«Les parets parlen» by Ajuntament de Girona

RUTA LITERÀRIA PER LA CIUTAT DE GIRONA

LES PARETS PARLEN

© Ajuntament de Girona Selecció de textos: Xavier Carmaniu Origen dels textos: Oller, Dolors. La poesia de Rafael Masó. Girona. CUG. 1980. Pla, Josep. Obres completes, vol. 31. “Articles amb cua”. Ed. Destino. 1977. http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/03/elogi-de-la-mare-de-deu-de-la-pera.html “Miquel de Palol, inèdit. Primer capítol d’una novel·la inacabada”. Revista de Girona, núm. 112, 1985. Les cançons catalanes d’en Clavé. La seva vida i la seva obra. Editorial Millà. Biblioteca popular. Barcelona, 1920. Brossa, Joan. Furgó de cua, 1989-1991. Quaderns Crema. 1993. Horaci. Sàtires. Ed. Adesiara, 2009, Barcelona. Espriu, Salvador. Obres completes. Edicions 62, 1985. Rahola, Carles. El Autonomista, 8-2-1938. NOTA: Tots els fragments seleccionats han estat transcrits literalment, respectant l’escriptura original. Origen de les imatges: Escola Municipal d’Humanitats Dipòsit Legal: GI.1143-2015 2

O Riu

La Devesa

La Catedral

r nya

2 3

rre u

Força

Plaça Independència

rtes

r Ho

ertat

re Car

me Aju

nta

Plaça Josep Pla

la Llib

Ramb

Itinerari

Sant Fèlix

Carrer Nou

Av. Sa nt

France s

c Plaça Catalunya

Casa de Cultura

10 9

1 Pujada de Sant Feliu – Casa de Rafael Masó 2 Placeta de l’Institut Vell 3 Carrer de la Força 4 Escales de la Mare de Déu de la Pera 5 Quatre Cantons

Ajuntament de Girona. UMAT 2015

6 Carrer d’Anselm Clavé 7 Plaça del Mercadal 8 Carrer de Santa Clara 9 Plaça de Salvador Espriu 10 Refugi dels jardins de la Infància 3

1 Pujada de Sant Feliu Casa de Rafael Masó

Remembrament Jo d’uns moments, d’uns bells moments de vida vull remembrar-t’en la dolçô esquisida. vull remembrarte el cel, la llum, els aires l’or i l’amor flectantse en tots els caires, perfums, quietuts, llunyanes armonies, i aquell respir inquiet que Tu tenies. vull remembrart’ho avui ¡Oh dolça Esposa! avui que el Sol ens riu com una rosa i el cel té una blavor inmaculada i és clar, i és ampla i sembla una abrassada! avui que tot s’hi fon en áureas ones i és ple com aquell jorn de papellones!... Era un matí d’agost… ¡Oh llums aquelles, voltaven els teus ulls de meravelles! Tu seies aprop meu tota daurada i erem els dos esclaus d’una abrassada, d’una abrassada tèbia, silenciosa… ¡Tot el meu bras sobre ta carn flairosa!

¡Oh com recordo aquella tebior i entorn dels teus ulls clars un polsim d’or! Voltava, l’or, profonditats sens mida i eren ses aigües, aigües de la Vida. Mon llavi ardent en elles s’hi abeurava i, entera, al bes, la copa tremolava!... ¡Tremolaves!... ¡Oh Déu!... Una cascada de gels i neus s’obria en ma espinada repercutintme al cor!... Bella agonia passava pel meu front;… i dolça i pia la teva ma hi finava!... I eren llavors mes altes les quietuts i els tremolors! ¡Bellesa del repós! ¡Quietut plaenta la del respir entre perfums de menta!... …Mes era en la quietut que una arracada entre mos dits’m queia descordada… I rodava el joiell entre lluissors demunt ton bell faldar curull de flors. ¡Oh bell rodar!... Tes mans se confonien am la blancor dels lliris qui morien i jo el joiell cullia allà en el fons entre frescors de riures i petons. I trèia amb el joiell tes mans nevades que freturós omplia de besades. ¡Tes mans! Amb gais camins plens de violes i prats amb neu de llirs i corretjoles. ¡Dolcíssim el jugar! Durava fins que, viva, una remor exia de la riba, fins que del lluny entre buidors baixava un pas alarmador qui s’atançava.

I era llavors que en les quietuts mes altes tornaven al meu si les teves galtes. Tornaven al repós escotorides com un bell prat florit de margarides. I’m giraves els ulls, clares piscines ont jo m’hi vèia fos, prés de tes nines. I’m rendies el front que’t perlejava i m’oprimies fort… El sol brillava en la polç d’aigua i d’or de tes parpelles; dançaven en la sorra unes estrelles que el vent arrossegava en cabellera; passava una aureneta molt lleugera; ungia el cel de llum la terra ardenta, cantava l’au, flairava a foc la menta… i entre clarors i excelsa melodia un bes alat als llavis en floria… ¡Oh bells moments! ¡Oh bells moments de vida jo vos remembro amb joia indefinida! Jo t’els remembro avui ¡oh dolça esposa! Avui que ets tota tu com una rosa. Avui que a l’horta hi son assaonades les fruites d’or i mel en les brancades. Avui que l’aire és clar i ple d’aromes i arreu se sent una dolçor de plomes. Avui vuill remembrar-t’ho ¡Oh ma estimada! Avui entre un sospir i una abrassada… ¡Oh si extremida al bes d›aquelles hores dins de ton si saltés l’infant que anyores!

Dolors Oller. La poesia de Rafael Masó. Girona. CUG. 1980. Pàg. 131.

2-3 Placeta de l’Institut Vell Carrer de la Força

El carrer de la Força Quan jo estudiava, el carrer de la Força era tan estret Que quan s’hi veien passar tres o quatre persones semblava ben ple. (...) El carrer de la Força és curvilini d’un corbat de bona llei, més aviat lleuger, no pas dibuixat expressament sinó fet pel gust, el temps i l’interès: L’interès del Dret Romà, s’entén. No són pas corbes per amagar-s’hi: Són simplement les corbes de la vida. En la vida no hi ha res detrurer, purità i mecànic.

La vida és curvilínia. Ara tothom vol línies rectes. La imaginació ha estat sempre excepcional. Les coses reals i pesants són corbades. La llum pesa, les coses fictícies i buides són rectes. La realitat i la pesantor de la Força duren a través dels segles.

Josep Pla. Obres completes, vol. 31. “Articles amb cua”. Barcelona. Ed. Destino. 1977. Pàg. 628 i seg.

4 Escales de la Mare de Déu de la Pera

Dedicat a la Verge en honor a llur Maternitat Jo estiguí marginada per les Nimfes germanes que abans saltironaven obligades de mi; quan entre elles pugnaven amb astúcies vanes per si el rei de les pluges podien seduir, jo vaig brollar, caient de nou a la foscor, i folla, no poguí tornar a l’antiga deu, per clergues, no sens lluites, ficada a una presió passant erms, camps i roques, per fi, rajo a la Seu. Si et complauen les coses costoses amb excés joiós beuràs eixa aigua de molt lluny transportada; si t’abelleix allò que a tu no et costa res, beu-ne tranquil·lament, tu la tens regalada.

Elogi de la Mare de Déu de la Pera Mare de Déu de la Pera, no sé quin encant teniu, tota voltada d’escales i voltada de camins. Desfilaren sota vostre molts romeus i pelegrins i darrera d’ells passaren files d’anys emperesits. Ai, les processons com neixen i com tornen a morir! Sobre el pas de tota cosa, romangué el vostre sospir; de cada cosa esvaïda, us en resta un poc d’encís. L’enigma d’aquesta pera que porteu al cap dels dits i l’anomenada us dóna, és un enigma diví. Als peus, la font segellada, perquè el símbol hi florís, quina olor de canongia, quina olor de claustre antic! Mare de Déu de la Pera, no sé quin encant teniu, tota voltada d’escales i voltada de camins! http://algunsgoigs.blogspot.com.es

5 Quatre Cantons

Estintolats ells amb ells, per arcs o arquitraves, dominaven -fins a prendre’ls l’esquinç del sol que els pogués pertocar-, un teixit de carrerons i placetes que sovint, com un laberint de pedra, conduïen al mateix lloc, però que cada una tenia una vida pròpia, com un destí a complir o un passat a recordar, i que ostentava en rajoles blaves posades sota el fanal de gas o l’antic graeller de la cantonada, Ferreries velles, carrer del Raïm, Mercaders, Plaça de les Olles… Una munió d’establiments, disbaratadament barrejats, omplien aquells barris, nucli de la ciutat. Una revenderia al costat del carboner; la fleca i la taverna; l’ataconador o l’estable de les vaques lleteres. Però tots ells amb una parròquia comuna, destriada i silenciosa (…) Els qui, com jo, anàvem a estudi a cal senyor Llenas, del carrer de la Cort Reial, no teníem coneixença ni cap amistat amb els qui anaven a cal Senyor Roger, del Mercadal. Del nostre districte, en sabíem tots els racons i amagatalls: Sortíem d’estudi a la desbandada, però ens agrupàvem tot seguit per anar corporativament a comprar un alfaona a l’adroguera dels Quatre Cantons, o unes auques i rodolins a cal Senyor Llach de Ferreries Velles, o cinc cèntims de boles de vidre a ca l’Havanera, del Carrer dels

Ciutadans, una mulata indolent i voluminosa que ens meravellava perquè sempre l’havíem vist amb tabac als llavis, fumant com un carreter. Però aquell eixample urbà, amb tota la seva novetat i brogit, ens era interdit com si s’hagués tractat d’un país completament distint, o d’una ciutat llunyana.

Miquel de Palol, inèdit. “Primer capítol d’una novel·la inacabada”. Revista de Girona, núm. 112. 1985. Pàg. 61 i seg.

6 Carrer d’Anselm Clavé

Les Flors de Maig Prop del riu hi ha una verneda i un saló en mitg sa espesura amb catifes de verdures i amb sofàs de troncs de faig. Lloc agrest a on van les nines i on besant sa cara hermosa les confont l’aura amorosa amb les flors del gentil maig. I els ocells busquen son niu entremig de la verneda, i el ocells busquen son niu entremig del bosc joliu, entremig de la verneda, entremig del bosc joliu. Sota d’un salze sentada una nina trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si! És son mirall fresca font cristal·lina són sos adornos violetes del bosc. 14

Altra teixint matisada guirnalda gronxa son cos que es de gràcia un tresor. Altra amb son blanc cabridet a la falda canta més fi que’l festiu rossinyol. Més ay de los cors que en són eixes noies les mes riques toies del mes de les flors, sí, del mes de les flors, sí, del mes de les flors. La vesprada al camp regala d’albas perles bona almosta, ja el sol vell fugia a la posta i d’estels s’omple el cel blau. Pastoretes ans no soni de la queda la campana ballarem una pavana amb voslatres sia siusplau. I els ocells de dins son niu glosaran una tonada, i els ocells de dins son niu glosaran un cant festiu.

Les cançons catalanes d’en Clavé. La seva vida i la seva obra. Barcelona. Editorial Millà. “Biblioteca popular”. 1920. Pàg. 15.

7 Plaça del Mercadal

Parla la música Jo crec que l’alegria és un gran do, que la tristesa no ha dut a re perquè a la vida aquell qui no té do de fer que canti el gall no pot fer re. El pensament em sembla bé, i a mi m’escau tota postura. Qui la fa la paga, per això veig dins de mi el que vull; qui no ho fa així res no fa. Tot el que vols t’ho has de fer tot sol. Treu-te els hams de la boca. Fes que la paraula surti lliure del teu si. Entén que cada fil té un nus, i la cobdícia el seu ham. Ni no ni sí o fer un nus de tots dos, fort, sota el sol.

Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991. Barcelona. Quaderns Crema. 1993. Pàg. 57.

8 Carrer de Santa Clara

Els valents que a mar corren, suporten el treball pensant que en llur vellesa tindran bon abrigall perquĂ¨ hauran aplegat mitjans suficients talment com la formiga porta feixugament menjar cap al catau, que fa curosament, sotjant i prevenint els esdeveniments.

Horaci. SĂ tires. Barcelona. Ed. Adesiara. 2009. PĂ g. 31.

9 Plaça de Salvador Espriu

Sota La Pluja Sota la pluja, arbres, camins, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s’esborra. Salvador Espriu. Obres completes. Les hores. Vol. 1. Barcelona. Edicions 62. 1985. Pàg. 225.

A poc a poc van pujant peus feixucs de canonge aquest silenci dur de les escales de la nit, i sentim com l’anguniós respir ens atansa a tot l’immòbil temps de la ciutat. Però la boca del mort ja és tancada al viàtic, però els ulls del mort no reben més el somni dels vells arbres serens, dels campanars, dels rius. Ales membranoses esgarrifen i volen i fan el llarg esglai de l’última foscor. Salvador Espriu. Obres completes. Vol. 2. Barcelona. Edicions 62, 1985. Pàg. 210.

10 Refugi dels jardins de la Infància

Refugis i jardins Anys enrera, l’Ajuntament construí un petit Jardí per a la Infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l’hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil·lament el sol. Era una nota plàcida, digna d’ésser recollida per un poeta com l’autor dels Misérables… Què ha passat ara? El Jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l’entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrera, que el que fou construït per a esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?... La gent docta i la gent senzilla diu sovint que no hi ha res de nou sota el sol, que la Història es repeteix, que les coses velles tornen… Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per a Europa com els d’ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després; amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments… Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels 22

qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir. S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren -en plena civilització!- èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir, en aquesta “terra de gestes i de beutat” que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per a aquells altres infants que són els vellets. Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més.... Carles Rahola, El Autonomista, 8-2-1938. Pàg.1.

www.girona.cat/emhu @lletres_gi

facebook.com/LletresGirona