#adsantjordi2016

#ADSANTJORDI www.anoiadiari.cat Abril 2016

l Especia

t ï u t a Gr rdi o J t n a S

ENTREVISTA Albert Sánchez-Piñol REPORTATGE Sant Jordi i Catalunya ANOIA 2045 El binomi amor i cultura fan de Sant Jordi una diada inalterable ENTREVISTA Feliu Formosa L’OBSERVATORI Conversa amb Montse Lobato i Gemma Romanyà REPORTATGE Traductors i il·lustradiors anoiencs OPINIÓ Marina Llansana Antoni Dalmau Jordi Cuixart Josem Maria Solà CONTES Pep Elias Teresa Roig Maria Enrich Cristina Domènech Mireia Rubio Oriol Solà David Soler REPORTATGE Piera celebra la Fira del Sant Crist REPORTATGE Autors locals del 2016

Sant Jordi batega

#ADSANTJORDI

2

sant jordi

Un gran patró per a un país petit Sant Jordi, com a model de cavalleria, va estar vinculat a la guerra, però també a la poesia i, des d’aquí, al món literari FRANCESC VILAPRINYÓ sants-, cap dels comtes-reis va Sant Jordi està molt deman- portar aquest nom. A Aragó, ja dat com a patró. Està vinculat a abans de la unió dinàstica amb una vintena llarga de països, co- el comtat de Barcelona, era tammençant per un que porta el seu bé un sant molt popular. Amb els nom, Geòrgia. Amb Catalunya la almogàvers, Sant Jordi va ressorelació també és de llarga durada, nar com un dels crits de guerra per bé que, curiosament, només d’aquests soldats. hi ha un municipi dels 947 que El segle XII, a Europa, va ser el formen el país que porta el seu de l’amor cortès i en certa manera nom: Sant Jordi Desvalls. un precedent del Renaixement.

El patronatge de Sant Jordi Sant Jordi va esdevenir l’ideal amb Catalunya ha bastit bona de la cavalleria. Des d’aleshores, part de la identitat cultural que va anar guanyant presència a la tenim. Durant dècades, ‘Jordi’ va poesia i el seu nom va associarser un dels noms més posats. Des se cada cop més a la literatura. I dels anys 90, ‘Marc’ ha guanyat la aquesta és l’arrel que als Països batalla entre els nounats, però di- Catalans s’hagi erigit en el patró fícilment canviarà el patronatge. del llibre.

No és el mateix ser un evangelista que carregar-se un drac.

Però, qui era Sant Jordi?

Entre els altres països No hi ha la seguretat que el tenen com a paque hagi estat un per#ADCONTE tró hi ha Anglaterra, sonatge històric.

Portugal –i d’aquí, El nom prové de Sense mirar enrere, la Brasil-, Etiòpia, ‘Giorgios’, en grec, Nit donava carbasses a Grècia, Sèrbia, ‘el que treballa l’Arc de Sant Martí, deixant Montenegro i un amor impossible darrere la terra’. Un nom d’aquella porta i les seves Bulgària. Molts que ja portaven llàgrimes tenyint la fusta. d’aquests països alguns hel·lens Rosa Maria Alcalà comparteixen amb abans que entrés al Catalunya ser realisantoral. Sant Jordi tats petites i haver esva néixer a finals del tat ocupats durant temps. segle III al Pròxim Orient La festa de Sant Jordi va ‘trigar’ i era d’una família grega cristiana. a generalitzar-se a Catalunya. En- El seu pare era soldat de l’exèrcit cara que el van invocar mantes i ell va seguir la carrera. Va ser vegades –com invocaven d’altres guàrdia de corps de l’emperador

Sant Simplici, 8 · Igualada 610 204 209

Abril2016

Abril2016

#ADSANTJORDI

3

la recomanació

Demian, de Herman Hesse Imatge de Sant Jordi al Palau de la Generalitat de Catalunya

Dioclecià i va ser ascendit a ‘comes’ pels seus mèrits en el combat. Ara bé, quan l’emperador va engegar la persecució de l’any 303 contra els cristians, Jordi va negar-se a intervenir i també a abjurar de la seva fe. La llegenda explica que Dioclecià li va prometre terres i or a canvi que renunciés a la seva fe, però ni tan sols després de torturar-lo van aconseguir que el jove fes apostasia. Després de donar totes les seves riqueses, va ser decapitat a les muralles de Nicomèdia, el 23 d’abril del 303.

La mateixa tradició vol que diversos pagans, entre ells l’emperadriu i una sacerdotessa es convertissin en veure l’exemple de fe i compartissin el seu martiri.

En alguns textos es parla que el martiri va durar set anys i que va ressuscitar tres vegades després de resistir infinitud de turments.

Si bé la llegenda és això, una llegenda, ben aviat se’l va començar a venerar. El 494 ja va ser canonitzat. Des de llavors van començar a sorgir diverses llegendes sobre ell a l’Orient, que després passarien a l’Europa medieval cristiana.

La història de la mort del drac és una herència de moltes llegendes de l’antigor, la més similar de les quals és la de Perseu salvant Andròmeda d’un monstre marí. Les primeres versions situen els fets a l’Orient o a Líbia. A l’Europa medieval, es tractava d’un drac que s’establia en una font i demanava sacrificis humans a la població per

tal que poguessin accedir a l’aigua.

Els sacrificis s’oferien a l’atzar fins que va tocar a la filla del rei. El rei va implorar per la vida de la seva filla, però va ser en va. I en aquell moment, apareixia Sant Jordi sobre un cavall i lluitava i matava la bèstia. Els ciutadans, agraïts —que no hagués vingut abans per salvar les filles dels plebeus devorades no els molestava—, es van convertir al cristianisme.

La solució va ser el sorteig i, cada dia, un dissortat habitant assuaujava la gana del monstre. Aquí entra en joc la filla del rei: “un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com I apareix Joan Amades la de qualsevol dels seus súbdits i La importància de Sant Jordi en- s’avingué que fos sacrificada”. tre els catalans arrenca des de I aquí entra, segons Amades, l’Edat Mitjana, però la llegenda en joc Sant Jordi que escomet i compilada amb l’accent nostrat li malfereix la fera, de manera que devem, com tantes altres coses, salva la princesa. Lliga al drac pel a Joan Amades. Al volum III del coll i el porta a Montblanc on la ‘Costumari català’ apareix la lle- població el linxa: “Tot el poble de genda, que situa Sant Jordi no a Montblanc, que havia presenciat la Capadòcia, sinó a Montblanc. la baralla des de les muralles, ja “Diuen que assolava els volesperava amb el braços oberts tants de Montblanc un la donzella i el cavaller, i monstre ferotge i teenmig de la plaça va es#ADCONTE rrible, que posseïa bravar el seu odi conles facultats de tra la fera, de la qual L’una maldava per caminar, volar sortir, l’altra per entrar. aviat no restà bocí”. i nedar, i tenia Dues forces iguals en sentit De la sang del contrari no aconseguiren l’alè pudent, fins monstre en va brosres: tot restà igual. el punt que des tar un roser i aquí, Toni Llena de molt lluny, el paladí, va ser gaamb les seves lant i va tallar una alenades enverirosa per a la princesa. nava l’aire, i produïa El rei estava molt agraït la mort de tots els qui el i va oferir la mà de la prinrespiraven.Era l’estrall dels racesa a Sant Jordi, que gentilment mats i de les gents i per tota aque- ho declinà i desaparegué mentre lla contrada regnava el terror més instava la gent de Montblanc que profund”. fossin bons cristians.

“Nada le es más desagradable a un hombre que tomar el camino que conduce a sí mismo” Aquesta breu novel·la que té de subtítol “Història de la joventut d’Emil Sinclair” és idònia tant per persones que tot just han començat la recerca de si mateixos com per persones que es considerin trobades.

Narra la història d’Emil, que a través d’una mentida haurà de trencar la il·lusió del món infantil – un món “lluminós”, fals i incomplet-.

A partir d’aquest trencament comença el seu camí i el de qualsevol lector cap a la consciència de si mateix. Un jove enigmàtic tindrà una influència decisiva durant el camí: Demian. De l’edat d’Emil, Demian sembla concentrar el llibre es sentirà un acompanyant de Sinclair, fins i tot en els seus moments més foscos sentirà empatia i comprensió.

Herman Hesse té un talent innegable per tractar temes de gran transcendència amb un llenguatge molt entenedor. La sensació de nostàlgia i profunditat en acabar Demian és inimitable, animo els curiosos a experimentarla.

RITA BOSSER TOCA Estudiant

Avinguda Països Catalans, 49 08700 Igualada Tel. 931 992 301 www.eunergia.cat · info@eunergia.cat

#ADSANTJORDI

4

Abril2016

sant jordi

la recomanació

Els llibres més llegits a les biblioteques de l’Anoia Júlia Navarro, Maria Dueñas, Matilde Asensi, Dolores Redondo o Albert Espinosa són alguns dels escriptors més llegits a les biblioteques de l’Anoia que formen part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Es pot dir que els usuaris d’aquestes biblioteques es decanten pels autors espanyols, tot i que a les llistes d’aquest rànquing dels més llegits també hi entren noms com Paula Hawkins, autora del thriller La noia del tren i Harlan Coben, autor de El bosque. Molta varietat, doncs, que constata la riquesa de gustos i preferències dels lectors de casa nostra. On sí que hi ha unanimitat és en els llibres preferits pels més menuts: les aventures del Greg, Un pringat total, de Jeff Kinney ocupa els primers llocs de les llistes a totes les biblioteques. Repassem aquí les novel·les més prestades dels darrers mesos, així com les novel·les juvenils i els llibres infantils que més han agafat en préstec els usuaris de les biblioteques.

Aloma, de Mercè Rodoreda -I a tu, qui et manava dir que sí? És la primera frase que em ve al cap quan em trobo davant l’ordinador, amb el “full” en blanc i el cursor fent pampallugues, impacient, esperant que em decideixi a escriure.

I tot per un whatsapp que em convida a compartir amb vosaltres una recomanació.

La d’un llibre que m’hagi agradat molt. Com si això fos fàcil! No és per presumir de res però he llegit molt i penso que hi ha llibres per a cada moment i moments per a cada llibre. L ‘estat d’ànim, l’etapa vital, l’època de l’any, les expectatives posades a partir de les recomanacions rebudes…tot això i més, farà que variï la percepció, com el rebem ; com ens impacta el que hem llegit. El mateix llibre llegit en un moment o un altre no el valorem igual, no l’apreciem de la mateixa manera. Per tant em fa molt respecte fer-vos una recomanació. Amb quin criteri?

Quin gènere literari? Escriptor o escriptora? (ara que sóc regidora d’Igualtat potser cal recomanar una escriptora, que d’altra banda n’hi ha de molt bones i de sobres)? Català? Clàssic?...?

Però vaig dir que sí i ho faré!

Donat que és per Sant Jordi, em decanto per una autora catalana. Tanco els ulls…

I el primer que em ve al cap és Aloma de Mercè Rodoreda . Seguit de ben a a prop de Pedra de Tartera de Maria Barbal o…

D’acord. Em quedo amb Aloma.

El vaig llegir fa mooooolts anys. D’adolescent. Em va trasbalsar, impactar i emocionar. La història de l’Aloma pot ser ben real a dia d’avui.

Voleu saber per què?

Us proposo que la llegiu i si voleu en parlem.

CARME RIERA Regidora de l’Ajuntament d’Igualada

Biblioteca Central d’Igualada Novel·la Dime quien soy, Júlia Navarro Un millón de gotas, de Víctor del Árbol El món blau; estima el teu caos, d’Albert Espinosa.

Novel·la juvenil En flames, de Suzanne Collins Un fill, d’Alejandro Palomas Insurgent, de Veronica Roth.

Infantil Mis primeros passos en la lectura, Dominique Foufelle El misteriós manuscrit de Nostraratus, de Geronimo Stilton Un pringat total, de Jeff Kinney

Biblioteca de Piera Novel·la El bosque, Harlan Coben La templanza, Maria Dueñas Ciudad negra, Fernando Gamboa González Novel·la juvenil La casa sota la sorra, Joaquim Carbó Els bessons congelats, Andreu Martín El violí d’Auschwitz, M.Àngels Anglada Infantil Un pringao total, Jeff Kinney L’agent secret Zero Zero K, Geronimo Stilton Relats de fantasmes

Biblioteca Mont-Àgora de Santa Margarida de Montbui Novel·la La càmara sangrienta, Angela Carter La chica del tren, Paula Hawkins Cincuenta sombras más oscuras, de E.L James Novel·la juvenil Tu i jo, ara i aquí, de Jay Asher La closca pelada dels cretins, Jaume Copons Els secrets de la Faith Green, JeanFrançois Chabas Infantil Com fer un diari superpenjat, Rachel Renée Russell Un pringat total, Jeff Kinney La Lola en missió secreta, Isabel Alledi

Biblioteca de Masquefa Novel·la Victus, Albert Sánchez Piñol Dispara, yo ya estoy muerto, Júlia Navarro La isla de los glaciares azules, Christine Kabus Novel·la juvenil Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo Volando solo, Roald Dahl Un haikú per a l’Alícia, Francesc Miralles Infantil Ruta infernal, Jeff Kinney Un pringat total, Jeff Kinney Aventura de tardor, Enid Blyton

Biblioteca de Vilanova Novel·la La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón Ofrenda a la tormenta, Dolores Redondo En mil bocins (sèrie After), Anna Todd Novel·la juvenil Camps de maduixes, Jordi Sierra i Fabra Atrapats a la xarxa, Michelle Gagnon Totes les fades del regne, Laura Gallego Infantil Un pringat total, Jeff Kinney Tiana y el sapo, Disney Les bruixes, Roald Dahl Biblioteca de Capellades Novel·la Palmeras en la nieve, Luz Gabás L’últim Cató, Matilde Asensi Música para feos, Lorenzo Silva Novel·la juvenil Operació Kyoto, Àngel Burgas Lleial, Veronica Roth Puc somiar-te?, Blue Jeans Infantil El tercer en discòrdia, Jeff Kinney Mala sort!, Jeff Kinney Tina superbruixa fa bromes màgiques, Knister

Biblioteca Verge de MOntserrat del Bruc Novel·la Olor de colònia, Sílvia Alcántara La missió de l’oblit, Maria Dueñas La vida era eso, Carmen Amoraga Novel·la juvenil Carta al rey, Tonke Dragt Camps de maduixes, Jordi Sierra i Fabra El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry Infantil Kika superbruja y los piratas, Knister Els primers passos, Bernardo Atxaga Jo que vaig dormir amb lleons, Laia Longan Bibliobús Montserrat Novel·la La templanza, Maria Dueñas A d’amor, David Lovithan La dona immòbil, Joan Barril Novel·la juvenil Wonder, J.R Palacio Un fill, Alejandro Palomas Lleial, Veronica Roth Infantil M’agradaria ser...bomber, Anna Obiols El cocodril, Montse Ganges El tercer en discòrdia, Jeff Kinney

Ferran d’Armengol, guanyador del concurs de microcontes #ADConte de l’AnoiaDiari Ferran d’Armengol ha estat el guanyador del Concurs de microcontes #ADConte convocat per l’AnoiaDiari en el marc de la festa de Sant Jordi d’enguany. El jurat, format per Montse Lobato, directora de la Biblioteca Central d’Igualada, i les professores Henar Morera i Mercè Badal, han seleccionat el seu microconte entre els 54 presentats a través de les xarxes socials a Internet i el correu electrònic. Els participants havien d’escriure un microconte, d’un màxim de 140 caràcters, sobre una imatge que mostrava una porta del barri adober del rec d’Igualada. El premi del concurs consisteix en un vol en globus, gentilesa de Camins de vent.

A les pàgines d’aquest monogràfic sobre Sant Jordi trobareu una tria dels millors microcontes presentats al concurs. #ADCONTE L’escletxa de la porta closa ens atreia amb eternes promeses.

Ignoràvem la diàfana i assolible realitat oberta d’un balcó veí.

Ferran d’Armengol

I per sant Jordi... concurs de “narrativa ràpida” L’AnoiaDiari convoca un nou concurs literari, en aquesta ocasió per al dissabte 23 d’abril, festa de Sant Jordi.

Els interessats/des a participar en aquest concurs hauran de presentarse a l’estand de l’AnoiaDiari, situat davant la Biblioteca Central, el dissabte 23 d’abril a 3/4 d’11 del matí. A les 12 del matí, els organitzadors donaran als participants una imatge, que serà el tema del concurs. Els participants tindran 45 minuts per redactar el seu conte. Els contes no podran sobrepassar les 300 paraules. Els contes han de ser redactats en llengua catalana. Els participants hauran de ser majors de 16 anys.

Hi haurà un primer premi, consistent en una nit d’hotel per a dues persones, amb esmorzar inclòs, gentilesa de l’Hotel Molí Blanc; un segon premi de dues entrades per a la funció de Terra Baixa, amb Lluís Homar, al Teatre Municipal l’Ateneu (22 de maig); i un tercer premi, de dues entrades per a qualsevol espectacle de la Programació Setembre-Desembre del Teatre de l’Aurora. El veredicte del jurat es farà públic el mateix dissabte 23 d’abril, a les 7 de la tarda, a l’estand de l’AnoiaDiari.

També es donarà a conèixer a través del diari i de les xarxes a Internet.

Abril2016

#ADSANTJORDI

5

NIVELL DE PROTECCIÓ

ALT ALT

NIVELL DE PROTECCIÓ

multiProtecció Amb les assegurances a CaixaBank i l’alarma de Securitas Direct, estaràs totalment protegit.

A més, podràs aconseguir fins a 1.000 euros1 en una Targeta Regal.

multiProtecció

Descobreix quin nivell de protecció tens en de Amb les assegurances a CaixaBank i l’alarma qualsevol Direct, oficina estaràs de CaixaBank.

Securitas totalment protegit.

A més, podràs aconseguir fins a 1.000 euros1 Informa-te’n a www.CaixaBank.cat en una Targeta Regal.

Descobreix quin nivell de protecció tens en qualsevol oficina de CaixaBank.

Informa-te’n a www.CaixaBank.cat

1. Promoció vàlida entre l’1-3-2016 i el 15-4-2016 (tots dos inclosos). Possibilitat d’aconseguir una Targeta Regal (40.000 unitats) per a persones físiques o un abonament en compte per a persones jurídiques, sempre que es compleixin les condicions de la promoció, que es poden consultar en qualsevol oficina de CaixaBank o a www.CaixaBank.cat. L’import que s’ha d’abonar es calcula en funció de les assegurances contractades i de si el prenedor té un Pack multiAssegurances o no en té cap, i/o de si contracta el servei d’alarma de Securitas Direct España, SAU, a través de PromoCaixa, SA, en els termes indicats a les condicions de la campanya. Promoció subjecta a la fiscalitat vigent. Qualsevol de les companyies pot descomptar l’import de la promoció en cas que s’extingeixi el contracte d’alguna de les assegurances i/o de l’alarma abans de 12 mesos des de l’entrada en vigor, o en cas que s’extingeixi el Pack abans de l’1-1-2017. Assegurances de vida de VidaCaixa, SAU d’Assegurances i Reassegurances, i assegurances no de vida de SegurCaixa Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurances. Caixabank, SA, operador de bancassegurances exclusiu de VidaCaixa, SAU d’Assegurances i Reassegurances, i autoritzat de SegurCaixa Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurances, inscrit en el Registre de Mediadors de la DGAFP amb el codi C0611A08663619. NRI: 1419-2016/09681

1. Promoció vàlida entre l’1-3-2016 i el 15-4-2016 (tots dos inclosos). Possibilitat d’aconseguir una Targeta Regal (40.000 unitats) per a persones físiques o un abonament en compte per a persones jurídiques, sempre que es compleixin les condicions de la promoció, que es poden consultar en qualsevol oficina de CaixaBank o a www.CaixaBank.cat. L’import que s’ha d’abonar es calcula en funció de les assegurances contractades i de si el prenedor té un Pack multiAssegurances o no en té cap, i/o de si contracta el servei d’alarma de Securitas Direct España, SAU, a través de PromoCaixa, SA, en els termes indicats a les condicions de la campanya. Promoció subjecta a la fiscalitat vigent. Qualsevol de les companyies pot descomptar l’import de la promoció en cas que s’extingeixi el contracte d’alguna de les assegurances i/o de l’alarma abans de 12 mesos des de l’entrada en vigor, o en cas que s’extingeixi el Pack abans de l’1-1-2017. Assegurances de vida de VidaCaixa, SAU d’Assegurances i Reassegurances, i assegurances no de vida de SegurCaixa Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurances. Caixabank, SA, operador de bancassegurances exclusiu de VidaCaixa, SAU d’Assegurances i Reassegurances, i autoritzat de SegurCaixa Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurances, inscrit en el Registre de Mediadors de la DGAFP amb el codi C0611A08663619. NRI: 1419-2016/09681

#ADSANTJORDI

06

Abril2016

entrevista

“Hi ha gent que prefereix viure en l’engany i no fer l’esforç d’obrir els ulls” ALBERT SÁNCHEZ-PIÑOL ESCRIPTOR

FRANCESC VILAPRINYÓ TONI CORTÈS MINGUET Albert, com s’escapa un avi català d’una setantena llarga d’anys d’una illa del Pacífic en ple segle XVIII? (riu) Ahhhh, haureu d’esperar a la tercera part, però està tot controlat. El viatge de Cook està documentat, és real, i també ho és –i no t’ho hauria de dir, perquè espoilejo- que es va creuar amb un vaixell francès que feia la mateixa ruta.

No es van veure perquè hi havia una tempesta, però van estar a tocar.

El francès va arribar a Nova Zelanda i trobarà algú abandonat a mans d’uns caníbals (somriu).

Parla molt de com és el personatge de Zuviría.

Zuviría té bona planta, però ja té una edat al final de ‘Vae Victus’, i en canvi, encara provoca passions entre les dones de la Polinèsia.

Provoca un pudor, oi? Van topar dues cultures amb una moral sexual diferent. A Tahití no hi van arribar ni el cristianisme, ni Freud, ni cap repressió. Els anglesos, quan se’ls va espatllar el vaixell, van pensar si havien de tornar a l’ illa a reparar-lo i tots els mariners estaven frisant. Allà s’ho van passar bé en el primer viatge de Cook.

Hi ha una pel·lícula de Marlon Brando, ‘Rebel·lió a bord’, que també tracta el tema, oi?

Un altre cas, sí, real, de l’ illa de Pitcairn, on viuen els descendents dels mariners i aquelles dones. Hi ha un llibre d’una antropòloga que ho tracta i explica com és viure en

aquella illa.

‘Victus’ era molt històric, a ‘Vae Victus’ surt més la vessant antropològica?

Sí, sí. No volia continuar exactament el mateix. Abans explicava el conflicte català al món i aquí els conflictes del món als catalans. Hi ha moltes tragèdies com la dels catalans. La dels yama és una guerra que és poc coneguda pels americans mateixos. A l’est de Nordamèrica hi havia cultures similars a les caribenyes, no tant al relat dels apatxes, que és el que més ens ha arribat. Cultures que van ser les primeres a rebre l’impacte de la colonització. És real, només hi ha de fictici la presència de Zuviría.

Però per exemple, l’episodi dels yama exterminant els britànics que van al seu campament és real.

Tal qual. Una guerra oblidada i la novel·la històrica consisteix en això, a reivindicar per què va lluitar aquesta gent, per uns principis elementals contra l’esclavatge.

de parentiu... nosaltres devem arribar a 13 o 15. I amb cada un d’aquests 83 noms hi ha els seus drets i obligacions, impliquen una forma de protecció social.

Els indis d’aquella zona pensaven que cadascú era la reencarnació d’un familiar mort. Per això a aquell nen dels yama li diuen Avi. Pensaven “s’havia mort i ara el tinc aquí!”. Arriba un català del segle XVIII allà i no entén res! (riu).

Zuviría tria sempre el bàndol que li sembla més honest. No predico l’indigenisme, perquè aquests mateixos yames lluitaven per no ser esclaus, però ells mateixos practicaven l’esclavatge! Però al mateix temps, en una novel·la d’aventures, pots afegir matisos.

Els indis tenien esclaus domèstics, no de producció amb fuetades a l’esquena, i això en l’escala de dolor no és el mateix.

Als Estats Units, el tema nadius ha arribat al punt folklòric que als helicòpters els posen ‘ApaEl paral·lelisme indis ameri- che’ i als míssils ‘Tomahawk’. cans-catalans sempre Els espanyols posaran ha estat de moda, oi? mai marques com #ADCONTE Tots els pobles opri‘Bac de Roda’ o ‘Vimits estan en un llarroel’?

A la fi, el pas del temps bàndol, els opresClar que no! Tu ho i els records entreobriren sors en un altre. dius, no som indis! l’escletxa per deixar pas Però no volia reI a Nova Zelanda als somnis d’un barri amb marcar les semmés, tots els pamoltes ganes de sobreviure blances, sinó les tronímics estan en @g_basc diferències. El sismaorí. Fan votatema de parentiu cions populars per la dels yama és tal com bandera amb símbols. es descriu, per exemple.

Per què? Perquè són naEl sistema de parentiu occions derrotades. Residuals. cidental és el més senzill, però jo A nosaltres encara no ens han que he estat africanista n’he vist arraconat. No veuràs un estat dels de molt i molt complexos. Algu- americans governat pels indis. nes societats tenen fins a 83 noms Aquesta és la diferència. No som

“

Hi ha moltes històries que queden en un segon terme perquè no tenen un aparell de propaganda poderós a darrere.

simpàtics per això, perquè ens volem emancipar.

El que crida l’atenció d’aquesta època on Zuviría ajuda els yames és que hi havia un equilibri de poder entre els indis i els europeus.

Els indis no són excessivament inferiors a nivell militar que els colons. En alguns casos, els nadius tenien més armes de foc que els anglesos. A l’Àfrica també passaven casos similars. És clar, podien comprar-ne als propis anglesos, als espanyols i als francesos. Tenien diferents proveïdors.

La derrota no és tecnològica, sinó cultural. Com organitzes el fet tecnològic.

Els indis podien guanyar en escaramusses, però no tenien disciplina de foc. No tenien una formació tancada sinó que lluitaven de manera individual. A Europa, segles de tiranies havien imposat una disciplina en el combat, la formació reglada. El format de novel·la em permet explicar això, quan el fill de Zuviría es pregunta “per què m’he de quedar quiet mentre em disparen?” (riu). Tots dos tenen raó, no? La civilització és això.

Aquesta disciplina és la que acaba portant 200 anys més tard a les massacres de la Primera Guerra Mundial, no? Els soldats que surten amb ordre per arribar a l’altra trinxera contra nius de metralladores.

Les cultures generen inèrcies. La cultura militar és conservadora.

La formació reglada que Zuviría vol ensenyar als indis és encara eficient cent anys després, amb Napoleó, perquè la tecnologia no ha evolucionat bastant. En canvi, a la Guerra de Secessió America-

Abril2016

Albert Sánchez-Piñol. TCM

na, és una massacre, perquè les armes han anat a més i hi ha vora un milió de morts. I ja a la Primera Guerra Mundial hi ha les metralladores, però els paios segueixen formant igual! Havia tingut èxit i ho van mantenir tant de temps.

Els indis, en canvi, no estaven pel sacrifici en massa. Quan l’antropòleg Malinowski explicava als nadius de l’illa on estava que en una batalla de la Primera Guerra Mundial havien mort 10.000 persones no se’l creien! Li deien “fatxenda”. A les guerres indígenes en morien en una topada dos o tres. Per això podien estar en guerra perpètua.

A ‘Victus’ veiem que els catalans estan discutint sempre en-

#ADSANTJORDI

tre ells. Això encara avui passa. És un handicap d’operativitat en les situacions límit davant uns borbònics que tenien una estructura més vertical?

No, no. Em vaig centrar més en el bàndol català. Però entre francesos i espanyols hi va haver moltes discrepàncies. Sobretot perquè Felip V estava boig. No ho vaig emfasitzar més perquè dirien que faig un pamflet, però parlem d’un home que era francès en una cort castellana i no va aprendre la llengua fins quasi als seus darrers dies.

Molts nobles no l’entenien en francès, era un sarau. Aquí a Catalunya teníem una guerra civil larvada. Perquè havíem tingut un règim de llibertats molt avançat, sobretot el poble baix en relació a altres punts d’Europa. Davant això hi havia una noblesa que estava en una situació incòmoda, amb contradiccions. Molts d’ells, emparentats amb castellans, s’havien desnaturalitzat. Altres nobles es debatien entre la fidelitat a les constitucions que no els eren favorables i el règim exterior.

La historiografia espanyolista és obtusa quan s’entesten a dir que la Guerra de Successió era una revolta de quatre nobles que no volien perdre privilegis. És ignorància.

A Aragó les llibertats estaven més laminades des dels segles anteriors i la resistència va ser menor; a València mig-mig; on es mantenen més sanes les institucions és aquí, on hi va haver una resistència popular extraordinària.

Les votacions estan registrades i veus com la lluita la va mantenir el poble baix. La noblesa catalana hi estava en contra i va muntar els Mossos d’Esquadra. No entenc que als anys 80 anomenéssim la policia catalana amb el nom dels que lluitaven contra el Carrasclet.

Com és el Carrasclet?

No entenc que no estigui més viu i consolidat. Hom té els seus herois romàntics i comparat amb Bac de Roda, Moragues o Serrallonga no està tant a la memòria històrica.

Ens agrada el martiri. En canvi, a Carrasclet no el derroten mai!

Els seus enemics deien que era

un bandoler... clar, ja ho diuen ara de nosaltres també. Com volien que no fes atrocitats? Era normal.

Quan s’entrava en un poble el primer que s’enganxava era l’alcalde del règim borbònic. El pelaven, clar.

A les memòries de Berwick es parla d’en Carrasclet com a un bandit i un violent. Clar, ho diu l’element que va bombardejar i assassinar als qui defensaven Barcelona. Té gràcia. Mates de gana a un país i no ets un criminal?

07

“

Part de la nostra esquerra no entén una cosa: si no tens sobirania real no pots fer política social.

Hi ha un fet molt interessant, que diferencia ‘Vae Victus’ de moltes novel·les sobre el 1714, i és que mostra que l’11 de setembre no s’acaba res. Els catalans van seguir lluitant i el 1719 podrien haver recuperat les seves institucions i sobirania.

Sí, sí, és així. Hi ha molta novel·la sobre la Guerra de Successió des del segle XIX. És un gènere com tenen els americans el seu Far West. Jo havia d’escriure sobre el 12 de setembre. Estic en contacte amb historiadors que estan als arxius i hi ha coses que volia explicar, encara que afectessin el ritme narratiu. Es van trencar tots els pactes, en una època que els acords es complien arreu. Berwick va incomplir la seva paraula en la capitulació, on hi havia les condicions amb què es feia la rendició.

Hi va haver perfídia, amb l’escena que expliquem on els conviden a entrar en una casa (als capitostos catalans) #ADCONTE els desarmen i els agafen. El Zuviría, Quan vaig descobrir que coneix més bé què s’amagava darrera els borbònics, és d’aquella porta vella i qui s’ho veu a vemaltractada que tant havia nir. I se n’escapa, desitjat obrir ja era massa clar. tard.

M’he inventat la @Carlota_Marti biografia del Zuviría perquè és un personatge instrumental, que permet explicar la situació sense alterar la realitat històrica, mentre que Villarroel i Casanova estan més documentats. Sobre aquest període hi ha el llibre de Salvador Sempere Miquel El fin de la nación catalana que reprèn l’estudi de l’afer.

la recomanació

Sapiens, de Yuval Noah L’assaig d’aquest professor d’història repassa les principals fites de l’evolució de l’Homo Sapiens en els últims 200000 anys.

El llibre està dividit en quatre parts: 1.- La revolució cognitiva amb la creació del llenguatge com a fonament de la seva superioritat envers altres espècies humanes.

2.- La revolució agrícola on es passa d’una societat de caçadors-recol·lectors nòmades a una altra d’agricultors i pastors sedentaris.

3.- La unificació de la humanitat i l’aparició de la primera globalització i els grans imperis mundials.

4.- La revolució científica.

Aquest últim apartat parla dels invents de la ciència dels últims 500 anys. I també de les limitacions d’aquest nou poder que accelera el deteriorament climàtic i que es despreocupa de la felicitat quotidiana de milions de persones.

Molt amè i divulgatiu, no sembla un llibre d’història; el pots agafar pel capítol que et vingui de gust i de ben segur que aprendràs i gaudiràs molt. Totalment recomanable IGNASI FERRER Llibreter

#ADSANTJORDI

08

Abril2016

entrevista

la recomanació

“

Zuviría està construït com l’antiheroi oposat al màxim antiheroi de la literatura, el Quixot.

Mujeres en el mundo: Historia, retos y movimentos, de Mary Nash La construcció del feminisme al llarg de la història de la humanitat ha passat per complexes etapes i circumstàncies històriques que l’han anat modificant i caracteritzant. Mujeres en el mundo de Mary Nash, reflecteix des d’un punt de vista analític com han evolucionat les diverses variants d’aquest feminisme que, malgrat les múltiples orientacions que ha pogut tenir, no ha deixat mai de lluitar pels drets de les dones i pel qüestionament de la dominació masculina que ha prevalgut i preval en la nostra societat.

El feminisme és un dels moviments amb pes de l’era moderna i amb una forta significació. El llibre que us apropo explora les diferents dinàmiques d’aquest feminisme històric que es caracteritza per la lluita de drets individuals, socials, polítics i morals i també per la superació de la subalternitat de les dones. Visibilitza les lluites col·lectives per la ciutadania, el pacifisme, la reforma sexual, les mobilitzacions socials i obreres, propostes de minories ètniques i dones de països colonitzats o la resistència anticolonial a favor dels drets femenins.

Mary Nash posa de manifest el paper primordial de les dones en aquesta lluita feminista que es posa en marxa a finals del segle XIX - tot i que esmenta les lluites iniciades ja a finals de la Revolució Francesa amb Olimpia de Gouges i Mary Wollstonecraft per reivindicar els drets de les dones- on la dona s’ha caracteritzat per ser un agent de canvi social, lluny d’una visió de dona víctima sinó com a subjecte transformador d’una estructura d’arrels patriarcals opressores. Mostra les dones com agents històrics i mostra la seva capacitat per a dissenyar estratègies de resistència en cada context i moment..

La resistència popular no es va acabar l’11 de setembre. Carrasclet va aixecar 10.000 homes. La guerra de 1719 encara està per explorar. Les dues conferències entre Berwick i Carrasclet hi van ser, jo només m’invento el diàleg.

Berwick és el dolent, però no era un carnisser com Verboom i en aquest cas sí que va complir la seva paraula, però el setge de Roses va fallar. I una fortalesa que no es podia bloquejar per mar no es podia prendre.

Carrasclet va perdre també per la repressió anterior. Era horrorós.

Hi ha cartes d’oficials borbònics que demanaven torturar des de la cel·la al patíbul els seus presoners catalans. Es va incendiar el país, es cremava tot el que tenia la gent.

Cada poble ara, amb el Tricentenari, ha descobert com va ser la repressió a nivell local.

A l’Anoia tenim la batalla d’Els Prats de Rei, el 1711, que va ser terrible.

Em sento culpable d’haver centralitzat molt la cosa a Barcelona. Ho vull esmenar. Penseu que des del 1707 la guerra entra a Catalunya.

Com devia ser que cada dos per tres passessin pel teu poble? Els miquelets no eren sants i la feien molt grossa. Ara bé, homes com el Carrasclet demostren que no hi havia només bandits i que no es tractava de supervivència, sinó que es lluitava amb uns objectius polítics.

El règim de les institucions catalanes era molt més comunal, amb drets únics a Europa com el que regulava el reclutament de cara a la guerra. Imaginem el desastre que era per a una societat pagesa que el fill o el pare hagués d’anar a la guerra. A Catalunya no passava!

Només hi havia l’obligació en el cas que s’ataqués el sòl català.

Hi havia un usatge especial.

El princeps namque. Tampoc tenien per què acollir tropes a casa.

Eren drets per salvaguardar gent d’una societat pobra... què devia ser tenir soldats a casa, amb accés a les teves coses i la teva família?

En aquella època de fa 300 anys a penes es podia llegar res en els testaments. El creixement que hi ha a la modernitat, d’un 2% -mal repartit, això sí-, era impensable

llavors.

Què fem amb la Gran Via de Carles III un cop Catalunya s’independitzi? Se li manté el nom, però pensant en Carles d’Àustria i no en el d’Espanya? (riu) Sí, sí, perquè ara diria que s’anomena així pel Borbó.

El judici de Zuviría sobre Carles és molt sever, vostè s’identifica amb la lectura que fa Zuviría dels personatges?

No, molts autors tenen al protagonista d’’alter ego’, però això s’esgota de seguida. Com a antropòleg he de saber què pensa un pigmeu, conèixer-lo. Amb els personatges de ficció faig el mateix.

No penso el mateix que ell, però algunes coses sí. Ell no simpatitza amb els reis, però amb el Carrasclet sí. Volia explicar la guerra dels de sota amb els ulls dels de sota. És fàcil simpatitzar amb aquests catalans de fa 300 anys, ens hi uneixen coses. En canvi, simpatitzar amb els reis?

Lluís XIV, el del poder absolut, tenia menys poder del que sembla. Ara sí que hi ha poder, amb la tecnologia que ens pot controlar o els bojos que fan volar aeroports.

A l’Antic Règim aplicaven les tortures perquè era molt difícil controlar i saber on paraven els insurrectes. Hi ha un capítol que vaig suprimir de ‘Victus’ on el Zuviría visita Versalles. Veu que ell fa la geometria per ajudar la gent, i a Versalles volen geometritzar i ordenar les flors. És inhumà. Era horrorós! El problema era sobretot per a la noblesa francesa!

A l’obra d’Albert Sánchez-Piñol endevinem que la línia entre civilització i salvatgisme és fina.

Finíssima.

Napoleó deia que els catalans érem uns salvatges.

Ho deia ell! (riu), el que va arrasar Europa. Va matar de gana el seu exèrcit a Rússia i va tornar.

Van tornar un de cada deu. El poder té això: el salvatge sempre és l’altre. M’agradaria explicar més endavant la relació entre Zuviría, Rousseau i Voltaire. Rousseau és l’esquerra i Voltaire la dreta. I a Rousseau se l’ha malinterpretat, quan parla de bon salvatge no

apunta a l’exòtic, sinó al pre-social. O sigui, un nen. Un nen socialitzat tindrà els defectes de la seva societat. Si agafem el salvatgisme com les crueltats, què hi ha més bèstia que Occident?

I aquí entra el tema dels anglesos i de com comencen a aplicar el deute amb els indis a les colònies. Em recorda el cas del Lula de Brasil, que no passa pel seu millor moment ara, i el Rato quan era president de l’FMI. Rato deia amb els préstecs: “Ja m’ho tornaràs”. O sigui, ja anirà creixent. A Amèrica va passar el mateix: els indis fugien dels deutes i l’esclavitud dels anglesos i van estendre’s cap a dins on van exercir pressió sobre les grans prades i més càrrega ecològica. A l’Àfrica, el que feien els europeus era corrompre i pervertir africans perquè en capturessin d’altres. Al Congo vaig estar amb vàries ètnies i una d’elles es deia els wanande. Sabeu què vol dir?

‘Els que fugen’ (riu). Van anar fins al centre del Congo escapant-se dels africans que els volien esclavitzar. Qui ha ocasionat més brutalitat? Mirem ara els sirians. Els tractem com si fossin els bàrbars, quan la porció del planeta que ha exportat més població a l’exterior al llarg de la història és Europa. De llarg. La principal immigració a Estats Units va ser alemanya.

Conrad tenia una empremta molt notòria a ‘La pell freda’. A Pandora al Congo també, no ho creu així?

Amb la construcció de la veritat.

Jo he estat al Congo i no és com ho explica el narrador, però és més creïble allò. És un narrador tan tendre que acaba enganyat?

La tragèdia és que ja sap que l’enganyen. És la gràcia de la narrativa, també per al lector. Molta gent m’ha dit “és una llàstima que Amgam (dona imaginària que s’afaiçona el protagonista) no existís”. Volem que ens enganyin.

Ara vindrà una ofensiva del poder amb més mentides. Per exemple, a Iraq van morir 100.000 nens pel bloqueig americà entre les dues guerres del món, però no es va fotografiar. Com que no es violència factual, no importa. Jo a la televisió ja només miro Discovery

MIREIA PRAT i ARAGAY Agent d’Igualtat Albert Sánchez-Piñol, en un moment de l’entrevista. TCM

Abril2016

#ADSANTJORDI

AssistènciaSanitària

9

#ADSANTJORDI

10

Abril2016

entrevista

“

Max, hi surten taurons, però són millors que algunes persones. Millor aquests reportatges que sofrir tertulians com la Pilar Rahola o aquell que sembla Nosferatu.

Ara fem esforços per acomodarnos a les mentides. Hi ha gent que no vol que els canviïn la història, encara que viuen i ja ho saben, en la mentida. Han viscut en el falsejament franquista i no volen fer l’esforç d’obrir els ulls, ser lúcid.

Miro de fer novel·la popular i explicar aquesta veritat de manera amena.

De Martí Zuviría és sorprenent com, amb tot en contra, es nega a ser una víctima. A Villarroel, personatge històric, li dóna un sentit tràgic.

Villarroel veia a venir la traïció, però recordem que estava postrat al llit, ferit a la cama. És un personatge que ha de consumar el sacrifici, una figura crística. Zuviría no, és un covard, una rata, ja ens va explicant com s’ha de fugir dels combats i escapar-se de l’escenari.

Que s’involucra a vegades, sí, però va bé relacionar-lo amb personatges heroics perquè és un contrapunt. El Zuviría de veritat va ser ferit l’11 de setembre i va estar dos anys presoner, però es va escapar també.

El Caesar indi yama és un personatge històric, en tenim registres.

I és un personatge heroic que va perdre per lluitar com un europeu. I és cert que van conquerir Port Royal sense baixes i que, probablement, si haguessin conquerit Charlestown, haurien guanyat la guerra i apartat els anglesos d’allà per molt temps.

En aquest cas no hi hagués hagut la societat del sud dels Estats Units, ni ‘Allò que el vent s’endugué’?

Clar, allò que eren arrossars el 1715 després van ser camps de cotó. I com que els indis morien amb els treballs, hi van portar africans. A ‘Vae victus’ he anat posant notes a peu de pàgina per informar al lector –que excepte les intervencions de Zuviría – allò són fets verídics.

Ha anat dibuixant antiherois fins Martí Zuviría, que és l’antiheroi definitiu.

El personatge de ‘La pell freda’ és algú decebut per la vida que va fins l’ illa. Tommy Thompson, de ‘Pandora al Congo’, vol ser un heroi, però no pot. Finalment, Martí Zuviría sí que és un antiheroi i ja el vaig construir així. Ja té un discurs sobre l’heroïcitat. N’ha conegut alguns, com Villarroel, però Zuviría no és heroi ni guerrer. La pròpia família de Zuviría riu d’ell perquè els enginyers no tenen uniforme.

De fet, Zuviría està construït com l’antiheroi oposat al màxim antiheroi de la literatura, el Quixot. De fet, quan a ‘Victus’ va a Castella, Martí porta el llibre de Cervantes sota el braç. I sent antiherois l’un i l’altre, són com la nit i el dia. El Quixot és un romàntic; en canvi, Zuviría, quan marxa de casa i arriba a Madrid el primer que fa és anar amb meuques. El Quixot creu en ideals; Zuvíria se’n fum, encara

A Catalunya havíem tingut un règim de llibertats molt avançat, sobretot el poble baix en relació a altres punts d’Europa.

L’escriptor, a la terassa de casa seva. TONI CORTÈS MINGUET

que els acabi defensant. Zuviría veu la realitat perquè ha estat educat en una escola racional. Quixot acaba apallissat sempre perquè no veu la realitat.

Quins herois queden avui, de fet?

Ara només surten antiherois. El darrer heroi és Superman, un individu perfecte, que caga marbre.

Quina gràcia té això? Spiderman és un altre tema. Personatge ordinari amb poders extraordinaris. I la gràcia d’un personatge són les seves febleses. Quan t’he dit que no vull ser com Zuviría, és que no vull ser un paio com ell, tan covard.

fan crítiques historiogràfiques ni literàries, sinó d’arrel política. És al·lucinant. ‘Victus’ és l’únic dels molts llibres de novel·la històrica que ha estat atacat. I a més, es troben amb contradiccions, perquè el vaig escriure en castellà. Que es fotin! (riu). El castellà forma part de la nostra cultura, perquè el castellà el parlem tots els catalans, el que passa és que la meitat parlem català també.

Bé, a ‘Vae victus’, Zuviría es carrega a Verboom i a Berwick...

Sí, jo volia fer justícia (somriu).

Queda carregar-se Felip V, no?

Tot arribarà, haha. El problema és que Felip V era un personatge tan pèrfid i malalt que costa de creure. Dormia en taüts! Anava amb unes ungles llarguíssimes pel palau. Ho tenen documentat els ambaixadors portuguesos o anglesos, que també exercien d’espies i ho explicaven per carta. El primer Reapareix la figura del seu fill. Borbó es drogava també, amb una Quan sabrem què ha passat substància, la triaca, que tenia una varietat amb efectes psicoamb el seu altre fill, el dèlics. Se la prenia a grabiològic, que té amb #ADCONTE pats. la filla del seu menBoig com estava, va tor Vauban?

Havia pintat a la porta ser prou lúcid per Són temes difepors i penes, capa sobre esdevenir anticatarents (somriu). capa, amb colors forts, là. Sabia que havia El nét de Vauban és un tema que ja àcids... Ara agafa la maneta de quedar bé amb per traspassar-la els castellans i per reprendré, però sí Esther Escorza Góngora això va proposarque és cert històrise no donar ni aigua cament que el genals catalans, perquè dre de Vauban, marit si perdia Catalunya ho de la seva filla, es va torperdia tot. Els bojos tenen un nar boig buscant la pedra filosofal i després va recuperar la punt de lucidesa. Un dia Felip va raó. I mentre Zuviría té un fill amb caure del cavall i li van preguntar què havia ocorregut. “No ho heu ella.

Hi ha moltes històries que queden vist?”, va dir, “el sol m’ha atacat”. en un segon terme perquè no han I hi havia un transfons freudià, tingut un aparell de propaganda perquè el seu avi era Lluís XIV el significatiu, com la indústria ci- Rei Sol i tenien una gran rivalitat. nematogràfica americana, que és Estava molt malalt, la veritat. Un la del país més poderós del món. I, dia es va llevar a la nit i va dir als en canvi, no tenim ni idea de què seus guardes, “no ho veieu que em passava a Corea o a Nigèria el se- falten els braços, on són?”. gle III abans de Crist.

I els catalans va i perdem la Els grans poders polítics generen grans narratives de gènere. Les guerra contra aquest boig.

Croades poden interessar, però no Sí, sí, és així, ens van matxacar per la Guerra de Successió i per això posar al tro aquesta desferra huem critica la ultradreta. I no em mana. Un tipus inhumà. Addicte Però tindrà els nou punts dels enginyers, Zuviría?

Hi arribarà, però la seva desgràcia serà que en aquell moment no quedarà ningú que sàpiga quin valor té. S’està escapant sempre i sembla que vulgui saber què és guanyar.

“

Els grans poders polítics generen grans narratives de gènere.

al sexe, com tota la dinastia. Es passava el dia al llit tenint relacions amb la dona. Se li va morir i quan va passar el seguici fúnebre pel seu costat ni en va fer esment!

No tenia emocions humanes.

Lluís XIV era un monstre!, però no s’atansava al seu nét en això. ...

Hi ha anècdotes molt bones de Lluís XIV. Per exemple, tenia un furóncol que l’alterava molt. Va generar un entorn malaltís perquè això el feia caminar malament i, els cortesans, caminaven igual que ell. Aquesta és la perversió de Versalles, això era la norma i el demés salvatgisme. La burgesia del segle XIX també va crear el seu món a part: la dona, el nen, l’estranger, era salvatge; s’havia de ser europeu, ric i major d’edat. Els francesos ho van portar a l’extrem que qui no parlava francès era un salvatge. Els hereus de Lluís XIV són la República.

Què faria Zuviría ara, amb la situació actual?

Veuria que hi ha una línia directa que uneix el seu temps amb el nostre. Hi ha un flux molt nítid, si exceptuem alguna estranyesa com el segle XIX amb l’element del carlisme. Zuviría vol saber poc de la política.

Ara, podríem comparar la seva enginyeria militar amb la política que cal ara i quin règim d’aliances necessites. Al segle XVIII ja hi havia dreta i esquerra, però aleshores ni els botiflers es podien imaginar el que faria Felip V. Hem de tenir clar els catalans que si no estem units no aconseguirem res. Jo estic proper a l’esquerra, sempre, però no entenc la Colau i companyia, no els importa el tema, però ja es trobaran quan els pressupostos no els arribin. No pots escapar-te de la realitat. Les elits catalanes del XVIII eren dèbils i ara ho veus igual, amb la debilitat de la dreta catalana.

Part de la nostra esquerra no entén una cosa: si no tens sobirania real no pots fer política social.

Hem de saber què volem fer i amb una República podem partir de zero. Saber si volem exèrcit, si volem concordat amb l’Església.

Hi ha gent que les orelleres no els deixen veure la realitat. Et diuen que no és la qüestió. Ells pensen que el fet nacional mai és prioritari, sempre hi ha una cosa més urgent per alguna esquerra. Sempre hi haurà gent que no pensa com tu en una República catalana i no la pots construir només amb l’esquerra. Potser trobes una dreta catalana tan liberal que vol afeblir l’estat i no vol l’exèrcit i que res té a veure amb l’espanyola dels bisbes.

I pensem que si som independents sempre hi haurà una majoria socialdemòcrata, potser durant 70 anys. En canvi, el subterfugi de la dreta catalana sempre ha estat Espanya. Quan van entrar a Barcelona el 1714 el primer que van fer va ser enderrocar un barri i construir la Ciutadella. Va quedar clar a la memòria col·lectiva que el règim és l’enemic dels catalans i nosaltres vam replicar posant el Parlament allà, així que vam poder.

Abril2016

#ADSANTJORDI

11

#ADSANTJORDI

12

Abril2016

anoia 2045

la recomanació

ALBERT COMPTE RIBA

De Tales a Demòcrit.

El pensament presocràtic. Fragments i testimonis.

El setembre del 2011 en Joan Ferrer Gràcia (Berga, 1965) va publicar el què entenc que és una part de la documentació que ha treballat per a la seva futura tesi.

Es tracta del volum De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, una obra necessària pel seu caràcter fonamental, tant en sí mateixa, com per a la llengua catalana. Primerament, perquè en un sol volum, no solament trobem tos els autors anomenats presocràtics sinó també, tots aquells comentaris d’autors coetanis i posteriors a Sòcrates on se n’hi feia referència.

Segonament, perquè no existia la traducció directa al català de tot aquest gruix de documentació, primer testimoni i fonament del què en podríem dir el pensament occidental. Finalment, per la defensa i actualització d’un terreny tant maltractat com n’és avui en dia el de la filosofia -amb permís dels fans de “Merlí”-, a partir d’una extensa introducció que posa en context cadascun dels protagonistes d’aquesta obra, inclòs l’autor.

No és doncs un llibre de compra i lectura ràpida, sinó una eina, que com un atles és llegit i rellegit, consultat, per retrobar sentències com ara la d’Heraclit, que Joan Ferrer repetia durant alguna presentació del llibre: “El fred s’escalfa, el calent es refreda, l’humit s’asseca, l’eixut es mulla”.

I com pot un personatge travessar més de dos mil anys d’història amb afirmacions tan òbvies?

Potser, i aquí cadascú amb el llibre s’ho farà un poc seu, ens trobem davant d’uns testimonis que deixen constància d’haver observat per primera vegada en la història, fets que sempre esdevenen iguals, per la pròpia mecànica de la natura, sense anomenar cap font mitològica com a motor dels esdeveniments. Autors que constaten ser conscients del fet d’observar i de retruc, dels seus propis actes.

ALBERT COMPTE Publicista i humanista

El binomi amor i cultura fan del Sant Jordi una diada inalterable JORDI CUADRAS Abril del 2045. Igualada i l’Anoia han celebrat una nova edició de la diada de Sant Jordi. La gran festa del llibre i la rosa es manté inalterable com aquelles festes “de tota la vida” però que té la particularitat que no compta amb un dia festiu, tot i que el debat es manté etern. Les places dels municipis d’arreu de la comarca s’han tornat a omplir de parades de llibres i roses.

I és que una diada que té com a fil conductor l’amor i la cultura transmet uns valors que són tan humans i tan vitals que és necessari i fàcil mantenir-la viva. L’amor cap a la persona a qui regales un llibre o una rosa, l’amor cap a les lletres i els món imaginaris pels quals fan viatjar i l’amor per una tradició genuïnament catalana són punts que té molt a favor aquesta diada. I precisament, el fet d’estar moguda per aquests valors és el que la fa tan popular.

Al llarg de la jornada, llibreters i floristes han tornat a tenir el millor dia de vendes de tot l’any. Sant Jordi marca, simbòlicament, l’inici de la

primavera i tothom vol participar en aquest dia.

acompanyat, ha estat impossible de substituir per cap element de tecnologia. Així doncs, la lectura de llibres és una de les comptades experiències “analògiques” que encara perviuen en aquest any 2045.

Hàbits lectors Des de la coneguda, ja, com a revolució digital que es va produir a l’inici d’aquest mil·leni, els hàbits lectors i la cura per la llengua han sigut un dels Reforç de les biblioteques motius d’anàlisi per veure cap on va S’ha anat generalitzant la tendència la societat. Les comunicacions són d’un descens de la compra de llibres instantànies, les imatges tenen un alt però d’un augment dels hàbits lectors. valor en la transmissió de missatges Sí que hi ha hagut, però, un canvi en la i la paraula escrita ha anat perdent manera de consumir lectura. En comparació amb la situació, per exempresència però, tot i així, el gust ple, de l’any 2016, hi ha hagut per la lectura no ha dismiun increment de l’ús de les nuït. #ADCONTE biblioteques com a opció Els ciutadans conempatada amb aquells tinuen necessitant I després dels anys, que van a buscar llibres submergir-se en móns empenyé la porta que a les llibreries. desconeguts i de somtantes vegades havia Pel preu o per aquest ni tot embolcallant-se traspassat. A l’altra banda factor d’immediatesa en històries que els hi trobà un infinit pati de que cada vegada és més fan volar la imaginúvols generalitzat en la socienació i experimentar Ricars Closa tat, no es veu necessari tot tipus de sensacions. mantenir llibres a casa. Les Aquest plaer que ofereix noves generacions llegeixen i la lectura i aquest exercicomparteixen. ci solitari, però, imaginàriament

Abril2016

#ADSANTJORDI

13

anoia 2045

Parlant de biblioteques, a Igualada tenim la sort que des de l’any 2028 hi ha en marxa la nova biblioteca del nord de la ciutat, ubicada darrere l’Hospital i que ha esdevingut un revulsiu i un gran servei pels veïns de les Comes, Poble Sec i Set Camins. A més de biblioteca, és un centre cultural destacat de la zona i ha ajudat a descongestionar la Biblioteca Central de Cal Font i a descentralitzar els serveis culturals de la ciutat.

Indústria del paper forta a la comarca La indústria del paper continua sent una de les més potents de la comarca de l’Anoia. La digitalització i el fet que ens moguem en #ADCONTE un món ple d’elements digitals, no ha tret imFuriós estampà el portància al paper, que pot de pintura ocre per ha trobat la manera les parets del pis, contra de continuar sent un el “t’estimo” escrit mesos material amb diversiabans sobre aquella vella tat d’aplicacions. Les porta empreses de la comarMònica Cat ca d’aquest sector continuen tenint en la innovació per saber-se adaptar a les necessitats del mercat el seu principal aliat. Sense aquesta innovació, empreses com J. Vilaseca no superarien els tres segles d’història.

Per cert, és l’empresa més antiga de la comarca.

Pel que fa a la implicació del llibre electrònic, en aquesta indústria, aquest any 2045 pràcticament no s’ha notat perquè el llibre electrònic no

ANOIA 2045

Agafem la m àquina del te mps i fem un viatg e al futur. En s aturem a l’any 2045 i expliquem quina comarca de l’Anoia veiem . Un exercici de c iència-ficció e n ens permete el qual m la llibertat d’imaginar el futur del n ostre territori en funció del tema del qual tracta a quest especial en p aper: el món d e ls llibres.

Us convidem a viatjar amb nosaltre s i a somiar d esperts per respond re la pregun ta: Com serà l’A noia el 2045 ?

s’ha convertit en majoritari. Si que s’ha notat en la reducció de publicacions impreses pel fet que ha augmentat la utilització de les biblioteques.

Autors L’Anoia festeja Sant Jordi i entre els protagonistes cal comptar-hi els escriptors locals. Cal celebrar que hi continuï havent ciutadans que tinguin les ganes de submergir-se en el món de l’escriptura. En ple 2045, i com ha passat al llarg de la història, el canvi d’hàbits en la manera de comunicar-se no ha fet que desaparegui la necessitat de crear móns diferents i explicar-los.

#ADCONTE El rec tenyeix les portes d’adoberies i molins del blau de l’aigua, del roig del sol, del verd dels arbres i del terrós del sòl Ferran Molina

#ADSANTJORDI

14

Abril2016

l’observatori

la recomanació

Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker És el primer llibre d’aquest autor, que inicialment el va escriure per a públic juvenil i que després va refer pensant, ja ,en tots el públics.

Les pereres fan la flor blanca ens explica la vida d’una família formada per un pare i tres fills, en Gerson i els dos bessons (Klaas i Klees), un gos i una mare que un dia se’n va anar a Itàlia.

Un dia de camí a casa dels avis i mentre discutien si les flors de les pereres eren roses o blanques, pateixen un accident de cotxe, l’alegria del viatge i les rialles donen pas al silenci del coma d’en Gerson, el germà petit, que triga uns dies a despertar-se i que quan ho fa tot és ben negre.

En Gerson ha perdut la visió i a partir d’aquest moment anirem veient com els membres de la família s’adapten a la nova situació del fill petit. L’autor, dóna veu als bessons, al propi Gerson i al gos de la família i va desplegant tot un joc de veus narratives com la dels bessons o algú que parla des del coma...

Amb la ceguesa d’en Gerson, tot canvia menys la calidesa de la familia.

Una història deliciosa i conmovedora vista a través de tres perspectives diferents: la dels germans bessons, la d’en Gerson i la del gos. Sense una acció trepidant, però ple de tota mena d’emocions.

ISABEL CASAS Llibretera

Llegir: feina i plaer Els llibres centren l’activitat professional de Montse Lobato i Gemma Romanyà, que troben també en la lectura la seva gran passió.

LAIA VICENS Parlen amb un entusiasme encomanadís de la lectura i de la feina que fan. Són dues de les anoienques més vinculades al món dels llibres, tant pel que es dediquen com perquè la lectura és, per a elles, un dels grans plaers de la vida. La Gemma Romanyà Valls dirigeix la impremta Romanyà Valls SA, amb centre a Capellades i a la Torre de Claramunt, i la Montse Lobato és la directora de la Biblioteca d’Igualada. Amb l’excusa de Sant Jordi, Anoia Diari les ha reunit. Durant la conversa, d’una hora i mitja, citen gairebé una cinquantena

“fortes”: Nadal i Sant Jordi. També és un mes intens per a la Montse, perquè la biblioteca redobla la seva activitat durant tot el mes d’abril. “Per a nosaltres és un dels millors dies de l’any, i això que la biblioteca aquell dia queda en un segon pla perquè el protagonisme el tenen les llibreries”, diu.

Aquell dia, a la tarda, llibreters, editors, autors i aficionats estaran pendents dels rànkings dels més venuts.

Cap de les dues s’atreveix a augurar quin serà el gran triomfador d’aquest any -”més fluix que altres”-, però llancen dos avisos: aquestes llistes estan

que un llibre sigui bo vol dir que està “ben escrit, que remogui alguna cosa i que faci pensar”.

I és que, segons la directora de la biblioteca, llegir “no dóna resultats immediats”, sinó que la lectura permet “acumular amb els anys un pòsit d’experiències”. Això, vinculat a la concentració que es requereix, podria provocar, diuen, que hi hagi sectors de la societat –en bona part els jovesque no llegeixen. Segons la Gemma, aquesta problemàtica s’explicaria per la “cultura del no esforç”, instal·lada en l’actual era de la immediatesa. “No

Montse Lobato i Gemma Romanyà Valls, conversant sobre llibres.TCM

de títols, autors i editorials: de “De la servitud humana” a “Fanny Hill”, de Jane Austen a Sergi Pàmies, de Planeta a Quaderns crema.

El dia de Sant Jordi està marcat en vermell al seu calendari. “És un dia importantíssim”, diu la Gemma, que explica que l’empresa té dues èpoques

“condicionades per les editorials i els premis” i guanyar un guardó “no vol dir necessàriament que el llibre sigui bo”. De fet, la Gemma es pregunta si “per definició” un best-seller no és de “baixa qualitat”. La Montse recorda els casos de L’ombra del vent o Victus per posar-ho en dubte. Al seu parer,

sé quina mena de societat tindrem si no tenim la cultura de l’esforç”, assegura, afegint que “si no estem acostumats a ser exigents i esforçar-nos, anirem endarrere”. Si hi ha llibres que facin pensar, que és mantinguin vius de generació en generació i que mai passin de moda són els clàssics. “Els

#ADSANTJORDI

1 GRATIS MES

ATREVEIX-TE A TREURE’T LES ULLERES!

DE PROVA DE LENTS

DE CONTACTE

Totes les graduacions amb les millors marques.

www.alainafflelouoptico.es

Fins al 31 de maig

RAMBLA SANT ISIDRE 41 IGUALADA. 938 04 57 30

15

*Prova subjecta a graduacions existents en lents de contacte d’un sol ús. Consulta’n les condicions a l’òptica.

Abril2016

#ADSANTJORDI

16

Abril2016

l’observatori

la recomanació

Inventari de contes, de Joan Mitjons; i Los Angeles, d’Ernest farrés Artèria és una galeria-llibreria d’art al carrer de l’Argent d’Igualada i us recomanem els nostres imprescindibles. Per Sant Jordi ens trobareu a la Plça. de Cal Font!

Quan et trobes un llibre dels que tens ganes de tornar-hi un cop i un altre, és que estàs davant d’un gran llibre.

Inventari de contes és un llibre d’històries molt breus. Comença amb una carta de l’editor que et fa desitjar canviar deprofessió, però després voldries ser-ne l’autor i acabar escrivint llargues llistes del que ens envolta cada dia.

Com l’Alícia, acabes traspassant el mirall per trobar-te dins un món on tot pot passar.

Joan Mitjons, el camaleònic autor dels llibres de Piscina un Petit Oceà, ha fet un conte sorprenent que tens ganes de llegir als fills, als amics, llegir-lo sol a prop del mar...

Les il·lustracions de Júlio Aliau acompanyen poèticament el text amb una simplicitat exquisida.

L’altra recomanació és pel llibre de poemes de l’igualadí Ernest Farrés Los Angeles.

L’Ernest i el pintor Joan Longas comparteixen passió per aquesta ciutat i junts van fer un viatge per parlar de l’arquitectura de les grans mansions californianes.

40 poemes i una sèrie de 8 pintures a l’oli. Són poemes molt descriptius, plens de coneixements d’arquitectura, d’art i de referències literàries i filosòfiques que expliquen el viatge com una experiència vital. Però també parla de l’ànima de qui habita les cases i de qui les va idear i del model de vida que aporten.

Llegit amb pausa, com qui és un convidat a la casa, tornes a cada vers per aturar-t’hi.

Un passeig per Los Angeles i la seva arquitectura residencial més moderna.

LLUÏSA AVANTE Galerista d’art

Un moment de la conversa, a la Biblioteca Central d’Igualada.TCM

“ “ Montse Lobato.TCM

Gemma Romanyà Valls.TCM

No es llegeix prou. L’important és atrapar el lector. Si es perd l’hàbit de llegir, tindreu una societat És millor llegir un mal llibre que no llegir res. molt més pobra humana i intel·lectualment.

MONTSE LOBATO GEMMA ROMANYÀ clàssics no desapareixeran mai per- Envoltades sempre de llibres, els agraquè aborden temes universals, com da parlar-ne i es fan recomanacions l’amor, la família...”, afirma la Montse. creuades. De fet, la Montse reivindica “Malauradament no tothom arriba la tasca de “recomanar” que es fa des als grans autors, i penso en Dante, en de la biblioteca. “L’important és atraProust”, lamenta la Gemma. A l’altra par el lector. És millor llegir un mal llibre que no llegir res, perquè banda de la taula assenteix la dialeshores hi haurà la possirectora de la Biblioteca, que bilitat de fer-li descobrir afegeix que a les parades #ADCONTE nous títols”, relata la dide Sant Jordi, centrades Quan vaig obrir la porta rectora del centre. Totes en les principals novedel taller de pintura l’amo dues coincideixen en tats editorials, costarà ja plegava. Eren les 5. Coi destacar que, actualtrobar els grans èxits d’horari europeu. Hi hauré ment, un dels tipus de de la literatura. Com de tornar un altre dia llibre que més triomfa, a curiositat, tant una @jordimarce són els d’autoajuda, com l’altra creuen que tant pel volum de venl’autor català actual que des com pel de demandes esdevindrà clàssic és Jaua la Biblioteca. “Quina some Cabré. cietat més malalta que tenim, “Com més llegeixes més t’adones de la quantitat de coses que que imprimim i reimprimim llibres et queden per llegir”, diu la Montse. d’autoajuda”, reflexiona la Gemma.

I el futur? Totes dues es mostren convençudes que el model de llibres paper i el digital “conviuran”. “Un amic dels Estats Units m’explicava que el boom dels e-books ja ha passat”, comenta la Gemma. De fet, la Montse admet que tot i el projecte e-Biblio, a través del qual es poden llogar llibres electrònics durant 21 dies, encara costa d’arrencar. La clau, apunten, és no perdre el costum de llegir, un hàbit que és important que passi de pares a fills.

“No és llegeix prou”, apunten les dues, sobretot perquè ara els més joves opten per dedicar el temps lliure a internet, els mòbils i les xarxes socials. La Gemma ho resumeix amb un consell d’Erasme de Rotterdam: “Eduqueu els infants ben aviat en les lletres”. I amb una advertència: “Si es perd l’hàbit de llegir, tindreu una societat molt més pobra humana i intel.lectualment”.

Abril2016

#ADSANTJORDI

17

#ADSANTJORDI

18

Abril2016

entrevista

“Em preocupa no haver escrit més poesia, però la poesia t’ha de sortir” FELIU FORMOSA POETA I TRADUCTOR RESIDENT A IGUALADA L’autor continua actiu als seus 81 anys. FELIU FORMOSA

MARIA SAYAVERA Feliu Formosa (Sabadell, 1934) ens rep a a casa seva, a Igualada, un pis de sostres alts, amb molt d’encant, situat al nucli antic de la ciutat. El poeta, traductor i gran amant del teatre viu a cavall entre Barcelona i la capital de l’Anoia. Amb 81 anys, l’activitat literària i teatral de Formosa és constant, i ja immers en la vuitantena, segueix treballant, sense ganes d’aturar-se...

Quin ha estat el seu darrer projecte?

Ara he acabat una traducció d’una poeta jueva, de l’alemany al català. Es diu Else Lasker Schüler i he traduït el darrer llibre que va publicar. Schüler va néixer el 1869 i va morir el 1945 a Jerusalem. Com et deia, era una poeta jueva però va estar vivint a Suïssa des del 1939 i fins a viatjar a Jerusalem, on va viure els darrers anys de la seva vida.

Abans d’aquesta traducció, però, vaig traduir l’obra de teatre “El professor Bernhardi”, que s’ha representat al Teatre Nacional de Catalunya. I ara també estic treballant en un dietari literari, del qual tinc unes 80 pàgines escrites ja. De dietaris n’he publicat quatre en aquests darrers anys.

Veient els últims projectes, podem dir que ha tocat diverses branques del món literari al llarg de la seva trajectòria...

Sí, tot i que potser, el que té més pes són els dotze llibres de poesia que he publicat.

Quan va començar a escriure poesia?

Vaig començar l’any 1972. A la primavera vaig escriure el primer llibre i a la tardor, el segon; així que vaig escriure dos llibres en un any. Després el ritme ja va ser més pausat, però en aquell moment, vaig començar a escriure i em van sortir els dos primers

llibres en un any. En aquell moment vivia a Terrassa. Fins llavors, m’havia dedicat al teatre i a la política, sobretot al teatre.

Ha estat una de les seves grans passions el teatre...

Sí, fins l’any 2000, que vaig fer el darrer treball com a actor. Vaig començar als anys seixanta, en l’època del teatre independent, amb un grup que es deia Gil Vicente, en honor a un autor portuguès, i amb el qual anàvem pels barris populars, fent un teatre sense passar per cap censura, actuant en centres cívics, bars, escoles... A més, després vaig estar molts anys com a professor a l’Institut del Teatre.

Què ha significat per a vostè la interpretació, doncs?

Com a actor, mai he estat un actor que es volgués dedicar exclusivament a actuar, sinó que he estat un actor molt de paraula. En aquest cas, utilitzava el teatre com a instrument de mobilització política, conscienciació, i en el moment en què vaig començar a escriure poesia, el teatre va quedar en un segon pla, perquè ja no calia aquella mobilització.

Abans que sorgís el Teatre Lliure, em trobava immers en la coordinació de grups de teatre com La Gàbia de Vic o La Tartana de Reus; ens reuníem cada setmana per coordinar projectes i obres. Aquests grups actuaven en entitats o fins i tot centres parroquials i vivien de la reivindicació. Després, a partir del 1972 ho vaig anar deixant, tot i que continuava fent d’actor, amb projectes importants com el muntatge d’una obra de l’Adrià Gual, “El Misteri de Dolor”, el 1992, que va ser enregistrada per Televisió de Catalunya i de la qual, encara ara, passen la gravació a l’Institut del Teatre.

“

Com a actor, mai he estat un actor que es volgués dedicar exclusivament a actuar, sinó que he estat un actor molt de paraula. En aquest cas, utilitzava el teatre com a instrument de mobilització política, de conscienciació.

“

En el darrer dietari, en les últimes pàgines, parlava de la meva infància, i la meva filla Clara em va comentar de convertir aquestes quatre últimes pàgines en un llibre.

Amb el pas cap a la poesia, quina va ser la seva evolució professional?

Quan vaig començar a escriure poesia buscava el contrari del que obtenia fent teatre. Volia tornar a reflexionar sobre qui era jo, sobre el passat, plantejar-me quin tipus de poesia volia fer, a partir de lectures i experiències personals... fer una poesia molt cultural. El 1976 vaig publicar “El cançoner”, que vaig escriure després de perdre la meva primera muller i en què parlava sobre l’absència; aquest és un llibre força important, tot i que ja n’havia escrit tres abans, i després vaig continuar escrivint poesia, fins l’any 2006, que vaig treure la meva darrera obra. Des de llavors no n’he escrit més... Però sí que he publicat el darrer assaig, “Sala de miralls”, a més d’un llibre de memòries, “Sense nostàlgia”, que va sortir fa un any i tracta de les memòries d’infància i de l’adolescència.

Per què “Sense nostàlgia”?

Perquè parlo de la infància i l’adolescència a l’època de la dictadura i és millor no tenir-ne nostàlgia, sinó recordar-la. La culpa d’haver publicat aquest llibre és d’una filla meva, la Clara. Ella em va dir que en el darrer dietari, en les quatre últimes pàgines, parlava de la meva infància, ja que la comparava amb els mateixos anys que va viure un escriptor alemany, i em va comentar que hauria de convertir aquestes quatre pàgines en un llibre.

Així, vaig començar a prendre notes i vaig escriure aquestes memòries. Haig de dir que m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria continuar i fer alguna cosa semblant. El llibre arriba fins l’any 1951, amb la vaga dels tramvies a Barcelona, quan jo tenia 17 anys i començava la lluita antifranquista.

Ara però, estic immers a escriure notes de dietari.

Abril2016

#ADSANTJORDI

19

#ADSANTJORDI

20

Se sent més còmode escrivint assaig que narrativa?

L’assaig és un complement d’altres activitats. Ha estat un complement de la poesia i ara és l’única feina que faig, perquè he acabat les darreres traduccions.

Aquesta darrera traducció de la poeta jueva va ser per encàrrec, a través de l’editorial Adesiara, de Martorell. Però els dietaris consisteixen a fer una feina i explicar-la, llegir un llibre i comentar-lo... I així vas acumulant peces d’assaig, reflexions sobre coses que veus, que vius o que et passen en un viatge. Ara hi ha força autors que n’escriuen, com en Pere Rovira o escriptors del País Valencià, per exemple, on hi ha uns quants dietaristes importants.

Suposo que la poesia i les traduccions són molt més absorbents...

Sí. Ara em preocupa una mica el fet de no haver escrit més poesia... però la poesia t’ha de sortir, has de tenir un moment en què se t’acudeixi emprendre un llibre de poesia.

Els meus llibres de poesia, normalment, no són reculls de poemes, sinó que són llibres de poesia a partir d’un projecte, amb una història. Hi ha autors que fan reculls de poemes i la poesia ho permet, però en el meu cas, exceptuant alguna obra, no és aquesta la manera de treballar. N’hi ha un, sobretot, titulat “Per Puck”, que són 28 capítols, seguint una mateixa estructura, amb una citació teatral, una prosa poètica i un poema, que exemplifica molt bé el tipus de poemaris que faig, i en aquest cas, aquesta obra parla d’experiències teatrals, així que també és una manera de lligar el teatre amb la poesia.

Deia que feia temps que no escriu poesia... Hi ha alguna manera per a inspirar- se a l’hora d’escriure’n?

Depèn del llibre... Hi ha llibres escrits per necessitat, per exemple “El cançoner”, fet en un moment en què perds una persona i després d’uns mesos hi penses i et surt el llibre, expressant el que sents o el que has sentit per la persona desapareguda.

Però sí que és cert que ha d’haver-hi un moment en què tinguis inspiració per escriure poesia, has de sentir-ho, saber què vols escriure... En canvi, la narrativa no és així, com en el cas de les memòries, tot i que també necessites l’experiència de dominar la prosa, que en el meu cas ve d’haver traduït molt i adquirir una base, però el procés creatiu és diferent.

Per a la poesia, s’ha de tenir un coneixement dels grans poetes, de les seves obres. En el meu cas, moltes vegades, he escrit un llibre de poesia perquè he llegit un poeta i aquesta lectura m’ha estimulat, et diu coses per a escriure la teva.

Quins són els seus referents poètics?

En l’època escolar, els principals referents eren els poetes castellans, com Garcia Lorca, Miguel Hernández, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Cernuda, Machado...

Després ja van venir en Carles Riba i sobretot en Salvador Espriu i en Pere Quart –Joan Oliver-, que era com un pare per a mi, ja que érem amics i ell era de Sabadell com jo. També vaig tenir una gran relació amb l’Agustí Bartra, qui em va estimular a escriure, ja que els deu primers poemes que vaig escriure els va mirar ell.

I també hi té, suposo, un paper important en Joan Vinyoli...

Amb en Joan Vinyoli ens vèiem cada setmana i la meva amistat amb ell va ser una experiència important. A en Joan penso que no se l’havia valorat prou, i ara fa uns anys que se’l valora molt. Se n’ha editat l’obra completa i potser dels

Abril2016

“

L’assaig és un complement d’altres activitats. Ha estat un complement de la poesia i ara és l’única feina que faig, perquè ja he acabat les darreres traduccions.

“

Amb en Joan Vinyoli ens vèiem cada setmana i la meva amistat amb ell va ser una experiència important. A en Joan penso que no se l’havia valorat prou, i ara fa una anys que se’l valora.

“

Hi ha moltes editorials petites que treballen bé, s’atreveixen a editar llibres interessants, calculant molt els costos, sense buscar obtenir grans beneficis però no perdent diners.

#ADCONTE Malgrat ens renovem sota mil capes de pintura, el temps s’ho endurà tot amb un brogit suau i constant, com el rec porta una fulla. @xavibermudez

#ADCONTE L’art és denúncia!

S’esmunyí avorrit del vernisage per la porta que donava al riu i signà anònimament el seu primer grafit. Banksy.

Lluïsa Avante

Una escena de “El professor Bernhardi”, obra traduïda per Formosa. TNC

poetes clàssics és un dels que més es valora. A partir del 1970, la seva poesia va canviar molt de forma i va començar a ser valorada, almenys una mica, i es va fer un homenatge a la universitat i se’l té més en consideració... També a través de l’any Vinyoli se l’ha tingut més en compte.

De traduccions, el gruix de treballs que ha fet són de l’alemany cap al català i el castellà, i en molts gèneres...

Sí, he fet molta narrativa i teatre, i alguna cosa de poesia. Bé, de poesia he traduït les antologies de poesia alemanya, amb les millors obres de la literatura universal, com a treball principal. Traduir poesia és molt agraït, perquè t’obliga a crear un poema nou, sent una feina molt creativa i, alhora, has de procurar conservar aspectes mètrics i de vegades fins i tot la rima, tot i que jo sempre em baso més en la mètrica que en la rima.

Un autor que m’ha interessat molt i que també he traduït és en Georg Trakl, així com en Bertolt Brecht, del qual he traduït tretze obres de teatre i tres llibres de poesia; el darrer que vaig fer, a finals del 2014, és “Devocionari domèstic”, editat també per Adesiara.

Un altre gènere que ha traduït i potser més minoritari, és l’òpera...

Sí... La darrera traducció va ser una obra de Brecht per al Teatro Español de Madrid, a més d’altres del mateix autor. És una feina molt laboriosa, ja que has d’ajustar el text a la música; s’ha d’escoltar i llegir la partitura, els temps forts i els febles, per tal de saber on posar les síl·labes... És un altre món.

Com veu el món editorial català?

Hi ha moltes editorials petites que treballen bé, s’atreveixen a editar llibres interessants, calculant molt els costos, sense buscar obtenir grans beneficis... això per una banda, per l’altra, hi ha el grans grups com Planeta, que domina una dotzena d’editorials. Són dos mons diferents. També hi ha editorials petites que aposten per la poesia...

Pel que fa als autors, a nivell català, com veu el panorama...

Bé, cal dir que hi ha diversos gèneres, però crec que en tots els casos hi ha grans autors.

Si parlem de narrativa hi ha escriptors

amb gran talent i surten molt bones novel·les. En el cas del teatre hi ha molts dramaturgs que escriuen bon teatre i fins i tot han estat traduïts a l’estranger, com en Pau Miró, i penso que tenim molt bona varietat, igual que en poesia. La creació poètica és molt diversa actualment, no com anys anteriors, en què hi havia èpoques que es deia que la poesia havia de ser social i tota era igual, després cada poema havia de ser una artefacte verbal i prou, una poesia molt més formalista, amb autors com la Maria Mercè Marsal, tot i que no és exclusivament formalista... però actualment, hi ha una sèrie de poetes joves que dominen molt l’idioma, com en Carles Morell, amb 24 anys i dotze llibres escrits... o bé la Gemma Gorga, de la qual he llegit dos llibres, i que tenen estils molt diferents. A més, tenint en compte la salut de l’idioma, que preocupa molt a nivell social, penso que culturalment té més bona salut. L’ús social crec que des de fa anys s’ha estancat, no crec que hagi perdut...

Com veu la seva trajectòria al llarg dels anys?

No puc valorar-la... és una trajectòria diversa, he fet moltes coses diferents, sempre partint del llenguatge, l’idioma, des de l’inici he treballat amb la llengua i en totes les obres s’identifica el meu estil.

Són obres molt diferents però crec que en totes se m’hi pot reconèixer.

Què li diria a un autor que tot just comença?

Mira, justament llegint la Gemma Gorga, que em va fer arribar els seus dos llibres de poesia, vaig escriure-la per dir-li que dominava molt bé el llenguatge, però que el que havia de fer ara era acumular experiències, viure més, per tal de poder escriure sobre elles. I crec que és això... Sí que és cert que ara hi ha un poeta que ha influït molt, l’Enric Casasses, i els poetes d’ara dominen molt la forma i el llenguatge, com el cas d’en Carles Morell que domina molt el llenguatge.

Tot i això, la poesia pot ser molt hermètica i costa entendre aquest llenguatge perquè jugues amb ell, tot i que no en el meu cas, perquè la meva poesia és molt clara... són estils diferents. Però per això deia que la llengua, en l’àmbit cultural, té molt més bona salut que en l’ús social.

Abril2016

#ADSANTJORDI

21

reportatge

la recomanació

L’hivern del món, de Ken Follet

Il·lustració de Viuleta.

La literatura més enllà dels escriptors

Traductors i il·lustradors juguen un paper clau en el món literari, tot i el poc ressò que se’ls dóna des de les grans editorials MARIA SAYAVERA Vuit noms i dues professions. Albert Nolla, Josep Sampere, Antoni Dalmau i Josep Pelfort, traductors; Xavier Mula, Albert Vendrell, Elisabet Serra i Viuleta Crespo, il·lustradors. Des d’AnoiaDiari hem parlat amb tots ells sobre la seva professió, el paper que juguen en la literatura actual i com treballen en el seus àmbits.

“Decisivament. Una mala traducció desvirtua per complet un bon text original. Per això és tan alta la responsabilitat del traductor”, afirma con-

tundentment Antoni Dalmau, quan li preguntem com pot afectar una bona o mala traducció literària en un text.

Tant ell com Nolla, Pelfort i Sampere coincideixen en el paper clau que tenen els traductors en qualsevol text; un paper, però, que tot i la seva importància, no és prou valorat per aquells qui els solen encarregar les feines, les editorials. Josep Sampere ens diu que “alguns traductors de clàssics venerables reben lloances i premis. Els «professionals» com un servidor, però, som simples inte mediaris invisibles”, i

destaca la importància que rep aquesta professió en d’altres països, com el cas de França, que “tenen el detall de col·locar el traductor a la portada”, afirma Sampere.

Però la feina de traductor varia molt d’un tipus de text a un altre, així com en el cas de l’idioma. Si parlem amb Albert Nolla, un dels millors traductors que té el país pel que fa a literatura japonesa, ens destaca les dificultats que pot trobar, moltes vegades, en les traduccions de certs autors japonensos, més clàssics que altres, a diferència dels autors

Es tracta d’una novel·la d’intriga que se situa en un sanatori pròxim a Barcelona, a principis del segle XX, i on l’autor és capaç de recrear l’ambient fred i tètric.

Després d’un incendi que crema un internat de noies de famílies benestants, l’edifici es converteix en un hospital per a malalts mentals, i sembla que les ànimes de les noies encara pertorben més els seus nous habitants. Enmig d’aquest clima hostil arriba un psiquiatre jove, amb aires renovats per haver estudiat a l’estranger i pensant-se que arribarà a un lloc idíl·lic on poder deixar enrere els seus fantasmes per la seva participació a la guerra, però es troba envoltat de misteris que ha de resoldre per protegir la dona que estima.

Aquesta nova novel·la s’allunya de les anteriors, la trilogia que va començar amb L’estiu de les joguines mortes, ja que deixa enrere la literatura més purament policíaca i ara ens endinsa més que mai en el món interior dels personatges. També ens dóna moltes referències literàries, i algun personatge real, cosa que encara provoca més la creació de l’univers imaginat pels lectors. Tot i ser un llibre molt ric en vocabulari i on a vegades és fàcil perdre’s en els personatges, t’enganxa i et manté en tensió constant fins al final, un final sorprenent.

ADRIÀ GASSÓ Estudiant

Obert procés selectiu de monitors/directors de l’escola d’estiu d’Òdena 2016 Del 4 al 22 de maig al Registre Oficial de l’Ajuntament d’Òdena.

Bases publicades a la pàgina web de l’Ajuntament d’Òdena, al apartat de Treball públic.

Ajuntament d’Òdena

#ADSANTJORDI

22

Abril2016

reportatge

la recomanació

Moviments de pell i escates, de Laia Claver Em dic Laia i sóc estudiant d’Humanitats. Aquest passat febrer vaig anar a un recital poètic musical que feien un diumenge al Hot Blues. Em va colpir tant i va ser tan bonic que em vaig comprar el llibre!

L’autora és igualadina: la Laia Claver Nadal. Va recitar els seus poemes junt amb Sesc PJ a la guitarra i en Jordi Dabú fent sons electrònics. És un poemari sensible, que et convida a emprendre un viatge a través dels sentits. Hi prenen molta força la mar, la sensualitat, la nit, el moviment i la ciclicitat.

Uns poemes dinàmics i farcits de sensacions.

Són versos plens de múltiples moviments: moviment ascendent, moviment el·líptic i moviment descendent. És així com avança l’índex del recull de poemes.

Finalment, després de tot aquest mareig amunt i avall, acaba preguntant-se: «tot el que baixa puja?». Per acabar d’arrodonir el llibre, l’acompanyen un seguit d’il·lustracions de la Clara Gispert Vidal. En definitiva: tot un regal.

Són d’aquells versos que omplen el cor.

LAIA CARBONELL Estudiant

Il·lustració de Vandreik.

anglesos. Nolla ens explica però, que “cada autor té una veu i has de trobar la sintonia i la manera com parlaria si aquest autor fos castellà o català”.

La feina de traductor, doncs, segons Nolla és una feina totalment subjectiva; “dóna un text minimament literari a cinc persones i tindràs cinc textos diferents, i el dónes a les mateixes persones, el mateix text després de cinc dies, i també serà diferent”, assegura.

Tots els traductors, però coincideixen en el fet que les editorials demanen la feina, cada cop més, amb més celeritat. En aquest sentit, Nolla ens explica que cada vegada es treballa més a quatre mans o fins i tot a sis, a causa de la urgència amb què les editorials volen les obres traduïdes. Aquesta dinàmica, segons Josep Pelfort, també fa que hagis de treballar, més sovint amb menys temps per a traduir una obra, sobretot quan treballes per les editorials més grans. Pelfort destaca també el paper de les petites editorials, més agosarades i amb un tracte més personal cap als traductors.

Si parlem però, del nivell de traduccions al català, Dalmau comenta que “com a tot arreu, hi ha de tot, però hi

Il·lustració de Xavier Mula.

ha una bona plantilla d’excel·lents pro- tura infantil i és cert que és un dels fessionals”. Uns professionals que es mercats més potents en aquest àmpoden trobar amb una gran varietat de bit. Il·lustradores com Elisabet Serra dificultats a l’hora de traduir un text i i Viuleta Crespo en són exemples. En aquí cal un gran vetall de recursos. En aquest cas, Viuleta ens explica que “he il·lustrat contes infantils. Ara surt aquest sentit, Sampere ens explica un llibre de la col.lecció El una de les majors dificultats vaixell de vapor que es diu amb què es pot trobar a #ADCONTE Les ulleres de l’àvia, per l’hora de traduïr un text, als nens que comencen assegurant que són Els colors s’escolaren a llegir. Paralel·lament, “els jocs de paraules i pel forat del pany, i en acaba de sortir també d’enginy. Un exemple: obrir la vella porta els fils La llegenda del drac en un volum de la sèrie i els teixits s’havien tintat que dormia i roncava i d’aigua, vent i màgia.

El Capità Calçotets, Geo Guixà El conte del llop carreel superheroi del títol gat de mocs, amb texes tornava dolent i, per tos de l’Eva Mor. Pel que tant, calia modificar-li el fa a Elisabet Serra, és la nom. La meva solució, al il·lustradora d’un dels llibres cap d’una nit d’insomni, va ser igualadins d’enguany, Mig adormits, transformar-lo en el malvat Kapità d’Oriol Solà. Però la il·lustració va molt Kaosotets”. més enllà. Els llibres per a adults també opten per aquest format, com el Il·lustrados polifacètics Però, com dèiem, el món literari no n que acaba d’il·lustrar Albert Vendrell, més està format per autors, sinó que Corin Tellado Revisted, elaborat per també hi ha un altre col·lectiu que ell i el seu germà, amb 110 contes per mica en mica va agafant ressò, però a adults, acompanyats cadascun d’una que ja fa anys que hi té un paper re- il·lustració.

Tenim doncs, un gran talent llevant: els il·lustradors. Quan parlem d’il·lustradors ens ve al cap la litera- il·lustratiua la comarca, i un altre

#ADSANTJORDI

Abril2016

23

reportatge

la recomanació Els àngels de gel, de Toni Hill

Elisabet Serra amb les seves il·lustracions.

exemple és en Xavier Mula, autor de tota la imatge gràfica i audiovisual de la darrera edició de La Mostra. Mula destaca la importància de la il·lustració, cada cop més, amb noves eines informàtiques que et permeten experimentar. Tot i això, tots coincideixen en la

necessitat de fer una gran varietat de feines i encàrrecs per a poder fer de la seva professió, i alhora la seva passió, un modus vivendi. Tots ells són exemples de perseverànça i talent que, mica en mica, es van fent un lloc en l’espai literari actual.

Es tracta d’una novel·la d’intriga que se situa en un sanatori pròxim a Barcelona, a principis del segle XX, i on l’autor és capaç de recrear l’ambient fred i tètric.

Després d’un incendi que crema un internat de noies de famílies benestants, l’edifici es converteix en un hospital per a malalts mentals, i sembla que les ànimes de les noies encara pertorben més els seus nous habitants. Enmig d’aquest clima hostil arriba un psiquiatre jove, amb aires renovats per haver estudiat a l’estranger i pensant-se que arribarà a un lloc idíl·lic on poder deixar enrere els seus fantasmes per la seva participació a la guerra, però es troba envoltat de misteris que ha de resoldre per protegir la dona que estima.

Aquesta nova novel·la s’allunya de les anteriors, la trilogia que va començar amb L’estiu de les joguines mortes, ja que deixa enrere la literatura més purament policíaca i ara ens endinsa més que mai en el món interior dels personatges. També ens dóna moltes referències literàries, i algun personatge real, cosa que encara provoca més la creació de l’univers imaginat pels lectors. Tot i ser un llibre molt ric en vocabulari i on a vegades és fàcil perdre’s en els personatges, t’enganxa i et manté en tensió constant fins al final, un final sorprenent.

PERE RABELL Llibreter

Maig

Ara, cada mes, tens una cita amb l’AnoiaDiari en paper

Especia l FirAnoi a

*

* www.anoiadiari.cat

El diari líder a l’Anoia, amb més d’un milió de visites el 2015

24

#ADSANTJORDI

Abril2016

Abril2016

#ADSANTJORDI

la imatge EL PAS DEL TEMPS Darrere el taulell antic, cobert de revistes i llibres -com tota l’estança-, l’objectiu de la càmara retrata la senyora que ve, com cada dia, a buscar el diari, el lector fidel, l’amic que vol conversa... el pas del temps. Cal Jordana va obrir les seves portes el 1903 al carrer de l’Argent i quatre anys després, al carrer d’Òdena. Foto: Marc Vila

25

#ADSANTJORDI

26

opinió

Abril2016

#ADCONTE La porta. La vida. La paleta on hem mesclat els colors...

Els que confegiran el quadre que veurem, quan finalment, s’obrirà.

Jesús Soler Vilaró

la recomanació

editorial

Una conxorxa d’enzes, de John K. Toole Fa molt temps que me’l vaig llegir, i recordo lleugerament el fil conductor de l’obra, però si que tinc molt i molt present la sensació que em va deixar.

El vaig començar a llegir, i ben aviat em va enganxar, i a mesura que avançava la lectura més m’enganxava, em sorprenia, em feia riure, em feia sentir pena...les aventures del seu protagonista, l’Ignatius J. Reilly, tot rodejat d’una sarcàstica ironia que no em deixava indiferent a cada paraula que m’empassava.

Crec que és una obra que cinquanta anys després de ser escrita, podria ser una molt bona fotografia del moment actual que estem vivint.

CINTO SANJOSÉ Cuiner

Imaginar. Conèixer.

Encara que la davallada econòmica i de l’estat del benestar sigui l’eix de les nostres preocupacions, no hauríem de deixar de veure que ens trobem davant d’una de les revolucions de més abast de la història.

Fa més de 2.000 anys, abans que els nostres avantpassats parlessin llatí, l’alfabet va imposar-se sobre altres sistemes d’escriptura com la jeroglífica. Ara, tant temps després, la nostra manera d’escriure està canviant i es compagina amb les possibilitats que ofereixen els dispositius electrònics mòbils.

Les emoticones i els altres codis de comunicació desplacen cada cop més en aquests aparells l’escriptura tal com l’entenem. I els grans damnificats són els llibres.

El perill que representa per a la cultura catalana –i per al llibre com una de les eines fonamentals de la nostra civilització- és més que obvi i amb aquest especial des d’AnoiaDiari hem volgut reivindicar els nostres autors, la nostra literatura i un món que pot perillar en un futur proper, però que batega fort. La metàfora del cavaller que lluita contra un drac enorme és el

de tota la història dels catalans i la seva petita llengua, que pugna contra uns mitjans molt poderosos i un aparell estatal que no tan sols la descuida, sinó que l’arracona (per quan el català a la UE?) Sant Jordi, patró de Catalunya, doncs, és el dipositari de moltes més coses que no pas les parades de llibres i roses. La col·lectivitat no pot deixar perdre el llegat que significa el llibre, ni deixar de mantenir la literatura viva i l’expressió escrita com a mitjà per reproduir i convertir en art allò que vivim.

Alguns volen convertir la Diada de Sant Jordi en festa nacional per esvair l’Onze de Setembre; mentre que Sant Valentí agafa força com a jornada per als enamorats.

Sant Jordi ha de continuar com una data única, tant de l’ideal romàntic com de la reivindicació dels llibres com a eina per imaginar i, a la vegada, conèixer.

Edició: Cinquanta-set SL · Direcció: Toni Cortès Minguet · Coordinació: Maria Sayavera · Redacció: Jordi Cuadras, Laia Vicens, Francesc Vilaprinyó · Direcció comercial: Joan Barnés · Opinió: Antoni Dalmau, Jordi Cuixart, Marina Llansana, Josep Maria Solà · Contes: Cristina Domènech, Pep Elias, Maria Enrich, Teresa Roig, Mireia Rubio, Oriol Solà, David Soler · Disseny i maquetació: Toni Cortès · Agraïments: L’Adoberia, Lluïsa Avante, Mercè Badal, Rita Bosser, Llibreria Cal Jordana, Laia Carbonell, Isabel Casas, Albert Compte, Ignasi Ferrer, Adrià Gassó, Montse Lobato, Henar Morera, Mireia Prat, Pere Rabell, Carme Riera, Cinto Sanjosé, Marc Vila, i els nens Júlia, Anna, Octavi, Mirta, Pau, Lluna, Gabriel, Ton, Bru, Yan i Nikolai · Web: Creagia · Correcció de textos: Mercè Badal · Impressió: Lerigraf S.L.· Tiratge: 10.000 exemplars gratuïts Cinquanta-set S.L. · C/Rec ,15 08700 Igualada · Redacció: redaccio@anoiadiari.cat · Publicitat: publicitat@anoiadiari.cat · Dipòsit Legal: B 14127-2015

Membre de:

Difusió controlada per:

TEXT LEGAL Cinquanta-set Edicions es reserva tots els drets sobre els continguts d’aquesta publicació, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita.

Abril2016

#ADSANTJORDI

27

Formem persones

Talents Parcmotor és l’escola de velocitat de Parcmotor Castellolí, que aporta als petits pilots que corren la Copa Honda i Copa Rieju del Campionat de Velocitat del Mediterrani i el Campionat de Catalunya de Velocitat, un complement més perquè es formin com a pilots, però sobretot com a persones, doncs a part de posar a la seva disposició el Circuit de Velocitat i la pista dura de terra amb un entrenador personal, el pilot Salvador Cabana, dins del calendari d’activitats també se’ls formarà amb un nutricionista, psicòleg esportiu i entrenador físic.

Parcmotor, com a Fundació Catalana per l’Esport del Motor, ha apostat fort amb aquesta iniciativa per tal de donar suport a la bona feina que s’està fent des de la Federació Catalana de Motociclisme, donant sempre màxim suport a les categories dels pilots més joves, per tal de tenir grans campions a Catalunya en el futur.

#ADSANTJORDI

28

Abril2016

opinió

Llums i ombres Sempre vivim amb la sensació que, a Igualada, la vida cultural no és prou activa, prou dinàmica, com ens agradaria, potser perquè tenim consciència d’una ciutat molt treballadora -quan hi havia tanta feina- i poc dedicada a les coses de l’esperit. Tanmateix, una certa mirada en perspectiva cap a la darrera dècada ens dóna alguns indicadors més favorables, probablement derivats de l’increment dels estudiants universitaris, de la millora en els coneixements culturals i de la creixent activitat de les nostres institucions culturals i educatives. Per exemple, tenim més intèrprets de música que mai, més actors treballant als grans teatres nacionals i per tot el territori, més companyies professionals de teatre i, per fortuna, també més escriptors que mai.

Parlem d’aquest darrer aspecte, ara que celebrem la diada de Sant Jordi. Fa deu o vint anys, les novetats que apareixien a Igualada arran de la festa del llibre i de la rosa eren molt inferiors a les actuals.

Ara hi ha més gent que escriu i, si abans la cosa es limitava a algunes publicacions de tema local i a unes poques excepcions en altres matèries, actualment els nostres escriptors igualadins i anoiencs s’ocupen de tots els gèneres. Si abans, per exemple, teníem un o dos novel·listes, ara n’hi ha una nòmina molt superior, amb gent que publica a les grans editorials del país i que fins i tot aconsegueix autèntics best-sellers. La literatura infantil i juvenil, per parlar d’un altre exemple, presenta també un panorama molt més positiu i esperançador. I no hi ha fa res que aquest fenomen s’expliqui en part per un invent tan pràctic i tan barat com és l’autoedició -que, ja ho sabem, ens dóna fruits de qualitat molt diversa-: el cert és que es publica com mai, de manera que els compradors igualadins que cada any procuren estar al cas de les novetats sorgides en el nostre entorn més immediat tenen dificultats a trobar-ho tot i, si de cas, s’han de gastar una petita fortuna per cobrir tanta quantitat de llibres.

Capítol a part mereix l’augment dels traductors entre nosaltres. Abans també n’hi havia ben poquets -per no dir simplement algun-, mentre que actualment n’hi ha uns quants que fins i tot s’hi dediquen full time i en fan el seu mitjà de subsistència, una paraula que, per cert, és exacta i escaient en aquest cas, perquè no podem dir pas que s’hi facin rics, precisament.

Tanmateix, aquest constitueix al cap i a la fi un altre indicador que

ANTONI DALMAU i RIBALTA Escriptor

també podem qualificar d’optimista: cada vegada hi ha més gent que obté una bona part dels seus ingressos de la seva activitat literària. No vol dir que es guanyin la vida escrivint novel·les o assaigs, per exemple, però sí que arriben a fer-se un sou prou digne a base d’escriure sovint coses diverses (llibres, traduccions, articles als diaris) o complementant aquesta activitat a vegades principal amb altres feines que hi són força properes, com és ara algunes classes, algunes correccions de textos o algunes conferències.

Fet i fet, doncs, alguna cosa ha canviat, i d’una manera positiva. Per contra, em sembla observar un a l - tre fenomen que no n’és tant, de positiu, i no voldria deixar de comentar-lo. Trenta o quaranta anys enrere, per fixar un període de temps concret, hi havia a la ciutat un gruix de gent que tenia per costum comprar les obres d’interès o de tema local que es publicaven. Era com un acte de servei que fins i tot podríem qualificar com una mostra d’«igualadinisme» -o, si ho voleu, de catalanisme- ben concret. Així, els autors d’aquestes obres es garantien unes vendes mínimes que els estimulaven a continuar treballant. Avui, em fa tota la impressió que això s’ha anat diluint i que, si bé hi ha llibres locals que acaben constituint un best-seller, molts altres ja no poden comptar amb aquella fidelitat d’abans, amb aquella lleialtat d’un cert temps de resistència. Potser es publica massa, i potser la ciutat se’ns ha fet precisament massa gran, massa dispersa, massa concentrada en el món exterior -com passa a tot arreu, és clar-. O potser les noves tecnologies allunyen la gent jove de la pràctica regular de la lectura.

O potser ja no hi ha consciència de la necessitat de continuar protegint aquesta cultura local. Les raons no les sé amb exactitud, i segurament deuen ser diverses, però em fa la sensació que el fenomen és ben cert.

En definitiva, ara que arriba Sant Jordi, tenim una magnífica oportunitat de reforçar els indicadors positius que hem assenyalat i neutralitzar una mica la feblesa que acabem d’explicar. De llibres se’n publiquen moltíssims -sens dubte, massa-, però faríem bé de mostrar una certa predilecció per aquells que es fan a casa nostra, perquè realment n’hi ha de tota mena i per a tota mena de paladars i de gustos.

#ADSANTJORDI

Abril2016

29

opinió

El paper no morirà

MARINA LLANSANA Periodista

Contra tot pronòstic els llibres i els diaris en suport paper segueixen existint i convivint amb les seves respectives versions digitals, desafiant les prediccions apocalíptiques. I si avui la cultura en suport paper segueix sent al centre de la societat no és només per la voluntat dels lectors d’aferrar-se –en el sentit metafòric i literal- al paper per comoditat o per romanticisme, sinó sobretot per la capacitat que té el paper de plantejar els continguts d’una manera molt més profunda; els diaris en són la prova.

El periodisme és, eminentment, l’ofici de jerarquitzar la informació, d’endreçar-la i presentar-la de més important a menys, amb diferents nivells de lectura i graus de profunditat. Els diaris que millor poden fer aquesta tasca són els de paper i n’hem vist un

exemple claríssim arran de l’episodi d’investigació periodística més important dels darrers anys: el del cas dels papers de Panamà. Només calia veure com ho va tractar el britànic The Guardian, o el francès Le Monde per saber que cap diari digital hi podria competir. Els destacats, les infografies, els reportatges especials, el joc de tipografies, la combinació d’informació, anàlisi i opinió fan dels diaris de paper una experiència enriquidora i plaent d’adquisició de coneixement. És cert que els diaris digitals són més ràpids, però no podran ser millors.

Fa pocs dies es va celebrar a Igualada Maqpaper, l’única fira estatal del sector paperer.

Preguntats sobre el futur del paper, els industrials explicaven que si bé és cert que cada vegada es consumeix menys paper d’impressora, en canvi es consumeix cada vegada més paper de tissu, i es mostraven optimistes sobre el futur. No estem davant, doncs, de la fi del paper sinó d’una re-

formulació de l’ús que li donem. Cada vegada més el paper serà exclusivitat, autenticitat, el suport triat pels consumidors més exigents.

Per això l’Anoiadiari fa edicions en paper: perquè ha entès que cal combinar la immediatesa del digital amb l’aprofundiment dels temes que ens afecten com a societat i que volem conèixer a través de la lectura pausada sense pantalles. Llarga vida a l’Anoiadiari i llarga vida al paper.

ANNA, 8 ANYS

#ADSANTJORDI

30

opinió

Abril2016 #ADCONTE

Llegir o no llegir Aquest és el problema (a part de ser un modest homenatge al famosíssim monòleg de Hamlet de William Shakespeare: acte III, escena I). El que és realment preocupant, ara mateix, és l’abandonament de la lectura per part d’amplis sectors de la població.

O sigui, hi ha amplis sectors de població que han fet seu, potser inconscientment, l’acudit gràfic d’El Roto (15.01.04) on un nen amb bata escriu aquesta frase a la pissarra: “La nostra identitat cultural és la ignorància”. Que Espanya és un dels països amb un índex de lectura més baix d’Europa ja ho devem saber. Que té quatre milions d’aturats, també. Que hi ha set milions d’analfabets funcionals (un milió dels quals són catalans) potser no, que no ho sabíem. Això vol dir exactament que aquests set milions poden llegir però no comprenen el que llegeixen.

Estic parlant del fet de llegir seriosament: un dels pocs actes de llibertat que encara ens queden, i que ha de reunir forçosament tres condicions: un llibre de paper, un silenci absolut i un llapis a la mà. Tenir un llibre a les mans és com una encaixada a algú altre en què a més experimento l’olor del paper, la textura, el contacte físic ( jo no puc fer una encaixada a un e-book, ni a una tauleta, m’enteneu?).

El silenci és necessari per ser capaços de sentir la veu de l’autor que ens interrroga. El silenci és la base necessària per a la lectura, per a l’abstracció que aquesta comporta, i per estar amb nosaltres mateixos: callar “per deixar que l’ésser ens parli”. D’acord: el llapis a la mà el deixo per als intel·lectuals, i per als professors de literatura dels instituts.

No saps mai a quin cantó de la porta hi ha la llibertat.

M Carme Martín Egea

coneixem com a realitat? Des de quan “el noi que llegeix” s’ha convertit en l’estrany? Qui ha permès que això succeeixi? En tenim nosaltres alguna part de culpa?

JOSEP MARIA SOLÀ Escriptor

Cal saber amb urgència al costat de qui ens alineem: al costat dels qui llegeixen o al costat dels qui no ho fan. Hem de saber on pertanyem (permeteume l’al·legoria): si formem part dels devots de la religió de la lectura o si, altrament, som dels ateus que no trobaran mai l’autèntica salvació (ni aquí ni en el més enllà). Una religió que només té un sol manament: llegir per gaudir, llegir per conèixer, llegir per comprendre, llegir per créixer com a ésser humà (llegir per no morir com uns idiotes). Com afirma Rafael Argullol, és cert que la imatge ens fascina, però és la paraula la que ens fa lliures.

Observeu amb atenció el dibuix que il·lustra aquest article: tothom està enfeinat joguinejant amb el seu mòbil i, allò sorprenent, amb el mòbil estan fotografiant l’única persona que no en té, que curiosament està llegint un llibre de cobertes vermelloses. És una imatge inquietant i horrorosa pel que té de real i versemblant. Sembla una escena extreta de Black Mirror (meravellosa sèrie distòpica britànica creada el 2011 per Charlie Brooker: es-

Pl. de la Creu, 9 IGUALADA 938055514

Abril2016

#ADSANTJORDI

31

opinió

Fills de Martí i Pol i Paco Candel

JORDI CUIXART President d’Òmnium Cultural Estimem-nos! Estimem-nos per Sant Jordi i estimem-nos sempre: els dies assenyalats i els que no, els dies històrics i els dies no històrics. Estimem-nos perquè ens sobren els motius per fer-ho i ens falten raons perquè qualsevol altre objectiu passi pel davant d’aquest. Fem-ho quan regalem una rosa o un llibre, editat amb tota normalitat en català. I celebrem que ho puguem fer amb una quotidianitat impensable quan Òmnium va néixer, gràcies a cinc empresaris valents i obstinats, en plena nit del franquisme.

Compartim aquesta estima amb tothom; impregnem-nos de l’alegria dels que ens envolten perquè les coses bones, si són compartides, són precisament millors. Compartim objectius i metes per arribar plegats més lluny. Siguem una mata de jonc per la llengua, la cultura, el país, l’educació i la cohesió.

A Òmnium som més de 55.000 socis i us esperem amb els braços oberts i les orelles disposades a escoltar-vos a tots els que encara no en sou. Perquè és amb tots vosaltres -amb els que hi heu estat sempre, amb els que fa menys temps que hi sou i amb els que vindreu aviat- que serem cada vegada més forts. Ens cal una entitat forta per seguir endavant i aguantar les envestides que vénen i vindran. I això només s’aconsegueix amb la participació, la implicació i el compromís de tots i totes; ben bé com amb el país que entre tots estem definint i construint perquè sigui més culte, més just i més lliure.

Enriquim-nos els uns amb els altres i els uns dels altres. Som un país d’acollida en el qual el fet migratori és estructural, i aquesta és la nostra riquesa. Compartim la cultura; enriquimla encara més! Ampliem l’imaginari col·lectiu sense deixar-nos a ningú i sense renunciar a res.

Som fills del llegat de Martí i Pol i però tam-

bé del de Paco Candel; som fruit de l’obra de la Najat el Hachmi i de la Marta Rojals. I és aquí on rau el reconeixement mutu, la nostra grandesa, el nostre orgull.

Sant Jordi és l’escenari ideal per fer tot això: per estimar-nos, per compartir i per enriquir-nos els uns amb els altres. Sortim al carrer, regalem (i consumim!) cultura. Estimem-nos, també en aquest dia no històric. Passegem, parlem molt i escoltem encara més (sobretot, escoltem! De poques coses se’n pot aprendre tant com escoltant a qui ens envolta). Contagiem l’entusiasme per Òmnium, per la cultura, pel país, per les persones, per viure més i millor. Fem-ho pels que ja no hi són i pels que vindran; pels que van batallar per aquest futur i pels que ens volen sectaris i residuals. Femho, gaudim-ho i compartim-ho!

#ADSANTJORDI

32

Abril2016

contes Divendres CRISTINA DOMÈNECH L’home assegut a la barra del bar va mirar el cambrer i li va fer el gest que s’acostés.

Es va mirar la dona que tenia al costat: - Te’n demano un altre, Laura.

- Leia.

- Perdona, Laia!

- Leia…, Lluís.

- Marcel, jo.

- Marcel! , això!

El Marcel i la Leia ja portaven unes quantes copes de vi blanc. Asseguts en uns tamborets molt còmodes i ben arrepapats a la barra, s’havien trobat aquell vespre avorrit, i ara tèrbol. El Marcel xerrava i xerrava, la Leia se’l mirava i assentia.

No ho havia fet mai això, mai. Trobar-me una desconeguda a un bar i explicar-li la vida com si res… – reia tímidament - em sorprenc a mi mateix, repeteixo, em sorprenc.

El Marcel sostenia la copa i parlava i parlava. S’havien trobat un al costat de l’altre i havien començat una conversa de forma ben natural. Era al cap d’una estona que el Marcel l’havia observat: una dona d’uns trenta i escaig llargs, guapota, forta, amb un vestit estret d’escot obert que deixava veure una pitrera generosa.

Cabell curt, mirada fosca i llavis molsuts. Un tros de dona ,vaja. Qui li havia de dir, a ell, que es trobaria en aquella situació de pel.lícula; ell, un tipus d’horaris i costums, que no permetia que res sortís de la ratlla. Havia començat a explicar-li la seva vida, i el problema greu que no el deixava viure.

Ja fa mesos que em sento estrany i molt abatut. No sé ben bé què tinc però de vegades em costa respirar. És com un pes que no desapareix , aquí – senyalant el pit - no hi ha manera, és constant.. Clar que m’espanta això. Als meus 36 anys faig bondat, no tinc problemes econòmics, porto una vida d’ordre: de l’oficina de Correus a casa; els diumenges a dinar a casa els pares, a les tardes, la col.lecció de segells... Mira, si m’hagués passat quan em vaig separar de la Geni encara ho entendria però ara tinc una vida tranquil·la! La Ma. Carmen, una companya de l’oficina, em diu que això és angoixa, a tu t’ho sembla? Sóc una persona tranquil·la, repeteixo, tranquil·la, i no s’entén que em passi això.

La Leia se’l mirava i amb el cap feia que sí. Quin home tan avorrit, per favor.

Era baixet, grassonet, força jove però no massa guapo. Li suava el coll. No li estranyava gens que la Geni, fos qui fos, l’hagués plantat. Segurament ni un polvo decent, tenia. L’home no callava i ella l’escoltava, com un ritual, no tenia res més a fer aquell vespre i aquell vi entrava molt bé. De tant en tant pensava en altres coses com què li faltava a la nevera o si havia de comprar unes vambes per al nen. Ell continuava.

I no he trobat cap més dona. Ara ja no tinc esperança de tornar-me a casar, saps? M’agraden les coses ben fetes, ben acabades, m’entens? Crec que sóc perfeccionista també en les relacions. Sóc molt ordenat, molt, també amb les dones. Costa d’entendre ,potser? No ho sé, primer una cosa i després una altra, m’entens, Leia?

La Leia el va observar… aquell home era un cap quadrat.

Es veia bon tio, fins i tot pensava en la possibilitat d’un segon matrimoni (déu meu!), però semblava obsessiu de l’ordre i excessivament racional per al seu gust. Definitivament no era el seu tipus. Per tant, es va fer tard, era hora de marxar. Va fer un gest per incorporar-se, ell va reaccionar ràpidament: Ei, marxes? Vaja! He estat molt bé amb tu! T’he explicat coses que no he explicat a ningú, repeteixo: a ningú. Gràcies, de veritat, Leia. Potser sóc un home avorrit ,oi? T’he avorrit?

La Leia, que en realitat es deia Rosa Maria però s’inventava aquest nom perquè el trobava més interessant, va estar a punt de deixar-li anar un “doncs sí noi, aquest és el teu problema, ets un avorrit”, però es va aturar. Se’l va mirar als ulls i va sentir una fiblada de tendresa. Semblava un bon noi, no com els que acostumava a trobar-se. Va respirar profundament. Ella, sempre tan bel·ligerant, tan directa, agressiva havia de fer mal a aquell home? Potser no. Es va crear un silenci que, enlloc de ser incòmode, va resultar íntim.

Vols que et digui el què penso? – va deixar passar uns segons estratègics – Doncs que ets un tio increïble però que viu una vida que no és la seva.

Al Marcel va il.luminar-se-li la cara. Com? Marcel, tu no ets així com et defineixes, avorrit, insuls, metòdic.. no! Tot al contrari, ets un home amb molta imaginació, ja es veu, que no suporta les convencions socials; ets un tio rebel, un lluitador!

Rebel? Lluitador? La seva mare sempre li deia que era massa conformista però,

de fet, aquella dona potser el coneixia més que ningú, amb ella s’havia obert com mai ho havia fet.

La Rosa, per la seva banda, veia l’expressió del Marcel i se sentia com la Clara Segura a Incendis, traspuant veritat, amb una tensió dramàtica que anava in crescendo. Era més Leia que mai: - Marcel, com amiga t’ho dic, allibera’t de la carcassa i busca dins el teu caos.

Ets un home brillant que no has estat comprès, ni per la teva dona, ni pels teus pares, ni per ningú. Les ments creatives ho teniu això, aneu per lliure i patiu una solitud infinita.

“Solitud infinita” era el títol de la redacció amb què la Rosa va guanyar un premi a l’escola. Per fi l’havia utilitzat! Estava eufòrica.

- Ets un home brillant Marcel, brillant. La teva feina a Correus és una tapadora, has d’expressar-te, créixer i anar més enllà, més amunt, més enllà!! Puja, enlaira’t, viu!

La Rosa va notar que havia arribat al clímax i ara tocava baixar. A més, ja se li acabava el repertori. Va posar-se l’abric i va acabar-se la copa de vi.

Avui comences a viure de veritat, amic. Marxo. Molta sort.

El Marcel estava perplex.

No em deixis així! Quedem un dia, Leia!

La Rosa va girar-se i, amb serenitat, li va deixar anar les paraules justes: Marcel, tu i jo som uns solitaris. Som dues ànimes que s’han trobat avui però ja està. Recorda’m com la teva musa. Adéu.

La Leia Rosa va marxar ràpidament mentre pensava que amb la frase final s’havia passat. Però vaja, s’ho havia passat bé de veritat. Definitivament, s’apuntaria al grup de teatre amateur al casal de Sants.

El Marcel va quedar-se sol a la barra, pensatiu. Notava que anava un pèl borratxo. Va observar el bar: era dels antics, parets de fusta i taules amb cadires d’escai verd fosc. Ell no anava a bars però aquest estava bé. Es va mirar les mans, els peus.

Se sentia estrany. De sobte, se’n va adonar: no tenia aquell pes al pit, tot era extremadament lleuger. Tant temps vivint amb aquell ofec i, de cop, havia desaparegut! Estava confós i alhora se sentia molt content.

Podia respirar bé, podia gairebé volar!

A quella dona… potser tenia raó. Creatiu, rebel, atractiu. Potser sí, potser era hora d’aparcar la col.lecció de segells i començar a treure l’autèntic Marcel, l’atrevit, el valent, el llop. Es va acabar la copa de vi d’un glop, va pagar i va sortir del bar. Era divendres. En aquell instant va començar tot.

#ADCONTE I si obrís la porta i deixés enrere aquella vida d’abnegada monotonia?

Potser demà…

Angels Díaz

#ADSANTJORDI

Abril2016

33

22 d’abril MARIA ENRICH La va veure com s’acostava amb el pas decidit i el serrell tan curt, i va sentir unes papallonetes a l’estómac. Com abans, va pensar, com en els millors temps.

-Què hi fas, aquí, Arnau?

Les papallones van fugir. Que què hi feia? Li portava una rosa. No la hi volia donar el dia de Sant Jordi. Hauria estat massa fort i no s’hi atrevia... I li volia preguntar si s’ho havia pensat. Que el pis, sense ella... el pis era molt gran, massa gran, que s’hi perdia; i que què feia amb el pressupost dels paletes. I li volia dir que l’estimava (això darrer no sabia com sense que sonés cursi) -Per què no entres? –va dir obrint la porta del copilot.

La Laia va dubtar un moment i va pujar al cotxe. Els braços creuats i la mirada fixa en les darreres mares enduent-se els nens cap a casa.

-Vam quedar que ens donaríem quinze dies, Arnau. Només en fa deu.

Només, va repetir-se ell i va sentir que alguna cosa de dintre seu començava a desfer-se.

-Com et va? –va preguntar encara amb un pèl d’esperança.

-Molt bé! Amb la Irene ens entenem. M’ha dit que em puc quedar a viure amb ella perquè sa germana no torna fins l’any vinent. Li sobra una habitació.

-I? -Pensava passar pel pis a buscar les coses.

I ara l’Arnau va sentir que les cames li perdien força, desmaiades.

-O sigui que...

-Sí, Arnau. Ja n’hem parlat prou. Volia uns dies per acabar-ho de veure clar. Ja està. S’ha acabat.

La vida amb la Laia s’anava desmuntant. Quedarien els records com unes restes encara sense valor, les il·lusions es fonien.

-Tens un rotllo amb algú? –va preguntar amb un fil de veu. Estava disposat a perdonar el que fos.

-Que no, Arnau. No és aquest el problema!

-Torna-me’l a dir, sisplau, Laia! No entenc res! Estàvem a punt de fer obres al pis, havíem parlat de tenir un fill...

La Laia va sospirar i amb una

veu que volia ser tranquil·la, però que se li anava engrescant i que va acabar en un to de retret, va dir: -És com un ofec, ja t’ho he explicat mil vegades. No puc més! Tinc ganes de fer coses noves, Arnau. Necessito respirar, viure, volar! Vull viatjar, marxar lluny!

–va fer una pausa per imaginar la llunyania i va seguir-. Demanaré una excedència a l’escola. Ho he pensat aquests dies.

Fer coses, va pensar l’Arnau. Potser sí. Potser sí que durant els set-cents vinti-dos dies que havien viscut junts (va començar a comptar-los des de la tarda que la Laia havia arribat al pis per instal·lar-s’hi) havien fet poques coses. Potser si haguessin viatjat més... Es va arronsar d’espatlles.

-Han estat bé aquests anys –va dir la Laia com si li volgués contradir el pensament-. Hem fet coses, ens hem divertit. Però ara tot això ja no té cap sentit per a mi. Necessito experiències noves i tu no me les pots donar. Em sap greu, però és així.

Coses velles, coses noves. Tot tan estrany...

De sobte, la Laia va mirar el rellotge: -Ostres, si ja són quasi les sis! Et va bé d’acompanyar-me a l’acadèmia? D’aquí a cinc minuts comença la classe d’anglès!

Va parar un moment, el just perquè la Laia li fes un petó i saltés del cotxe: -Ja ens veurem! –va dir.

Després, el cotxe es va allunyar. Al seient del darrere, la rosa s’anava pansint.

#ADSANTJORDI

34

contes

Abril2016 #ADCONTE

L’espera DAVID SOLER ORTÍNEZ El preocupava, sobretot, aprendre com calia morir. No perquè volgués morir, sinó més aviat perquè volia saber com calia viure. Era una qüestió que, sovint, l’assaltava a la ment i s’hi quedava enganxosa com una mosca d’octubre. I, en aquell dissabte, vestit amb una jaqueta Benetton i protegit per una bufanda de llana, no podia deixar de donar-hi voltes. Com era d’esperar, l’Emma feia tard.

Feia més de dotze minuts que estava dret davant la porta d’una cafeteria amb una rosa a la mà mirant a banda i banda. Normalment, aquella situació el posaria només una mica nerviós. Però, aquell cop, era diferent. I no només perquè fos Sant Jordi. No suportava veure com tota la gent l’observava quiet com un guàrdia reial subjectant una rosa en una mà i imaginant com tots pensaven que era un noi romàntic i delicat i enamoradís esperant la trobada amb la seva xicota. Res més lluny de la veritat. Però, ¿què n’havien de fer tota aquella gent, de la seva vida privada?

No lluïa el sol en el cel. Un exèrcit de núvols desfilava i amenaçava a esprémer gotes de pluja. ¿On va a parar tot el temps que ens passem, només, esperant alguna cosa? Li brollaven preguntes dins del cap com un bombardeig i es va començar a posar nerviós. Malgrat saber que ella odiava el gust del tabac, es va encendre una cigarreta (¿o potser ho va fer justament per això?). Després es va prometre esforçar-se ferotgement per mostrar en la seva cara una imatge seriosa i d’enuig.

Ja passaven més de divuit minuts de l’hora acordada i li semblava que era el mínim que podia fer. D’aquesta manera, ella se sentiria més culpable i, en l’amor, sempre és més fàcil jugar a ser l’ofès. No podia deixar perdre una oportunitat com aquella.

Però quan es va acabar la cigarreta, l’Emma seguia sense aparèixer. Va mirar el mòbil per setena vegada. Res. Ni tan

Darrere aquella porta, només hi havia el vent de l’alè d’un nen, que trobava que, tot era realment possible. El creador, li deien.

Maria Santfores Salla Solà

sols s’havia dignat a contestar el darrer missatge que ell li havia enviat. Quan ja passaven vint minuts, va pensar que el millor que podia fer era llançar la rosa i marxar. No li semblava just que ella fos vés a saber on mentre ell estava tot sol dempeus perdent el seu temps. Calia un gest reivindicatiu, una mostra de força.

Però, ¿era cert que en l’amor sempre hi perd qui hi té més a perdre? Aquella idea, extreta d’algun poema oblidat, el va fer estremir.

Definitivament, odiava Sant Jordi. Més nerviós i enfadat que abans, va mirar per darrer cop l’hora i es va prometre que si ja eren dos quarts marxaria. Li quedaven tres minuts. Va tornar a submergir-se en els seus pensaments i va tornar a notar com, lentament, cada segon que passava el feria. ¿Estava morint, o vivint, sense saber com fer-ho? La vida no tenia manual d’instruccions. Prou pensar.

Eren dos quarts. Enfurismat, va llençar la rosa al terra i va fer mitja volta.

I just aleshores, la va reconèixer al final del carrer. Ella escoltava música amb uns auriculars. Ell es va ajupir per recollir la flor amb un moviment ràpid. En el precís moment en què es van trobar els ulls, ell va aixecar el braç que tenia lliure i se li va escapar un somriure que va engegar a rodar tot l’esforç per mantenir les celles ben endurides. Quan va ser just a un metre i mig davant seu, l’olor de xampú que feien els seus cabells el van deixar ben tocat. ¿I si realment l’estimava?

Aleshores es va penedir d’haver fumat una cigarreta.

-Perdona per fer tan tard.

Li va respondre que no passava res, i ell li va allargar la mà amb la rosa i ella el va agafar de bracet i ell la va mirar de reüll i es van quedar una estona en silenci i, durant uns instants, ell no va pensar ni en com calia morir ni en com calia viure.

#ADSANTJORDI

Abril2016

35

contes

El negoci de les mini vaques que no saben matemàtiques ORIOL SOLÀ I PRAT Ella era una vaca de petit format. Una “mini vaca”, com li deien alguns. I no perquè no hagués menjat prou de petita, no. Era més petita del compte perquè l’havien feta així. Deien que d’aquesta manera podien reduir les emissions de metà cada vegada que deixava anar una ventositat o que expulsava excrements pel prat. Asseguraven que deu mini vaques generaven la mateixa quantitat que una de gran. Però ella sospitava que hi havia alguna altra raó que preferien no explicar. Un dia un pardal que es va aturar a la tanca de la finca on pasturava va explicar-li que eren nombrosos els grangers d’aquella zona que havien optat per criar vaques en miniatura. Totes feien, aproximadament, entre vuitanta centímetres i un metre d’altura. Potser per això ella en cap moment havia sentit cap mena de vergonya quan va veure que quedava tan petita; els altres vedellets amb qui havia crescut no eren pas massa diferents a ella. L’ocellet també va dir-li que en el terreny en què en altres llocs hi havia dues vaques grans, allí en feien cabre deu de les petites. Que era qüestió de matemàtiques, deia. Això ja va començar a fer-la pensar... No era només per respectar el medi ambient, que l’havien fet tan petita! N’estava cada vegada més convençuda.

El pardal va tornar uns dies després. Des de la branca d’un roure vell havia escoltat uns ramaders que xerraven mentre esmorzaven. L’un repetia a l’altre que aquelles mini vaques eren més productives que les altres. Barrejant tot un munt de xifres que posava com a exemple, i que si els ossos de les petites no eren tan grans, i que si tenien menys greix, acabava amb la conclusió d’un millor rendiment tenint en compte la relació entre el pes de l’animal viu i la quantitat de carn comestible que en resultava. Altre cop les matemàtiques, pensava la mini vaca... Segur que elles eren les culpables de la seva mida; ho veia cada vegada més clar. Però com que no entenia les matemàtiques tampoc podia acabar-ne de treure l’entrellat.

El pardal es va convertir en els seus ulls més enllà del prat per on podia pasturar.

Segons li va comentar, ja havia vist algun dels seus germans fent de mascota d’uns nens que vivien prop d’allí.

I la vida d’aquesta altra mini vaca era més entretinguda, certament, però també molt més atrafegada. Aquelles criatures no la deixaven reposar ni un moment. Potser tampoc estava tan malament, al petit prat. Però li havien parlat de muntanyes immenses on es podia córrer tant com es volia, i aquella imatge havia estat sempre present als seus pensaments des de feia temps.

No només caçava insectes, els últims dies, el pardal. La vaqueta li havia demanat que intentés caçar altres converses que aclarissin els motius d’aquell projecte que l’havia fet petita, i aquella tarda va capturar la que van mantenir els pagesos que es cuidaven de les mini vaques amb uns grangers estrangers que anaven a visitar les granges. Fins i tot els asseguraven que la carn de mini vaca encara era més saborosa, ja que el gust estava relacionat amb la longitud dels

músculs. I així li ho va fer saber. Maleïdes matemàtiques! Altra vegada estaven posades entremig! Ja començava a estar-ne tipa. Que la seva carn fos o no més gustosa no s’atrevia a qüestionar-ho, i és que no seria pas ella qui provaria la carn de les seves germanetes. Però volia descobrir el misteri que no la deixava ni dormir. Li calia aprendre matemàtiques el més ràpid possible. No estava disposada a acabar feta mini formatgets, mini pots de llet o mini hamburgueses, uns elements dels quals li havia parlat també l’estimat ocellet en una altra visita, després de veure berenar uns joves estudiants des del gronxador del pati de l’escola. Així que, sense esperar més, va demanar ajuda a l’amiga aranya que sempre comptava voltes en els complicats fils que teixia dia i nit. “Vull aprendre matemàtiques”, va dir, “i m’agradaria que me n’ensenyessis”. I dit i fet. En pocs dies ja feia anar els números amunt i avall. Passava moltes estones escoltant atentament l’aranya. I segons li assegurava, progressava adequadament. S’esforçava durant les classes i després intentava repassar el que havia après. I un bon dia semblava que havia vist la llum. Com si de sobte el misteri s’hagués resolt tot sol. El més curiós és que ja no va voler saber què perseguia l’ambiciós granger que l’havia convertida en una simple peça del seu negoci, sinó que va trobar altres aplicacions a les lliçons de l’aranya. Amb la suma d’idees i consells que havia rebut del pardal i de l’aranya, havia aconseguit restar importància al que es pogués amagar rere la voluntat del granger perquè, multiplicant esforços amb la resta de mini vaques, van aconseguir fragmentar la tanca en mil bocins i obrir nombrosos forats. No es va entretenir a comprovar si les fustes havien quedat dividides exactament pel lloc que havia calculat que era necessari, perquè aleshores ja només havia de córrer i córrer, en línia recta i cap a l’infinit, a buscar el pardal que l’esperava on l’ombra del tercer xiprer tancava un angle de quaranta-cinc graus amb el camí que hi passava a la vora. Com li agradaven, les matemàtiques!

#ADSANTJORDI

36

Abril2016

contes

Un full en blanc MIREIA RUBIO MOLÍN Li havien dit que la vella llegia les mans. No era res excepcional. Al llarg de la ruta es trobaven altres com ella que presumien d’albirar el futur, potser per l’alt grau d’incertesa que implicava la travessia. Tampoc la feia extraordinària el tel blanc que com una teranyina teixia la seva mirada i feia impossible esbrinar el color d’uns ulls ennuvolats de

tempesta. El fet que fos cega no impedia que el tacte dels seus dits desxifrés el misteri dels camins i solcs que creuaven valls de solituds o múltiples cruïlles de possibilitats en el mapa personal que li mostraven els palmells d’unes mans.

El que la feia especial i fins i tot precedia la fama de les seves encertades lectures que tanta popularitat tenien entre els viatgers, era la manera com cobrava per aquell servei: a canvi de la pau dels clients. Per a alguns, malgrat cuidar-se prou de comprovar què demanava exactament, el preu imposat per la dona esdevenia massa car. Fins i tot estrany en les circumstàncies que vivien... Però l’angoixa consumia la il·lusió i les esperances que infonen coratge en les llargues hores de gana, de fred, de marxes esgotadores o d’esperes eternes. Per això els que hi anaven ja no tenien res més a perdre i després de l’experiència afirmaven que era just pagar el que la vella exigia, sense donar més detalls d’aquella compensació inusual.

En Hatem no les tenia totes quan li va tocar el torn d’entrar a la tenda marró de l’endevina. La nit passada havia plogut en el campament.

Enmig del fang, l’aigua formava bassals que amb les primeres llums del dia es convertien en miralls per a la roba estesa en les cordes, els iglús de colors, les escombraries escampades i les ombres dels nens que com ràfegues saltaven per sobre de l’aigua, davant les mirades perdudes dels adults que bevien del broll dels seus crits juganers la certesa d’una infància que es feia més fugissera en aquell enclavament sense futur.

El va sorprendre que el rostre de la dona semblés tan jove. Emmarcat per un hijab gris lligat al coll, oferia un aspecte serè i tendre; els ulls tancats, la boca formant un dibuix que fregava el somriure i el nas aixecat com si olorés el nouvingut. Les arrugues a la pell eren imperceptibles, però era difícil confirmar si era per la seva absència o per la manca de llum. Es veia prima i petita asseguda a terra amb les cames plegades, una mica empal·lidida, com si estigués esgotada o

a punt d’adormir-se.

—Puc tornar un altre dia —va dir en Hatem, després de saludar-la respectuosament.

—Potser no tenim més dies —va dir ella, sense obrir els ulls, i el va convidar a seure estenent el braç, sobre el tros de manta lliure que quedava al seu davant.

Primer es va fer un silenci insòlit, com si la tenda pogués tancar-se a la remor d’un nou dia de reclams, queixes, plors i rialles, sospirs, interrogants... com si estiguessin sols en una cova i les parets no fossin de tela sinó de roca. Després, la dona va estendre les mans per demanar-li les seves sense necessitat de dir res.

En Hatem les hi va oferir i es va sentir tan nu com la primera vegada que es va despullar davant una dona.

El que li va dir la vella el va sorprendre i no s’ho va acabar de creure. Llegia l’arribada de nous obstacles, l’expulsió de la terra somiada, un retorn inesperat que desfeia part del camí recorregut, una nova frontera i un nou campament amb les mateixes o més escassetats... En definitiva, més del mateix, diferent, millor o pitjor, tot depenent del dia i també de l’actitud amb què en Hatem encarés els canvis del que la vella va anomenar “un temps mort”.

En Hatem la va mirar abatut i com si la dona veiés més enllà de les parpelles, va afegir: -Hi haurà persones que encara no coneixes que t’acompanyaran i faran més fàcil algunes estones del camí.

Elles recordaran als que et tractin amb violència que per sobre de la teva condició, també ets un home com ells, amb els mateixos drets. Parlaran per tu quan no es pugui escoltar la teva veu.

A en Hatem no el va tranquil·litzar gaire l’anunci d’aquella suposada ajuda esporàdica o de reconeixement.

-Gràcies. Ja en tinc prou, dona. Digueume com voleu que us pagui, si us plau.

-Descriu-me la pau.

En Hatem va quedar esbalaït.

Havia pensat que la dona era una mena de bruixa que li prendria la pau amb alguna màgia o argúcia, imposantli les mans o xuclant-li l’ànima. De fet ja li

Abril2016

37 #ADCONTE

contes

En obrir la porta, un món gris es mostrà als meus ulls. Era a principis del segle passat! No volia tornar-hi i vaig tancar de nou.

Ricard Aldea

havia pres la poca serenitat que li quedava amb els seus presagis, però sabia que aquell era un risc implícit i per tant, no comptava.

-No us entenc, dona. Què em demaneu?

La vella va somriure com feia sempre davant la mateixa pregunta.

-Vull que em descriguis què és per a tu la pau. Fa massa anys que transito per la geografia violenta de les mans dels qui veniu des de la por o la misèria buscant respostes. Només vull que busquis en el fons del teu cor i la teva memòria com explicaries què és la pau. Potser té la forma d’un objecte, un home em va parlar d’un càntir d’aigua que omplien a l’estiu i deixaven a la porta de casa; o és un color, el blanc d’un núvol que una tarda vas veure després d’un feixuc dia de feina; per a alguns és un ocell lliure que ve cada matí a cantar a la vora de la finestra, una manta de llana que dóna escalfor les nits d’hivern, la mirada d’algú estimat, un got de llet, una cançó o una emoció que em descriuen a través d’un record... Una vegada una dona em va parlar d’un conte que la seva àvia li explicava de petita mentre amassaven el pa. Bé, crec que ja m’he explicat prou, oi? I ara, dóna’m la teva pau.

Sense poder oblidar alguns dels exemples que li havia posat la dona, en Hatem va intentar buscar instants de pau i serenitat en el passat. Feia tant de temps que vivia les conseqüències de la guerra que li costava recordar si alguna vegada havia conegut la pau. El temps s’havia tornat com les sabates velles i de segona mà que arrossegava després de perdre les pròpies. Ja gairebé tot era prestat i res material li recordava, de portes enfora, qui era.

Va haver de remuntar-se uns quants anys enrere, quan la seva família vivia en pau i tenia una llar, quan als seus fills no els faltava mai menjar a taula i la seva dona Aicha cantava i recitava. Va recordar que tenia una feina que el feia feliç; els llibres, les lliçons, les lectures en veu alta... i els nens aixecant la mà a classe amb orgull i seguretat quan ell formulava una pregunta.

—La meva pau és una pàgina en blanc.

—Explica’t —el va instar la vella.

Breument va relatar a la dona el seu origen i qui havia estat abans d’haver de fugir amb la seva família.

—Quan obria un quadern nou per endur-me’l a l’escola, la primera pàgina en blanc era per a mi una promesa. Tenia per costum omplir-la amb un poema. Els

escrivia l’Aicha. Jo li deixava obert sobre el llit i esperava amb emoció el dia que ella me’l retornava com un regal. Era una font d’inspiració. Rellegir els seus versos sempre em donava pau. No vam poder salvar un sol quadern.

La dona va assentir amb el cap. En Hatem va entreveure un gest de solidària nostàlgia.

—La teva pau és dolça i punyent. Podries recitar-me un dels seus poemes...?

L’home va mirar-se els peus descalços. Les sabates estaven a l’entrada. El temps era seu i els records li havien tornat un pessic essencial de la identitat perduda en aquells cinc anys. No va ser difícil trobar les paraules amoroses de l’Aicha. La seva estimada Aicha que ja no escrivia poemes, perquè deia que només li naixien mots enverinats de ràbia i tristesa.

— Amb els dits, pentines els meus records quan acaricio la teva abraçada, dibuixen paral·lels solcs de cabells, equidistants i fidels al teu amor...

Quan el va acabar de recitar, la vella va buscar-li novament les mans. En Hamet va sentir que les premia amb tendresa i li encomanava una energia tèbia i agradable.

—No oblidis com és la teva pau. Recorda la pàgina en blanc. Et farà falta. I recorda-la també a l’Aicha. A tots ens caldrà començar de nou. Jo ja estic molt vella i es necessiten més persones protectores per vetllar per la poderosa força de la pau, entens? Això no t’impedirà reclamar justícia. Però els que us volen fora de la seva terra estan cecs de veritat. No entenen com és de perillós el que estan fent i han oblidat el compromís humanitari amb els altres. Si nosaltres també l’oblidem, el món acabarà a les fosques. En Hamet va sortir de la tenda atordit i alleugerit alhora. A fora tot continuava igual. Els núvols anunciaven novament pluja i ara sabia que les notícies que estaven començant a arribar al campament es confirmarien. L’ordre d’expulsió era imminent. No podia fer res de moment.

Però esperava que la predicció de la vella es complís i les persones que podien parlar per ell es fessin escoltar d’alguna manera.

Ara per ara no volia oblidar qui havia estat. És més, era vital recordar qui era encara, per sobre de les etiquetes que li posés ningú. Ell era un home de pau. El primer que faria en arribar a la tenda seria convidar l’Aicha i els nens a fer una descripció...

#ADSANTJORDI

38

Abril2016

contes

Ser i semblar PEP ELIAS Tot i que s’havia posat el despertador a l’hora de sempre, aquell dia el Gerard Morales es va llevar massa tard. Quan va veure que ja eren tres quarts tocats de vuit va fer un salt del llit i va mirar d’espavilar-se, però sense renunciar a la dutxa i al cafè amb llet, que eren dos rituals innegociables. Mentre feia una cosa i l’altra va despertar el nano amb uns crits tan desmesurats com ineficaços, perquè la pobra criatura era incapaç de reaccionar a la velocitat que son pare li exigia.

Van sortir de casa. El fill anava ben clapat i mal vestit i ell anava mal afaitat i ben atabalat. Quan van arribar al pàrquing va col·locar el nen al seient del darrere i, aprofitant que li cordava el cinturó de seguretat, li va cordar també els botons de la camisa. Mentre arrencava el cotxe va agafar el mòbil i va trucar a l’escola i va improvisar una excusa: l’Arnau arribaria tard perquè havien anat al CAP a fer-li una anàlisi de sang. L’administrativa li va respondre que ja intentaria avisar el professor de primera hora, però no es va estar de recordar-li que aquests tipus d’incidències s’havien d’informar el dia anterior. El Gerard Morales no va dubtar ni un instant a donar-li la culpa a la seva exdona i va penjar mentre el vehicle arribava al primer semàfor.

Va abandonar el nano ja mig despert a la porta del col·legi i va aprofitar que havia trobat aparcament per entrar a una cafeteria. Mentre esmorzava va llegir els

El primer que va fer va ser trucar a la Mireia nosequè. No en sabia el cognom perquè la tenia guardada als contactes com a “Mireia (mare Artur Salelles)”. No li queia gaire bé, sobretot perquè l’única vegada que s’havien embolicat es va negar a deixar-lo pujar a casa; deia que li feia cosa estar amb un altre home al seu llit de matrimoni i van acabar fent-ho al cotxe de pressa i malament. Afortunadament, ella en tenia més bon record. El seu principal atractiu era que treballava a l’Ajuntament i, com que no estava acostumada que els homes li tiressin floretes, el Gerard Morales ho va tenir fàcil per ensabonar-la i convèncer-la que fes que li anul·lessin dues multes amb recàrrec que encara tenia pendents per no pagar el parquímetre. Ella va fer veure que es feia pregar, amb l’objectiu d’arrencar-li una nova cita i ell va fer veure que hi accedia, però sense concretar.

Com que encara tenia temps, va passar a recollir el pressupost que havia demanat per pintar el menjador i l’habitació del nen. El pintor ja li tenia els números a punt. Quan va veure la quantitat total, el Gerard Morales va arrufar el nas.

-Tot això, sense IVA, m’imagino...

-Home, si vols, te l’hi afegeixo...

-Passa, passa! No saps que sóc al·lèrgic a l’IVA? No el puc veure ni en pintura!

-Entesos, doncs! –Va reblar el pintor amb un gest de complicitat.

tres diaris que va requisar a la barra i va fer un repàs de l’agenda. A la una tenia la roda de premsa del regidor, així que encara li quedava temps per fer alguns encàrrecs dels que s’havia apuntat a l’aplicació de notes del mòbil.

La teva publicitat, amb nosaltres publicitat@anoiadiari.cat · Tel. 608463829

Abril2016

#ADSANTJORDI

39 #ADCONTE

contes

Que no t’espanti ni el color, ni l’estètica, ni la incertesa de l’altra banda.

Entra, la porta és oberta.

Rosa Perelló Vives

Va arribar a la redacció i va començar a avançar feina mentre es feia l’hora d’anar a la roda de premsa. El Roc Pons, cap d’Esports, el va venir a saludar i a deixar-li un DVD amb els episodis de la nova temporada de “Juego de Tronos”.

-Però si la van estrenar abans-d’ahir! Ets un pirata professional!

Com que el cap d’informatius de l’emissora era amic del director del diari, va preferir no explicar-li per què havia arribat a la redacció de tan mal humor i va acceptar, dissimulant que ho feia de mala gana, l’encàrrec d’escriure un editorial sobre el cas del regidor presumptament corrupte.

Finalment, va arribar l’hora d’anar a escoltar les explicacions del regidor d’Hisenda, Santi Rico, que l’endemà havia d’anar a declarar en qualitat d’investigat en relació amb un cas de presumpte tràfic d’influències i malversació de fons públics. Se’l veia bon paio i per això costava no creure’l quan negava categòricament totes les acusacions. Fins i tot va aportar un dossier amb un grapat de documents que, segons ell, desmentien les dades i les xifres publicades per un altre diari local que no es va estar de dir que tothom sabia que no era de la seva corda.

Quan s’hi anava a posar va venir el Roc Pons a demanar-li un favor. Com que sabia que era un virtuós de l’escàner i l’edició, li va demanar que falsifiqués el DNI del seu fill, perquè era l’únic de la colla que encara no havia fet els setze anys i no volia que es quedés sense entrar a la discoteca per celebrar que havien acabat els exàmens. Va fanfarronejar dient que ho faria en cinc minuts, però al final s’hi va estar tres quarts d’hora llargs.

El Gerard Morales no va fer cap pregunta i es va limitar a enregistrar les paraules del regidor i les respostes que havia ofert a la resta de periodistes. Bàsicament perquè el cas estava relacionat amb unes presumptes irregularitats comptables que ell, que era més aviat de lletres, era incapaç d’entendre. A la tarda ja buscaria algú de la redacció que n’hi fes cinc cèntims.

Mentrestant, va connectar el portàtil i es va limitar a afusellar quasi literalment la crònica de la competència per penjar-la a l’edició digital. De fet, estava més interessat a acceptar la invitació d’una redactora de l’emissora local (casada amb el cap d’informatius) per anar a dinar. Tenia una veu tan seductora que no va poder evitar imaginar-se-la xiuxiuejant-li tot el que volia que li fes i va esforçar-se a semblar enginyós. I, realment, estava inspirat. Reien i bevien molt i el cambrer, en veure’ls tan engrescats, els va oferir uns didalets de limoncello. Després l’una cosa va portar a l’altra i van acabar grapejant-se al lavabo del restaurant. Però quan ja havia aconseguit descordar-li dos botons de la brusa, ella, víctima d’un accés de fidelitat, va ser capaç de fugir corrent i de deixar-lo allà amb un pam de nas (encara que hauria estat més pertinent dir amb un pam d’una altra cosa).

Entre una cosa i l’altra se li havia tirat el temps a sobre. Havia d’anar a buscar el nen a l’escola de música i encara no tenia començat l’editorial. Va obrir la maqueta de la pàgina d’opinió i va començar a escriure pel boc gros: “ja se sap que el regidor, com la dona del Cèsar, no només ha de ser honest, sinó que també ho ha de semblar. En el cas de Santi Rico, potser ho sembla pel que diu o fins i tot per com ho diu, però els fets i les proves el desmenteixen. Ser i semblar íntegre. Dos verbs copulatius i un complement atribut net i clar que aquest servidor públic demostra que no sap unir ni per activa ni per passiva ni -en atreviríem a dir- per perifràstica.

La tolerància zero contra qualsevol mena de corrupció que, entre tots, ens hem imposat per deixar una societat més digna als nostres fills no li deixen gaire alternatives. Marxi sense perdre més temps i sense fer-nos perdre encara més confiança en els responsables que la ciutat funcioni com cal”.

Va enviar l’article sense entretenir-se ni un minut a repassar-lo i, quasi simultàniament, va apagar l’ordinador. Va acomiadar-se de tothom amb un adéu genèric i va sortir esperitat. Va anar a recollir l’Arnau a la porta del conservatori i van arribar a casa sense que el nano acabés d’entendre per què aquell cap de setmana no podia anar a dormir a casa de l’Artur Salelles.

#ADSANTJORDI

40

Abril2016

contes

Renovació TERESA ROIG En el metro, camí de casa després de la feina, va pensant què fer per sopar. El seu marit arriba sempre tres quarts hora després d’ella i li agrada trobar-lo llest a taula. Els macarrons amb tomàquet i tonyina són el seu plat preferit. Abans de casar-se els hi feia de tant en tant; però, des que viuen junts, els hi prepara cada dia. Gaudeix a la cuina i no li sap gens de greu anar a fer la compra per a continuació tancar-s’hi hores, ordenant, preparant, netejant, etc. Ho considera una actitud retrògrada vinculada al rol femení, malgrat tot... sap que a ell el fa sentir orgullós. I a ella, encara que a vegades li dol no trobar mai temps per a aquell curs de patchwork, prefereix invertir el poc lliure que té en la felicitat matrimonial.

A l’autobús, camí de casa després de la feina, no pot deixar de pensar en el plat de macarrons amb tonyina que l’espera a taula. Fa uns anys, només sentir-ne l’olor al replà de l’escala, el feia obrir la porta amb un somriure i córrer a besar la seva dona apassionadament; ara, li està agafant una mica de ràbia a la tonyina...

I, posats a ser honestos, als macarrons també. A ella, no, és clar; malgrat que ha de besar-la com sempre, fingint una emoció i una gana que ja no sent... El cert és que preferiria que la seva esposa fes aquell curs de ganxet del que sempre parlava; però no gosa contradir-la en el seu ritual diari de la rebuda vespertina. Tot sigui en pro de la felicitat matrimonial, es repeteix amb resignació.

Capficada a repassar mentalment tot el que queda o falta a la nevera, de sobte, es troba a les fosques. El vagó del metro s’atura d’un sotrac i tota la gent que l’envolta comença a mormolar. Ha passat alguna cosa, potser un accident, un problema tècnic o algú que s’ha tirat a les vies... Mirant el rellotge, pateix per si triguen gaire a arreglar-ho, ves que no arribi el seu marit abans que ella a casa. Amb el disgust que li suposarà no trobarse el menjar fet, es lamenta. Si no estiguessin aturats enmig d’un túnel, ja hauria sortit al carrer i estaria perseguint algun taxi; però impotent davant la situació, no pot fer més que carregar-se de paciència i esperar. Encara que no és el mateix, pensa, sempre puc descongelar-ne una ració. I somriu, mentre consulta de nou el rellotge, ignorant els empleats que treuen el cadàver de les vies.

De seguida arriba a la seva parada i s’adona que baixa de l’autobús abans que de costum. És pel conductor nou, és clar: el precedent s’havia acostumat tant a la seva feina, que ja no hi posava prou empenta, reconeix. I camina lleuger cap a casa, els deu minuts que el separen dels macarrons, amb la petita esperança de trobar-los encara a mig fer. Potser així s’atrevirà a dirli ,a la seva dona, que, per un dia, podrien sortir a sopar fora. I potser anar al cine després...

Els cinc minuts des de la sortida del metro fins a casa se li fan eterns. No hauria d’haver-me posat aquestes sabates tan incòmodes, remuga. El costum, ja se sap... I tan bon punt entra al bloc, en trobar l’ascensor ocupat, es treu el calçat i enfila escales amunt, de dues en dues. Les olors dels sopars al foc en les altres llars, l’omplen d’enveja i culpa, i s’afanya a arribar al seu pis, mentre busca les claus dins la bossa.

Ai! Ui! Quan topen, l’expressió de sorpresa en les seves cares els deixa sense paraules uns instants. Aviat, però, es disculpen mútuament: l’un per arribar abans i l’altra per fer-ho més tard del que és habitual.

Què tal el teu dia?

Bé, bé, gràcies...

Tot seguit es besen. I no és fins al cap d’un moment, en anar a posar la clau al pany, que s’adonen del sobre que jeu damunt a catifa de l’entrada. Es miren, ell s’ajup a recollir-lo i tornen a mirar-se de nou, havent comprovat el remitent: C.A.R. Obre’l tu. Obre’l tu.

Va, obre’l...- diu ella.

No, tu...- insisteix ell.

Entren a casa junts, agafats de la mà, i seuen a la chez longue l’un al costat de l’altre. Ben a prop. La situació se’ls fa incòmoda, i estranya, perquè ningú gosa obrir la carta. Passa encara una llarga estona abans no es decideixin a fer-ho. Ell esquinça el sobre, ella en treu el document, i ambdós en fan la lectura amb veu tremolosa: Amb data del 5 del 10 de 2075, es comunica a la unitat familiar Hagen i Méndez el requeriment de la seva presència en les instal·lacions més pròximes al seu domicili, el proper dia 6, per tal de realitzar l’auditoria dels 3 anys.

Els recordem que, davant la imminent caducitat del seu permís de convivència, és necessària una revisió exhaustiva de l’estat actual de la seva relació per obtenir, en el cas que es consideri oportú, l’ampliació del contracte marital Núm.: T.29/2072.

Salutacions cordials, Responsable Zona Bescolep COMISSIÓ ANTIRUTINA El silenci cau damunt seu com una llosa després de la darrera paraula. I sembla que passen hores fins que algú s’atreveix a dir alguna cosa.

La renovació...- mormola ell.- Ho havia oblidat.

Ja fa tres anys que ens vam casar...?- reflexiona ella, fent memòria.

Hauré de demanar festa al despatx.

Com pot ser que no recordi la corba-

ta que duies...?

Aviat m’arribarà també la citació laboral. I em canviaran de feina... un altre cop.

I el meu vestit? El vaig recollir mai de la tintoreria...?

Cap dels dos para atenció a l’altre, fins que les seves mirades perdudes topen de nou.

Què deies? No t’escoltava. Disculpa...

Aleshores emmudeixen, avergonyits d’haver confessat en veu alta preocupacions tan dispars.

Quan a la fi reaccionen, ja és ben entrada la nit; el menjador està completament a les fosques i gairebé no es veuen, però cap d’ells s’aixeca per encendre els llums.

S’agafen de les mans, a cegues, i articulen les primeres paraules que els passen pel cap. Ambdós al mateix temps.

#ADSANTJORDI

Abril2016

41

pàgines especials

Col·laboració entre el prestigiós dissenyador Juanjo Oliva i Mary Kay Mary Kay és la companyia número 1 en venda directa de cosmètica a Espanya

REDACCIÓ Juanjo Oliva és un dels dissenyadors de més prestigi i projecció internacional. És figura imprescindible a la fashion week, col·labora amb el Corte Inglés i compta amb nombrosos guardons a la seva afiançada trajectòria.

Perquè bellesa i moda sempre van unides i perquè la Consultora de Bellesa de Mary Kay és una dona sofisticada, real, natural i elegant Juanjo Oliva ha creat per a ella el Gallery Bag, inspirat en una galeria d’art i en les paletes d’ombres de Mary Kay.

El dissenyador Juanjo Oliva

L’Empresària Nacional Independent de Mary Kay, la igualadina Olga Jiménez comparteix avui els principals èxits de Mary Kay · L’any 1963 Mary Kay va ser fundada a Dallas, Texas · La companyia arriba a Espanya l’any 1992 · Actualment està present a més de 35 mercats internacionals i compta amb 3,5 milions de Consultores de Bellesa Independents de Mary Kay · Mary Kay forma part de l’Associació espanyola de venda directa, que vetlla per les bones pràctiques del sector · L’any 2014 Mary Kay va ser la companyia NÚMERO 1 en venda directa de Cosmètica a Espanya · Compta amb més de 1200 patents de productes, tecnologia i embalatge · Existeixen més de 200 cotxes roses Mary Kay a les nostres carreteres · Mary Kay Espanya compta amb 45.000 Consultores · Mary Kay proporciona formació i orientació gratuïta a Consultores de Bellesa · Mary Kay Ash és l’única dona que apareix al llibre Forbes de les millors històries empresarials del Segle XX, un llibre que recull entre d’altres les històries de Bill Gates, Henry Ford o Walt Disney · L’Abril del 2015 Olga Jiménez es va convertir en la primera Empresària Nacional catalana i la seva Àrea compta amb 5000 Consultores, 80 Empresàries i 20 conductores del cotxe rosa

Olga Jiménez

“ Quan em pregunten en què consisteix la meva professió, sempre dic que les Consultores de Bellesa Independents de Mary Kay ens dediquem a dues coses: ensenyem a les persones a sentir-se maques per fora (la qual cosa augmenta la seva autoestima i les fa sentir importants) i a guiar, amb la nostra experiència i exemple, carreres professionals il·limitades on l’èxit depèn de cadascú. Tot això, basat en la venda d’un producte d’una gran qualitat que ja ocupa un lloc d’honor al tocador de moltes cases d’Igualada, l’Anoia i Catalunya i que s’ofereix amb un servei personalitzat, una garantia del 100% de satisfacció i un preu competitiu” Olga Jiménez

Si desitges concertar una classe gratuïta de cura de la pell o maquillatge o informar-te sobre l’oportunitat de ser Consultora de Bellesa Independent contacta amb la teva Consultora o, si no la tinguessis, amb Olga Jiménez al 630670239 o a olgajimenezmk@gmail.com

#ADSANTJORDI

42

Abril2016

sant crist de piera

Tenir un bon teixit associatiu t’assegura una cohesió social” JORDI MADRID ALCALDE DE PIERA

MARIA SAYAVERA Ha passat pocs cops durant les 27 edicions de la Fira del Sant Crist de Piera, però enguany, aquesta festa tan coneguda al municipi, coincideix amb una altra festa molt nostrada, Sant Jordi.

En aquest marc, parlem amb l’acalde de Piera, Jordi Madrid, sobre el poble, projectes, la cultura, les entitats... i el paper que ha de jugar el municipi a la comarca.

Quins són els projectes que teniu per a Piera durant aquest mandat?

El projecte més important que tenim és el CAP de Piera. Esperem que entre l’abril i el maig es posi en funcionament i per tant, és l’obra més important d’aquest mandat.

Però cal parlar de quatre potes importants a nivell d’inversió que són, com et deia, el CAP; una nova instal·lació esportiva, amb un camp de futbol i un pavelló nous; també volem ampliar les vies verdes que tenim, ja que les existents funcionen molt bé i les volem ampliar amb una via verda que anirà cap a Hostalets i una altra de Can Aguilera a Piera, i finalment, la instal·lació de clavegueres en molts barris i nuclis de població que encara no en tenen, així voldríem fer durant aquest mandant, les de Can Mussarro i El Portell. També cal dir que hi ha moltes altres petites accions, de manteniment i millora, en les quals estem treballant a nivell urbanístic, però també a nivell social i cultural.

Amb un any gairebé de mandat, quina valoració en feu?

Una valoració molt bona. De fet ja veníem d’un anterior mandat de pacte entre CDC i ERC, i ara continuem amb les mateixes forces, però a la inversa. Així, tot allò que teníem engegat, hem pogut seguir-ho, sense cap canvi. A més, a nivell personal, hi ha una molt bona relació entre tots.

Així el pacte amb CDC és positiu...

Sí. En el darrer mandat estàvem a govern amb una alcaldia de CDC i ara hi estem amb alcaldia d’ERC, però la valoració és molt bona. En un àmbit hi ha les idees polítiques i en l’altre, la relació personal; són coses diferents, i a nivell municipal, i també de projecte de poble, tot són afinitats en aquest cas.

Si parlem de visió de futur, quina seria la línia a seguir per a Piera?

Una iniciativa que tenim des de fa temps és que volem que Piera sigui la capital de l’Anoia Sud; aquest és un objectiu i hi treballem. Igualada és la capital de l’Anoia i entenem que hi ha una zona sud, que hem de liderar nosaltres i ser el centre de totes les poblacions que la conformen i esdevenir el referent a nivell de serveis. Piera té 15.000 habitants i aproximadament 54 km2.

Com es gestiona una municipi amb aquesta extensió de territori?

L’alcalde pierenc al seu despatx de l’ajuntament. M.S.

“

Una iniciativa que tenim des de fa temps és que volem que Piera sigui la capital de l’Anoia Sud; aquest és un objectiu i hi treballem.

“

S’ha de millorar la comunicació, ha de ser més fàcil. Des de Piera, el principal mitjà de transportés el carrilet, però és millorable...

“

La salut cultural del municipi és molt bona i això és gràcies al gran nombre d’entitats del municipi i les activitats que s’organitzen.

Entenc que és molt més senzill governar en un nucli de població on tot està molt més agrupat... però jo sempre he viscut la realitat de Piera. Tenim dinou nuclis de població i és el més complex... més que per extensió, sinó és la disgregació de població que hi ha.

Quines mancances creu que hi ha al municipi en aquest sentit?

Una d’important és la comunicació respecte altres poblacions, com Vilafranca, Barcelona, o bé la carretera cap a Martorell, que creiem que hauria d’estar desdoblada i no ho està... Altres mancances és la falta de clavegueram en molts barris del municipi.

Sabem que tots els serveis es poden millorar i hem de treballar-hi per aconseguir-ho, però si parlem de mancances principals, destacaria aquestes dues.

Quin és el paper que hauria d’agafar Piera, doncs, respecte l’Anoia Sud? El paper de capital. Quan els veïns dels municipis del voltant es plantegin que han d’anar a comprar cal que pensin en Piera, igual que amb altres serveis com el tanatori, els serveis sanitaris... Que tots els serveis estiguin centralitzats a Piera per donar oferta als pobles veïns. De fet, estem potenciant tot el sector comercial i la resta de serveis per a esdevenir el referent.

Suposo que cada municipi vol créixer en serveis i això és bo, perquè tots intentem millorar, però crec que Piera ha de liderarho.

I respecte a la resta de la comarca?

Seríem la subcapital. Igualada és la capital de l’Anoia i aquest és un paper indiscutible, sobretot pels serveis, com l’hospital, però Piera ha de ser la segona població en importància i serveis respecte Igualada.

Quan la gent visualitzi l’Anoia, cal que ho faci mitjançant la ciutat però també el nostre poble.

Què hauria de millorar la comarca per a aconseguir més cohesió?

Primer de tot, que la comunicació fos més fàcil. Des de Piera, el principal mitjà de transport és el carrilet, però és millorable... a més, tenim un problema o avantatge en relació a Igualada, que és que tenim molt a prop Barcelona, i competir amb Barcelona és molt difícil. Així, hi ha molta gent de la zona que va a Barcelona, on arribes amb 35 minuts i fins a Igualada en tens 20... Per aquesta diferència, molts opten per la ciutat comtal. Si en lloc d’estar-ne a cinquanta quilòmetres, estiguéssim a 200, doncs seria més fàcil que Igualada exercís de capital i que la gent de Piera anés sempre a Igualada.

Una de les coses que més destaquen a Piera és el teixit associatiu. Què significa això per al municipi?

La salut cultural del municipi és molt bona i això és gràcies al gran nombre d’entitats del municipi i les activitats que s’organitzen. El teixit associatiu d’un municipi ho significa tot i el paper de l’ajuntament ha de ser de recolzament a aquestes entitats. Les entitats del poble fan molt bona feina i això és molt positiu, ja que tenir un bon teixit associatiu t’assegura una cohesió social i una vida cultural rica al municipi.

Aprofitant que és Sant Jordi, quina recomanació literària faria als nostres lectors?

Doncs la meva recomanació com a lectura literària seria el premi Mercè Rodoreda, “Tot això ho faig perquè tinc molta por”, d’Empar Moliner i publicat per Proa. És un llibre de contes i crec que serà un dels més venuts durant aquesta Diada de Sant Jordi.

#ADSANTJORDI

Abril2016

43

FIRA DEL Sant Crist

23 i 24 d abril

FeSTES DEL SANT CRIST

del 28 d abril a l 1 de maig Benvin

guts

Sant Jordi

www.viladepiera.cat/actualitat/fira2016

#ADSANTJORDI

44

Abril2016

sant crist de piera

Piera es prepara per a viure un any més les festes del sant Crist Enguany, la 27a edició coincideix amb la festivitat de Sant Jordi, ampliant el ventall d’activitats culturals, lúdiques i comercials del municipi, amb molta riquesa de propostes M.S. Piera es prepara per a viure, un any més, la Fira i les Festes del Sant Crist. Així, els propers 23 i 24 d’abril se celebra la 27a edició amb un programa d’activitats molt ampli i variat.

Al llarg de més d’un quilòmetre, doncs, hi haurà desenes d’estands i parades amb productes diversos, d’àmbits com la gastronomia, l’artesania, l’automoció, la fira medieval... tot complementat amb ofertes lúdiques dirigides molt especialment als infants i al jovent. En l’àmbit cultural cal destacar, també, els concerts i les exposicions, a més de les exhibicions esportives, les mostres artístiques o la música en directe de l’Aula de Música, que enguany compleix 25 anys de trajectòria.

En aquest sentit, el dissabte 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, tindrà

lloc la inauguració de la 27a Fira del Sant Crist de Piera, a les 11h al carrer Piereta. Amb la inauguració, hi haurà una passejada per la fira amb les autoritats locals i els representants de les associacions i entitats municipals. Durant tot el dissabte, doncs, es podran trobar un gran nombre d’activitats, des d’aquelles dedicades a la Diada de Sant Jordi, com la “Història de Sant Jordi, la princesa i el drac”, explicada per les pallasses Turpineta i Ninfa, dedicada als més petits, passant pel concert-vermut amb la cantautora de l’Alt Penedès, Sílvia Tomàs, i fins a la xocolatada i el taller ofert pels Falcons de Piera.

Les activitats continuaran tota la tarda i fins al vespre, en què tindrà lloc, a les 22h, la Gimcana Nocturna, organitzada per l’Eixam i la regidoria de Joventut.

25 anys Durant les festes se celebrarà el 25è aniversari de l’Aula de Música de Piera 1 de maig Els actes s’allargaran durant tota la setmana i fins el proper 1 de maig, amb l’Aplec de Mas Bonans

La jornada es tancarà a darrera hora del vespre amb el concert del grup de mestissatge de Sant Llorenç d’Hortons, Alricokoco, 2/4 de 24h a la plaça del Peix.

Activitats de tot tipus i per a totes les edats Diumenge, la jornada començarà a les nou del matí, amb diverses activitats com la 9a Piera Motor Festival o l’excursió per a descobrir Piera i el seu terme, en què es donarà a conèixer el conjunt de Les Flandes. D’altra banda, durant tot el matí hi haurà diverses trobades de col·leccionistes, a més de tallers per als infants, animació i vermut; un vermut que serà l’avantsala de la paellada popular, organitzada a la plaça del Peix. A la tarda, les activitats per a tots els públics continuaran, destacant l’actuació de màgia a càrrec

de Cristina Ferrer i l’exihibició de ball, organitzada per Luxury Dance.

Així, acabaran dues jornades intenses d’activitats variades per a tots els públics, tot i que cal destacar, que les festes del Sant Crist continuaran celebrant-se durant tota la setmana, amb la Diada del Sant Crist el dijous 28 d’abril, quan tindrà lloc la missa solemne i la renovació del vot del poble. En aquest sentit, els actes s’allargaran fins el cap de setmana següent, amb el primer concurs de guarniment de balcons i la festa Flaix FM, precedida pel correfoc.

El programa doncs, finalitzarà l’1 de maig amb l’Aplec de Mas Bonans, l’1 de maig, que també celebra un aniversari rodó: 40 anys d’una festa que es manté gràcies a l’esforç de la gent de l’Agrupació Sardanista de Piera

Abril2016

#ADSANTJORDI

45

46

#ADSANTJORDI

autors anoiencs Recull de les publicacions a la comarca d’aquest 2016 Una vintena d’autors anoiencs han tret llibre en aquest primer trimestre de l’any. Amb aquest article fem una petita fitxa de cadascun.

Extret de l’article que està preparant la M. Teresa Miret i Solé per a la Revista d’Igualada

Abril2016

Abril2016

#ADSANTJORDI

#ADCONTE Obro la porta, passadís dels meus somnis, i pinto de colors les pors que l’envolten.

Núria Lorente Aroca

47

48

#ADSANTJORDI

Abril2016