—Té... guarda-ho... Avui també plovisqueja. L'hi va posar al coll. El collaret era de pell i en penjava una peça petítissima, treballada a mà. —Sempre l'has portat tu, Sandra... —Sí. Sempre. Des d'aquell dia que plovia i el món sencer es va aturar per escoltar el meu desig de tota la vida. —El portaré sempre, jo també. I esperaré que un dia plogui. I que hi hagi un silenci molt fort a la vora. Que el món calli. L'altaveu de l'estació anunciava la sortida de l'autocar.
Un
ram
d'aigua
inesperat
va
transformar l'hangar en un concert de teulada. Tohom es va posar a córrer d'un costat a l'altre, empesos qui sap per quin mecanisme. Van aparèixer
paraigües,
barrets,
impermeables,
trossos de plàstic i barnilles desfilades com florets en guàrdia. La Sandra encara tenia un bes a la punta dels dits per deixar-lo anar quan l'Alda es fongués enmig d'aquell mar de colors avalotat. 124