El Sot de l'Aubó by CEDIM

L’arquitectura funerària de Lluís Domènech i Montaner El llegat modernista dels cementiris de Canet de Mar, Comillas, Barcelona i Reus Carles Sàiz i Xiqués

El cementiri de Comillas va ser projectat per Domènech i Montaner entre 1893 i 1896. (Arxiu Carles Sàiz)

i a finals de segle XIX la burgesia industrial va començar a transformar els paisatges urbans amb grans mansions modernistes, l’arquitectura funerària va servir també per remarcar encara més la importància d’aquella nova classe emergent, més enllà de la seva mort. Lluís Domènech i Montaner és d’aquells primers arquitectes que s’interessen per les possibilitats que oferia l’art modernista a nivell funerari i ho portarà a la pràctica en els cementiris d’aquelles poblacions on també basteix

Dibuix del panteó d’Anselm Clavé

obra burgesa. Canet de Mar, Comillas, Barcelona i Reus són els municipis que -en grau d’importància- encara compten amb panteons i làpides funeràries projectades per aquest arquitecte. Poc després de rebre el títol, el primer projecte que va fer Domènech, juntament amb Josep Vilaseca, va ser justament el mausoleu d’Anselm Clavé, inaugurat l’any 1876 al cementiri de l’Est de Barcelona.[1] També va ser un dels primers arquitectes que va portar a terme la reforma integral d’un espai funerari, a Comillas (1893-1896). Domènech defugirà el caràcter

L’Àngel i la tomba de la família Piélago al cementiri de Comillas. (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó

La capella Margenat i la Cripta de Santa Florentina tenen tipologies artístiques semblants. (Reus Turisme i Arxiu Carles Sàiz)

tètric dels cementiris del moment i en el cas de Comillas aconsegueix transformar el recinte en un espai monumental. El cementiri de Comillas estava al voltant de l’antiga església de la població i lluny d’enderrocar-la Domènech va mantenir les parets originals de la construcció gòtica i va realçar el caràcter romàntic de les ruïnes amb una gran figura d’un àngel custodi, de marbre blanc, obra de Josep Llimona. Altrament, Domènech va tancar el recinte amb un mur coronat per una cresteria de pinacles i creus i amb un pòrtic amb una excel·lent reixa de ferro decorada amb flors d’escardot.[2] Al cementiri de Comillas, acabat d’inaugurar el 1896, Lluís Domènech també hi va dissenyar la tomba de la família Piélago. Domènech esbossà un monument amb una gran llosa de marbre blanc en forma d’onada, a manera de coup de fouet modernista, i hi va situar la figura d’un àngel de línies suaus, també de Llimona. El panteó va ser completat amb una gran creu de bronze, d’aire gòtic, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, al taller de Frederic Masriera i Antoni Campins de Barcelona. [3] A inicis de segle XX, Domènech va projectar també un panteó al cementiri de Reus. No hi podia faltar si tenim en compte el nombre d’edificis modernistes que va projectar a la capital del Baix Camp. El 1905 l’indià Josep Margenat Fàbregas va demanar a l’arquitecte que li reformés l’interior de la seva capella panteó. Domènech va projectar una coberta amb volta de creueria amb quatre columnes sustentades per permòdols florals i rematà el sostre amb un mosaic vegetal. A l’espai central del panteó, hi va situar un altaret amb una fornícula d’aires gòtics i un fris ceràmic de Lluís Bru fet amb tessel·les on s’hi poden veure dos àngels. Però el millor exemple de modernisme funerari burgès de Domènech és, sens dubte, la cripta del Castell de Santa Florentina (1905-1910) de Canet de Mar. Fou un encàrrec de l’editor Ramon de Montaner, oncle de Domènech, per a traslladar-hi les despulles de la seva esposa, Florentina Malató Suriñach.[4] 20

Esbós inicial de la cripta de Santa Florentina de Canet. (COAC)

La cripta, d’estil molt similar al de la Capella Margenat de Reus -són dos obres coetanies de Domènech- va ser realitzada al subsòl del castell gòtico-modernista. Se sosté amb les típiques columnes domenequianes -fetes de marbre i jaspi-, que plantegen, en els seus capitells, motius florals i escenes de la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la seva mort. Els elements escultòrics es van fer amb pedra de Girona i van anar a càrrec del taller de Dídac Massana. La decoració es completà amb vitralls del Taller Pujols i amb un fris ceràmic d’influència clàssica que va dibuixar Josep Triadó i que representa escenes de les festes de les Verges de Canet. L’arquitecte clou l’obra amb una escultura jacent que representa Florentina Malató, de marbre blanc i mida

El Sot de l’Aubó

real, modelada per Miquel Blay, amb gran influència de l’escultura naturalista francesa.[5] Domènech projectà d’altres panteons funeraris per a la seva família al cementiri de Canet de Mar. L’any 1909 Juli Font i Montaner encomanà al seu cosí Domènech una capella panteó. Inicialment, l’arquitecte va plantejar una obra d’estil neogòtic tal i com solien fer-se en aquell moment els panteons, però al final, l’obra va prendre traçats més modernistes i es va rematar amb una coberta ceràmica de trencadís amb motius vegetals. A nivell escultòric, a les quatre cantonades de l’edifici, Domènech hi va engaltar imatgeria de Pau Gargallo, de grans dimensions, que representen els quatre evangelistes.[6] L’any 1910,[7] un altre parent, Ricard de Capmany i Roura, que estava casat amb la cosina de Domènech, Júlia Montaner i Malató, també va encarregar a l’arquitecte un panteó al cementiri de Canet.[8] Domènech va fer un projecte senzill -obert i funcional- amb carreus de pedra sorrenca fosca i hi situà un altaret de marbre blanc envoltat d’un marc floral amb un sant Crist que porta una creu. L’obra és també de Josep Llimona.[9] I al mateix temps que feia aquest panteó, Ramon de Montaner, va

encarregar al seu nebot un mausoleu a la parcel·la de davant del panteó de Capmany.[10] Desconeixem per què Montaner volia un panteó al cementiri de Canet si ja tenia acabada la cripta a Santa Florentina (1901-1907). Una possibilitat és que l’editor hi volgués enterrar el seu germà, Josep Montaner Vila,[11] mort el novembre de 1909.[12] També desconeixem per què l’obra no es completà, ja que amb tota probabilitat, al basament funerari –fet amb carreus idèntics als del panteó de Ricard de Capmany- hi va mancar col·locar l’element escultòric que havia de donar volum i singularitat a la construcció. Però no tot van ser grans panteons. Domènech també va dissenyar làpides de tombes de gran valor artístic. El mateix nínxol on reposa el seu fill Lluís Domènech i Roura (1885-1887) al cementiri de Canet és un exemple de senzillesa però també d’elegància. A la làpida, de marbre blanc, només hi sobresurt una creu de malta i el nom del difunt amb tipografia d’estil gòtic, que anirem trobant també a d’altres obres de l’arquitecte. Domènech també va dissenyar la llosa d’accés a la cripta closa de la Capella Panteó dels Marquesos de Comillas (1892) a aquesta població de Cantàbria. L’arquitecte

D’esquerra a dreta, de dalt a baix: Panteó innacabat de la família Montaner. Panteó Capmany, avui dels descendents de la família Domènech i Roura. Làpida de Lluís Domènech i Roura i Capella panteó de Juli Font i família. Tot va estar projectat per Domènech i Montaner en el cementiri de Canet. (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó

Panteó de Jaume I a Tarragona (Foto Joan Rius). Làpida de la família Valls i Vicens a Montjuïc i llosa de bronze de la Capella dels Marquesos a Comillas (Arxiu Carles Sàiz)

va esbossar una làpida de bronze de grans dimensions amb l’escut heràldic del marquès en baix relleu, que es recolza en una àncora –per la seva dedicació navilieravorejat per la llegenda “Sepultura del primer marqués de Comillas Antonio Lopez y su familia” amb la mateixa tipografia gòtica de la tomba del fill de Domènech. La llosa està feta a la cera perduda, al taller Masriera Campins de Barcelona. De mides similars, però més treballada, és la placa de bronze que Domènech va fer per a la família Valls i Vicens (1899) al cementiri de Montjuïc de Barcelona. L’obra també està feta pels Masriera i Campins. Domènech emmarca la làpida en un arc de ferradura d’influència mudèjar de la qual emergeix una gran creu gòtica amb detalls florals. Lluís Domènech va esbossar d’altres treballs funeraris al tombant del segle XIX i començaments del XX. Quan el 1923 l’arquitecte va morir, al despatx de la masia Rocosa de Canet hi havia un disseny per fer el panteó de la família dels Satrústegui, d’aire gòtic, per fer al cementiri de Bilbao. Domènech també va projectar, per encàrrec de la Lliga Regionalista, un mausoleu per a les restes de Guifré el Pilós, que s’havia de construir al Monestir de

El Sot de l’Aubó

Ripoll. A Barcelona, havia de fer un panteó per al General Lacy. Comptem també amb un disseny per fer un altre mausoleu per a Ramon de Montaner a la cripta de Santa Florentina [13] i es conserva també tota la documentació sobre els monuments funeraris dels Reis d’Aragó i el del rei Jaume I que s’havien de fer a la Catedral de Tarragona. De tots aquests projectes, únicament es va realitzar la tomba de Jaume I (19081930) si bé l’obra es començà l’any 1908 i l’acabà Pere Domènech el 1930.[14] Com a conclusió, cal dir que si s’analitza estilísticament tota l’obra funerària de Lluís Domènech i Montaner es veu que, talment com la seva obra arquitectònica, és un reflex de les arts total. Domènech ha de convertir en pedra la memòria d’aquesta burgesia i no pot escatimar esforços. Per això, a l’hora de planificar l’estatge final de molts burgesos, hi fa participar ceramistes, mosaïcistes, vitrallers i ferrers de gran prestigi i reserva un gran protagonisme a l’escultura, com a art major, per donar més riquesa ornamental al projecte funerari. Amb gran suavitat de formes, els dissenys escultòrics de Lluís Domènech són tractats amb naturalisme pels grans artistes com Llimona, Arnau, Gargallo, Blay o Massana. Tots fan obra serena, equilibrada, defugint del típic caràcter dolorós i ombrívol. Amb figures angelicals, però molt humanitzades, Domènech aconsegueix elevar el caràcter místic dels seus monuments. A voltes també situa en les seves obres les figures dels quatre evangelistes representades pel lleó, el brau, l’àngel i l’àliga. Domènech ho recupera de l’art cristià medieval i ho va repetint a diferents obres. A la capella panteó de Juli Font els evangelistes custodien els xamfrans de l’edifici; també en veiem a l’altaret de la capella Margenat i els tornem a veure a la cripta de Santa Florentina, a les voltes de quart de l’escala, en el context de l’apocalipsi i el judici final. Tota l’arquitectura funerària de Domènech té un aire ben goticitzant. És freqüent en les obres del moment ja que el neogòtic -i anteriorment el neoclàssic- resisteix encara com a art funerari enfront les noves corrents estilístiques. Ara bé, mentre els exteriors segueixen aquest estil eclèctic, els interiors de les capelles panteó de Domènech -la cripta de Santa Florentina, el panteó Juli Font de Canet o la Margenat de Reus- són espais on esclata el modernisme domenequià més pur, amb altarets florals, paraments ceràmics d’influència clàssica, amb representacions bíbliques i detalls vegetals per tot arreu, completat amb vitralleria ornamental de colors que deixen traspassar la llum zenital a l’interior de les capelles per crear una autèntica atmosfera mística. I Domènech ho fa, conscient que només pot assolir aquesta ambientació amb l’estètica modernista. Per això desplega un dens programa ornamental, però al mateix temps carregat de gran simbologia bíblica. A tall d’exemple, a la porta d’accés a la cripta de Santa Florentina hi ha la lletra grega omega com a símbol del final o bé les dues serps enroscades a la creu del panteó de la família Piélago a Comillas, són una clara al·legoria a la vida eterna. En l’obra domenquiana funerària -com també en la resta- també juguen un paper simbòlic les flors. A les reixes dels edificis funeraris Domènech hi planteja sempre les típiques flors d’escardot que fan referència a la inexpugnabilitat del més enllà. Les roses blanques del camafeu del seu panteó a Canet representen les ànimes. Les branques de llorer de la tomba Valls i Vicens evoquen l’ascensió i la glòria i els gira-sols de la làpida del Marquès de Comillas simbolitzen la vida i la resurrecció. També els gladiols dels capitells de la tomba Margenat 23

simbolitzen la reconciliació amb Déu i la glòria i els trèvols ceràmics que envolten l’altaret, la Santíssima Trinitat. Tot plegat, un autèntic llenguatge carregat de simbologia que fan d’aquests treballs funeraris unes veritables obres d’art. CARLES SÀIZ I XIQUÉS Historiador [1] VILASECA, Josep; DOMÈNECH, Lluís: Lo Monument a Clavé. A: La Renaixensa, núm. 10, 1975. Domènech i Vilaseca plantegen un monument ple d’al·lusions al mestre del cant coral i als instruments musicals. El monument s’erigeix sobre un basament atalussat de gran sobrietat, envoltat per una barana campejada per l’escut de la Diputació de Barcelona i coronat per un bust d’Anselm Clavé, de bronze, obra de Manel Fuxà. La construcció fou mutilada l’any 1936 però encara es pot veure al cementiri de Poble Nou. [2] L’obra de Domènech serà compartida anys després, per exemple, per Antoni Falguera, amb els cementiris de Sentmenat i Castellar del Vallès, Eduard Ferrés amb la porta d’entrada del cementiri de Vilassar, Rafel Masó a Girona i Bernardí Martorell a l’interessant cementiri d’Òlius. [3] La creu del panteó de Joaquín Piélago fou destruïda l’any 1936 i va estar reemplaçada per una creu de pedra, de poc interès. Tot i així, podem saber com era gràcies als esbossos originals i la documentació fotogràfica que es conserven de l’obra. [4] Ramon de Montaner demana permís a l’Ajuntament de Canet per fer la cripta, el 22 de desembre de 1900, poc després de la mort de la seva esposa. [5] Miquel Blay presentà la proposta de modelat el febrer de 1906 i pel maig de 1907 tornà a venir a Canet per col·locar i retocar l’estàtua ja de marbre, feta al taller de Federic Bechini. [6] Panteó núm. 4 del pati nord del cementiri de Canet de Mar (AMCNM). L’obra s’acabà l’any 1912 i s’hi traslladà Ramon Font Torras -pare de Juli Font Montaner- que havia mort el 31 de febrer de 1904 i estava enterrat al nínxol 481, propietat d’Isabel de Montaner i Vila. [7] Llibre de registre de nínxols de l’illa nord (1853-1957). AMCNM. [8] Correspon al panteó núm. 2 del pati nord, del cementiri de Canet de Mar. (AMCNM) [9] Aquest panteó era de la família Capmany però l’any 1915, amb la mort per accident de Ricard Domènech Roura, fill de Domènech i Montaner, Ricard de Capmany, va oferir a l’arquitecte el panteó de Canet. A partir d’aquí ja el trobem sempre a mans de la família Domènech. Lluís Domènech va voler ser enterrat en ell però quan morí l’any 1923 el directori de Primo de Rivera ho va «desaconsellar». Anys després, al panteó de Canet s’hi enterrà la seva esposa, Maria Roura Carnesoltes (1927), Carmen Torres Baradat (1948), Maria Domènech i Roura (1957) i Pere Domènech i Roura (1962). [10] La memòria popular sempre havia dit que el panteó Montaner del cementiri de Canet restava per acabar perquè s’estava construint quan va morir l’esposa de Ramon Montaner, Florentina Malató. Avui sabem amb certesa que això no és veritat ja que Malató va morir l’any 1900 i he pogut comprovar que Ramon Montaner no adquirí la parcel·la fins el 1910. [11] Josep Montaner Vila va emigrar a Cuba de jove, va fer fortuna. Es casà a l’Havana però no tingué fills i quan enviudà va retornar a Canet. Fou enterrat en el nínxol 246 del cementiri de Canet. [12] Llibre de registre de nínxols de l’illa sud (1904-1957). AMCNM. Sigui com sigui, el panteó de Ramon Montaner no s’acabà i resta avui encara que inacabat, a diferència del de Ricard de Capmany. [13] Amb tota seguretat, el projecte és posterior a l’any 1909. [14] Veure SÀIZ i XIQUÉS, Carles: El mausoleu de Jaume I. Una obra “oblidada” de Domènech i Montaner. A: El Sot de l’Aubó, núm. 28. Juny 2009. L’obra va quedar emmagatzemada sense muntar a la catedral de Tarragona i posteriorment es va traslladar a un magatzem. No és fins als anys 90 que l’Ajuntament de Tarragona restaura l’obra i la instal·la, a manera de cenotafi, al pati interior de la casa de la vila.

El Sot de l’Aubó