Laia Esteve – S'ha de ser Rata!

S’h

Rat !

Laia Esteve Gonzàlez

S’h

Rat !

Laia Esteve Gonzàlez

Projecte int egrat, 2019 Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il·lustració Òscar Sarramia,tutor de Proje cte Integrat Ge orgina Aspa, professora de Suport d’Enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport Digital Escola d’Ar t La Industri al Comt e d’Urgell, 187 08 036 Bracel ona

CF Grau Super ior d’Il lustració

S’h

Rat !

Laia Esteve Gonzàlez

Projecte int egrat, 2019 Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il·lustració Òscar Sarramia,tutor de Proje cte Integrat Ge orgina Aspa, professora de Suport d’Enquadernació Violant Cebrià, professora de Suport Digital Escola d’Ar t La Industri al Comt e d’Urgell, 187 08 036 Bracel ona

CF Grau Super ior d’Il lustració

«Si diéramos a la comida, la alegría y las canciones más valor que al oro, este sería sin duda un mundo más feliz.»

J.R.R. Tolkien

«Si diéramos a la comida, la alegría y las canciones más valor que al oro, este sería sin duda un mundo más feliz.»

J.R.R. Tolkien

Des de fa més de dues setmanes l’A gulla està malalta, i l’Octubre ja fa quatre dies que té febre.

No sé què hi farem…

Jo soc la Botó, la filla mitjana del sastre del barri més petit de tota Barcelona, L’Esquerra de la claveguera, on viuen les rates més sofisticades de tot el subsòl. Sí, soc una rata, però no soc com les rates a les quals esteu acostumats a veure, jo soc una rata de l’alta societat.

Ah! Us presento: aquesta és la meva mare, que està preocupada per les meves germanes, l’Agulla i l’Octubre, que fa uns dies que són al llit; i el senyor de més enllà és el meu pare.

Sembla que hi ha quelcom que fa emmalaltir a les rates, però no només a les de casa meva, sinó que tot el barri està sota el malefici d’aquesta malaltia fantasma.

I perdó, aquesta és la meva motxilla. Sí!

Me’n vaig de casa. Però tornaré, eh?

Surto un parell de dies per pujar amunt.

No sabeu a què em refereixo? A dalt de tot, més enllà de les clavegueres, al món dels humans! Tinc les meves teories, podria ser que s’hagin adonat que els prenem les coses i que ens vulguin fer la guitza… Comprensible, tot s’ha de dir, però fins al punt d’enverinar-nos l’aigua… El cas no és segur del tot, els pinyaires diuen que els humans creuen que hi ha un fantasma que col·lecciona material escolar, o quelcom així.

També m’han advertit que hi ha un seguit de professors dels quals sospiten (adjunto la llista amb les respectives cares).

Tanmateix, pujaré a parlar amb ells, per negociar. Ningú no vol ni tan sols apropar-se a ells, però estic segura que arribarem a un acord.

Ah! Us presento: aquesta és la meva mare, que està preocupada per les meves germanes, l’Agulla i l’Octubre, que fa uns dies que són al llit; i el senyor de més enllà és el meu pare.

Sembla que hi ha quelcom que fa emmalaltir a les rates, però no només a les de casa meva, sinó que tot el barri està sota el malefici d’aquesta malaltia fantasma.

I perdó, aquesta és la meva motxilla. Sí!

Me’n vaig de casa. Però tornaré, eh?

Surto un parell de dies per pujar amunt.

No sabeu a què em refereixo? A dalt de tot, més enllà de les clavegueres, al món dels humans! Tinc les meves teories, podria ser que s’hagin adonat que els prenem les coses i que ens vulguin fer la guitza… Comprensible, tot s’ha de dir, però fins al punt d’enverinar-nos l’aigua… El cas no és segur del tot, els pinyaires diuen que els humans creuen que hi ha un fantasma que col·lecciona material escolar, o quelcom així.

També m’han advertit que hi ha un seguit de professors dels quals sospiten (adjunto la llista amb les respectives cares).

Tanmateix, pujaré a parlar amb ells, per negociar. Ningú no vol ni tan sols apropar-se a ells, però estic segura que arribarem a un acord.

: Es rad , D P e s r rò ic , pà ic . n pà ic , l nc - l V o i s nos e c m ra e . Q … e ra e n nd

: Es rad , D P e s r rò ic , pà ic . n pà ic , l nc - l V o i s nos e c m ra e . Q … e ra e n nd

La claror de les llumetes de les cases es feien petites i la foscor creixia i creixia. El soroll de l’aigua cada cop era més fort. No es veia el final, i el camí pujava, i pujava, i pujava…, i no parava de pujar.

Van passar trenta minuts i ja no es veia res, ni endavant ni endarrere, però podia tocar la paret. Quines esgarrifances!!!

Amb una mà endavant per a no xocar, vaig arribar al final del túnel.

La claror de les llumetes de les cases es feien petites i la foscor creixia i creixia. El soroll de l’aigua cada cop era més fort. No es veia el final, i el camí pujava, i pujava, i pujava…, i no parava de pujar.

Van passar trenta minuts i ja no es veia res, ni endavant ni endarrere, però podia tocar la paret. Quines esgarrifances!!!

Amb una mà endavant per a no xocar, vaig arribar al final del túnel.

d ò x i —A

al n i f l e r e s eu

ne ú t l de

l!

d ò x i —A

al n i f l e r e s eu

ne ú t l de

l!

—On serà l’entrada?

Vaig buscar el forat per on passen els treballadors per pujar. «És un forat fet a mida en el ciment, el trobaràs fàcilment», em va dir el pare.

Ara es veia una llum suau i blanca, molt lluny encara, que provenia de dalt. A la paret hi havia uns forats.

—Per aquí puc pujar!!

Un cop vaig arribar a la part més alta, em vaig disposar a sortir a un replà on el cap dels pinyaires seia tranquil·lament. amb el seu diari.

—On serà l’entrada?

Vaig buscar el forat per on passen els treballadors per pujar. «És un forat fet a mida en el ciment, el trobaràs fàcilment», em va dir el pare.

Ara es veia una llum suau i blanca, molt lluny encara, que provenia de dalt. A la paret hi havia uns forats.

—Per aquí puc pujar!!

Un cop vaig arribar a la part més alta, em vaig disposar a sortir a un replà on el cap dels pinyaires seia tranquil·lament. amb el seu diari.

Tot d’una el cap fa el senyal i es crea una filera de rates que, com formigues, agafen els objectes de la pila i baixen veloces desapareixent en el forat negre. Em vaig amagar rere una capseta de llapis. I un segons després, vaig quedar-me sola a l’armari, ple de capses, muntanyes de cartró com un mur negre, i per sobre una tela de llum.

Tot d’una el cap fa el senyal i es crea una filera de rates que, com formigues, agafen els objectes de la pila i baixen veloces desapareixent en el forat negre. Em vaig amagar rere una capseta de llapis. I un segons després, vaig quedar-me sola a l’armari, ple de capses, muntanyes de cartró com un mur negre, i per sobre una tela de llum.

Vaig creuar el mur per un estret carreró que s’obria pas en l’estructura, i en arribar davant les portes, una esquerda vertical va enlluernar-me. A mesura que m’apropava a la llum, apareixien formes, es veia una classe, els humans feien coses… caminaven, s’aixecaven, agafaven objectes, els apilaven…

I van començar a marxar!!

Era la meva oportunitat, sortir sense que em veiés ningú.

Vaig pujar a sobre de l’armari, amagant-me rere les escultures i pots de vidre. De sobte, un dels humans va moure una escultura i CATAPLAF!!! D’un bot vaig saltar dintre un recipient de vidre. Quin espant! Però falsa alarma. Els humans se n’anaven i quan vaig voler sortir-ne ja no ho aconseguia.

—Hola?? nois? Ei nois! Pinyaires!! No em diguis que ja han acabat el torn per avui… aiiii i com surto jo d’aquí? Algú? Ajudaaa!!

Reconec que em vaig posar una mica nerviosa. De sobte, entre les llums que entraven per la finestra, una ombra amb dues orelles punxegudes va començar a créixer sobre meu.

Vaig creuar el mur per un estret carreró que s’obria pas en l’estructura, i en arribar davant les portes, una esquerda vertical va enlluernar-me. A mesura que m’apropava a la llum, apareixien formes, es veia una classe, els humans feien coses… caminaven, s’aixecaven, agafaven objectes, els apilaven…

I van començar a marxar!!

Era la meva oportunitat, sortir sense que em veiés ningú.

Vaig pujar a sobre de l’armari, amagant-me rere les escultures i pots de vidre. De sobte, un dels humans va moure una escultura i CATAPLAF!!! D’un bot vaig saltar dintre un recipient de vidre. Quin espant! Però falsa alarma. Els humans se n’anaven i quan vaig voler sortir-ne ja no ho aconseguia.

—Hola?? nois? Ei nois! Pinyaires!! No em diguis que ja han acabat el torn per avui… aiiii i com surto jo d’aquí? Algú? Ajudaaa!!

Reconec que em vaig posar una mica nerviosa. De sobte, entre les llums que entraven per la finestra, una ombra amb dues orelles punxegudes va començar a créixer sobre meu.

—UN GAT?!!

No volia ni mirar, el cor se’m va aturar, però no ocorria res. Res de res. Així que vaig aixecar la vista i vaig veure dos ulls gegants i verds mirant-me. Llavors el gat va allunyar-se i va introduir suaument la pota dintre el pot.

—Puja.

—No vols menjar-me?

—Estàs boja? Prefereixo les llaunes de foie.

Bé doncs, vaig accedir a pujar. Semblava un gat d’allò més digne i sofisticat, així que me’n vaig refiar. Però quan ja vaig ser fora, el molt ximple em va atrapar per la cua i d’un salt vam acabar enmig de la sala.

—Però… què fas gat insolent???? Baixa’m ara mateix!!

Just en aquell moment em va deixar caure, i em va mirar amb una rialla sarcàstica.

—No es mereixen.

Un cop davant la porta, el gat va ensumar. I em mira i… PER TOTS ELS BOTONS!!! La porta s’obre i comencen a entrar tot de peus GEGANTS GEGANTÍSSIMS! S’escolten sorolls forts, murmuris, i cops i rialles, i una veu neguitosa. I de sobte, silenci.

—UN GAT?!!

No volia ni mirar, el cor se’m va aturar, però no ocorria res. Res de res. Així que vaig aixecar la vista i vaig veure dos ulls gegants i verds mirant-me. Llavors el gat va allunyar-se i va introduir suaument la pota dintre el pot.

—Puja.

—No vols menjar-me?

—Estàs boja? Prefereixo les llaunes de foie.

Bé doncs, vaig accedir a pujar. Semblava un gat d’allò més digne i sofisticat, així que me’n vaig refiar. Però quan ja vaig ser fora, el molt ximple em va atrapar per la cua i d’un salt vam acabar enmig de la sala.

—Però… què fas gat insolent???? Baixa’m ara mateix!!

Just en aquell moment em va deixar caure, i em va mirar amb una rialla sarcàstica.

—No es mereixen.

Un cop davant la porta, el gat va ensumar. I em mira i… PER TOTS ELS BOTONS!!! La porta s’obre i comencen a entrar tot de peus GEGANTS GEGANTÍSSIMS! S’escolten sorolls forts, murmuris, i cops i rialles, i una veu neguitosa. I de sobte, silenci.

—Déu meu, UNA RATA!!!

Sort del gat! Perquè tan bon punt van començar a ploure objectes, va atrapar-me de nou i fent-se camí entre les cames passadís amunt, va pujar unes escales i es va ficar dintre un armari que quedava davant les escales al segon pis.

—Ara que estem sols, podries explicar-me que fa una rateta perduda aquí?

—He vingut a parlar amb el cap dels humans. Estan contaminant l’aigua de la meva ciutat! Per cert, que se m’oblida, soc la Botó.

—Encantadíssim, Botó. Ja que et presentes, jo soc en Constantine.

Llavors, vaig explicar-li tota la història: que venia de sota el terra per descobrir qui era el responsable de l’enverinament de l’aigua…

En Constantine va esclatar a riure.

—Tu parles de la Griselda —Griselda?

—Una professora que fa cinc minuts ha atemptat contra la nostra vida…

La recordes?

Oh, i tant que la recordo!

—Déu meu, UNA RATA!!!

Sort del gat! Perquè tan bon punt van començar a ploure objectes, va atrapar-me de nou i fent-se camí entre les cames passadís amunt, va pujar unes escales i es va ficar dintre un armari que quedava davant les escales al segon pis.

—Ara que estem sols, podries explicar-me que fa una rateta perduda aquí?

—He vingut a parlar amb el cap dels humans. Estan contaminant l’aigua de la meva ciutat! Per cert, que se m’oblida, soc la Botó.

—Encantadíssim, Botó. Ja que et presentes, jo soc en Constantine.

Llavors, vaig explicar-li tota la història: que venia de sota el terra per descobrir qui era el responsable de l’enverinament de l’aigua…

En Constantine va esclatar a riure.

—Tu parles de la Griselda —Griselda?

—Una professora que fa cinc minuts ha atemptat contra la nostra vida…

La recordes?

Oh, i tant que la recordo!

Aquella mala bèstia era la que havia enverinat el nostre canal!

Vam idear un pla per sorprendre-la. En Constantine va accedir a ajudar-me.

Deia que seria divertit fer-li la guitza a la senyora Griselda.

Va portar-me a una classe llarguíssima, amb quatre taules alineades en forma de cub. I en una de les canonades que tocaven a la finestra em va col·locar.

—No tardaré ni un bocí de segon! —vaig exclamar.

—T’estaré esperant. Quan pugis de nou, dirigeix-te al despatx del final del passadís.

En Constantine sabia on havia d’anar. Jo, per altra banda, no sabia on acabaria.

Vaig deixar-me caure pel forat i com un tobogan vaig començar a rodolar i rodolar.

I vinga caure!

I en acabar, vaig trobar una sortida just darrere l’armari on havia aparegut el primer cop.

—Senyor pinyaire!! Senyor! Haig de parlar amb vostè! Necessito la vostra ajuda!

—Què fa una rateta com tu aquí dalt??? Ets boja??

—He resolt el misteri del canal! Sé qui enverina l’aigua!!

Les cares els hi van canviar. De sobte tots tenien els ulls com plats i em miraven atònits.

Llavors vam pujar per la claveguera d’amagat, i en un tres i no res ja érem tota la fila de pinyaires i jo a la saleta on en Constantine em va deixar.

I una mica guiats pel cap dels pinyaires, vam arribar al despatx.

En Constantine mentrestant va anar al passadís i es va posar a miolar. I miola que miola, la senyora Griselda farta va sortir a escridassar-lo. I miolava ara més fort. La professora no podia aguantar-lo més i va apropar-se per espantar-lo sacsejant una ploma amb la mà.

Però Constantine va prendre-li-la. Arrenca a córrer veloç com un llamp i gira la cantonada cap a les escales, puja a la primera planta i en arribar davant el despatx, el gat desapareix en la foscor i la porta es tanca.

La professora va obrir la porta i es va endinsar en la foscor. Però quan va encendre el llum, va trobar-se tot de rates per tot arreu.

Aquella mala bèstia era la que havia enverinat el nostre canal!

Vam idear un pla per sorprendre-la. En Constantine va accedir a ajudar-me.

Deia que seria divertit fer-li la guitza a la senyora Griselda.

Va portar-me a una classe llarguíssima, amb quatre taules alineades en forma de cub. I en una de les canonades que tocaven a la finestra em va col·locar.

—No tardaré ni un bocí de segon! —vaig exclamar.

—T’estaré esperant. Quan pugis de nou, dirigeix-te al despatx del final del passadís.

En Constantine sabia on havia d’anar. Jo, per altra banda, no sabia on acabaria.

Vaig deixar-me caure pel forat i com un tobogan vaig començar a rodolar i rodolar.

I vinga caure!

I en acabar, vaig trobar una sortida just darrere l’armari on havia aparegut el primer cop.

—Senyor pinyaire!! Senyor! Haig de parlar amb vostè! Necessito la vostra ajuda!

—Què fa una rateta com tu aquí dalt??? Ets boja??

—He resolt el misteri del canal! Sé qui enverina l’aigua!!

Les cares els hi van canviar. De sobte tots tenien els ulls com plats i em miraven atònits.

Llavors vam pujar per la claveguera d’amagat, i en un tres i no res ja érem tota la fila de pinyaires i jo a la saleta on en Constantine em va deixar.

I una mica guiats pel cap dels pinyaires, vam arribar al despatx.

En Constantine mentrestant va anar al passadís i es va posar a miolar. I miola que miola, la senyora Griselda farta va sortir a escridassar-lo. I miolava ara més fort. La professora no podia aguantar-lo més i va apropar-se per espantar-lo sacsejant una ploma amb la mà.

Però Constantine va prendre-li-la. Arrenca a córrer veloç com un llamp i gira la cantonada cap a les escales, puja a la primera planta i en arribar davant el despatx, el gat desapareix en la foscor i la porta es tanca.

La professora va obrir la porta i es va endinsar en la foscor. Però quan va encendre el llum, va trobar-se tot de rates per tot arreu.

Pobra dona, va quedar-se sense alè, i llavors jo vaig fer un pas endavant i vaig començar: —Humana! Sabem que ets la responsable de contaminar l’aigua de les clavegueres. Hem vingut a arribar a un acord.

—Rates!? Com heu arribat aquí? Què feu al meu despatx?? QUIN FÀSTIC!!!

Allunyeu-vos de mi!!

—Perque ens odies tant? Per qué ens enverines??

—Deixeu-me en Pau! Sou Fastigoses, dolentes, MENTIDERES!!! Ell no venía!!

M’odiava, I Ara soc jo qui us odia a vosaltres !!!

—Què? Qui?? I es va fer un silenci llargíssim… Tant que cansades d’esperar, vam posar-nos en marxa i entre totes la vam lligar, amb l’ajuda d’en Constantine.

Els pinyaires van fer una fila com les que fan sempre: alguns portaven tot d’objectes robats que tenia la Griselda amagats en diferents armaris, uns altres una bossa de sac plena de gomes d’esborrar i ceres de color vermell. I per últim teníem la Griselda lligada, i vam fer-la rodar pel passadís, escales avall, vam creuar el vestíbul, i finalment, la vam deixar en el bell mig del pati, amb totes les seves bosses plenes de material.

Els alumnes i la resta de professors que havien sortit a veure el que passava, observaven sense saber què fer, aclaparats!! Mentre tothom mirava, la Griselda va començar a plorar.

Pobra dona, va quedar-se sense alè, i llavors jo vaig fer un pas endavant i vaig començar: —Humana! Sabem que ets la responsable de contaminar l’aigua de les clavegueres. Hem vingut a arribar a un acord.

—Rates!? Com heu arribat aquí? Què feu al meu despatx?? QUIN FÀSTIC!!!

Allunyeu-vos de mi!!

—Perque ens odies tant? Per qué ens enverines??

—Deixeu-me en Pau! Sou Fastigoses, dolentes, MENTIDERES!!! Ell no venía!!

M’odiava, I Ara soc jo qui us odia a vosaltres !!!

—Què? Qui?? I es va fer un silenci llargíssim… Tant que cansades d’esperar, vam posar-nos en marxa i entre totes la vam lligar, amb l’ajuda d’en Constantine.

Els pinyaires van fer una fila com les que fan sempre: alguns portaven tot d’objectes robats que tenia la Griselda amagats en diferents armaris, uns altres una bossa de sac plena de gomes d’esborrar i ceres de color vermell. I per últim teníem la Griselda lligada, i vam fer-la rodar pel passadís, escales avall, vam creuar el vestíbul, i finalment, la vam deixar en el bell mig del pati, amb totes les seves bosses plenes de material.

Els alumnes i la resta de professors que havien sortit a veure el que passava, observaven sense saber què fer, aclaparats!! Mentre tothom mirava, la Griselda va començar a plorar.

—Molt bé, heu guanyat! Heu guanyat!

Tot va ser per culpa seva! Ell mai em va fer cas, mai em va portar cap regal!

NI UNA SOLA VEGADA! Vaig girar-me per escoltar.

—Qui? —En Ratolí Pérez!!

—Dona… porta anys jubilat…

Poc a poc i dignament, els Pinyaires i jo vam continuar la marxa cap a les clavegueres, allunyant-nos de l’enrabiada Griselda.

En Constantine ens seguia.

—Molt bé, heu guanyat! Heu guanyat!

Tot va ser per culpa seva! Ell mai em va fer cas, mai em va portar cap regal!

NI UNA SOLA VEGADA! Vaig girar-me per escoltar.

—Qui? —En Ratolí Pérez!!

—Dona… porta anys jubilat…

Poc a poc i dignament, els Pinyaires i jo vam continuar la marxa cap a les clavegueres, allunyant-nos de l’enrabiada Griselda.

En Constantine ens seguia.

—Un plaer, rateta, espero que ens tornem a trobar.

—Igualment, «Monsieur».

I vaig baixar per les clavegueres fins al subsòl.

—Un plaer, rateta, espero que ens tornem a trobar.

—Igualment, «Monsieur».

I vaig baixar per les clavegueres fins al subsòl.

Quan vaig arribar a casa, els meus pares em van rebre amb molta il·lusió, i vaig explicar-los-hi tota l’aventura que havia viscut: com vaig pujar per les clavegueres, les coses que havia vist, el que havia après dels humans… I els vaig parlar d’en Constantine!!!!

Encara ara mantenim el contacte! De tant en tant pujo a veure’l, i sovint m’envia cartes que els pinyaires em porten de la superfície.

Aquesta va ser la primera carta que em va enviar… sobre l’assumpte de l’aventura…

Quan vaig arribar a casa, els meus pares em van rebre amb molta il·lusió, i vaig explicar-los-hi tota l’aventura que havia viscut: com vaig pujar per les clavegueres, les coses que havia vist, el que havia après dels humans… I els vaig parlar d’en Constantine!!!!

Encara ara mantenim el contacte! De tant en tant pujo a veure’l, i sovint m’envia cartes que els pinyaires em porten de la superfície.

Aquesta va ser la primera carta que em va enviar… sobre l’assumpte de l’aventura…

Dedicat a la JĂşlia.

Dedicat a la JĂşlia.

Il.lustracions en aquarel.la sobre paper, acabats en bolígraf.

Paper de gramatge baix, imprès a Media Active, el 13 d’abril de 2019, dia Internacional del Petó.

Tipografia emprada, Goudy Old Style.

Peça única.

Il.lustracions en aquarel.la sobre paper, acabats en bolígraf.

Paper de gramatge baix, imprès a Media Active, el 13 d’abril de 2019, dia Internacional del Petó.

Tipografia emprada, Goudy Old Style.

Peça única.