Sot de l'Aubó 28 by CEDIM

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 28 · Juny 2009 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

La història del mausoleu del rei Jaume I dissenyat per Lluís Domènech i Montaner 1

El Sot de l’Aubó

Sumari

Editorial s un fet que “El Sot de l’Aubó” va començar amb una gran precarietat de mitjans. També ho és, però, que en cadascuna de les etapes que s’hi han anat succeint, la revista ha anat guanyant cada vegada més en qualitat; tant en el contingut com en el continent. Molt lluny d’aquest número actual queden aquells primers fets amb fotocòpies i amb cobertes de paper de color de baixa qualitat. La veritat és que ens hi hem esforçat i els resultats són a la vista. Esperem, doncs, que s’hi conegui en aquest número que, si bé no inicia cap nova etapa, sí que ens hi hem proposat guanyar-hi qualitat: a vosaltres, lectors, us toca conceptuar si és que ho hem aconseguit, per part nostra no ens desdirem pas de l’entestament de continuar millorant. La gran assignatura pendent és la de la integració de joves investigadors per tal de guanyar la novetat que sempre aporta la joventut, però també s’està treballant en aquest terreny.

É Editorial ..................... 2 Redacció

Una versió única i inèdita de les Dones d’Aigua Xavier Mas ................... 3

L’enllumenat públic al Canet dels nostres avantpassats Joan Ballart ................. 9

La toponímia de Canet de Mar (3a part) Francesc Verdura ........ 15

El mausoleu de Jaume I. Una obra oblidada de Domènech i Montaner Carles Sàiz ................ 19

L’Odeon i la moguda cultural de Canet a finals dels anys setantes Joaquim Pera ............. 24

La mina d’aigua del Fideuer (2a part) Antoni Cruanyes ......... 33

De moment, en aquest número 28, l’interès de millora s’ha substantivat en una versió totalment inèdita de la llegenda de “Les dones d’aigua” del nostre Sant Iscle originari, a càrrec de Xavier Mas; és la primera vegada que fem una incursió en el terreny de l’antropologia i esperem que no us decebrà. Joan Ballart, seguint el camí atraçat d’indagar sobre els elements de la industrialització a Canet, escriu sobre l’enllumenat públic. Per fer veure la importància que va tenir aquest tema, potser cal recordar que, quan a algun dels membres de la generació que va viure totes les transformacions derivades de la industrialització els demanàvem que prioritzessin quin era “l’invent” que havia tingut una incidència més gran en la vida social, tots afirmaven que havia estat l’electricitat en general i molt en particular de la seva aplicació en la il·luminació pública i domèstica. Alguns opinaven que allò havia estat la translació física a la vida quotidiana del paradigma de les “llums” preconitzada per “La Il·lustració”. Francesc Verdura continua avançant en una de les assignatures pendents de Canet: l’enregistrament i catalogació de la toponímia feta amb exegesi científica i sota les premisses de la secció corresponent de l’IEC. L’historiador i periodista Carles Sàiz ens sorprèn amb una nova faceta de Lluís Domènech i Montaner: el mausoleu oblidat durant dècades del nostre comte-rei Jaume I i que avui figura com un element ornamental a l’ajuntament de Tarragona. Els canetencs, doncs, a partir d’ara tenim un nou motiu per a visitar la imperial ciutat de Tarraco. Finalment i esperem que esvaïts els enfrontaments i les crítiques que va suscitar en el seu moment el periple d’intensa i suprema activitat artística a l’Odèon, Joaquim Pera Isern fa un precís i exhaustiu treball sobre tot el que va fer i representar aquesta activitat òbviament excepcional per l’activitat cultural de Canet i a Canet. Esperem que la lectura d’aquest exemplar us ajudi a refrescar la calor de l’estiu i amenitzar les vostres vacances.

El Sot de l’Aubó AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura Disseny gràfic i realització: papyrusdisseny.com · Dipòsit legal: B-12828-2008 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

article

Una versió única i inèdita de les Dones d’Aigua de Sant Iscle de Vallalta Xavier Mas Gibert Il·lustració: Salvador Castellà

empre m’ha semblat que l’única llegenda important del nostre rodal era la de “Les Dones d’Aigua de Sant Iscle”. Una llegenda que a l’època de la nostra joventut encara la coneixia molta gent del país i la nostra tradició la ubicava a ca l’Oller de Sant Iscle de Vallalta, que la gent ha acabat coneixent-lo únicament com a “Dones d’Aigua”, o sigui, que s’ha transformat en un topònim. Com que de criatura vaig ser molt afeccionat a escoltar contes, llegendes i romanços de tota mena i la llegenda de les Dones d’Aigua la coneixia gairebé tothom, lògicament me l’havien contat més d’una vegada; ningú no l’explicava exactament igual i si bé els trets fonamentals eren sempre els mateixos, cada narrador ho feia a la seva manera, el que variava era l’estil oral de cada persona i encara no massa, atès que la manera de contar de la majoria s’acostava força a una mena de patró del que podríem conceptuar com a gènere oral. En aquest escrit jo mateix he tractat d’imitar aquest model fins allà on he estat capaç de fer-ho. La versió que ara publico va tenir l’origen en un manuscrit que

Llorenç Delgràs Eberhard devia redactar els anys quaranta del segle passat i poc després de la seva mort, la seva vídua, Carme Capellà Catà, va trobar-lo fent endreça. Encara em sembla que la sento quan em va dir amb aquella prosopopeia amb què parlava: “—En Delgràs, el català només sabia parlar-lo i per això mentre la masovera li explicava ell ho anava escrivint en castellà, així tal com raja... –“. Em va oferir el manuscrit i me’l va donar en3

El Sot de l’Aubó

tre altres paperots més o menys oficialescos de quan Llorenç era secretari del Jutjat de Pau, d’abans i després de la guerra. L’original està fet amb estilogràfica, a la part posterior d’un ofici de Jefatura Local de Falange de Canet de Mar, la qual cosa fa suposar que el devia fer en un moment o altre dels anys quaranta o a començament dels cinquanta com a molt tard. La part frontal, doncs, és un imprès que diu textualment: Delegación

El Sot de l’Aubó plirás con lo ordenado, máxime cuando es la única vez al año en que se te concentra. Aprovecho esta ocasión para saludarte brazo en alto. Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista. Canet de Mar, a...... de Enero de....... EL JEFE LOCAL de MILICIAS Camarada.......... Villa Llorenç Delgràs va morir el 4 de desembre de 1967 i el seu manuscrit sobre les “Dones d’aigua” devia arribar a les meves mans al cap de poc temps de ser mort. Amb aquest original i les versions que jo havia sentit contar de

Il·lustració: Salvador Castellà

de Milicias Para conmemorar de una manera digna el............ Aniversario de la Liberación de esta Villa por el Glorioso Ejército Nacional, y para asistir a los actos que por la mañana se celebren a tal fin, se te ordena, te encuentres debidamente uniformado, ..... a las ...... de la mañana del día 30 de los corrientes, en el local de esta Jefatura desde donde se iniciarán los actos, la presidencia de los cuales estará a cargo..... Esta Jefatura consciente de tu fé falangista y tus sentimientos patrióticos no duda cum-

El Sot de l’Aubó

criatura, que aleshores encara les tenia prou clares, jo vaig fer-ne una versió pròpia en català, que ara he revisat i que és la que dono a conèixer a continuació. Les Dones d’Aigua Una migdia d’estiu, l’hereu de ca l’Oller provava de fer la migdiada sota d’una alzina arran del rec que feia la partió de les seves terres. L’Hereu mirava el cel entre el fullam d’una alzina. “No corre ni un sospir d’aire, -pensava-. Tot està aturat, res no es mou...”. En el mateix moment que anava a adormirse, es va fixar que les capçades dels trèmols que hi havia arran del rec aletejaven lleugerament. “Només es mouen les fulles altes dels pollancres” va pensar i sense saber per què, li va venir una sensació de reguard. El pollancre és l’arbre del dimoni i va pensar que el Maligne mai no té repòs. Quan se li anava a esborrar la visió del món perquè el son el tornava a vèncer, una veu de dona va començar a cantar des del fondal que hi havia més enllà dels pollancs. Era una cançó oblidada que només l’havia sentit de llavis de la seva mare, que va morir quan ell era un infant i el record de la seva mare se li va fer més present que mai. La veu era tan clara i cantava tan dolçament aquella cançó oblidada, que per un moment va pensar que ho somniava. Va obrir els ulls per deixondirse i la veu va continuar la cançó envoltada del mateix silenci estrany i reverent. Ja no hi havia ni l’alè d’aire que feia uns moments encara feia aletejar les fulles dels trèmols i no se sentia ni el piular

condormit d’un sol ocell. Es va alçar i cautelosament per no ser vist es va acostar al verder darrera del qual li arribava aquella veu misteriosa. Una noia blanca de pell com el clar de lluna i rossa com un fil d’or era la que cantava. L‘Hereu no havia vist mai ni de lluny una dona de tanta bellesa i sabia del cert que no l’havia vist mai, però també hauria jurat que la coneixia de tota la vida... I quan més la mirava més ànsia sentia de tornar-la a guaitar fins que es va adonar que, sense saber-ho, n’havia estat enamorat des de tota la vida... Va sentir que l’atreia d’una manera tan irresistible que sense poder fer-hi res es va plantar al seu davant. La seva compareixença no la va pas sorprendre i va continuar cantant fins acabar la cançó. Aleshores, amb la més gran naturalitat, va acabar d’esbalair-lo en un somriure esplendorós. La bella desconeguda va correspondre a l’amor de l’Hereu de ca l’Oller i al cap de poc temps van coincidir que volien casar-se. El festeig breu i sense entrebancs va lliscar com una seda fins el dia abans de les nuviances, la noia va emprendre al que havia de ser el seu marit amb aquestes paraules: -“M’has demanat que em casi amb tu i m’hi he avingut de tot cor. Però abans de casarnos t’haig de fer dues advertències que et poden semblar estranyes”. El xicot va contestar-li que ho fes sense recança: -“Si per tu són importants també ho seran per mi”... -“Fins ara no m’has preguntat qui era ni d’on era, no fa?”. -“Sí, és veritat...”. -“Doncs, si he decidit casar-

Il·lustració: Salvador Castellà

article

me amb tu ha estat sobretot per la teva reserva en aquest punt. Fins ara no m’has preguntat ni d’on era ni d’on venia i tampoc no has de ferho mai d’ara endavant, has de mantenir aquesta reserva per sempre. L’altre advertiment és que, passi el que passi entre nosaltres, tampoc no m’has de preguntar mai d’on vinc. I, si bé em vas trobar arran d’un estany, mai no m’has de dir “Dona d’aigua”...”. L’Hereu va fer la prometença sense ni pensar-hi per a po-

El Sot de l’Aubó

der-se casar i l’endemà mateix van prendre estat tal i com ja havien convingut... Els primers anys el matrimoni va viure amb bona avinentesa, van tenir dos fills: un noi i una noia, que van refermar encara més el sentiment que hi havia entre ells. Per alguna qüestió que el temps no ens ha previngut, un mal dia, però, van arribar les raons entre marit i muller. I el cert era que l’Hereu no havia pas avorrit la seva dona, sinó que cada vegada n’estava més i més enamorat i per tant,

El Sot de l’Aubó

Il·lustració: Salvador Castellà

potser era cosa de gelosia. El perquè d’aquestes raons ara ja no el sap ningú . El cas va ser que el marit va mudar de caràcter i per un tres i no res s’esvalotava i escridassava la seva dona. Però, per més que ell s’indignava i li cridava, ella no deia res, ho suportava tot mansament sense tornar-s’hi mai, no li contestava mai res. Però aquest capteniment, a

l’Hereu semblava esverar-lo encara més, potser li feia pensar que la seva dona no el tenia per res i en comptes de calmar-se, cada dia que passava el mal geni li creixia. Fins que una nit, l’Hereu la botzinava més forassenyat que mai, i com que no sabia com fer-ho per fer-la saltar, li va retreure el seu origen desconegut i sense aturador,

El Sot de l’Aubó

endut pel rampell va deixar anar: -“Ja sé perquè m’ho vas fer prometre allò! Tu no ets pas una dona com les altres, tu ets una goja, ets una dona d’aigua!...”. Tan bon punt ho va dir ja se n’havia penedit. Però només de sentir aquestes paraules a la dona li va venir un desfici estrany que la va fer sortir de la casa i posar-se a córrer amb gran agitació. Penedit, el seu home se’n va anar darrera seu, però ell no podia encalçar-la ni aconseguir-la; la dona fugia bosc amunt i quan la tenia a vint passes un gran encegament de cames l’aturava en sec. Desalenat i plorant, l’Hereu li jurava que mai més no tornaria a mancar a la seva paraula, suplicava que el perdonés i que tornés a casa amb els seus fills. Però la dona ni escoltava ni el sentia, només corria i fugia sense aturador...així, d’aquesta manera, l’un darrera l’altre, van trescar tota la nit. Van tramuntar el Montnegre i el van davallar per la cara de la Vall gran i aleshores la dona es va atraçar de dret a Montseny. A ell li mancaven les forces, però a ella semblava que li creixien i el seu pas era cada cop més viu. Quan van ser enmig de les boscúries del Montseny, la dona va emprendre viaranys cada vegada més drets i més solitaris que l’Hereu no coneixia. En despuntar el dia va sobtar-lo una gran remor d’aigua viva, d’un salt vertiginós que es desplomava en el gorg més negre i més profund que havia vist mai... I amb esglai va veure com la seva dona saltava enmig del borboll de les aigües tenebroses i desapareixia a

article l’instant. Va caure clavat de genolls a terra i desesperat clamava i implorava. La mateixa determinació cega que l’empenyia des que ell li havia dit aquelles paraules, l’havia dut fins aquell gorg misteriós i l’havia fet precipitar-s’hi. Tot va ser inútil i de res no van valer ni els clams ni els plors ni les súpliques ni la invocació per l’amor dels seus fills. Des d’aquell fet l’hereu de ca l’Oller no va ser mai més el d’abans. Les terres li van quedar ermes i els seus fills anaven perduts i deixats de la mà de Déu, menjant qualsevol cosa que trobaven. Res no commovia les seves volences de pare. L’Hereu passava la vida al bosc defugint el contacte amb la gent. Però un matí quan va sortir de la casa a l’era va trobar-hi els seus fills nets i pentinats i amb la roba mudada. Va ser la primera vegada que des d’aquella nit paorosa que l’Hereu de ca l’Oller va poder tornar a mirar-los amb ulls de pare. Va sentir una fiblada de tendresa i per acaronar-los els va passar la mà pels cabells. De sobte, allò que li havien semblat gotes d’aigua, va resultar que eren perles de debò. Va preguntar als seus fills qui els havia rentat, mudat i pentinat i li van respondre que la mare els havia abillat tal i com feia quan s’estava amb ells... I d’ençà d’aquell dia quan es llevava, trobava els fills nets i endreçats i amb la roba mudada. Per veure si podia sorprendre la seva dona, cada dia tractava de despertar-se més aviat, però a la matinada li venia un son pregon que no el deixava despertar fins que el sol ja era ben alt. Aleshores l’hereu de ca l’Oller va recobrar l’esperit,

va tornar a llaurar i menar la terra com calia i va tenir bones anyades. De fet treballava només per la voluntat de fer-ho perquè cada matí, als cabells clenxats i humits de la mainada hi trobava perles tan vertaderes com les del primer dia i, al cap de poc temps, l’Hereu de ca l’Oller va ser l’home més acabalat de la rodalia. A la seva dona, però, ni ell ni ningú altre que no fossin els seus fills, no la van tornar a veure mai més. Fi. Epíleg Aquests fets al nostre rodal sempre els havíem ubicat a l’indret de ca l’Oller de Sant Iscle de Vallalta, que ara tothom anomena “Dones d’Aigua”. En aquest lloc hi havia un petit estany alimentat per un torrent el qual llançava el sobrant d’aigua des d’una certa alçada passant per una roca foradada. Era un lloc ombrívol, molt fred a l’hivern i frescal a l’estiu. La gent del país evitava passar-hi de nit, sobretot si la lluna feia el ple. La gent senzilla creia que a redol d’aquest estany les merles del pit blanc que hi vivien es tornaven goges, o sigui, Dones d’Aigua. Les dones d’aigua vestien vels fins com les teranyines i les nits de lluna clara els rentaven al rec i després els estenien damunt de les bardisses. Les dones d’aigua eren d’una bellesa tan pertorbadora que ningú no era capaç de resistir-la. Cantaven cançons amb una cadència que qui les escoltava estava ben perdut, les seves cançons inefables atreien el dissortat i després apareixia negat a l’estany, com en una mena de càstig

El Sot de l’Aubó

per haver transgredit la pròpia natura humana. Algunes aproximacions als elements folklòrics d’aquesta llegenda Aquesta llegenda nostrada va ser conformada per fragments al·lògens, els primers dels quals arrenquen de la remota antiguitat, com gairebé la majoria d’elements folklòrics. L’eix primordial però, o sigui, la presència de les “goges” o “dones d’aigua”, no és altre que el mateix de les sirenes a l’Odissea. Es tracta d’una presència femenina amb atributs naturals i sobrenaturals alhora, que tracta de seduir els elements masculins de la raça humana per tal de seduir-los i després fer-los perdre. En algunes versions, les goges utilitzen els humans per fer-se engendrar per ells, en altres, es limiten a usar-los sexualment i després destruir-los a la manera de la mantis religiosae. Altres vegades la goja s’enamora follament del partenaire i fins i tot arriba a casar-s’hi, tal i com s’esdevé en la nostra versió, fins i tot n’hi ha que infanten i tot, com a conseqüència del seu comerç carnal amb un humà. Però sempre els hi cal l’ajut d’una llevadora humana per poder portar el seu fill al món. Aquesta circumstància dóna lloc a una altra llegenda, en la qual en agraïment, la “goja” partera li omple el davantal a la llevadora amb alguna cosa que no ha de mirar fins arribar a casa seva. La tafaneria sempre pot més que les recomanacions de la dona d’aigua i la llevadora destapa el davantal abans del lloc indicat i resulta que només conté segó o blat o qualsevol

El Sot de l’Aubó altra cosa de poc preu que ella desdenya indignada. Finalment, arriba a casa seva i resulta que les volves de segó o els grans de blat que han quedat agafats al davantal s’han convertit en peces d’or. I és que en els tractes entre humans i les gojes sempre hi ha una condició com a prova que, òbviament, la majoria dels humans són incapaços de respectar i aleshores es desfà l’encanteri en prejudici del tafaner o tafanera, etc... En el passatge de les sirenes de l’Odissea, Ulisses els fa tapar les orelles amb cera als seus homes i ell es fa lligar al pal de la nau per sentir el seu cant misteriós i no sucumbir a la seva atracció mortal. El primer substrat de la nostra llegenda, doncs, és aquest i això permet datar-lo, com a mínim, en més de dos mil tres-cents anys, o sigui, la mateixa antiguitat que es cal-

Il·lustració: Salvador Castellà

cula al poema homèric. L’obra, atribuïda Homer pels antics, però, revela la influència d’una tradició literària oral encara més distant de l’èpica, que seria d’arrel folklòrica, en la qual l’element eròtic dels personatges femenins pren gran relleu i que, per cert, com haureu comprovat, encara es conserva en la nostra versió de les “Dones d’Aigua”, reconvertida novament en literatura oral. El fet que aquests elements arribessin a un lloc tan allunyat dels seus orígens palesa la penetració que va arribar a tenir al seu temps la literatura clàssica. Efectivament, doncs, tot el que fa referència a gorgs i metamorfosis d’ocells en dones d’aigua, etc... pertany a l’antiguitat més remota i també més universal. En canvi, hi ha uns altres elements que es devien adherir a la llegenda inicial, com les gotes d’aigua convertides en perles que l’Hereu de ca l’Oller troba als cabells dels seus fills, que fan pensar si més no en el sentit ornamental del gòtic català i si això fos així no hauria passat fins als segles XIII o XIV. Els a d v e r t i m e n t s prematrimonials de la desconeguda al seu futur marit jo diria que són encara de dates més posteriors, atès que a mi si més no em fan pensar en els capítols matrimonials que es van generalitzar a l’època del barroc i per tant, correspondrien als segles XVI o XVII, que de fet devia ser quan va finalitzar la versió que va arribar fins a nosaltres.

El Sot de l’Aubó

M’he decidit a publicar-la aquesta llegenda perquè el seu contingut primordial sembla haver resistit tota la història d’Europa de cap a cap i també perquè hi trobo un batec de poesia màgicotràgica que a mi em sembla de la més pura i autèntica tradició catalana. Només un últim detall. Ja fa anys que a Sant Iscle m’havien assegurat que a “Dones d’Aigua” ja no hi havia merles del pit blanc, però fa un parell d’hiverns, baixant per la carretera d’Arenys de Munt a Sant Iscle, en vaig veure almenys dues al costat de la riera i la seva “reaparició”, a part de la sorpresa natural, em va causar una alegria nostàlgica de no dir. Un aclariment sobre el text de Llorenç Delgràs El text de Llorenç Delgràs, per cert, afirma que la llegenda és originària de Can Blanc de Sant Cebrià en comptes de la casa de ca l’Oller al terme de Sant Iscle. “Esta leyenda es particular de San Cipriano de Vallalta (Barcelona) cerca de Arenys de Mar, Canet de Mar y Arenys de Munt”. De fet, però, la llegenda és pròpia del Montnegre i del Montseny, on encara subsisteix el topònim del “Gorg de la dona d’aigua”. Aquesta atribució del text de Delgràs potser provenia del fet que devia ser la masovera de can Blanc qui l’hi va explicar la llegenda; és habitual que els relats llegendaris hom se’ls aproximi al màxim. De tota manera, la meva versió l’he ubicat a ca l’Oller, o sigui, a “Dones d’Aigua” per afinitat amb la voluntat popular majoritària. XAVIER MAS GIBERT

article

L’enllumenat públic al Canet dels nostres avantpassats Els començaments del gas i l’electricitat Joan Ballart i Clos

La Revolució Industrial, que havia començar a l’Anglaterra del segle XVIII amb les primeres aplicacions del vapor com a font d’energia, va ser una fita cabdal de la història de la Humanitat, ja que va generar una sèrie de descobriments i millores que van repercutir en els nivells de vida de la població com mai havia passat. Lògicament, el primer beneficiat en va resultar el país on començava aquesta Revolució, l’Imperi Britànic, que va poder imposar la seva hegemonia de primera potència mundial al llarg de dos-cents anys. Els altres països, a mesura que se’n adonaven de la seva importància, també s’hi incorporaven, resultant unes noves formes de vida de les que avui encara en som beneficiaris. Naturalment, no tots els països eren capaços d’assimilar el nou sistema, ja que s’havien de complir una sèrie de circumstàncies favorables, com disposar d’un sistema educatiu eficaç, un

Gasòmetre per a l’emmagatzematge del gas ciutat Arxiu Carles Sàiz

ls precedents

Sortint de missa i passejant al costat de la Torre Macià a finals del segle XIX

règim polític amb un cert grau de democràcia, una classe

El Sot de l’Aubó

mitja emprenedora i uns recursos mínims imprescindi-

El Sot de l’Aubó bles. A l’Europa Occidental, sobretot França i Alemanya, disposaven de la situació idònia per entrar en aquesta Revolució i s’hi van afegir immediatament. Per aquells anys, Espanya només estava preocupada per treure el suc de les riqueses de les seves colònies americanes i no era conscient dels nous temps, mantenint-se al marge i adoptant el clàssic “que inventen ellos”. Les conseqüències encara s’estan pagant avui dia. La situació a casa nostra

Llum de gas de la Llotja de Barcelona

Algunes formes de l’energia: El carbó, el vapor, el gas, l’electricitat Les aplicacions industrials del vapor es van anar imposant per tal de donar moviment a tota mena de maquinària com els ferrocarrils, els vaixells, els telers, etc. El mateix progrés va portar a descobrir noves formes de l’energia, com el gas que seria conegut amb el nom de

Arxiu Carles Sàiz

A casa nostra, Catalunya, malgrat ser un país petit i sense poder polític, sí que reunia condicions per poder pujar al carro d’aquesta Revolució, de forma que amb algun retard, però bastant abans que a la resta de l’Estat, ens hi vam afegir. Podem considerar aquests inicis cap al 1833, quan es va instal·lar a Barcelona el vapor de la família Bonaplata, el primer de l’Estat, que donava força a una fàbrica de teixits i a un gran taller mecànic. La mecanització es va anar estenent com una taca d’oli i a Canet també hi va arribar.

Això es produïa el 1870, quan el barceloní Jaume Sadó va instal·lar la p r i m e r a f à b r i c a canetenca moguda per la força del vapor, la de t e i x i t s adomassats que al cap d’uns anys seria coneguda com el Vapor Vell (ja comentat en anteriors ocasions, Sot de l’Aubó núms. 18 i 19).

Trobada de carlins pujant les escales del pati de l’església l’any 1908

El Sot de l’Aubó

gas-ciutat. S’obtenia mitjançant un procés de cokització de l’hulla, procés del que se’n aprofita tot, ja que com a principal producte en surt el gas i queden com a residus aprofitables el carbó de Cok, el sulfat amònic i el quitrà. Aquest gas, quan crema produeix una important lluminositat, resultant molt apte per a l’enllumenat de carrers, places i grans espais. D’aquí es veié la seva importància en aquella època del naixement de la indústria, necessitada com estava d’una bona il·luminació per les primitives naus industrials, generalment llòbregues i destartalades. Igualment, les grans ciutats europees van adonar-se’n dels avantatges del nou sistema d’enllumenat i cap el 1830, ja trobem que les ciutats britàniques de més de 20000 habitants tenien totes la seva fàbrica de gas-ciutat.

article A Espanya, la primera experiència d’il·luminació amb gas es va donar a Barcelona el 1826 amb el professor Josep Roura, que amb carbó mineral destil·lat artesanalment, va aconseguir produir suficient gas per il·luminar l’aula de dibuix de l’Escola de la Llotja. Després d’aquesta i d’altres proves, el següent pas el va donar l’ajuntament de Barcelona el 1840, convocant concurs públic per a l’enllumenat amb gas dels principals carrers de la ciutat. El 1841, s’adjudicava el concurs al francès Charles Lebon, que ràpidament va bastir la fàbrica de gas a la Barceloneta al mateix temps que canalitzava les conduccions i muntava els fanals. La inauguració del nou sistema d’enllumenat es va fer a la Rambla el novembre de 1842 amb gran ressò popular. Després de Barcelona, s’hi van afegir l’any 1852 Gràcia i Sabadell, el 1855 Mataró, Reus i Vilanova, el 1856 Igualada, el 1857 Sant Andreu de Palomar, etc. etc. Començava l’etapa de l’expansió del gas a Catalunya. Eren uns moments que l’energia elèctrica encara es trobava a les beceroles. No representava cap competència pel gas ja que encara li faltava mig segle per emprendre la seva pròpia gran expansió. L’enllumenat públic de Canet A Canet, des de temps immemorial, l’enllumenat públic era una cosa desconeguda i quan el sol es ponia, la foscor s’emparava de tots els carrers de la vila. Si algú havia de sortir de casa seva i no hi havia lluna, havia d’anar a les palpentes.

Llum de gas de can Valls, al carrer Xaró Baix

La situació va canviar una mica el març de 1883, quan l’Ajuntament va decidir posar llums de petroli a alguns carrers. De fet, aquells llums donaven una il·luminació tan pobra i macilenta que era millor que no hi fossin, perquè encara feien ressaltar més la foscor. Hi havia consciència entre tots els convilatans, que a Canet feia falta un sistema d’enllumenat amb una mica de cara i ulls, cosa que només el podia resoldre una empresa gasista, però ja estaven totes enfeinades fent les instal·lacions d’altres llocs. La cosa es va començar a encarrilar l’any 1889, quan “Josep Piñol i Companyia, Stat. en Comandita”, d’acord amb l’Ajuntament, va emprendre l’estudi de la configuració de Canet per poder realitzar la xarxa local del gas. Es tractava d’una empresa que s’havia constituït el 1881

El Sot de l’Aubó

a Granollers, que va començar muntant la fàbrica de gas i realitzant l’enllumenat públic de la seva població. Aviat va començar a ampliar les activitats cap a altres poblacions del Vallés i el Maresme i entre altres, l’any 1888 va muntar la fàbrica de gas i l’enllumenat públic d’Arenys. Aprofitant l’avinentesa, el 1889 es van produir una sèrie de contactes entre l’ajuntament de Canet i l’empresa per tirar endavant el projecte per Canet. L’ajuntament, mentrestant anava preparant tota la burocràcia, tema prou laboriós ja que havia d’estar preparat per facultatius competents, publicat al Boletín Oficial, aprovat pel Govern Civil, etc. etc. L’empresa adjudicatària s’havia de decidir per concurs públic, seguint escrupolosament un Plec de Condicions que establia tota una sèrie

El Sot de l’Aubó

Arxiu Carles Sàiz

Llums de gas al Torrent dels Lledoners

requisits dividits en 21 apartats, a complir obligatòriament. Entre d’altres, determinava en 70 la quantitat de fanals a instal·lar, les hores mensuals de funcionament, el consum de gas per hora, els preus, la qualitat del gas, la seva pressió màxima i mínima, la lluminositat de la flama que disposava que havia de ser “igual a la de una làmpara que gaste cuarenta y dos gramos de aceite de oliva filtrado y puro en una hora”, els horaris d’encesa i apagada, la neteja dels fanals, la duració del contracte que s’estipulava per un mínim de dinou anys, etc. etc. De fet, l’elecció de la companyia ja estava decidida

a favor de la fàbrica d’Arenys, cosa lògica per raons de proximitat i no hi havia altre opció. Que hi havia l’acord previ entre les dues parts era evident, com es veu quan la mateixa companyia va reunir a Granollers junta general de socis el febrer de 1890, per ampliar el capital social amb el que fer front a les despeses de la conducció a Canet, tot i que el contracte definitiu encara tardaria un any a ser signat. Calia no obstant complir la llei i es va fer la convocatòria, concurs que va guanyar l’únic que s’hi va presentar, és a dir “Josep Piñol i Companyia, Stat. en Comandita”. El contracte, dipositat a l’Arxiu Municipal de Canet i firmat

El Sot de l’Aubó

per Josep Piñol, diu: “Don José Piñol y Pereanton vecino de Granollers del Vallés, habitante de la calle del Ingeniero nº 10, que reune las circunstancias exigidas por la ley para contratar servicios públicos, bien enterado del Pliego de Condiciones aprobado por el Magnífico Ayuntamiento, se obliga a prestar servicio del alumbrado público por gas, por la cantidad de veinte y cinco milésimas de peseta por cada luz y hora y a vender el gas a los particulares por contador de volumen por la de treinta céntimos de peseta el metro, a escepción del que se destine a motores de gas que se venderá a veinte y cinco céntimos de peseta el metro y cuando llegue el con-

article significats particulars van fins les oficines de la societat en lo carrer de la Mercè, a veure la instal·lació receptora del gas, puix aquest se fabrica a Arenys de Mar. Després se dirigeixen al carrer Ample a on en el lloc anomenat la Plaça, encenen dos fanals, l’un el senyor alcalde i l’altre el gerent, en Josep Piñol. El públic aplaudeix i l’orquestra toca la Marxa Reial ........La diada d’avui és de veritable goig pel poble, car la il·luminació pel gas, proporcionarà el poder transitar còmodament pels carrers amb suficient claror, la que fins ara era escassa, los veins se beneficiaran amb la utilitat de la distribució de llum i el gas serà medi de poder desenrotllar noves indústries o donar més vida a les existents....” L’obra realitzada era important, ja que amés d’instal·lar els 70 fanals, l’empresa havia realitzat la canalització Arenys-Canet, la instal·lació de canonades a tots els carrers per a la distribució del gas i havia muntat un gran gasòmetre al carrer Verge de la Mercè per a emmagatzemar-lo. Com que es tractava d’una bona millora tothom s’hi va

Arxiu Carles Sàiz

sumo anual de gas a doscientos cuarenta mil metros cúbicos, desde el año siguiente regirà como precio único el de veinte i cinco céntimos de peseta el metro. Canet de Mar, 20 de Enero de 1891”. Un cop fetes les instal·lacions, la inauguració oficial s’havia de fer la diada de Reis de 1891, però es va haver de posposar al diumenge següent pel mal temps. El Dr. Marià Serra, fidel testimoni dels esdeveniments canetencs, va deixar aquestes anotacions en el seu Dietari que resumim: “El fluid que estenent-se amb canyeries per tot lo poble ha d’il·luminar les vies públiques, les cases particulars i donar força als motors industrials, anomenat vulgarment gas, ja el posseeix Canet des del dia 11 de gener. “La inauguració oficial de la il·luminació tenia de fer-se el dia dels Reis, però per culpa del mal temps s’hagué d’aplaçar pel diumenge vinent. A les cinc de la tarda, que és a entrada de fosc, surt la comitiva oficial de la Casa de la Vila, component-la l’Ajuntament, principals accionistes de l’empresa, qual raó social és Josep Piñol i Cia. de Granollers, autoritats judicial i eclesiàstica i alguns

Enllumenat elèctric al carrer Ample

El Sot de l’Aubó

acostumar. Mentrestant, les instal·lacions de gas s’anaven estenent per viles i ciutats de Catalunya, però al cap d’uns anys, el mateix progrés va portar una nova energia, l’electricitat i aquesta va anar prenent el protagonisme que fins llavors havia tingut el gas. La competència de l’electricitat contra el gas L’electricitat ja es coneixia des de feia temps a nivell d’experimentació científica i d’aplicacions industrials petites, però quan es van reunir les condicions per a la seva producció econòmica a gran escala (turbines accionades per salts d’aigua) i el seu transport a llargues distàncies (transformadors d’alta tensió), l’electricitat va irrompre amb força en el mercat de l’energia. Llavors, primera dècada del segle XX, va començar una competència ferotge de les companyies elèctriques contra les gasistes per endur-se els contractes municipals de l’enllumenat públic de moltes poblacions. A Canet en vam tenir un bon exemple amb la pugna que es va establir l’any 1908 entre els partidaris del gas i els de l’electricitat, pugna que va prendre un caire polític. Des de que s’havia produït la restauració borbònica amb el seu caciquisme, els monàrquics ocupaven el poder municipal i com no podia ser d‘altre manera, recolzaven la central elèctrica que “Garcia, Llauger i Cia” estava muntant. Feien pinya amb en Josep Garcia, soci de la central elèctrica i que era el que movia els fils del poder municipal. Els catalanistes dirigits pel Dr. Marià Serra, llavors

El Sot de l’Aubó com a oposició naixent, no podien admetre la parcialitat de l’Ajuntament en l’adjudicació del futur contracte de l’enllumenat, estant com estava en Josep Garcia ocupant els dos llocs clau, com a soci de la central elèctrica d’en Llauger i com a Alcalde. Es pot veure l’enverinat duel dialèctic entre els catalanistes del Dr. Marià Serra i els monàrquics d’en Josep Garcia repassant els periòdics locals de cada bàndol “La Costa de Llevant” i “Vida Llevantina”. Com abans dèiem, les elèctriques es van anar fent amos del mercat de l’energia, sobretot a partir del 1911, quan es van començar a materialitzar els grans projectes de “La Canadenca” nom amb el que es coneixia la “Barcelona Traction”, (tema ja comentat, veure Sot de l’Aubó núm 20). Les gasistes no s’hi podien conformar i per no perdre quota de mercat, van començar a entrar en el camp de la producció elèctrica. Però l’empenta de l’electricitat era imparable. Malgrat que es produïssin alguns avenços tecnològics en els sistemes de producció del gas-ciutat i la gran millora que va suposar la “camisa d’Auer”, que va donar a la flama del gas una lluminositat superior amb menys consum, només van servir per alentir la seva desaparició. L’enllumenat públic de Canet, havia abandonat el gas el 1909 per decisió de l’alcalde Josep Garcia i es va passar al corrent elèctric continu de “Garcia, Llauger i Cia”. Quan aquesta companyia va tancar la central elèctrica el 1924 per obsoleta, l’enllumenat públic de Canet va passar a mans de la “Energia Elèctrica de Catalunya” que va imposar el co-

Arxiu Carles Sàiz

Llums elèctrics del carrer Ample

rrent altern. La petita companyia gasista de Josep Piñol, llavors ja amb el nom de “Alumbrado de Poblaciones”, procurava expansionar-se per no perdre quota de mercat. Encara que havia perdut el contracte de l’enllumenat de Canet, ampliava el negoci i anava adquirint altres fàbriques ja existents, com la del gas de Girona, la central hidro-elèctrica de Sant Miquel del Fai i la central mixta de l’antiga fàbrica “Caralt i Cia” de Calella, que des de la dècada de 1890 produïa gas-ciutat i electricitat. Però la competència de les grans companyies elèctriques era molt forta i no la va poder aguantar. El 1920 tancava la fàbrica de gas de Granollers i tot seguit “Energia Elèctrica de Catalunya” va fer una oferta de compra de les accions (avui en diríem una OPA), que va conduir al seu total control per part de “La Canadenca”. Amb tot, “Alumbrado de Poblaciones” no va desaparèixer i va continuar com una petita filial de “La Canadenca”, subministrant el gas-ciutat de la seva fàbrica d’Arenys als abonats de Canet. I aixís fins el

El Sot de l’Aubó

1936, en que malgrat que el gas ja no s’utilitzava per a l’enllumenat, servia per cuinar i donar calefacció d’una manera neta, ràpida i còmoda. Amb la guerra, els bombardejos del “Canarias” van inutilitzar la conducció ArenysCanet i en acabar la guerra, ja no es va considerar la possibilitat de restaurar la canonada, acabant aquí la història del gas-ciutat a Canet. En els grans nuclis de població, el gas-ciutat va perllongar la seva existència fins la dècada de 1960, quan la seva fabricació va resultar inviable davant les noves formes de l’energia. Estava començant l’era dels combustibles gasosos derivats del petroli i després vindria la del gas natural, però això ja són altres històries. JOAN BALLART I CLOS Bibliografia: Arxiu Municipal de Canet. Contracte d’enllumenat Dietari del Dr. Marià Serra Setmanari “La Costa de Llevant” Setmanari “Vida Llevantina” “L’electricitat a Catalunya” de Joan C. Alayo. Pagès Editors “Tècnics i Tecnologia en el desenvolupament de Catalunya” Editorial Enciclopèdia Catalana

La Toponímia de Canet de Mar (3a part) Francesc Verdura Campeny bans de començar aquesta tercera part de la toponímia, voldria posar en clar l’origen de la frontera de ben a prop nostre, que separa el bisbat de Girona amb el de Barcelona i que es remunta a l’any 785. Heus ací com ho va explicar el Dr. Josep Maria Salrach Marés recentment: “...Els musulmans van senyorejar aquesta terra durant tot el segle VIII o quasi tot, des de vers 714 fins vers 785/801. Els anys 785/801, que hem posat com a termini final, són els de la caiguda de Girona i Barcelona a mans del rei i emperador Carlenany. Quan el 785 Girona es va lliurar al domini franc, es va començar a organitzar la divisió administrativa del territori català incorporat creant, al sud del Roselló, els comtats de Peralada, Empúries i Girona, i, més cap endins, els de Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça. En la línia de la costa, el comtat de Girona anava des de la desembocadura del riu Daró, en el Baix Empordà, al nord-est, fins a la partió de les aigües entre les rieres d’Arenys i la de Torrentbó , en el municipi de Caldes d’Estrach, al sud-oest. És clar que la fixació de la frontera del comtat gironí per aquesta banda, dividint

l’actual comarca del Maresme en dues parts, una la més septentrional, pertanyent a Girona, i una altra, la més meridional, corresponent al comtat de Barcelona, no es deuria concretar del tot fins a la presa de Barcelona, l’any 801, després d’un llarg setge que va encapçalar el comte Guillem de Tolosa i que va culminar el propi fill de Carlemany i hereu de l’Imperi Lluís el Pietós.” Segurament que el fet de plantar-se en aquest lloc degué correspondre a motius d’estratègia militar, ja que la forta envestida que va fer recular els musulmans des del regne dels francs també devia haver desgastat les forces cristianes i abans d’intentar posar setge a una plaça forta com era Barcelona, es degueren prendre un respir per agrupar-se, avituallar-se i consolidar les seves posicions arran de mar en aquestes darreres muntanyes que arriben fins a la costa, ja que de Caldes d’Estrach en avall és una planura fins a Barcelona, excepte els turons de Mongat. Aquesta frontera, que es va establir llavors, encara és la que actualment separa els bisbats de Girona i Barcelona, sense que hagi sofert cap modificació des de fa més de 1.200 anys. Aclarit això, passem full i 15

El Sot de l’Aubó

anem a fer la recerca dels topònims més remots que hem localitzat a la nostra rodalia. Els dos més antics que hem trobat del nostre terme municipal surten l’any 994, o sigui, abans de la data emblemàtica de l’any 1000. Ambdós surten en un pergamí que porta data del 7 d’abril de 994, el qual tracta d’una venda atorgada per l’abat Audeguer i els monjos de Sant Pol de Mar a favor d’un altre Audeguer. Aquest document diu: “.....vindimus.....ad domud sancti Pauli (1)....alaudem....est in comitatum Gerundensem in terminio de Villare Ramioni (2), in locum que dicunt ad ipsos Cavaliones (3). Et afrontat de oriente in domum Sancti Felicis ecclesia Pinta (4), de miridie in undas maris, de occiduo in Torrente Malo (5), de cirsi ad ipsa Cruce (6)..........”. Aquests topònims que cita en llatí són els següents tal com els coneixem avui dia: (1) ad domum sancti Pauli = Monestir de Sant Pol. (2) Villare Ramione = Vilar de Ramió entre Arenys de Mar i Arenys de Munt. (3) ad ipsus Cavaliones = La platja del Cavaió entre Arenys de Mar i Canet de Mar (4) domum Sancti Felicis ecclesia Pinta = Lloc

El Sot de l’Aubó desconegut al terme de Canet de Mar (5) Torrente Malo = Torrentbó. (6) ad ipsa Cruce = Collsacreu. Aquesta esglesiola o potser un minúscul oratori de Sant Feliu, el cita també Josep Maria Pons i Guri en el seu llibre “Els noms de lloc de l’Alt Maresme dels segles IX-XII” a la pàgina 47 i diu així: “Sancti Felicis, ecclesia pinta, 13,4. Topònim propi de la vall de Canet al 994 que no pot ser identificat amb seguretat. La identificació per raó del seu mot “Pinta” ens conduiria a una mesura de capacitat i sense cap relació amb l’indret. Podria tractar-se d’una errada de l’escrivà volent escriure ”pineta”, ometés per descuit el senyal volat per la vocal “e”, però la seva lectura segura i efectiva sobre el document original és “pinta”, sense l a

La cas forta de Canet, abans de la seva

línia o vírgula que hagués pogut suplir la “e”. Pineta significaria lloc elevat i que es pogués relacionar amb l’ermita desapareguda de Sant Pere de Romeguera. El fet que la festa major de St. Iscle és St. Feliu que coincideix a l’agost amb el mateix dia de la festivitat de St. Pere ad vincula, fa creure en una substitució del titular amb la de Sant Pere a la Romeguera, primera església de Canet. Això permetria trobar l’explicació del fet que la parròquia originària, o sia St. Iscle, conservi la festa major de St. Feliu, mentre que la seva desmembrada de Canet va prendre la de St. Pere canviant així l’advocació i la festa d’agost per la de juny.” Si suposem que aquesta minúscula esglesiola o oratori estigués ubicada en el lloc on més tard, (segle XII), s’hi va aixecar Sant Pere de Romeguera, podrien haver passat dues coses. La primera és que fos enrunada i es fessin servir les pedres per ajudar a aixecar el nou temple, molt més gran, ja que havia de servir per dir-hi la santa missa totes les festes. I la segona possibilitat és que restés prop de la nova edificació fins que foren enru-nades ambdues i que actualment els seus fonaments en cas d’excavació del terreny es trobessin a l’entorn immediat de les de Sant Pere. Si no fos així i ampliació 16

El Sot de l’Aubó

l’esglesiola de San Feliu hagués estat edificada en un altre lloc del terme de Canet, hem de confessar que no hi ha el més petit indici de quin pot ser. Solament podem aventurar, amb les escasses dades que ens han arribat fins aquest moment, que ha de ser un lloc un xic elevat, segurament al cim d’algun petit turó envoltat de bosc, (possiblement pins), a l’interior del nostre terme municipal i que no es pogués percebre des del mar. A l’entrada del segon mil·lenni era molt perillós deixar-se veure per qualsevol vaixell que passés per davant de la nostra costa a causa dels pirates. Si seguíssim un procés d’eliminació de tots els turons de Canet el cim dels quals es pot veure des de dins del mar, ens adonaríem que són molt pocs els que la seva cresta resta tapada, ja que les dues cadenes muntanyoses que davallen des de Pedracastell, que són la carena (Dos Pins) i el camí de la Serra (cal Pare Joan), són perfectament visibles en tota la seva longitud. Cal també eliminar per lògica qualsevol lloc arran de costa o dintre del que actualment és el casc urbà de la població. Arran de mar no podia haver-hi res. Crec que això més o menys és el que pensava Pons i Guri quan va escriure les anotacions assenyalades, ja que els seus escrúpols de bon professional no el deixaven posar més que el que sabia segur i no el que podia suposar. El lloc ideal que acompleix totes les premisses indicades sembla ser el que actualment suposem que era Sant Pere de Romeguera. I ara passem a cercar l’origen del mot Canet, que per la seva

article incertesa, és el que pot portar més controvèrsia i confusió. En aquests moments la data en què es pot confirmar la seva presència és la de l’any 1073, en què surt amb el nom de riera de Canet, (usque in ipsa riera de Caneto) . És molt possible que, aprofundint els estudis, pugui sortir en una data anterior, ja que des de l’alliberament dels musulmans l’any 785 fins al 1073 havien transcorregut 288 anys i és de suposar que alguna mena de població devia haver-hi en aquest espai de prop de tres segles, dels quals sols ens han arribat als nostres dies els mots Cavaió i Sant Feliu. Per no improvisar vegem el que explica Pons i Guri en el seu llibre abans esmentat a la pàgina 48: “Canet riera de. (33,9). Al 1073 la riera de Canet ja era un topònim plenament consolidat. Pot derivar dels canyars de les vores de les rieres i dels canyars de zones mig inundades, com també denominatiu de Cannum, estany o aiguamoll. Al 1083 apareix amb la forma de Caneto (40,1). El nom de Canet apareix molt sovint i no resulta insòlita la seva menció com a Castro de Canet (57,7) o com una referència d’una propietat manso de Poncio de Caned (61,5). El primer esment com habitat més caracteritzat és el 1157, és citada per Villa de Caneto. (67,5)” Amb el que ens diu Pons i Guri, s’ assenyalen quatre variants d’on ens pot venir el nom. Les anirem analitzant una a una, tant en els aspectes positius com negatius de cadascuna. La primera és “Pot derivar dels canyars de les voreres de les rieres”. És el que sempre hem

trobat en el poc que s’ha escrit sobre el nostre origen i mai s’ha donat una explicació clara d’on ha sortit la notícia. Com a rèplica també podríem dir que, si es vol acceptar que ve de canyer, per què no es va posar “Cannes” i no “Canet”. En favor d’aquesta tesi, no hem d’oblidar que el 2 de gener del 1065 el comte Ramon Berenguer i la seva muller Almodis, en veure l’escàs desenvolupament del monestir de Sant Pol, van fer donació del mateix al monestir de Sant Honorat de Lerins de França, el qual estava assentat (i encara hi està) en una petita illa gairebé davant de la ciutat de Cannes (que vol dir canyes en llatí) i que els monjos francesos que van venir a Sant Pol a partir del 1065 estaven prou assabentats d’això. Fixem-nos que de l’any 1063 al 1073 hi ha 10 anys de diferència i si ells haguessin batejat amb el nom de canyes la nostra vall, aquesta s’hagués pogut dir molt probablement com la francesa de la Costa Blava. Per cert, a Cannes hi ha una barriada a la seva perifèria que s’anomena “le Cannet”. Suposo que en deu ser un diminutiu. M’agradaria saber si s’han fet indagacions des de casa nostra al monestir de Lerins a partir de la donació del comte Ramon Berenguer, ja que forçosament s’havia de generar una correspondència entre els monjos que van venir a Sant Pau amb els de la seva casa mare. El monestir de Lerins està avui dia en ple funcionament, deu ser el més important de tot el sud de França, ja que les seves atribucions arriben fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà, ja que quan en aquest es va intentar recentment la

El Sot de l’Aubó

seva repoblació per monjos que provenien del monestir de Montserrat, aquests van restar sota les seves ordres. La segona opció és “dels canyars de zones mig inundades” i es refereix a la part baixa de les rieres amb el topònim de “Cannadellum” en el sentit general de canyar o canyadell del topònim consolidat de Canet. (Els noms de lloc de l’Alt Maresme pag.49). Encara que sembli estrany, es deu referir al que avui dia és la Plaça de la Llenya i el carrer Ample. La riera de Sant Domènec no existia i l’aiguabarreig de la Buscarons amb la Gavarra anava carrer Ample avall, passant pel carrer de Vall (el seu nom veritable és carrer d’Avall) fins a trobar la carretera i allà desembocava al mar. La tercera opció és “el denominatiu de Cannum, estany o aiguamoll”. Confesso que mai he llegit enlloc que en el terme hi hagués un petit estany format per la natura. Ben analitzat, emperò, resulta que el mot pot tenir la mateixa validesa que la resta. La ubicació d’un estany dins del terme, en aquells temps pretèrits, hauria de ser a la part més alta de la riera, gairebé tocant a l’Aubó. Aquesta era d’un nivell molt més baix que al dia d’avui. Vegem el que ens conta el doctor Marià Serra en el seu dietari, recentment editat, a la pàgina 251 i que correspon a l’any 1895. “ Octubre A Santa Florentina És sabut que el casal de Santa Florentina, de D. Ramon de Muntaner, té una antiguitat que puja a molts segles i que per la seva configuració i aspecte, denota que fou una fortalesa i no de les petites

El Sot de l’Aubó que hi hagueren en aquests encontorns de la costa. I ho fan creure més los restos que se troben en sos voltants, descoberts ara en les excavacions que D. Ramon ha fet durant sa estada estiuenca. Paral·lela a la casa i riera, a uns quants metres dins de l’hort, s’hi ha trobat una grossa paret unida en un dels seus extrems, el de cap a la muntanya, amb los fonaments d’una torre; en l’extrem oposat, que mira a la vila, no se pot precisar bé lo que hi havia, per impedirho una veritable xarxa de parets; no obstant és de suposar l’existència d’un barri, i ho fa creure el que més endintre s’hagi trobat una rampa i un gros espai enrajolat, indicant com si allí hi hagués hagut algun porxo, tot això a uns dos metres més baix que el nivell de l’hort, que per les capes d’arena que hi han sobreposades, queda ben demostrat que l’edifici ocupava una posició bastant elevada i la riera tenia un nivell moltíssim baix del que avui dia té, ja que sens dubte amb els anys i pluges torrencials s’és anat omplint i amb ella ses vores. Ademés s’han descobert alguns trossos de mines que no s’han pogut seguir per trobar-se tapades per ensulsiades i parets, i entre les runes no hi ha mancat restos de plats antics, trossos de fletxes i algunes monedes de coure del regnat de Carles I o V d’Alemanya. És molt d’alabar el bon gust del senyor de Montaner, qui no repara en gastos per descobrir o indagar lo que fou el casal des seus avantpassats, i si bé en totalitat difícilment ho aconseguirà, puig lo temps ha destruït molt i més encara

les moltes vicissituds que ha atravessat la casa castell, primera d’aquesta vila i de forces llegües a l’entorn, en canvi poc a poc anirà adquirint datos que li podran donar una idea aproximada de lo que fou.” Aquest extracte del Dietari, a pesar de la seva vaguetat inicial, asenyala algunes dates molt reveladores, que tot seguit analitzarem tot seguit. 1ª Comencen a aparèixer les pedres a una profunditat d’uns dos metres del nivell del terra de l’hort. 2º Hi ha una xarxa de parets dretes de cases, (no fonaments), que podem considerar que tinguin entre dos o tres metres d’altura, cosa que faria que els seus fonaments estarien entre quatre o cinc metres de la superfície. 3ª Aquestes edificacions ocupaven una posició més elevada que la riera, que tenia un nivell moltíssim més baix. 4ª Dintre d’aquestes edificacions s’hi van trobar unes monedes de coure del regnat de l’emperador Carles I, o sigui, que aquestes cases estaven ocupades i en ús a l’entorn de l’any 1550, a un nivell del terreny d’uns cinc o sis metres més baix que el de l’any 1895. Aquest nivell s’hauria de considerar que era el que es van trobar els primers pobladors després de la reconquesta als moros, ja que la menció que també hi havia els fonaments d’una torre fa que aquesta forçosament havia de ser de procedència romana. Els romans no acostumaven a aixecar cap element defensiu si no hi havia aigua en abundància. Amb totes aquestes deduccions, és de creure que l’ orografia del terreny de l’inici de la riera, (des de l’Aubó a Santa Florentina), en començar el

El Sot de l’Aubó

passat mil·leni, hi havia d’haver hagut una gran transforma-ció, ja que la riera possiblement estava de vuit a deu metres per sota el nivell actual i no fora desa-ssenyat creure que pogués haver-hi una petita llacuna per aquells verals. En cas de ser-hi, aquesta amb els anys podria haver estat colgada per la sorra que baixava durant les tempes-tes pels vessants de Pedracastell i la Vernoia, quan aquestes terres van començar a ser conreades, podia haverhi intervingut la mà de l’home, canviant expressament el curs de la riera per deixar-la seca i poder aprofitar el seu llit com a terres planes de conreu. Hi ha algun tram de la part més alta que sembla com si s’hagués tallat una muntanya per a deixar pas a l’aigua, ja que la seva forma no sembla pas natural. Tot fa pensar que en aquests llocs l’aigua hi era molt abundant i com que estaven força allunyats de la costa i resguardats de les mirades indiscretes del mar, gaudien d’una vegetació molt abundant. Tots aquests factors units el feien el lloc ideal per començar la colonització de la nostra vall. El quart supòsit que és el que algun senyor feudal, el cognom del qual fos Canet, en prendre possessió d’aquestes terres i aixecar-hi el seu Castro, hagués donat el seu nom a tota la vall. Aquesta seria una solució molt possible, sempre, però, que sortís en una data més antiga que l’any 1073, en què ja surt la riera de Canet, ja que si fos posterior voldria dir que fou ell que va adoptar el nom Canet i que aquest ja existia. FRANCESC VERDURA CAMPENY

El mausoleu de Jaume I Una obra «oblidada» de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz i Xiqués a desamortització de 1835 se saldà amb un fort revés al patrimoni religiós de tota Catalunya. El monestir de Poblet fou un dels cenobis més perjudicats atès que no només comptà amb la destrucció i l’espoli de totes les peces singulars sinó que a més a més, el 1836 es van profanar les tombes dels comtes catalans que hi havia enterrats. D’aquesta manera van quedar escampades pel terra de l’església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d’aquests últims. Altres tombes també van ser obertes, però els cossos no van ser extrets dels sarcòfags. El 1837 es va concedir permís al rector de l’Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir les restes de Jaume I i es van traslladar a l’església de l’Espluga, on es van guardar amb una vintena més de membres de la casa reial d’Aragó. Anys després, aquestes restes foren traslladades al Govern Civil i posteriorment es van dipositar a la Catedral de Tarragona. L’any 1853 una Reial Ordre va autoritzar que les despulles es quedessin a la catedral de Tarragona i el 1856 es dipositaren en una tomba de la part posterior del cor. L’any 1906, la Comissió de Monuments de Tarragona va decidir encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner un mausoleu per dipositar definitivament les restes del Rei Jaume I i dos anys

Mausoleu de Jaume I, fet per Lluís Domènech i Montaner

El Sot de l’Aubó

article

Esbós inicial de Lluís Domènech i a la dreta, el mausoleu avui, instal·lat des de 1992 al pati de l’Ajuntament de Tarragona

després, el 1908, el Govern de l’Estat ratificava l’oferta i a més a més encomanava a l’arquitecte una altra tomba per a les restes òssies dels altres comtes catalans. Domènech acceptà l’encàrrec i trigà poc temps a tenir esbossats els dos mausoleus. El diari La Vanguardia del 28 d’abril de 1908 publicava que “han sido enviados á Madrid la memoria y los presupuestos de los mausoleos trazados por el arquitecto señor Doménech por encargo del gobierno, para guardar, en esta catedral, los restos de Don Jaime el conquistador. La obra será monumental, digna de su destino”. Mesos després, el 18 de juny de 1908, el Govern va aprovar per Real Orden una partida de 50.000 pessetes per realitzar el mausoleu de

Jaume I mentre que el monument per als Reis d’Aragó, de moment hauria d’esperar per raons pressupostàries de l’Estat. L’obra del mausoleu de Jaume I es confià a l’escultor Narcís Gosch i Boix i al conegut mosaïcista modernista Lluís Bru i Salelles, amb qui Domènech havia treballat en diferents ocasions com ara a la Casa Navàs de Reus, a l’Institut Pere Mata, a la Fonda Espanya de Barcelona o al Palau de la Música, entre d’altres. A Canet, el mosaic de l’àngel que hi ha a la façana de la Masia Rocosa també és obra de Lluís Bru així com també els arrambadors ceràmics florals que encara podem veure a l’exterior del Mas del Grau. Però a mesura que les obres d’escultura avançaven, 20

El Sot de l’Aubó

sorgiren les primeres divergències entre l’arquitecte i l’Arquebisbat de Tarragona. Domènech volia emplaçar el mausoleu en el creuer de la Catedral, idea però que no comptà amb el vistiplau del clergat que s’oposà frontalment a autoritzar-ho. Això, sumat al retard del pagament de les minutes professionals de l’Estat a Domènech i Montaner, va relentir considerablement l’avenç de les obres uns quants anys. El 26 de juny de 1914 el diari La Vanguardia publicava una notícia que deia: “habiendo el arquitecto don Luis Domènech, autor del mausoleo de Jaime I, designado como habilitado á don Francisco Ixart, éste ha percibido hoy 10.000 pesetas para obras, creyéndose que en breve empezaran los traba-

Arxiu COAC

jos de emplazamiento en la capilla del baptisterio de la Catedral”. Però tampoc va ser possible acabar els treballs i l’obra es demorà una llarga temporada més. L’any 1923 encara es debatia l’emplaçament del monument si bé Domènech insistia en la conveniència de posar les tombes al mig del creuer, talment com estaven al monestir de Poblet. La Vanguardia seguia tot el conflicte i el 20 de febrer de 1923 tornava a publicar que “se ha reunido la Sociedad Arqueológica para tratar del emplazamiento del mausoleo del rey Jaime I, proyecto del arquitecto señor Domènech Montaner. Se nombra una comisión compuesta de los señores Masti, Font Rubinat, Toda y Bofarull para ponerse de acuerdo con el cardenal y el cabildo. Parece que se trata de suprimir el coro de la catedral, trasladando parte de él al presbiterio y al altar mayor debajo del órgano que se sustituirá por otro eléctrico, se levantará el mausoleo de Jaime I”. Tot i que llavors semblava que s’havia arribat a un conscens, pel març de 1923, la Comissió de Monuments Històrics de la Província de Tarragona va decidir enviar una carta a la Real Academia de la Historia, a Madrid on els preguntaven si consideraven pertinent portar el tema de l’emplaçament al Govern per tractar-se d’un monument nacional. La carta deixava constància «de estar ya completament terminado, en Barcelona, el mausoleo que, con destino a conservar los restos del Rey d. Jaime I, el Conquistador, en la Catedral de Tarragona, encomendó el Exm. Sr. ministro de Instrucción Pública y B.A. al ar-

Dibuixos inicials del mosaic del mausoleu de Jaume I

quitecto D. Luís Domènech y Montaner, y cuyo proyecto fué aprobado por R.O. de 19 de junio de 1908; pero no estando aun bien definido el emplazamiento que haya de ocupar en la Seo Tarraconense y figurando ésta entre los Monumentos Nacionales, la Comisión creyó de su deber

El Sot de l’Aubó

deliberar respecto de este particular, y a propuesta del vocal D. Eduardo Toda, se acordó proponer a la R.A. de su digna Presidencia por si estima pertinente elevar la petición a la superioridad. 1º que se señale el primer intercolumnio, a partir del Crucero, correspondiente al

El Sot de l’Aubó lado del Evangelio, como lugar mas a propósito y apetecido por el arquitecto autor del proyecto, para emplazamiento de la referida obra; 2º de aceptarse esta proposición, tendrá que levantarse el Coro del lugar que hoy ocupa, en medio de la nave central, y, a este efecto, se propone instalar en el Presbiterio toda la parte de la sillería que sea menester, según las conveniencias actuales, y, el resto, montarla en la Sala Capitular, en donde seguramente satisfará una necesidad notoriamente sentida desde hace años. El 2 de juliol de 1923, l’Academia de la Historia de Madrid adreçava un informe a la Dirección General de Bellas Artes on es prohibia cap mena d’obra a la Catedral, tal i com volia fer la Comissió de Monuments de Tarragona. El motiu al·legat a la carta és que «el emplazamiento del mausoleo puede resolverse sin detrimiento del coro y la destrucción de este perjudicaria á la fisonomia artística del monumento del cual es complemento el dicho coro, en el que como en todos los situados en la nave central, segun la costumbre adoptada en el siglo XV por efecto de los grandes retablos que cubrieron los fondos de los presbiterios, nos solamente hay que considerar la silleria sino el faristol, el transcoro enriquezido con obras de arte, las rejas y otros accesorios de tal modo que su conjunto constituye por si solo un monumento que debe ser conservado en toda su integridad». La Real Academia proposava «queda señalar al mausoleo sitio apropiado que bien puede serlo, análogo al que tuvo en Poblet, el brazo

del crucero correspondiente al lado del Evangelio donde para nada estorbaria al coro, y conforme con este criterio la Academia, en sesión del 25 de junio último, ha acordado dirigirse a la Superioridad como así se ha efectuado en oficio de esta misma fecha, expresando que el mausoleo de Don Jaime I sea emplazado en el sitio ultimamente indicado y que no sea autorizada la modificación, división y traslado del coro». Poc després La Vanguardia

publicava que “estando presente el arquitecto D. Luis Domé-nech, autor del nuevo mausoleo de Jaime I se han reunido los canónigos doctores Larrion, Gomà y Rialt, de la Comissión provincial de monumentos a fin de ponerse de acuerdo sobre el emplazamiento de aquel, en la Catedral, conviniéndose en que sea en uno de los arcos laterales del coro, desapareciendo el altar de Santa Lucia. Se darán las órdenes para trasladar a esta ciudad la piedra labrada y montar el mo-

El Sot de l’Aubó

numento cuyo trabajo se propone terminar el señor Domènech en breves meses coincidiendo con la gran ceremonia del traslado de los restos del Rey Jaime I”. Però Lluís Domènech va morir a finals de 1923 i no va poder veure l’obra acabada. Algunes peces del mausoleu ja es trobaven en un magatzem de la catedral però sembla ser que els treballs escultòrics no estaven del tot finalitzats. A partir de la mort de Lluís Domènech, el seu fill Pere es va fer càrrec del projecte, la gestió del qual tampoc va arribar a bon port per problemes de finançament. L’any 1930 La Vanguardia publicava que “el arquitecto señor Alcover ha informado de las gestiones hechas cerca del arquitecto señor Doménech [es referia a Pere Domènech] y del artífice del mausoleo de Jaime I, del que existen gran cantidad de elementos entregados u otro almacenados en Barcelona y algunos por terminar, pero no puede ultimarse por no estar el presupuesto adicional presentado a la superioridad». Amb l’esclat de la Guerra Civil el monument va quedar reclòs en el magatzem de la catedral de Tarragona i a més a més, amb l’arribada del nou règim, l’any 1952 el General Franco va autoritzar el retorn de les despulles reials de Jaume I al Monestir de Poblet. Així, les peces del mausoleu de Lluís Domènech i Montaner van quedar sense cap ús, en en un racó de la catedral i amb l’arribada de la democràcia, l’any 1984 es traslladaren a l’Escorxador de Tarragona. No va ser fins l’any 1986 quan l’Ajuntament de Tarragona va decidí iniciar la restauració de tots els elements, per instal·lar

el monument en algun emplaçament de la ciutat. L’arranjament del mausoleu va anar a càrrec de l’escultor Bruno Gallart i de l’arquitecte Lluís Bañeras i des de l’any 1992 el conjunt escultoric es troba en un dels patis interiors de l’Ajuntament de Tarragona. Interpretació històrica i artística del monument Amb aquest monument, Lluís Domènech va voler defugir del típic mausoleu i és per això que va traçar-lo simulant una nau que es fusionava amb el sarcòfac de Jaume I. El mausoleu està sostingut per una base de pedra calcària de tonalitat granatosa que remata amb unes volutes que simulen les onades del mediterrani. D’aquestes volutes, a manera ascendent, en surten les bases de les vuit columnes que aguanten el doser, d’influència gòticomodernista, amb arcs lobulats, realçats amb una cresteria d’elements vegetals i rematat amb els quatre pinacles de la coberta cònica, al més bell estil de Violet-leduc. D’altra banda, el mausoleu conté també, a la seva base, uns medallons, tres per banda, que reprodueixen sis segells reials acompanyats de diferents llegendes. Al primer medalló Domènech hi representà el rei Jaume assegut en un tro amb una espasa a una mà i una creu a l’altra i hi podem llegir, «s. Iacobi di gra reg Arag comit Barch» que es correspondria a «segell de Jaume I per la gràcia de déu, rei d’Aragó, compte de Barcelona». En el segon medalló -el central- hi ha un lleó que simbolitza el poder i la llegenda «Sigillum Concilli Cesaraugusta» que es tradueix per

«Segell del Consell de Saragossa» mentre que al tercer medalló s’hi pot veure Jaume I dalt d’un cavall amb la llegenda «+S domini Montis Pesvlani», «Segell del senyor de Montpellier» atès que la seva mare era Maria de Montpellier i ell va néixer en aquesta ciutat de França. A l’altra banda del monument el medalló contempla de nou Jaume I, en aquest cas dalt d’un caval amb el text «Comitis Barchi et lirgelli et dni Montis Pessvl», que ve a dir

«Del compte de Barcelona i de l’Urgell i senyor de Montpeller». Al segell del mig s’hi pot llegir -envoltant una creu«Universitatis Barch» (Universitat de Barcelona) i al darrer hi ha Jaume I amb barba amb la llegenda «+Iacobi Dei gra reg Aragon et Maioricar et Valencie», que traduïm per «Segell de Jaume I, per la gràcia de déu rei d’Aragó, Mallorca i València» Pel que fa a la coberta del mausoleu, Domènech hi va projectar un doser totalment forrat, tant l’exterior com l’interior amb estrelles dau-

El Sot de l’Aubó

rades d’estil Violet-le-duc mentre que l’interior reprodueix l’escut dels quatre pals sobre una creu decorada amb mosaics de tots blavosos i daurats i rematats amb una creu de Sant Jordi de la qual en surt una corona reial a cada punt de partença del braç. El sarcòfag té força semblança a les tombes gòtiques però està cobert amb un excel·lent mosaic policromat clàssic amb dotze grius a la part superior que simbolitzen la força i que custodien les tres corones dels Regnes d’Aragó, València i Mallorca. D’altra banda, als laterals, Domènech hi va voler posar sis escuts custodiats per àguiles bicèfales i dotze lleons que fan referència als títols i les gerarquies que ostentava el monarca. A una banda hi presenta els escuts del Regne de Mallorca, l’antic escut d’Aragó i el de Montpellier mentre que a l’altra banda hi posa l’emblema de Mallorca, el del comtat de Barcelona i el modern del rei d’Aragó. Domènech va voler rematar el doseret amb dues figures femenines d’estil totalment modernista. A la proa, a manera de mascaró, hi esbossà una dona que amb les mans alça una corona -que va estar feta per Joan Blázquez- que simbolitza el poder reial i a la popa, un àngel aguanta una senyera feta de bronze. El mausoleu de Jaume I és, en definitiva, la suma de totes les virtuds de Domènech i Montaner. L’arquitecte hi fusiona el bon gust de l’estètica modernista amb la seva gran afició per l’heràldica i el passat gloriós de la Catalunya medieval. Una obra total. CARLES SÀIZ I XIQUÉS historiador

El Sot de l’Aubó

article

L’Odeon i la moguda cultural de Canet a finals dels anys setantes Joaquim Pera Isern

ota el meu punt de vista l’Odeon de Canet va ser durant una dècada el local d’espectacles més emblemàtic de tot el Maresme, un referent cultural per a la comarca, un santuari de la llibertat creativa, un laboratori cultural i contracultural de primer ordre; l’Odeon va aglutinar tot allò pel que ara, trenta anys més tard, el considerem un “local de culte” del seu temps. Reconec que aquesta és una percepció personal, que potser no comparteix tothom

a Canet, però parteix d’una realitat inqüestionable i objectiva com és la suma de totes les activitats que s’hi portaren a terme i que han quedat documentades. En aquest escrit m’agradaria retratar en primera persona alguns moments viscuts al mític Odeon, sobretot durant els tres primers anys, que van ser els més intensos pel que van suposar de novetat en l’ambient cultural de Canet. Una experiència que va marcar la vida de molts canetencs que varem participar d’aque24

El Sot de l’Aubó

lla aventura. L’èxit de l’experiència que va suposar l’Odeon es va deure, sota el meu criteri, a quatre factors que van convergir al mateix temps al Canet de la segona meitat de la dècada dels anys 70’s, en una conjunció gairebé astral i irrepetible: En primer lloc l’existència d’un local d’espectacles, l’Odeon, de propietat cooperativista i que la crisi del cinema havia limitat la seva explotació comercial. La vinculació a l’Odeon d’una companyia de teatre com “Els Comediants”, uns joves

artistes carregats de projectes innovadors que es feien molt interessants de seguir. També hi va contribuir l’existència d’un grup de joves canetencs culturalment inquiets, formats majoritàriament dins l’escoltisme i per tant en valors com la solidaritat, l’altruisme i el treball comunitari. Finalment, cal no oblidar l’ambient de llibertat i ganes de canvi que es respirava arreu del país en els primers anys de la transició postfranquista, unes vibracions carregades d’energia positiva on semblava que tota empresa cultural era possible si hom s’ho proposava, i que en el nostre cas comptava amb l’aval de l’èxit que havien suposat els festivals de música de Canet. Els antecedents La primera meitat dels anys 70’s la sala de l’Odeon ja havia estat l’escenari de remarcables esdeveniments culturals: cinema, teatre i recitals de música es programaven intermitentment en el seu escenari, impulsats per la secció de cultura de la mateixa cooperativa “la Unió”; una secció que havia portat per primera vegada a Canet una desconeguda companyia de teatre, anomenada “Els Comediants”, per fer una representació a la sala. D’aquella època el grup de teatre amateur “El Canyer”, format per joves canetencs vinculats a la cooperativa, en fou l’experiència més reeixida. Tanmateix també foren apoteòsics els recitals de música d’en Pau Riba, d’en Pi de la Serra o els dos d’en

Lluís Llach de l’any 1973 que abarrotaren la sala del Cine Odeon. També recordo unes exitoses matinals de diumenge, amb un cicle de cinema musical, on es projectaren filmsdocumentals rodats en els festivals de Woodstock, Monterrey o la illa de Wright; remarcables també els films Help! i Yellow Submarine dels Beatles, unes produccions totalment alternatives que poques vegades s’havien vist a les pantalles del país i que es van poder veure a l’Odeon en aquells anys. La gestació d’un projecte cultural Aquests antecedents influïren sens dubte a preparar el camí del que pocs anys després va esclatar com el “Projecte Odeon”. S’ha parlat moltes vegades de la importància que tingué el fet que la companyia “Els Comediants” residís a Canet des de l’any 1974 i hagués arribat a un acord amb la junta de la Cooperativa La Unió per utilitzar la sala com a local d’assaigs pels seus espectacles; les primeres

El Sot de l’Aubó

produccions de “Els Comediants” com “Non Plus Plis” i “Catacroc” foren una tarja de presentació que augurava un futur prometedor per a la companyia, com així va ser. Ara bé, el projecte Odeon, impulsat per Els Comediants, necessitava per a fer-se realitat d’una implicació més profunda per part de la societat civil canetenca, i per descomptat un mínim de finançament per arrencar; un capital que ni els socis de la cooperativa, ni Els Comediants disposaven en aquells moments; la Cooperativa ja hi posava el local, Els Comediants part del treball i el seu talent, però tot plegat no acabava de sumar. La tercera pota per fer aguantar el projecte va sortir d’un grup de joves canetencs que s’aglutinaven entorn l’organització del festival de “Les Sis Hores de Cançó Catalana”. Aquest grup, tot i anar perdent protagonisme en l’organització del festival, a favor de l’empresa Pebrots (La Trinca), encara disposava d’una important font d’ingressos procedents de l’explotació del bar, venda de

El Sot de l’Aubó samarretes i feines vàries entorn del festival. Inicialment aquests diners havien servit per finançar campaments d’estiu, però des de l’any 1976 el moviment escolta a Canet estava en franca decadència i va semblar que invertir els beneficis del festival en el projecte Odeon era una bona causa per esmerçarhi l’esforç col·lectiu d’uns dies d’estiu. D’aquesta manera es va aconseguir el mínim capital necessari per començar a rehabilitar l’Odeón i alhora va servir per canalitzar les inquietuds d’una part del jovent canetenc vers un projecte cultural engrescador i potent. Prova d’això és que en els seus inicis el projecte de remodelació de la Sala Odeon va comptar amb un nombre important de manobres i pintors voluntaris, sorgits entre aquests joves que, juntament amb “Els Comediants”, es van arremangar des del primer dia, i que van fer estalviar molts jornals, permetent allargar la inversió dels diners disponibles. Els primers retocs estructurals van servir per poder obrir la sala i organitzar-hi una gran revetlla inaugural el dia 16 d’octubre de 1976, una festassa antològica que, alhora que va servir per refermar voluntats

sobre el futur del projecte, també va servir per posar en clar les deficiències estructurals i tècniques del mateix local; fent evident que calia continuar amb les inversions de millora i adaptació de la sala per assolir uns mínims de qualitat i de seguretat. Durant la resta de l’any 1976 i tot l’any 1977 van fer-se aquestes reformes. Finalment va ser possible inaugurar el Cafè el dia 24 de desembre de 1977, i una setmana més tard, el dia 31, ho feia la Sala amb una gran revetlla de Fi d’Any. Les activitats 1978-1980 Durant aquests primers tres anys (1978-1980) l’Odeon va mantenir una activitat frenètica i va comptar amb una programació setmanal estable, sempre degudament anunciada amb antelació; però al marge d’aquesta cartellera oficial, a l’Odeon, sobretot al Cafè, podien passar coses imprevistes quan

El Sot de l’Aubó

article

un menys s’ho esperava, era un local carregat de sorpreses on es podia improvisar un concert, un espectacle de màgia, un concurs o una performance en qüestió de moments. Quedar a l’Odeon per passar una estona era una bona idea, al marge de que hi hagués o no espectacle, cal reconèixer que alguns dels mateixos parroquians ja eren per ells mateixos un espectacle. En qualsevol cas la inversió esmerçada va ser altament rendible amb uns resultats reconeguts per a tothom; L’Odeon va convertir a Canet en la capital cultural del Maresme, sense cap mena de dubte. Un centenar d’espectacles al Cafè i una cinquantena a la Sala avalen l’encert del projecte d’aquells anys. A aquestes activitats cal sumarhi els espectacles de carrer, els carnavals, les exposicions i la projecció de més de quaranta pel·lícules descatalogades o alternatives; tot

Les inversions en la reforma i manteniment Trobo interessant reproduir un document extret d’una memòria d’activitats de l’Odeon elaborada a finals de l’any 1980, segurament amb motiu de la crisi sorgida amb la Cooperativa, on es detallen els costos de la inversió que va suposar endegar el projecte i el seu manteniment durant tres anys. D’aquest escandall d’inversions, que reproduïm íntegre, cal destacar dues coses: en primer lloc el llenguatge singular amb el que es descriuen les despeses, i que reflecteix fidelment l’esperit del projecte; en segon lloc crida l’atenció els baixos preus d’alguns conceptes. Val a dir que, dintre del possible, va ser un projecte autogestionat, on la mà d’obra era en bona mesura voluntària, tret de feines molt específiques que requerien una especialització professional. Tots els que hi varem participar no varem comptar mai les hores de dedicació (que van ser moltes), avui que tot s’ha professionalitzat, seria impensable de tornar-ho a fer. El pintor i nosaltres

El Cafè Odeon

La propaganda

Pintar tot el Teatre i el Cafè Odeon 294.398 pts. Altres despeses que es varen fer, tant per engegar com després a ferreteries i drogueries 91.526 pts.

Decorar-lo, posar-hi taules, cadires i mobles 79.705 pts. Una màquina per fer cafès 31.950 pts. Una màquina per l’orxata 5.000 pts. Un rentaplats 10.000 pts. Una nevera, que s’espatlla quan vol 23.537 pts. Quatre flors per donar “colorido” 10.000 pts. Jocs perquè la gent no s’avorrís 6.179 pts. Gots, copes, tasses, etc. 59.971 pts.

Perquè la gent s’assabentés del que anàvem fent, ens hem gastat 203.311 pts.

El fuster i nosaltres La barra del Cafè Odeon 78.854 pts. Altres despeses que es varen fer, tant per engegar com després 41.854 pts. El lampista i nosaltres Una instal·lació nova a tot l’Odeon, tant al cafè com al teatre 498.655 pts. Material elèctric i bombetes 23.776 pts. El paleta Posar wàters nous, unes dutxes, la part que li toca en instal·lació elèctrica, un magatzem per material, tapar goteres i el forat del Carnaval. Diu que: 410.906 pts. El ferrer De posar molts ferros al terra del Cafè Odeon perquè no s’enfonsés més i d’arreglar la reixes del Cafè i Teatre Odeon 56.310 pts. Nosaltres i els vidres De posar moltíssims vidres al Cafè i al Teatre i de comprar algun que altre mirall per veure quina cara fèiem 34.786 pts. Els extintors Per comprar una magnífica col·lecció d’extintors perquè no es cremés mai el que havíem fet. I també, tot sigui dit, per fer contents als bombers 48.374 pts. El piano D’afinar un piano que feia riure, afinar-ne un altre i portar-los tots dos, un cop curats a l’Odeon 47.600 pts.

La música Un bon equip de so que no donés maldecap 115.405 pts. Reparacions i canvis de les agulles 9.358 pts. Les dotzenes i dotzenes de discs que hem comprat que valen un mínim de 50.000 pts. Completar la part de l’equip de música que varen robar 44.000 pts. Arreglar l’equip de so que l’Odeon utilitza normalment 15.000 pts. La calefacció Una bona estufa de gas-oil per al Cafè i una altra de fuel-oil pel Teatre (ja no responem dels constipats de la gent) 54.145 pts. Les exposicions Dibuixants, pintors, quadres que hem comprat i material necessari 23.377 pts. El cinema Un projector de 16 mm. 40.000 pts. Arreglar-lo 10.000 pts. Una pantalla de cine pel Cafè Odeon 550 pts. Les quaranta pel·lícules que hem passat durant aquests dos anys 68.000 pts Fer el “Cine Més Petit del Món” 50.000 pts. El dret d’autors Un tant per cent de la caixa de cada espectacle s’ha de pagar als autors 50.996 pts.

El Sot de l’Aubó

Els gegants de l’Odeon Que ens varen costar moltes hores de feina i un mínim de 75.000 pts. (cal tenir en compte que uns gegants avui en dia valen molt més; però aquí es tracta de dir el que ens hi varem gastar) Les caramelles de l’Odeon Que es varen crear després del Carnaval-79 per aconseguir quatre xavos per tapar el forat del Cafè i que tingueren molt bona acollida. El vestuari ens va costar 10.000 pts. La ràdio Pedracastell Per primera vegada Canet tingué una emissora de ràdio a l’ona mitja. El tècnic fou en Segimon Serra i el muntatge que es va fer ens costa 10.000 pts. Mig Cabaret Odeon Perquè durant un temps l’Odeon recordés els cabarets de la bona època 20.000 pts. Aquestes inversions pugen a l’entorn de 2.700.000 pessetes, que van ser sufragades amb els guanys dels festivals de les Sis Hores (2 milions de pessetes). No són comptades aquí les despeses de la contractació d’artistes que anaven apart . Consta a la documentació una subvenció de l’any 1979 de “La Caixa” per valor de 80.000 pts. que va ser destinada integrament a fer “El Cine Més Petit del Món” i la compra del projector de pel·lícules. El dèficit generat per les inversions fetes al llarg dels tres primers anys oscil·lava entorn les 700.000 pts., una quantitat que s’anava eixugant amb l’explotació del bar i la sala.

El Sot de l’Aubó plegat dona un resultat altament positiu. Va fallar però la participació de la gent gran, tot i els intents d’oferir una programació del seu gust; mai va quallar l’obertura de l’Odeon a una part de la població, que va catalogar a l’Odeon com a un local de jovent, on hi havia massa soroll, on s’hi bevia i fumava de tot, i el feia responsable d’aldarulls i escàndols nocturns a la zona de la plaça Colomer. Sempre resulta difícil parlar de noms quan es tracta d’una empresa col·lectiva, però en aquest cas es de justícia citar l’empenta decisiva de Els Comediants en el projecte i la seva participació i direcció en molts dels actes programats; un mànager cultural com Jordi Dodero va contribuir durant un temps en el projecte; un altre dels factotums de la Cooperativa Cultural Odeon, a partir de 1982, fou en Jordi Torrus, que va fer rutllar la programació del local fins al final de l’aventura l’any 1988. També “El Cine Més Petit del Món”, inaugurat l’agost de 1979, fou

u n projecte personal d’en Pep To r r u s , u n a fantasia que va fer passar b o n e s estones a l s desvagats parroquians del Cafè. No puc deixar d’explicar el modus operandi d’en Pep: Quan li semblava que hi havia públic potencial pel “seu” cinema, fos a l’hora que fos, anava per les taules del cafè disfressat de cameraman de cine mut, tot anunciant la pel·lícula que anava a projectar, quan havia aconseguit “omplir” la sala, que s’emplenava ràpidament doncs a més estirar hi cabien una dotzena d’espectadors, iniciava la projecció. Si algú dels que hi havia fora en el cafè volia veure un tros de pel·lícula, quan aquesta ja estava en marxa, havia de fer entrar una moneda per una

El Sot de l’Aubó

ranura practicada a la porta del cinema, moneda que en caure provocava un soroll que feia adonar al cameràman que calia obrir un espiell que hi havia també a la porta, obert a tal efecte, i d’aquesta manera l’espec-tador ocasional podia veure la pel·lícula el temps que en Torrus considerava oportú, seguidament es tancava de nou l’espiell, i així fins la propera moneda. Tot plegat era gairebé una performance surrealista. Espectacles i concerts als primers anys La programació d’espectacles i concerts a la Sala de l’Odeon fou molt intensa i de primera qualitat, sobretot els primers anys. El 1978 fou un any inaugural pletòric d’espectacles i concerts: una vintena de grups teatrals nacionals i estrangers de primera fila van passar per l’escenari canetenc, la majoria d’ells vinguts gràcies a les bones gestions de Els Comediants; alguns espectacles també van comptar amb la col·laboració del IV Pla d’Acció Cultural de La Caixa. Durant el primer any d’activitat varem tenir ocasió de veure i gaudir, entre altres que no citem, amb: l’Odin Teatret de Dinamarca; Les Noctambules (14/1/1978); els

Claca que van estrenar la seva obra “Mori el Merma” (20/1/ 1978); el Grup A-71 (18/2/ 1978); el Centre Dramàtic Occità (5/3/1978); el Teatre Tascabile di Bergamo (10/3/ 1978); el Piccolo Teatro di Pontedera (19/3/1978); el Ballet Contemporani de Barcelona, amb Cesc Gelabert i Sílvia Munt (18/5/1978) el Teatre del Celobert (26/5/ 1978); els Germans Poltrona que estrenaren el seu Circ Cric a l’Odeon (9/6/1978); El Teatre de l’Envelat (18/6/ 1978); la Núria Espert amb “Una altra Fedra, si us plau” (25/7/1978); els americans Bread and Puppet (26/10/ 1978); les estrenes de “Sol Solet” de Els Come-diants (26/12/1978) i “Simfonia en Fa de Roba” dels Marduix (7/ 1/1979). Més endavant Comediants hi van estrenar els espectacles La Verbena, Alè i La Nit. A vegades els espectacles tenien més projecció al carrer, a destacar les companyies com: Saltimbanquis del Dr. Soler, La Fura dels Baus, els italians T.I.C, etc.. Els concerts van ser també de primera categoria des del començament, tan a la Sala com al Cafè, la programació musical cada vegada va anar agafant més volada a la programació de l’Odeon, en detriment de l’activitat teatral que, sense desaparèixer, va anar perdent l’empenta inicial. És va obrir la programació a grups i cantants del país, fossin ja consagrats o simples debutants. En aquells moments l’Odeon va ser també l’única sala del Maresme que comptava amb una programació estable, des de la qual es podien promocionar noves formacions

musicals i artistes emergents. Fem un cop d’ull a la programació d’aquells anys: Francesc Pi de la Serra (11/3/1978); Rudy Ventura (18/3/ 1978); Locomotora Negra (14/4/1978); Lídia Caballé & Berta Vidal (14/5/1978); Trio Bartock (25/5/ 1978); Indio Juan (3/ 6/1978); Companyia Elèctrica Dharma (21/7/1979); Pau Riba (4/8/1979); Diego Cortés & Samara 22/12/1979; Cobla Coto Fluix (24/ 1 2 / 1 9 7 9 ) ; Esqueixada Sniff (2/ 2/1980); Moto Clua (8/3/1980); Gato Pérez (14/4/1980); Carles Benavent & Santi Arisa (22/5/ 1980); Toti Soler (6/ 6/1980); La Sonora Catalana (14/7/ 1980); Orquesta Mondragón (17/8/ 1980); Sisa & Melodrama (30/8/1980) ; etc.. També foren memorables els dos carnavals viscuts a l’Odeon , amenitzats per l’Orquestra Plateria; volem fer notar que aconseguir portar aquesta prestigiosa orquestra el dissabte de Carnaval durant dos anys seguits, el 1978 i 1979, donen idea de l’empenta del projecte i el bon ambient que es respirava a Canet en aquells anys. El primer dels carnavals (4/2/1978) quan feia un mes tot just que havia obert l’Odeon va ser de llarg la millor de les festes del Carnestoltes feta mai a Canet, dirigida amb encert per Els Comediants, va durar tota una setmana. L’acte central

El Sot de l’Aubó

de la festa fou el concert de la Plateria, va comptar amb un miler d’assistents i fou antològica, fins al punt que al Carnaval següent (24/2/1979) amb la voluntat de repetir l’èxit de l’any anterior, va arribar el desastre. L’arribada massiva de forasters amb ganes de passar-ho bé, entre canetencs i forans devíem serne uns cinc mil (en aquell moment a Canet teníem 7.500 habitants), va provocar el col·lapse del local i de la mateixa festa per excés de gent; tot i haver tres locals funcionant a l’hora (l’Odeon, el Saló Rosa i el Pavelló Poliesportiu) va ser impossible absorbir tanta gent; un de-

El Sot de l’Aubó

sastre que va culminar amb l’ensorrament del terra del Cafè Odeon a mitjanit, quan aquest estava més atapeït de gent; tot i caure un bon grapat de persones sobre els revoltons del sostre del pis de baix, miraculosament no van haver-hi desgràcies personals destacables, tret de l’ensurt monumental que va suposar l’accident i que va obligar a replantejar-se aspectes com

el de la seguretat estructural de l’edifici que fins aquell m o m e n t s’havien passat molt per sobre. A q u e s t desgraciat episodi va ser, sense saberho, una premonició del que ha passat anys més tard amb l’Odeon, i que ha comportat l’ensorrament total de l’edifici. La part corresponent al Cafè Odeon, pel seu format més petit com a sala, va possibilitar celebrar-hi espectacles de petit format, molt més íntims, on el públic gairebé es barrejava amb els artistes. S’hi portaren a terme espectacles de màgia (Picart l’il·lusionista o el mag italià Bustric), el fakir Kirtman fou un clàssic de l’Odeon, el Mestre Arnó amb el seu espectacle d’hipnosi; també les ombres xineses de la Bombeta, o les bombolles d’en Pep Bou, monòlegs memorables com els de l’irrepetible Pepe Rubianes, que va venir varies vegades a actuar al Cafè. Altres artistes que van passar per l’Odeon

El Sot de l’Aubó

recordo a: La Vella Dixieland, Tete Montoliu, els Huapachà Combo (a la sala); els concerts de música clàssica o de jazz trobaven en el Cafè l’ambient càlid i íntim que requereixen els concerts d’aquesta mena. En el moment de l’actuació senzillament calia inutilitzar la caixa, que era l’antiga màquina de la botiga de la Cooperativa; una caixa registradora que tot el que tenia de bonica ho tenia també de sorollosa, tampoc era permès fer infusions amb la cafetera durant les representacions, ni tirar glaçons dins un got buit. Durant els aplaudiments, entre peça i peça, aquestes màquines s’activaven totes alhora durant uns segons per donar el servei requerit als assistents. Una altra vessant cultural que va tenir el projecte de l’ Odeon va ser reactivar la sala d’exposicions Cap i Cua, ubicada al carrer del Gram, a la casa que havia estat la seu de l’antiga cooperativa la Constancia (fusionada amb la Canetense per esdevenir la cooperativa la Unió). Aquesta iniciativa cultural, patronejada per l’Oriol Arnau, va començar pels volts de juny de 1978 i al llarg de més de quatre anys va portar a Canet més d’una seixantena d’exposicions, amb un total de més de trescents artistes plàstics (pintura, escultura, gravat, fotografia, dibuix, terrissa, etc.); sobretot va apostar per nous talents de la comarca, que podien penjar la seva obra a Canet per primera vegada, entre els noms reconeguts actualment podem trobar el d’en Perejaume de Sant Pol; també alguns artistes consagrats penjaren obra a la sala Cap i Cua: Cuixart, Opisso, Ibáñez o els dibuixos naïf de

Xavier Cugat. Un personatge peculiar en Cugat... recordo perfectament com el dia de la inauguració de la seva exposició, a la nit va ser convidat a pujar a l’escenari de l’Odeon a dirigir unes peces amb l’orquestra, aquell vellet de més de vuitanta anys, amb smoking clar i amb uns mitjons vermells, va marcar-se uns cops de batuta memorables davant d’un públic entregat. La primera crisi i la segona època (1981-1988) Els problemes van començar a sorgir l’any 1981, quan un grup de socis de la Cooperativa La Unió, l’entitat propietària del local, va fer sentir la seva veu discordant amb el tarannà que agafava el projecte; en aquesta línia una Junta Extraordinària de socis de La Unió (5/3/1981) va votar a favor del desnonament immediat de la Sala i Cafè dels seus ocupants: Els Comediants i el grup de joves de Canet que fins aleshores havia gestionat els locals. Cal recordar que des que s’inicià el projecte mai s’havia signat cap paper o contracte entre les parts i en canvi els usufructuaris del local havien fet importants inversions per la seva

rehabilitació. Arran d’aquesta polèmica, la execució de la decisió d’expulsió no es va fer efectiva immediatament i va comptar amb una moratòria; la resta de l’any es va seguir negociant i alhora programant espectacles. D’aquest any 1981 va ser també el intent fallit per part de la gent de l’Odeon de revifar el Festival de les Sis Hores de Cançó Catalana, que ja feia dos anys que no es celebrava; un projecte que va anar acompanyat d’una agre polèmica a nivell local entre defensors i detractors de la iniciativa. Finalment, l’Ajuntament del moment no va autoritzar la celebració del festival, una decisió que va deixar molt tocades les relacions entre Ajuntament i Odeon. Pel febrer de 1982 se signa finalment un contracte d’arrendament entre La Unió i una recentment creada Cooperativa Cultural Odeon; una associació que comptava amb molts socis entre els joves de la primera època i altres que s’hi afegiren. Aquesta associació va gestionar les activitats fins el moment del seu tancament definitiu l’estiu de 1988 (ara ha fet 20 anys!!!). La tasca de l’Odeon en aquesta segona època fou també rellevant, sobretot a nivell musical, la programació setmanal de música al Cafè

El Sot de l’Aubó

Odeon va marcar les nits del dissabte de molta gent de Canet i de la comarca, per la qualitat de la programació i sempre a uns preus populars. Però ja no va ser el mateix, l’esperit inicial del model de gestió s’havia esgotat, Els Comediants tenien altres reptes professionals i la nova gestió de l’Odeon es va anar professionalitzant, com no podia ser d’altra manera. Personalment vaig ser, encara, un assidu de l’Odeon moltes nits de dissabte, però ara com a soci i client que pagava una entrada, sense més implicació que l’afectiva

El Sot de l’Aubó

Generalitat, l’any 1988, va guardonar l’Odeon en reconeixement de la seva tasca cultural. Paradoxalment aquell mateix any 1988 l’Odeon tancava les portes a l’espera d’unes reformes estructurals de l’edifici que mai no van arribar mai.

vers un local i uns amics que ara vivien de l’Odeon. En aquesta segona època la Sala va restar gairebé inactiva, concentrant-se tota l’activitat al Cafè. Tot i les limitacions d’aforament del local, un factor que sempre incideix en les possibilitats de contractació d’artistes, el prestigi adquirit per l’Odeon era tal que va fer que molts artistes s’avinguessin a actuar a Canet canvi d’un percentatge del taquillatge. Fins i tot el Departament de Cultura de la

Fins aquí uns records personals del que va ser aquest irrepetible local canetenc. Epíleg En els seus darrers anys, coincidint amb el seu abandonament i ruïna, que malauradament ha acabat en la seva desaparició física, l’Odeon va tornar a ser conegut i reconegut per molts canetencs, ara però convertit en mite. Avui l’Odeon s’ha convertit en un projecte de poble, una fita cultural que cal assolir i una necessitat irre-

El Sot de l’Aubó

nunciable; sobretot ara que a Canet hem doblat la població i, per desídia, s’han deixat perdre quasi tots els locals d’espectacles que teníem a finals dels 70’s. Del nou projecte Odèon, surti el que en surti finalment, el que es segur és que no serà igual a l’antic Odeon, aquell ja és Història de Canet. Un nou edifici, una nova gent i una nova filosofia han de marcar necessariament el nou projecte en aquest segle XXI, de l’antic haurà sobreviscut la marca ODEON. Molts desitgem veure’l liderant un cop més les nits del Maresme ben aviat. JOAQUIM PERA ISERN Notes: * Cartells extrets de la «Col·lecció de cartells de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona» i de la col·lecció de l’ autor. * La paraula Odeon apareix sense accent en tot el text, doncs reflecteix tal com era nomenat popularment el local fa trenta anys, catalanitzant el terme castellà d’Odeón . He observat que des de fa dos anys apareix oficialment la versió catalana Odèon, però a aquest terme, malgrat la seva correcció, no m’hi he acostumat mai i no em resulta familiar.

article

La mina d’aigua del Fideuer (2a part) Antoni Cruanyes Becana

L’

any 1878 havia mort Dolors Llauger i Roura, una de les dues germanes bessones hereves de Josep Mª Roura i Ferrer, qui féu construir la Mina Fideuer que, passant els anys, anava abastint d’aigua part de les terres del municipi de Canet. Na Dolors Llauger i Roura havia deixat a la seva germana compromesa en el compliment dels tractes escripturats per l’aprofitament i manteniment de l’aigua venuda als diferents propietaris de l’esmentada mina. Sembla ser que durant anys el funcionament de la mina fou prou correcte, fins que entrada la segona dècada de l’iniciat segle XX, les constants queixes dels receptors de l’aigua havien creat una situació tal que només la gravetat viscuda havia aturat el trencament entre els propietaris de l’aigua de la mina i els de la mina pròpiament dita. Cal recordar que els contractes de compravenda de l’aigua de la mina del Fideuer obligaven als venedors (les Sres. Llauger i Roura) al manteniment de la mina i el seu perfecte estat de neteja assegurant-ne un bon servei, condició aquesta indispensa-

ble per garantir-ne els cabals. Pot recordar-se que els preus de venda d’aigua semblaven, en el seu temps, prou alts per poder fundar un capital suficient per a complir els seus compromisos, tot i que sembla que no sempre fou així. Així doncs, passat el temps dolorós de la guerra civil espanyola i en compliment de les ordres del “Ministerio de Obras Públicas” de data 10 de desembre de 1941 es va constituir la Comunitat de Regants i Usuaris de la mina Fideuer. Arribats a aquest punt, morta

també Na Serafina i a la vista de l’abandó en què es trobava la mina del Fideuer i les seves instal·lacions, es va nomenar una Comissió de Regants o Junta Provisional formada pels següents propietari: Director Pares Missioners Propietaris Horta del Sagrat Cor. Sr. Ramir Busquets Propietari Horta can Busquets. Sr. Joan Xumetra Vall-llosera Propietari Horta can Marges. Sr. Francesc Corbera Puñet Propietari Horta Corbera. La constitució d’aquesta Comunitat de Regants i

Plomera portàtil. Amb ella els propietaris regants podein controlar en tot moment el cabal que arribava a la seva propietat

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó Usuaris no va alterar, en absolut, la funcionalitat ni la propietat de les dues parts...Uns seguien essent propietaris de l’aigua legalment adquirida i els altres de la mina pròpiament dita, amb les respectives obligacions. Com que quedava demostrat que aquestes darreres obligacions seguien incomplint-se, la Comissió de Regants d’aquesta mina Fideuer es va veure forçada a presentar davant les

autoritats judicials la pertinent Acta de Notorietat. «Na Dolors i Serafina Llauger i Roura, hereves del Sr. Josep M. Roure i Ferrer van acabar de construir les instal·lacions i repartidor del Turó d’en Carnessoltes, com també la instal·lació de la canonada que uneix els dos repartidors de les aigües de la mina Fideuer dites senyores procediren a la venda, mitjançant les oportunes escriptures públiques de compra venda a diversos propietaris de finques rústiques i urbanes de l’aigua captada en aquesta mina, reservant-se la propietat de la mina, instal·lacions i obres de la mateixa obligant-se a efectuar les reparacions necessàries i el manteniment, si bé les referides senyores o els seus hereus abandonares, des de fa més de trenta anys el compliment de les seves obligacions. Els propeitaris de l’aigua han vingut posseint de bon fe durant aquest temps no solsament el cabal d’aigua d’aquesta mina, legalment adquirit, sí també les instal·lacions satisfent a prorRepartidor portàtil destinat a medicions «domèstiques». rata l’import de Part superior: Sobreixia amb el pes contrastat. Daus les despeses. Per calibrats i constrastats amb les indicacions motiu corresponents. Contínuament emprat pel senyor Gispert aquest per fer les medicions corresponents als usuaris de l’aigua d’abandó els prodel Fideuer.

El Sot de l’Aubó

pietaris regants i demés usuaris,es van constituir en data d’abril de 1945 en comunitat de regants cumplint lo disposat en «Orden del Ministerio de Obras Públicas de 10 de desembre de 1941... (fins l’any 1952 no es va poder acreditar la possessió del a Mina d’Aigua Fideuer, fet atribuïble a la reconeguda lentitud de la Justícia Espanyola). El mateix any 1945 quedava legalment constituïda la primera junta de la mina d’aigua del Fideuer, formada pels senyors Manuel Busquets i George com a president, director Missioners del Sagrat Cor com a vicepresident Guillem Busquets i Le Monier com a sedcretari. Memòria neteja Mina Fideuer En la tempesta que el passat octubre s’havia abatut sobre Canet de Mar, entre altres desperfectes, es va produir la rebentada de la canonada que condueix l’aigua de la mina Fideuer des del primer repartidor, ubicat al davant de l’horta de can Misser, en el lloc conegut per l’Arbossada, fins al segon repartidor ubicat al turó d’en Carnesoltes, en les proximitats del cementiri municipal. Per l’arranjament d’aquesta canonada es van contractar els serveis dels obrers habituals de les hortes de can Marges, Pares Missioners, Can Graupera i can Llauger, acordant-se pagar un jornal de 75 pessetes diàries. Els treballs per aquesta reparació es perllongaren durant una setmana. Tot seguit es va considerar oportú escometre la tasca transcendental de procedir a la neteja de les dues branques

canetencs de la mina Fideuer, anomenades Mina Fonda i Mina Alta, neteja que des de la seva construcció l’any 1872-75 no s’havia fet. Per aquests treballs es va pactar abonar als treballadors la quantitat de cent pessetes diàries de jornal, adquirint-se també, a aquest efecte, calderes de goma, botes d’aigua, cinquanta metres de corda i quatre llanternes de gas acetilè, a part de tots aquells estris propis de la professió... S’acordà igualment que els mateixos “pouaires” portarien un “Diari” on hi constarien els treballs realitzats. (Aquest acord entre les parts no era tan sols una mostra d’absoluta confiança, sinó que també era el resultat de les extremes dificultats que es donaven en aquesta mena de treball i l’assegurança que ningú, per part de la propietat, baixés a la mina a comprovar la veritat del treball que es feia). El dia 19 de novembre de 1956 s’iniciaren els treballs de la mina (també el DIARI), netejant l’entrada i noranta metres cap endins. Els dies 20, 22 ,23 i 24 es procedí a l’obertura de tres pous i 190 metres de mina foren netejats traient a la superfície i en molt males condicions, grans quantitats de terra, fang i pedres, com igualment de “guilla” i arrels d’arbres de tota mena. Els dies 26 i 27 de novembre s’obrí un pou molt profund i per ell es tragueren a l’exterior gran quantitat de pedres, terres i molta “guilla” que ha crescut amb gran força. S’obriren dos altres pous, un de molt profund, netejant més de 150 metres de mina.

Desembre, dies 6 ,11 i 12. S’han produït esllavissades com a resultat de les fortes pluges dels darrers dies, esllavissades que han obligat a refer el sostre de la mina en una llargada de 50 metres. Es denota igualment el fort creixement de l’aigua de la mina com a resultat de les persistents pluges dels darrers dies. Previ acord amb els “pouaires” i per tal d’avançar els treballs, s’acorda fer jornada intensiva de dotze hores, pujant el jornal diari a cent cinquanta pessetes. Aquesta decisió ha tingut notables avantatges per a donar remat a les feines iniciades. Desembre 18, 19, 20 i 21. S ha completat la neteja de més de 180 metres de mina, treballant intensament i pujant a la superfície El senyor Joan Costa Simon en una foto de l’any molta terra i farda que 2008. Darrera fotografia de qui fou un important puntal en el funcionament de la mina Fideuer. obstruïa el pas. Els “pouaires” adverteixen de enriquit el cabal de la mina l’aire enrarit que es respira amb quelcom més de mitja en alguns trams de la mina, ploma de Mataró. S’han pel que es fa necessari deixar netejat 90 metres de mina, dues boques de pou obertes traient terres apilades al peu per ventilació. dels dos últims pous. Desembre 26, 27 i 29. S’han Gener 7 i 8 . S’han tancat els netejat 145 metres de mina, dos darrers pous, donant en pujant a fora de l’exterior aquest punt per acabada la molta terra., pedres i gran neteja de la mina del Fideuer. quantitat de “guilla”.(Guilla: (A.D.G.). arrels de tota mena que Total de metres netejats en s’introdueixen dins de les la mina del Fideuer: 890 canonades, creixent-hi de ma- metres. nera autàrquica i embussant- En iniciar-se la neteja de la les). mina Fideuer el cabal era de Gener 3, 4 i 5 . En el segon 21 plomes de Mataró i un cop braç de la mina els “pouaires” finalitzats aquests treballs, el han aflorat un nou fiol cabal havia augmentat fins a (naixement d’aigua), que 42 plomes de Mataró. engrandit amb la piqueta, ha Aquesta Memòria dels treballs

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó de neteja de la mina del Fideuer palesa el gran cabal d’aquesta mina, com també dóna idea de la duresa del treball efectuat pels minaires durant llargues hores del dia i de la nit enllumenant-se amb gas acetilè, a grans profunditats i sempre amb aigua i fang a mitja cama i amb el temor constant a possibles esllavissades de terra o sobtades revingudes d’aigua. La Memòria fou presentada pel secretari Sr. Joan Costa Simón als Regants i Usuaris de la mina Fideuer, com a secretari que en fou durant trenta anys. Constatem, doncs, que la mina Fideuer torna ha estar en ple funcionament, confiant que els seus beneficis seran gaudits per tots els socis regants i usuaris. Un dels punts més importants pel correcte funcionament de la mina Fideuer estava en mans d’aquells que durant

llargs anys en foren els seus servidors. El paleta Josepet Dotras fou des de sempre el guardià de les claus d’accés al repartidor d’en Carnesoltes on, entre altres obligacions, havia de vetllar perquè cap de les quaranta plomeres del repartidor s’embussés i comprovar diàriament si el cabal de l’aigua que arribava del repartidor de l’Arbossar corresponia al rebut en el d’en Carnesoltes. Si no era així era indici que l’aigua es perdia en el curs de la canonada que unia els dos repartidors i en aquest cas en Josepet Dotras s’encarregava de localitzar la pèrdua d’aigua i esmenar-la. Aquest treball era certament molt pesat, ja que en no disposar encara de les modernes “retros”, els treballs es feien tots a “pic i pala”, amb la forçada lentitud i cansament que es pot suposar, més encara recordant que la canonada es

Nicolau Gispert i Catà. Fou el responsable de l’aforament dels usuaris de la mina Fideuer (sector poble) durant llargs anys i fins a la desaparició d’aquesta popular mina.

trobava situada a dos metres de profunditat. A més de tot això en Josepet Dotras havia d’acompanyar, sempre, a qualsevol dels regants propietari que tingués alguna reclamació o reparació a efectuar dins dels repartidors, tant d’en Carnesoltes com a l’Arbossar, essent garant del seu bon estat de funcionament i conservació. Sens dubte el sector que sempre va patir més dificultats fou el dels Usuaris del Fideuer, (sector poble), tant per la llargada de la seva conducció com per l’entrellat de carrers per on passava aquesta canonada que proveïa els socis fins a peu de casa o fàbrica. Vint-i-un petits propietaris eren subministrats per l’aigua del Fideuer, bona part d’ells gent molt vinculada a Canet, que en alguns casos només hi passaven les temporades d’estiu i algunes festes

El senyor Joan Solé, darrer president de la mina Fideuer a la sortida d’un acte religiós. Anys 1980-90.

El Sot de l’Aubó

entremig de l’any . Per això, després de pagar l’aigua del Fideuer prou cara tot l’any, els podia semblar lògic que a l’estiu, que ells passaven a Canet, se’ls havia de compensar per les llargues absències de l’hivern, no entenent potser que l’aigua de la mina no es podia emmagatzemar... Aquest fou el primer senyal que es va començar a percebre quan una llarga i extremada sequera ens va afectar en tots els ordres de la vida. Van venir temps molt difícils, sense aigua als embassaments, sense electricitat a les indústries ni llum als carrers ni a les cases... i com tantes altres també la mina del Fideuer es va quasi assecar!... En Nicolau Gispert i Catà era l’home des de feia molts anys responsable de l’aforament de l’aigua dels Usuaris del Fideuer (sector poble). Natural de Malgrat, va venir a Canet a exercir el seu ofici de boter als primers anys del nou segle, emmaridant amb Remei Subirachs l’any 1911,.fixant la seva activitat a la riera de la Torre, que més tardanament complementava amb el seu treball d’aforament a la mina Fideuer. Era home de caràcter molt temperat, pacient i afable, qualitats molt convenients per tractar amb totes aquelles mestresses de casa que en alguns casos li pretenien més aigua del que els pertocava. El seu record i la seva figura resulta inseparable ( per a qui això escriu) de la plomera que no abandonava durant les hores de treball i si era en temps de calor, acompanyat i cobert del barret de palla que el protegia de la força del sol. (Quanta menys aigua hi havia més laboriós era l’aforament

Trobada dels treballadors que construïren la Torre del carrer Ample propietat de la família Puxán l’any 1914. El lloc de la fotografia és al peu del Santuari de la Misericòrdia. En Josepet Dotras és el tercer a la dreta de la línia primera de baix.

i més llarga l’exposició al sol). El seu treball fou, tanmateix, de força responsabilitat i molt necessari pel bon funcionament dels Usuaris del Fideuer. El Sr. Joan Costa i Simón, de professió advocat i molt vinculat a la nostra vila de Canet, a part de ser propietari d’aigua dels Usuaris del Fideuer, en fou secretari en diverses ocasions. La més llarga de totes fou entre els anys 1960 i 1983, data final de la mina del Fideuer. Efectivament, entre altres treballs de responsabilitat exercits amb anterioritat, l’any 1960 fou nomenat secretari de la Junta o

El Sot de l’Aubó

Comissió de Regants i Usuaris de la Mina Fideuer, responsabilitat que va complir ininterrompudament durant vinti-tres anys, rebent.i atenent visites o reclamacions dels socis propietaris en el seu despatx de la riera Buscarons tots els dissabtes de l’any... Home seriós, atent , eficient i pulcre, va conduir els darrers anys de la vida de la mina junt amb el Sr. Joan Solé i Fontàs, els quals amb tot l’esforç i dedicació possibles varen administrar la mina Fideuer fins a la seva desaparició. El Sr. Joan Costa i Simón ha estat fins ben poc el darrer supervivent d’aquells que

El Sot de l’Aubó visqueren el començament d’aquesta rica mina, tota vegada que a la longeva edat de noranta-sis anys va finir a Barcelona el passat mes de febrer d’enguany. ( D.E.P.). Essent ja impossible seguir amb la mina Fideuer i pràcticament destruïdes les seves instal·lacions i amb tot un seguit de deutes que calia resoldre, la Junta d’Usuaris de la Mina Fideuer va formular als seus socis la següent Acta de Convocatòria: “A la VILA de CANET DE MAR a 8 de maig de 1982. Essent l’hora senyalada, prèvia convocatòria efectuada per mitjà de paperetes repartides a domicili, s’han reunit en ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA En la casa – Ajuntament d’aquesta VILA, els coparticipants de la Comunitat d’Usuaris de la mina Fideuer els noms dels quals són. D. Francesc Soler Gibert, D .Joan Ripoll, D. J. Utzet, D. E. Gratovil, D, J. Puxant, Na Maria Teresa Solsona, Na Montserrat Domènech per Na M.ª. Corbera, i el pare Blanco M. S. C, sota la Presidència de D. Joan Solé Fontás, actuant de Secretari D. Joan Costa i Simon. Seguidament es procedeix a la lectura de l’Acta de la sessió anterior, celebrada el dia 21 de novembre de 1981, que queda aprovada per unanimitat. Seguidament es passa a l’ordre del dia. “Proposta de venda de les participacions d’aigua corresponents al sector “poble”, Informe detallat sobre aquest particular: En el suposat cas de que el comunitari no pugui assistir a la Junta General ni formuli anteriorment la seva oposició al projecte, s’enten-

drà que està d’acord amb el vot dels assistents. Acte seguit es dóna compte que ningú ha formulat cap oposició a a q u e s t projecte tal i com s’oferia i s’indica que hi ha una oferta de compra de dos plomes d’aigua de M a t a r ó (16.880 litres) per part de D.Enric Ribera i Rius , veí En els darrers temps de la seva presidència el Sr. Joan Solé va d’aquesta per comptar amb la col·laboració professional del senyor la qual cosa Montserrat Puigvert. En aquesta fotografia se’ls pot veure en el pati del taller mecànic del senyor Solé, en el carrer de la s ’ a c o r d a Font (dècada 80-90) assabentar als Srs. Comunitaris interessats pres el passat 8 de maig de en vendre, avisant-los el dia i 1982. Entre altres assumptes hora que es fixi per a que es es destaca el resultat de la personin en la Notarìa venda d’aigua efectuada al Sr. d’Arenys de Mar o bé donin Enric Ribera i Rius. poders a altra persona per a Els venedors són els següents, tots ells de la Comunitat dit Acte. Així mateix s’acorda que el d’Usuaris (del poble): producte de la compra-venda Mª Lluïsa Busquets Le el retingui la Comunitat per a Monnier 6,600 litres 54.743 satisfer, en allò que es pugui, pessetes els deutes pendents en aquesta Joan Solé Fontàs 3.300 litres data i en el seu dia, la 27.271 pessetes quantitat resultant es reparC. Simón de Guilleuma tirà proporcionalment a cada 2.637 litres 21.776 pessetes un dels venedors. J.Utzet – M.Renau 1,100 I no havent-hi més assumptes litres 9.123 pessetes que tractar s’aixeca la Sessió M. Xandrí Missé 527 litres a les nou hores, firmant 4.375 pessetes aquesta ACTA el Sr. President J. Puxan Llibre 1.055 litres juntament amb el Secretari. 8.750 pessetes President Joan Solé i Fontas. R.Robert Fontdevila 1.055 Secretari. Joan Costa i Simón litres 8.750 pessetes En data 9 d’abril de 1983 els C. Francé vda Jover 2.750 propietaris regants i usuaris litres 22.809 pessetes de la mina Fideuer reben nota J. Sanahuja Tomás 3.692 dels resultats de la venda litres 30.627 pessetes d’aigua del Fideuer efectuaJ. Morales 527 litres 4.375 da en compliment de l’acord

El Sot de l’Aubó

pessetes C. Pont vda Grau 1.077 litres 8.937 pessetes V. Floris Cabot 1.605 litres 13.612 pessetes S. Campins Mas 550 litres 4.562 pessetes C. Carqués Salvà 2.132 litres 17-587 pessetes H. Pont vda García 527 litres 4.375 pessetes C. Franquesa i germà 527 litres 4.375 pessetes E. Gratovil Boté 1.100 litres 9.123 pessetes A. Vidal 1.055 litres 8.750 pessetes --------------------31.820 litres 263. 920 pessetes NOTA Essent la quantitat en litres 31.820 a 8’2944 pts litre dóna un total de 263.920 pts. i deduïts que han estat els pagaments de la liquidació 1981 – 1983, el que resta és el que proporcionalment s’entrega, deduïts aquells pendents de “derrames”. Abans d’acabar aquest darrer escrit volem fer constar que si la mina Fideuer ha subsistit contra totes les adversitats ha estat per l’enorme treball demostrat en primer lloc pels Srs. Ramir Busquets Codina i Francesc Corbera Puñet,als que van seguir altres presidents tots amb igual eficàcia. No obstant la mina Fideuer subsistirà reduïda, això sí, a menor nombre de propietaris abastant el que anomenem HORTES i uns pocs residents dins la població que no han volgut vendre i la qual participació és figurativa o simbòlica, ja que les instal·lacions estan destruïdes. No així les Hortes que encara poden considerar a la seva disposició la seva aigua ubi-

cada, això sí , en el Repartidor de l’Arbossar. Per la extingida Junta de la mina Fideuer President. Sr Joan Solé Fontas Secretari Sr Joan Costa Simón. Canet de mar 9 d’abril de 1983. NOTA DARRERA. Dossier de la mina Fideuer. PRIMER.- En data 7 de maig de 1.983 els Srs. Joan Costa Simon i Joan Solé Fontàs representant als propietaris de la Mina Fideuer fan entrega a l’Ajuntament de Canet de Mar de tota la documentació relativa a aquesta Mina, junt amb les claus dels diferents repartidors. El motiu d’aquesta entrega a l’Ajuntament té per base els següents motius. A) L’Ajuntament s’ha constituït en un dels membres majoritaris en la propietat d’aigua en adquirir la finca Dubler (Can Marges) B) Els Usuaris-propietaris d’aquesta mina no poden,en general, mantenir els costos de la seva explotació. A fi de comprovar l’estat de la mina Fideuer i atesa la renúncia formulada pels Srs. Joan Solé Fontàs, president i Joan Costa Simón, secretari, l’Ajuntament procedeix en data 9 de setembre de 1983 a la neteja de la Mina Fideuer amb unes despeses de 170.000 pessetes. Seguidament l’Ajuntament procedeix a efectuar tocs (cates ) a tot el llarg de la riera Misser constatant que la canonada general d’aquesta mina es troba en situació molt precària, essent impossible l’arribada de l’aigua de la mina Fideuer al repartidor d’en Carnesoltes. Altres propietaris-regants d’aquesta mina tenien uns cabals iguals o superiors als de

El Sot de l’Aubó

propietat municipal. Cal creure, però, que no era d’interès de ningú o de ben pocs recuperar aquestes aigües, que exigien una despesa elevadíssima. L’arribada de les aigües de la Tordera, abundoses i barates, havia forçat la deixadesa d’aquesta i altres mines que anys ha lluitaven contra la sequera, l’abandó de les terres per part dels pagesos i, definitivament, el gran creixement urbanístic, soterrament de les rieres i destrucció de les canonades. Durant uns anys encara, bona part de l’aigua de la Mina Fideuer es va aprofitar pel servei públic municipal, amb l’abocament de l’aigua d’aquesta mina a la canonada general de la Vila a l’entrada de la Ronda Sant Jordi, refentse així l’Ajuntament de les despeses efectuades. ANTONI CRUANYES BECANA Entre l’abundosa informació consultada en l’Arxiu Municipal de Canet de Mar hi he trobat un vell escrit signat per un desconegut P.M.C que textualment diu així: No havia sospitat mai que la mina del Fideuer fos una obra de tanta envergadura... Ara que cada casa té aigua abundant a les aixetes potser ens costa sospesar la magnitud dels centenars i milers de metres perforats per sota terra. Encara avui (1976?) moltes llars i conreus es nodreixen d’aquesta aigua, com sabeu més bé que no pas un servidor. Ara que la Tordera ens forneix la que volem, em temo que cada vegada restarà més en l’oblit aquesta construcció dels “americanos” de Canet. El dia que la Tordera digués “prou de munyir-me” i es declarés en vaga, ens recordaríem de les mines del Fideuer i tantes altres!... Tanmateix aquest breu escrit és com una premonició del que havia d’arribar, com un crit d’atenció al bon ús que hem de fer dels béns que trobem a la natura... Certament les possibilitats d’aigua que oferia el nostre subsòl en pocs anys es van esgotar...Tot seguit (25 anys) hem esgotat l’aqüífer de la Tordera. Ara ens llencem a eixugar el nostre mar!... I ho fem contents i confiats!...

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat. 40

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.