16 • roda el món
21 de novembre de 2012 • DIRECTA 295
, roda el món MÈXIC • EL CAPITALISME MÉS CRU I L’ANOMENADA ‘GUERRA CONTRA EL NARCO’ CONVIUEN MENTRE LA IMPUNITAT CADA DIA ÉS MÉS ESCANDALOSA
Narcoviolència i neoliberalisme: dues cares de la mateixa moneda? Andreu Jerez Ciutat de Mèxic
O
lga Pérez Salazar viu a Ciutat de Mèxic des de fa més d’un any i mig. Va fugir de l’Estat de Chihuaha, al nord-est del país, perquè, allà, la seua vida corria perill. Els antecedents ho deixaven patent: sis dels seus familiars, entre ells, quatre germans, van ser assassinats per l’exèrcit, segons la versió d’Olga. De versió oficial no n’hi ha. Ni l’Estat ni la judicatura mexicanes han resolt les morts dels seus familiars. Olga és un exemple viu de les crues conseqüències de l’anomenada guerra contra el narcotràfic que sacseja bona part del país: l’omnipresent impunitat i els milers de desplaçaments interns. Tota la seua família va abandonar el poble on vivia: les condicions de vida es van fer insostenibles. Tot va començar l’any 2007, quan l’encara president Felipe Calderón va decidir desplegar l’exèrcit a Ciudad Juárez i altres poblacions de la vall de Juárez amb l’objectiu, oficialment, de combatre el narcotràfic, ens explica Olga, visiblement afectada, al seu pis de protec-
ció oficial situat en un barri treballador del DF. Mentre ens mostra fotografies de l’enterrament del seus germans, Olga relata la seua dura història, de vegades amb llàgrimes als ulls, superada pels sentiments: “La meva família, obrera i d’esquerres, tenia un llarg historial d’activisme social. Alguns dels meus germans fins i tot s’havien enfrontat amb els narcotraficants de la regió. Però, amb l’arribada dels soldats, les violacions dels drets humans per part de les forces de seguretat de l’Estat es van fer sistemàtiques”.
La guerra contra el narco “és una estratègia per encobrir violacions de drets humans” El president en funcions mexicà, Felipe Calderón (del conservador Partido de Acción Nacional, PAN), va iniciar l’anomenada guerra contra el narcotràfic l’any 2006. Calderón ha repetit fins a la sacie-
Mural de propaganda de l’exèrcit al Campo de Marte de Ciutat de Mèxic
tat que l’objectiu d’eixa guerra era acabar amb el càncer del narcotràfic i la violència derivada del crim organitzat. Calderón no ha aconseguit el seu objectiu ni molt menys: l’inici de l’esmentada guerra va provocar que la narcoviolència i la violència estatal s’estengueren per bona part del territori mexicà sense que, ara per ara, estiga clar qui combat contra qui, qui dispara contra qui, qui mata qui. Esta brutal guerra de marcat caràcter postmodern (tràfic de drogues i armes, crim organitzat transnacional, presència d’una violència indiscriminada i cruel a les xarxes socials, etc.) ha generat una producció acadèmica i periodística àmplia sobre un fenomen que algunes autores ja descriuen com a guerra civil o narcoinsurgència.
70.000 morts en sis anys El preu humà que està pagant la societat mexicana per la guerra iniciada per Calderón és enorme: la Procuradoría General de la República (PGR) comptabilitza més de 47.000 morts entre 2006 i els primers mesos de 2012. Altres mitjans i organitzacions no governamentals com el Movimiento por la Paz con Justicia y Dignidad, encapçalat pel poeta Javier Sicilia (un fill del qual també va ser assassinat per narcos), ja parlen de més de 70.000 morts. La xifra inclou tant narcotraficants com policies, efectius militars i civils i exemplifica a la perfecció la violència de baixa intensitat en què viu immers el país. Organitzacions com el Movimiento por la Paz, a més de jugar un paper d’oposició extraparla-
mentària cada vegada més definit, apunten les (incòmodes) causes de la narcoviolència: la droga que mata gent a Mèxic es consumeix fonamentalment als Estats Units i a Europa; les armes i les bales que maten gent a Mèxic són importades il·legalment dels Estats Units al veí del sud, cada vegada més ofegat per la violència i la corrupció; la impunitat no és una realitat inevitable, és conseqüència de la manca de voluntat política d’acabar amb ella; de víctimes, n’hi ha de primera, segona i tercera categoria, segons el seu patrimoni i la seua classe social. Com apunta Günther Maihold, titular de la Càtedra Humboldt del Col·legi de Mèxic: “El moviment encapçalat per Javier Sicilia intenta dignificar les víctimes considerades com a baixes col·laterals pel