments a la façana blanca i vidrada del museu.

Aquesta imatge, que m’atrau des d’una perspectiva afectiva, com diu la Lucía des d’un erotisme que desperta part de la meva vivència activista, activa en mi la recerca de les diferents formes de protesta que han situat al MACBA com a agent simbòlic, d’alguna manera. M’interessa molt la noció d’utilitat, utilitzar simbòlicament un espai, una institució, no nega el símbol en si mateix si no que s’apropia i l’utilitza resinificant-lo estèticament. En un exercici de memòria personal contrastada amb una petita recerca de les darreres dècades, he trobat més casos en els que el museu ha tingut un paper destacat en alguna protesta o reivindicació, ja sigui de dins cap enfora o tot el contrari. A continuació presento

34

ANNA FANDO MORELL

un seguit d’imatges que situen accions localitzades que fan servir el museu com a símbol institucional, símbol cultural amb connotacions de pràctiques de gentrificació específiques o com a símbol d’un canvi de model urbanístic concret. Les protestes que a continuació es presenten van des de reivindicacions de caire intern on la plantilla del museu denúncia la precarització del sector cultural, fins a campanyes veïnals que ataquen directament a la institució de privatitzar part de l’espai públic del raval. Com veurem més endavant, en algunes manifestacions el museu serà tant agent simbòlic del conflicte com espai possibilitador de la pròpia mobilització.

Manifestació ‘Las Agencias’ (2001) Brigades d’antiavalots carreguen contra les persones concentrades als voltants de l’antiga cafeteria MACBA (actual seu del centre de documentació i arxiu). Les persones concentrades formaven part de les “Agencies” una iniciativa del museu que emplaçava a col·lectius activistes de la ciutat a treballar des de les seves instal·lacions i dotar-los d’alguns (pocs) recursos. Durant aquelles experiències van sorgir, com era d’esperar, xocs entre la manera de fer horitzontal i les estratègies de contrainformació o de programari lliure, i la manera de fer burocràtica del museu. Com explica Alba Benavent en el text “‘Las Agencias’: del projecte a l’acció”: [des del museu] “ van recriminar als participants que, sense haver-los demanat permís previ, copiessin i repartissin entre ells les claus del taller on treballaven, o manifestaven certa por davant el fet de que es realitzessin “activitats que poguessin ser definides com a il·legals” amb els ordinadors i Internet prestats.” (1). La manifestació consistia en mostrar part de les propostes realitzades en el marc de les Agencies com els vestits “Prêt-a-revolter”, els escuts d’Art Mani, els adhesius de Diners Gratis i el Show Bus. Com a resultat de la “previsible” (2) càrrega policial la cafeteria va quedar destrossada.

[https://a-desk.org/ca/magazine/las-agencias-del-projecte-a-l/] Manifestacio Forat de la Vergonya (2006) La que jo recordava. L’any 2000 s’enderroca una illa de cases al Barri de la Ribera on s’havia planificat una àrea verda. En comptes d’això, el solar es requalifica per construir-hi 35

ANNA FANDO MORELL

un aparcament soterrat. Comença, llavors, una mobilització veïnal que reclama l’espai per fer-hi la zona verda. De fet, seran les pròpies persones que viuen al barri les que “se apropiaron de un espacio que consideraban suyo y del que hicieron un insólito vergel urbano. Jardín, huerto, zona de juegos infantiles, tarima para espectáculos, modestas canchas de fútbol y baloncesto, mobiliario..., todo había sido elaborado a mano por los vecinos”. (3) L’any 2006 es produeix el desallotjament dels espais autogestionats del Forat de la Vergonya i es produeix la manifestació que és recordada pels aldarulls produïts a la plaça dels Àngels fent us d’un llença-coets.

[ El País “ https://elpais.com/diario/2006/10/07/catalunya/1160183240_850215.html] [Publicat per Manuel Delgado, Youtube https://www.youtube.com/watch?v=0QTSrMNyIiQ] Treballadorxs del MACBA contra les retallades (2012-2013) Després de l’acomiadament de nou persones de la plantilla, els i les treballadores del museu realitzen una acció de rebuig a la rampa de la plaça dels Àngels. La plantilla es concentra vestida de color negre i amb unes enganxines que mostren un símbol d’interrogació. Durant altres actes de protesta per les retallades es desplega una pancarta que posava “MACBA EN VENTA”. Les retallades del MACBA se sumen al descens dels pressupostos dels grans equipaments culturals que comencen l’any 2009.

[https://www.naciodigital.cat/noticia/52680/estat/es/vanta/no/haver/pagat/subvencio/al/ macba] imatge [https://ecodiario.eleconomista.es/cultura/noticias/3890598/04/12/La-direccion-del-MACBAanuncia-nueve-despidos-en-el-museo-por-la-crisis.html] Estudiants fan classe a la plaça dels Àngels (2013) Prèviament a la vaga d’estudiants convocada l’any 2013 en contra de les retallades, les assemblees d’estudiants coordinen un seguit de classes des-localitzades. Escullen punts claus de la ciutat com places o parcs i les classes les realitzen professorat de la UB, la UPC i la UPF. 36

ANNA FANDO MORELL

[https://www.ara.cat/societat/Centenars-duniversitaris-visualitzar-protestaretallades_0_872912842.html] Artistes demanen la dimissió del director del MACBA (2015) L’any 2015 el museu viu una polèmica, molt sonada, al voltant de l’exposició titulada “La bestia i el sobirà”. En l’exposició, es troba la obra “La bestia i el Subirà” d’Ines Doujak i John Barker, una escultura que inclou els personatges de l’activista boliviana Domitilia Barrios i del Rei Juan Carlos. L’escultura en qüestió motiva la censura de tota l’exposició i el museu suspèn l’exposició 24 abans de la seva inauguració. Un grup d’artistes (entre els que es troben els propis artistes de l’exposició suspesa) organitzen accions a les portes del MACBA i demanen la dimissió de Bartomeu Marí, l’aleshores director del MACBA (que mesos després es produirà).

[https://elpais.com/ccaa/2015/03/19/catalunya/1426789778_186781.html] Vaga treballadorxs atenció al públic (2016-2018) L’any 2016 s’organitzen tres jornades de vaga per denunciar les condicions de treball de les plantilles d’atenció al públic de museus i altres equipaments culturals. La protesta s’estén a les empreses del sector cultural Ciut’art, Expertus, MagmaCultura, tot i que s’impulsa principalment des de la primera. La vaga és recolzada pels sindicats majoritaris com CCOO i UGT i pel sindicat SUT. En la jornada de vaga el SUT convoca una manifestació que finalitza al davant del MACBA. L’any 2017 es tornen a repetir les protestes, aquesta vegada 37

ANNA FANDO MORELL

les treballadores d’atenció al públic del MACBA contractades per l’empresa Ciut’art comencen una vaga indefinida que s’estendrà fins als 65 dies. Les plantilles de l’Arxiu Històric o la Fundació Miró també encaren extenses jornades de vaga indefinida. Les vagues son seguides irregularment des d’altres equipaments i treballadores d’altres empreses culturals. L’any 2018, les protestes del sector cultural es basaran en la demanda d’un conveni propi que obligui a regular les condicions mínimes de contractació dels serveis culturals i que expulsi aquelles empreses que no compleixin els requisits mínims de contractació pública.

[https://www.naciodigital.cat/noticia/140952/treballadors/macba/suspenen/vaga/despr/65/ dies], [https://www.ara.cat/cultura/indefinida-senquista-larxiu-historicbarcelona_0_1856214429.html] [https://www.nuvol.com/noticies/els-treballadors-dels-museus-diuen-prou/] imatge Manifestació contra la gentrificació (2018) El desembre del 2018 diversos col·lectius del barri del Raval, Sant Antoni i el Poble Sec fan una crida per manifestar-se contra la gentrificació. Des del moviment okupa es fa una crida per unir-se a la convocatòria de manifestació i denunciar, així, el recent desallotjament de Ca La Trava i les amenaces de desallotjaments de molts centres socials okupats de la ciutat. Sota el lema #MANIOKUPA, la jornada de protestes reuneix la manifestació a la Plaça Universitat però gran part dels aldarulls es produeixen a la plaça dels Àngels. Es produeixen càrregues policials i llançaments d’ampolles.

[https://www.elnacional.cat/ca/societat/manifestacio-okupes-disturbisraval_330522_102.html] Manifestació CAP Raval Nord (2018-2019) L’any 2013 l’Ajuntament de Barcelona signa un conveni amb el MACBA per cedir l’espai de l’antiga capella per fer l’ampliació del museu. L’any 2018, el govern d’Ada Colau vol revocar la sessió per tal de que l’espai es converteixi en un nou CAP al Raval, reivindicat des de fa anys. A finals de gener del 2018 comença una campanya veïnal que agrupa moltes associacions de veïns del Raval i que comença una recollida de firmes; per altra banda, el MACBA també emet un manifest defensant l’espai de la capella com un espai cultural.

38

ANNA FANDO MORELL

L’Ajuntament segueix negociant per tal de cedir al MACBA un altre espai per ampliar el museu i aconseguir que la capella aculli el nou CAP.

[https://www.totbarcelona.cat/politica/consellera-salut-defensa-cap-raval-nord-al-solarmacba_209125102.html] imatge [https://liniaxarxa.cat/liniaciutatvella/noticies/cap-o-macba-el-debat-sobre-el-futur-de-lamisericordia-senquista/] [https://elpais.com/ccaa/2019/05/18/catalunya/1558206283_949841.html? id_externo_rsoc=FB_CC&fbclid=IwAR2ijO_poFnSa_6Ja4IR_bpt1MeSTenUinl5M0VZqiYkSu 2q0qQr6v1VHSc ] A partir d’aquí m’interessa recalcar especialment els processos en els quals el MACBA s’ha situat en un rol difícil de definir que passa per un primer moment d’encoratjament i per un moment posterior de desavinença amb les pràctiques que el mateix museu ha possibilitat.

Estic pensant, en concret, amb les experiències que van des del taller “De l’acció directa considerada com una de les Belles Arts”, “Las Agencias” i altres projectes més recents que articulen altres tipus de vinculacions amb col·lectius activistes com l’”Anarxiu Sida” o l”’Arxiu Desencaixat”.

Ana Maria Guasch va ser la primera persona que em va parlar sobre “Las Agencias” del MACBA, va ser en una classe, a la facultat de Belles Arts cap a l’any 2007. Va ser una manera de reivindicar el paper de la institució artística en la instrumentalització dels moviments socials de Barcelona. Va exemplificar-ho explicant-nos que projectes com Indymedia havien sorgit gràcies a aquestes experiències entre els recursos del museu i la 39

ANNA FANDO MORELL

mobilització produïda des dels marges institucionals. Recordo perfectament aquella classe perquè em va trencar els esquemes: en aquella època jo feia el setmanari Usurpa cada dimarts a la tarda, i a cada butlletí introduíem una notícia que extrèiem d’Indymedia o de Kaosenlared. Com deia, em va trencar els esquemes que Ana Maria Guasch, que és una dona amb una aparença elegant, del high art, del món acadèmic, em parlés d’una cosa tan familiar per mi i alhora tant desconeguda. Acostumada al blackblock, a córrer cada diumenge, amb la corresponent ressaca després de qualsevol bolo punki que s’hagués celebrat la nit anterior… de cop i volta qui em parlava d’Indymedia era aquella dona amb perles a les orelles. Ana Maria Guasch, juntament amb la Laura Mercader, l’Aida Sánchez de Serdio, Tjasha Kancler i Isabel Causadias, es convertirien amb les professores que em van possibilitar el pensament (Crític o no) i que em van descobrir molts temes que desconeixia. En aquella aula, en aquell moment en concret, sentir-la parlar d’Indymedia juntament amb la paraula ‘MACBA’, em va fer pensar en la distancia de les aproximacions respecte una experiència específica: una vivència pròpia a partir d’una realitat subalterna vs una perspectiva teòrica de l’acadèmia artística.

Tornant a “Las Agencias”, Jorge Ribalta en el seu text “Experimentos para una nueva institucionalidad” presenta aquesta experiència des de la motivació del MACBA per rearticular la relació entre el museu i la ciutat. Defineix aquests “agenciaments” com un projecte activista que recupera mètodes entorna a les accions (ja sigui acció directa, activitats o festes, enteses com estratègies de recuperació de l’esfera pública), els tallers i els debats (entesos com a resistència cultural). En aquest sentit, situa les “Agencias” en un context d’activisme internacional antiglobalització, que veu el seu naixement a Barcelona, just abans d’una cimera del Banc Mundial programada l’estiu del 2001 que finalment es cancel·la per por a les mobilitzacions. No oblidem que hi havien hagut manifestacions multitudinàries a Praga, Gotemburg, Gènova i Seattle; de la mateixa manera que hem de situar les “Agèncias” en un moment post-11 de Setembre, on els atemptats generen un canvi de paradigma entorn a la seguretat de les ciutats.(4) Es van crear un total de cinc “Agencias”: Una agència gràfica, dedicada a produir cartelleria i materials per l’organització d’una Contra-cimera del Banc Mundial; una agència fotogràfica, que proposava un banc imatges i un arxiu; una agència de mitjans, des de la que s’impulsen els projectes d’Indymedia Barcelona o la revista Està tot Fatal; una agència de projectes per intervenir en l’espai públic, des d’on es creen els projectes Prêt à révolter, Art Manii Show Bus; i una agència encarregada de la cafeteria del museu, que esdevé un espai social amb connexió a internet i obert a tot tipus de grups i col·lectius. (5) Jo, personalment, en aquella època vivia una gran divisió interna entre la meva pràctica artística i la meva pràctica activista. M’era molt difícil imaginar un espai on aquesta divisió pogués conviure. Jo mateixa mantenia la meva activitat, que per altra banda estava travessada per una dimensió, -diguem-ne de certes pràctiques de risc que podien derivar en delictives- en la que vam aprendre a no dir segons què en segons quins espais. Parlar d’estratègies de protesta allunyada de les assemblees on s’apagaven les bateries dels telèfons mòbil i deixàvem els mòbils en una bossa allunyada del lloc on es feia l’assemblea, em semblava sospitós, o fins i tot - diria - que poc compromès. És per això que em va costar d’entendre com van succeir aquest seguit d’agenciaments, i vaig trigar alguns anys, després de llegir sobre la relació entre l’art i l’activisme, per desgranar com s’articulava el meu prejudici. Per una banda, un prejudici que mirava la institució com a un espai rígid que

40

ANNA FANDO MORELL

impossibilitava qualsevol pràctica subversiva, i per l’altre, un espai tan subversiu i marginal que impossibilitava una pràctica artística rigorosa.

El 2014 participo com a artista a FemArt per primera vegada i m’hi quedo per formar part de l’equip. Primer conec la Maria i a la Sol, amb les que aprenc a treballar en horitzontal i aprenc la importància de crear un espai de discussió artística. Després conec en profunditat a la Teresa, la Julia i la Karol. A FemArt aprenc a revisar les complexes relacions entre la pràctica artística i la pràctica activista.

Per concloure aquest apartat m’agradaria reflexionar sobre la capacitat d’experimentació institucional del MACBA.(6) En front a un model com les “Agencias”, en la que el museu va patir una forta crisis, actualment el MACBA gestiona la seva relació d’una forma diferent. Ha calgut la introducció de certes figures del món activista més acadèmic en alguns òrgans, sobretot, vinculats al PEI per tal de generar projectes com els anomenats Anarxiu Sida o Arxiu desencaixat. La crítica institucional s’emmarca, d’alguna manera, dins de les pròpies parets del museu i no activa experiències més enllà de la cessió de recursos i d’espais per certes iniciatives artístiques que provenen dels activismes. Els activismes ja no s’apropien de la institució, la utilitzen a partir de noves estratègies, com la mostra de les carències de les estructures del museu o la manca de presència de comunitats.

Altres testimonis van més enllà i descriuen aquests processos d’experimentació institucional com a una estratègia de política i control social orquestrada des de l’Ajuntament de Barcelona per tal de calmar els grups d’activistes de la ciutat: “ todavía no acabo de comprender, no me acaban de gustar, no sé, es algo muy raro. Te explico: "Las Agencias" viene del MACBA (Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona); el MACBA es un edificio que se ha creado en El Raval, rompiendo con toda la estructura y toda la forma de construcción del Raval; han reventado medio barrio, han hecho un edificio, que puede ser muy fantástico, pero no en esa zona, y bueno, estaba en el barrio, pero no estaba dentro del barrio. Incluso lo boicoteábamos; cuando hacían según qué cosas, nos manifestábamos, le habíamos hecho pintadas. Entonces, ¿qué pasa?, el director en ese momento del MACBA era el alcalde de Terrassa. El alcalde de Terrassa, si tiene una fama es la de desalojar violentamente a los Okupas, entonces los Okupas de Barcelona, por solidaridad con los Okupas de Terrassa, boicoteaban cien por cien todo lo que hiciera el MACBA. Detrás del MACBA está el Ayuntamiento, está el PSC, está Maragall. Yo te explico mi visión y de lo que estoy cien por cien convencido: ¿Qué ideó Maragall, que ideó el Ayuntamiento para integrar ese edificio espantoso y vomitivo dentro de la vida social de Barcelona y que no fuera boicoteado? Pues participar en "La Campaña" [La Campanya contra la visita del Banc Mundial del 2001] ¿Cómo participaba en "La Campaña" esta gente impresentable? ¡¡Con pasta!! Desembarcaron en "La Campaña" con millones, no con cien mil, doscientas mil... no, no, con millones. Me parece que dieron para "La Campaña" más de siete millones de pesetas y bueno, obviamente también nos hicieron todos los carteles de "La Campaña", alquilaron un local en la calle Joaquín Costa, unos 70 bajos, donde era la central de comunicación de "La Campaña". Desembarcaron con siete u ocho millones. A la gente que no estábamos en partidos políticos ni sindicatos no nos gustaban, pero decíamos "bueno aprovechemos, ¿no?" ¿Quién estaba en contra de nuestra campaña porque estaba esta gente? La gente de "Barcelona tremola", estaban contra ellos porque decían "los de La Campaña os estáis dejando comprar porque han desembarcado con millones". ¿Entonces, qué hicieron? porque son muy espabilados: Fueron a "Barcelona tremola" y les dieron pasta

41

ANNA FANDO MORELL

para que hicieran una revista que fue el "Está tot fatal", desembarcaron con muchíiisima pasta. Hicieron una revista que duró me parece cuatro o cinco fascículos y se los metieron en el bolsillo.

Obviamente nadie tragaba a la gente de "Las Agencias". Dentro de "Las Agencias" hay gente muy interesante, pero hay muchos que están haciendo carrera política y que si algún día gana el Maragall - que seguramente ganará - pues tendrán su despachito en algún lado, no sé cuál pero alguno tendrán. Y bueno, ¿con esto qué ha conseguido el Ayuntamiento?

Pues meter el MACBA dentro del barrio, algo que nunca hubiéramos pensado. Por ejemplo ahora en La Campaña contra la reunión de jefes de Estado, pues ya ni nos hemos cuestionado el hecho de que nos dieran espacio en el MACBA. Ya hemos ido directamente; cosa que hace dos años, nos hubieran dado espacio y hubiéramos dicho "¿Pero estáis tontos, o qué?". Es todo un juego político y nos han comprado, nos han comprado directamente.”

(1) https://a-desk.org/ca/magazine/las-agencias-del-projecte-a-l/ (2) https://a-desk.org/ca/magazine/las-agencias-del-projecte-a-l/ (3) https://elpais.com/diario/2006/10/10/catalunya/1160442449_850215.html (4) EXPERIMENTOS PARA UNA NUEVA INSTITUCIONALIDAD Jorge Ribalta, Pàg. 235 (5)EXPERIMENTOS PARA UNA NUEVA INSTITUCIONALIDAD Jorge Ribalta, `Pàg. 236 (6)EXPERIMENTOS PARA UNA NUEVA INSTITUCIONALIDAD Jorge Ribalta, Pàg. 226 (7) Testimoni de Josep recollit al text “Governabilitat i formes actuáis d'acció i participació política post-identitáries a Barcelona” https://www.fbofill.cat/sites/default/files/1391.pdf Pàg. 70-71

42

ANNA FANDO MORELL

Jornada de treball, Residència particular, Hospitalet de Llobregat (13/4/2019): FemArt com una de les Belles Arts En una de les entrevistes realitzades per la meva tesi Doctoral, la Dolo Pulido, activista feminista de Ca La Dona i treballadora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, m’explica la única vegada que FemArt s’ha acostat a l’espai del museu contemporani. Situem-nos l’any 2004, en plena polèmica per la celebració del Fòrum de les Cultures, i amb un seguit de mobilitzacions que qüestionen el model de ciutat. La mostra d’aquell any es planteja fora dels límits de Ca La Dona i es deslocalitza per diferents indrets de la ciutat, degut a la naturalesa del projecte FemArt, sovint no es compta amb els permisos adients per desenvolupar les activitats a l’espai públic. Així m’ho explicava la Dolo: “El tema d’urbanisme i de ciutat, perquè era un moment...el 2004 Intervencions efímeres, intervencions públiques que vam fer prèviament i després l’exposició va ser dels documents que vam recollir de fer les accions. Aquella mostra vam fer 6 mesos abans, al carrer, vam fotografiar vam documentar tot allò i el catàleg és el recull de totes les accions que vam fer.

Vam fer lo de la Venus allà, que ho volíem fer al MACBA i al final ho vam fer a sota de l’aleró del MACBA, perquè plovia moltíssim. Vam fer la projecció d’un vídeo sobre dones palestines i després vam fer lo de la “Venus de Barcelona”, una acció o performance de la Marta Darder. Vam ocupar l’espai total: “alquilamos una burra i ale” [Sense col·laboració del MACBA]. ”(1) Així, l’any 2004, FemArt okupa part de la plaça dels Àngels i de la façana del museu per una de les seves activitats. Aquesta mostra, titulada “Intervencions Públiques” exemplifica la relació entre les activistes feministes i els activismes anticapitalistes i antiglobalització de la ciutat.

Si les “Agencias” semblen activar un conjunt de col·lectius que recullen estratègies de protesta internacional després de les revoltes de Seattle, gran part d’aquests col·lectius compten amb un gran gruix d’activistes provinents del moviment feminista. Tot i que no he trobat vinculació directa entre les “Agencias” i Ca La Dona o FemArt, en aquells anys si que es donen moltes relacions entre Ca La Dona, el moviment okupa i el moviment antiglobalització. Tal com recull el llibre “Saberis i Pràctiques Feministes” : “la Tercera Onada del moviment feminista a Catalunya i les seves relacions amb altres moviments socials, aquestes mobilitzacions van ser la llavor del que més tard és va anomenar moviment antiglobalització, espais on es van trobar els moviments socials més radicals amb les ONGD més polititzades, creant una primera versió del que serien futures organitzacions massives. Aquesta seria la quarta etapa, a la qual seguirà la creació dels Fòrums Socials Mundials a partir del 2001.” (2) Tal com s’explica en el text esmentat, aquest context de lluites unitàries serà una de les claus per reforçar els vincles entre les generacions mes joves i el moviment feminista organitzat dels anys 70. (3) D’aquesta manera, veiem presència de grups feministes involucrats en organitzar les mobilitzacions com la caravana antimilitarista de l’any 2000, la campanya contra la visita del Banc Mundial del 2001, amb unes Jornades titulades “Que tremoli el patriarcat”, o les campanyes antiglobalització amb motiu de la Cimera Mundial de Dones “No volem ser com les dones del poder” del 2002. (4)

43

ANNA FANDO MORELL

(1) Entrevista personal amb Dolo Pulido (2) Sabers i Pràctiques Feministes: una aproximació al Moviment Feminista de Catalunya.

Pàg. 80 (3) Sabers i Pràctiques Feministes: una aproximació al Moviment Feminista de Catalunya.

Pàg. 27 (4) Sabers i Pràctiques Feministes: una aproximació al Moviment Feminista de Catalunya.

Pàg. 27

44

ANNA FANDO MORELL

Treball en hores de feina, Pavelló Rosa, Barcelona (14/4/2019): On som les creadores? * Soc a la feina buscant articles, textos, pàgines webs que continguin les paraules “MACBA” i “FEMART”. Descobreixo que en alguns documents de convocatòria d’artistes o en els seus currículums apareix la participació al museu i a alguna edició de la mostra FemArt. Trobo els textos de les artistes Marta Darder, Mariana Zamarbide, Eulàlia Grau i Roser Miracle. En l’altre grup de documents que trobo que apareguin els dos conceptes són articles que s’ocupen de parlar de la presència de dones artistes als museus. En aquest últim cas, es dediquen a proposar FemArt com a un exemple per comparar la poca presència de les dones al MACBA i les mostres de dones de la ciutat.

L’article “La colección del MACBA apuesta por las creadoras” publicat al març del 2009, recull la notícia de que el museu vol incrementar el gruix d’obres fetes per artistes de la seva col·lecció, que fins aleshores constituïa el 15% del total. L’autora de l’article, Gemma Tramullas, recull les xifres de les dones artistes del Museu Reina Sofia, que se situen en el 11% del total d’artistes de la col·lecció. L’autora introdueix la reflexió sobre la noció de “gueto” per tal de presentar l’auge de les exposicions només de dones sorgides des dels àmbits feministes, sobretot en motiu de la celebració del 8 de març. “en los últimos años ha habido un boom de exposiciones de creadoras en la órbita feminista”. (1) Es en aquest apartat que cita a FemArt, com un d’aquests projectes no mixtes que vol assegurar la visibilitat de les dones artistes. L’autora fa l’aclariment sobre els recursos públics que rep el projecte “como Fem Art, en Barcelona, que obtiene muy poca ayuda pública” (2) En un altre article de la mateixa autora titulat “L’art contemporani consagra les dones en el seu paper de creadores” agafa la comparativa utilitzada per les Guerrilla Girls per visibilitzar el nombre d’artistes dones i el nombre de dones nues representades en obres d’artistes homes. A part d’això, l’article insisteix en que la paritat està lluny d’arribar als museus com el MACBA o el Caixaforum, per contra, presenta els projectes del Festival Loop i la Mostra FemArt com uns espais amb majoria femenina. L’autora compara els pressupostos dels dos projectes: “Mentre que el Loop ingressa 340.000 euros (de la Generalitat, l'Ajuntament i el Ministeri de Cultura), Fem Art només rep 3.000 euros del consistori, però tot i la disparitat de recursos i dimensions les dues mostres tenen artistes en comú. “ (3) Una altra recerca em porta a descobrir la memòria d’activitats de la fàbrica de creació HANGAR, a la introducció, el seu director Pedro Soler fa balanç de les activitats realitzades l’any 2007. En el text s’hi llegeix “Hem refermat la relació amb les principals institucions d’art contemporani de la ciutat, sobretot a través del programa d’activitats i tallers (MACBA, CASM, Femart-Francesca Bonnemaison, OFFF...)”. És un dels pocs textos que situa FemArt dins del circuit artístic-cultural de la ciutat. (4) (1) https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090320/la-coleccion-del-macba-apuestapor-las-creadoras-24931 (2) https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090320/la-coleccion-del-macba-apuestapor-las-creadoras-24931 (3) https://www.elperiodico.cat/ca/actualitat/20080511/lart-contemporani-consagra-lesdones-en-el-seu-paper-de-creadores-228011

45

ANNA FANDO MORELL

(4) HANGAR.ORG Memòria 2007. Barcelona: HANGAR (Pàg.7) [http://www.22barcelona.com/documentacio/hangar.pdf]

*Fent la recerca per “buscar-nos” m’enrecordo de la campanya #onsomlesdones, una campanya creada l’any 2016 que produeix informes que analitzen la presència de dones als mitjans de comunicació.

46

ANNA FANDO MORELL

Jornada de treball, Residència particular, Lloret de Mar (15/4/2019): Artistes com a pont La veritat és que estic una mica trasbalsada després d’haver fet una revisió d’algunes de les aproximacions que podrien vincular FemArt i el museu del MACBA. Per una banda, les contradiccions que sospitava tenir i que només eren hipòtesis, s’han clarificat; d’altra banda, la recerca reforça el meu interès cap a la noció dels límits físics i teòrics del museu compresos a partir dels relats personals.

Algú entra al zulo blanc. Avui tampoc hi ha gens de feina a l’oficina de gestió de la recerca (Annex). Estic tan concentrada que ni giro el cap per mirar qui ha entrat. Emeto un soroll que vol dir “Bon dia” però que sona com un “bo-ah”. Segueixo obsessionada en escriure perquè crec que m’he decidit a treballar una proposta d’activitat.

Crec que puc imaginar alguna fórmula per proposar a la Nancy que comenci a concretar-se com a una activitat en forma de càpsula que pugui programar-se des del MACBA. No m’oblido de la idea de proposar algun tipus de guió per una visita guiada. Aquesta visita guiada, també experimental, hauria de proposar un relat que transiti a través dels conceptes de pont, donació, ofrena, apropiació, utilització i okupació.

Altrament, un aspecte interessant en el que puc treballar són les vivències de les persones que han traçat lligams entre els dos projectes. He trobat un seguit d’artistes que han participat tant en mostres artístiques del museu con en mostres de FemArt. Penso que aquí podria tenir un fil per llegir les relacions entre els dos projectes.

Artistes que apareixen com a artistes de la col·lecció del MACBA i com a artistes FemArt - Eulàlia Grau: Participa a la Mostra “Hem vist coses que mai no creuríeu” 2018 i al feminari també del 2018. El MACBA li fa una mostra monogràfica “Eulàlia Grau. Mai no he pintat àngels daurats.

- Daniela Ortiz: Participa a la mostra “Arts i Feminismes” del 2009 i a la mostra “Hem vist coses que mai no creuríeu” del 2018.

- Núria Guell: Cantera? Va participar a l’exposició “La realitat invocable” organitzada pel MACBA. Participa a les motres FemArt 2006, 2007 i 2018.

Artistes que han participat en mostres o en activitats al MACBA i en alguna mostra de FemArt (aquesta informació està extreta dels catàlegs i de les artistes que tenen penjat els CV Online) - Mariana Zamarbide: Participa a la Mostra “Has anyone seen Nikita” de l’auditori del MACBA i exposa obra a les edicions de la Mostra FemArt dels anys 2006 i 2007.

- Lucía Egaña, actualment forma part de l’equip docent del PEI del MACBA. Enguany ha participat al Feminari organitzat en motiu de la mostra dels 25 anys de FemArt, a la taula “Arxiu a contrapèl: Documents i Memòria”.

- Mercè Capdevila Gaya: Participa en les performances “Transit entre indrets” (2006) i “No concert amb Motor” (2011) que tenen lloc al Auditori del MACBA. Presenta la videoinstal·lació “Sostres” a la mostra FemArt del 2006.

- Mireia C Saladrigas: Participa en la mostra FemArt del 2006. Desenvolupa una acció amb alumnes del programa EN RESIDÈNCIA al MACBA sota el títol “Txssssit!”.

47

ANNA FANDO MORELL

-

Diego Marchante: Participa en la taula rodona “Arxiu a contra-pèl: Documents i Memòria” de la mostra FemArt 2018. Participa en les xerrades organitzades en el marc del projecte “Arxiu Desencaixat” del MACBA.

Un cop exposada la informació sobre les artistes se m’apareix la veu de la Nora Ancarola: si el feminisme vol fer les coses diferents, hauria de reivindicar artistes que s’escapen de la línia institucional, reivindicar, no només FemArt com una cantera que va donar lloc a que artistes com Daniela Ortiz i Núria Güell fessin les seves primeres intervencions; si no com un espai on passen moltes coses interessants malgrat no ser valorades pel museu. Així m’ho explicava en una entrevista que vaig fer per la tesis: “En FemArt también hay una cosa que no me ha gustado demasiado cuando hablabais en público, y es que nombrabais a la Eulalia Grau, a la Núria Güell [...] Entonces, siempre nombrabais…. ¿Qué pasa, que os sentís…? ¿para sentirse uno es algo tiene que estar reconocido por… por… el puto estado, la puta institución heteropatriarcal de los cojones? Osea: Ca La Dona es importante porque está la Eulàlia Grau, porque está la Núria Güell,... NO! Osea: también! Y no digo nada en contra de la Eulàlia Grau ni… no estoy hablando de esto! Pero empoderemonos de verdad de las cosas! Lo que quiero decir es: es que vosotras teneis que reivindicar! Si os gusta mucho la Mari Chordá, claro que la reivindicáis! Y si os gusta mucha pepita de los palotes, que tiene una obra de cojones, que a lo mejor tiene 18 años o 25 o 80…” (1) De cop, llegeixo aquests noms del revés: De les artistes, talleristes i conferenciants que han passat per aquests 25 anys de FemArt, només 8 han fet algun projecte al MACBA. M’imagino la resta de participants fent una acció al arxiu per resinificar aquelles pràctiques artístiques descartades pel museu. Acostar les ousiders fins els límits del museu per desafiar-lo.

(1) Entrevista personal amb l’autora

48

ANNA FANDO MORELL

Jornada de treball, Residència particular, Lloret de mar, (16/4/2019): Catàlegs i difusió Es dimarts de setmana santa, són les 11, decideixo que el que serà menys molest és un missatge de WhatsApp. No sé si la Dolo té vacances, m’arrisco.

Contesta al moment. Li he preguntat si sap qui va fer les donacions dels 5 catàlegs a la biblioteca del MACBA. Em contesta que FemArt va decidir donar-ho, de fet, ho distribuïen per les biblioteques de la Diputació o les biblioteques de la UB. A partir d’aquí, i acompanyat de 2 emojis de vergonya li dic que tinc tres preguntes més. Li pregunto si ho portaven físicament o si ho enviaven per correu, li pregunto de qui va ser la idea de distribuir els catàlegs, finalment li pregunto perquè es va deixar de fer. Les contesta tot seguit.

No recorda si s’enviaven o es portaven físicament, diu que “en tot cas, s’ha de parlar abans per correu o telèfon” (1) el que indica que si que hi va haver almenys més d’un contacte. No em diu res sobre les motivacions de decidir distribuir els catàlegs per les biblioteques de la ciutat. El que sí que recorda és perquè es va deixar de portar: “doncs es va deixar de fer perquè vam deixar de fer catàleg en paper”. (2) Ho comprovo: l’any 2008 va ser l’últim catàleg que s’imprimeix en paper. Concorda amb l’any que comença la crisi. L’any següent, en la mostra “Arts i Feminismes” no s’edita cap catàleg. A partir de l’any 2010 el catàleg passa a publicar-se només de manera Online.

Li dono les gràcies i ens desitgem unes bones vacances emotivament.

(1) Conversa WhatsApp personal amb l’autora (2) Conversa WhatsApp personal amb l’autora

49

ANNA FANDO MORELL

Treball en hores de feina, Pavelló Rosa, Barcelona (3/5/2019): Mai no legitimaré Microsoft Word Torno a ser a la feina. Acabo de corregir el text amb les notes que D m’ha deixat anotades fent servir el Microsoft Word. Jo odio el Word, creia que ho sabia. Com que ha fet la feina de llegir-se 45 pàgines en dos matins, intento obviar que he de fer servir el Word. Això està escrit en Word, aprofitant que tinc el document obert en aquest programa.

En Word s’escriu fatal. Les lletres apareixen algunes mil·lèsimes de segon després que piqui les tecles. És horrorós.

Bé, el fet és que soc a punt d’enviar el text a la Nancy, per veure què en pensa, i també que serveixi per explicar-li quin ha sigut el treball realitzat fins ara.

Crec que del text se’n pot extreure material per un guió. El guió de la visita que vull plantejar. La visita es convertiria, no en una «dona-ció», com plantejava a la primera entrada d’aquest diari, si no d’una de-construcció del concepte de legitimació. M’explico: Per una banda, aquest concepte m’ajuda a emplaçar la reflexió sobre la legitimació masculina que van necessitar moltes dones artistes, encarnada pels artistes dels Solo Shows del MACBA i pels seus successius directors, però també pels artistes dels col·lectius en que treballaven moltes artistes dones. Per altra banda, la legitimació institucional, que constitueix un indicador d’èxit, que requereixen tant les artistes que es volen professionalitzar com els projectes artístics i culturals com seria FemArt. En paraules de Marta Darder: “Quan fas art, sempre algú t’ha de legitimar. Qui? Home, blanc i burgès. Si esperes que et legitimin, no acabes fent res. El que cal fer és actuar en el teu entorn més immediat”. (1) FemArt i la majoria de les artistes que han format part de la mostra reivindiquen un espai alternatiu de legitimació pròpia. Un espai que re-significa el treball de les artistes que els museus no han mirat. L’ull institucional jutja i desenvolupa formes de mirar. D’aquesta manera s’ha construït la forma de mirar a les artistes participants d’espais alternatius com si fossin artistes de segona divisió. L’ull institucional crea formes jeràrquiques i ha tingut la capacitat d’ordenar, ordenar-nos, en paràmetres de qualitat estètica.

La visita hauria de ser una experiència col·lectiva de deslegitimació, o bé una experiència col·lectiva que okupi l’espai simbòlic del MACBA per exercir el dret de l’autosignificació.

Podria sorgir des del nihilisme i la deconstrucció o podria ser una experiència productiva.

De fet, podrien ser dues visites. La primera la faria fent una crida a les artistes de FemArt que no tenen presència al MACBA, potser els hi demanaria que portessin algun material propi, per incloure’l al fons de la biblioteca i l’arxiu. La segona la faria amb públic general.

Quan imagino la visita penso en el següent recorregut: 1) PLAÇA: A la plaça presentaria les experiències de protesta i el projecte de “La Venus de Barcelona”, l’obra de Marta Darder de l’edició FemArt 2004. Aquesta primera parada seria per reflexionar sobre el museu i les relacions amb la ciutat des d’una aproximació simbòlica. 2) VESTÍBUL (Centre de Documentació i Biblioteca MACBA): Presentaria les relacions entre FemArt i altres

50

ANNA FANDO MORELL

institucions. Això em serviria per fer un breu recorregut sobre les mostres de FemArt. 3) EDIFICI: Dins l’edifici, en algun espai on em deixin fer l’activitat, m’imagino la donació del material de les artistes o una acció performativa amb les persones del grup de la visita.

Penso en la idea de robatori, en el concepte d’usurpació. Per una banda, l’acció de donació que plantejo té més a veure amb una idea d’okupació mitjançant objectes i persones. Però de l’altra, seria com si es produís un robatori espacial, un robatori simbòlic per prendre o agafar un espai. Penso que parlar de reclamar l’espai institucional del museu com a un espai propi no seria tampoc l’objectiu. Ni tampoc veig que el museu ens hagi d’incloure sota els seus paràmetres.

Copio la definició del diccionari de sinònims (www.diccionaris.cat) perquè m’ajuda en la meva reflexió: robar verb transitiu SINÒNIMS: prendre*, agafar*, emblar, llevar, fotre.

COMENTARI: En general prendre, agafar, emblar, llevar. Impliquen violència: atacar, pillar, saltejar, rapinyar, rapejar, depredar. Desfalcar i cisar volen dir robar quantitats aprofitant-se del càrrec. Estafar és robar amb males arts, amb engany, i lladrunyar connota costum. Termes familiars que indiquen petits robatoris: desvalisar, despullar, netejar, pelar, pispar, rampinyar, arrambar, afaitar, polir. Quan es fa a gran escala o col·lectivament, saquejar. Furtar és robar d'amagat i sense intimidació o violència.

ANTÒNIMS: retornar. usurpar verb transitiu SINÒNIMS: detenir, extorquir, prendre*, arrogar-se, apropiar-se, adjudicar-se, apoderar-se.

COMENTARI: Usurpar és emparar-se injustament d'alguna cosa d'altri. S'empra sovint referit a càrrecs elevats, possessions o títols. Usurpar connota sobretot, la falta de dret. Detenir és mantenir la possessió d'allò que s'ha usurpat. Extorquir és prendre per força qualsevol cosa a un altre. Arrogarse és atribuir-se poders, prerrogatives i facultats o títols sense tenir-ne dret. El qui s'arroga un títol o una dignitat, l'usurpa. Arrogar-se no implica violència com en el cas d'usurpar. Apropiar-se, adjudicar-se i apoderar-se solament són sinònims d'usurpar quan es fa contra els drets d'altres.

ANTÒNIMS: tornar.

Crec que l’objectiu seria poder prendre i agafar l’espai simbòlic del MACBA per apropiar-se del dret de legitimar; de manera que, d’una banda es puguin denunciar els processos de legitimació institucionals i de l’altre, es pugui re-significar el treball de FemArt i de les artistes que han passat per la mostra a partir de la col·lectivització del espai del museu.

(1) http://pandora.girona.cat/viewer.vm? id=0001293694&page=42&search=&lang=ca&view=hemeroteca

51

ANNA FANDO MORELL

Primer dia a la Biblioteca MNCARS, Museo Nacional Reina Sofia, Madrid (14/5/2019): L’Autogovern i La República Independent del Tros de Taula Tot just he baixat de l’Ave i m’he acostat a la Biblioteca del Reina Sofia. A Madrid les formes són importants. Obro la porta i dibuixo un somriure que em permeti fer preguntes estúpides, de principiant, sense que em mirin malament.

[Interrompo l’escrit perquè un noi m’ha fet aixecar de la cadira, però això ja ho explicaré més endavant.]

En aquest tipus de situacions és quan me n’adono del meu caràcter ingovernable. Hi ha un home que em diu, de bones a primeres, que la biblioteca està tancada. Jo, que ja vaig intentar entrar un altre dia, ja he fet tots els tràmits per adquirir el carnet en qualitat d’investigadora. Li dic que sóc investigadora i m’envia a l’escàner làser. Una noia que ja s’ho coneix m’indica que puc dipositar les coses directament, sense esperar que el segurata m’ho indiqui. De fet, m’he posat en una espècie de cua darrere de dos nois que portaven material d’enregistrament i estaven fent uns tràmits amb el segurata i ni m’ha mirat. Passem les coses, li comento que porto insulina (tinc els documents que m’acrediten per dur-la a sobre), i tant li és: passa de mi.

Vaig a traspassar la porta, un cop recollides la motxilla i la riñonera, quan de sobte, em criden l’atenció. Es veu que he de tornar a passar pel taulell de l’entrada. L’home em demana el Document Nacional d’Identitat i a continuació em dona un carnet juntament amb una enganxina amb tot de números. Jo no entenc massa res, però faig que si i segueixo amb el meu somriure perquè tot vagi bé. L’home és bastant peculiar però té un punt entranyable. Em parla en català, per fer-me una broma. -UFF- penso. Acabo d’arribar i ja sento ferum de no-se-què… El pas següent és deixar-ho tot, inclòs la medicació (cosa que he preguntat específicament i que és inaudita perquè fins ara m’han deixat entrar amb la insulina, el glucòmetre i el sucre ràpid a tot arreu, ja m’encarregaré de denunciar-ho). Vaig a les taquilles, omplo una qualsevol, i em fixo que van amb una moneda d’un euro. Us en recordeu de la _ entrada? Doncs el mateix. Però aquesta vegada em passa en un espai que sembla més un cuartel que una startup d’arquitectura i moda. Em rendeixo, he buscat per tot arreu una moneda d’un euro i no hi ha hagut manera. Tinc un bitllet de cinc i un de vint.

Torno al taulell amb totes les coses per si he de sortir a demanar canvi a fora. Li pregunto al meu, ja, amigo si ell en té. Tothom em mira com si fes alguna cosa que està totalment prohibida, com si no conegués un codi, el codi que regeix aquell espai. Sort que hi ha una altra noia que acaba d’arribar i em dona canvi. A tothom els ha sorprès, es veu que no estan acostumats al contacte humà ni a que les persones generin algun tipus de vincle en aquelles circumstàncies. Tot ha de semblar seriós, encara que només siguin dos homes asseguts rere un taulell i una taula.

A partir d’aquí he fet les coses malament. He fet les coses que no s’han de fer de la manera que no s’han de fer, però amb un somriure sempre a la cara, per si de cas. El segon cop que he anat a les guixetes a deixar-ho tot excepte l’ordinador sense funda i el material per escriure, he perdut l’enganxina. A l’enganxina hi posa la situació a la sala i la planta on t’han assignat el tros de taula. Si, els trossos de taula estan assignats. Bé doncs, no el trobo per enlloc, així que torno a treure-ho tot, ja desesperada després d’haver revisat 30 vegades les butxaques de les dues jaquetes que porto, de la guixeta. Al fons, hi ha un paperet, l’agafo, tanco la porta de la guixeta i travesso, per fi, les portes que m’esperen des que les he intentat travessar la primera vegada.

La porta és infernal i se’m cau al damunt quan l’intento obrir. Baixo cap a la planta -1 al tros de taula que correspon a l’àrea A14. Per fi em puc relaxar. Em fico els cascos per sentir menys soroll i indicar, amb llenguatge no verbal, que no vull que ningú es comuniqui amb mi i començo a escriure el primer paràgraf. Aleshores un noi m’interromp.

52

ANNA FANDO MORELL

-

Perdona. Yo tengo este sitio asignado. - m’ensenya el paper.

Pues yo también - li ensenyo l’etiqueta esquerrancida que he recuperat del fons de la guixeta.

El noi puja a comprovar que ha passat, ell coneix a unes quantes persones, i ha fet una entrada prou vàlida (tot i que no estel·lar). Ha saludat als seus coneguts i ha deixat els trastos a un amic d’una altra taula abans d’anar a preguntar què passava al taulell de l’entrada.

Que no passi res més- penso. I passa. Al cap de 3 minuts el torno a tenir al costat. Em diu que el tal Alberto o Alfonso, o una cosa així, vol que puji perquè hi ha una errada. M’enfado.

Esbufego, agafo les coses, lentament perquè se n’adoni de l’absurditat que és fer-me fora quan té un lloc lliure just al tros del davant… Però bé, aquestes són les normes per ell i per mi. Vaig a dalt amb tot, li dic - Me han dicho que suba -.

-

Te has equivocado - em diu Jo? - penso - però si tinc el paperet i quadra amb el lloc que havia agafat!

Este papel es de otro día.

No entenc res. Al cap d’uns 10 segons, mentre l’Alberto o l’Alfonso m’està re-imprimint el registre, ho capto tot. La cadena successiva dels esdeveniments és la següent: En el paperet indicava també la guixeta on se suposa que havia de deixar les coses - cosa que no he fet perquè sempre solc escollir un número que m’agrada -; quan he demanat canvi he perdut el meu paperet; la segona vegada que he anat a les guixetes he trobat, dins de la guixeta que aleatòriament havia escollit, un paperet que m’he fet meu sense ser-ne conscient, perquè és l’únic que he trobat; m’he assegut perquè ha donat la casualitat que el lloc del paperet en qüestió també estava lliure; i finalment quan m’han fet sortir, he mogut les coses a la taquilla que ficava el meu paperet i m’he assegut al lloc que m’havien assignat: L’A10 de la planta -1. Just davant del noi que m’ha fet fora.

M’assec al seu davant. Poso el cos per denunciar un procés normatiu i burocràtic absurd.

Mentre soc treballant i escric això, de tant en tant, el noi fa peripècies amb un dels auriculars. El mou com si fos un molí, molt fort, i tothom se’l mira. Menys jo, perquè ara ja no el suporto. Li tiro mirades d’assassina cada cop que ho fa, perquè sento que en aquest trosset geogràfic d’una de les taules de la planta -1 de la biblioteca del Reina Sofia, es podrien, també, negociar unes normes, per les dues parts, i fundar una República Independent que prohibís expressament fer girar els auriculars i que treballés per retornar el lloc ---que s’han fet seu a les desplaçades...

Merda. Dos tius em miren, pensen que una noia que no porta sostens vol dir que se’ls insinua. Ara em dedico a mirar totes les noies que van sense sostens. Som minoria.

En fi: he vingut al Reina Sofia per dos motius, i cap no és més important que l’altre. 1) He vingut perquè em feia molta il·lusió tenir un carnet d’investigadora emès pel Museo Nacional de la capital, pur fetitxisme artístic; i 2) Veure en directe els exemplars dels catàlegs de FemArt que hi ha a la sala de la biblioteca.

M’arrisco i vaig a parlar, amb veu molt fluixa - que em costa molt- amb el personal de la biblioteca de la sala -1. He vist que abans resolien dubtes d’una noia i m’ha semblat que eren accessibles. Pregunto sobre la situació dels catàlegs amb la referència que he trobat al catàleg en línia. La Biblioteca MNCARS compta amb 5 documents de FemArt: tres catàlegs (de les edicions 2006, 2007 i 2008) i material d’arxiu de l’any 1992 i 1997, sense descripció.

La noia m’explica la situació dels catàlegs tal com l’explicaria jo, acabo de fer la primera 53

ANNA FANDO MORELL

complicitat del dia. Ara li pregunto sobre si seria possible veure en quin moment es va fer el registre dels documents i si es tracta d’una donació o d’un altre mètode. Intervé una altra noia, que es veu més gran, i parlen sobre on seria més fàcil trobar aquest tipus d’informació.

Com que són només 5 documents, la noia em fa una llista escrita a mà i em dóna totes les referències.

Fa un any i mig, aproximadament, la Teresa [de FemArt] va fer un contacte amb el Reina Sofia, a través de la Mari Chordà, que va acabar amb la donació d’uns quants materials. De fet: la majoria de referències que m’ha escrit la bibliotecària són registres fets l’any 2018.

Per tant, resolc que els registres fruits de la donació de FemArt d’aleshores, es van registrar el 21/12/2018. Ambtot, ens trobem amb una donació feta l’any 2009, del catàleg de l’any 2008, que no sé quina història té al darrere.

Per tant, el fons d’arxiu de la biblioteca té, des de l’any 2009, un catàleg de FemArt, i pel que fa a la sala de la biblioteca, s’introdueixen els catàlegs l’any 2018.

-

FemArt 06 - sala - Donación anónima - fecha de registro: 21/12/2018 FemArt 07- sala - Donación anónima - fecha de registro: 21/12/2018 FemArt 08 - depósito - Donación anónimo - fecha de registro: 13/03/2009 Mostra d’Art de Dones 1992 - archivo (folletos caja) Donación anónima - fecha de registro: 21/12/2018 Las Multimedias 1997 - archivo (folletos caja) Donación anónima - fecha de registro: 21/12/2018

Els dono les moltes gràcies a les noies, perquè ara mateix el clima és totalment diferent. Em guardo el paper i ara, em fixo amb les etiquetes i les categories que ténen enllaçats els documents. A l’MNCARS fan servir les següents etiquetes: - Mujeres Artistas - España- s.XXI - Exposiciones - Arte s.XXI - Bienales, certámenes, etc.

Em trobo que els documents porten una descripció extensa on hi apareixen les autores i, fins i tot, a la descripció, s’inclouen el nom de les artistes. L’entitat a la que es vinculen tots els documents es Ca La Dona, i per tant, no es tracta el col·lectiu FemArt com a grup.

Pujo a la planta 1 per les escales de fusta, vaig a veure els exemplars de la sala. Corroboro que només hi ha dos: el del 2006 i el del 2007. Es veu que el de l’any 2008 està al dipòsit i s’hauria de demanar.

Envio la fotografia al grup de WhatsApp FemHart. La Teresa em diu que l’exemplar del 2008 el va donar la mateixa Mari Chordà l’any 2009.

54

ANNA FANDO MORELL

Entrevista a Judit Vidiella, Ca La Dona, Barcelona No participe Li explico a la Judit que estic fent una investigació sobre la presència de FemArt al MACBA i les relacions.

- (J.V.) He viscut qüestions que em semblen problemàtiques de la manera en com el MACBA genera relacions de sinergia amb el context. Per la seva consciència de crítica institucional i de problematitzar el seu discurs i formes de fer com a museu i institució, ha intentat diverses vegades generar processos amb col·lectius del barri, com treballadores sexuals, skaters, etc. Lo problemàtic és quan no es té en compte el territori i les entitats i col·lectius que ja fan mediació en aquests contextos i sovint no es compta amb aquests.

Falta més treball previ de conèixer la xarxa de relacions de l’ecosistema i acompanyar-les… si no, es cau en el model d’artista paracaigudes que aterra al context generant projectes ‘bolet’ puntuals que tampoc acaben per transformar el context ni situar-se en problemàtiques concretes.

Jo vaig viure una experiència decebedora. Quan Beatriz Preciado (ara Paul Preciado) va coordinar el cicle ‘Tecnologías del género’ fent tallers de reflexió sobre el post-porno hi van haver moltes contradiccions i, de fet, tinc tots els mails guardats. No vam sentir que realment es fes política feminista horitzontal amb presa de decisions col·lectives. Suposo que pels tempos de la institució i el lideratge de la persona visible de Preciado, va fer que decisions fonamentals no s’acabessin prenent d’una manera col·lectiva, posant sobre la taula els debats polítics i ètics que estaven emergint. Jo ho vaig viure com una usurpació per part de la institució del capital simbòlic, cultural, personal i fins i tot corporal dels que formàvem part del procés. Va ser com una capitalització en un moment en el que el MACBA li interessava el discurs de la radicalitat, amb el cicle expositiu Desacuerdos, i quedava molt bé dir que al MACBA hi havia un grup treballant el post-porno.

Hi ha un text molt maco, que té molts anys, de la Laura Trafí i de la Montse Rifà, que es diu “Mr. Blanc contra els Ravals de la col·lecció: gènere i diferència al MACBA” on es parla del MACBA com una rentadora, que el que fa és rentar, centrifugar i tot surt blanc. Em sembla la metàfora perfecta. És una rentadora, que centrifuga, que renta, i que tot ho deixa planxat, polit, digerible i fantàstic! És una mica la sensació...que hi col·laboro amb el MACBA eh?

Això no vol dir que no m’interessi poder aportar el meu gra de sorra si es poden transformar algunes inèrcies. I que jo també entenc que és molt complicat fer canviar aquestes institucions que són com una maquinària. De fet això també m’ho deia el Pablo, que està ara a l'eduir d’educació - que ha vingut del centre C2M- que és difícil canviar les inèrcies. I al Reina Sofia ja “ni te cuento”! Llavors, per molt que intentin, en les seves polítiques, alguns departaments, tenir més en compte el tema de les cures o el feminisme, la institució ho fa difícil. Llavors, hi ha determinades inèrcies, que volen la quota de visibilitat, dels públics, de l’impacte...i que en el moment que va passar el Tecnologias, que recordo que hi havia el director que hi ha ara al Reina Sofia, ho vam viure així, semblava el starsystem de lo queer, lo feminista i lo radical, des de la institució. Portem la Anne Sprinkle i fem porno en viu a la sala i per mi la sensació va ser que va acabar sent tot un “circo”, molt polèmic..

- (A.F.) M’imagino una acció amb molta gent...Estic treballant amb la Nancy Garín, la meva tutora, que va fer allò de l’Anarxiu Sida. De moment tinc aquest diari d’investigació experimental a mode de narració...

- (J.V.) No, està molt bé. Aquestes apreciacions de qui va a l’arxiu del MACBA, qui el visita,... és molt significatiu!

- (A.F.) Qui em mira, com em miren, semblaré una delinqüent?

- (J.V.) Veus? ara és així. pero en canvi, en l’època de Tecnologias del Género, molava!

Molava, en el discurs Aagencias i Tecnologias, molava que anés gent així super alternativa.

Ara, per exemple, el Pablo segueix fent els cabarets queer. La casa, té com una esquizofrènia, unes contradiccions...perquè igual que et trobes a l’arxiu aquestes coses, però després és molt guay els cabarets que fan i que si porten a la Terremoto de Alcorcón i a la travesti del barri del Raval de tota la vida que ens monta allí el seu show. I que guays y que moderns que som. És una mica això: “que modernos que somos”.

55

ANNA FANDO MORELL

- (A.F.) He investigat les exposicions i la presència de dones a les exposicions col·lectives de la col·lecció i altres activitats del museu.

- (J.V.) Aquí, en totes, a la Fundació Miró, al CCCB, a totes...s’han de fer un replantejament.

Perquè, no demanem que s’institucionalitzi el feminisme, però si que demanem que hi ha artistes dones super-potents, amb una obra que potser no l’hem de mirar amb els paràmetres de lo High “del ben fet”, però que si que hi ha una coherència i un treball i trajectòria brutals... Es moriran i no han sigut exposades! l’Ester Ferrer, i moltes altres,...com pot ser això?

- (A.F.) No tinc els números ara mateix,...

- (J.V.) Però és flagrant. Això si que s’hauria de penjar a lo guerrilla girls! Això seria brutal.

- (A.F.) Ara m’estic qüestionant això: cal estar al MACBA? Volem estar-hi?

- (J.V.) Jo crec que no! [Riem] Sincerament?

- (A.F.) Podríem fer una assemblea al MACBA per debatre tot això…

- (J.V.) Hi ha molta gent que ni hi va.

- (A.F.) És que... qui va al MACBA? - (J.V.) Jo només hi vaig quan l’exposició m’interessa, quan fan xerrades, cicles, - fan xerrades més interessants que les exposicions, ha vingut la Butler, han vingut moltes feministes- però és més en els cicles del PEI Obert i tal. Però el que són exposicions...menys el projecte Desacuerdos, que es va fer de manera deslocalitzada per exemple a Arteleku amb artistes joves, emergents, i ens vam reunir allà quan Arteleku quan encara estava obert, convivint uns dies, … allò va ser molt guay, i era una pota del Desacuerdos MACBA. Pero era aquell moment que et dic, de l’efervescència política de las Agencias i tal... després va petar tot i penso que potser per això després es va fer el PEI, que no porta tants problemes…

- (A.F.) La sensació en molts museus i centres culturals és que els discursos feministes estan impregnats a nivell discursiu però encara no (o molt poc) en les seves pràctiques i espais de pràctica i dimensions materials.

- (J.V.) No. És veritat… costa molt!

56

ANNA FANDO MORELL

Tutoria amb la Nancy, Bar La Terracccita, Barcelona (9/5/2019) Meter crítica, sacar recursos Em trobo amb la Nancy a la porta de l’Arxiu del MACBA. Ja hi ha l’exposició de la Gelen “Una archiva del DIY” instal·lada. Anem al bar del CCCB a fer la reunió perquè el hall està ple.

La Nancy quasi ha acabat de llegir el diari, li ha semblat que de qui es pot treballar i que “hay que hacer algo con esto”. Li agrada que descrigui allò que em trobo i el que sento, justament, estant als espais i ocupant-los.

M’enviarà unes correccions perquè el text sigui més ric, en algunes parts més conceptuals, i més fluid, en algunes parts on hi ha massa informació. Suposo que faré servir, o bé els peus de pàgina per fer cites, o bé moure la informació a uns annexos.

Proposem la setmana del 2-8 setembre per la realització de l’activitat. Li explico l’idea del recorregut. Reflexionem sobre el “dins i fora” del MACBA. La Nancy qüestiona l’ús simbòlic de la plaça del MACBA, que en realitat es transforma en una extensió del propi museu, amb la qual cosa es pregunta si no és el mateix fer l’activitat a dins que a fora. Què canvia darrera del vidre? No estem ja dins del MACBA quan estem a la seva plaça?

La Nancy m’ajuda a allunyar-me de la problemàtica del museu. Aquest museu, que significa tant per les persones que hem viscut tants anys a Barcelona. Aquest emblema de la gentrificació que simbolitza l’especulació, la imposició urbana, la destrucció d'habitatges de segona categoria, el desplaçament de persones també de segona categoria...La higienització del centre perquè pugui ser transitat per marees de turistes que omplen setmana rere setmana, els pisos buidats. L’èxode, la distància, la no-explicació. Tot això construeix, també, l’aparell simbòlic del museu. La pulcritud que s’ha instal·lat per netejar un barri a través de la construcció institucional d’un museu, una universitat… Però, perquè no tinc aquest sentiment cap a altres institucions que també han gentrificat, o que també han liderat un canvi urbanístic o un canvi en les activitats comercials d’altres barris? Què passa amb Hangar, un dels primers experiments fruits de models importats de fora que s’inscriu en el marc del 22@ del Poble Nou. Què passa amb la Fabra i Coats? Tal com diria Martha Rosler, aquesta nova classe cultural (1) que promou maneres d’habitar espais que s’allunyen de la realitat quotidiana de les ciutats. El paradigma del cub blanc o de la immensitat del loft industrial versus pisos-pastera, pisos turístics i la crisis del lloguer de la ciutat.

Encara que el MACBA generi moltes antipaties, el museu, possibilita connexions vàlides, tal com m’explica a partir de la seva vivència en la participació al programa PEI o en la organització del cicle “Esfera Pública”. De fet, si ella no hagués vingut amb l’excusa del programa de formació del museu, mai no hagués conegut a les persones amb les qui després ha treballar en l’Anarxiu Sida.

Li parlo sobre el text “Mr. Blanc contra els Ravals de la col·lecció: gènere i diferència al MACBA”. La conversa és un constant intercanvi de referències i bibliografia sense ni que tan sols ens n’adonem. Em parla del concepte de la crítica institucional, sobre la que escriu Nancy Freisher.

- El museo no está en blanco. - em diu

57

ANNA FANDO MORELL

Aquesta falsa neutralitat es el que ha de tenir en compte la crítica institucional, malgrat que això no ha de fer que no ens podem acostar a aquests espais. Recupero la perspectiva utilitària. D’una banda, veiem com des de la ressonància del museu es pot produir, i es produeix, esfera pública - prova d’això en som nosaltres que sovint participem de les activitats del museu-, per altra banda, tot allò que passi dins dels murs de la institució s’adaptarà als codis que genera la mateixa. Ens preguntem, aleshores, com aconseguir “meter la crítica”?

Entenem que, aproximadament, el 80% del contingut dels projectes que es fan en col·laboració o en el sí de la institució formarà part del discurs normatiu; però veiem l’oportunitat en el 20% restant, que podrà fer entrar discursos que vagin per altres camins.

D’aquesta manera, es poden extreure i fer servir els recursos del museu sense confondre el pla des del que s'actua, entenent la problemàtica situada a la que s’ha de fer front. Des d’aquesta perspectiva utilitària dels recursos de les institucions, es pot problematitzar sobre l’autocensura i la decisió de no participar en aquests tipus d’espai, aplicada individual o col·lectivament des dels espais de resistència. Més enllà de superar aquesta autocensura, no s’ha de perdre mai l’oportunitat i l'ús d’estratègies que permetin explicitar la desconfiança: no s’ha de regalar res.

Cada vegada em qüestiono més el sentit de l’activitat. I els espais, també.

- Si tienes la ventana abierta: hay que usarla.

He acabat escrivint als marges del dinA4, que està doblegat en quatre parts, només jo entenc l’itinerari de lectura.

Ara pensem en quin tipus de material generarem. La Nancy proposa fer un fanzine que complementi el diari, que sigui més visual. Jo no n’he fet mai cap i em costa d’imaginar. De sobte, em miro el document din A4, amb tots els gargots. Plantejo fer un mapa conceptual de la investigació i plegar-lo de manera que acabi agafant format de fanzine. Li demanarem ajuda a la Gelen.

Hi ha moltes postures utilitàries, moltes estratègies diverses, hi ha gent que se sent més còmode a altres espais institucionals com la Universitat, hi ha gent que ha aprofitat possibilitats a partir del museu, hi ha experiències col·lectives que han fet servir el museu com a escenari o com altaveu,...Poc a poc vaig decidint que no puc elaborar el guió d’una visita, que l’activitat no pot ser només una vivència si no que n’ha de ser moltes. Començo a pensar en la idea de preguntar, preguntar-nos tot això juntes. Començo a plantejar un debat.

(1) Rosler, M. Clase Cultural. Arte y Gentrificación. 2017. Buenos Aires: Caja Negra Editora

58

ANNA FANDO MORELL

Jornada de treball, Residència particular, Lloret de mar, (12/5/2019): Descripció d’activitat • • • • • • • • • • • • • • • • •

Usar Utilitzar Disposar Acostar-se amb cautela Principis de precaució Acostar-nos al MACBA Precaucions i col·laboracions Transitar pel MACBA Lligams Recorre els lligams Capital simbòlic i el museu El blanc i el lila Descendir Qui dona poder per empoderar-se Diluir Pràctiques autònomes Instrumentalització

D i jo hem seguit 40 minuts amb la pluja d’idees tot buscant el títol per proposar l’activitat.

Ara em poso a descriure el contingut de l’activitat i tot comença a grinyolar. Em faig preguntes en veu alta. D està redactant un treball que ha de presentar aquesta setmana i ha deixat de contestar-les.

Decideixo que la visita guiada muta cap a un debat obert que, finalment, proposaré dins del MACBA, al Hall de l’Arxiu o en alguna aula habilitada. Decideixo proposar una segona activitat, a la Sala d’Art Jove, on presentar el contingut de l’arxiu FemArt i posar-lo a disposició de qui vulgui fer servir el banc d’imatges o textos - fa unes hores he acabat d’omplir la base de dades i tinc ganes de posar-la en circulació, també cal problematitzar els murs de FemArt i Ca La Dona i aprofitar les ocasions per generar vincles en altres espais -.

Fico dos títols: Zona Temporalment Relacional: les de FemArt i el MACBA | Debat obert i Desconegudes o autònomes? | Presentació de l’Arxiu FemArt. Escric una descripció d’una pàgina per cada activitat i li envio a la Nancy, que em contesta al cap de 10 minuts. Troba bona l’idea de fer, a més del debat, la presentació de l’Arxiu FemArt, ara mirarà si calça amb alguna de les exposicions de la Sala d’Art Jove. Em diu que ja ha parlat amb la Gelen i que em de trobar un dia per quedar amb ella.

Tinc ganes de corregir el text i començar dissenyar el fanzine-mapa conceptual.

59

ANNA FANDO MORELL

Entrevista Beca Servei Educatiu, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (29/5/2019): D'Arxiva a Precariada Ahir vaig fer 29 anys. Avui m’he vestit amb una camisa molt llarga, d’estil japonès modern, m’he posat més perfum del que utilitzo normalment i he anat a una entrevista al CCCB. Hi he anat amb el posat artístic d’aquelles que formen part de la classe cultural, perquè en conec els codis. Ni massa arreglada ni massa tensa, amb els tatuatges mig vistos.

Fa un any vaig presentar la documentació requerida per participar en la convocatòria de beques del centre. És una tradició: cada juny, jo i altres amigues, presentem la documentació al registre del CCCB. Per primera vegada he arribat a la fase d’entrevistes.

Faig l’entrevista amb condescendència. Primer de tot actualitzo el CV, els entrego la nova versió. Porto la veu cantant. Introdueixo expressions informals, no sembla una entrevista habitual. A elles, una persona de Recursos Humans i l’altre del Departament Educatiu, els agrada que m'expressi sense que em donin elles la pauta. He caigut bé però no sé si dono el perfil, d’aquí 15 dies ens diran alguna cosa. Ara parlem de les condicions: 450 euros mensuals per 4 hores de feina cada dia.

Quan treballava d’Atenció al Públic en empreses de Gestió Cultural, o de Guia, o de Llibretera, podia arribar a cobrar 900 euros al mes, fent entre 25-35 hores setmanals. L’any passat vaig començar a ser becària, vaig decidir canviar-me per tal de poder dedicar més hores a la tesi Doctoral, cosa que està funcionant. Ser becària de la Universitat de Barcelona equival a cobrar, en el millor dels casos, 607 euros al mes. A la feina tinc accés a internet i un ordinador que puc fer servir per fer treball personal en paral·lel, és per això que em va semblar una bona idea perdre poder adquisitiu i guanyar en hores aprofitables de feina.

Les condicions de la beca del CCCB retallarien més el meu sou, i com que és una feina de tots els dies de la setmana, faria difícil tornar a la meva condició de pluriempleada i conciliar tot això amb les hores que dedico a la investigació, als meus projectes artístics i a la vida en general. Em trobo en el període d’espera de la resolució de la selecció, però com aquest s’està convertint en un diari de qüestionament de tot allò que em passa, ara no sé si vull ser la persona escollida i viure els propers 9 mesos amb 100 euros d’estalvi al mes, o acabar amb la meva vivència com a becaria. Agafar un lloc en un departament que gaudiria moltíssim i que s'adiu a tot allò que he estudiat i que m’agradaria desenvolupar professionalment, o tornar a una feina de consumir les hores?

Ahir vaig fer 29 anys i la perspectiva, contra el pronòstic oficialista, és esdevenir cada vegada més pobre. La mediació personal sobre la concepció de l’adultesa, els diners, la felicitat i el temps, fa que estigui preparada per encarar aquesta baixada de sou. Al cap i a la fi, la gent que recol·lectem mobles del carrer, que heretem roba, que reparem allò que es trenca i que estem acostumades a l’autogestió i al voluntariat, acabem sent carn precaritzada perquè no tenim somnis taxats a l’alça.

60

ANNA FANDO MORELL

Entrevista a Júlia Lull Barc Bosco, Barcelona (31/5/2019): La relació entre FemArt i MACBA és com un polvo d’una nit He fet una entrevista a la Júlia i introdueixo una pregunta final pel present projecte sobre les relacions de FemArt i el MACBA: - (J.L.) La relació entre FemArt i MACBA?... és com un polvo d’una nit, no? Mira, el que em ve al cap és aquesta metàfora. El MACBA seria com un tio superguapo que et folles una nit i el dia següent dius “hòstia puta! merda! Què he fet?”. Doncs és una mica això, que ens agradaria follar fort amb el MACBA però amb la possibilitat del dia següent no haver d’esmorzar amb ell. [Riem] - (A.F.) Com creus que és la manera més intel·ligent de relacionar-se, per tant? Per una banda hi ha una espècia d’autocensura des dels activismes de no col·laborar amb institucions museístiques, per l’altre hi ha qui defensa aprofitar els recursos d’aquestes institucions encara que acceptis la adaptació d’unes determinades pràctiques. Com diu la Nancy Garin, assumint que el 80% serà hegemònic i que només aconseguiràs introduir un 20% de crítica.

- (J.L.) El macba suposa per a tot treball artístic imbricant amb el món contemporani, una temptació quasi irresistible. En aquest sentit produeix un efecte Fetitx: creiem que el necessitem per tal d'obtenir un "reconeixement" doncs és la institució oficial que s'ha apropiat amb més força dels discursos i pràctiques alternatives contemporànies.

Evidentment, aquesta apropiació és de caire formal o esteticista, podríem dir. De seguida veiem que no tot entra al MACBA i quan entra es per incorporar-se a un discurs que, lluny de promoure pràctiques crítiques socials efectives elabora una retòrica d'allò alternatiu amb difícil o nul·la voluntat aplicativa. En aquest sentit, realitza una pràctica artística molt conservadora sota formes estetitzades de transgressió i contemporaneïtat. Obre camins discursius i artístics però no n'assumeix de manera conseqüent les seves possibilitats subversives de l'estatus quo. Des de FemArt si bé estaríem temptades i, fins i tot interessades en establir algun tipus de diàleg amb els diversos espais del MACBA no és una prioritat ni ens obsessiona la idea doncs creiem que encara hi ha moltes coses que ens separen, especialment l'ús de l'art com a eina de pensament crític feminista fora de tota vinculació amb el sistema capitalista mercantil.

Trigo dues hores i onze minuts en picar tota l’entrevista gravada amb el mòbil. Quan acabo, copio i envio a través del xat de gmail la part en que la Julia compara el MACBA amb un polvo d’una nit a D. Em contesta: Pero… joder ke el MACBO ja el coneixies d'abans ya sabes a kien te follas

Al cap d’uns dies la Júlia rectifica: - Té raó, s’hauria de reformular la frase, «és un polvo d’una nit amb un ex».

61

ANNA FANDO MORELL

La Posterior, Barcelona (17/06/2018) Desequilibris dels vint-i-molts He començat a escriure la tesis i això m’ha obligat a revisar totes les qüestions que d’una manera o altre m’han acompanyat en aquesta variant de la investigació. Amb aquest projecte he practicat el medi escrit i m’he reconciliat amb el mateix. Sempre que no me’n surto amb el text acadèmic vinc aquí. Perquè ha acabat essent com un lloc. Em sento, a més, acompanyada per la gent a qui li ha interessat el text. Potser perquè en moltes ocasions no puc compartir l’experiència de la investigació artística amb les persones amb les qui passo més temps. Les que ens dediquem a aquest camp no solem trobar espais on discutir sobre aquestes qüestions amb la gen propera.

Tot i així, noto la pressió de la tesi, que, si tot va bé, quadraré amb la deixada del 2 davant de la xifra de la meva edat. En tinc vint-i-molts, no se’n poden tenir més, de vint! I sembla que me’n acabo d’adonar.

El passat dia 13 va fer exactament 5 anys que vaig ingressar a l’hospital i vaig debutar amb una diabetis del tipus 1. Des de fa cinc anys sóc insulinodependent. Des de fa cinc anys la paraula CÍBORG, que tant em seduïa en les lectures de Haraway, em representa. La malaltia transforma la identitat, que ja entenia de forma mòbil, però que ara sembla ser definida per una capacitat perduda, i no decidida conscientment.

Serà que estic travessant una època més aviat depressiva, però el fet és que porto uns dies marejada. Em sento com si estigues permanentment en un vaixell, però quan em miro els nivells de glucosa està tot correcte. (Perquè en aquesta nova identitat parlo de nivells que són més correctes que d’altres, uns conceptes que he interioritzat sense haver passat per un procés de qüestionament profund).

No he preocupat a ningú fins ahir, avui al despertar-me sentia com em queia cap enrere, i he hagut d’anar a les urgències del barri. Al CAP han descartat temes neurològics. M’han donat la baixa per dos dies.

62

ANNA FANDO MORELL

Studio Visit amb Aida Sanchez. La Posterior, Barcelona (14/6/2019): De vitrines i tomàquets L’Aida viu a 5 minuts de l’estudi. Hem quedat a les 16h perquè vingui a fer una Studio Visit gestionada des de la Sala d’Art Jove. No sé ben bé en que consistirà la tutoria, no se’m dóna gens bé això de sintetitzar conceptes i simplificar experiències.

Comencem saludant-nos efusivament, doncs feia anys que no coincidíem. Vaig tenir el plaer de tenir-la com a docent a la Universitat, és, de lluny, la persona que em va fer pensar més a la facultat. Amb ella vam qüestionar la veritat, vam desmitificar la producció de discurs i vam aprendre mètodes crítics que ens acompanyen fins al dia d’avui.

A l’assignatura Interpretació de la imatge visual de l’any 2010, amb l’Aida i en Daniel García, vam tenir la oportunitat de formar part de la formalització d’un projecte a la Sala d’Art Jove.

Era la primera vegada que moltes de nosaltres teníem cura d’una exposició, era la primera vegada que formàvem part d’equips de presa de decisions de l’ús de certes metodologies en front d’unes altres.

Ara m’adono de la meva deformació professional, doncs juntament amb la meva amiga Mireia Cerdà Gomis, a.k.a. “la Mire”, vam desenvolupar un projecte que es situava en el limb entre l’obra artística i el projecte comissarial fent servir una metodologia arxivística...Però això és una altra història!

Li ensenyo la meva minúscula però estimada porteria. La visita dura 60 segons, suficient per obrir les portes i acomodar-nos dins les saletes de la porteria. Vaig pensar que denominar la porteria-estudi “la posterior” seria una bona idea. Condueixo a l’Aida a la joia de la corona: el pati. Ens asseiem a les cadires del pati.

Fracasso estrepitosament en la síntesi del projecte. Les idees no son clares, em costa tenir una visió global de l’experiència que va començar el desembre de 2018. Com ho explico? A partir del “com he arribat fins aquí”? A partir de les decisions formals que hem emprès la Nancy i jo en el projecte? A partir de les idees que tinc? A partir dels dubtes? Estic totalment desorientada, de fet, porto dos dies de baixa però no li he dit res.

Ens passem gairebé dues hores parlant de la institució i la relació amb la incorporació teòrica d’idearis provinents dels moviments socials. A vegades, ens referim a coses de la universitat. Em fa il·lusió que se’n recordi de mi, del meu jo universitari en la meva etapa més crosta. Tots els dubtes que té sobre el projecte són els que construeixen el meu relat.

Simplificar el projecte en 10 minuts d’explicació ha possibilitat un debat de descoberta del qual afloren reflexions sobre què ha fet del feminisme al MACBA? què tenen i què no tenen de feminismes locals al MACBA a la col·lecció? quines pràctiques, quines artistes feministes hi han participat?

Li interessa especialment el buidatge que he realitzat de les exposicions del MACBA. Li comento les problemàtiques que he hagut d’afrontar en el desenvolupament d’aquesta investigació. Ella creu que hauria d’indicar i desgranar especialment les exposicions que parlin o que referenciïn els feminismes per quantificar-les també.

L’Aida fa la reflexió de el meu projecte ha d’aconseguir interpel·lar el MACBA. Que he de treballar més la relació entre la investigació de FemArt i el MACBA, que corre el risc de quedar com un pegat. Que es pot convertir en un projecte que ha hagut d’incorporar per obligació la institució del museu i que no sap ven bé com fer-ho.

Parlem del sorpaso dels feminismes. Partim del títol “después de los feminismos” de Preciado. Ens fixem com el museu ha construït un mecanisme per representar la superació del -isme. Observem els riscos de la noció de “superació dels feminismes” ja que si 63

ANNA FANDO MORELL

s’assenyala el sorpaso dels feminismes és una manera d'oblidar-se de les feministes i de les crítiques que et puguin venir d’aquests àmbits. - “D’altra banda, els postfeminismes no podrien estar parlant de feminismes si no hi hagués hagut el feminisme.” - em diu.

Ara parlem de la patrimonialització dels materials del activisme. M’adverteix sobre els riscos de donar material, capital simbòlic, sense res a canvi, al museu. Ens fixem com el MACBA ha resignificat els materials dels moviments socials en comptes de resignificar i presentar les obres d’art produïdes en aquests espais polítics. D’alguna manera, el que interessa al MACBA és la documentació més que la incorporació d’artistes en tant que creadores. Vol veus, coses no aterrades formalment, li interessa el material de suport més que el material formalitzat per les persones dels moviments. El museu es mostra permeable a certs materials però no transforma la seva concepció d’Art. Situa els materials encaixats, preparats per ser activats a partir de l’exemplificació teòrica i no pas com a objectes artístics transformadors.

També s’hauria de veure les condicions de treball de tots aquests projectes col·laboratius entre el museu i els moviments socials. Les pròpies persones que formen part de les lluites socials són susceptibles a ser vitrificats, tant els materials com els col·lectius es poden convertir, amb les eines del amo, en vitrines. Amb tot el perill que això suposa: ja que són tractats com a “restes documentals” de moviments, que en la majoria d’ocasions, són vius.

El museu s’ofereix a acollir els seus pamflets però no pas les seves polítiques.

L’Aida enllaça aquest fenomen amb l’experiència de les Agències, ja comentades en el capítol “Desafiant el museu: pràctiques. // Fer servir el museu”. A partir de l’intent de les Agències, doncs, el museu es centre en incorporar els moviments socials en termes discursius sense activar les propostes. - “És el preu pagat després de les agències”, afirma.

La tutoria acaba plantejant els punts que cal reforçar o que requereix d’un posicionament més clar. En primer lloc, fa falta documentar la relació, mitjançant la metodologia emprada en el diari, de la relació del museu amb els feminismes de la ciutat. En segon lloc, caldria revisar el paper del MACBA en tot això i la manera de com interpel·lar-lo. És a dir: indicar les seves responsabilitats i fent-lo part del mateix debat o taula rodona. Tal com diu l’Aida “que interpel·li a la institució, evidenciar què s’ha fet i des d’on. No tirar-li tomàquets! Sense plantejar cap solució ideal”. En tercer lloc, plantejar un debat en termes més complexos i menys dicotòmics. No caure en el dins i fora, aterrar-lo en experiències concretes i persones específiques. Escollir en aquest sentit les persones que intervindran i la manera amb la que jo moderaré l’activitat.

Pel que fa el fanzine que acompanya l’activitat i fa el nexe amb l’exposició de la Gelen: s’hauria de marcar més la distinció entre la informació referent a l’itinerari personal, que s’ha de plantejar amb estratègies formals que permetin l’expressió de les emocions; i la informació extreta de l'anàlisi de dades referent al museu i a la presència de dones artistes o de la relació entre el projecte FemArt.

64

ANNA FANDO MORELL

Jornada de treball, Residència particular, Barcelona (24/06/2019): Onades políticament incorrectes La recerca de continguts feministes al MACBA s’aborda de manera diferent de com estic procedint en la tesi doctoral. Mentre que en l’estudi de FemArt i de la utilització d’estratègies artístiques en un àmbit activista porta a plantejar el feminisme com una manera de veure el món, en l’estudi del museu o bé s’ha de partir d’un consens del que es consideren temàtiques pròpiament feministes (i aquest punt resulta conflictiu i problemàtic) o bé ens hem de fixar en el feminisme indexat com a moviment social o període artístic (Art feminista).

Per aquesta raó, a l’hora de fixar-nos en les exposicions del MACBA, trobaríem un seguit de mostres que formarien part de temàtiques que han interessat històricament al feminisme, altres mostres on trobem artistes i conceptes que políticament han posicionat als feminismes i, en tercer lloc, mostres que expliciten el feminisme, l’art feminista o les pràctiques dels feminismes com a moviments socials.

El darrer cas, aquelles mostres que han tingut la intenció de mostrar la influència del feminisme en l’art, és el que intentaré presentar a continuació.

1) Comencem per aquelles Exposicions que inclouen el terme «feminisme» o «feministes» i altres derivades: -0 2) Continuem ara per les Activitats (Visites guiades, conferències, activitats formatives) que inclouen les anteriors categories: - LLIBRERIES FEMINISTES, LLIBERTÀRIES I COOPERATIVES (2019) Jornades - TROBADES ENTRE ESPÈCIES: EL FEMINISME DARRERE ELS CÍBORGS. (2006) Conferencia Donna Haraway - JUDITH BUTLER. DESFER EL GÈNERE. IDENTITAT, SEXUALITAT, SECULARISME (2007) Conferència Judit Butler.

- UN POSICIONAMENT TEORICOPOLÍTIC DEL FEMINISME A L'EUROPA DE L'EST: EL CAS DE LA PERFORMANCE I DEL FEMINISME A L'ANTIGA IUGOSLÀVIA. (2009) Conferència de Marina Grzinic.

- EL ARTE TRAS LOS FEMINISMOS. HACIA UNA HISTORIOGRAFÍA POSTFEMINISTA DEL ARTE CONTEMPORÁNEO (2008) Seminari/ Curs - SUBJECTES VISIBLES / HISTÒRIES VISUALS. ELS RELATS FEMINISTES, "QUEER" I TRANS DAVANT LA HISTORIOGRAFIA DE L'ART (2009) Seminari/ Curs - ARTE Y CONFLICTO. VISITA A LA COLECCIÓN. PARA SECUNDARIA Y BACHILLERATO (2019) Visita Guiada - FEMINISMO Y DECONSTRUCCIÓN (2006) Conferència de Gayatri Chakravorty Spivak - TECNOLOGÍAS DEL GÉNERO. IDENTIDADES MINORITARIAS Y SUS REPRESENTACIONES CRÍTICAS (2004 -2005) Seminario/ Curso - MARATÓN POSPORNO. PORNOGRAFÍA, POSPORNOGRAFÍA: ESTÉTICAS Y POLÍTICAS DE REPRESENTACIÓN SEXUAL (2003) Seminario 3) Seguim amb aquelles exposicions i activitats que tot i que no incorporen el concepte, incorporen artistes vinculades al moviment feminista presentades com a feministes, s’ocupen de períodes històrics o altres moviments socials relacionats amb els feminismes, o bé fan servir pràctiques que podríem situar pròximes a la crítica feminista de l’art. També s’inclouen mostres amb una clara perspectiva per introduir micronarratives situades en en el pla de l’acció social o que compten amb un marc teòric d’influència feminista.

65

ANNA FANDO MORELL

- MÀSCARA I MIRALL (1997) - ALS MARGES DE L'ART. CREACIÓ I COMPROMÍS POLÍTIC (2009) - DESACUERDOS (2005) - UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA (2019) - ART I ACCIÓ. ENTRE LA PERFORMANCE I L'OBJECTE, 1949-1979 (1999) - TELE DOLÇA LLAR (1998) - GELATINA DURA. HISTORIAS ESCAMOTEADAS DE LOS 80 (2017) - MOSTREIG #1. ELS DOCUMENTS A ESCENA (2017) 4) A continuació m’ocupo de rastrejar aquelles exposicions d’artistes dones que el museu ha presentat explícitament com a feministes: - MARTHA ROSLER: GOD BLESS AMERICA! Col·lecció (2017) - L’1%, C'EST MOI. Andrea Fraser (2016) - MAI NO HE PINTAT ÀNGELS DAURATS. Eulàlia Grau (2013) - DISSIDANSES. Nancy Spero (2008) - MÉS ENLLÀ DE LA IMATGE PERFECTA. Jo Spence (2006) - DES DE 1965. Adrian Piper (2003-2004) - POSICIONS EN EL MÓN REAL. Martha Rosler (2000) 5) Finalment recullo aquelles artistes que s’han reivindicat des del feminisme però que el museu no presenta explícitament com a feministes. En els escrits de les exposicions es presenten a partir de cànons estètics i no pas a partir d’aspectes polítics. En concret, s'engloben dins del conceptualisme català: - EN EL LABERINT. Àngels Ribé (2011) A l’estudi que Laura Trafí-Prats desenvolupa sobre el MACBA al text «De la cultura feminista en la institución arte» destaca que a principis dels 2000, alguns museus a nivell nacional i internacional es comencen a plantejar la reflexió historiogràfica. Mentre que el MOCA de Los Ángeles (amb Wack! Art and the Feminism Revolution), el Brooklyn Museum (amb l’exposició Global Feminisms: New Directions in Contemporary Art) i el Museo de Bellas Artes de Bilbao (amb l’exposició Kiss,Kiss,Bang, Bang: 45 años de arte y feminismo) advoquen per exposicions que revisen la trajectòria de les relacions entre art i feminisme; el MACBA farà servir el format de monogràfiques que revisen trajectòries individuals. (1) Així, el museu, com veiem, se centrarà en el desenvolupament de propostes de caràcter educatiu pel que fa la introducció d’aquesta relació entre art i feminisme.

Algunes consideracions que cal tenir en compte pel que fa la producció de significat del museu: - Si revisem la presència del feminisme en tant a moviment social present a la ciutat de Barcelona, trobem que el museu ha fet una sèrie d’iniciatives per incorporar-lo, sobretot des d’un treball formatiu i participatiu. Aquesta premissa, però, s’observa quan ens referim a feminisme com un conjunt de pràctiques i agents reconeguts des d’una perspectiva d’influència política i social i no pas des d’una revisió artística. La complicació recau en que si volguéssim fer una comparació en termes absoluts s’hauria de comparar amb algun altre moviment social mirat des de la mateixa manera pel museu. Per tant, ens trobem amb la impossibilitat d’observar si altres activismes estan més i millor incorporats, ja que en qualsevol cas és la mateixa institució la que significa, quan més li convé, si estem davant d’un feminisme entès com a pràctica artística o com a moviment social.

- Si revisem les mostres del que es denomina «Art feminista», trobem que no s’ha fet cap mostra dedicada exclusivament a la relació sorgida als anys 60-70 als EUA ni a les 66

ANNA FANDO MORELL

experiències artístiques situades en aquest tipus de genealogies de l’estat espanyol. D’altra banda, com ja he comentat, s’observa que si que hi ha presència de les artistes que formen part d’aquestes dues dimensions.

- Mentre que les categories estètiques són molt presents en els textos informatius de les activitats i les exposicions, els posicionaments polítics dels agents que participen de cada activitat són gairebé nuls. El terme «feminista» gairebé no apareix com a adjectiu de cap nom propi. En la majoria de casos, el terme forma part d’un seguit d’adjectius que acompanyen a les paraules «teoria», «plantejament», «perspectiva». En la resta de casos, el terme es fa servir com a substantiu: feminisme o feminismes. Això provoca una espècia d’esborrat, s’evita parlar de persones o agents actius del feminisme i es tracta el terme com a una noció abstracta.

- El museu s’interessa més per la crítica als feminismes que de la crítica feminista de l’art. És a dir: mentre que no trobem gaires experiències en la línia de la revisió de la història de l’art des d’una perspectiva feminista, tan sols algunes experiències amb la col·lecció; trobem moltes experiències que semblen qüestionar l’activisme feminista o a obrir escletxes en la teoria feminista. Les experiències del MACBA, sobretot derivades de l’experiència del PEI, Tecnologias del género o Maratón Posporno, semblen encarar-se cap a la introducció dels activismes com a frontissa de connexió amb la ciutat i les seves lluites; però oblida contextualitzar les genealogies en les que s’inscriuen les mateixes, sobretot en els contextos més propers. Aquest aspecte és important ja que podria derivar-se, pel tractament que fa el museu en termes d’innovació i progrés, que el transfeminisme i les teories queer es deslliguessin de la lluita feminista i LGTBI històrica de la ciutat. Podria ser que el museu es saltés dues onades i s’inscriguis en una actualitat tractada com a una moda estètica?

(1) De la cultura feminista en la institución arte, Laura Trafí Prats, Descauerdos 7 p.220 (2011). Disponible a: ttps://www.macba.cat/uploads/publicacions/desacuerdos/textos/desacuerdos_7/ Laura_Trafi_Prats.pdf

67

ANNA FANDO MORELL

Tutoria amb Nancy Garín, Cafeteria Bonastre, Barcelona (1/7/2019): Declarar-se fan per combatre l’etiquetatge.

- En el debate tendríamos que dar pie a hablar de las estrategias propias, de las feministas, que legitiman y deciden qué es activismo y que no lo es, que es feminismo y que no lo es, que son las prácticas institucionales y que no...que se pudiera hablar de lo de “la institución dentro de nosotras!” - li comento efusivament a la Nancy. Ja fa una estona que parlem, estem soles al segon pis d’una cafeteria de grans dimensions.

- El problema es que siempre que creamos una categoria, todo lo raro, automáticamente queda excluido de la categoría en cuestión. Las que son raras para el feminismo, por ser demasiado artistas, ya no son consideradas feministas afegeix la Nancy.

Seguim parlant de l’absurd de l’etiquetatge i el concepte de la consideració una estona més.

A continuació, un cop endollat el portàtil, li ensenyo les imatges que he començat a treballar.

Són en blanc i negre, i responen a l’estètica que solc utilitzar en els meus gravats. Li explico que l’Aida em va recomanar que les imatges servissin com a il·lustracions dels resultats de la investigació més que la il·lustració de l’experiència pròpia. Així, mentre que la meva vivència es recull en format text, les làmines que plantejo com a imatge busquen mostrar les variables que entraran en joc en el debat que estem preparant al MACBA. Poca gent sap que fa 6 mesos que no tinc instal·lat el Photoshop, bé el paquet adobe en general, a l’ordinador nou. Per explicar aquest fet m’he de remuntar al desembre de 2018, quan durant la inauguració de la darrera Mostra FemArt, en plena festa, algú va aprofitar per entrar a robar a Ca La Dona i es va endur mòbils, carteres i tota la meva motxilla (amb ordinador, moneder, insulina i glucòmetre inclosos). Va ser vertaderament un grans trasbals, doncs em trobava treballant la introducció de la meva tesis Offline, i la vaig haver de reescriure. Doncs bé, després de fer les denúncies pertinents, al cap d’uns dies, després de recuperar sorprenentment tota la documentació, vaig anar a comprar un altre ordinador.

L’ordinador que vaig perdre era - es clar que també pot ser fruit d’aquella melancolia romàntica que sol passar quan perds alguna cosa- el millor que havia tingut fins ara. Era molt nou, tenia gairebé un any. Quan vaig anar a la botiga a comprar el mateix model, ja no el tenien. Vaig comprar un altre, semblant, però que mai va arribar a ser tant compacte ni tant ràpid...aquell era de batalla, d’un gris lleig, aquest sembla massa maco. L’ordinador maco té un sistema operatiu que fa més difícil la instal·lació de programari extra-oficial, diguem-ho així. Això vol dir que, cada cop que necessito editar alguna imatge, he d’anar a l’ordinador-torre que tinc al despatx de casa dels meus pares, o bé al que queda de l’ordinador antic que tinc a l’estudi, que tampoc és portàtil a treballar. Doncs bé, aquestes làmines de les que parlo han estat treballades amb una versió del Photoshop de vès-asaber-quin-any.

Ara decidim quines ponents convidar a l’activitat. Penso en la Mercè Otero i la Júlia Lull, perquè parlin des de la casa. Pensem en la Lucía Egaña com a personatge frontissa entre el Museu i la lluita activista. Finalment, pensem que és bona idea proposar a la Noemí del centre de documentació i biblioteca del museu i a la Gelen Jeleton.

Em porten un té i al costat un got amb tan sols un gel. No és la primera vegada que em passa, sembla ser que la demanda de té amb gel és problemàtica a nivell ciutat. Mentre pensem en quines il·lustracions caldria incloure, ens endinsem en el que ja considero el nostre particular espai de pensament. La Nancy em parla dels altres projectes que tutoritza, dels viatges familiars, d’anècdotes passades...Jo li parlo dels meus projectes, assumint el meu estat monotemàtic d’estudiant de doctorat, de les meves aficions…

68

ANNA FANDO MORELL

La Nancy m’ha començat a explicar la situació que es va viure a la crisis de l’Argentina, el “corralito” del 2001. Mai ningú no m’havia parlat de la vida quotidiana que envoltava les informacions de xifres macroeconòmiques. La vida del dia a dia va haver de reinventar-se.

L’ambient d’aturada imposat va possibilitar noves expressions, ficcions i maneres de viure.

Em parla de les assemblees veïnals que recollien tot tipus de veus a cada parc de la ciutat, milers i milers de persones passant-se el micròfon divagant col·lectivament. En aquella etapa, la gent va haver d’aprendre a viure sense diners, es muntaven zones de trueque on la gent intercanviava tot tipus d’objectes segons les necessitats personals. Objectes que absurdament s’acumulaven a casa, es convertien en moneda de canvi, en essencials per altri. Tal com m’ho narra sóc capaç d’imaginar-me-la, a ella, allà en mig, intercanviant piles per cinta de vídeo per fer les seves obres amb el grup Etcétera. Allà, m’explica, van descobrir la noció d’”errorisme”, que van fer servir per explicar part del moment soci-polític i filosòfic del qual estaven essent testimonis.

En aquest espai, el nostre, particular de pensament, ens sentim molt còmodes. De l’experiència de la col·lectivització de Buenos Aires, hem derivat a parlar sobre aquells individus individualistes - permeteu-me la redundància poètica- que menysvaloren el treball de les persones del seu voltant. Ara ens ocupem de parlar en present d’aquelles persones que no tenen cap tipus de noció de la col·lectivitat (alguns alumnes que ha tingut la Nancy, alguns companys que he tingut jo). De gent que es construeix una imatge de “qui sap què” per culpa d’una concepció competitiva que les fa sentir-se vulnerables i amenaçades per processos de pensament col·lectiu. No ens referim a personatges que compten amb un especial reconeixement públic, ens referim a les que considerem víctimes d’uns models interioritzats apresos dels marcs acadèmics que, en darrera instància, tenen efectes perillosos en espais activistes.

Recordo com parlava l’altre dia amb la meva amiga Laura, que m’explicava que s’havien organitzat unes jornades sobre violències masclistes en un centre okupat on les ponents eren persones que també desenvolupaven una carrera en el si de l’acadèmia. El que havia passat és que algunes persones del públic s’havien sentit excloses pel tipus de discurs hiperacademitzat que havien fet servir, així com dels formalismes guardats en tota la xerrada, que va impossibilitar cap tipus de debat que s'escapes del missatge unilateral. El que havia passat és que s’havien introduït pràctiques pròpies de l’acadèmia en un espai alternatiu, sense cap tipus d’esperit crític o reflexiu, transformant així un espai alliberat en un espai jerarquitzat amb els mateixos paràmetres que la universitat.

Amb la Laura, tal com ho fem avui amb la Nany, ens referim a un “Starsystem activista”, on sovint hi ha persones amb gran reconeixement en cercles acadèmics que acapara poder de paraula en altres espais. D’alguna manera, la mateixa legitimitat acadèmica s’imposa en espais extraoficials i excèntrics. La violència epistèmica, el distanciament de les pràctiques es fa present quan s’instal·la una espècie de consell de savis sense el qual sembla desvirtuar-se qualsevol activitat.

Les activistes de l’Starsystem són convidades a totes les festes, ocupen els millors llocs dels espais alternatius, s’asseuen a les cadires més elevades que el públic… La professionalització de les teòriques, barrejada amb la incorporació de les pràctiques pròpies de l’acadèmia i amb l’ús de metodologies comercials en la difusió de les activitats, configura el marc perfecte per la reproducció de models d’exaltació de personalitats, propis de les revistes del cor.

Li parlo de la meva estratègia a la Nancy, inspirada en un concepte popular, banal, al que m’agrada donar-li valor: el fenomen fan. Em declaro fan de gent que ningú no coneix, de gent a que moltes hem llegit, de gent que tothom coneix, de gent que forma part de l’Starsystem activista, també. Ser fan, és per una banda, trencar amb l’idea d’individualisme atemorit per l’intel·lecte de la resta, perquè reconeix i dóna valor a les accions i els pensaments dels altres; i per l’altra, ajuda a esmicolar l’Starsystem, donant oportunitat a qui 69

ANNA FANDO MORELL

no es tant conegut. El fenomen fan, a més, pot ser histèric, incorrecte, visceral, per tant, no es basa en paràmetres acadèmics.

Per acabar la tutoria, improvisem, via WhatsApp, una trobada amb la Gelen d’aquí dos dies.

La Gelen diu que just marxa aquell dia. Estem de sort! Hem creat un grup la Nancy, la Gelen i jo.

70

ANNA FANDO MORELL

Reunió amb Gelen Jeleton i Nancy Garin, Centre de Documentació i Biblioteca MACBA, Barcelona (4/7/2019): La archiva del Do It Youself Aquesta nit no he pogut dormir. La cosa està així: Jo i D no parlem des del vespre, hem passat la nit junts però distants i un matí de silenci.

Estic passant una micro-depressió. I, a sobre, en aquest matí de silenci i tensió, ens hem creuat als pares de D. Jo no els coneixia, i han vist la pitjor versió de mi, la pitjor versió d’aquesta recent vida en comú. El dia es planteja gris.

Tinc la reunió a les 12:30 al MACBA. Tinc prou temps per dutxar-me, reflexionar sobre la disputa de la nit anterior amb el pertinent consell de me mare, que és psicòloga i té la mà trencada en ajudar-me a pensar. Al cap d’uns minuts ja estic millor.

He quedat amb D just quan acabi la reunió amb la Nancy i la Gelen. Al meu estat gris se li suma, doncs, un neguit, una impaciència per desfer i reconduir la situació. Passo la tutoria absent, no recordo ni tan sols algunes paraules. Per exemple, hem parlat de la Madona en un instant, i jo m’he referit a la cantant com “la rubia” perquè era incapaç de fer funcionar les neurones de forma correcta. No em preocupa, quan em col·lapsa alguna cosa mentalment, em sol passar.

Arribo al hall de la biblioteca-arxiu i no hi ha ningú encara. Bé, si, hi ha un home treballant a qui no li agrada que se li hagi acabat la solitud. Reviso uns quants fanzines de l’exposició que estan disposats penjats del sostre amb una corda. Veig arribar a la Nancy i esperem a la Gelen.

Em fa molta rabia estar gris i no poder gaudir de la Gelen. Aquesta dona té la capacitat de transformar l’espai i revoltar-lo. Quan arriba, li dediquem un gran somriure, som fans. Li expliquem el projecte i ens enrotllem xerrant de sèries, feminismes políticament correctes i les micro-violències que tenen lloc durant el treball col·laboratiu en institucions.

Li proposem a la Gelen la data del debat, a veure si li va bé. Jo els comento que he enviat la invitació com a ponents a la Júlia Lull i a la Mercè Otero. Els explico que quan he enviat la invitació a la Noemí de l’arxiu-MACBA un e-mail rebotat m’ha dit que ja ha deixat de treballar aquí, la Nancy em diu que s’ho mirarà. Per un altre costat, la Nancy va tenir ocasió de parlar amb la Lucía Egaña, i es veu que no serà aquí a la data proposada, així que decidim convidar a Diego Marchante com a figura frontissa entre el treball al MACBA i l’activisme de carrer.

Quan la Nancy se'n va, fem un tour per tota l’exposició. La Gelen ha vist les il·lustracions i ara busquem exemples que em serveixin com a referents per formalitzar el fanzine.

M’ensenya de tot tipus i colors, i de mentre no parem de xerrar. Cada vegada que puc, faig una ullada a l’ordinador i la bossa, perquè des del robatori que tinc aquest deje incorporat.

Seguim xerrant i comentant l’exposició: la Gelen té la mateixa manera d’expressar-se que jo. No se’ns dóna bé respectar el torn de paraula. Som molt impulsives, emocionals, així que ja us podeu imaginar que no hem deixat ni una centèsima de segon silenciada. Tor plegat és molt divertit. Creu que el fanzine pot incloure part d’aquest diari, darrere les làmines, per exemple. O millor - ara m’ensenya un altre fanzine- diu que puc fer uns petits orificis on introduir les làmines com si fossin postals, i mantenir el text enquadernat en forma de llibret.

He sortit a les 14:38, vaig a trobar-me amb D. Sembla que tot s’ha arreglat.

71

ANNA FANDO MORELL

Llit, Hospitalet de Llobregat (8/7/2019): Entrada breu sobre la violència burocràtica de la Universitat Fa temps que no faig servir el diari com a recull d’una ràbia ...

Tinc molta son i esperava recuperar-la avui. Em desperten els sorolls del pis, m’he quedat sola, aprofito per mirar el mòbil. Hi trobo un correu electrònic de la secretaria de la Universitat de Barcelona, Facultat de Belles Arts. M’alerto.

Per entendre d’on venia: fa poc que vaig poder parlar amb, la que sembla, l’única persona assabentada de la secretaria que em va informar sobre els terminis i sobre les sol·licituds de les pròrrogues de la tesi. Pel que es veu, tinc la possibilitat de fer dues pròrrogues, una ordinària i una segona extraordinària. Enguany he presentat els papers per tramitar la petició de la pròrroga ordinària, ja que em va arribar un e-mail indicant com fer-ho i quin termini tenia per tal de demandar-la. Així que fa una setmana que vaig enviar-la i que em van contestar amb un “REBUT”. Sorprenentment, uns 2 dies més tard, va arribar a la meva bústia un missatge provinent de la bústia del “campus virtual”, espai virtual de discutible utilitat i reputació, de la Universitat amb una informació un tant contradictòria que explicava la implementació d’una “normativa transitòria” amb la que els alumnes tenen 5 anys per dipositar la tesi.

Per entendre on soc: Ahir em vaig posar en contacte amb la secretaria per tal d’esbrinar si, tenint en compte la nova normativa, s’havia de tramitar la petició de la pròrroga per tal de cursar l’any vinent el quart curs. Responent suposadament a la meva pregunta m’ha despertat el següent missatge, que he trobat d’un to lamentable (aclarir que no és la mateixa persona que em va informar degudament de les coses aquell excepcional dia): Buenos días En primer lugar informarte que tienes pendiente algun pago de tu matrícula.

Ruego entres en tu espacio personal para hacer efectivo aquellos pagos pendientes reactivando tu matricula.

Cuanto a tu situación administrativa has de presentar una solicitud de prórroga ordinaria si quieres continuar con tus estudios de doctorado.

Ruego regularizes tu situación el más pronto posible y envies la solicitud igualmente.

At.

Com podeu veure, no eren “buenos días” per mi, doncs la secretaria m’acusava de morosa directament abans de respondre al meu dubte. No perdo la calma. Em trec els lleganyes dels ulls i vaig a obrir l’ordinador. Entro al campus virtual, inexplicablement funciona perquè la funció “autocompletar” de l’ordinador recorda l’usuari i la contrasenya. Tot està correcte, i en tot cas, no hi ha un espai des d’on “reactivar la meva matrícula”. M’enfado. Pel tracte, perquè són les 8:11 del matí…

L’home, ara, s’adona que ja he fet la petició de pròrroga i baixa una mica el to, tot i que em segueix tractant de morosa: Hola.

Acabo de veure la teva solicitud de prórroga. Rebut Sobretot regularitza el tema de pagament.

At

Tenint en compte tot l’anterior, contesto (fent servir unes formes cordials): Bon dia, No m'ha arribat cap avís de pagament, i al campus virtual no sé on buscar-ho. Normalment la matrícula la faig el mes d'octubre, adjunto la darrera matrícula.

Prego que em digueu quin pagament exactament és el que em manca i que em feu arribar l'enllaç per tal de ferlo.

Cordialment,

72

ANNA FANDO MORELL

A les 9:19 rebo el següent correu: Bon dia Tot ok.. No se per que m'ha sortit l'avís.

Disculpa les molèsties.

At

Amb una hora he passat l'estrès de pensar que em quedava fora del programa de doctorat, amb tota la feina feta que hi ha al darrere; que em mancava un pagament i que per tant estava en una situació irregular; i que no havia tramitat correctament la documentació requerida. No vull afegir res més que un gran: ¡en fin!

73

ANNA FANDO MORELL

Xerrada, Centre d’Art Maristany, Sant Cugat del Vallès (9/7/2019) Si l’art no s'entén com a conflicte, esdevé privilegi No hi ha manera de reunir-nos amb el grup de FemArt. És estiu, i les disponibilitats de cadascuna han canviat. Portem gairebé tres setmanes sense veure'ns. Concretament, avui, hem descartat la reunió quan només quedaven 2 hores per trobar-nos. Jo, que m’he d’organitzar l’estiu per habitar simultàniament Lloret de mar, Hospitalet de Llobregat i Barcelona-El Clot, havia reservat aquell dia expressament per la reunió. Després d’emetre el meu lament de no poder realitzar la trobada via el pertinent grup de WhatsApp batejat amb el graciós nom de “Fem Hart”, he decidit aprofitar la tarda. Com que des de fa poc han ampliat la zona 1 de transports metropolitans, decideixo anar fins a Sant Cugat a l’exposició de Nora Ancarola. Aquesta mateixa tarda, a les 19h, hi farà una xerrada amb altres col·legues, amb un nom ben atractiu: «Si l’art no s'entén com a conflicte, esdevé privilegi».

Arribo una mica abans i saludo a la Nora, escolto la darrera part d’una visita guiada que li està fent a una altra noia. Al cap d’uns minuts ens criden a la sala de tallers per que comenci la taula rodona. A la taula s’asseuen: Juan M. Minguet, Samira Bodran, Nora Ancarola i Irina Mutt. El debat es planteja, moderat per Joan M. Minguet, al voltant dels paper que té l’art en la transformació social i el fet de repensar la categoría d’”art polític”, encara que es planteja d’una manera molt oberta que permet parlar una mica de tot.

En primer lloc, Samira Bodran presenta el seu curt d’animació “Memory of the land”, un meravellós document que recull la violència arquitectònica-física dels checkpoints emplaçats al territori Palestí. Dues cames sense tronc, simbòlicament convertides en el subjecte de l’acció i del curt, recorren un seguit de passadissos barrats i portes giratòries amb barrots.

Les cames representen les parts del cos que solen ser objectiu de trets de les forces de l’ordre, que tenen ordres de disparar als genolls provocant, així, un increment del nombre de persones amb amputacions, discapacitades o amb problemes de mobilitat. Un gran cervell torturat una vegada i una altra representa la identitat palestina, que amb tot, sembla resistir des de la supressió dels pobles de 1948. Quan s’acaba el document la Samira explica que, tal com fa la Nora en la seva exposició, on recupera la figura del panòptic i s’ocupa del tema “Vigilància i control”, ella ha volgut plasmar les formes de violència arquitectònica instal·lades en la quotidianitat de les persones de palestina. Ens explica com s’han interioritzat certes pràctiques, com seria el cas d’acostumar-se a ser controlades a un checkpoint. Com els temps d’espera i els abusos són assimilats per la població. Com les persones conviuen amb 105 punts de control fixes i uns 300 punts de control-sorpresa en el seu dia a dia. Per Bodran, el checkpoint és “la quintaessencia de l’estructura colonial” i “transforma els subjectes en objectes muts a partir d’una arquitectura de la agressió i la humiliació”.

La peça de Samira serveix d’introducció del debat sobre l’art polític, Joan M. Minguet observa que els discursos que emmarquen l’obra de Samira, i també la de Nora, són quelcom que va més enllà dels paràmetres normatius de l’art, de l’acadèmia i del museu.

Posa sobre la taula, si el mot “art”, en aquests casos, no desvirtua la proposta d’aquests artistes que van més enllà de l’estètica. Minguet presenta per una banda, la figura de Deleuze, que concep que l’art ja és en si mateix un acte de resistència; i la figura de Benjamin, que diu que els bens culturals, l’art, formen part d’aquell sistema de valors que pertany als vencedors, als dominadors.

La Nora fa una presentació personal de les seves pràctiques i explica com ha estat el treball en l’exposició. Obre el debat entorn de les pràctiques artístiques i les pràctiques activistes, i de com ella ha hagut de fer front a aquesta gestió de la pràctica institucional en l’esfera professional. Ella distingeix la seva pràctica com una pràctica dissident, no pas de combat.

Considera que l’art polític és una etiqueta que ha canviat de definició segons l’època. En la

74

ANNA FANDO MORELL

línia del que deia Samira, considera les fronteres com el panòptic contemporani “ campos de exterminio aceptados con toda tranquilidad”.

Irina Mutt es presenta com la veu crítica amb els plantejaments marxistes de Minguet, que considera l’art com una supraestructura ideològica que dóna confort a l’estructura capitalista, i se centra en una idea de l’art com a dispositiu de control. Irina parla el meu idioma, baixa a la terra acceptant les contradiccions de viure en el món liberal. Doncs no només l’art conviu amb el capitalisme a nivell simbòlic i estructural, tota la nostra vivència està inscrita en aquest marc, i crida l’atenció sobre com a l’art se li plantegen debats produïts que en altres àmbits no es conceben/ es discuteixen. Parla de narratives, a nivell històric, que han impossibilitat que certes experiències artístiques quedessin fora de la categoria d’art, perquè l’art es configurava com aquella cultura del home blanc heterosexual (ni l’art africà, ni l’art de dones, ni l’art de diversa procedència era significat com a art fins fa relativament poc).

Ella advoca, recollint figures queer com Diana Pornoterrorista, per la celebració de la incoherència. Doncs la coherència esdevé avorrida i, fins i tot, normativa. I desplaça el debat cap el concepte de “ser conseqüent” i acceptar un mateix les conseqüències de les seves accions. És una pretensió, pensar que l’art és una eina de transformació social o revolucionària? pregunta un home del públic. Mutt Introdueix el pensament situat, encarnat o encuerpado, doncs tot allò personal és polític i hi ha uns cossos més polítics que d’altres, no hem de pensar en grans revolucions, si no en canvis de l’esfera privada, perquè l’esfera privada també és social.

Quan Minguet conclou la sessió introduint una crítica al MACBA, un museu que manté una idea monolítica d’art que sembla recordar a la del s.XVIII, un centre que té molt baixa rellevància a nivell internacional, em veig convidada a intervenir. Els convido a participar de l’activitat-debat que estem organitzant, els parlo de l'absorció de la crítica, de l’oblit dels moviments socials, de les estratègies de legitimació,...

Quan s’acaba el debat, m’acosto a parlar amb Irina, compartim molts punts de vista.

Ambdues veiem molt clara aquesta línia entre art i activisme, les dues semblem partir d’una postmodernitat superada, entesa des d’una imperant estructura neoliberal que fa que acceptem les contradiccions vitals entre vida social-vida professional, que entén que el món de l’art és un sector econòmic que, malgrat la precarietat instal·lada, ofereix certes oportunitats discursives i teòriques. Haurem acceptat la comoditat d’estar inscrites a la institució de la crítica en el nostre sector laboral? Utilitzem l’àmbit activista per denunciar les nostres incomoditats perquè acceptem que el canal institucional l’hem donat per inútil? Si el posicionament de les mes joves és aquest, com es pot impulsar un canvi de model que transformi les condicions professionals si tot permea per tot arreu excepte en el moll de l'os, que és impermeable?

Convido a la Irina a parlar en el debat, però no li va bé, ara viu a Finlàndia.

75

ANNA FANDO MORELL

Treball en vacances-no-pagades, Lloret de mar (11/7/2019): Que jo sé que he nascut per ser milionària, perquè em tanquin el Louvre així com el MACBA* “Fucking money man Només vull veure bitllets de cent Fucking money man Signe del dollar dintre la ment Que jo sé que he nascut per ser milionària Perquè em tanquin el Louvre així com el Macba” Rosalía (1)

Hi he caigut, després de sentir la cançó 10.000 vegades a la ràdio he sentit la necessitat de posar-la al Youtube i escoltar-la - gaudint-la, ja de pas- detingudament. Sé que les paraules de Rosalía no van ben bé en el sentit de revisar la presència de les artistes al MACBA, però d’alguna manera fa palès la precarietat en el món de l’art on l’única manera d’entrar a les grans institucions, al pur estil Beyoncé, sigui a través de la posició econòmica i el lloguer dels seus espais.

Hem de ser, doncs, milionàries per exposar a les millors sales del MACBA? Si el museu només dóna la oportunitat de formar part de la col·lecció del MACBA aquells artistes consagrats, no està perpetuant una precarietat per a totes aquelles persones excloses d’aquest tracte? Quin lloc hi ha, professionalment - no per aconseguir ser milionàries, si no per sortir de la precarietat- per nosaltres?

Dues coses que es van dir a la xerrada de l’altre dia, de la Nora, em van fer pensar: tot i ser diametralment contràries i crítiques amb el MACBA, tant Nora com Irina, treballarien amb el MACBA (venent obra a la col·lecció o desenvolupant alguna activitat) si se’ls presentés l’oportunitat, sense pensar-s’ho dues vegades! Van posar sobre la taula l'interès personal que reconeix que, en un marc professional, la col·laboració institucional és quelcom poc discutible perquè esdevé útil. Irina, a més, parlava d’una situació dicotòmica que viuen les artistes entre la compromesa situació de ser reconeguda pel MACBA i la necessitat de reconeixement professional. En aquesta tensió, deia, recau la narrativa de contradicció en la que es troben immerses les persones del precariat. Així doncs, l’empresa que assenyales com a explotadora, que anul·la qualsevol procés de denúncia de les seves pròpies condicions, sembla l’única opció d’aquest mercat basura d’oportunitats laborals. I com més reputació tingui aquesta empresa, més construeix l’esperança d’arribar a assolir un futur “indefinit” i emancipat d’aquesta basura.

María Ruido m’explicava, el primer any que vaig començar la tesi, l’experiència de formar part de la col·lecció del MACBA. Les artistes visuals, de la mateixa manera que altres es projecten cantant sobre el llit amb un retolador fent de micròfon o donant les gràcies davant del mirall amb una figureta a les mans simulant l’entrega d’uns grans premis, somniem i imaginem aquell gran dia en el que una gran institució s’interessa i introdueix la nostra obra al seu espai. Això no vol dir, necessàriament, que produïm obra especialment pensada per aquests tipus de canals de distribució. No ho fem, perquè seria emocionalment devastador dedicar-te a la producció d’una cosa per un lloc determinat que mai assolís l’objectiu per la qual ha estat creada, frustració. Doncs bé, m’explicava Ruído, que el fet d’entrar a la col·lecció del MACBA no havia suposat un gran canvi, a nivell estatus-quo, ni tan sols a nivell professional. El que, d’altra banda, si que havia suposat, és una interpretació més crítica de la manera en la que havia aconseguit entrar al MACBA. Es preguntava, un cop dins, què significava, què provocava, què vindria després?

Pots viure en precarietat estant fora del MACBA, però pots viure en precarietat treballant dins del MACBA, compto amb experiències com la de Lucía Egaña, Gelen Jeleton, Nancy 76

ANNA FANDO MORELL

Garín, i pots viure en precarietat tot i ser present a la col·lecció del MACBA, havent assolit aquell llindar simbòlic, com Maria Ruido autora del meravellós text Mamá, quiero ser artista!

Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora. (2) La lletra pragmàtica i determinista de Rosalía descarta que la lluita simbòlica pugui acabar amb la precarietat, i declara d’una manera crítica i mitjançant l’exageració, que l’única forma de vèncer a la precarietat és enriquir-se. Sento que una gran part d’artistes actuals estem repensant i reflexionant sobre les relacions laborals, ja sigui des de l’experiència, des de la recent immersió en el món artístic o des d’altaveus globals. Sento que hi ha allò que podríem dir una possibilitat d’articular les queixes, de posar-nos d’acord i assenyalar els culpables. De no separar el món de l’art, com si es tractés del món de les idees, i aterrar-lo i estudiar-lo com un sector capitalitzat, un escenari neoliberal que planteja estructures de violència.

Potser si que hem de ser milionàries per habitar el MACBA en bones condicions…

(1) Rosalía “Fucking money man” 2019 (2) http://www.workandwords.net/uploads/files/mama,_quiero_ser_artista-2003.pdf

77

ANNA FANDO MORELL

Studio Visit amb Lucía Egaña, La Posterior, Barcelona (16/7/2019): Desigualdad de fuerzas He anat d’hora a l’estudi. Fa un temps que no hi vinc gaire. Em costa gestionar els espais i sento que n'abandono uns en pro d’uns altres. A les 9 i mitja ja hi era, acabant uns esbossos de les làmines pel fanzine. Estic especialment contenta de la darrera entrada del diari. Em plantejo, i li plantejaré a la Lucía tant bon punt arribi, si publicar-ho en forma de blog (que pugui vincular amb el fanzine).

La Lucía ve de Bellvitge. Arriba a les 11 i poc. Em fa molta il·lusió poder-li parlar de tot el que ha avançat el projecte. Sempre que la veig li pregunto alguna cosa i ella em recomana textos, vídeos o em dóna alguna idea, més enllà d’aquesta Studio Visit he pogut comptar amb els seus consells.

Com la Nancy i el meu pare, la Lucía em comenta que l’escrit del diari li ha agradat, cosa que m’alegra moltíssim, em motiva. D’altra banda, l’èxit de l’escriptura creativa del diari projecta una ombra cap a l’escrit acadèmic de la tesi, que em costa molt més de treballar que aquest. El que la Lucía troba mes interessant són les parts vivencials on es veu la diferència dels espais que vaig habitant en la investigació: mentre que l'espai-museu sol ser descrit a partir de violències, l'espai polític o activista, en concret de Ca La Dona, o els espais privats de casa són vistos com espais de possibilitat. Egaña veu un gran contrast quan parlo de les activitats que ocorren en els espais de relació entre col·legues i amigues i les activitats que son possibles en els espais reglats. Destaca les referències que sense adornar-m’en faig d’aquestes dues realitats. M’entrega un document en la que ha destacat algunes frases que li han cridat l’atenció en aquest sentit: “Aquí, a Ca La Dona, els arxius es signifiquen a partir de les persones; allà, al museu, els arxius configuren entitats intocables que preserven òrgans congelats en el temps, històries desactivades”.

En el document que m’entrega hi ha copiat aquelles parts que li han generat dubtes i aquelles reflexions que li han semblat potents o interessants a debatre. Li interessa especialment parlar de les incomoditats, però considera que hauria de desplaçar el focus cap als espais de FemArt i Ca La Dona. Per altra banda, m’explica que en referència a l’entrada «A FemArt, fem art?», en el desenvolupament de l’Arxiu desencaixat, va visitar Ca La Dona amb la Marta Vega, que tenia la intenció de comprar i adquirir materials de Ca La Dona. Tal com podem comprovar, aquesta adquisició mai s’ha produït, i tal com explica Egaña, sembla que va ser tan sols una declaració d’intencions.

- ¿Porqué tanto Macba.? - pregunta Egaña. Llegint el meu text, diu, ha sentit una sensació que li costa de denominar. - ¿Desesperación? ¿Rabia? - es pregunta en veu alta.

El diari li fa pensar en el que anomena “la deixadesa de les institucions”, en tant que deixadesa material o de forces quan es tracta de segons quins àmbits o la relació amb segons quins agents. De la mateixa manera que em va comentar l’Aida Sánchez, veu clarament una relació de forces desiguals: entre les institucions que descriu com a gegants blancs i burgesos i les entitats o institucions del feminisme que també s’inclouen en el text.

Per exemple, el relat dels pressupostos amb els que cada any compta la mostra FemArt (fruit de subvencions) i el relat de les possibilitats materials amb les que compta el museu, fa evident aquesta desigualtat de forces i aquesta deixadesa, entesa com a poc suport econòmic que es tradueix com a poc interès instrumental.

Tal com es veu en la conversa amb Judit Vidiella (Capítol 16), a Egaña també li preocupa que aquesta recerca sigui un treball que hauria d’estar fent el propi museu. És a dir, preguntar-nos si, des d’un afany de militància o compromís polític, li estem fent treball gratuït a institucions que compten amb pressupostos molt més grans i amb quines condicions fem aquest treball. El MACBA, en aquest cas, col·labora amb la Sala d’Art Jove 78

ANNA FANDO MORELL

en el cas dels premis d’investigació. Però, de quina manera? Es dedica a oferir una estada als seu centre de documentació amb l’estatus d’investigadora i a programar l’activitat que pacti l’artista i la Sala. Desconec si té alguna participació econòmica amb les beques. En tot cas, el treball que estic fent, conscientment, tal com assenyala la Lucía l’estic fent per pura “convicció”.

- ¿Porqué esta chica está haciendo el trabajo del MACBA? ¿Porqué y para qué se puede usar esto? - segueix preguntant-se. És important tenir en compte que el paradigma del que parteix el treball és de naturalesa diferent a la que podria ser un anàlisi promogut pel propi museu, ja que estan animats per voluntats diverses. I justament per això, és important que incorpori i expliqui les condicions de treball. Situar la recerca en base les possibilitats materials de les que disposo podria ser una estratègia per tal d’escapar de la “fagocitosis” del museu, si és que se’n pot escapar.

L’estudi de les relacions entre el museu i feminismes de la ciutat es formula des de la mirada subalterna, i la seva incorporació o absorció seria possible en forma de narrativa contextualitzada. El resum seria: Una noia blanca de 29 anys de nacionalitat espanyola i catalana guanya un premi d’una entitat vinculada a la Generalitat de Catalunya dotat en 900 euros que li dóna accés a tenir la tutorització d’un treball de recerca a càrrec d’una persona professional i l’assistència puntual d’altres professionals, amb la col·laboració del MACBA en la difusió i la programació d’una activitat concreta.

Les treballadores (o hauríem de dir militants?) del sector cultural sovint traspassem les condicions altruistes pròpies de l’acció política o activista al pla professional. Acceptem hores gratuïtes de treball en institucions i feines voluntàries que mai es comptabilitzen perquè el més estès en aquest sector és el treball per pressupostos. Així, és produeix aquesta militància per institucions, on per exemple, una accepta treballar de comissària d’una exposició del MACBA per un preu tancat de 1500 euros, que no contempla les hores treballades. Amb tot, les militants o les persones que treballen de forma externa amb un sistema de factures no és l’únic perfil de treballadors. Aquestes treballadores terciàries conviuen amb el funcionariat, unes places distribuïdes a través d’oposicions que filtren fins a destil·lar un perfil molt concret de persones. Els funcionaris, per Egaña, són uns búnquers de classe, de raça, de procedència i de capacitat.

Ara ens fixem en les narracions que mostren l’experiència de ser jutjada. El diari és ple de reflexions de classe i de sensacions que assenyalen diversos dispositius d'exclusió. Em parla d’un documental de Tere Badía, que es pot trobar al Youtube, titulat “MACBA: la derecha, la izquierda y los ricos” (1). Em parla de la seva experiència personal amb alguns dels dispositius que apareixen al text. Per la institució som les estranyes encara que hi habitem dintre. Egaña porta més de dos anys treballant com autònoma pel museu, fa reunions setmanals i transita quasi diàriament el museu, i tot i així fins fa ben poc va haver de suportar el control de seguretat cada cop que accedia a les oficines.

- ¿Qué pasa cuándo entramos en las instituciones? ¿A quién están orientadas? ¿Cómo hay que entrar?

De la mateixa manera que descric l’entrada a l’arxiu, a moltes artistes els passa el mateix quan entren a museus o en galeries: et fan sentir pobre, massa malalta… alguns subjectes se senten encara pitjor que jo. Les dues coneixem a Nani Miras, gran artista que ha estat present en moltes edicions de FemArt. Posem la Nani d’exemple quan parlem dels dispositius d’accessibilitat i la capacitat “de aguante” que tenim cadascuna. Quants graons ens separen de la institució? Com menys graons hagis de fer front més fàcil entrar-hi. Ets blanca? europea? mare soltera? pobre? ets artista? ets cuinera ocasionalment per poder dedicar-te al món cultural? ets activista? ets anarquista?... i així anar escalant. Tenint en compte que Ca La Dona i FemArt ja tenen un seguit de graons que impedeixen la total accessibilitat, quants en té el MACBA? L’anàlisi i les làmines que jo proposo, segons Egaña, 79

ANNA FANDO MORELL

haurien de retornar el debat a la institució, que és qui té la responsabilitat sobre els dispositius d'exclusió, és qui ha de revisar els graons i és a qui se li recomana que faci obres.

Per segons quins cossos és més difícil fer front als graons d’entrada a la institució. Ara parlem del passing, perquè malgrat tot, tant Egaña com jo, no tenim un color de pell fosc ni fem servir cap cadira de rodes. Aparentment tenim un primer graó passat. Però que passa amb artistes com Helena Vinent? M’explica Egaña que fins fa poc l’artista tenia una doble vida en tensió entre els espais artístics-reglats i els espais afins que ara estava provant de denunciar. En els primers espais (pulcres, silenciosos, correctes) l’artista amagava la seva condició de sordesa, una violència que l’artista acceptava per habitar aquests espais. Com podem fer front i assenyalar tots aquests filtres d’entrada? Com poder posar en valor tota la quantitat d’informació que no «pasa por el aro»? Com diu Egaña “madres solteras, cojos,...al MACBA le falta todo!” Li hem de passar la responsabilitat als espais que ens estan violentant.

Les pràctiques de FemArt han fet possible uns filtres molts més amplis. De nou ens preguntem en quines condicions? Assumint que són d’una envergadura incomparable, contrasto la informació dels pressupostos de FemArt i del MACBA. Ambdós pressupostos incorporen les subvencions públiques, les despeses pel projecte (exposicions, activitats i personal. Quan costa la producció de la violència institucional? Quan costa erigir els esglaons? Quan costa fer les coses al marge? És interessant presentar aquesta desigualtat de forces de la que parla Egaña amb aquesta taula:

ANY

Pressupost FemArt (2)

Pressupost MACBA (3)

2005

6454,53€ (1200 ICUB)

?

2006

14.538,11€ (3000 ICUB)

?

2007

18.610,01€ (3000 ICUB)

?

2008

16.093,47€ (3000 ICUB)

?

2009

?

?

2010

?

12.487.624€ (9.904.799 Aportació Institucional)

2011

(Sense subvenció)

11.600.680€ (9268244 Aportació Institucional)

2012

3.600€ (3.000 ICUB)

11.187.823€ (8.642.103 Aportació Institucional)

2013

2 000€ (2.000 ICUB)

10.006.631€ (7.025.875 Aportació Institucional)

2014

2.500€ (2.000 ICUB)

12.730.350€ (8.249.844 Aportació Institucional)

2015

2.500€ (2.000 ICUB)

11.575.348€ (7.949.844 Aportació Institucional)

2016

301,31€

10.578.241€ (8.138.647 Aportació Institucional)

2017

?

10.902.714€ (8.541.514 Aportació Institucional)

2018

12.000€

10.952.055€ (8.379.907 Aportació Institucional)

Per acabar, m’agradaria insistir en les contradiccions que assenyalen les persones que habiten i treballen a l’espai del museu habitualment acabant l’entrada amb la següent frase made in Lucía Egaña: “Yo no soy el MACBA ni el MACBA soy yo”.

80

ANNA FANDO MORELL

(1) Disponible a l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=rDzt22T-xJY (2) Cronologia FemArt (3) Informes disponibles a: bcnroc.ajuntament.barcelona.cat i www.macba.cat

81

ANNA FANDO MORELL

Treball en vacances-no-pagades, Barcelona (18/7/2019): Perquè si! o la resposta banal Continuo capficada amb les paraules d’Egaña. Perquè fer concretament aquesta recerca i no qualsevol altre? Tot plegat hagués sigut més senzill si m’hagués dedicat a presentar la meva investigació sobre els 25 anys i la trajectòria del projecte FemArt… Però no! Aquest escrit és la prova de les contradiccions d’habitar l’espai activista, la precarietat artística i el somni professional. Comença amb l’eufòria d’un somni que pot ser una realitat transformadora i continua amb un rizoma que va situant marcs teòrics que ajuden a problematitzar les decisions i els dubtes que afloren en aquesta vivencia.

Em refermo i accepto la contradicció que, per una banda, fa que vulgui fer alguna cosa al MACBA, de manera que pugui aprofitar aquesta col·laboració en el marc professional, per altra banda, activa la transformació del treball propi, de manera que no suposi donar una riquesa material i simbòlica que el museu mai s’ha preocupat d’incorporar. Estic fent una feina que el MACBA no ha fet mai, certament, però és una de moltes. I dintre d’aquestes moltes feines, he preferit escollir una acció situada, d’anàlisis del que el museu pot suscitar a les persones que no hi solem estar convidades. I no pas aprofitar-ho com a escenari on presentar un projecte artístic vinculat a un moviment social, amb tots els riscos que això suposa.

Accepto el punt de partida, situo la institució, perquè les pràctiques institucionals transformen la meva feina. Es tracta d’un diàleg, una negociació que es produeix dins nostre, que respon alhora la resposta de “¿Porqué tanto MACBA?” amb un “Perquè si!” egoista i amb un “Perquè no?” ingenu.

Acabem acceptant els temps que marquen els diferents espais. Mirem de forma positiva qualsevol reforma o canvi en el si de les institucions, assumint que van més lentes, celebrem els petits processos d’incorporació de reivindicacions socials. Hem acceptat una jerarquia del temps: primer la incorporació de les dones blanques, després, les dones blanques lesbianes, després les dones malaltes, les tullidas, després les dones racialitzades, després les dones racialitzades lesbianes, després les dones racialitzades tullidas, després...

Entenem que el moment B es millor que el A, però que no representa una transformació sistèmica. Ja no ens valen les millores, volem una revolució. Som prou per començar-la dins i fora de la institució al mateix temps!

82

ANNA FANDO MORELL

Studio Visit, Bel Olid, La Posterior 22/7/2019 Feminismes escrits en llengua catalana A ritme de Can Brians Blues D ha caigut aquesta nit i s’ha pogut trencar un braç. Ara són les 10 del matí i espero la Bel Olid a l’estudi, crec que és la darrera Studio Visit, mentrestant, organitzo el dia pendent dels resultats de les radiografies. Crec que quan llegeixi aquest diari, més endevinant, em servirà per recordar aquestes petites preocupacions que queden al marge de la memòria conscient. El com es reorganitza el dia davant els imprevistos, el que va passar durant aquell estiu del 2019,... Espero que no sigui res i poder viatjar per vacances.

A les 10:45 ha picat la Bel, ha entrat decidida cap a l’estudi. Sempre que convido a algú l’estudi es fa encara més petit, de cop i volta. Anem cap a fora mentre em comenta que no sap ben bé que s’hi fa en una Studio Visit: la meva és la primera que fa.

Com que no la coneixia amb anterioritat he plantejat unes preguntes molt concretes amb les que em pot ajudar, encarades, sobretot, a la part escrita o narrativa. És una persona coneguda i se’m fa estrany que hagi acabat en aquest racó del Clot.

Ara li explico, de forma caòtica - com no en sé de cap altre- com va el meu projecte.

Sembla que em segueix o que avui estic més inspirada. Em fa vergonya utilitzar expressions com “en plan”, “o sigui” barrejades amb castellanismes variats, que delaten el meu estil xarnego, davant d’una professional de la llengua. Però, en realitat s’ha creat un clima que passa per damunt de les formes, on preval la comprensió teòrica del projecte.

Les tres preguntes que tinc pensades es basen en la gestió del text creatiu: En primer lloc vull consells sobre com tancar un escrit, ja que començo a comprovar que això d'escriure un diari saps quan es comença però no quan s’acaba. En segon lloc, com extreure apartats d’un text o com seleccionar parts que puguin funcionar de forma independent. Finalment, com fer la introducció del fanzine, que cal saber al principi d’un text d’escriptura creativa.

La Bel no s’ha llegit res del diari, ara li he parlat del fanzine, de l’estructura que he pensat i li he ensenyat les làmines. Amb tota la informació que li he explicat, em parla de les diferents vies de tancament del diari. Comparant el diari amb una roda, on hi ha circulat pensament, primerament s’hauria de pensar si el final del text tindrà forma de conclusió o simplement serà una sortida de la roda. En el cas de ser una conclusió, s’hauria de descriure la posició final, i s’hauria de revisar el text per tal de situar-hi ancoratges i pistes que condueixin al lector cap aquesta posició final. D’altra banda, si es presenta com a una sortida, es pot presentar la roda en sí, i la reflexió d’apostar per una sortida com qualsevol altre, assumint que s’hi podria tornar a entrar i tornar a sortir per altres bandes i activant altres reflexions.

Ambtot, adverteix que no sortir de la roda acaba paralitzant.

Em sembla bona idea emetre una posició final, esbossar una possible sortida personal a la roda. Em caldrà revisar l’escrit i introduir alguns elements no reconeixibles que apuntin cap a la comprensió d’aquesta idea final. Per la Bel hi ha dos projectes: el fanzine i el diari.

Mentre que el fanzine ha de recollir un tancament abans de produir-se el debat, que funcioni com a reflexió personal que presenti el que he fet i perquè ho he fet, el diari es pot acabar un cop s’hagi desenvolupat el debat o quan s’hagi acabat l’experiència de la beca.

Seleccionar les parts del diari s’ha de fer tenint en compte que han de ser paràgrafs que funcionin fora de context però que puguin connectar-se entre si i amb les il·lustracions. Em puc fixar amb les correccions i els comentaris dels que se l’han llegit. També veu que per tal que funcioni el fanzine hauria de ser un text de cada pas de la roda, fragments que simbolitzin cadascun dels passos i que siguin potents. Quedem amb la Bel que li envii les parts seleccionades perquè me les pugui comentar.

83

ANNA FANDO MORELL

Pel que fa la pregunta de la introducció, pot allunyar-se del projecte i centrar-se en l’e-mail que em va comunicar la obtenció d’aquesta beca. Aquí, puc desenvolupar tots aquells temes que em preocupen, com el tractament de les dades, que no incorporen l’eix de classe o el gènere més enllà de la classificació binària. Em dóna uns quants consells per modificar algunes làmines.

Quan parlem de la institució em parla del seu càrrec de presidenta a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i de com les contradiccions que li presento quan parlem del diari i de les làmines també se li han presentat en aquest càrrec. És del parer de que totes les feines s’han de fer, les que impulsen canvis des de dins i les que reclamen canvis des de fora.

84

ANNA FANDO MORELL

Treball en vacances no pagades, Lloret de mar (26/7/2019): Nostàlgia Adobada Porto un dia i mig davant l’ordinador, a la terrassa. Som a finals de juliol i tinc la pell pàl·lida que reclama sol. Fa dos dies que treballo en la maquetació del Fanzine. Finalment m’he rendit en la batalla legal de Windows 10: sóc incapaç de craquejar els programes del paquet Adobe. Ni Photoshop, ni InDesign, ni Illustrator. El que per a una artista es tradueix com una catàstrofe. Ahir al matí vaig decidir tirar pel dret i descarregar-me el programari lliure d’edició d’imatges, tal com ho faig des de fa anys amb els processadors de textos i dades. M’ha costat molt fer-me a l’idea de no poder treballar amb els programes que més conec en un projecte que considero un dels més importants de la meva carrera. Volia assegurar-me que tot quedava tal com jo ho projectava...

He començat el fanzine amb l’Scribus, hi he anat afegint els fragments de textos, simulant un fanzine fotocopiat, i les làmines. Les fletxes, les treballo amb el GIMP, considero que queden pixelades. Tot i les petites imperfeccions o diferències, tiro milles.

Quan acabo el primer esborrany, se’l mira la meva tieta, que no s’ha llegit el diari, i em fa les primeres correccions. Modifico part de la composició i completo les pàgines amb més elements de connexió a mà alçada, amb la pantalla Wacom connectada al portàtil.

Corregeixo faltes ortogràfiques i gramaticals. Per la tarda del dia següent ho envio a D i a M, a la meva amiga Gal·la, se’l llegeix el meu pare, que si que s’ha llegit el diari, i li envio per correu a la meva tutora Nancy i a la Bel, tal com vam quedar.

El feedback sembla bo, de moment.

85

ANNA FANDO MORELL

Treball en vacances no pagades, Barcelona (7/8/2019): «La germaneta pobre del germà gran, llest i poderós» He fet tots els canvis i he corregit totes les faltes que m’han anat indicant aquests dies les persones que han revisat el fanzine. La setmana passada vam fer l’última reunió del curs amb les de FemArt, amb les que quasi no he pogut comentar el present projecte. Tal com vaig prometre a la recent-tornada-de-París, la Teresa, li vaig enviar el diari per tal que se’l llegís. La Teresa porta tota la vida escrivint i enviar-li l’escrit em neguiteja. Crec que és la persona a la que vull agradar més, sento una pressió que no havia sentit amb la resta de persones a les que li he enviat.

Avui he vist quan tornava amb el metro que ha contestat l’e-mail. M’espero a arribar a casa per llegir-ho.

L'e-mail és un relat de la lectura del mateix diari. M’explica que el va llegir al llarg de les 5 hores que dura el viatge en vaixell de Dénia a Mallorca. Em comenta l’estil, m’encomana enèrgicament seguir escrivint i em recorda la meva deriva postmoderna, com sempre! A continuació fa una descripció de com apareixen en el relat els dos principals ítems que entren en joc: el MACBA, per una banda, i FemArt per l’altra. Durant la lectura es veu com, lentament, el MACBA es va convertint en un «element pervers, dominant i odiós del relat» que blanqueja els seus propis prejudicis «color de pell i trets físics (racisme, colonialisme,...), edat (jove, gran, ...), aspecte (estàndard o no), capacitat evident o no (discapacitació) i un llaaarg etc. de qüestions centrades en primer lloc, en l’aparença visual...». Per altra banda, quan es tracta de FemArt, succeeix un xoc que pot deixar el projecte KO, o en paraules de la Teresa, pot quedar «com la germaneta pobre del germà gran, llest i poderós». La comparació, per exemple, econòmica, pot debilitar el projecte FemArt. Deixo de llegir, perquè aquest és un punt en el que estic totalment d’acord, en el que estic aturada des de fa temps, que era necessari pensar conjuntament amb una amiga. De seguida penso que escriure aquesta entrada servirà per esclarir aquestes contradiccions, per recollir aquestes pedres que amb aquesta investigació no rigorosa, una, s’ha tirat sobre les seves pròpies esquenes.

El problema, en algunes parts del text, és que el focus se situa de tal manera que resulta limitant de l’experiència FemArt. Si per un costat, el museu es presenta ric en les aproximacions o els punts de vista que han opinat sobre les seves estratègies, FemArt queda massa tancat: «s’enfatitza poc el trànsit, la varietat, la possibilitat, la crítica i l’autocrítica i la insurrecció, la barra i la insolència de les seves/teves pretensions...les del propi projecte que practica un feminisme obert i transhumant que és el que vol segrestar i menysvalorar la gran institució MACBA».

En el sí de la crítica institucional, com dèia Andrea Fraser (1), també hi ha institució, i de vegades, en aquesta experiència en forma de projecte artístic situat, també hi trobem restes d’unes pràctiques que d’una manera involuntària han aconseguit que es vegi «petit allò que sobrepassa la institució».

Potser aquest diari era el desguàs de totes aquelles idees que quedaven als marges del treball de tesi on FemArt és l’objecte d’estudi, i per tant, l’escriptura present no recull les quasi 140 pàgines que ja duc escrites de la tesi doctoral. Potser el fet de fugir del treball acadèmic rigorós ha deixat el projecte descolorit i pàl·lid. Potser ja és el moment, en aquesta entrada, d’aproximar-nos al projecte FemArt, recollint les paraules de la Teresa: «Jo sempre he pensat que FemArt és una altra cosa, un espai no controlat ni per nosaltres mateixes, un lloc d’experimentació amb el que hi ha i el que es vol…, pobre, però que pensa a “lo grande” mentre té ben clar que res canviarà si no cau el sistema, per això no pot

86

ANNA FANDO MORELL

aliar-se amb ell. Pot coquetejar, “pot follar una nit”, mantenint sempre, però, la superioritat de desig i de perspectiva…

Ser radical vol dir estar més enllà de les oportuni(smes)tats que cal aprofitar. L’art rebel és de per sí un activisme, una posició política com ho és l’art conservador. La contradicció està en que les institucions del sistema, conseqüentment conservadores, volen fagocitar l’art més valent i els moviments rebels. No és una contradicció fer un polvo d’una nit; sí ho és si t’enganxes al luxe d’una nit i et cases…»

Li responc l’e-mail agraint-li la seva atenció! Encara flipo amb les persones que com la Nancy, la Lucía o la Teresa s’han llegit detingudament l'extensíssim diari. Em sento afortunada de tenir aquesta atenció! Penso que el lloc on s’ha de parlar de FemArt, a part de la tesi, serà en el mateix debat que estem organitzant al MACBA. Li explico: «Estic molt d'acord en què a vegades em falten estratègies per dotar a FemArt dels mèrits i de donar importància a aquest espai tan especial que ha arribat a generar! Per això serà important posar-ho a debat a veure quines idees o eines imaginem per tal que això no passi (destruir? Desconstruir la institució dins nostre?) i emancipar-nos (construir noves relacions? Autonomia total?) dels germans grans.»

Li adjunto el Fanzine, per veure que li sembla l’estètica, el disseny i les parts escollides. No triga ni dos dies en contestar. Li ha encantat la selecció i s’ha declarat fan.

(1) Fraser, A. «De la crítica institucional a la institución de la crítica» Siglo Veintiuno, 2016 (2) correu electrònic Teresa Sanz (3) correu electrònic, Anna Fando

87

ANNA FANDO MORELL

Tutoria amb Nancy Garín, Bar La Terracccita, Barcelona (12/08/2019): «La certesa de no trobar mai cap resposta» D’aquí uns dies vaig de viatge amb D a Atenes. A mi, l'estrès de viatjar em transforma els dies abans. He de revisar tenir prou provisions d’insulina, piles als glucòmetres, sucres aptes per pujar a l’avió, permisos i targetes sanitàries... Amb tot això, falta un mes i escaig per que l’activitat del MACBA tingui lloc i encara no he enviat les preguntes a les participants. M’agradaria haver-ho fet amb més antelació tot plegat, i ara no sé què em neguiteja més, el viatge o el projecte. Quedem dos dies abans de que marxi amb la Nancy al bar del CCCB. Li he enviat les preguntes que he pensat i redactat per les participants i les hem de comentar perquè sembla que hi ha alguna cosa que no encaixa, així com el fanzine.

M’acabo de col·locar un glucòmetre wearable, un sensor que funciona sense que calgui punxar-se els dits per saber els nivells de sucre a la sang. Me’l poso quan vaig de viatge perquè és molt car (60 euros per dues setmanes d’ús), em vesteixo amb alguna cosa que em tapi el braç, on me l’he instal·lat. He decidit tapar-ho per no rebre mirades invasives al metro. Ara vaig cap al centre.

La Nancy ha imprès el fanzine i l’està revisant quan arribo al bar. Li ha agradat molt l’estètica i la selecció de textos. De les preguntes, em comenta que hauria d’ometre algunes coses referents a les autores que no seran presents al debat, i que ho centri més en proposar les qüestions des de la meva pròpia veu. Hem fet una tutoria curta, però, com sempre, ens ha donat temps de divagar i derivar juntes comentant una pila de coses al marge del projecte que tenim entre mans.

Hem quedat que per la tarda li enviaria les correccions i que abans de marxar, o sigui demà mateix, he d’enviar a les participants les qüestions del debat. També he d’enviar el fanzine a la Sala d’Art Jove per tal de que puguin fer les impressions, quan abans millor.

La Nancy té pressa i jo em quedo redactant i treballant tot el que hem dit. Ara arriba D al bar, prenem una cervesa i decidim què fer. Tinc ganes d’anar a comprar un llibre pel viatge.

A través d’una publicació de María Bastarós, he descobert el llibre «Res s’oposa a la nit» de Delphine de Vigan, pretenc llegir-me’l a l’avió. A la Central, l’edició en català és més econòmica que l’edició castellana. Fullejo unes quantes planes abans d’arribar a casa, i hi començo a trobar paral·lelismes amb el projecte del diari: «L’escriptura no pot fer-hi res. A tot estirar, permet plantejar preguntes i interrogar la memòria». (1) «Un matí em vaig llevar i vaig pensar que havia d’escriure, mal que fos lligada a la cadira, i havia de continuar cercant, fins i tot amb la certesa de no trobar mai cap resposta. El llibre, potser, no seria res més que això, el relat d’aquesta cerca, contindria en si mateix la seva pròpia gènesi, el vagareig erràtic de la seva narració, les seves temptatives inacabades.» (2)

1) De Vigan, D. «Res no s’oposa a la nit» p. 41 2) De Vigan, D. «Res no s’oposa a la nit» p. 42 88

ANNA FANDO MORELL

Visita de la Laia, Hospitalet de Llobregat (27/08/2019): Baixar del burro sense pujar-se al carro La Laia i jo des de fa uns anys que ens veiem a compta-gotes. Ella és biòloga i quan no és a Mèxic estudiant micos, és a Suècia cursant gratuïtament algun màster. Actualment desenvolupa un projecte a Borneo, on investiga les migracions dels elefants produïdes per les plantacions de fulla de palma.

Abans ens veiem gairebé cada dia, de veïnes vam passar a ser col·legues punkis, de col·legues a amigues, i finalment vam deixar el concepte amigues per transformar-lo amb el concepte germanes. Així, doncs, la meva germana, sovint es perd moltes de les petites coses del meu dia a dia, sensacions o problemes que quan veiem resten en segon pla, de la mateixa manera que jo tampoc sabria explicar quina és la seva rutina diària.

Fa poc, al gener, va coincidir que hi era quan muntava una exposició prop del barri, a la Sagrada Família, va ser una de les poques exposicions que ha pogut veure. La meva professió d’artista és seguida per totes les meves amigues, però alhora és estranya per moltes d’elles. L’estètica i la teoria queden lluny de les converses personals: ens hem de fer càrrec de problemes familiars, cures, sexualitat, problemes econòmics... Les exposicions s’han convertit en esdeveniments que faig servir a mode de convocatòria per reunir-nos totes, una excusa professional.

Noto aquesta distància. Però les meves amigues ja han superat l’etapa de «podries fer un dibuix, tu que hi tens traça» i ara promouen el «una amiga meva és artista». Tot i això, sóc conscient de les poques eines que disposen per explicar el que faig.

En aquest marc, a vegades opto per no explicar certes coses, perquè penso avorrides per les meves amigues. Tal com jo desconec les formulacions químiques que fa servir la Berta o les composicions que coneix la Núria, no trobo imprescindible que hagin de conèixer res del que en el present escrit he tractat. En tinc prou que coneguin les representacions dels meus tatuatges, que són un petit mostrari dels meus referents artístics! Tot i això, quan avui ha vingut la Laia i m’ha vist amb el Fanzine ja imprès a les mans, la seva expressió ha canviat de cop i volta!

- Me’l puc quedar?- m’ha dit.

Però jo només tenia una còpia. És possible que hagi apartat una part de la meva vida donant per suposat que no interessa a les meves amistats? I si en realitat tenen alguna cosa a dir? I si sóc jo que estic decidint per elles? És això una pràctica instituent? Pot ser aquest fanzine és una manera de connectar, de donar espai a allò que ens queda sempre sense comentar. Diria que aquesta experiència no només m’està servint per ordenar sensacions i pensaments, per explicar-me a mi mateixa, si no també per exercitar l’explicació de cara als altres.

Tot seguit li he explicat el projecte a la Laia.

- Te’n recordes que estic fent la tesi sobre el projecte FemArt? Te’n recordes que em van donar un premi d’investigació? - començo. Ella si que ho recordava perquè les coses com les beques, els estudis i les noves feines les comentem molt. De fet, ella realitza la seva investigació gràcies a una beca de Nathional Geographic molt reconeguda.

Li explico les dificultats de trobar informacions sobre FemArt i Ca La Dona al MACBA mentre ella fulleja el fanzine. Li agraden molt les làmines. Tot seguit li presento les 89

ANNA FANDO MORELL

contradiccions, les negociacions, en el procés de recerca. L’estratègia passa per enganxarla amb alguna cosa que pugui conèixer: començo per explicar les Agencias del MACBA. Perquè nosaltres vam ser usuàries d’Indymedia, perquè vam estar vinculades amb la contrainformació i em sonava que la Laia coneixia el projecte «Yo Mango» perquè recordava que per les nostres mans havien passat enganxines d’aquesta iniciativa (De fet recordo que duien la cara de l’actriu Winona Ryder, si no m’equivoco).

Partint del fracàs de projectes com les Agencias li presento les dificultats relacionals dels moviments socials i la institució museística. Ella em comença a fer preguntes sobre els recursos, les vinculacions entre les línies de política municipal o estatal i els museus, el context de la ciutat... Ara parlem de les manifestacions al espai de la plaça, recordem algunes i li dic que les he recollit al diari. Després parlem de les dificultats personals i professionals: de com costa participar dels dos espais sense passos en fals, sense neguits, sense sospites. De com des dels moviments socials sentim la pressió de l’autonomia, la pressió de la no-col·laboració en certs espais; i com des de l’àmbit artístic hi trobem postures de transformació, d’aprofitament professional o fins i tot actituds reformistes. Com costa tot tant, sobretot aquesta auto-imposició de ser coherent en un espai i en un altre, tant,... que ha donat per quasi bé 90 pàgines de diari. A mode de resum li dic: - Com de difícil és baixar-se del burro (de l’activisme anti-institucional o anti-relacions institucionals) sense pujar-se al carro (de la pràctica fagocitant institucional)!

90