I em sembla que no ens n'hem sortit gens malament tots plegats. Potser ho necessito explicar precisament pel seu final o perquè avui he trobat damunt del walkman que sempre m'acompanya per casa —i com que els pares ho saben, per això me li han deixat—, una cartolina amb el nom del teatre i un número de telèfon amb xifres grosses, igual que aleshores. «Som en aquest número, Quel. Una urgència del pare.» La targeta de l'avís amb el nom del teatre és vermella, plena de noms ratllats per escriuren'hi d'altres, i de tant que ha servit en aquests anys ja està ben ratada de les vores i rebregada de tot arreu. Estic sol a casa, doncs. En aquesta casa de la nova urbanització que els experts anomenen unifamiliar i que és de la
mena d'estil de
casetes que han proliferat com a bolets per tots els afores de les ciutats, com a acompanyament de la nostra generació lligada a l'època dels 20