Page 1


Vull donar les gràcies a Pep Ricart i Arturo Sanz per les lectures prèvies i els suggeriments. A Maria Sanz Marco per la sessió fotogràfica. A Xavier Aliaga, a qui dec l’exordi de la novel·la i en bona part l’encàrrec. I a Ricard Peris per la confiança en una història que volia ser contada. El llibre el dedique als meus amics. Ja sabeu qui sou.


Quan les portes corredisses s’obrin automàticament, el ciutadà entra en una sala blanca i impol·luta. Dins, solament hi ha un llit, i en el pany de paret que fa de capçalera, un manoll de cables connectats a les màquines que el plafó blanc oculta. Com en la resta d’edificis de la ciutat, hi ha una música de fons feta amb sintetitzadors. La música cessa per donar pas a una veu millorada que diu al ciutadà que es despulle i que s’estire al llit. El ciutadà obeeix. L’han citat a les dependències de Mèdica. Una revisió ordinària, li han dit. El cos que dibuixa el llençol sembla perfecte. Entra un assistent. –Bon dia, ciutadà. Proves rutinàries. –Això m’han dit. –Ara et faré inhalar un poc d’estabilitzador i de seguida t’adormiràs. –Perfecte –respon. I no sap que ha dit la darrera paraula. Quan la cànula és inserida en la vena del coll, el ciutadà ja dorm. Tot seguit, l’assistent marca al teclat encastat al plafó el codi numèric que li han donat. Un codi senzill, de dues xifres. Un brunzit lleu avisa que la maquinària s’ha posat en marxa i les portes automàtiques s’obrin perquè isca l’assistent. Hi ha un espasme breu en el cos que jau sota el llençol. Després, no res. Silenci. Al cap d’un minut, el plafó llisca per deixar un forat com una porta. Una extensió articulada que recorda un braç fa passar el llit a través de l’obertura. Mentre el plafó llisca per tornar a la posició original, una veu metàl·lica recita que el traspàs s’ha efectuat correctament. Al cap de cinc minuts, un robot de tasques domèstiques recull de terra la roba que el ciutadà perfecte havia deixat caure i la sala blanca torna a estar impol·luta.


11


1

L’home amb lentilles fosques que es mirava aquelles imatges al micrordi, en realitat tenia els ulls blaus, i amagats per una perruca de cabells negres, els seus eren grisos i esclarissats. Assegut en una butaca ergonòmica, féu mitja volta sobre l’eix i dirigí la mirada a l’exterior per descansar la vista. El despatx era a la planta vuitantena de la seu d’Autoritat Social, i a través de l’ample finestral, que ocupava tota la paret de banda a banda i de dalt a baix, es podia contemplar la ciutat sencera: Biotrés, una ciutat mitjana, com totes les ciutats de Continent. Suficientment gran perquè els habitants s’hi sentiren còmodes i lliures. En realitat, suficientment petita per poder-los tenir tots sota control. Des d’aquella altura, Biotrés s’estenia al llarg de molts quilòmetres quadrats, però en realitat molts dels edificis, amb un màxim de seixanta pisos i una mitjana de cent habitacles per planta, eren només estructura i carcassa i eren buits per dins. Formaven part de l’escenografia necessària per al condicionament psicològic dels ciutadans. Un condicionament que funcionava molt bé. Tan i tan bé, que començava a resultar difícil trobar individualitats interessants, vocacionals, dissidents, persones capaces de reflexionar i de pensar pel seu compte, ciutadans que pogueren ocupar en un futur el lloc que ell ocupava i contemplar a través dels vidres aquell paisatge urbà que s’oferia a la seua mirada. No era gens còmode ser membre del Consell del Biopoder. Exigia una entrega absoluta i una vocació ferma. Però potser és que 13


començava a estar cansat, molt cansat. Feia uns quants anys que havia deixat de sotmetre’s a les teràpies de cirurgia estètica i sabia molt bé què significava això. Abandonar-se a una degeneració visible era el primer pas cap a la decadència. Però també coneixia els riscos de sovintejar una sala d’operacions. No és que estirar-se la pell o injectar-se col·lagen comportara un gran risc per a la salut, però sotmetre’s a l’anestèsia general, al coma induït, a l’estat vegetatiu que es practicava a Continent per a qualsevol teràpia sanitària que poguera comportar un mínim de dolor, sí que tenia, a la llarga, efectes importants. Sobretot, efectes neurològics. De fet, tots els especialistes de Mèdica que coneixia usaven màscares facials a partir dels cinquanta. No en coneixia cap que continuara sotmetent-se a cirurgia, i ell havia decidit seguir-ne l’exemple. Qui millor que ell podia conèixer les seqüeles de passar per Vegetatius massa voltes? Però, és clar, que aquesta opció era un dels privilegis que tenia per ser membre del Consell. La ciutadania en general no era coneixedora de les màscares, ni hi tenia accés, i a partir d’una edat les operacions estètiques eren preceptives. Algun dia, quan es rentava la cara de bon matí i de retop s’entreveia a l’espill el rostre envellit, un reflex condicionat li feia sentir repulsió pel rostre que contemplava, per aquella cara que s’omplia d’arrugues i taques de vellesa cada dia que passava. Era un rebuig físic que es manifestava amb un descens del ritme cardíac i amb nàusees que havia de contenir per no vomitar. En moments com aquell, li hauria agradat que la seua educació haguera sigut una altra. Li hauria agradat nàixer fora de Continent i no portar gravat tan fondo el fàstic per la imperfecció i per la vellesa. Però ràpidament es posava la màscara que s’adheria perfectament a la pell. Una màscara que no mostrava una altra cosa que el seu rostre d’abans, de quan era jove, de quan havia fet d’escrutador amb una empenta, una dedicació i una decisió que l’havien dut fins on era ara: cap d’Escrutini d’Autoritat Social i membre del Consell del Biopoder. El record d’aquell jove el 14


reconciliava amb ell mateix, i només així podia continuar amb les tasques pendents. Tantes tasques pendents, encara... La veu XY del micrordi li interrompé els pensaments: –La ciutadana escrutadora Viravintu sol·licita un col·loqui. –Que passe –va respondre mentre feia girar la cadira i abandonava el paisatge urbà i els pensaments. La il·luminació de l’estança minvà tot de colp. Els vidres de la finestra s’enfosquiren mentre la paret d’enfront es desplaçava i dibuixava una porta. –Permís, autoritat. La XX que va entrar per la porta era alta, d’un metre vuitanta. Uns quants centímetres més que la mitjana. Portava els cabells curts i argentats, tal com marcava l’última tendència, i el color de la pell era un marró clar, com sorra de la platja que encara no ha mullat cap ona. –Avant, ciutadana. A l’escrutadora Viravintu, la veu del cap d’Escrutini li sonà més fosca que altres voltes. Després de la darrera missió, s’havia sotmès a una teràpia que inclogué la millora de l’agudesa visual, però tot i així, no va poder distingir cap tret de l’home. La silueta, només. Sempre que acudia en aquell despatx, li passava pel cap que li agradaria posseir el privilegi d’instal·lació d’aquell tipus d’il·luminació per al seu habitacle. No tant perquè suposava un avantatge clar de l’observador sobre l’observat, cosa que no li hauria aprofitat de res perquè no la visitava ningú al seu habitacle, sinó per la possibilitat d’enfosquir els vidres, per la sensació d’intimitat que oferia aquella penombra. Tots els edificis d’habitacles de la ciutat tenien les parets exteriors de vidre. I a ella li plaïa que entrara la claror del dia, però no li resultava gens agradós sentir que podia ser observada. Per això li hauria agradat aquell privilegi, tot i que ni tan sols sabia si amb la seua tasca es podia accedir a un avantatge com aquell. Per cadascun dels informes que elaborava després d’una tasca, informes que podien ser llargs i tediosos i que implicaven moltes hores 15


de gravacions i de seguiment, s’afegien al seu micrordi una llista de privilegis nous. D’habitud una llista de tres, però per triar-ne un, només. La primera volta que això havia passat –i ja en feia uns quants anys, d’això–, pensà que li’ls concedien tots tres. El micrordi havia emès senyal de comunicació, i una veu XY millorada li recità la llista: Una estança d’una setmana en un espai natural marítim Un tatuatge en l’esquena de 4×4 cm Un canvi d’habitacle –Puc veure el catàleg dels dibuixos de tatuatges? –havia demanat al micrordi. –Només si et decideixes per aquesta opció. De manera que finalment havia triat la setmana de descans, perquè en el seu bloc d’habitacles es trobava ben a gust i perquè el tatuatge, si bé ho pensava, només el podria mostrar als centres d’intercanvi, com siga que d’habitud la seua tasca exigia discreció i que ningú no es fixara en ella. Els tatuatges s’estilaven des que una XX presentadora del concurs més famós de Continent, El ciutadà perfecte, n’havia lluït un, al muscle. Però, és clar, els Oradors de la Realitat anaven sempre a la moda. O més ben dit, marcaven la moda. –I bé, ciutadana Viravintu? –demanà el cap d’Escrutini. –Acabe de gravar en l’ordi central l’informe sobre el ciutadà Untur. Tal com marca el protocol venia a comunicar-li la contrasenya d’accés a la informació. –Ah, sí. El ciutadà Untur. Què en penses, ciutadana Viravintu? –Disculpe, autoritat? –Vull dir, quina opinió en tens? –Perdone, autoritat. No me n’he fet cap opinió. He fet un seguiment del ciutadà Untur, tal com se m’havia encomanat, i ara mateix acabe de gravar l’informe. –Però bé n’hauràs deduït alguna cosa. –Perdone, autoritat, no l’acabe d’entendre. 16


L’home d’ulls blaus amb lentilles que els enfosquien sospirà. Havia tingut certes esperances amb Viravintu. Les darreres voltes que havia estat al despatx, bé per rebre una tasca nova, bé per portar-li la contrasenya d’accés als informes gravats, li havia paregut que tenia una llum en la mirada. Aquella mateixa llum que havia tingut ell i que li havia canviat el destí quan el seu cap d’Escrutini li va fer una pregunta semblant. En feia molts anys, d’això, però ho recordava perfectament. Havia fet el seguiment d’un sospitós de vocació, i quan el cap li preguntà l’opinió sobre aquell ciutadà, li digué el que en pensava, sense embuts. –Si vol saber què en pense, jo diria que no és gens un vocacional, aquest ciutadà. Més aïna diria que és un malalt mental. –Les malalties mentals estan eradicades a Continent, ciutadà. –Ho sé, autoritat, però en aquest cas, crec que s’hauria de fer un estudi exhaustiu del subjecte. No mostra una obsessió per cap activitat concreta. Els comportaments són erràtics i no obeeixen a cap patró. Em sembla que és molt difícil simular una cosa així. S’havia arriscat molt en aquella ocasió, però li va eixir bé. Va resultar que el ciutadà, efectivament, havia desenvolupat alguna mena de psicosi latent per causa d’un dels components químics de l’estabilitzador. En realitat, feia temps que esperava que algú li preguntara la seua opinió sobre alguna cosa. Perquè en tenia, d’opinions i d’idees, sense saber d’on li venien. I tot i que sabia que no era gaire normal ni tampoc gaire prudent, no podia deixar de pensar en mètodes d’escrutini nous, maneres diferents de controlar els ciutadans, tècniques de seguiment noves. Una espècie de vocació per la seua faena. I el risc havia valgut la pena. Possiblement, en un altre moment li hauria pogut costar la vida. Un traspàs ràpid i indolor, com tots els de Continent. Però el seu cap d’Escrutini també devia fer-se gran i potser ja portava màscara i buscava un successor, com li passava a ell ara. Si bé ho pensava, durant tots aquells anys que feia de cap d’Escrutini d’Autoritat Social, per aquelles quatre parets 17


havien passat ciutadans que tenien opinions, escrutadors amb empenta, fins i tot es podria dir que amb vocació. Però quan això havia passat, i recordava almenys dues XX i un XY, ell no estava gens interessat a trobar escrutadors amb opinions, sinó a fer-se fort al seu lloc. Per tal d’assegurar-se l’estatus havia recomanat el traspàs de més d’un ciutadà amb iniciativa pròpia sense pensar-hi més, per deixar ben clara la seua afecció. Al cap i a la fi, aquella era la seua tasca: destriar els ciutadans dissidents amb els cànons establits i recomanar-ne l’eliminació. No deixava de ser curiós i paradoxal que, per a convertir-se en el jutge que decidia sobre la perillositat de comportaments diferents, ell mateix haguera hagut de comportar-se de manera perillosa i arriscar-se al fet que l’anterior cap d’Escrutini demanara per a ell un traspàs immediat. A hores d’ara li era impossible recordar què pensà en aquell moment. S’adonava que s’hi jugà la vida quan havia expressat la seua opinió? No ho sabia. Li semblava que no, perquè en aquell moment encara ignorava el funcionament verdader del Biopoder. A voltes, quan hi pensava, idees estranyes li rondaven pel cap. Pensaments antics, filosòfics o religiosos, no ho sabia molt bé. Existia el destí? Estava escrit que ell manifestara la seua opinió justament aquell dia? Hauria anat d’una altra manera si l’haguera manifestada a una persona diferent? La bona veritat és que la vida sencera li havia canviat d’aquell dia ençà. Havia deixat de viure en aquella merda d’habitacles i de menjar cada dia aquella gasòfia. Havia passat a formar part de l’elit desconeguda, d’aquells que prenien les decisions sobre cada assumpte, dels qui no necessitaven anar a un centre d’intercanvi per a mantenir relacions sexuals, dels qui no havien de prendre aquella merda de drogues cada dia per prescripció social, sinó quan volien i per al que volien. Dissortadament, no posseïa el fenotip adequat per formar part de l’elit de l’elit: els membres de dret del Biopoder, criats i educats expressament per a ser-ho. Com els criaven i els educaven? Ho ignorava. N’havia sentit rumors. Sempre n’hi havia rumors. Més encara entre els mem18


bres de l’elit, que no tenien a sobre la pressió dels principis socials que regien per a la resta. Els rumors deien que els membres del Biopoder eren modificats genèticament des del primer dia de la seua existència als tubs d’assaig. També deien que eren clons. Però, amb els rumors, calia anar amb compte. Pel que feia a ell, amb el seu fenotip, en haver-se criat com la gran part dels ciutadans de Continent, en un centre de criança i en acabant en un de joves, ser conseller del Biopoder era el grau màxim al qual podia aspirar. Darrerament, quan havia pensat en un possible successor, havia cregut que, de tots els escrutadors actius, Viravintu era la candidata ideal. Creia saber de cert que posseïa, com ell, aquella llum en la mirada. Però ara, en rebre aquestes respostes anodines que demostraven una manca absoluta d’empenta i de decisió, va quedar decebut i pensà que s’havia equivocat. Moltes vegades es preguntava com devia ser viure sense tenir opinió. I cada volta li resultava més difícil el contacte, ni que fóra esporàdic, amb ciutadans tan ben ensinistrats. D’habitud, les tasques d’escrutini les feien XX, perquè els neuropsicòlegs eren de l’opinió que elles tenien una habilitat especial per a captar diferències nímies en els comportaments i per a fixar-se en les coses petites. Per això hi solien encaminar les XX adequades en aquesta direcció en les xarrades sobre «Orientació en la Tasca Social», als centres de joves. També orientaven uns quants XY cap a aquesta disciplina, però molt sovint els que tenien una tendència homosexual marcada en les seues tries als centres d’intercanvi. Ell no havia estat mai d’acord amb cap d’aquelles teories. No tenia tendències homosexuals, no l’havia orientat ningú cap a l’escrutini, i, tanmateix, des que tenia memòria havia volgut fer una faena com aquella. Evidentment, l’Escrutini no era una disciplina que apareguera en la llista de tasques. Ningú, llevat del Biopoder i els seus consellers, podia donar fe que existira. La denominació oficial era Estudis Socials del Comportament, i així 19


constava, tant en l’apartat de Tasques Socials, com en el de Disciplines. Però una volta iniciats els estudis, i si superaves la prova d’idoneïtat, començaven a encomanar-te tasques insignificants, la finalitat de les quals no podies copsar perquè formava part d’algun estudi general que feia algú més avançat que tu. I d’aquesta manera, un bon dia et trobaves fent el seguiment d’un ciutadà amb discreció, sense poder explicar ni en les xarxes micrordials, ni als teus camarades d’edifici, ni a ningú, en realitat, la naturalesa del teu treball. De més a més, hi havia prohibicions i simulacions que t’impedien saber amb exactitud a què treia cap, allò. Però si esdevenies un bon escrutador, si resultava que sabies passar desapercebut, camuflar-te en qualsevol lloc, i elaborar informes exhaustius i complets sobre qualsevol ciutadà que t’assignaven, un dia rebies al micrordi l’avís de presentar-te a la seu d’Autoritat Social. Llavors, de colp, s’obria davant teu un món distint, un Continent que no havies conegut mai. T’explicaven fets desconeguts per a la resta dels ciutadans: els conats de conspiracions contra el Biopoder en diferents moments de la història i el naixement i les cròniques de Dissidència, una organització secreta que no perseguia altra cosa que desfer el món ideal que el Biopoder havia construït per a tots els ciutadans de Continent. El perquè d’aquella organització no te l’arribaves a demanar. El que t’impressionava, de moment, era adonar-te de la importància de la teua tasca, de la necessitat de discreció i silenci. I funcionava. De manera que l’Escrutini com a disciplina continuava sent un dels secrets més ben guardats de Continent. A ell l’havien cridat molt prompte, d’Autoritat Social, i també molt prompte el seu cap d’Escrutini li havia demanat l’opinió. Feia uns quants anys, els neuropsicòlegs que formaven part del Consell del Biopoder havien escampat el recel que els escrutadors pogueren acabar fent-se preguntes incòmodes sobre la finalitat de la seua tasca. I havien propagat tan bé aquella malfiança que, du20


rant un temps, i per tal de comprovar la probabilitat d’aquesta teoria, s’havia ordenat una tasca d’escrutini sobre els mateixos escrutadors. La cosa havia resultat força complicada i, la veritat, caòtica, perquè ningú, excepte els escrutadors, no estava preparat per a una faena semblant, i finalment l’escrutini havia consistit en un examen exhaustiu dels micrordis per comprovar si els escrutadors feien recerques micrordials de casos antics, o bé investigacions no encomanades. Però no hi havia hagut cap cas –i si n’hi haguera hagut cap, ell no hauria deixat que es coneguera– i l’escrutini sobre els escrutadors havia deixat de ser sistemàtic. Només aleatòriament, com passava amb la resta de ciutadans de Continent, se’ls feia un seguiment de tant en tant. I amb tot, a ell li hauria agradat que Viravintu tinguera una opinió pròpia i haguera fet alguna investigació pel seu compte. Sobretot li hauria agradat poder conversar amb ella. Més encara: li hauria agradat mantenir una conversa, i també un intercanvi, amb aquella XX. De tant en tant li venien pensaments prohibits com aquell. Devia ser que es feia vell. –No hi ha res a entendre, ciutadana –li digué decebut–. És una pregunta de control que faig de tant en tant. És clar que els seguiments i els informes han de ser objectius, i que res de personal, ni tan sols d’opinable, és adequat. La contrasenya d’accés a l’informe, per favor? –Setbriel. El pols de l’home d’ulls blaus amb lentilles fosques s’accelerà, les pupil·les se li dilataren i notà com el cos li generava adrenalina. –Com dius, ciutadana? La veu sonà molt fosca. –La contrasenya per a accedir a l’informe, autoritat, és Setbriel. –D’acord. Pots retirar-te –digué amb un fil de veu. En tornar a desplaçar-se la paret i quedar tot sol, l’home de cabells grisos i esclarissats davall la perruca obrí un calaix de la taula 21


i en tragué un esprai. El cor se li havia accelerat d’una manera perillosa quan l’escrutadora Viravintu li havia dit aquella contrasenya. Setbriel era el nom que ell havia usat feia més de vint anys, quan havia fet, personalment, una tasca de camp. Despatxà Viravintu ràpidament, però el ritme del cor encara no minvà. Continuava accelerat, massa accelerat. Inhalà amb ànsia de l’estabilitzador. Al cap d’uns quants segons d’haver-ne fet ús, va notar com el cor tornava a bategar amb un ritme més pausat i al mateix temps una lassitud, una distensió muscular, una pau. Li passà pel cap que potser aquell nom pronunciat, aquella contrasenya, no volguera dir res. Una casualitat i prou. Però sabia que aquell pensament, o més aïna aquell desig era fruit de la droga que acabava de prendre, de l’estabilitzador que et relaxava el cos i el pensament i et xiulava a l’orella i a l’ànim: no passa res, no faces cas, tot passarà. No, no, no. No arribaves a ser cap d’Escrutini i d’Autoritat Social si et deixaves portar per cants de sirena. No aconseguies ser conseller del Biopoder tot confiant en les casualitats. Ben al contrari. Era l’estat de desconfiança i d’alerta contínua el que t’hi duia.

22


2

Feia anys que no passava res, a Continent. Res greu, s’entén, pel que feia a la seguretat. Després de l’amenaça de crisi –secreta i controlada personalment amb bastant fortuna– de feia quinze anys, provocada pel rumor de l’entrada a Continent d’aquella XX estrangera que venia disposada a endur-se el seu descendent, no hi havia hagut cap fet d’importància. Això no obstant, ell no baixava mai la guàrdia. El nombre de ciutadans sensibles a Dissidència era cada volta més baix, en bona part per la selecció genètica, que era cada vegada més afinada, però també per l’evolució en el control i l’educació social, que donava fruits. A més a més de les drogues, és clar. Els problemes més greus sorgien, indefectiblement, als centres de gestació. L’eliminació necessària dels inhaladors, inhibidors i estabilitzadors, que podrien afectar el creixement idoni dels fetus, juntament amb la producció natural de les hormones pròpies de la gestació, feia de les XX que gestaven, els elements més perillosos per al control social de Continent. Aquesta era la raó fonamental –i no les que s’adduïen a l’opinió ciutadana– de mantenir-les aïllades de la resta de la població. S’havia fet una bona campanya al llarg de centúries per tal d’aconseguir que l’aïllament de les XX que gestaven fóra vist com la cosa més natural del món. Neuropsicologia i Biopsiquiatria havien fet un bon treball. Mites nous, històries noves sobre els orígens, sobre els conflictes, sobre els complexos. Desterrats Edip, 23


Electra i tota la companyia grega. Fins i tot Ulisses i les sirenes. El subconscient, modificat, el llenguatge, adequat a la nova realitat. Evidentment, tot hauria sigut més fàcil i senzill si s’haguera aconseguit la gestació fora dels úters, l’ectogènesi, i amb ella, l’eliminació de les XX en tot el procés. Feia més de dos segles que s’esperaven avenços importants en el camp de la reproducció artificial, però sense que se’n pogueren conèixer les raons científiques, la cosa no funcionava com calia. La perfecció dels úters construïts artificialment era absoluta. Duien a terme cadascuna de les funcions biològiques d’un úter natural, se’ls havia dotat del moviment que feia el cos d’una XX en respirar, estaven equipats amb microaltaveus que reproduïen els batecs del cor d’una XX en estat de gestació, el soroll intern del cos en moviment, fins i tot paraules i cançons emeses amb la regularitat suficient perquè els fetus no s’hi sentiren sols, als ventres d’artifici. Però no havia servit de res. L’objectiu no s’havia aconseguit, perquè al cap d’unes quantes setmanes –vuit n’eren el rècord–, aquells corets minúsculs deixaven de bategar i prou. S’havien fet seguiments controlats i exhaustius de XX que gestaven, però encara no s’havia trobat el què. Què ho devia fer, que els humans només volgueren créixer dins dels úters de les XX, quan tota la resta d’animals es conformaven amb úters mecànics? La reproducció artificial dels animals mamífers feia segles que funcionava perfectament. S’havien eliminat totes les espècies que no aportaven res al nou model de societat, i amb el pas del temps, s’havia eliminat la convivència i el contacte amb els humans de les espècies que hi quedaven. Un animal és un animal, i segons que deien els neuropsicòlegs, es corria el risc que, en observar-los, i més encara en conviure-hi, els humans sentiren la crida d’impulsos ancestrals. Durant molts anys s’havia utilitzat l’espècie canina als centres de criança, però els lligams que es creaven entre gossos i criatures podien arribar a ser tan intensos i plens de perills com els que es creaven entre progenitors i descendència en la cultura antiga. Final24


ment, aquelles relacions s’havien substituït per unes altres de més controlables. Per a les funcions essencials, ciutadans preparats per a tenir cura de les necessitats bàsiques de les criatures. Per als jocs, hi havia els robots i les màquines. I amb tot, d’un any ençà, les dificultats que es presentaven als centres de gestació –estats emocionals alterats, demandes inusuals d’informació i, sobretot, brots de vocacions genitores–, s’havien reduït força. Quan això passà per primera vegada, quan el cap d’Escrutini va escoltar els informes que parlaven d’una baixada del 40% dels incidents habituals, no va donar gaire crèdit i es pensà que hi devia haver alguna errada. Però quan la cosa continuà un mes i un altre, va demanar un estudi més exhaustiu que explicara aquell descens. L’informe va ser del tot favorable. Favorable a les excel·lències de Neuropsicologia, és clar, que segons que deia l’informe, havia mamprès una teràpia col·lectiva que començava a donar fruit. Ho va acceptar. Va estar atent a l’evolució, que continuà a la baixa, i finalment s’hi relaxà. Ara, però, aquella contrasenya pronunciada per l’escrutadora Viravintu l’havia posat en alerta. Setbriel. No li calia consultar el micrordi per saber que no hi havia cap ciutadà amb aquell nom. Més encara, aquell nom únicament l’havia emprat ell i només un altre ciutadà el coneixia. I aquell ciutadà feia anys que no existia. –Vull un seguiment de la ciutadana escrutadora Viravintu. Un seguiment exhaustiu –va avisar pel micrordi alhora que premia el botó vermell d’ordres urgents. –Alguna especificació concreta, autoritat? –demanà una veu XX. –Sí. Vull que el seguiment el faça un XY. A qui tenim sense tasca? –Vintasar vindrà d’ací a mitja hora per a gravar l’informe de la seua darrera tasca. –Fes-lo passar quan arribe. –D’acord, autoritat.

25


3

En eixir de l’estança del cap d’Escrutini, Viravintu no gosava respirar. No sabia si hi havia ulls làser camuflats a la seu d’Autoritat Social. Caminà pels passadissos a bon pas, però sense córrer. Quan arribà a l’exterior, respirà. Tot seguit, el micrordi l’avisà que el monocarril passaria en dos minuts. L’eixida de l’edifici havia sigut enregistrada i enviada a l’ordinador que organitzava els trajectes del transport ciutadà. Mentre esperava l’arribada del monocarril, estigué atenta al micrordi per si li dictaven noves ordres de seguiment i escrutini, però creia que, si tot anava com havia pensat, després d’aquest seguiment no en faria cap altre més durant un temps, sinó que en seria objecte d’un. De tota manera, encara era prompte perquè apareguera res al petit ordinador. Al cap d’un minut pujà al monocarril. Tres o quatre ciutadans, tots ells capficats en els micrordis, seien escampats i solitaris. Ella també es concentrà en el seu per fer comanda de nutrició a la sala del sud. Si tot anava com esperava, l’escrutador que l’haguera de seguir l’esperaria a l’eixida o a la mateixa sala. Quan el monocarril s’aturà a la parada següent, Viravintu baixà. S’hi fixà que ningú la seguia i començà a caminar. Havia decidit anar a peu perquè necessitava desfer-se físicament de tota la tensió que havia acumulat al llarg del matí, però també perquè allà on anava els monocarrils no s’aturaven mai. Feia relativament poc de temps que havia tingut notícia dels edificis abandonats. Bé, abandonats era un dir, perquè en realitat 26


no havien arribat a ser habitats mai. Tot havia esdevingut diferent, d’un temps ençà. La vida sencera li havia canviat, arran de la gestació. Amb vint-i-vuit anys fets li havia arribat la comunicació pel micrordi. –Ciutadana Viravintu: has sigut elegida per a gestar un ciutadà. Demà, al centre on vas rebre el teu primer micrordi, hi haurà una celebració. Volem que siga un dia especial per a tu. L’enhorabona. La notícia li va resultar del tot inesperada. Havia acabat un seguiment que havia durat tot un mes, estava en espera de la llista de privilegis i de colp... No, no ho podria haver pensat mai. Amb vint-ivuit anys, ja estava més que convençuda que no gestaria. L’esdeveniment li causà una certa inquietud. Esperava veure les camarades del seu centre de joves que ja havien gestat feia més de tres anys per a poder-los preguntar, de viva veu i en persona, com els havia anat l’experiència. Però cap d’elles no hi va acudir, perquè ara residien en altres ciutats a causa de les seues tasques. Totes les XX que hi van acudir, la van felicitar amb una estranyesa tan gran com la que ella sentia. –Vols dir que encara em podrien avisar a mi també? –demanà una. –Espere que a mi no em passe –comentà una altra–. Tot just he acabat una tasca i me’n vaig una setmana a un espai marítim. M’han dit que hi ha un centre d’intercanvi que obri cada dia, i no m’ho vull perdre. En algun moment d’aquell vespre, mentre les XX es comportaven d’una manera poc habitual per causa dels inhaladors especials que es repartien en aquesta classe d’esdeveniments, Viravintu s’amagà a l’espai d’evacuació. Va intentar la comunicació micrordial amb les camarades que no hi havien acudit, les que ella havia esperat veure, les que havien gestat abans que ella. Però no va poder contactar-hi. En realitat, no havia provat mai d’establir connexió amb ningú que no visquera a Biotrés. 27


L’endemà, el micrordi l’avisà que un transport individual l’esperava a la porta del seu edifici. Feia un dia molt assolellat i la conductora enfosquí els vidres perquè la llum no la molestara, tot i que ella li va dir que li agradava sentir el sol a la pell. –Gestaràs, ciutadana. N’hem de tenir cura. El sol és massa fort. De manera que no va saber per on anaven, perquè el fosc dels vidres li impedia la visió, i tot seguit que la conductora engegà l’aspersor de benestar a la part posterior del vehicle, caigué en letargia. No hauria pogut dir quant de temps viatjaren perquè quan la ciutadana conductora la despertà, ja eren a l’aparcament soterrani del centre de gestacions, on la llum artificial i difusa dificultava fer-se una idea clara de l’hora que era. El protocol d’acollida i preparació per a la gestació requeria un estat vegetatiu mínim d’un mes. Li l’aplicaren tot seguit i quan recuperà la consciència, va trigar un parell de dies a recordar qui era. Sempre era desagradable, aquella sensació. Despertar i no saber on eres, qui eres, per què eres allà on eres. Però en Mèdica tenien uns protocols molt estrictes sobre això. No et deixaven mai tot sol, quan despertaves. Sempre hi havia algú que t’acompanyava, que t’explicava coses, que et feia mirar visuals de la teua pròpia vida i t’informava de les raons i el perquè de la teua estada allà. Aquella vegada, quan finalment retornà al seu ésser, Viravintu tingué la sensació que era una persona distinta. –Bon dia, ciutadana Viravintu –li va dir un XY de Ginecològica–. En els propers mesos seré l’encarregat de fer el seguiment de la teua gestació. Ara mateix portes dos embrions viables a l’úter, un XX i un XY. Com et trobes? Recordes quan arribares? –No gaire. Em sent estranya. –Conta’m què notes, d’estrany. –La llum, potser, els sons... No ho sé ben bé. Tot sembla més viu i més intens de com ho recordava. –Bé, tot això és absolutament normal. Has passat dos mesos 28


en estat vegetatiu, amb deshabituació als inhibidors, teràpia hormonal i implantació d’embrions. El teu úter s’ha mostrat receptor de manera positiva. Pensem que no hi haurà cap dificultat. Passaré a veure’t cada dia. D’ací a una estona vindrà un especialista de Neuropsicològica. Ens ocuparem de tu. No dubtes a demanar el que necessites. L’especialista també li va fer preguntes, i va insistir molt que l’avisara si feia algun somni. –Un somni? No recorde haver somiat mai. –Potser ara ho faràs, ciutadana. La gestació és un estat extraordinari. Ja saps que continuem en l’estudi del procés i que necessitem tota la informació que ens pugues aportar. Després de totes les preguntes ja se’n va poder anar a la piscina, que era el que tenia ganes de fer des que li havien tornat els records. Quan havia visitat aquell centre als quinze anys, amb les seues camarades del centre de joves, s’havia promès que, si algun dia gestava, passaria tot el temps que poguera a remull. No sabia d’on li venia el desig, però el tenia. En la piscina es va trobar amb altres XX que gestaven. N’hi havia que s’estaven soles i s’hi fixà que els seus ventres encara no eren prominents. Devien ser acabades d’arribar, com ella. Unes altres, les que tenien les panxes més grosses, s’estaven en rogle dins l’aigua. N’hi havia dos o tres grups. Unes cinquanta dones en total. Des d’un dels rogles la saludaren. –Benvinguda, genitora! La veu sonava alegre, expressiva, amb una entonació poc habitual a Continent. Entrà a l’aigua i s’acostà. –Hola! –els va dir cautelosa–. Acabe d’arribar. –Ah, no –respongué una–. Vols dir que t’acabes de despertar, que és diferent. Ja t’havíem vist a Vegetatius. Em diuen Auramil, i a tu? –va dir mentre estenia la mà mullada. –Viravintu. 29


–Molt bé. Per ara no t’atabalarem amb presentacions. Ja tindrem temps. Com ha anat el protocol? Ja t’han cosit a preguntes? –Eh, sí. M’han vist de Ginecològica i de Neuropsicològica. –No els deus haver dit que somies, eh? No ho faces. –Per què? L’especialista m’ha dit que l’avise si... –Sí, és clar, t’ha dit que l’avises si somies, veritat? Però no t’ha dit què et faran, si els ho expliques. –Què vols dir? –Si se t’ocorre dir-los que somies, i somiaràs, ja t’ho puc assegurar, hauràs de dormir amb cables al cap. –Amb cables? –Sí. Per mesurar no sé què de les ones cerebrals. –Ah. –I és molt incòmode. Jo em vaig estar tres mesos amb els cables. Tant de bo algú m’haguera avisat. –Mira, Vira –continuà Auramil, acurtant-li el nom a més d’ignorar el ciutadana preceptiu–, ací les coses són diferents. O més ben dit, nosaltres som diferents. Potser és per la gestació, o perquè ens han deshabituat a l’estabilitzador i als inhaladors. El cas és que ens sentim distintes. Ens trobem més despertes, més sensitives. Saps què vull dir? –No gaire. Sí que puc dir que em sent estranya i diferent, però com tu dius, m’acabe de despertar. –T’hauran dit, és clar, que demanes el que necessites. –Sí. –Jo, de tu, primer ho consultaria. –Amb qui? –Amb nosaltres, és clar. I van riure. I Viravintu també va riure mentre s’adonava que feia molt de temps que no reia d’aquella manera. Quant de temps? Ni ho recordava. Potser no havia rigut així mai.

30

El ciutada perfecte, de Raquel Ricart  

Quin és el preu que estàs disposat a pagar per viure en un món de bellesa i benestar, un món sense complicacions i sense dolor? Si vols acon...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you